Entrades amb l'etiqueta ‘Segle XX’

El Maig francès del 68, de la utopia al desencís

dissabte, 21/05/2011

Maig del 68 marcaria l’imaginari de tota una generació. Ja se sap: sota les llambordes, la platja… I així, fins els nostres dies, aquell ideal utòpic ha estat present, especialment en la joventut. Com s’hi va arribar? Què va passar exactament? Quines conseqüències immediates tindria?

La França de 1968 dormitava sota l’ombra del general De Gaulle, home del segle XIX. Paternalista, sermonejant, era l’home que encarnava el passat, pare de la V República, figura de l’alliberament a la Segona Guerra Mundial i solució de la crisi d’Algèria que acabaria amb la IV República, resistia en la presidència de l’Estat als seus setanta-vuit anys. Els preus estaven pujant, el govern s’enfrontava a la inflació, els treballadors es veien afectats per l’atur i els salaris baixos, la immigració europea i nord-africana no deixava de créixer. El malestar es generalitzava. El Maig francès no només seria un moviment d’estudiants, tot i que aquests esdevinguessin la seva avantguarda, sinó que comptaria amb una forta participació obrera i un considerable recolzament burgés o de les classes mitjanes; uns perquè creien que a França havien disminuït les llibertats públiques, altres per solidaritat, i, finalment, un grup de professionals que en aquells moments descobrien les misèries de la seva professió i als quals se’ls feia necessari un canvi per aprofundir en la seva capacitat de treball o en la seva inventiva castrada per l’ordre jeràrquic de la societat i l’estatalisme de la V República.

mai-68_grove.jpg

Però, la realitat és que l’esclat de Maig de 1968 va suposar un fenomen totalment inesperat. Només a posteriori els analistes han pogut trobar uns tímids antecedents o unes arrels relatives en fets, aparentment, aïllats com la publicació, el 1966, d’un pamflet titulat De la misèria en els mitjans estudiantils per part de l’Assemblea General d’Estudiants d’Estrasburg que deia que “l’estudiant és la criatura universalment més menyspreada a França, a banda dels sacerdots i els policies […] Ara, l’objectiu del sistema educatiu és un especialista produït mecànicament. Un sistema econòmic modern la producció en massa d’estudiants sense cap educació i als quals s’hagi pres la capacitat de pensar”; l’estrena de la pel·lícula La Chinoise de Jean-Luc Godard, el 1967, on es deixava veure la bona acollida del maoisme entre el jovent; les manifestacions de febrer de 1968 a París contra els plans que proposaven l’anomenada “orientació selectiva” per entrar a la Facultat de Ciències; les manifestacions del mateix febrer contra la destitució de Henri Langlois, fundador de la Cinemateca, per part d’André Malraux; l’agitació constant a la Universitat de Nanterre, ocupada el 22 de març per 142 estudiants que realitzaven una jornada de protesta contra la guerra del Vietnam; o la publicació a Le Monde, el 15 de març, de l’article “França avorreix” pel periodista Pierre Viansson-Ponté, on es posava de relleu l’existència d’una societat en evolució constant enfront d’un règim estancat… Molts antecedents, però massa dispersos com per esperar un esclat com el que suposaria el Maig francès.

d13-201.jpg

La realitat, és que aquesta situació d’avorriment o desencís a la qual s’enfrontava el jovent francès derivava de la pròpia evolució de la societat industrial que havia elevat a la categoria de dogma el fet que existís una estabilitat social a través de la integració de la classe obrera mitjançant l’acció dels sindicats, eliminant la confrontació violenta contra l’explotació capitalista.

La revolta dels estudiants es basava, entre d’altres qüestions, en la consciència que més endavant no tindrien oportunitat de desenvolupar en la societat un paper que s’avingués amb les seves aptituds. Una universitat de classe on s’aplicava un ensenyament neutre. En definitiva, l’existència d’unes estructures inadequades que farien que a la sortida de la Universitat només els esperés l’atur era la base del desencís. A aquest fet s’han de sumar mesures puntualment irritants com la prohibició de les relacions sexuals a les residències universitàries, les restriccions en les sales de reunió, la prohibició de premsa a les residències universitàries o les proves de selecció previstes en el pla del ministre Christian Fouchet.

El detonant de l’esclat de la primavera el trobem en el tancament de la Universitat de Nanterre el 30 de març i en la seva immediata conseqüència: la intervenció de la policia, el divendres 3 de maig, a la Sorbona durant una assemblea on vells militants comunistes, professors i estudiants debatien com hauria de continuar la lluita iniciada a Nanterre. Seguidament, anirien sortint a la llum una sèrie d’animadors del moviment com Jacques Sauvageot, vicepresident de la UNEF (Unió Nacional d’Estudiants de França) i estudiant de dret i història de l’art, Alain Geismar, secretari general del SNES (Sindicat Nacional d’Ensenyament Superior) i professor de física, o Daniel Cohn-Bendit (Dany el roig), estudiant alemany de sociologia participant en els fets del 22 de març.

Per tant, ens trobem davant d’un petit grupuscle que s’aixecava contra els grupuscles que ostentaven el poder, ja fos la burocràcia estatal, sindical o dels propis partits polítics (inclosos els comunistes i els maoistes). L’esperit de maig s’encarnaria en els seus múltiples eslògans: “Prohibit prohibir”, “Fes l’amor i no la guerra”, “Ens hem d’endurir, sense perdre mai la tendresa”, etc.

mai68 etudiants ouvriers.jpg

No podem dir que existís un programa de Maig del 68, el que trobem és una crítica radical al sistema, una contestació. El moviment critica l’organització universitària, la “fabricació” de futurs comandaments policials, de futurs repressors dels obrers. Així, s’inspiraria en Herbert Marcusse, qui pensava que els estudiants constituïen, en una societat industrial avançada, la veritable força de qüestionament. Així, la Sorbona, denunciada com a instrument del poder, esdevindria durant Maig “la universitat autònoma i popular de París”. Apareixia, per primer cop, la idea d’universitat crítica a l’estil del que estava desenvolupant-se a Berlín, amb dret a l’expressió i l’acció política dins de les facultats. Els ocupants de la Sorbona diuen “prendre el poder” just abans de que s’iniciessin els enfrontaments al Barri Llatí.

Les primeres setmanes de maig, després de l’empresonament de manifestants pacífics i de les primeres vagues de l’ensenyament (unint-se els liceus d’ensenyament secundari a la lluita dels universitaris), comencen a cremar els vehicles i s’inicien els enfrontaments violents amb els CRS antidisturbis (“CRS = SS”). El dilluns 6, les autoritats tancaven la Sorbona i Nanterre, pensant que així deixarien inactius els estudiants. La lluita, però, es traslladaria al carrer i les barricades nocturnes serien part del paisatge parisenc. La nit del divendres 10 de maig els enfrontaments serien constants. Hi ha moltes més imatges, però les que ens ha deixat la memòria són aquestes, donant una imatge deformada del que va ser el Maig francès. Tot i això, aquella nit de barricades, de gran violència, va marcar l’inici d’un primer canvi.

MAI68-01.jpg

Fins aquell dia, les organitzacions sindicals i el Partit Comunista s’havien mostrat distants, quan no hostils, davant del moviment: “Cohn-Bendit, aquest anarquista alemany”, havia escrit Georges Marchais a L’Humanité. El prefecte de París, Grimaud, no havia optat encara per una repressió oberta. Pompidou i Peyrefitte van optar per la distensió amb l’alliberament d’alguns dels empresonats per a calmar la situació. La policia es veia desautoritzada.

Així, sindicats i partits van anar modificant les seves postures davant del moviment i, paulatinament, van anar sumant-s’hi. L’ocupació de l’Odeon. El moviment, inicialment aïllat, va passar a comptar amb el suport d’una vaga general el 13 de maig.

SS.JPGD’aquesta forma, el moviment estudiantil, en comptes de donar lloc a una societat contracultural com als Estats Units o contrapolítica com a Alemanya, va esdevenir un element que arrossegaria altres moviments socials, passant de la revolta estudiantil a una crisi social i política.

L’oposició tradicional, els sindicats, buscaria controlar el moviment i gestionar les seves accions, en la mesura en que partia de la base superant els propis directius. Davant els eslògans revolucionaris i l’inici de les primeres vagues solidàries (des del 7 de maig, Flins) el dirigent sindical Séguy, de la CGT, contestava: “Hi ha un moment per a cada cosa”. Els sindicalistes “clàssics” es sentien marginats i no acabaven de comprendre el que estava passant. El sindicalisme clàssic lluitaria contra la utopia i buscaria solucions tangibles i pràctiques a la crisi. Els obrers que es sumaven al moviment ho feien com a conseqüència directa de l’acció dels estudiants i sota dues consignes: era inútil lluitar per una millora salarial o dels horaris perquè comportaven inflació, l’alça dels preus i la necessitat de recórrer a les hores extraordinàries o a un segon treball anul·laven aquestes millores de forma immediata i la participació en els comitès paritaris de les empreses era estèril perquè finalment els patrons acabaven imposant les seves decisions sota un cert vernís. Per tant, el moviment vaguístic associat a Maig del 68 prenia la forma i el sentit del canvi total de la societat propugnat pels estudiants. L’únic canvi real arribaria en el moment en que els obrers es fessin amb el control de les empreses.

La novetat en el món del treball serà el canvi de la condició de l’individu. En aquell moment, la situació dels treballadors havia canviat menys que la posició de les empreses en una economia global. A partir dels sectors d’alta tecnologia era possible paralitzar el conjunt de la producció, donant lloc a l’aparició d’una nova versió de la lluita de classes en el bell mig de l’aparell productiu, no des de la seva perifèria més perjudicada com anteriorment. Les noves reivindicacions ja no es centrarien en els increments salarials o els dies de vacances, sinó en l’organització de les responsabilitats, ja fos a l’empresa, a la universitat o al periodisme. D’aquesta manera s’enfronten les reivindicacions sobre la gestió de la societat amb les reivindicacions tradicionals de la massa obrera que, al contrari que els estudiants, no atacarien a la nova societat de consum.

maig 68 (3).jpg

Igualment, els intel·lectuals es troben marginats: no es compta amb ells. Pensadors de la categoria de Raymond Aron o Roland Barthes s’oposen al moviment, enfocant-lo des d’una visió reformista.

Aquesta diversitat ideològica i l’heterogeneïtat dels seus components expliquen com un moviment vaguístic d’una magnitud importantíssima com el desenvolupat a la segona meitat del mes de maig no fos capaç d’arribar a articular una reivindicació comuna. Entre els obrers que van sumar-se als Fets de Maig predominarien les demandes de caràcter econòmic i social; les més revolucionàries serien les referides a la gestió, qüestionant  l’organització del treball en si mateixa. Per a la Patronal, aquestes demandes eren una qüestió innegociable, com tampoc per a la direcció de l’ORTF (ràdio i televisió públiques) ho era el control de la informació per part dels periodistes, o al CNRS (Centre Nacional d’Investigació Científica) la definició dels objectius d’investigació per part dels científics en detriment de l’Estat. Per a protegir-se d’aquesta inversió de l’ordre social, a les negociacions de Grenelle, Pompidou tancaria un acord amb els sindicats, cedint en la qüestió del salari mínim o la jornada laboral, però no en la reorganització del treball, tal com demanava el dirigent de la CFDT, Edmond Maire.

D’aquesta manera, els sindicats van sumar-se al Maig del 68, transformant el conflicte inicial en un enfrontament polític amb una aposta reivindicativa.

maig 68.jpg

El poder va mantenir-se durant molts dies al marge dels esdeveniments, deixant que les forces d’ordre intervinguessin cada cop amb més duresa, tot i la dimissió del prefecte de policia. De Gaulle s’havia negat a fer de la revolta l’eix de la seva agenda política i el 14 de maig marxava en viatge oficial a Romania. Quan va tornar a París, el dia 18, va anunciar el retorn a l’ordre amb una lacònica frase: “La reforma sí, la mascarada no”. A continuació, parlaria de la convocatòria d’un referèndum sense especificar què era el que s’havia de votar. En paral·lel, tant la CGT com el Partit Comunista, satisfets amb els acords de Grenelle, buscaven la fórmula per sortir d’un joc que no podien controlar. En canvi, les bases es neguen a finalitzar la vaga.

S’havia arribat a una situació de buit de poder i la vida econòmica estava paralitzada. Els polítics, absents fins aquell moment de l’escena, considerarien que havia arribat el seu moment. Així, en el gran míting del 27 de maig en l’estadi Charlety, el sindicat estudiantil UNEF i el PSU (Partit Socialista Unificat) de Michel Rocard, apostarien per una sortida revolucionària al conflicte.

El dia 29 es diu que De Gaulle ha desaparegut. La seva reaparició serà per donar la primera mostra de força del govern, determinant la seva convicció de mantenir-se al poder, recolzar el seu primer ministre i apel·lar als seus partidaris convocant una manifestació que reuniria, el 30 de maig, unes 5.000 persones.

De cop i volta, la iniciativa havia passat a una dreta renascuda que era capaç de sortir i ocupar el carrer. Pompidou reorganitzaria el seu govern, eliminant els considerats “tous” com Christian Fouchet i Louis Joxe i els que havien demostrat incapacitat per a desenvolupar el càrrec com Alain Peyrefitte, ministre que havia declarat, setmanes abans de l’esclat estudiantil, que la principal satisfacció de la seva vida política havia estat la tasca realitzada al Ministeri d’Educació Nacional.

maig 68 (2).jpg

Els moviments d’esquerres cridarien “eleccions, traïció”, però les forces tradicionals ja havien iniciat el funcionament de la seva maquinària per a una cita tradicional amb les urnes. La marejada gaullista que s’havia desfermat el 30 de maig va anar deixant els animadors del Maig sense control dels esdeveniments i esgotant el seu crèdit. L’opinió pública cada cop estava més cansada, quan no espantada en la part que tocava als esdeveniments més violents de les jornades de protesta. La reacció política de la dreta asfixiaria a una esquerra que era presentada com a còmplice d’un moviment al qual havia estat aliena i que l’havia superat des d’un primer moment, tot i els esforços per recuperar-lo i dirigir-lo.

En aparença, el retorn a l’ordre es faria sense cap gran trencadissa. Cinc setmanes de conflicte es saldarien amb un nombre reduït de morts, pocs empresonaments (tret dels inicis) i sense que s’instaurés un esperit revengista en la societat. La reforma d’Edgar Faure proclamaria l’autonomia de les universitats, el que suposava que el professorat ja no podria monopolitzar l’organització dels estudis i el personal docent participaria de la gestió dels centres; ara bé, quan arribessin les eleccions dins de les universitats, la victòria seria per a les opcions més conservadores. Respecte de la vida política, aquesta ràpidament recuperaria el seu curs tradicional. Pompidou seria rellevat com a primer ministre per Couve de Murville, però sense desencadenar cap crisi seriosa. Seria un any després quan Maig del 68 es cobrés la gran víctima política: el general De Gaulle convocaria i perdria el seu referèndum, abandonant la presidència d’una República que ell mateix havia dissenyat a la seva mida.

En definitiva, Maig del 68 deixaria una petjada molt profunda en la societat francesa. El principi d’autoritat havia esta qüestionat i ridiculitzat des de la universitat, en els partits polítics, en els sindicats, en les empreses, en el món de l’espectacle, en les famílies. Aquest seria l’esperit de Maig i que sobreviuria durant les dècades següents, tot i que els seus líders acabessin sumant-se a la nomenclatura que havien volgut desacreditar i desestabilitzar. La irrupció del jovent havia canviat l’estat d’ànim d’un país ensopit fins aquells dies.

Orígens i causes de la descolonització

divendres, 20/05/2011

El món bipolar que va emergir després de la fi de la Segona Guerra Mundial va veure com els imperis colonials construïts des de la segona meitat del segle XIX estaven condemnats a desaparèixer. Així, tot i que durant el període d’entreguerres ja s’havien iniciat diversos moviments d’independència, va ser des de la postguerra quan va fer-se present un nou fenomen anomenat descolonització, un procés a través del qual els pobles anteriorment dominats i explotats per Occident assolirien la independència, emancipant-se de les velles metròpolis. Només entre 1945 i 1960 aquesta descolonització afectaria a prop de 600 milions de persones.

La descolonització és, sense cap mena de dubte, un dels processos polítics més importants que van viure’s a nivell mundial en la segona meitat del segle XX. No només pel que va significar a nivell qualitatiu, sinó perquè va canviar significativament la fisonomia del planeta. Tanmateix, aquest procés, que va portar l’accés a la independència a bona part de les nacions del món, no va ser senzill i va veure’s colpejat per un gran nombre de dificultats que encara avui estan ben lluny de desaparèixer.

Els grans imperis colonials.jpg

decolonization.jpg

D’entre les causes que van afavorir el procés de descolonització podem destacar aquestes:

1. Les revolucions nacionals europees que van sacsejar el continent des del segon terç del segle XIX van difondre idees com llibertat, independència, nació, sobirania… I amb l’Imperialisme de finals de segle, Europa va convertir-se en la dominadora del món, fet que va suposar que aquests ideals tard o d’hora arribessin a les colònies. Des de finals del segle XIX, els principals potentats comercials i administratius indígenes van enviar els seus fills a estudiar a les metròpolis on es formarien els futurs llibertadors. Així, Europa va ser qui va donar als pobles colonitzats les armes que acabaren amb la seva hegemonia.

2. El desig d’independència de la majoria de la població de les colònies enfront de les metròpolis que hi havien imposat les seves formes de vida i de cultura, les governaven despòticament i havien desarticulat les seves economies mentre que hi contagiaven la crisi econòmica dels anys trenta.

3. La puixança dels moviments independentistes que, sota la inspiració de diferents ideologies (comunisme, islamisme, nacionalisme), van veure’s finalment amb forces per enfrontar-se als colonitzadors. Els desitjos d’independència, lligats a les idees de llibertat i democràcia, van penetrar amb força al món colonial.

4. La Primera Guerra Mundial va ser el primer detonant del procés, tot i que els seus efectes immediats van resultar molt limitats, ja que només van afectar a l’Orient Mitjà i algunes colònies britàniques com Austràlia i Canadà. D’aquesta manera, va ser després de la Gran Guerra quan països com l’Aràbia Saudita o el Líban van accedir a la seva independència. Igualment, la influència dels Catorze Punts de Wilson, que incloïen l’autodeterminació, seria un fet a valorar.

5. La Conferència de Baku de 1920, organitzada pels bolxevics, va platejar dos conceptes fonamentals i que s’integrarien en les lluites anticolonials: l’antiimperialisme i l’autodeterminació. Igualment, la Internacional Comunista va impulsar la creació de partits nacionalistes emancipadors en el món colonial.

6. La disminució del prestigi de les potències colonials que durant la Segona Guerra Mundial havien estat derrotades per l’Eix i havien vist com bona part de les seves colònies asiàtiques havien estat ocupades pel Japó. Aquesta mostra de debilitat posava fi a la llegenda de la superioritat de la raça blanca i de la impossibilitat de derrotar les potències europees. També, les colònies que van restar aïllades de les seves metròpolis van haver de realitzar l’esforç econòmic d’autoabastar-se a si mateixes, quan no a la pròpia metròpoli. A més, en alguns casos les colònies van aportar tropes a l’exèrcit metropolità. Això va permetre que les colònies prenguessin consciència de la viabilitat de la seva existència com a Estats-nació. Finalment, en alguns casos, les potències europees van veure’s obligades a negociar la promesa d’independència en la postguerra per evitar que els seus territoris ultramarins acabessin aliats en el bàndol de l’Eix.

7. L’expansió d’una opinió internacional favorable a la descolonització, la qual va manifestar-se a través de la Carta de l’Atlàntic de 1941, que condemnava els engrandiments territorials en contra del desig dels pobles amb dret a l’autogovern, i la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, en les quals es proclamava el dret dels pobles a disposar d’ells mateixos, és a dir, el dret d’autodeterminació. Finalment, el 1960, l’ONU condemnava l’imperialisme a través de la resolució 1514.

8. El procés de descolonització no pot analitzar-se al marge del context històric global en el qual va produir-se: la Guerra Freda. El suport a la descolonització per part de les dues grans superpotències ja que ni els Estats Units ni la Unió Soviètica comptaven amb imperis colonials i, a més, tenien interès en afeblir la potència de les velles potències europees. La URSS va veure en aquests països un espai on ampliar la seva àrea d’influència i la ideologia comunista. Mentre que pels Estats Units la desaparició dels imperis comportava l’eliminació de les traves econòmiques que limitaven el lliure mercat així com la possibilitat de controlar un mercat essencial: el del petroli de l’Orient Mitjà.

descolonitzacio africa.jpg

descolonitzacio asia.jpg

Respecte de les característiques que van marcar aquests processos, és molt difícil establir un patró comú ja que cada país descolonitzat va aportar la seva especificitat. Tanmateix, aquests països i els seus moviments d’alliberament sí que van compartir alguns trets comuns com ara unes estructures socials arcaïtzants i en alguns casos desestructurades; l’endarreriment tècnic i industrial; una productivitat insuficient; una demografia pròpia de l’Antic Règim (alta natalitat i mortalitat); problemes d’abastaments de la població; i problemes d’adaptació del model d’Estat-nació a les seves estructures tradicionals.

La desaparició del bloc comunista i el final de la Guerra Freda

dijous, 19/05/2011

A mitjans de la dècada dels anys vuitanta, l’agressiva política nord-americana practicada per l’administració Reagan va coincidir amb un període de debilitat de la Unió Soviètica. Les grans despeses militars que s’havien produït amb la rebrotada de la Guerra Freda i l’estancament de la producció van conduir el país a la crisi econòmica, element al qual s’havia de sumar el desgast entre l’opinió pública pel desgast que suposava la calamitosa guerra que es lluitava a l’Afganistan.

Així, amb l’arribada, el 1985, a la presidència de la URSS de Mikhaïl Gorbatxov s’iniciaria un canvi radical en la política internacional soviètica. Des de 1986, dues paraules russes esdevindrien famoses a nivell mundial: perestroika i glasnost, i marcarien l’evolució de les relacions internacionals. S’obria un període decisiu en tots els àmbits.

Mikhail Gorbachev.jpg

Mikhaïl Gorbatxov

Per Perestroika s’entén el procés de canvis profunds en l’organització política i social del sistema soviètic, canvis que sempre sorgien des del propi socialisme. Per aconseguir la reforma de la URSS calia introduir l’anomenada glasnost, és a dir, la política de transparència en la informació, requisit indispensable en qualsevol procés reformista, i mitjà imprescindible per a articular un veritable opinió pública. Així, les pràctiques polítiques tradicionals del món soviètic (ocultació i engany en les informacions per part de l’elit dominant si algun fet era contrari als seus interessos) havien de desaparèixer.

Les primeres resistències al canvi no van trigar a aparèixer en el camp de la nomenklatura soviètica, és a dir, aquells que gaudien de privilegis manifestos com a caps del partit, els quals van llançar un atac directe contra els plans de reforma endegats per Gorbatxov. L’ofensiva conservadora per mantenir la situació de poder tradicional en la URSS va partir de dues àrees de poder: en primer lloc de l’anomenat complex militar industrial, un lobby polític que reunia les jerarquies de l’exèrcit i la KGB i els directors de les principals indústries estratègiques orientades a la producció de la tecnologia militar; i en segona instància, per part dels quadres dirigents del partit tant de les regions russes com de moltes de les repúbliques soviètiques, els quals esdevindrien autèntiques màfies en l’exercici de la seva autoritat. Aquests sectors farien tot el possible per frenar i desvirtuar els objectius reformistes de la cúpula dirigent soviètica.

A nivell internacional, la nova administració soviètica va intentar rellançar el diàleg i la coexistència pacífica després de la celebració de la cimera entre els presidents Reagan i Gorbatxov. I és que per fer efectius els canvis que implicaven la perestroika i la glasnost era necessari introduir canvis en l’anomenada política de blocs. Per al govern Gorbatxov, era necessari convertir la coexistència pacífica en una realitat efectiva que permetés que bona part de les inversions dedicades a qüestions militars es derivessin en inversions cap a la modernització de l’aparell productiu de la Unió Soviètica.

Com a conseqüència d’aquest procés, el desembre de 1987, va signar-se a Washington el primer tractat que preveia la destrucció de les armes nuclears, preferentment tots els míssils d’abast mitjà que comptessin amb caps nuclears amb un radi d’acció entre els 500 i els 5.500 kilòmetres. Aquest va ser l’inici d’un procés accelerat de millora en les relacions internacionals que viuria el següent episodi quan Gorbatxov, el febrer de 1988, va anunciar la retirada de l’Exèrcit Roig de l’Afganistan. El desglaç de les relacions entre els dos blocs ja era un fet.

Reagan_and_Gorbachev_signing.jpg

L’avenç de la reforma política a la Unió Soviètica va anar lligada a la liquidació de la Guerra Freda. Per això, entre el 1988 i el 1989, les iniciatives de distensió van multiplicar-se, tant per part de l’administració soviètica com dels Estats Units. Així, a la destrucció de l’armament nuclear van sumar-se la reducció dels efectius i de l’armament convencional, fet que reforçava la voluntat d’acabar amb qualsevol tipus d’enfrontament.

La rapidesa dels fets que van produir-se des de 1989 va deixar enrere moltes de les propostes de canvi. I és que en menys de dos anys la política de blocs va desaparèixer, simplement perquè un dels blocs va deixar d’existir. Els camins de la política internacional haurien de passar, des d’aquests moments, i forçosament, per d’altres camins.

Als països de l’Europa Oriental, des del 1989, i com a conseqüència de la suavització del control ideològic i polític soviètic, va desfermar-se una onada de manifestacions públiques i d’insurreccions pacífiques que va donar lloc a les revolucions democràtiques. Aquests moviments van comportar la caiguda en cadena dels règims comunistes europeus (Polònia, Hongria, Txecoslovàquia, Bulgària, Romania). També val tenir present que a d’altres països comunistes, com a la Xina, la insurrecció democràtica va ser esclafada per les autoritats.

El 1989, a la cimera de Malta, els presidents George Bush i Mikhaïl Gorbatxov van proclamar oficialment l’inici d’una nova era en les relacions internacionals. Tanmateix, podem considerar que la Guerra Freda, com a expressió que simbolitzava una època de les relacions internacionals, va morir arran de dos esdeveniments: la desaparició del mur de Berlín, el 9 de novembre de 1989, el gran símbol de la divisió del món en blocs antagònics, i la reunificació d’Alemanya el 1990; i la desaparició del Pacte de Varsòvia i la desintegració de la Unió Soviètica quan, el 21 de desembre de 1991, els dirigents d’onze de les repúbliques soviètiques van adreçar a Gorbatxov un missatge en el qual liquidaven la URSS dividint-la en diversos Estats, i amb ella la seva presidència.

muur berlijn ANP-2368280_1.jpg

muro-de-berlin-1.jpg

Soviet_Union_Administrative_Divisions_1989.jpg

division-rusia7.jpg

D’aquesta manera es posava fi a la política de blocs que havia marcat les relacions internacionals des de la fi de la Segona Guerra Mundial. I els Estats Units es convertien de forma indiscutible en la primera potència mundial.

La rebrotada de la Guerra Freda en els anys vuitanta

dimecres, 18/05/2011

Els acords de cooperació entre els Estats Units i la Unió Soviètica que van signar-se en els anys setanta no van significar la desaparició de les rivalitats i dels interessos contraposats entre les superpotències, especialment en els països del Tercer Món. Així, ja des de la segona meitat dels setanta, pot observar-se una ofensiva soviètica en el conjunt del món subdesenvolupat que acabaria comportant una rebrotada de la Guerra Freda.

D’aquesta manera, la URSS va anar incrementant el seu suport a tots els moviments revolucionaris que anaven apareixent pel Tercer Món, tendència reforçada pels efectes de la crisi econòmica mundial derivada de l’increment del preu del petroli de 1973. En conseqüència, a Àfrica (Angola, Moçambic, Etiòpia) i a l’Amèrica Llatina (Nicaragua) van aparèixer règims d’inspiració marxista que van tensar la situació entre soviètics i nord-americans.

revolucion-sandinista.jpg

Triomf de la Revolució sandinista a Nicaragua

A més, el 1977, la URSS va iniciar el desplegament de míssils nuclears d’abast mitjà per l’Europa Oriental amenaçant directament l’Europa Occidental amb l’objectiu d’intimidar els països europeus sota l’amenaça atòmica i que aquests s’allunyessin políticament de l’òrbita de Washington.

Va ser, però, la invasió soviètica de l’Afganistan i la posterior guerra que va esclatar, el desembre de 1979, el fet que va dinamitar definitivament la coexistència pacífica i la distensió per conduir cap a una revifalla de l’enfrontament entre blocs al llarg dels primers anys vuitanta. Governat per un règim afí a la URSS, l’Afganistan patia l’acció de diferents grups guerrillers armats de caràcter islamista. Per això el govern afganès va demanar ajuda a la Unió Soviètica.

L’ocupació de l’Afganistan per part de la URSS va representar un canvi molt important en la seva política exterior: per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial la Unió Soviètica estenia la seva àrea d’influència per la força. I pels Estats Units significava el final de la distensió i el pas a una nova etapa d’enfrontament.

Soviet Invasion Afghanistan Map.png

Els soviètics van presentar la intervenció a l’Afganistan com una demostració de la doctrina Brejnev, la doctrina de la sobirania limitada, segons la qual la sobirania nacional havia d’estar subordinada a la solidaritat entre els països socialistes, és a dir, en funció dels interessos soviètics. Així, els objectius que perseguien els soviètics amb la invasió del país eren: la contenció del fonamentalisme islàmic a les repúbliques amb majoria de població musulmana integrades en el bloc comunista; el manteniment del govern aliat i la presa de posicions a l’Oceà Índic i el Golf Pèrsic; i, a més, donar un cop d’atenció als altres països aliats que poguessin tenir la intenció d’allunyar-se de l’òrbita soviètica.

Malgrat la massiva intervenció soviètica, amb més de 100.000 soldats i un important desplegament de recursos militars (2.000 carros de combat i 200 avions), el govern prosoviètic només va aconseguir controlar les ciutats i la capital, Kabul, mentre que les forces opositores van dominar les zones rurals. Aquestes guerrilles de mujahidins van rebre ajuda econòmica i armamentística dels Estats Units, el Pakistan i l’Aràbia Saudita; així com de gran nombre de voluntaris pertanyents a grups fonamentalistes islàmics procedents dels països musulmans.

Evstafiev-afghan-apc-passes-russian.jpg

Enter your caption here

El fet que la invasió derivés en una llarga guerra de desgast (1979-1989) i la incapacitat soviètica per derrotar les guerrilles de mujahidins van provocar un gran problema econòmic i polític a la URSS. El malestar entre la població i l’exèrcit per l’elevat nombre de baixes cada cop va fer-se més evident, tot i la fèrria censura soviètica, mentre que l’economia s’apropava al col·lapse a causa del desmesurat nombre de recursos que absorbia la política exterior i militar del país. A més, la derrota soviètica afeblia la seva posició internacional davant dels Estats Units, però també enfront dels seus aliats que van viure com una traïció als ideals comunistes l’agressió imperialista protagonitzada per la URSS.

En el context internacional, si bé durant la presidència de Jimmy Carter (1977-1980) la política exterior dels Estats Units va mantenir la línia del diàleg i la negociació per disminuir la tensió internacional, l’arribada a la Casa Blanca de Ronald Reagan com a nou president dels EUA el 1980 va suposar la instal·lació a Washington un partidari agosarat de la fortalesa militar nord-americana.

President_Reagan_1981.jpg

Ronald Reagan

El seu programa de política exterior era simple: restaurar uns Estats Units forts amb capacitat de lideratge, en pau amb el món i amb ells mateixos. Així, per a Reagan la coexistència pacífica dels anys setanta era una via en sentit únic que només afavoria la URSS. Per això, a la vegada que mantenia contactes amb Moscou, el nou govern nord-americà va mantenir una política de sosteniment militar de tots aquells moviments o Estats que s’oposessin a l’expansionisme soviètic, tot i que el respecte pels drets humans o la democràcia d’aquests fossin dubtosos o simplement nuls. La duresa i l’agressivitat van ser les principals característiques de la política exterior de Reagan.

D’aquesta manera, la rebrotada de la Guerra Freda va comportar la revifalla de conflictes ja actius en èpoques anteriors. Això sí, els enfrontaments sempre van produir-se en territoris que es trobaven en la perifèria del sistema de blocs, països allunyats de la URSS i els EUA i no aliats directes, és a dir que no significaven un perill seriós d’esclat de guerra oberta entre les grans potències. En definitiva, tant nord-americans com soviètics van continuar respectant-se en el marc d’un repartiment del món en el qual les regles del joc (dissuasió, diàleg, lluita per incrementar les àrees d’influència) no havien canviat.

guerra de las galaxias.jpg

Davant del desplegament de míssils soviètics a Europa, el govern Reagan va plantejar un ultimàtum a la URSS anomenat “opció zero”: o els soviètics acceptaven que totes dues potències retiressin els seus míssils del territori europeu o els EUA desplegarien els seus míssils a l’Europa Occidental. El trencament de les negociacions va suposar que els Estats Units instal·lessin més de 500 míssils d’abast mitjà, els euromíssils.

D’altra banda, els Estats Units van assajar des del 1982 una nova estratègia armamentística. L’objectiu de Reagan era forçar la URSS a iniciar una nova cursa d’armaments basada en les noves tecnologies del moment, i així demostrar que els soviètics havien quedat endarrerits en molts d’aquests sectors i, en darrera instància, provocar el col·lapse econòmic del gegant comunista. És per això que l’administració nord-americana va incrementar el capítol de despeses del Departament de Defensa, arribant a suposar més d’una quarta part del pressupost global del govern federal el 1987, una xifra desconeguda des dels temps de la Segona Guerra Mundial.

US_and_USSR_nuclear_stockpiles.png

Igualment, va ser en aquest context que el president Reagan va anunciar, el 1983, el seu projecte de “Guerra de les Galàxies”, nom amb el que es va denominar l’immens programa de recerca científica i tecnològica que, sota el nom de “Iniciativa de Defensa Estratègica”, tenia per objectiu eliminar definitivament l’amenaça nuclear soviètica sobre el territori nord-americà mitjançant la creació d’un sistema de defensa format per satèl·lits i plataformes espacials en òrbita al voltant de la Terra, amb capacitat per interceptar qualsevol míssil soviètic abans que aquest pogués caure en territori dels Estats Units.

Space_Laser_Satellite_Defense_System_Concept.jpg

Des de l’òptica nord-americana, aquest projecte, que presentava elements de molt difícil realització, va servir per crear una alarma creixent en les autoritats soviètiques i fer-les conscients de les seves dificultats internes. I la realitat és que el programa d’Iniciativa de Defensa Estratègica va servir per provocar greus contradiccions dins del sistema econòmic soviètic i conduir el país cap al col·lapse. Així, l’acceleració en la cursa d’armaments va ser un factor bàsic per explicar els darrers canvis en els països socialistes, i ajuda a entendre com, en menys de cinc anys, va enterrar-se el sistema de relacions internacionals que dominava el món des de la postguerra.

La coexistència pacífica: els anys seixanta i setanta

dimarts, 17/05/2011

Al llarg dels anys seixanta i setanta la convivència i la distensió entre els Estats Units i la Unió Soviètica va estendre’s tant en el domini militar com en el domini polític. Així, nous factors van contribuir a modificar les relacions internacionals en favor de la distensió després que els greus conflictes dels anys anteriors haguessin posat el món en un veritable perill de guerra nuclear. És així com l’acostament entre nord-americans i soviètics va convertir-se en una necessitat per a tots dos països.

En l’aspecte militar, en aquestes dues dècades van inaugurar-se una sèrie d’acords i tractats que tenien com a objectiu limitar els espais on podia emprar-se l’armament nuclear. Així, el 1959 va excloure’s el continent antàrtic; el gener de 1967, com a conseqüència dels avenços en l’exploració espacial la no militarització va estendre’s a la Lluna i l’espai que envolta la Terra; el 1968 va signar-se el Tractat de No Proliferació Nuclear; el 1971 els fons marins van ser exclosos com a territori per assajar l’armament nuclear; i el 1972 van limitar-se les armes biològiques. Ara bé, dos països amb armament nuclear van deixar de signar el Tractat de No Proliferació Nuclear: la Xina i França.

Més enllà del desarmament parcial esmentat, arribats als anys seixanta les dues superpotències buscaven establir un control en la cursa armamentística. Per això, el 1966, el president nord-americà Lyndon B. Johnson va proposar als soviètics obrir les negociacions per limitar el desenvolupament de les armes nuclears. Les motivacions eren la reducció de la creixent despesa econòmica que la cursa armamentística representava per als EUA i la URSS, així com el fet que només amb els mitjans ja acumulats les superpotències comptaven amb armament suficient per a destruir diverses vegades els territoris nord-americà i soviètic. A més, el risc de conflicte nuclear va comportar l’aparició de moviments pacifistes entre la població que pressionaven els governs occidentals.

salt 1.jpg

Richard Nixon i Leonid Brejnev signant l’acord SALT-I a Moscou

Aquestes negociacions van concloure el maig de 1971 amb la signatura a Moscou de l’acord SALT-I per part dels presidents Leonid Brejnev i Richard Nixon, que limitava l’armament estratègic d’ambdós països. I les bones relacions continuarien amb la signatura del SALT-II de 1979. Aquests acords, tot i que suposaven un fre en la cursa d’armaments, en realitat el que establien era un principi de dissuasió nuclear, un equilibri del terror que, paradoxalment, era el que garantia la seguretat mundial.

Carter_Brezhnev_sign_SALT_II.jpg

Jimmy Carter i Leonid Brejnev signen l'acord SALT-II

La cooperació política entre les dues grans potències es basava en la idea que només elles eren les responsables de la seguretat mundial i, en conseqüència, aquesta depenia dels seus objectius estratègics. I la base d’aquestes relacions seria la d’evitar qualsevol tipus de conflicte armat. El nou clima de convivència d’aquestes dècades cal cercar-lo tant en elements de política interior de les grans potències com en l’extensió d’un sentiment d’optimisme referent a les relacions internacionals.

D’aquesta manera, els nord-americans van incrementar les relacions comercials amb els soviètics pensant que aquest fet podria ajudar a crear una sèrie d’interessos comuns i facilitar la cooperació. I pels soviètics, la limitació de la cursa d’armaments i la cooperació econòmica amb els nord-americans permetia desviar recursos econòmics que havien de dedicar-se a l’àmbit militar cap a l’adquisició de béns de consum per a la població. I és que, després de cinquanta anys de sacrificis en benefici de la Revolució, la societat soviètica demanava una millora efectiva de les seves condicions de vida.

Quant a les relacions internacionals, el procés de descolonització i el sorgiment de nous Estats independents a Àfrica i Àsia, tots ells amb molts problemes econòmics i amb una forta dependència respecte de les antigues potències colonials, va suposar l’existència d’un terreny propici per a l’extensió del socialisme. A ulls de moltes de les societats de l’anomenat Tercer Món, dominades per les grans companyies capitalistes, el model soviètic representava un camí per a sortir de l’endarreriment al qual s’havien vist condemnades per l’imperialisme capitalista. Per això, els dirigents soviètics van creure compatible el fet de cooperar amb els EUA al mateix temps que estenien la seva àrea d’influència.

US_and_USSR_nuclear_stockpiles.png

Pels nord-americans, el cost econòmic de convertir-se en el guardià del món era massa elevat i començava a repercutir negativament en l’economia del país així com en la pròpia societat. Per exemple, l’experiència de la guerra de Vietnam que s’estava desenvolupant en aquells moments era vista molt negativament per part del món occidental i de la mateixa societat nord-americana. A més, molts dels antics aliats nord-americans, com Europa i el Japó, havien aconseguit millorar substancialment les seves economies i ja competien amb els Estats Units de forma avantatjosa ja que no havien de suportar la despesa militar. En relació amb la URSS, l’administració nord-americana considerava que la integració de l’economia soviètica en els circuits comercials internacionals capitalistes faria més fàcil la cooperació.

La culminació de la nova política d’entesa i distensió internacional va viure’s al continent europeu. D’una banda, des del 1969, l’arribada al poder del socialdemòcrata Willy Brandt a la República Federal d’Alemanya va permetre el naixement de l’anomenada Ostpolitik, una política d’acostament a l’Est que va comportar la signatura d’un tractat de no agressió i el reconeixement  mutu dels dos Estats alemanys, així com la inviolabilitat de les seves fronteres. La normalització de les relacions polítiques entre els dos blocs era un fet.

Willy_Brandt.jpg

Willy Brandt, president de la República Federal d’Alemanya

Finalment, la Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa celebrada a Hèlsinki l’agost de 1975 entre 35 països integrants de l’OTAN, el Pacte de Varsòvia i d’altres no alineats va permetre el reconeixement de les fronteres sorgides després de la Segona Guerra Mundial, el reforçament de la cooperació econòmica entre ambdós blocs i el compromís del bloc comunista a la defensa dels drets humans i les llibertats. S’establia així un fòrum de diàleg permanent que mantindria la seva funció en els anys vuitanta.

Helsinki,_KSZE-Konferenz.jpg

Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa celebrada a Hèlsinki

Franquisme i catalanisme cultural

dilluns, 16/05/2011

L’intent franquista d’esborrar la identitat catalana va tenir un gran impacte en l’àmbit cultural, fins al punt que segons l’anàlisi que n’han realitzat alguns autors es podria parlar d’un autèntic genocidi cultural. Ara bé, el catalanisme represaliat pel franquisme s’ha d’associar a aquells vessants referits a les institucions autonòmiques i pròpies de l’autogovern democràtic. Per al franquisme, l’Estat unitari era un autèntic dogma de fe. En canvi, el franquisme no sempre va represaliar el catalanisme cultural amb el mateix grau de duresa, depenia de la relació que aquest tingués amb el catalanisme polític. En definitiva, podem afirmar que va existir una política sistemàtica de repressió del catalanisme, però del catalanisme polític i el catalanisme cultural va ser una víctima més d’aquest procés.

represion.jpgD’aquesta manera, el franquisme va prohibir els símbols identitaris de Catalunya, va procedir a introduir una nova retolació en els carrers, va eliminar determinats monuments públics i va bandejar la llengua catalana de la vida pública. La vida cultural catalana de la postguerra va estar plena d’interferències i tensions polítiques. Això és un fet innegable, però el fet que una llengua s’exclogui del circuit escolar no l’elimina. El que va passar amb la llengua catalana és que va ser relegada a un segon pla per potenciar el castellà com a única llengua vehicular. Era un greuge vers la llengua del país, però no un genocidi lingüístic.

Així doncs, el franquisme va prohibir l’ús de la llengua catalana a l’administració pública, l’escola, els mitjans de comunicació, la vida econòmica i la vida social. A més, l’ús del català fora de l’àmbit familiar va ser objecte de multes i sancions. També va impedir-se el seu ús en l’edició de llibres, diaris i revistes, representacions teatrals, espectacles públics, cinema, ràdio, correspondència telegràfica i, fins i tot, a les esglésies.

Es van monopolitzar els mitjans de comunicació i les manifestacions culturals catalanes eren majoritàriament prohibides, arraconades o discriminades. Tanmateix, l’Església, en poblacions rurals petites, excepcionalment va ser autoritzada a fer servir el català en les homilies o sermons perquè era l’única llengua que permetia que arribés el missatge dels vencedors a la població. Es tallava de cop el procés de normalització social de la cultura catalana quan encara no estava arrelada de forma sòlida.

ESCOLA FRANQUISTA.JPGDurant molts anys, Catalunya va viure una evident situació diglòssica en que tan sols la cultura castellana tenia una projecció pública. Les principals institucions culturals del país, com l’Institut d’Estudis Catalans, van haver de passar a treballar des de la clandestinitat i la Biblioteca de Catalunya va convertir-se en la Biblioteca Central, mentre s’imposava una censura molt estricta sobre tot allò que s’havia de publicar. Es tractava, en definitiva, de recloure la llengua catalana a l’àmbit estrictament domèstic i d’imposar el castellà com la única llengua oficial.

Generalment, es van canviar els noms de les localitats per castellanitzar-los –amb alguna excepció com Sant Cugat o Sants–. El nomenclàtor urbà també va ser depurat per eliminar tota influència estrangera, esquerrana i catalanista. La castellanització dels topònims catalans i dels noms dels carrers va arribar a nivells ridículs. Es volgué eliminar qualsevol referència o vestigi de la catalanitat: la Plaça Catalunya va convertir-se durant unes setmanes en la Plaza del Ejército Español.

Els cartells propagandístics que circulaven pels carrers de les poblacions eren prou clars en aquest sentit: “Español habla español”. Però s’ha de tenir clar que no es volia esborrar totalment la llengua catalana perquè era un element que en un futur es podia aprofitar. Com va apuntar Josep Benet, la repressió lingüística i cultural cercava la desaparició de Catalunya com a minoria nacional dins de l’Estat espanyol, amb la destrucció de la seva personalitat lingüística i cultural i la reducció del seu idioma a la condició d’una llengua regional de caràcter folklòric.

fra-4635_0.jpg

fra-18-19.jpg

Tot i això, l’actitud resistencial de determinats sectors de la societat va impedir la culminació del projecte franquista, el qual, passats els primers anys, va veure’s obligat a fer unes petites concessions vers la llengua i la cultura. Així, a partir de mitjans dels anys quaranta, van començar a permetre’s representacions de teatre com Els Pastorets i cap als anys cinquanta van sorgir algunes entitats que van organitzar concerts musicals.

La cultura del llibre de la novel·la va veure com una llosa la repressió cultural. D’entrada, el franquisme va prohibir l’edició de llibres en català i en petites iniciatives van cremar-se alguns llibres.  Hi havia una censura d’edició que evitava la literatura de nova creació en català ja que calia editar-ho tot en castellà, amb l’excepció d’alguna obra autoritzada en català no normatiu (prefabrià), aspecte que va afavorir-se per crear confusió en la llengua.

Al llarg del franquisme van aparèixer els anomenats centres d’estudis, alguns dels quals estaven emparats en sota la tutela de la Diputació (l’Institut d’Estudis Ilerdencs de 1942, l’Institut d’Estudis Gironins de 1946, l’Institut d’Estudis Tarraconenses de 1946) i d’altres per persones o entitats de caràcter patriòtic resistencial (Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada de 1947, Associació d’Estudis Reusencs de 1952, Institut d’Estudis Vallencs de 1960). Va ser gràcies a aquestes primeres iniciatives que va començar a escenificar-se la represa cultural catalana ja que representaven, en certa manera, el lligam entre el moviment cultural de recerca i de divulgació dels temps de la República.

Tanmateix, val a dir que, tot i permetre l’existència d’aquestes institucions, el joc cultural del franquisme en relació amb Catalunya serà perfectament coherent des dels seus inicis i fins a les acaballes del règim.

Els conflictes de la Guerra Freda: la guerra de Vietnam

divendres, 13/05/2011

Un dels conflictes de màxima tensió de la Guerra Freda, emmarcat en el context de la “coexistència pacífica” dels anys seixanta i setanta, va localitzar-se al sud-est asiàtic, on van derivar-se greus dificultats com a conseqüència de la pèssima descolonització francesa d’Indoxina. En aquest territori, les forces comunistes del Vietminh havien proclamat la independència el 1945, però França no va acceptar la insurrecció i l’exèrcit colonial, amb el suport dels Estats Units, va iniciar una dura guerra contra les forces nacionalistes independentistes, que van comptar amb el suport soviètic.

Els acords de Ginebra de 1954 que van posar fi a la guerra de descolonització van silenciar les tensions en un primer moment, però la divisió de Vietnam en dos Estats  i la fragilitat de països com ara Cambodja o Laos van convertir aquest territori en una zona especialment inestable. D’aquesta manera, s’establien els règims del Vietnam del Nord, dirigit per un govern comunista liderat per Ho Chi Minh, i del Vietnam del Sud, governat per un règim dictatorial prooccidental, separats pel paral·lel 17. Els acords de Ginebra, a més, preveien la reunificació del país després de la celebració d’eleccions.

guerre.gif

Després de la retirada francesa d’Indoxina, els Estats Units, d’acord amb el seu pla per establir un cordó sanitari que esdevingués un mur de contenció per a l’extensió del comunisme a Àsia, van considerar el Vietnam del Sud com un espai privilegiat per a la seva estratègia. Es volia evitar a qualsevol preu el fet que el triomf de la revolució comunista a Vietnam comportés el contagi entre els països veïns i l’establiment de governs prosoviètics en el tauler asiàtic.

Però, per aconseguir els seus objectius, els nord-americans van haver de mantenir en el poder un règim obertament corrupte i impopular encapçalat per Ngô Dinh Diem, al qual van equipar amb un modern exèrcit de 200.000 homes perquè pogués fer front a les guerrilles del Front Nacional d’Alliberament (Vietcong), partidàries de la reunificació amb el Nord. El Vietcong comptava amb el suport del govern nord-vietnamita i amenaçava d’enderrocar el govern prooccidental.

Així, els Estats Units, temorosos que el comunisme s’imposés a tot el país, van trobar-se cada cop més involucrats en el conflicte vietnamita. Si bé inicialment el govern nord-americà va limitar-se a enviar consellers militars, des del 1963, i davant l’increment d’accions per part del Vietcong, els EUA van haver d’enviar el seu propi exèrcit i deixar caure el règim de Ngô Dinh Diem. Però ni amb aquest gir estratègic van aconseguir guanyar terreny en un Vietnam que estava controlat en el 80% del seu territori pel Vietcong. Aleshores va començar l’escalada militar nord-americana i l’agressió directa al Vietnam del Nord des de 1965.

Guerra Vietnam.jpg

L’ofensiva comunista llançada pel Vietcong el 1968 va mostrar que el principal i més potent exèrcit del món mai podria imposar-se en el que s’havia convertit en una guerra de guerrilles. Ni l’increment continuat del número d’efectius militars, ni la manifesta superioritat tecnològica, ni els atacs amb armes químiques, ni els bombardeigs massius del nord del país van aconseguir doblegar un enemic que es recolzava en tàctiques guerrilleres però comptava amb un gran suport popular. A això es sumava la creixent oposició al conflicte que mostrava la població occidental, així com una part dels propis ciutadans nord-americans.

Amb l’arribada a la presidència de Richard Nixon aquell mateix any, i davant la impossibilitat de guanyar la guerra, els Estats Units van llançar una ofensiva política i militar que consistia a reforçar l’exèrcit a Saigon mentre que, durant quatre anys, es retiraven progressivament els 500.000 soldats nord-americans. La política de “vietnamització” de Nixon va resultar un nou fracàs pels nord-americans que va culminar amb la gran ofensiva del Vietnam del Nord i el Vietcong de 1972.

Burning_Viet_Cong_base_camp.jpg

vietnam girl.jpg

Vietcong.jpg

L’alto al foc arribaria el 1973 amb la signatura dels acords de París que establien la retirada de les tropes nord-americanes, la fi de la guerra i la reunificació dels dos Vietnam. Però la guerra entre el nord i el sud encara es prolongaria fins 1975 quan va produir-se l’entrada de les forces del Vietcong i del Vietnam del Nord a Saigon. Un any després, el 1976, el país restaria novament unificat amb la creació de la República Socialista de Vietnam, que immediatament s’integraria en el bloc comunista.

D’aquesta manera, pels Estats Units la guerra de Vietnam va suposar un enorme desprestigi internacional i un gran fracàs militar, amb un saldo de més de 50.000 soldats morts i 150.000 ferits, perquè suposava la derrota militar més gran d’aquest país en el context de la Guerra Freda. Des d’aquest moment, els successius governs nord-americans de la Guerra Freda limitarien les intervencions militars a l’exterior per evitar noves derrotes simbòliques davant dels soviètics.

Tanmateix, tot i la retirada nord-americana del territori, el sud-est asiàtic va continuar sent un territori explosiu. Gairebé al mateix temps que el Vietnam s’incorporava al bloc comunista els països veïns de Laos i Cambodja, involucrats en la guerra des de 1965, també van incorporar-se a l’òrbita soviètica. Posteriorment, el 1978, Vietnam, aliat incondicional de la Unió Soviètica, va envair Cambodja amb l’objectiu de fer fora del país els khemer rojos proxinesos i instaurar-hi una república popular, però aquesta maniobra va comportar la intervenció militar de la Xina en el nord de Vietnam (1979). En definitiva, el tauler asiàtic de la Guerra Freda encara havia de patir molts moviments abans d’arribar a una relativa estabilització.

Els conflictes de la Guerra Freda: la Revolució cubana i la crisi dels míssils

dijous, 12/05/2011

El gener de 1959 Fidel Castro va derrocar el dictador militar Fulgencio Batista (aliat nord-americà) i va ocupar el poder  a Cuba, on va instal·lar un règim revolucionari que mai va ser acceptat pels Estats Units. Les relacions del règim castrista amb el govern nord-americà aviat es deteriorarien irreversiblement a causa del procés de reforma agrària iniciat pels revolucionaris i que va comportar el repartiment de les terres que les grans companyies nord-americanes posseïen a l’illa.

Entrada de Fidel a La Habana.jpg

La resposta dels EUA va ser el boicot a les importacions de sucre, el principal producte d’exportació amb que comptava Cuba. D’aquesta manera, quan, per ofegar el règim castrista, el govern dels Estats Units va decretar el boicot econòmic a l’illa, aquesta va rebre el suport de la URSS i va arrenglerar-se en el bloc comunista.

Pels soviètics, l’aliança amb la Cuba de Fidel Castro era un gran avantatge estratègic en el context de la Guerra Freda. Així, per primer cop, la URSS podia comptar amb un aliat polític en el continent americà, i, a més, situat ben a prop de les costes dels EUA. Per això, el juliol de 1960, Kruixtxov va confirmar el suport soviètic a Cuba “en la seva lluita per la llibertat” i la disposició soviètica a comprar la collita de sucre cubà. Per contra, pels Estats Units, l’existència d’un país aliat de la Unió Soviètica situat a poc més de 150 kilòmetres de la seva costa suposava una amenaça mai coneguda i, a més, podia suposar un factor de desestabilització per a tota l’Amèrica Llatina tot potenciant el naixement de nous moviments revolucionaris a la rereguarda nord-americana.

John_Kennedy,_Nikita_Khrushchev_1961.jpg

Nikita Kruixtxov i John Fitzgerald Kennedy

Davant de l’aliança soviètico-cubana, l’administració del president nord-americà John Fitzgerald Kennedy, en arribar a la presidència el 1961, va plantejar-se diferents alternatives per acabar amb el problema cubà. D’aquesta manera, el govern dels Estats Units va afavorir la invasió de l’illa per part d’un grup de refugiats cubans, procedents dels EUA i sota la direcció de la CIA, amb l’objectiu de derrocar el règim castrista.  L’expedició, que va desembarcar el 17 d’abril de 1961 a la Bahía de los Cochinos, va resultar, però, un fracàs pels nord-americans.

CUBA_1961-Bay-of-Pigs-Invasion_Deployment-of-Forces.jpg

La resposta de Fidel Castro davant del fracassat atac nord-americà i temerós d’una possible invasió dels Estats Units va ser demanar ajuda militar i protecció a la Unió Soviètica. Aleshores, els soviètics van proposar la instal·lació a Cuba d’un sistema de míssils amb capacitat per atacar la costa sud dels EUA. L’operació va dur-se a terme amb un gran secretisme al llarg de 1962.

En aquest context, el moment de tensió màxima entre nord-americans i cubans va viure’s l’octubre de 1962, quan l’espionatge dels Estats Units va descobrir en un vol d’avions espia sobre Cuba que els soviètics es preparaven per instal·lar míssils nuclears a l’illa i que les rampes pel llançament dels míssils ja estaven instal·lades. En resposta, els Estats Units van ordenar un bloqueig marítim que suposava l’aïllament de les costes cubanes per evitar l’arribada de nous subministraments militars, a la vegada que Kennedy posava en alerta l’exèrcit per si era necessari aturar per la força els vaixells soviètics que es dirigien cap a Cuba transportant més material militar.

Cubacrisis_17_Oct_1962.jpg

crisis%20de%20los%20misiles%20cubanos.gif

El missatge nord-americà va ser amenaçant, ja que exigia a Kruixtxov que retirés de l’illa les rampes de llançament de míssils ja instal·lades sota l’amenaça d’una acció militar directa, però a la vegada cridava a la moderació per no posar en perill la pau mundial. Durant els quatre dies que va perllongar-se la crisi dels míssils tot va ser possible. Per primer cop era possible que les marines nord-americana i soviètica s’enfrontessin obertament, fent esclatar una guerra que hauria tingut caràcter atòmic. I aquest enfrontament va estar a punt de produir-se quan els vaixells de la marina nord-americana van tancar el pas a un comboi soviètic que es negava a aturar-se.

crisis_misiles.png

El món va veure penjar d’un fil la pau mundial i com es perfilava l’esclat de la guerra, però, després de dies d’alta tensió internacional, finalment, el 26 d’octubre, els dirigents soviètics van acceptar la proposta nord-americana i van ordenar la retirada dels vaixells i el desmantellament de la rampa dels míssils, esvaint-se així el perill d’una guerra imminent entre les dues grans potències.

La gravetat de la crisi cubana, el conflicte més seriós de la Guerra Freda, va servir perquè les dues potències s’adonessin de la importància de la comunicació directa entre els seus dirigents en el cas de plantejar-se una nova crisi político-militar. A més, era necessari que cadascuna de les potències tingués en compte els interessos de l’altra i limités la seva intervenció en les zones d’influència alienes per evitar repetir una situació semblant. Com a conseqüència d’això, va instal·lar-se l’anomenat “telèfon vermell” que donava pas a una línia directa entre el Kremlin i la Casa Blanca per poder fer front a crisis internacionals greus. I un any més tard es signava un tractat que prohibia els assaigs militars en l’atmosfera. Després de la crisi, s’iniciava una etapa d’entesa molt estable que només es veuria enterbolida en part per la Guerra del Vietnam.

La coexistència pacífica: els anys cinquanta

dimecres, 11/05/2011

La mort de Stalin el 1953, i el canvi presidencial als Estats Units en el gener d’aquell mateix any (Truman va ser substituït per Ike Eisenhower) van afavorir una suavització de les tensions desenvolupades anteriorment i que el risc de conflicte donés pas a una voluntat de desglaç en les relacions internacionals. La persistència de les postures oposades, així com la rigidesa en l’apreciació dels problemes van mantenir-se, però la voluntat de diàleg polític va permetre un coneixement més ampli de les postures d’ambdós blocs.

La voluntat de diàleg va ser facilitada pel gir que el nou equip dirigent soviètic, liderat per Nikita Kruixtxov va donar a les relacions internacionals. En el XX Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica, celebrat el febrer de 1956, Kruixtxov va proposar una revisió de la figura de Stalin i de la seva manera de conduir les relacions exteriors de la URSS. D’aquesta manera, la idea de la coexistència pacífica va substituir la idea d’enfrontament.

Dwight_D._Eisenhower.jpg

Ike Eisenhower

Nikita_Khrusjtsjov.jpg

Nikita Kruixtxov

Pel nou equip dirigent soviètic, calia cooperar amb els països capitalistes en benefici propi, per assegurar l’èxit econòmic i polític de la Unió Soviètica. Aquesta cooperació, a la qual la URSS es veia obligada de fet per l’existència de l’arma nuclear, no significava pas la renúncia al socialisme ni al model soviètic, sinó un replantejament dels seus principis. En aquells moments ja es feia evident que el triomf en la Guerra Freda no seria un fet militar, sinó el resultat de la superioritat organitzativa del socialisme enfront del capitalisme aplicat en tots els àmbits: econòmic, polític, cultural, etc.

D’aquesta manera, la coexistència pacífica va combinar períodes de desglaç i negociacions entre nord-americans i soviètics amb períodes de gran tensió internacional que podien abocar el món al conflicte nuclear. De la mateixa manera, després de cada crisi s’iniciaven noves converses i reunions per promoure l’acostament polític i establir nous acords.

El primer conflicte que va posar a prova els mecanismes de diàleg establerts per la política de la coexistència pacífica va ser la crisi del Canal de Suez de 1956. El conflicte, que va implicar tant nord-americans com soviètics, va esclatar quan el president d’Egipte, Gamal Abdel Nasser, va decretar la nacionalització del Canal de Suez, que fins aleshores havia estat controlat per una companyia anglofrancesa.

1956_Suez_war_-_conquest_of_Sinai.jpg

La crisi del Canal de Suez o Guerra del Sinaí de 1956

La resposta a la nacionalització egípcia del Canal va ser un atac combinat per part de França, Gran Bretanya i Israel amb intenció de forçar la tornada a la situació prèvia sota el pretext que la política de Nasser posava en perill el subministrament de petroli a Occident. Davant la crisi egípcia, els Estats Units i la URSS van optar per oposar-se a l’acció militar per por a unes conseqüències indesitjades en el tauler geopolític del Pròxim Orient ja que es tractava d’una agressió amb característiques neocolonialistes. Així, les superpotències van imposar la retirada dels atacants, fet que igualment els beneficiava ja que suposava la fi de la influència europea sobre la regió.

D’altra banda, els grans Estats van mantenir la rigidesa en el manteniment de les seves àrees d’influència com va fer-se evident el 1956. Aquell any a Hongria va esclatar una revolta contra el domini soviètic, i l’esclat va ser ofegat en sang sense que els països occidentals reaccionessin. La dissidència va ser reprimida durament i l’exèrcit va envair el país per sufocar la revolta en aplicació de la doctrina Brejnev: la URSS tenia dret a intervenir en qualsevol país del seu bloc que inicies canvis polítics que afectessin el sistema comunista. Els fets d’Hongria van mostrar que la pau mundial en temps de la Guerra Freda es basava en la submissió dels pobles, sense reserves, a la voluntat de les dues grans potències.

Hungria 1956.jpg

La Revolució d'Hongria de 1956

I és que, malgrat la coexistència pacífica, les relacions entre les dues superpotències va arribar a moments d’alta tensió que no permetien la relaxació interna dels blocs. Per exemple, el 1957, la URSS va desplegar els seus míssils intercontinentals i va llançar a l’espai la primera nau espacial, fet interpretat pels nord-americans com una nova escalada en la cursa d’armaments i que desencadenaria una gran tensió diplomàtica.

En resposta a les accions soviètiques, considerades amenaçants pels Estats Units, el president Eisenhower va enunciar la doctrina de la represàlia massiva. La nova política dels EUA proposava l’ús de la resposta nuclear davant de qualsevol atac soviètic de la URSS contra el país o algun dels seus aliats. Com és sabut, això mai arribaria a produir-se, però diverses crisis polítiques i diplomàtiques (Berlín, Cuba, Vietnam) posarien el món bipolar al límit de la tragèdia.

D’aquesta manera, quan a finals dels anys cinquanta, el problema de la divisió d’Alemanya va tornar a revifar amb la segona crisi de Berlín, el món va posar-se en alerta. El fet que entre els anys 1952 i 1961 marxessin de la República Democràtica d’Alemanya, sota la influència de la URSS, més de dos milions de persones en direcció a la República Federal d’Alemanya, sota la influència occidental, atrets per l’existència d’un millor nivell de vida va fer que les autoritats de la RDA pressionessin Kruixtxov per aturar la sagnia demogràfica i econòmica.

La posició que ocupava la ciutat de Berlín, al mig de l’Alemanya oriental, suposava l’existència d’un punt on el contacte entre ambdós blocs era extremadament fràgil. Així, malgrat la previsible reacció negativa dels governs occidentals, la nit del 12 al 13 d’agost de 1961, les autoritats orientals van aixecar un mur de ciment que separava la ciutat de Berlín en dos sectors incomunicats: havia nascut l’anomenat Mur de Berlín.

muro_de_berlin.jpg

muro-de-berlin.jpg

La resposta occidental a la divisió efectiva de la ciutat de Berlín no va anar més enllà de la condemna verbal i la realització de maniobres militars com a acte de força. Però van ser suficients per esclafar la política de blocs fins a límits mai vistos amb anterioritat. Tot i això, el “mur de la vergonya” segons els occidentals o “mur de protecció antifeixista” segons els orientals, seria un dels símbols més coneguts de la Guerra Freda i no seria fins a la seva caiguda el 1989 que s’iniciaria la fi del conflicte bipolar.

Els franquistes catalans

dimarts, 10/05/2011

La Guerra Civil espanyola de 1936-1939 també va ser una guerra civil catalana, amb participació de catalans a tots dos bàndols. És veritat que els catalans que van incorporar-se als insurrectes van ser relativament pocs en comparació amb els que van lluitar al costat de la República i la Generalitat, però això no implica que haguem de menysprear la participació catalana en el naixement del franquisme. Una pista del suport a la insurrecció el trobem en els resultats de les eleccions generals de 1936, en les quals el Font Català d’Ordre va aconseguir el 42% dels vots.

Es calcula que entre 50.000 i 60.000 catalans, sovint famílies senceres, van poder fugir cap a la zona nacional després de la derrota de la insurrecció militar del 19 de juliol a Catalunya. Una tercera part d’aquests exiliats acabaria afiliant-se a les milícies falangistes. Aquests “catalans de Burgos” eren fonamentalment catòlics i conservadors, però també persones procedents del catalanisme de dretes de la Lliga. La major part dels prohoms de l’alta burgesia catalana refugiats a Burgos, Sant Sebastià, Sevilla, etc. no entrarien gaire en la lluita de faccions durant la guerra i la postguerra i es limitarien a mostrar la seva adhesió al Movimiento Nacional, i en especial a Franco i a l’exèrcit. La burgesia estava més preocupada per la seva organització a l’hora de retornar a Catalunya que d’altres coses.

Possiblement, la figura catalana més significativa d’aquelles que van incorporar-se al franquisme va ser Francesc Cambó. Amb l’esclat de la Guerra Civil, el líder de la Lliga va optar per exiliar-se a l’estranger, des d’on va aportar diners a la causa franquista i va organitzar, a París, un destacat servei de propaganda de la causa nacional.

Instaurat el règim franquista a Catalunya després de la finalització de la guerra, el franquisme català va estar integrat fonamentalment per industrials, propietaris agraris, grans comerciants i financers, els quals van identificar-se amb el nou règim amb una gran adhesió i un activisme molt variat. Així, el franquisme va restaurar els vells poders econòmics i va posar de nou al front de l’administració local a la classe dominant tradicional, aquella que havia perdut la direcció de Catalunya el 1931.

La militància catalana de la FET-JONS no era gaire abundant i estava formada pels escassos falangistes i membres d’altres grups d’extrema dreta existents en l’època republicana, una part dels carlins i molts excombatents de l’exèrcit franquista. Això suposava que Catalunya hauria d’haver estat controlada pel carlisme, però no va ser així. Paradoxalment, seria la Falange qui es faria amb el control de Catalunya.

L’organització política més important que existia a Catalunya d’aquelles que van participar en la sublevació militar de 1936 eren els tradicionalistes carlistes. Així, quan Franco va imposar la unificació de falangistes i carlins l’abril de 1937 els tradicionalistes catalans es van mostrar molt reticents i van distanciar-se, en part, del partit únic provocant una notable divisió interna. La majoria de la Comissió Carlista catalana considerava que el càrrec de futur dirigent de FET-JONS  a Catalunya havia de recaure forçosament en un tradicionalista. Així, des d’un primer moment els falangistes catalans es mostraren també hostils cap als tradicionalistes als que consideraven uns regionalistes camuflats, uns homes de palla de la Lliga Catalana.

I és que l’extrema dreta no tenia una presència destacada a Catalunya abans de 1937 quan es va formar FET-JONS com a partit únic franquista. Per això, el 1939, tots aquells que acreditaven haver estat excombatents o excautius van passar a ser militants del partit únic si així ho demanaven. El fet que per ocupar determinats càrrecs polítics fos necessària la militància falangista obligatòria va comportar que algunes persones s’hi adherissin per oportunisme polític i per exigència burocràtica. Dins de FET-JONS van reciclar-se moltes persones que van supeditar-se a les ordres de la direcció del partit.

Els falangistes seran els encarregats d’organitzar l’administració, perquè el règim només es refiava dels excombatents. El carlisme es presentarà com un problema en els anys quaranta perquè els seus membres es consideraran indisciplinats. Els conflictes entre els grups ultres del franquisme seran constants donant lloc a l’aparició de tres famílies. En el fons, més enllà de FET-JONS, els altres grups polítics seran marginats pel franquisme. A Falange Española també hi haurà gent que podia estar molesta amb el règim però que mai l’abandonarà.

Falange tenia un clar caràcter de partit de classe on predominaven les forces vives tradicionals, les oligarquies locals i les comarcals. La vella guàrdia falangista (els anteriors a 1939) no representaran ni l’1% de la militància falangista. Les organitzacions falangistes van tenir la clara voluntat de ser presents a tot arreu i de controlar tots els organismes polítics i administratius catalans. De tota manera, al marge de la promoció personal de molts dels militants, la penetració real de Falange en el teixit social català va ser molt superficial i amb una influència molt limitada.

El personal polític que va ocupar càrrecs de responsabilitat, de gestió i de representació va ser sempre designat des de dalt i entre persones de provada fidelitat al règim franquista. Ara bé, com que els falangistes i els excombatents no eren gaire abundants ni gaire significatius a Catalunya, bona part dels designats per ocupar els càrrecs franquistes van sorgir d’entre els antics militants de l’extrema dreta catalana, d’entre els antics lerrouxistes i, inclús, d’entre vells membres de les forces polítiques conservadores del país, com ara la Lliga Catalana. Així, per exemple, Josep Maria de Porcioles, antic militant de la Lliga, es farà falangista gràcies a la vídua d’Onésimo Redondo, Mercedes Sanz Bachiller.

Val a dir que, generalment, aquests franquistes catalans van ocupar càrrecs polítics secundaris en l’administració local (ajuntaments i diputacions), però rarament van arribar a desenvolupar aquells càrrecs de major rellevància política (capità general, governador civil) perquè aquests eren reservats a personalitats arribades de fora de Catalunya. Això responia a la voluntat franquista d’impedir que les autoritats arrelessin en el territori i també a una certa desconfiança del franquisme cap als polítics catalans. A partir de 1940-42 va evidenciar-se que el partit no estava configurant i vertebrant el nou règim franquista a Catalunya a partir dels seus principis programàtics, sinó que esdevenia el contrari: era la mateixa administració estatal la que cada cop controlava i mediatitzava més FET-JONS.