Entrades amb l'etiqueta ‘Stanza della Segnatura’

Rafael: L’Escola d’Atenes

dissabte, 3/03/2012

D’entre els frescos que el geni de la pintura del Cinquecento Rafael Sanzio (1483-1520) va elaborar per a la Stanza della Segnatura del Vaticà trobem una de les manifestacions més perfectes del classicisme renaixentista: L’Escola d’Atenes (1508-1511). Les formes equilibrades, l’equilibri compositiu i les referències a la filosofia clàssica converteixen la pintura en tot una símbol de l’humanisme. La pintura representa la Filosofia, la via humana per accedir al coneixement, en contraposició a la Teologia, basada en la inspiració divina. Tota una declaració d’intencions.

La_scuola_di_Atene.jpg

Emmarcat en una grandiosa arquitectura classicista que ens recorda la gran volta de la basílica romana de Constantí, es reuneixen els principals filòsofs de l’antiguitat clàssica. Primer de tot, abans d’aproximar-nos als personatges, hem de fixar-nos en aquest marc arquitectònic. Així, observarem una gran nau amb volta de canó amb cassetons i un braç perpendicular que delimiten un creuer en el qual podem veure les petxines de sustentació d’una cúpula. Com que ens trobem en un edifici inacabat podem observar un cel blau que serveix de fons a les dues figures centrals, emmarcades per un arc de mig punt. Presidint la presència dels filòsofs, s’alcen les figures de Pal•las Atenea i Apol•lo, les divinitats protectores del pensament i les arts.

És un edifici inacabat, un edifici que ens remet cap a l’antiguitat, però també cap al present en el qual es pinta el fresc: en aquells dies Donato Bramante havia projectat la seva basílica de Sant Pere al Vaticà, una basílica en procés de construcció que encara viuria molts canvis estructurals abans de la seva finalització. És en realitat la basílica de Sant Pere somiada per Bramante el lloc on es reuneixen els filòsofs? Podria ser una lògica interpretació de l’espai presentat per Rafael.

Davant de l’edifici hi ha quatre esglaons, damunt dels quals es distribueixen els personatges formant una mena de semicercle al voltant de les figures centrals de la composició: Plató i Aristòtil, els filòsofs grecs més importants segons els humanistes, drets en actitud majestuosa i vestits amb una toga romana. Podem identificar-los clarament. Plató porta a les mans el Timeu, un dels seus Diàlegs més significatius, en el qual especula sobre la natura del món físic i dels éssers humans, mentre que, amb el dit aixecat, ens indica el món de les idees suprasensibles. Per la seva banda, Aristòtil porta a les mans l’Ètica a Nicòmac, el seu tractat sobre la virtut i la moral dels homes, mentre que, amb la mà avançada i girada cap a terra, ens indica que l’única realitat és el món tangible en el qual vivim. D’aquesta manera, Rafael vol mostrar clarament l’oposició de la platònica teoria de les idees amb el racionalisme i l’empirisme predicats per Aristòtil.

483px-Raffael_067.jpg

Plató, caracteritzat amb el rostre de Leonardo da Vinci, porta a les mans el Timeu, un dels seus Diàlegs més significatius, en el qual especula sobre la natura del món físic i dels éssers humans, mentre que, amb el dit aixecat, ens indica el món de les idees suprasensibles.

481px-Raffael_061.jpg

Aristòtil porta a les mans l’Ètica a Nicòmac, el seu tractat sobre la virtut i la moral dels homes, mentre que, amb la mà avançada i girada cap a terra, ens indica que l’única realitat és el món tangible en el qual vivim, el món terrenal.

Tot i que les figures de Plató i Aristòtil són les més allunyades del punt de vista de l’espectador, esdevenen clarament el centre de la composició gràcies al rigorós sistema perspectiu traçat per Rafael. Així, l’artista traça el punt de fuga just al seu darrere i la resta de personatges resten desplaçats cap als costats de la sala, amb l’excepció de la figura aïllada de Diògenes el Cínic.

Al voltant de les figures centrals podem observar una selecció dels filòsofs de l’antiguitat: Sòcrates, Heràclit, Zenó, Pitàgores, Anaxàgores, Protàgores, Euclides… És a dir, les diferents esferes del saber agrupades des de l’edat mitjana en el Trivium i el Quadrivium, els estudis de preparació a la filosofia (entesa com a ciència del saber) i la teologia (entesa com a ciència o estudi de Déu) en els centres d’ensenyament medievals.

Amb aquesta representació, la saviesa clàssica estava lligada al món humanista i renaixentista de l’època. Era el model cultural per excel•lència. I aquest lligam intel•lectual entre els móns clàssic i renaixentista es fa evident en observar atentament els rostres dels filòsofs: són representacions dels artistes del període. Així, Leonardo da Vinci presta el seu rostre a Plató, Bramante a Euclides, Pietro Bombo a Zoroastre, Miquel Àngel a Heràclit, Perugino a Protògenes, i Rafel es presenta a si mateix com Apel•les, el més important dels pintors clàssics… Només la figura d’Aristòtil s’inspira directament en el bust hel•lenístic que es conserva en el Museu de les Termes.

482px-Raffael_066.jpg

Heràclit, caracteritzat amb el rostre de Miquel Àngel, està separat de la resta, tot remarcant el seu mal caràcter, mentre escriu les seves reflexions sobre un bloc de marbre. Figura d’una poderosa volumetria i majestuositat, és un homenatge al geni florentí per part de Rafael.

510px-Sanzio_01_Euclid.jpg

Euclides, el pare de la geometria, caracteritzat amb el rostre de l’arquitecte Donato Bramante, i envoltat d’un grup d’estudiants.

800px-Raffael_071.jpg

Ptolomeu, Estrabó, Apel·les (el més important dels pintors clàssics caracteritzat amb el rostre del propi Rafael) i Protògenes.

La unitat i equilibri compositiu destaquen de forma poderosa en observar l’obra de Rafael. D’una banda, els personatges es mostren dinàmics i les seves actituds arriben a ser agitades. Ara bé, l’estricta perspectiva lineal del marc arquitectònic determina la sensació estàtica del conjunt, a la vegada que li dóna un equilibri perfecte i una gran coherència. En definitiva, un fresc grandiós i d’una claredat expositiva admirable.

Rafael: Stanza della Segnatura

dilluns, 27/02/2012

Si haguéssim de definir l’obra de Rafael Sanzio (1483-1520) en un únic ítem només tindríem una opció: representa la perfecció de la pintura del Renaixement. La seva obra combina perspectiva, dibuix, color, equilibri compositiu, arquitectura detallista, interès pel cos humà, classicisme, retrats… totes les aportacions renaixentistes són presents en les seves pintures. Malgrat la seva mort prematura va ser un artista immensament productiu, un treballador incansable que va crear una inusual i extensa col•lecció de pintures.

La tardor del 1508, probablement gràcies a la intervenció del seu amic Donato Bramante, l’arquitecte de la basílica de Sant Pere, Rafael va ser cridat a Roma pel papa Juli II amb l’objectiu de fer-lo participar en la decoració al fresc de les noves dependències privades del Papa al Vaticà. En principi, el geni d’Urbino era una col•laborador més del projecte, però Juli II aviat prescindiria de la resta d’artistes cridats per encarregar l’execució dels frescos a Rafael. Així, des de finals de 1508, aquest va dirigir la decoració de quatre estances vaticanes, la més important de les quals és, des del punt de vista de les pintures murals, l’anomenada Stanza della Segnatura, on es trobava la biblioteca privada del Papa i on es signaven els documents oficials.

El programa iconogràfic desenvolupat per Rafael en les grans composicions murals de la Stanza, en el qual van intervenir el mateix Papa i diversos intel•lectuals de la seva cort, pretén visualitzar els tres atributs principals de Déu: la Veritat, el Bé, i la Bellesa.

A la Veritat s’hi arriba mitjançant el pensament humà, la filosofia, i mitjançant la Revelació divina interpretada per la teologia. En aquest sentit, la filosofia és representada per L’Escola d’Atenes i la teologia per La disputa del sagrament.

Escuela_de_Atenas.jpg

L’Escola d’Atenes: amb la presència de Plató i Aristòtil a l'interior d’un gran edifici amb voltes de canó representa la recerca de la veritat a través de la filosofia, expressió de l'ordre del pensament humà.

La_Disputa_del_Sacramento.jpg

La disputa pel sagrament: representa el triomf de la fe cristiana. A la part superior podem observar la zona celestial, amb el dogma de l’Eucaristia representat a través de la de la Trinitat, amb Jesús al centre entre Maria i sant Joan Baptista, tot plegat envoltat per la presència dels apòstols i els sants. Al registre inferior s’observa l’àmbit terrenal, al centre del qual es troba un altar amb la custòdia que guarda el Sant Sagrament i, a banda i banda de la pintura, els teòlegs i doctors de l’església debatent el misteri de la transsubstanciació.

El Bé és representat per la Justícia recollida en les lleis canòniques i civils. I Rafael identifica aquests valors en Les virtuts cardinals (fortalesa, prudència i temprança), Tribonià lliurant el Pandecta a Justinià (al•legoria del dret civil) i Gregori X rebent les Decretals de Sant Raimon (al•legoria del dret canònic).

Las_Virtudes_y_la_Ley.jpg

Les virtuts cardinals: representa les virtuts de la fortalesa (a l'esquerra, agafant el tronc d’un arbre), la prudència (al centre) i la temprança (a la dreta). A cada costat de la porta podem observar escenes relacionades amb la justícia: Tribonià lliurant el Pandecta a Justinià com al·legoria del dret civil i Gregori X rebent les Decretals de Sant Raimon com al·legoria del dret canònic.

I a la Bellesa s’arriba a través de l’Art. En aquest cas, un art personificat en la poesia mitjançant la composició d’El Parnàs.

El_Parnaso.jpg

El Parnàs: o turó de les Muses, exalta la poesia com encarnació de la bellesa, amb la imatge central d’Apol·lo tocant la lira i envoltat per les nou muses i amb personatges clàssics i contemporanis de l’autor com Homer, Dant, Petrarca o Virgili.

A la volta hi ha quatre medallons amb personificacions de la Teologia, la Filosofia, la Justícia i la Poesia, en correspondència amb les al•legories de les parets. A més, als angles de la volta hi ha pintats quatre compartiments amb les representacions d’Adam i Eva (al•legoria de la teologia), el Judici de Salomó (al•legoria de la justícia), l’astronomia (al•legoria de la filosofia), i Apol•lo i Màrsies (al•legoria de la poesia).

Estancia_del_Sello_(Bóveda).jpg

Volta de la Stanza della Segnatura: conjunt d'al·legories a la Teologia, la Filosofia, la Justícia i la Poesia.

Rafael dóna a les seves figures una gràcia i una claredat sobrehumanes. Així, els frescos de les estances vaticanes suposen la culminació d’un gènere, el dels grans cicles murals, iniciat per Giotto dos segles abans. L’art del dibuix, la capacitat d’ordenar les composicions, el domini magistral de la perspectiva, les magnífiques arquitectures i la solemnitat dels personatges idealitzats són més que evidents en aquest conjunt d’obres, les quals van produir un impacte extraordinari en l’art romà de l’època. Fins al punt que aquesta està considerada com l’obra mestra del pintor, una obra suprema, no només del Renaixement, sinó de la història de la pintura.