Entrades amb l'etiqueta ‘Societat feudal’

La societat catalana en els segles XIII i XIV

dilluns, 30/08/2010

Durant l’edat mitjana la societat estamental va ser el tipus predominant. Jurídicament es dividia en dos grups socials: els privilegiats i els no privilegiats. La pertinença a un grup o a un altre no es devia a criteris econòmics, com en una societat capitalista de classes, sinó a l’origen o naixement.

El grup dels privilegiats era format per la noblesa i l’Església. Els seus integrants no pagaven impostos i només podien ser jutjats per membres del seu mateix estament.

Els no privilegiats o Tercer Estat el formaven els burgesos, els menestrals i els camperols. Constituïen el grup més nombrós de la societat i, a diferència dels privilegiats, havien de pagar impostos.

En aquest marc, la societat catalana presenta en aquest període com a principal característica la puixança de la burgesia mercantil, ja que les transformacions econòmiques experimentades a partir dels segles XI i XII van propiciar l’ascens social dels grups urbans.

Nobleza_EdMedia.JPGLa noblesa, en el cim de la societat estamental, constituïa una minoria rica i poderosa que detentava considerables parcel·les de poder polític. La seva principal font de riquesa era la terra i les rendes que se’n derivaven d’aquesta, a més de l’explotació, en alguns casos, de mines i salines.

Els nobles no formaven un grup homogeni, sinó que hi persistien les grans diferències entre l’alta noblesa, integrada per les famílies comtals i vescomtals, i els cavallers, membres de la petita noblesa que en alguns casos tenien un nivell de vida equiparable al dels pagesos benestants.

L’Església formava un bloc homogeni des del punt de vista ideològic, però amb grans diferències econòmiques.

Així, les jerarquies eclesiàstiques (cardenals, arquebisbes, bisbes) posseïen un alt poder material i econòmic, fins al punt que el papa Bonifaci VIII va autoritzar a Jaume II a cobrar una desena part dels ingressos del clergat per tal de finançar les seves campanyes contra els sarraïns. Per contra, el baix clergat (sacerdots, monjos) tenia un nivell de vida similar al de la pagesia.

L’origen social de la clerecia també era diferent. D’aquesta manera, mentre els membres de la jerarquia provenien de l’alta noblesa o de la família reial, els sacerdots i monjos eren d’origen humil i rural.

La pagesia continuava sent l’estament més nombrós de la societat, malgrat els canvis econòmics esdevinguts des del segle XII. La seva situació va continuar sent precària, especialment a la Catalunya Vella, on, des de l’aparició de la pesta negra, va incrementar-se el seu procés de vinculació a la terra.

Ciudad3.jpgEls habitants de les ciutats constituïen un grup heterogeni i difícil de delimitar. Bàsicament l’integraven tres sectors: els ciutadans honrats o patriciat (mà major), els mercaders (mà mitjana), i els menestrals o poble menor (mà menor).

El patriciat urbà el constituïa una oligarquia mercantil i financera que, en el cas de Barcelona, ha estat quantificada en 100 individus dels 40.000 habitants que tenia la ciutat en la segona meitat del segle XIV. El seu origen era divers. S’hi podien trobar des d’antics mercaders enriquits fins a exfuncionaris reials, rendistes o membres de la petita noblesa establerts a la ciutat. El seu poder econòmic i la seva influència els va permetre monopolitzar els governs municipals i la representació del braç reial a les Corts, des d’on defensaven els seus interessos.

gremio2.jpgEls mercaders formaven també un grup reduït, encara que no tant com l’anterior, i econòmicament poderós. En les seves files es trobaven grans empresaris, armadors de naus i grans comerciants de rutes marítimes i, malgrat tenir menys consideració social que el patriarcat, de vegades posseïen un nivell de riquesa similar.

El poble menut representava aproximadament un 80% de la població urbana. Es trobava integra per: artesans o menestrals (mà menor), organitzats en gremis a partir del segle XIV; treballadors no especialitzats, com els bracers; i els esclaus i captaires.

Malgrat el volum d’habitants que suposava, el poble menut estava escassament representat en els governs municipals, per la qual cosa entre els anys 1350 i 1450 va lluitar per trencar el monopoli del patriciat, aliant-se circumstancialment amb els mercaders.

A les ciutats catalanes hi havia, també, una important minoria jueva. Concentrada en barris propis (calls), els jueus es dedicaven en tasques financeres, comercials i professionals (juristes, metges).

Les institucions polítiques de la Catalunya medieval

dijous, 29/07/2010

A partir del segle XI, amb el desenvolupament del feudalisme, la noblesa feudal va començar a dominar territoris importants, on exercia el poder jurisdiccional, a la vegada que disposava d’exèrcits. Així, els nobles es van revoltar moltes vegades contra el rei per aconseguir més privilegis dels que ja gaudien.

Per la seva banda, el monarca era la màxima autoritat civil i militar de la Catalunya medieval, i basava el seu poder tant en l’exèrcit com en el suport que li donaven l’estament nobiliari i l’Església. Aquesta va imposar un fre a la violència feudal a través d’institucions com les assemblees de Pau i Treva.

1_Furs d'__.jpgD’ençà del segle XIII, van començar a aparèixer les principals institucions polítiques i municipals que ostentarien el poder a la Catalunya feudal i es mantindrien fins a la implantació de la Nova Planta borbònica en el segle XVIII. Aquestes van ser les Corts, la Generalitat i el Consell de Cent de la ciutat de Barcelona.

Les Corts:

Els comtes-reis governaven, inicialment, assistits per una cúria o cort formada per membres de l’Església, la noblesa i alguns membres de la família reial, la qual tenia per funció col·laborar en l’acció judicial del comte rei i assessorar-lo. El monarca tenia també l’ajut del procurador general, normalment vinculat a l’hereu de la corona, en el qual delegava algunes funcions governatives. A final del segle XIII, les funcions d’assessorament del rei van ser assumides pel Consell Reial.

La noblesa, però, aprofitava els períodes de crisi o els problemes successoris de la monarquia per augmentar el seu poder. Així, a partir del segle XIII, durant el regnat de Jaume I el Conqueridor, amb l’objectiu de recuperar el poder perdut durant el període de la seva minoria d’edat, van afegir- els representants de les ciutats i les viles reials, creant-se les Corts, que van assolir la seva organització i atribucions durant el regnat de Pere el Gran.

Així, sota el regnat de Pere II, les Corts Generals Catalanes van prendre forma institucional a la vegada que s’imposava el poder reial a la noblesa. En les Corts celebrades a Barcelona l’any 1283 el rei va obligar-se a celebrar les Corts una vegada l’any, amb la participació representativa de l’època. El mateix rei establia: “si nós i els successors nostres volem fer alguna constitució o estatut a Catalunya, els sotmetrem a l’aprovació i consentiment dels Prelats, dels Barons, dels Cavallers i dels ciutadans…”. Així es va establir el sistema de sobirania pactada característic del dret constitucional català medieval i modern.

Cortes_Catalanas.jpg

Les seves funcions eren legislatives i econòmiques, ja que, a més d’aprovar les lleis, havien d’aprovar o rebutjar les contribucions que els monarques sol·licitaven per a les seves campanyes militars, així com la creació de nous impostos. Segons aquest sistema, només eren vàlides les normes sorgides de les Corts per acord entre el sobirà i els estaments de la terra, fossin a iniciativa del primer (constitucions) o dels segons (capítols de cort). També havien de ser sancionades per les Corts les disposicions promulgades pel rei en l’interval en què les Corts no eren reunides (actes de cort, privilegis, pragmàtiques i altres drets). De fet, el rei renunciava a ser el poder legislador exclusiu.

Les Corts catalanes es componien de tres estaments o braços: el braç militar, que reunia els representants de la noblesa; el braç eclesiàstic, amb els representants de la jerarquia religiosa, i el braç reial, amb els representants de les ciutats i viles del domini del monarca. De fet, sempre van restar exclosos de representació amplis sectors, com la pagesia i la menestralia.

Les Corts només podien ser convocades pel rei, en qualsevol ciutat de Catalunya, i les havia de presidir ell personalment, o el seu lloctinent. Malgrat els intents de fixar-ne una certa regularitat de convocatòria, la irregularitat va ser la constant. Hi va haver monarques que les van convocar amb molta freqüència i d’altres que no massa sovint, segons les conveniències polítiques de cada regnat.

antecedents5.jpgUn cop convocades, els membres dels braços tenien l’obligació d’assistir-hi, tret que tinguessin un just i legítim impediment. Hi havia una sessió plenària d’obertura, en què el rei feia la seva proposició,i explicava el seu projecte polític i el que pretenia obtenir, i els braços responien. El treball de deliberació es feia en cambres separades per a cada braç, amb mitjancers entre elles i amb el rei, dits tractadors, per a consensuar els acords, que eren llegits i votats en sessió plenària. En una sessió plenària final el rei sancionava solemnement els acords adoptats. Una convocatòria de Corts podia durar setmanes o mesos, o de vegades més d’un any, amb interrupcions més o menys llargues.

En el si de la Corona d’Aragó cada regne tenia les seves pròpies Corts i només es celebraven de forma conjunta quan hi havia algun afer extraordinari.

Tanmateix, les Corts representaven una mena de pseudoparlamentarisme feudal (el pactisme) que suposava un fre a l’autoritarisme reial i obligava el monarca a pactar les decisions amb els estaments, especialment amb la burgesia urbana. Les Corts, tot i que era una institució molt avançada en la seva l’època, responien a la concepció política i a l’estructura social de la societat feudal i estamental i no es poden considerar, en cap cas, segons els conceptes propis de les democràcies contemporànies.

La Generalitat:

Usatges.pngLa Diputació del General o Generalitat va néixer durant el regnat de Pere III el Cerimoniós com una delegació dels estaments reunits a les Corts, amb caràcter permanent i ordinari, per tal de recaptar les contribucions que aquelles havien aprovat. D’aquesta manera, per Generalitat, en el context històric medieval, cal entendre la universitat o comunitat dels súbdits del monarca catalano-aragonès en els territoris del Principat de Catalunya i els comtats del Rosselló i la Cerdanya.

Emanada de les Corts, que aplegaven el rei i la representació estamental de la societat, la Diputació del General tenia la missió de portar a bon fi determinades decisions, bàsicament de caràcter fiscal, que exigien més temps que el breu lapse de la reunió parlamentària on s’havien acordat i que requeien en l’àmbit de les responsabilitats dels estaments o braços segons l’esperit pactista del règim feudal.

La Generalitat estava formada per tres representants o diputats de les Corts, un de cada braç, i tres oïdors de comptes per controlar l’administració dels diputats. Tenia la seva seu a la ciutat de Barcelona i la residència a les cases del carrer de Sant Honorat que formen el nucli inicial de l’actual Palau de la Generalitat de Catalunya.

Aquesta institució va evolucionar ràpidament i ben aviat va convertir-se en el principal organisme del Principat, esdevenint, a partir de 1359, una institució estable. Les seves funcions eren originàriament econòmiques, però paulatinament van anar afegint-se de polítiques i militars, esdevenint defensora del compliment de les lleis, constitucions i privilegis de Catalunya des de 1422.

El Consell de Cent:

El Consell de Cent era l’òrgan de govern municipal de la ciutat de Barcelona. Aconsellava els consellers i els oficials reials en casos referents a la utilitat i la defensa de la ciutat, el seu territori i, més tard, també les seves possessions.

Creat per Jaume I mitjançant un seguit de disposicions entre els anys 1249 i 1274, estava format per cinc consellers i un consell de cent prohoms, renovables casa anys, escollits entre el patriciat urbà, els mercaders i els menestrals barcelonins.

img2713.352.jpg

Canvis al si de l’Església medieval: heretgies, reformes, universitats i escolàstica

dimecres, 28/07/2010

L’Església medieval, a través del monacat i els vincles amb el poder polític, havia estès la seva influència a tot l’occident europeu. Era, a més, la institució que monopolitzava el saber escrit i que comptava amb una administració més desenvolupada. Per tant, qualsevol transformació que es produís al seu si afectava la resta de la societat.

Els canvis produïts al camp i el renaixement de les ciutats (penetració dels diners, desenvolupament del comerç, relativa mobilitat social, pobresa i marginació) van tenir el seu reflex al món religiós perquè van impulsar unes noves formes d’expressió religiosa que la rígida jerarquia eclesiàstica no sempre estava en condicions d’assimilar, almenys d’entrada.

Aquest és un dels motius de l’abundància de moviments considerats herètics per l’Església en aquest període (el principal moviment va ser l’heretgia dels albigesos o càtars al segle XIII), l’element comú dels quals era que rebutjaven el paper de la jerarquia eclesiàstica com a intermediària entre els fidels i la divinitat.

També, però, es van produir una sèrie de moviments de reforma encapçalats per la pròpia Església i, en ocasions, estimulats per ella mateixa per tal de restar força a les idees considerades herètiques.

Sant_Pere_de_Rodes_-_Catalonia_-_Spain.jpg

Ja al segle X es va crear l’ordre de Cluny, que va fundar nombrosos monestirs. Aquesta ordre va destacar per la seva disciplina i la seva obediència al Papa, per damunt de qualsevol altre vincle de dependència. Amb això es pretenia afrontar la pressió de la noblesa feudal o de les monarquies d’exercir el control dels monestirs.

L’aparició dels cartoixans, al segle XI, i de l’ordre del Císter, al segle XII, va respondre a la voluntat de donar un contingut espiritual més gran a la vida monàstica.

Al segle XII van aparèixer les anomenades ordres mendicants, l’objectiu de les quals era predicar a les ciutats. Es deien així perquè pretenien de viure de l’almoina dels fidels. Sant Francesc d’Assís, creador de l’ordre dels franciscans, defensava la pobresa com a virtut i practicava l’amor a la natura. Santa Clara va fundar un ordre femení equivalent.

Francisco_de_Zurbarán.jpg

Frare franciscà

Un altre ordre mendicant de característiques diferents va ser la dels dominics, fundada per Sant Domingo de Guzmán, que estava orientada a la persecució de les heretgies. El Papa va confiar a aquest ordre el Tribunal de la Inquisició, organisme que al principi va actuar contra els albigesos, però que posteriorment tindria una influència molt més àmplia.

Dominican_Friar.jpg

Frare dominic

Les universitats. Les escoles dels monestirs europeus van ampliar progressivament les seves activitats. Els contactes amb Al-Àndalus (territori musulmà de la Península Ibèrica), per un cantó, i amb la Mediterrània oriental, per un altre, havien permès de conèixer i de traduir les obres d’alguns autors grecs i llatins de gran rellevància. Les obres de Plató i, sobretot, les d’Aristòtil van desvetllar un gran interès. Cada cop eren més nombrosos els joves enviats a estudiar.

Sorbonne_17thc.jpg

Va arribar un moment en el qual les persones dedicades a la vida intel•lectual i a la docència van voler independitzar-se de l’autoritat i el control dels abats. Per això, sota l’empara de la pròpia Església, van crear-se les universitats, centres d’estudi amb un govern autònom (el degà n’era la màxima autoritat, i al seu costat hi havia una assemblea de professors).

En la seva majoria, les universitats van ser confiades al clergat secular i, en especial, als ordres mendicants per la seva ubicació urbana.

El vehicle d’estudi era el llatí i l’ensenyament es dividia en tres graus: batxiller, llicenciat, mestre i doctor. Després dels estudis de trivium i quadrivium es podia accedir als estudis superiors de filosofia i teologia.

L’escolàstica. La creixent recuperació d’idees de l’antiguitat clàssica, especialment les del racionalisme aristotèlic, podien posar en qüestió la visió del món oferida per l’Església cristiana.

1476 --- St. Thomas Aquinas from <The Demidoff Altarpiece> by Carlo Crivelli --- Image by © National Gallery Collection; By kind permission of the Trustees of the National Gallery, London/CORBIS

Sant Tomàs d’Aquino

En general, el clergat medieval tenia una formació precària i les seves explicacions eren poc rigoroses. Això justifica que sorgís un corrent de pensadors, en la seva majoria vinculats a la pròpia Església, que van intentar desenvolupar una doctrina filosòfica més elaborada i convincent que l’existent.

Aquests pensadors van aprofitar la lògica i el rigor de pensament aportats per Aristòtil i pels seus continuadors musulmans i jueus per tal d’aplicar-los al cristianisme i construir un teoria que demostrés l’existència de Déu. A més, van oferir una explicació dels fenòmens naturals, socials i espirituals de gran coherència interna: cada part s’acoblava bé amb les altres.

D’aquesta manera, tot el sistema social imperant a l’edat mitjana, el feudalisme, quedava justificat per la voluntat de Déu. Aquest conjunt d’idees es va difondre per totes les universitats i és el que denominem com a escolàstica.

Un dels seus màxims representants va ser Sant Tomàs d’Aquino, frare dominic, professor de la universitat de la Sorbona de París, l’obra més important del qual va ser la Summa Theologica (1267-74). En aquesta obra el pensador dominic intentava conciliar la seva confiança activa en la raó i  la natura amb la fe. És a dir, per a Sant Tomàs demostrar allò que els cristians havien de creure forçosament, tot i que no ho entenguessin massa, era compatible amb una explicació lògica, si s’analitzava profundament. Segons Sant Tomàs, si la paraula de Déu era enunciada en termes i conceptes humans constituiria, en el sentit aristotèlic de la paraula, una “ciència” sobre Déu.

Les croades

dimecres, 28/07/2010

Durant tota l’edat mitjana es van produir les croades, expedicions armades convocades per l’Església per a lluitar contra pobles de concepcions religioses diferents, principalment els musulmans. Van ser una sèrie de campanyes militars de caràcter religiós sostingudes pels estats cristians, entre els segles XI i XIII, en contra dels enemics externs i interns.

mapa de las cruzadas.gif

La majoria de croades van ser lliurades contra els musulmans, però també es van lliurar croades en contra dels pagans eslaus, jueus, russos, cristians ortodoxos, mongols, hussites i càtars, com va ser el cas de la croada albigesa, així com també contra els estats que s’oposaven a la disciplina papal.

Tot i que la idea de croada possiblement va sorgir en el territori hispànic, la majoria d’elles van dirigir-se cap a la Mediterrània oriental i, en especial, cap a Terra Santa.

croades.jpgCal tenir en compte que, per als sectors més poderosos de la societat feudal, una via per a l’enriquiment consistia en la conquesta de terres. A més, els comerciants occidentals volien fer-se amos del control del comerç amb l’Orient.

El Papa convocava la croada i molts dels qui no veien possibilitat de prosperar a la pròpia terra hi acudien. Entre ells hi havia fadristerns o sorters (germans menors de les famílies nobles, és a dir, no hereus), les persones perseguides per la justícia i la gent sense cap altre mitjà de subsistència, entre d’altres.

Per a dirigir les croades es van crear ordres religiosos militars, com el dels Cavallers de Sant Joan de Jerusalem, els Cavallers del Temple o l’Ordre Teutònic.

L’inici de les croades va estar marcat per l’objectiu de reconquerir la ciutat de Jerusalem i la resta de territoris anomenats Terra Santa de mans dels musulmans.

Mapa de las cruzadas 2.jpg

La Primera Croada. Les croades van començar formalment 27 de novembre de 1095. Aquell dia, el papa Urbà II, successor de Gregori VII, va predicar a una multitud de seglars i clergues que assistien al Concili de Clermont. En el seu sermó, el papa va esbossar un pla per a una croada i va cridar els seus oients per unir-s’hi. La resposta va ser positiva i aclaparadora. Urbà II va encarregar als bisbes assistents al concili que tornessin a les seves localitats i reclutessin més fidels per a la croada.

També va dissenyar una estratègia bàsica segons la qual diferents grups de croats iniciaria el viatge a l’agost de l’any 1096. Cada grup s’autofinançaria i seria responsable davant el seu propi cap. Els grups farien el viatge per separat fins a la capital bizantina, Constantinoble, on es reagruparien. Des d’allà, llançarien un contraatac, juntament amb l’emperador bizantí i el seu exèrcit, contra els seljúcides, els quals havien conquerit Anatòlia. Una vegada que aquesta regió estigués sota control cristià, els croats realitzarien una campanya contra els musulmans de Síria i Palestina, sent Jerusalem el seu objectiu fonamental.

La Primera Croada es va cenyir a l’esquema previst pel papa Urbà II. El reclutament va prosseguir a passos agegantats durant la resta de 1095 i els primers mesos de 1096. Es van reunir cinc grans exèrcits nobiliaris a finals de l’estiu de 1096 per iniciar la croada. Gran part dels seus membres procedien de França i Occitània, però un nombre significatiu venia del sud d’Itàlia i de les regions de Lorena, Borgonya i Flandes.

El papa no havia previst l’entusiasme popular que la seva crida a la croada va produir entre la pagesia i la gent de les ciutats. Al costat de la croada de la noblesa es va materialitzar una altra constituïda pel poble pla. El grup més gran i important de croats populars va ser reclutat i dirigit per un predicador conegut com a Pere l’Ermità, natural d’Amiens. Encara que van ser nombrosos el participants en la croada popular, només un percentatge mínim de tots ells van poder arribar a l’Orient Mitjà i encara menys van ser els que van sobreviure per poder veure la presa de Jerusalem pels cristians l’any 1099.

SiegeofAntioch.jpegEls exèrcits croats de la noblesa van arribar a Constantinoble entre novembre de 1096 i maig de 1097. L’emperador bizantí, Aleix I Comnè, va pressionar els croats perquè li tornessin qualsevol antic territori de l’Imperi Bizantí que fos pres en combat. Els caps croats, però, es van sentir ofesos per aquestes demandes i, encara que la majoria van accedir-hi, van començar a sospitar dels bizantins.

El maig de 1097, els croats van atacar el seu primer gran objectiu: la capital turca d’Anatòlia, Nicea. Al juny, la ciutat es va retre als bizantins abans que als croats. Això va confirmar les sospites dels croats que l’emperador bizantí intentava utilitzar-los com a peons per assolir els seus propis objectius.

Molt poc després de la caiguda de Nicea, els croats es van trobar amb el principal exèrcit seljúcida d’Anatòlia a Dorilea. L’1 de juliol de 1097, els croats van obtindre una gran victòria i gairebé anihilat l’exèrcit turc. Com a conseqüència, els croats van trobar escassa resistència durant la resta de la seua campanya a l’Àsia Menor.

El següent gran objectiu va ser la ciutat d’Antioquia. Els croats van posar setge a la ciutat el 21 d’octubre de 1097, però no va caure fins el 3 de juny de 1098. Tan aviat com els croats van prendre Antioquia, van ésser atacats per un nou exèrcit turc, procedent de Mosul, el qual va arribar massa tard per auxiliar els defensors turcs d’Antioquia. Els croats van repel•lir aquesta expedició d’auxili el 2 de juny.

Els croats van estar descansant a Antioquia la resta de l’estiu i, a finals del mes de novembre de 1098, van iniciar el darrer tram del seu viatge. Van evitar atacar les ciutats i fortificacions amb la finalitat de conservar intactes llurs tropes. El maig de 1099 van arribar a les fronteres septentrionals de Palestina i, al capvespre del 7 de juny, van acampar a les portes de les muralles de Jerusalem.

jerusalem1099.jpg

La ciutat estava aleshores sota control egipci, els seus defensors eren nombrosos i estaven ben preparats per resistir el setge. Els croats van atacar amb l’ajut de reforços arribats de Gènova i amb unes recent construïdes màquines de setge. El 15 de juliol van prendre per assalt Jerusalem i van assassinar brutalment i en massa a gairebé tots els seus habitants. Segons la concepció dels croats, la ciutat va quedar purificada amb la sang dels infidels.

Una setmana més tard, l’exèrcit va triar a un dels seus caps, Jofre de Bouillon, duc de la Baixa Lorena, com a governant de la ciutat. Sota el seu lideratge, els croats van realitzar llur darrera campanya militar i van derrotar un exèrcit egipci a Ashqelon. No gaire més tard, la majoria dels croats van tornar a Europa, deixant Jofre de Bouillon i un petit reforç de la força original per organitzar i establir el govern i el control europeu sobre el territoris conquerits, incloent-hi el recent creat Regne de Jerusalem.

Jerusalem_map.jpgDesprés de la conclusió de la Primera Croada els colons europeus van establir quatre estats, dels quals el més poderós era el regne de Jerusalem. Al nord d’aquest regne, a la costa de Síria, es trobava el petit comtat de Trípoli. Més enllà de Trípoli hi havia el principat d’Antioquia. Més a l’est hi havia el comtat d’Edessa, poblat principalment per cristians armenis.

Els èxits de la Primera Croada van deure’s en gran mesura a l’aïllament i relativa feblesa dels musulmans. No obstant això, la generació posterior a aquesta croada va contemplar l’inici de la reunificació musulmana al Pròxim Orient sota el lideratge d’Imad al-Din Zangi, governant de Mosul i Halab. Sota el comandament de Zangi, les tropes musulmanes van obtindre la seva primera gran victòria contra els croats en prendre la ciutat d’Edessa l’any 1144, després de la qual van desmantellar sistemàticament l’estat croat que hi havia a la regió.

La Segona Croada. La resposta del Papat a aquella desfeta va ser proclamar la Segona Croada a finals de l’any 1145. La nova convocatòria va atreure nombrosos expedicionaris, entre els quals van destacar el rei de França, Lluís VII, i l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, Conrad III.

L’exèrcit germànic de Conrad va partir de Nuremberg el maig de 1147 camí de Jerusalem. Les tropes franceses van marxar un mes més tard. Prop de Dorilea les tropes alemanyes van fugir a conseqüència d’una emboscada turca. Desmoralitzats i atemorits, la major part dels soldats i pelegrins van tornar a Europa.

L’exèrcit francès va romandre més temps, però el seu destí no va ser molt millor i només una part de l’expedició original va arribar a Jerusalem l’any 1148. Després de deliberar amb el rei Balduí III de Jerusalem i els seus nobles, els croats van decidir d’atacar Damasc al juliol. La força expedicionària no va poder prendre la ciutat i, poc després d’aquest atac infructuós, el rei francès i les restes del seu exèrcit van tornar al seu país l’any 1150.

La Tercera Croada. El fracàs de la Segona Croada va permetre la reunificació de les potències musulmanes. Zangi havia mort el 1146, però el seu successor, Nur al-Din, va convertir el seu imperi en la gran potència de l’Orient Mitjà. El 1169, les seves tropes, sota el comandament de Saladí, van obtenir el control d’Egipte. Quan Nur al-Din va morir cinc anys més tard, Saladí el va succeir com a governant de l’estat islàmic que s’estenia des del desert de Líbia fins a la vall del Tigris, i que envoltava els estats croats que encara existien per tres fronts.

Saladí finalment va envair el regne de Jerusalem amb un enorme exèrcit el maig de 1187. El 4 de juliol va derrotar de forma definitiva l’exèrcit cristià a Hattin (Galilea). Encara que el rei de Jerusalem, juntament amb alguns dels seus nobles, es van rendir i van sobreviure, tots els Cavallers Templers i els Cavallers Hospitalaris de Sant Joan de Jerusalem van ser degollats en el camp de batalla o en les seues proximitats.

Saladí, després d’aquesta victòria, es va apoderar de la major part de les fortaleses dels croats en el regne de Jerusalem, incloent-hi la ciutat, la qual es va rendir el 2 d’octubre. En aquell moment l’única gran ciutat que encara posseïen els croats era Tir, al Líban.

El 29 d’octubre de 1187, en resposta, el papa Gregori VIII va proclamar la Tercera Croada. L’entusiasme dels europeus occidentals va ser extraordinària i a les seves files es van apuntar tres grans monarques: l’emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic, el rei francès Felip II i el rei d’Anglaterra, Ricard I. Aquests reis i els seus nombrosos seguidors van constituir la força croada més gran que havia tingut lloc des de 1095, però el resultat de tot aquest esforç va ser pobre.

Siege_of_Acre.jpg

Frederic va morir a Anatòlia mentre viatjava a Terra Santa i la major part del seu exèrcit va tornar a Alemanya de forma immediata a la seua mort. Encara que tant Felip II com Ricard I van arribar a Palestina amb llurs exèrcits intactes, van ser incapaços de reconquerir Jerusalem o bona part dels antics territoris del regne llatí. Van aconseguir, però, arrencar del control de Saladí una sèrie de ciutats (incloent-hi Acre), al llarg de la costa mediterrània.

Cap al mes d’octubre de 1192, quan Ricard I va partir de Palestina, el regne llatí havia estat restablert. Aquest segon regne, molt més reduït que el primer i considerablement més feble tant a nivell polític com militar, perduraria en condicions precàries durant un segle més.

Forteresses_templières.pngLa Quarta Croada. Va ser promoguda pel papa Innocenci III, amb la intenció d’atacar Terra Santa des d’Egipte, però els bizantins, creient que no hi havia possibilitats de vèncer a Saladí, van decidir mantenir-se neutrals.

Aquesta va ser una croada plena de dificultats financeres. En un esforç per alleujar-les, els caps croats van acordar atacar Constantinoble conjuntament amb els venecians i aspirar al tron de l’Imperi Bizantí. Els croats van prendre Constantinoble l’any 1204, la qual va ser saquejada sense misericòrdia, el poder bizantí quedaria definitivament afeblit i l’autoritat imperial desapareixia repartida i disputada entre els tres estats grecs hereus de l’imperi: l’Imperi de Nicea, l’Imperi de Trebisonda, i el Despotat de l’Epir.

L’Imperi Llatí de Constantinoble, creat per aquesta croada, va sobreviure fins al 1261, data en què l’emperador bizantí Miquel VIII Paleòleg va poder reprendre la ciutat. Tot això no va contribuir en res a la defensa de Terra Santa i va donar lloc a la primera croada que no va anar exclusivament contra els musulmans.

Lluís IX de França. Hi va haver d’altres croades, però destaca especialment l’expedició a l’Orient Mitjà, organitzada i finançada pel rei Lluís IX de França i motivada per la reconquesta de Jerusalem per part dels musulmans el 1244.

Lluís IX va passar quatre anys fent curosos plans i preparatius per a la seva ambiciosa expedició. A finals d’agost de 1248, Lluís i el seu exèrcit van anar fins a l’illa de Xipre, on van romandre tot l’hivern i van continuar els preparatius.

Louis_IX_ou_Saint-Louis.jpgLluís i els seus seguidors van desembarcar a Egipte, el 5 de juny de 1249, i l’endemà van prendre Damietta. El següent pas en la seva campanya, l’atac a El Caire en la primavera de 1250, va acabar sent una catàstrofe. Els croats no van poder mantenir els seus flancs, de manera que els egipcis van retenir el control dels dipòsits d’aigua al llarg del Nil. Els egipcis van obrir les rescloses per causar inundacions, les quals van atrapar a tot l’exèrcit croat i Lluís IX va ser forçat a rendir-se l’abril de 1250. Després de pagar un enorme rescat i lliurar Damietta, Lluís va marxar per mar a Palestina, on va passar quatre anys edificant fortificacions i consolidant les defenses del regne llatí. A la primavera de 1254 va tornar amb el seu exèrcit a França.

El rei Lluís IX també va organitzar la darrera gran croada a Terra Santa el 1270. En aquesta ocasió la resposta de la noblesa francesa va ser poc entusiasta i l’expedició es va dirigir contra la ciutat de Tunísia i no contra Egipte. Va acabar sobtadament quan Lluís va morir a Tunísia a l’estiu de 1270.

Mentrestant, les fortificacions frontereres que encara li quedaven a l’Imperi Llatí a Síria i Palestina es van veure sotmeses a una pressió incessant per part de les forces egípcies. Una a una, les ciutats i castells dels estats croats van caure en mans dels potents exèrcits mamelucs. La darrera plaça forta, la ciutat d’Acre, va ser presa el 18 de maig de 1291 i els pobladors croats, juntament amb les ordes militars dels Cavallers Templers i els Cavallers Hospitalaris, van cercar refugi a Xipre.

Al voltant de 1306, aquests darrers es van establir a l’illa de Rodes, la qual van administrar com un estat independent virtual i va ser la darrera plaça forta a la Mediterrània fins a la seva rendició als turcs l’any 1522.

Conseqüències de les croades. La fi dels principats llatins d’Orient no va posar fi als esforços dels croats, però la resposta dels reis europeus i de la noblesa a noves convocatòries de croades va ser feble, i les posteriors expedicions es van dur a terme sense cap èxit.

Dos segles de croades havien deixat poca empremta a Síria i Palestina, llevat de nombroses esglésies, fortificacions i una sèrie d’impressionants castells.

Els efectes de les croades es van deixar sentir principalment a Europa, no pas al Pròxim Orient. Els croats havien apuntalat el comerç de les ciutats italianes, havien generat un interès per l’exploració de l’Orient i havien establert mercats comercials de certa importància.

Els experiments del papat i dels monarques europeus per obtindre els recursos monetaris per finançar les croades van conduir al desenvolupament de sistemes d’impostos directes de tipus general, els quals van tindre conseqüències a llarg termini per a l’estructura fiscal dels estats europeus.

Encara que els estats llatins a l’Orient van tindre una curta vida, l’experiència dels croats va establir uns mecanismes que generacions posteriors d’europeus emprarien i millorarien amb l’objectiu de colonitzar els territoris descoberts pels exploradors dels segles XV i XVI.

Amb el teló de fons de les croades, també es van difondre moltes influències de tipus cultural i científic entre Orient i Occident.

La societat feudal a Catalunya

divendres, 23/07/2010

Com a conseqüència del procés de feudalització, la societat catalana va perdre el seu caràcter equilibrat. La formació d’un nou estat feudal es va produir durant el govern de Ramon Berenguer I, basant-se en l’hegemonia del Casal de Barcelona, a partir de les relacions feudals establertes entre els antics comtats. La degradació de la pagesia va donar pas a la consolidació de la noblesa com a grup dominant.

La noblesa, que en aquesta etapa va beneficiar-se del procés repoblador de la Catalunya Nova, s’estructurava en una rígida jerarquia feudal, basada en els barons o alta noblesa i els cavallers o baixa noblesa.

Cleric-Knight-Workman.jpgDintre del grup dels barons, el lloc més alt de la piràmide feudal catalana l’ocupaven els comtes (ocupant el vèrtex de la piràmide social), sent el comte de Barcelona el més important i el que detentava el títol de prínceps o primer senyor del territori que englobava els restants comtats de l’antiga Marca Hispànica. El títol de prínceps era, doncs, el representatiu de la supremacia feudal dels comtes de Barcelona i comportava la qualitat de jutge suprem a Catalunya. Aquesta supremacia es fonamentava en la concessió de terres (feus) a canvi del jurament de fidelitat.

Per sota dels comtes es trobaven els vescomtes, vassalls directes dels comtes i posseïdors de grans dominis territorials. De ser, originàriament, oficials del comtat, van passar a administrar grans dominis territorials que tenien en “feu”.

Els seguien els comdors o comitores, feudataris dels comtes i membres del seu seguici o de la cort dels comtes.

Finalment, es trobaven els anomenats castlans, vassalls dels vescomtes i dels comdors.

Per sota d’ells es trobaven els anomenats “milites” i, més endavant, “cavallers”, membres de la baixa noblesa, una noblesa de segona categoria, que rebien subinfeudacions de castells o càrrecs dels barons.

feudalisme_01.jpgL’Església també es va integrar en l’estructura feudal de la societat catalana, amb extensos dominis que posseïa com a resultat de les donacions que rebia dels comtes o dels particulars, i per la tasca que va dur a terme en la repoblació de la Catalunya Nova a través dels monestirs cistercencs. D’aquesta manera, monestirs com ara el de Santa Creus i el de Poblet, van dirigir els nous pobladors i els van prestar assistència.

El nou ordre va influir en l’organització de l’Església, que es va a basar, a partir d’aquest moment, en els vincles personals propis de la societat feudal. Els bisbes i abats van rebre dominis a canvi del jurament de fidelitat al monarca i ells el van rebre dels seus vassalls a canvi de protecció. Els ordes militars hi van tenir un paper destacat, i alguns, com el del Temple, van veure incrementat el seu poder amb la conquesta de territoris als musulmans.

La pagesia va ser l’estament més nombrós de la societat catalana feudal. Subjecta a la pressió senyorial, la seva situació va ser diferent segons es trobés a la Catalunya Vella o a la Catalunya Nova.

A la Catalunya Vella, els pagesos, per evitar la seva emigració cap a les terres que s’anaven reconquerint, van ser adscrits a la terra com a serfs de la gleva i van restar sotmesos a gravoses obligacions, els dits mals usos. A la Catalunya Nova, en canvi, la seva situació va resultar més favorable, ja que van fer valer els privilegis que van obtenir en les cartes de poblament.

Així, a la Catalunya Vella, entre els anys 1150 i 1350, els senyors van endegar un procés de vinculació del pagès a la terra per evitar la seva emigració cap a les ciutats o a la repoblació de la Catalunya Nova. Aquest procés va anar acompanyat, en el moment en què el creixement demogràfic ho va permetre, d’una nova càrrega per al pagès: la redempció o remença. Aquesta consistia en una quantitat del pagès havia d’abonar al seu senyor per a poder abandonar les terres que treballava.

La remença era un dels mals usos, un conjunt de drets que els senyors podien exercir sobre la pagesia. Alguns dels més usuals, d’entre molts altres, van ser:

Feudalisme_treballcamp.jpga. Remença: Dret de redempció a canvi del pagament d’un rescat.

b. Intestia: Dret del senyor a quedar-se amb una part dels béns mobles i dels bestiar del pagès quan aquest moria intestat, és a dir, sense testament.

c. Eixorquia: Penalització per a aquells que no tinguessin descendents en la successió del mas.

d. Cugúcia: Dret del senyor a la meitat o a la totalitat dels béns de la dona que fos culpable d’adulteri.

e. Àrsia: Indemnització que rebia el senyor directe per raó d’un incendi a la finca emfitèutica.

f. Ferma d’espoli forçada: Aprovació del senyor directe a la hipoteca que feia el pagès sobre el mas per tal de garantir el dot a la muller.

g. Ius maletractandi: Dret senyorial de maltractar els pagesos per fer-los expiar un delicte o falta.

A més, la pagesia catalana esta sotmesa, generalment, a una doble pressió:

1. La senyoria territorial, corresponent al senyor directe, és a dir, aquell qui els havia cedit les terres on treballaven o vivien. Els pagesos havien de satisfer uns censos (el delme, una desena part de la collita, o la tasca, una onzena part) i realitzar determinats treballs personals a la reserva senyorial. En alguns casos, a més, havien de pagar per utilitzar els monopolis senyorials, com la farga o el forn.

2. La senyoria jurisdiccional, corresponent als titulars de les baronies, és a dir, les unitats administratives en què es trobaven les terres cedides pel senyor directe. Els pagaments que els pagesos havien de realitzar variaven molt d’una zona a una altra i sovint es confonien amb els de la senyoria territorial.

el feudo.jpg

La major part dels pagesos estaven sotmesos a la noblesa, però també n’hi havia d’altres que depenien directament dels comtes (jurisdicció comtal), o bé a l’Església (jurisdicció eclesiàstica).

Les normes i les diferents fonts jurídiques en què es fonamentava el nou ordre feudal es van agrupar, a partir del segle XII, en una compilació de lleis coneguda com a Usatges de Barcelona, un codi legal que recollia les normes del dret romà, del dret germànic i els costums feudals i substituïa l’antic codi dels visigots, el Liber iudiciorum.

D’altra banda, enmig del clima de lluites feudals característic d’aquest període, l’Església va instituir la treva de Déu, per la qual se suspenien les activitats bèl·liques durant un període fixat per la mateixa Església. La primera reglamentació de la treva de Déu va tenir lloc al sínode de Toluges, al Rosselló, l’any 1027 sota la presidència del bisbe Oliva. Posteriorment, l’any 1064, el comte de Barcelona Ramon Berenguer I la va incorporar als Usatges.

Expansió demogràfica i activitats econòmiques a la Catalunya feudal (segles XI i XII)

divendres, 23/07/2010

El creixement demogràfic:

Durant els segles XI i XII les terres catalanes, com en general tot l’occident europeu, van experimentar un important creixement de la població. Les causes cal cercar-les en l’increment de la superfície conreada i en un augment dels rendiments i, per tant, de la producció d’aliments.

Les conseqüències d’aquest augment de la població van ser diverses. Així, a la Catalunya Vella l’augment de la pressió demogràfica va coincidir amb una relativa fixació de la frontera, a causa de la política comtal derivada del cobrament de les pàries, fet que va provocar l’artigatge de noves terres, fins i tot de les de poca qualitat, i la construcció de feixes als vessants de les muntanyes.

Un cop conquerida la Catalunya Nova, en canvi, l’excedent de població va ser molt útil ja que va servir per a repoblar les noves terres sota domini català al llarg del segle XII. Per exemple, es pot afirmar que els repobladors de la Segarra, l’Urgell i l’Anoia procedien segurament del Bages i Osona, és a dir, territoris de la Catalunya Vella.

La població catalana en aquest període, com en segles anteriors, va continuar sent bàsicament rural.

Els principals nuclis urbans eren Barcelona i Girona, que van augmentar la seva població i van veure créixer ravals d’artesans i comerciants al voltant seu.

A partir del segle XII es van fundar a la Catalunya Nova moltes “viles noves” i “viles franques”. Algunes van ser el resultat de la concessió de cartes de poblament per part dels comtes, interessats en la repoblació de terres situades en indrets estratègics, i altres van ser la conseqüència de l’emigració de pagesos de la Catalunya Vella que cercaven noves terres on establir-se.

L’agricultura i la ramaderia:

En una societat rural com la catalana, l’agricultura era l’activitat econòmica més destacada i, partir del segle XI, es va constatar un augment significatiu de la producció. Aquest augment de producció agrícola que va experimentar-se en els segles XI i XII va ser el resultat d’un increment de les terres de conreu i de la introducció de millores tècniques.

campesinos2.jpgEls cereals van ser el conreu més estès. L’ordi, el sègol, la civada, el mill i el blat ocupaven la major part de la superfície conreada. En èpoques de crisi era freqüent el consum de glans en lloc de cereals panificables.

La vinya va anar colonitzant progressivament les terres de Catalunya. Des dels nuclis inicials de la muntanya va davallar cap a les planes. En la seva extensió va jugar un paper important el contracte de coplantatio, segons el qual els pagesos, al cap de set anys de treballar les terres dels seus senyors, esdevenien propietaris de la meitat de la vinya.

A partir del segle XI, l’arboricultura va tenir un fort creixement. La pomera, per la seva capacitat d’adaptació era el fruiter més corrent. L’olivera i la noguera eren també molt apreciades.

A nivell tècnic, les principals innovacions van ser els molins d’aigua, que estalviaven molta feina als pagesos i proporcionaven beneficis als senyors, i una millor qualitat dels estris agraris (aixada, càvec, falç, forca) gràcies als progressos de la metal·lúrgia.

La ramaderia, llevat dels Pirineus on predominava clarament, era un complement de l’agricultura. Els ramats d’ovelles van experimentar, a partir del segle XI, un fort creixement. A més de la llana i la llet, l’ovella proporcionava la pell de la qual s’obtenia el pergamí, greix per a fer candeles i fins i tot dels budells se’n feien cordes.

El bestiar cavallí també va augmentar força en aquest període, especialment des que els cavalls van ser utilitzats per tirar dels carros i de les arades en lloc dels bous. També el porc va sobresortir a causa del consum de la seva carn.

L’artesania:

L’artesania, des del segle XI, va perdre el caràcter rural que va tenir durant els segles IX i X per esdevenir una activitat bàsicament urbana. Des de finals del segle XI, hi ha constància d’obradors a Barcelona, mentre que a Girona, Berga, Besalú, Vilafranca del Penedès i Lleida se’n troben des de l’últim terç del segle XII.

La indústria tèxtil va ser la més representativa del món artesanal en aquest període, tant pel nombre de treballadors com pel volum de la seva producció.

Les draperies, que produïen teixits de llana, van adquirir un especial desenvolupament des de la presa de Tortosa, ja que la seva conquesta garantia l’arribada de les llanes aragoneses a través de l’Ebre. Segons estudis recents, durant el segle XII els centres drapers ja estaven estesos per tot Catalunya.

D’altra banda, la metal·lúrgia del ferro va ser l’altra gran activitat artesanal. Les fargues es concentraven sobretot al Pallars i al Ripollès, a prop dels jaciments (Vall Ferrera), dels rius (Freser, Ter) i dels boscos, dels quals s’obtenia carbó vegetal.

Progressivament, els treballadors d’un mateix ofici van estrènyer els seus vincles laborals i van sorgir les primeres associacions artesanals: les confraries. Inicialment van tenir una finalitat benèfica i social (ajudes a vídues i orfes, assistència als malalts, ajuda als qui es quedaven sense feina, etc.) i un marcat caire religiós. A partir de les confraries sorgirien, durant el segle XIII, els gremis.

El comerç:

El comerç català va experimentar un primer impuls a partir del segle XI donant pas a una intensificació de l’activitat comercial tant local com exterior. Mentre en els mercats interiors –urbans, rurals, fires i mercats itinerants– es traficava amb productes agrícoles, bestiar, vestits, sal i productes artesanals, el comerç exterior, especialment a partir del segle XII, va diversificar-se bàsicament en tres grans rutes: Flandes, nord d’Àfrica i Orient.

Els productes catalans s’exportaven al nord d’Àfrica a canvi d’ivori, pells, metalls i especialment l’or sudanès. Aquest mateix or, posteriorment, era emprat en els mercats orientals per a adquirir productes exòtics i espècies, que després els comerciants catalans redistribuïen entre els mercats occidentals. Així mateix, el comerç de productes amb Al-Àndalus es va incrementar.

El desenvolupament del comerç va comportar l’aparició de les primeres formes de capitalisme mercantil, lligades al finançament de les expedicions comercials.

El tipus de contractació més típic a Catalunya va ser la comanda. Aquesta consistia en un pacte entre dues persones. L’una finançava el viatge sufragant-ne tot el cost, i l’altra feia i aportava el seu treball. En el moment de liquidar el pacte, el primer recuperava la inversió feta i percebia tres quartes parts dels beneficis, mentre que el mercader es quedava la quarta part restant.

A partir del segle XI, els canvistes van ser freqüents en els mercats i ports catalans. Especialistes en el pes i valor de les monedes, els canviants intercanviaven monedes estrangeres per locals, amb un benefici a favor seu d’aproximadament un 20%.

La moneda catalana va evolucionar durant els segles XI i XII cap a un model bimetàl·lic. Així, imitant el dinar musulmà, es van encunyar els mancusos catalans, que equivalien a vuitanta-quatre diners de plata. Com a monedes intermèdies es van crear el diner gros (3,5 diners) i els argenços (2,4 diners).

La feudalització de Catalunya

divendres, 23/07/2010

De forma paral·lela a la consolidació de la Catalunya comtal, el sistema feudal va anar desenvolupant-se en la societat catalana. El feudalisme, com és ben sabut, és un sistema polític, econòmic i social que va desenvolupar-se en la major part dels països de l’Europa occidental entre els segles X i XII i va caracteritzar-se pels següents trets:

feudalismepiramide.jpga. La feblesa del poder monàrquic. Els reis van esdevenir uns senyors de senyors. La seva autoritat estava condicionada per la noblesa i el clergat.

b. El caràcter autàrquic de l’economia. La decadència de les antigues ciutats romanes va fer que la vida es concentrés en el camp. En les grans ciutats va implantar-se un règim autàrquic. La manca de comerç va provocar que els feus s’autoproveïssin, convivint en el seu si les explotacions agràries i els tallers.

c. L’existència d’una complexa xarxa de relacions socials. La pèrdua de poder reial va provocar l’aparició dels vincles feudals, vassallàtics o de servitud.

Els vincles feudals horitzontals o vassallàtics es donaven quan la relació era entre dos homes lliures, un dels quals –el més poderós– actuava de senyor i l’altre de vassall. El primer, a canvi de fidelitat i el servei del segon, li cedia unes terres perquè en tragués profit. La cessió podia tenir un caràcter vitalici (benefici) o hereditari (feu).

En canvi, els vincles verticals o de servitud es donaven, en aquest cas, entre un home lliure que actuava de senyor i un home que estava al seu servei renunciant a la seva llibertat: el serf, que es convertia en un objecte propietat del senyor. El serf obtenia un tros de terra (tinença) per a viure i alimentar a la seva família, però a canvi havia de lliurar una part de la collita al senyor i treballar de franc les seves terres.

d. Una societat teocèntrica. La idea de Déu va omplir tota l’edat mitjana. Era el punt de referència, la resposta a les preguntes que la ciència no podia contestar. L’Església sortia beneficiada d’aquest context social, i va esdevenir rica i poderosa.

Des del punt de vista artístic, el romànic va ser l’estil que va implantar-se en aquesta etapa. L’arquitectura, amb la construcció de monestirs i esglésies, va ser l’element més important. L’escultura i la pintura li estaven subordinada.

A Catalunya, el feudalisme va iniciar-se, probablement, a partir de finals del segle X, i en la seva implantació van intervenir-hi diferents factors.

1. Les lluites civils d’al-Àndalus. La crisi del califat durant el govern d’Hissan II, especialment després de la mort del seu lloctinent al-Mansur, va tenir conseqüències en la societat catalana. Les intervencions militars, com ara la del comte Ramon Borrell l’any 1010, o les actuacions de nobles catalans com a mercenaris dels diferents sectors enfrontats, van proporcionar sumes importants d’or que van consolidar econòmicament la noblesa.

Reinos_de_Taifas_1037.png

Berenguer_Ramon_I.jpg

Berenguer Ramon I

2. El regnat de Berenguer Ramon I. La minoria d’edat de Berenguer Ramon I (1017-1023) i la poca autoritat mostrada durant el seu govern van agreujar les tensions amb la noblesa, la qual va aprofitar l’afebliment del poder comtal per usurpar béns i drets públics. D’aquesta forma, la noblesa, i sobretot la noblesa de frontera, va continuar el seu procés de consolidació.

El testament de Berenguer Ramon I no va afavorir la recuperació del poder comtal. Pel testament, Ramon Berenguer I, el seu fill gran, va obtenir els comtats de Barcelona i Girona, i els seus germans Sanç Berenguer i Guillem Berenguer la Marca del Penedès i el comtat d’Osona respectivament, però sota l’obediència al primogènit, i a això s’ha de sumar el condomini de l’àvia Ermessenda de Carcassona, fets que van contribuir a la inestabilitat feudal.

3. Les revoltes nobiliàries (1040-1060). Entre els anys 1040 i 1060 van succeir-se un seguit de lluites internes (revoltes feudals) que van destruir l’equilibri social anterior i van instaurar un nou ordre, ja clarament feudal. A més, l’afebliment dels vincles que relacionaven els comtats catalans amb la monarquia carolíngia va facilitar que la noblesa s’apropiés gradualment de les terres i sotmetés una bona part de la pagesia lliure.

ramon-berenguer-I-de-barcelona.jpg

Ramon Berenguer I

Si bé Barcelona, durant el govern del comte Ramon Berenguer I, va ser el millor exponent, aquestes revoltes van estendre’s arreu, i així coneixem conflictes entre els comtes del Pallars Sobirà i del Pallars Jussà. A la Cerdanya, el comte va enfrontar-se amb el vescomte, que reclamava més participació política.

En el casal de Barcelona, paradigma d’aquestes rebel·lions, la causa més probable va ser l’oposició de la noblesa a la política de Ramon Berenguer I, favorable a mantenir unes relacions de pau amb les taifes. Finalment, però, va arribar-se a un compromís pel qual Ramon Berenguer I va recuperar la fidelitat de la noblesa a canvi de sancionar l’explotació de la pagesia per part dels feudals.

4. La degradació social del pagès aprisiador. Simultàniament al seu ascens polític, la noblesa va assolir la seva consolidació econòmica en perjudici de la figura del pagès aprisiador. Aquest havia obtingut la seva propietat durant la repoblació de la Catalunya Vella, però a partir del segle XI va veure com la seva situació social i econòmica seria cada cop més precària.

Això va deure’s, d’una banda, a la pressió de la noblesa, especialment els veguers, els quals van utilitzar la justícia en favor seu i van confiscar abundats terres.

D’altra banda, els endeutaments de molts aprisiadors, normalment després de males collites, van comportar la pèrdua del seu patrimoni.

Si l’aprisiador va veure com es degradava el seu estatus, també el pagès de tinences va patir els efectes de la feudalització en incrementar-se els censos. Així, progressivament, va instaurar-se el braçatge, que consistia a lliurar al senyor una sisena part de la collita.

5. La marginació del pagès de la milícia. La manca de recursos i el creixent procés de feudalització va apartar la pagesia de la milícia, esdevenint aquesta un monopoli de la noblesa.

En definitiva, la feudalització de la societat catalana va suposar, com en tot procés feudal, un afebliment del poder comtal, una degradació jurídica i material de la pagesia i un reforçament del poder nobiliari i eclesiàstic. L’Església no va restar al marge d’aquest procés i va beneficiar-se de l’estructura feudal a través de la possessió d’extensos dominis i de la seva integració en la xarxa de vinculacions personals.

El model demogràfic medieval

dimarts, 20/07/2010

Fins a la Revolució Industrial la població europea va viure en un precari equilibri amb els recursos alimentaris, així qualsevol augment demogràfic que no es correspongués amb un increment de les possibilitats agràries derivava en un desnodriment que deixava sense defenses el cos humà i vulnerable davant de qualsevol atac epidèmic.

Això va ser una constant durant l’edat mitjana, a excepció del període que va del segle XI al XIII, durant el qual es va viure una expansió demogràfica sostinguda.

Diapositiva1.GIF

En les comunitats agrícoles que, per tal d’augmentar la producció, practicaven el sistema d’ampliar les terres de conreu, s’observa sempre la mateixa evolució demogràfica. La població creix. En haver més boques que alimentar, però també més braços que poden treballar, s’aprofiten més i millor les terres.

Aquest procediment es mantindrà fins a que baixi la fertilitat de les terres utilitzades, i, per tant, rendeixin menys. Aleshores, la població començaria a estar mal alimentada i exposada a les malalties. Si a això hi afegim el fet que hi havia poques possibilitats d’emmagatzemar reserves i la incidència de les males collites, a causa de factors climàtics, és comprensible que s’iniciés una fase de constricció.

Aleshores, moria més gent i es tenien menys fills, fins que es tornava a establir l’equilibri entre població i recursos, i comença novament el cicle.

Les dades de naixements (baptismes) i morts enregistrades a les parròquies, que s’han conservat i estudiat, permeten comprovar que durant l’edat mitjana, a la majoria dels pobles europeus, va desenvolupar-se un procés demogràfic cíclic, d’expansió i recessió constant, el qual denominem antic règim demogràfic.

Tot i això, hi va haver períodes, com l’etapa compresa entre els segles XI i XIII, en els quals aquesta oscil•lació cíclica va tenir una tendència general ascendent.

L’augment de població a partir de l’any 1000 va veure’s afavorit per un cert interès dels senyors a concedir terres per conrear de manera que s’augmentessin les seves rendes, i a la tala dels boscos que va comportar la rompuda de noves terres, i per tant de la producció agrícola.

Altres factors que van possibilitar l’augment demogràfic van ser la millora climàtica que, gràcies a una pluviometria favorable, va fer més abundoses les collites; l’atur de les grans migracions que havien assolat Europa (germànics, magiars, normands, etc.); i la introducció de les institucions de Pau i Treva de Déu, que a la llarga contribuirien a la disminució de la mortaldat.

En arribar al segle XIV, es va produir una brusca contracció que no donaria pas a una nova tendència expansiva fins al segle XV. D’aquesta manera, a finals del segle XIII, l’expansió agrària va aturar-se un cop assolit el límit ecològic (les noves terres eren més dolentes, el ritme de producció per la manca d’adobs s’havia estabilitzat, la manca de boscos va fer entrar en crisi la ramaderia en un moment que era important per l’adob dels camps deixats al guaret).

Tot plegat va incidir en un augment dels preus, agreujat per un seguit de males collites que causarien la fam (especialment virulenta va ser la dels anys 1315 a 1317). I per acabar-ho d’adobar, durant els anys 1348-1349 va estendre’s la pesta negra, malaltia terriblement contagiosa. La pesta va ser la més extensa de les malures que iniciaren tot un seguit de “mals anys” que estroncarien o paralitzarien el creixement de moltes ciutats i viles rurals.

Malgrat la recessió, moltes ciutats (París, Florència, Gènova…) creixerien en extensió durant els segles XIV i XV i les pèrdues humanes degudes a les epidèmies es van recuperar ràpidament. Per tant, la crisi urbana va ser, en part, una crisi d’adaptació i de creixement.

Formes de vida i creences medievals

dimarts, 20/07/2010

La natura, durant tota l’edat mitjana, va ser el centre de l’atenció de l’home, que l’observava i l’escodrinyava amb una intensitat que, vista des del nostre punt de vista de ciutadans del segle XXI, ens pot semblar fins i tot obsessiva.

Coneixem, d’una manera imperfecta una relació tan estreta entre home i natura que en els estrats més baixos de la societat, especialment en el medi rural, prenia un caràcter gairebé exclusiu.

Segurs d’estar ineluctablement units al món natural (vegetal i animal) i de ser regits per les mateixes lleis, tant les persones cultes com l’home comú, vivien les seves vides sense apartar mai l’atenció de la natura, sempre temorosos que esdeveniments excepcionals (com ara eclipsis, cometes, aurores boreals) suposessin a la pràctica una alteració, ruptura o estancament de l’evolució natural de les coses.

La por que esdevingués qualsevol fet irreparable arribava amb facilitat al paroxisme. Per tot arreu, al cel o a la terra, es trobaven senyals d’un món que exhortava a no infringir les regles i, per als eclesiàstics, també a no pecar contra Déu i el proïsme.

Crueltat i violenta exhibició de la força física, barrejades amb sobresalts de temor i remordiments, planaven entorn la vida dels poderosos, tal i com ens han estat transmesos pels escriptors contemporanis.

1.jpg

Però, de la gent corrent, què en sabem? La tosquedat dels vestits era un tret que marcava clarament cada persona. Per una altra banda, davant d’un medi físic que havia esdevingut gairebé primitiu arreu, les reaccions i actituds dels homes tampoc deixaven lloc per a refinaments.

L’elevada mortalitat, totes aquelles sepultures a les esglésies i als voltants, i la proximitat dels morts als vius, feia que la idea de la mort planés sempre sobre la població. Els difunts eren imaginats en contínua activitat: com a consellers, renyant i castigant els vius, fins i tot al seu costat en les batalles. Eren custodis severs dels béns de les esglésies i monestirs.

Els sants i els morts “en olor de santedat”, en un temps en el qual encara no existia un procés clar de canonització dels difunts considerats sants, i en el qual es pensava que aquests eren nombrosíssims, quasi per força havien de participar dels afers dels vius.

El món terrenal i el del més enllà eren travessats per viatges de morts i de vius en ambdós sentits. Aquests darrers, segons es creia, podien morir o reviscolar, o ser transportats, espiritualment, mentre tots els creien morts, enmig dels sofriments infernals o de les alegries paradisíaques, i retornats després a la vida, alliçonats pel que havien vist. Fins i tot persones definitivament mortes tornaven a aquest món per a resar sobre la seva tomba o sobre la d’un sant famós, pel bé de la seva ànima.

Segons les creences medievals, els dos móns no els separava una rasa profunda, i la precarietat de l’existència es traduïa materialment en la possibilitat d’anar i tornar, a discreció del senyor. Amb el temps, els clergues van proposar imatges més accentuades i progressivament més amenaçadores i truculentes dels morts que descendien al món dels vius.

Les riqueses de les esglésies i dels monestirs van arribar a ser tant impressionants en els segles IX i X, que molts les usurpaven apropiant-se sovint d’elles per la violència. El sant a qui l’església o el monestir estaven dedicats esdevenia aleshores el seu defensor, vigilant o venjador.

La vida familiar a l’edat mitjana

dilluns, 19/07/2010

El model familiar generalitzat durant l’edat mitjana, tot i que mantenia influències romanes i germàniques, va estar molt determinat pel cristianisme.

MedievalFamily.jpgEs basava en el contracte matrimonial entre un home i una dona, legitimat mitjançant la intervenció d’un representant de l’Església. Aquest contracte podia ser establert pels pares de la contraent (l’edat mínima dels esposos solia ser de 14 anys per als nois i de 12 per a les noies). Així, la dona havia de casar-se amb l’espòs que triés el seu pare i, després, dedicar-se a la vida domèstica i a ser mare.

El matrimoni implicava la total submissió de les dones als seus marits i el lliurament d’una dot, que completava el patrimoni familiar. La quantitat de béns que integrava la dot i també la seva forma de lliurament variaven d’un lloc a l’altre.

Mitjançant el matrimoni es regulava la transmissió de les herències. Aquest fet explica que moltes de les relacions amoroses entre homes i dones es desenvolupessin al marge del matrimoni.

Una de les funcions bàsiques del matrimoni, segons el cristianisme, era la procreació. Les dones solien tenir bastants fills, perquè molts nens morien en néixer o poc després.

6a00d834515c6d69e200e54f1f0c608833-640wi.jpgAl si de la família pagesa medieval, homes i dones es dedicaven a les activitats productives, feines agrícoles, feines artesanals, etc., a les quals es sumaven els nens així que l’edat els ho permetia.

De portes endins, la bona esposa humil va estar obligada a fer la neteja diària, fregar els plats i fer el llit. I, sobretot, filar perquè una dona no podia restar ociosa. Elles també eren les encarregades d’anar al mercat per proveir-se d’aliments, especialment de carn i peix, llegums i formatges.

Així, les esposes camperoles eren treballadores de jornada completa, de qui les feines eren essencials per a la subsistència i benestar de casa seva. No només compartien el treball agrícola general, sinó que també treballaven en el petit hort que hi havia al pati on podien cultivar verdures, tenir algunes gallines i potser algun porc per a augmentar la pobre dieta, i també recollien herbes i llenya en el camp comunal. Les dones tenien, a més, les tasques les tasques domèstiques de teixir el drap per a la casa, cuinar i fer la bugada.

L’accés a la cultura va ser restringit, i només les dones dels estaments privilegiats sabien lletres. Si acabaven treballant fora de la llar ho feren de teixidores o de barreteres, o bé desenvolupaven tasques en sastreries i merceries. En cap cas tenien els drets laborals dels homes.

Hunterian_Psalter_c._1170_Eve_spinning.jpgL’àmbit familiar i l’àmbit reproductiu estaven bàsicament a càrrec de les dones. Els historiadors anomenem així tot el que està relacionat amb la gestació i criança dels fills, la cura dels malalts i vells, i tot allò que era necessari per a mantenir la capacitat productiva de les persones i la formació de les noves generacions.

Tot això es desenvolupava en l’àmbit domèstic. En aquella època els nens i les nenes aprenien el que calia al si de la pròpia família. Es tractava d’un aprenentatge per imitació. La transmissió d’idees i coneixements es realitzava oralment, a través de mares i àvies. L’educació i els tractats pedagògics no existien, només els fills masculins dels nobles rebien una formació militar i les filles conventual.

No tots els homes ni totes les dones estaven casats. Els individus solters es vinculaven a una família, a una institució (vida monacal, exèrcit) o vivien de forma marginal. Els captaires van ser molt nombrosos al llarg de l’edat mitjana.

Pel que fa als menors, la mortalitat infantil era molt alta i, en aquestes circumstàncies, la pèrdua d’un nadó prenia un valor relatiu. De fet, totes les llars tenien fills petits difunts i els índexs de dones mortes de part i de nens orfes eren elevades. La mitjana de vida era de poc més de trenta anys. En un context d’escassetat, els nens aviat, en set o vuit anys, havien de convertir-se en un element productiu. El progenitor masculí era l’únic responsable, per la llei i la moral, mentre les tasques de la dona es reduïen als primers anys de la vida dels nens: engendrar i alletar.