Entrades amb l'etiqueta ‘Trecento’

Simone Martini: L’Anunciació

dilluns, 19/12/2011

Simone Martini (1284-1344), un dels grans pintors del Trecento, és el més refinat dels pintors de l’escola de Siena. Ara bé, si en el cas de la pintura de Giotto destacàvem un allunyament dels models predominants a l’Europa del gòtic per aproximar-se a la formes de la naturalesa, en l’obra de Martini i els pintors de l’escola de Siena podem trobar el desenvolupament de la tradició gòtica mitjançant el predomini de les línies del dibuix, figures elegants i fons daurats.

En la pintura de L’Anunciació (1333), retaule elaborat en tremp sobre fusta per a la catedral de Siena i actualment conservada a la Galleria dels Uffizzi de Florència, trobem representades les característiques pròpies de l’escola sienesa i podem observar una perfecta assimilació dels ideals propis de l’art gòtic. La pintura va tenir una àmplia difusió per Europa.

Simone_Martini-Anunciació.jpg

El tríptic adopta la forma d’arcs gòtics i utilitza un fons llis d’or mat que simbolitza la llum i la gràcia de Déu. A l’esquerra de l’espectador, l’arcàngel Gabriel, que anuncia a la Verge Maria el seu embaràs, es caracteritza per l’agitació dels vestits i de les ales. D’altra banda, a la dreta, la Verge dibuixa una forma sinuosa que accentua la sensació de sorpresa i la postura de timidesa en agafar-se el mantell amb la mà dreta. Al centre, els lliris blancs simbolitzen la puresa de la Mare de Déu, en tant que a l’ogiva de l’arc central apareix l’Esperit Sant rodejat de querubins.

Tota la composició respon a una concepció idealista que es manifesta en les formes delicades, àgils i ondulades. , així, l’aire líric, la magnificència dels vestits i la bellesa dels cossos prims aproximen aquest retaule a l’orfebreria gòtica i a l’art de les miniatures franceses. Igualment, l’ús de dels colors purs, en especial el blau i el rosa, destaquen sobre l’or del fons de la composició. L’espai entre les dues figures mostra l’aire que modela l’espai. Finalment, l’obra presenta una elegant profunditat en el banc on seu la Verge i en el llibre que sosté en les seves mans.

Giotto: Sant Francesc predicant als ocells

dissabte, 17/12/2011

L’obra de Giotto di Bondome (1266-1337) representa el començament de l’art que té com a punt de partida l’apropament a la realitat, mitjançant la renovació dels conceptes de l’espai i de la figura, responent a la nova religiositat franciscana. Així, els frescos de les Històries de sant Francesc de la Basílica de Sant Francesc a Assís, obra de joventut del pintor toscà del Trecento, esdevenen una síntesi de la nova religiositat i la nova pintura.

L’atribució d’aquests frescos a Giotto va ser una qüestió força polèmica pels historiadors de l’art, però actualment no es discuteix la seva participació i autoria. D’aquesta manera, la decoració de la basílica va ser iniciada pel taller de Cimabue, on s’havia format el pintor toscà, i es considera que Giotto va ser l’autor de la majoria de les pintures que representen les escenes de la vida de Sant Francesc. En elles trobem d’una sèrie d’escenes que representen la vida del sant en forma de narració hagiogràfica: Sant Francesc donant la capa a un pobre, renunciant als béns familiars, fent fugir el dimoni de la ciutat d’Arezzo, predicant davant del Papa, etc. Les escenes apareixen individualitzades, emmarcades per sanefes decoratives i per elements arquitectònics.

Giotto-Legend_of_St_Francis-Sermon_to_the_Birds.jpg

En el cas de Sant Francesc predicant als ocells ens trobem amb la figura del sant dirigint-se als ocells i explicant-los l’Evangeli. D’aquesta manera, la representació pictòrica combina alguns dels aspectes més significatius del missatge franciscà que va influir l’obra de Giotto: la comunió amb la natura i l’esperit de germanor de l’home amb totes les criatures.

Aquí, Giotto composa una escena senzilla, pròpia de les característiques de la seva obra més madura, en la qual el Sant, representat de perfil, se situa a la part inferior esquerra, acompanyat d’un altre religiós, un frare, mentre es dirigeix als ocells que s’aproximen cap a la seva figura per escoltar-lo. A la dreta, un arbre equilibra la composició, actuant com a contraposició de la figura dels religiosos. En el fons trobem el característic cel blau que es reproduirà al llarg de la seva obra.

El pintor mostra una notable capacitat per a dotar de corporeïtat les figures que representa, més encara si considerem que ens trobem davant d’una obra primerenca, cobrint-les per hàbits foscos i pesants. Igualment, cal destacar l’expressivitat que Giotto aconsegueix representar gràcies a la gestualitat de les mans i les faccions dels rostres. A més, la capacitat d’observació de la natura es reflecteix en la varietat d’actituds dels ocells i en el tractament dels arbres.

Giotto: Lamentació sobre Crist mort

dijous, 15/12/2011

La gran figura de la florentina del Trecento (segle XIV) i el gran innovador de la pintura gòtica va ser Giotto di Bondome (1266-1337), pintor que va esdevenir l’autèntic iniciador de la pintura moderna gràcies al seu domini de la representació espacial i del volum i corporeïtat de les figures, així com introductor del paisatge com a fons de les representacions. Giotto va prendre els seus models del natural i va trencar amb l’estilització bizantina, tot reflectint el naturalisme derivat de la religiositat franciscana en la pintura.

D’origen humil, va ser deixeble de l’artista Cimabue al seu taller de Florència, on va rebre les influències de Pietro Cavallini i d’Arnolfo di Cambio. Posteriorment, treballaria a Assís, Roma i Pàdua. Format, doncs, dins l’estil bizantí imperant a Itàlia al segle XIII, l’obra de Giotto representa el trencament definitiu amb aquest estil i el començament de l’art que té com a punt de partida l’apropament a la realitat, mitjançant la renovació dels conceptes de l’espai i de la figura.

La que per molts crítics de la història de l’art és la seva obra mestra la trobem a la Capella dels Scrovegni de Pàdua: els frescos de la capella, on trobem escenes del Judici Final, de l’Evangeli i al·legories de les virtuts i els vicis.

Giotto_Scrovegni_Lamentation.jpg

La Lamentació sobre Crist mort és una de les trenta-quatre escenes amb que Giotto va vestir aquesta capella entre 1303 i 1306. Per a realitzar l’escena, el pintor va utilitzar un escenari molt simple, un paisatge gairebé elemental però convincent, recreant un turonet inclinat en el qual les figures porten l’atenció de l’espectador cap al rostre del Crist mort. La gestualitat de les dones i dels apòstols, en especial de Sant Joan i la Verge Maria, davant el cadàver del fill de Déu contribueixen a aquest objectiu, a més de donar un punt de patetisme a l’escena. En definitiva, aquesta Lamentació és un dels frescos més expressius, intensos i dramàtics de l’obra del pintor.

En aquest fresc, Giotto representa l’espai tridimensional mitjançant la corporeïtat de les figures i la substitució dels fons daurats per un cel blau i un paisatge esquemàtic, àrid, que subratlla el sentiment de desolació per la mort de Crist. Igualment, el verisme dels colors combinat amb la foscor, l’ombrejat, ajuda a que l’escena es presenti en funció de la concepció de la realitat que tenen els espectadors. En definitiva, aquest Crist humanitzat respon a una nova concepció religiosa més interessada per l’home i la natura.