Entrades amb l'etiqueta ‘Tendències polítiques de la Revolució francesa’

Les tendències polítiques de la Revolució francesa: els sans-culottes

diumenge, 17/04/2011

A partir d’un vestit, d’una aparença, el París revolucionari va crear una categoria política i social: els sans culottes. Aquests són les masses urbanes, en particular les parisenques, que van anar prenent un clar protagonisme en el procés revolucionari. Aquesta gent modesta no portava culotte (maies o calzes) sinó que vestien uns pantalons que els arribaven fins als talons.

Sans-culotte.jpg

No resulta fàcil fer una definició d’aquest grup social perquè no es tractava realment d’una classe social, sinó d’un conglomerat heterogeni format per les classes populars urbanes i que en la seva vessant més activa en la Revolució estava formada pels treballadors urbans més modests –artesans i tenders– als quals es sumarien el que avui denominaríem com a obrers. Aquests, en la seva majoria, no són el que acostumem a classificar com a proletaris ja que encara no existeix una veritable indústria capitalista.

Així doncs, molts d’aquests assalariats són els oficials dels mestres artesans (compagnons) que estan en una fase de formació professional per a realitzar un ofici en el futur. Vivien a la casa del patró, menjaven a la seva taula, participaven dels seus problemes i la seva mentalitat i esperaven establir-se com a mestres d’ofici independents en el futur… És a dir, no formaven una classe social amb consciència de ser-ho.

sansculotte.jpgÒbviament, a la França de la Revolució francesa podríem trobar una classe proletària, però mai esdevindria protagonista dels fets revolucionaris com a agent col·lectiu independent.

Una categoria intermitja seria la formada pels artesans dependents, però que jurídicament eren treballadors independents, posseïdors dels seus instruments de feina o fins i tot patró amb uns pocs treballadors a les seves ordres, però que realment era un assalariat de l’empresari comerciant que explotava el treball domèstic.

Amb aquest conglomerat social i jurídic es configura el moviment popular de la Revolució, un grup que s’uniria davant d’una potent i simple idea: l’oposició als rics explotadors de la seva feina, els nobles i la burgesia mercantil.

El moviment popular i les masses urbanes van tenir un comportament destacat durant la Revolució que cristal·litzaria en un gran protagonisme durant el Govern Revolucionari. Si podem parlar de moviment popular és perquè aquest va assolir un alt grau d’organització i orientació, a més d’un alt grau de presa de consciència per part dels seus membres i de l’articulació d’un mínim programa conegut que els situava enfront dels altres grups socials i polítics tal i com afirma Albert Soboul. Aquest moviment popular es caracteritzaria pel seu caràcter urbà i es confondria fàcilment amb l’articulat pels sans-culottes tant en París com a les províncies. Si bé podem parlar d’un moviment urbà destacat, a París la constitució i acció de la sans-culotterie seria, d’una forma autònoma, qui jugaria el paer més destacat i específic en les jornades revolucionàries.

Els sans-culottes –literalment “sense calces”– eren aquells membres del poble, polititzats i organitzats, que portaven la vestimenta pròpia de la gent comuna: pantalons botonats a la jaqueta en comptes dels culottes que caracteritzaven als rics i als aristòcrates, a més del típic cabell curt que marcava distàncies respecte a la perruca nobiliària. En el si de la sans-culotterie convivien tot tipus d’artesans i treballadors més o menys dependents; però el seu gruix provenia del món de les corporacions gremials i dels arts i oficis del París del set-cents. Si la Revolució va triomfar davant la triple pressió exercida durant 1793 (crisi bèl·lica, crisi federalista i crisi contrarevolucionària) va ser gràcies a la seva reacció entusiasta en favor de la defensa dels avenços aconseguits fins aleshores. El seu protagonisme va ser creixent i va donar lloc a un moviment urbà específic i diferenciat d’aquell que va produir-se a les províncies a favor de la Revolució.

Sans-Culottes.jpg

En els seus orígens va ser clau la situació econòmica i social crítica de la França pre-industrial del segle XVIII. La continuació de la tendència cap a la crisi inflacionista i la carestia després del 1789 va contribuir a la definició del seu comportament específic i va ser clau en el forjament d’un grup on podien conviure tant burgesos com assalariats. Seguint el complex flux d’aconteixements revolucionaris (que van influenciar-lo i en els que va influir) va anar configurant-se fins arribar al seu zenit el setembre de 1793, fins arribar al seu descens a la caiguda del Govern Revolucionari des de la primavera de 1795.

Del procés de configuració del pensament del moviment popular sobresortia la sortia la figura de Marat que va ajudar a formular la teoria de la democràcia directa i a través del seu diari L’Amic del Poble va tenir la gran plataforma per a organitzar la col·lectivitat popular. Així, per la sans-culotterie l’acció directa en política esdevenia l’únic mitjà per evitar les estretors del marc que limitava l’acció de la Constituent i assolir la veritable democràcia política. Així, la sobirania popular va convertir-se en un dels principals punts de l’ideari sans-culotte: la democràcia directa. La crítica al sistema representatiu de la separació de poders i la reivindicació de la sanció de la llei per un poble que controlés els poders van ser punts crucials del pensament popular i van posar-se en pràctica en els anys del Govern Revolucionari. El “dret a la insurrecció” seria el darrer recurs per a l’exercici de la sobirania popular (una insurrecció no necessàriament violenta, també mitjançant manifestacions).

Un_sans-culotte_instrument_de_crimes_1793.jpg

Caiguda la Monarquia, les seccions parisenques van esdevenir el suport més destacat del moviment popular Des de l’agost de 1792 les seccions van convertir-se en uns “governs” independents dels barris i que des de les seves assemblees generals exercien la representació política del poble que podia d’aquesta manera influir en els assumptes polítics del país. En aquesta altra cara, més organitzada, del moviment popular dominaven els ciutadans de condició modesta amb la incorporació de treballadors i professionals liberals i intel·lectuals. Per Soboul hi havia tres categories dins del moviment seccionari: productors independents, una minoria de l’elit assalariada i un grup pròpiament burgés.

El prototipus de sans-culotte era un home d’un quaranta anys i cast, tot i que des de 1792 van emergir amb força les dones en el moviment. Tot i que la seva presència es deuria més a individualitats que a una acció col·lectiva, la realitat es que la dona jugava un paper destacat ja que des de la seva formació intel·lectual i una sòlida cultura política reafirmada per la constant presència en les assemblees, va mostrar un gran compromís que res no té que envejar amb el rol jugat pels homes en la Revolució popular.

sans_culottes.jpg

Els sans-culottes serien una versió específica de la Revolució que s’oposaria al individualisme de 1789 des d’un col·lectivisme emergit de la seva mentalitat gremial. La República era per a ells una i indivisible que resultava de l’exercici de la sobirania popular i que es materialitzava a través d’una política econòmica basada en el dirigisme econòmic perquè tothom tingués la possibilitat de gaudir en la major igualtat de les subsistències i del dret de propietat.

L’ideari sans-culotte pot trobar-se, no per escrit i sistematitzat, sinó a través del seguiment del debat de les seccions i societats populars, en les peticions fetes a les assemblees i a proclames i discursos revolucionaris. Per últim, destacar el paper dels enrages, una cara del moviment sans-culotte que podríem definir com la seva expressió més radical i que s’expressava a través del marc urbà parisenc. Els seus principals líders van ser membres de la secció dels Gravilliers, del clubs dels cordeliers i de la societat de dones Republicanes Revolucionàries. En qualsevol cas, el moviment popular també adquireix un perfil multiforme característic que no pot amagar la seva coherència i gran importància en el devenir polític del període.

Les tendències polítiques de la Revolució francesa: els Jacobins

diumenge, 10/04/2011

El Club dels Jacobins va ser una associació política que va funcionar a la França revolucionària entre 1789 i 1799. Creada el 1789 a Versalles amb la participació del club dels anomenats bretons dels Estats Generals (Le Chapelier, Lanjuinais), el trasllat a París de l’Assemblea Constituent va fer que al nucli original es sumessin diputats de diferents províncies (Sieyès, Barnave) i que sota la denominació de “Societat d’Amics de la Constituent” s’instal·lessin al refectori del convent dels dominics del carrer Saint-Honoré. Aviat faria fortuna el nom de “jacobins” al ser aquest el nom amb el que els dominics eren coneguts al París de l’època.

Jacobin Club.jpg

El Club dels Jacobins a la rue Saint-Honoré

Al club dels jacobins podien anar no només els diputats de la Constituent, sinó tots aquells que paguessin la quota de soci, força elevada. En aquest període inicial la seva tendència era més aviat moderada, fundant diferents filials a les províncies i aconseguint ràpidament una important influència en l’opinió pública.

Seria després de la fugida de Varennes quan gran part dels seus membres s’escindirien dels seus rengles per fundar el club feuillant o falletista (juliol de 1791). Des d’aquell moment el club jacobí va fer fer-se més democràtic en el seu funcionament sota la direcció de Robespierre i Pétion, fet que comportaria la marxa dels membres de la Gironda del club (setembre de 1792) al qual s’havien anat incorporant durant la Legislativa. El club va esdevenir des d’aquest moment com a òrgan rector de la Muntanya en la Convenció sota el domini i lideratge de Robespierre.

Així doncs, és en el si de la muntanya on trobem l’expressió política dels jacobins, un moviment heterogeni i de definició imprecisa i que mai va arribar a convertir-se en la tendència hegemònica de la Revolució, ni tan sols durant el Govern Revolucionari. Ells mateixos es denominaven a si mateixos patriotes o republicans i fins el seu domini (1793-1794) no van ser començats a ser identificats com a una tendència diferenciada que practicava el Terror com a política (terme molt discutible perquè tots els governs van practicar un “terror” d’una o altra manera). A més, van ser calumniats al qualificar-se’ls d’anarquistes, terroristes o sanguinaris i per “pervertir” el sistema representatiu. Cal ser rigorós en el discurs, i aclarir que si els jacobins eren una minoria dins de la minoria de la muntanya, va ser la Convenció la que va aprovar la seva política (no es sostenible la teoria de que una minoria imposa una política a la majoria).

opening_devise.jpg

El jacobinisme va ser un moviment que va anar configurant-se al llarg de la Revolució a través dels aconteixements i que evolucionava segons les diferents conjuntures. Tota mena d’elements polítics republicans es poden distingir en el seu si. així, existeix un model jacobí parisenc (hegemònic en la interpretació historiogràfica), però també un model de les províncies i una derivació radical que pot arribar a confondre’s amb el moviment de les seccions i la sans culotterie.

Robespierre2.jpg

Maximilien Robespierre

També cal puntualitzar que el robespierrisme és una tendència en el si del jacobinisme, això si, la única tendència capaç de realitzar una síntesi del programa igualitarista del moviment popular i de teoritzar una fórmula de societat coherent, al temps que donava solucions concretes a les necessitats que el dia a dia anava imposant a mida que el context revolucionari es radicalitzava. D’aquesta manera, va ser el robespierrisme el que va donar l’impuls definitiu al Govern Revolucionari per salvar i desenvolupar les conquestes realitzades en els anys anteriors. Així, el moviment cordelier i jacobí va ser salvat en el seu programa per la seva tendència més radical.

Per tant, el jacobinisme s’ha d’entendre com la diversa estructura de clubs i societats populars que van anar sorgint des de 1789 generant una opinió pública creixentment republicana i democràtica. Aquesta diversitat explicaria la política d’aliances de la muntanya en la Convenció per consolidar la Revolució i guanyar la guerra. Aquesta heterogeneïtat derivada de la conjunció dels diversos clubs explica que, tot i la importància de les elits polítiques i culturals en la seva composició, cada cop hi trobem una major presència de capes populars acomodades (en detriment de l’oligarquia mercantil). Aquestes capes populars acomodades de tenders i artesans acabarien esdevenint una autèntica classe política en l’any II de la Convenció.

La formació del moviment jacobí no va ser lineal ni homogènia ni lineal ja que va recollir gran multiplicitat d’expressions del republicanisme polític francès. Sense l’important impuls que els militants de les diferents associacions van donar a les societats jacobines i populars, la Convenció no hauria estat capaç de superar les crisis i restablir la unitat nacional francesa, ni solucionar els problemes d’abastiment de la població i l’exèrcit, ni salvar la cara a la guerra contra Europa. Això sí, tot i que la tendència a la unitat era una nota predominant, les divisions existien tant a París com a les províncies, entre cordeliers, jacobins i robespierristes, els principals grups que composaven la muntanya. Especialment en el que es refereix al model d’organització del poder executiu (centralitat legislativa robespierrista i federalisme jacobí, per exemple).

Comite_de_Salut_Public.jpg

Després del cop de Termidor (11 de novembre de 1794), el club dels jacobins va ser clausurat. Tot i així, a començaments del període directorial, Babeuf i Lebois van reorganitzar-lo sota el nom de “Societat d’Amics de la República” o club del Panteó. Les seves intrigues subversives portarien a una nova dissolució el 1796.

Una nova reorganització del grup sota la direcció de Prieur de la Marne, Bouchotte i Le Peletier va impulsar per darrer cop el grup sota la denominació de “Societat dels Amics de la Llibertat i la Igualtat” o club Manège (perquè es reunien a la sala amb aquest nom del Palau de les Tulleries, on s’havia reunit la Constituent anteriorment). Va arribar a estendre noves filials per les províncies, però aviat va veure com se li prohibia l’accés a la Sala del Manège i va haver de traslladar-se a Saint Thomàs-d’Aquin, abans de desaparèixer definitivament l’agost de 1799.

Les tendències polítiques de la Revolució francesa: els Girondins

diumenge, 3/04/2011

La Gironda va ser un grup polític francès que va actuar en el si de l’Assemblea Legislativa i de la Convenció. Els principals caps girondins van ser: Brissot (diputat per París i líder del grup anomenat “brissotí”), Condorcet i diversos diputats de la zona de Bordeus (Gironde) encapçalats per Vegniaud. És a partir d’aquests darrers d’on prové el nom de girondins que donaria veu a tota la tendència política. Els girondins freqüentaven el famós saló parisenc de Madame Roland on es reunien habitualment.

Delaroche_Girondins.jpg

D’entrada, hem de puntualitzar que establir els límits dels continguts i termes que aquí analitzarem és força complicat ja que en cap cas ens trobem davant de partits polítics, sinó de tendències que a la seva vegada es fragmenten en el seu propi si. Es a dir, quan parlem de Gironda, muntanya, etc. hem de tenir clar que ens referim a una divisió més o menys artificiosa que es practica per a estructurar les tendències del període. D’aquesta manera, la Gironda s’ha d’entendre com un grup complex que no pot reduir-se a l’enemic –o força oposada– a la muntanya. Era un conjunt amb una filosofia pròpia que ja va manifestar-se des del primer moment de la Revolució com un moviment que esdevindria clau en el desenvolupament del pensament democràtic i transmissor dels corrents intel·lectuals. Formada majoritàriament per intel·lectuals i juristes sorgits de la burgesia mitjana de les províncies, era la representació de la utopia il·lustrada.

girondins.jpg

Representava la lluita contra l’Antic Règim econòmic i social que limitava el desenvolupament d’una societat de petits i mitjans productors, sense cap trava a la lliure circulació i la formulació d’un Estat compromès en l’economia com a eina per aconseguir l’harmonia social a través d’evitar l’excessiva desigualtat i cercant un ordre social que contribuís al desenvolupament de la iniciativa privada dels individus. És una formulació plenament integrada en el liberalisme primerenc del segle XIX (llibertat, igualtat i propietat).

Jérôme_Pétion_de_Villeneuve.jpg

Jérôme Pétion de Villeneuve, alcalde de París

La Gironda estava allunyada del capitalisme comercial de caire més antic i del liberalisme salvatge regit només per la norma del mercat, tot i que la muntanya anirà uns passos més enllà en la seva concepció (i pressionat per l’aliança amb

el moviment popular). Es a dir, el pensament girondí no era tant diferent del montagnard en la seva filosofia política. Ambdós compartien una idea similar del paper de l’Estat en la societat (com també de la centralitat de París), tot i que els fets (revolució federalista) i les interpretacions posteriors ens donen una imatge diferent. Si la Gironda va tenir una estreta relació amb les províncies, va ser pel temor a un perill derivat de l’ultra-revolucionarisme practicat pels sectors més radicals. El federalisme mai va estar present en les seves proclames polítiques i si va haver un aixecament contra París, aquest només pot entendre’s per l’aliança de la muntanya i els sans-culottes des de 1793.

Comptaven amb una forquilla de 135 a 165 diputats i dominaven en especial el litoral atlàntic, al nord i est de París, a la zona de Lyon, a la Provença i en el Llenguadoc. La seva implantació a l’est de França va ser força més limitada. Generalment integrats per una generació uns deu anys major que els montgnards, els girondins estarien més influïts per l’optimisme de la Il·lustració. Republicans convençuts, els diputats de la Gironda i la plana junt amb els nuclis “brissotins” van trobar la seva unitat en la defensa de la legalitat republicana.

Ideològicament, els girondins eren contraris a la ideologia igualitària del poble de París i es recolzaven principalment en les administracions departamentals i en la burgesia dels negocis. Volterians, desitjaven el triomf la burgesia il·lustrada i van oposar-se als avenços revolucionaris produïts des de 1792. El seu propòsit va ser sempre el pacte amb una monarquia nacional un cop modificada l’actitud “errada” dels monarques, fet que va donar-lis gran popularitat en els primers moments de la Revolució.

Jean-MarieRoland.jpg

Jean-Marie Roland, un dels líders de la Gironda

El 1791, un girondí, Pétion, va ser alcalde de París amb el suport de la cort i, el 1792, Roland, Clavière i Servan va ser cridats per Lluís XVI per formar part del gabinet ministerial encapçalat pel general Dumoriez. Ràpidament compromesos pels fracassos d’un gabinet de govern que ells no controlaven directament i per les derrotes militars dels exercits francesos, els girondins van haver d’endurir la seva política. Lluís XVI va destituir-los del govern, però, un cop caigut Dumoriez, va jugar novament amb la possibilitat de fer-los tornar al poder, atraient-los novament a la seva òrbita.

La insurrecció del 10 d’agost a les Tulleries, que va suposar la fi de la monarquia, i en la qual els girondins no varen participar, va marcar el final del seu període de poder i domini a l’Assemblea. Des d’aquell moment, els girondins van veure’s cada cop més desplaçats i acorralats pels jacobins triomfants en la Convenció. En un darrer intent per recuperar el poder, van explotar al màxim el terror de la burgesia davant les matances de setembre i van aprofitar l’alleujament temporal provocat per la victòria de Valmy (20 de setembre de 1792) per a obtenir alguns èxits a la Comuna de París.

Tot i això, la seva actitud “legalista” durant el procés a Lluís XVI va ser considerada com una traïció a la causa revolucionària. Els jacobins els farien responsables dels fracassos militars de la primavera de 1793 i, l’espurna definitiva de la seva caiguda en desgràcia, es veurien compromesos amb la traïció de Dumoriez. Aquest cúmul de circumstàncies va fer que els girondins passessin a realitzar una política agressiva en la denúncia del Terror: van portar Marat acusat d’injúries davant el Tribunal Revolucionari (que va declarar-lo innocent), van crear una comissió per a investigar les exaltacions de la Comuna i van impulsar la detenció d’Hébert (amenaçant amb la destrucció de mig París que demanava des dels carrers el seu alliberament).

Aquestes mesures agressives que buscaven la pròpia supervivència del grup polític van suposar la pèrdua definitiva de popularitat entre els sectors populars, provocant l’assalt dels sans-culottes parisencs a la Convenció el 31 de maig de 1793, fet que va marcar la seva fi. Quaranta-un membres de la Gironda van ser condemnats a mort i d’altres, com Roland i Pétion, van haver de fugir a províncies on van intentar, sense èxit, promoure l’agitació federalista i van acabar suïcidant-se.

Girondists Force.jpg

Els supervivents al Terror van haver d’esperar a la reacció termidoriana per a recuperar els seus llocs a la Convenció (juliol de 1794).