Entrades amb l'etiqueta ‘Sistema Bismarck’

El Tractat de la Triple Aliança

dissabte, 25/06/2011

La incorporació d’Itàlia al pacte secret austro-germànic de 1878 donaria lloc a la creació de la Triple Aliança (1882-1915) contra França. El regne italià esperava rebre mitjançant aquesta aliança ajuda en les seves pretensions colonials sobre Tunísia, territori ambicionat també pels francesos. Aquest complex dispositiu de lligams diplomàtics era un cop mestre del canceller Bismarck que aconseguia així agrupar en dues coalicions diferents a tots els Estats de l’Europa central, deixant totalment de banda a la Tercera República francesa, a la vegada que convertia el Reich alemany en l’àrbitre de la política europea.

En vermell els països integrants de la Triple Aliança

El canceller alemany Otto Von Bismarck

Aquest tercer sistema d’aliances es renovaria des del 1887 amb la renovació de la Triple Aliança i es completaria amb un acord naval anglo-italià. A més, Alemanya signaria un tractat secret amb Rússia (el Tractat de Reassegurança), pel qual ambdós països es comprometien a ser neutrals en cas de guerra. D’altra banda, Àustria i Alemanya prometrien ajuda a Itàlia en un suposat enfrontament amb França pels seus contenciosos diplomàtics al nord d’Àfrica. D’aquesta manera, Bismarck aconseguia isolar França totalment, mantenint a la vegada un cert equilibri de forces als Balcans.

Extracte del Tractat de la Triple Aliança, signat a Viena el 1882:

Ses majestats l’Emperador d’Àustria i Rei d’Hongria, l’Emperador d’Alemanya, Rei de Prússia, i el Rei d’Itàlia, animats pel desig d’augmentar les garanties de pau general, d’enfortir el principi monàrquic i de mantenir amb això intacte l’ordre social i polític en els seus estats respectius, han acordat la conclusió d’un tractat que, en virtut de la seva naturalesa essencialment conservadora i defensiva, no persegueix cap altra finalitat que la de prevenir-los contra els perills que puguin amenaçar la seguretat dels seus Estats i la tranquil·litat d’Europa […].

Article 2. En cas que Itàlia, sense provocació directa per la seva part, fos atacada per França per qualsevol motiu, les altres dues Parts contractants estaran disposades a prestar a la Part atacada auxili i ajuda directa amb totes les seves forces. La mateixa obligació incumbirà a Itàlia en el cas d’una agressió no directament provocada de França contra Alemanya.

Article 3. Si una o dues de les Altes Parts contractants, sense provocació directa per la seva part, fossin atacades i es trobessin en guerra contra dues o més potències no signants del present pacte, el “casus foederis” es presentarà simultàniament per a totes les Altes Parts contractants […].

Article 5 […]. Per qualsevol cas de participació comuna en una guerra, les Altes Parts contractants es comprometen des d’ara a no concloure ni armistici, ni pau, ni tractat sinó de comú acord entre les tres.

Article 6. Les Altes Parts contractants es comprometen recíprocament a mantenir el secret, tant sobre el contingut com sobre l’existència del present Tractat.

Els plantejaments europeus de Bismarck

diumenge, 6/03/2011

Bismarck serà l’arquitecte i promotor de l’equilibri de poder entre les potències europees que va regir les relacions internacionals en el darrer terç del segle XIX. Fonamentalment, l’objectiu del canceller alemany seria l’aïllament de França i Gran Bretanya com a líders polítics d’Europa i l’aliança pangermanista permanent amb l’Imperi Austrohongarès contra una possible amenaça provinent de Rússia en el context de la crisi dels Balcans. Així, el canceller cercava fer de la naixent Alemanya una potència incontestable al continent.

bismarck1.jpg

En el context de la signatura del segon sistema d’equilibri amb la configuració de la Doble Aliança (1878-1882), una coalició secreta entre Alemanya i Àustria-Hongria per aïllar la Rússia tsarista després de haver aïllat anteriorment la França de la Tercera República, Bismarck pronunciava aquestes paraules on queda resumit el seu plantejament de les relacions internacionals:

Cal superar la nostra situació present, siguem tan forts que puguem fer front a qualsevol eventualitat […]. Entenc amb això exigir que fem encara esforços més grans que les altres potències a causa de la nostra situació geogràfica. Estem al centre d’Europa. Tenim almenys tres fronts per on ser atacats. França no té més que la seva frontera de l’Est per a defensar i Rússia la de l’Oest.

Nosaltres estem més exposats que cap altre poble al perill de les coalicions, per raó de l’esdevenir de la història del món, per raó de la nostra situació geogràfica, i potser també per la manca de cohesió i unitat que ha presentat fins avui la nació alemanya en comparació a les altres nacions.

Déu ha situat al costat nostre la nació més bel·ligerant i més agitada: els francesos. Ha deixat créixer a Rússia unes tendències guerreres que estaven lluny d’atènyer, els segles passats, les proporcions actuals. Estem esperonats, per dir-ho així, pels dos costats, i estem obligats a fer un esforç que, sens dubte, no hauríem de fer en d’altres condicions. Els lluços que amenacen les carpes a l’estany europeu ens impedeixen esdevenir carpes grosses ja que ens ataquen pertot arreu. Ens obliguen a avançar-nos, i també a mantenir-nos units.

L’Alemanya de Bismarck, entre l’autoritarisme i el liberalisme

divendres, 18/02/2011

El Segon Reich era una monarquia, en certa mesura, autoritària. Els partits polítics tenien una participació limitada en el govern ja que el poder legislatiu estava compartit pel Consell Federal, constituït per representants de tots els Estats federals, i el Reichstag, una cambra de diputats escollida mitjançant sufragi universal. Ambdós organismes no controlarien més que aspectes parcials de la política nacional.

Amb tot, l’existència d’una burgesia forta com a conseqüència de la rapidíssima i potent industrialització i, a la vegada, l’ascens d’un poderós i organitzat moviment obrer, van permetre que l’autoritari règim alemany, comandat pel canceller Bismarck, adoptés una sèrie de reformes per evitar l’esclat revolucionari.

bismarck1.jpg

El canceller alemany Otto von Bismarck

Així, encara que el Parlament no tenia cap control efectiu sobre el poder executiu i que l’emperador el podia dissoldre, el sufragi universal masculí va ser concedit des de la mateixa formació de l’Estat, el 1871. A més, tota una sèrie de mesures van anar ampliant la protecció social. També es van legalitzar els partits polítics.

Així definia Bismarck la nova Alemanya en aquest extracte dels seus Pensaments i records (1899):

Els partits em són completament indiferents […]. El meu objectiu és afermar la seguretat nacional; ja tindrà temps la nació d’organitzar-se a l’interior, quan la seva unitat i la seva maduresa estiguin completament garantides davant les amenaces exteriors. Per assolir aquest objectiu per la via parlamentària, el partit liberal nacional és […] el més idoni […]. No importa que a l’interior ens organitzem d’una manera més o menys liberal o conservadora […]. Això no es podrà examinar seriosament fins que no estiguem a resguard de les injúries del temps.

I en aquest discurs pronunciat davant el Landtag de Prússia el gener de 1873:

Tan bon punt s’adopten criteris de partit, els antagonismes s’aguditzen. Tan sols els rei i tot allò que deriva de la seva personalitat i de la seva concepció política romanen neutrals. Jo crec que aquesta posició (subjecció dels diversos partits i supremacia de la Corona) és la que ha de prevaler en el govern de Prússia. Segons les circumstàncies, pot ser necessari adherir-se a un partit o a un altre de conformitat amb les idees de Sa Majestat o del govern.

Aquests canvis d’opinió es caracteritzen a Anglaterra per la pujada al poder d’un nou ministeri […]. Penso, però, que els antagonismes de partit són massa forts a Prússia i que […] la responsabilitat que cadascú assumeix amb el govern no és tan elevada com pot apreciar-se a Anglaterra.

I, finalment, en aquest discurs pronunciat al Reichstag el març de 1884, on exposa el seu model de política social paternalista:

S.M. Guillem I va dir: “Ja el febrer d’aquest any hem manifestat la nostra convicció que la guarició del malestar social no es pot fer exclusivament per mitjà de la repressió dels excessos dels socialdemòcrates, sinó mitjançant una promoció efectiva del benestar dels treballadors”. D’acord amb això, el primer de tot va ser aprovar una llei d’assegurança d’accidents […].

Ens hem imposat de millorar la situació del treballador en tres direccions:

En primer lloc, fent els passos necessaris per protegir el treball en el seu propi país davant la competència; en altres paraules, hem introduït tarifes proteccionistes per a defensar el treball nacional.

Un segon pla, que ja està en el pensament del govern, és la millora dels impostos.

Un tercer pla de reformes […] conté un suport directe als treballadors […]. el problema real dels treballadors és la inseguretat que tenen en la seva vida. Un treballador no està segur de tenir feina sempre; ni ho està d’estar sempre sa, i preveu que un dia serà vell i serà incapaç de treballar. Però fins i tot si cau en la pobresa com a resultat d’una llarga malaltia, estarà completament desatès si ha de comptar només amb les seves pròpies forces […]. Però l’auxili social deixa molt a desitjar, especialment a les grans ciutats […].

Des del costat progressista, podeu anomenar aquesta legislació com a “socialista”. Jo prefereixo el terme “cristià”.

El cas de l’Alemanya del Segon Reich esdevé, d’aquesta manera, tot un paradigma del model de transició entre l’Antic Règim i el liberalisme, combinant de forma complexa elements moderns i arcaics en la seva organització.

Europa sota el “Sistema Bismarck” (1871-1893)

dissabte, 11/12/2010

L’últim quart del segle XIX estaria marcat en les relacions internacionals per l’actuació del canceller alemany Otto von Bismarck, el qual, tot i defensar la primacia alemanya, estava disposat a mantenir l’equilibri europeu establert el 1871, afeblit per una forta competència interna i per la rivalitat en la cursa colonial. La Tercera República francesa, l’Imperi Austrohongarès, l’Imperi Rus, el Segon Reich Alemany, Gran Bretanya i l’Imperi Otomà serien les principals potències que intentarien predominar sobre les altres.

Bismarck1894.jpg

Otto von Bismarck

La Gran Bretanya preferiria mantenir un cert aïllament respecte de qualsevol aliança susceptible de portar-la a conflictes en els quals els seus interessos territorials o colonials no estiguessin amenaçats. De fet, la seva actitud seria de vigilància sobre les altres potències, de manera que s’evités que cap d’aquestes pogués esdevenir una amenaça per a les altres. D’altra banda, els britànics aniran consolidant el seu imperi ultramarí, recolzant-se en la potència econòmica de la seva indústria, un potent exèrcit, i en la seva hegemonia naval (tant comercial com de guerra).

Bismarck serà l’autor i promotor d’aquest equilibri de poder entre les potències europees. Quedava palesa, així, la gran habilitat política del canceller i el potencial militar i econòmic, cada vegada més gran, del Segon Reich alemany que va permetre a Alemanya adquirir el pes internacional suficient per idear i posar en pràctica noves aliances. La seva política es va basar en el principi de la Realpolitik, és a dir, un pragmatisme polític que anteposava els resultats als principis teòrics i morals de les decisions.

Fonamentalment, l’objectiu del canceller alemany seria l’aïllament de França i Gran Bretanya com a líders polítics d’Europa, l’aliança pangermanista permanent amb l’Imperi Austrohongarès i el desenvolupament d’una política de rearmament bèl·lic. Així, el canceller cercava fer d’Alemanya una potència incontestable al continent.

Els sistemes de Bismarck (o fases d’un sistema d’aliança), forjats per la diplomàcia alemanya entre 1872 i 1893, consistirien en l’articulació d’una sèrie d’aliances i tractats secrets de duració limitada, signats entre les grans potències per assegurar la neutralitat de l’assistència militar en el cas d’una agressió no provocada d’un país a l’altre. Sota aquests principis el que realment buscava el canceller era aïllar la França republicana per tal que aquesta no rebés cap ajuda en el cas d’un atac a Alemanya. El principal punt feble d’aquest equilibri europeu seria la crisi política permanent als Balcans.

Bündnispolitik_Bismarck.jpg

El primer sistema d’aliances articulat per Bismarck seria conegut com la Lliga dels Tres Emperadors (1873-1878), una aliança entre Alemanya, Àustria-Hongria i Rússia propiciada pel recel que provocava el temor a l’expansió del radicalisme obrer de la Comuna de París i els problemes que podien plantejar les diferents minories nacionalistes existents en els seus respectius imperis.

El 1875, una reforma militar de l’exèrcit francès provocaria que Bismarck amenacés la Tercera República amb una intervenció militar preventiva. França rebria el suport de Gran Bretanya i Rússia, temoroses del creixent poder del Reich alemany. Superat aquest incident diplomàtic, es començaria a plantejar la rivalitat entre Àustria i Rússia per ampliar les seves zones d’influència als Balcans (1875-1878).

La qüestió dels Balcans enfrontaria radicalment Àustria i Rússia. En aquesta zona la Gran Bretanya donava suport a l’Imperi Otomà per mantenir l’statu quo existent. Finalment, després del Congrés de Berlín (1878), convocat pel propi Bismarck, s’acordaria que Rússia recuperés el territori de Bessaràbia, la partició de Bulgària entre el nord que restaria independent i sud que romandria sota la protecció de l’imperi Otomà, i l’administració per part d’Àustria de la regió de Bòsnia-Hercegovina. Decebut per l’abast d’aquests acords, el tsar Alexandre II, que considerava que Rússia havia estat humilada, trencaria la seva aliança amb els imperis centreeuropeus.

Berliner_kongress.jpg

Alemanya va reforçar el seu paper de centre de la diplomàcia europea amb l’artulació del segon sistema d’equilibri iniciat per Bismarck amb la configuració de la Doble Aliança (1878-1882), una coalició secreta entre Alemanya i Àustria-Hongria. L’Imperi Austríac, desprès dels conflictes de la unificació, ja havia esdevingut l’aliat natural del Reich alemany. D’aquesta manera, el tsar rus restava isolat i, encara que reticent a l’aliança, s’avindria a signar un acord a alemanys i austríacs (1881), temerós davant la possibilitat de quedar-se sol davant un nou conflicte als Balcans.

La incorporació d’Itàlia al pacte secret austro-germànic donaria lloc a la creació de la Triple Aliança (1882-1915) contra França. El regne italià esperava rebre ajuda en les seves pretensions colonials sobre Tunísia, territori ambicionat també pels francesos. Aquest complex dispositiu de lligams diplomàtics era un cop mestre del canceller Bismarck que aconseguia així agrupar en dues coalicions diferents a tots els Estats de l’Europa central, deixant totalment de banda a la República francesa, a la vegada que convertia el Reich alemany en l’àrbitre de la política europea.

Aquest tercer sistema d’aliances es renovaria des del 1887 amb la renovació de la Triple Aliança i es completaria amb un acord naval anglo-italià. A més, Alemanya signaria un tractat secret amb Rússia (el Tractat de Contraassegurança), pel qual ambdós països es comprometien a ser neutrals en cas de guerra. D’altra banda, Àustria i Alemanya prometrien ajuda a Itàlia en un suposat enfrontament amb França pels seus contenciosos diplomàtics al nord d’Àfrica. D’aquesta manera, Bismarck aconseguia isolar França totalment, mantenint a la vegada un cert equilibri de forces als Balcans.

Malgrat tot, el sistema d’aliances ideat pel canceller alemany es va començar a ensorrar definitivament en la dècada de 1890. Així, es va produir una aproximació cada vegada més gran entre la Tercera República francesa i la Rússia tsarista possibilitada per la fragilitat que suposava que el Tractat de Contraassegurança fos una aliança secreta. Entre 1890 i 1893 França signaria dos tractats amb Rússia, un de polític i un altre de militar, que suposaven el final de l’aïllament francès i l’allunyament de Rússia de l’òrbita alemanya. Era el final de l’era bismarckiana en les relacions internacionals.

El Segon Reich alemany

dilluns, 6/12/2010

El Segon Reich alemany, proclamat pels Tractats de Versalles, a París el 1871 agrupava a 25 Estats, que conservaven la seva sobirania i impostos, sota el comandament del Kàiser Guillem I, rei de Prússia. La unificació d’Alemanya al voltant de Prússia i la victòria d’aquest Estat sobre la França de Napoleó III a la Batalla de Sedan van ser els fets que, fonamentalment, van fer possible la seva creació. Amb l’aparició de l’Estat alemany apareixia una nova gran potència a Europa, fet que canviaria significativament les relacions internacionals i els equilibris de poder en el darrer terç del segle XIX.

Wernerprokla.jpg

Deutsches_Reich.png

Tot i que el lideratge prussià del nou Estat seria indiscutible, l’Alemanya unificada de 1871 naixia amb una sèrie de factors d’inestabilitat en el seu si: problemes ètnics, problemes polítics, problemes religiosos i problemes socials.

Problemes ètnics: Més de deu milions d’alemanys restaven fora de les fronteres del nou Estat, mentre que més de cinc milions dels seus integrants pertanyien a altres ètnies no alemanyes (polacs, danesos, alsacians, etc.) que buscarien la reintegració en les seves velles nacions.

Problemes polítics: Els diferents Estats van conservar les seves assemblees, legislació i tradicions. S’hauria de trobar la fórmula per crear una entitat política comuna sense trencar la diversitat i donar pas a un conflicte intern.

Problemes religiosos: Els protestants constituirien el 60% de la població, però els catòlics eren majoritaris a Baviera i Renània, a més de comptar amb una gran implantació en altres punts del país. Això explica l’aparició d’un potent partit catòlic (Zentrumpartei) que seria decisiu per configurar majories parlamentàries.

Problemes socials: En els Estats de l’Est del riu Elba subsistien encara grans dominis agrícoles i tradicions feudals que feien dependre els camperols dels senyors. Mentre que a l’Alemanya central i meridional predominaven les petites explotacions familiars. A l’oest (Westfalia i Renània) el desenvolupament industrial havia propiciat una potent societat industrial amb un fort component obrerista.

German_Empire.png

El Segon Reich era una monarquia, en certa mesura, autoritària. El nou Estat administraria l’economia, l’exèrcit i les relacions internacionals a través de la figura d’un canceller de nomenament directe per part del Kàiser. Per tant, Alemanya mantindria un sistema de govern no plenament parlamentari. Els partits polítics tindrien una participació limitada en el govern ja que el poder legislatiu estava compartit pel Consell Federal, constituït per representants de tots els Estats federals, i el Reichstag, una cambra de diputats escollida mitjançant sufragi universal. Ambdós organismes no controlarien més que aspectes parcials de la política nacional.

Kaiser_Wilhelm_I.JPG

Guillem I d'Alemanya

Tot i així, seria a l’Imperi alemany on les concessions democràtiques foren més importants. Encara que el parlament no tenia cap mena de control sobre l’executiu i l’emperador el podia dissoldre, el sufragi universal va ser concedit el 1871 i tota una sèrie de mesures van ampliar la protecció social i també va legalitzar-se els partits polítics, fet que, no va impedir una forta conflictivitat social. El panorama dels partits polítics alemanys, al marge dels petits partits locals que seguirien mantenint la seva influència en els seus feus tradicionals, es basava en l’existència de quatre grans grups:

1. Els liberals, que es dividien entre nacionals i esquerrans.

2. Els conservadors, que tenien un gran pes entre la burocràcia prussiana i van estendre el model prussià a la resta d’Alemanya.

3. Els socialdemòcrates de l’SPD, que van articular-se com a partir el 1875 i van anar augmentant la seva força política fins a arribar al 30% de l’electorat el 1912. La seva ideologia era marxista, tot i que hi convivien diversos corrents, moltes vegades enfrontats.

4. El Zentrum, que era un partit catòlic que es definia políticament de centre, partidari de la Gran Alemanya i defensor de l’Església. Va arribar a tenir el 25% dels sufragis.

Otto von Bismarck, canceller d’Alemanya entre 1871 i 1890, va ser el veritable cervell organitzador d’aquest sistema de govern, i de l’estabilitat i projecció internacional de la jove nació, gràcies a que va aconseguir unificar el dret, la moneda, l’economia i l’exèrcit entre tots els Estats de la federació. Aquesta unitat, junt amb la potència industrial i militar del país, van donar al canceller la suficient força per poder intervenir activament en les relacions internacionals.

otto von bismarck.jpeg

Otto von Bismarck

L’eix de la seva política interior i exterior va ser donar seguretat a l’Imperi a través d’una estratègia preventiva contra les possibles dissidències interiors i la pràctica d’una política revengista contra una França humiliada després de la derrota de 1871.  Així, la seva finalitat seria mantenir aïllada la França republicana, procurar l’equilibri europeu mitjançant un sistema d’aliances secretes entre les potències i, a partir d’aquí, buscar la màxima expansió colonialista i imperial del país.

La primera batalla interna a la qual va haver front el canceller Bismarck va ser l’enfrontament amb l’Església catòlica en el que es va denominar com la “lluita per la cultura” (Kulturkampf), ja que Bismarck veia amb força recel la possibilitat d’una unió dels catòlics de tot Europa contra Alemanya. Així, la Kulturkampf era una política, seguint el model francès, de separació de poders entre Església i Estat, de control de l’ensenyament públic per part de l’Estat i de control sobre el clergat. Això, però no seria possible d’aplicar i, des de 1879, el canceller aniria abandonant aquesta política per apropar-se al centre catòlic, fins arribar a l’abolició de les lleis anticlericals el 1887.

Un altre punt de l’acció de govern de Bismarck va ser la lluita contra la socialdemocràcia, a la que considerava extremadament perillosa com a germen de la revolució. Malgrat el seu odi confés vers els socialistes, i per desactivar les seves reivindicacions socials, entre 1883 i 1889, el canceller va aprovar una sèrie de lleis sobre l’assegurança de malaltia, vellesa i accidents laborals que van ser pioneres a Europa.

Finalment, Bismarck va tenir serioses dificultats en la dècada dels anys vuitanta quan no va donar suport a la política colonial que era defensada per comerciants i banquers amb molta influència en el país. A més, el 1888, va morir el kàiser Guillem I i el seu successor, Guillem II, no va entendre’s amb el canceller ja que diferia radicalment dels seus plantejaments en política social i política exterior. Per tot això, Bismarck acabaria presentant la seva dimissió el març de 1890.

Dimitit Bismarck, el 1890, l’emperador Guillem II es llençaria a realitzar una política personal i megalòmana que perseguia convertir Alemanya en l’eix de la política mundial (weltpolitik). Favorable a fer concessions per contenir la tendència socialista representada per l’SPD, implantaria una sèrie de reformes socials (descans dominical, limitació del treball dels infants, etc.) que desprès aniria abandonat paulatinament, pressionat per l’aristocràcia i la burgesia.

Kaiser_Wilhelm_II.jpg

Guillem II d'Alemanya

Aquests el portarien cap a una política de desenvolupament militarista que, d’una banda, va afavorir a la potent burgesia armamentista, i de l’altre, permetia a la vella noblesa acaparar els comandaments de l’exèrcit. Amb tot, el partit socialdemòcrata demostraria la seva força i implantació i el 1912 ja obtindria la majoria al Reichstag amb l’obtenció d’un 35% dels sufragis a les eleccions, mentre que les forces conservadores, especialment els propietaris agraris i els grans industrials, veien amb por l’ascens de l’esquerra.

En definitiva, el cas alemany és tot un paradigma del model de transició entre l’Antic Règim i el liberalisme, mostrant una complexa barreja d’arcaisme i modernisme polític.