Entrades amb l'etiqueta ‘Segona Revolució Industrial’

El capitalisme financer: les relacions entre la banca i la indústria

dimecres, 27/10/2010

El creixement i la renovació industrial de la segona meitat del segle XIX va suscitar noves necessitats d’ordre financer. Les indústries exigien capitals cada cop més abundants, així com una més gran facilitat a l’hora de fer els pagaments, per la qual cosa els bancs van assolir un protagonisme sense precedents fins aquell moment.

capitalisme.jpgL’ús dels mitjans bancaris d’intercanvi (xecs, lletres, pagarés…) va ampliar-se en detriment de la circulació de bitllets i el nombre de dipòsits bancaris va créixer, així com les agències bancàries que van multiplicar-se tot estimulant l’estalvi i la inversió. Els bancs van conèixer també un procés de concentració paral·lel al de la indústria, donant lloc a l’aparició de poderosos consorcis bancaris que abastaven un àmbit mundial.

D’altra banda, els bancs van assolir un paper preponderant com a subministradors de capital a les indústries. La participació dels bancs en la indústria es va fer a través dels anomenats bancs de negoci, cada vegada més especialitzats en el préstec a llarg termini a empreses i que negociaven en la borsa amb valors industrials.

Però cada cop més, els bancs van voler supervisar la marxa de les indústries on havien arriscat el capital a la vegada que la indústria necessitava de la vinculació a un banc o un grup de bancs per garantir la disponibilitat de capital. D’aquesta manera, va iniciar-se un procés de fusió del capital bancari i l’industrial donant lloc al naixement del capitalisme financer. Així, un mateix grup de capitalistes tenia a les seves mans, de manera conjunta, els fils de la indústria i la banca.

D’aquesta manera descrivia les relacions entre la banca i la indústria en el tombant de segle l’economista Robert Franz en la seva Història estadística de la banca germànica (1910):

Raons tècniques i econòmiques […] tendeixen cada vegada més a produir la creació de grans concentracions industrials, combinant la producció de primeres matèries amb la de béns manufacturats, i semielaborats. Aquest desenvolupament no hauria estat possible sense la corresponent organització dels mercats del diner i el crèdit, és a dir, sense poderosos bancs que estan en disposició d’aportar les necessàries transaccions financeres […].

El resultat és que en molts casos els bancs semblen posseir un poder de control sobre les corporacions industrials […].

Com a membres de les juntes directives de les corporacions industrials, els directors dels bancs estan sempre disposats a salvaguardar els interessos dels bancs […].

D’altra banda, amb l’objectiu de crear i mantenir relacions amistoses entre els bancs i les corporacions industrials, als directors d’aquestes últimes se’ls concedien places en les juntes directives dels bancs.

Les migracions transoceàniques en el segle XIX

dimarts, 26/10/2010

De l’esclat demogràfic europeu va sorgir un important corrent migratori cap als nous països independents d’ultramar. Entre 1850 i 1914 prop de 36 milions d’europeus van emigrar, fonamentalment cap a Amèrica, mentre que cinc milions de russos van travessar els Urals per instal·lar-se a Sibèria. No tots van quedar’s-hi definitivament, tan sols uns 30 milions van optar per la expatriació definitiva.

moviments-migratoris-a-la-segona-meitat-del-segle-xix.jpg

Els moviments migratoris a la segona meitat del segle XIX

La millora dels transports va facilitar l’emigració, fonamentalment la construcció dels grans creuers transatlàntics, que van escurçar la durada dels viatges i van reduir considerablement el cost. L’amplitud dels corrents migratoris, que van adquirir les proporcions més elevades en moments de recessió, va tenir unes causes fonamentals de caràcter econòmic, entre les quals cal destacar la superpoblació rural, els baixos salaris industrials i l’atur.

El congressista nord-americà F. L. Lingley a la seva obra Emigració europea. Estudis sobre l’emigració europea, especialment la que va anar als Estats Units (1890) explicava així els motius de l’emigració als italiana EUA:

Al voltant del 85% de l’emigració italiana als Estats Units prové del sud d’Itàlia, incloent-hi Sicília. La proporció de dones i infants creix cada any, i mostra una tendència a la residència permanent al nostre país […].

Del 80% al 90% de l’emigració italiana està integrada per la pagesia; la resta són sastres, sabaters i fusters, però no, per regla general, treballadors de primera classe […].

Les dures condicions de l’agricultura italiana no són l’única causa de l’emigració italiana. La superpoblació és una causa activa. Itàlia és el país més populós d’Europa, un 30% més poblat que França o Àustria. Els últims anys, Itàlia ha enviat als Estats Units aproximadament la mateixa proporció respecte de la seva població que el Regne Unit i Irlanda, però tres vegades més que la proporció alemanya […].

També hi va haver factors polítics, fet que explica l’increment de l’emigració alemanya desprès del fracàs de les revolucions de 1848 o l’èxode de jueus russos desprès dels pogroms de 1880-90.

Les expectatives d’uns països nous i pròspers, on es creia que era possible trobar feina, endegar nous negocis i enriquir-se amb facilitat, van encoratjar milions d’europeus a iniciar l’aventura d’ultramar. Ara bé, les seves condicions de vida molts cops no respondrien totalment a les seves expectatives.

D’aquesta manera descrivia les condicions de vida dels emigrants als EUA l’escriptor nord-americà Upton Sinclair a la seva novel·la La jungla (1905):

Uns quants dies d’experiència pràctica havien estat suficients per entendre clarament que aquest país de salaris elevats era també el dels preus elevats i que el pobre era tan pobre aquí com a qualsevol altre lloc del món.

Anna (una vella llogatera lituana que hi havia emigrat feia temps) tenia un apartament de quatre habitacions en un d’aquells miserables edificis de dues plantes que es troben a Chicago darrere dels Stock Yards.

Algunes d’aquestes pensions eren regentades per particulars i d’altres per cooperatives. El seu grau d’explotació era realment excessiu. Hi havia una mitjana de sis llogaters per habitació, però alguns cops se n’hi reunien tretze o catorze, la qual cosa indicava que eren cinquanta o seixanta persones en un apartament i en unes condicions insuportables.

Cadascun dels ocupants portava el seu mobiliari, és a dir, normalment un matalàs i la roba del llit. Els matalassos estaven arrenglerats sobre el parquet i a l’habitació no hi havia res més que una estufa.

Era molt freqüent que dos homes convertissin el mateix llit: el que treballava de dia l’utilitzava durant la nit, i el que treballava de nit hi dormia durant el dia.

No tots els països europeus van participar de la mateixa manera en els corrents migratoris. A la primera meitat de segle l’emigració provenia fonamentalment dels britànics i els irlandesos que emigraven cap als Estats Units, el Canadà i Austràlia. A la segona meitat del XIX el pes dels immigrants eslaus i llatins va créixer considerablement, així com el flux migratori cap a Amèrica del Sud, on van dirigir-se fonamentalment espanyols, portuguesos i italians. Entre 1840 i 1900 els EUA van rebre més de 15 milions de persones, bàsicament britànics, irlandesos, escandinaus i italians.

Creixement demogràfic i moviments migratoris al segle XIX

dimarts, 26/10/2010

El creixement sostingut de la població europea que s’havia iniciat al segle XVIII va mantenir-se durant la segona meitat del segle XIX, però el fenomen més rellevant del període va ser la intensificació dels moviments migratoris. Bona part de l’excedent demogràfic europeu va emigrar cap als països en expansió, mentre que a l’interior del Estats l’èxode rural va intensificar-se i les ciutats van tenir un gran creixement i expansió.

El creixement demogràfic. L’augment de la població iniciat durant la segona meitat del segle XVIII es va intensificar en la segona meitat del segle XIX a un ritme que no tenia precedents. En conjunt, i durant tot el segle XIX, el ritme de creixement demogràfic europeu va ser el doble que el de la resta de continents.

Si Europa tenia 170 milions d’habitants cap al 1800, l’any 1870 ja s’acostava als 300 milions i el 1914 els europeus ja eren uns 460 milions. Com a resultat d’aquesta veritable explosió demogràfica, el pes de la població europea en el conjunt mundial era molt important, el més gran de la seva història. Europa, amb un territori força reduït, tenia la quarta part de la població mundial, amb una densitat doble que l’asiàtica i deu vegades més gran que l’africana o l’americana.

El creixement de la població mundial (1850-1914):

1850 1900 1914
Europa

Rússia

França

Alemanya

Gran Bretanya

Itàlia

Espanya

274.000.000

57.000.000

35.800.000

35.100.000

27.500.000

25.000.000

15.300.000

423.000.000

100.000.000

40.700.000

56.400.000

41.500.000

32.500.000

18.600.000

460.000.000

175.000.000

39.600.000

65.000.000

45.200.000

34.500.000

20.100.000

Amèrica

Amèrica del Nord

Amèrica Llatina

59.000.000

19.000.000

40.000.000

144.000.000

81.000.000

63.000.000

175.000.000

100.000.000

75.000.000

Àfrica 100.000.000 120.000.000 125.000.000
Àsia

Japó

653.000.000

33.000.000

866.000.000

46.000.000

922.000.000

52.000.000

TOTAL 1.091.000.000 1.553.000.000 1.682.000.000

Aquest increment de la població va ser la conseqüència d’una davallada de la mortalitat, mentre que la natalitat es mantenia relativament elevada. El descens de les taxes de mortalitat va ser el resultat de la millora constant de l’alimentació i de les condicions de vida i higiene, però també del progrés mèdic i sanitari. Els avenços en el camp de la medecina van ser notables i a finals del segle XIX ja s’havien identificat la majoria dels bacteris que causaven les malalties.

El 1880 va descobrir-se la causa de la malària i el 1882 Koch va identificar el bacil de la tuberculosi. Pasteur avançava notablement en el coneixement de les causes de les malalties infeccioses i posava a punt la primera vacuna contra la ràbia. L’aplicació d’aquests avenços va permetre combatre amb eficàcia malalties com el còlera, la diftèria, el tifus, la pesta, la tos ferina o la sífilis, amb la qual cosa es frenava la incidència de les grans epidèmies i, com a conseqüència, la mortalitat catastròfica va anar reduint-se de forma gradual.

Aquests progressos van permetre d’allargar l’esperança de vida de la població europea occidental, que va passar de 35 a 50 anys en el període comprés entre el 1800 i el 1900.També la taxa de mortalitat infantil va tenir un retrocés notable en aquest segle.

Ara bé, al llarg de les primeres dècades del nou segle va iniciar-se una certa tendència a la davallada de la natalitat que va fer-se més palesa als països més rics i desenvolupats del continent –Anglaterra va reduir la natalitat del 35 per mil al 24 per mil, i França del 26 per mil al 20 per mil–. Aquesta davallada de la natalitat era la resposta a la disminució de la mortalitat infantil i a la nova forma de vida imposada per la industrialització, perquè davant de la supervivència dels fills i les dures condicions de vida i treball, les famílies tenien més dificultats per mantenir-los i educar-los.

Les migracions europees a altres continents. D’aquest esclat demogràfic europeu va sorgir un important corrent migratori cap als nous països independents d’ultramar. Entre 1850 i 1914 prop de 36 milions d’europeus van emigrar, fonamentalment cap a Amèrica, mentre que cinc milions de russos van travessar els Urals per instal·lar-se a Sibèria.

Si ampliem el període les dades encara són més espectaculars, entre el 1800 i el 1924, van ser 60 milions els europeus que van emigrar a d’altres continents. No tots els emigrants, però, van quedar’s-hi definitivament. Es calcula que tan sols uns 30 milions van optar per la expatriació definitiva.

La millora dels mitjans de transport va facilitar l’emigració, fonamentalment la construcció dels grans creuers transatlàntics, ja que va escurçar considerablement la durada dels viatges i va reduir el cost dels passatges, fent-los més assequibles per a les economies familiars més modestes.

L’amplitud dels corrents migratoris, que van adquirir les proporcions més elevades en moments de recessió, va tenir unes causes fonamentals de caràcter econòmic, entre les quals cal destacar la superpoblació rural, els baixos salaris industrials i l’atur. Les expectatives d’uns països nous i pròspers, on es creia que era possible trobar feina, endegar nous negocis i enriquir-se amb facilitat, van encoratjar milions d’europeus a iniciar l’aventura d’ultramar. També hi va haver factors polítics, fet que explica l’increment de l’emigració alemanya desprès del fracàs de les revolucions de 1848 o l’èxode de jueus russos desprès dels pogroms de 1880-1890.

No tots els països europeus van participar de la mateixa manera en els corrents migratoris. A la primera meitat de segle, i fins als anys setanta, l’emigració provenia fonamentalment dels britànics i els irlandesos que emigraven cap als Estats Units, el Canadà i Austràlia. A la segona meitat del XIX el pes dels immigrants eslaus i llatins va créixer considerablement, així com el flux migratori cap a Amèrica del Sud, on van dirigir-se fonamentalment espanyols, portuguesos i italians. Entre 1840 i 1900 els EUA van rebre més de 15 milions de persones, bàsicament britànics, irlandesos, escandinaus i italians.

Les migracions a les ciutats. La mecanització de les tasques agrícoles, el creixement industrial i l’increment dels intercanvis van propiciar un augment continu de l’èxode rural i un increment de la població urbana en el conjunt dels països europeus. Per exemple, si el 1800 només un 10% dels europeus vivia a les ciutats, el 1914 el 76% de la població anglesa vivia en les ciutats, de les quals més de 44 ja havien sobrepassat els 100.000 habitants. A Alemanys més del 60% de les ciutats superaven aquesta xifra. En el conjunt d’Europa, a finals del segle XIX, un 40% de la població vivia a les ciutats.

La mida de les ciutats no va parar de créixer des del segle XIX. Si el 1800 no hi havia al món cap ciutat que superés el milió d’habitants (a Europa només n’hi havia vint-i-tres que superessin els 100.00 habitants), en arribar a les acaballes del segle ja hi havia dotze que superaven el milió (i a Europa n’hi havia 135 que superaven els 100.000 habitants). Moltes d’aquestes ciutats van prosperar al voltant de les fàbriques (Manchester, Liverpool), mentre que d’altres van basar el seu creixement en el desenvolupament del comerç (Marsella).

Com a conseqüència d’aquest creixement basat en una emigració ràpida i sense planificació, les ciutats van patir un creixement desordenat, una reordenació de l’espai i una millora les infraestructures. Les velles muralles van ser enderrocades i al seu lloc van construir-se àmplies avingudes per tal de permetre-hi una circulació més fluida.

S’hi van edificar nous barris –els eixamples– amb cases de bona qualitat, carrers ordenats i tot tipus de serveis, que van convertir-se en les zones residencials de la burgesia. Mentre que els nous obrers que arribaven fixaven la seva residència en habitatges de baixa qualitat situats a les zones més degradades dels nuclis antics o dels barris perifèrics de nova construcció, uns barris que es trobaven al costat de les fàbriques amb la conseqüent degradació i contaminació de l’aire, i que no comptaven amb serveis públics (aigua, llum, transport, etc.).

D’altra banda, els serveis urbans van ampliar-se com a resultat de l’enllumenat elèctric dels carrers –que substituïen els fanals de gas–, l’asfalt dels carrers i la construcció del clavegueram, principalment als eixamples i a les zones benestants. Al mateix temps, l’electrificació del transport urbà va facilitar els desplaçaments en massa gràcies als ferrocarrils urbans de superfície (tramvies) i als subterranis (metro). A més, la utilització del formigó va permetre la construcció d’edificis cada cop més alts. En conjunt, l’aspecte de les ciutats va transformar-se a gran ritme.