Entrades amb l'etiqueta ‘Segona Guerra Mundial’

Els distintius de la infàmia

dissabte, 18/05/2013

En els camps de concentració i extermini, els jueus i els altres asocials primer eren privats de la seva humanitat, reduïts a cossos biològics primer, després considerats una cosa i, finalment, assassinats. Els presoners quedaven reduïts a un estat animal, eren deshumanitzats. D’aquesta manera, els nazis feien realitat el seu malaltís somni biològic tot despullant les seves víctimes de la humanitat. Els botxins passaven a ser els únics éssers humans existents en els camps de concentració. Reduïts a coses, la mort dels presoners passava a considerar-se com una simple operació higiènica.

Bundesarchiv_Bild_146-1993-051-07,_Tafel_mit_KZ-Kennzeichen_(Winkel)_retouched.jpg

En aquest context, tots els presoners vestien el mateix uniforme, el pijama de ratlles blaves, i un tatuatge amb el número que els identificava i substituïa la seva antiga identitat personal. A més, estaven classificats en diferents categories en funció del distintiu que se’ls assignava, un distintiu que facilitava el control dels presoners i que es podia superposar en cas d’acumular més d’un “delicte”.

Triangle groc: símbol distintiu dels jueus, els quals s’identificaven amb dos triangles grocs superposats per a recrear l’estrella de David. És més, tots els jueus dels territoris ocupats per l’Alemanya nazi van haver de portar aquest distintiu infame des de 1941.

Judenstern_JMW.jpg

Triangle vermell: símbol distintiu dels presoners polítics (socialistes, comunistes, anarquistes, demòcrates), els primers asocials que van ser empresonats en els camps de concentració després de les primeres onades de depuracions polítiques i professionals a l’Alemanya de Hitler.

Triangle verd: símbol distintiu dels criminals comuns, els quals en moltes ocasions van arribar a exercir la funció del capos de barracó, és a dir, de caps conxorxats amb els nazis per vigilar els altres empresonats a canvi de certs privilegis.

Triangle lila: símbol distintiu dels presoners per delictes religiosos, per exemple ser testimonis de Jehovà.

Triangle rosa: símbol distintiu dels homosexuals, la categoria més baixa dels presoners, aquells que patien el menyspreu i els abusos continuats per part dels nazis i d’altres captius.

Triangle negre: símbol distintiu dels asocials (gitanos, malats mentals, prostitutes, sense sostre, lesbianes o alcohòlics, entre d’altres), els quals eren, segons els nazis, l’exemple absolut de la degeneració i regressió de la raça humana, aquells tumor que era necessari extirpar del nou món feixista sense contemplacions.

SarahEwart-066.jpg

Dachau_Concentration_Camp_Site_-_Dachau_-_Bavaria_-_Germany.jpg

Mor Stéphane Hessel

dimecres, 27/02/2013

El pensador, escriptor, diplomàtic i resistent francoalemany Stéphane Hessel, autor del popular manifest Indigneu-vos!, ha mort aquest dimecres als 95 anys. La crida a la insurrecció pacífica que va fer en aquest llibre es va convertir en un fenomen editorial a finals del 2010 i el 2011. Se’n van vendre més de 3,5 milions d’exemplars arreu del món en la desena de llengües a que es va traduir. Nascut el 1917 a la localitat alemanya de Helen, en una família benestant i en un ambient intel·lectual, el 1939 va obtenir la nacionalitat francesa, país on va refugiar-se durant la Segona Guerra Mundial. D’origen jueu, Hessel va ser capturat per la Gestapo i va passar pels camps de concentració de Buchenwald i Dora-Mittelbau. Es va salvar de la condemna a mort a Buchenwald canviant la seva identitat per la de Michel Boitel, un presoner francès que havia mort de tifus. Després del final de la guerra, el 1948, va participar en la redacció de la Declaració Universal dels Drets Humans i va ser ambaixador de França a l’ONU.

HESSEL.jpg

Stéphane Hessel

Se atreven a decirnos que el Estado ya no puede garantizar los costes de estas medidas ciudadanas. Pero ¿cómo puede ser que actualmente no haya suficiente dinero para mantener y prolongar estas conquistas cuando la producción de riqueza ha aumentado considerablemente desde la Liberación, un periodo en el que Europa estaba en la ruina? Pues porque el poder del dinero, tan combatido por la Resistencia, nunca había sido tan grande, insolente, egoísta con todos, desde sus propios siervos hasta las más altas esferas del Estado. Los bancos, privatizados, se preocupan en primer lugar de sus dividendos y de los altísimos sueldos de sus dirigentes, pero no del interés general. Nunca había sido tan importante la distancia entre los más pobres y los más ricos, ni tan alentada la competitividad y la carrera por el dinero.

El motivo fundamental de la Resistencia fue la indignación. Nosotros, veteranos de la Resistencia y apelamos a los jóvenes generaciones a dar vida y transmitir la herencia de la Resistencia y sus ideales. Nosotros les decimos: coged el relevo, ¡indignaos! Los responsables políticos, económicos, intelectuales y el conjunto de la sociedad no pueden claudicar ni dejarse impresionar por la dictadura actual de los mercados financieros que amenaza la paz y la democracia.

Os deseo a todos, a cada uno de vosotros, que tengáis vuestro motivo de indignación. Es un valor precioso. Cuando algo te indigna como a mí me indignó el nazismo, te conviertes en alguien militante, fuerte y comprometido. Pasas a formar parte de esa corriente de la historia, y la gran corriente debe seguir gracias a uno. Esa corriente tiende hacia mayor justicia, mayor libertad, pero no hacia esa libertad incontrolada del zorro en el gallinero. Esos derechos, cuyo programa recoge la Declaración Universal de 1948, son universales. Si os encontráis con alguien que no se beneficia de ellos, compadecedlo y ayudadlo a conquistarlos.

Stéphane Hessel. Indignez-vous! (2011).



Neus Català: l’última supervivent catalana del camp de concentració de Ravensbrück

diumenge, 14/10/2012

Neus Català va a néixer el 1915 a la localitat d’Els Guiamets (Priorat). Diplomada en infermeria el 1937, era una dona de fortes conviccions, en esclatar la Guerra Civil, el 1936, va traslladar-se a Barcelona, on va formar part de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. La desfeta republicana va comportar que, l’any 1939, creués la frontera amb 182 infants orfes de la colònia Negrín de Premià de Dalt que estaven sota la seva cura. La tragèdia de l’exili, però, no l’allunyaria de la guerra: va sortir d’Espanya per la Guerra Civil i a França es va trobar amb la Segona Guerra Mundial.

A l’exili francès, l’esclat de la Segona Guerra Mundial i l’ocupació nazi van fer renéixer el seu afany de lluita i llibertat, fet que va portar-la a col·laborar en les activitats de la Resistència junt amb el seu marit Albert Roger. Va ser a casa seva on va centrar-se la recepció i la transmissió de missatges, armes i documentació. Va desenvolupar aquesta tasca d’enllaç fins que un apotecari de Sarlat la va denunciar als nazis, fet que va provocar la seva detenció el 1943. Reclosa i maltractada a la presó de Llemotges, el 1944 va ser deportada al camp de concentració femení de Ravensbrück.

Allà ja no era la Neus Català: era la presonera 27.534, una deshumanització, una despersonalització, que buscava la derrota moral dels captius mentre eren obligats a treballar en la indústria d’armament. El seu record és prou definitori de la realitat d’aquelles presons d’extermini: un “camp de la mort perquè la xemeneia va estar en funcionament fins l’últim dia” on pensava que el cel li cauria al damunt. Més de 92.000 dones que van morir a Ravensbrück, el seu pecat havia estat pertànyer a una raça concreta o defensar uns ideals. En ser alliberada per l’Exèrcit Roig, la Neus va agenollar-se per besar el terra. Havia sobreviscut a l’infern. Viuria per explicar la barbàrie, però també per seguir lluitant. Aleshores va retornar a França, on va continuar la seva lluita clandestina per les llibertats, ara contra el franquisme. Tot un exemple vital, una dona compromesa fins avui.

Per això vull recuperar el seu testimoni, en primer lloc en el programa El Convidat de TV3 (08/10/2012), on la seva tendresa i una lucidesa inusitada a l’hora de rememorar el passat i analitzar el present toca l’ànima de l’espectador. Però també val la pena recuperar l’edició de (S)avis  (28/05/2008) on Xavier Graset va entrevistar aquesta supervivent, aquesta eterna lluitadora per la llibertat. És un petit homenatge per a una gran dona.



Evolució política del règim franquista: de la Segona Guerra Mundial al boicot internacional (1939-1947)

dilluns, 12/12/2011

La consolidació del règim franquista i la seva evolució política van estar molt condicionades pels esdeveniments de la Segona Guerra Mundial i les seves conseqüències immediates que conduirien Espanya cap a l’aïllament internacional.

Hitler_-_Franco_-_Mussolini_-_caricature.jpgEls anys de la Segona Guerra Mundial (1939-1945). Després de la victòria franquista en la Guerra Civil, el setembre de 1939, el començament de la Segona Guerra Mundial va decantar el règim cap al suport a les potències de l’Eix nazi-feixista, Estats que ja havien donat el seu suport a Franco durant la Guerra d’Espanya. Ara bé, com que l’Espanya de postguerra no estava en les condicions materials adequades per involucrar-se en un nou conflicte armat i davant la incertesa del desenvolupament de la guerra, Franco va declarar la neutralitat espanyola.

En paral·lel, en el camp de la política interior, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET-JONS) va assolir un paper hegemònic en el Nuevo Estado franquista, un Estat de caràcter nacionalsindicalista que combinava el totalitarisme feixista amb el tradicionalisme nacionalista i el sindicalisme vertical. En aquest context, la figura de Ramón Serrano Suñer, cunyat de Franco i gran simpatitzant de l’Alemanya nazi, va jugar un paper destacat, especialment en el camp de les relacions exteriors amb els països de l’Eix. També es van implantar símbols feixistes, com la salutació a la romana.

El juny de 1940, la ràpida victòria nazi sobre França i l’ocupació del país semblava clarificar l’evolució de la guerra. Així, el franquisme va canviar el seu estatus per passar de la neutralitat a la “no bel·ligerància”, és a dir, per donar suport diplomàtic i econòmic a les potències totalitàries, que en aquell moment es perfilaven com a vencedores de la guerra, però sense intervenir militarment. És a dir, Espanya sí que va participar en la Segona Guerra Mundial, tot i que la dialèctica del règim buscava l’encobriment de la seva participació. El paper del franquisme seria similar al desenvolupat per països com Portugal o Suïssa.

Francisco Franco Adolf Hitler Hendaya.jpg

Aleshores, l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista van sondejar les possibilitats d’una integració espanyola en el conflicte. El mateix Franco va entrevistar-se amb Hitler (Hendaia, 1940) i amb Mussolini (Bordighera, 1941) per negociar les condicions de la participació espanyola en la guerra, però les seves ambicions eren desmesurades en contraposició al que Espanya podia aportar a les potències de l’Eix: Franco demanava l’ampliació dels dominis colonials espanyols a l’Àfrica i la recuperació de Gibraltar, així com una sèrie de compensacions econòmiques desmesurades. Hitler va considerar que el preu de la participació espanyola era massa alt en oposició al que Franco podia aportar.

En conseqüència, l’Espanya franquista no va entrar en la guerra, tot i que sí que va participar de l’esforç bèl·lic de l’Eix mitjançant l’enviament de materials estratègics i aprovisionaments. A més, el 1941, la División Azul, una aportació de voluntaris, va ser enviada al front oriental per combatre al costat de les tropes alemanyes en la invasió de la Unió Soviètica. Igualment, uns 10.500 espanyols van ser enviats a treballar a l’Alemanya nazi, els únics immigrants legals que va permetre el primer franquisme.

franco-serrano-mussolini-bordighera41.jpg

Des de l’octubre de 1943, quan l’evolució de la guerra va començar a ser clarament desfavorable per a les potències totalitàries, els governs britànic i nord-americà van començar a pressionar econòmicament el règim franquista perquè iniciés el seu distanciament respecte de l’Eix. Com a conseqüència d’aquesta nova relació de forces internacional, el franquisme va haver de dissoldre i retirar del front rus a la División Azul. Finalment, Espanya tornava a l’estatus de “neutralitat” estricta. Aquesta era una manera de lluitar políticament des del camp de les relacions internacionals per la supervivència del règim, però en cap cas suposava una evolució ideològica real.

Amb la derrota definitiva de l’Eix, el 1945, el franquisme va haver d’assumir que, en el context de la postguerra europea, la seva supervivència només es podria garantir des del distanciament amb l’ideari del feixisme al qual havia recolzat activament. D’aquesta manera, el discurs oficial del règim va passar a matisar el caràcter ideològic del Nuevo Estado per no resultar hostil als vencedors en el context de la Guerra Freda: l’Espanya de Franco va començar a presentar-se com un Estat catòlic, conservador i anticomunista. Així, els falangistes van començar a veure’s marginats dels càrrecs de poder més rellevants i els aspectes més clarament feixistes del ritual franquista van ser suprimits.

Empfang des Reichsfühers SS Himmler beim CaudilloWährend seines Aufenthaltes in Spanien, der im Zeichen der deutsch-spanischen Freundschaft stand, empfing auch der Staatschef Franco den deutschen Gast.UBz: Reichsführer SS Himmler während des Empfangs bei dem Generalissimus Franco. Ganz rechts der spanische Aussenminister Serrano Suner, hinter dem Caudillo (halb verdeckt) General Moscardo.Herausgabe 25.10.1940

Els anys del boicot internacional (1945-1947). La fi de la Segona Guerra Mundial va suposar pel règim franquista l’inici d’una etapa d’aïllament i de rebuig internacional com a conseqüència del seu suport als totalitarismes. Així, el 1946, les Nacions Unides van condemnar el règim de Franco en una moció presentada pels Estats Units que qualificava el franquisme com un règim imposat per la força gràcies al suport rebut per les potències feixistes derrotades.

A més, el govern francès va tancar la frontera amb Espanya i un acord de l’Assemblea General de l’ONU va recomanar la retirada dels ambaixadors internacionals. Però Franco i els grups que li donaven suport van seguir les directrius dictades per Luis Carrero Blanco per perpetuar-se en el poder: “orden, unidad y aguantar”. Així, la condemna internacional va ser presentada com una maniobra estrangera que tenia per objectiu desprestigiar Espanya i portar els espanyols cap a una nova guerra civil.

Així, per a desarticular l’oposició monàrquica, adaptar-se a la nova conjuntura internacional i guanyar base social conservadora, Franco va recórrer al catolicisme. A través de la propaganda de l’Església el franquisme buscava la seva legitimació i supervivència. Per exemple, en aquest context de blanqueig dels elements feixistes del franquisme, FET-JONS va passar a ser denominada amb el difús nom de Movimiento Nacional.

La persistència del franquisme, però, va tenir un alt cost econòmic i polític per a Espanya. Això va ser especialment evident en cas de les ajudes rebudes: l’Espanya de Franco no va poder beneficiar-se del Pla Marshall per a la reconstrucció d’Europa, iniciat el juny de 1941, i va ser exclosa de la nova aliança defensiva occidental, l’OTAN (Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord), que va ser constituïda l’abril de 1949.

Barcelona, el laboratori de proves de la Segona Guerra Mundial

dimarts, 12/07/2011

La utilització de l’aviació per atacar la rereguarda de forma intensa i continuada va ser un element totalment nou que per primer cop en la història va practicar-se durant la Guerra Civil espanyola. L’evolució de la capacitat tècnica dels exèrcits va fer possible que la potència de foc i destrucció de l’agressió provinent des de l’aire esborrés definitivament, pel que fa a Catalunya, el vell concepte de rereguarda. Fins a la Primera Guerra Mundial la llunyania del front de guerra havia estat sempre un element bàsic de la seguretat de la població que romania en la rereguarda. Però aquest concepte va desaparèixer definitivament a partir de la Guerra Civil. Des d’aquest moment, qualsevol zona geogràfica podia ser abastada per la guerra.

Això va suposar un canvi estratègic de primer ordre per als exèrcits. L’experimentació, la comprovació i l’anàlisi de la resposta de la població civil, la població no militaritzada, van ser seguides amb especial atenció, en especial per les potències europees, que preveien que possiblement aviat haurien de passar per una situació similar com a conseqüència de l’expansionisme nazi-feixista dels anys trenta.

Si en els inicis de la Guerra Civil l’aviació amb la qual comptaven els exèrcits espanyols era certament antiquada i totalment obsoleta, aquesta situació aviat canviaria radicalment com a conseqüència de l’entrada en el conflicte de les potències estrangeres, fonamentalment l’Alemanya nazi, la Itàlia feixista i la Unió Soviètica. Aquests països van enviar a la Guerra d’Espanya els millors bombarders amb els que comptaven en aquells moments: els italians Savoia S-81 i S-79, els Dornier i els Heinkell 11 alemanys, i els Katiuska russos. Això convertia la Guerra Civil en un camp de proves i experimentació que a la Segona Guerra Mundial es demostraria, desgraciadament, força útil pels futurs països combatents.

Zentralbild"Legion Condor" in SpanienFaschistische deutsche Interventionstruppen unterstützen den Francoputsch 1936 - 1939 gegen die demokratische Republik Spanien.UBz.: Auf dem Flugplatz Levida. Beim Einhängen der Bomben.C 0214/07/13 N

A Catalunya la majoria dels bombardejos van ser efectuats des de l’aire per l’aviació italiana amb base a l’illa de Mallorca, circumstància que posava de manifest la importància transcendental i l’error que va suposar la no-ocupació de les Illes Balears per part de la República quan, malgrat els molts errors d’organització, des de Catalunya ja s’havia iniciat l’operació militar.

Si els bombardejos soferts en els primers anys de guerra, fins el 1938, van ser colpidors per a la rereguarda catalana, molt més ho serien a partir dels dies 16, 17 i 18 de març de 1938. Aleshores, l’augment en la intensitat i l’eficàcia va superar tota l’experiència viscuda fins aquell moment per demostrar una força terrorífica. Els projectils varen afectar de forma indiscriminada els barris més cèntrics de la ciutat, deixant un balanç de prop d’un miler de víctimes mortals, la destrucció total de 48 edificis, la destrucció parcial d’uns 75 edificis més i, el que era més important, el pànic estès entre tota la població. En el total de la guerra, Barcelona va ser bombardejada fins a 384 vegades, fet que va obligar a la construcció de més de 1.000 refugis subterranis.

Vista aèria de Barcelona, 17 de març de 1938.png

bombardeigs barcelona 1937.jpg

Fent referència a aquests fets, Stohrer, l’ambaixador nazi a Salamanca comentava: “He sabido que los ataques aéreos sobre Barcelona han sido literalmente terribles […]. No hay ningún indicio de que se hayan querido tocar objetivos militares”. D’altra banda, Bowers, l’ambaixador dels Estats Units, escrivia: “Nada en semejante aterradora escala, implicando a la raza blanca, se había conocido hasta entonces. Las bombas no perseguían ningún objetivo militar”. És a dir, els bombardejos no tenien cap finalitat militar estratègica, simplement buscaven desmoralitzar la població mitjançant el terror.

Una prova definitiva del que van suposar els bombardejos de març de 1938 a Barcelona, la primera gran ciutat que era objecte d’un atac aeri a gran escala en la història, per a l’imaginari europeu de l’època la trobem en les paraules de Winston Churchill, que durant la decisiva Batalla d’Anglaterra de 1940, l’atac aeri nazi sobre Londres durant la Segona Guerra Mundial, va posar el poble català com a exemple per afrontar l’agressió nazi: “No vull subvalorar la severitat del càstig que cau damunt nostre, però confio que els nostres conciutadans seran capaços de resistir com va fer-ho el valent poble de Barcelona”.

I és que d’altres bombardejos produïts durant la Guerra Civil, i que igualment van impactar profundament l’opinió pública internacional, com el cas de Gernika, havien estat realitzats com una operació aïllada. En canvi, l’atac a Barcelona va inscriure’s en el context militar del conflicte. I és que la ciutat va ser objectiu militar i civil durant els tres anys de guerra. Així, Catalunya va conèixer uns bombardejos sagnants i continuats des del principi fins el final de la guerra no només com a resultat de l’estratègia franquista d’aniquilació de l’adversari, sinó també com a conseqüència d’haver-se convertit en un camp de proves d’experimentació bèl·lica. Més de 5.000 víctimes a tot el país serien el resultat d’aquesta experimentació.

Adolf Hitler (2)

divendres, 8/07/2011

El 1919, Hitler va adherir-se al DAP, el Partit Obrer Alemany, un grup d’extrema dreta creat aquell mateix any. El DAP era un més dels nombrosos partits nacionalistes que difonien una propaganda antiliberal i racista en els primers anys de la República de Weimar. Començava així la seva carrera política. Aviat destacaria com a membre del partit en les reunions i assemblees gràcies a la seva oratòria: deia allò que els presents esperaven sentir, és a dir, que la culpa de la derrota alemanya estava causada pels estrangers, que els comunistes amenaçaven el país, que els partits polítics eren la causa de la desunió nacional, etc. Amb l’ingrés de Hitler en aquest petit partit va començar pròpiament la història del nacionalsocialisme.

Adolf_Hitler.jpg

En un clima social de postguerra que a Alemanya arribava a límits paranoics el seu discurs trobaria una bona recepció en els sectors nacionalistes. I és que bona part dels alemanys no van acabar d’entendre com el seu país havia perdut la guerra ja que es consideraven com una societat superior. Igualment, les condicions imposades pels vencedors en el Tractat de Versalles i que van suposar una catàstrofe per a l’economia del país van encendre els ànims nacionalistes. Amb el marc devaluat fins a perdre gairebé tot el seu valor, amb cues de ciutadans famolencs buscant menjar pels carrers, amb la misèria més present que mai, el discurs radical de Hitler es faria el seu forat entre determinats sectors de la població. Un partit com el DAP, ultradretà, antijueu i radical va trobar en l’Alemanya de postguerra la situació ideal per expansionar-se.

Hitler, amb el seu discurs encès capaç d’excitar les masses nacionalistes descontentes amb l’arribada de la República de Weimar i temoroses del comunisme, aviat va esdevenir membre de la junta directiva, cap de propaganda i redactor del setmanari del DAP, el Völkischer Beobachter. Hitler es mou com peix a l’aigua en aquest context: la desastrosa situació de l’economia va comportar que la República no pogués fer front als pagaments; França, l’enemic secular, va envair el Ruhr i el Sarre per garantir-se el cobrament de les reparacions; la inflació, l’atur i la gana van assolir nivells desconeguts; la República es va veure assetjada des de l’esquerra per la insurrecció espartaquista; i el comunisme va avançar entre la població. És així com Hitler troba l’ambient propici per desenvolupar la seva activitat propagandista a través de mítings i pamflets. Tanmateix, la seva situació econòmica seguia sent pobre ja que només comptava amb la seva paga de militar.

"Deutscher Tag" in Coburg, links mit Pfeiffe und Hut Oskar Körner, Oktober 1922

El 1920 ja va participar activament en la refundació del partit dirigint un comitè que va elaborar el programa de vint-i-cinc punts del partit, que es fusionaria amb d’altres grupuscles radicals i passaria a denominar-se com a Partit Obrer Nacionalsocialista Alemany (NSDAP) que vulgarment seria conegut com a Partit Nazi. El mateix 1920 ja van formar-se les SA (Sturmabteilung o Seccions d’Assalt) del NSDAP, una organització paramilitar que aviat es caracteritzaria per l’ús de la violència contra els seus adversaris, per l’uniforme bru i el braçalet amb el símbol de l’esvàstica. El 1921 Hitler va assolir la direcció del partit i va imposar una estructura marcadament elitista i jerarquitzada, en la qual el Führer esdevenia el suport central de l’organització.

El 1923, en un període marcat per la crisi econòmica derivada de la hiperinflació i per l’exaltació nacionalista, un Hitler influït per l’exemple del feixisme de Mussolini a Itàlia, va tractar de prendre el govern de la regió de Baviera mitjançant un cop de força: el putsch de Munich del 9 de novembre de 1923. Fracassat el cop per la indecisió dels militars, Hitler va ser detingut i va ser condemnat a cinc anys de reclusió.

Hochverratsprozeß gegen die Teilnehmer am Münchener Putsch vom 9. Nov. 1923; München 1924

De la seva condemna només en compliria un any, durant el qual va dictar al seu col·laborador Rudolf Hess la primera versió del llibre Mein Kampf (La meva lluita), el que seria el catecisme doctrinari del nazisme. El llibre comportava una gran càrrega ideològica escrita amb una prosa exaltada i gairebé pseudoreligiosa més pròpia d’un visionari il·luminat que d’un polític. Els dos aspectes més característics de la seva ideologia serien el desenvolupament del nacionalisme germànic i l’antisemitisme.

El 1925, després de sortir de la presó, Hitler va haver d’enfrontar-se amb Strasser pel lideratge del NSDAP. Finalment, el 1928, Hitler va imposar-se a la direcció del partit aplicant el principi de cabdillatge on el cap del partit tenia tot el poder de forma jerarquitzada, va refundar el nacionalsocialisme i va replantejar-ne el programa amb l’objectiu d’ampliar els seus suports socials. Per això va limitar els postulats anticapitalistes a la lluita contra els financers jueus, va utilitzar eficaçment el profund sentiment anticomunista i antisemita que s’estava desenvolupant en determinats sectors de la societat alemanya, i va esprémer la crítica a l’impopular Tractat de Versalles que havia imposat la pau després de la Primera Guerra Mundial.

Das grosse Gautreffen der Nationalsozialisten vor ihrem Führer Adolf Hitler in Braunschweig!

D’aquesta manera, Hitler i els membres del NSDAP van canviar la seva estratègia insurreccional per convertir el nazisme en un moviment de masses, accentuant el nacionalisme i buscant l’articulació de xarxes socials que recolzessin el seu projecte, des de les classes treballadores fins al gran capital. Així, el Partit Nazi va decidir acceptar les regles del joc parlamentari i va utilitzar amb èxit tots els mètodes de propaganda existents: mítings, marxes, uniformes, instrucció militar. Tot amb un únic objectiu, esperar el moment per aconseguir el poder. I quan la crisi econòmica derivada de la Gran Depressió va arribar a Alemanya va trobar-se amb un NSDAP amb una doctrina sòlida, un programa electoral dirigit a les masses i un líder carismàtic que desplegava una incansable activitat de propaganda.

La crisi econòmica del 1929, que Alemanya va viure amb una especial virulència, va fer possible la vertiginosa ascensió del nacionalsocialisme. Les empobrides classes mitjanes alemanyes van abraçar-se al nazisme com a última possibilitat de salvació davant la por que els produïa l’ascens del comunisme. Així, malgrat el simplisme de la seva doctrina i del seu programa (superioritat de la raça germànica, submissió incondicional de l’individu a la comunitat, antisemitisme, antimarxisme, rebuig del tractat de Versalles), Hitler i els seus seguidors van aconseguir 107 escons del Reichstag a les eleccions del 1930, gràcies fonamentalment als vots de la petita burgesia i dels treballadors afectats per la desocupació forçosa.

Aleshores, els magnats de la indústria, hostils a la política moderada del canceller Brüning i de Schleicher i atemorits per l’acció revolucionària esquerrana, van donar al nazisme un ajut decisiu; amb el seu suport, el 1932, el NSDAP va esdevenir el partit amb major nombre de diputats al Reichstag. Així, la crisi política permanent de la República de Weimar va possibilitar que Hitler acabés per obtenir la designació del president Hindenburg com a canceller el gener del 1933.

Adolf_Hitler,_Paul_v._Hindenburg.jpg

Ràpidament, Hitler es va fer atorgar amplíssims poders i va procedir a desfer-se dels adversaris i dels col·laboradors de fidelitat dubtosa. Així, amb els seus col·laboradors més propers (Himmler, Goering, Goebbels) va acusar els comunistes de l’incendi del Reichstag (27 de febrer de 1933) i va perseguir ferotgement els dirigents dels partits d’esquerra i dels sindicats obrers, que van ser prohibits; va organitzar la Gestapo (1934), va dictar lleis contra els jueus, va crear camps de concentració i tribunals especials, i en la denominada nit dels ganivets llargs (30 de juny del 1934) va fer assassinar, entre d’altres, els caps de la SA i de l’ala moderada del seu propi partit.

Hitler-Nurnberg-1935.jpg

A la mort de Hindenburg (agost del 1934), Hitler va assumir també la presidència del Reich, amb el títol de Führer. Després de tres anys d’intens rearmament i de rebutjar el Tractat de Versalles va començar a fer realitat els seus projectes expansionistes amb l’ocupació de Renània (1936) i les annexions d’Àustria (Anschluss, 1938), de la major part de Txecoslovàquia (1938-39) i del territori de Memel (1939). Tot això davant la impotència de les democràcies europees, incapaces de frenar l’expansionisme del nazisme. Davant la negativa del govern de Varsòvia a les seves exigències sobre el corredor de Gdańsk, va signar amb Stalin un pacte de no-agressió i va atacar Polònia (setembre del 1939), fet que va provocar l’inici de la Segona Guerra Mundial.

Després d’una primera fase de victòries alemanyes que van deixar la Gran Bretanya aïllada en la lluita contra el nazisme, Hitler va cometre el seu gran error: obrir un nou front de guerra. Així, a partir de la campanya de Stalingrad (hivern del 1942-43) i amb l’entrada dels Estats Units en la guerra, el conflicte va canviar de signe i l’oposició interna al Führer va augmentar. Tanmateix, l’àmplia conspiració de què va ser objecte fracassaria (juliol del 1944).

Hitler_and_Goering.jpg

Hitler i Goering

Hitler havia perdut el control. Amb la guerra perduda, el Führer va esforçar-se en dictar ordres de resistència sota amenaça d’execucions sumaríssimes per aquells que no les obeïssin a la vegada que reclutava per a l’exèrcit els menors d’edat. Tancat en el búnquer, ja només confiava en Goebbels i Martin Bormann. El 30 d’abril de 1945, amb la ciutat de Berlín assetjada per les tropes russes, després de contreure matrimoni amb la seva amant Eva Braun i de designar com a successor l’almirall Dönitz, Hitler va suïcidar-se.

Presoner 44.904, Jorge Semprún i el camp de concentració de Buchenwald

dimecres, 8/06/2011

Jorge Semprún va morir ahir als 87 anys al seu domicili de París, després d’una llarga i dolorosa malaltia. Nascut a Madrid el 10 de desembre de l’any 1923, era nét d’Antonio Maura, un dels presidents del Consell de Ministres durant el regnat d’Alfons XIII, posteriorment diplomàtic de la Segona República i finalment ministre a l’exili. Va ser una figura rellevant tant en la literatura com en la política, amb una trajectòria personal i professional marcada per la seva denúncia dels totalitarismes. L’any 1939, un cop acabada Guerra Civil va marxar a l’exili, primer a Holanda i després a París, on va ser militant i líder del Partit Comunista d’Espanya, i un membre destacat de la resistència antifranquista.

Semprún.JPG

Els seus estudis a la Sorbona es van interrompre al ser detingut per la Gestapo com a membre de la resistència comunista francesa i deportat el 1944 al camp de Buchenwald, on va compartir durant un any i mig, setze largos mesos, el destí de milers de republicans espanyols. El trauma i les obligacions morals del supervivent de l’horror mai el van abandonar. El seu llegat literari sempre va estar marcat per aquest succés. Com a mostra d’això, cal conservar a la memòria aquest extracte del discurs sobre l’Arxipèlag de l’horror nazi, pronunciat el 2010 a Buchenwald, en commemoració del seixanta-cinquè aniversari de l’alliberament del camp:

[…] Ya sabemos, pero no es inútil repetirlo, que en la guerra imperialista de agresión que desencadena en 1939 el nacionalsocialismo, y que aspira al establecimiento de una hegemonía totalitaria en Europa, y acaso en el mundo entero, ya sabemos que en dicha guerra, el propósito constante y consecuente de exterminar al pueblo judío constituye un objetivo esencial, localmente prioritario, entre los fines de guerra de Hitler.

Sin tapujos ni concesiones a ninguna restricción mortal, el antisemitismo racial forma parte del código genético de la ideología del nazismo, desde los primeros escritos de Hitler, desde sus primerísimas actividades políticas.

Para la llamada solución final de la cuestión judía en Europa, el nazismo organiza el exterminio sistemático en el archipiélago de campos especiales del conjunto Auschwitz-Birkenau, en Polonia.

Buchenwald no forma parte de dicho archipiélago. No es un campo de exterminio directo, con selección permanente para el envío a las cámaras de gas. Es un campo de trabajo forzado, sin cámaras de gas. La muerte, en Buchenwald, es producto natural y previsible de la dureza de las condiciones de trabajo, de la desnutrición sistemática.

Como consecuencia, Buchenwald es un campo judenrein.

Sin embargo, por razones históricas concretas, Buchenwald conoce dos periodos diferentes de presencia masiva de deportados judíos.

Uno de esos periodos se sitúa en los primeros años de existencia del campo, cuando, después de la Noche de Cristal y del pogrom general organizado, en noviembre de 1938, por Hitler y Goebbels personalmente, miles de judíos de Francfort, en particular, son enviados a Buchenwald.

En 1944, los veteranos comunistas alemanes se acordaban todavía de la mortífera brutalidad con que fueron maltratados y asesinados a mansalva, masivamente, aquellos judíos de Francfort, cuyos supervivientes fueron luego enviados a los campos de exterminio del Este.

El segundo periodo de presencia judía en Buchenwald se sitúa en 1945, hacia finales de la guerra, en los meses de febrero y de marzo concretamente. En aquel momento, decenas de miles de supervivientes judíos de los campos del Este fueron evacuados hacia Alemania central por el SS, ante el avance del Ejército Rojo.

A Buchenwald llegaron miles de deportados escuálidos, transportados en condiciones inhumanas, en pleno invierno, desde la lejana Polonia. Muchos murieron durante un viaje interminable. Los que consiguieron alcanzar Buchenwald, ya sobrepoblado, fueron instalados en los barracones del kleine Lager, el campo de cuarentena, o en tiendas de campaña y carpas especialmente montadas para su precario alojamiento.

Entre aquellos miles de judíos llegados por entonces a Buchenwald, y que nos aportaron información directa, testimonio vivo y sangrante del proceso industrial, salvajemente racionalizado, del exterminio masivo en las cámaras de gas, entre aquellos miles de judíos había muchos niños y jóvenes adolescentes.

La organización clandestina antifascista de Buchenwald hizo lo posible para venir en ayuda de los niños y adolescentes judíos supervivientes de Auschwitz. No era mucho, pero era arriesgado: fue un gesto importante de solidaridad, de fraternidad […].

Como ya dije hace cinco años, en el Teatro Nacional de Weimar, “la memoria más longeva de los campos nazis será la memoria judía. Y esta, por otra parte, no se limita la experiencia de Auschwitz o de Birkenau, Y es que, en enero de 1945, ante el avance del Ejército soviético, miles y miles de deportados judíos fueron evacuados hacia los campos de concentración de Alemania central. Así, en la memoria de los niños y adolescentes judíos que seguramente sobrevivirán todavía en 2015, es posible que perdure una imagen global del exterminio, una reflexión universalista. Esto es posible y pienso que hasta deseable: en este sentido, pues, una gran responsabilidad incumbe a la memoria judía… Todas las memorias europeas de la resistencia y del sufrimiento solo tendrán, como último refugio y baluarte, dentro de diez años, a la memoria judía del exterminio. La más antigua memoria de aquella vida, ya que fue, precisamente, la más joven vivencia de la muerte […]”.

Escriptor fonamentalment autobiogràfic, el presoner 44.904 de Buchenwald va deixar en les seves obres el record de les víctimes als camps de concentració nazi. El Federico Sánchez que recorria Madrid d’incògnit i que va ser expulsat del PCE va procurar que no s’oblidés ni l’heroisme dels resistents antifranquistes ni les misèries de les querelles dogmàtiques. L’intel·lectual decebut però alhora compromès amb la política va deixar l’exemple de com viure una Europa sense fronteres. A l’Estat Espanyol serà recordat també com a Ministre de Cultura entre els anys 1988 i 1991. A Catalunya va ser guardonat amb la creu de Sant Jordi i el premi Blanquerna, tots dos atorgats per la Generalitat.

jorge-semprun.jpg

El camp de concentració d’Auschwitz

diumenge, 1/05/2011

El racisme contingut en l’ideari nazi va comportar un crim monstruós que marcaria la història del segle XX: l’Holocaust, la persecució i extermini de milions de persones pel motiu d’haver nascut jueus. L’horror de l’Holocaust, o Shoà, seria descobert en tota la seva magnitud quan, el 27 de gener de 1945, les tropes soviètiques van alliberar Auschwitz, el camp de concentració i extermini de majors dimensions. Al voltant de 7.500 presoners van ser alliberats per l’exèrcit Roig. Abans d’abandonar el camp els alemanys havien destrossat la major part dels dipòsits d’Auschwitz, però els soviètics van trobar-hi les pertinences de les víctimes: centenars de milers de vestits d’home, més de vuit-cents mil vestits de dona, més de catorze mil lliures de cabell humà… L’evidència parlava per si sola.

Tot allò que identifiquem amb l’Holocaust ho podem trobar en la crònica d’Auschwitz: l’arribada dels presoners en els atapeïts trens de mercaderies, la rebuda sota la inscripció del lema Arbeit macht frei (el treball allibera), la selecció mèdica d’aquells que es trobaven en condicions de treballar i els que no, la decisió de quins dels presoners encara resultaven útils per l’imperi de les SS o havien perdut tot el seu valor com a persones, les proves de resistència al fred o a la pressió realitzades pel doctor Mengele, la separació brutal de les famílies, l’expropiació dels darrers béns, la col·laboració de les empreses industrials alemanyes, la creació d’una cadena de camps satèl·lit que nodrien les necessitats de treball i d’oferta de mà d’obra extenuada, el càlcul rigorós del funcionament de les cambres de gas… Tot es troba en Auschwitz, una condensació del genocidi nazi.

Sortie par le portail du camp d'Auschwitz I pour aller au travail. Peinture de Wladyslaw Siwek, 1946 (coll. Musée d'Etat d'Auschwitz-Birkenau).

auschwitz_plan.jpg

Aquest és el testimoni que Rudolf Höss, el primer Kommandant del camp de concentració d’Auschwitz entre maig de 1940 i desembre de 1943, va donar durant els judicis de Nuremberg, en els quals resultaria condemnat a mort:

Rudolf Höss.jpg

Rudolf Höss

Vaig formar part de la direcció d’Auschwitz fins a l’1 de desembre de 1943, i calculo que hi van ser executats i exterminats pel gas i les flames uns dos milions i mig de persones. Cinc-centes mil més van morir de fam i diverses malalties, de manera que en total resulta una xifra de tres milions de morts. Aquesta quantitat representa aproximadament el 70% o 80% de les persones que van ser enviades a Auschwitz com a presoners; la resta va ser seleccionada i ocupada en treballs forçats en els establiments industrials dels camps de concentració.

Entre les persones executades i cremades hi havia uns 20.000 presoners de guerra soviètics (que havien estat seleccionats prèviament per la Gestapo als camps de presoners de guerra) que a Auschwitz havien estat destinats als transports de la Wehrmacht. La resta de víctimes, fins al total enumerat, correspon a 100.000 jueus d’Alemanya, i un nombre considerable de súbdits, majoritàriament jueus, d’Holanda, França, Bèlgica, Polònia, Hongria, Txecoslovàquia, Grècia i d’altres països. Només a Auschwitz van ser exterminats uns 400.000 jueus hongaresos durant l’estiu de 1944 […].

Les execucions en massa per gas van començar en el decurs de l’estiu de 1941 i es van prolongar fins a la tardor de 1944. Jo controlava personalment les execucions a Auschwitz, fins a l’1 de desembre de 1943, i durant el període del meu servei d’inspector dels camps de concentració de la WVHA [Oficina Central de l’Economia i l’Administració] va ser quan es van efectuar aquestes execucions en massa. Totes les execucions en massa per mitja de gasos es duien a terme en virtut d’una ordre expressa de la RSHA [Oficina Principal de Seguretat del Reich], sota el seu control i la seva responsabilitat. Jo rebia directament de la RSHA les ordres pertinents per realitzar aquestes execucions en massa […].

Map_auschwitz_deportation.jpg

Per “Solució Final” s’entenia l’extermini de tots els jueus d’Europa. Jo tenia l’ordre de deixar en disposició de funcionar els procediments d’extermini a Auschwitz, el mes de juny de 1941. Aleshores ja hi havia uns altres tres camps d’extermini en el Govern General: Belzec, Treblinka i Wolzec. Aquests camps estaven sota la direcció de la Seguretat General i l’SD [Servei de Seguretat]. Jo havia visitat el de Treblinka per veure com s’hi duia a terme l’extermini. El comandant en cap em va dir que havia liquidat 80.000 presoners en sis mesos. S’havia hagut d’ocupar especialment de l’extermini del ghetto de Varsòvia […].

auschwitz_arrivee.jpg

El nostre mètode per seleccionar les víctimes era aquest: a Auschwitz, dos metges de les SS tenien la missió d’examinar les expedicions de presoners quan hi arribaven; se’ls feia desfilar davant d’un d’aquells metges, el qual, mitjançant una senyal indicava la seva decisió. Els que eren considerats aptes pel treball se’ls enviava als camps; els altres eren conduits immediatament als llocs d’extermini. Els nens petits eren exterminats sense excepció, ja que per la seva edat eren incapaços de treballar […].

auschwitz-2.jpg

Hauria calgut efectuar secretament aquests exterminis, però la pudor i la pesta nauseabunda, productes de la combustió continuada de cossos, es van escampar per tota la regió fins al punt que els habitants de les poblacions de les rodalies sabien molt bé que a Auschwitz es duien a terme exterminis […].

Els metges tenien ordre d’omplir paperetes de defunció regulars i hi podien fer constar qualsevol malaltia que coneguessin com a causant de la mort […].

Children_in_the_Holocaust_concentration_camp_liberated_by_Red_Army.jpg

De tant en tant també es realitzaven experiments mèdics amb els presoners, com, per exemple, l’esterilització i experiències relatives al càncer. La major part de les persones que morien a causa d’aquests experiments havien estat prèviament condemnades a mort per la Gestapo.

En els camps de concentració i extermini com Auschwitz, els jueus i els altres asocials primer eren privats de la seva humanitat, reduïts a cossos biològics primer, després considerats una cosa i, finalment, assassinats. Els presoners quedaven reduïts a un estat animal, eren deshumanitzats. D’aquesta manera, els nazis feien realitat el seu malaltís somni biològic tot despullant les seves víctimes de la humanitat. Els botxins passaven a ser els únics éssers humans existents en els camps de concentració. Reduïts a coses, la mort dels presoners passava a considerar-se com una simple operació higiènica. L’imperi racial edificat per Hitler i el nacionalsocialisme havia derivat en això: assassinats i robatoris, cadàvers i riquesa.

La Llei de Préstecs i Arrendaments de 1941

dissabte, 30/04/2011

Inicialment, els Estats Units no van decidir-se a prendre part activa en la Segona Guerra Mundial, però, arribats a 1940, el seu aïllacionisme ja només era de caràcter militar. Així, sense intervenir directament en el conflicte, el president Roosevelt va destinar recursos econòmics i armament als aliats després que el desembre es promulgués la Llei de Crèdit i Arrendament de Lloguers i Préstecs. Aquesta llei va beneficiar especialment la Gran Bretanya ja que el país va rebre recursos industrials i econòmics en règim de préstec a retornar un cop acabés la guerra, recursos que van servir per rellançar la producció britànica en un moment crític de les hostilitats.

El Secretari d’Estat nord-americà entre 1943 i 1945, Edward Reilly Stettinius, va destacar a la seva obra El arma de la victoria (1945) la importància que aquesta llei va tenir de cara a aconseguir la victòria aliada en el conflicte:

Edward_Stettinius.jpg

Edward Reilly Stettinius

Quan es va procedir a la votació al Congrés, el Préstec i Arrendament va ser aprovat per una gran majoria. La Llei va ser signada l’11 de març de 1941. Havíem considerat la qüestió públicament i detalladament, havent decidit aleshores amb llibertat total que la nostra seguretat anava lligada a la seguretat dels altres pobles del món amants de la pau. La defensa d’aquests pobles era vital per a la nostra pròpia defensa.

A partir d’aleshores, la defensa dels Estats Units hauria d’estar protegida per una defensa doble. Enviaríem armes als altres països a fi que ens ajudessin a tenir a ratlla l’Eix. Mentrestant, aquí, als Estats Units, armaríem i entrenaríem una gran força militar destinada a protegir-nos en el cas que fóssim atacats. El Préstec i Arrendament podria, possiblement, evitar que l’agressió arribés al nostre país. Però, tot i no ser així, ens proporcionaria un temps valuós per preparar les defenses que tan seriosament necessitàvem.

Durant els mesos que van seguir, vam enviar subministraments bèl·lics a la Gran Bretanya i la Xina, i a la Unió Soviètica després de l’atac de què va ser objecte aquesta nació. Aquests països tenien la garantia que hi havia moltes més per enviar-les-hi. Van ser ells els que van suportar tot el pes de l’Eix i encara lluitaven quan ens va arribar l’hora […].

El Préstec i Arrendament s’havia convertit en un mecanisme vital, gràcies al qual era possible que les nacions unides combinessin tots els seus recursos, tant en homes com en material, contra l’Eix. Les armes americanes, a les mans dels nostres aliats, disparaven sobre el mateix enemic que les armes americanes que utilitzaven els nostres propis soldats. Ajudaven els aliats a guanyar la guerra.

A la Gran Bretanya, els soldats americans rebien milions de tones de subministrament de guerra sense que nosaltres els paguéssim. Les nostres tropes travessaven les mars en grans paquebots britànics convertits en transports. Vaixells americans, sense costar-nos res, eren reparats en els ports britànics escampats arreu del món. Gairebé tots els aliments que els nostres soldats consumien a Austràlia i Nova Zelanda ens els oferien aquests països. Al nord d’Àfrica, els homes, els vaixells, els avions, els canons britànics i americans havien estat amalgamats en una sola i poderosa força combatent.

Tot allò que els nostres aliats necessitaven de nosaltres, i tot allò que nosaltres necessitàvem d’ells per lluitar junts en millors condicions i amb major eficàcia, ens ho abastàvem fins al límit extrem de les nostres possibilitats. Igualment, havíem comprovat que qualsevol americà ho podia tenir previst, que la força estava en la unió. Estàvem estalviant milers de vides i molts milions de dòlars a tots nosaltres. Forjàvem la victòria.

El pacte entre l’Alemanya nazi i la Unió Soviètica de 1939

dijous, 21/04/2011

La  darrera reivindicació de l’Alemanya nazi prèvia a l’esclat de la Segona Guerra Mundial es referiria a Polònia: el territori de Danzing i el corredor que separava la Prússia Oriental de la resta d’Alemanya. I així, Hitler va preparar el pla d’invasió. Però, l’annexió de Txecoslovàquia va fer que Gran Bretanya i França canviessin la seva actitud i, l’agost de 1939, van donar garanties a Polònia davant l’amenaça nazi. Tot i això, Hitler, després de la concatenació d’èxits dels darrers mesos, va mostrar-se convençut que ni britànics ni francesos anirien a la guerra per defensar Danzing.

Un cas contrari al de les democràcies occidentals podia ser l’actitud de la URSS de Stalin ja que aquest sí tenia interessos en el territori de Polònia. Aleshores Hitler, a través del ministre d’Afers Estrangers nazi Joachim Von Ribbentrop, va negociar amb el seu homòleg soviètic Viacheslav Molotov la neutralitat de la URSS davant la invasió de Polònia. I la incompatibilitat ideològica no va ser un problema per arribar a un acord de No Agressió.

A les seves memòries, Entre Londres y Moscú. Recuerdos y últimos escritos publicados por Annelies Von Ribbentrop (1955), Joachim Von Ribbentrop recordava el procés de negociacions que van conduir al pacte entre la URSS i el Tercer Reich:

Stalin_und_Ribbentrop_im_Kreml.jpg

Stalin i Von Ribbentrop a Moscú

Jo vaig començar la conversa dient que Alemanya desitjava un canvi en les relacions germano-soviètiques, i també arribar, en tots els àmbits, a un acord satisfactori per als interessos de tots dos països. Vaig recordar que, a través del discurs pronunciat per Stalin a la primavera, havíem arribat a la conclusió que Rússia tenia els mateixos desitjos que nosaltres. Stalin va girar-se cap a Molotov i li va preguntar si volia respondre’m de seguida. Molotov a pregar a Stalin que ho fes ell mateix.

Després va parlar Stalin, el qual va expressar-se breument, concís, sense cap retòrica. El que va dir va ser clar i a mi em va fer la impressió que volia arribar a un acord amb Alemanya. Stalin va dir que durant anys ens havíem estat llançant sacs de fems per sobre, però que això no era motiu perquè no ens poguéssim suportar de nou. Havia pronunciat el discurs de primavera per demostrar la seva bona predisposició a entendre’s amb Alemanya. Així doncs, semblava que nosaltres havíem interpretat el seu discurs amb molt d’encert.

La resposta de Stalin va ser tan positiva que, després de la primera conversa, vam acordar establir un pacte de no agressió i de seguida vam tenir en compte l’aspecte materials dels interessos mutus que poguéssim defensar sobre la qüestió de la crisi germano-polonesa. Tot i que els soviètics tenien fama de diplomàtics durs, des del principi va regnar una atmosfera força favorable. Es van determinar els interessos recíprocs sobre els països situats entre la Unió Soviètica i Alemanya. Finlàndia, gran part dels països bàltics i Besaràbia es van fixar com a zones influència soviètica. Per al cas que es produís un conflicte armat entre Alemanya i Polònia, conflicte que en aquelles circumstàncies no era del tot improbable, es va assenyalar una línia de “demarcació”.

Durant la primera part de les converses, Stalin va dir que desitjava determinades zones d’influència. En aquestes zones d’influència, l’Estat que s’hi interessés tractaria amb independència amb els governs respectius, sense que l’altra part hi intervingués per a res. Stalin em va dir, tanmateix, que no tenia intenció de modificar l’estructura interior d’aquests Estats. Aprofitant que es tractava el tema de les zones d’influència […] i considerant que els polonesos mostraven una actitud cada cop més agressiva, cosa que podia desembocar en un conflicte amb Alemanya, vaig creure convenient fixar una línia de demarcació polonesa a fi d’evitar una topada d’interessos germano-soviètics. La línia de demarcació va seguir el curs dels rius Weichel, San i Bug. En aquella ocasió vaig dir a Stalin que Alemanya havia fet tot el possible per tallar d’arrel el conflicte per la via diplomàtica.

D’aquesta manera, el pacte Ribbentrop-Molotov va ser signat el 23 d’agost de 1939 i va suposar, a més de l’establiment dels principis de la No Agressió Germano-Soviètica , la signatura d’un protocol secret que incloïa un acord pel repartiment del territori polonès entre el Tercer Reich i la URSS i el vistiplau alemany a les reivindicacions soviètiques sobre Finlàndia, els territoris bàltics i Besaràbia.

MolotovRibbentropStalin.jpg

Pacte de No Agressió Germano-Soviètic de 23 d’agost de 1939:

El govern del Tercer Reich alemany i el govern de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, guiats pel desig d’enfortir la causa de la pau entre Alemanya i la URSS, i des de les disposicions de base del Tractat de Neutralitat signat entre Alemanya i la URSS a l’abril de 1926, han arribat al següent acord:

1. Les dues parts contractants es comprometen a abstenir-se de qualsevol acte de violència i de tota maniobra agressiva, i de tot atac l’una contra l’altra, i això, tant sola com amb l’ajuda d’altres potències.

2. Donat el cas que una de les dues parts contractants sigui objecte d’agressions militars per part d’una tercera potència, l’altra part es compromet a no donar suport de cap tipus a aquesta altra potència.

3. Els governs de les dues parts contractants romandran, d’ara endavant, en contacte per consultar-se i informar-se mútuament dels problemes relatius als problemes comuns.

4. Cap de les dues parts contractants podrà participar en agrupacions de potències que, d’alguna manera, estiguin dirigides directa o indirectament contra l’altra part.

5. Si sorgeixen diferències o conflictes entre les parts contractants sobre qüestions de diferent naturalesa, les dues parts contractants resoldran les seves diferències o conflictes per la via de l’intercanvi amistós d’impressions o, si cal, mitjançant el recurs a comissions d’arbitratge.

6. El present Tractat es realitza per un període de deu anys, convenint-se que, mentre que una de les dues parts no ho manifesti un any abans de l’expiració de l’esmentat termini, la duració de l’esmentat contracte s’estén automàticament per cinc anys més.

7. El present contracte haurà de ser ratificat en el termini més breu possible. El canvi d’instruments de ratificació ha de tenir lloc a Berlín. El Tractat és vigent des del moment de la seva signatura.

Protocol secret del Pacte de No Agressió Germano-Soviètic de 23 d’agost de 1939:

1. En el cas que es produïssin modificacions político-territorials als Estats bàltics (Finlàndia, Estònia, Letònia i Lituània), la frontera septentrional de Lituània es considerarà que el límit natural de les zones d’influència d’Alemanya i la URSS.

2. Davant l’eventualitat de certs canvis político-territorials a la zona d’influència de l’Estat polonès, el límit de les esferes d’influència d’Alemanya i la URSS serà aproximadament l’assenyalat pel rius Narew, Vístula i San.

3. Pel que fa als territoris del sud-est d’Europa, la part soviètica fa destacar el seu interès evident per Besaràbia […].

4. Totes dues parts signatàries han de mantenir en secret el contingut d’aquest document.

Ribbentrop-Molotov.png

L’aliança contra natura entre l’Alemanya nazi i la URSS per beneficiar-se del repartiment de Polònia també era tàctica. Hitler, en previsió de la possibilitat que l’ocupació polonesa fes esclatar la guerra amb França i Gran Bretanya, volia evitar un conflicte amb dos fronts oberts i amb aquesta maniobra va assegurar-se la neutralitat soviètica. Stalin, per la seva banda, justificava el pacte per evitar l’aïllament de la URSS en el context internacional i prevenir una possible agressió alemanya. En qualsevol cas, a més dels polonesos, les principals víctimes del Pacte de No Agressió Germano-Soviètic van ser els comunistes europeus, els quals restaven ideològicament indefensos davant del feixisme.