Entrades amb l'etiqueta ‘Segle XVII’

La justificació de l’absolutisme

dimarts, 8/06/2010

La monarquia era la forma de govern que va dominar a Europa des del segle XVI fins a finals del segle XVIII. Així, al llarg de l’edat moderna els reis van anar guanyant poder i des de mitjans del segle XVII, a partir de l’exemple de Lluís XIV de França, es va anar imposant un tipus de monarquia, la monarquia absoluta, en la qual el rei acaparava tots els poders de l’Estat sense cap limitació.

Louis_XIV_of_France.jpg

Lluís XIV de França, el rei que millor exemplifica l'absolutisme de les monarquies de l'Antic Règim a l'Europa moderna

Així justificava l’absolutisme monàrquic el rei Jaume VI d’Escòcia (futur Jaume I d’Anglaterra) a la seva obra La veritable llei de les monarquies lliures (1598):

Abans que hi hagués Estat hi havia reis; per tant, són els reis els qui fan les lleis i no les lleis les que han fet els reis. És evident que el rei és propietari de tots els seus béns. El seu dret prové de Déu i només a Ell a de retre comptes. Tots els poders de l’Estat deriven del seu poder i tothom li deu la més completa obediència.

D’altra banda, en el Tractat sobre l’origen i l’autoritat dels reis (1604), I. H. Duboys exposava que:

Els reis han estat nomenats déus perquè ells són, gràcies al seu poder, la imatge de Déu i uns mestres obeint el seu dret. També són senyors i propietaris dels béns i de les vides dels homes. Sobirans sense tenir cap persona per damunt d’ells.

Finalment, el predicador francès Jacques-Bénigne Bossuet  justificava l’absolutisme de Lluís XIV a la seva obra pòstuma La política extreta de les paraules de la Santa Escriptura (1709) basant-se en l’origen diví del seu poder:

bossuet.gif

Jacques-Bénigne Bossuet, predicador francès defensor de l'absolutisme de la monarquía d'origen diví

Observeu les ordres que surten de la boca del rei i compliu el jurament que li heu fet […]. La paraula del rei és poderosa i ningú no pot dir-li: “Perquè obreu d’aquesta manera?” (Eclesiastès, 8, 2-5). Sense aquesta autoritat absoluta, el rei no podria ni fer el bé ni reprimir el mal: cal que el seu poder sigui tan gran que ningú no pugui escapar-se’n: l’única defensa dels particulars contra el poder públic ha de ser la seva innocència.

Quan el príncep ha jutjat, ja no hi ha cap altre judici. Els judicis sobirans s’atribueixen a Déu mateix. Quan Josafat va establir jutges per jutjar el poble va dir: “No jutgeu en nom dels homes, sinó en nom de Déu” […]. Cal obeir els prínceps com a la justícia mateixa. Ells són déus i participen d’alguna manera de la independència divina. Només Déu pot jutjar els seus judicis i les seves persones. El príncep pot corregir-se a si mateix si s’adona que ha actuat malament, però contra la seva autoritat només hi pot haver remei en la seva mateixa autoritat.

Només al príncep pertany el mandat legítim; per tant, només ell té la força coactiva […].

El príncep, pel seu càrrec, és el pare del poble; per la seva grandesa està per sobre dels petits interessos; encara més, tota la seva grandesa i el seu interès natural consisteix en què el poble es mantingui, perquè si desapareix, ell ja no seria príncep. Per tant, no hi ha res millor que deixar tot el poder de l’Estat a aquell que té més interès que ningú en la conservació i en la grandesa del propi Estat.

La demografia de l’Antic Règim: la vida amenaçada

dimarts, 8/06/2010

El règim demogràfic antic és la fase primitiva de l’evolució demogràfica de totes les societats. És una etapa caracteritzada per l’existència de taxes de natalitat i mortalitat molt elevades, fet que provocava un creixement de la població molt baix a llarg termini. A Europa aquesta etapa demogràfica va durar fins a la Revolució Industrial.

Així ens descriu l’historiador francès François Lebrun la demografia de l’Antic Règim a la seva obra Demografia: els temps difícils (1980):

Entre els dotze i els divuit mesos després del casament arribava el naixement del primer fill. Els següents naixien, generalment, cada dos anys, fet que assegurava a la família set o vuit fills en el millor dels casos, és a dir, si la unió no es trencava per la mort del marit o de la dona abans que ella arribés a l’edat de la menopausa.

El nombre mitjà de fills per família se situava entre quatre i cinc, cosa que equival a una taxa de natalitat de l’ordre del 35 al 40 per mil i fins i tot més, xifra important però lluny dels naixements anuals d’una fecunditat natural.

04poblacpreind.jpg

Diversos factors ens expliquen aquesta xifra: l’edat tardana de les noies en el primer matrimoni, la importància dels avortaments espontanis i de les esterilitats després de parts difícils i, sobretot, la pràctica de la lactància.

Per molt importants que ens puguin semblar aquestes xifres vistes des de l’actualitat, la xifra de quatre a cinc parts reeixits per família era amb prou feines suficient per a assegurar el relleu generacional a causa de la gran mortalitat infantil existent en el model demogràfic propi de l’Antic Règim.

El triomf del parlamentarisme a Anglaterra

dissabte, 5/06/2010

No a tota l’Europa de l’Antic Règim hi havia monarquies absolutes. Per exemple a Anglaterra, al llarg del segle XVII, es va imposar un règim parlamentari en el qual les classes mitjanes van aconseguir participar en el poder polític.

Els reis anglesos van intentar instaurar l’absolutisme, però el Parlament va promoure dues revolucions en defensa dels seus drets. La primera Revolució anglesa va acabar amb l’execució del monarca Carles I el 1649. Una segona Revolució comportaria la destitució i l’exili del rei Jaume II, el 1688. Un any després de la Revolució, el nou rei, Guillem II, va haver de firmar una Declaració de Drets (Bill of Rights) que supeditava el poder del rei al Parlament i introduïa la divisió de poders en el sistema polític anglès.

Extractes de la Declaració de Drets (Bill of Rights) aprovada pel Parlament anglès el 1689:

English_Bill_of_Rights_of_1689.jpg

En aquestes circumstàncies, els anomenats Lords i els Comuns, avui units en virtut de les seves cartes i eleccions, constitueixen la representació plena i lliure de la Nació […] i per això decideixen:

1r. Que el pretès poder de l’autoritat reial de suspendre les lleis o executar-les sense el consentiment del Parlament és il·legal.

2n. Que el pretès poder de l’autoritat reial de concedir les lleis i d’executar-les, poder que ha estat usurpat i exercit en el passat, és il·legal.

4t. Que qualsevol petició de diners per part de la Corona o perquè aquesta en faci ús, sota pretext de prerrogativa, sense el consentiment del Parlament, per un temps més llarg o d’una manera que no sigui consentida pel Parlament és il·legal.

5è. Que és un dret dels individus presentar peticions al rei i que tot empresonament causat per aquestes peticions és il·legal.

6è. Que les eleccions dels membres del Parlament han de ser lliures.

9è. Que ni la llibertat de paraula, ni la dels debats o processos en el si del Parlament no pot ser coartada o discutida en cap Cort ni en cap altre lloc […].

10è. Que per remeiar qualsevol problema, i corregir, enfortir i mantenir les lleis cal reunir freqüentment el Parlament.

Locke i la formació de la societat civil

divendres, 4/06/2010

John Locke (1632-1704), pensador i filòsof anglès, va exercir una gran influència en el pensament polític, social i religiós de la Il·lustració europea. Les seves obres fonamentals van ser l’Assaig sobre l’enteniment humà (1690), els Dos tractats del govern civil i la Carta sobre la tolerància (1689).

El pensament de Locke es va convertir en el fonament del liberalisme polític. En l’obra Dos tractats sobre el govern civil va criticar l’absolutisme i va defensar el dret de rebel·lió davant de la tirania. Pensava que el poder s’havia de dividir: uns havien d’aprovar les lleis (poder legislatiu) i uns altres havien de governar (poder executiu). Si el poder s’exercia malament, els súbdits tenien el dret de rebel·lar-s’hi. Opinava que els homes són lliures i iguals per naturalesa, i que per a mantenir aquests principis calia un dret polític basat en un pacte social.

Extracte de Dos tractats sobre el govern civil de John Locke (1690):

Consegüentment, sempre que un cert nombre d’homes s’uneixen en societat i renuncien al poder d’executar la llei natural, cedint-lo a la comunitat, llavors i només llavors es constitueix una societat política o civil.

John-Locke.png

John Locke, pensador i filòsof anglès

Aquest fet es produeix sempre que un cert nombre d’homes que vivien en l’estat de naturalesa s’associen per formar un poble, un cos polític, sotmès a un govern suprem, o quan algú s’adhereix i s’incorpora a qualsevol govern ja constituït.

En virtut d’això s’autoritza la societat o, el que és el mateix, el seu poder legislatiu, a fer les lleis en nom seu segons convingui al bé públic o de la societat, i a executar-les sempre que es necessiti la seva pròpia assistència (com si es tractés de decisions pròpies seves).

Això és el que fa sortir els homes de l’estat de naturalesa i els situa en una societat civil.