Entrades amb l'etiqueta ‘Segle XVII’

La revolució intel·lectual i científica del segle XVII

diumenge, 18/09/2011

Des del naixement del període anomenat com època moderna, l’humanisme primer i la Reforma després ja havien qüestionat el mètode de coneixement i la concepció del món llegats per la tradició aristotèlica i medieval. Això, juntament amb les transformacions econòmiques, socials i polítiques van derivar en el naixement, en el segle XVII, d’un nou mètode de coneixement científic basat en l’experimentació i en l’ús del llenguatge matemàtic i que ràpidament s’estendria per Europa. Els científics i pensadors del barroc defensaven que la veritat es podia assolir a través de l’experimentació (o empirisme) i de l’ús de la raó (és a dir, el racionalisme). Aquests mètodes van permetre de posar les bases de la ciència moderna, els principals fundadors de la qual van ser Galileu, Descartes i Newton.

El científic i filòsof italià Galileu Galilei (1564-1642) va reafirmar la teoria heliocèntrica (que Copèrnic ja havia exposat en un llenguatge matemàtic) segons la qual la Terra gira al voltant del Sol, malgrat que l’Església catòlica el va obligar a renegar dels seus descobriments. Aquest descobriment va ser possible després d’haver perfeccionat la ullera de llarga vista que li va permetre de descobrir els quatre satèl·lits de Júpiter, l’anell de Saturn, les taques solars, les fases de Venus i Mart i el relleu de la Lluna. També va fer avenços en mecànica i va enunciar el principi de la inèrcia.

Galileo_Galilei.jpg

Galileu Galilei

Per la seva banda, el filòsof racionalista francès René Descartes (1596-1650), pare de la filosofia moderna, en la seva obra El discurs del mètode per conduir bé la raó i cercar la veritat en les ciències (1637) va assentar les bases d’una veritable revolució intel·lectual en establir la supremacia de la raó i de l’experiència, i en afirmar la necessitat del llenguatge matemàtic com a únic vàlid en què fonamentar la recerca de la veritat:

El primer era no donar per certa cap cosa que jo no conegués evidentment com a tal. És a dir, evitar amb tota cura la precipitació i la prevenció, i no comprendre als meus judicis més que allò que presentés tan clarament i tan distintament al meu esperit que jo no tingués ocasió de posar-ho en dubte.

El segon, dividir cadascuna de les dificultats que examinés en tantes parcel·les com pogués i necessités per a resoldre-les millor.

El tercer, ordenar els meus pensaments, començant pels objectes més simples i més fàcils de conèixer, per a pujar a poc a poc, com per graus, fins al coneixement dels més complexos, suposant el mateix ordre entre els que no es precedeixen naturalment els uns als altres.

I el darrer, establir tot de denominacions tan àmplies i anàlisis tan generals que estigués segur de no ometre res.

René_Descartes.jpg

René Descartes

Anys més tard, el científic anglès Isaac Newton (1642-1727) va perfeccionar el llegat dels seus predecessors en anunciar, com a mètode científic, les quatre etapes que havien de seguir-se per al coneixement de qualsevol fenomen: observació d’aquest, interpretació per la raó, formulació d’una llei matemàtica i possible comprovació. Aquest mètode li va permetre d’explicar amb exactitud matemàtica la llei de la gravitació universal, la qual explica el moviment dels planetes a l’univers. També va fer investigacions en òptica i va formular la teoria general de la llum.

Sir_Isaac_Newton.jpg

Isaac Newton

Però les figures de Galileu, Descartes i Newton no van ser casos isolats en l’Europa del segle XVII, sinó que hi va haver un gran nombre de savis, les aportacions dels quals expliquen que aquest període sigui denominat com a “revolució científica”. Així, el perfeccionament d’instruments de precisió, com ara el telescopi, el termòmetre, el baròmetre i el microscopi, van permetre al seu torn grans avenços en els terrenys de l’astronomia (on Johannes Kepler va formular les lleis que regeixen les òrbites dels planetes i va introduir-hi el llenguatge matemàtic), la física (on destaquen les figures de Torricelli, Pascal i Huyghens) i la química (on cal citar Boyle, Mariotte i Papin). A més, els governs d’alguns països van promoure la investigació i van crear acadèmies de les ciències amb l’objectiu d’aplicar els descobriments a l’economia i millorar-la.

mapa-de-la-luna-por-hevelius.jpg

El primer mapa lunar (1647), confeccionat per l’astrònom alemany Johannes Hevelius

hevelius-telescope.jpg

Telescopi amb quadrant per mesurar l’elevació dels astres, instrument usat per Hevelius per realitzar els seus descobriments sobre les taques solars, els cometes i les estrelles

observatori_uraniborg.jpg

Observatori d’Uraniburg, construït el 1580 per Frederic II de Dinamarca perquè hi treballés l’astrònom danès Tycho Brahe

lliçó d'anatomia.jpg

El quadre “La lliçó d’anatomia del doctor Tulp” del pintor holandès Rembrandt manifesta la curiositat que l’Europa de l’època sentia pel coneixement empíric del cos humà, fet que va ser clarament beneficiós pel progrés de l’anatomia i la medicina

Transformacions econòmiques en el segle XVII: manufactures, comerç internacional i mercantilisme

divendres, 9/09/2011

Les manufactures. La indústria rural domèstica va néixer a les darreries de l’edat mitjana impulsada per la figura dels comerciants que, a la vegada, exercien com a empresaris. Si bé inicialment les manufactures eren un element propi de les ciutats i el món urbà, en el segle XVII aquesta indústria rural domèstica va traslladar-se de la ciutat cap al camp, fet que va permetre aquests comerciants-empresaris defugir l’estricta reglamentació gremial, ja que els gremis no tenien jurisdicció a les zones rurals.

Durant el segle XVII la indústria rural domèstica va consolidar-se sobretot en el nord-oest de França, el nord-oest de l’Imperi germànic i, sobretot, a Anglaterra. Els comerciants, bons coneixedors dels canals comercials, compraven les matèries primeres i les lliuraven als pagesos i artesans rurals, els quals les treballaven a canvi d’un petit sou que els ajudava a sobreviure en temps de crisi agrària. Posteriorment, els comerciants recollien el producte acabat i el distribuïen en els mercats.

20070712klphishes_128.Ies.SCO.jpg

Posteriorment, amb l’objectiu d’obtenir més quantitat de productes i abaratir-ne el preu, alguns comerciants van començar a concentrar els treballadors en grans tallers. Inclús, en alguns països, com ara França, en aplicació de la teoria econòmica del mercantilisme, l’Estat va donar el seu suport a l’establiment d’aquestes manufactures i, en temps de Lluís XIV, el seu ministre Colbert va crear les manufactures estatals.

El desenvolupament de la indústria rural domèstica ve permetre d’iniciar un procés de concentració de la producció de béns de consum en massa, sobretot de teixits i productes de metall, controlat pels comerciants en determinades àrees d’Europa. Serà precisament en aquestes àrees, especialment a Anglaterra, on posteriorment, en el segle XVIII, s’iniciarà el procés de l’anomenada Revolució Industrial.

putting out system.png

El comerç internacional. Durant els segles XVII i XVIII, el comerç internacional va experimentar una important reestructuració. Holanda, Anglaterra i, en un grau menor, França van esdevenir les principals potències comercials en detriment de Portugal i la Monarquia Hispànica que, tot i consolidar les rutes marítimes obertes pels seus imperis en el segle XVI, progressivament van anar perdent el seu monopoli. El Mediterrani va anar perdent importància comercial i van créixer els ports atlàntics de Sevilla, Lisboa, Anvers, Amsterdam i Londres.

Si bé, a partir de mitjans del segle XVI, el comerç amb les colònies americanes va permetre a la Monarquia Hispànica mantenir l’hegemonia política a Europa gràcies a l’arribada de l’or i la plata americans, els països que realment més van beneficiar-se del comerç amb Amèrica van ser Anglaterra, França i Holanda. Al segle XVII, aquests països van iniciar una política d’intervenció directa en el comerç colonial, a través del contraban i de la progressiva colonització de les Antilles. Aquests països també van iniciar la conquesta i la colonització de l’Amèrica del Nord.

20080605klphishch_1_Ees_LCO.png

A les Antilles, anglesos, francesos i holandesos van establir importants plantacions de sucre, tabac, anyil i cafè. Plantacions que eren treballades per esclaus negres procedents de l’Àfrica. D’aquesta manera, en el segle XVII es va establir una ruta entre Europa, Amèrica i Àfrica, l’anomenat comerç triangular, que se centrava en la compra d’esclaus africans per a treballar en les plantacions americanes i en la posterior compra de productes colonials que eren redistribuïts pel continent europeu.

Així, durant el segle XVII i fins el XIX, Àfrica va continuar sent la font de reserva de mà d’obra esclava per a les mines i les plantacions americanes. La novetat del sis-cents va ser que el comerç d’esclaus va passar a estar controlat primer pels holandesos i, posteriorment, per anglesos i francesos. El que no va variar excessivament va ser el mètode: les potències europees compraven els esclaus als propis africans a canvi de mercaderies europees com teixits, armes de foc o alcohol.

ruta_esclavos_azucar_ron.gif

D’altra banda, el comerç amb Àsia va seguir un curs semblant i va ser progressivament monopolitzat per Anglaterra, França i Holanda. Aquests països, però, a diferència del tipus de comerç de factoria que havien establert els portuguesos en el segle XVI, van emprendre la colonització de l’interior del continent asiàtic i hi van imposar el conreu i la producció d’aquelles matèries primeres que eren més sol·licitades per a la producció de manufactures en els seus respectius països (cotó, seda) o d’aquells productes que eren més cotitzats (espècies, pebre, arròs). Aquests productes eren comprats a baix preu amb or i plata obtinguts a canvi de les seves manufactures. En poc temps, Anglaterra s’apoderaria de l’Índia, i Holanda d’Indonèsia, mentre que a Portugal només li restarien tres factories a la zona: Goa, Diu i Daman.

El mercantilisme. L’aferrament del poder dels Estats al llarg dels segles XVI i XVII va permetre que aquests poguessin intervenir de forma creixent en els afers econòmics. I aquesta intervenció va propiciar l’aparició d’un conjunt de mesures i teories econòmiques que serien conegudes com a mercantilisme.

Els orígens del mercantilisme estan relacionats amb la fascinació que van exercir els metalls preciosos arribats d’Amèrica sobre la mentalitat de l’època. Així, segons la teoria mercantilista, la riquesa d’un país i el poder d’un Estat se sustentava en la quantitat de metall preciós que aquest posseïa. Per tant, amb l’objectiu d’assolir la màxima quantitat possible d’or i plata, calia promoure la indústria nacional per tal de vendre molt i acumular moneda. D’aquesta manera, els Estats mercantilistes van adoptar una sèrie de mesures adreçades a potenciar el comerç exterior i a aconseguir una balança comercial positiva: es va facilitar l’exportació (amb l’adjudicació de privilegis comercials) i es va frenar la importació (mitjançant tarifes duaneres i prohibicions).

Jean-Baptiste_Colbert.jpg

Jean-Baptiste Colbert, ministre de finances en el regnat de Lluís XIV de França (1665-1683)

En paraules de Jean-Baptiste Colbert en el seu Projecte sobre el comerç adreçat al rei Lluís XIV de França els mitjans del mercantilisme eren:

Primer mitjà: Augmentar totes les produccions del regne, cercar la naturalesa on hagi estat menyspreada, i ajudar-la amb arts segons l’enginy i habilitat de cada província.

Segons mitjà: Descarregar el regne de totes les espècies que produeix i fabricar amb abundància.

Tercer mitjà: Fer que prenguin els estrangers aquests sobrants pel seu preu més elevat.

Quart mitjà: No rebre les mercaderies estrangeres sinó al més baix preu possible i a canvi d’aquests sobrants.

Cinquè mitjà: Impedir el mal costum de l’extracció de les espècies d’or i plata fora del regne.

Sisè mitjà: Fer tornar i sostenir els canvis estrangers a un curs proporcionat al valor intrínsec de les monedes d’or i plata del regne.

La creació, al segle XVII, de les companyies comercials per operar en els territoris colonials i la promulgació, a Anglaterra, de les Actes de Navegació (1651) van constituir un bon exemple de la política mercantilista dels Estats moderns.

Les companyies comercials estaven constituïdes amb capital privat, però també gaudien de la protecció de l’Estat, que els concedia determinats privilegis, especialment el monopoli de part o tot el comerç amb un territori determinat. A canvi, l’Estat aconseguia una important font d’ingressos a partir dels impostos que cobrava a les companyies en concepte de transaccions comercials. Així, el 1602, Holanda va crear la Companyia de les Índies Orientals, que aviat comptaria amb més de 250 vaixells i mitjançant les seves operacions comercials a Àsia i Àfrica repartiria nombrosos beneficis, i a la qual seguiria la fundació, el 1621, de la Companyia de les Índies Occidentals que operaria a Amèrica. Igualment, als altres països que dominaven el comerç colonial (Anglaterra i França) van crear-se companyies comercials amb característiques similars.

D’altra banda, les Actes de Navegació (1651) van consistir en la promulgació d’una sèrie de lleis que prohibien als vaixells estrangers transportar als ports anglesos mercaderies que no procedissin del seu país. És a dir, les mercaderies procedents d’Amèrica, Àsia i Àfrica havien de ser transportades per vaixells anglesos. Amb aquestes mesures, Anglaterra va poder esdevenir, a la darreria del segle XVII, la primera potència marítima i comercial, i desplaçar Holanda després d’alguns enfrontaments armats.

La crisi del segle XVII: estancament demogràfic i transformacions agràries

dimecres, 7/09/2011

Les transformacions econòmiques, socials, polítiques i religioses que van produir-se al llarg del segle XVI a Europa van desembocar en una crisi general que, en major o menor grau, va afectar tots els països europeus en el segle XVII. Tanmateix, aquesta crisi de base agrària que va afectar el continent no va significar que tota Europa entrés en un període d’estancament econòmic.

Al contrari, Estats com França, Holanda i Anglaterra van ser capaços d’adaptar-se a les noves circumstàncies creades en el segle anterior i van introduir noves formes de producció i comerç, a la vegada que implantaven noves formes de govern que definirien l’Estat modern. Això va fer que aquests Estats sortissin reforçats de la crisi i acabessin convertits en les principals potències europees del període. La Monarquia Hispànica, malgrat l’extensió del seu Imperi, en canvi, va ser incapaç d’adaptar-se als nous temps, fet que va comportar l’inici d’un llarg període de decadència hispà.

Gerard Ter Borch (6).jpg

Una crisi demogràfica de base agrària. La població d’Europa pràcticament es va mantenir estancada o va experimentar un descens des de les darreries del segle XVI i durant el segle XVII, llevat d’Holanda i Anglaterra, en una crisi demogràfica que no va afectar tots els països d’igual manera. Així, mentre que els regnes de la Monarquia Hispànica, els Estats alemanys i els Estats italians patien un retrocés demogràfic, a França la població va estabilitzar-se i a Anglaterra i els Països Baixos el nombre d’habitants va continuar creixent, tot i que a un ritme força més lent.

Població dels principals Estats europeus (1600-1700):

1600 1700
França 18.000.000 19.000.000
Espanya 8.000.000 6.000.000
Anglaterra 4.500.000 5.500.000
Províncies Unides 1.300.000 1.600.000
Suècia 1.000.000 1.400.000
Sacre Imperi 18.000.000 10.000.000
Itàlia 12.000.000 11.500.000
Rússia 11.000.000 12.000.000

La principal raó d’aquesta crisi demogràfica europea del sis-cents la trobem en el fet que van tornar a disparar-se els mecanismes que havien actuat al llarg de l’edat mitjana i que afectaven majoritàriament a la societat europea pre-industrial: la incapacitat del sistema agrícola per augmentar la producció al mateix ritme que creixia la població. En una agricultura caracteritzada per la baixa productivitat i la manca d’excedents, a una mala collita de cereals seguia irremediablement la carestia, l’extensió de les epidèmies (especialment la pesta bubònica) i la fam i, en conseqüència una alça de la mortalitat. I és que les tècniques de conreu no havien experimentat pràcticament cap renovació des de l’edat mitjana en uns Estats que vivien essencialment de l’agricultura.

Murillo Niño despiojándose.JPG

Unes altres causes de l’agreujament de la crisi demogràfica del segle XVII les trobem en els anys de males collites que van produir-se com a conseqüència de les adversitats climatològiques derivades del refredament del clima (l’anomenada petita edat de gel) i per les freqüents guerres (Guerra dels Trenta Anys) que van arrasar el camp europeu al llarg d’aquest segle. D’aquesta manera, la fam constitueix una amenaça permanent: per exemple, es citen sis grans fams a França entre 1629 i 1710.

Aquesta crisi demogràfica d’origen agrari va afectar, a la seva vegada, els centres tradicionals de producció artesanal, especialment a les ciutats italianes alemanyes. El comerç a la Bàltica també es va estancar, mentre que a la Mediterrània la crisi va ser més aguda en transformar-se en una zona en la qual es bescanviaven, essencialment, matèries primeres locals per a les manufactures dels països atlàntics. A més, la crisi demogràfica va ocasionar problemes fiscals als Estats, els quals van veure com els seus ingressos es reduïen com a conseqüència de la reducció del nombre de contribuents i l’empobriment dels que quedaven.

agricultura.jpg

Les primeres transformacions de l’agricultura. Per contra, a Holanda i Anglaterra van trobar una primera resposta a les limitacions de l’agricultura medieval, fet que va situar aquests Estats en una posició de clar avantatge respecte dels altres països. Ja des del segle XVI, en aquests països va introduir-se l’explotació agropecuària rotativa a les terres de conreu, fet que consistia a transformar-les periòdicament en praderies per després convertir-les en noves terres de conreu. També va introduir-se el sistema de rotació quadriennal de conreus de cereals (blat, ordi) combinat amb plantes farratgeres (alfals i remolatxa farratgera).

Amb l’aplicació d’aquestes noves tècniques agrícoles, els camperols van poder evitar la necessitat del guaret i mantenir la terra suficientment enriquida ja que les farratgeres no desgasten els cereals. De la introducció de la producció agropecuària i la rotació quadriennal va derivar-se un increment de la ramaderia i un augment del rendiment de les terres ja que gràcies a aquesta es disposava d’adobs suficients (els fems del bestiar) per a mantenir la fertilitat del sòl.

Els Segadors

divendres, 15/07/2011

Els Segadors és una cançó popular catalana, sorgida pels volts del 1640 com a romanç històric referit al Corpus de Sang i la Guerra dels Segadors, la guerra de separació de Catalunya de la Monarquia Hispànica de Felip IV i el Comte-duc d’Olivares. Conservada popularment i amb moltes variants melòdiques i textuals documentades a través dels segles, la cançó va anar adquirint el seu caràcter d’himne nacional català a partir de la Renaixença i el naixement del catalanisme en el segle XIX.

Els dos textos més difosos han estat l’històric (publicat en una primera versió literària per l’escriptor i filòsof Manuel Milà i Fontanals el 1882 en el seu Romancerillo Catalán i en la primera edició musical per Francesc Alió el 1892 en el seu recull de Cançons populars catalanes) i l’actual, obra d’Emili Guanyavents, el més polític i reivindicatiu, vencedor en un concurs convocat amb aquesta finalitat per la Unió Catalanista el 1899 i que va provocar una apassionada polèmica pública i periodística.

Text literari recollit per Manuel Milà i Fontanals (1882):

Ai, ditxosa Catalunya / qui t’ha vist rica i plena.
Ara el rei nostre senyor / declarada ens té la guerra.
Lo gran comte d’Olivar / sempre li burxa l’aurella:
“Ara és hora, nostre rei / ara és hora que fem guerra”.

Contra de los catalans / ja ho veieu quina n’han feta:
seguiren viles i llocs / fins al lloc de Riudarenes,
n’han cremada una església / que Santa Coloma es deia,
cremen albes i casulles / los calzes i les patenes.

I el Santíssim Sagrament / alabat sigui per sempre.
Mataren un sacerdot / mentres que la missa deia.
Mataren un cavaller / a la porta de la iglésia,
Don Lluís de Furrià / i els àngels i fan gran festa.

El pa que no era blanc / deien que era massa negre,
lo davan an als cavalls / sols per assolar la terra.
Lo vi que no era bo / engegaven les aixetes,
lo tiraven pels carrers / sols per a assolar la terra.

A presència dels seus pares / deshoraven les donzelles.
En daven part al virrei / del mal que aquells soldats feien:
“Llicència els he donat io / molta més se’n poden prendre”.
A vista de tot això / s’és esvalotat la terra.

Entraren a Barcelona / mil persones forasteres,
entren com a segadors / com eren a temps de sega.
De tres guàrdies que n’hi ha / ja n’han morta la primera.
En mataren el virrei / a l’entrant de la galera.
Mataren als diputats / i als jutges de l’Audiència.
Anaren a la presó / donen llibertat als presos.

Lo bisbe els va beneir / amb la mà dreta i esquerra:
“On és vostre capellà? / A on és la vostra bandera?”
Varen treure el bon Jesús / tot cobert amb un vel negre:
“Aquí és nostre capità / aquí és nostra bandera.
A les armes catalans / que us han declarat la guerra”.

Primera edició musical per Francesc Alió (1892):


Himne nacional de Catalunya, obra d’Emili Guanyavents (1899):

Catalunya triomfant,
tornarà a ser rica i plena.
Endarrere aquesta gent
tan ufana i tan superba.

Bon cop de falç!
Bon cop de falç!
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Ara és hora, segadors.
Ara és hora d’estar alerta.
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines.

Bon cop de falç!
Bon cop de falç!
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Que tremoli l’enemic
en veient la nostra ensenya.
Com fem caure espigues d’or,
quan convé seguem cadenes.

Bon cop de falç!
Bon cop de falç!
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!


El 1937 el text de Guanyavents va figurar per primer cop com a “Himne nacional català” en el primer Cançoner Revolucionari Internacional publicat per la mateixa Generalitat republicana en el context de la Guerra Civil. Després que durant el franquisme fossin totalment prohibides i perseguides la interpretació i la difusió de l’himne, a partir del 1976, la cançó va convertir-se de nou l’himne nacional català, tot i que no va ser fins el 1993 quan el Parlament de Catalunya va declarar-lo com a himne oficial.

El Palau de Versalles

diumenge, 23/01/2011

El palau de Versalles i els seus jardins constitueixen un dels atractius més importants de França. Prop de tres milions de persones passen pel majestuós palau, en la construcció de qual Lluís XIV va invertir la seva vida, i pels seus impressionants jardins. Per fer-nos una idea aproximada de la gran dimensió del palau donarem algunes xifres: l’organisme encarregat de la seva conservació dóna treball a prop de 1.000 empleats, quatre-cents només dedicats a la vigilància. El palau compta amb 700 habitacions, més de 2.500 finestres, 352 xemeneies, 67 escales i 483 miralls. Tot plegat configura un monument de 67.000 metres quadrats de superfície, dels quals 50.000 estan oberts al públic. El parc que conformen els seus jardins cobreix unes 800 hectàrees on trobem 372 estàtues.

Versailles.jpg

Palau de la monarquia francesa, Versalles esdevé el principal emblema de l’absolutisme, construït per ordre de Lluís XIV sobre un pavelló de caça que Lluís XIII havia aixecat el 1624 en un turó proper al centre residencial de Versalles –centre residencial de prestigi, situat a uns 15 quilòmetres de París–. Les primeres construccions del palau van ser obra de Le Vau, al que posteriorment van succeir F. d’Orbay, J. Hardouin-Mansart (constructor de la Gran Galeria) i Le Brun (que seria l’encarregat de realitzar tota la decoració). Tot i això, el seu gran creador va ser el Rei Sol que va controlar que cap detall es portés a terme sense la seva aprovació.

versailles-carte.jpg

Quan el rei va decidir traslladar la seu del seu govern a Versalles, el palau va anar ampliant-se amb la construcció de les ales nord i sud; en elles van instal·lar-se les dependències de la Cort, dels ministres i de l’administració. La capella, acabada el 1710 per Robert de Cotte, va ser la darrera obra realitzada al palau sota el regnat de Lluís XIV.

versalles.jpg

La decisió de traslladar la Cort fora del palau del Louvre de París obeïa a diversos factors, però el principal era que Lluís XIV desitjava controlar personalment tant l’aparell de l’Estat com a una noblesa que durant la seva minoria d’edat havia posat de manifest el seu descontentament amb el règim protagonitzant la rebel·lió de la Fronda (1648-53). Per aquest motiu el monarca va escollir Versalles; un lloc suficientment apartat de les intrigues de París i a la vegada força proper per a controlar-la.

Els famosos jardins de Versalles van ser traçats per Le Nôtre sobre un terreny que en la seva major part no era res més que un pantà, fet que el va obligar a recórrer als principis de perspectiva més innovadors de l’època. La vegetació, els passeigs, els estancs amb els seus jocs d’aigua i canals; tot dóna un aspecte monumental al conjunt. A més, els artistes més famosos de l’època (Marsy, Tuby, Girardon, Le Hongre i Coysevox) van fer d’ells un autèntic museu d’escultura a l’aire lliure. Tanmateix, els estancs estan decorats amb figures de bronze que simbolitzen els principals rius de França.

plan chateau versailles.jpg

Els enemics del règim absolutista de Lluís XIV van referir-se en els seus pamflets a la vida “dispersa” del monarca, presentant Versalles com un autèntic harem oriental. Però el rei va ser molt més tradicional en els seu comportament sexual del que suggereix la llegenda. Així, amb  vint anys va renunciar a casar-se amb el seu amor de joventut (Maria Mancini) per enllaçar-se amb la infanta espanyola Maria Teresa. Tot i que aquesta no li resultava desagradable en l’aspecte físic, el Rei Sol la trobava falta de caràcter i per això va cercar aventures en la Cort. Primer va ser Madamemoiselle de La Valière (amb la que va tenir quatre fills); i posteriorment la marquesa de Montespan (que va donar vuit fills al monarca).  A la mort de Maria Teresa, Lluís XIV reorganitzaria la seva vida amb Madame de Maintenon, una dona discreta que havia exercit d’institutriu dels fills que havia tingut amb Madame de Montespan. Per allotjar les seves amants i per allunyar-se de les intrigues de la Cort el rei va fer construir el Gran Trianon. Aquests són altres dels secrets de l’esplendor del Versalles del Rei Sol.

Versailles_Garden.jpg

Posteriorment, Lluís XV va realitzar algunes reformes en la decoració interior (fusta feta per Verberckt i J.A. Rosseau) i exterior (va modificar el cos sortint de la façana) del palau; i va ordenar a Jacques Ange Gabriel edificar l’Òpera i el Petit Trianon per suggeriment de  Madame de Pompadour, la favorita del rei (1762-68).

En el regnat de Lluís XVI (el Borbó que patiria la Revolució de 1789), les innovacions més destacades van ser la decoració de les estances de la reina Maria Antonieta, la planificació del Jardí Anglès del Trianon i la creació de la Granja de Maria Antonieta (Hameau). Aquestes obres va ser realitzades per Mique.

Map_of_Versailles_in_1789.jpg

Palace_of_versailles.JPG

Amb posterioritat a la Revolució, Lluís Felip d’Orleans (1830-48) convertiria el palau en un museu històric (1837) dedicat a “totes les glòries de França”. En aquesta època va construir-se la Galeria de les Batalles on es reprodueixen alguns dels episodis bèl·lics més importants de la història nacional francesa. Tres mil quadres van ser encarregats per Lluís Felip als pintors de l’època per acompanyar a altres obres antigues que havien de constituir sèries històriques complertes.

Des de 1875, desprès de la caiguda de Napoleó III i un cop assentada la Tercera República, van condicionar-se algunes de les dependències de Versalles per a donar cabuda a les seus de la Cambra de Diputats i del Senat.

Galeria dels Miralls - Versalles.jpg

El bandolerisme a la Catalunya moderna

dissabte, 27/11/2010

El tema del bandolerisme ha atret l’atenció dels historiadors des del segle XIX, en plena Renaixença, quan es volia veure en aquests personatges a uns veritables líders de la llibertat enfront del poder castellà. Nyerros i cadells eren els dos bàndols de la disputa política segons la visió romàntica del fenomen. En el segle XX els estudis més significatius va realitzar-los Joan Reglà i les aportacions més recents les trobem a les obres de Núria Sales i Xavier Torres.

pguinard.jpgA Catalunya, com en molts indrets del Mediterrani quan va decaure l’impuls econòmic medieval en favor de l’eix atlàntic, va esclatar el fenomen del bandolerisme que es perllongaria al llarg dels segles XVI i XVII.

El bandolerisme, amb una base popular i aristocràtica, té els seus orígens en la crisi de la baixa edat mitjana, tot i que el període de la seva màxima intensitat el trobem entre 1540 i 1640 per iniciar la seva declinació en la segona meitat del segle XVII.

D’aquesta manera, el bandolerisme abraçaria el segle XVI i culminaria al voltant dels anys trenta del segle XVII. L’etapa de plenitud del fenomen s’hauria de situar en les primeres dècades del segle XVII, moment en el que van aparèixer bandolers com Rocaguinarda o Serrallonga.

Tradicionalment s’ha posat l’èmfasi en els bandolers del Barroc (segle XVII) perquè coincidia amb la rivalitat entre nyerros i cadells. Els noms de llegenda del bandolerisme català es trobarien emmarcats en aquest període i la literatura i el folklore van fer que perdurés la seva memòria.

Així, el bandolerisme català es convertiria en una imatge literària reflectida, fins i tot, en les obres del Segle d’Or espanyol (El Quijote). El bandolerisme era presentat com un fenomen del segle XVI que assolia la seva plenitud en el Barroc, però en realitat el bandolerisme no és cap novetat de l’Època Moderna ja que els seus precedents els trobem en l’Edat Mitjana.

Un fenomen de tan llarga durada com el bandolerisme no pot tenir explicacions úniques. Les seves causes són complexes i no es troben en un motiu aïllat, sinó en un conjunt de factors que van actuar de manera interrelacionada.

bandolerisme.jpgJoan Reglà va explicar el bandolerisme segons la teoria maltusiana, plantejant que va ser l’excés de població el que va provocar que, per fugir de la misèria, s’entrés a formar part de les quadrilles o que els mateixos nobles empobrits fossin els bandolers.

És a dir, segons Reglà, el bandolerisme seria causat per qüestions demogràfiques i econòmiques. Serien “fills de la misèria” pel sobrepoblament de la muntanya que donava lloc a la desproporció entre població i recursos.

Aquesta explicació no pot ser acceptada de forma global com a explicació del fenomen del bandolerisme perquè aquest va començar en el segle XVI quan Catalunya era un país buit, poc poblat i, quan s’arribi al sostre maltusià, el fenomen del bandolerisme ja pot donar-se per acabat.

L’economia no pot ser una causa suficient per a explicar la complexitat del fenomen i els problemes per a eliminar-lo i el determinisme geogràfic també presenta deficiències perquè els bandolers procedien de tot arreu: venien de la muntanya (nyerros i cadells), però també de la plana i l’interior de Catalunya.

Altres autors han plantejat el fenomen del bandolerisme en relació amb els canvis provocats per la reestructuració de la societat i l’economia catalana. Així, el bandolerisme seria la sortida tant per als pagesos perjudicats per la sentència arbitral de Guadalupe com per als senyors o per alguns menestrals que no van trobar sortida a la decadència gremial. Aquesta explicació incideix en els integrants de les quadrilles, però no n’acaba d’explicar l’essència del fenomen.

Les lluites de facció entre la noblesa van ser la principal causa del fenomen del bandolerisme. El terme bandoler obeeix a dues accepcions diferents: saltejador de camins i malfactor rural, d’una banda, i seguidor d’un bàndol o parcialitat feudal de l’altra. Això suposaria una explicació del bandolerisme com una guerra privada entre senyors feudals per motius diversos.

El bandolerisme senyorial es pot deure a diferents motivacions, entre les quals no es pot descartar l’empobriment d’una part de la noblesa, però també pot ser una forma de preservar, mantenir o maximitzar la renda senyorial.

Els senyors protagonitzaven conflictes de llarga durada entre bandositats que es resolien al marge de la justícia reial. La lluita entre bandositats era una forma legal i sancionada pel dret per a resoldre els conflictes entre bàndols. Aquesta era una pràctica d’origen medieval encara vigent en els segles XVI i XVII.

Aquests conflictes requerien la mobilització d’un nombre important de persones. Així, vassalls, familiars, amics i mercenaris o malfactors van participar en aquests conflictes com a força de xoc. Les quadrilles eren les encarregades de donar suport militar als senyors.

La monarquia de Ferran II va regular a Catalunya les revenges privades per la via de les pragmàtiques i les constitucions. En la mesura que les “lleis” de la noblesa eren unes altres i prevalien, el bandolerisme denota la dificultat de la monarquia hispànica per a monopolitzar la violència. El desafiament no es prohibirà a Catalunya fins el 1670. L’autoritat reial només podia actuar quan la bandositat no s’ajustés a la “legalitat” que les regulava.

rocaguinarda.jpg

El resultat de la combinació d’aquests factors va ser l’aparició d’un grapat de quadrilles comandades per personatges que han esdevingut cèlebres en l’imaginari català (Bertomeu Camps, Montserrat Poch, Perot Rocaguinarda, Joan Sala Serrallonga) davant els quals la repressió dels virreis va resultar estèril.

Durant la primera meitat del segle XVII, quan el bandolerisme va assolir la seva màxima virulència, van aparèixer dues faccions enfrontades: nyerros i cadells. Tradicionalment, alguns historiadors han atribuït als nyerros la defensa dels valors feudals mentre que els cadells representarien els interessos de les viles i les ciutats. En realitat, però, com hem indicat, probablement nyerros i cadells no serien més que diferents cares d’una mateixa moneda.

Així, un bandoler pot ser definit com aquell membre d’una facció o bandositat, un partidari armat. És a partir del segle XVI quan trobem un bandolerisme de lladres i saltejadors de camins. En qualsevol cas, una definició no té perquè estar deslligada de l’altra, podia donar-se qualsevol de les tres variants.

Després de la Guerra dels Segadors el bandolerisme viurà un canvi amb la pervivència només dels saltejadors de camins sense la complicitat dels estaments privilegiats. Ara serien bandolers més fràgils davant l’autoritat reial i per aquest motiu van tendir a la desaparició.

Inquisició, jueus i moriscos en l’Espanya moderna

dissabte, 27/11/2010

El Tribunal de la Inquisició en la Monarquia Hispànica:

La Inquisició era una institució d’origen medieval que havia estat creada per l’Església amb la missió de vetllar per la integritat dels costums i per la puresa de la fe cristiana i de combatre i castigar les heretgies, és a dir, les idees que l’Església considerava falses. Posteriorment, la Inquisició va ampliar el seu camp d’acció i va perseguir altres delictes, com la blasfèmia, la bruixeria, els pecats contra natura o l’incest. Per tant, era un tribunal eclesiàstic.

Escudo_inquisicion.gifA la Corona d’Aragó, en el segle XIII, es va institucionalitzar una primera Inquisició, sota control papal, per reprimir els progressos de les heretgies valdesa i càtara. Tanmateix, aquest tribunal va esdevenir inoperant a la pràctica des de finals del segle XIV.

La Inquisició va adquirir un paper polític i social molt rellevant en la Monarquia Hispànica durant tota l’època moderna. L’any 1478, els Reis Catòlics van aconseguir que el Papa Sixt IV els autoritzés la creació a Castella d’un tribunal del Sant Ofici, o Inquisició amb una composició mixta (eclesiàstica i civil) destinat, bàsicament, a perseguir i castigar els judaïtzants. Així, la Inquisició castellana, sota control directe dels reis, va adreçar les seves actuacions contra els cristians nous (jueus conversos), que eren acusats de mantenir en privat el culte de la religió hebraica.

Durant més de tres segles d’existència, el Tribunal de la Inquisició també perseguiria d’altres minories (com els moriscos i els protestants) i adversaris polítics (com els humoristes o els revolucionaris liberals d’inicis del segle XIX) i va organitzar una censura molt estricta sobre els llibres que s’editaven.

Ja des dels seus inicis, el nou tribunal es va caracteritzar pels seus mètodes contundents i poc respectuosos amb les garanties processals: mantenia en secret els noms dels delators, no es comunicava als detinguts els càrrecs pels quals eren processats, es recorria de manera habitual a la tortura, els béns dels condemnats eren confiscats pel tribunal, les sentències s’executaven en grans actes públics (actes de fe), els “reconciliats” (o penedits) eren objecte d’un tracte degradant que suposava de fet la seva mort civil, etc. Fins al 1498, més de 3.000 persones van ser condemnades a mort.

Torture_Inquisition.jpg

Auto_de_Fe_(1683).jpeg

El Tribunal va ser un instrument al servei de la monarquia, destinat a afavorir la seva política unificadora. Així, el Tribunal de la Inquisició es va implantar als regnes de la Corona d’Aragó l’any 1483, malgrat l’oposició de totes les institucions catalanes, que temien que el nou tribunal esdevindria una eina al servei de l’autoritarisme monàrquic i que, a més, veien amb preocupació l’afebliment del col·lectiu convers, en un context de crisi econòmica.

Index_Librorum_Prohibitorum.jpg

Tot i això, el monarca va aconseguir imposar-se, i el 1487, els inquisidors castellans van entrar a Barcelona. El primer inquisidor general nomenat pels Reis Catòlics va ser Tomás de Torquemada, el confessor del rei Ferran. Entre aquesta data i el 1505, el tribunal de Barcelona va processar més de mil persones, més de la meitat de les quals ja s’havien exiliat en els anys anteriors; només vint-i-cinc van ser absoltes.

A la segona meitat del segle XVI, en el context de la Contrareforma catòlica, Felip II va reorientar la Inquisició, que va esdevenir una eina poderosíssima contra el protestantisme, i, en general, contra qualsevol dissidència religiosa o fins i tot política. Es va imposar la censura prèvia de llibres, es van multiplicar els processos judicials, i es va utilitzar la Inquisició en els enfrontaments entre la monarquia i les institucions forals. L’ofensiva inquisitorial va anar acompanyada per altres mesures, com la prohibició d’estudiar a l’estranger. Tot plegat va suposar el tancament dels regnes hispànics en un moment de forta efervescència ideològica i cultural a Europa.

Les Corts de Cadis del 1812 van suprimir el Tribunal de la Inquisició, però Ferran VII el va restablir amb la Restauració absolutista de 1814. El 1820, durant el Trienni Liberal, la Inquisició va ser novament abolida i la seu de Barcelona va ser saquejada. Però no seria fins el 1834 quan la regent María Cristina l’aboliria definitivament en plena Revolució Liberal espanyola.

L’expulsió dels jueus:

Els jueus constituïen una minoria important en la societat catalana medieval, sobretot en els nuclis urbans.

Durant l’edat mitjana van arribar a Catalunya molts jueus procedents de França. Gairebé tots van instal•lar-se a Barcelona i a les grans ciutats comercials com Perpinyà, Girona, Lleida, Tortosa o Cervera. En general, els jueus eren mercaders, però també n’hi havia que es dedicaven a prestar diners i a la medecina, activitats que a l’edat mitjana estaven prohibides per als cristians.

Els jueus no gaudien dels mateixos drets que els altres ciutadans, patien una discriminació popular molt activa i, legalment, pertanyien al rei. L’agost de l’any 1391, molts dels barris jueus de les ciutats catalanes, els calls, van ser assaltats i destruïts en un pogrom antijueu, i la majoria dels jueus van ser obligats a convertir-se al cristianisme.

Alhambra_Decree.jpg

La implantació del Tribunal de la Inquisició a la Corona d’Aragó i l’expulsió dels jueus decretada pels Reis Catòlics l’any 1492 mitjançant l’Edicte de Granada van provocar l’emigració d’aquests cap al sud d’Itàlia i el nord d’Àfrica i la desaparició de les comunitats jueves a les ciutats catalanes.

L’expulsió dels moriscos:

El procés de reconquesta portat a terme pels habitants dels regnes cristians de la Península Ibèrica va durar prop de vuit segles i va finalitzar amb la conquesta del Regne de Granada pels Reis Catòlics l’any 1492. Els pobladors de religió musulmana dels territoris conquerits que van decidir quedar-s’hi es van convertir majoritàriament al cristianisme mitjançant capitulacions. Aquests habitants eren anomenats moriscos.

En molts indrets, sobretot al País Valencià, els moriscos van continuar la pràctica de la religió musulmana i van conservar la llengua àrab i els costums propis. Tanmateix, és probable que al Principat, i fins i tot al Regne d’Aragó, en el moment de la seva expulsió es trobessin en un procés força avançat d’assimilació cultural.

En els primers segles de l’època moderna, les Illes Balears i el litoral mediterrani de la Península eren atacats constantment per pirates berberescos, els quals hi feien nombroses incursions i hi prenien captius. La Monarquia Hispànica va considerar que la població morisca els donava suport i va decidir expulsar-la.

Així, el 1609, durant el regnat de Felip III, es va decretar l’expulsió dels moriscos de la Península Ibèrica. La mesura obeïa a motivacions de tipus religiós i social, però també estratègics. En una primera fase, el mateix any 1609, es va produir l’expulsió dels moriscos valencians, que van ser prèviament concentrats als diversos ports del regne. El 1610 es va dur a terme l’expulsió dels moriscos dels altres territoris peninsulars. El nombre total de moriscos expulsats va ser de 273.000 (5.000 a Catalunya).

La_Expulsión_de_los_Moriscos.jpg

L’expulsió dels moriscos, que treballaven principalment en els conreus de regadiu, va ser molt negativa per a l’agricultura dels regnes de València i Aragó, llocs on habitava la major part de la població morisca. Al País Valencià eren unes 135.000 persones, prop d’un terç dels habitants del regne, i a l’Aragó, uns 60.000 (un 20 % de la població total), concentrats també a les zones meridionals.

A Catalunya, els moriscos constituïen un col•lectiu d’unes 8.000 persones que es concentraven a les valls de l’Ebre i el Segre, però l’impacte de la seva expulsió va ser menor, ja que proporcionalment eren menys nombrosos que en els altres territoris de la Corona d’Aragó.

A la Corona de Castella, els moriscos eren poc més de 100.000, amb una presència important als territoris d’Andalusia, Castella-la Manxa i Múrcia.

La sort dels moriscos expulsats va ser diversa. Molts moriscos valencians van ser abandonats a les portes del presidi d’Orà (de titularitat hispànica) i van ser saquejats per tribus locals. En la segona fase de l’expulsió, els moriscos dels altres regnes van ser enviats inicialment als ports de la Provença, on alguns van ser robats per mariners provençals. Molts, però, van obtenir finalment una bona acollida a Tunis i en altres àmbits de Barbaria.

Per als regnes hispànics, l’expulsió dels moriscos va suposar la definitiva imposició de l’ortodòxia catòlica, en un context caracteritzat pel triomf de la Contrareforma.

L’organització social catalana a l’Època Moderna

divendres, 26/11/2010

A l’Època Moderna encara estava vigent l’ordenació social basada en la divisió estamental en tres blocs que complien amb una funció social determinada. Si bé la nova societat de l’Època Moderna s’estructurava entre els que vivien de les seves rendes i els que vivien de les activitats mecàniques, aquesta barrera social no era insalvable i existia l’escalada cap a situacions d’honor. Per tant, des d’activitats “vils i mecàniques” o l’exercici de l’administració del patrimoni agrari era possible l’ascens a nivells socials més elevats.

La Societat Estamental:

  • Estament Eclesiàstic (Oratores).
  • Estament Militar o Noble (Bellatores).
  • Tercer Estat (Laboratores).

Els estaments eclesiàstic i militar eren privilegiats en qüestions fiscals, judicials i polítiques tot i que representaven només a una minoria de la població. La seva funció social estava considerada com a superior i per això eren els estaments privilegiats de la societat d’Antic Règim.

L’evolució social de la Catalunya dels segles XVI i XVII mostra l’emergència de nous grups socials, l’estancament d’altres i, fins i tot, la desaparició d’uns quants. Així, es va donar una renovació de les estructures pageses després de la sentència arbitral de Guadalupe i les estructures menestrals urbanes van presentar canvis com l’eclosió dels paraires i dels blanquers negociants. També va incrementar-se de forma notable la presència de comerciants i mercaders.

En el sector de la noblesa van donar-se una varietat de situacions diferents. Així, un important sector mercantil i pagès va incorporar-se als rengles de la petita noblesa a través de l’obtenció de títols de ciutadà honrat. L’endeutament senyorial per la caiguda de les rendes i la impossibilitat d’ascendir a càrrecs a les Corts que va portar a un sector al bandolerisme són altres característiques del període.

Els estaments privilegiats:

  1. Estament Eclesiàstic.
    1. Clergat Regular (ordres religiosos).
    2. Clergat Secular.
  2. Estament Militar.
    1. Alta Noblesa titulada.
    2. Nobles.
    3. Cavallers.

El clergat català. El braç eclesiàstic era el primer en dignitat i precedència a les Corts Generals. A les darreries del segle XVI detenien el 24,72% dels llocs del Principat. L’Església catalana va patir durant els governs de la casa d’Àustria un important procés de desnacionalització.

El 1523, la monarquia va aconseguir el dret de presentació de les vacants de les seus episcopals. Des d’aquell moment els nomenaments van obeir a una qüestió clarament política i la seva evolució del 1640 al 1715 demostra que la presència de bisbes catalans i no catalans va igualar-se.

D’altra banda, a partir del Concili de Trento va emergir la figura del rector per a intentar portar a la pràctica les directrius de la Contrareforma, tant pel que fa a la doctrina de l’Església com a l’enquadrament de la societat pagesa.

El nou rector sorgit del Concili de Trento era una persona instruïda que havia d’haver passat pel seminari diocesà. Aquest nou rector va esdevenir un referent per a la comunitat i s’havia de convertir en un veritable notable rural. El rector era el supervisor de la societat pagesa.

Per a controlar a la pagesia, el rector es recolzava en els caps de la comunitat pagesa: els propietaris dels masos. Aquests obtenien un reconeixement social a través de la seva relació amb l’Església i el rector obtenia a canvi la certesa de controlar des dels masos a la població flotant i al proletariat flotant. Rectors i propietaris dels masos pretenien enquadrar la societat pagesa.

La noblesa. La noblesa catalana presentava una jerarquia dividida en tres graons: la noblesa titulada (grup reduït amb només 11 títols); la noblesa aristocràtica; i la petita noblesa, els cavallers i els militars. Així, aquests títols configuraven el braç militar a les Corts Generals.

La noblesa era senyora de vassalls i detenia la titularitat de la jurisdicció del 46,79% dels llocs del Principat i dels comtats. La jurisdicció era la base del poder senyorial ja qué facilitava el cobrament de la renda dominical que era la base del poder i la força senyorial. Per afrontar les dificultats derivades de la caiguda de la renda la noblesa va utilitzar, principalment les armes que li atorgava la jurisdicció.

L’evolució de la noblesa va experimentar diferents processos durant l’Època Moderna. Hi ha un allunyament per part d’una part de la noblesa catalana titulada provocada pel fet d’haver emparentat amb branques de la noblesa castellana. Així, els nobles amb un major patrimoni com els Cardona i els Montcada van esdevenir absentistes al emparentar amb els Medinaceli.

Al llarg de l’Època Moderna la noblesa va viure un procés d’urbanització. La crisi rural, els perills del bandolerisme i l’atracció de la vida urbana van suposar el trasllat de part de la noblesa a Barcelona i altres ciutats.

D’altra banda, la noblesa patia un endeutament crònic que no suposava que els nobles deixessin de tenir grans fonts d’ingressos. La càrrega de censals no va desaparèixer de la seva comptabilitat i disposaven d’un gran patrimoni diversificat amb censos, delmes, molins…etc.

El Tercer Estat. El món urbà i la diferenciació pagesa:

El Tercer Estat o Estat General no era totalment homogeni, tant per qüestions econòmiques com pels privilegis de que gaudien els seus integrants. Així, de forma dispersa, podem trobar algun sector que gaudís d’algun tipus de privilegi dins d’aquest sector social majoritari a l’Antic Règim.

El privilegi era un fet reconegut jurídicament que concedia el rei a una universitat (municipi), a un grup de persones o a un estament plantejant una exempció o algun tipus de benefici dels destinataris. D’aquesta manera, trobem que podia haver viles concretes amb privilegis reconeguts al llarg del temps. Els gremis també eren un grup privilegiat pel seu dret exclusiu a produir un determinat producte.

El Tercer Estat:

  • Ciutadans/Burgesos Honrats.
  • Doctors en Dret i Doctors en Medicina.
  • Mercaders → Grans comerciants.
  • Artistes → Arts Liberals (Col·legis).
  • Menestrals → Arts mecàniques (Confraries i Gremis).
  • Pagesia.

La nova oligarquia urbana: ciutadans honrats i juristes. Allò que distingia a la nova oligarquia ciutadana a Barcelona i a la Catalunya dels segles XVI i XVII era el seu caràcter rendista i que, fins i tot, va arribar a participar de molts dels drets de la noblesa. Els ciutadans honrats pertanyien a una categoria social exclusivament urbana localitzada a dotze ciutats catalanes.

Els ciutadans urbans pertanyien a un sector benestant que abandonava l’activitat professional per esdevenir rendista. No vivien de treballs “vils i mecànics” i la seva base econòmica era la renda de la terra. No podien formar part de l’estament militar a les Corts i tampoc podien accedir als càrrecs de diputat i oïdor militar.

A més dels ciutadans honrats, la nova elit ciutadana també estava configurada pels juristes ja que l’exercici d’aquesta professió era una manera d’ascensió social, representava una sortida per als segons fills de la noblesa i era una manera de sortejar la difícil situació econòmica del període 1630-70.

Mercaders, artistes i menestrals. Els mercaders, negociants i grans comerciants van concentrar-se a Barcelona i a les ciutats tradicionals catalanes. Tenien una categoria social superior als artistes i els menestrals.

A la part superior de la jerarquia social es trobaven els mercaders, després s’establia una clara divisió entre els artistes i els menestrals. Els artistes practicaven les arts liberals que no eren oficis manuals (notaris, llibreters, apotecaris, cirurgians…etc) i s’agrupaven en col·legis.

L’activitat més habitual a les ciutats catalanes dels segles XVI i XVII eren les relacionades amb el tèxtil i el cuir. Els menestrals exercien oficis mecànics i s’organitzaven en gremis o confraries.

Els gremis eren unitats fiscals, militars i polítiques que encara mantenien un elevat poder de convocatòria i asseguraven assistència als agremiats. La forta estructura jeràrquica dels gremis permetia la defensa dels seus interessos davant la presència de mercaderies estrangeres. Els gremis patiran una forta competència, sobretot en el segle XVII, per la implantació de la indústria a domicili.

La mobilitat social, tot i les endogàmies existents, era una realitat en l’Època Moderna. Molts mercaders, el sector més distingit d’aquest grup, havien sortit dels rengles dels menestrals i inclús alguns arribarien a ser ciutadans honrats o cavallers.

La pagesia i l’accés a la terra. La pagesia estava conformada per un grup heterogeni de treballadors de la terra. És un conjunt amb força diferències internes, en especial en l’accés a l’explotació de la terra.

El nucli cohesionador de la pagesia era la universitat i la parròquia, convertida en punt de trobada i d’unió dels habitant d’un lloc. La universitat es va organitzar com un element de defensa dels interessos dels pagesos davant del senyor respectiu o les entitats superiors.

Aquestes comunitats pageses estaven molt lluny de presentar situacions homogènies. Un cop superada l’etapa de diferenciació jurídica arran de la sentència arbitral de Guadalupe, el diferent grau d’accés a la terra establia unes veritables jerarquies entre la pagesia.

Formes de propietat, tinença i explotació de la terra:

Contracte Durada Forma de pagament Altres condicions

EMFITEUSI

(Domini directe)

Fadiga.

Lluïsme.

Capbrevació.

EMFITEUSI

(Domini útil)

Indefinida Cens anual

Herència.

Venda.

Subestabliment.

PARCERIA O MASOVERIA Temporal Parts de fruits Clàusules diverses
RABASSA MORTA Temporal Parts de fruits

El contracte d’emfiteusi. Els drets de propietat es troben repartits. L’emfiteusi implica la cessió d’us d’uns drets sobre un determinat immoble. És el tipus de contracte que predomina en aquest període.

En el contracte d’emfiteusi s’ha de diferenciar entre el domini directe i el domini útil. El domini directe era la propietat reservada a la persona que posseïa la terra (senyor). El domini directe donava dret a percebre censos anuals en espècie, treball o diners.

D’altra banda, el domini útil era per a la persona que rebia el dret a treballar la terra del senyor (pagès). Era de durada indefinida i donava facultats per a treballar la terra. Es podia transmetre en herència, vendre’s i crear un subestabliment –cedir la terra en explotació a una altra persona–. Aquest contracte podia ser beneficiós per a la pagesia perquè, en principi, no es podia fer fora de les terres al camperol que l’havia signat.

Els drets del domini directe apareixien en el cas de venda del domini útil. Així, la fadiga suposava el dret a rescatar el domini útil igualant la oferta que hagués rebut el camperol; el lluïsme era el dret del senyor a rebre una part proporcional del preu de venta a un tercer i la capbrevació suposava el dret del senyor a exigir el reconeixement dels drets que li devien. La capbrevació és una forma de control senyorial.

Les parceries i les masoveries. La masoveria és una variant del contracte de parceria que s’ajusta al tipus d’explotació agrària típica de Catalunya: el mas. Aquest contracte incloïa l’obligació del masover a residir en el mas. Era un contracte de tipus temporal a curt termini.

El masover havia de realitzar un pagament proporcional a la collita. No tot els contractes eren iguals, així, segons la participació de cadascuna de les parts el contracte podia variar. D’altre banda, la iniciativa a l’hora de conrear depenia del propietari que era qui establia les condicions de l’explotació.

El pagès també havia de realitzar una sèrie de prestacions en treball en l’explotació del mas. Al ser un contracte a curt termini permetia una actualització de les rendes que havia de percebre el senyor en funció de la conjuntura. En canvi, l’emfiteusi suposava amb el pas del temps una devaluació de les rendes que percebia el senyor.

La propietat de la terra sempre era del senyor que la cedia temporalment perquè la treballessin sota les seves concessions. Amb aquest contracte, el masover s’assegurava una vivenda per un temps determinat i havia de pagar de forma proporcional a la collita, fet que equilibrava els guanys i les pèrdues.

El contracte de rabassa morta. Aquest era un contracte de caràcter temporal amb uns límits imprecisos exclusiu per al conreu de la vinya. El contracte durava mentre visquessin els primers ceps plantats.

En el segle XVIII els propietaris buscaran limitar el temps de contracte fixant un nombre d’anys determinat –a llarg termini– i prohibint les tècniques agrícoles que mantenien vius els ceps.

El mode de pagament era, de forma similar al del contracte de masoveria, mitjançant una deducció proporcional de la collita. Amb el pas del temps es produirà un enduriment en les condicions dels contractes. Els rabassaires no tenien grans explotacions i les terres que treballaven eren, generalment, d’una qualitat ínfima i mediocre.

Estratificació social de la pagesia catalana:

  • Pagesia Benestant.
    • Propietaris.
    • Emfiteutes de vell origen.
  • Pagesia mitjana → Disposaven de prou terra per a satisfer les necessitats familiars.
  • Petita pagesia.
    • Masovers.
    • Rabassaires.
    • Mossos de mas i jornalers.

La crisi de la Baixa Edat Mitjana va afavorir a alguns emfiteutes de vell origen. El despoblament va suposar un increment dels masos rònecs (desocupats). Així, la propietat dels dominis útils va concentrar-se en mans d’aquells que van poder sobreviure a la crisi.

Les explotacions pageses van tendir a fragmentar-se mitjançant subestabliments o contractes d’explotació de la terra més precaris que beneficiaven a la pagesia benestant. Així, en aquest període, la pagesia anirà incrementant la seva precarietat. Els propietaris útils aniran disminuint, mentre que els sectors més modestos cada cop eren més nombrosos i estaven més empobrits.

El darrer nivell de la pagesia estava configurat per petits pagesos amb poca terra i pel proletariat rural format per jornalers, bracers, mossos, criades, dides, etc. Aquesta era una veritable població flotant que es trobava a l’expectativa de l’oferta de treball de les grans explotacions pageses. Hi havia que queien en la indigència.

La mobilitat social:

La població catalana de l’Època Moderna, en teoria, tenia un caràcter endogàmic que suposava la continuació dels oficis de pares a fills i la concertació de matrimonis dins del mateix estament social.

A la pràctica, però, els estaments no eren compartiments tancats hermèticament. La societat catalana de l’Època Moderna no era estàtica, sinó que presentava una mobilitat vertical. Així, trobem famílies que s’abocaran a l’empobriment i a la pèrdua de status social (habitual) i d’altres que seguien el camí invers.

Hi havia una sèrie de característiques i factors que conduïen a la promoció social. Així, la realització d’estudis universitaris, la realització de serveis al rei mitjançant càrrecs en l’administració que podia suposar la obtenció de títols, la  entrada dels fills segons al clergat o la política matrimonial com a intercanvi de riquesa per status social podien conduir a la promoció social.

L’ennobliment era l’aspiració social màxima d’aquelles famílies que comptaven amb un patrimoni important i que buscaven ascendir socialment. Sense recursos econòmics, però, difícilment es podia trobar l’oportunitat d’ascens social. Així, al llarg de l’Època Moderna, la línea de separació que distingia a la noblesa de la població amb més recursos tendirà a diluir-se perquè cada cop s’aproximaran més mitjançant el mode de vida rendista.

Els moviments demogràfics a la Catalunya Moderna

dijous, 25/11/2010

Les fonts demogràfiques:

L’estudi de la població en èpoques preestadístiques presenta greus dificultats per la manca de fonts específiques. Així, s’ha de recórrer als censos confeccionats amb motius fiscals que poden presentar un ampli marge d’error per motius d’ocultació per no pagar impostos.

D’aquesta manera, per calcular la població catalana en l’Època Moderna s’ha fet servir el recompte dels fogatges i al cens de Floridablanca de 1787. Les xifres s’han de prendre amb moltes precaucions, són dades deficients que requereixen un cert escepticisme i que poden variar segons la conjuntura econòmica del moment i l’estructura familiar.

Els fogatges són una font de tipus fiscal on només es registra al cap de família. Són la principal font de que es disposa per a realitzar una estimació de la població en el conjunt de Catalunya. El resultat del recompte dels fogatges ens ofereix el total dels caps de família registrats. Aquesta dada permet, mitjançant un coeficient multiplicador (habitualment 4), establir una estimació aproximada de la població.

A partir de la segona meitat del segle XVIII, la monarquia espanyola es plantejarà la necessitat de realitzar censos mitjançant criteris demogràfics. El cens més exacte que va fer-se és el de 1787 realitzat per ordre del ministre Floridablanca, aquest cens marcava una divisió de la població segons les edats, el sexe i l’estat civil.

El cens de Floridablanca tenia com a finalitat el control de la població. El govern buscava vèncer la resistència de la població a donar les seves dades per evitar el servei militar i el pagament d’impostos aprofitant un període de pau. Aquest recompte permetia conèixer el potencial real de l’Estat (productors, consumidors, soldats, impostos…etc).

El govern també buscava utilitzar el cens de cara a l’exterior com a element propagandístic del potencial espanyol. Les dades del cens van ser recollides pel personal governamental i eclesiàstic de cada localitat. El rector parroquial era un element utilitzat per la monarquia per a recollir les dades perquè era vist com una persona de confiança de la població.

L’evolució de la població. Etapes i factors:

La població catalana va tendir a créixer al llarg de l’Època Moderna, tot i el descens de 1655. Així, es pot dir que l’evolució demogràfica catalana és positiva. La població catalana del període modern presenta els comportaments propis d’una població del cicle demogràfic d’Antic Règim.

Catalunya presentava unes altes taxes de natalitat i mortalitat i la presència periòdica de crisis demogràfiques que feien caure el saldo demogràfic aconseguit amb anterioritat.  Catalunya era un país buit al començament del segle XVI que va omplir-se gràcies a l’important corrent migratori francès.

El 1497 hi havia només uns 224.356 habitants com a conseqüència de la forta crisi de la Baixa Edat Mitjana. Així, el segle XVI hauria estat un període de recuperació fins a assolir novament les dades del període medieval anterior. Aquest creixement seria resultat de la immigració francesa.

Aquesta evolució no va ser contínuament positiva per la davallada que va donar-se a mitjans del segle XVII. Entre 1626 i 1655 la població catalana va patir una forta pèrdua demogràfica com a conseqüència de l’epidèmia de pesta i els efectes de la Guerra dels Segadors.

No serà fins a finals del segle XVII quan es produeixi la recuperació demogràfica, compensant les pèrdues anteriors i donant pas al llarg creixement del segle XVIII. Tot i el creixement, la població no es trobava homogèniament repartida per tot el territori ja que a Barcelona es concentrava el 10% del total. El litoral català estava més densament poblat que l’interior.

Evolució de la població catalana (estrictament Principat):

ANY

FOCS

HABITANTS

1497

56.089

224.356

1515

59.967

239.868

1553

67.327

269.308

1626*

118.750

475.000

1655*

89.250

357.000

1717

127.000

508.000-700.000

1787

900.000-1.200.000

* Dades de J. Nadal (no existeix fogatge)

Etapes de la demografia catalana a l’Antic Règim:

  1. Segle XV → Davallada demogràfica → Crisi de subsistència
    1. Pesta negra
    2. Guerra (Guerra Remença i Guerra Civil
  2. 1497-1626 → Redreç demogràfic
    1. Arribada de la immigració francesa
    2. Alta taxa de natalitat.
  3. 1626-1655 → Davallada demogràfica → Pesta i crisis de subsistència
    1. Guerra dels Segadors
    2. Disminució de la immigració francesa
  4. 1655-1787 → Increment demogràfic → Desenvolupament natural de la població
    1. Atenuació de la mortalitat catastròfica
    2. Major esperança de vida.

Factors demogràfics:

Mortalitat. La mortalitat a l’Antic Règim podia ser ordinària o be extraordinària o catastròfica. La mortalitat ordinària era aquella que es produïa en absència de crisis demogràfiques i era molt elevada en aquest període com a conseqüència de la precarietat de la situació econòmica i sanitària.

Hi havia una forta mortalitat infantil que es situava en torn al 50%. Aquesta situació no millorarà tot i el creixement demogràfic. La demografia catalana d’Antic Règim esta marcada per la dada de que un de cada dos infants no arribava a l’edat adulta. Especialment crític era el primer mes de vida dels infants.

D’altra banda, la mortalitat catastròfica estava produïda per les crisis de subsistència, la guerra i les epidèmies. Les crisis de subsistència eren produïdes principalment per la carestia d’aliments i l’alt preu que assolien aquests produït per l’especulació.

En els segles XVI i XVII Catalunya va veure’s afectada per la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió i els conflictes hispano-francesos. Després de 1714, ja no es produiran grans conflictes a Catalunya fins que el 1793 esclati la Guerra Gran contra la França revolucionària.

Les epidèmies eren el factor que produïa els grans descensos de població, en especial la pesta. Les autoritats municipals havien d’organitzar l’aparell sanitari per evitar l’entrada a les ciutats de les epidèmies. Així, les autoritats buscaven l’aïllament de les zones on s’havia decretat la pesta mitjançant el tall de les comunicacions i les quarantenes.

La presència de la pesta a Catalunya va ser més regular durant el segle XVI. Aquesta dinàmica canviarà en el segle XVII quan la malaltia comenci a controlar-se, però l’epidèmia de 1651-54 serà la més important que afecti el territori català des de la Baixa Edat Mitjana.

Aquesta epidèmia va arribar en plena Guerra dels Segadors, quan Barcelona es trobava sota el setge militar, fet que va accelerar la capitulació de la ciutat el 1652. A més, hi havia una forta crisi de subsistència que va fer incrementar la mortalitat de forma espectacular.

La pesta desapareixerà a Catalunya des de mitjans del segle XVIII, però no totes les malalties de tipus epidèmic van desaparèixer. Així, el paludisme i la verola seran presents en el segle XVIII amb un impacte important. En resum, el segle XVIII només va suposar una atenuació de la mortalitat.

Natalitat. La Catalunya moderna presenta una alta taxa de natalitat per a compensar l’elevada mortalitat que es produïa. La combinació d’aquests factors feia que el règim demogràfic de l’Època Moderna tingués un creixement molt lent.

Migracions. Els corrents migratoris podien ser de caràcter intern (entre territoris del propi marc català) o externs. Un corrent migratori intern no contribueix a l’augment de la població. En canvi, les migracions externes sí contribuïen a l’increment de la població. En aquest període van arribar a Catalunya immigrants de procedència diversa, però el pes demogràfic més important van tenir-lo els immigrants francesos.

Un factor important i significatiu en l’evolució de la demografia catalana en el segle XVIII serà l’avançament de l’edat de matrimoni, fet que va permetre un major aprofitament del període de fertilitat. La conjuntura econòmica favorable del segle XVIII va permetre més possibilitats de treball i expectatives de formació d’una família, fet que va estimular la nupcialitat.

Mitjana d’edat de defunció dels adults:

Dones

Homes

Segle XVII

Urgell

38

43

Conca de Barberà

38

45

Segle XVIII

Delta del Llobregat*

50

48

Delta del Llobregat**

62

56

* Període entre 1700 i 1750.

** Període entre 1750 i 1800.

L’increment demogràfic que va produir-se entre 1655 i 1787 està marcat per la desaparició de la pesta i un atenuament generalitzat de la mortalitat catastròfica (guerra, fam i epidèmies). La població va experimentar un desenvolupament natural ja que no va produir-se un descens de la mortalitat infantil ni va incrementar-se la immigració com en el segle XVI. La mortalitat adulta sí que va experimentar un retrocés que va tenir com a conseqüència un increment de l’esperança de vida.

La immigració francesa dels segle XVI i XVII:

Durant el segle XVI i fins 1630, un bon nombre de francesos van abandonar els seus llocs d’origen per raons derivades de les Guerres de Religió i la superpoblació crònica que patia el Pirineu i el Pre-Pirineu. Aquests emigrants van trobar al Principat i als comtats un territori convertit en un gran mercat de treball per la crisi demogràfica que patia Catalunya des de la Baixa Edat Mitjana.

L’estudi dels fenòmens migratoris en aquest període és força complex. La principal font de que disposem per a l’estudi de la immigració francesa a Catalunya en l’Època Moderna és el cens de francesos que va el·laborar-se amb motiu de la guerra hispano-francesa de 1637. Altres fonts alternatives per a l’estudi de la immigració són els registres parroquials que permeten establir, de forma aproximada, una cronologia del flux migratori.

Aquesta font aporta una important informació quantitativa relacionada amb la població d’origen francès instal·lada a la costa catalana (4.214 persones). Qualitativament, els cens no es limita a recomptar els francesos, sinó que els interroga sobre les seves dades personals.

Dades del cens:

  • Nom, cognom i ofici.
  • Lloc de procedència, temps de residència a Catalunya i temps de residència a la població.
  • Edat.
  • Estat civil: Nom i dades personals de la dona. Dades dels fills.
  • Familiars francesos a Catalunya.
  • Béns i mode de subsistència.

Principalment, la immigració francesa va composar-se de població masculina. La presència femenina és minoritària. La majoria dels immigrants van encabir-se en els rengles inferiors de la pagesia (jornalers). En els casos urbans van realitzar oficis artesanals.

Majoritàriament procedien de les diòcesis frontereres. Arribaven amb una edat molt jove al territori català, una edat per treballar. La majoria també va arribar soltera i en edat de procrear. Era mà d’obra no especialitzada.

Majoritàriament van casar-se amb dones del país, fet que va suposar que, en general, la migració fos definitiva. En canvi, els temporers no arribaven a establir-se al país. Això va suposar que la immigració francesa contribuís al redreç econòmic i demogràfic del país.

Ritme cronològic de la immigració francesa:

  1. Fase ascendent (finals del segle XV-1540).
  2. Fase de plenitud immigratòria (1540-1620).
  3. Fase de declivi (1620-1660).

Els principals motius que van motivar l’arribada de la immigració van ser les Guerres de Religió franceses (1560-1599) situades en la zona pre-pirenaica i el desequilibri entre població i recursos que es donava en el Migdia francès que, a més, era una zona pobra.

Catalunya vivia una situació de despoblament i presentava les condicions òptimes per a rebre els corrents migratoris. Així, cap a finals del segle XVI entre el 10 i el 20% de la població masculina seria d’origen francès.

La davallada dels fluxos migratoris a partir de 1620 va produir-se per la fi de les Guerres de Religió i per la millora de les perspectives econòmiques a França, mentre Catalunya entrava en un període de crisi. L’esclat de la Guerra dels Segadors, la crisi de subsistència i l’epidèmia de pesta faran que la davallada immigratòria s’agreugi. D’aquesta manera, a la segona meitat del segle XVII i al segle XVIII els percentatges de la immigració d’origen francès seran més reduïts i poc decisius per a l’evolució demogràfica del país.

Les noves orientacions de l’economia catalana durant els segles XVI i XVII

dijous, 25/11/2010

Ja en el segle XVIII, autors com José Cadalso o Campomanes constataren el creixement econòmic del Principat que diferencià Catalunya de la resta de la península. Entre els autors espanyols estava canviant l’estereotip del poble català. Així, del tòpic del català bandoler es va passar al tòpic del català treballador i estalviador (“los holandeses de España”).

En el propi segle XVIII va sorgir una interpretació històrica per explicar aquest creixement i l’atribuïen als efectes produïts per la monarquia borbònica des de la implantació de la Nova Planta. Aquesta teoria explicativa de l’expansió econòmica catalana tindrà una continuïtat al llarg del temps.

Serà amb l’obra de Pierre Vilar, Catalunya dins de l’Espanya Moderna, quan es contradigui la interpretació tradicional per explicar el creixement del segle XVIII en els canvis produïts durant el segle XVII. La historiografia catalana va passar de qualificar els segles XVI i XVII de “període obscur” a revaloritzar-los i a realitzar una anàlisi que subratllés els aspectes més positius.

En aquest període es posa de relleu la recuperació demogràfica i el redreçament econòmic després de la crisi de la Baixa Edat Mitjana. Això sí, l’evolució econòmica presentarà oscil·lacions en la seva recuperació.

J. Torres i A. García Espuche han establert una cronologia sobre els canvis qualitatius produïts en els segles XVI i XVII per explicar i fonamentar el creixement que es produirà en el segle XVIII. Així, entre 1550 i 1640 (a partir de 1600 segons Torres) es donarien els canvis qualitatius de l’economia catalana. Uns canvis que van iniciar-se abans dels grans conflictes bèl·lics de l’Època Moderna que seran un parèntesi en el creixement econòmic que es confirmarà en el segle XVIII.

La producció agrària:

La Catalunya de l’Alta Edat Moderna vivia essencialment de la producció agrícola i ramadera. La producció agrària estava marcada pel predomini dels cereals i, en menor grau, de la vinya i l’olivera. L’agricultura catalana dels segles XVI i XVII estava bàsicament dedicada a l’autoconsum amb una producció que garantia la pròpia subsistència dels camperols.

Característiques de l’agricultura catalana dels segles XVI i XVII:

  1. Característiques estructurals.
    • Autoconsum.
    • Policultura.
    • Escàs desenvolupament tècnic.
    • Rendiments baixos i irregulars.
  2. Elements i tendències de transformació.
    • Lluita pel retrocés del guaret.
    • Especialització vitícola.

El sistema agrari català no va presentar grans canvis durant aquest període. La rotació biennal cereal-guaret seguia sent majoritària i el bou i la mula es mantenien com a animals de tir. Tècnicament, l’agricultura catalana moderna era molt limitada, tant per les eines com pels mètodes que empraven..

Per a garantir la subsistència hi havia una certa varietat de conreus. Així, a més dels conreus tradicionals d’època medieval (cereals, vinya i olivera), trobem de forma minoritària la presència de conreus destinats a activitats de tipus industrial com el lli o el cànam.

El treball humà era el factor clau per l’increment de la producció agrícola. Els rendiments eren baixos i irregulars per l’efecte de factors externs com les plagues o les alteracions climàtiques.

L’evolució de la producció durant aquests dos segles està marcada per les fluctuacions de les collites. Les tendències generals de la producció agrària catalana assenyalen un creixement de la producció durant el segle XVI, amb bones collites durant el període central i una caiguda de la producció entre 1580 i 1640. Els canvis i les transformacions arribaran lentament.

Elements i tendències de canvi. El guaret serà reduït per incrementar el rendiment de la terra. Així, de la rotació biennal es passarà a limitar el temps del guaret per donar pas a la rotació triennal introduint el conreu de llegums. L’impacte d’aquest canvi, en general, serà molt reduït perquè només va donar-se al voltant de la ciutat de Barcelona.

El conreu dels cereals ocupava del 50 al 80% de la superfície cultivada, mentre que la vinya podia ocupar del 15 al 20% i l’olivar del 5 al 7%. Durant el segle XVII, en algunes zones, va produir-se un progressiu desplaçament dels cereals en benefici dels llegums i també va donar-se un fort progrés de la vinya gràcies a les concessions d’establiments a rabassa morta.

En el camp de la viticultura es tendirà cap a la especialització gràcies a l’increment de la producció de vins i aiguardents. Ja des del segle XVII, el conreu de la vinya canviarà a través de l’increment de la demanda d’exportacions.

La producció de cereal i vinya:

Baix Camp Maresme Garraf Tarragonés Alt Penedés
Vinya 57,3% 55,1% 50,1% 43,5% 16,1%
Cereals 16,1% 38% 45,4% 33,1% 81,7%

Aquest canvi en la producció vitícola es produirà en el marc tradicional de la producció catalana de vi. El Penedès encara no era la gran zona vitícola com ho serà des de finals del segle XVIII. El Penedès era una zona principalment dedicada al conreu de cereals (81,7% del terreny). El conreu de la vinya només suposava el 16,1% de la superfície cultivada.

El conreu de la vinya a l’Època Moderna s’ha de situar en el litoral (Baix Camp, Maresme, Garraf i Tarragonès). D’aquesta manera, una ciutat com Reus va adquirir importància gràcies a la producció vitícola. Reus es convertirà en la segona ciutat catalana a finals del segle XVIII. El punt de sortida cap a l’exterior dels vins produïts a Reus serà el port de Salou.

L’impuls de l’especialització vitícola va procedir de la demanda exterior, especialment de comerciants del nord d’Europa –Províncies Unides i Anglaterra– que, des de finals del segle XVI, cada cop tindran una presència més important al marc mediterrani amb la finalitat de proveir el Mediterrani de cereals.

Aquesta presència, circumstancial en els seus inicis, s’anirà consolidant perquè el seu comerç es basava en productes de consum massiu com els cereals, la pesca salada, els productes colonials (sucre, cafè o espècies) i les manufactures. Paulatinament, aquests comerciants aniran creant una xarxa comercial en el retorn als seus països amb productes com el vi i l’aiguardent.

L’increment de la demanda vitícola estimularà la producció a Catalunya d’aquests productes. A més, en el context de les guerres de França amb les Províncies Unides i Anglaterra en el segle XVII, la producció vitícola catalana es veurà afectada en positiu al convertir-se en un mercat alternatiu perquè holandesos i anglesos s’abastissin de vins i aiguardents.

Aquest procés suposarà un canvi en l’orientació de la producció vitícola que ara es dirigirà cap al mercat. L’increment de la demanda farà que la producció concentri el conreu de la vinya en aquestes zones.

L’expansió vitícola suposarà el conreu de noves terres i la substitució parcial del cereal per la vinya. Aquesta substitució comportarà un dèficit de cereals que s’hauran de buscar en el mercat per a la subsistència. Les relacions comercials s’intensificaran en aquest període.

La producció vitícola irà lligada als contractes de rabassa morta que era una solució més rentable per als senyors i propietaris que la contractació de jornalers. Els rabassaires conreaven la terra i pagaven una part proporcional de la collita.

Les activitats industrials. La manufactura tèxtil:

Al començament de l’Època Moderna, a Catalunya hi havia només una dotzena de ciutats de més de 2.000 habitants. Barcelona era la ciutat més poblada amb uns 35.000 habitants. En el marc urbà el percentatge de persones dedicades a l’agricultura i la ramaderia era insignificant. L’única excepció era la ciutat de Lleida que mantenia un alt percentatge agrícola.

Les necessitats primàries (alimentació, habitatge i tèxtil) concentraven la majoria de l’ocupació catalana en l’Època Moderna. El tèxtil va convertir-se en la principal activitat industrial des de la seva expansió en el segle XIV i ja participava dels corrents comercials.

La crisi baixmedieval va suposar un descens de la població activa i un declivi del tèxtil que es refarà a partir del segle XVI. En el segle XVII aquesta recuperació patirà una nova contracció per la reducció de la població activa i dels treballadors del tèxtil. Finalment, el segle XVIII suposarà el declivi definitiu de l’activitat tèxtil en el món urbà durant l’Època Moderna.

Aquest declivi de l’activitat manufacturera tèxtil a les ciutats s’explica per dos causes: la competència dels teixits estrangers que arribaven a un preu més baix des del nord d’Europa mitjançant els comerciants i que eren més atractius pel consumidor; i la nova distribució geogràfica de la indústria tèxtil.

D’aquesta manera, la indústria tèxtil va iniciar un procés que implicava la tendència cap a la ruralització i la localització en viles menors perquè això suposava una reducció de costos que permetia la competència amb els draps procedents de l’exterior. La mà d’obra pagesa (parcers i petits emfiteutes) trobarà un complement als seus precaris ingressos amb la implicació en el procés productiu tèxtil.

D’aquesta manera el tèxtil perdrà pes específic dins de les activitats urbanes, però no tots els oficis relacionats amb aquesta indústria seguiran la mateixa tendència. En el procés productiu intervenien diversos oficis.

Cicle productiu del tèxtil de llana:

  • Fabricació:
    • Paraire.
    • Filador/a.
    • Teixidor.
    • Tintorer.
    • Paraire.

El paraire era la persona encarregada d’adquirir la matèria primera (llana). Teòricament, comptava amb un cert capital per invertir en la compra de la llana. El paraire era qui realitzava les operacions prèvies en la llana.

El filador transformava la llana en fibra. Un cop el drap estava teixit i tintat, les operacions finals en el procés de fabricació les podia realitzar el propi paraire que després comercialitzaria el producte. El paraire era la persona clau en el procés.

  • Confecció i venda:
    • Sastre.
    • Flassader.
    • Sombrerer.
    • Calceter.
    • Botiguer.

Evolució de les persones dedicades a l’ofici del tèxtil a Girona:

1360 1558 1651 1695
Fabricació 196 241 62 47
Venda i confecció 135 83 105 66

El desplaçament de la indústria tèxtil cap al món rural serà per part dels realitzadors del procés productiu de fabricació. La confecció final i la venda va seguir present en el món urbà. Les ciutats seran cada cop menys industrial però, a la vegada, més comercials.

Després d’aquest procés la geografia del tèxtil català variarà amb el desplaçament de la producció cap a les viles properes a Barcelona com Sabadell, Terrassa o Mataró i altres punts com Granollers, Vic, Manresa o Igualada.

La participació catalana en els corrents comercials:

En l’evolució del comerç exterior català en l’Època Moderna podem distingir diferents etapes en les quals serà decisiva el període 1550-1640:

L’expansió medieval (segles XIII-XIV). El comerç marítim català en l’Edat Mitjana estava centrat a la Mediterrània (Provença, Itàlia i el nord d’Àfrica) mitjançant la navegació de cabotatge.

També es mantenien relacions comercials amb l’Imperi Bizantí a la Mediterrània Oriental. El port de Barcelona va esdevenir un gran centre d’intercanvis internacional i de redistribució de mercaderies cap a la resta de la Península i Europa.

La crisi de la Baixa Edat Mitjana. El segle XV va suposar el declivi del comerç exterior català. Barcelona perdrà la seva condició de port destacat en benefici dels ports italians (Gènova).

La recuperació i les novetats de l’Època Moderna. Tot i la crisi baixmedieval, Catalunya va mantenir els intercanvis amb l’exterior i en l’Època Moderna iniciarà un procés  de recuperació lligat als canvis d’orientació geogràfica de les relacions comercials internacionals.

La Mediterrània va retrocedir com a àmbit de les relacions comercials catalanes, en especial en el cap del comerç de llarga distància cap a orient. Les principals causes d’aquest procés van ser la inseguretat de les xarxes orientals, la competència estrangera i el canvi d’orientació geogràfica del comerç europeu.

Inseguretat. La confrontació de la monarquia hispànica amb l’Imperi Turc suposarà l’aparició dels corsaris que van comportar una gran inseguretat en la navegació comercial.

Competència genovesa. Les xarxes comercials estrangeres, en especial els mercaders-banquers genovesos que estaven implicats en el finançament de la monarquia hispànica seran una competència insalvable. Així, Nàpols i Sicília, llocs tradicionals de comerç dels mercaders catalans, entraran a l’òrbita genovesa mitjançant concessions del monarques hispànics. A més, rebran el monopoli de la comercialització de la llana aragonesa.

Canvi del comerç. El comerç europeu viurà un procés de canvi que suposarà el desplaçament del pes econòmic cap a la zona atlàntica potenciant així altres circuits comercials.

    Procedència geogràfica de les importacions barcelonines (1695-96):

    • Península Ibèrica → 20%
    • Mediterrània → 25%
    • Amèrica → 21%
    • Nord d’Europa → 29%
    • Orient → 5%

    Els mercaders catalans i el comerç amb Amèrica:

    Sevilla/Cadis Barcelona
    1500-1525 10 3
    1525-1575 25 10
    1575-1600 40 65

    Durant l’Època Moderna es potenciaran rutes comercials alternatives que relacionaran Catalunya amb la Península Ibèrica, Amèrica i el nord d’Europa. El flux d’intercanvis va tenir una gran continuïtat en el període 1550-1640.

    Les relacions comercials amb Amèrica no eren lliures per l’existència del monopoli del port de Sevilla. Això suposarà que les relacions comercials amb Amèrica hagin de ser indirectes. Aquest monopoli es traslladarà de Sevilla a Cadis el 1617 però la situació seguia sent la mateixa.

    Serà a partir de la segona meitat del segle XVIII quan s’obri la possibilitat de realitzar el lliure comerç amb Amèrica (1765) per alguns ports com el de Barcelona. A partir d’aquest moment, de forma restringida, Barcelona podrà comerciar amb algunes illes del Carib com Cuba o Puerto Rico.

    Tot i això, el mercat americà ja va prendre força des del segle XVI. En tot el període els mercaders catalans van ser poc importants a Amèrica. El comerç català s’orientava cap a Sevilla, Cadis o Lisboa que seria el pont capa a Amèrica. Es pot constatar la presència dels productes catalans al continent americà tot i la poca presència de mercaders.

    Altre circuit que veurà reforçat el volum de circulació de mercaderies serà el peninsular gràcies a la presència catalana a les fires castellanes que donaven la possibilitat d’arribar a altres mercats internacionals.

    La decadència catalana a la Mediterrània es veuria compensada per la presència a aquestes fires que serien el principal punt d’atracció dels mercaders catalans que hi portarien draps, cuirs i paper. Els mercaders catalans exportaven productes elaborats a Amèrica o a Castella i tornaven amb primeres matèries necessàries per a la seva indústria.

    Ja en els anys seixanta del segle XVI aquestes fires veuran decaure la seva importància. Això va suposar un procés de desplaçament dels comerciants catalans a Madrid (villa y corte) que estava desenvolupant-se a gran velocitat. L’evolució d’aquests vincles comercials en el segle XVII es desconeix.

    Després de la crisi de les fires castellanes es recuperaria la importància del comerç mediterrani, tot i la competència dels poderosos mercaders genovesos, i s’obririen altres mercats alternatius. El nou circuit europeu creat a partir de l’expansió del comerç del vi i l’aiguardent també anirà adquirint importància.

    Canvis econòmics i evolució de la jerarquia demogràfica urbana catalana:

    1. Les viles de litoral aniran incrementant la seva importància al llarg de l’Època Moderna, especialment les ubicades en la zona central de Catalunya com a conseqüència dels canvis agrícoles i comercials.

    2. Un segon arc interior pròxim a Barcelona també incrementaria la seva importància com a conseqüència del desenvolupament del tèxtil manufacturat.

    3. Entre els segles XVI i XVII es produirà una reordenació del sistema urbà en el que el pes demogràfic i econòmic es concentrarà principalment a Barcelona i a les viles properes.

    4. L’economia catalana tendirà cap a l’especialització del territori segons les activitats realitzades.