Entrades amb l'etiqueta ‘Socialdemocràcia’

Hobsbawm i la necessitat de llegir Marx avui

diumenge, 19/06/2011

Navegant per Internet he topat amb una entrevista concedida per l’historiador britànic Eric Hobsbawm el 2008. Sempre és un plaer llegir les reflexions d’aquest mestre d’historiadors, fins i tot quan no s’està d’acord, però crec que avui dia, davant la crisi d’una esquerra cada cop més difuminada per la pràctica de polítiques de dretes (també mal conegudes com liberals) com a resposta a la crisi econòmica, aquesta entrevista recupera la seva vigència i mereix un cop d’ull. Val la pena que el socialisme rellegeixi l’obra de Marx? Aquí teniu un extracte de les opinions de Hobsbawm al respecte:

Eric Hobsbawm.jpg

Eric Hobsbawm

Cap socialista pot renunciar al pensament de Karl Marx, en el benentès que creia que la seva tesi segons la qual el capitalisme havia de ser succeït per una altra forma de societat es basava, no en una esperança o en la voluntat, sinó en un anàlisi seriós del desenvolupament històric, particularment de l’era capitalista. La seva predicció real de que el capitalisme seria reemplaçat per un sistema administrat o planejat socialment encara avui sembla raonable, tot i que va subestimar la possibilitat que els elements del mercat sobrevisquessin en algun tipus de sistema postcapitalista. Ja que Marx va abstenir-se de formular especulacions al voltant del futur no pot ser responsabilitzat per les formes específiques en les quals les economies “socialistes” van ser organitzades sota el “socialisme realment existent”.

Respecte dels objectius del socialisme, Marx no va ser l’únic pensador contemporani que desitjava una societat sense explotació i alienació, en la qual els éssers humans poguessin veure’s realitzats plenament segons el seu potencial. Ara bé, sí que va ser qui ho va expressar amb més força que ningú, i les seves paraules encara avui mantenen el poder per inspirar les noves generacions.

Tanmateix, Marx no retornarà a ser una inspiració política per a l’esquerra fins que aquesta entengui que les seves obres no poden ser enteses com a tractats polítics, autoritàriament de qualsevol altra manera, ni com a descripcions de la situació del món capitalista d’avui, sinó com una guia per entendre la naturalesa del desenvolupament capitalista. Ni tampoc podem plantejar-nos o oblidar que ni ell mateix no va aconseguir una presentació [un desenvolupament] ben planejat, coherent i complet de les seves idees, tot i els intents d’Engels i d’altres autors per construir els manuscrits de Marx, donant forma a un segon i tercer volum d’El Capital. Això ho deixen palès els Grundrisse [recopilació de les anotacions de Marx]. Fins i tot, un Capital complet només hauria format una part del pla original de l’autor, excessivament ambiciós.

D’altra banda, Marx no retornarà a l’esquerra fins que la tendència actual entre els activistes radicals de convertir l’anticapitalisme en antiglobalisme sigui abandonada. La globalització existeix i és irreversible. Marx ho va reconèixer com un fet i, com a internacionalista, va donar-li la benvinguda. Allò que ell va critica i el que nosaltres hem de criticar és el tipus de globalització que ha produït el capitalisme.

Marx és i romandrà com una de les grans ments de la filosofia i l’anàlisi econòmic del segle XIX, i, en la seva màxima expressió, com a mestre d’una prosa apassionada. També és important llegir a Marx perquè el món en el qual vivim actualment no pot entendre’s sense la influència que els escrits d’aquest home van tenir en el segle XX. I finalment, hauria de ser llegit perquè, com ell mateix va escriure, el món no pot ser canviat de manera efectiva a menys que sigui entès, i Marx roman com una guia fenomenal per a la comprensió del món i dels problemes als quals hem de fer front.

El desplegament del socialisme obrer a l’Espanya de la Restauració

dimecres, 2/02/2011

La Nova Federació Madrilenya, de caràcter marxista, va transformar-se, el 1879, en l’Agrupació Socialista Madrilenya, fundada per Pablo Iglesias, organització que seria el nucli originari del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). El nou partit presentava tot un programa de reformes immediates que incloïen el dret d’associació, el dret de reunió, el dret de manifestació, el sufragi universal, la reducció de les hores de treball i la prohibició del treball infantil, entre d’altres mesures socials.

L’any 1886 el grup socialista madrileny va publicar per primer cop el seu òrgan de premsa, El Socialista, fet que va significar l’inici de l’expansió marxista a Espanya ja que en el seu entorn naixerien les bases que conduirien cap a la formació del partit (PSOE) i del sindicat (UGT). Així, des del nuclis marxistes de Madrid i Barcelona, el socialisme aniria escampant-se per la resta del país i el 1887 ja hi havia agrupacions socialistes en 28 poblacions espanyoles. Tanmateix, aquestes organitzacions no tenien cap tipus de vinculació entre elles i no totes entrarien en el partit en el moment de la seva fundació.

pablo_iglesias.JPG

Pablo Iglesias

El 1888, el PSOE va celebrar el seu primer congrés a Barcelona i el 1889 va afiliar-se a la II Internacional. El 1890 va participar activament en la primera celebració del Primer de Maig com a jornada de reivindicació obrera i va participar en les vagues mineres d’Astúries i el País Basc. Recolzant-se en el sufragi universal, implantat per Sagasta el 1890, el PSOE va decidir participar en el procés electoral tot i que encara no s’havien eliminat les pràctiques caciquistes, obtenint alguns èxits considerables en les eleccions municipals, fonamentalment a Bilbao.

També a Barcelona, el 1888, es va fundar la Unió General de Treballadors (UGT). La nova organització responia al model de sindicat de masses que englobava tots els sectors de la producció i s’organitzava en seccions d’ofici a cada localitat. Per ampliar la seva base social, la UGT va declarar-se no depenent de cap organització política i l’únic requisit que es necessitava per a l’admissió era respectar el reglament i els acords aprovats.

El programa ugetista tenia un caràcter reivindicatiu de millores en les condicions laborals dels obrers i per això va defensar la negociació col·lectiva, sense renunciar, però, a la vaga (controlada pel sindicat) sempre que aquesta mesura fos necessària. Així, el sindicat lluitaria per la millora de les condicions laborals buscant dels poders públics una legislació que afavorís els interessos dels treballadors. Inicialment, el nou sindicat, tot i l’enfrontament inicial amb Les Tres Classes de Vapor, va veure com la major part dels seus afiliats procedien de Catalunya i per això va instal·lar la seva seu a Barcelona.

mapa-socialismo-anarquismo.pngEl PSOE va créixer lentament arreu de l’Estat, i cap a finals del segle XIX ja existien agrupacions socialistes en molts llocs de la geografia espanyola, però va ser a Madrid, al País Basc i a Astúries on el socialisme marxista va arrelar abans i amb més força. En canvi, el seu desenvolupament va ser força difícil en aquells llocs que estaven dominats per l’anarcosindicalisme, com Catalunya i Andalusia.

El poc arrelament del socialisme a Catalunya va comportar que, cap a finals del vuit-cents, de les 78 agrupacions socialistes existents a Espanya només 11 es localitzessin a Catalunya. Tot i això, el socialisme també va tenir els seus adeptes a localitats com Barcelona, Reus i Mataró, població on va ser elegit el primer regidor socialista català. Aquesta escassa presència explica que tant el PSOE primer com la UGT després desplacessin els seus òrgans directius, que inicialment estaven situats a Barcelona, cap a Madrid. Així, la capital es convertia en el centre neuràlgic de l’activitat política i sindical del socialisme espanyol.

A les primeres dècades del segle XX, el PSOE va començar a incrementar el seu nombre d’afiliats: dels 3.000 que tenia el 1899 va passar a 15.000 el 1915, i durant la dècada dels anys vint va arribar fins els 30.000 afiliats. Això va deure’s fonamentalment al fet que el partit, tot i tenir un ideari revolucionari, va participar del revisionisme tot aprofitant les oportunitats de visibilitat que donava el sistema parlamentari i no va rebutjar les aliances amb els partits burgesos. Així, el PSOE va començar a participar de les eleccions des de ben aviat i, el 1910, Pablo Iglesias va aconseguir acta de diputat al congrés dels diputats com a representant de la conjunció republicano-socialista.

pablo iglesias semana tragica.jpg

D’altra banda, el sindicat socialista, la UGT, va tenir un creixement encara més gran que el PSOE en el primer terç de segle: si el 1914 comptava amb uns 120.000 afiliats, en arribar a 1921 ja havia assolit els 240.000. El sindicat, recolzant l’acció del partit, va mostrar-se partidari de l’acció política per aconseguir reformes socials i laborals, i per això defensava la participació dels representants obrers en els organismes estatals. D’entre els seus líders en aquest període va destacar la figura de Francisco Largo Caballero, que el 1918 va arribar al càrrec de secretari general del sindicat.

julian-besteiro.jpg

Julián Besteiro

largo-caballero.jpg

Francisco Largo Caballero

L’esclat de la Revolució Russa i la formació de la URSS va fer que alguns militants del socialisme espanyol es mostressin partidaris de la línia bolxevic triomfant a Rússia i s’escindissin del PSOE. Aquests dissidents acabarien formant un nou partit polític, el Partit Comunista d’Espanya (PCE), un grup que tindria poca influència política fins als anys de la la Guerra Civil, tot i que tenia una militància força activa a Biscaia i Astúries.

La Segona Internacional (1889-1917)

dimarts, 23/11/2010

A finals del segle XIX, davant l’auge dels partits socialistes i del sindicalisme obrer, els partits obrers nacionals van prendre la iniciativa de reconstruir la Internacional Obrera per tal que el socialisme tingués un fòrum de debat de caràcter internacional i una tribuna davant de l’opinió pública on es debatrien els problemes i es definirien les línies d’acció que hauria de seguir el moviment socialista.

La Segona Internacional va ser fundada a París el 1889 en ocasió dels actes commemoratius del primer centenari de la presa de la Bastilla. Ben aviat aquesta va configurar-se com una organització que incloïa exclusivament partits obrers socialistes i amb un caràcter ideològic molt més homogeni que la seva predecessora, ja que aviat quedava clar el seu caràcter socialista d’inspiració marxista. També, a diferència de l’AIT, no va tenir una tendència tan forta cap a la centralització. No hi havia cap Comitè Central, cada organització mantenia la seva autonomia i no s’actuava per ordres, sinó per consells, que només obligaven moralment. El que es pretenia era la coordinació del moviment socialista internacional tant a nivell teòric com pragmàtic.

La incidència de la Segona Internacional també va ser força superior que la de l’AIT ja que agrupava a milions de treballadors i els seus debats tenien un ampli ressò polític i d’opinió pública. Al seu si es debatrien els grans problemes de la política internacional i es donarien les directrius a seguir pel socialisme mundial. Seria la Segona Internacional la que introduiria alguns dels grans símbols del moviment obrer com l’himne “La Internacional” i la festa reivindicativa del Primer de Maig.

il_quarto_stato_volpedo.jpg

Als congressos de la Internacional van produir-se grans debats com la col·laboració amb els partits burgesos, la crisi revisionista, la qüestió colonial i el colonialisme i el problema de la guerra, entre d’altres qüestions.

La polèmica sobre el col·laboracionisme dels partits socialistes i els partits burgesos va sorgir arran de la participació d’alguns socialistes en governs formats majoritàriament per partits burgesos i també per la formulació del revisionisme per Bernstein. El resultat va ser la condemna explícita del revisionisme i de la col·laboració amb els partits burgesos, tot i que s’admetria la participació de socialistes en gabinets burgesos com un fet aïllat resultat d’una necessitat extrema.

Respecte de la qüestió colonial i l’imperialisme, el moviment socialista va manifestar-se sempre a favor de la igualtat de races i en contra de l’esclavitud. Va ser al Congrés de Stuttgart (1907) on van tenir lloc els debats més importants respecte l’imperialisme entre tres posicions: aquells que veien la colonització com un fet integrant de la tasca civilitzadora a la qual aspirava el socialisme, els que defensaven el sistema colonial però criticaven la barbàrie dels colonitzadors i els que condemnaven l’imperialisme com una forma extrema i brutal de capitalisme i explotació. Finalment, el Congrés va resoldre adherir-se a la darrera posició i imposaria a tots els partits socialistes el deure de combatre l’explotació colonial en totes les seves formes.

Finalment trobem el problema de la guerra, que es veia com un fet imminent. En principi, la Internacional va mostrar uns posicionaments pacifistes, va condemnar les guerres entre potències capitalistes i va considerar que el seu deure era evitar-les. Ara bé, quan va esclatar la Gran Guerra, la major part dels partits socialistes van quedar influïts per l’onada nacionalista que va recórrer tota Europa i la il·lusió col·lectiva de la victòria va portar-los a votar a favor dels crèdits de guerra i a donar suport als governs nacionals. Els esforços per impedir la guerra van fracassar i, amb el conflicte, la Internacional va entrar en un impasse que portaria la seva escissió.

La crisi i escissió de la Segona Internacional s’iniciava amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, que deixaria l’organització ferida de mort, i el moviment socialista entraria en una crisi definitiva arran de la Revolució Russa de 1917 quan el Partit Bolxevic va poder fer realitat les tesis de Lenin i aconseguir el poder. A molts partits socialistes van enfrontar-se els partidaris de la via reformista i parlamentària amb els grups revolucionaris que veien en la revolució soviètica l’exemple que calia seguir. Molt aviat els grups revolucionaris (comunistes) s’escindirien dels partits socialistes i s’agruparien al voltant del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) i del Komintern (Internacional Comunista).

La Segona Internacional va trigar a reaccionar davant de la crisi i, un cop acabada la guerra, els conflictes i les tensions van persistir al seu si. Desprès d’unes quantes temptatives fallides, els diversos moviments socialistes van aconseguir ajuntar esforços i el 1923 es creava la Internacional Socialista, hereva de la Segona Internacional, l’existència de la qual es perllonga fins els nostres dies.

L’expansió del moviment obrer (1871-1914)

dilluns, 22/11/2010

L’avenç de la industrialització i el notable creixement econòmic de l’últim terç del segle XIX (segona revolució industrial) van significar un augment del nombre d’obrers assalariats, la seva concentració en grans empreses i un canvi gradual de les seves condicions de vida i treball. Paral·lelament, van anar transformant-se les seves formes organitzatives i els seus mètodes de lluita.

Fins a mitjans de segle, els sindicats eren en mans d’obrers qualificats que pagaven altes quotes i es mostraven fonamentalment preocupats per les reivindicacions de tipus laboral o salarial. La consolidació del sindicalisme arribaria amb la difusió del socialisme a les darreres dècades del segle, fet que va afavorir la constitució d’un nou tipus de sindicalisme molt més massiu que agrupava obrers no qualificats, s’acontentava amb cotitzacions més modestes i donava a la seva acció un caràcter més radical i polititzat. A més, van quedar clars els desavantatges del fraccionament sindical existent fins aleshores i per això van impulsar-se les unificacions de les entitats locals en grans sindicats centralitzats i organitzats segons els sectors professionals.

MousliMarc_Taylorisme_3.jpgEl nombre de treballadors integrats en els sindicats va incrementar-se considerablement. Així, el 1914 hi havia a Gran Bretanya més de 4 milions de treballadors adherits als sindicats i a Alemanya sobrepassaven els 2 milions. Amb l’augment dels afiliats els sindicats van elevar la seva capacitat de pressió perquè les vagues mobilitzaven un altre nombre d’obrers i paralitzaven la producció. Com a conseqüència, va anar estenent-se la pràctica de la negociació col•lectiva entre sindicats i patrons per tal d’establir els salaris i fixar els horaris i les condicions laborals. Molts sindicalistes van exigir també a l’Estat que intervingués a l’hora d’arbitrar els conflictes, de frenar els abusos patronals i de garantir l’existència d’una legislació laboral.

Així, com a conseqüència de la pressió sindical, els Estats van començar a intervenir en la qüestió obrera, promulgant una legislació laboral que garantia alguns drets als treballadors. Les conquestes laborals van iniciar-se en el camp on l’explotació era més evident i greu: el treball de dones i infants. El 1819, el govern britànic exigia ja una edat mínima de 9 anys per treballar i a França, el 1841, es fixava als 8 anys. Lleis posteriors reforçarien aquesta tendència: el 1871 el mínim es fixava als 10 anys, i el 1892 als 12. Les condicions del treball femení també van ser reglamentades, encara que no seria fins a la darrera dècada del segle XIX que es fixaria un temps de repòs obligatori desprès dels parts.

Alemanya va ser l’Estat pioner a establir una sèrie d’assegurances obligatòries pels treballadors, que incloïen cobertura davant de malalties, accidents, invalideses i vellesa. A començaments del segle XX, Gran Bretanya i França van adoptar també una assegurança per baixa laboral que garantia l’assistència mèdica i el cobrament del salari en cas de baixa laboral. El 1908, una llei britànica protegia el dret al treball i assegurava una indemnització als desocupats, i el 1909 s’ampliava l’assegurança per protegir per primer cop els treballadors a domicili.

La reducció de la jornada laboral a 10 hores als tallers i a 8 a les mines, el repòs obligatori dels diumenges, les millores salarials i de les condicions laborals van ser conquestes de la classe obrera en aquest període. Ara bé, les vuit hores de treball, que seria la gran reivindicació sindical del tombant de segle, no van ser concedides fins desprès de la Primera Guerra Mundial.

A les darreres dècades del segle XIX, un cop fracassada l’experiència de la Internacional Antiautoritària, el moviment anarquista va mostrar-se poc unànime pel que feia a les tàctiques que calia fer servir per arribar a la revolució social. A grans trets, podem distingir dos grans corrents ideològics:

a. L’anarco-comunisme, influït pel pensament de Kropotkin i Malatesta, s’oposava a crear sindicats i propugnava la formació de petits grups d’acció destinats a combatre, amb accions violentes, la societat burgesa. Va ser al darrer congrés de la Internacional Antiautoritària, el 1881, que grups anarquistes van començar a teoritzar que la violència d’un nucli reduït d’individus era un mitjà per dur les masses a la revolució. Així, van arribar a formular els principis de la propaganda pel fet, que defensava els atemptats dirigits directament contra l’Estat, l’Església i els grans capitalistes. Com a resultat, una onada d’atemptats va escampar-se per Europa. Els magnicidis comesos per anarquistes van multiplicar-se en el tombant de segle: el 1894 era assassinat el president de la República francesa; el 1897 el president del govern espanyol Antonio Cánovas del Castillo; el 1899 l’emperadriu d’Àustria; el 1900 el rei d’Itàlia; i el 1901 el president dels Estats Units. D’altra banda, la forta tradició anarquista a Catalunya va convertir-la en un dels indrets on el terrorisme anarquista va actuar amb més força (bombes del Liceu de 1893 i atemptat de 1896 contra la processió del Corpus).

b. L’anarco-sindicalisme va manifestar-se com l’oposició entre els corrents violents que havien monopolitzat l’acció anarquista els darrers decennis. Refusava les accions individuals i violentes i creia que, mitjançant els sindicats, els treballadors eradicarien el capitalisme i crearien una societat sense classes on la propietat seria de les col·lectivitats obreres. Aquest corrent va establir els trets essencials del sindicalisme revolucionari: apoliticisme, defensa de l’acció directa dels treballadors (negociacions entre obrers i patrons sense mediacions) i vaga general revolucionària per assolir la societat sense classes. Seguint aquestes directrius sorgiria el moviment anarco-sindicalista, que va tenir una especial força a Espanya, on la Confederació Nacional del Treball (CNT) va ser l’organització capdavantera.

Obrers organitzats a Europa (1910-1919):

1910

1912

1914

1916

1919

Gran Bretanya

2.400.000

3.226.000

4.199.000

4.667.000

8.024.000

Alemanya

2.960.000

3.556.000

2.271.000

1.495.000

9.000.000

França

977.000

1.064.000

1.026.000

1.026.000

5.607.000

Itàlia

817.000

864.000

902.000

701.000

1.800.000

Espanya

41.000

100.000

421.000

99.000

211.000

D’altra banda, el fracàs de la Primera Internacional havia fet veure a Marx la necessitat de renovar les formes de lluita del proletariat i crear unes altres formes d’organització més adequades a les noves circumstàncies i va recomanar la creació de partits i sindicats socialistes de caràcter nacional que canalitzessin les activitats polítiques de la classe treballadora.

Així, la socialdemocràcia alemanya va ser la primera que va constituir-se com a partit, el 1876, i el Partit Socialista Alemany (SPD) va ser el que durant molt temps va gaudir del prestigi necessari per convertint-se en el guia del moviment socialista europeu. El seu programa mantenia com a objectiu la realització de la revolució proletària, però donava una gran importància a la lluita electoral i introduïa un programa polític reformista a través del qual el partit havia de lluitar en el terreny parlamentari. Les principals demandes socialistes serien el sufragi universal (estès a les dones), l’impost progressiu sobre la renda, la laïcitat de l’ensenyament, millores salarials, jornada laboral de vuit hores, setmana anglesa i prohibició del treball dels infants, entre d’altres.

pablo_iglesias.JPG

Pablo Iglesias

A Espanya, el 1879, es fundava el Partido Socialista Obrero Español (PSOE), dirigit per Pablo Iglesias i amb una presència més forta a Madrid i entre els obrers asturians i biscaïns que en la industrialitzada Catalunya. A la resta d’Europa, el 1885 es creava el Partit Obrer Belga, el 1889 es reorganitzava definitivament el Partit Socialista Obrer d’Àustria i el 1898 Plekhànov fundava el Partit Socialista Rus. Ja al segle XX, els socialistes francesos s’unirien en un sol partit dirigit per Jules Guesde i Jean Jaurès, i els grups socialdemòcrates anglesos crearien el Partit Laborista (1906).

Els partits socialistes van estimular la creació de poderosos sindicats obrers que van consolidar la pràctica de les negociacions col·lectives entre patrons i obrers. Els sindicats socialistes recorrien poc sovint a les vagues, encara que, quan ho feien, la seva força i capacitat de resistència eren impressionants. El tipus de dirigent sindical aniria canviant en aquest període, i així els sindicats van alliberar els seus principals delegats començant a remunerar la seva feina.

En molts casos, els sindicats serien posteriors a la creació dels partits. Aquest seria el cas de la Unió General dels Sindicats Alemanys, creada el 1892, que depenia directament de la direcció política del partit. Així, el repartiment de funcions era clar: les qüestions polítiques restaven en mans del partit, mentre que els temes laborals estaven en les del sindicat. Molts partits socialistes crearien centrals sindicals properes (o directament dependents) al seu programa polític. Així van néixer la Confederazione Generale del Laboro (CGL) italiana i la Unión General de Trabajadores (UGT) espanyola. Les pitjors condicions laborals i materials de la classe obrera espanyola van fer de la UGT un sindicat força més radicalitzat que els seus homòlegs europeus.

Bernstein.jpg

Bernstein

Cap a 1890 va esclatar en el si del socialisme una gran polèmica entorn del sorgiment de dues tendències polítiques enfrontades per aplicar un caràcter revolucionari o reformista en els partits socialistes. El centre del debat va ser l’SPD alemany, una fracció important del qual, desprès de fer crítica de les doctrines de Marx, va renegar en part del caràcter revolucionari del socialisme per defensar un programa de caràcter netament reformista. La composició interna del partit, que creixia no solament entre els obrers, sinó també entre les classes mitjanes, va fer possible aquest gir cap a l’abandonament del radicalisme. A més, la mateixa pràctica parlamentària va aproximar la socialdemocràcia alemanya cap als partits burgesos, amb els quals havien signat acords i coalicions, integrant-se cada cop més en el sistema liberal parlamentari. El control per part dels socialistes d’un sector important de l’administració local els portaria a una experiència de la gestió pública directa que contribuiria a accentuar el seu pragmatisme polític.

L’alemany Bernstein, a la seva obra Les premisses del socialisme, va establir les bases de la posició revisionista, fonamentant les seves crítiques en el desenvolupament sense precedents que el capitalisme havia tingut des de 1895 i en la constatació, almenys entre els obrers especialitzats, de la millora del nivell de vida, fet que desmentia algunes de les tesis de Marx sobre la creixent pauperització del proletariat. Bernstein considerava que el nivell de vida del proletariat anava millorant i que la participació obrera en les institucions polítiques havia iniciat una democratització del sistema que havia permès, a la seva vegada, aconseguir reformes socials.

Karl_Kautsky.jpg

Kaustsky

El debat entorn del revisionisme va fer sorgir una gran diversitat de tendències dins el socialisme. El corrent més clarament reformista, de caràcter minoritari, va arrenglerar-se al voltant de les tesis revisionistes de Bernstein. D’altra banda, va sorgir un sector centrista majoritari, representat per Kaustsky, amb el qual van arrenglerar-se bona part dels socialistes europeus. Aquest corrent proposava uns objectius generals de caràcter revolucionari, però donava preferència a l’acció immediata, que tenia uns objectius fonamentalment reformistes de participació en la vida política. No renunciava a la revolució, però aquesta esdevenia cada cop més llunyana.

Finalment, a l’esquerra socialista va aparèixer una ala revolucionària minoritària que criticava els objectius reformistes de la majoria dels socialistes i creia en la revolució proletària com a únic mitjà per assolir els objectius de la societat socialista. Els principals dirigents d’aquest sector van ser Rosa Luxemburg a Alemanya i Lenin a Rússia, encara que les seves posicions no eren totalment coincidents. La primera escissió d’aquesta ala esquerrana dels partits socialistes tindria lloc a Rússia, el 1903, amb el fraccionament del partit en dos blocs: bolxevics (revolucionaris) i menxevics (socialdemòcrates).

Bernstein i el revisionisme socialista

dimecres, 3/11/2010

Cap a 1890 va esclatar en el si del socialisme una gran polèmica entorn del sorgiment de dues tendències polítiques enfrontades per aplicar un caràcter revolucionari o reformista en els partits socialistes.

El centre del debat va ser el SPD alemany, una fracció important del qual, desprès de fer crítica de les doctrines de Marx, va renegar en part del caràcter revolucionari del socialisme per defensar un programa de caràcter netament reformista. La composició interna del partit, que creixia no solament entre els obrers, sinó també entre les classes mitjanes, va fer possible aquest gir cap a l’abandonament del radicalisme. A més, la mateixa pràctica parlamentària va aproximar la socialdemocràcia alemanya cap als partits burgesos, amb els quals havien signat acords i coalicions, integrant-se cada cop més en el sistema liberal parlamentari. El control per part dels socialistes d’un sector important de l’administració local els portaria a una experiència de la gestió pública directa que contribuiria a accentuar el seu pragmatisme polític.

L’alemany Eduard Bernstein, a la seva obra Les premisses del socialisme, va establir les bases de la posició revisionista, fonamentant les seves crítiques en el desenvolupament sense precedents que el capitalisme havia tingut des de 1895 i en la constatació, almenys entre els obrers especialitzats, de la millora del nivell de vida, fet que desmentia algunes de les tesis de Marx sobre la creixent pauperització del proletariat. Bernstein considerava que el nivell de vida del proletariat anava millorant i que la participació obrera en les institucions polítiques havia iniciat una democratització del sistema que havia permès, a la seva vegada, aconseguir reformes socials.

Carta d’Eduard Bernstein adreçada al Congrés de Stuttgart del PSDA (1898):

Bernstein.jpg[…] Malgrat els progressos considerables que la classe obrera ha fet des del punt de vista intel·lectual, polític i econòmic, jo no la considero pas encara prou avançada per exercir el poder polític […].

La hipòtesi de l’evolució de la societat moderna, exposada al Manifest Comunista, era exacta en allò que caracteritzava les tendències generals d’aquesta evolució. Però era errònia en l’avaluació del temps necessari per a aquesta evolució.

L’agreujament de la situació econòmica no s’ha fet com el Manifest havia previst […], el nombre de posseïdors no ha disminuït, sinó que ha crescut. Les classes mitjanes han modificat el seu caràcter, però no han desaparegut de l’escala social […]. Hem de prendre els obrers tal com són. Ni han caigut en el pauperisme de manera tan general com preveia el Manifest, ni són tan exempts de prejudicis i de defectes com voldrien fer creure els seus admiradors.

La concentració de la producció no s’efectua arreu amb la mateixa força i rapidesa. En el domini polític, a poc a poc van desapareixent els privilegis de la burgesia capitalista davant el progrés de les institucions democràtiques. Sota la influència d’aquestes institucions i de la pressió del moviment obrer, ha començat una empenta social contra les tendències explotadores del capital.

Estic absolutament convençut […] que el deure actual de la socialdemocràcia és lluitar pels drets polítics i econòmics dels obrers i per totes les reformes de l’Estat que permetin elevar la classe obrera i transformar la institució de l’Estat en un sentit democràtic.