Entrades amb l'etiqueta ‘Segona República Espanyola’

La Guerra Civil a Catalunya (2): un punt d’inflexió, maig de 1937

dimarts, 12/04/2011

Ja el desembre de 1936 la CNT perdria el control dels subministraments. Estem davant de l’inici de l’auge del PSUC. Joan Comorera seria el nou encarregat de la qüestió dels proveïments, substituint l’anarcosindicalista Domènech. El primer objectiu d’aquest canvi era “la centralització política de proveïments i la dissolució de tots els comitès autònoms que actuessin al marge de la Conselleria”. S’havia iniciat una campanya propagandística contra la política de subministraments portada a terme pels cenetistes –amb els seus propis agents comercials– que, sumada a altres qüestions, desembocaria en els enfrontaments fratricides dels Fets de Maig.

comorera.jpg

Joan Comorera

Els canvis en el Departament ens indiquen l’inici del final del domini polític i social de la CNT, que deixaria de tenir aquesta preponderància en favor del PSUC. Seguint amb el cas de Tarragona, durant els Fets de Maig seria assassinat Josep Gallinsà (artífex de l’enllaç comercial amb Marsella i agent comercial cenetista) i la Cooperativa Popular assaltada i clausurada pels escamots de la UGT, integrats per botiguers i dependents, encapçalats pel nou delegat comercial de proveïments –del PSUC, es clar–. En conclusió, desprès dels Fets de Maig la política de subministraments de la CNT va ser desarticulada per passar a mans dels delegats comarcals de proveïments. Es a dir, ara la qüestió seria portada per homes del PSUC i la UGT, fet que no va solucionar els problemes. Es més, l’evolució del conflicte no faria més que agreujar-los.

Si fins a finals de 1936 i inicis de 1937 es podria parlar, malgrat tots els inconvenients relatats, d’una certa normalitat, ara la crisi de les subsistències s’agreujaria. La tasca de subministraments, teòricament centralitzada en el Departament de Proveïments de la Generalitat, es delegaria als ajuntaments, que no podrien satisfer les necessitats creixents de la població. Els batlles serien els encarregats de fer front al règim sanitari, administratiu i fiscal dels mercats municipals, el règim sanitari dels centres receptors o transformadors i dels dipòsits de combustibles. I per si tot això era poc, en el cas de que fos necessari (i ho era), dels serveis de racionament dels veïns. Aquesta delegació de funcions en els governs municipals escapava totalment a les seves possibilitats.

En aquesta etapa apareixerien (o en alguns casos es farien més evidents) el racionament, el mercat negre, la corrupció i els fraus. La dieta dels catalans de la rereguarda començava a empobrir-se significativament davant l’escassetat de productes que des d’aquest moment entrava en una espiral negativa que difícilment podria aturar-se, estigués qui estigués políticament al capdavant de la qüestió de les subsistències. La carn i les patates començarien a mancar des del gener i l’oli seria el següent absent de la dieta de la població. Això sumat a la forta inflació, desencadenada per l’emissió de moneda devaluada i els preus desorbitats per a la compra dels productes de subsistència, donarien lloc a que un producte com el tabac –també escàs– es convertís en element de bescanvi.

Aquesta situació d’increment de la carestia comportaria un enfrontament entre els comitès d’assistència social i les autoritats. La política de subministraments realitzada pel PSUC ara seria durament criticada pels homes de la CNT i d’ERC. En qualsevol cas, per moltes polítiques que volguessin dur a terme qualsevol dels grups crítics, la realitat és que l’evolució negativa de la guerra no deixava espai per a moltes alternatives viables.

En paral·lel a l’aparició del flagell de la fam, els tímids bombardejos inicials de que va ser objecte Catalunya van començar a intensificar-se el 1937. L’aviació va esdevenir una arma importantíssima en la Guerra Civil, especialment per la implicació de les potències estrangeres que van aprofitar el conflicte com a banc de proves del que seria la Segona Guerra Mundial. Les poblacions, tant costaneres com interiors, patirien, especialment des de mitjans 1937, els efectes devastadors dels bombardeigs. Però també els vaixells que transportaven productes de primera necessitat a Catalunya. Mallorca va esdevenir un autèntic portaavions per als italians aliats de Franco i des de la seva base van colpir amb duresa el territori català.

centelles-lleida.jpg

Bombardeig de la ciutat de Lleida

Per exemple, la ciutat de Lleida patiria el 2 de novembre de 1937 el bombardeig més devastador d’aquell any en terres catalanes. Les bombes que plovien del cel sense compassió varen destruir el Liceu Escolar causant una gran mordentat entre els nens que en aquell moment es trobaven a l’escola. De les 210 víctimes mortals de l’atac, hom estima que almenys una quarta part serien infants.

D’altra banda, i per complicar més el panorama de la rereguarda, l’allau de refugiats va intensificar-se des d’aquest any, produint la saturació dels centres d’acolliment i comportant a la vegada una intensificació del problema del ja malmès proveïment. Cap a finals d’any es calcula la presència d’uns 700.000 refugiats. Aquesta segona onada de gent que fugia de l’ocupació franquista es derivava principalment de la caiguda del front del nord peninsular (Bilbao el mes de juny i Astúries a l’octubre). Per donar solució als problemes creixents, l’agost de 1937, el conjunt de tasques derivades d’aquesta nova arribada de desplaçats va centralitzar-se en el Comissariat d’Assistència als Refugiats, adscrit a la Direcció General d’Assistència Social.

madrid_front.jpg

Refugiats de guerra

A més, derivats de la massiva presència de sobrepoblació refugiada, apareixerien problemes sanitaris i d’allotjament. Els nouvinguts foren començats a instal·lar en cases particulars. Així, cada família d’acollida havia de proporcionar un matalàs, una flassada, un coixí i dos llençols per a l’atenció dels refugiats. La seva manutenció va esdevenir un altre problema per la manca de subsistències ja ressenyada.

Poc a poc, a mida que la guerra es perllongava, va passar-se de rebre els arribats amb mostres d’afecte i solidaritat per la desgraciada situació que vivien a veure’ls amb recel per la disminució acusada de les condicions de vida. La qüestió de l’idioma i les diferències culturals no deurien ser cap problema greu o insalvable, ja que Catalunya des de finals del segle XIX havia esdevingut ja un país d’acollida. La intervenció d’organitzacions humanitàries i l’ocupació dels refugiats –els pocs que estaven en condicions de treballar ja que la majoria eren nens, dones i gent gran– en treballs complementaris de la indústria, alleugeririen una mica aquesta tensa situació.

La Guerra Civil a Catalunya (1): de l’eufòria inicial a la crua realitat de 1937

dilluns, 11/04/2011

Un miratge va enlluernar l’inici de la Guerra Civil a Catalunya. La imatge de la Barcelona posterior al fracassat cop d’Estat del 19 de juliol era la representació d’una ciutat certament eufòrica i triomfant, almenys aparentment. El proletariat s’havia fet amb el carrer i semblava que un cop apaivagat el foc encès pels militars per fi havia arribat la seva hora. Poc a poc, però, la crua realitat de la guerra va anar imposant-se.

Aviat arribarien multitud de persones procedents d’altres punts de la península, refugiades davant l’ocupació del territori per les tropes feixistes, símbol de que la guerra no anava tant bé com alguns volien creure; els béns de primera necessitat començarien a ser escassos; els bombardejos posarien la por al cos de la població civil, causant nombroses morts i destrosses en el territori; i, finalment, la militarització de la societat a mida que avançava el conflicte era evident. Així, la moral dels catalans de la rereguarda aniria minvant paulatinament, produint una sensació de lenta derrota fins arribar a la desfeta final.

La primera imatge que ens deixa la Guerra Civil a Catalunya és d’eufòria. El proletariat triomfant del cop d’Estat del 19 de juliol va conquerir el poder. I la desintegració del poder donava lloc a l’inici d’una revolució que comportava la il·lusió del canvi enyorat. Tot era un miratge, havia esclatat una guerra i les estampes de normalitat que alguns mitjans volien retransmetre d’aquells moments són, com a mínim, distorsionadores.

19julio1936carabinerosymilicianosenbarcelona.jpg

En paral·lel a la presa del carrer per una població proletaritzada i uniformada a través de l’anar en mànigues de camisa, es donava l’assalt a comerços i la crema d’esglésies. Això va motivar les crides del govern de la Generalitat a la tranquil·litat. L’eufòria havia d’aturar-se perquè havia esclatat una guerra, però tot i així, els anarcosindicalistes de la CNT van prendre el poder i van iniciar un canvi social sense precedents, integrant-se fins i tot en el govern català.

La guerra no seria curta i la seva prolongació aviat començaria a fer-se present. Tot i la relativa llunyania del front de guerra, la presència cada cop més massiva de refugiats, ja des dels primers mesos, farien veure a la rereguarda que tot no seria tant fàcil. La República no tenia, ni molt menys, la victòria assegurada. L’aspecte de les poblacions catalanes aniria transformant-se amb l’arribada dels nouvinguts que fugien de l’assetjament dels insurrectes.

En un primer moment serien principalment grups d’infants que venien a parar a territori català fugint de l’assalt sobre Madrid, però aviat serien un rosari de persones procedents de gairebé tot el territori espanyol. Hom calcula que a finals de 1936 ja havien arribat a casa nostra prop de 300.000 refugiats, xifra que creixeria ràpidament amb l’arribada de població procedent de terres andaluses. Aquesta primera onada de refugiats va comportar la creació, a la tardor del 1936, del Comitè Central d’Ajut als Refugiats i de Comitès Comarcals coordinats des de la Direcció General de Sanitat i Assistència Social.

Amb l’objectiu de fer front a la crisi ocasionada per l’esclat de la guerra i l’arribada de sobrepoblació refugiada, des dels primers moments funcionarien uns comitès d’assistència social amb fons “recaptats” a les capes benestants de la població que restaven en el territori o incautats directament a aquells que havien fugit cap a la zona nacionalista. Així, van anar activant-se mecanismes de solidaritat amb la població de rereguarda consistent en l’aparició de menjadors populars o les iniciatives de cuina obrera, entre d’altres.

Aquests comitès, a mida que avanci el conflicte aniran convertint-se en un mecanisme importantíssim de distribució de productes bàsics per a la població. Tot i el seu caràcter espontani, el control efectiu i centralitzat d’aquests comitès es mantindria en mans de les autoritats municipals –especialment quan totes les forces polítiques estaven representades, i tenint en compte les particularitats de cada localitat–. D’aquesta manera, convivien els mecanismes de solidaritat creats per les societats obreres de resistència i aquells més institucionals creats per les corporacions municipals i el govern català. La seva tasca, a més, resultava força complementària.

El problema de les subsistències, per tant, ja es va fer present des dels primers moments del conflicte. Mancaven queviures i productes de primera necessitat com ara combustibles o tabac, problema que afectava tant els combatents al front com a la població de la rereguarda. Havien esclatat els circuïts comercials tradicionals de producció, distribució i consum, el bescanvi havia quedat totalment alterat per la manca de paper moneda i la necessitat d’autoconsum local deixava desassistides les xarxes de mercat que encara funcionaven. Les institucions devien plantejar-se solucions, i ràpidament.

Comitè Central de Milícies Antifeixistes.JPG

Reunió del Comitè Central de Milícies Antifeixistes

Així, es crearia el Departament de Proveïments –lligat a la Conselleria d’Agricultura– amb la “tasca de procurar, per tots els mitjans possibles, el proveïment normal de queviures i primeres matèries”, segons consta en el seu decret constitutiu. Aquest Departament primer romandria en mans del Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA), posteriorment de la Generalitat i, finalment, del govern de la República. D’altra banda, el govern republicà buscaria solucions prohibint, el mes d’agost, l’augment dels preus mitjançant un decret.

Tot i aquestes mesures, ja el mateix 1936, començarien a aparèixer cues davant dels comerços. Alguns poders locals van legislar per evitar aquestes imatges (o com a mínim controlar-les), ja que podien causar el desànim de la població, però tots els esforços van resultar inútils. El greu trasbals ocasionat per la guerra es veia incrementat pels efectes de la revolució que afectaven i distorsionaven clarament els circuïts de distribució i mercat. L’acaparament de productes amb fins especulatius, la desorganització de la xarxa de comunicacions –tant exterior, a causa dels bombardeigs dels avions italians que partien de Mallorca, com interior– i la depreciació de la moneda eren les causes de l’escassetat.

Una altra mesura posterior seria la creació del Comitè Central de Proveïments (un apèndix del CCMA) que funcionaria entre el 23 de juliol i el 17 d’octubre de 1936. La seva tasca era l’aprovisionament de les milícies i la regulació de la circulació de productes. Desprès de la seva dissolució, serien els sindicats únics de la CNT els que seguirien desenvolupant aquestes tasques de distribució, però ara de forma autònoma. En el cas de Tarragona, per exemple, la Comissió de Proveïments (controlada per la CNT) seria l’encarregada de regular l’exportació de productes de la terra i la importació de mercaderies tot connectant el port tarragonès amb Marsella. També a Tarragona es crearia la Cooperativa Popular per controlar la comercialització al detall i evitar l’alça especulativa dels preus. Mesures que resultaren ineficients i que despertarien recels, resistències i boicot per part de la resta de forces polítiques.

La darrera mesura d’aquest període es donaria amb la formació del govern Tarradellas. Aleshores començaria a funcionar un Departament de Proveïments autònom (octubre de 1936) amb la “funció de procurar el proveïment normal de queviures i primeres matèries tant al front de guerra com a la rereguarda”. Aquest Departament l’ocuparia en un primer moment la CNT mitjançant la figura de Joan Domènech. Però malgrat els esforços de les autoritats la qüestió de les subsistències només podia anar a pitjor. Així, les relacions camp-ciutat anirien deteriorant-se pel control creixent dels aliments per part de les diferents organitzacions i comitès. I és que si a la ciutat es passava gana, el camp no era aliè a la carestia.

Etapes militars de la Guerra Civil: les batalles de Madrid (juliol de 1936-març de 1937)

dimecres, 6/04/2011

A les darreries del mes de juliol, el fet que el fracàs del cop d’Estat dels militars abocava Espanya cap a la Guerra Civil era indiscutible. D’aquesta manera, tant per part dels rebels com per part de la República van iniciar-se els preparatius militars per anar a alliberar els territoris que havien quedat sota el poder de l’enemic.

L’armada i l’exèrcit de l’aire van declarar-se majoritàriament fidels a la República. Al principi, l’exèrcit colonial sota el comandament de Franco va quedar bloquejat al Marroc per la flota republicana. En canvi, mentre el govern republicà es trobava amb problemes per rebre ajuda del govern frontpopulista francès i l’hostilitat de la Gran Bretanya, Franco va rebre l’ajuda de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista.

jul_1936.png

Al centre de la Península, al nord de Madrid, ben aviat va quedar configurada una línia de front a tot el llarg de la Sierra del Guadarrama, on el general Mola havia enviat les seves tropes des de Navarra amb la intenció de conquerir Guadalajara i després Madrid. El pas de Somosierra i el pas del Alto de los Leones van ser els dos punts on va quedar concentrada l’ofensiva rebel dels primers moments. Mentrestant, a Toledo, el general Moscardó, reclòs a l’Alcázar amb un centenar de militars i les seves famílies, iniciava una resistència al setge republicà que es convertiria en un mite de l’Espanya franquista.

Pel que fa al nord, el general Mola va enviar, també des de Navarra, una expedició directa a Guipúscoa, on s’establiria una altra línia de front. En paral·lel, a Astúries, el coronel Aranda hauria de fer front al setge d’Oviedo, imposat pels miners que havien acabat de vèncer la resistència de la caserna de Simancas, a Gijón.

A Andalusia, la iniciativa també va córrer a mans dels militars insurrectes gràcies al trasllat a la Península de les tropes de l’exèrcit de l’Àfrica (la Legió Estrangera i els regulars marroquins) comandat pel general Franco. Amb avions de transport cedits per l’Alemanya nazi, en pocs dies les posicions nacionals a l’Andalusia occidental van veure’s reforçades, a la vegada que es reunia un important contingent de tropes que haurien d’iniciar una ofensiva cap al nord amb l’objectiu de tallar els contactes republicans amb la frontera portuguesa i prendre Madrid, símbol del poder republicà.

Plan Guerra Civil del General Mola.jpg

Per contra, en terres de l’Aragó, l’ofensiva va ser iniciada des de Catalunya i el País Valencià. Després d’haver esclatat la rebel·lió i davant la desmembració patida per l’exèrcit, l’hegemonia era dels treballadors. I així, en arribar notícies del triomf de la sublevació a les capitals aragoneses, les diverses organitzacions obreres i populars van formar milícies de voluntaris per anar al front.

Des de Catalunya, la central anarcosindicalista CNT va enviar els primers voluntaris a la conquesta de Saragossa i Osca en una data tant immediata com el 23 de juliol, i en els dies següents farien el mateix el POUM, la UGT, l’Esquerra Republicana de Catalunya i el PSUC. En total, les milícies van sumar uns 30.000 homes, amb clara majoria de militància cenetista. De la mateixa manera, des del País Valencià també van sortir columnes republicanes en direcció al front de Terol. La resistència dels nacionals en les tres capitals aragoneses, però, va aturar l’abast de l’ofensiva miliciana i el front d’Aragó va tendir a estabilitzar-se en els límits fixats durant les primeres setmanes de la guerra.

el frente de aragon.gif

De la mateixa manera, l’ofensiva republicana a Mallorca, organitzada per la Generalitat de Catalunya durant l’agost i comandada pel general Bayo, tampoc va assolir els seus objectius i va acabar esdevenint un fracàs contundent. El fet que Mallorca estigués en mans dels nacionals va permetre a Franco comptar amb una plataforma logística decisiva de cara a l’ús de l’aviació italiana establerta a l’illa.

Durant els mesos d’agost i setembre de 1936, els exèrcits de Franco van protagonitzar una ofensiva en direcció a Extremadura i a la zona centre que va culminar amb la presa de Badajoz per part de les tropes del general Yagüe i va possibilitar l’enllaç de l’exèrcit de l’Àfrica amb el del Nord comandat per Mola. L’èxit de la campanya, acompanyada d’una ferotge repressió contra tota resistència popular, es tancaria amb la posterior conquesta de Toledo, posant fi al setge de l’Alcázar, cap a finals de setembre.

D’altra banda, al nord, durant aquests mesos, l’ofensiva nacional va fer-se amb Irún i Sant Sebastià, amb la qual cosa els insurrectes s’asseguraven el control de la frontera basca amb França.

nov_1936.png

Les victòries franquistes, relativament fàcils, assolides en els primers mesos del conflicte van fer pensar els insurrectes amb una senzilla conquesta de Madrid que aplanés el camí cap a la victòria. Amb aquest objectiu van iniciar-se els preparatius per a realitzar l’ofensiva sobre la capital, campanya que ocuparia el centre d’atenció militar des de finals d’octubre de 1936 fins a finals de març de 1937. Madrid esdevenia així el principal front de guerra.

Tanmateix, l’ofensiva franquista sobre Madrid va topar amb una resistència més forta de la que esperaven els militars. Davant la possibilitat de la caiguda de la capital, el 29 d’octubre, va decretar-se la mobilització general per aturar l’ofensiva i la República va veure’s obligada a desplaçar-hi tropes procedents d’altres fronts. Els combats van ser intensos als ravals de la ciutat, fortificats per a la defensa. És el moment del naixement de consignes que esdevindrien mítiques per a la resistència republicana com “¡No pasarán!” o “¡Madrid será la tumba del fascismo!”.

cartel NO PASARAN.jpg

CARTELAYUDAMADRID.jpg

defensar madrid.jpg

L’ofensiva franquista sobre Madrid va obligar el govern de la República a exiliar-se a València, el 6 de novembre, davant el temor de caure presoners en mans dels rebels. El govern de la capital recauria aleshores sobre una Junta presidida pel general Miaja, mentre que la direcció militar de la defensa va ser confiada al comandant Rojo.

Malgrat l’atac frontal dels insurrectes i les constants incursions aèries, Madrid va resistir en mans dels republicans, que mantindrien el seu domini a la capital fins al final del conflicte. L’arribada de les primeres Brigades Internacionals, de les primeres remeses d’armament soviètic i de les columnes de voluntaris catalans (d’entre elles una dirigida pel líder anarcosindicalista Buenaventura Durruti que perdria la vida durant la defensa de Madrid en circumstàncies estranyes) van ser decisives en la resistència madrilenya davant els franquistes.

ataque madrid.gif

Un cop rebutjat l’intent d’ocupar Madrid, els insurrectes van iniciar dues maniobres d’encerclament per aïllar la capital i tallar les comunicacions amb el govern republicà establert a València. La primera acció va derivar en la Batalla del Jarama (febrer de 1937), en la qual els insurrectes van ser detinguts pels republicans. Una segona ofensiva nacional va comportar la Batalla de Guadalajara (març de 1937), escenari en el que les tropes italianes aliades dels franquistes van ser derrotades de forma contundent per l’Exèrcit Popular de la República en la primera victòria republicana realment important. D’aquesta manera, les contraofensives republicanes, victorioses als fronts del Jarama i Guadalajara, va permetre una relativa estabilització del front de Madrid.

Tot i els èxits en la defensa de Madrid, el febrer de 1937, les tropes de Queipo de Llano van bombardejar i ocupar Màlaga, provocant un èxode de població republicana i reduint més encara el territori andalús en mans de la República.

El govern Negrín (maig de 1937-març de 1939)

dilluns, 4/04/2011

Els Fets de Maig de 1937 van comportar modificacions polítiques substancials dins del bàndol republicà amb la pèrdua d’influència dels anarquistes i l’enfortiment de les posicions dels comunistes, que ja gaudien d’un gran ascendent gràcies a l’ajuda militar que la Unió Soviètica estava proporcionant a la República. A més, el curs desfavorable de la guerra havia posat en contra del govern de Largo Caballero els comunistes, els sectors socialistes favorables a Indalecio Prieto i els republicans d’esquerra, que ara tindrien l’oportunitat de redreçar la situació segons els seus interessos.

D’acord amb les directrius soviètiques de perseguir els trotskistes com a enemics de la Revolució, els comunistes espanyols i catalans van exigir la il·legalització del POUM i que els seus líders fossin detinguts acusats de ser els responsables màxims de la crisi de maig i de complicitat amb el feixisme. La negativa de Largo Caballero a il·legalitzar el POUM va comportar que els comunistes forcessin una crisi de govern que obligaria Largo a dimitir.

El 17 de maig, el president de la República, Manuel Azaña, va encarregar que es constituís un nou govern presidit per Juan Negrín, del qual van ser exclosos els anarquistes. El nou govern, recolzat pel PSOE, va ser l’encarregat de dur a terme la repressió contra el POUM i els seus militants, fet que abocaria el partit a la dissolució i, més tard, comportaria l’assassinat del seu secretari Polític, Andreu Nin a mans d’agents de la policia política soviètica.

Dr. Juan Negrín López.jpg

Juan Negrín

Respecte de Catalunya, a partir de maig de 1937 la Generalitat va veure molt minvades les seves competències. Aquell mateix mes va perdre el control de l’ordre públic i de l’organització militar, que des d’aquell moment van ser assumits pel govern Negrín, el qual posava l’èmfasi en la centralització política i militar per assolir l’objectiu prioritari de guanyar la guerra. I el procés de transferències no havia fet més que començar.

El govern Negrín va reforçar el poder central, va unificar la direcció bèl·lica, va integrar totes les milícies en l’Exèrcit Popular i va establir el control sobre la producció industrial i agrària. En aquest context, va dissoldre’s el Consell de Defensa d’Aragó, dominat pels anarquistes. Semblava que Espanya i Catalunya assolien finalment una estabilitat política, i de fet el govern Negrín es mantindria fins a la fi de la guerra, però l’estabilització política sota el domini comunista només podia ser efectiva si arribaven victòries militars.

La formació, el mes de juny, d’un nou govern de la Generalitat de Catalunya presidit per Companys i fonamentat en l’aliança entre l’ERC i el PSUC, sense la participació de la CNT, no va impedir que les relacions amb Negrín fossin molt tenses. La marginació dels anarquistes sumada a la progressiva pèrdua d’influència de la Generalitat a causa de les ingerències del govern central van comportar que el PSUC esdevingués la força predominant a Catalunya fins el final de la guerra.

afich-espag15.jpg

Cartel-049.jpg

Al novembre de 1937, Negrín va decidir traslladar el govern de la República de València fins a Barcelona, on també es trobava el govern basc, refugiat des de la caiguda del nord. La decisió va estar motivada per la necessitat de controlar els recursos econòmics i militars d’una de les zones més riques i poblades que quedaven sota el control republicà. Amb el govern Negrín arribaven també els aparells centrals dels partits i les institucions espanyoles.

El govern republicà, un cop instal·lat a Barcelona, va assumir l’ordre públic, la gestió dels proveïments, el comerç exterior, l’administració de justícia i la industria de guerra, tot deixant de banda l’administració d’un govern de la Generalitat molt afeblit per les circumstàncies i que veia amb impotència com les seves competències reals s’anaven reduint.

El 1938 la situació ja era desesperada en el territori republicà. Hi mancaven aliments, els desastres militars eren continus i entre la població començaven a fer-se evidents la desmoralització i el cansament derivats d’una guerra llarga. Davant aquesta situació, Negrín, amb l’esperança d’aconseguir suports internacionals, va proposar una sortida negociada que posés fi a la guerra i va publicar el Programa dels Tretze Punts on exposava les condicions necessàries pel cessament de la violència. Però aquests van ser rebutjats per Franco i tampoc van rebre l’aval internacional necessari per forçar el bàndol nacional, que comptava amb el suport del nazisme i el feixisme, a la negociació.

Aleshores, Negrín va mostrar-se partidari de la resistència a ultrança de la República tot i les constants desfetes militars. Aquesta posició es justificava en el fet que la tensa situació internacional provocada per l’agressiu expansionisme nazi podia precipitar Europa cap a la guerra en qualsevol moment. Això podia ser beneficiós per a Espanya ja que, a més de reduir la presència nazi-feixista a la Península, podia permetre a la República incorporar-se en un ampli conflicte europeu contra els totalitarismes que suposés la desitjada ajuda internacional negada fins aquell moment.

juan-negrin-indalecio-prieto.jpg

Juan Negrín i Indalecio Prieto

Però, tot i les esperances de Negrín, en el marc de la política d’apaivagament practicada pel govern britànic, el setembre de 1938 es signava el Pacte de Munic, mitjançant el qual la Gran Bretanya i França reconeixien l’annexió dels Sudets per part d’Alemanya i claudicaven davant l’expansionisme nazi per mantenir la pau. Tanmateix, Negrín no va perdre l’esperança i, amb el suport dels comunistes, va insistir en la necessitat de resistir militarment. La guerra, però, estava perduda.

La derrota i ocupació de Catalunya pels franquistes, entre gener i febrer de 1939, va significar l’exili per als diferents governs que s’havien instal·lat a Barcelona. Així, el govern central, el govern de Catalunya i el govern del País Basc, així com tots els seus dirigents polítics i sindicals van haver de creuar la frontera. Mentre, a les darreries de febrer, Gran Bretanya i França reconeixien el règim de Franco com a govern d’Espanya, Manuel Azaña dimitia com a president de la República des de l’exili francès.

Malgrat els esforços de Negrín per continuar la guerra a la desesperada, la República tenia els dies comptats. El drama va completar-se l’1 d’abril quan, oficialment, es declarava la desfeta republicana. Quatre mesos després, l’1 de setembre, esclatava la Segona Guerra Mundial. Negrín tenia raó, però el temps no li va permetre arribar a temps a un conflicte internacional que s’iniciava quan la Segona República espanyola ja havia estat oficialment liquidada pel franquisme.

Dissidències polítiques i enfrontaments entre els republicans: els Fets de Maig de 1937

dissabte, 2/04/2011

L’inici de la Guerra Civil havia comportat l’inici d’un procés revolucionari que es concretava tant en aspectes polítics com econòmics i socials. Així, durant els primers mesos del conflicte ni el govern central ni el govern de la Generalitat posseïen de fet el poder real. Aquesta situació va originar nombrosos problemes i friccions entre les diverses forces polítiques que integraven el bàndol republicà.

D’una banda, els anarquistes de la CNT-FAI, recolzats pels comunistes del POUM i per l’ala més esquerrana del PSOE, eren partidaris d’aprofundir la revolució com a única garantia de guanyar la guerra i es resistien a integrar les milícies en l’exèrcit regular. Per contra, els partits republicans, el PCE, el PSUC i l’ala dretana del PSOE defensaven la restauració de les institucions anteriors a l’inici de la guerra, el control de les col·lectivitzacions, la reconstrucció de l’Estat, la paralització del procés revolucionari i la centralització dels esforços en la guerra.

Així, a Catalunya les tensions polítiques van augmentar fins el punt que, el desembre de 1936, Andreu Nin, secretari polític del POUM, va ser exclòs del govern de la Generalitat arran de la seva postura antiestalinista i per la pressió exercida pel PSUC a través d’una campanya de calumnies i difamacions. D’aquesta manera començava una nova etapa on l’equilibri de forces canviaria: el POUM cercaria el suport de la CNT mentre que el PSUC esdevenia el partit marxista més poderós de Catalunya.

andreu nin.jpg

Andreu Nin

Durant el 1937 van seguir les pugnes i les rivalitats entre la CNT i el PSUC. El mes de gener van produir-se uns enfrontaments armats a La Fatarella (Tarragona), la responsabilitat dels quals va ser atribuïda als anarquistes. Posteriorment, el mes d’abril la tensió política va augmentar quan a Puigcerdà van reproduir-se els enfrontaments armats entre els anarquistes i les forces d’ordre públic de la Generalitat. A més, a Barcelona va produir-se l’assassinat de Roldán Cortada, militant del PSUC i membre del Comitè de Catalunya de la UGT.

La tensió va arribar al seu màxim durant el mes de maig a causa dels assassinats de dirigents comunistes i anarquistes durant el mes d’abril; la inestabilitat social i el clima d’inseguretat regnant per culpa dels escamots dels diferents partits que actuaven de forma descontrolada; l’encariment dels productes bàsics i l’escassetat general de queviures; i el descens de la influència dels ministres anarquistes en el govern de Largo Caballero. Es presagiava una generalització dels enfrontaments.

En aquest context, el fet que la policia ocupés per ordre de la Generalitat l’edifici de la Telefònica de Barcelona, en mans de la CNT, per controlar les comunicacions va desencadenar un enfrontament obert entre els anarquistes, amb el recolzament del POUM, i els comunistes del PSUC recolzats per la resta de partits, disposats a frenar definitivament l’avenç de la revolució.

fets de maig.jpg

Així, entre els dies 3 i 6 de maig, Barcelona va estar sotmesa a una lluita fratricida que va omplir els carrers de barricades i conflictes armats. A més, va servir com a pretext perquè el govern republicà intervingués a Catalunya, en detriment de la capacitat política del govern de la Generalitat, tot incorporant 5.000 guàrdies d’assalt per a posar fi a la crisi. La lluita va provocar dos-cents morts i uns mil ferits d’un i altre bàndol i va significar la derrota política dels anarquistes i el POUM, així com una profunda crisi de govern.

Els Fets de Maig de 1937 van posar en evidència els dos grans problemes del bàndol republicà. D’una banda, les tensions entre les forces antifeixistes per la direcció militar i política de la guerra i del procés revolucionari. De l’altra, les diferències entre el govern republicà i la Generalitat per les reticències del govern central sobre la capacitat de la Generalitat per governar i dirigir la guerra, a més de considerar que Catalunya no col·laborava prou en l’esforç bèl·lic de la República.

Quan finalment va retornar la calma, les conseqüències derivades d’aquests esdeveniments comportarien importants modificacions polítiques que marcarien la posterior evolució del bàndol republicà, i en especial de Catalunya: els nivells d’autonomia de la Generalitat van veure’s limitats, fet accentuat arran del trasllat del govern republicà a Barcelona l’octubre de 1937; el POUM va ser declarat il·legal i el seu cap, Andreu Nin, assassinat; la CNT va abandonar el govern de la Generalitat i va perdre bona part de la seva influència; i el PSUC va esdevenir la principal força política de Catalunya, sobretot després de la caiguda de Largo Caballero i el nomenament de Negrín com a president del govern.

Guerra i Revolució a la Catalunya republicana

divendres, 1/04/2011

El domini de la CNT-FAI. El fracàs de la insurrecció militar a Barcelona va significar que els anarcosindicalistes de la CNT-FAI, que havien tingut un paper molt destacat a l’hora d’evitar la victòria dels militars rebels, es fessin amb el control efectiu de la situació, sobretot després de fer-se amb l’armament de la caserna de Sant Andreu i de la Mestrança. D’aquesta manera, aprofitant la debilitat que el govern central havia propiciat en llicenciar tots els soldats pertanyents a unitats els caps de les quals s’haguessin sublevat, s’iniciava una autèntica revolució social arreu de Catalunya.

Barricada el 19 de Julio 1936.jpg

Davant l’esclat de la revolució social, la Generalitat no va tenir més remei que acceptar els fets consumats i intentar canalitzar-los ja que no disposava d’efectius per oposar-s’hi. Així, el 20 de juliol, el president Companys va convocar els dirigents de la CNT-FAI i els va oferir la formació d’un comitè que agrupés les diferents forces polítiques i sindicals fidels a la República.

Així va néixer el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, constituït el 21 de juliol de 1936, presidit pel president Companys però sota el control real de la CNT-FAI, i que va actuar com un veritable govern, inclús per damunt de la pròpia Generalitat. Aquest òrgan estava integrat per cinc representants de la CNT-FAI, tres membres de l’UGT i d’Esquerra Republicana de Catalunya, i un del PSUC, el POUM, la Unió de Rabassaires i l’Acció Catalana.

Comitè Central de Milícies Antifeixistes.JPG

Primera reunió del Comité de Milícies Antifeixistes de Catalunya (Barcelona, 1936)

D’aquesta manera, durant l’estiu de 1936, el govern de Catalunya va restar en mans del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, el qual va actuar sobre tres grans eixos: restablir l’ordre públic mitjançant patrulles de control formades per milicians, organitzar les columnes de voluntaris formades per milicians que van sortir cap al front d’Aragó, i socialitzar l’economia a través del Consell d’Economia.

Tanmateix, l’actuació del Comitè durant els primers mesos de la guerra no va solucionar els greus problemes plantejats per l’aixecament del 18 de juliol. L’ordre públic no va restablir-se, donant pas a un ambient d’inseguretat angoixós; els milicians van fracassar en els seus intents de recuperar Osca i Saragossa; i les col·lectivitzacions no van donar el resultat esperat.

cartell guerra civil.jpg

El govern Tarradellas. Després d’un període inicial marcat pel domini anarcosindicalista, la CNT-FAI va anar perdent terreny i aquest retrocés va impulsar-la a participar en el govern d’unitat de la Generalitat presidit per Josep Tarradellas, format el 26 de setembre de 1936. El govern integrava membres de l’ERC, la CNT, el PSUC, el POUM i l’Acció Catalana. La Generalitat guanyava solidesa i recuperava el paper perdut a causa del protagonisme anarquista del 18 i 19 de juliol.

La Generalitat reassumia la iniciativa política amb el govern Tarradellas i la dissolució del Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Els objectius del nou govern passaven per posar ordre en la caòtica situació en la qual es trobava el territori català tot aprofitant el fet que, després del cop del 19 de juliol, el buit de poder de l’Estat a Catalunya havia incrementat, de fet, l’autonomia de la Generalitat, configurant una situació particular en el si de les zones controlades per la República.

TARRADELLAS AMB COMPANYS.jpg

Josep Tarradellas i Lluís Companys

En aquest context, les prioritats del govern Tarradellas van ser: l’aturada dels assassinats indiscriminats i la violència incontrolada, recollint les armes que circulaven a la rereguarda, centralitzant els serveis policials en una Junta de Seguretat Interior i reconstruint l’aparell judicial; la substitució dels comitès locals per nous ajuntaments; l’organització d’un Exèrcit Popular de Catalunya que pogués afrontar amb garanties la presa de Saragossa i Osca al front d’Aragó tot militaritzant les milícies; i la racionalització de l’activitat econòmica intervenint per ordenar i controlar les col·lectivitzacions.

Els resultats de les polítiques del govern Tarradellas, però, no van ser els esperats, a causa sobretot de les diferències que existien entre les diferents forces polítiques que integraven el govern. Així, la CNT veia la necessitat de formar un exèrcit regular, però no va facilitar-ne la formació; i els partits i els sindicats coincidien a l’hora d’afirmar que s’havien de lliurar les armes, però cap d’ells ho acabava de fer. Estaven en joc coses que anaven més enllà de la pròpia conjuntura bèl·lica i cap dels interessats volia cedir, pensant en els seus plantejaments de present i, sobretot, de futur.

Les col·lectivitzacions. El procés de revolució econòmica i col·lectivitzacions a Catalunya protagonitzat pels organismes populars va afectar fonamentalment a les empreses industrials mentre que, llevat de les comarques tarragonines, la col·lectivització agrària va ser poc important. El procés de col·lectivitzacions va iniciar-se d’una manera espontània quan, un cop va reprendre’s el treball després de les jornades de juliol, els obrers van trobar-se amb el fet que molts propietaris, gerents o directors havien abandonat les empreses. A partir d’aquest moment va iniciar-se un procés d’incautacions com a pas previ a la col·lectivització.

cartel cnt.jpg

Amb l’objectiu de coordinar i dirigir el procés, l’11 d’agost va constituir-se el Consell d’Economia de Catalunya, en el qual estaven representats tots els partits i els sindicats catalans. El Consell va elaborar, no sense tensions internes, un Decret de Col·lectivitzacions que va ser aprovat el 24 d’octubre pel govern Tarradellas i que seria l’instrument per a regular la nova economia i establir un pla d’organització econòmica per a Catalunya basant-se en l’autogestió obrera i amb l’objectiu de construir una societat socialista. El decret era un fidel reflex de la conjuntura catalana.

Els criteris de col·lectivització que s’establien en el decret eren: col·lectivització obligatòria per aquelles empreses que tenien més de cent treballadors o havien estat abandonades pels seus propietaris; col·lectivització de les empreses que comptaven entre cinquanta i cent treballadors si dues terceres parts dels treballadors ho demanaven; i control dels propietaris sobre les empreses de menys de cinquanta treballadors, però fiscalitzades per un consell obrer.

Cartel POUM.jpg

Els més perjudicats pel procés de col·lectivitzacions decretat pel govern Tarradellas van ser els grans propietaris, mentre que la petita burgesia va sortir menys malparada ja que va mantenir les seves empreses i fàbriques, tot i que sota el control dels treballadors.

Els problemes que van tenir les indústries en general, i que en conseqüència van determinar el resultat de les col·lectivitzacions, van ser els lògics en una economia de guerra: mancança de primeres matèries, especialment d’aquelles que s’obtenien de la resta d’Espanya, ja fos perquè es trobaven en mans del bàndol nacional o per les dificultats que comportava el seu transport; escassetat de combustible; bloqueig de les exportacions per compensar el deute de l’Estat espanyol; i represàlies de companyies estrangeres que havien patit la col·lectivització de les seves empreses a Catalunya.

teatre i revolucio.jpg

El resultat de les col·lectivitzacions va ser irregular. Alguns sectors, com el metal·lúrgic i el químic, van actuar amb autosuficiència, mentre que d’altres van fracassar a causa de l’excessiu intervencionisme dels consells i la falta d’experiència dels seus gestors. Al final de la guerra hi havia unes 4.500 empreses controlades pels comitès obrers, unes 2.000 de col·lectivitzades, i entre 5.000 i 6.000 que formaven part d’agrupacions socialitzades.

Al camp català, a diferència del que va passar a l’Aragó, Andalusia, la Manxa o el País Valencià, les col·lectivitzacions agràries van tenir poca importància a causa del predomini de la petita i mitjana propietat i de l’oposició del govern autònom de la Unió de Rabassaires, de la UGT, del PSUC i d’ERC, així com per l’escassa implantació de la CNT al medi rural. Així, la situació dels pagesos propietaris va ser bastant més favorable que la dels treballadors industrials i l’estructura de la propietat no va veure’s excessivament alterada.

Des de l’agost de 1936, tots els pagesos formaven part obligatòriament de la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya, a la qual havien de vendre les seves collites al preu indicat per la Conselleria d’Agricultura a canvi de productes de primera necessitat a preus raonables. Tot i això, els camperols només venien una part de la seva collita i l’altra se la reservaven o la venien al mercat negre, on es pagaven millors preus a causa de l’escassetat que es patia.

Guerra i Revolució a l’Espanya republicana

dijous, 31/03/2011

La insurrecció militar de juliol de 1936 va representar un trasbals social, econòmic i polític profund a l’Espanya republicana. La inoperància mostrada pel govern ràpidament va veure’s superada per la ràpida i decisiva resposta de les organitzacions obreres i populars que, tant en el terreny militar com en els camps econòmic, polític i social, van tractar de donar respostes immediates a la situació que es donava arran de l’esclat de la Guerra Civil. Així, al territori que va mantenir-se fidel a la República, la insurrecció militar va provocar l’extensió d’un clima revolucionari.

giral.jpg

José Giral

La revolució social. Per aturar la insurrecció militar, el govern republicà de José Giral, constituït el 19 de juliol, després de lliurar armes a les milícies dels partits i als sindicats, va dissoldre l’exèrcit tradicional i els cossos policials a la vegada que decretava la creació de batallons de voluntaris, en els quals havien d’integrar-se les milícies obreres. En poques setmanes va produir-se una total transformació del sistema polític, social i econòmic, i la forma tradicional de poder era liquidada en molts territoris de la zona republicana.

En conseqüència, en el territori republicà va crear-se una estructura de poder popular que es vertebraria al voltant dels sindicats i els partits d’esquerres que, en aquell moment, constituïen l’única força capaç de defensar la legalitat republicana. Aleshores, recolzades moralment en el fet que havien estat decisives per fer fracassar el cop d’Estat, les forces obreres van sentir-se autoritzades a impulsar canvis socials revolucionaris. L’Estat burgés va col·lapsar-se en els primers dies de la guerra i això va portar a l’aparició d’òrgans revolucionaris de poder paral·lel.

D’aquesta manera, entre l’estiu i la tardor de 1936, el poder de l’Estat va ser substituït per organismes revolucionaris populars que aplegaven en el seu si a les forces que havien integrat el Front Popular. Així, políticament, durant els primers mesos de la guerra va donar-se una situació de dualitat en el poder, caracteritzada per la coexistència dels governs legals i democràtics de la Generalitat i de l’Estat amb les noves formes de poder polític que van sorgir arreu com a conseqüència de la iniciativa obrera i popular. Els nous consells, comitès i juntes van ser els encarregats d’organitzar les columnes de voluntaris per anar al front, l’ordre públic, l’economia i la vida social.

19julio1936carabinerosymilicianosenbarcelona.jpg

Per exemple, al País Valencià va crear-se un Comitè Executiu Popular que des de principis d’agost seria l’única autoritat revolucionària regional. Al País Basc, les Comissaries primer i després les Juntes de Defensa van representar l’únic poder eficaç fins que, el setembre de 1936, amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia, va constituir-se el primer govern basc sota el control majoritari del Partit Nacionalista Basc. I al front d’Aragó, els anarcosindicalistes van constituir un Consell de Defensa regional que exerciria el seu poder a tota la zona aragonesa que es va mantenir sota el control republicà. També van destacar el Consejo Soberano de Asturias i la Junta de Defensa de Madrid.

La repressió. En els primers mesos de la guerra, en paral·lel a la proliferació de poders locals i regionals revolucionaris a la zona republicana, va desencadenar-se un procés de repressió espontània contra tots aquells elements que poguessin tenir qualsevol tipus de relació amb els insurrectes. Així, l’Església, la burgesia, els propietaris de terres i les classes benestants van ser objecte d’una persecució que va escapar del control del govern. Molts dels perseguits van fugir a l’estranger, van amagar-se o van passar a la zona insurrecta.

D’aquesta manera, en mig del clima revolucionari, van produir-se assassinats, execucions, passejades, detencions il·legals a les txeques (presons clandestines per a presos polítics sota el control comunista) i saqueigs i crema d’esglésies i convents, a més de produir-se la requisa de béns i propietats d’institucions i particulars. Com a conseqüència de la repressió incontrolada van produir-se fets especialment greus com, per exemple, l’assassinat de presos polítics de dretes a la presó Model de Barcelona d’agost de 1936, o l’execució de presos polítics a Paracuellos del Jarama (Madrid) de novembre de 1936. També van ser assassinats polítics com Melquiades Álvarez o José Antonio Primo de Rivera, afusellat a la presó d’Alacant.

Les col·lectivitzacions i revolució llibertària. La proliferació de poders locals i regionals de caràcter revolucionari va anar acompanyada, a bona part del territori republicà, d’una profunda transformació econòmica. La revolució va portar endavant la formació de col·lectivitzacions que, tant al camp com a les ciutats industrials, van posar l’economia sota el control de comitès obrers i camperols. I és que la revolució llibertària no només es dirigia contra el cop militar dels nacionals, sinó contra les bases de l’ordre capitalista burgés; es a dir, contra els latifundis, i contra la propietat privada dels mitjans de producció.

cartel cnt.jpg

Van donar-se dos model de col·lectivització. En alguns casos primerencs, els treballadors, organitzats en comitès, van posar-se al capdavant de les empreses perquè a l’hora de tornar a la feina després dels fets de juliol van trobar-se que els empresaris i els industrials havien fugit després de l’esclat de la Guerra Civil, o bé havien estat detinguts o assassinats. En d’altres, els treballadors van fer-se amb el control i la direcció de les empreses i van comunicar els propietaris que des d’aquell moment les explotarien en un règim d’autogestió. Igualment, en el camp, els organismes populars van confiscar terres als grans propietaris.

Una sèrie de decrets, tant del govern central com de la Generalitat de Catalunya, van donar cobertura legal a les confiscacions de les indústries i les terres del camp que havien efectuat els organismes populars. A més, amb l’objectiu de mantenir l’activitat productiva, aixecar una indústria de guerra i atendre les necessitats de subsistència de la població, van decretar-se altres mesures com el control de la banca, la creació d’entitats de crèdit públic, la regulació dels salaris i la municipalització del sòl urbà.

cartel-libertad-fai.jpg

Serien els comunistes del PCE els que van convertir-se en els principals enemics de la revolució dins del propi territori republicà. Els altres partits del Front Popular van adherir-se al PCE per convertir-se en els defensors de la propietat privada i dels interessos de la classe mitjana i la petita burgesia. També alguns líders socialistes com Prieto i Negrín estaven convençuts de que s’havia de configurar un Estat convencional amb un control centralitzat de l’economia i els instruments institucionals per a la mobilització massiva per realitzar un esforç bèl·lic eficaç contra els insurrectes.

La teoria i la pràctica tradicionals de l’anarquisme espanyol resultaven perjudicials per als objectius de Negrín i els seus consellers soviètics. El pensament antiestatalista del moviment llibertari (CNT-FAI i Juventudes Libertarias) va fer que aquestes organitzacions plantegessin els seus objectius revolucionaris en oposició al règim estatal republicà. Això va resultar molt perjudicial per a la coordinació econòmica centralitzada de l’esforç bèl·lic i va portar a una sèrie de cruels lluites internes dins de la zona republicana.

D’aquesta manera, la revolució llibertària iniciada l’estiu de 1936 va fracassar pels obstacles i la resistència que va trobar-se en el propi territori republicà. Abans de que finalitzés la Guerra Civil i Franco acabés de forma sagnant amb els dissidents republicans, la revolució ja havia fracassat des de mitjans de 1937.

El govern de Largo Caballero. El 5 de setembre de 1936, el socialista Largo Caballero va formar a Madrid un govern front-populista que integrava en el seu si a republicans, socialistes i, per primer cop, comunistes. L’objectiu era recuperar un poder estatal fort, unit per un pacte antifeixista, que concentrés els esforços bèl·lics militaritzant les milícies i organitzés l’Exèrcit Popular, controlés les experiències d’autogestió i posés fi al terror revolucionari.

francisco-largo-caballero p.jpg

Francisco Largo Caballero

Dos mesos després, en un fet sense precedents, quatre ministres anarquistes s’incorporarien al govern. Però, tot i aquesta gran aliança entre les forces republicanes, burgeses i obreres, ben aviat esclatarien greus enfrontaments entre les diferents forces polítiques que integraven el govern de Largo Caballero, deixant palesa la disgregació política que va existir entre els republicans durant tota la guerra.

El món davant la Guerra d’Espanya

dimecres, 30/03/2011

L’esclat de la Guerra Civil va provocar un fort impacte en la política mundial dels anys trenta. Així, des del primer moment, la Guerra d’Espanya, nom amb el qual va ser conegut el conflicte a nivell internacional, va tenir un repercussió internacional. Tots els governs del món, tots els grups i els partits polítics, els intel·lectuals europeus i americans, van veure’s obligats a definir la seva posició en relació al conflicte bèl·lic que enfrontava la societat espanyola.

La guerra va ser interpretada com una confrontació entre les forces democràtiques, i en part revolucionàries, enfront dels règims feixistes totalitaris en expansió. Per això, més enllà de les dinàmiques internes espanyoles, es va considerar que Espanya era una mena de “microcosmos” en el qual ja s’estava produint l’enfrontament armat que molts sectors de l’opinió pública mundial temien acabaria esclatant. Els governants, els mitjans de comunicació i els intel·lectuals d’arreu del món s’apassionarien i es dividirien davant l’anàlisi del conflicte. En definitiva, la guerra que dividia els espanyols aviat dividiria també els diferents governs i l’opinió pública mundial.

Igualment, a partir de l’inici de la guerra, ambdós bàndols van cercar suport i ajuda exterior en els diversos governs europeus del període. La República, per una banda, esperava comptar amb la col·laboració dels governs democràtics europeus, especialment de França, que des de maig de 1936 estava governada per un govern de coalició de Front Popular presidit pel socialista Léon Blum. En canvi, els militars insurrectes tenien situades les seves esperances en els països feixistes: la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya de Hitler.

Els governs feixistes d’Itàlia i Alemanya van veure en la insurrecció un fre a l’expansió del comunisme i van ser els primers a manifestar públicament les seves simpaties pels rebels, tot enviant-los ajuda militar. També el règim filofeixista de l’Estado Novo portuguès del dictador Oliveira Salazar va manifestar-se com un aliat fidel dels insurrectes, així com el catolicisme tradicional i el papat, els quals acabarien manifestant-se a favor del bàndol franquista.

hitler mussolini.jpg

Benito Mussolini i Adolf Hitler

En canvi, des del punt de vista dels règims democràtics, la intervenció directa dels països europeus en la Guerra Civil espanyola, però, podia ser un greu perill pel feble equilibri existent entre les democràcies i els feixismes totalitaris de l’Europa d’entreguerres. Aquest perill seria decisiu perquè França, el país que es trobava més amenaçat per Alemanya i Itàlia, després de rebre la petició republicana de suport militar i polític, optés per la neutralitat.

A més, Gran Bretanya, defensora d’una política de contenció davant l’Alemanya nazi, va comunicar al govern francès que no donaria suport a la política internacional francesa davant la amenaça de Hitler si intervenia en la Guerra Civil espanyola. Els objectius de la política anglesa de No Intervenció en el conflicte espanyol eren el confinament de la guerra a l’àmbit peninsular com un conflicte intern.

Aquesta darrera pressió britànica va ser decisiva perquè França proposés a la resta de governs europeus una política de no intervenció, política que inicialment acabarien acceptant tots els països, incloent-hi el feixisme italià, el nazisme alemany i els comunistes soviètics. Així, l’agost de 1936, va crear-se el Comitè Europeu de No Intervenció en la Guerra d’Espanya, organisme amb seu a Londres, integrat per 27 països i que seria l’encarregat de vigilar que es complissin els acords.

Stanley_Baldwin.jpg

Stanley Baldwin, primer ministre britànic

En la pràctica, però, la República va ser l’única perjudicada per la neutralitat europea ja que es negava a un Estat sobirà i legítimament democràtic l’ajuda per defensar-se d’una insurrecció contrarevolucionària. A més, tot i l’existència del Comitè de No Intervenció, els governs feixistes d’Itàlia i Alemanya en cap moment van respectar la no intervenció i, immediatament després de la signatura del compromís de neutralitat, van enviar abundant material de guerra i nombrosos soldats per a combatre en el bàndol franquista. França i la URSS, per contra, van decretar l’embargament d’armes a la República. Així, aquest Comitè era una mostra més de la claudicació de les potències democràtiques occidentals davant el feixisme.

Així, durant la guerra, els totalitarismes feixista i nazi van trametre avions, tancs, artilleria, fusells i municions al bàndol franquista. Des d’Alemanya, Hitler va enviar a Espanya la Legió Còndor i va fer servir el conflicte com un banc de proves per a les noves armes que serien utilitzades en la Segona Guerra Mundial. En contrapartida, Alemanya va assegurar-se de que la seva inversió en la Guerra Civil seria retornada a base de matèries primeres estratègiques i una creixent penetració en la indústria de la mineria espanyola.

Zentralbild"Legion Condor" in SpanienFaschistische deutsche Interventionstruppen unterstützen den Francoputsch 1936 - 1939 gegen die demokratische Republik Spanien.UBz.: Auf dem Flugplatz Levida. Beim Einhängen der Bomben.C 0214/07/13 N

La Legió Còndor

INTERVENCIÓ MILITAR ALEMANYA EN LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
Tropes 17.000
Tancs 120
Peces d’artilleria 600
Avions 597

D’altra banda, el suport italià va consistir en l’enviament d’una gran unitat, el Corpo Truppe Volontarie, i en el subministrament d’armament. Mussolini va ser qui més homes i més materials bèl·lics va enviar a Espanya. L’ajuda militar italiana va facilitar-li a Franco la tasca de forma directa i indirecta, perquè va fer que els nacionalsindicalistes incrementessin la seva ajuda a les tropes franquistes. Mussolini volia assegurar així els seus interessos expansionistes en el Mediterrani i agilitzar la cooperació amb Hitler per enfortir l’Eix Roma-Berlín.

INTERVENCIÓ MILITAR ITALIANA EN LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
Tropes 72.775
Avions 759

La República, ignorada per les potències democràtiques, va veure’s obligada a enviar els seus inexperts emissaris a comprar armes i productes energètics allà on va poder recorrent al mercat negre. És per això que, en un principi, els republicans van haver de conformar-se amb un material car i antiquat que provenia de traficants d’armes privats.

La URSS no va canviar la seva postura de neutralitat fins a l’octubre de 1936 quan va començar a enviar armament i nombrosos assessors polítics i militars al bàndol republicà, que el govern de Largo Caballero va pagar fent servir les reserves d’or del Banc d’Espanya. D’aquesta manera, la República va veure’s hipotecada políticament a la Unió Soviètica, i l’ambaixador Marcel Rosenberg a Madrid i el cònsol Alexander Orlov a Barcelona jugarien un paper fonamental en el desenvolupament del conflicte. Tanmateix, el volum exacte de l’ajuda soviètica a la República és una incògnita.

JStalin.jpg

Iósif Stalin

INTERVENCIÓ MILITAR SOVIÈTICA EN LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
Tropes 6.000
Tancs 760
Peces d’artilleria 1.555
Avions 1.087

D’altra banda, entre els sectors obrers i progressistes d’arreu del món va instaurar-se un clam popular de suport a la República. Clam que ben aviat es va materialitzar en la creació de les Brigades Internacionals, un autèntic moviment de solidaritat antifeixista, formades per combatents estrangers europeus (en especial provinents de França) i americans que van arribar-se fins Espanya per lluitar al costat del bàndol republicà. Els brigadistes van ser una de les primeres forces que van enfrontar-se militarment a l’amenaça feixista que patia Europa.

Refugiats italians, alemanys i austríacs van veure la Guerra Civil espanyola com la primera gran oportunitat per defensar-se dels feixismes. Els brigadistes sentien que participaven en un conflicte de caràcter nacional i internacional que es lliurava en territori espanyol i en la seva articulació van tenir-hi un paper important les organitzacions comunistes internacionals, com el Komintern. Tot i el seu valor simbòlic, el seu nombre mai va ser excessiu (60.000 voluntaris) i en cap manera pot comparar-se amb les desenes de milers de soldats italians i alemanys que van combatre a les files franquistes.

BRIGADAS_INTERNACIONALES.jpg

Les Brigades Internacionals

Així doncs, al llarg de tota la Guerra Civil, l’ajuda internacional va ser sensiblement favorable als insurrectes en detriment del govern republicà.

Del fracàs del cop d’Estat a l’esclat de la Guerra Civil

dimarts, 29/03/2011

En el context de crisi política i social dels primers mesos de 1936 van iniciar-se els preparatius d’un cop d’Estat contra la República per part de generals i caps de l’exèrcit organitzats en la Unión Militar Española, una organització clandestina que agrupava els militars reaccionaris. Així, els generals Franco, Goded i Mola van iniciar els preparatius definitius per posar fi al govern sorgit de les eleccions. El lideratge del cop havia de córrer a càrrec del General Sanjurjo, el qual ja havia protagonitzat, el 1932, un primer cop d’Estat contra la República i es trobava exiliat a Portugal.

sanjurjo.jpg

El general José Sanjurjo

Els colpistes comptaven amb l’ajuda econòmica del financer mallorquí Joan March i de la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi, que havien mantingut contactes previs amb els conspiradors i els havien encoratjat a aixecar-se contra el govern. Políticament, totes les forces de la dreta i de l’extrema dreta (en especial els carlins i els falangistes) es mostraven partidàries de donar suport al cop militar.

La matinada del 13 de juliol, com a rèplica a l’assassinat a mans d’escamots falangistes del tinent republicà José Castillo, militar col·laborador amb les milícies d’esquerra, va produir-se l’assassinat del dirigent parlamentari de l’extrema dreta monàrquica José Calvo Sotelo. La mort del polític va accelerar els plans colpistes, que ja tenien un motiu que justifiqués l’aixecament, i el 17 de juliol de 1936 va succeir el que tothom es temia: l’exèrcit va sublevar-se.

A Melilla, el coronel Yagüe, cap de la Legió, va aixecar-se en armes contra la República i la insurrecció, l’Alzamiento Nacional, va estendre’s ràpidament a la resta del protectorat marroquí. El 18 de juliol, el general Franco, un cop assegurat el triomf de la insurrecció a Canàries, va passar al Marroc per posar-se al capdavant de l’exèrcit de l’Àfrica i dirigir-se cap a la Península. Seguidament, entre el 18 i el 19 de juliol, la majoria de les guarnicions militars de la resta d’Espanya van unir-se al cop d’Estat, així com sectors civil de la Falange i els requetès carlins.

franco.jpg

El general Francisco Franco

El govern de la República, presidit per Casares Quiroga, va trigar a reaccionar i en dos dies la insurrecció ja s’havia fet forta a Pamplona, Sevilla, Castella-Lleó i part de l’Aragó. Només amb la formació del govern de José Giral, el dia 19, va accedir-se a l’entrega d’armes a les milícies dels sindicats obrers per enfrontar-se als militars insurrectes. També una part de l’exèrcit i de les forces de seguretat van mantenir-se fidels al govern republicà, fent possible la derrota de la insurrecció a una part significativa de l’Estat.

goded.jpg

El general Manuel Goded

A Catalunya l’aixecament militar havia de ser dirigit pel general Goded, que va desplaçar-s’hi des de Mallorca, però aquest comptava amb un suport civil escàs. Pocs catalans havien optat per la insurrecció i els partits directament implicats tenien poca implantació en el Principat. A més, el principal partit conservador, la Lliga Catalana, no va participar ni va donar suport explícit al complot, tot i que després del 19 de juliol molts dels seus dirigents van sortir de Catalunya per donar suport a la causa del bàndol nacional.

Tot i la manca de suports civils, els militars confiaven que la majoria de l’exèrcit participaria de la insurrecció i que la Guàrdia Civil els seguiria. Així, a Barcelona la insurrecció va esclatar el dia 19, però els rebels van ser aturats gràcies a l’acció de la població, amb partits i sindicats d’esquerres armats per la Generalitat, i per la intervenció de les forces d’ordre públic, que van mantenir-se fidels a la República. El fracàs de la revolta a Barcelona va propiciar que a la resta del Principat els militars sublevats acabessin rendint-se. La victòria va viure’s com un gran triomf popular. El general Goded va ser arrestat i, posteriorment, jutjat i afusellat.

19julio1936carabinerosymilicianosenbarcelona.jpg

Barricada el 19 de Julio 1936.jpg

19 Juliol 1936 Joan Garcia Oliver celebra l'èxit anarquista contra l'aixecament feixista.jpg

La_Vanguardia_22_7_1936.png

En definitiva, la rebel·lió va fracassar a Catalunya, igual que a aquells llocs on les forces obreres i d’esquerres tenien més presència així com a les zones industrials: Madrid, Biscaia, Guipúscoa, Astúries, Santander i València, així com una part d’Andalusia, Extremadura i Castella. Els sublevats van dominar pràcticament tota l’Espanya interior: Castella, Navarra, Àlaba, Galícia, Aragó (Saragossa), part d’Andalusia (Sevilla) i Mallorca. D’aquesta manera van delimitar-se dues zones política, social i militarment ben delimitades: l’anomenada Espanya nacional o franquista i l’Espanya republicana.

Espanya quedava dividida en les fronteres marcades per la geografia electoral de febrer de 1936. El cop havia triomfat a les zones catòliques que majoritàriament havien votat a favor de la CEDA, mentre que, en canvi, als bastions de les esquerres de l’Espanya industrial i als grans latifundis del sud la sublevació va ser derrotada per la reacció espontània de les organitzacions obreres.

guerra_civil_en_julio_1936.png

El bàndol nacional estava dirigit per militars que comptaven amb el suport de les classes altes i dels sectors més conservadors (monàrquics, catòlics, falangistes, carlins i antireformistes). Defensaven la unitat d’Espanya i la seva intenció era imposar una dictadura militar que restablís l’ordre i aturés el risc de l’esclat d’una revolució social. A l’inici de la guerra, les tropes nacionalistes sublevades comptaven amb uns 98.000 soldats, als quals s’han d’afegir els contingents rebels de l’exèrcit africà (uns 45.000 homes) i les milícies carlistes i falangistes. A més, aviat existiria un altre factor que diferenciaria clarament a ambdós exèrcits: l’ajuda de les potències nazi-feixistes al bàndol nacional i la neutralitat de les potències democràtiques que van abandonar a la República.

El bàndol republicà estava integrat per les classes populars obreres i camperoles, les classes mitjanes, la burgesia il·lustrada i la majoria dels intel·lectuals. Defensaven la legitimitat de la democràcia republicana i el conjunt de reformes introduïdes pels governs d’esquerres. És a dir, era una combinació de sectors reformistes i revolucionaris. Mentre el poder al carrer es trobava en mans dels obrers i les organitzacions milicianes, seguia existint un govern republicà burgés que, en teoria, estava legitimat en l’esfera internacional i que mantenia el control sobre les reserves d’or i la major part de la capacitat econòmica del país i del potencial industrial del país. A l’inici de la guerra els republicans comptaven amb uns 112.000 soldats.

S’iniciava així una llarga i cruel guerra que els militars rebels no havien previst, ja que comptaven que la seva victòria després del cop d’Estat seria una “passejada militar”.

El govern del Front Popular

dilluns, 28/03/2011

Després de la victòria electoral, el nou govern del Front Popular, presidit per Santiago Casares Quiroga, va posar ràpidament en marxa el programa pactat per la coalició electoral d’esquerres. Així, es va decretar una amnistia per als més de 30.000 presos polítics i es va obligar les empreses a readmetre els obrers que havien estat acomiadats per motius polítics arran de les vagues d’octubre de 1934. Igualment, els regidors dels ajuntaments suspesos després dels fets d’octubre van ser reintegrats en els seus càrrecs.

casares quiroga.jpg

Santiago Casares Quiroga

A Catalunya, després de l’amnistia, l’Estatut i el govern de la Generalitat van ser restablerts pel govern frontpopulista, reprenent-se l’autonomia del Principat. És en aquest moment quan Lluís Companys, en sortir de la presó per tornar a Barcelona i ser confirmat pel Parlament com a president català, va pronunciar la seva famosa frase: “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer”.

A continuació, el govern espanyol d’esquerres va reprendre la tasca reformista interrompuda el 1933. Així, el parlament espanyol va iniciar les discussions per aprovar l’Estatut basc i convocar un referèndum sobre l’Estatut gallec; va impulsar-se la reforma agrària amb l’assentament de més de 70.000 camperols sobre unes 230.000 hectàrees; l’anterior legislació en matèria religiosa va ser restablerta; va reposar-se la coeducació i van crear-se més de 5.000 places de mestres.

Tanmateix, l’arribada al govern de les esquerres no va portar la pau social al país, sinó que va significar el desenvolupament definitiu de les contradiccions socials i polítiques del període republicà. Amb la victòria del Front Popular va encetar-se una etapa de gran inestabilitat social que preludiava l’esclat de la Guerra Civil. I és que només entre els mesos de febrer i juliol de 1936 van convocar-se arreu de l’Estat 113 vagues generals i van produir-se 1.287 ferits i 269 morts.

La constitució d’un nou govern d’esquerres no va evitar l’increment dels moviments vaguístics, les manifestacions multitudinàries i els enfrontaments amb la política. Esperançats per les noves perspectives de canvi que suposava el govern del Front Popular, els elements més radicals de la CNT van defensar la necessitat de protagonitzar accions revolucionàries. També un sector del socialisme va orientar-se cap a posicions radicals i properes a les dels comunistes. En conseqüència, a algunes ciutats van convocar-se vagues per demanar la millora de les condicions laborals, i al camp jornalers d’Andalusia i Extremadura van iniciar l’ocupació de terres.

Partido comunista españa.jpg

Igualment, la nova situació va ser rebutjada per les dretes, temoroses de la revenja de l’esquerra política. Molts propietaris de terres van oposar-se a la reimplantació de la reforma agrària, alguns empresaris industrials van tancar les seves fàbriques i van expatriar capitals, i l’Església va llançar campanyes contra la República perquè s’havia recuperat l’anterior legislació en matèria religiosa.

companys.jpg

Lluís Companys

En aquest moment Falange Española va fomentar un clima d’enfrontament civil i de crispació política. Utilitzant la dialèctica dels “punys i les pistoles” defensada per José Antonio Primo de Rivera, grups de falangistes van formar patrulles armades i escamots que van protagonitzar accions violentes contra els líders d’esquerres, que eren contestades de la mateixa manera pels militants més radicals de l’esquerra.

La creació d’un clima de violència a Espanya era una estratègia que afavoria els sectors decidits a organitzar un cop d’Estat contra la legalitat republicana. Per això, els militars més predisposats a un possible cop d’Estat van ser allunyats dels centres de poder: Franco va ser destinat a les Canàries, Goded a les Balears i Mola a Pamplona. Tanmateix, el govern no va atrevir-se a destituir-los dels seus càrrecs militars.

Aquest ambient, qualificat per alguns autors de “primavera tràgica”, contrastava amb l’aparent normalitat que existia a Catalunya, on després de la restauració de l’autogovern la Llei de Contractes de Conreu estava novament en vigor, el govern de Companys i l’ERC havien moderat el seu discurs, i la Lliga assumia un paper centrista abandonant l’opció radical adoptada per les dretes espanyoles a la vegada que es mostrava predisposada a col·laborar amb el govern per consolidar l’autonomia. D’aquesta manera, tot i l’existència de conflictes laborals, i amb l’excepció de fets com l’assassinat dels germans Badia a mans d’elements radicals de la FAI, a Catalunya no va desenvolupar-se un clima de crispació i d’enfrontament entre dretes i esquerres com el que s’estava produint a d’altres punts de l’Estat espanyol.