Entrades amb l'etiqueta ‘Segona Guerra Mundial’

El camí cap a la Segona Guerra Mundial: la imposició de la força

dimecres, 9/03/2011

Des de l’arribada al poder del nazisme, la situació internacional va començar a modificar-se, tot creant les condicions necessàries perquè esclatés una nova guerra. Així, va posar-se de manifest la incapacitat de la Societat de Nacions com a organisme garant de la pau quan, a la Conferència de Desarmament celebrada a Ginebra el 1932-1933, tot i que va reconèixer-se la igualtat de drets d’Alemanya en l’organisme, Hitler va abandonat la SDN tot rebutjant sotmetre a cap tipus d’arbitratge internacional la qüestió del rearmament alemany.

adolf-hitler.jpg

Un cop abandonada la SDN, Hitler va començar a infringir les limitacions imposades a Alemanya pel Tractat de Versalles. El dictador alemany projectava dominar tot Europa, primer creant un gran Estat nacionalsocialista de base racial (la Gran Alemanya o Gran Reich) que anés més enllà de les fronteres establertes a Versalles, i després dotant aquest territori a través de l’expansionisme i la guerra de l’espai vital necessari per a la seva supervivència.

Engelbert Dollfus.jpg

Engelbert Dollfus

Les primeres iniciatives del nazisme. La unió amb Àustria, prohibida pel Tractat de Versalles, era una aspiració de Hitler, d’orígens austríacs, i de certs sectors nacionalistes de tots dos països. Per materialitzar aquesta unió, el 25 de juliol de 1934, Hitler va fer assassinar a mans dels nazis austríacs al canceller Engelbert Dollfus. Però aquesta acció va descobrir les intencions de l’Alemanya nazi i Itàlia intervindria com a garant de la independència d’Àustria. Mussolini, amic personal del canceller Dollfus, fins i tot va oposar-se a aquesta annexió ocupant el Brenner. Finalment, l’annexió va ser avortada.

D’altra banda, el gener de 1935, el Sarre, territori reclamat per França i que el Tractat de Versalles preveia que, després de quinze anys acabada la Gran Guerra, escolliria lliurement el seu destí, va celebrar un plebiscit. El resultat va ser favorable a la incorporació a Alemanya i el territori va passar a formar part del Tercer Reich. Poc després, el mes de març, el nazisme va restaurar el servei militar obligatori a Alemanya, va crear la Wehrmacht, el nou exèrcit del Reich constituït per 36 divisions, i va articular una força aèria, la Luftwaffe.

La Conferència de Stresa. La remilitarització alemanya, sumada a la pèrdua del Sarre i l’inici de les polítiques expansionistes, va provocar una gran intranquil·litat a França, que veia com el seu antic enemic començava a rearmar-se. La resposta de la República francesa va ser realitzar un important canvi en la seva política exterior i, des del maig de 1935, les diferències amb el règim comunista van passar a un segon pla per donar pas a una aproximació al règim soviètic de Stalin.

Però, la intranquil·litat per l’agressivitat alemanya i per la seva sortida de la Societat de Nacions no eren només una qüestió francesa. Així, l’abril de 1935, representants de Gran Bretanya, França i Itàlia van reunir-se a la Conferència de Stresa on s’articularia un tímid front antialemany que buscava aïllar Hitler i que trencava definitivament amb l’esperit de concòrdia iniciat a Locarno i que havia presidit les relacions internacionals del període d’entreguerres. D’aquesta manera, cap a 1935, semblava que Alemanya es trobava diplomàticament assetjada.

Mussolini Etiopia Italiana 1936.jpgItàlia i la invasió d’Etiòpia. Però, en l’Europa dels anys trenta l’Alemanya nazi no era l’única potència que practicava una política exterior agressiva. Igualment, la Itàlia feixista de Mussolini començava a mostrar ambicions colonials a l’Àfrica oriental, on ja disposava d’alguns territoris: Eritrea, sobre el Mar Roig, i la Somàlia italiana, sobre l’Oceà Índic. Tots dos territoris es trobaven separats per Djibouti en mans de França, la Somàlia britànica i l’antic imperi d’Etiòpia (Abissínia).

La reivindicació italiana sobre Etiòpia ja tenia un antic i infructuós precedent el 1898, però ara la decisió del feixisme de fer-se amb el territori era molt més ferma, tot i que, arribats als anys trenta, el colonialisme de conquesta que volia practicar Mussolini era un fenomen acabat. A més, el país africà estava implicat en les relacions internacions des de que l’emperador d’Etiòpia, el negus Haile Selassie I, havia portat el país a la Societat de Nacions, de la qual formava part des de 1923.

Així, quan la Itàlia feixista va iniciar la invasió d’Etiòpia, el 1935, immediatament va produir-se la reacció internacional i la Societat de Nacions va condemnar la intervenció sobre un país sobirà i va establir sancions econòmiques contra Itàlia. Gran Bretanya desconfiarà de la presència italiana a la ruta de Suez i, si fins aquell moment estava lligada a Itàlia pel front articulat a Stresa, també es sumarà a les sancions internacionals contra l’agressió italiana. Aquest canvi d’actitud britànica, però, només va servir per apropar les posicions del feixisme i el nazisme ja que Mussolini va trencar el pacte de Stresa i va abandonar la Societat de Nacions.

La remilitarització de Renània. Paral·lelament, un cop Alemanya va deixar d’estar aïllada d’Europa, Hitler va seguir desafiant el Tractat de Versalles. Aquest imposava que la vora esquerra del Rin esdevingués un territori desmilitaritzat, que havia de servir com a cobertura de seguretat a França i Bèlgica. Però, el març de 1936, Hitler va denunciar els pactes de Locarno i va procedir a ocupar militarment el Palatinat i la Renània trencant novament el Tractat de Versalles.

Hitler-Nurnberg-1935.jpg

França va intentar d’oposar-s’hi, però no va aconseguir el suport britànic i va veure’s incapaç d’evitar el fet consumat. Les potències europees van acceptar la situació perquè sobreestimaven la capacitat bèl·lica alemanya, i les potències nazi-feixistes percebien la debilitat de les democràcies davant una política de fets consumats. Després de la remilitarització renana, l’única garantia defensiva que li quedaria a la Tercera República francesa serà l’articulació d’un complicat sistema defensiu a la frontera amb Alemanya, la Línia Maginot, que va començar a construir-se el 1937.

mussolini_hitler.jpgL’Eix Roma-Berlín. El juny de 1936, el comte Ciano, gendre de Mussolini i nou Ministre d’Afers Estrangers italià, va iniciar el procés d’aproximació definitiu entre el feixisme i el nazisme. I en resposta a aquesta col·laboració entre els totalitarismes feixistes, Alemanya reconeixia l’annexió d’Etiòpia. A més, quan aquell mateix juliol va esclatar la Guerra Civil espanyola, des d’un primer moment alemanys i italians van donar el seu suport al bàndol nacional de Franco insurrecte contra la República.

La Guerra Civil espanyola va posar novament de manifest la feblesa de les democràcies europees d’entreguerres. A l’agost, la diplomàcia europea va aconseguir la signatura d’un acord de No Intervenció en la Guerra d’Espanya que va ser signat per vint-i-cinc països, entre els quals es trobaven Alemanya, Itàlia i la URSS. Però aquest acord aviat va demostrar-se paper mullat perquè tant Hitler com Mussolini van ajudar amb tropes i material bèl·lic els insurrectes franquistes, i posteriorment la URSS ajudaria la República amb armes i tècnics.

Aquest suport conjunt a la causa franquista va facilitar que, des de l’octubre de 1936, es pugui considerar l’existència d’un Eix Roma-Berlín. Aquest serà un front sòlid, tant per la seva coherència ideològica com per la seva militància anticomunista. Al mes de novembre, Alemanya va signar amb el Japó el pacte AntiKomintern, al qual s’adheririen Itàlia i l’Espanya franquista el gener de 1937, consolidant el definitiu Eix Roma-Berlín-Tòquio que seria un dels blocs de la Segona Guerra Mundial.

mussolini_hitler 2.jpg

Les causes de la Segona Guerra Mundial

dimarts, 8/03/2011

Només vint anys van separar l’acabament de la Gran Guerra (1914-1919) de l’esclat de la Segona Guerra Mundial (1939-1945). El període és tan breu que fins i tot podríem pensar que ens trobem davant d’un únic conflicte bèl·lic que, iniciat el 1914, no arriba a la seva conclusió fins el 1945. Portant aquesta hipòtesi a l’extrem, el període d’entreguerres i el fràgil equilibri entre democràcies i totalitarismes que el va caracteritzar podria ser analitzat com un període intermedi, un breu descans, que permetés el naixement d’una nova generació de soldats per incorporar al front.

Els orígens més llunyans de la Segona Guerra Mundial cal buscar-los en el nou ordre internacional que havia sorgit del final de la Gran Guerra. El Tractat de Versalles de 1919, en comptes de crear un clima de reconciliació entre les nacions enfrontades, va donar pas a que es fomentés un sentiment d’humiliació i ressentiment. Les clàusules del Tractat de Versalles van convertir Alemanya, fins aquell moment una potència dominant, en un país empobrit, endeutat i controlat per les potències vencedores.

europa postguerra.png

Excepte la qüestió de les reparacions de guerra, que va poder ser renegociada, la resta del Tractat va mantenir tots els seus aspectes impositius, donant lloc a una situació de tensió permanent entre Alemanya i els vencedors que no es resoldria fins a la signatura dels pactes de Locarno de 1925. Tot i això, l’etapa de distensió iniciada amb el retorn d’Alemanya al sistema de relacions internacionals seria breu. Els nacionalistes alemanys mai van poder acceptar les condicions/imposicions de pau de Versalles, tot generant un sentiment de revenja que el nazisme va saber explotar amb èxit.

D’altra banda, la crisi derivada del crac de 1929 tindria uns efectes més o menys immediats en les economies europees. Així, per exemple, a Alemanya, amb una dependència total dels crèdits nord-americans, l’arribada de la Gran Depressió va comportar l’esclat d’una crisi econòmica generalitzada (inflació, atur). Una de les conseqüències de l’ambient de desesperació que va comportar la crisi econòmica a Alemanya va ser l’arribada de Hitler al poder.

La crisi econòmica va trencar l’esperit de col·laboració internacional que havia caracteritzat la segona meitat dels anys vint. Els governs van començar a orientar les seves mesures cap al nacionalisme econòmic, amb l’elevació de les taxes duaneres i la pràctica d’una política autàrquica. Un nacionalisme econòmic que afavoriria l’ascensió del nacionalisme polític. Els països buscarien solucionar la depressió i l’atur amb grans inversions estatals, fonamentalment obres públiques i armament. El mateix exercici de l’autarquia semblava preparar els Estats per a una economia de guerra.

Benito-Mussolini-and-Hitler.jpg

L’expansió de la crisi de 1929 i la Gran Depressió va crear un context favorable al sorgiment dels feixismes. En el rerefons dels feixismes, i en especial del nazisme, hi havia una clara voluntat d’hegemonia política. Així, Mussolini a Itàlia i, sobretot, Hitler a Alemanya van dur a terme una política exterior agressiva i d’expansionisme militar que justificaven per necessitats econòmiques (teoria de l’espai vital nazi) o per prestigi històric (reconstrucció de l’Imperi Romà pel feixisme). Hitler mai va ocultar que la finalitat de la seva política era la de conquerir un espai vital per a garantir la supervivència d’Alemanya i la creació d’un imperi. A més, les potències feixistes van desenvolupar una intensa cursa d’armaments que va fomentar un clima de tensió prebèl·lica a Europa.

Finalment, davant la política agressiva practicada pels règims totalitaris nazi i feixista, les democràcies o bé no van saber implicar-se en els problemes del món d’entreguerres (els Estats Units van practicar l’aïllacionisme respecte de la política europea) o van estar centrades en la solució de la multiplicació dels problemes interns propis (augment de l’atur, vagues, agitació social, crisi política, etc.). El retraïment i la feblesa de les democràcies, sumat al fracàs polític que va suposar la creació de la Societat de Nacions, organisme incapaç de reaccionar davant les agressions nazi-feixistes que s’estaven produint, van estimular el bel·licisme i van acabar conduint cap a l’esclat d’una nova guerra de dimensions desconegudes.

L’Holocaust

dissabte, 5/03/2011

El nazisme va incorporar les velles doctrines de la comunitat racial alemanya, com el fet de considerar la raça ària o germànica com a superior als altres pobles, en el seu programa de govern, i d’aquí va derivar-se l’antisemitisme o el menyspreu pels eslaus o els gitanos. Tot i que el biologisme nazi, és a dir, la creença en la desigualtat dels individus fonamentada en lleis científiques, va comportar l’extermini de població eslava, gitana o soviètica, el grup de víctimes més ampli del nazisme va ser la comunitat jueva. Les mesures del règim nazi contra els jueus van passar per tres grans fases:

Hitler 2.jpg

En una primera etapa, entre 1933 i 1938, el nazisme va impulsar una legislació de gran abast que va eliminar els drets polítics i socials dels jueus i que els va espoliar els seus béns. El 1935, van promulgar-se les lleis de Nuremberg que excloïen els jueus de la ciutadania alemanya i prohibien els matrimonis mixtos.

Antisemitisme_Duitsland_1933.jpg

Posteriorment, des de finals de 1938, l’antisemitisme es faria més violent. Ara es donaria via lliure a la persecució dels jueus i la nit del 9 al 10 de novembre de 1938, l’anomenada “Nit dels Vidres Trencats”, les botigues i les sinagogues jueves van ser saquejades per les SA i les SS. Immediatament després va iniciar-se la detenció i reclusió en camps de concentració de milers de jueus alemanys i austríacs.

Berlin,_Synagoge_Fasanenstraße.jpg

Finalment, el punt culminant de la repressió antisemita va arribar a partir del 1942, en plena Segona Guerra Mundial, quan després de la conferència de Wannsee Hitler va ordenar la “Solució Final”, un programa d’eliminació total de la població jueva que va portar a terme mitjançant una immensa xarxa de camps de concentració, treball i extermini en els quals van ser assassinats més de cinc milions de jueus. Heinrinch Himmler, el sinistre reichsführer de les SS, seria l’encarregat de portar a terme el genocidi.

heinrich-himmler.jpg

El nazisme va portar el racisme patològic al seu màxim estadi. D’una forma sistemàtica i metòdica, va organitzar-se tota una xarxa de camps de concentració i extermini en els quals van ser transportats els jueus procedents de tota l’Europa ocupada. Com si es tractés d’un procés industrial, els presoners eren introduïts en cambres de gas i cremats en grans forns. El nom de molts d’aquests camps encara són tristament recordats: Buchenwald, Mathausen, Auschwitz, Chelmno,  Bergen-Belsen o Treblinka.

Holocaust_Europe_N-E_map.png

Holocaust-Europe.png

Però el veritable horror del feixisme alemany no va ser l’extermini, sinó l’adhesió de les masses generada en les diferents capes socials. Aquesta matança va afectar uns cinc milions de jueus, però també comunistes, malalts físics i mentals, homosexuals, gitanos i, fins i tot, republicans espanyols fugits de l’Espanya franquista. Ni les desesperades necessitats militars patides pel Tercer Reich en les darreres etapes militars de la guerra no van aturar l’engranatge de la màquina de matar del nazisme.

En els camps de concentració i extermini, els jueus i els altres asocials primer eren privats de la seva humanitat, reduïts a cossos biològics primer, després considerats una cosa i, finalment, assassinats. Els presoners quedaven reduïts a un estat animal, eren deshumanitzats. D’aquesta manera, els nazis feien realitat el seu malaltís somni biològic tot despullant les seves víctimes de la humanitat. Els botxins passaven a ser els únics éssers humans existents en els camps de concentració. Reduïts a coses, la mort dels presoners passava a considerar-se com una simple operació higiènica.

Slave_laborers_at_Buchenwald.jpg

Morts als camps de concentració i extermini nazis:

Camp d’extermini Morts
Auschwitz 1.400.000
Treblinka 870.000
Belzec 600.000
Jasenovac 600.000
Majdanek 360.000
Chelmno 320.000
Sobibór 250.000
Maly Trostinets 65.000

Seria en la darreria del conflicte quan es coneixeria la magnitud de la tragèdia després que, el juliol de 1944, l’exèrcit soviètic avancés sobre el territori polonès i trobés els primers indicis de la barbàrie a la qual havien dedicat part dels seus esforços les SS. Així, els soviètics van arribar a un dels camps d’extermini, Majdanek, i, tot i que els alemanys en la seva fugida havien intentat amagar l’extermini massiu de presoners destruint el camp i incendiant el crematori, les cambres de gas van ser trobades intactes.

Continuant el seu avenç en el territori polonès, l’exèrcit de la URSS va arribar als camps d’extermini de Belzec, Sobibor i Trebinka. I, tot i que els alemanys havien desmuntat aquests camps el 1943 un cop la majoria dels jueus polonesos havien estat assassinats, els soviètics van trobar clars indicis que centenars de milers de persones havien estat assassinats i reduïts a cendres o sepultats en interminables fosses humanes.

Rows_of_bodies_of_dead_inmates_fill_the_yard_of_Lager_Nordhausen,_a_Gestapo_concentration_camp.jpg

Però l’horror de l’Holocaust seria descobert en tota la seva magnitud quan, el 27 de gener de 1945, les tropes soviètiques van alliberar Auschwitz, el camp de concentració i extermini de majors dimensions. Al voltant de 7.500 presoners van ser alliberats per l’exèrcit Roig. Abans d’abandonar el camp els alemanys havien destrossat la major part dels dipòsits d’Auschwitz, però els soviètics van trobar-hi les pertinences de les víctimes: centenars de milers de vestits d’home, més de vuit-cents mil vestits de dona, més de catorze mil lliures de cabell humà… L’evidència parlava per si sola.

Tot allò que identifiquem amb l’Holocaust ho podem trobar en la crònica d’Auschwitz: l’arribada dels presoners en els atapeïts trens de mercaderies, la rebuda sota la inscripció del lema Arbeit macht frei (el treball allibera), la selecció mèdica d’aquells que es trobaven en condicions de treballar i els que no, la decisió de quins dels presoners encara resultaven útils per l’imperi de les SS o havien perdut tot el seu valor com a persones, les proves de resistència al fred o a la pressió realitzades pel doctor Mengele, la separació brutal de les famílies, l’expropiació dels darrers béns, la col·laboració de les empreses industrials alemanyes, la creació d’una cadena de camps satèl·lit que nodrien les necessitats de treball i d’oferta de mà d’obra extenuada, el càlcul rigorós del funcionament de les cambres de gas… Tot es troba en Auschwitz, una condensació del genocidi nazi.

Sortie par le portail du camp d'Auschwitz I pour aller au travail. Peinture de Wladyslaw Siwek, 1946 (coll. Musée d'Etat d'Auschwitz-Birkenau).

Chantier de construction du Krematorium III à Auschwitz-Birkenau. Photographie prise par un SS, 1943 (coll. Musée d'Etat d'Auschwitz-Birkenau).

Es calcula que un milió de persones van perdre la vida al camp de concentració i extermini d’Auschwitz: jueus, gitanos, asocials i esclaus. El treball previ que van realitzar aquests presoners no només va esdevenir un negoci pel nazisme, sinó que amb la seva mort anava l’ombra d’unes escasses pertinences que eren confiscades per l’oficina econòmica de les SS. L’imperi racial edificat per Hitler i el nacionalsocialisme havia derivat en això: assassinats i robatoris, cadàvers i riquesa.

Finalment, a partir del mes de març de 1945, les tropes britàniques i nord-americanes van alliberar els camps de Buchendwald i Dachau. Aleshores tot el món va conèixer la magnitud de l’horror dels camps d’extermini nazi. Finalitzada la guerra, els aliats van crear un tribunal especial per jutjar els criminals de guerra, el Tribunal de Nuremberg, el qual va processar i executar molts dels responsables d’aquest crim contra la humanitat.

Documental: “La Segona Guerra Mundial”

dimarts, 12/10/2010





Els fets del «Vel d´Hiv» al París ocupat

diumenge, 20/06/2010

El fet més vergonyós de l’ocupació nazi de la capital francesa el trobem en la qüestió jueva. París tenia des de sempre una nombrosa i activa comunitat jueva, que es localitzava principalment al barri del Marais i a la rue des Rosiers. Tot i que molts dels alts comandaments de l’ocupació no compartien el deliris genocides del nazisme, la “solució final” de la qüestió jueva restava exclusivament en mans de la Gestapo.

I els parisencs jueus van córrer la mateixa sort que a les altres ciutats d’Europa. Els primers atacs a comerços i restaurants van ser protagonitzats pels feixistes locals, com la Guàrdia Francesa o el Jeune Front, gràcies a l’obligatòria estrella groga que els identificava.

dossier_rafle.jpgLa Gestapo va actuar obertament, com era el seu estil, des de maig de 1941, deportant els primers 6.000 jueus, la major part refugiats estrangers, que van anar a parar directament a Auschwitz.

El juliol i agost de 1942, una batuda en els barris jueus comportaria l’arrest de més de 12.000 residents, entre ells un miler de nens, que també van ser enviats als camps d’extermini.

La batuda del Velòdrom d’Hivern (Rafle du Vélodrome d’Hiver) va començar a les quatre de la matinada del 16 de juliol de 1942. Aquell dia, 12.884 jueus van ser arrestats a la ciutat de París i les seves rodalies –hi ha d’altres dades que ens parlen de 13.512–. Entre ells es trobaven 4.051 nens, 5.802 dones i 3.031 homes. Amb ells només podien portar una manta, una armilla, un parell de sabates i dues camises.

Després de la batuda, les víctimes van ser conduïdes a diferents col•legis i estacions policials de París. Des d’aquí, els solters i les parelles sense fills van ser conduits en autobusos municipals cap al camp de concentració de Drancy; i les famílies (prop de set mil persones) cap al Vélodrome d’Hiver, ubicat al carrer Nelaton, al districte XV de la capital francesa.

vel-d-hiv2.jpgAquesta no va ser la primera batuda anti-jueva realitzada a la França ocupada –els jueus francesos estaven fitxats des de 1940 i el reduït nombre d’homes era degut a una primera batuda realitzada el 10 de maig, quan quatre mil homes havien estat arrestats i conduits a diferents camps de concentració–, però els fets del «Vel d´Hiv» van suposar l’operació més gran organitzada i brutal de totes. A més, aquesta s’emmarcava dins de l’operació “Vent Primaveral”, realitzada per part del nazisme triomfant en diversos països europeus ocupats, amb la finalitat de reduir la població jueva al vell continent.

Tot i que les autoritats franceses han negat durant anys la participació i responsabilitat dels seus homes en la batuda, la realitat és que la policia francesa va ser qui va planificar i portar a terme els plans alemanys. Van prendre-hi part uns nou mil homes de la policia i la gendarmeria amb el vist-i-plau del règim de Vichy.

La unitat alemanya responsable d’aquesta iniciativa va ser la secció IVB4 de la Gestapo dirigida per Adolf Eichmann, i el seu delegat Alois Brunner (capità de les SS) va ser l’encarregat d’ordenar a la policia francesa l’inici de la batuda per a concentrar els membres de la comunitat jueva per a enviar-los directament al camp de concentració d’Auschwitz.

rafleparis.jpgEls nazis van projectar, segons les seves estimacions, que la policia francesa havia d’arrestar a vint-i-dos mil jueus a París. Així, d’acord amb les ordres alemanyes, la batuda va apuntar a homes de qualsevol origen entre els setze i els cinquanta anys. Només es farien excepcions amb les dones en un avançat estat de gestació o en període de lactància i amb els menors de quinze o setze anys que serien enviats a la Union Générale des Israélites on serien enviats a alguna de les seves fundacions.

Tot i que el pla va mantenir-se en secret, molts homes van ser alertats pels rumors creixents i per la pròpia resistència francesa i van escapar-se o amagar-se, pensant que la policia francesa no faria presoners a dones i infants. En canvi, els oficials col·laboracionistes, desitjosos per complir les xifres dictades per les autoritats nazis, no van detenir-se davant les fugides i van fer presoners tots aquells que van caure a les seves mans.

Va haver parisencs que van denunciar els seus veïns a canvi de diferents beneficis, d’altres van arriscar-se per a protegir-los o amagar-los, però majoritàriament, la població va tancar els ulls i va restar en silenci.

Tot i que algunes informacions asseguren que tant la Creu Roja com els quàquers van portar menjar a les prop de set mil persones confinades al Velòdrom, la realitat sembla ser lleugerament diferent. Així, els presoners van haver de subsistir diversos dies gairebé sense menjar i sense aigua perquè les aparicions de les assistències humanitàries serien escasses.

Tampoc no hi havia banys pels presoners. Dels deu banys de que disposava el Vel d´Hiv, cinc es trobaven segellats per evitar fugues per les seves finestres. Així, els confinats van haver de recórrer a les cantonades per a fer les seves necessitats.

vel_1.jpg

El calor va anar fent-se sufocant ja que les finestres estaven tancades i el sostre de l’edifici era de vidre pintat d’un color fosc. Tot això sumat a la pestilència derivada dels dies de captiveri i les mancances humanitàries mínimes va comportar la deshumanització dels presoners.

I qui va intentar resistir-se va trobar la mort. Així, qui va intentar fugir del velòdrom va ser afusellat en el propi lloc davant de tots els altres presoners, nens inclosos, com a exemple. Transcorreguts cinc dies de captiveri, un centenar de persones van suïcidar-se incapaços de suportar la situació.

Després d’aquest tancament en condicions infrahumanes, els presoners van ser traslladats al camps francesos de Drancy, Beaune-la-Rolande i Pithiviers, per a viatjar definitivament a la mort al camp d’Auschwitz. Al veure que s’havien fet presoners més de quatre mil nens, aquests van ser separats dels seus pares, que van ser enviats al camp d’Auschwitz en primer lloc. Després de restar uns tres dies en els camps de concentració francesos, els alemanys van decidir transportar els infants a Auschwitz on, sense cap procés de selecció, van ser enviats directament a la mort en les càmeres de gas.

Rafle_du_Vel_d'Hiv_plaque.JPG

Rafle_du_Vel_d'Hiv_métro_Bir_Hakeim.JPG

Aquesta batuda, per si sola, va aportar una quarta part dels 42.000 jueus francesos que van ser enviats a Auschwitz. Es calcula que només unes vuit-centes persones van sobreviure a la Rafle du Vélodrome d’Hiver.


París, la ciutat ocupada (1939-1944)

divendres, 18/06/2010

I l’espectre de la guerra va esdevenir realitat. Si alguna cosa podem dir de la Segona Guerra Mundial, és que va ser un conflicte anunciat. Les nacions europees van intentar fer concessions a Hitler (Pacte de Munic de 1938) enfront de les exhibicions militaristes alemanyes, que el març de 1939 envaïa Txecoslovàquia i el setembre es llançava a envair Polònia. Ja no es podia mirar més cap a altra banda. La guerra estúpida (drole de guerre) havia esclatat.

El maig de 1940, la victoriosa guerra llampec alemanya (blitzkrieg) combinaria els atacs aeris amb els velocíssims avanços de l’artilleria motoritzada per a conquerir en un mes Bèlgica, Holanda i el nord-est de França. Havia arribat l’hora de jugar la batalla per París. Igual que el 1870, i ara sí amb una amenaça real, les tropes s’apropaven perillosament a la capital. Així, les dues primeres setmanes de juny es desencadenava la batalla. El dia 2 els avions de la Luftwaffe bombardejaven Billancourt i altres districtes perifèrics, encertant les fàbriques de Renault i Citröen i causant prop d’un centenar de ferits. Els carrers parisencs s’omplen de refugiats que intenten fugir cap el sud carregant les seves pertinences com bonament poden. El dia 9 els membres del govern imiten els refugiats i, novament, es retiren a Bordeus. Els aliments ràpidament comencen a escassejar, les ràdios perden la veu i part de la premsa deixa d’aparèixer.

2dgnspd.jpg

La França dividida. En color groc la zona ocupada (inclosa la ciutat de París) i en color blau el territori del règim col·laboracionista de Vichy

Les tropes alemanyes entraven a París el 14 de juny. Les unitats d’elit del VI exèrcit del Reich desfilaven pels Champs Élysées davant l’aplaudiment dels germanòfils i la resignació silenciosa de la major part de la població que, tot i això, va acudir a veure el seu pas fins a la Plaça de la Concòrdia. El governador militar Heindrich Dentz instal·la la seva residència als Invalides, i en els seus portals onegen les banderes nazis. Tres dies després, el nou cap de Govern, Pétain, signa un humiliant armistici que li permet crear un estat titella dels nazis amb seu a Vichy. El gris i plujós juny de 1940 era l’inici de quatre anys d’ocupació. París s’anava al llit amb el seu enemic.

Paris,_Parade_deutscher_Soldaten.jpg

Unitats d’elit del VI exèrcit del Reich desfilant pels Champs Élysées davant l’aplaudiment dels germanòfils i la resignació silenciosa de la major part d'una població parisenca derrotada i superada per les circumstàncies

Després de l’espantada dels britànics a Dunkerque i l’ocupació de París, un eufòric Adolf Hitler decideix visitar París, símbol del poder alemany sobre Europa. El führer passeja pels grans bulevards, es fa fotografiar a l’Òpera i a la Torre Eiffel (on crea un pavelló amb la creu gamada a la planta superior) i rendeix un sentit homenatge a la tomba de Napoleó; el nou i l’antic amo d’Europa es trobaven a París. Cadascú exportava la seva pròpia revolució i París simbolitzava més que qualsevol de les seves conquestes a la resta d’Europa.

ww2-82.jpg

Hitler a París. Un führer triomfant va passejar pels grans bulevards de la capital i es va fotografiar a la Torre Eiffel

A mida que avança l’ocupació, ocupants i ocupats comencen a practicar una nova, tensa i obligada convivència. El govern militar farà un esforç per donar a la ciutat una falsa aparença de normalitat, dissimulant les batudes d’esquerranistes, jueus i presumptes col·laboradors de la resistència que organitza la Gestapo des del seu quarter general a l’avinguda Foch. Els nazis prenen algunes mesures que ratllen l’absurd com la retolació en alemany amb advertències a la població o la prohibició de la circulació de cotxes particulars. Per contra, s’estimula el comerç i la vida nocturna. Durant el dia, els capitosts nazis recorrerien la ciutat a la recerca de joieries i tendes elegants on realitzar compres per a esposes i amants, seuen a les terrasses dels bulevards, visiten el Louvre o compren dubtoses obres d’art en els quais de la Rive Gauche. A les nits recorren Maxim’s, La Tour d’Argent o La Lorraine per sopar, els alts comandaments van a l’Òpera i els oficials passegen per Montmartre per escoltar a Maurice Chevalier, Ives Montand o Edith Piaf. El Moulin Rouge i el Chat Noir seria la darrera visita.

Aquest recorregut dels ocupants acostumava anar acompanyat per la figura dels sol·lícits personatges locals coneguts com “col·laboracionistes”. Aquesta tendència a l’alternança nocturna amb alemanys no tenia perquè respondre necessàriament a idees pronazis (que en moltes ocasions sí) sinó a un afany per beneficiar-se de la nova situació. De vegades només es buscava un mínim favor com excedent de vals per a aliments, un paquet de cafè, cigarrets, etc. Aquestes eren les mercaderies més valorades ja que els bitllets de l’ocupació perdien valor dia a dia, a mesura que les tendes cada cop estaven més buides.

Paris,_vor_dem_Truimphbogen.jpg

Gendarme saludant un oficial nazi

Si la deportació de jueus va ser la taca més negra d’aquest període, una taca grisa va ser la de la manca d’abastiments. París havia perdut en el segle XX el costum de passar gana, i els seus habitants es miraven incrèduls en les llargues cues matinals davant de les tendes d’alimentació i els forns. Aquestes tendes esgotaven ràpidament les seves mercaderies i bona part dels parisencs tornaven a casa amb les mans buides. Quedava el recurs al mercat negre, font de negocis lucratius a costa del cafè, la xocolata, el tabac, l’arròs, la farina, els ous, el pa… El contrast entre el París festiu de nazis i col·laboracionistes era cada cop més escandalós. El somni de Hitler i Goebbels de fer de la Ciutat de la Llum l’aparador de la nova Europa nacionalsocialista estava abocat al fracàs.

París tenia des de sempre una nombrosa i activa comunitat jueva, que es localitzava principalment al barri del Marais i a la rue des Rosiers. Tot i que molts dels alts comandaments de l’ocupació no compartien el deliris genocides del nazisme, la “solució final” de la qüestió jueva restava exclusivament en mans de la Gestapo. I els parisencs jueus van córrer la mateixa sort que a les altres ciutats d’Europa. Els primers atacs a comerços i restaurants van ser protagonitzats pels feixistes locals, com la Guàrdia Francesa o el Jeune Front, gràcies a l’obligatòria estrella groga que els identificava. La Gestapo va actuar obertament, com era el seu estil, des de maig de 1941, deportant els primers 6.000 jueus, la major part refugiats estrangers, que van anar a parar directament a Auschwitz. El juliol i agost de 1942, una batuda en els barris jueus comportaria l’arrest de 12.000 residents, entre ells un miler de nens, que també van ser enviats als camps d’extermini. Va haver parisencs que van denunciar els seus veïns a canvi de diferents beneficis, d’altres van arriscar-se per a protegir-los o amagar-los, però majoritàriament, la població va tancar els ulls i va restar en silenci.

El 1944, un moviment per la resistència encapçalat des de Londres pel general De Gaulle (Govern de la França Lliure) va intensificar la seva acció a París. Prova d’això és el fet que la Gestapo i les SS van intensificar la seva acció contra el maquis i la resistència. La sort de la guerra estava canviant i París seria alliberat el 25 d’agost en una acció combinada de la resistència francesa i les tropes aliades. El dia següent, el general de Gaulle desfilava triomfant pels Camps Elisis. La ciutat s’ha salvat i, afortunadament, el comandant alemanys Dietrich von Choltitz, encarregat de la defensa de París, ha desobeït l’ordre de Hitler de demolir tots els monuments de la capital. El propi von Choltitz seria l’encarregat de signar la rendició de les tropes nazis a Montparnasse. Ara, un nou contingent desfilaria pels Champs Élysées: De Gaulle i les tropes aliades. París tornava a ser lliure.

Paris1944-improved.jpg

Desfilada de la victòria de De Gaulle i les tropes aliades pels Champs Élysées. París tornava a ser lliure