Entrades amb l'etiqueta ‘Teories de la conspiració’

L’enigma Lluís XVII

dimecres, 21/09/2011

Lluís Carles de Borbó, fill de Lluís XVI i Maria Antonieta, el petit príncep francès de naturalesa dèbil i malaltissa, només tenia set anys quan va arribar, acompanyat pels seus pares, a la impressionant fortalesa del Temple de París on la família reial seria confinada el 1792 després de l’assalt del Palau de les Tulleries del mes d’agost. I allà va seguir després de l’ajusticiament dels seus pares a la guillotina, confiat a les mans del sabater Simon i a la seva dona, els quals, per ordre del Comitè de Seguretat Nacional, van fer tot el que estava a les seves mans per cuidar de la seva delicada salut. Fins i tot, es diu que el nen, l’hereu de la corona, va ser vist jugant als jardins de la fortalesa.

Louis_Charles_of_France.jpg

Tot i això, el gener de 1794, el matrimoni Simon va veure’s obligat a abandonar la fortalesa, donant pas a un cruel empresonament pel petit príncep, el qual va ser reclòs en una habitació fosca i tapiada, donant-se-li el menjar a través dels barrots de la cel·la, restant aïllat del món exterior en el què aviat esdevindria una claveguera pudenta. Dos guàrdies s’encarregaven dos cops al dia que el nen seguís al seu confinament. Tanmateix, això és el que ens expliquen els historiadors de la Restauració borbònica de 1814, ja que mai podrem saber exactament quina va ser la veritat perquè la documentació va ser destruïda. És molt probable que tota aquesta part del confinament no sigui més que un intent més de crear una llegenda negra al voltant de Robespierre, i a la vegada crear un mite de la figura mai regnant del nen que passaria a la història amb el nom de Lluís XVII.

Segons la llegenda, ningú no va entrar a la cel·la de Lluís XVII durant la part final del Govern Revolucionari, fins que, després del cop de Termidor, el 18 de juliol de 1794, Paul de Barras, el que seria l’home fort del Directori, va visitar la presó. Segons el seu informe, el nen patia una greu situació d’abandó però en cap moment es diu que la seva cel·la estigués tapiada. Aleshores va ser-li assignat un nou cuidador, Jean Jacques Christophe Laurent, i les condicions del seu empresonament van millorar, però aviat el nen emmalaltiria novament, ara de tuberculosi. La seva mort es confirmava el 8 de juny de 1795.

Lluis XVII.jpg

Fins aquí la història oficial del que va ser el delfí de França en temps de la Revolució. Poc més caldria ressenyar de la seva figura, gens transcendental per a la història, de no ser pels rumors que pocs mesos després de la seva mort ja van començar a córrer pel París contrarevolucionari. Des d’aleshores la seva figura va esdevenir un enigma digne dels millors fulletons d’Alexandre Dumas.

El primer rumor que sorgeix indica que la dona del sabater Simon, convençuda de la desgràcia que esperava al nen després de la seva marxa del Temple, havia substituït el príncep per un impostor gràcies a l’ajuda d’un dels cuiners de la presó. Igualment, el fet que fos enterrat al cementiri de Santa Margarida en una tomba sense nom i que Maria Teresa, la seva germana, mai hagués d’identificar el cadàver van alimentar les teories conspiratives. Aviat sorgiria un nou rumor que indicava que el seu certificat de mort havia estat falsificat. D’aquesta manera, durant els anys posteriors a la seva mort les teories que justificaven la supervivència de Lluís XVII van anar introduint-se en l’opinió pública francesa, donant pas a l’aparició de diferents personatges, més o menys pintorescos, que asseguraven ser el veritable rei de França.

luis xvi y familia confinados temple.jpg

El primer d’aquests impostors que va tenir una relativa importància va ser Jean-Marie Hervagault, el qual va reclamar la corona el 1798. Fill d’un sastre del barri de Saint Antoine de París, de complexió forta i amb una gran semblança amb alguns membres de la família reial, fins i tot el bisbe de Savines va reconèixer-lo com a fill del guillotinat Lluís XVI. Aviat, però, es demostraria la seva mentida.

Un altre cas destacat d’intent d’usurpació de la personalitat del príncep va haver de patir-lo el restaurat Lluís XVIII el 1815. Aleshores, un tal Carles de Navarra va enviar una carta al monarca assegurant ser el veritable Lluís XVII. Un enviat de la monarquia va sotmetre l’impostor a un qüestionari del qual va ser incapaç de respondre a cap de les preguntes compromeses. En conseqüència va ser condemnat a set anys de presó. En realitat, aquest Carles de Navarra es deia Bruneau i era el fill d’un sabater.

K. Naundorff.jpg

Karl Wilhelm Naundorff

Tanmateix, el delfí amb més crèdit entre la societat versallesca va ser Karl Wilhelm Naundorff, un personatge extravagant que havia treballat com a rellotger a la localitat alemanya de Crossen abans d’arribar a París fugint d’una condemna per falsificació de moneda. Sorprenentment, Naundorff parlava amb una precisió inusitada sobre les estances de Versalles i va fer fortuna en les seves relacions amb una part de la noblesa cortesana. Finalment, el rei Lluís Felip va acabar expulsant-lo de França el 1836. Tanmateix, els seus successors van seguir proclamant-se hereus del tron francès i, fins i tot, algun d’ells va emprar el cognom dels Borbó.

I com els tres casos citats van donar-se prop d’uns quaranta més en els anys posteriors a la Revolució i l’Imperi. Fins i tot van arribar a presentar-se suposats hereus al tron que ni tan sols parlaven francès. És coneguda la anècdota que, a mitjans del segle XIX, va arribar a presentar-se un indi mestís per reclamar els seus drets a la corona davant l’estupefacció dels francesos. Uns van ser empresonats per farsants, d’altres van viure la farsa fins a la fi de les seves vides, com en el cas del baró de Richemont, enterrat sota l’epitafi “Aquí descansa Lluís Carles de Borbó”.

Finalment, per acabar amb les especulacions, el 1846 va decidir-se l’exhumació del cadàver. Les lesions que presentava el difunt es corresponien amb les indicades a l’informe de l’autòpsia que s’havia realitzat a la seva mort. El primer problema va arribar quan els experts van considerar que els óssos corresponien a un mascle d’uns 14 anys i aproximadament 1,55 metres d’alçada: el nen tenia 10 anys quan va morir i no era gaire alt. Així, l’exhumació del cadàver no va fer més que alimentar el mite del canvi i la salvació del delfí.

Coeur-de-louis-XVII.jpg

Cor de Lluís XVII a Saint Denis

La llegenda, però, no ha pogut arribar viva als nostres dies. Així, l’evolució de la ciència, gràcies als estudis de l’ADN, va permetre posar fi al mite del rei sobreviscut a la Revolució. Existeix un tipus d’ADN, el mitocondrial, que es transmet de forma inalterable de mares a fills. Per tant, només calia comparar una prova genètica de Maria Antonieta amb les del nen trobat al Temple per saber si aquell mort era realment el delfí.

El professor Jean-Jacques Cassiman, expert en estudis genètics de la Universitat belga de Lovaina, va ser l’encarregat de realitzar la prova, tot després de localitzar tres mostres fiables de cabell de Maria Antonieta. Ara bé, d’on es podia extreure material genètic del nen del Temple? Del seu cor. I és que el metge que va practicar l’autòpsia, Philipe-Jean Pelletan, va extirpar-li i va amagar-lo a casa seva. Posteriorment, el cor va ser robat i va estar desaparegut durant dècades, abans d’aparèixer a la cripta reial de Saint Denis de París el 1976.

Amb les mostres extretes del cor de Saint Denis, el professor Bernard Brinkmann, de la Universitat alemanya de Münster, va poder posar fi al misteri: l’ADN estret dels cabells de Maria Antonieta i el del cor del nen del Temple eren coincidents. Efectivament, Lluís Carles de Borbó, el Lluís XVII dels contrarevolucionaris monàrquics, era aquell nen mort de tuberculosi el 1795. El rei perdut dels francesos havia aparegut l’abril de 2000 posant fi al misteri i la llegenda alimentada al llarg de més de dos-cents anys. La resposta la tenia la ciència.

Teories de la conspiració: l’edat mitjana que no va existir

dijous, 4/08/2011

Llegeixo al blog de Javier Cavanilles que, segons argumenten uns amants de la història de les conspiracions, l’edat mitjana no va existir. Un cop superat l’impacte inicial, les ganes de cercar la manera d’enviar la història a Dan Brown perquè posi a treballar en el cas a Robert Langdon de forma immediata, i constatant que Iker Jiménez ha marxat de vacances fins el setembre, no em resisteixo a compartir el tema amb vosaltres fins que alguna autoritat superior com les citades aporti llum a la qüestió. Així marxarem de vacances amb un somriure als llavis i tindrem alguna cosa en la qual pensar.

Resulta que Jerry Glover, un especialista en fenòmens estranys, recull a la web Fortean Times. The Word of Strange Phenomena aquesta extravagant teoria que, pel que es veu, corre per determinats cercles acadèmics alemanys des de finals del segle passat. Així, autors com Hans-Ulrich Niemitz i Heribert Illigs han exposat la teoria del temps fantasma o inventat. Aquesta al·lucinant teoria ens vindria a dir que el període que encavalca l’antiguitat tardana amb l’alta edat mitjana mai va existir. Això seria degut a una errada en el nostre calendari (atenció fabricants d’agendes), en el qual sobren ni més ni menys que 300 anys. És a dir, avui estem a 4 d’agost de 1711.

CoronationOfEmperor.JPG

Coronació de l'emperador Otó III

I que ha passat amb aquests 300 anys? Doncs que com a conseqüència d’una fatal conspiració (tot i que Niemitz no descarta un innocent error de la historiografia), d’una banda, en el període comprés entre 583 i 661, i de l’altra, entre els anys 750 i 968, tot allò que va passar no és més que una invenció que ha anat passant de generació en generació com a crònica d’uns fets verídics que en realitat no són més que una invenció. Aquests períodes fantasma serien el resultat del transit del calendari julià al gregorià.

Fins aquí la teoria resulta força atractiva i pot donar per a l’argument una bona novel·la per passar una tarda de diumenge. La llàstima és que si gratem en les proves aportades la qüestió trontolla, i força, però no deixa de ser una història extravagant i seductora pels amants de les conspiracions. Segons Niemitz, una d’aquestes proves inqüestionables seria que la capella palatina del Palau d’Aquisgrà mai va poder ser construïda en el segle VIII, sinó que havia de ser construïda uns 200 anys més tard (o abans, que això de que em ballin 300 anys de història és realment desconcertant). I per què es donaria aquest desgavell cronològic? És de calaix: perquè Carlemany mai va existir, va ser una invenció. I si l’emperador mai va existir no va poder manar la construcció del palau.

Aleshores, a què vindria tot aquest embolic? Algú podria, històricament, beneficiar-se de la desaparició de 300 anys? Doncs sí. I aquest no va ser cap altre que un altre emperador, aquest hem de creure que ja verídic, com va ser Otó III del Sacre Imperi Romanogermànic (980-1002). Resulta que a més de règia autoritat imperial del seu temps, Otó III (segur que és el tercer? van existir Otó I i Otó II?) seria una mica megalòman, i el fet de viure en un segle com el VII li semblava poca cosa tenint en compte la seva importància. Així, en conseqüència, va recórrer a Gerbertg d’Aurillac, el futur papa Silvestre II, i va organitzar un exèrcit de falsificadors als quals va encarregar les proves necessàries per alterar el calendari i fer que el seu naixement coincidís amb una data carregada de simbolisme: el final del primer mil·lenni. I una d’aquestes falsificacions seria la figura de Carlemany, un invent que, de passada, donava lluentor als seus avantpassats.

En conclusió, la història s’hauria de reescriure immediatament. Una cosa positiva tindria, i és que finalment s’alleugeriria el programa de les Ciències Socials de secundària gràcies a la desaparició d’aquests 300 anys falsificats. Quin disgust, però, el saber que l’Imperi Carolingi va ser una invenció; que Mahoma mai va existir i que l’Islam deu ser el resultat d’alguna conspiració de George Bush; que podem reduir la llista de reis visigots; o que, definitivament, els orígens de Catalunya restaran per sempre més envoltats d’una boira misteriosa ja que la Marca Hispànica carolíngia va ser un mite inexistent i els comtats van sorgir com un bolet del no res. Per sort, a Jaume I només li han mogut les dates però no la seva llegendària història.

Em sumo a la demanda de Javier Cavanilles perquè aquests bons investigadors alemanys ingressin de forma immediata a la Real Academia de la Historia. No farien mal paper al costat d’aquells que diuen que Franco no va ser un dictador totalitari. A més, ara que es parla de la possibilitat que l’il·lustre Pedro J. Ramírez també acabi ingressant a la RAH (suposem que pels seus incomptables doctorats en història i no per complaure cap egolatria) formarien un pintoresc grup de conspiranoics a la recerca de les veritats ocultes que amaga la nostra història. Reflexionem-hi. Bon estiu!