Entrades amb l'etiqueta ‘Txecoslovàquia’

Les democràcies populars de l’Europa de l’Est: la Primavera de Praga

dimarts, 22/01/2013

Txecoslovàquia va iniciar un ampli moviment de liberalització de l’administració i de modernització de l’economia entre 1967 i 1968 per obtenir més llibertat de decisió respecte de la Unió Soviètica. Ara bé, l’entusiasme d’aquells que intentaven obrir el règim contrastava amb el conservadorisme que encara sobrevivia en el país. Així, l’economia del país més modern i desenvolupat dels integrants de les democràcies populars va acabar per ressentir-se de la manca de reformes i la crisi va fer-se present. Això, afegit a la pressió de l’anomenada nomenklatura tècnica, va forçar el canvi cap a l’obertura.

czechoslovakia.jpg

Els durs debats i les pressions liberalitzadores van esclatar quan, el gener de 1968, va arribar al poder l’eslovac Alexander Dubcek. Tanmateix els canvis polítics i econòmics arribaven massa tard i les ànsies d’aperturisme van manifestar-se de forma brusca, fet que va desbordar el “socialisme de rostre humà” del govern. Tot va començar per una crítica dels escriptors al sistema, a la qual ràpidament van afegir-se els universitaris i una majoria dels membres del comitè central del partit. La conseqüència immediata va ser la dimissió de nombrosos càrrecs conservadors. El canvi començava a prendre forma.

Alexander_Dubcek.jpeg

Alexander Dubcek

La població va viure els canvis amb una il·lusió enorme i el canvi polític que s’iniciava va prendre el nom de Primavera de Praga. Ara bé, els txecoslovacs, davant del temor a la resposta de Moscou, van insistir a presentar el procés com un canvi totalment oposat al de la revolta hongaresa de 1956 i en cap moment van pretendre destruir el vell règim per separar Txecoslovàquia del bloc comunista ni sortir del Pacte de Varsòvia. És a dir, només es tractava de modernitzar les estructures de l’Estat, reformar el sistema per obrir-lo cap a la modernització i la transformació a la vegada que es cercaven uns lligams majors amb Occident.

Tot i això, des de la URSS aquesta Primavera txecoslovaca i el “socialisme de rostre humà” van ser interpretats com una amenaça a la seva hegemonia sobre el bloc de l’Est europeu. Així, l’agost de 1968, l’exèrcit soviètic, amb l’ajuda d’altres forces armades dels integrants del Pacte de Varsòvia (Polònia, Hongria i la República Democràtica Alemanya), va envair Txecoslovàquia per sorpresa. 200.000 soldats i 5.000 tancs ocupaven el país. L’operació militar va ser ràpida i d’una execució impecable. A més, la manca de resistència armada dels txecoslovacs va suposar que la intervenció soviètica no causés un gran nombre de víctimes, el contrari del que havia passat dotze anys enrere a Hongria.

29.jpg

srpen2.jpg

El somni dels comunistes txecs i eslovacs de reformar el comunisme des de l’aperturisme i dotar-lo d’un rostre humà havia fracassat. Moscou no estava disposat a acceptar cap tipus de desviació del dogma oficial, i menys encara si aquest reformisme procedia dels Estats satèl·lits del bloc de l’Est sota els quals aplicava la doctrina de la sobirania limitada. Així, la Primavera de Praga va ser desqualificada des de Moscou com un moviment “contrarevolucionari” i “neofeixista”.

La intervenció soviètica a Txecoslovàquia, a més, tindria conseqüències a Occident. Des del bloc capitalista ningú va moure un dit per intervenir en favor de la Primavera de Praga i les crítiques cap a la intervenció soviètica van ser gairebé inexistents. Això s’explica perquè, el 1968, encara era vigent la idea que cada potència podia fer allò que considerés necessari en la seva pròpia zona d’influència. Igualment, un triomf del socialisme humà i democràtic a Txecoslovàquia podia derivar en una gran amenaça cap a un capitalisme sacsejat per les revolucions culturals que el maig d’aquell any havien esclatat a Europa i els Estats Units.

Les democràcies populars de l’Europa de l’Est

dijous, 10/01/2013

La dominació soviètica de l’Europa oriental deriva del final de la Segona Guerra Mundial. El retrocés de les tropes alemanyes al front de l’Est va permetre l’exèrcit soviètic no tan sols alliberar el territori del seu país, sinó també desallotjar els alemanys de tots els països de l’Orient europeu, tret de Iugoslàvia i Albània, que es van alliberar sense l’ajuda de l’Exèrcit Roig. A més, els diversos acords de pau (Teheran, Jalta, Potsdam) entre les grans potències acceptaven la delimitació de l’Europa de l’Est com una àrea d’influència geopolítica soviètica en la postguerra.

democracias populares.jpg

Les democràcies populars de l’Europa de l’Est: Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Iugoslàvia, Bulgària, Albània i la República Democràtica Alemanya

No obstant això, el maig de 1945, amb Alemanya derrotada i les tropes soviètiques triomfants a la meitat d’Europa, Stalin no tenia clar quin havia de ser el pas a fer a continuació. D’una banda, els ideòlegs comunistes pronosticaven la fi del capitalisme a causa de l’esclat d’una nova crisi econòmica que consideraven inevitable. Per contra, Stalin havia elaborat als anys trenta la teoria del “socialisme en un sol país”, la qual estipulava que calia construir i consolidar el comunisme a la Unió Soviètica abans d’estendre la Revolució a la resta del món.

Ara bé, el nou escenari geopolític semblava més propici que mai per estendre la Revolució a la resta d’Europa gràcies al prestigi adquirit durant el conflicte i la complicitat de la resistència. En conseqüència, en acabar la guerra, la presència de tropes soviètiques va ser un element determinant en d’adscripció política dels nous governs. Stalin pensava que si aconseguia transformar els països de l’Europa de l’Est en aliats de la Unió Soviètica, aquests es convertirien en el seu cinturó defensiu. Tanmateix, forçar la situació per instaurar règims comunistes a l’Est europeu podia resultar perillós davant de la força militar mostrada pels Estats Units, posseïdors de la bomba atòmica. Igualment, transformar ideològicament uns països que havien viscut de ple en el món capitalista i implantar-hi un règim comunista era una experiència incerta.

Així, Stalin va decidir actuar a l’Est amb fermesa, però amb cautela. Els Estats de l’Europa Oriental van conformar, a partir de 1945, règims polítics anomenats de “democràcia popular”, en oposició al model de democràcia liberal típic de l’occident europeu. Aquest bloc de l’Est l’integraven els Estats de Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Iugoslàvia, Bulgària, Albània i, fins a un cert punt, la República Democràtica Alemanya.

En un primer moment es van establir “governs de front nacional”, amb presència de partits polítics diferents, fet que assegurava la majoria a les eleccions. Més endavant, quan els aliats deixaven de ser útils als interessos de Moscou, els socis eren expulsats o abandonats. Igualment van manipular-se els censos electorals i va retirar-se el vot a ciutadans de l’oposició. També es va fer servir el control de la policia i les milícies polítiques, les quals detenien els adversaris polítics i els lliuraven als tribunals populars.

map1.jpg

D’altra banda, es van desenvolupar programes de reconstrucció mitjançant una fórmula intermèdia entre el capitalisme i el comunisme. Es va procedir al repartiment de les grans propietats agrícoles entre els pagesos, sense arribar pròpiament a la col·lectivització. També es van nacionalitzar les grans empreses i la banca, i es va iniciar la posada en marxa de la indústria pesant. Però va ser l’esclat de la Guerra Freda la que va fer que els països de l’Est evolucionessin cap a un alineament definitiu amb la Unió Soviètica.

A partir de 1947, la pressió dels Estats Units, exercida a Europa mitjançant el Pla Marshall, va inquietar els soviètics. Així, l’enfrontament entre la URSS i els EUA que va donar origen a la Guerra Freda va accelerar el control de Moscou de tots els ressorts de poder dels països ocupats per implantar una dictadura del proletariat. La URSS, que veia perillar la seva influència a l’Europa de l’Est, va forçar els comunistes de les democràcies populars a fer-se amb el poder impedint la prolongació dels governs de coalició, així com a impulsar la via socialista i alinear-se amb la política exterior soviètica mitjançant la força que els atorgava la presència militar. És en aquest moment quan els comunistes van abandonar qualsevol mena d’escrúpol per donar pas a la repressió de l’oposició i la constitució de repúbliques populars socialistes dependents de Moscou. Es constituïa la primera línia enfront de l’aliança occidental de la Guerra Freda.

Europa dividida - Guerra Fría.jpg

En conseqüència, els països de l’Est, estrictament controlats per la URSS, van haver d’integrar-se en el COMECON, una mena de “mercat comú” de l’àrea soviètica, els objectius del qual eren la col·laboració en els intercanvis comercials, la paritat de les monedes, l’orientació comuna de les polítiques econòmiques i l’atorgament de préstecs. Igualment, mitjançant el Pacte de Varsòvia de 1955, els diferents exèrcits es van integrar sota un comandament soviètic únic. Definitivament, des de finals dels anys quaranta, Europa havia quedat dividida en dos grans blocs: els Estats proamericans i els Estats prosoviètics.

En aquests Estats, en aparença, els partits comunistes en el poder van liquidar els adversaris polítics mitjançant la il·legalització dels partits de l’oposició i l’empresonament o exili dels seus líders polítics. Igualment, importants polítics i comandaments comunistes van ser purgats per assegurar el control absolut dels soviètics. Ara bé, tot i això sempre va existir una dissidència activa, més o menys intensa en països com Polònia, Hongria i Txecoslovàquia, la qual sempre va ser durament reprimida, però que va ser fonamental en el pas cap a la democràcia parlamentària i l’abandonament del socialisme, fets que preludiarien la dissolució de la mateixa Unió Soviètica a finals dels anys vuitanta.