Entrades amb l'etiqueta ‘Segle XX’

La represa cultural de Catalunya en el tardofranquisme

divendres, 30/11/2012

L’objectiu del franquisme va ser molt clar: la liquidació de la cultura i la llengua catalana fins a diluir-la com un element folklòric més de l’Espanya “una, grande y libre”, fins al punt que segons l’anàlisi que n’han realitzat alguns autors es podria parlar de l’intent d’un autèntic genocidi cultural. Així, el joc cultural del franquisme en relació amb Catalunya serà perfectament coherent des dels seus inicis i fins a les acaballes del règim: absorció i integració del fet nacional català en el si de la cultura espanyola.

En aquest sentit, els anys quaranta i cinquanta poden ser considerats com una etapa de supervivència i resistència de la realitat cultural catalana. Per exemple, des de l’exili, entre 1943 i 1946, van celebrar-se els Jocs Florals com a intent de mantenir viva la flama de la catalanitat. A l’interior, algunes editorials van afavorir la creació de premis literaris amb l’objectiu d’estimular la represa cultural. De la mateixa manera, l’escoltisme va esdevenir una mena de refugi en el qual molts joves van prendre contacte amb la realitat cultural del país.

Ara bé, és en els anys seixanta i setanta quan la cultura catalana i la reivindicació de la llengua van prendre un gran impuls gràcies a un bon nombre d’iniciatives de caire sociocultural que pretenien aprofitar les escletxes que permetia la relativa tolerància de la dictadura vers la catalanitat entesa com un element folklòric.

Gran_Enciclopèdia_Catalana.jpg

El 1969 s’iniciava la publicació de la Gran Enciclopèdia Catalana

204698_0001_l.jpg

El 1959 naixia la revista Serra d’Or, editada per Publicacions de l'Abadia de Montserrat

Actos-Omnium-Cultural.jpg

Acte d'Òmnium Cultural

Així, en aquest període va emergir un moviment cívic catalanista que va derivar en l’aparició de les primeres revistes en català i la creació i consolidació d’entitats, projectes culturals i editorials. Per exemple, el 1959 naixia la revista Serra d’Or, editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat; el 1968, amb motiu del centenari del naixement de Pompeu Fabra, s’endegava una campanya de sensibilització sota el lema “La llengua d’un poble”; el 1969 s’iniciava la publicació de la Gran Enciclopèdia Catalana; i el maig de 1973 començava una campanya per a propiciar el llançament d’un diari català, la qual culminaria en l’aparició de l’Avui el 1976.

Així, el 1961, es va constituir la societat civil Òmnium Cultural que tenia la finalitat de protegir, estimular i subvencionar la cultura catalana, superant les formes de mecenatge disperses que s’havien imposat fins aleshores. Les autoritats franquistes veien en l’Òmnium un perillós embrió de poder cultural català i, el 1963, van decretar la seva clausura i suspensió d’activitats aprofitant la campanya que realitzaven per fer peticions al govern per a la normalització del català. El 1967, Òmnium seria finalment legalitzada, ara com a associació.

Igualment, la creixent producció literària va contribuir a una gran difusió de la cultura catalana. La poesia de Salvador Espriu, les novel·les d’autors com Mercè Rodoreda, Josep Maria Espinàs, Terenci Moix, Montserrat Roig, Manuel de Pedrolo o Quim Monzó, i el teatre de Josep Maria de Sagarra, Salvador Espriu i Joan Oliver, són un exemple de la producció literària en català durant el franquisme. També cal destacar l’aparició, el 1961, d’Edicions 62, una editorial generalista, universal i moderna que publicava llibres en llengua catalana.

sagarra_escrivint.jpeg

Josep Maria de Sagarra

Montserrat-Roig.jpg

Montserrat Roig

Tanmateix, el fenomen amb una incidència més gran en aquesta represa cultural de Catalunya és la Nova Cançó, a través de la qual el catalanisme cultural va apropar-se a les generacions més joves. Així, en els primers anys seixanta van aparèixer els Setze Jutges que, amb figures com Josep Maria Espinàs, demanarien cançons en català. La Nova Cançó naixent en els anys seixanta trencava doncs amb la cançó tradicional i folklòrica i emprava lletres de qualitat escrites pels mateixos cantautors o de poetes com Salvat-Papasseit o Pere Quart. El 1962 s’incorporava als Setze Jutges Quico Pi de la Serra i es van multiplicar les actuacions gratuïtes en locals universitaris, centres parroquials, campaments escoltes i entitats artístiques de la capital i comarques.

El 1964 la Nova Cançó ja s’havia convertit per a milers de joves en un poderós mitjà d’identificació comunitària que pretenia reflectir la realitat social del moment, incitar a la reflexió sobre la vida quotidiana i ampliar els cercles d’utilització de l’idioma català. En conseqüència, la Nova Cançó va suposar un instrument de socialització d’uns valors nacionalistes revestits d’uns atributs de modernitat. Posteriorment, amb l’aparició de la figura de Lluís Llach es consolidaria un sentiment antifranquista i nacionalista expressat entre els joves a través de la Nova Cançó. Més endavant, Raimon connectaria amb el nucli barcelonès de la Nova Cançó i aviat esdevindria com una de les figures més carismàtiques. I figures com Joan Manuel Serrat, Jaume Sisa, Maria del Mar Bonet, Pau Riba o Marina Rossell van consolidar la cançó en català.

setze_jutges.jpg

Els Setze Jutges

lluis llach.jpg

Lluís Llach

raimon.jpg

Raimon

Joan-Manuel-Serrat.jpg

Joan Manuel Serrat

La URSS en la postguerra: Stalin i la Guerra Freda (1945-1953)

dilluns, 26/11/2012

La Unió Soviètica va sortir de la Segona Guerra Mundial destrossada en l’aspecte material, però enormement reforçada en el seu paper de líder dels comunistes del món. De la mateixa manera, Stalin, mariscal de la URSS, cap del Partit Comunista i del govern, es va convertir en el dirigent indiscutible que havia conduit els soviètics cap a la victòria, donant pas a un autèntic culte a la seva persona. Així, com ja s’havia produït en el període d’entreguerres, l’stalinisme va perseguir de manera sistemàtica els dissidents, tot produint un autèntic terror d’Estat. Aquest Estat policial va ser responsable de prop de 70.000 execucions entre 1929 i 1953, mentre que, en el mateix període, uns divuit milions de soviètics van ser deportats als Gulag i sis milions més van ser forçats a marxar cap a l’exili.

StalinPortrait.jpg

Iósif Stalin

Al llarg dels quatre anys següents a la fi del conflicte, la URSS va reconstruir la seva economia i ràpidament va arribar a assolir el nivell de producció anterior a la guerra. Aquest esforç econòmic va ser possible gràcies a una mobilització social extraordinària, amb una immensa quantitat de recursos dedicats progrés tècnic i científic, amb el desenvolupament d’extenses regions de la zona asiàtica i amb la incorporació massiva de les dones al món laboral.

En la reconstrucció de postguerra, amb l’objectiu de convertir la URSS en la gran potència industrial alternativa als EUA, va donar-se prioritat a la indústria pesant, la indústria d’armament i les comunicacions. En canvi, l’agricultura va veure’s subordinada als interessos de la industrialització accelerada. Tanmateix, en el camp van continuar les col·lectivitzacions, a la vegada que es desenvolupava la mecanització, s’introduïen les grans infraestructures de regadiu i es fomentaven les indústries alimentàries.

El creixement de l’economia soviètica de postguerra va ser innegable, però va originar un model econòmic profundament desequilibrat i fràgil. La importància excessiva de la indústria pesant va derivar en una feblesa estructural en la indústria de consum i en la manca de productes bàsics. És a dir, si bé les xifres macroeconòmiques mostraven una URSS esdevinguda potència econòmica mundial, la realitat de les persones era molt diferent. Així, l’altra cara del creixement de l’Estat comunista la trobem en la continuïtat del sistema de racionament d’aliments, un limitat accés als béns de consum i les greus mancances existents en el sector de l’habitatge.

Magnitogorsk_steel_production_facility_1930s.jpg

Respecte de la societat soviètica, l’stalinisme va fonamentar la divisió en dos grans grups: d’una banda, el grup social majoritari (61,6%) estava constituït per assalariats i pagesos cooperativistes; i de l’altra, intel·lectuals i professionals. Ara bé, la classe dominant, tot i la teòrica inexistència de classes socials, la formaven els dirigents del PCUS, l’anomenada Nomenklatura, els quals transformaven el poder polític en riquesa i privilegis.

En el camp de la política exterior soviètica, un cop consumada la victòria dels aliats sobre l’Eix, el món de la postguerra va veure com s’esvaïa l’aliança conjuntural entre la URSS i les potències occidentals i s’iniciava una nova etapa política: la Guerra Freda. En aquest context, la victòria sobre el nazisme va comportar un prestigi internacional unànime sobre l’Estat soviètic, tot i que acompanyat de la desconfiança davant de les suposades tesis expansionistes de Stalin.

Així, els Estats Units i la Gran Bretanya es mostraven temorosos que la presència dels exèrcits soviètics a l’Europa Oriental i Central derivés en una sovietització d’aquest espai. De la mateixa manera, creixia el temor al fet que el prestigi guanyat pels comunistes en el camp de batalla i en la resistència derivés en un increment de l’agitació social i que les masses populars, fortament empobrides com a conseqüència del conflicte, rebutgessin la reinstauració de la democràcia liberal i el sistema capitalista a l’occident europeu.

ZentralbildPotsdamer (Berliner) Konferenz der führenden Staatsmänner der drei alliierten Mächte der UdSSR, Grossbritannien und der USA vom 17. Juli bis 2. August 1945 in Schloß Cecilienhof und Babelsberg. Ihr Ergebnis ist das Potsdamer Abkommen, das die völkerrechtlichen Grundfragen für den Aufbau eines friedlichen, demokratischen deutschen Staates und die Politik der Siegermächte gegenüber Deutschland festlegt.UBz: v.l.n.r.: sitzend: C.R. Attlee, H.S. Truman, Josef Stalin; stehend: Admiral J.D. Loahy, E. Bevin, J.W.Byrnes, und W.M. Molotow.

Conferència de Potsdam

En realitat, arribats a 1945, ningú sabia quina seria la reacció de la URSS en la postguerra i quins eren els límits reals de la seva política expansionista i proselitista. És a dir, la diplomàcia europea i nord-americana no tenia elements suficients per a posicionar-se davant l’Estat comunista, però el temor creixent a la influència de la URSS va portar els Estats Units i la Gran Bretanya a accelerar la divisió del món en blocs i precipitar la Guerra Freda. La nova inquietud de les potències occidentals va ser exposada en la “Doctrina Truman” d’abril de 1947, que preconitzava la necessitat d’aturar “l’expansió soviètica”.

La resposta inicial de la URSS va ser la mimetització de la seva política exterior anterior a la guerra. És a dir, la política del “socialisme en un sol país”, fonamentalment perquè era conscient de la incapacitat revolucionària a occident. Així, Stalin va forçar que els partits comunistes occidentals renunciessin a qualsevol hipotètic pla de conquesta del poder. En conseqüència, la Guerra Freda era una realitat que es derivava dels temors occidentals i no d’una política agressiva per part soviètica en la postguerra.

stalin.jpg

Iósif Stalin

Ara bé, quan Stalin va ser conscient dels perills d’aquesta política internacional d’aïllament soviètic la URSS exposada en la “Doctrina Truman” va passar de la contenció a l’intervencionisme declarat: els països de la seva zona d’influència serien sotmesos per la força per integrar-se a l’òrbita comunista. Ara bé, cal tenir present que la política soviètica de la postguerra va caracteritzar-se pel pactisme amb el bloc occidental i l’ús de la repressió i l’imperialisme amb les noves democràcies populars que naixerien sota la seva òrbita.

En aquest context, un dels factors fonamentals en l’articulació de la política exterior comunista va ser el fet d’esdevenir un membre permanent del Consell de Seguretat de l’ONU. El dret a vet va permetre els soviètics bloquejar qualsevol decisió diplomàtica afavorida pels occidentals que pogués ser considerada contrària als seus interessos. Per exemple, davant del naixement de la República Federal Alemanya, els soviètics van respondre amb la transformació de la seva zona d’ocupació en la República Democràtica Alemanya davant de la impotència dels organismes internacionals que no van poder evitar l’esquarterament del país.

Arribats a 1949, les anomenades eufemísticament com “democràcies populars” ja s’havien edificat com a models d’Estat que calcaven el referent de la URSS. En paral·lel, el triomf dels comunistes de Mao-Tse-Tung en la Guerra Civil xinesa donava pas al naixement de la República Popular de la Xina, un nou Estat que s’alineava en el bloc comunista.

1949_Mao_and_Stalin.jpg

Mao i Stalin

Els nous objectius de Stalin des d’aquest moment serien l’homogeneïtzació i domini del bloc polític comunista i la bona relació amb els països no alineats mitjançant el Kominform i el Comecon, les respostes soviètiques a la Doctrina Truman i el Pla Marshall. Així, només la Iugoslàvia de Tito va acceptar ajudes econòmiques nord-americanes. Igualment, en els anys cinquanta van produir-se processos contra aquells dirigents comunistes de les repúbliques populars que reclamaven una major autonomia per desenvolupar el seu model marxista (Hongria, Bulgària, Romania, Polònia i Txecoslovàquia).

Arribats a 1953, any de la mort de Stalin, el món ja havia fixat les bases de la bipolarització: el terror nuclear, l’escala de tensió, la limitació de facto de la sobirania nacional, la internacionalització de l’economia, etc. Però la URSS no havia estat capaç d’incrementar la seva presència en el món occidental. Ja fos resultat de la incapacitat dels partits comunistes locals o d’un respectuós dels acords de zones d’influència pactats a Jalta i Potsdam, la realitat és que la URSS, en especial després de la introducció a Occident de la Doctrina Truman, s’havia centrat en el domini absolut de la seva banda del món, esdevenint l’altra gran potència mundial junt amb els Estats Units.

Els grups polítics antifranquistes a Catalunya

dimecres, 21/11/2012

L’extensió de les mobilitzacions antifranquistes cap a sectors més amplis de la societat en els anys seixanta i setanta va permetre que l’oposició política pogués recomposar-se i créixer fins a tenir la capacitat d’erosionar la dictadura. En aquest sentit, va ser fonamental la renovació dels sectors dirigents i de les polítiques d’oposició mentre que les organitzacions polítiques i sindicals de la vella oposició van esdevenir partits fantasmagòrics o d’uns pocs notables sense gairebé cap tipus d’incidència en les accions de protesta popular que es començaven a desenvolupar.

1324677201946manifa-obreros-4-col.jpg

D’aquesta manera, s’articulava una nova generació en la lluita antifranquista. La procedència social, cultural i ideològica dels nous militants serà força heterogènia, amb la presència des de joves emigrants andalusos que participaven en les lluites obreres fins a universitaris de les classes benestants o als militants de les organitzacions cristianes de base sensibilitzades pels problemes socials. D’aquesta combinació en sortirà una nova esquerra renovada i força activa. Per tant, des dels anys cinquanta, s’iniciava la decadència del republicanisme i l’anarcosindicalisme per a donar lloc a una difusió més àmplia del marxisme i la redefinició dels valors democràtics.

A Catalunya, l’organització més sòlida de l’esquerra clandestina era el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), partit que va aconseguir una implantació social considerable com a resultat d’una estratègia política que propugnava la penetració en les organitzacions dels nous moviments socials de masses emergents: les Comissions Obreres, les associacions de veïns, el moviment estudiantil, etc.

Manos.jpg

D’aquesta manera, el partit dels comunistes catalans, aïllat per la resta de l’oposició antifranquista, va ser l’única organització històrica que en aquesta etapa va aconseguir eixamplar les seves influències i organització fins a convertir-se en l’organització obrera més nombrosa de l’oposició. El PSUC cercarà la superació de la divisió entre els vencedors i vençuts a la guerra,  la mateixa tàctica de reconciliació nacional del PCE, per proposar una alternativa democràtica basada en el restabliment de les llibertats nacionals i polítiques, l’amnistia, la millora de les condicions de vida populars, la integració social i política dels obrers immigrants, però a la vegada també s’obrirà cap als sectors burgesos i cap als professionals i intel·lectuals de classe mitjana.

lopez raimundo.jpg

Gregorio López Raimundo

D’altra banda, el Front obrer de Catalunya (FOC), vinculat al Frente de Liberación Popular (FLP) madrileny, cercava la compatibilitat política entre marxisme i cristianisme, rebutjava tant la socialdemocràcia com l’stalinisme i estava influït pels corrents antiimperialistes tercermundistes. D’aquesta manera, enfront de la tesi comunista de la “reconciliació nacional” entre burgesia i classe obrera, el FOC representarà una alternativa socialista revolucionària. Format per una barreja d’intel·lectuals, professionals, estudiants d’origen burgés i alguns treballadors d’origen catòlic, el denominador comú de la seva militància era la manca de lligams amb el passat.

Igualment, el Moviment Socialista de Catalunya (MSC), sota el lideratge de Josep Pallach, també va aconseguir consolidar-se en aquests anys a l’interior de Catalunya, malgrat les periòdiques caigudes de la seva direcció i les divergències entre els seus nuclis de direcció a França i Barcelona. Amb una clara subordinació a les orientacions de la Internacional Socialista i del PSOE, el seu intent de reconstruir la UGT catalana no va assolir l’èxit. En realitat, el MSC va tenir molta més incidència en el món universitari que en el món laboral.

pallach.jpg

Josep Pallach

Progressivament va començar a emergir un nou nacionalisme de formulacions moderades i una forta impregnació catòlica, desvinculat del catalanisme d’esquerra hegemònic fins el 1936 i que es nodria de la petita i mitjana burgesia. El gran referent d’aquest moviment nacionalista serà el CC (Cristians Catalans o Crist Catalunya), sorgit el 1954 en relació amb Montserrat i integrat per joves procedents de les organitzacions de l’Església més catalanitzades.

Una de les primeres grans manifestacions de CC va ser la “Campanya de la P”, P de protesta contra el mal govern, la corrupció i l’encariment de la vida. Després van protagonitzar la campanya contra Luis de Galinsoga, el director de La Vanguardia Española, que quan assitia a missa indignat perquè l’homilia es realitzés en català va dir que “todos los catalanes son una mierda”. La difusió de l’incident va començar oralment i després mitjançant pamflets elaborats pels elements catòlics i nacionalistes que demanaven el boicot a La Vanguardia. El descens de les vendes (més de 10.000 exemplars) va suposar que Galinsoga fos cessat i substituït per Manuel Aznar.

FG003671.JPG

Jordi Pujol

Franco va visitar Catalunya el 1960 i va organitzar-se un concert de l’Orfeó Català al que havien d’assistir quatre ministres. El programa incloïa el Cant de la Senyera que a darrera hora va ser prohibida per imposició del governador Acedo Colunga. Els catòlics de CC van aprofitar l’ocasió per a una protesta sonada. Així, la nit del concert van acudir al Palau de la Música unes 200 persones que van reclamar a crits la peça musical prohibida pel règim i intentaren el cant acompanyats de bona part del públic. Els aldarulls van acabar amb la detenció d’unes 20 persones. Entre elles el cervell de l’acció: Jordi Pujol.

Fets del Palau.gif

Fets del Palau de la Música

En canvi, en el panorama de l’oposició catalana durant la primera meitat dels anys seixanta, es produïa la virtual extinció de les forces polítiques més ancorades a l’exili, cada cop més allunyades de la realitat del país. Així, de la històrica CNT no quedaven més que petits grups aïllats i dispersos per l’àrea barcelonina; l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) veia reduïda la seva presència a Catalunya a la figura d’Heribert Barrera mentre que la situació a l’exterior era de crisi continuada, divisió i enfrontament entre els exiliats a Mèxic i la presidència de Josep Tarradellas; i el POUM va deixar d’existir després de la caiguda de la seva direcció el 1952. Només la Unió Democràtica de Catalunya (UDC) va conservar una organització relativament àmplia, tot i que va jugar un paper testimonial en la lluita antifranquista.

Els moviments socials d’oposició al franquisme en els anys seixanta i setanta

dimecres, 14/11/2012

Tot i que el creixement econòmic va ser la principal característica de l’Espanya franquista dels anys seixanta i setanta, el canvi social que va comportar va traduir-se en una conflictivitat social ascendent. Això va suposar el naixement d’una consciència reivindicativa nova, alliberada del passat, dels seus fantasmes i els temors alimentats durant vint anys pel règim. És a dir, una nova lluita desproveïda dels instruments i l’experiència dels antics moviments sindicals.

Moviment obrer. La intensitat de les vagues i les reivindicacions obreres va anar augmentant entre 1960 i 1975. Aquesta conflictivitat va iniciar-se en les zones amb una tradició sindical i reivindicativa més arrelada, com ara Astúries, Guipúscoa, Biscaia o Barcelona, però aviat va estendre’s a zones com Madrid, Vigo, Sevilla, València o Valladolid. Per exemple, el 1962, va tenir lloc a Astúries una vaga de miners que va aviat estendre’s als nuclis industrialitzats de l’Estat, arribant a mobilitzar uns 500.000 obrers durant l’anomenat “maig calent” contra les condicions laborals existents. Com a resposta, el govern franquista va decretar l’Estat d’excepció, va efectuar nombroses detencions i va tancar els detinguts a la presó sense judici.

1324677201946manifa-obreros-4-col.jpg

Font: http://www.publico.es

En el cas de Catalunya, tres factors van determinar la dinàmica del moviment obrer català a partir de 1960: el creixement numèric i la renovació generacional de la classe treballadora, el buit ideològic i la discontinuïtat respecte a les organitzacions anteriors a 1939, i el creixement econòmic i l’augment de la productivitat que van suposar un increment de la possibilitat d’una redistribució més justa dels beneficis i de les expectatives de lluita sindical.

En aquest context, la conflictivitat obrera va estimular el sorgiment d’un sindicalisme al marge de l’oficial. Així, el 1964, van néixer les Comissions Obreres (CC.OO.) a Barcelona, un sindicat independent i democràtic que impulsava la lluita laboral (augment de salaris, millora de les condicions de treball) i política (llibertat sindical, drets civils). La nova organització combinava l’acció il·legal (vagues) amb les escletxes legals existents (eleccions sindicals). Per això, les CC.OO. poden definir-se com un moviment sociopolític, unitari, democràtic i independent que va ser capaç d’agrupar el conjunt dels treballadors, més enllà de les seves simpaties polítiques i ideològiques. L’hegemonia comunista en el sindicat seria posterior.

franquista.jpg

Font: http://www.enlucha.org

A més, a partir de 1967, un grup de sindicalistes vinculats a les Joventuts Obreres Cristianes van separar-se de les CC.OO. i van crear la Unió Sindical Obrera (USO). I és que una de les grans novetats d’aquest període va ser la decidida incorporació al moviment obrer antifranquista de nombrosos militants procedents de les organitzacions d’apostolat social de l’Església.

Així, el sindicalisme real i plural de les CC.OO. serà el protagonista, des de l’inici dels anys setanta, de les importants lluites reivindicatives obreres que van marcar els darrers anys de la dictadura. En aquest sentit, els components de reivindicació econòmics seran indissociables del contingut social i antirepressiu d’aquests moviments, que tant recorreran a la Magistratura del Treball, com a la manifestació al carrer i a l’ús dels locals del sindicat vertical, així com a les assemblees en esglésies.

Moviment estudiantil. Un segon element fonamental de contestació al règim es troba en el moviment estudiantil, que des dels anys seixanta va manifestar clarament el seu contingut antifranquista. En aquest sentit, el 1966, en un acte celebrat al convent dels Caputxins de Sarrià, l’anomenada caputxinada, va néixer el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), el qual va acabar amb l’hegemonia del sindicat franquista (SEU) i va esdevenir el dinamitzador de la protesta estudiantil.

Tanmateix, el front universitari aniria creixent fins a abraçar la major part del camp educatiu. A més, aviat es generaria una complicitat entre professors, alumnes i pares que eixamplaria el moviment. D’altra banda, una universitat cada cop més massificada, amb presència abundant de joves d’extracció social mitjana i popular, amb un funcionament acadèmic molt precari i un alt nivell de politització aguditzarà la lluita antifranquista. Per tant, el moviment antifranquista o contestatari articulat des de l’ensenyament va esdevenir un element d’oposició interclassista, molt més divers que el que representava el moviment obrer.

26-SDEUB-grises-foto-El-Temps-1967.jpg

Grisos a la UB. Font: http://www.eltemps.cat

cache_800x600_0044435.gif_800x600.gif

Moviment estudiantil antifranquista. Font: http://www.ub.edu/

Organitzacions veïnals. D’altra banda, a la dècada del 1970, en els barris populars de les grans ciutats va sorgir les primeres associacions de veïns, possiblement l’expressió més evident de directament la relació entre els canvis socioeconòmics i la conflictivitat social de la Catalunya dels anys seixanta i setanta. Impulsades inicialment per una minoria polititzada que reclamava millors condicions de vida i la resolució de les mancances estructurals d’uns barris oblidats per l’administració, aviat derivarien en un moviment veïnal multiforme i força extens. El seu èxit es trobava en la reivindicació de coses que realment eren compartides per la majoria de la població i que legitimaven la seva feina davant el conjunt del veïnat i enfront l’opinió pública.

Tanmateix, l’expressió de les protestes veïnals xocava amb la legalitat i amb les institucions franquistes. És a dir, dins del sistema franquista poca cosa podien fer aquestes associacions. És més, tot i que van intentar adaptar-se a la legalitat del règim, van haver de moure’s en un estatus d’al·legalitat fins després de 1975, quan van ser legalitzades. En qualsevol cas, la conflictivitat veïnal, i el moviment associatiu que amb ella va desenvolupar-se, va contribuir de forma decisiva a millorar les condicions de vida en les barriades populars de les grans concentracions urbanes i, d’altra banda, va tenir uns importants efectes polítics ja que les administracions locals franquistes van patir un important desgast, Va estendre’s una cultura democràtica que seria decisiva pel canvi polític.

129.jpg

Font: http://es.wikipedia.org/

Moviment feminista. Les transformacions de la condició femenina en aquest període van donar pas a la incipient reivindicació dels drets de les dones a l’hora d’assolir la llibertat personal i el mateix estatus professional i social del qual gaudien es homes. Ara bé, el feminisme encara tindria molt camí per recórrer i no seria fins a les dècades següents que es consolidaria plenament.

Una altra Església. La difusió dels postulats del Concili Vaticà II i la preocupació per la injustícia social van propiciar l’aparició, dintre de l’Església, d’actituds crítiques amb la dictadura. Sorgia així un cert canvi d’actituds, un nou dinamisme i un afany de revitalització que contrastava amb la quietud autocomplaent de la llarga postguerra. En aquest sentit, són especialment significatives les declaracions de l’abat de Montserrat a Le Monde demanant la democratització del país, que van suposar la seva expulsió el 1964, i la participació de les organitzacions catòliques JOC i HOAC en les mobilitzacions obreres.

Una part de la jerarquia catòlica, liderada pel cardenal Tarancón, va començar a distanciar-se del règim i van anar estenent-se les actituds antifranquistes entre els nous capellans, uns vicaris joves d’origen urbà, amb inquietuds tant intel·lectuals com pastorals, que no havien viscut la Guerra Civil, però contemplaven la perpetuació del franquisme a la vegada que descobrien la misèria i el descontentament de les classes populars que integraven les seves parròquies. Un exemple el trobem en la insòlita manifestació de 130 sacerdots a Barcelona, l’11 de maig de 1966, en protesta per la repressió dels maltractaments patits pels estudiants detinguts arran de la caputxinada.

El reformisme franquista

dimecres, 7/11/2012

El context d’obertura a l’exterior, desenvolupament econòmic i transformació social dels anys seixanta va suposar que el règim franquista intentés modernitzar la seva estructura política mitjançant un reformisme fonamentat en l’obertura sense democratització i en la reforma de les institucions de govern. L’objectiu final de les reformes era emmascarar alguns dels aspectes més dictatorials del règim per augmentar el consens social i assegurar la continuïtat del franquisme. És a dir, el foment de la prosperitat havia de ser el substitut de la manca de llibertats democràtiques.

En aquest sentit, l’ascens polític de l’almirall Carrero Blanco va significar el reforçament de tecnòcrates vinculats a l’Opus Dei en el si del govern i una certa marginació de les famílies tradicionals que havien estat la base del règim: falangistes, carlins, militars, catòlics, etc. Ara bé, aquesta marginació no s’ha de confondre amb expulsió del poder ja que Franco sempre va mantenir un cert equilibri entre les forces que havien fonamentat la dictadura. Així, els successius governs franquistes des de 1962 van incorporar ministres de l’àrea tecnocràtica (Alberto Ullastres, Laureano López Rodó), però també joves falangistes de la línia reformista (Manuel Fraga).

decimo_gobierno.JPG

fraga-carrero-blanco.jpg

La nova orientació del franquisme va fer necessari un impuls legislatiu reformista que modernitzés les institucions, apaivagués les tensions socials i canalitzés les discrepàncies existents entre les diferents famílies que integraven el règim.

El 1963 es creava el Tribunal d’Ordre Públic (TOP), un organisme repressiu que remetia els delictes polítics de la justícia militar a la jurisdicció civil. La creació d’aquest tribunal pretenia suavitzar el perfil dictatorial del règim de cara a l’exterior després de l’escàndol internacional que havia suposat l’execució del comunista Julián Grimau (1963). Ara bé, el 75% de les sentències del TOP van ser condemnes pels encausats. I és que la repressió política va continuar com un dels pilars pel manteniment de l’ordre en l’Espanya franquista.

El 1966 s’aprovava la Llei de Premsa promoguda per Manuel Fraga Iribarne. Amb la nova legislació s’eliminava la censura prèvia i es permetia la publicació de noves revistes periòdiques i de llibres fins aleshores prohibits. Tanmateix, la llibertat d’expressió era un miratge perquè es fixava un sistema de multes i suspensions per aquelles publicacions que superessin els marges de tolerància que marcava la pròpia llei. Igualment, s’establia la possibilitat del segrest preventiu de les publicacions, pràctica que va mantenir-se fins a la Transició.

fraga.jpg

Manuel Fraga

exposicion la codorniz.jpg

Caricatura de Manuel Fraga i la Llei de premsa publicada a la revista satírica "La Codorniz" el 1966

El 1967 es reconeixia, mitjançant la Llei de llibertat religiosa, la igualtat de totes les religions i la llibertat per a la seva pràctica.

La reforma de la Llei de representació familiar de 1967 va permetre l’elecció dels 108 procuradors del terç familiar a les Corts. Tanmateix, aquesta llei era molt restrictiva i només permetia la presentació de candidatures a aquelles persones considerades afins al Movimiento i limitava el dret de vot als caps de família. Igualment, des del 1948 es realitzaven eleccions municipals per escollir els regidors del terç familiar.

La Llei de convenis col·lectius de 1958 va permetre, sempre en el marc del sindicalisme vertical de l’Organización Sindical Española (OSE), la negociació dels salaris i les condicions laborals entre empresaris i obrers. Igualment, van establir-se els jurats d’empresa i va aparèixer la figura de l’enllaç sindical. En aquest marc, les eleccions sindicals de 1966 van suposar un trencament gràcies a l’èxit de les candidatures impulsades pels sindicats clandestins CC.OO. i USO. Tanmateix, la victòria del sindicalisme clandestí va acabar amb l’experiència democràtica en el si dels sindicats franquistes i va comportar la il·legalització de les Comissions Obreres.

1966_archivo_fund_largocaballero.jpg

El 1967 va aprovar-se la Llei de la Seguretat Social que ampliava els mecanismes de cobertura social amb càrrec a l’Estat: assegurança de malaltia, vellesa, viduïtat, etc. Ara bé, no s’ha de confondre aquesta rudimentària protecció social amb la construcció d’un autèntic Estat del Benestar. Al contrari, l’Espanya franquista era un Estat caracteritzat per la manca d’un sistema fiscal rigorós, la inexistència de cap tipus d’equitat social en el repartiment de les càrregues tributàries i greus dèficits en el camp de l’ensenyament i la sanitat pública.

L’edifici institucional del franquisme es va coronar amb la promulgació de la Llei Orgànica de l’Estat de 1966, una nova llei fonamental que configurava l’Estat espanyol com un regne i definia el sistema institucional segons els principis d’unitat de poder i de coordinació de funcions. La llei, aprovada en referèndum, introduïa retocs en algunes lleis fonamentals i depurava el llenguatge de la retòrica feixista, tot i que la ideologia que va inspirar-la es basava en la més estricta fidelitat a la Ley de Principios del Movimiento Nacional.

referendum03.jpg

6145210756_498066d6f8.jpg

Així, la nova llei definia les funcions del cap de l’Estat, del president del govern, del Consell de Regència, del Consell del Regne, del Consell d’Estat, del Consejo Nacional del Movimiento, de la justícia, de les forces armades, de l’administració de l’Estat, de l’administració local, de l’economia estatal i del Tribunal de Comptes. Les disposicions transitòries segona i tercera mantenien els poders totalitaris del general Franco atorgats durant la guerra civil de 1936-1939, però s’introduïa la separació entre les figures del cap de l’Estat i el president del govern. Malgrat això, Franco va continuar exercint ambdós càrrecs fins el 1972, quan va designar Carrero Blanco com a president del govern.

Finalment, el juliol de 1969, Joan Carles de Borbó va ser designat per Franco com a successor al tron espanyol amb el títol de “Príncep d’Espanya”. Aquest nomenament significava la culminació del programa d’institucionalització política del règim franquista impulsat per Carrero Blanco i l’equip de govern tecnocràtic. Així, el 23 de juliol, Joan Carles va jurar lleialtat a Franco, als Principios del Movimiento Nacional i a les lleis fonamentals franquistes. Naixia l’anomenada Monarquia del “18 de Juliol” tot sancionant el trencament amb la legalitat dinàstica i afirmant la legalitat franquista, la qual s’assegurava la continuïtat un cop mort Franco en la figura del Borbó. Tot indicava que el futur del règim estava “atado y bien atado”.

juan_carlos_con_franco.jpg

Canvis socioeconòmics de l’Espanya franquista: transformacions socials i culturals

divendres, 2/11/2012

El desenvolupament de la indústria i l’expansió del sector serveis en els anys seixanta van donar lloc a la transformació de les estructures socioprofessionals de la població espanyola. La distribució sectorial de la població és el millor exemple per il·lustrar aquesta transformació: en el conjunt d’Espanya entre 1950 i 1975 els actius agrícoles van passar del 50% al 21%, mentre que els industrials van augmentar del 24% al 38%, i els ocupats en el sector serveis van créixer del 25% al 41%. Aquesta nova estructura va anar acompanyada, lògicament, de l’increment del nombre d’obrers industrials, assolint en el conjunt de l’Estat la xifra de quatre milions.

D’altra banda, a Catalunya, país amb una important tradició industrial, la xifra d’assalariats va ser sempre superior a la mitjana espanyola i va situar-se en xifres similars a les de les regions europees industrialitzades. En conseqüència, la població activa catalana va evolucionar en un doble sentit: va incrementar el seu nombre a causa dels processos migratoris i va experimentar una creixent terciarització. Igualment, les migracions internes i exteriors arribades per la bona marxa de l’economia van accentuar el procés d’urbanització.

219_09.jpg

Igualment, el creixement econòmic afavorirà la reconstrucció d’unes capes socials mitjanes que la guerra i la postguerra havien desmantellat. Així, com a conseqüència d’aquest procés també va augmentar el volum de les classes mitjanes i va consolidar-se una nova burgesia urbana que comprendria des dels estrats més qualificats i ben remunerats de la classe obrera, passant per tècnics, botiguers i professionals, fins a petits industrials i empresaris del sector comercial o agropecuari de comarques. Tanmateix, juntament amb els professionals autònoms, en els anys seixanta i setanta va créixer el nombre de funcionaris de l’Estat i dels professionals qualificats dedicats a la gestió industrial o financera i a les activitats terciàries.

D’aquesta manera, en poc més d’una dècada, la societat espanyola i catalana va transformar-se profundament per avançar cap a unes pautes socials i uns hàbits culturals propis de les societats industrialitzades occidentals. Ara bé, aquesta millora relativa del nivell de vida va coexistir amb grans desequilibris i mancances bàsiques d’equipament col·lectiu que presentaven un fort contrast amb el desenvolupament econòmic.

En primer lloc, l’augment del poder adquisitiu va fer possible l’entrada del país en la societat de consum. Aquest fet es va viure amb una gran intensitat perquè es partia des d’uns nivells molts baixos i en va consolidar en menys d’una generació. D’aquesta manera, les llars espanyoles i catalanes van conjurar definitivament el fantasma de la fam i van deixar-se temptar per l’àmplia oferta de béns de consum que inundaven el mercat. Així, les cases van començar a equipar-se amb els nous electrodomèstics: frigorífic, rentadora, televisor, etc., articles que gràcies a la venda a terminis semblaven estar a l’abast de les economies més modestes. Al mateix temps, es va popularitzar l’ús i adquisició de l’automòbil, sobretot a partir de la comercialització del SEAT 600, de producció nacional, una de les expressions més importants i simbòliques del nou clima socioeconòmic.

D’altra banda, el nivell educatiu de la població espanyola va millorar considerablement. En aquest sentit, el 1970, la Llei General d’Educació va remodelar tot el sistema educatiu i va suposar un augment de la població escolaritzada, des de l’ensenyament primari fins a la universitat, i el creixement de les inversions estatals en educació. En conseqüència, l’analfabetisme va disminuir dràsticament fins a assolir els nivells dels països de l’entorn europeu. Ara bé, això no pot amagar realitats com que en aquest període el 70% de l’ensenyament barcelonès estava en mans privades mentre que es mantenien escoles públiques en barracons insalubres amb uns 80 alumnes per aula.

los-sirex-san-carlos-club-front.jpg

També la família va començar a experimentar canvis significatius. Així, la família extensa de tradició rural va començar a veure’s substituïda per la família de tipus nuclear típica del món urbà industrial.

De la mateixa manera, els joves van començar a viatjar a l’estranger i van introduir a Espanya noves idees i pautes de comportament que aprofundien les transformacions socials. Així, consum dels joves començarà a diferenciar-se clarament per adquirir unes pautes pròpies. En resposta, el règim acabarà autoritzant algunes noves expressions culturals com els primers concerts. Apareixeran a Espanya grups musicals similars als que estan triomfant a la resta del món (Sirex, Formula V, etc.). Les noves pautes comercials i culturals arribades d’Europa acabaran derivant en un nou model de joventut.

Moda.Minifalda.jpg

Igualment, en aquesta conjuntura, la condició femenina també va canviar de forma substancial trencant amb els tabús més tradicionals i reaccionaris. D’aquesta manera, la dona va començar a abandonar el seu paper tradicional de mare i esposa per incorporar-se al món dels estudis i al treball remunerat, sobretot en activitats administratives i de serveis. Així, moltes de les dones que arribaven a l’edat adulta en la dècada de 1970 ja van assolir un nivell d’estudis equiparable al masculí i va començar a presentar-se com portadores d’una nova mentalitat que defensava la llibertat i la realització personal femenina, a la vegada que rebutjaven moltes de les normes socials imperants. Igualment, lligat a l’emancipació femenina, les dones de l’anomenada “generació ie-ié” van impulsar un nou estil caracteritzar per l’ús de la minifaldilla, els pantalons de pota d’elefant o el bikini que trencava amb els models anteriors.

Finalment, cal tenir present la renovació de l’Església derivada del Concili Vaticà II, el qual va tenir un impacte decisiu en determinats sectors eclesiàstics, fonamentalment de base, que van començar a allunyar-se del règim. Tot això coincidia amb una creixent secularització de la societat espanyola que va traduir-se en una acusada disminució de la influència social de l’Església.

Canvis socioeconòmics de l’Espanya franquista: creixement demogràfic i migracions interiors i exteriors

dimarts, 30/10/2012

Evolució demogràfica. En la dècada de 1960, la població espanyola va experimentar la taxa de creixement anual més important de tot el segle XX, passant de 30,4 milions d’habitants el 1960 a 33,8 el 1970. Aquest creixement general s’explica pel descens de la mortalitat, especialment l’infantil (del 6,6 per mil el 1950 al 1,9 per mil el 1975), i per una natalitat elevada com a resultat de la millora de les condicions de vida i les polítiques natalistes promogudes pel règim franquista (la taxa de fecunditat va situar-se en 2,8 fills per dona). De la mateixa manera, en el conjunt d’Espanya va produir-se un augment de l’esperança de vida: entre 1960 i 1975 va passar de 67 a 70 anys en el cas dels homes i de 72 a 76 anys per a les dones.

568px-Variación_de_la_población_española_entre_1950_y_1981.png

En aquest context, l’evolució demogràfica de Catalunya va experimentar un important canvi durant el franquisme. Així, si el 1940 la població catalana era de 2.890.974 habitants, en els anys setanta aquesta ja superava els cinc milions i mig, un creixement molt més accelerat que el de la resta de l’Estat. Com a conseqüència dels moviments migratoris, la natalitat catalana va situar-se per sobre de la mitjana espanyola, cosa que no s’havia produït en tot el segle. D’aquesta manera, la piràmide d’edats catalana va experimentar un creixement en el nombre de joves menors de 15 anys, fins a situar-se en el 25% del conjunt de la població el 1974.

5b3598e6d66b675080a4761eadddd7fb.png

Evolució demogràfica de Catalunya en el segle XX

13pir2.jpg

Moviments migratoris. El creixement demogràfic espanyol va anar acompanyat d’importants moviments de població. En aquest sentit, el procés de reconversió, mecanització i modernització agrària va deixar sense treball molts pagesos, els quals van veure en l’emigració la possibilitat de trobar un treball que ja no existia en el seu punt d’origen. Això va produir, durant la dècada de 1960, un intens èxode rural que buscava fugir d’unes condicions de vida miserables i de la manca de perspectives de futur. Andalusia, Extremadura, les dues Castelles, Múrcia i Galícia van ser les principals proveïdores d’aquests moviments migratoris.

En conseqüència, l’any 1957 el règim va haver de liberalitzar definitivament els moviments de població pel territori i cap a l’exterior –França, Suïssa, Alemanya, Bèlgica, etc.–. El nou fenomen demogràfic va prendre importància a partir de 1959, inserint-se dins d’un corrent que, fins el 1965, portaria cap els països industrialitzats de l’Europa occidental a més d’un milió de ciutadans espanyols, la desena part dels actius demogràfics, atrets per la seva eufòria econòmica expansiva. L’emigració sortida de Catalunya cap a l’estranger va suposar el 5,17% del conjunt d’Espanya.

otrasdos.jpg

Però les migracions interiors van ser encara més espectaculars: entre 1962 i 1973 quatre milions de persones van canviar de residència. Així, procedents de les regions agrícoles, els immigrants van instal·lar-se en les zones de més dinamisme econòmic de l’Estat: Madrid, el País Basc, València i Catalunya.

En el cas de Catalunya, aquest moviment migratori va ser especialment intens. El primer determinat del flux migratori va ser la demanda de treball catalana. En conseqüència, entre 1940 i 1975, 1,8 milions d’immigrants van establir-se a la Catalunya franquista, un dinamisme demogràfic desconegut en la història del país. Els immigrants procedien fonamentalment d’Andalusia, Extremadura, les dues Castelles i Aragó, tot i que també trobem immigració interior procedent de les zones de muntanya i de l’interior de Catalunya.

161147_11282_0012_s1.jpg

Aquest procés migratori va realitzar-se sense cap tipus de planificació i va tenir importants conseqüències socials, a la vegada que va provocar forts desequilibris territorials. Així, la immigració va tendir a assentar-se de manera molt concentrada en algunes àrees del país: a la província de Barcelona van instalar-se prop del 90% dels immigrants, especialment a les comarques més industrialitzades. Els municipis preferents seran Barcelona, Sabadell, Terrassa, Badalona, L’Hospitalet, Cornellà, Santa Coloma de Gramenet, Sant Feliu de Llobregat, Sant Boi o Sant Adrià del Besòs.

Aquestes poblacions van créixer fins a frec de la saturació i sense comptar amb les infraestructures necessàries. El balanç demogràfic de la primera meitat dels anys seixanta va suposar un creixement molt desequilibrat amb comarques que van augmentar la població fins a un 50% (Baix Llobregat) i altres que van perdre més del 10% (Pallars Sobirà). El barraquisme i la proliferació de barris mal equipats, amb habitatges precaris i amb dèficit de serveis socials bàsics van caracteritzar l’urbanisme del tardofranquisme.

1960

D’aquesta manera, en el cas de Barcelona, van acumular-se nous habitatges en barris perifèrics construïts de forma deficient i infradotats d’equipaments. Milers de persones van amuntegar-se en pèssimes condicions higièniques i sense cap possibilitat d’inserir-se en la vida social. D’entre els dèficits més clamorosos cal destacar que el 70% de l’ensenyament barcelonès estava en mans privades mentre que es mantenien escoles públiques en barracons insalubres amb uns 80 alumnes per aula. També hi havia una escassetat d’ambulatoris, dispensaris i centres assistencials per a la tercera edat: amb prou feines hi havia 5 llits per cada mil habitants quan l’OMS en recomana 12.

Finalment, en paral·lel al creixement de la població, els moviments migratoris van comportar una forta redistribució espacial dels seus efectius a Catalunya. Així, a més de l’impacte de la immigració procedent d’altres territoris de l’Estat, també va produir-se una important emigració des del camp català cap a les zones més industrialitzades que va traduir-se en el creixement de la conurbació barcelonina i l’eix Tarragona-Reus. Tot això va provocar un important desequilibri territorial, amb el despoblament progressiu de comarques com la Terra Alta, el Priorat, els dos Pallars, el Solsonès, la Conca de Barberà, l’Alt Urgell o la Vall d’Aran que van accentuar la seva tradicional baixa densitat de població.

Neus Català: l’última supervivent catalana del camp de concentració de Ravensbrück

diumenge, 14/10/2012

Neus Català va a néixer el 1915 a la localitat d’Els Guiamets (Priorat). Diplomada en infermeria el 1937, era una dona de fortes conviccions, en esclatar la Guerra Civil, el 1936, va traslladar-se a Barcelona, on va formar part de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. La desfeta republicana va comportar que, l’any 1939, creués la frontera amb 182 infants orfes de la colònia Negrín de Premià de Dalt que estaven sota la seva cura. La tragèdia de l’exili, però, no l’allunyaria de la guerra: va sortir d’Espanya per la Guerra Civil i a França es va trobar amb la Segona Guerra Mundial.

A l’exili francès, l’esclat de la Segona Guerra Mundial i l’ocupació nazi van fer renéixer el seu afany de lluita i llibertat, fet que va portar-la a col·laborar en les activitats de la Resistència junt amb el seu marit Albert Roger. Va ser a casa seva on va centrar-se la recepció i la transmissió de missatges, armes i documentació. Va desenvolupar aquesta tasca d’enllaç fins que un apotecari de Sarlat la va denunciar als nazis, fet que va provocar la seva detenció el 1943. Reclosa i maltractada a la presó de Llemotges, el 1944 va ser deportada al camp de concentració femení de Ravensbrück.

Allà ja no era la Neus Català: era la presonera 27.534, una deshumanització, una despersonalització, que buscava la derrota moral dels captius mentre eren obligats a treballar en la indústria d’armament. El seu record és prou definitori de la realitat d’aquelles presons d’extermini: un “camp de la mort perquè la xemeneia va estar en funcionament fins l’últim dia” on pensava que el cel li cauria al damunt. Més de 92.000 dones que van morir a Ravensbrück, el seu pecat havia estat pertànyer a una raça concreta o defensar uns ideals. En ser alliberada per l’Exèrcit Roig, la Neus va agenollar-se per besar el terra. Havia sobreviscut a l’infern. Viuria per explicar la barbàrie, però també per seguir lluitant. Aleshores va retornar a França, on va continuar la seva lluita clandestina per les llibertats, ara contra el franquisme. Tot un exemple vital, una dona compromesa fins avui.

Per això vull recuperar el seu testimoni, en primer lloc en el programa El Convidat de TV3 (08/10/2012), on la seva tendresa i una lucidesa inusitada a l’hora de rememorar el passat i analitzar el present toca l’ànima de l’espectador. Però també val la pena recuperar l’edició de (S)avis  (28/05/2008) on Xavier Graset va entrevistar aquesta supervivent, aquesta eterna lluitadora per la llibertat. És un petit homenatge per a una gran dona.



Les limitacions del desenvolupament econòmic durant el franquisme

dimecres, 10/10/2012

El creixement econòmic d’Espanya en la dècada dels anys seixanta del segle XX va ser qualificat reiteradament per les autoritats franquistes com el “miracle econòmic espanyol”, fins al punt que aquesta expressió va convertir-se en un tòpic que en determinats entorns arriba fins el present. Així, el règim franquista va presentar el desenvolupament econòmic com el resultat dels encerts del govern en la política econòmica i dels plans del desarrollismo que havien dirigit i liderat el creixement.

En realitat, aquest “miracle econòmic espanyol” no va ser el resultat directe de les directrius econòmiques franquistes, sinó la conseqüència de la integració d’Espanya en el mercat internacional i l’aprofitament de l’economia expansiva, els trenta gloriosos, que vivia l’Europa de la postguerra mundial. D’aquesta manera, la transformació d’Espanya en un país industrial i relativament modern en el marc del franquisme. Ara bé, aquest procés va produir-se malgrat la dictadura i no gràcies a la seva política econòmica.

800px-1949_5_pesetas.jpg

Més enllà de la propaganda que impregna alguns discursos econòmics, les dades ens indiquen que el règim franquista va ser un obstacle més que no pas un impulsor del creixement econòmic dels anys seixanta. L’anàlisi del model econòmic de la dictadura i l’èxit teòric del desarrollismo no ens pot fer oblidar que fins el 1959 Espanya va estar sotmesa a un model econòmic autàrquic de tarannà feixista que va portar el país a la ruïna. Va ser el fracàs estrepitós de l’autarquia el que va determinar el pas cap a l’aperturisme i el desarrollismo i no una seqüència planejada des del govern.

Encara més, la causa del creixement i el desenvolupament econòmic no va ser la política aplicada des del govern, sinó l’impuls inversor exterior i les paupèrrimes condicions de treball que patien els espanyols.

Cal tenir en compte que el marc polític de la dictadura va garantir una conflictivitat laboral molt reduïda (però no inexistent), una pressió fiscal escassa i uns salaris més baixos que en els països de l’entorn europeu. Això sumat a una pretesa estabilitat política fonamentada en la supervivència del règim dictatorial. En conseqüència, els beneficis empresarials eren força elevats, fet que va estimular les inversions procedents de l’estranger, especialment per part d’empreses multinacionals.

El sistema de control de la força de treball mitjançant els sindicats verticals va permetre el manteniment d’uns costos salarials significativament més baixos que en els països veïns i permetia una salvaguarda de la competitivitat de l’economia. És a dir, el “miracle econòmic” es fonamentava en un creixement que defugia de la necessitat urgent de reestructurar la producció per aconseguir una millor eficiència i una posició internacional més sòlida.

mapa_estructura_espacial_industria_espanola_1975.jpg

D’altra banda, el creixement dels anys seixanta va polaritzar-se en els sectors industrial i terciari, mentre que el sector agrari va restar relativament abandonat. En conseqüència, el camp espanyol va veure’s condemnat a una situació de retard i subdesenvolupament que va comportar un immens èxode rural cap a les ciutats i l’estranger.

Tanmateix, l’escassa despesa en investigació i la feblesa endèmica del sector financer espanyol van consolidar la dependència exterior, tant en tecnologia com en inversió de capitals. És a dir, l’economia espanyola va haver de recórrer a la compra de patents i a la importació de maquinària, fet que sotmetia el país als ritmes de creixement de l’exterior i a les decisions d’inversió de les empreses estrangeres.

Igualment, tot i l’increment del 40% en la renda per habitant que va produir-se entre 1960 i 1975, la realitat és que aquesta xifra no pot ocultar que el nivell de vida va mantenir-se per sota de la mitjana dels països industrialitzats de l’Europa occidental. El franquisme no va preocupar-se per la redistribució de la riquesa generada pel creixement a través de la introducció d’un sistema fiscal modern i progressiu, com tampoc va impulsar les infraestructures necessàries per donar solidesa i continuïtat al creixement.

El fets del Sis d’Octubre de 1934

dissabte, 6/10/2012

Les eleccions que se celebraren a les acaballes de 1933 van donar la victòria a la coalició formada pel Partit Republicà Radical, encapçalat per Alejandro Lerroux, i a la dretana i antirepublicana CEDA de José María Gil Robles. S’iniciava l’anomenat Bienni Negre, en el qual els governs conservadors van representar una reacció en contra de l’orientació reformista dels primers anys de la República. En aquest context, la dissociació política entre el govern d’esquerra de la Generalitat i els governs de centredreta de Madrid va anar en augment, tot dificultant les relacions entre ambdós poders i el normal exercici de l’autonomia en un període marcat per la crisi econòmica i les creixents tensions socials.

L’aprovació pel Parlament català, l’abril del 1934, d’una moderada Llei de Contractes de Conreu que respectava el dret dels propietaris, però millorava la situació econòmica i social dels rabassaires catalans, va suscitar la immediata oposició dels parlamentaris de la Lliga Catalana i dels grans propietaris. En realitat, la llei. els quals, amb l’ajut indispensable del govern de Samper, van aconseguir l’anul·lació de la llei per anticonstitucional a causa de la manca de competències de la Generalitat. Aquesta agressió a la integritat de l’Estatut obria una greu crisi política entre Madrid i Barcelona.

president_companys.jpg

Lluís Companys

Aquest conflicte va provocar una considerable exacerbació nacionalista, la qual va afavorir les activitats paramilitars i les propagandes separatistes de les Joventuts d’Estat Català, dirigides per Josep Dencàs. De la mateixa manera, la destrucció de l’obra reformista del primer bienni republicà va impulsar també les forces obreres (amb l’excepció de la CNT) a constituir l’Aliança Obrera.

Malgrat que les negociacions entre la Generalitat i el govern de Madrid per reconduir la situació semblaven anar per bon camí, la caiguda del govern de Samper, el 2 d’octubre, i la formació d’un govern encapçalat per Lerroux amb la presència de ministres de la CEDA, organització considerada no republicana, van precipitar els esdeveniments. Les esquerres van veure en aquest moviment polític una clara involució conservadora del règim republicà,  una possible deriva del règim cap al feixisme que, a més, amenaçava l’autonomia catalana. Convocada la vaga general revolucionària per la Aliança Obrera, a Astúries esclatava la revolució proletària i a Barcelona s’imposava la vaga general malgrat la inhibició cenetista.

lerroux.jpg

Alejandro Lerroux

La tarda del 6 d’octubre, Joan Lluhí i Vallescà, conseller de Justícia de la Generalitat, va visitar Manuel Azaña, el qual es trobava a Barcelona perquè havia assistit a l’enterrament de l’exministre Jaume Carner. En la reunió, Lluhí va exposar a Azaña els plans del president Companys davant la involució republicana: la Generalitat proclamaria l’Estat Català perquè la pressió nacionalista i obrerista era insuportable. Tanmateix, Azaña va negar el seu suport a la proclama perquè, en el context de 1934, aquesta només podia entendre’s com un acte separatista a la resta d’Espanya i que, fins i tot triomfant, situaria Catalunya en una situació molt perillosa.

Malgrat tot, el 6 d’octubre, a les vuit del vespre, el president Companys proclamava l’Estat Català de la República Federal Espanyola, com ja ho havia fet Francesc Macià tot i que en unes altres circumstàncies, realitzant així una mena de pronunciament civil pacífic, estrictament republicà, que pretenia aturar la trajectòria reaccionària del règim i tornar-lo a l’orientació esquerrana del 1931. És a dir, no es tractava d’una revolta independentista, sinó d’una revolta republicana solidària amb la resta d’Espanya i que oferia Barcelona com a seu d’un govern republicà alternatiu al reaccionari de Madrid. Després d’una desfilada de manifestants per la Plaça Sant Jaume, els carrers van restar deserts.

gil_robles.jpg

José María Gil Robles

L’Aliança Obrera i Estat Català, cadascun per la seva banda, perseguien objectius diferents, la revolució social els uns i el cop d’estat separatista els altres, però, mancats de mitjans per actuar pel seu compte, no van poder arrabassar la iniciativa al govern de la Generalitat, el qual va encapçalar la rebel·lió. El moviment català, però, va quedar aïllat i sense el suport de la CNT, que va rebutjar de participar en la revolta perquè desconfiava de la Generalitat. Igualment, la població va mostrar un escàs suport a la rebel·lió.

El general Domènec Batet, cap de la Divisió militar de Catalunya, va ser comminat a posar-se a les ordres del govern català, però va respondre a la rebel·lió proclamant l’estat de guerra i enviant tropes a dominar la rebel·lió. L’exèrcit va ocupar ràpidament els punts neuràlgics de Barcelona i una bateria de muntanya i una companyia de metralladores van arribar sense gaires dificultats fins a l’entrada de la Plaça Sant Jaume, on van iniciar l’enfrontament amb el petit cos de Mossos d’Esquadra dirigits pel comandant Enric Pérez Farràs. La situació era desesperada per a Companys i el seu govern.

En paral·lel, des del local del CADCI, a la Rambla de Santa Mònica, es produïen enfrontaments entre l’exèrcit i unes improvisades milícies nacionalistes, uns combats en els quals van morir els dirigents del Partit Català Proletari, Jaume Compte i Manuel González Alba. Els combatents no van rebre cap mena de suport i van acabar fugint per la porta de darrere del local. Així, l’exèrcit va sufocar ràpidament l’aixecament després de disparar unes poques canonades i trobar escasses resistències en la ciutat de Barcelona.

la_vanguardia_9_octubre_1934.png

Fora de Barcelona, a les comarques també van viure’s petits episodis de revolta (Lleida, Granollers, Girona, Sabadell, Palafrugell, Sant Vicenç de Castellet, Navàs, el Morell, Vilafranca del Penedès, etc.) controlats per l’Aliança Obrera i que van derivar en alguns episodis de violència anticlerical, amb incendis i saqueigs d’esglésies, i d’atacs a personatges i entitats de tendència política conservadora, però aquests incidents van ser sufocats molt aviat per l’exèrcit.

L’Estat Català només va durar deu hores. Sense possibilitat de victòria, el govern de la Generalitat i el de l’Ajuntament barceloní van rendir-se la matinada del dia 7. Els caps de la revolta, encapçalats pel president Companys, van ser empresonats al vaixell Uruguay, al mateix temps que la CNT donava per ràdio l’ordre de tornar al treball. Més de 3.500 persones van ser detingudes, entre ells tots els membres del govern de la Generalitat, amb l’excepció de Josep Dencàs que va fugir a França, així com tots els diputats, alcaldes i regidors que havien donat suport a la insurrecció i els dirigents més destacats dels partits i els sindicats d’esquerres. Manuel Azaña també va ser empresonat.

companys presó.jpg

Les conseqüències dels fets del Sis d’Octubre van ser dramàtiques, ja que el govern català va ser jutjat i els seus membres condemnats a trenta anys de presó, mentre que l’Estatut era suspès i la Llei de Contractes de Conreu definitivament anul·lada. Així, entre l’abril de 1935 i el febrer de 1936, Catalunya va passar a ser governada per una coalició dels radicals i la CEDA, amb el suport de la Lliga que, malgrat la col·laboració, no va aconseguir reimplantar l’Estatut.

A més, com a conseqüència de la revolució d’octubre, la CEDA va augmentar la seva influència en el govern i va mostrar-se partidària d’aplicar les condemnes amb rigor i de procedir a una reorientació de la política del govern. Es van tornar les propietats als jesuïtes i es va nomenar Gil Robles com a Ministre de la Guerra, a la vegada que el general Franco, recompensat per la repressió de l’aixecament asturià, es convertia en cap d’Estat Major. Posteriorment, el juliol de 1935, la CEDA va presentar una proposta per a modificar la Constitució on es recollia la revisió del sistema autonòmic, l’abolició del divorci i la impossibilitat de l’expropiació de terres.