Entrades amb l'etiqueta ‘Unió Europea’

La reconstrucció d’Europa: l’Estat del Benestar

dimecres, 12/12/2012

Després de la Segona Guerra Mundial, els països europeus estaven arruïnats com a conseqüència del conflicte bèl·lic. De la mateixa manera, Europa havia perdut de forma definitiva la seva hegemonia en el món. Amb l’objectiu d’iniciar la reconstrucció del continent, a l’Europa occidental es van prendre tot un seguit de mesures financeres per respondre als problemes de la reconstrucció després de la guerra i les regles del futur desenvolupament econòmic. És en aquest context on hem de situar, per exemple, els Acords de Bretton Woods o la creació d’organismes econòmics, com l’FMI i el Banc Mundial, que serien els encarregats de garantir i controlar l’estabilitat econòmica europea i mundial.

En aquest sentit, els Acords de Bretton Woods de 1944 buscaven garantir l’estabilitat de les diferents monedes europees i per això es va fixar el dòlar com a moneda d’intercanvi comercial internacional i la seva paritat amb l’or. Igualment, el naixent Fons Monetari Internacional tindria la missió d’estabilitzar el sistema monetari, mentre que el Banc Mundial promouria inversions i préstecs cap als països que els necessitessin. Finalment, s’obria el camí cap a l’eliminació de les barreres aranzelàries, fet que culminaria en l’Acord General sobre Aranzels i Comerç de 1947.

plan_marshall_1947.jpg

Aquests acords serien importants per a la recuperació d’Europa, però la iniciativa més important va ser la proposta nord-americana d’ajuda econòmica als països de l’Europa occidental: el Pla Marshall. I és que arribats a 1948, l’economia europea de postguerra es trobava en una situació crítica i calia adoptar mesures ràpides per donar la volta a una situació econòmica i social explosiva.

Així, el Pla Marshall va ser el motor de la reconstrucció europea des de 1948. Gestionat a través de la creació de l’Organització Europea de Cooperació Econòmica (OECE), a través del Pla Marshall, i fins el 1952, van afluir a Europa uns 13.000 milions de dòlars procedents de préstecs i donacions que van permetre als Estats europeus invertir en maquinària, productes energètics, productes siderúrgics, etc., és a dir, una injecció de capital per a reactivar l’economia i evitar un esclat social.

En contrapartida, l’acceptació del Pla implicava un cert control nord-americà sobre l’economia dels Estats beneficiats i la seva contribució a la lluita contra el comunisme. Igualment, aquesta mesura també va facilitar la ingerència nord-americana en la política interior dels països europeus i va traduir-se en pressions perquè els comunistes, protagonistes principals de la resistència antifeixista, fossin expulsats dels governs de coalició de postguerra.

Marshall_plan_page_1.jpg

A més, els Estats Units també van veure’s beneficiats perquè van poder donar sortida als seus excedents industrials i agraris en el mercat europeu. Així, dels préstecs per a la compra de matèries primeres i maquinària, un 60% s’havien de dedicar a la compra de productes nord-americans. En conseqüència, els préstecs del Pla Marshall van suposar un mètode per assegurar la demanda industrial nord-americana a través d’unes exportacions a Europa que rendibilitzaven les inversions que s’havien de fer en temps de guerra.

Iniciada la reconstrucció, en els anys cinquanta, l’Europa occidental va començar un llarg període de creixement econòmic. Les taxes anuals de creixement del PNB van sobrepassar el 5%, fins assolir, el 1969, la taxa rècord del 7,5 per al conjunt de la CEE. En general, es va experimentar una millora de la renda per habitant, un increment dels salaris i uns índex d’atur relativament baixos. A més, molts països van iniciar una modernització del seu aparell productiu i els sectors industrials tradicionals, fonamentalment l’acer i el carbó, van donar pas a les noves indústries: química, automòbil, petroli, informàtica, etc. De la mateixa manera, va produir-se una progressiva terciarització de la població activa, ocasionada per l’augment de les activitats de serveis: oci, turisme, ensenyament, sanitat, transport, etc.

Aquest desenvolupament no va ser fruit del desenvolupament natural del capitalisme, sinó que va anar acompanyat de la intervenció de l’Estat en matèria econòmica. D’aquesta manera, el model econòmic keynesià de capitalisme combinat amb una expansió de la despesa pública per a garantir a tots els ciutadans l’accés a serveis fonamentals com la sanitat, l’educació, les prestacions d’atur o les pensions com a mitjà de redistribució econòmica i igualació social va caracteritzar el període. És el naixement de l’Estat del Benestar o Estat assistencial.

Marshall_Plan_poster.JPG

Si bé l’Europa occidental va mantenir la propietat privada i l’economia de mercat, es va estendre la política de nacionalització d’indústries i serveis i la creació d’empreses públiques de titularitat estatal. En conseqüència, l’Estat ve prendre un paper econòmic fonamental en aquells sectors considerats d’importància estratègica per al desenvolupament nacional i que l’empresa privada havia deixat de banda pels seus alts costos i baixos rendiments, com l’electricitat, els hidrocarburs o els transports.

Seguint aquesta política, països com França, la Gran Bretanya o Alemanya van nacionalitzar molts sectors perquè quedessin en mans d’empreses públiques. Per exemple, a França l’Estat va esdevenir el primer constructor d’avions, el primer fabricant d’automòbils, el primer banc del país, el primer assegurador i el primer fabricant de cigarrets, entre d’altres, amb més d’un milió d’assalariats treballant a sou estatal.

D’altra banda, es van elaborar plans de desenvolupament econòmic nacionals i es va fixar un nou marc laboral d’evident caràcter progressista i socialdemòcrata amb jornades laborals de quaranta hores, vacances pagades, etc. Igualment, l’Estat va passar a desenvolupar un nou paper com a garant de les relacions laborals, tot possibilitant els acords entre patronals i sindicats, fet que va donar una gran estabilitat a la vida laboral i social.

Europe_Plan_Marshall._Poster_1947.JPG

El nou Estat del Benestar va afavorir, mitjançant la introducció de polítiques redistributives de la renda i d’uns sistemes d’impostos que gravaven els ciutadans en funció de la renda i la riquesa, un augment dels ingressos estatals que van ajudar a finançar els nous serveis prestats a la ciutadania, com ara l’ensenyament públic i gratuït, la universalització dels serveis d’assistència sanitària, la introducció dels subsidis d’atur i invalidesa o els sistemes de jubilacions i pensions.

D’arrel socialdemòcrata, però introduït fonamentalment per governs conservadors (De Gaulle, Adenauer, De Gasperi), l’aplicació d’aquest capitalisme d’arrel keynesiana va permetre, al llarg dels anys cinquanta i seixanta, crear unes societats fonamentades en el desenvolupament de les classes mitjanes, fet que va derivar en una relativa estabilitat política i social. És a dir, la introducció de l’Estat del Benestar l’Europa occidental va traduir-se en l’enfortiment dels sistemes democràtics que havia estat impossible en el període d’entreguerres i en la pràctica liquidació del perill d’un esclat revolucionari comunista.

Hobsbawm pensa Europa: conversa amb Donald Sassoon i Josep Fontana

dilluns, 1/10/2012

Avui ens ha deixat el mestre d’historiadors Eric Hobsbawm (1917-2012), possiblement l’historiador marxista més important i influent del segle XX, amb el permís del també desaparegut E.P. Thompson. Seria injust reduir la seva obra a les grans síntesis que va realitzar al voltant de la història del món contemporani que va donar-li fama mundial gràcies als seus llibres L’era de la revolució, 1789-1848 (1962), L’era del capitalisme, 1848-1875 (1975), L’era de l’imperi, 1875-1914 (1987) i Història del segle XX (1994). Hobsbawm va ser molt més que això. Articulista a Past and Present, autor d’innumerables articles i llibres, estudiós, conferenciant, intel·lectual, editor, renovador de la historiografia, marxista convençut fins al final… L’historiador que va contribuir a l’elaboració de la història social i a observar amb ulls crítics la construcció de la tradició en els Estats nacionals. Una ment plena de lucidesa, capacitat analítica i crítica amb el món que l’envoltava fins els darrers moments. Ha mort l’home que ens va ensenyar que la tradició és una elaboració històrica que es realitza des del present. Descansi en pau.

Com a petit homenatge recuperem el debat que Eric Hobsbawm va mantenir amb Donald Sassoon i Josep Fontana al CCCB el novembre de 2007 en el marc del cicle “Pensar Europa”.


Una història d’Europa?

dilluns, 19/03/2012

Existeix una història d’Europa? Sí. Sense cap mena de dubte. Fa més de 1.500 anys que va començar a escriure’s, però arribats al segle XXI encara no té una síntesi comuna. Segurament aquest serà el repte més gran de la historiografia en els propers anys. I si els historiadors aconseguim formular aquesta història comuna, que integri els diferents Estats més enllà de les dinàmiques econòmiques, Europa com a projecte polític i cultural se’n sortirà. Si fracassem, el somni europeu haurà mort.

Europa és una construcció històrica i cultural complexa. Un repte per a l’historiador que vol apropar-s’hi i corre el risc de veure’s devorat per la seva envergadura. I és que Europa no és Occident, ni tan sols en l’edat mitjana. Existeixen una Europa mediterrània, una Europa atlàntica, una Europa central, una Europa de l’Est… És a dir, Europa és una construcció complexa i diversa que integra pobles amb tradicions, llengües, confessions religioses i històries nacionals ben diferents. Però, tot i això, hi ha una sèrie d’elements que ens uneixen i ens converteixen en europeus, uns elements que podem resseguir al llarg de la nostra història.

europa.jpg

La història va néixer en el segle XIX com una eina al servei del romanticisme i el nacionalisme: era l’instrument que servia per explicar i justificar els Estats nacionals. Molt ha plogut des d’aquell moment. La història avui ja no és només una eina al servei del poder, sinó que s’ha convertit en un element més per treure a la llum les vergonyes dels Estats. Però aquesta història, generalment, segueix sent nacional. Les grans històries europees (i universals) que van més enllà dels Estats no són més que la unió de les històries nacionals en diferents capítols compartimentats. No són una veritable síntesi comuna. I les que existeixen no han tingut la repercussió que necessitarien.

Dèiem que la història va néixer nacional, però la cultura europea, per contra, va néixer cosmopolita. I les seves arrels són profundes, fins al punt que ens condueixen a l’edat mitjana. El repte dels historiadors del segle XXI és encaixar aquest cosmopolitisme en la narració de la història. Les preguntes a respondre són evidents: Què és Europa? Com neix? Quins elements la configuren? Què uneix Europa i els europeus? Per què des del segle XV la guerra separa els europeus? Per què des del darrer terç del segle XX els europeus tanquen una etapa de desunió per passar a articular un procés constructiu encara incert? Les preguntes resten obertes a l’espera d’una resposta.

Rembrandt_Abduction_of_Europa.jpg

Seguint la tesi de José Enrique Ruiz-Domènec, com a mínim trobem vuit elements de llarga durada que ens permeten aproximar-nos a les arrels d’Europa i definir els europeus.

Les arrels cristianes. La religió, el triomf del cristianisme en les seves diferents versions, es troba en la base del naixement d’Europa. El procés de cristianització que va produir-se entre els segles V i VIII és el bressol d’Europa. Gràcies al triomf del cristianisme i els seus símbols podem trobar un nexe d’unió entre les diferents cultures i regnes que els pobles germànics havien aixecat en la desintegració de l’Imperi Romà. Però no només això. Gràcies a la tasca dels scriptoria monàstics el llegat del món clàssic va sobreviure. Com a conseqüència de la cultura cristiana van desenvolupar-se institucions comunes als diferents regnes europeus com els gremis, els hospitals, les universitats… I va néixer el romànic i el gòtic, el primer art genuïnament europeu.

És cert que gràcies a la Reforma del segle XVI i la Il·lustració del segle XVIII el món europeu es qüestionaria el paper de la religió en la societat. I que amb les revolucions liberals del segle XIX s’associaria la idea de l’Europa democràtica al laïcisme, la llibertat religiosa, els drets de l’home, la llibertat d’expressió i la igualtat. També és cert que en aquest món medieval articulat per l’Església també existien jueus i musulmans, així com diferents heretgies de la doctrina catòlica oficial, el cristianisme ortodox o el protestantisme, per descomptat part protagonista de la història d’Europa amb el mateix dret que els cristians catòlics. I és evident que la història d’Europa per a ser completa ha d’incloure les minories i les perifèries que hi són presents en la seva evolució. Però això no ens pot distreure de la seva matriu cristiana. Només cal donar un cop d’ull al calendari.

779px-Carte_de_la_premiere_croisade.jpg

La cultura. Literatura, art, música… Europa potser no té una llengua comuna, però sí una cultura que la defineix. Des del gòtic, passant per l’humanisme, la Il·lustració, el romanticisme o el modernisme. És la definició d’una cultura europea en la qual, tot i expressar-se en diferents llengües, existeix una matriu cultural comuna. Potser, en aquest sentit, l’expressió cultural més acabada i genuïnament europea sigui la música, però no pas l’única.

La geografia. L’espai en el qual es desenvolupa una cultura, en aquest cas l’europea, és fonamental per a la seva comprensió. Quatre són els marcs geogràfics en els quals es desenvolupa la història d’Europa: l’Europa occidental (el bloc franco-alemany, relacionat amb el Bàltic i les illes britàniques), l’Europa oriental (Bizanci i els seus hereus), l’Europa central (el nucli de l’Imperi dels Habsburg) i l’Europa mediterrània (nexe entre Est i Oest, entre Occident i Orient). Quatre grans escenaris per a una única història.

L’esperit científic. Des de les millores tècniques introduïdes pels camperols medievals en les seves eines de treball fins als científics més coneguts, els Galileu, Newton o Darwin, Europa desenvolupa un esperit científic al llarg de la seva història. És una civilització tecnològica que busca la transformació i l’estudi del medi que l’envolta.

La separació del fet secular i el fet religiós. Tot i la matriu cristiana, Europa no va articular-se com una societat teocràtica, sinó que va fer una distinció entre Déu (l’Església) i el Cèsar (l’Imperi). Era un fet original i pròpiament europeu que contrastava amb el seu entorn. I gràcies als debats sobre la superioritat eclesiàstica o imperial va crear-se un ampli teixit intel·lectual que, des del segle XII fins els nostres dies, va derivar en un debat europeu: el paper de la religió en l’Estat. Un llarg procés europeu que deriva en el present: una Europa laica i partidària de la llibertat religiosa.

800px-AtlEurLangues.jpg

Les formes de govern. Europa va desenvolupar tres models de govern per articular la societat i gestionar les relacions econòmiques: l’imperi territorial (des de Carlemany, passant pel Sacre Imperi Romanogermànic, l’Imperi Habsburg o l’Imperi Napoleònic), l’Estat-nació (evolucionant des dels Estats dinàstics medievals fins a l’esclat dels Estats nacionals del segle XIX) i la ciutat autònoma (amb Itàlia com a epicentre). Tots tres són genuïnament europeus, propis d’un territori i una cultura.

Els mites. Europa va desenvolupar una sèrie de mites propis que s’emmarquen en la seva cultura i es poden trobar al llarg de la seva geografia. D’aquests, dos són els que han triomfat al llarg del continent: el Sant Greal (el rei Artur, Lancelot, la Taula Rondona… la recerca del Greal com a generador d’històries d’amor i superstició) i Faust (el doctor que ven la seva ànima al diable per aconseguir l’eterna joventut i un poder sobrenatural). L’existència d’aquests mites ajuda a la construcció d’una mentalitat europea.

La cronologia. Possiblement aquest és, juntament amb la matriu cristiana, l’element més difícil al qual ens apropem a l’hora de formular una història d’Europa. L’existència de les històries nacionals ens condiciona a l’hora de definir una cronologia. Però es pot fer. Quatre grans dates marquen les fronteres de la història europea: primer, el segle V com a data de la fragmentació del món antic i inici de l’assentament de les bases polítiques, econòmiques i culturals que conduiran al seu naixement; segon, el segle XI, el naixement d’Europa a través de la societat de l’Antic Règim; tercer, el segle XVIII, quan a partir de la Il·lustració i les revolucions liberals posteriors comença a prendre forma una nova societat articulada en la democràcia, el laïcisme, la llibertat d’expressió, els drets de l’home, la llibertat de pensament… és el triomf de la Raó, però també l’esclat del nacionalisme que conduiria Europa al drama; i finalment, el segle XX, quan, a partir de la postguerra, s’inicien les dinàmiques de construcció política i econòmica d’Europa. I en aquest punt ens trobem. Estancats en una dinàmica econòmica que fa d’aquesta darrera etapa un element incert. Una excepció temporal en la dinàmica europea o el canvi cap a la veritable unió? El ritme inexorable de la història tindrà la resposta.

La creació de la Unió Europea

dimecres, 4/01/2012

El febrer de 1986 va aprovar-se l’Acta Única Europea, a través de la qual va crear-se un espai econòmic, però també social, comú per als Estats integrants de la Comunitat Econòmica Europea. A la vegada, l’Acta va reforçar la capacitat de decisió del Parlament i va contribuir de forma decisiva a la constitució de la Unió Europea (UE) cinc anys després. S’articulava el mercat interior, la política monetària, la cohesió econòmica i social, el Parlament europeu i el poder executiu de la Comissió. Tanmateix, els fets de 1989, amb la caiguda de la URSS, van obligar a replantejar tot el procés de construcció europea.

D’aquesta manera, el pas més decisiu en el procés d’integració europea va produir-se el 1992, quan els Quinze van aprovar el Tractat de Maastricht o Tractat de la Unió, la resposta europea al mon nascut el 1989 amb la desintegració del bloc comunista i a l’evolució interna derivada del funcionament del mercat únic. Així, Maastricht constitueix la pedra angular del procés de construcció europea perquè, per primera vegada, aquest procés semblava adquirir una veritable vocació d’integració política. El Tractat consagrava el nom d’Unió Europea i instaurava tres grans pilars de polítiques comunes.

ue_50_06_firma_tratado_maastricht.jpg

El pilar més important agrupa el que havia estat establert als tractats comunitaris, així com les institucions i les competències supranacionals de la Unió. És aquí on es troben recollides les polítiques en les que els Estats han cedit la seva sobirania per donar pas a la legislació mitjançant decisions comunitàries: el mercat únic, la unió monetària, els fons estructurals i de cohesió, etc.

El segon pilar de l’estructura de la UE es refereix a la política exterior i de seguretat comuna (denominada PESC) i es fonamenta en la cooperació entre els governs nacionals.

Un tercer pilar de les polítiques comunes es basa en la justícia i els afers d’interior (JAI). S’ocupa de temes com el terrorisme, la immigració, la política d’asil, el tràfic de drogues, etc. En aquest sentit, la creació de l’Europol, germen d’una futura policia europea, seria un dels projectes més destacats.

unioeuropeafoto.jpg

D’altra banda, el Tractat de Maastricht va crear la ciutadania europea pels habitants de la UE, la qual permet circular pels països de la Unió i residir-hi lliurement, així com el dret a votar i ser elegit en l’Estat de residència per a les eleccions municipals i europees. Igualment, el 1995, finalment entrava en vigor el Tractat de Schengen. Aprovat deu anys abans per Alemanya, França, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg, i amb l’adhesió de la majoria dels països comunitaris, l’Acord de Schengen garantia la lliure circulació de persones (treballadors i turistes), béns, serveis i capitals, a més de comportar la supressió gradual de les fronteres entre tots els Estats membres de la UE.

Una altra fita fonamental en la integració va ser l’establiment de la unificació monetària i la creació de la moneda única, l’euro. En el moment de la seva introducció, el 2002, nou països de la Unió (Espanya, Portugal, Itàlia, Països Baixos, Luxemburg, França, Alemanya, Àustria, Irlanda i Finlàndia) van adoptar-la com a unitat monetària substituint les respectives monedes existents. Gràcies a la unificació monetària es va garantir la lliure circulació de capitals en els països de la Unió. Posteriorment, Grècia, Eslovènia, Malta i Xipre van incorporar-se a l’euro.

eurozona.JPG

Tanmateix, si bé la unitat econòmica sembla un objectiu cada cop més definit i aconseguit tot i els sotracs provocats per la crisi financera de 2008, la unitat política que inspirava el naixement de la UE sembla un objectiu molt més llunyà. En aquest sentit, un exemple de les dificultats d’aquest procés d’unitat política el trobem en el fracàs al projecte de Constitució Europea, rebutjat el 2005 per països com França. Val a dir que aquest projecte nonat de Constitució era més un tractat econòmic que havia de consolidar el capitalisme a Europa que no pas un veritable projecte de construcció polític federal per a la UE. I és que la renúncia a una part de la sobirania nacional és el gran tabú del futur de la Unió.

Tot i els problemes en l’avenç polític, la Unió Europea ha anat ampliant-se en els darrers anys. Així, el 2004 van adherir-se deu membres: Xipre, Estònia, Hongria, Polònia, República Txeca, Eslovènia, Letònia, Lituània, Malta i Eslovàquia. I el 2007 s’hi van incorporar Romania i Bulgària, configurant l’Europa dels 27. La Unió Europea es convertia en una organització potent, integrada per 27 Estats, que incloïa realitats polítiques, econòmiques, històriques i socials molt diferents. El repte del segle XXI, per força, ha de ser l’organització de l’avenç en la integració política i la introducció de mecanismes de participació democràtica que apropin la ciutadania i la nova Europa. És necessària una reforma que garanteixi una veritable unió política i la introducció de les bases per a la redefinició del paper que la Unió Europea vol jugar en el món.

Mapa-UE-27.jpg

L'Europa dels 27

Debat: l’estancament d’Europa

dimarts, 6/12/2011

En uns dies en els quals els mitjans de comunicació ens expliquen el projecte franco-alemany de refundar la Unió Europea, el projecte “Merkozy” segons l’expressió que ha fet fortuna per definir l’Europa en crisi dels nostres dies, m’ha semblat oportú recuperar el debat que van protagonitzar els professors José Enrique Ruiz Domènec, María Jesús Cava Mesa, Xiana Barros, Olavi K. Fält, Cristina Blanco i Rafael García Pérez ara farà un any en el IV Congrés Internacional de “Historia a debate”. La necessitat de conèixer i formular una història d’Europa, el pessimisme davant de la UE, els processos d’integració europea, el paper polític de la UE… un debat imprescindible per entendre una mica millor les coses que estan passant aquests dies.




De la refundació del capitalisme al segrest d’Europa

dijous, 3/11/2011

Després de la caiguda de Lehman Brothers i l’esclat de la crisi econòmica i financera global, el setembre de 2008, el president francès Nicolas Sarkozy sorprenia el món amb una proposta: la refundació del capitalisme des d’un posicionament ètic. És a dir, la crisi no era del sistema capitalista en si mateix, sinó d’un capitalisme que havia traït les seves essències i havia de reformular-se sobre les bases de “l’ètica, l’esforç i el treball” per acabar amb els abusos, tot això amb l’objectiu de cercar un nou equilibri entre la llibertat i la reglamentació, o el que és el mateix: entre l’Estat i la dictadura del mercat.

Esperançadores paraules. Però alguna cosa ha canviat pel camí. Arribats a novembre de 2011, amb Grècia a un pas de la fallida, i amb ella possiblement el futur de l’euro, l’ètica i l’equilibri entre la sobirania dels Estats enfront el mercat han passat a un segon pla. Ara, el directori franco-alemany que governa una Unió Europea a la deriva s’espanta perquè els grecs puguin votar en referèndum si accepten o rebutgen el salvatge pla d’ajustos que se’ls imposa des de Brussel·les (o és des de Berlín?).

Per què la Unió Europea té aquesta por a la democràcia? Si el poble grec ha de patir un ajust impossible de pair, no té dret a votar si l’accepta o no? Per què la política no s’imposa al mercat?

France's President Nicolas Sarkozy (L) talks with German Chancellor Angela Merkel at the start of a European Union leaders summit in Brussels March 25, 2010. France and Germany have reached a deal on a financing plan for crisis-hit Greece that will involve EU member states and the International Monetary Fund, the Elysee said on Thursday.  REUTERS/Yves Herman   (BELGIUM - Tags: POLITICS BUSINESS IMAGES OF THE DAY)

I com que aquest és un blog que parla d’història, de la més antiga a la més recent, crec que hem de cercar les raons d’aquest fracàs de la política en el 2004/2005. En aquells anys va sotmetre’s a referèndum el projecte de Constitució europea. Un projecte de Constitució fonamentalment econòmic, que sortosament va ser rebutjat a França i va passar a la història. Sota els principis d’allò que s’ha denominat com a neoliberalisme, que no és més que deixar que el mercat actués per si sol sense la regulació dels Estats, renunciant a la política, el procés de construcció europea va culminar el seu projecte de construcció feudal en una carta que s’oblidava dels drets dels ciutadans per a dedicar el 80% dels seus continguts a elements econòmics.

És a dir, l’error d’Europa va sorgir des de la base. Va construir-se un gegant econòmic on només importava ampliar les àrees del mercat, eliminant les fronteres i amb elles els aranzels que podien limitar les exportacions dins del territori europeu. Països sospitosos de no complir els requisits mínims de solvència econòmica van introduir-se dins de la Unió per ampliar el mercat, tot pagat a través de l’especulació financera. El capitalisme, l’ànsia dels diners, mai la política, va regir l’articulació d’Europa, creant un gegant amb peus de fang que ara s’enfonsa. I és en aquest sentit que hem de llegir la sospitosa ampliació cap a l’Est.

D’aquesta manera Europa va construir-se sobre els principis del feudalisme adaptats als segles XX i XXI. Si a l’edat mitjana un monarca feble regnava sobre un Estat dinàstic en el qual els que tenien el poder real eren els senyors feudals que administraven el territori sobre el principi de l’explotació dels seus serfs, ara aquest model s’ha adaptat als nostres temps. Diversos Estats van ampliar els seus dominis per aconseguir guanys econòmics, mai polítics, per Europa. L’ètica ciutadana nascuda de la Il·lustració i la Revolució francesa va desaparèixer. Un fals i feble govern europeu resident a Brussel·les delegava en els mercats convertits en nous senyors feudals. Els drets ciutadans, la força de la política va passar a un segon pla.

europa.jpg

I quan aquest gegant va naufragar, el següent pas, com va passar des dels segles XVI i XVII, ha estat la introducció de l’absolutisme, alguns potser diran que del despotisme il·lustrat del set-cents. Dos monarques absoluts, Alemanya i França, han decidit imposar la seva política econòmica de submissió als mercats mitjançant el diktat dels ajustos que havien de patir els països en crisi. I quan un dels Estats sotmesos, en aquest cas Grècia, anuncia que consultarà la ciutadania sobre si accepta o no aquesta retallada brutal els dèspotes il·lustrats del segle XXI que diuen que ho fan tot pel poble, però sense comptar amb el poble, neguen el dret a la pràctica de la democràcia, segresten Europa sota els seus designis i imposen les seves solucions.

Els grecs tenen un problema. Han viscut anys emmerdats en la corrupció i la falsedat econòmica. Els seus dirigents haurien de ser processats per causar aquesta situació. Però això no treu al poble grec el dret a ser l’amo del seu futur. Mai s’ha de tenir por de la democràcia. El problema és que s’ha d’exercir amb convicció. I a Europa fa temps que s’han oblidat els seus principis. I seria hora de recuperar aquells principis que Sarkozy, ara reconvertit en Lluís XIV, anunciava el 2008: el capitalisme o es transforma en un sistema econòmic ètic o no serà. Ens farà falta una nova Revolució francesa per acabar amb el despotisme il·lustrat?

El procés de construcció europea

dimecres, 15/06/2011

A la fi de la Segona Guerra Mundial, en un món marcat per l’enfrontament dels dos blocs i per la internacionalització de l’economia, la influència d’Europa, el vell continent, resultava cada cop més dèbil. És en aquest context quan una sèrie de polítics i pensadors europeus van defensar la necessitat que Europa caminés cap a la integració, l’única manera de recuperar un lloc entre les grans potències. Tanmateix, després de la destrucció derivada de l’enfrontament en les dues guerres mundials, semblava una missió impossible que els països europeus aconseguissin unir-se i formar una organització política i econòmica comuna.

Europe 1946.gif

El projecte va posar-se en marxa entre els països europeus occidentals en la postguerra com a instrument per avançar en la reconstrucció econòmica i per enfrontar-se a l’amenaça del bloc comunista. I és que la reconstrucció del continent després de la Segona Guerra Mundial passava per dues premisses: no repetir els errors del passat i fer possible un acord entre els països de l’Europa occidental per a situar el continent en el nou marc polític i econòmic internacional.

A més, dos factors derivats del conflicte contra els feixismes pesaven enormement en la consciència dels europeus: la necessitat d’evitar qualsevol nou enfrontament bèl·lic entre els països europeus i la consciència que l’única possibilitat d’Europa per mantenir-se al nivell de les superpotències nord-americana i soviètica era la unió. Així, des del 1946, van anar apareixent diferents organitzacions que coincidien en el seu caràcter marcadament europeista: el Moviment per l’Europa Unida, la Lliga Europea de Cooperació i Econòmica, o la Unió Europea de Federalistes, grups que acabarien unint-se, el 1948, en el Comitè Internacional de Coordinació per l’Europa Unida.

La primera experiència integradora a l’Europa de postguerra va produir-se amb la creació del Benelux, una unió duanera entre Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg que va endegar-se el 1948. L’experiència va ser molt positiva ja que, amb l’eliminació dels problemes derivats de l’existència de fronteres entre aquests països, el comerç va reactivar-se novament. Tot un exemple que obria les portes a futurs esdeveniments.

Benelux.jpg

El Benelux

A nivell europeu els aconteixements van prosseguir a gran velocitat. El mateix 1948 es va crear l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), encarregada d’afavorir el comerç i la cooperació econòmica entre els Estats membres. I, el 1949, naixia el Consell d’Europa (1949), un organisme de caràcter consultiu per a fomentar la cooperació política, social i cultural i al defensa dels drets humans. Tanmateix, no tot van ser èxits en el procés de construcció europea. Per exemple, el 1950, fracassaria la proposta francesa del primer ministre René Pleven de crear una Comunitat Europea de Defensa.

El 1950, a proposta dels francesos Jean Monnet i Robert Shuman (Ministre d’Afers Exteriors de França) i amb el vistiplau del canceller alemany Konrad Adenauer, es va endegar un projecte d’unió econòmica entre França i la República Federal d’Alemanya per unificar els recursos siderúrgics i del carbó, el qual va prendre forma, el 1951, amb la constitució de la Comunitat Econòmica del Carbó i de l’Acer (CECA), a la qual s’hi afegirien Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg. La CECA, organitzava de la producció siderúrgica i el mercat del carbó i de l’acer entre els seus membres. Aquest seria el veritable embrió de l’actual Unió Europea, un projecte pacificador que conduïa cap a la impossibilitat d’un nou conflicte entre francesos i alemanys.

fondateur_ue_monnet_1951.jpg

Jean Monnet

Robert_Schumann.jpg

Robert Shuman

Adenauer.jpg

Konrad Adenauer

Spaak.jpg

Paul-Henri Spaak

D’altra banda, la participació espanyola en aquest procés va ser igual a zero ja que en aquells moments  l’Espanya franquista estava caracteritzada per unes relacions exteriors pràcticament nul·les. En el context de l’autarquia, la dictadura de Franco havia convertit Espanya en una societat gairebé aïllada dels altres Estats europeus, sense relacions polítiques, econòmiques, ni culturals. Fins a la dècada dels cinquanta, l’Estat espanyol va mantenir relacions comercials amb alguns països àrabs i sud-americans per importar cereals i d’altres productes alimentaris, però la relació amb l’entorn europeu era pràcticament inexistent. Tot i que des del 1953, amb la signatura dels convenis amb els Estats Units i del Concordat amb el Vaticà, l’Espanya franquista començaria a treure el cap en les relacions internacionals, no va haver-hi cap acostament cap a la CECA. I l’acostament a Europa encara es faria esperar fins els anys seixanta.

L’èxit aconseguit per la CECA, la primera institució europea amb un caràcter supraestatal, va estimular els Estats que la integraven, l’Europa dels Sis, a crear una sèrie de mecanismes semblants per al conjunt de l’economia. Així, el 25 de març de 1957, van signar-se a Roma els tractats fundacionals de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i de la Comunitat de l’Energia Atòmica (EURATOM). Els signants d’aquests històrics tractats van ser França, la República Federal d’Alemanya, Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg.

image002.jpg

El Tractat de Roma establia en el seu preàmbul l’objectiu polític de la integració progressiva entre els països membres. En la pràctica, però, en aquell moment només es va crear una unió duanera, que afectava només la lliure circulació de béns. D’aquesta manera, el moviment de persones, capitals i serveis va continuar sofrint limitacions importants fins els anys vuitanta. Per això, la CEE va ser coneguda sota la denominació de Mercat Comú, un espai en el qual els productes dels països membres es poguessin vendre sense aranzels. Aquesta unificació del mercat va obligar els Estats membres a aproximar les seves polítiques econòmiques. A més, a Roma va establir-se la creació d’un banc europeu d’inversions.

Igualment, el Tractat de Roma creava les institucions comunitàries, les quals organitzarien i desenvoluparien els projectes previstos: la Comissió Europea, el Consell de Ministres, el Consell Europeu, l’Assemblea Europea i el Tribunal de Justícia, a més d’institucions de rang menor. Els Estats membres de la CEE van renunciar a una part de la seva capacitat de decisió per tal d’arribar a acords comuns que beneficiessin el conjunt.

0,,4686142_1,00.jpg

Respecte de l’EURATOM, la seva missió era l’establiment d’un mercat comú de productes nuclears i la vigilància de la utilització pacífica de l’energia nuclear, tot fomentant la formació d’investigadors i la divulgació dels coneixement atòmic.

El principal problema polític de la CEE en els seus inicis va ser que la Gran Bretanya va mantenir-se al marge. Els britànics tenien molt poc interès en les implicacions polítiques derivades d’un projecte europeista, defensaven el lliurecanvi i mantenien més relacions comercials amb les seves velles colònies que no pas amb Europa. A més, van impulsar la creació de l’Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA), un organisme econòmic sense cap pretensió d’unitat política, a la qual van adherir-s’hi Suècia, Suïssa, Noruega, Dinamarca, Àustria i Portugal.

Però, durant els anys seixanta va manifestar-se clarament que l’èxit econòmic assolit pels Estats integrants de la CEE era molt superior al dels membres de la EFTA. D’aquesta manera, el 1973, davant el lent creixement de la seva economia, la Gran Bretanya, va optar per integrar-se, juntament amb Irlanda i Dinamarca, dins de la CEE, donant lloc a l’Europa dels Nou. Posteriorment, la caiguda de les dictadures militars a Grècia (1974), Portugal (1974) i Espanya (1978) va fer possible l’inici de les converses per a la seva integració europea i l’equilibri geogràfic de la CEE cap al sud del continent: Grècia va adherir-se el 1981, i Espanya i Portugal el 1986. El 1995 s’incorporarien Àustria, Suècia i Finlàndia, configurant l’Europa dels Quinze.

felipe-gonzalez-entrada-cee.jpg

Felipe González signa l'adhesió d'Espanya a la CEE el 1986

D’altra banda, la crisi econòmica dels anys setanta va enfosquir el panorama de la construcció europea, però la Comunitat Econòmica Europea va respondre avançant en la integració donant pas a la incorporació de nous països i reestructurant les seves institucions. D’aquesta manera, el 1979 va néixer el Sistema Monetari Europeu (SME), com a instrument per a garantir l’estabilitat monetària, i va crear-se l’ECU, una unitat de compte imaginària i que va suposar l’antecedent directe de l’Euro com a moneda europea. També va establir-se un Impost indirecte sobre el Valor Afegit dels Productes, l’IVA. I aquell mateix any va votar-se per primera vegada el Parlament Europeu, seu de la sobirania europea.

creacion ue.png

Els orígens històrics d’Europa

dimarts, 14/06/2011

Europa és una realitat variada i complexa, i de la mateixa manera els seus orígens històrics són complexos i no sempre ben coneguts. Per no saber, no està clar ni tan sols l’origen d’aquest nom. Ara bé, resseguint la història d’Europa des de l’edat mitjana podem entendre quin és el concepte d’Europa, un petit continent que va ser el centre del món des de l’antiguitat fins a mitjans del segle XX i que ara lluita per trobar la seva posició en el tauler de joc del segle XXI.

Sembla ser que, en el segle VIII a.C.,  l’escriptor grec Hesíode, en la seva obra Teogonia, on explicava l’origen del món i dels déus, va ser el primer autor conegut en emprar el nombre d’Europa. Posteriorment, la mitologia grega ens parla d’Europa com una bella princesa segrestada per Zeus, el qual va portar-la a Creta on la va convertir en reina-mare, fundant així una dinastia. Seria, però, el domini romà qui difondria el nom d’Europa pel seu Imperi, arribant fins els nostres dies. Tanmateix, això no ens explica res sobre els orígens d’Europa ni del seu nom.

europa.jpg

Hem de viatjar a l’edat mitjana per buscar un primer projecte d’unitat territorial i política per Europa: l’Imperi Carolingi de Carlemany, en el segle IX. Un Imperi que va protagonitzar una renovació política i cultural en la seva lluita constant per inventar-se: primer, creant un territori organitzat a través del senyoriu amb una terra conreada pels serfs dependents del propietari i unes parcel·les arrendades a camperols lliures; segon, articulant un govern imperial que introduïa la burocràcia i convertia la vella aristocràcia en noblesa de palau, donant lloc al naixement de la cort; i tercer, desenvolupant una renovació cultural i política, la qual restaurava l’Imperi Romà a la vegada que introduïa les arrels germàniques.

Europe_814.jpg

Tanmateix, la unitat va ser breu. El somni imperial va resultar impossible per la profunda ruralització del territori, per les amenaces exteriors (pressions musulmanes, magiars i vikingues) i, sobretot, per la manca de diners a causa del col·lapse del comerç. A més, les discòrdies internes esquarterarien la unitat de l’Imperi Carolingi a la mort del seu fundador. Tot i això, estem davant d’un punt de sortida. Amb les seves mancances, l’Imperi de Carlemany va fer el primer esbós d’Europa.

Dürer_karl_der_grosse.jpg

Carlemany

El Imperio Carolingio.jpg

Igualment, és en l’edat mitjana quan el pensador franciscà Guillem d’Occam (1290-1349), des d’Òxford, amic de l’emperador i enemic del papa, va començar a establir els fonaments ideològics del continent en parlar d’una Europa unida per la pau.

Tot i això, no va ser fins els segles XVI i XVII quan el concepte d’Europa va generalitzar-se amb un sentit polític, territorial i cultural proper a l’actual. En l’època del renaixement, Joan Lluís Vives (1492-1540), el gran humanista valencià, va defensar la unió europea enfront de l’amenaça que representava l’expansió de l’Islam a través de l’Imperi Turc.

En la primera meitat del segle XVI, l’emperador Carles V, de la casa d’Habsburg, va intentar crear un nou imperi europeu que novament fracassaria. I és que en aquells temps la pròpia idea d’Imperi ja resultava antiquada. El que era propi d’aquells temps era l’Estat modern, basat en l’existència de monarquies nacionals autoritàries i absolutistes. A més, l’ideari de Carles V es basava en la unió dels pobles cristians enfront de l’enemic turc, fet impossible en un moment de divisió de la cristiandat: Martí Luter s’enfrontava a l’Església catòlica de Roma amb la seva Reforma, un fet que dividiria el món cristià europeu definitivament.

Carlos V.jpg

Carles V

La herencia de Carlos I.jpg

Més tard, en el segle XVII, aquestes diferències religioses van ser el motiu de fons que serviria per justificar l’esclat d’una guerra que acabaria per establir el joc de poder a l’Europa moderna: la Guerra dels Trenta Anys, un conflicte que en realitat estava motivat per motius polítics i estratègics en la lluita de les nacions absolutistes per aconseguir l’hegemonia al continent. D’aquest conflicte, l’imperi Habsburg, les restes del vell somni europeu cristià de Carles V, sortirien definitivament malparades.

Ja en el segle XVIII, l’economista escocès Adam Smith (1723-1790) va apuntar la importància de la integració europea en el desenvolupament econòmic del capitalisme. Des d’aquest moment, successivament i de manera cada cop més nombrosa, anirien apareixent polítics, filòsofs i economistes propugnant una unió dels pobles europeus basada en una gran idea motriu: la pau. Noms il·lustres com Jean Jacques Rousseau, Immanuel Kant, Victor Hugo, Pierre Joseph Proudhon, entre molts d’altres, i cadascun d’ells a la seva manera, van anar posant pedres en el camí de la construcció europea.

A principis del segle XIX, i després de la commoció que va suposar a tota Europa l’esclat de la Revolució francesa i l’extensió dels seus ideals de llibertat, Napoleó Bonaparte també s’aventuraria a crear un nou Imperi. Aprofitant-se del prestigi que li havien proporcionat les seves victòries militars, Napoleó va arribar al poder a França, el 1799. Primer a través del Consolat, i després amb la formació de l’Imperi, Bonaparte va conservar, almenys en la pràctica, molts dels drets aconseguits pels francesos durant la Revolució. I un cop consolidat el seu poder a França va voler estendre el seu poder per tot el continent. Malgrat una primera etapa victoriosa, l’Imperi Napoleònic també acabaria fracassant.

Jacques-Louis-David-Napoleon.jpg

Napoleó Bonaparte

liberalismo y nacionalismo 002.jpg

Ja en el segle XX, quan el nazisme va assolir el poder a Alemanya, el 1933, Adolf Hitler va acabar amb la democràcia de Weimar, va liquidar tota activitat política que no estigués directament controlada per ell, va proclamar la superioritat racial del poble alemany i va abocar Europa a una terrible guerra que resultaria mundial per establir el seu Reich imperial. El resultat final va ser catastròfic, amb milions de persones mortes, un continent exhaust i la pèrdua definitiva de l’hegemonia mundial.

hitler.jpg

Adolf Hitler

hitler-europe.jpg

Però va ser només després de la Segona Guerra Mundial quan els Estats europeus van començar a treballar amb veritable fermesa per crear una Europa unida en pau cap al progrés i amb plenes llibertats pels seus ciutadans i ciutadanes. L’experiència bèl·lica va ser tant destructiva i tràgica que el 1946 va iniciar-se la catarsi d’Europa. Ara sí, les experiències fracassades basades en la violència de la guerra i la dominació, en les injustícies i les brutalitats executades en nom de la política, l’economia, la raça o la religió, com les de Carles V, Napoleó o Hitler, finalment van ser superades. En la postguerra s’establia el camí cap a la Unió Europea. Diàleg enfront de domini, progrés en lloc de destrucció, l’Estat de benestar contra la pobresa de la postguerra, pau per evitar la guerra. Sobre aquests pilars es sustenta la construcció d’Europa.

A la recerca de les claus de la història d’Europa

dimecres, 19/05/2010

Europa és un continent que es troba en mig de la recerca de si mateix. Envoltat d’una geografia plena de contradiccions que es mouen entre les ferides més sagnants i els èxits més gloriosos en el seu passat històric i guaitant els grans reptes que suposa el seu futur Europa ha de començar a pensar la seva història com a unitat, com ja alguns visionaris havien fet en un passat no tan llunyà.

Europa és el nou (i vell) objecte d’estudi de José Enrique Ruiz-Domènec que a la seva nova obra Europa. Las claves de su historia busca mostrar els pilars de la nostra història comuna com a europeus. I és que “el europeo está condicionado por su historia, pero no la conoce” en paraules de l’autor. Ahir m’arribava el llibre i només llegint-ne la introducció i les referències publicades a la premsa ja m’atreveixo a dir que serà imprescindible lectura amb el pas dels anys.

Ruiz-Domènec presenta una Europa de les nacions amb una història que és comuna:

Los países ejes que marcan Europa, es decir, Francia, Alemania, Gran Bretaña e incluso Italia tienen la Historia como un elemento estructural. Europa es una idea mucho más compleja, rica y transversal que el Occidente. Europa es un juego de espacios políticos muy diversos en la que intervienen múltiples tradiciones, incluida la bizantina, que no podemos olvidar porque forma parte de un núcleo duro de Europa, que llega hasta Rusia.

Una història amb arrels perdudes en la descomposició de l’Imperi Romà d’Occident, quan apareix per primera vegada la idea d’Europa:

La idea surge tras la descomposición del Imperio Romano, en los siglos IV y V de nuestra era. Un imperio, no lo olvidemos, más panmediterráneo que europeo: Roma estaba más interesada en países como Egipto y Siria que en Galia o Hispania.

La noche de san Silvestre del año 406 el Rin se heló. Miles de hombres mujeres y niños lanzaron los carromatos sobre el río, y el hielo aguantó. No necesitaron puentes para atravesarlo. Las tropas imperiales quedaron desbordadas por la avalancha; pero nunca sospecharon el papel que les reservaba la historia. Con ese gesto comenzaron las invasiones bárbaras en Occidente. La muralla se agrietó. Nunca volvería a restaurarse.

Sobre les arrels cristianes afirma:

Europa se construye en diferentes fases. Hay muchas raíces cristianas, pero también ha habido reformas desde el cristianismo primitivo, como la renovación franciscana o la luterana. El cristianismo se ha reinventado en Europa. ¿Cómo ajusta sus tesis con una Europa laica, ilustrada? Creo que el cristianismo está en trance de reinventarse y eso es positivo. Lo conservador es algo contradictorio con el cristianismo. Se puede hacer esa evolución sin tergiversar el mensaje original.

Aquest, però és un

diálogo que debe establecer entre los que son cristianos y los que aseguran que no lo son, porque en Europa, incluso los que aseguran que no son cristianos, lo son, porque su educación, resulta evidente, no es confucionista. Los principios cristianos han influido en todos. Ahí está Goya, Rubens, Leonardo da Vinci. Tenemos que aprender a establecer una convivencia. No se puede evitar la historia.

Però no només hi ha unes bases cristianes per parlar d’Europa: hi ha una cultura (de l’edat mitjana al romanticisme), una geografia, un esperit científic, una separació del fet secular i el fet religiós, unes formes de govern (de les monarquies absolutes a les democràcies passant per la Revolució) i uns mites comuns (el greal).

Al voltant de la Il·lustració, el romanticisme i el nazisme, Ruiz-Domènec afirma:

La Ilustración francesa y alemana no se pusieron de acuerdo. El mundo de Goethe no logró establecer contacto con Les Lumières y la Revolución Francesa puso fin a los posibles contactos. De ese fracaso, el Romanticismo forma la síntesis. El Romanticismo se apropia de los valores de la Ilustración pero los subvierte. Y hoy en día el Romanticismo está en plena vigencia, lo que prueba que la Ilustración no cristalizó como los ilustrados hubieran deseado.

Los fascismos son románticos, en buena parte, al menos en su caldo de cultivo: es la idea de la tierra, del sueño como terror. Todo esto no era pensable por la Ilustración, que hubiera creado otro tipo de Estados autoritarios, otro tipo de desastres si se quiere, pero no la locura del nazismo.

I sobre les deficiències de l’Europa d’avui dia Ruiz-Domènec considera que

Nos falta lo que siempre ha tenido Europa: think-tanks. No podemos tener los pensamientos de otros. No puede permitirse el lujo de no tener una universidad entre las quince mejores del mundo.

No es sólo un problema económico. Es la credibilidad de las ideas. Si se pierde, se fracturará el sistema. Europa siempre ha arbitrado soluciones a grandes problemas y en momentos más difíciles que los actuales. Ahora sólo se apuesta por la investigación aplicada y no el pensamiento. Las dos son igual de importantes. Siempre hubo ese equilibrio: Einstein y Thomas Mann. Nunca hubo una disociación entre lo matérico y los espiritual.

Los políticos no están a la altura de las circunstancias. Han creado una crónica de su mundo a través de los medios de comunicación. No es bueno. A los políticos se les hace una crónica diaria excesiva. Las personas lo que quieren es que les resuelvan los problemas. Una respuesta clara.

Cuando en España hay más BMW que en Francia y peores universidades que en el país galo, es que falla algo. Muchos estudiantes se van a EE UU para hacer un curso y ya quedarse allí. Nosotros tenemos la fuga de cerebros en la fase formativa.

En resum, als europeus

nos gusta el lugar que ocupa la tierra y la lengua de cada uno dentro de un cosmos más o menos ordenados; nos gustan las viejas ciudades reconstruidas, nos gusta Rotemburgo, Carcasona o el barrio gótico de Barcelona. El europeo ha creado su patrimonio cultural y nadie lo discute, pero esa reconstrucción, esa restauración de un pasado, es la antítesis del pensamiento ilustrado, que lo que proponía era deshacerse de un pasado oscurantista y construir encima de él, aun destruyéndolo. Y con el Romanticismo se cuela también la religión, el hecho religioso, que tiene ahora, en pleno siglo XXI una presencia extraordinaria. Si Jean-Paul Sartre levantara la cabeza nos tomaría por locos.

No perdeu la pista d’aquest llibre on, un cop més, Ruiz-Domènec ens dóna una obra imprescindible en la qual, es comparteixin o no les tesis de l’autor, principalment se’ns convida a pensar i reflexionar sobre nosaltres mateixos. Una obra especialment il·luminadora sobre el passat per entendre el perquè del present. I tot sota una metàfora que m’evoca un pensament compartit amb el mestre Ruiz-Domènec: la imatge de la construcció de la Torre Eiffel (símbol parisenc, símbol francès) com a reflex de la construcció de la pròpia Europa (símbol d’una Exposició Universal, símbol europeu, símbol del món).