Entrades amb l'etiqueta ‘Tarraco’

L’aqüeducte de les Ferreres a Tarragona

dimecres, 28/09/2011

Situat al barranc dels Arcs, molt a prop del nucli urbà de Tarragona, trobem l’aqüeducte de les Ferreres (també conegut com a Pont del Diable), el qual formava part de la canalització que portava l’aigua des del riu Francolí fins a la ciutat. La seva construcció data, amb seguretat, de la primera meitat del segle I d.C., el període en el qual Tàrraco va viure la seva gran transformació urbanística després que l’emperador August la convertís en la capital de la província de la Tarraconensis.

L’obra està feta amb carreus de pedra arenisca del país, aquella que presenta un color daurat ataronjat, i consta de dos pisos d’arcades superposades amb onze arcs al pis inferior i vint-i-cinc al superior. La longitud és de 217 metres i l’alçada màxima de 26. Els carreus estan assentats en sec, sense cap tipus d’argamassa o aglutinant.

Tarragona.Pont_del_diable_aqüeducte.jpg

Els carreus presenten un encoixinat, excepte les dovelles dels arcs que són llises, la qual cosa destaca la materialitat del mur i li dóna una aparença de gran solidesa. Els pilars inferiors de la part central tenen una forma troncopiramidal, visiblement més ampla a la base. Aquest fet sembla confirmar la teoria que l’aqüeducte de les Ferreres va ser el primer assaig que els romans van realitzar per intentar superposar dos pisos d’arqueries ja que desprèn una certa mostra d’inseguretat per part dels arquitectes.

Les impostes (la superfície de suport de l’arrencada d’un arc) estan ressaltades amb elegància, tot formant dues línies paral·leles que, juntament amb les cornises que separen els dos pisos i la canalització de l’aigua, remarquen l’horitzontalitat de la construcció i equilibren la verticalitat dels grans suports quadrats.

El canal (l’especus) per on circulava l’aigua conserva restes del paviment d’opus signium original, malgrat les successives reparacions i intervencions que ha sofert el monument des de l’època islàmica fins els nostres dies. Cal tenir en compte que el canal va estar en funcionament fins a l’edat mitjana.

aqüeducte ferreres.jpg

L’obra, tot i els problemes de conservació i l’abandonament que va patir durant molts anys, es presenta actualment com un monument fonamental de l’arquitectura romana a Catalunya, probablement el més antic dels construïts a la Península Ibèrica, una construcció plena d’harmonia i revestida amb una elegant sobrietat, sense necessitat de cap més ornament que el ressalt de les impostes i l’encoixinat del parament. La seva conservació depèn del Museu d’Història de Tarragona.

Tarraco, ciutat imperial

diumenge, 11/07/2010

Tàrraco va ser, juntament amb Empúries, una de les primeres bases romanes de la Península Ibèrica durant la Segona Guerra Púnica, i un dels punts a partir dels quals va irradiar la romanització.

tarraco Planol.jpg

Gneu Escipió va establir-se en un petit turó, vora el mar, que controlava un bon port natural. El turó tenia bones possibilitats defensives: abrupte de cara a terra, s’inclinava suaument cap al mar. Els romans van establir un campament al cim de la muntanya i el van guarnir amb poderoses muralles alhora que condicionaven el port.

Durant els segles II i I a.C., Tàrraco va mantenir el seu caire militar fins que Juli Cèsar, l’any 45 a.C., la va convertir en colònia amb el nom de Colònia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco. Durant tot aquest període Tàrraco va esdevenir capital de la província Citerior que ocupava bona part de la Península.

Aqüeducte_de_les_Ferreres_Tarragona.jpg

L’any 27 a.C., l’emperador August va dividir Hispània en tres províncies: Hispània Citerior o Tarraconensis, Bètica i Lusitània. August va donar la capitalitat de la primera a Tàrraco, que va quedar sota l’autoritat directa de l’emperador.

El propi August va residir alguns anys a Tàrraco i d’ençà d’aquell moment van multiplicar-se les transformacions urbanístiques de la ciutat. El seu caràcter militar va donar pas a una gran ciutat.

Els romans van urbanitzar Tàrraco seguint models hel·lenístics i com que la ciutat, envoltada sempre per les muralles, estava allargassada damunt del turó, van organitzar mitjançant terrasses els seus desnivells. Així doncs, Tàrraco prenia l’aspecte d’una enorme escala. Els diversos graons o terrasses van salvar-se mitjançant carrers amb escales o rampes.

ciudad_tarraco_plano.jpg

La terrassa superior, el punt més alt de la ciutat, estava presidida pel temple de Júpiter.

A la segona terrassa va aixecar-se un enorme fòrum des del qual s’administrava la província. A més de la plaça porticada hi havia oficines i edificis de la burocràcia. La zona sud del fòrum estava flanquejada per dues grans torres militars connectades alhora amb la muralla.

La tercera terrassa estava totalment ocupada pel circ, que de fet separava la ciutat en dues meitats: l’oficial i administrativa al cim del turó i la comercial i residencial que descendia suaument cap al mar.

Sota el circ passava el tram urbà de la Via Augusta, que també travessava la ciutat. Més enllà i en ordre descendent es trobava la ciutat residencial i portuària, s’estenien els barris de cases, els magatzems, el fòrum comercial (Macellum), el teatre i, probablement, els establiments de termes.

Tarragona-Anfiteatro Romano de Tarraco01.jpgL’amfiteatre quedava fora de les muralles de la ciutat, entre aquestes i el mar. Va construir-se aprofitant el pendent del terreny. La meitat va excavar-se en la roca i l’altre meitat va construir-se d’obra.

Així, l’amfiteatre romà de Tarragona està situat a l’est de la ciutat, fora del primitiu recinte emmurallat, al costat de l’actual plaça del miracle. L’estudi dels materials que han fornit les successives campanyes d’excavacions arqueològiques permeten datar la seva construcció en època de la dinastia Flàvia (segona meitat del segle I d.C.).

Com és norma en aquest tipus d’edificis, presenta planta el·líptica amb dos elements funcionals fonamentals: l’arena, en el centre, on es desenvolupaven els espectacles, i la cavea o graderia, on se situava el públic. Aquestes grades eren construïdes damunt d’un pòdium per protegir els espectadors quan s’hi celebraven espectacles amb la participació de feres, protecció que, de vegades, com és el cas de l’amfiteatre de Tarragona, s’augmentava mitjançant la construcció d’una barrera addicional (balteus) entre l’arena i el pòdium.

La situació d’aquest edifici a la vessant del turó que baixa fins a la mar va permetre d’aprofitar la pròpia roca natural per a la construcció de les grades del sector nord-oest. Per a la resta es va fer imprescindible bastir grans estructures mitjançant monumentals arcs i voltes.

Dos murets (baltei) dividien les graderies en tres sectors (maneiana) on se situaven els espectadors segons la seva categoria social: les que es situaven més a prop de l’arena eren places preferents.