Entrades amb l'etiqueta ‘Terror’

La Conciergerie, la presó del Terror

diumenge, 13/02/2011

El Palau de la Cité, l’imponent edifici que ocupa l’extrem occidental de l’Ile de la Cité, va ser residència reial en els seus orígens medievals. Espai de residència dels governants des de l’època romana, seria en el regnat de la dinastia Capeta quan s’iniciaria la construcció del gran palau (segle X) com a signe de poder enfront dels senyors feudals. El palau actual va ser construït per ordre de Felip IV el Bell (1285-1314), el net del rei Sant Lluís, per l’arquitecte Enguerrand de Marigny.

Conciergerie.jpg

Fins a mitjans del segle XIV la seva història va lligada a la família reial, esdevenint la més sumptuosa residència reial de l’Europa medieval i un important centre administratiu. D’aquest període es conserven la Salle de Gens d’Armes i les cuines que va fer construir Joan el Bo.

conciergerie-2.jpgVa ser durant el regnat de Carles V quan la família reial va abandonar el palau per a traslladar-se a una nova residència al Louvre i Vincennes. En aquest moment farà fortuna el nom pel qual coneixem l’edifici a l’actualitat: Conciergerie. Això es deu a què el rei va deixar allà la seva administració (Parlament, Cancelleria, cambra de Comptes), i va anomenar un conserge.

És en aquest moment quan comença la història de la Conciergerie com a presó, amb la reconversió de la part baixa de l’edifici. L’habitatge del conserge és el que dóna nom a l’edifici. Aquest conserge era una figura de gran importància, perquè era un intendent del rei i gaudia de nombrosos poders i privilegis.

Aquesta funció com a presó s’aniria perllongant en el temps, fins que en l’època de la Revolució l’edifici prengués un protagonisme destacat.Un any desprès de la caiguda de la monarquia, el 1793, la Convenció crearia el Tribunal Revolucionari que s’instal·laria a la Conciergerie fent-la servir com a tribunal de justícia i presó, esdevenint el principal espai de detenció de presoners de la justícia revolucionària. Fouquier-Tinville seria l’encarregat d’assumir la funció d’acusador públic. D’aquesta manera, en dos anys (1793-95) més de 2.700 persones condemnades a mort desprès de processos judicials –que poden consultar-se als arxius sobre la Revolució– van passar les seves últimes hores a la Conciergerie: des de gent anònima a aristòcrates i intel·lectuals destacats de l’època. Considerada com una avantcambra de la mort, la seva fama feia que es considerès que difícilment un detingut sortia en llibertat, víctima d’una justícia expeditiva i sagnant que buscava la defensa de la Revolució. Entre els noms més coneguts destaquen la reina Maria Antonieta, el poeta André Chénier, els 21 diputats de la Gironda declarats culpables de conspiració contra la República, Danton i el líder jacobí Maxilimilien Robespierre.

Marie_Antoinette_Adult11.jpg

conciergerie-robespierre.jpg

En el segle XIX la Conciergerie va seguir desenvolupant funcions de presó i entre els més destacats personatges que van desfilar per les seves instal·lacions trobem al general Cadoudal, el mariscal Ney, el príncep Napoleó i els anarquistes Orsini i Ravachol. A més, va continuar amb la seva funció de palau de justícia, sentències i execucions. Destruïda parcialment per un incendi durant els fets de la Comuna de 1871, la seva restauració s’iniciaria ràpidament per part del govern de la Tercera República.

Ja en el segle XX (el 1914), la Conciergerie va ser classificada com a monument històric i així, tot i que fins 1934 va seguir realitzant funcions d’empresonament, deixava de ser una presó per a restar oberta al públic. Actualment, al seu costat trobem la seu de l’actual Palau de Justícia de la República i algunes de les seves dependències (lògicament no visitables) encara segueixen desenvolupant funcions de presó preventiva.

la-conciergerie.jpg

El recorregut per la Conciergerie comença a la Cour d’Entrée. En primer lloc trobem la sala de les Guàrdies que ja en el segle XIV servia com a sala de prevenció del cos de guàrdia. A la cantonada sudoccidental trobem la famosa escala de la reina (per on Maria Antonieta va ser conduïda per a ser sotmesa a pel Tribunal Revolucionari, teoria qüestionada recentment per Aurélien Legran) que condueix fins a la Grande Chambre.

Al costat de la sala d’Audiències, en el pis superior a l’esquerra trobem la Sala de la Gent d’Armes. Aquesta gegantesca sala gòtica (de 70 per 30 metres) és una de les estances profanes més importants de l’Edat Mitjana i va ser construïda durant el regnat de Felip IV (1285-1314). Aquesta sala era el menjador i la sala de descans dels servidors reials. La Sala de la Gent d’Armes seria condicionada durant la Revolució per donar cabuda a milers de presoners.

Conciergerie_GensdArmes.jpg

Un estret passadís condueix fins a la cuina del palau –Cuisine Saint Louis– que va ser construïda cap a 1353. A les quatre cantonades de la cuina trobem uns gegantescos focs amb xemeneies de sortida de fums. Cada un d’aquests focs tenia una funció determinada (un per la cocció, altre per passar per la brasa, entre d´altres). En aquests fogons es preparava el menjar per a les 3.000 persones que configuraven la Cort de la casa reial.

Per un fosc passadís (Rue de París) es pot accedir a les antigues instal·lacions de la presó. Durant la Revolució els presos estaven confinats en aquest passadís sobre un grapat de palla on havien de fer les seves necessitats i dormir. En canvi, aquells presoners amb possibilitats econòmiques podien pagar-se una cel·la pròpia (les havia individuals i dobles, com a tot bon hotel), tot i que la massificació de presoners durant el període del Terror faria que les condicions s’igualessin per a tots els reclusos.

terreur 2.jpg

En aquest punt de la Conciergerie el fiscal llegia els noms d’aquells presoners que havien estat condemnats a mort. A través d’un altre passadís ombrívol s’arribava a la Sala dels Presoners, un cop s’havia traspassat la Porta de Ferro de la presó. Durant la Revolució aquesta era l’única forma d’entrar a la presó.

Com a curiositat, la cel·la on va restar presonera la reina Maria Antonieta entre l’11 de setembre de i el 16 d’octubre de 1793 (una cel·la humil amb un catre, una butaca de canya, dues cadires i una taula) va transformar-se en una capella expiatòria el 1816, durant la Restauració monàrquica. A la cel·la contigua a la reina van estar confinats amb posterioritat personatges com Danton i Robespierre.

Finalment, s’arriba a la Capella dels Girondins, que va ser una cel·la col·lectiva que va ser habilitada per a confinar els presos girondins per evitar que conspiressin amb els altres presos. Actualment és un petit museu amb objectes que recorden el període de la Revolució.

ConciergerieWomenCourt.jpg

La visita finalitza amb la sortida al patí on es pot veure la Cour de Femmes, l’espai destinat a les dones que conserva l’aspecte dels anys de Terror, amb taules de pedra on menjaven i una font que servia per netejar-se.

El Terror durant la Revolució francesa

divendres, 5/11/2010

El 5 de setembre de 1793, la Convenció posava en vigor el que anomenem Terror. És a dir, un sistema que organitzava, sistematitzava i accelerava la repressió dels adversaris interiors de la República i iniciava els càstigs expeditius de tots els “traïdors” a la Revolució. Això, precedit, des de bon matí, per la pressió i invasió de l’Assemblea per part dels sans-culottes sota la reclamació de “pa i guillotina”. Abans que considerar-lo exclusivament com un conjunt d’institucions repressives emprades per la Convenció per a liquidar adversaris polítics i poder consolidar el seu poder sobre la base de la por, el Terror ha de ser vist com la resposta republicana a un conjunt de circumstàncies: la guerra exterior, la revolta de la Vendée i la revolta girondina federalista. Però, a més, el Terror pot ser considerat com una ideologia pròpia de la Revolució, una reivindicació popular que responia a l’activisme revolucionari.

TerrorGuillotine.jpg

D’aquesta manera, ja des del mateix 1789, lligat a la idea de que la Revolució està amenaçada per un complot aristocràtic, existeix la mentalitat segons la qual només mesures expeditives poden fer-la triomfar. La pròpia violència popular que culminaria en la presa de la Bastilla, el 14 de juliol, ja responia a aquesta lògica semi-econòmica i semi-política, conspiracionista, que caracteritzarà la societat parisenca. I en la figura de Marat i el seu Ami du Peuple, la idea terrorista trobarà el seu home i la seva plataforma. Així s’explica l’existència, des de 1789, de comitès permanents d’investigació i després de Seguretat General. Amb el pas dels mesos, la guerra multiplicarà els efectes i els temors de la població, convertint els nobles i el clergat refractari en els principals enemics de la pàtria. La caiguda de la monarquia després de la presa de les Tulleries, el 10 d’agost de 1792, no faria més que liquidar una figura simbòlica, però no feia més que deixar al descobert els perills exteriors i interiors que corria la Revolució.

L’Assemblea Legislativa no era en aquells moments més que una sobirania suspesa, ja que el veritable poder ha passat a mans dels vencedors del 10 d’agost: la Comuna de París. Sota la pressió de la Comuna, l’Assemblea votaria la instauració d’un tribunal d’excepció (17 d’agost de 1792) sense possibilitat de recurs de cassació i mesures contra el clergat refractari. Quan a finals d’agost arriben notícies des de les fronteres en guerra, la resposta és la matança de presoners a París entre el 2 i el 6 de setembre –més de 1.000 morts, dels quals gairebé tres quartes parts són simples presos comuns–. Per tant, la tendència a les matances indiscriminades no seria només part d’un període concret de la Revolució i tenia uns antecedents sagnants protagonitzats pel propi poble.

Per tant, la “voluntat punitiva” va constituir des de 1789 una de les principals característiques de la mentalitat revolucionària. Davant la “conjura aristocràtica” va assentar-se una “reacció defensiva” i la “voluntat punitiva” de les masses populars com a dirigents no oficials d’aquesta etapa de la Revolució.

Hinrichtung_Ludwig_des_XVI.png

El Terror, com a tal, va anar instal·lant-se paulatinament des de les altures polítiques i institucionalitzat al llarg de 1793 a mida que la Muntanya va anar recolzant-se en els activistes de les seccions parisenques per assegurar-se el control de la Revolució. Per tant, en el pla polític, el Terror esdevindrà el triomf de la Muntanya. Així, l’11 de març la Convenció va crear el Tribunal Revolucionari, el 21 es creen els Tribunals de Vigilància als “sospitosos” i el 28 es codifiquen i amplien les lleis contra els emigrats.

L’expulsió dels girondins de la Convenció, el 2 de juny, acceleraria l’evolució del Terror donant una garantia suplementària a les exigències dels sans-culottes. La situació interior i exterior de França a inicis de l’estiu justificaria l’establiment d’un govern d’excepció en mans dels comitès, l’enviament a les províncies rebels de representants proveïts de poders especials extraordinaris, i d’altres mesures situades a les afores del dret comú. El Terror seria, des d’aquest moment, un sistema de govern; o dit d’una altra manera, el braç armat i l’essència del Govern Revolucionari.

El Tribunal Revolucionari restava instituït per evitar una radicalització popular de la Revolució i quedava format per a vigilar qualsevol acció contrarevolucionària. Després de les accions populars de setembre, el dia 5, es reorganitzava el tribunal que, nomenat per la Convenció, jutjava segons un procediment simplificat: el jurat d’acusació va ser suprimit i no existien ni recurs d’apel·lació ni recurs de cassació. Els comitès de vigilància, creats el 21 de març de 1793, va restar sotmesos a la llei de sospitosos de 17 de setembre i al control del Comitè de Seguretat General. La Convenció, a més, va incloure comissions militars dotades d’un procediment especial.

Les noves institucions actuarien al llarg de 1793 contra els rebels de la Vendée i contra els emigrats. Pels rebels, els emigrats i els refractaris deportats que havien retornat a França, tots considerats al marge de la llei, el procés quedava simplificat a una comprovació de la identitat i la sentencia de mort.

Però el Terror no pot reduir-se a una sola institució, per poderosa i significativa que en fos. El Terror seria un mitjà de govern pel qual el govern revolucionari de París faria sentir la mà de ferro de la Revolució arran del país i a l’exèrcit. Així, el Terror actua també mitjançant l’exèrcit revolucionari, creat el setembre, i convertit en la pedrera dels activistes sota l’autoritat del sans-culotte Ronsin. Un exèrcit que esdevenia la gendarmeria política del París de les seccions.

The_Radical's_Arms.png

Durant aquest període, la intensitat del Terror va variar en la seva intensitat segons els departaments, segons els representats en missió i segons la influència dels terroristes locals. El camp de repressió s’ampliava o es disminuïa segons les circumstàncies i la importància dels perills i també en funció del temperament dels responsables i de la interpretació que es donava als texts legislatius. Alguns van cebar la seva ira revolucionària contra els antics reialistes moderats, amb els crítics del 10 d’agost o del govern jacobí. L’empitjorament de la situació econòmica i l’aplicació efectiva de l’economia dirigida van  multiplicar el nombre de sospitosos: els rics que acumulaven, els productors i els comerciants que contravenien el màximum… fins arribar, en els casos més radicals, fins els sacerdots constitucionals i els fidels que van mantenir el culte. La centralització del Terror va reforçar-se amb la caiguda de les faccions i amb els processos de germinal. Fins aquell moment, el Terror estava centrat en els enemics de la Revolució, i des d’aquell instant, enfront dels adversaris del Govern Revolucionari.

El procediment era simple: els comitès revolucionaris eren els encarregats de les detencions i de rebre o fer ells mateixos les delacions sobre els sospitosos. Després, havien de fer arribar les proves fins al Comitè de Seguretat General. Els tribunals criminals ordinaris van rebre la funció de jutjar els sospitosos o enviar-los al Tribunal Revolucionari de París en casos de col·lapse.

La primavera de 1794, un any després de la creació del Tribunal, serà el moment de la institucionalització administrativa del Terror. La llei del 22 de pradial (10 de juny) renovaria el Tribunal en funcions donant-li una nova omnipotència exterminadora. Així, la llei del Gran Terror afirma que el Tribunal s’institueix per “a castigar els enemics del poble”. Es suprimia la instrucció, es fundava l’acta d’acusació en base a simples denúncies, es treia el dret de l’acusat a la presència d’un advocat i es suprimia la presència de testimonis en les audiències. L’obra de Couthom seria recolzada per Robespierre com a eina per a perseguir els “conspiradors i enemics de la llibertat”.

El Tribunal Revolucionari va ser reorganitzat ampliant la seva plantilla a 16 jutges, 60 jurats i 5 substituts; dividint-se el treball en quatre seccions i donant competències a l’acusador públic Fouquier Tinville, per a detenir, perseguir i jutjar sobre la base de la denúncia de les autoritats constituïdes.

Les dades del Tribunal Revolucionari de París que coneixem ens donen el següent balanç des de la seva creació fins el cop de Termidor. D’aquesta manera, entre març i setembre de 1793 la seva activitat seria molt reduïda i ja caracteritzada per l’elecció entre la mort i l’absolució –es signarien entre cinc i quinze condemnes a mort per mes, amb moltes més absolucions que condemnes–.

Seria des de l’octubre, després de les jornades de 5 de setembre, quan realment el Tribunal implanta el Terror amb l’aplicació de la llei de sospitosos: entre la tardor i el gener de 1794 comptem amb cent noranta-tres guillotinats –dels quals destaquen Maria Antonieta, Felip d’Orleans, Brissot, Vergniaud, Bailly o Barnave–. És a dir, el Terror passa de perseguir els monàrquics a abraçar a totes les tendències derrotades en el procés revolucionari.

Arribats a la tardor de 1794, el Tribunal ja jutjaria un centenar de casos al mes, però en resultarien absolts més de la meitat. Seria des de març de 1794, coincidint amb l’increment del nombre de sospitosos en presó i el d’acusats a comparèixer, quan és pot observar un increment del nombre de penes de mort. Tot això degut, d’una banda, a l’agudització de la lluita entre les faccions revolucionàries i la lluita pel poder –que portaran els hebertistes i els dantonistes a la guillotina–, i de l’altra, pel resultat dels decrets de germinal que, a proposta de Saint-Just, centralitzaven la justícia revolucionària al Tribunal Revolucionari de París. Les presons parisenques passen des d’aquest moment a trobar-se superpoblades arribant als vuit mil sospitosos a les portes de Termidor.

La reacció termidoriana i la mort de Robespierre (27 de juliol), però, detindrien el pas de les carretes de la mort en defensa de la Revolució per donar pas al Terror Blanc.

Execution_robespierre,_saint_just....jpg

Si comparem les dades del Tribunal Revolucionari de París amb les que va aportar Donald Green (1935) podem extreure conclusions sobre el veritable abast del Terror. Segons les xifres de Green, el període del Terror va cobrar-se 16.600 vides com a conseqüència d’una sentència a mort emesa per qualsevol dels diferents tribunals de justícia revolucionària que van actuar arran del país. El Tribunal Revolucionari de París només va emetre 2.625 d’aquestes sentències. El nombre de detencions efectuades entre març de 1793 i juliol de 1794 és molt més elevat que el nombre de guillotinats, aproximant-se al mig milió de detinguts.

D’altra banda, les víctimes del Terror pertanyien a totes les capes socials, amb diferències que podem associar amb la diferència dels conflictes jutjats: a banda d’aristòcrates i membres del clergat que serien proporcionalment els més afectats per la justícia revolucionària, hi hauria més camperols a la Vendée i més burgesos a París, Lió o Nimes.

Cronològicament, el període menys sagnant del Terror seria el del la primavera i l’estiu de 1793, tot i ser el més crític per a la República amb la presa del Condé, Valenciennes i Magúncia per part dels exèrcits prussià i austríac i les crisis interiors provocades per la revolta federalista, l’auge dels contrarevolucionaris de la Vendée, les insurreccions reialistes de Lió o Marsella, i les amenaces de les seccions parisenques sobre la Convenció.

Contràriament, quan s’incrementa el nombre d’execucions sembla que la República s’ha estabilitzat en la guerra exterior i les revoltes interiors han començat a ser controlades sinó esclafades. El Terror podria ser entès, d’aquesta manera, també com una resposta tardana a una situació en vies de restabliment. Una mesura que buscava prevenir l’Estat revolucionari de noves situacions crítiques com les patides en els mesos anteriors. Una “salvació pública” no tan sols de reacció contra l’amenaça sinó de prevenció.

Auge i caiguda del Govern Revolucionari (1793-1794)

dijous, 30/09/2010

Conscients de ser l’encarnació de la radicalització o auge de la Revolució, els sans-culottes continuarien exercint la seva pressió sobre la Convenció. Així, la jornada del 2 de juny de 1793, van obligar l’assemblea a desfer-se dels membres de la Gironda, i després del 5 de setembre van imposar a la Muntanya un programa social i polític original.

En paral·lel s’implantaria el Terror per a contraatacar els enemics de la Revolució, els contrarevolucionaris, tal i com s’expressa al Decret sobre els sospitosos de 17 de setembre de 1793:

Article 1r. Immediatament després de la publicació d’aquest decret, tots els sospitosos que es trobin al territori de la República i encara que estiguin en llibertat seran detinguts.

Article 2n. Es consideraran sospitosos: Primer, els que per la seva conducta, per les relacions que tenen i pels seus propòsits o escrits s’han mostrat partidaris de la tirania o el federalisme i enemics de la llibertat; Segon, els que no puguin justificar el compliment dels seus drets cívics; Tercer, les persones que se’ls hagi negat el certificat de ciutadania; Quart, els funcionaris públics suspesos o destituïts de les seves funcions per la Convenció Nacional o pels seus comissaris i no rehabilitats; Cinquè, els fins ara nobles, compresos els marits, les dones, pares, mares, fills o filles, germans o germanes, i els administradors d’emigrats que no hagin manifestat constantment la seva adhesió a la Revolució; Sisè, els que han emigrat des de l’1 de juliol de 1789 fins a la publicació del decret el 30 de març de 1792, encara que hagin tornat a França en el termini fixat pel decret esmentat o anteriorment […].

L’assetjament a la República seria el justificant per a prendre aquestes mesures. L’estiu de 1793, la pàtria patia greus amenaces: la Vendée, la revolta federalista i la guerra exterior. Dirigit pels comitès de l’assemblea, sostingut per la Muntanya i representat sobre el terreny pels representants en missió, el Terror permetrà frenar els progressos contrarevolucionaris reialistes, vigilar els sospitosos, liquidar el federalisme, restablir el subministrament de subsistències gràcies a les taxes que fixaven els preus màxims i aconseguir grans victòries militars sobre les coalicions de les monarquies europees.

Saint_Just.jpg

La peça central del nou sistema serà el Comitè de Salut Pública, escollit i renovat per la Convenció (tot i que es mantindria essencialment intacte durant l’any II). Els caps polítics serien Robespierre, Saint-Just i Couthom, i d’altres membres destacats serien Carnot, Saint-André (marina), Prieur (subsistències), Barère (diplomàcia) o Collot d’Herbois.

Tot i les tensions que es van viure en el seu si, el Comitè de Salut Pública seria la peça mestra de la coordinació de l’activitat revolucionària, eclipsant totes les altres seccions del govern central, ja que els propis ministres es subordinarien a la iniciativa del Comitè. L’altre gran comitè del període, el Comitè de Seguretat General, es limitaria a aplicar i coordinar el Terror.

Com a agents locals del Govern Revolucionari van ser designats primer una sèrie d’agents nacionals en els districtes, després es formarien comitès revolucionaris en les localitats. Però, en el Comitè i les instàncies executives jugaven un espai essencial els representants en missió, convencionals enviats a les províncies durant un temps determinat. Juntament amb aquests agents individuals, va existir l’acció essencial dels exèrcits revolucionaris de l’interior, els “agents del Terror” en els departaments, però, sorgits dels rengles dels sans-culottes, aquestes formacions resultarien sospitoses pel govern que les dissoldria l’hivern de 1793-94.

Robespierre2.jpg

Per Terror en la Revolució francesa hem d’entendre una ampli conjunt de disposicions que van més enllà de la simple repressió política, ja que el Terror va estendre’s al domini econòmic i la legislació social, per acabar definit una atmosfera viscuda en el període. En paraules del propi Robespierre (1794):

En la República no hi ha més ciutadans que els republicans. Per això els reialistes, el conspiradors, no només són estrangers, són enemics. La primera màxima de la vostra política ha de ser conduir al poble mitjançant la Raó i els enemics del poble mitjançant el Terror […]. El Terror no és res més que la justícia, prompta, severa, inflexible; per tant, és una emanació de la virtut […]. S’ha dit que el Terror era el motor del govern despòtic […], el govern de la Revolució és el despotisme de la llibertat contra la tirania.

Sens dubte, la repressió dels enemics de la Revolució va augmentar i el Tribunal Revolucionari de París, encapçalat per Fouquier Tinville, va començar a posar en pràctica el que es denominarà el Gran Terror. Així, el 1794 després de la reina Maria Antonieta van passar per la guillotina els caps dels líders aristocràtics i de la Gironda. El balanç total de morts (que varia segons els autors de 16.600 a 50.000 guillotinats) pot ser una xifra alta o baixa segons les opinions.

TerrorGuillotine.jpg

En el terreny econòmic, la fixació de preus màxims responia a una exigència popular espontània. A partir de setembre de 1793, la Llei del Màximum General acabaria estenent aquesta política no només a tots els productes, sinó també als salaris:

Article 1. Els productes […] de primera necessitat i dels quals s’ha cregut necessari fixar un preu són: la carn fresca, la mantega, el peix salat, el pa, la cervesa, les espelmes, el sucre, l’oli, el vi, la sal, el ferro […].

Article 4. Qualsevol persona que en compri o en vengui […] a un preu més alt del que està fixat haurà de pagar una multa del doble del valor fixat i serà inscrit a la llista de persones sospitoses i tractat com a tal […].

D’aquesta política en derivarien una sèrie de mesures que poden ser interpretades com a autoritàries com el curs forçós dels assignats i la requisa forçada de les collites dels camperols. Tot i què aviat la política del màximum esdevindria impopular entre els productors i una part dels assalariats, no va deixar de permetre que les classes populars poguessin gaudir d’una alimentació adequada durant la Revolució.

El resultat d’aquesta mobilització d’energies nacionals pot inscriure’s en la reorganització de la situació política i militar. I és que el 1794 els enemics interiors o han estat derrotats o com a mínim controlats.

Així, els federalistes perdrien terreny amb la presa de Marsella, Lió i Tolon; la revolta dels chouans hauria de retornar a la guerrilla davant les derrotes militars; i a l’exterior s’aconsegueixen victòries decisives a Bèlgica i Alemanya.

En paral·lel, l moviment de descristianització va aparèixer en aquest període. Originat a l’hivern de 1793 en el centre del país, va tenir gran repercussió a París i en els mesos següents s’estendria per tot el país. Aquest moviment semiespontani va ser inicialment mal vist per la Muntanya i desautoritzat pel Govern Revolucionari. El propi Robespierre temia que es tractés d’una iniciativa contrarevolucionària que busqués allunyar la Revolució de les masses.

Ara bé, la descristianització no va ser ni el resultat d’una conxorxa aristocràtica ni l’expressió directa de la política jacobina. Tampoc respondria a les actituds de la política de la sans-culotterie. Per tant, un moviment espontani va anar prenent caràcter oficial i va derivar en la renúncia de 20.000 sacerdots al seu estat, en la presa d’esglésies, en vandalisme, en expressions de subversió i en festes en honor de la Raó.

Fête_de_la_Raison_1793.jpg

La descristianització, si bé va aixecar grans oposicions locals, en algunes regions gairebé va passar inadvertida. Això sí, va trobar un terrenys propici en determinades categories socials urbanes i en algunes comarques rurals disposades a rebre aquest procés amb els braços oberts.

Entre l’hivern i la primavera de 1794, es denunciarà la proliferació de societats populars, es llicenciarien els exèrcits revolucionaris i la Comuna de París perdria paulatinament la seva influència. Tot aquest conjunt de mesures aniria creant oposició al Comitè de Salut Pública dins dels sectors més radicals de la Revolució, desembocant en la crisi de Ventós.

La culminació d’aquest procés de fractura i oposició el trobarem en el procés a Hebert i els hebertistes que aniria seguit de l’execució d’aquests en el mes de maig. Aquest procés inaugurava una lluita entre el Govern Revolucionari i les faccions que van anar formant-se a la seva dreta i a la seva esquerra.

Certament, el moviment popular dels sans-culottes estava controlat i ja no oferia resistència al Govern Revolucionari, però també mostrava un suport més moderat als muntanyencs en el poder. Per a processar els hebertistes, els robespierristes van haver de recolzar-se en el sector indulgent de la Convenció (Danton, Desmoulins). Quan va haver passat el procés, aquesta facció va denunciar la persecució dels polítics, exposant-se imprudentment. Així, els següents a patir el rigor de la justícia revolucionària serien el propi Danton i els seus seguidors.

Des d’aquest moment, l’estat major robespierrista va restar sense una oposició oberta, però també sol en el poder. És el moment que Robespierre aprofitaria per a buscar instaurar les bases sobre les quals edificar la nova República. Així, els decrets d’abril representarien el punt culminant del compromís social de la política jacobinista en confiscar els béns i propietats dels sospitosos per a realitzar una redistribució entre els indigents i els més necessitats. Sense qüestionar mai la propietat privada, era un gran exercici de política social que no arribaria a portar-se a la pràctica.

L’altra acció que Robespierre va projectar en aquest moment de breu hegemonia política indiscutible va ser la proclamació de l’Ésser Suprem i la immortalitat de l’ànima. El deisme roussonià dels muntanyencs, pels quals la nova societat havia de fonamentar-se en la virtut, va instaurar la figura d’un Ésser Suprem com a contrapartida de l’herència cristiana, la superstició i el culte a la Raó (camí cap a l’ateisme). La immortalitat de l’ànima seria la contrapartida a una vida marcada per la virtut. La principal expressió d’aquest culte el trobem en la celebració a tota França de la Festa de l’Ésser Suprem el 8 de juny de 1794.

Fête_de_l'Etre_suprême.jpg

Fête_de_l'Etre_suprême_2.jpg

Aquesta celebració seria l’apoteosi de la figura de Robespierre, una victòria, però, amargant, breu i fràgil. Seguidament, una coalició d’antics indulgents i antics terroristes (alguns fortament compromesos amb el Terror pels seus excessos a les províncies) va formar-se per a acabar amb el robespierrisme i la seva hegemonia política.

El Comitè de Salut Pública perdria la seva homogeneïtat i els sectors més esquerranosos atacarien la política de Saint-Just, Couthom i un Robespierre cada cop més aïllat. La crisi esclataria a Termidor, després del ràpid eclipsi de la figura de Robespierre. Una proclama anònima es llançava a la Convenció el 8 de Termidor contra els “brivalls” i precipitava l’atac convertit en cop parlamentari.

El 9 de Termidor, en una dramàtica sessió de la Convenció, s’ordenava l’empresonament de Robespierre, Saint-Just, Couthom i els seus principals aliats. La Comuna de París, encara fidel a Robespierre, fracassaria en el seu intent d’alliberar-los en una deficient acció que posava de manifest l’esgotament i la manca de suports en el poble parisencs. L’Hôtel de Ville cauria sense combatre en mans de les tropes de la Convenció.

Arrestation_de_Robespierre.jpg

Robespierre i els seus seguidors eren executats el 10 de Termidor de l’Any II (28 de juliol de 1794) posant fi a la Revolució jacobina.

Execution_robespierre,_saint_just....jpg

La radicalització de la Revolució (1792-1793)

dimarts, 28/09/2010

Salle_du_Manège.jpgArribats a setembre de 1792 es plantejarien les primeres fissures entre els revolucionaris. Per a una part dels revolucionaris el principal perill que plantejava la situació seria la subversió social, i per tant el retorn a l’ordre esdevindria una prioritat. Per a d’altres revolucionaris, contràriament, la prioritat seria la defensa de la Revolució enfront del perill aristocràtic (contrarevolució a l’interior i aliança antifrancesa a l’exterior), i aquesta defensa imposaria l’aliança amb el pujant moviment popular, tot i que això comportés una sèrie de cessions davant de les reivindicacions socials d’aquests sectors i l’adopció d’una política excepcional que s’allunyava del liberalisme burgés.

L’enfrontament entre aquestes tendències, la Gironda i la Muntanya, va fer-se inevitable i va donar-se des de finals de 1792 i juny de 1793. Els episodis més destacats d’aquest combat polític els trobem en el procés contra el rei Lluís XVI, en els aconteixements de la política exterior (grans victòries i sonades derrotes) i en la reacció davant de l’obertura del nou front intern de la Vendée.

Respecte del procés al monarca, després del seu empresonament al Temple, Lluís XVI va ser jutjat per la Convenció el desembre de 1792. La Gironda es decantava per una actitud de clemència i va intentar proposar solucions que evitessin el regicidi passant des del desterrament fins a la ratificació popular. Contràriament, els líders de la Muntanya (Marat, Robespierre, Saint-Just) van unir-se per a demanar la mort del rei en nom del Comitè de Salut Pública i de les necessitats de la Revolució.

ExaminationLouistheLast.jpg

Finalment, la mort de Lluís XVI va ser aprovada amb el vot de 387 diputats sobre un total de 718. Després del procés al “tirà” per part d’una assemblea erigida en tribunal improvisat, la seva condemna a mort i execució a la guillotina, el 21 de gener de 1793, la Convenció es veuria obligada a comprometre’s irreversiblement amb una política de democràcia política i de defensa republicana i nacional, tot i que una part dels seus membres rebutjaven la seva aplicació.

LouisXVIExecution.jpg

D’altra banda, la guerra a les fronteres s’intensificaria amb l’execució del rei. Els sobirans europeus no volien permetre que els exèrcits francesos explotessin espectacularment la victòria de Valmy. Així, les tropes revolucionàries ocuparien els Països Baixos austríacs després de la victòria de Jemmapes i conqueririen Savoia i el comtat de Niça al Piemont. Després s’apoderarien de Renània que passava a dependre de França.

cartographie_carte_france_guerre.gifAlguns autors consideren que el que s’estava donant amb la guerra exterior d’expansió de la Revolució era la realització, amb d’altres plantejaments, del vell somni monàrquic de les fronteres naturals. Ara bé, si en una primera fase la Revolució aportaria la llibertat, només amb el pas dels mesos apareixerien els aspectes negatius de la conquesta, tant per ocupats com per ocupants.

L’execució de Lluís XVI va enriquir la coalició antirevolucionària amb l’entrada de nous aliats. Així, Espanya, El regne de Nàpols, els prínceps alemanys i Anglaterra (directament amenaçada per l’annexió de Bèlgica) van entrar en el conflicte. Ara canviaria la tendència. En l’hivern de 1793 els francesos van anar acumulant derrotes i perdent territoris.

L’obertura d’un front intern de guerra civil agreujaria encara més aquesta situació de tensió. D’aquesta manera, a inicis de la primavera de 1793, esclatava la insurrecció de la Vendée a la França occidental i ràpidament s’estendria. Es tractava d’una revolta rural, almenys inicialment, encapçalada per una sèrie de líders d’origen popular. Gradualment, però, molts nobles van anar sumant-s’hi sota la pressió del camperolat. Així, moltes poblacions i ciutats que s’havien mantinguts fidels a la República van acabar involucrades en la rebel·lió.

Les causes de l’aixecament són diverses i de complex anàlisi. Si bé destaca el sentiment religiós d’aquestes comarques, per si sol no explica la dimensió del moviment. Altre factor important seria l’hostilitat al govern davant de la lleva de 300.000 homes per a fer front a la guerra. Tampoc s’hauria d’oblidar el creixent sentiment antiurbà i antiburgés regnat en el camp francès i que hauria deixat a banda la tradicional hostilitat antinobiliària.

vendee_mil.gifEn resum, la multiplicació de fronts van conduir cap al qüestionament de l’inicial hegemonia girondina a la Convenció amb el gabinet Roland. Per a reforçar la seva autoritat, els girondins van iniciar una campanya contra els líder muntanyencs, acusant els seus líders d’aspirar a la dictadura. Però aquesta campanya fracassaria, tot i l’intent de procés contra un Marat triomfalment absolt de tant greus acusacions.

Tot i les resistències girondines, la pressió dels perills que assetjaven la República va conduir a la creació d’un seguit d’institucions per a afrontar la situació. En primer lloc, un Tribunal Criminal Extraordinari a París es convertiria en Tribunal Revolucionari, i després, a les províncies la xarxa de Comitès de Vigilància encarregats de la vigilància dels sospitosos i les activitats contrarevolucionàries. Finalment, l’abril de 1793 es formava el Comitè de Salut Pública, en un principi dominat per Danton.

Desplaçats de la direcció de la Revolució, els girondins tractarien inútilment de contraatacar. Un dels seus portaveus, Isnard, amenaçaria a París amb una subversió total si la Revolució arribava a atemptar contra la legalitat. Aquesta provocació verbal comportaria la reacció del moviment popular parisenc que el 2 de juny va portar la Guàrdia Nacional a pressionar la Convenció. Aquesta, amenaçada, va acceptar la detenció de vint-i-nou dels principals diputats girondins.

Pels jacobins i la Muntanya aquesta va ser la victòria decisiva per passar a dirigir una República assetjada.

D’una banda, en la guerra exterior, els exèrcits austríacs havien desbordat la frontera del nord, els prussians es feien amb Renània, els espanyols i els piemontesos semblaven amenaçar els Migjorn francès. De l’altra, a l’interior, els chouans (rebels de la Vendée) s’autodenominaven com a “exèrcit catòlic i reialista” i arribaven a les portes de Nantes.

GuerreVendée.jpg

I per acabar d’adobar la situació, després de la caiguda dels girondins esclataria un nou conflicte intern: la revolta federalista, una rebel·lió de les províncies contra el govern de París. Així, al sud-est, Lió s’aixecava contra la Convenció i només cauria després d’un dur assetjament. Al Migjorn, s’insubordinaven les grans ciutats del sud-est com Bordeus, Tolosa i la seva regió, i la Provença amb les ciutats de Marsella i Tolon que els contrarevolucionaris lliurarien als anglesos. A la França septentrional només Normandia es declararia en rebel·lió oberta contra París, ràpidament derrotat, però d’allà sorgiria la figura de Charlotte Corday qui assassinaria Marat, la “fura del poble”.

Jacques-Louis_David.jpg

Sota la pressió conjunta d’aquests perills interns i externs, es reforçaria l’aliança entre la burgesia jacobina i les masses populars de la sans-culotterie. Els sans-culottes constituirien, fins a finals de 1793, i en alguns moments de 1794, l’ànima del moviment revolucionari. De la seva pressió constant i activa derivarien algunes de les principals mesures que prendrà el Govern Revolucionari en els camps econòmic i polític. Ara bé, la seva darrera flamarada i victòria política real es donaria el 5 de setembre de 1793 amb l’aprovació de les mesures que conduirien al Terror.

Sansculottes.jpg

Finalment, després de la derrota i caiguda girondina el juny de 1793, la Convenció va aprovar un nou text constituent, la Constitució de l’Any I, ratificada pel poble el 10 d’agost. Text mai aplicat, no hem de deixar de mirar-lo com l’expressió més avançada de l’ideal democràtic de la Revolució francesa. Tot i això, la Convenció declararia immediatament que la nova Constitució restava suspesa i que “el govern de França es declara revolucionari fins a la pau”. Era una necessitat, momentània, en funció de les urgències de la lluita revolucionària. S’iniciava un nou període que entendria la Revolució com la “guerra de la Llibertat contra els seus enemics”.

Documental: “La Revolució francesa”

divendres, 24/09/2010

Us presentem un interessant documental sobre la Revolució francesa produït pel “Canal de Historia” el 2005 sota el títol “La Revolución francesa, el estallido que cambió Europa”:


Maximilien Robespierre, l’Incorruptible

dimecres, 14/07/2010

A Arras, una ciutat ubicada a Artois, al nord-est de França en el límit amb els Països Baixos, va néixer, el 6 de maig de 1758, Maximilien François Marie Isidoire de Robespierre, qui arribaria a ser un dels polítics revolucionari francesos més destacats. Fill de Jacqueline-Margarite Carraut, filla d’un empresari cerveser, i François de Robespierre, un reconegut advocat de la localitat –és  dir, de base petit burgesa–, va haver de fer-se càrrec dels seus quatre germans petits en morir la mare de part i patir l’abandonament patern.

Robespierre2.jpgRobespierre va créixer sota un caràcter desconfiat i tancat en si mateix. Gairebé no tenia amics i generalment refusava el contacte físic, a més de mostrar-se impenetrable en el pla emocional. Gràcies a una beca, va finalitzar els estudis a París –on coincidiria amb altres protagonistes de la Revolució com Camille Desmoulins– per exercir com a advocat a Arras (1781), on va assolir un important reconeixement, especialment com a defensor dels menys afavorits, i va resultar elegit com un dels vuit diputats que representarien la la província d’Artois en el Tercer Estat als Estats Generals (1789). Apassionat lector de Rousseau, les seves idees al voltant del contracte social van afavorir el seu pensament contra l’absolutisme monàrquic. En aquesta primera etapa com a diputat ja començaria a destacar per l’eloqüència dels seus discursos, la defensa de les classes desafavorides, l’oposició a la tirania, la defensa de les llibertats, l’educació pública i gratuïta, i per l’extremisme de les seves idees. En els Estats Generals arribaria a pronunciar la següent afirmació: “matar un home és tancar-li el camí per a tornar a la virtut; és matar l’expiació; és fet deshonrós matar el penediment”.

Transformats els Estats Generals en Assemblea Nacional Constituent, Robespierre formaria part de l’oposició democràtica i, influït per les idees de Rousseau, reclamaria el sufragi universal i defensaria la plena democràcia política i social, d’acord amb els interessos de la petita burgesia. La seva eloqüència, la seva integritat moral i l’austeritat dels seus costums van acabar per apropar al seu voltant un nombrós nombre de seguidors que l’assenyalaven com a exemple de virtut. La seva honestedat i vida senzilla li valgueren des d’aquest moment el sobrenom de l’Incorruptible.

Va ser un dels principals líders del club dels Jacobins (des de 1790), l’evolució democràtica del qual impulsaria decididament. Quan, el 1792, els girondins van declarar la guerra a Àustria, Robespierre s’oposà a la política bel·licista, que creia perillosa sense haver consolidat l’obra revolucionària a l’interior del país (“ningú estima els missioners armats”), i, temerós de la possibilitat contrarevolucionària, acusaria La Fayette de cercar el poder absolut. Va aconseguir articular un multitudinari moviment popular que va conduir a l’assalt a les Tulleries i a la captura de Lluís XVI i la seva família, presoners del poble de París representat per la Comuna.

Després de les jornades de l’agost del 1792, Robespierre robespierre-3.jpgaugmentaria la seva influència, esdevenint un dels dirigents principals de la Comuna de París (el govern municipal parisenc). Va comprendre que per a salvar la Revolució era necessari recolçar-se en el poble, i que per fer-ho s’havia d’atendre les seves necessitats socials. L’incorruptible impulsaria aleshores la formació d’una nova assemblea que substituís la Legislativa. El mateix dia que les tropes franceses s’imposaven a les prussianes a Valmy, s’inauguraven les sessions del nou parlament, la Convenció Nacional, escollida per sufragi universal. Elegit diputat per París, Robespierre dirigiria, juntament amb Danton i Marat, la política dels jacobins.

La Convenció va abolir la monarquia i va proclamar la República. Els objectius de Robespierre passarien ara, principalment, per l’execució de Lluís XVI, l’eliminació dels girondins i la creació del Comitè de Salvació Pública, del qual va esdevenir el màxim dirigent. Executat Lluís XVI, el 21 de gener de 1793, el següent objectiu s’assoliria el maig amb l’expulsió dels girondins de la Convenció. La política girondina havia comportat l’articulació de la Primera Coalició antifrancesa i havia permès l’esclat del moviment contrarevolucionari de la Vendée, deixant un poble famèlic i exasperat. La pàtria corria perill i la solució va ser la constitució del Comitè de Salvació Pública. Els revolucionaris radicals s’havien imposat als moderats.

robespierre.jpgAssassinat Marat poc després, restaven Robespierre i Danton com a homes forts de l’Estat. En satisfer bona part de les reivindicacions dels sans-culottes, el moviment popular, obtingué llur suport, que li permeté d’exercir un poder pràcticament absolut. Impulsà mesures revolucionàries radicals, dominà les insurreccions contra la revolució, conjurà el perill exterior i instaurà el culte a l’Ésser Suprem. Així, amb aquests objectius, impulsaria la Llei de Sospitosos, projectada per a reprimir els enemics de la Revolució, va concedir facultats policials a les societats populars, va incrementar les potestats del Tribunal Revolucionari i va crear l’Exèrcit Revolucionari, una milícia de sans-culottes que vigilaria i castigaria els contrarevolucionaris i s’encarregaria de l’aprovisionament de les ciutats. D’altra banda, per atacar la forta carestia provocada per la guerra, va fixar preus màxims i salaris mínims, legalitzant les requises i racionaments, així com gravant amb força les economies més afavorides. Tanmateix, establiria l’escolarització obligatòria i gratuïta i un programa d’ajudes als pobres.

Robespierre feia, d’aquesta manera, seu la idea dels sans-culottes de que el dret a l’existència era anterior al dret a la propietat: “El primer dret és el d’existir, la primera llei social és la que garanteix a tots els membres de la societat els mitjans per existir, totes les altres han de restar subordinades a aquesta”. Això no volia dir pas que negués la propietat. El seu objectiu era una propietat limitada, creació de la llei civil, davant de les opinions més radicals que la proclamaven com un dret natural.

Tot i la importància d’aquestes accions polítiques i socials, Robespierre passaria a la història per una altra decisió, possiblement la més transcendent a nivell institucional: el Terror. La Constitució vigent va quedar sense efecte per les circumstàncies excepcionals i va ampliar les competències del Comitè de Salvació Pública. El Terror va ser això, una política dràstica i agressiva per a reprimir qualsevol intent contrarevolucionari. Per a Robespierre el Terror era la força de la nova República, la resposta que corresponia a una situació d’excepció. Durant els deu mesos que va durar el Terror, des de la implantació de la Llei de Sospitosos (17 de setembre de 1793) fins a la caiguda de l’Incorruptible, passarien per la guillotina els caps dels principals enemics de la Muntanya, començant per la reina Maria Antonieta. Robespierre aprofitaria la lluita de faccions entre els revolucionaris extremistes per a eliminar qualsevol oposició a la seva política, i, fins i tot, envià Hébert i Danton a la guillotina.

Shot.jpg

Passats, però, els moments de perill, que podien justificar les mesures excepcionals, la seva actuació autoritària, per a alguns autors dictatorial i tirànica, li féu perdre el suport popular. Aquestes accions de govern portaven en si mateixes a l’autodestrucció del líder jacobí; detentor indiscutible del poder, va trobar-se aïllat i no va poder evitar ésser detingut durant el cop d’Estat del 9 Termidor, que ell havia provocat amb les seves amenaces. Malgrat ésser momentàniament alliberat per les forces insurrectes de la Comuna de París, li mancà decisió i, en ésser novament detingut, sembla ser que va intentar suïcidar-se.

robespierre-termidor.jpg

Fou guillotinat a la Plaça de la Revolució, juntament amb Saint-Just i d’altres dirigents jacobins, el 10 termidor (28 de juliol). Amb la seva execució, la burgesia moderada recuperava el control del procés revolucionari.

Execution_robespierre,_saint_just....jpg

El Terror segons el botxí de París

dimecres, 14/07/2010

El Terror és un període de la Revolució francesa que va des del setembre del 1793 al juliol del 1794, durant el qual els jacobins, dirigits per Robespierre, i sota el recolzament de la Convenció, van imposar un règim dictatorial, a través de l’actuació del Comitè de Salvació Pública. La primera onada, per l’octubre del 1793, va ser provocada pel perill militar contra la Convenció i va culminar amb l’execució de Maria Antonieta i de nombrosos girondins. La segona onada (el Gran Terror), va produir-se entre els mesos de juny i juliol del 1794. El Tribunal Revolucionari de París va ser el gran instrument del Terror: ampliada la seva jurisdicció a tota la República, van ser suprimides les garanties de l’acusat i  podia dictar només dues menes de sentència: llibertat o mort. El període del Terror, que es va complementar amb mesures de caire econòmic, va finalitzar amb la caiguda de Robespierre i l’inici de la reacció termidoriana.

Execution_robespierre,_saint_just....jpg

Milers de ciutadans, de tots els estaments, havien estat guillotinats sota l’acusació de contrarevolucionaris. Fins i tot Charles-Henri Sanson, el botxí oficial de París, que va exercir durant trenta-quatre anys, deia sentir fàstic del seu ofici:

Abans, quan em presentava en una presó, feia por fins i tot als presos més atrevits. Avui, cap dels presos que trobo als corredors no sembla pensar que potser demà vindré a buscar-lo. N’hi ha que fins i tot em somriuen, i aquests somriures em causen un efecte estrany.

M’he pogut acostumar a l’horror que produeixo, però acostumar-me a portar a la guillotina gent que gairebé et dóna les gràcies resulta molt més difícil. Fa temps que la meva mà hauria defallit si tingués alguna influència en les altes decisions de la justícia. En veritat, quan els mires, sembla com si tots (jutges, jurats, acusats) tinguessin una malaltia que s’hauria d’anomenar el deliri de la mort.

El Terror: El Decret Relatiu als Sospitosos

dimecres, 14/07/2010

Davant de l’amenaça militar a l’exterior i de l’increment dels fronts contrarevolucionaris a l’interior (la Vendée i la revolta federalista), la Convenció de la Muntanya va instaurar el Terror el setembre de 1793. Es  van ordenar detencions i execucions en massa que es van prolongar durant tota l’etapa dels montagnards. Així, del mig milió de detinguts en aquest període (setembre de 1793-agost de 1794), més de 40.000 persones van ser condemnades a mort o executades sumàriament. A més, hi va haver 200.000 morts a causa de la guerra civil que havia esclatat.

Extracte del Decret Relatiu als Sospitosos de 17 de setembre de 1793:

Art. 1r. Immediatament després de la publicació d’aquest decret, tots els sospitosos que es trobin al territori de la República i encara que estiguin en llibertat seran detinguts.

terreur.jpgArt. 2n. Es consideraran sospitosos: Primer, els que per la seva conducta, per les relacions que tenen i pels seus propòsits o escrits s’han mostrat partidaris de la tirania o el federalisme i enemics de la llibertat; Segon, els que no puguin justificar el compliment dels seus drets cívics; Tercer, les persones que se’ls hagi negat el certificat de ciutadania; Quart, els funcionaris públics suspesos o destituïts de les seves funcions per la Convenció Nacional o pels seus comissaris i no rehabilitats; Cinquè, els fins ara nobles, compresos els marits, les dones, pares, mares, fills o filles, germans o germanes, i els administradors d’emigrats que no hagin manifestat constantment la seva adhesió a la Revolució; Sisè, els que han emigrat des de l’1 de juliol de 1789, encara que hagin tornat a França.

Art. 3r. Els comitès de vigilància […] són els encarregats, cadascun en la seva circumscripció, de redactar la llista de sospitosos, d’expedir contra ells l’ordre de detenció i de segellar els seus papers. Els comandants de la força pública als quals seran enviades aquestes ordres estan obligats a executar-les immediatament sota pena de destitució […].

Art. 8è. Les despeses de l’empresonament seran carregades als detinguts i seran repartides a parts iguals entre ells. La seva custòdia serà confiada preferentment als pares de família o parents dels ciutadans que han marxat o marxaran a les fronteres. El salari es fixarà per a cada vigilant en el valor d’una jornada i mitja de treball.

Art. 9è. Els comitès de vigilància enviaran immediatament al comitè de seguretat nacional de la Convenció Nacional la relació de les persones que hagin fet empresonar, els motius del seu empresonament i els papers que se’ls hagin confiscat com a sospitosos.

Art. 10è. Els tribunals civils i criminals podran, si fos el cas, retenir en estat d’empresonament o enviar als edificis de detenció indicats, als preventius de crims dels quals s’hagi declarat que no hi ha cas per a l’acusació o que hagin estat absolts de les acusacions formulades contra ells.