Entrades amb l'etiqueta ‘Segle XX’

José Luis Sampedro, compromís i lucidesa

dimarts, 9/04/2013


Margaret Thatcher, la Dama de Ferro

dilluns, 8/04/2013

Filla d’un botiguer, Margaret Thatcher (1925-2013) va ser membre del Partit Conservador des del 1950. La seva ascensió va portar-la a desenvolupar diferents tasques governamentals en els anys seixanta i setanta, fins que, l’any 1975, va arribar a ser elegida com a líder del seu partit. La victòria electoral que aquest va obtenir el 1979 la convertiria en primera ministra, la primera dona que accedia al càrrec en la història de la Gran Bretanya, i posició des de la qual impulsaria el liberalisme econòmic al llarg dels onze anys que va mantenir-se al 10 de Downing Street.

Margaret_Thatcher.png

Margaret Thatcher

En qualsevol cas, les seves formes extremadament contundents tant en l’ordre exterior com en la política interna i la negativa continuada a pactar amb l’oposició van acabar de donar sentit a aquesta metàfora sobre la que va ser la dona més poderosa de l’occident europeu en les acaballes de la Guerra Freda. No li va tremolar el pols a l’hora de desmantellar substancialment l’Estat del Benestar britànic i aplicar fins a l’extrem el que eufemísticament anomenem neoliberalisme, com tampoc va dubtar en practicar una política exterior agressiva.

Aquest caràcter ja va quedar demostrat el 1970, quan Thatcher va prendre les regnes del ministeri d’Educació. És en aquest moment quan va començar a demostrar la seva comprensió neoliberal i autoritària de la política: Thatcher va retirar el vas diari de llet que es donava a les escoles per a nens d’entre 7 i 11 anys des de la postguerra com a mesura d’estalvi. Tot un símptoma del que vindria.

En el marc exterior, la seva oposició a les polítiques de distensió que havien caracteritzat la Guerra Freda en els anys setanta van traduir-se en els vuitanta en la formació d’una sòlida aliança amb els Estats Units de Ronald Reagan, al qual l’unia una gran comunió ideològica en la lluita contra el comunisme i en l’aplicació dels principis econòmics neoliberals, així com una mútua admiració. Per exemple, el 1986, no va dubtar a l’hora de permetre que l’aviació nord-americana bombardeges la Líbia de Gadafi partint des dels aeròdroms britànics.

El 1982, Thatcher no va dubtar a l’hora d’enviar una flota de guerra britànica per a declarar la guerra a l’Argentina per la sobirania de les Illes Malvines, ocupades pels argentins poc abans. La seva fermesa al llarg del conflicte va acabar de catapultar la seva imatge de “Dama de Ferro” arreu del món mentre manipulava el sentiment nacional britànic al seu favor. Després d’un conflicte que va durar dos mesos i mig i va costar la vida a 649 argentins i 258 britànics, Thatcher es va apuntar l’èxit polític de la guerra i va ser reelegida com a primera ministra.

D’altra banda, Margaret Thatcher sempre va tenir clar el seu programa econòmic: el neoliberalisme a ultrança. Així, després de la seva arribada al poder, i enmig d’una creixent tensió social, no va dubtar en la seva determinació de reduir el paper de l’Estat i impulsar el lliure mercat com a gran recepta miraculosa per a salvar l’economia.

Margaret Thatcher i Ronald Reagan

Ella ho tenia clar: “No existeix la societat. El que hi ha són homes i dones individuals i famílies”. Així, el gran objectiu del seu govern va ser reduir la inflació a través d’una retallada massiva de la despesa pública. A més, va aprovar un seguit de lleis per retallar els drets sindicals, privatitzar les empreses públiques i facilitar que els que tenien un habitatge social el poguessin comprar. És a dir, s’estaven posant les bases per a la crisi econòmica i financera que esclataria el 2008.

L’inici d’una breu recessió econòmica, la impopularitat de la llei d’impostos Poll Tax (un impost municipal que si no es pagava no es tenia dret a vot), una crisi política del Partit Conservador provocada per la dimissió del ministre de finances Lawson i del seu conseller privat, la seva contínua intransigència sobre la integració europea així com la impopularitat creixent de les polítiques socials radicals van culminar amb la seva dimissió el 1990. Baronessa de Kesteven i membre de la Cambra dels Lors, en la darrera etapa de la seva vida va destacar per les seves posicions marcadament antieuropeistes.

Lluís Domènech i Montaner: el Palau de la Música Catalana

dissabte, 6/04/2013

El Palau de la Música Catalana és una de les joies arquitectòniques modernistes més interessants, de visita imprescindible a la ciutat de Barcelona. Obra mestra de Lluís Domènech i Montaner, va ser edificat com a seu de l’Orfeó Català i sala de concerts. Aquesta funció li atorga un caràcter de símbol del catalanisme cultural representat per una de les seves institucions més emblemàtiques de la burgesia: l’Orfeó fundat el 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives.

Domènech.i.Montaner.Palau.Musica.Catalana.8.Barcelona.JPG

Palau_de_la_Música_-_Interior_general_(2).JPG

Sobre un solar irregular, Domènech i Montaner va bastir una capsa de vidre. Així, l’arquitecte aconseguia aixecar una estructura que concentrava les càrregues en punts molts concrets, fet que permetia prescindir de la funció portant dels murs, tot emprant unes solucions que ens traslladen cap al Gòtic, però amb la utilització, com no podia ser d’una altra manera en el tombant dels segles XIX i XX, del ferro com a element constructiu. En conseqüència, les columnes decorades amb elements que evoquen la naturalesa (capitells florals, palmeres,) són els elements de suport del Palau.

En la intersecció de les dues façanes trobem un grup escultòric, obra de Miquel Blay, que simbolitza la música catalana, una al·legoria representada mitjançant una figura femenina protegida pel patró Sant Jordi.

es_barcelona_escultura_de_la_fachada_del_palau_de_la_mc3basica_catalana.jpg

Ja a l’interior, l’element central de l’edifici, lògicament, és la sala de concerts, en la qual la capsa de l’escenari, el pati de butaques i les llotges s’integren en un tot orgànic, sense les separacions típiques que caracteritzen aquests tipus de construccions. L’arc de la boca de l’escenari desapareix i queda només suggerit pels dos conjunts escultòrics, obra de Pau Gargallo, que representen la música popular (mitjançant un bust d’Anselm Clavé) i la música culta (mitjançant un bust de Beethoven i la cavalcada de les valquíries de Wagner).

Palau_de_la_Música_-_Interior_general.JPG

Al fons de l’escenari, unes figures femenines destaquen sobre el trencadís que cobreix el mur. Les figures, les muses de la música, que emergeixen de la paret i toquen diversos instruments, són bustos esculpits completats per cossos de mosaic i units per garlandes. Els autors són Eusebi Arnau i Lluís Bru.

PalauMusicaMuses_9105.JPG

Un altre element notable és el gran vitrall del sostre, una mena de gran làmpada invertida, que filtra la llum natural. Obra d’Antoni Rigalt, predominen els colors groc i blau, una clara evocació del sol i el mar Mediterrani.

TOP-10-P10.jpg

D’aquesta manera, el Palau de la Música Catalana esdevé un veritable manifest del Modernisme català, una manifestació arquitectònica pròpia i diferenciada que combinava arquitectura, escultura i arts decoratives en un tot integral; alhora que simbolitza l’orgull nacionalista agermanat amb la cultura universal. Els principals artistes del moment es van abocar en la construcció d’una obra que simbolitza com cap altre l’empenta de la societat civil catalana del primer terç del segle XX.

7 de març de 1966: Fraga a Palomares

dijous, 7/03/2013

El 17 de gener de 1966 es va produir un accident nuclear a Palomares (Almeria): dos avions nord-americans es van desintegrar instantàniament durant unes maniobres i van caure en flames sobre la terra i el mar deixant caure quatre bombes termonuclears. El 7 de març, l’aleshores Ministre d’Informació i Turisme espanyol, Manuel Fraga, es banyava a Palomares acompanyat d’Angier Biddle Duke,l’ambaixador dels Estats Units, per demostrar que no hi havia risc de contaminació radioactiva, malgrat que haguessin caigut bombes termonuclears a la platja. Tota una astracanada que acompanyaria Fraga al llarg de la seva vida. Actualment, la realitat és que Palomares és la localitat més radioactiva d’Espanya tot i que no s’han descobert indicis de problemes de salut especifics entre la població local.

fraga-palomares.jpg

Mor Stéphane Hessel

dimecres, 27/02/2013

El pensador, escriptor, diplomàtic i resistent francoalemany Stéphane Hessel, autor del popular manifest Indigneu-vos!, ha mort aquest dimecres als 95 anys. La crida a la insurrecció pacífica que va fer en aquest llibre es va convertir en un fenomen editorial a finals del 2010 i el 2011. Se’n van vendre més de 3,5 milions d’exemplars arreu del món en la desena de llengües a que es va traduir. Nascut el 1917 a la localitat alemanya de Helen, en una família benestant i en un ambient intel·lectual, el 1939 va obtenir la nacionalitat francesa, país on va refugiar-se durant la Segona Guerra Mundial. D’origen jueu, Hessel va ser capturat per la Gestapo i va passar pels camps de concentració de Buchenwald i Dora-Mittelbau. Es va salvar de la condemna a mort a Buchenwald canviant la seva identitat per la de Michel Boitel, un presoner francès que havia mort de tifus. Després del final de la guerra, el 1948, va participar en la redacció de la Declaració Universal dels Drets Humans i va ser ambaixador de França a l’ONU.

HESSEL.jpg

Stéphane Hessel

Se atreven a decirnos que el Estado ya no puede garantizar los costes de estas medidas ciudadanas. Pero ¿cómo puede ser que actualmente no haya suficiente dinero para mantener y prolongar estas conquistas cuando la producción de riqueza ha aumentado considerablemente desde la Liberación, un periodo en el que Europa estaba en la ruina? Pues porque el poder del dinero, tan combatido por la Resistencia, nunca había sido tan grande, insolente, egoísta con todos, desde sus propios siervos hasta las más altas esferas del Estado. Los bancos, privatizados, se preocupan en primer lugar de sus dividendos y de los altísimos sueldos de sus dirigentes, pero no del interés general. Nunca había sido tan importante la distancia entre los más pobres y los más ricos, ni tan alentada la competitividad y la carrera por el dinero.

El motivo fundamental de la Resistencia fue la indignación. Nosotros, veteranos de la Resistencia y apelamos a los jóvenes generaciones a dar vida y transmitir la herencia de la Resistencia y sus ideales. Nosotros les decimos: coged el relevo, ¡indignaos! Los responsables políticos, económicos, intelectuales y el conjunto de la sociedad no pueden claudicar ni dejarse impresionar por la dictadura actual de los mercados financieros que amenaza la paz y la democracia.

Os deseo a todos, a cada uno de vosotros, que tengáis vuestro motivo de indignación. Es un valor precioso. Cuando algo te indigna como a mí me indignó el nazismo, te conviertes en alguien militante, fuerte y comprometido. Pasas a formar parte de esa corriente de la historia, y la gran corriente debe seguir gracias a uno. Esa corriente tiende hacia mayor justicia, mayor libertad, pero no hacia esa libertad incontrolada del zorro en el gallinero. Esos derechos, cuyo programa recoge la Declaración Universal de 1948, son universales. Si os encontráis con alguien que no se beneficia de ellos, compadecedlo y ayudadlo a conquistarlos.

Stéphane Hessel. Indignez-vous! (2011).



Otto Dix: La guerra

dilluns, 11/02/2013

En esclatar la Primera Guerra Mundial, el pintor Otto Dix (1891-1969) va esdevenir un fervent patriota alemany i va allistar-se voluntàriament com a suboficial en l’exèrcit imperial. Tanmateix, l’experiència bèl·lica, la crueltat extrema de la guerra total experimentada en les trinxeres, va trastornar l’artista profundament, fet que va provocar una catarsi pacifista en la seva persona. Dix trigaria molts anys en acabar de pair el que havia viscut. Aleshores, la representació dels desastres de la guerra seria un dels grans temes de la seva obra, englobada dins de l’anomenat realisme expressionista o escola de la Nova Objectivitat.

I és que l’experiència de la Gran Guerra (1914-1918) va desbaratar el paisatge social i polític europeu, marcant el veritable inici del segle XX amb un conflicte mai vist per la seva capacitat de destrucció. El desenvolupament de la ciència i la tècnica que s’havia produït en les dècades anteriors va aplicar-se per trobar noves maneres de matar i desmoralitzar l’adversari en un conflicte llarg, geogràficament molt extens i que va tancar-se amb una pau mal resolta que obriria les portes a un conflicte bèl·lic encara més terrible vint anys després.

El resultat de l’assimilació d’aquesta experiència el trobem en el famosíssim tríptic de Dix La guerra (1929-1932), obra que va trigar més d’un decenni en veure la llum. En aquesta composició, conservada a la Gemäldegalerie Neue Meister de Dresde, podem veure la crua realitat dels horrors de la guerra. Fins al punt que podem parlar d’una icona del pacifisme. Simbòlicament, Dix recupera la forma del retaule, però el missatge de devoció religiosa és absent. La guerra, al contrari, és el triomf de l’infern, un món abominable del qual no es pot veure la sortida.

Otto-Dix-The-War.jpg

En la imatge central domina poderosa la representació del camp de batalla. És una visió espantosa, en la qual només podem distingir una figura amb vida: un home esdevingut una imatge irreal, deshumanitzada, embossat sota la capa, el casc i la màscara antigàs. Tot el que s’aixeca al seu voltant són cadàvers, runes i devastació. És a dir, una síntesi terrible de la tràgica experiència viscuda. Els cossos abatuts són el tràgic contrapunt a aquell esperit d’ardor guerrer i patriota que havia envaït i seduït els joves de l’Europa prebèl·lica. El camí al cel dels retaules medievals desapareix per donar pas al camí cap a l’infern.

otto dix - la guerra.jpg

otto dix - la guerra 1.jpg

otto dix - la guerra 2.jpg

En el panell de l’esquerra podem observar una llarga filera de soldats que caminen sota la boira cap al camp de batalla. Mirades perdudes, inquietud, poques paraules creuades i l’equip de combat encara intacte. Aviat aquesta inquietud davant del combat es convertiria en destrucció.

Otto-Dix-The-War 2.jpg

A mà dreta, en un altre panell, emergeix la figura d’un soldat amb l’uniforme destrossat que sosté en les seves mans un company ferit de mort, amb el cap embenat i ensangonat. Als seus peus un cadàver i un soldat de mirada terroritzada ens ensenyen l’únic resultat possible de la guerra. Al fons, un incendi il·lumina l’horitzó.

Otto-Dix-The-War 1.jpg

Finalment, en la part inferior del retaule, esdevinguda una tomba simbòlica, trobem els cossos de tres soldats gaudint d’un descans més proper a la mort que al relax. Les parets de fusta i les teles que cobreixen la trinxera convertida en taüt ens indiquen el drama d’aquesta vida més propera a l’infern i la mort i a la qual els europeus s’havien llançat amb una il·lusió inconscient el 1914. Generacions senceres van desaparèixer en la carnisseria més gran provocada mai per l’home… i el drama que Dix no coneixia aleshores era que el pitjor escenari bèl·lic encara no havia arribat a Europa.

Otto-Dix-The-War 3.jpg

Si el vuit-cents havia estat el segle de la raó, un període de creença en la bondat de l’ésser humà, una època de progressió de la història el moment de la contemplació del desenvolupament de les societats en el camí cap a la llibertat dels individus… Com era possible que aquest període acabés amb l’episodi més destructiu mai recordat? Per a tota una generació de combatents, l’anomenada edat de la raó havia anat a morir a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. L’esperit de la fraternitat de 1789 i l’internacionalisme proclamat per les organitzacions obreres s’havia trencat en veure’s enfrontat contra la lògica dels interessos nacionals. Tot plegat va crear en molts d’ells una resistència decidida contra tota amenaça de noves guerres en el futur. Però de la mateixa manera que l’horror que va derivar-se dels terribles episodis viscuts a la Gran Guerra va provocar respostes humanistes i pacifistes, una part de la generació que va madurar en el front bèl·lic va establir una espècie de consciència de l’excombatent basada en l’exaltació d’un seguit de valors positius associats a la guerra. En definitiva, un terreny favorable perquè entre ells florís i arrelés una nova proposta ultradretana: el feixisme.

La vida privada d’Adolf Hitler

dijous, 7/02/2013

Eva Braun, la suposada amant de Hitler des del 1932 (tot i que segons alguns historiadors mai no van arribar a dormir junts) i l’esposa quasi pòstuma del dictador, va ser un personatge secret, sense cap paper oficial ni públic en el Tercer Reich, l’existència de la qual els alemanys no van saber fins després de la guerra. Eva tan sols estava present en el cercle privat, íntim, domèstic del Führer, sobretot durant les estades del líder nazi al Berghof, el seu refugi alpí al sud de Baviera. En aquest àmbit, Eva Braun va rodar entre 1937 i 1944 quatre hores de filmacions amateurs en 16 mil·límetres, la majoria en color, i va disparar unes 4.000 fotos. Amb la seva càmera Siemens a la mà, Braun es va convertir en la reportera privilegiada de la domesticitat d’Adolf Hitler. Ningú com ella tenia un accés tan directe al dictador.


Es tracta, doncs, d’unes imatges no oficials, familiars, disteses i bucòliques, fins i tot tendres si no sabéssim res més sobre els personatges que hi surten. En definitiva, un testimoni d’una importància extraordinària. Lluny dels grans fastos, de les impressionants cerimònies del règim nazi, Hitler i la seva cort privada hi apareixen d’estar per casa, passejant, fent broma, prenent el sol o jugant amb els gossos, mentre les decisions del Führer i dels seus alegres sequaços precipiten Europa en la Segona Guerra Mundial i empenyen pobles sencers cap a la mort. D’aquesta manera, el Hitler grandiloqüent i sempre sobreactuat dels seus discursos polítics deixa pas a la contemplació, d’una forma gairebé fetitxista, del Hitler fora dels focus. No és el Führer dels grans discursos, immortalitzat per a l’eternitat per l’objectiu de Leni Riefenstahl, sinó l’home, la cara amable, si això és possible, d’una de les figures més sinistres de la història de la humanitat.

El rastre de les pel·lícules no va ser fàcil de seguir: havien quedat al refugi de muntanya de Hitler i, un cop acabada la guerra, havien estat confiscades per l’exèrcit nord-americà, que mai no els va donar importància. Per a ells eren, senzillament, rotllos de film antics. Ara bé, pels historiadors són un testimoni únic d’una realitat soterrada per la imatge pública del Führer. En un hangar d’avions en desús a Maryland, entre centenars de rotllos de 16 mil·límetres, bona part d’ells rovellats i plens de pols, va emergir el tresor que la humanitat desconeixia: imatges en color de Hitler i alguns dels oficials nazis més importants, com Goebbels o von Ribbentrop. Una visió propera i sense editar de Hitler al seu refugi de muntanya, treballant i jugant, relaxat, prenent-se un cafè amb pastissos. Una visió que ens apropa a una cara polièdrica del dictador que sempre havia quedat enterrada pel drama de les morts que va provocar.

La Transició: la Constitució de 1978

dilluns, 4/02/2013

Immediatament després de les eleccions generals del 15 de juny de 1977 i de la signatura dels Pactes de la Moncloa a l’octubre, tot i que la cambra mai va declarar-se constituent, i sota la garantia del control governamental del procés gràcies a la majoria absoluta, es van iniciar les tasques de redacció d’una constitució democràtica per al conjunt de l’Estat espanyol. Els ponents de la comissió redactora van ser parlamentaris de tots els partits amb representació a les Corts: Miguel Herrero de Miñón (UCD), José Pedro Pérez Llorca (UCD), Gabriel Cisneros (UCD), Gregorio Peces-Barba (PSOE), Jordi Solé-Tura (PCE-PSUC), Manuel Fraga (AP) i Miquel Roca (CiU).

padres-constitucion-1978.jpg

Les negociacions sobre el redactat final de la Constitució van allargar-se fins l’octubre de 1978. Seguint la política de consens, la fase final de la construcció de la nova democràcia espanyola es fonamentaria en la negociació i l’acord entre les diferents forces polítiques tant a la dreta com a l’esquerra democràtiques. Finalment, el text va ser aprovat pel Congrés de Diputats per 325 vots favorables, 6 en contra (Euzkadiko Ezquerra i cinc membres d’AP) i 14 abstencions (PNB i alguns diputats d’AP).

Després d’una intensa campanya institucional, la Constitució va ser aprovada per referèndum el 6 de desembre de 1978 amb una aclaparadora victòria del “sí” del 87% dels vots. Tanmateix, el text constitucional va ser aprovat amb un abstencionisme del 33%, és a dir, els vots favorables suposaven un 58% del cens electoral.

20070712klphishes_59_Ees_SCO.png

referendum-constitucional-provincias-1978.png

La reduïda manifestació en el referèndum posava de manifest el desencant i l’esgotament de la població espanyola amb la política després del llarg procés de transició. Tot i el relat mitificat d’aquells dies, la realitat és que a l’esquerra existia la sensació que la reforma democràtica i social profunda que necessitava Espanya havia fracassat. Igualment, entre alguns sectors conservadors i entre els nostàlgics del franquisme es creia que la Constitució havia fet massa concessions socials i nacionals.

Així, des d’una certa ambigüitat calculada per no incomodar determinades forces polítiques i l’exèrcit, Espanya es convertia en un Estat social i democràtic de dret organitzat com una democràcia parlamentària. Així, la Corona veia limitades les seves funcions a tasques representatives i l’exèrcit quedava finalment sotmès al poder civil. Igualment, la Constitució fixava el caràcter no confessional de l’Estat, abolia la pena de mort i desenvolupava una àmplia declaració de drets fonamentals i llibertats civils i polítiques.

Constitucion_de_1978.jpg

cons.png

La Constitució de 1978 també recollia els principis de la política social i econòmica i reconeixia el capitalisme mitjançant la llibertat de mercat, amb la possibilitat, això sí, d’introduir la planificació econòmica a través de la intervenció de l’Estat en la propietat per motius d’interès públic. Territorialment, l’Estat s’organitzaria en municipis, províncies i Comunitats Autònomes, donant lloc a l’Estat de les Autonomies. El castellà era declarat llengua oficial de l’Estat, però les llengües pròpies de les nacionalitats històriques adquirien caràcter cooficialitat a les autonomies. també s’establia un Tribunal Constitucional que vetllaria pel seu compliment. Finalment, s’introduïen els mecanismes necessaris per a la reforma de la Constitució.

Constitució espanyola de 6 de desembre de 1978:

Preámbulo

La Nación Española, deseando establecer la justicia, la libertad y la seguridad y promover el bien de cuantos la integran, en uso de su soberanía, proclama su voluntad de:

Garantizar la convivencia democrática dentro de la Constitución y de las Leyes conforme a un orden económico y social justo.

Consolidar un Estado de Derecho que asegure el imperio de la Ley como expresión de la voluntad popular.

Proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones.

Promover el progreso de la cultura y de la economía para asegurar a todos una digna calidad de vida.

Establecer una sociedad democrática avanzada, y colaborar en el fortalecimiento de unas relaciones pacíficas y de eficaz cooperación entre todos los pueblos de la Tierra […].

Título preliminar

Artículo 1

1. España se constituye en un Estado social y democrático de Derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político.

2. La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado.

3. La forma política del Estado español es la Monarquía parlamentaria.

Artículo 2

La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.

Artículo 3

1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.

2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos […].

Artículo 6

Los partidos políticos expresan el pluralismo político, concurren a la formación y manifestación de la voluntad popular y son instrumento fundamental para la participación política. Su creación y el ejercicio de su actividad son libres dentro del respeto a la Constitución y a la ley. Su estructura interna y funcionamiento deberán ser democráticos.

Artículo 7

Los sindicatos de trabajadores y las asociaciones empresariales contribuyen a la defensa y promoción de los intereses económicos y sociales que les son propios. Su creación y el ejercicio de su actividad son libres dentro del respeto a la Constitución y a la ley. Su estructura interna y funcionamiento deberán ser democráticos.

Artículo 8

Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional […].

La Xina comunista: de la Revolució Cultural a la Primavera de Pequín (1965-1989)

dijous, 31/01/2013

La Revolució Cultural, iniciada el 1965, va consistir en una gegantesca campanya de mobilització i de repressió dels opositors, en especial els intel·lectuals. És a dir, Mao Zedong va articular una campanya de “rectificació” que buscava provocar un “gran salt endavant en la perspectiva mental de les masses” xineses per tal d’apropar-les més a l’ideal comunista després de les turbulències derivades del fracàs econòmic del Gran Salt Endavant. Així, la Revolució Cultural presentava com a objectius la lluita contra la separació entre treball manual i treball intel·lectual així com entre la ciutat i el camp, i la consolidació de la victòria del proletariat comunista contra la burgesia capitalista.

mao-1966-great-proletarian-cultural-revolution1.jpg

Per aconseguir aquests objectius, Mao va tractar d’unir l’ensenyament amb el treball productiu, va desvetllar l’esperit revolucionari de les noves generacions a través de noves Llargues Marxes, i va crear un nou “art proletari” a través de la producció d’obres anònimes i col·lectives. Com a resultat, la ideologia va passar a ocupar el primer terme en la societat xinesa. En definitiva, havia nascut el maoisme, el model teòric i pràctic propi del comunisme xinès.

Destroy_the_old_world_Cultural_Revolution_poster.png

Igualment, la Revolució Cultural era el resultat d’una lluita de poder en el si del comunisme xinès. Més enllà de la rectificació comunista, Mao imposava aquesta gran mobilització social com a resposta a les veus crítiques amb el Gran Salt Endavant associades a la línia soviètica. Així, el resultat va ser una campanya d’expurgació, per acció de les masses, a tots els nivells del partit comunista, campanya que culminaria amb la realització d’assassinats i empresonaments per eliminar les veus discordants dins del PCX.

Aleshores Mao es va envoltar d’una sèrie de col·laboradors fidels i compromesos amb la Revolució Cultural, els quals serien batejats com la Banda dels Quatre (Jiang Qing, Zhang Chunqiao, Wang Hongwen i Yao Wenyuan). Aquest grup va dirigir personalment les accions empreses per joves xinesos fanatitzats, la majoria dels quals eren estudiants. De la mateixa manera, van néixer els Guàrdies Rojos, una organització paramilitar que estava a les seves ordres.

Red_Guards.jpg

Després d’onze anys de duració, el moviment culmina amb la mort de Mao Zedong, el 1976. La mort del líder comunista va suposar un procés en el qual els quadres depurats van ser rehabilitats, la ideologia va passar a segon terme i els tecnòcrates van recuperar el domini del partit, l’Estat i l’exèrcit. Així, la lluita pel poder va suposar el qüestionament de l’obra de Mao i la condemna d’alguns dels seus col·laboradors, com la Banda dels Quatre.

A continuació, els dirigents del Partit Comunista, sota el lideratge de Deng Xiaoping, van reorientar l’economia de la Xina, fet que va comportar una progressiva obertura cap a Occident i l’inici de l’anomenat “socialisme de mercat”, un sistema mixt en el qual van coexistir l’economia col·lectivitzada i diversos elements capitalistes. Es cercava fonamentalment impulsar el desenvolupament econòmic a través de la introducció gradual del sistema de mercat, tot mantenint, al mateix temps, un règim polític fortament centralitzat i autoritari que dirigís les reformes.

Deng_Xiaoping.jpg

Deng Xiaoping

Els elements fonamentals d’aquesta política de modernització econòmica van ser: l’obertura comercial a l’exterior, la disminució de la planificació centralitzada, la introducció de certs elements propis del mercat capitalista (fonamentalment en l’agricultura) i la creació de zones econòmiques especials en les quals va permetre’s la inversió estrangera per crear empreses plenament capitalistes però amb participació estatal.

Tanmateix, aquesta obertura econòmica no va traduir-se en un aperturisme polític. Al contrari, l’immobilisme va caracteritzar tot el període. Així, el Partit Comunista de la Xina va continuar exercint el monopoli del poder i les llibertats fonamentals no van ser respectades. Això va derivar en conflictes, el més representatiu dels quals va ser la repressió de la manifestació estudiantil i popular de la Plaça de Tianenmen el 1989 amb la mort de milers de persones, l’arrest d’altres 10.000 “contrarevolucionaris” i l’execució dels manifestants capdavanters. Els fets de la Plaça de Tiananmen, l’anomenada Primavera de Pequín, van representar la victòria del sector més conservador del PCX, la qual cosa va comportar la paralització definitiva de qualsevol intent de reforma de signe polític liberalitzador.

tiananmen-1989.jpg

tiananmen-tank-man.jpg

La Xina comunista: del triomf de la Revolució al Gran Salt Endavant (1949-1965)

dimarts, 29/01/2013

El Partit Comunista de la Xina va fundar-se el 1921 sota el lideratge de Mao Zedong. De gran influència entre la pagesia, entre 1934 i 1935, els comunistes van protagonitzar el que s’anomena com la “Llarga Marxa”, una expedició d’unes 100.000 persones que van travessar de mil quilòmetres a peu, enmig de la repressió les tropes nacionalistes del Kuomintang de Chiang Kai-Shek, per establir-se en la província de Yenan i establir-hi una república popular seguint el model socialista. Era la primera gran demostració de força del comunisme xinès que mobilitzava el camperolat contra un Kuomintang que dominava les classes urbanes.

En el context de la Segona Guerra Mundial, la persistència de la invasió japonesa del país, des de 1937, va suposar el desvetllament definitiu del comunisme com a força de resistència als ocupants. Igualment, el Partit Comunista Xinés va imposar-se convertint-se en un partit de masses entre el camperolat amb el suport exterior de l’URSS. Així, en la postguerra mundial, els comunistes dominaven bona part de la Xina, mentre que Kuomintang, que comptava amb el suport dels Estats Units, controlava la resta del país. Els intents de negociació per arribar a una entesa política van ser inútils, i el 1946 esclatava la guerra civil entre nacionalistes i comunistes.

chinamap.png

Després d’una guerra civil sagnant de tres anys, el 1949, els comunistes xinesos liderats per Mao Zedong van prendre el poder, obligant el Kuomintang a retirar-se a Taiwan des d’on ja no podrà retornar a la Xina continental. Tota la Xina continental, excepte el Tibet, era en mans dels comunistes. Així, l’1 d’octubre de 1951, Mao proclamava a Pequín la República Popular de la Xina. D’aquesta manera, un nou país comunista naixia a l’Àsia en plena configuració de la Guerra Freda. Una Xina comunista que era una amalgama de cultures mil·lenàries i un gegant territorial.

PRCFounding.jpg

En els primers anys del nou règim comunista va prevaler la idea de la reconstrucció com a eix prioritari. Així, els nous líders van optar per un sistema econòmic mixt que va permetre la millora dels índexs productius. De la mateixa manera, en aquesta primera etapa es va buscar l’aliança conjuntural dels comunistes amb d’altres grups polítics xinesos per iniciar la transformació radical de la societat xinesa, majoritàriament agrícola.

Ara bé, arribats als anys cinquanta, la nova Xina de Mao es va reorientar cap al model soviètic stalinista com a conseqüència del Tractat d’Amistat, Aliança i Ajuda Mútua signat amb la URSS. En conseqüència es va introduir la col·lectivització forçosa de les terres mitjançant la introducció de les cooperatives agrícoles, es va prioritzar el desenvolupament de la indústria pesant i es va iniciar un sistema de planificació econòmica extremadament rígid. El nou règim comunista xinès també va rebre suports econòmics i logístics per part de la Unió Soviètica. Tanmateix, els resultats no van ser els esperats i els nou model econòmic d’inspiració soviètica va derivar en greus problemes de desabastaments i en l’esclat d’una important crisi agrícola.

Mao,_Bulganin,_Stalin,_Ulbricht_Tsedenbal.jpeg

En paral·lel, durant els anys que va viure Stalin les relacions entre Moscou i Pequín van ser més aviat tèbies però correctes. Tot i això, sempre va existir una certa prepotència soviètica respecte de la Xina, tractada com si fos un més dels petits satèl·lits de la URSS a l’Est d’Europa quan no com una colònia. A ulls soviètics, Moscou donava les instruccions i Pequín simplement havia d’obeir-les. De la mateixa manera, no es pot obviar que les tensions i els prejudicis nacionals i racials entre russos i xinesos eren molt antics.

Malgrat el paternalisme soviètic, els dirigents comunistes xinesos tenien idees pròpies sobre com adaptar la Revolució a la seva realitat cultural i històrica. Així, el fracàs econòmic que va suposar l’aplicació de l’stalinisme va derivar en el distanciament amb la URSS i l’inici de la introducció d’un comunisme de base agrària. És el Gran Salt Endavant de 1958. En conseqüència, entre 1959 i 1963, les tensions entre els dos grans països comunistes van créixer fins el punt que van acabar en un trencament sonat.

People's_Republic_of_China.png

El Gran Salt Endavant va consistir en la posada en marxa d’un model propi xinès de desenvolupament del comunisme a través de la creació de les comunes populars, uns grans centres econòmics, administratius i culturals amb una pràctica totalment col·lectivista. En síntesi, les comunes eren unitats econòmiques que compaginaven tasques agrícoles i industrials i havien de ser autosuficients. És a dir, mitjançant les comunes es pretenia dirigir i controlar l’educació i el pensament dels xinesos per a sotmetre’ls a les directrius del poder revolucionari.

L’experiència de les comunes, però, va fracassar econòmicament i va tenir uns resultats socials desastrosos. La crisi agrícola va derivar en una crisi de subsistències que, entre 1959 i 1961, va suposar milions de morts. El fracàs del model comunista xinès era tan evident que la direcció del país va disgustar fins hi tot alguns sectors del partit, els quals van arribar a desplaçar temporalment Mao del poder en l’aparell de l’Estat. En resposta, el 1968, Mao Zedong va iniciar una campanya de denúncia contra els nous líders, en la qual se’ls acusava de portar la Xina cap al capitalisme. Així va iniciar-se la denominada Revolució Cultural.