Entrades amb l'etiqueta ‘Tercera República francesa’

La crisi de la Tercera República francesa (1914-1940)

dissabte, 29/01/2011

El segle XX francès s’iniciava amb la commoció de la Gran Guerra (1914-1918) que posava fi de forma dràstica a la Belle Epoque.

Sonnet_Nouvelle_carte_complete_illustree.jpg

Així, després de l’escalada armamentística i de les tensions polítiques que van caracteritzar el final de segle, Alemanya va declarar la guerra a França el 3 d’agost de 1914. Detingut l’avenç alemany a la batalla del Marme (5-10 de setembre), els exèrcits van restar immobilitzats en la guerra de trinxeres. En els següents anys els francesos haurien de rebutjar les ofensives alemanyes de Verdun (1916) i Chemin des Dames (1917).

French_bayonet_charge.jpg

El 1917, l’entrada dels Estats Units a la guerra compensant la retirada de la Rússia revolucionària va decantar la contesa en favor del bàndol aliat contra els interessos dels imperis. Definitivament, l’onze de novembre de 1918, Alemanya signava l’armistici posant fi al conflicte.

El Tractat de Versalles (28 de juny) retornava a França els territoris d’Alsàcia i Lorena, però aviat sorgiria novament el conflicte polític amb Alemanya per la qüestió de l’impagament de les reparacions de guerra.

Treaty_of_Versailles_Signing,_Hall_of_Mirrors.jpg

El catastròfic balanç de la Primera Guerra Mundial, amb implicacions demogràfiques i infraestructurals, es veuria agreujat per la crisi econòmica subsegüent que va caracteritzar la immediata postguerra –inflació, endeutament creixent del tresor públic, etc.–. Des de 1919, i en conseqüència, esclatarien una sèrie de vagues obreres –a la siderúrgia, al tèxtil, als ferrocarrils– que acabarien, majoritàriament, en fracassos.

A la França d’entreguerres es pot veure una dualitat entre les polítiques d’unitat nacional i les polítiques de reforma social. Així, els referents dels governs entre 1914 i 1936 serà la unitat nacional. El canvi arribarà amb el govern del Front Popular d’esquerres presidit per Blum que serà una síntesi de les polítiques d’unió nacional i les polítiques de reforma social.

França havia perdut 1,5 milions de persones durant la guerra reduint-se la mà d’obra industrial. La producció va veure’s molt ressentida dels efectes de la Gran Guerra i faltava la voluntat política de fer front a la situació realitzant els ajustaments necessaris per realitzar els canvis econòmics i socials necessaris. Els polítics republicans estaven convençuts de que la crisi es superaria mitjançant les virtuts de la propietat privada, uns impostos baixos i obligant Alemanya a pagar les reparacions de guerra.

A França es poden distingir cinc etapes en l’evolució política d’aquest període: el govern del Bloc Nacional de Poincaré (1919-24), la coalició d’esquerres (1924-26), la coalició d’Unió Nacional (1926-32), els governs radicals (1932-36) i el govern del Front Popular de Léon Blum (1936-40).

L’esclat de la guerra havia donat lloc a un govern d’Unió Sagrada per defensar-se de l’agressió alemanya. Això va suposar la integració dels partits catòlics a la República sota el govern presidit per Clemenceau (1917-19). La confrontació de Clemenceau amb els partits d’esquerra farà que els socialistes abandonin el govern i que el 1919 quan Poincaré assumeixi la presidència i proposi un nou govern d’unió nacional per a la postguerra només participin en el govern els partits de centre-dreta, el Partit Radical i els partits catòlics.

France_Chambre_des_deputes_1919.png

El Bloc Nacional va suposar una agrupació de forces conservadores amb totes les característiques de la política des postguerra: revengisme, nacionalisme i tendències autoritàries. Els socialistes ja no estaven disposats a cooperar amb els partits burgesos i buscaven un sistema polític alternatiu per a la República.

Així, la política exterior francesa es caracteritzarà per la pressió sobre Alemanya, mostrant-se intransigent respecte al pagament de les reparacions de guerra com a clau per fer front al deute intern. La reconstrucció del país es farà a costa de les futures reparacions alemanyes.

L’Església catòlica va reconciliar-se amb la República Francesa per l’abandonament de la política anticlerical recuperant-se així les relacions amb el Vaticà i acceptant l’ensenyament religiós dins d’una estructura escolar laica.

Poincare_larger.jpg

Raymond Poincaré

En la política interior, aquest període va caracteritzar-se per les tensions entre govern i sindicats. Així, va haver-hi una sèrie de manifestacions i vagues que van acabar amb violència. Els governants francesos estaven disposats a acabar amb el perill dels extremistes d’esquerra creant un imaginari “perill roig”.

Les lluites polítiques en aquest període es van veure marcades pel fort creixement de la inflació. Els socialistes van ser incapaços de fer front al Bloc Nacional i realitzar una oposició eficaç per la seva divisió interna. El Bloc Nacional va seguir una política tradicional mantenint els impostos al mínim, equilibrant el pressupost, demanant préstecs si eren necessaris i evitant polítiques innovadores.

Això va suposar una sèrie de vagues contra el govern el 1920. Els majors problemes de Poincaré eren econòmics però aquest s’oposava a prendre mesures de tipus fiscal i esperava que Alemanya pagués el deute. L’ocupació del Ruhr el 1923 no va servir de res i va empitjorar més encara les relacions amb Alemanya.

El 1924 els resultats electorals van canviar el govern conservador gràcies a una reforma electoral que premiava les coalicions. Així, el Partit Radical i els socialistes de l’SFIO van configurar el Cartell d’Esquerres que va portar a terme una política social i econòmica que no va funcionar. Es va reconèixer la URSS i es va orientar la República novament cap al laïcisme.

Les relacions amb els sindicats van canviar per millorar la relació d’aquests amb el govern d’esquerres. La pressió antialemanya va alleugerir-se per la intervenció nord-americana signant el Pla Dawes. L’endeutament del país havia generat una crisi financera permanent  que va enfrontar a radicals i socialistes.

L’SFIO apostava per consolidar el deute perquè no anés creixent més amb el pas del temps i buscar noves formes de finançament pujant els impostos. El fracàs de la coalició va arribar per la forta oposició dels medis financers a les nacionalitzacions, la inflació galopant i la gran pèrdua de poder adquisitiu del franc.

Millerand.gif

Alexandre Millerand

Així, el 1926, el trencament de la coalició d’esquerres va portar a una coalició d’Unió Nacional coincidint amb un període d’estabilització econòmica i política. A les eleccions de 1928 la victòria del centre-dreta va ser clamorosa. L’esquerra tenia poques possibilitats de derrotar a Poincaré que suposava l’estabilitat per a França.

Després del parèntesi del govern de centre-esquerra les discrepàncies financeres van propiciar el retorn a la Unió Nacional de centre-dreta. No va ser necessari que es realitzessin noves eleccions perquè la fragmentació de la cambra permetia la formació de noves majories parlamentàries.

El nou govern de Poincaré va viure fins 1929 el moment més dolç de la França d’entreguerres gràcies a la recuperació econòmica. El govern no va canviar massa de cares perquè els socialistes no havien format part directament, només donaven suport parlamentari als radicals d’Herriot. Així, el nou govern no va haver de viure grans conflictes socials i les relacions exteriors amb Alemanya van estabilitzar-se gràcies a la intervenció dels Estats Units propiciant el Tractat de Locarno.

El principal problema francès serà la fragilitat financera agreujada pel procés inflacionari que havia depreciat el valor del franc. Així, el 1926, el franc, en relació a la lliura esterlina, es cotitzava per la meitat del valor anterior a la Primera Guerra Mundial. Durant el nou govern d’Unió Nacional, aquests problemes seran superats gràcies a l’existència d’un gran consens (inclús dels socialistes que no van mobilitzar-se contra les mesures de Poincaré).

Mesures del govern d’Unió Nacional de Poincaré:

  • Rebaixa de la despesa pública de l’Estat francès. Van anular-se instàncies burocràtiques i van reduir-se els costos militars.
  • Augment impositiu. Aquesta mida no va ser tan radical com demanava l’SFIO.
  • Reconversió del deute. Es va propiciar la reconversió del deute a curt i mitjà termini per convertir-lo en deute a llarg termini amb una institució (Caixa d’Amortització) finançada amb els ingressos no impositius i extraordinaris com a garantia. Això va ser possible perquè els acreedors cobrarien més amb el pas dels anys en una operació creïble amb la signatura del Pla Dawes i el Pla Young per un pagament a llarg termini del deute alemany.
  • Depreciació del franc. Substitució de les proporcions de metall noble d’abans de la guerra per una nova moneda que quedava reduïda a quatre cinquenes parts del metall. Les exportacions es van veure perjudicades en benefici del mercat interior que va reajustar-se.

Les expectatives de creixement econòmic van afavorir Poincaré a l’hora de prendre aquestes mesures que van resultar exitoses per la recuperació de l’economia francesa. El juny de 1929 Poincaré va abandonar el govern, tot just abans de la crisi econòmica dels anys 30 derivada de la crisi d’inversions a la borsa i l’augment de l’atur.

La Gran Depressió va crear un nou escenari pel govern d’Unió Nacional amb el reactivament de les tensions socials que desestabilitzaran el règim de la III República en la mida que el govern no va ser capaç de fer front a la crisi, provocant un increment de les crítiques al sistema republicà.

Alexandre_Stavisky_1926.jpg

Alexandre Stavisky

L’oposició a la República va veure’s afavorida per una sèrie d’escàndols financers (Afer Stavinsky) que van ser agafats com a referent per la premsa bel·ligerant que exercia la denúncia des dels diaris. Des de 1932 els radicals van governar en solitari i van ser acusats de corruptes per l’esclat de l’Afer Stavinsky el 1933.

La inestabilitat va provocar l’ascens d’elements alternatius a la república com els comunistes i els feixistes. Així, el Partit Comunista va enfrontar-se al règim parlamentari, però el seu gran ascens va arribar el 1934 formant part del Front Popular i defensant la República de l’amenaça de l’extrema dreta.

Dins dels partits institucionals també van sorgir elements alternatius al parlamentarisme. Així, dins de l’SFIO, el Partit Radical i el centre-dreta van formular-se propostes de revisió constitucional interna. Els Joves Turcs radicals, Deat i Laval rebutjaran l’Estat liberal i el parlamentarisme defensant l’intervencionisme i el corporativisme estatal, model que podia derivar cap a l’autoritarisme (model de Mussolini a Itàlia). Aquests sectors acabaran abandonant els seus partits i formant part del règim de Vichy.

D’altra banda, el feixisme francès va englobar propostes molt disperses que des de 1925 tenien el model italià com a referent. El feixistes eren grups molt minoritaris i dispersos (Valois, La Roque –Croix de Feu– com a dreta nacionalista extrema però no feixista). El Francisme va ser el feixisme francès amb vinculació a Mussolini, però amb poca incidència social. Aquest sector va relacionar-se amb el magnat industrial Coty.

El 1934 la crisi del règim polític no estava amenaçada pel feixisme com a alternativa, però la mobilització de la dreta antirepublicana i dels autoritaristes va ser interpretada pels grups d’esquerra com una amenaça seriosa, propiciant el canvi d’aliances en el joc polític.

El Partit Comunista va integrar-se en el joc parlamentari, deixant de banda el seu objectiu inicial de la revolució, per participar en el Front Popular davant el feixisme. Aquesta nova aliança entre l’SFIO, el PCF i el Partit Radical va donar la victòria a les esquerres el 1936. El seu programa es basava en la unió nacional en defensa de la República i les reformes socials.

France_Chambre_des_deputes_1936.png

Léon_Blum_by_Vallotton.jpg

Léon Blum

La decadència de la III República es posarà de manifest el 1940 quan el país no suporti l’atac alemany i sigui derrotat en poques setmanes instaurant-se el règim feixista de Vichy.

El sistema de partits de la Tercera República francesa en el període d’entreguerres

dissabte, 29/01/2011

A la França d’entreguerres hi havia un ventall de partits que anava des del comunisme fins a l’extrema dreta. La laïcització de l’Estat per part del govern sumada a la influència de sectors radicals va suposar l’aparició de partits d’extrema dreta.

SFIO.pngEl 1905 va aparèixer l’SFIO (Secció Francesa de la Internacional Obrera) unificant els tres corrents principals del socialisme francès; el més moderat de Jaurès, els marxistes de Guesde i els corrents possibilistes de Brousse. Això va configurar un partit ideològicament plural.

L’SFIO tenia una bona implantació en el món obrer i als sectors profesionals de la classe mitjana. El seu punt feble va ser el món rural. El 1920 sorgirà el Partit Comunista Francès com a escissió de l’SFIO. Això va suposar que l’SFIO fos l’única formació que representés l’esquerra republicana. En el període d’entreguerres el seu principal dirigent serà Leon Blum.

El Partit Radical (PR) representava el centre-esquerra i els dreyfusards. Defensava els drets individuals, l’antisemitisme i el laïcisme de l’Estat i la societat. El Partit Radical defensarà un règim republicà democràtic on els drets de l’individu estiguessin davant de l’Estat i el col·lectivisme socialista.

Els radicals promouran la màxima difusió de la propietat privada contra els monopolis i el col·lectivisme. El Partit Radical funcionava més com a moviment que com a partit, deixant un gran marge d’actuació per al lideratge personal de dirigents com Clemenceau, Herriot o Dadalier.

Georges_Clemenceau.jpg

Georges Clemenceau

L’elit política i les bases del partit, amb comitès locals, mantindran una dualitat de poder mentre la secció parlamentària es mourà entre el pacte amb el centre-dreta i l’esquerra. Les bases radicals tendiran a refermar l’opció de l’aliança amb l’esquerra de l’SFIO amb la política social com a element comú però rebutjant el col·lectivisme. En el pacte amb el centre-dreta es refermarà l’ideari nacionalista radical posant com a condició el laïcisme. Aquesta situació garantia la complexitat de la política francesa.

El centre-dreta es trobava molt fragmentat i caracteritzat per un fort caciquisme i unes bases rurals. Els dos principals referents del centre-dreta eren la Federació Republicana i l’Aliança Democràtica de Poincaré.

L’Aliança Democràtica era l’aparell electoral i parlamentari de la dreta republicana. Eren laics, liberals en el camp econòmic i burgesos. Aquest partit va sorgir del pacte d’una sèrie de dirigents liberals i republicans. Poincaré va ser president de la República entre 1913 i 1920 i posteriorment serà cap de govern.

La Federació Republicana estava composada per catòlics republicans i conservadors i nacionalistes. Eren antilaïcistes però acceptaven la República amb una posició moderada i matisada davant l’Afer Dreyfus. Poincaré liderarà el 1919 la fusió d’aquests dos partits en l’Entesa Democràtica com a coalició electoral de centre-dreta.

Poincare_larger.jpg

Raymond Poincaré

Els enemics del sistema eren a l’esquerra els anarquistes i els comunistes. Els anarquistes eren un grup molt minoritari amb la CGT al capdavant, proposaven un anarquisme de tipus revolucionari però van moderar-se en el període d’entreguerres.

El principal partit d’esquerra era el Partit Comunista Francés (PCF) constituït el 1920 per l’escissió de l’SFIO que va produir-se per l’entrada d’aquests a la III Internacional. Pels comunistes la República era un enemic a substituir per un Estat comunista. El PCF estarà marcat per les lluites internes que van minar la seva capacitat revolucionària. Els seus principals dirigents van ser Doriot (alcalde de Saint Denise i aspirant a cap del comunisme francès) i Thorez (secretari general del PCF). El Partit Comunista creixerà el 1936 quan va acceptar la República i va incorporar-se a la política del Front Democràtic d’esquerres.

Altres elements hostils a la República seran el nacionalistes radicals antialemanys revengistes que negaven la III República per la rendició davant Alemanya de 1870. Volien recuperar l’hegemonia francesa a Europa substituint la república democràtica per un règim de força que pogués recuperar Alsàcia i Lorena.

Els dos principals referents d’aquest sector seran la Lliga dels Patriotes i Acció Francesa.

La Lliga dels Patriotes fundada el 1892 rebutjava la República per la seva claudicació davant Alemanya i demanarà una República presidencialista autoritària.

D’altra banda, l’Acció Francesa de Maurras eclipsarà la Lliga dels Patriotes amb un líder carismàtic. Maurras voldrà recuperar la unitat nacional prenent com a referència la França de Lluís XIV. Tot i no ser monàrquic, defensarà la restauració de la monarquia borbònica per recuperar un règim fort.

maurras.jpg

Charles Maurras

Maurras rebutjarà el laïcisme perquè era un element de disgregació espiritual. El seu objectiu era la unitat nacional, espiritual i social i per això s’havia d’excloure els quatre estats confederats; els jueus, els masons, els protestants i els metecs (estrangers). Aquesta exclusió només seria de drets. El discurs articulat per Acció Francesa serà el veritable enemic de la III República.

El sistema institucional de la Tercera República francesa

dissabte, 29/01/2011

A França, un cop finalitzada la Primera Guerra Mundial, encara estava vigent la Constitució de 1878 que va donar lloc a la III República (1871-1940). Aquesta Constitució va ser creada com a conseqüència d’un pacte entre republicans i monàrquics orleanistes.

Francecoatofarms1898.png

La divisió dels grups monàrquics va portar a la instauració de la República a França al no trobar una nova dinastia pel tron francès. Tot i això, bonapartistes i borbonistes s’oposaran a la democratització i a la constitució de la III República. El pacte entre republicans i orleanistes va incloure matisos monàrquics en el sistema institucional.

El president de la República no era escollit per sufragi, sinó pel grup parlamentari per un mandat de 7 anys. El president nomenava el cap de govern i podia dissoldre la cambra de diputats per iniciativa pròpia.

Aquesta Constitució no serà modificada formalment, però el 1877 la crisi política provocada pel govern Mac Mahon que va voler exercir les atribucions presidencialistes que li atorgava la Constitució van suposar un pacte de no escrit.

Mac Mahon volia formar un govern afí, creant un conflicte amb la cambra de diputats. Així, les eleccions de 1878 van convertir-se en un plebiscit entre republicanisme i autoritarisme. El resultat electoral va ser favorable als parlamentaristes republicans gràcies a l’aplicació del sufragi universal masculí.

A partir d’aquest fet, es va fer una relectura de la Constitució per part de Grevy, el nou president, sense modificar-la. Grevy renunciava a actuar políticament per iniciativa pròpia, subordinant-se davant la cambra de diputats. El pacte no escrit entre els poders de la República va complir-se fins 1940 quan va instaurar-se el règim de Vichy.

El president es limitaria, a partir d’aquest moment, a ser el cap de l’Estat sense atribucions executives.

El senat estava integrat majoritàriament per notables que tenien el càrrec a perpetuïtat. L’única modificació formal de la Constitució va realitzar-se el 1884 en el punt que feia referència al Senat que des d’aquest moment estaria integrat per membres electes per col•legi indirecte dels consells municipals.

Aquest sistema primava el vot rural per sobre del vot urbà, garantint la funció moderadora de la cambra senatorial. El Senat es renovaria per tercis cada 3 anys amb mandats de 9 anys pels senadors. Això garantia l’estabilitat del Senat. D’altra banda, els diputats eren escollits per sufragi universal masculí cada 4 anys.

El poder executiu residia en el president del consell de ministres que era responsable enfront la cambra de diputats. La llei electoral va suposar la introducció del sufragi universal masculí amb una organització territorial del vot establerta definitivament el 1889, sistema que heretaran la IV República i la V República.

Organigramme_Troisième_République.png

L’organització territorial del vot suposava que els diputats eren escollits per sistema uninominal per districte a dues voltes. Cada districte escollia un diputat que ho havia de ser per majoria absoluta. Aquesta llei va afavorir la fragmentació de l’espectre polític, deixant marge a les actuacions personalistes i el caciquisme.

El 1914, amb motiu de les eleccions, van reorganitzar-se els districtes electorals per introduir les llistes dels partits amb un criteri de representació proporcional a dues voltes que premiava la majoria absoluta. El 1928 va retornar-se al sistema uninominal a dues voltes que ha arribat a l’actualitat.

L’Afer Dreyfus i l’acusació de Zola

divendres, 10/12/2010

La vida política de la Tercera República francesa va quedar enterbolida l’any 1894 quan l’estat major francès va descobrir una carta anònima que prometia el traspàs d’informació militar secreta als alemanys, és l’anomenat affaire Dreyfus. Alfred Dreyfus era un oficial jueu de l’exèrcit francès que va ser acusat de traïció amb proves falses i finalment va ser condemnat.

alfred-dreyfus.jpg

Alfred Dreyfus

Aquest espinós assumpte va ser conseqüència del fort antisemitisme d’alguns sectors de la societat francesa. Arrel de l’escàndol, les dretes nacionalistes de l’Estat van llançar-se a una gran campanya antisemita; però, gràcies als esforços del germà de Dreyfus, es va poder saber que el tinent coronel Picquart havia descobert posteriorment una nova carta, escrita amb la mateixa cal·ligrafia que la primera, escrita per Esterházy, un oficial d’origen hongarès (maig del 1896), el qual seria jutjat i absolt (gener del 1898), malgrat tot.

Agitation-Antisemite.jpg

L’affaire Dreyfus es va convertir en l’assumpte públic més important de França i, fins i tot, el debat derivat va adquirir un caràcter mundial. L’escriptor Emile Zola va publicar a L’Aurore una carta oberta al president de la república (el cèlebre J’Accuse…!), que donaria un ampli ressò a la idea de la revisió del procés Dreyfus, però Zola va ser processat.

Extracte de l’article J’Acuse…! de l’escriptor Emile Zola:

Senyor President, permeteu-me que, agraït per la bondadosa acollida que em vau dispensar, em preocupi de la vostra glòria i us digui que la vostra estrella, tan feliç fins avui, és amenaçada per la taca més vergonyosa i inesborrable. Heu sortit sa i estalvi de vils calumnies, heu conquerit els cors […]. Però quina taca de llot sobre el vostre nom –anava a dir el vostre regne– pot conferir aquest abominable procés Dreyfus! […]. I no hi ha remei; França conserva aquesta taca i la història consignarà que un crim social com aquest es va cometre a l’empara de la vostra presidència […].

J_accuse.jpg

Jo acuso el general Billot d’haver tingut a les mans les proves de la innocència de Dreyfus i de no haver-les utilitzat, fent-se, per tant, culpable del crim de lesa humanitat i de lesa justícia, amb una finalitat política i per salvar l’Estat Major compromès. Jo acuso el general Boisdeffre i el general Gonse per haver-se fet còmplices  del mateix crim, l’un per fanatisme clerical, l’altre per esperit de cos, que fa des les oficines de la Guerra una arca santa, inatacable […]. Jo acuso les oficines de Guerra per haver fet a la premsa, particularment a L’Éclair i a L’Echo de París, una campanya abominable per cobrir la seva falta, confonent l’opinió pública. I en darrer lloc: jo acuso el primer Consell de Guerra per haver condemnat un acusat basant-se en un document secret, i el segon Consell de Guerra, per haver cobert aquesta il·legalitat, cometent el crim jurídic d’absoldre conscientment el culpable.

[…] I l’acte que faig aquí, no és sinó un mitjà revolucionari d’activar l’explosió de la veritat i de la justícia […]. La meva ardent protesta no és altra cosa que un crit de la meva ànima. Que s’atreveixin a portar-me als Tribunals i que em jutgin públicament. Ho espero així.

Degradation_alfred_dreyfus.jpg

Des d’aquest moment, va produir-se l’afrontament entre dretes i esquerres; aquestes, encapçalades per Jaurès, van constituir la Lliga dels Drets de l’Home (1898), i els nacionalistes i antisemites, una Lliga dels Patriotes, de defensa a ultrança de l’exèrcit. La revisió del procés va resultar inevitable quan el tinent coronel Henry, confés d’haver falsificat unes proves contra Dreyfus, va suïcidar-se, i el govern va ser obligat a dimitir per la cambra de diputats. A Rennes s’obriria el nou procés, que rebaixaria la condemna, però es negaria encara a reconèixer la innocència de Dreyfus (setembre del 1899).

D’aquesta manera, el procés es va allargar fins el juliol del 1906, quan finalment, després del triomf electoral dels radical-socialistes, Dreyfus va ser totalment rehabilitat i Esterházy condemnat. Dreyfus va ser reintegrat a l’Exèrcit amb tots els honors i es va retirar amb el grau de comandant després de participar en la Primera Guerra Mundial al capdavant d’una unitat d’abastiments. El 1930, el coronel Schwartzkoppen, l’agregat militar a l’ambaixada alemanya de París en el període 1894-97, confirmaria públicament que el confident havia estat Esterházy.

La III República francesa fins a la Primera Guerra Mundial (1880-1914)

divendres, 26/11/2010

Els republicans francesos van dividir-se en oportunistes i radicals. A l’extrema esquerra trobaríem els radicals de Clemenceau que defensarien un programa revolucionari: supressió del Senat, separació entre Església i Estat, reducció de la jornada laboral, etc. Així, la inestabilitat sota la presidència de Grevy donaria pas a l’alternança de gabinets oportunistes en el govern (Waddington, Freycinet, Ferry).

Francecoatofarms1898.png

Organigramme_Troisième_République.png

Jules Ferry.jpg

Jules Ferry

Així, a poc a poc, es consolidaria un règim parlamentari, republicà, conservador en matèria social i liberal en el marc polític i que evolucionaria cap a formes democràtiques, especialment durant la presidència de Jules Ferry, que completaria la industrialització del país, ampliaria les colònies, i practicaria una política liberal, laïca i progressista, secularitzant l’Estat, aprovant la llei del divorci, fundant una escola laica on l’ensenyament primari seria obligatori i gratuït, i garantint les llibertats públiques (reunió, prems i associació sindical). Aïllada de les relacions internacionals, la caiguda de Bismarck a Alemanya permetria el retorn francès a les aliances europees. A més, França viurà un període d’intensa expansió colonial en competència amb Gran Bretanya.

La greu crisi econòmica de 1882 constituiria el principal problema a afrontar pels governs oportunistes. Aquest any va produir-se el crac de la Unió General de Bancs, fet que va arruinar a molts terratinents i aristòcrates francesos,  sumant-se a una depressió de la indústria tèxtil, l’increment de l’atur, l’inici d’una dècada de minses collites de blat, i l’inici de la plaga de la fil·loxera que va afectar greument la indústria del vi, perdent-se molts mercats i reduint-se fortament la producció.

Amb la caiguda de Ferry, el 1885, s’iniciaria un període de crisi econòmica i política. La crisi econòmica va ser deguda a la introducció dels productes americans i australians a baix preu, fet que va arruïnar molts agricultors, i a la decadència de les plantes tèxtils tradicionals que no podran fer front a la introducció del cotó.

A aquesta crisi econòmica es sumarien diversos escàndols polítics. Primer, “l’afer de les condecoracions”, quan va descobrir-se que el gendre del president Grevy va rebre diners per promoure condecoracions per part de l’Estat. En segon lloc, el principal perill per a la República: el boulangisme. La dreta boulangista i l’esquerra socialista amenaçarien l’estabilitat republicana. Així, el general Boulanger, ex ministre de la guerra i reformador de l’exèrcit francès, desitjós de fer carrera política, va iniciar una campanya nacionalista que feia servir de bandera principal la derrota de 1870. La dreta va sumar-se al moviment del general i va promoure una campanya electoral que recordava tendències antiparlamentàries i cesaristes del tipus de Napoleó III. Tot i la victòria a París, Boulanger no va decidir-se, com molts dels seus partidaris reclamaven, a realitzar un cop d’Estat. L’èxit de les candidatures de l’esquerra en altres departaments del país va empènyer el general al suïcidi, fet que va acabar per desarticular el moviment reaccionari.

Georges_Boulanger.jpg

Georges Boulanger

Superada l’amenaça boulangista esclataria l’escàndol del Canal de Panamà. La construcció del Canal fracassaria per diversos accidents, però mitjançant una sèrie de suborns el Parlament va aconseguir un emprèstit especial. La roina de la companyia fundada per Lesseps va fer arribar l’escàndol a l’opinió pública i la premsa d’extrema dreta antirepublicana no va perdre l’ocasió per denunciar un enteniment entre els republicans i els grans homes de negocis. Un ex ministre (Baihaut) seria acusat i també es veurien inculpats el propi Lesseps i Eiffel. Alguns polítics serien desplaçats per l’escàndol i sorgiria una nova generació que ocuparia els seus càrrecs. A les eleccions de 1893 l’electorat francès començaria el seu desplaçament cap a l’esquerra. Un any desprès el president francès (Carnot) era assassinat en un atemptat anarquista.

Tot i això, seria l’Afer Dreyfus el que esdevindria l’escàndol més conegut de la Tercera República francesa. El setembre de 1894 va trobar-se en el despatx de l’agregat militar alemany Schwarzoppen un document que demostrava que s’havien venut secrets militars a Alemanya i el cap de turc va ser l’oficial jueu Dreyfus, que va ser desterrat a l’Illa del Diable del Pacífic. Dos anys desprès, un cap del departament d’estadística, Picquart, trobaria un document que trobava la culpabilitat d’un altre oficial, Esterhazy. En aquell moment va demanar-se la revisió del procés contra Dreyfus, però l’Estat Major buscant salvar l’honor del tribunal militar va falsificar proves contra l’oficial jueu i va empresonar Picquart. És en aquest moment que esclata l’escàndol a la premsa gràcies a un article de l’escriptor Èmile Zola (Yo acuso). Un nou procés judicial rebaixaria la condemna i un següent absoldria definitivament Dreyfus.

Dreyfus-rennes2.jpg

Degradation_alfred_dreyfus.jpg

L’afer havia polaritzat políticament el país. La dreta, amb Drumont, va donar un gir cap l’antisemitisme i un nacionalisme exacerbat i va fer campanya contra Dreyfus; l’esquerra, encapçalada per Clemenceau, va defensar Dreyfus i va iniciar una campanya contra la corrupta república moderada. La conseqüència de l’escàndol seria l’arribada al poder de l’esquerra radical i una important acció anticlerical dels nous governs per l’ambigüitat de l’Església davant el procés.

Des de 1899 el Bloc d’Esquerres, nascut arran de l’afer Dreyfus, es faria amb el poder donant pas a la República Radical. El Partit Radical va recolzar-se en les capes socials de creixent influència com els intel·lectuals, els petits i mitjans empresaris, i el petits propietaris rurals. El seu programa polític combinaria principis liberals, democràtics, intervencionistes en l’economia i nacionalistes. El control de l’exèrcit mitjançant una necessària reforma militar i el fre a la influència social de l’Església completarien el seu programa electoral i la seva acció de govern.

Georges_Clemenceau.jpg

Georges Clemenceau

Entre 1899 i 1914 podem distingir dues fases: els ministeris llargs (Waldeck Rousseau, Combes, Clemenceau) i els ministeris curts (Briand, Caillaux, Poincaré). Rousseau seria l’iniciador de la reforma militar i del programa contra les congregacions religioses. Clemenceau seria l’autor de la política social limitant legalment la jornada laboral a vuit hores i potenciant una legislació sobre accidents i pensions, mitjançant les quals pensava frenar el sindicalisme revolucionari.

La col·laboració dels socialistes en el govern provocaria divisions internes dins del partit entre els intransigents (Guesde, Vaillant) oposats a compartir responsabilitats en l’executiu, i els dits participacionistes (Briand, Jaurès). Briand acabaria trencant amb el partit arran del Congrès d’Amsterdam de la Segona Internacional.

En l’etapa dels ministeris curts, davant la inexistència d’un partit amb suficient respaldament electoral com per governar en solitari, es produirien canvis freqüents en l’executiu, fet que comportaria un període inestable. La crisi de les relacions exteriors (“pau armada”) propiciaria un apropament del govern de Poincaré a l’exèrcit en portes de la Primera Guerra Mundial.

L’establiment de la III República francesa (1871-1879)

divendres, 26/11/2010

Per França, la derrota de l’exèrcit contra Prússia a Sedan va provocar el 4 de septembre de 1870 un cop d’Estat a París que enderrocaria el règim imperial de Napoleó III i proclamaria la Tercera República.

Battle-Mars-Le-Tour-large.jpg

Gambetta_proclaiming_the_Republic_of_France_-_Project_Gutenberg_eText_16910.jpg

El nou govern de defensa nacional no va poder fer res per evitar la capitulació davant de l’exèrcit prussià i va haver de fer front a un aixecament intern d’obrers, artistes i artesans de París quan la capital encara estava assetjada per l’exèrcit alemany. Consideraven que la capitulació davant Prússia era una traïció a la burgesia.

Communecannon.jpgAquesta circumstància conduiria cap a la formació de la Comuna de París, moviment d’insurrecció contra l’ordre establert, que es mantindria a la ciutat entre el 18 de març i el 28 de maig. En resposta a la insurrecció, el primer ministre Thiers, amb les tropes regulars acantonades a Versalles, prendria la ciutat i aplicaria una dura repressió. L’esclat de la Comuna de París pot ser considerat com la darrera manifestació de l’esperit revolucionari del segle XIX, ara contra la burgesia liberal conservadora.

Sufocada la situació, a l’Assemblea Nacional s’enfrontarien els partidaris de tornar a un sistema de govern monàrquic contra els republicans i els radicals. Thiers (1871-1873) acumularia tots els poders enfrontant-se a un exèrcit prussià d’ocupació, les amputacions territorials d’Alsàcia i Lorena, les indemnitzacions de guerra i les commocions socials. La seva principal preocupació seria accelerar l’evacuació alemanya i afrontar la reorganització del país a través d’una reforma financera (increment dels impostos) i una reforma militar.

Thiers, símbol de la dreta, seria derrotat per la pròpia dreta monàrquica quan veien la consolidació del nou règim com a república. La manca d’unió dels monàrquics va permetre un acord entre el centre-dreta i els republicans que aprovarien una Constitució (1875) que donava, finalment, pas a la Tercera República, una república de monàrquics dirigida per la dreta.

Adolphe_Thiers.jpg

Adolphe Thiers

Encara hi hauria un intent fracassat de retorn al règim monàrquic, fins el 1879, durant la presidència de Mac Mahon (1873-1879), un militar legitimista partidari del retorn a la monarquia. Amb De Broglie com a cap de govern, els monàrquics iniciarien el procés cap al retorn de la dinastia d’Orleans.

Patrice_de_Mac_Mahon.jpg

Patrice Mac Mahon

L’acumulació de poders en la figura del president faria pensar en el retorn monàrquic: un president escollit per set anys, la capacitat de prorrogar les sessions de les cambres, la potestat de dissoldre la cambra de diputats amb el consentiment del Senat, la capacitat de nomenar ministres… El senat va acumular un poder excessiu que perfilaven un règim aristocràtic. La divisió dels monàrquics entre legitimistes i orleanistes permetria, però, la consolidació de la república.

Finalment, el 1879, Mac Mahon dimitiria donant pas al govern dels veritables republicans.

Organigramme_Troisième_République.png

L’ensenyament republicà segons Jules Ferry

dimarts, 23/11/2010

El triomf dels republicans a les eleccions de 1880 va obrir les portes de la Tercera República francesa a noves reformes de veritable caràcter republicà i democràtic. Van destacar especialment les mesures que es van aplicar en l’ensenyament, quan es va declarar l’ensenyament estatal laic el 1882 i es va considerar que era un instrument de formació de l’esperit republicà.

Francecoatofarms1898.png

En aquestes mesures i va tenir un paper destacat el ministre d’instrucció pública i president del govern, Jules Ferry, que defensava amb aquestes paraules el nou ensenyament republicà al Congrés Pedagògic de França de 1881:

Jules Ferry.jpgTots vosaltres sou fills del 1789!

Vostès són ciutadans gràcies a la Revolució francesa. Vostès seran nomenats mestres d’escola per la República del 1880. Com no han d’estimar i de fer estimar la Revolució i la República en les seves ensenyances?

Aquesta política és una política nacional i vostès poden, vostès han de –la qüestió és ben fàcil– interioritzar-la, sota les formes i per les vies desitjades, en l’esperit dels nois. Però la política contra la qual els vull fer posar en guàrdia és aquella que jo anomenava la política militant i quotidiana, la política de partit, de persones, de grup. Amb aquesta política no tenim res en comú! […]. Una escola per a un partit, una escola per a un grup, un mestre de partit o de grup, vostès serien això, quan vostès són els mestres d’escola de França i de la pàtria!

D’aquí a uns quants mesos, senyors, farem les eleccions generals. És la mateixa República la que pot quedar en dubte si es digués: “Heus aquí un govern que fa les eleccions amb els mestres d’escola com els qui va substituir van tractar de fer-les amb els capellans!”. Romanguin senyors mestres d’escola, allà on les nostres lleis i les nostres tradicions els han situat, romanguin amb els seus alumnes a les regions serenes de l’Escola.