Entrades amb l'etiqueta ‘Segle XVII’

Guerra i separació (3): El retorn de Catalunya a la Monarquia Hispànica

dimarts, 10/07/2012

A l’octubre de 1652, Barcelona es rendia davant dels exèrcits de Joan Josep d’Àustria i Catalunya es reintegrava en la Monarquia Hispànica. Ràpidament van iniciar-se les negociacions entre la ciutat de Barcelona i la monarquia amb l’objectiu de redefinir el marc polític dels vençuts. De les condicions polítiques que Barcelona posava sobre la taula de negociacions podem deduir que no existia penediment en l’aventura francesa, fet que va causar un gran debat en el si del Consell d’Aragó, l’òrgan que havia d’elaborar la proposta d’actuació sobre la Catalunya recobrada.

El 14 de novembre, els membres del Consell d’Aragó van proposar tres possibles línies d’actuació reial sobre Catalunya:

  1. La primera opció era atorgar el perdó total a Catalunya i les seves institucions, sense cap tipus de “mudanza alguna de gobierno o reformación”.
  2. La segona via proposava una política de repressió sobre Catalunya, un escarment “de manera que se conozca que la indignación Real está sobre aquellos que la han ofendido”.
  3. La solució intermèdia recomanada pel Consell d’Aragó suposava una repressió selectiva fonamentada en el control del Consell de Cent mitjançant les insaculacions i el domini militar de la ciutat de manera que “quede muy superior la clemencia, mirando a la prevención, más que el castigo y escarmiento de lo pasado”.
Retrato_de_Felipe_IV_a_caballo.jpg

Felip IV

El 3 de gener de 1653, Felip IV va atorgar el perdó general als catalans, el 12 de febrer va confirmar les constitucions i lleis generals de Catalunya i el 13 de març va retirar el segrest dels impostos de la Generalitat. El resultat va ser que Barcelona i Catalunya mantenien tota l’estructura política existent amb anterioritat a 1640, i també algunes novetats institucionals que s’havien introduït durant el període de guerra.

Tanmateix, tot i l’aparent continuïtat, la Monarquia Hispànica va introduir algunes eines per assegurar-se el control sobre el territori reincorporat. Així, si bé el règim pactista va mantenir-se, les institucions més emblemàtiques van veure reduïda la seva autonomia quan Felip IV va reservar-se les insaculacions i desinsaculacions de la Diputació del General i del Consell de Cent de Barcelona. Igualment, la presència continuada de les tropes hispàniques al Principat va dotar els virreis d’una posició de força que mai abans havien gaudit. Finalment, la pressió fiscal va incrementar-se a través dels donatius voluntaris i les lleves d’homes.

És a dir, després de la reincorporació del Principat a la Monarquia Hispànica, la ciutat de Barcelona i Catalunya mantenien tota l’estructura política existent amb anterioritat a 1640, però s’iniciava una nova etapa caracteritzada per un procés de reequilibri entre el rei i el regne, de manera que les tendències absolutistes podien començar a obrir-se pas després d’un segle de conflicte.

Guerra i separació (2): Catalunya sota la monarquia francesa durant la Guerra dels Segadors

dilluns, 9/07/2012

El febrer de 1641 s’iniciava una etapa de domini francès sobre Catalunya, que a la vegada veia com desapareixia la principal figura de la revolta i separació del Principat: el 28 de febrer moria Pau Claris. En poc temps, l’idíl·lica aliança amb França donaria pas a una nova realitat en la qual el Principat passaria a convertir-se en una simple colònia francesa, política i econòmicament. Era igual la Monarquia Hispànica que França, les dinàmiques i la lògica de l’Estat modern s’imposaven als privilegis de l’oligarquia.

Louis_XIII.jpg

Lluís XIII

LouisXIV-child.jpg

Lluís XIV

La nova Diputació del General va tancar les negociacions per a ratificar l’aliança de Catalunya amb França. Així, el 19 de setembre de 1641, el rei Lluïs XIII va signar a la Péronne un pacte que preservava formalment l’ordenament institucional i legislatiu català i que incloïa algunes reformes com l’abolició dels quints dels impostos municipals, la limitació de la jurisdicció de la Inquisició o la regulació dels allotjaments. Tanmateix, la dependència militar catalana respecte de França limitaria la vigència del pacte francocatalà.

Entre 1641 i 1652, Catalunya va estar sota les ordres de vuit lloctinents diferents, cap d’ells català. Tot i això, en la pràctica, foren tres les persones que realment van succeir-se en el poder francès sobre el Principat: Bernard Du Plessis de Besançon (1640-1641), artífex dels primers pactes amb França i ànima de la resistència catalana a la Batalla de Montjuïc; René de Voyer d’Argenson (1641-1643), intendent encarregat de la institucionalització del poder francès a Catalunya; i Pèire de Marca (1644-1652), visitador que dirigiria la repressió contra els dissidents del poder francès.

Marca,_Pierre_de.jpg

Pèire de Marca

Si bé en l’àmbit oficial i protocol·lari les relacions de les institucions catalanes amb la monarquia francesa oferien una aparença idíl·lica i alguns èxits militars van aixecar adhesions a la nova etapa política, la realitat és que aviat començaria a qüestionar-se la fermesa de l’aliança política amb els Borbons francesos, especialment des de l’entronització de Lluís XIV com a nou rei de França.

En aquest sentit, la caiguda del comte-duc d’Olivares com a privat de Felip IV, l’assignació a Catalunya d’un paper cada cop més marginal i secundari en la política francesa, els problemes interns derivats de l’allotjament de les tropes franceses, la introducció de la competència comercial francesa, les creixents tensions entre l’administració francesa i les institucions catalanes, les repetides vulneracions de lleis i constitucions, i l’arribada de les primeres derrotes militars, van fragmentar la classe dirigent catalana.

Milkau_Kardinal_Jules_Mazarin_in_seiner_Bibliothek_252-2.jpg

Cardenal Mazzarino

D’aquesta manera, el procés revolucionari i la ruptura amb la Monarquia Hispànica de Felip IV per integrar Catalunya en la monarquia francesa van derivar en una creixent divisió social interna. Així, una part de la classe dirigent va prendre partit contra França. Bona part dels desafectes a la causa francesa van acabar fugint o sent desterrats del país per part de les autoritats borbòniques. Per tant, la inestabilitat i la permanent conflictivitat naixia entre els mateixos dirigents catalans.

D’altra banda, en el plànol militar, després de la derrota de Montjuïc, la Monarquia Hispànica només controlava el Rosselló, Roses, Tortosa i Tarragona. S’iniciava un conflicte fronterer. El primer front de batalla va ser Lleida, fins que el 1644 les tropes castellanes van ocupar-la definitivament. El següent espai de conflicte bèl·lic va ser Tortosa, caiguda en mans dels exèrcits de Felip IV el 1650. I l’ofensiva final de l’exèrcit hispànic es centraria en el setge a Barcelona entre 1650 i 1652. És a dir, Catalunya esdevenia un nou front de guerra dins del conflicte general europeu de la Guerra dels Trenta Anys.

Felipe_IV.jpg

Felip IV

Els anys finals del domini francès sobre Catalunya van caracteritzar-se per la inestabilitat política propiciada per l’esclat de la crisi de la Fronda (1648-1653) que va patir la monarquia de Lluís XIV. Així, la crisi política i social que havia esclatat a França va acabar de desconnectar Catalunya de la cort de París. En aquest context, la manca de trameses de diners per pagar les tropes i la interinitat permanent en la qual es desenvolupava l’administració francesa van combinar-se amb les creixents manifestacions antifranceses i amb l’ofensiva militar hispànica.

A més, la llarga guerra, els persistents allotjaments, les cremes de collites i la manca de braços al camp van significar un retrocés significatiu de la producció agrària i un creixement de la mortalitat. D’aquesta manera, els aliments van començar a escassejar i el malson de la fam va convertir-se en una realitat. I a la guerra i la fam encara es sumaria l’epidèmia de pesta de 1650-1652.

Juan_Jose_de_Austria.jpg

Joan Josep d’Àustria

D’altra banda, després de la Pau de Westfàlia de 1648, la recuperació de Catalunya va convertir-se en l’objectiu primordial de la monarquia de Felip IV. I aprofitant-se de la feblesa francesa, els exèrcits hispànics van anar reconquerint implacablement el país. L’agost de 1651 s’iniciava el setge i bloqueig de Barcelona, una llarga batalla de supervivència que els catalans tenien perduda abans de començar. Així, l’11 d’octubre de 1652, Barcelona capitularia davant les tropes de Joan Josep d’Àustria, qui concediria un perdó general del qual s’exceptuaven els dirigents polítics més significatius de la revolta i separació. D’aquesta manera, la major part de Catalunya retornava a l’obediència de la Monarquia Hispànica dels Àustries.

Guerra i separació (1): la República Catalana de 1641

divendres, 6/07/2012

A mitjans de 1640 les relacions entre les institucions catalanes i la Monarquia Hispànica havien arribat a un punt extremadament crític. Finalment, les disputes polítiques, fiscals, jurídiques i ideològiques que s’arrossegaven des de finals del segle XVI van derivar en una fase de confrontació oberta. Així, amb l’elecció de Pau Claris i Francesc de Tamarit com a diputats, dos homes arrelats amb fermesa a les tradicions catalanes, el conflicte semblava inevitable.

Des del punt de vista de les institucions catalanes, la política del privat de Felip IV, el comte-duc d’Olivares, havia suposat un desastre per a Catalunya. Els greuges es concretaven en: la guerra amb França, el problema de l’allotjament de les tropes, la introducció de noves càrregues fiscals, prejudicis en el món del comerç i la continuada vulneració de les lleis i constitucions catalanes.

Pau_claris_i_casademunt.jpg

Pau Claris i Casademunt

Per la seva banda, la Monarquia Hispànica també acumulava greuges contra les institucions catalanes: l’alliberament de Francesc de Tamarit, la mort del virrei i comte de Santa Coloma, la persecució dels funcionaris reials durant el Corpus de Sang, els atacs populars a les tropes reials… Però la Monarquia es mostrava especialment alarmada per la creixent rumorologia que indicava l’inici de negociacions entre França i Catalunya.

Durant els mesos de juny i juliol de 1640, les institucions catalanes, mitjançant memorials, cartes i ambaixades, van demanar reiteradament a Felip IV i Olivares la sortida de les tropes reials de les terres del Principat com a solució per a pacificar el territori. La resposta dels ministres, però, va ser sempre negativa sota la justificació del perill d’una invasió militar francesa i la incapacitat de la Generalitat i el Consell de Cent per a mantenir l’ordre públic a Barcelona i Catalunya.

Felipe IV.jpg

Felip IV

Tanmateix, Olivares havia comès un greu error polític i estratègic. La doble i simultània pressió sobre les classes dirigents catalanes mitjançant la detenció dels seus representants és sumava a la pressió sobre les classes populars pageses a través de les lleves, els impostos i els allotjaments va desembocar en un rebuig comú a la política reial. D’aquesta manera, amplis sectors de la societat catalana, urbana i rural, convergien en el rebuig a la monarquia de Felip IV i la política del seu privat.

En aquest context, el 12 d’agost de 1640, Felip IV va donar l’ordre que l’exèrcit reial envaís Catalunya amb l’objectiu d’aturar les “alteraciones” i concloure les corts de 1626-1632.

Retrato_ecuestre_del_conde-duque_de_Olivares,_by_Diego_Velázquez.jpg

Comte-duc d'Olivares

Davant de les notícies arribades des de la cort, el 15 d’agost, Pau Claris va reactivar les negociacions que des del maig les institucions catalanes mantenien amb la França de Lluís XIII i el cardenal Richelieu. Resultava imprescindible trobar un aliat davant de la imminent invasió del Principat. Pels pactes de Ceret del 24 de setembre l’oligarquia catalana i la monarquia francesa arribarien a un primer compromís: l’ajut militar de França concretat en 6.000 infants i 2.000 cavalls pagats per la Generalitat.

El 27 d’agost, Pau Claris va reunir la junta particular dels braços residents a Barcelona, la qual va realitzar una convocatòria de braços generals per “tornar a establir la justícia y donar remey de l’estat de la província”. D’aquesta manera, la Junta General de Braços, inaugurada el 10 de setembre, es convertiria en el poder revolucionari dissident que legitimaria i organitzaria la resistència contra els exèrcits enviats per la Monarquia Hispànica. En ella participaven els representants de la ciutat de Barcelona, la Diputació i les autoritats de localitats amb pes específic a les corts. Com a principal mesura, la Junta creava una junta de guerra i una altra d’hisenda, les quals haurien de ser les encarregades de mobilitzar els homes i els recursos econòmics per a la guerra imminent.

Louis_XIII.jpg

Lluís XIII

És a dir, la Junta de Braços va legitimar políticament el trencament amb la Monarquia Hispànica de Felip IV, va organitzar la resistència en els seus aspectes militars fiscals i judicials, i va legitimar la política exterior d’aliances militars.

Tanmateix, els plans militars d’Olivares van seguir endavant. El temps de la política donava pas al temps de la guerra. Així, el novembre, un exèrcit de més de 30.000 homes encapçalat per Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, marquès de los Vélez, cap militar i nou virrei de Catalunya, penetrava a Catalunya per les terres de l’Ebre. Des de la seva base de Tortosa, el nou virrei demanava la total subjecció dels vassalls catalans i acusava la Diputació del General i la Junta de Braços de “diferentes crímenes de Lessa Magestad y de expresa rebelión maquinando […] contra la prosperidad de la Corona”, a la vegada que amenaçava les localitats que col·laboressin amb els rebels a perdre “todos sus fueros, usages, privilegios y sus rentas”.

Philippe de Campaigne Richelieu.jpg

Cardenal Richelieu

L’entrada a sang i foc de l’exèrcit castellà en el Principat empenyia definitivament l’oligarquia catalana a l’aliança amb França. I és que davant de l’exèrcit reial, els catalans oferien 8.000 infants i 500 genets a l’espera d’un ajut francès que no s’acabava de complir. En conseqüència, en els primers moments, la invasió castellana va resultar gairebé una passejada triomfal que va portar l’exèrcit reial a les portes de Barcelona.

Sense cap altra alternativa, el 16 de gener de 1641 Catalunya es convertiria en república sota la protecció francesa. Ara bé, l’astúcia política del cardenal Richelieu i els seus agents diplomàtics deixava les autoritats catalanes en una posició total de dependència respecte de França. És a dir, el relat d’una Diputació del General convertida en república independent és més una ficció literària que una realitat política. França era l’única sortida possible per evitar que els exèrcits castellans arrasessin el Principat.

Batalla_de_Montjuïc_de_1641.jpg

La Batalla de Montjuïc de 26 de gener de 1641

D’aquesta manera, el 23 de gener, sota l’amenaça militar de l’exèrcit filipista que es trobava a punt d’assaltar Barcelona i davant la pressió política francesa, el braços van haver de jurar fidelitat a Lluís XIII, esdevingut nou comte de Barcelona “com en temps de Carlemany”. Certificada l’aliança francocatalana, el 26 de gener es produïa la Batalla de Montjuïc. L’atac desordenat de les tropes castellanes dirigides pel marquès de los Vélez va propiciar la victòria dels defensors francocatalans de Barcelona, els quals van obligar les tropes hispàniques a retirar-se fins a Tarragona. Ara sí, s’iniciava una breu etapa de separació entre Catalunya i la Monarquia Hispànica.

El Corpus de Sang

dimecres, 4/07/2012

En l’època moderna, el dia del Corpus representava una de les principals fites religioses i litúrgiques de qualsevol ciutat catòlica. En el cas de Barcelona, a més, era el dia en el qual els segadors, pagesos temporers dels voltants, contractaven la feina per a la temporada de sega dels camps del pla de la ciutat que s’iniciava en els dies següents. El 1640, però, l’agitació social contra l’allotjament de les tropes reials, els terços,  a causa de la guerra amb França incrementava el perill d’un aldarull. La indecisió del virrei i dels consellers va fer que les portes de la ciutat s’obrissin seguint la tradició. Es buscava transmetre una sensació de normalitat. Tanmateix, aviat es veuria que aquesta decisió havia estat un error majúscul.

D’aquesta manera, el 7 de juny, dia del Corpus, uns cinc-cents segadors, amb rebels mesclats entre ells, entraven a Barcelona. Cap a les vuit del matí, tres segadors van protagonitzar un primer aldarull al carrer Ample. Va ser un incident fortuït en el qual aquests segadors van barallar-se amb uns velluters, un dels quals va deixar ferit un segador. A més, els rumors indicaven que un dels velluters era criat d’un dels agutzils de la ciutat. En conèixer-se l’incident, uns tres-cents segadors que s’estaven a la Plaça del Carme van dirigir-se al Pla de Sant Francesc, davant del palau del virrei Dalmau de Queralt, el comte de Santa Coloma, per protestar. S’havia iniciat l’avalot.

De la protesta va passar-se al tiroteig amb els ocupants del palau i els segadors van radicalitzar-se fins al punt d’intentar cremar l’edifici. Malgrat els esforços dels consellers i els diputats, del bisbe de Barcelona i dels de Vic i d’Urgell l’avalot va estendre’s. Només la presència dels membres de la milícia urbana, fortament armats, va aturar l’assalt.

Corpusdesang.jpg

A continuació, les autoritats van intentar treure els amotinats de la ciutat, però els segadors van canviar el seu objectiu i van dirigir la seva ira contra els funcionaris reials, saquejant i cremant les cases dels membres de l’Audiència i del lloctinent del mestre racional, a la vegada que assaltaven les presons amb els crits de “Visca la terra!”, “Muiren los traïdors!”, “Muira el mal govern!”, però també de “Visca lo Rei!”.

Alleugerida la pressió contra el seu palau, el virrei Santa Coloma va marxar cap al baluard de Santa Eulàlia amb l’objectiu de refugiar-se en una galera genovesa que l’esperava. Però va canviar d’opinió en el darrer moment: no va embarcar-se i va optar per restar a la ciutat refugiat a les drassanes.

Mentrestant, l’avalot continuava. Els segadors van assaltar el palau de García Toledo, el marquès de Villafranca, general de les galeres del rei. En el tiroteig, el conseller terç Josep Massana, qui intentava calmar els ànims, va caure del seu cavall. Ràpidament va estendre’s la falsa notícia que el conseller terç havia mort i la revolta va generalitzar-se. Els menestrals i els veïns del barri de la Ribera, que fins aquell moment s’havien mantingut expectants, van sumar-se decididament al motí.

gravat-1.JPG

Unes 2.500 persones van assaltar les drassanes i els defensors que van sobreviure a l’atac no van tenir més opció que fugir cap a Montjuïc. El virrei Santa Coloma va aconseguir fugir, però un grup d’avalotadors va trobar-lo a prop de l’ermita de Sant Bertran i va assassinar-lo d’una ganivetada.

La revolta s’estenia ràpidament. Tanmateix, el que inicialment eren atemptats contra els béns dels funcionaris reials aviat es convertirien en accions de pillatge indiscriminat. L’alçament ja no es dirigia únicament contra els soldats i els funcionaris reials, sinó també contra la propietat senyorial. A més, els habitants de la ciutat, activament o passivament, van solidaritzar-se amb els rebels.

Les autoritats de la ciutat van intentar fer fora els revoltats, però tots els intents van fracassar. Cap autoritat de l’administració reial tenia poder sobre els revoltats. D’aquesta manera, els segadors van dominar la ciutat fins el dia 11. Finalment, la columna d’avalotats va marxar de la ciutat sota el comandament del conseller en cap de Barcelona, el qual va aconseguir conduir els segadors cap a Sant Andreu de Palomar. Mentrestant, a Barcelona es produïa una demostració de força de centenars d’homes armats, comandats pel diputat militar, el veguer i el conseller terç, encarregats de restablir l’ordre a la ciutat comtal.

Pau Claris

dimarts, 3/07/2012

Màxim dirigent de la revolta catalana contra l’intervencionisme uniformista de la Monarquia Hispànica de Felip IV? L’home que va proclamar la República Catalana i va pagar-ho amb la seva vida esdevenint un màrtir oblidat de la historiografia? Un polític gris i mediocre amb l’únic mèrit de posar Catalunya sota el domini de la monarquia francesa de Lluís XIII? Pau Claris és un poliedre de la història, un personatge polèmic i en part contradictori, una figura pròpia de la Catalunya del seu temps.

Pau_claris_i_casademunt.jpg

Pau Claris i Casademunt

Pau Claris i Casademunt va néixer a Barcelona, l’1 de gener de 1586, dins d’una família de juristes originària de Berga i vinculada a la baixa noblesa i a la burgesia barcelonina, una família de l’oligarquia catalana amb una llarga llista de topades amb els virreis. Doctorat en ambdós drets, canònic i civil, va ser nomenat canonge d’Urgell el 1612, i des d’aquest càrrec va començar a participar en la vida política del Principat esdevenint defensor dels privilegis eclesiàstics.

Síndic eclesiàstic en les corts de Barcelona de 1626-1632, en les quals va oposar-se a les pretensions de la monarquia de Felip IV i Olivares. D’aquesta manera, Claris va presentar una actitud d’intransigència davant el projecte de la Unión de Armas i, sobretot, al cobrament dels delmes sobre els eclesiàstics. El 1634 va protagonitzar, amb d’altres membres de l’estament eclesiàstic, uns greus disturbis a Vic quan els delegats reials van pretendre cobrar aquest tribut. Igualment, va participar en els posteriors incidents armats Girona i la Seu d’Urgell (1634-1636) i va encapçalar l’oposició al nou bisbe de la Seu, Pau Duran, un reialista fervent que va intentar d’imposar per la força el cobrament dels delmes.

pau claris.JPG

Pau Claris i Casademunt

El juliol de 1638, davant l’agreujament de la situació política, va ser elegit diputat de la Generalitat, juntament amb Francesc de Tamarit i Josep Miquel Quintana, per al trienni 1638-1641. En començar el seu mandat va aconseguir establir un acord d’actuació amb el Consell de Cent barceloní. Les acusacions de contraban fetes contra la Generalitat, les lleves i els allotjaments dels terços del rei posteriors a la campanya de Salses van enfrontar-lo directament amb el virrei, el comte de Santa Coloma, qui va intentar empresonar-lo per la seva intervenció en els aldarulls contra els soldats, però Claris no va poder ser condemnat per manca de proves.

El buit de poder posterior al Corpus de Sang del 7 de juny de 1640 i la decisió del comte-duc d’Olivares d’envair Catalunya van situar-lo al capdavant de la resistència catalana a la monarquia. Era la ruptura definitiva entre la Generalitat i el govern del comte-duc d’Olivares. Com a president de la Generalitat, Pau Claris va ser el responsable de l’aliança militar amb França. Les converses amb el govern de Lluís XIII, iniciades pel seu nebot Francesc Vilaplana, acabarien amb la firma a Barcelona, el 12 de desembre de 1640, d’un pacte d’ajuda militar.

Igualment, Claris va ser el responsable de la convocatòria de la Junta de Braços que proclamaria la República Catalana el 16 de gener de 1641 i, davant l’imminent perill de setge de la ciutat de Barcelona per l’exèrcit castellà del marquès de Los Vélez, de la posterior acceptació de la sobirania de Lluís XIII sobre Catalunya “com en temps de Carlemany”, investint el rei francès com a nou comte de Barcelona amb el pacte d’observar les constitucions catalanes. Es consumava la separació de la Monarquia Hispànica, no la independència. Catalunya s’integrava en el regne de França.

Pau Claris va morir sobtadament el 27 de febrer de 1641, al cap d’un mes de la victòria franco-catalana en la Batalla de Montjuïc. Sembla ser que feia al menys un any que presentava problemes de salut, però la sospita d’un assassinat per enverinament per part d’espies castellans va sorgir des del primer moment com pot observar-se en la carta del mariscal francès Baró d’Espenan al cardenal Richelieu. Sembla ser que Claris va ser emmetzinat amb acqua di Napoli, un verí fet amb una mescla d’arsènic i herbes que hauria provocat una terrible agonia del president de la Generalitat mitjançant un intens dolor, fatiga i paràlisis parcials que el deixaren sense parla.

Figura històrica oblidada fins a la Renaixença del segle XIX, el naixement del catalanisme va convertir el personatge en un mite del nacionalisme cultural incorporat amb tots els honors a la història de Catalunya mitjançant les obres de Víctor Balaguer, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Josep Coroleu o Josep Pella i Forgas, entre d’altres. Tanmateix, l’elevació paral·lela de la figura de Rafael de Casanova com a mite del catalanisme associat a un discurs ideològic antifrancès que no encaixava bé en els fets de la Guerra dels Segadors sempre deixarien Pau Claris en un segon pla de l’imaginari català.

Català i castellà a la Catalunya moderna

divendres, 29/06/2012

Sovint es diu que la llengua castellana és aliena a Catalunya, afirmació que és com a mínim qüestionable. És indiscutible que la llengua pròpia del país és el català, idioma documentat des del segle IX i que va ser hegemònic al llarg de l’edat mitjana, compartint espai amb el llatí. Però això no implica que el castellà sigui quelcom aliè al país, sobretot si tenim en compte que la seva presència es remunta al segle XV. És un element més de la història cultural de Catalunya.

Des de finals del segle XV es pot constatar la introducció del castellà en el sistema lingüístic de Catalunya, i per extensió en els territoris de parla catalana. I en contra del que s’acostuma a creure, les causes de d’aquesta introducció no semblen obeir a una política planificada i organitzada per tal d’aconseguir una castellanització lingüística del país, sinó que van ser naturals. És un fet contrastat que la Monarquia Hispànica no va situar entre les seves prioritats polítiques ni la llengua ni els elements identitaris, com a mínim fins al segle XVII. Així, la introducció del castellà a Catalunya no va ser conseqüència de cap imposició lingüística ja que la monarquia no comptava ni amb els instruments necessaris ni va dissenyar mai una política d’unificació lingüística.

Homilies_d'Organya.jpg

Les Homilies d'Organyà, els documents literaris més antics escrits en llengua catalana (segle XII)

Ara bé, aquesta introducció va ser lenta i l’ús quotidià del castellà va trigar a prosperar. En la llengua escrita, la dels documents privats i també la dels documents públics, el català va ser ben viu i present al llarg de l’època moderna. D’aquesta manera, en el segle XVI l’aristocràcia catalana continuava emprant fonamentalment el català com a llengua materna, com es pot observar en la correspondència entre Francesc de Borja i Lluís de Requesens. I aquesta lògica preeminència s’ha de fer extensiva als estrats inferiors de la societat ja que a nivell oral el català mai va deixar de ser la llengua familiar i quotidiana dels catalans.

És més, en el cas de les elits catalanes podem observar que abans que la castellanització es produeix una italianització. Per exemple, si ens fixem en les biblioteques barcelonines del segle XVI, podem observar com els llibres en llatí (la llengua de la cultura escrita) són majoritaris, seguits del català i l’italià. És cap al darrer terç del segle XVI quan el castellà entra en competència amb les llengües catalana i italiana gràcies a l’eclosió de la literatura del Siglo de Oro.

Els primers testimonis del bilingüisme català/castellà a Catalunya els trobem en la literatura. Des del segle XV es pot observar la introducció del castellà, en un procés que culminaria en una castellanització de la literatura catalana i valenciana, com podem observar en les obres de Joan Boscà, Joan Timoneda, Juan Fernández de Heredia o Lluís Milà, entre d’altres.

Quines van ser les causes de la introducció del bilingüisme? Podem trobar diferents raons: la introducció de la dinastia castellana dels Trastàmara, la progressiva identificació del castellà amb la “llengua de la monarquia”, el fet que Barcelona deixés de ser la cort habitual del rei, el creixent prestigi de la llengua castellana que viu el seu llarg Siglo de Oro i comença a capitalitzar i fins i tot absorbir clàssics de la literatura catalana, etc. Però per sobre de tots aquests factors sobresurten dos elements fonamentals: el mercat de la impremta i l’Església.

El final simbòlic de l’edat mitjana i el transit cap a l’època moderna es relaciona amb l’aparició d’un nou fenomen de civilització: la invenció i expansió de la impremta. En el cas de Catalunya, les primeres impremtes es documenten cap a 1474 amb la presència a Barcelona de l’impressor alemany Enric Botel i amb la constatació, tres anys després, d’una compra de llibres impresos per part del cronista Pere Miquel Carbonell al llibreter Antoni Ramon Corró.

johann-gutenberg.jpg

Les primeres impremtes a Catalunya es documenten a Barcelona cap a 1474

Així, l’ús de la impremta a Catalunya va desenvolupar-se d’acord amb la demanda comercial que tenien els llibreters i amb la tècnica aportada per tipògrafs d’origen germànic. D’aquesta manera, el comerç del llibre de Barcelona va integrar-se progressivament en els circuits internacionals, important llibres als grans centres europeus de la impremta i la llibreteria, com Venècia i Lió, i després va redistribuir-los a escala catalana i peninsular. Cap a finals del segle XVI el sector del llibre va convertir-se en un dels principals productes exportats des de Catalunya.

La mateixa naturalesa de la impremta feia prevaldre el criteri del mercat en el seu intent de disminuir els costos dels llibres. És a dir, la impremta per a ser rentable requeria d’uns alts tiratges i un alt nombre de lectors potencials. Aquesta lògica mercantil va suposar un factor d’inhibició de la producció literària en català i va afavorir la creació d’un nou mercat de lectors en llengua castellana. D’aquesta manera, el castellà es convertia per els escriptors catalans en el millor vehicle de transmissió de les seves obres literàries, tant a nivell peninsular com a nivell europeu.

D’aquesta manera, podem establir una cronologia de la producció impresa de Barcelona que resulta reveladora: entre 1501 i 1530 predominen les edicions en llatí; entre 1530 i 1559 l’hegemonia correspon a les publicacions en català; entre 1559 i 1570 el predomini torna a ser del llatí; i és al darrer terç del segle quan les edicions en castellà assoleixen el primer lloc de la indústria del llibre de Barcelona, just quan el sector va decantar-se pel mercat castellà. La llei del mercat s’havia imposat per sobre de qualsevol altra consideració convertint el castellà en la llengua hegemònica de la impremta i la literatura culta en detriment del llatí i del català.

Obras_de_Boscán_y_Garcilaso_de_la_Vega.jpeg

Portada de "Las obras de Boscán y algunas de Garcilaso de la Vega repartidas en cuatro libros", llibre imprès a Barcelona el 1543.

Printing_towns_incunabula.png

Ciutats amb impremta en el segle XV

Respecte de l’Església, la seva incidència lingüística es pot detectar des del regnat de Ferran el Catòlic i la reforma dels ordres religiosos. Així, el 1493 arribava a Montserrat el prior de San Benito de Valladolid, García Ximénez de Cisneros, cosí del cardenal Cisneros. La seva influència va ser evident i Montserrat va esdevenir una mena de sucursal de Valladolid. El 1500 es publicava la primera obra en castellà que tenim documentada a Catalunya: el dietari de l’abat García Ximénez de Cisneros.

De forma progressiva, benedictins, caputxins, dominics, agustins i jesuïtes van començar a predicar en castellà. Els ordres més resistents al castellà van ser franciscans i escolapis. Però la penetració de la llengua castellana entre les comunitats religioses de Catalunya va ser enorme i el millor exemple d’això el trobem en el fet que la correspondència del caputxí Bernardí de Manlleu amb el president de la Generalitat durant la Guerra dels Segadors va ser en castellà.

D’altra banda, a finals del segle XVI, va iniciar-se una llarga controvèrsia sobre la llengua que calia emprar en l’ensenyament i en la predicació de la doctrina de l’Església. La polèmica es resoldria en els concilis provincials eclesiàstics de Tarragona de 1635-1637 en un debat articulat al voltant de la difusió efectiva que ambdues llengües tenien en la societat catalana, la capacitat expressiva de català i castellà, i la significació política de les llengües. Finalment, va aprovar-se una constitució sinodial que insistia a predicar sempre en la “lingua materna et chatalana”. Però aquesta resolució va ser paper mullat.

D’aquesta manera, el castellà va guanyar la batalla de les predicacions i la del mercat obert per la introducció de la impremta com a millor plataforma per a penetrar a la Catalunya moderna.

Tanmateix, és totalment inapropiat parlar d’una decadència lingüística del català en aquest període. El que trobem és la introducció del bilingüisme, no la substitució d’una llengua per una altra. És més, l’expansió del castellà va motivar una actitud de defensa i glosa de la llengua catalana, especialment des de mitjans del segle XVI, gràcies a la qual el català va afermar-se com a llengua escrita a través d’autors com Cristòfor Despuig, Geroni Taix, Pere Gil, Andreu Bosc, Pere Nicolau o Josep Elies Estrugós.

impremta.gif

Les impremtes del Principat mai van deixar d’estampar en català durant els segles XVI i XVII

D’aquesta manera, les impremtes del Principat mai van deixar d’estampar en català durant els segles XVI i XVII. Entre 1476 i 1610 van imprimir-se 250 llibres en llengua catalana i la xifra s’eleva fins a 664 en el període 1611-1785. I aquests impresos pertanyien majoritàriament a gèneres utilitaris que estaven destinats al consum massiu: vides de sants, goigs, catecismes, beceroles, tractats d’agricultura, salms i arts de ben morir, entre d’altres. És a dir, la crisi de l’edició en català no es produeix fins ben entrat el segle XVIII.

Però, a més, l’extensió o del català com a llengua escrita en aquest període encara és més evident en l’àmbit del manuscrit com es pot observar en els dietaris institucionals de la Generalitat o del Consell de Cent, així com en la multiplicació de diaris i memòries personals o en els documents notarials.

Finalment, tot i que podem considerar que aquest període coincideix amb una evident decadència de la literatura catalana, que no s’ha de confondre mai amb la llengua perquè és una realitat força diferent, s’ha de tenir present que a Catalunya també es poden detectar esforços i projectes per a fer de la llengua catalana un instrument d’expressió literària adequat al període. És a dir, existeix un moviment barroc de modernització i revitalització de la literatura catalana culta, representat per autors com Josep Fontanella, que reivindica, amb més o menys fortuna, el valor literari del català. Potser si situem aquesta literatura al costat de les obres d’autors contemporanis com Cervantes, Shakespeare o Rabelais certament ens pot semblar menor, però no per això l’hem de menysprear.

El comte-duc d’Olivares

dimecres, 27/06/2012

La història moderna d’Espanya no s’explica sense la figura de Gaspar de Guzmán y Pimentel, el comte-duc d’Olivares, el cortesà per excel·lència. L’home que entre 1621 i 1643 va dirigir la política de la Monarquia Hispànica de Felip IV amb autoritat. El darrer heroi de la monarquia dels Àustria i possiblement un dels màxims culpables de la seva ruïna. La seva imatge esdevé característica d’una època, representat per Velázquez amb una mirada inquisitiva, enfrontada a la multitud, sempre a la recerca de la gran passió que va moure la seva vida: el poder. La seva vida va consistir en un constant intent per convertir l’artificiós sistema polític de la Monarquia Hispànica en els fonaments d’un Estat modern.

Retrato_ecuestre_del_conde-duque_de_Olivares,_by_Diego_Velázquez.jpg

Gaspar de Guzmán y Pimentel va néixer a Roma, el 6 de gener de 1587. Pertanyia a la rància família sevillana dels Medina Sidonia. El seu avi, Pedro, s’havia convertit en el primer comte d’Olivares i el seu pare, Enrique, havia estat ambaixador i virrei de Nàpols i Sicília, a més d’un noble força ben considerat a palau. La mort dels seus germans grans va portar-lo, tot i ser el tercer fill, a introduir-se en la cort de Felip III. Pocs anys després es convertia en l’hereu de tots els béns de la família i del títol de comte d’Olivares i en el primer duc de Sanlúcar la Mayor. És per això que va passar a la història com el comte-duc.

conde-duque_Olivares_Velazquez.jpg

El 1615, el duc de Lerma va nomenar-lo gentilhome de cambra del príncep, el futur Felip IV. Era la gran oportunitat que Olivares estava esperant des de que, el 1608, s’havia retirat a Sevilla per administrar els seus dominis andalusos. I no la deixaria escapar. El comte-duc va unir-se a d’altres nobles de la seva generació amb l’objectiu d’enderrocar el privat reial i la seva política pacifista. Després de la pau del regnat de Felip III, havia arribat el moment de recuperar la guerra com a motor de l’Estat.

En pujar al tron Felip IV, el seu oncle, Baltasar de Zúñiga, va convertir-se en el primer ministre. Un any després, el comte-duc ocuparia el seu càrrec i es convertiria en el nou valido de la monarquia. A més, era nomenat gran d’Espanya, un dels títols que més ambicionava. Havia arribat el seu moment. No va deixar d’acumular càrrecs que reforcessin la seva posició de poder i privilegi: sumiller de corps, cavaller major, cambrer major, alcaide de l’Alcàsser de Sevilla, comendador major de l’Ordre d’Alcántara, gran canceller d’Índies, general de la cavalleria espanyola, tresorer general de la Corona d’Aragó i tinent general… El seu somni polític el convertia en el Richelieu de la Monarquia Hispànica.

Hereu ideològic dels arbitristes i de la tradició imperial, Olivares va concebre un programa polític basat a mantenir l’hegemonia dels Habsburg hispànics a Europa. Ara bé, l’esgotament financer i de recursos humans al qual havia arribat Castella en el segle XVII condicionava l’èxit d’aquesta política a la realització d’una profunda reforma política, econòmica i militar de l’Estat. El seu deure polític era triple: el reforçament del poder de Felip IV, la fe en la unitat d’Espanya i la lluita contra la venalitat de l’administració.

D’aquesta manera, Olivares va iniciar un programa de reforma moral  (Junta de Reformación) i va intentar introduir una redistribució més equitativa dels tributs a Castella, l’organització d’un sistema bancari vinculat a la corona i la subjecció dels regnes no castellans a una contribució financera i militar. Davant l’esgotament de Castella calia cercar els recursos en els altres territoris que configuraven la Monarquia Hispànica. En aquest sentit, el principi de diversitat territorial de la Monarquia Hispànica com a unió entre regnes iguals (aeque principaliter) es qüestionaria per primera vegada.

Conde-Duque_de_Olivares.jpg

El 1624, el comte-duc presentava el Gran Memorial, la síntesi del seu programa polític. El valido considerava imprescindible imposar una centralització de l’administració estatal que repartís les càrregues militars i fiscals entre tots els regnes i alleugerís el pes de les despeses castellanes. En síntesi, el programa d’Olivares aspirava a reforçar el poder del rei, centralitzant l’administració i retallant l’autogovern dels diferents territoris uniformitzant tot el territori hispànic a partir de la imposició de les lleis castellanes, que afavorien més el poder reial. És a dir, aquest programa implicava l’alteració del sistema institucional dels altres regnes hispànics en favor de la introducció de l’absolutisme.

Per aconseguir els seus objectius, Olivares proposava tres “caminos” en el Gran Memorial, un text adreçat directament al rei: 1. la integració gradual dels regnes mitjançant un sistema d’enllaços matrimonials i el nomenament dels naturals d’un regne per als càrrecs dels altres; 2. la negociació amb els regnes sota pressió militar perquè el monarca exercís una posició de força; i 3. provocar aldarulls durant la visita del rei a un regne perquè l’exèrcit pogués intervenir, ocupar el regne i fer valer el dret de conquesta.

El_conde-duque_de_Olivares,_by_Diego_Velázquez.jpgEn qualsevol cas, la conseqüència directa d’aquest programa polític va ser la Unión de Armas, un projecte que cercava l’increment del compromís dels regnes que integraven la Monarquia Hispànica perquè Castella compartís de forma més equitativa l’esforç humà i financer de la política bèl·lica. La Unión de Armas preveia la creació d’una reserva comuna de 140.000 homes, que serien aportats de forma proporcional per tots els regnes de la monarquia. Per exemple, a Catalunya aquesta unió hagués suposat l’aportació de 6.000 soldats catalans a l’exèrcit reial. Tanmateix, aragonesos i valencians van rebutjar la Unión de Armas i van limitar-se a pagar una contribució extraordinària. A Catalunya ni tan sols van cloure’s les corts.

Però aquest intent de construcció de l’Estat modern segons els principis de l’absolutisme centralitzador que rebutjaven els regnes perifèrics no va ser l’únic intent reformista d’Olivares. Així, al llarg de la dècada de 1630, va anar introduint un seguit de mesures econòmiques mercantilistes, per exemple els incentius a les manufactures de la llana i la seda, així com el proteccionisme del comerç. Igualment va suprimir l’impuesto de millones, va crear eraris estatals pel finançament de les obres públiques i va reformar la política monetària acabant amb les encunyacions massives per controlar la inflació.

L’esclat de la guerra amb França, el 1635, va comportar que Olivares adoptés mesures militars a Catalunya: lleves, allotjament de tropes, etc. Una situació explosiva que va veure’s agreujada per la guerra al Rosselló (1639-1640). Contràriament a allò que Olivares havia arribat a projectar i a aconsellar al rei, la situació de guerra amb França no va domesticar l’oligarquia catalana, la qual, aprofitant-se de l’esclat social que va marcar l’inici de la Guerra dels Segadors, va capitalitzar la revolta catalana contra Felip IV i va iniciar la secessió. En paral·lel, a Portugal, el desembre del 1640, per motius semblants, també es trencaven els llaços amb la Monarquia Hispànica. I la repressió militar amb la qual Olivares va contestar a les revoltes no va fer més que intensificar la resistència separatista.

Els fracassos militars del comte-duc d’Olivares, sumats al fracàs de la seva política i a la pressió exercida per certs sectors nobiliaris (a Andalusia alguns aristòcrates havien intentat una secessió) van portar finalment al rei Felip IV a prescindir d’Olivares el 1643. El comte-duc va exiliar-se a Toro, on va ser processat per la Inquisició per la publicació d’un text reivindicatiu, el Nicandro, que no va ser escoltat per Felip IV. L’home que vivia pel poder moriria un any després, el 22 de juliol de 1645, veient com la seva política no només havia fracassat, sinó que posava en perill la mateixa integritat territorial de la Monarquia Hispànica dels Àustries.

L’expulsió dels morescos

dissabte, 23/06/2012

El 9 d’abril de 1609, Felip III va decretar l’expulsió dels morescos valencians: “He resuelto que se saquen todos los moriscos de este mi reino y que se echen en Berbería”. Era la primera d’una sèrie d’ordres d’etnocidi que afectarien el conjunt de les comunitats moresques de Castella i Aragó.

El projecte no era nou, però en aquesta ocasió la conjuntura semblava l’adequada. En un context de pau internacional amb França i els Països Baixos, la monarquia va poder centrar la seva atenció amb el darrer enemic intern de l’ortodòxia catòlica. Des de finals del segle XVI, les autoritats religioses i les institucions cristianes van passar a vigilar el comportament moresc amb intensitat, perseguint qualsevol possible fet diferencial que pogués ser un indici d’islamisme. D’aquesta manera, la pressió es faria insuportable fins a desembocar en l’expulsió.

La pressió demogràfica és un dels mites que s’han articulat per explicar l’expulsió. En canvi, la realitat ens diu que els morescos només suposaven aproximadament el 4% de la població, unes 320.000 persones, i que estaven distribuïts de forma desigual pel territori peninsular (33% a València). A més, el seu comportament demogràfic no era gaire diferent del dels cristians. Per tant, el mite de la pressió demogràfica resulta injustificable.

moriscos-granadinos-fragm-grabado-de-joris-hoefnagel-hacia-1563.gif

Un altre argument sobre el qual s’ha basat l’explicació de l’expulsió el trobaríem en l’existència d’una opinió pública favorable a aquest capítol final de la Reconquesta. Ara bé, la realitat és que no trobem cap petició massiva a favor de l’expulsió moresca des de cap institució ni des de cap estament, ni tan sols una literatura que la reclamés. Sí que trobem queixes sobre la relació i participació dels morescos en el bandolerisme (com passava en el cas dels immigrants francesos, sempre era més fàcil culpabilitzar els elements estranys de la societat) i en algun cas aïllat es va demanar que s’impedís el seu accés a l’exercici de determinades professions. Tanmateix, aquests testimonis no resulten significatius com per arribar a motivar l’expulsió.

Més versemblants són les motivacions religioses que justificarien l’etnocidi. Els morescos, només per la seva condició, eren sospitosos de heretgia i traïció. En certa manera, van patir, per actitud pròpia i per rebuig extern, una certa marginació derivada de la seva resistència a l’assimilació religiosa i cultural. Però la realitat és que, religiosament, la complexitat de la situació era extraordinària, amb una majoria de població moresca assimilada al cristianisme i una minoria islàmica que oscil·lava entre la simple pràctica religiosa en la clandestinitat i l’islamisme radical. En qualsevol cas, el problema no era només de resistència a la conversió i assimilació, sinó que la seva existència suposava la visualització d’un fracàs pastoral de l’església.

I la causa més immediata i real de l’expulsió la trobem en l’amenaça política moresca. Davant dels contactes existents entre la població moresca més radical i l’Imperi Otomà i la pirateria barbaresca, degudament publicitats, sobrevalorats i sense cap efecte pràctic fins aleshores, el conjunt de la comunitat moresca va passar a ser considerada com a sospitosa. És a dir, la marginació social dels morescos va transformar-se en dissidència a ulls de l’opinió pública. L’alteritat, la diferència que presentava la comunitat moresca, va desdibuixar-se per convertir un problema social i religiós en un problema polític.

Felipe III.jpg

Felip III

Retrato_ecuestre_del_duque_de_Lerma_(Rubens).jpg

Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y de Borja, duc de Lerma

Quines van ser, doncs, les veritables causes de l’expulsió? La realitat és molt complexa. Els morescos mai van ser una minoria homogènia en la Monarquia Hispànica dels Àustries. Tanmateix, en les esferes de poder i sota la direcció del duc de Lerma, privat de Felip III, s’havia instaurat la idea que només l’expulsió podia acabar amb el problema moresc, ja fos real o imaginari, una expulsió que responia fonamentalment a una política d’equilibri entre les grans potències del Mediterrani. Ara bé, una expulsió plantejada erròniament al donar-li una dimensió d’Estat. D’una banda es trobava la seguretat de la Monarquia Hispànica i en un segon pla la qüestió religiosa. Tot plegat una conjunció d’elements, un debat centenari, que conduïen ineludiblement a l’expulsió.

L’operació va iniciar-se amb els morescos valencians (abril de 1609) i va completar-se amb la promulgació de diferents edictes que obligaven a marxar del país els morescos d’Andalusia i Múrcia (desembre de 1609), Catalunya i Aragó (maig de 1610) i Castella (juny de 1610). Els expulsats van ser autoritzats a emportar-se tots els seus béns i van rebre garanties que en els vaixells que els conduirien a l’exili rebrien aliments i protecció. Les protestes que trobem documentades són minoritàries i estan localitzades en sectors i reivindicacions molt concrets de la societat hispànica.

Majoritàriament, el nord d’Àfrica va ser el destí dels morescos, els quals aviat perdrien aquesta denominació. D’aquesta manera, quatre van ser les grans regions d’acollida dels expulsats: el Marroc, on van articular un projecte polític autònom en ciutats com Salé-Rabat o Tetuan; Algèria, que va acollir la major part dels expulsats integrant-los en les estructures socials turques; Tunis, en una situació similar; i les regions orientals de l’Imperi Otomà, on l’emigració moresca va ser menor i està pitjor documentada.

La_Expulsión_de_los_Moriscos.jpg

Moriscos_Port_d'Orán._Vicente_Mestre.jpg

En total, les xifres de l’expulsió s’aproximen als 300.000 morescos, la major part dels quals procedia de terres valencianes (117.464). Cal tenir en compte que a Catalunya van ser expulsats 3.716 morescos, però, a diferència del que va establir-se pels altres regnes de la Corona d’Aragó, van poder romandre al Principat 1.578 morescos que havien establert matrimonis mixtes així com els seus descendents. En aquest sentit es pot afirmar que Catalunya va ser un territori que, almenys virtualment, no va veure’s afectat per la política d’etnocidi de la monarquia.

Les conseqüències de l’expulsió les patiria especialment València, el territori on la presència moresca era més significativa i on el territori va reforçar una situació de despoblació que es perllongaria en els següents anys. I molt més el món rural que les ciutats on l’etnocidi va suposar una gran pèrdua de capital i treball. Com és habitual, la pèrdua que va suposar l’expulsió dels morescos és gairebé impossible de quantificar. Tanmateix, les xifres semblen indicar que l’expulsió va tenir escasses conseqüències materials i que les activitats econòmiques en general no van ressentir-se en excés.

Finalment, l’expulsió dels morescos també té una lectura política. Va ser una decisió política decidida per Castella i executada per l’administració castellana. És a dir, era un atac a l’aristocràcia no castellana. Amb l’expulsió dels morescos d’Aragó i València, des de la cort de Madrid s’atacava la immunitat constitucional d’aquests regnes i s’incrementava el desequilibri de poder entre el centre i la perifèria. Respecte de Catalunya, la qüestió moresca no va entrar en el càlcul de la monarquia en la seva pugna amb les institucions catalanes.

El duc de Lerma

dijous, 21/06/2012

Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y de Borja, cinquè marquès de Dénia i primer duc de Lerma (1599), fill i successor de Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y de Zúñiga i d’Isabel de Borja, durant la seva infantesa ja va vincular-se a la cort com a mení del príncep Don Carlos. Cap del seu llinatge des de 1575, el seu oncle, l’arquebisbe de Sevilla Cristóbal de Rojas-Sandoval, el va casar el 1576 amb Catalina de la Cerda, filla del duc de Medinaceli.

Francisco Sandoval Duque de Lerma.jpg

Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y de Borja, primer duc de Lerma

Gentilhome de la cambra del rei, aviat es guanyaria l’amistat del príncep Felip, i les suspicàcies que aquesta relació va aixecar entre els favorits de Felip II van comportar el seu allunyament de la cort en ser nomenat lloctinent general de València (1595-1597). Amic de la fastuositat, durant la seva lloctinència va retornar a València una mica de la seva antiga magnificència a la vegada que va combatre el bandolerisme.

A la mort de Felip II (1598), va convertir-se, ja des del primer moment, en el privat del nou rei Felip III: s’inaugurava així la sèrie de validos dels Àustria. Quines eren les funcions del valido? Ser el primer ministre, el favorit, del rei. Així, Lerma era la figura que exercia el poder en la pràctica. Ara bé, aquest poder inusitat va fer que caigués en el deliri i la corrupció més descarades mentre que Felip III deixava fer i es refugiava en el cerimonial.

Les primeres mesures de Lerma van dirigir-se a organitzar i consolidar la seva facció i desarticulava les xarxes dels antics favorits de Felip II. L’objectiu del privat era controlar l’espai polític de decisió proper al nou rei i per extensió la cort. Ràpidament l’entorn del palau i les institucions van ser ocupats per homes propers a Lerma, teixint-se un extraordinari creuament d’interessos i de recolzaments cortesans amb gran influència sobre el rei i les seves mercès.

En la seva tàctica per controlar l’entorn de la cort era fonamental la desarticulació dels bàndols de poder que existien des del regnat anterior. Amb aquest objectiu, el 1601, va traslladar la cort de Madrid a Valladolid. Amb aquest moviment, el privat aconseguia apropar Felip III al seu territori a la vegada que l’allunyava d’influències contràries als seus interessos. A més, el trasllat de la cort va resultar un negoci rodó per a Lerma, el qual va revendre immobles que prèviament havia comprat a Valladolid i va aprofitar-se de la caiguda dels preus a Madrid per a comprar.

El control de la cort va reforçar la intervenció del privat en el govern de la monarquia, a la vegada que anava acumulant càrrecs polítics i articulava una xarxa de cortesans lleials a la seva causa. Envoltat de consellers venals, el valido va servir-se de la venda de càrrecs i jurisdiccions i de la manipulació del sistema monetari per a acumular innombrables riqueses i honors. És a dir, Lerma s’havia fet amb el control de la monarquia.

Retrato_ecuestre_del_duque_de_Lerma_(Rubens).jpg

En el plànol polític, el privat va mostrar-se partidari des del primer moment de l’expulsió dels morescos (1609), gràcies a la qual ell i els seus fills van rebre cinc milions i mig de rals de les cases de morescos de les quals van apropiar-se apropiaren en terres valencianes. D’altra banda, va impulsar una política exterior pacifista que acabava amb la pedagogia de la guerra: pau amb França (1601) i Anglaterra (1605) i treva dels Dotze Anys als Països Baixos (1609). Igualment, a la Mediterrània, no va prendre cap mesura seriosa contra els turcs, i en les possessions italianes va deixar la iniciativa als virreis.

Arribat a la cúspide del poder, des de 1606 el seu control de la monarquia va començar a desintegrar-se. La gestió de la Hisenda reial havia estat desastrosa i l’enriquiment corrupte del qual s’havia aprofitat cada cop va ser més evident. Així, tant el règim que havia articulat com la seva pròpia imatge van començar a relacionar-se inevitablement amb la corrupció. En conseqüència, va iniciar-se una reacció cortesana, encapçalada per la reina Margarida i pel pare Aliaga, el confessor reial, per desqualificar la figura del privat. Les intrigues realitzades pel seu propi fill, el duc d’Uceda, que aspirava a substituir-lo, van esclatar el 1614 i van acabar de debilitar la seva figura. Lerma va anar perdent la seva influència de forma progressiva a la vegada que la relació amb Felip III es feia més tensa.

Finalment, el privat va optar per buscar una sortida abans que el rei prescindís dels seus serveis. Així, el 1618, el papa Pau V concedia el cardenalat a Lerma, fet que va obligar-lo a abandonar tots els oficis de palau. Expulsat de la cort, el cardenal duc va retornar als seus territoris el mateix 1618. Posteriorment, sota el regnat de Felip IV, Lerma  seria desposseït de part de les seves riqueses abans de morir el 1625.

Felip III i Catalunya

dimarts, 19/06/2012

Durant els vint-i-tres anys de regnat de Felip III, el monarca només va visitar Catalunya en una ocasió, el 1599, després del seu casament amb Margarida d’Àustria. Va presidir les corts, va recollir l’esplèndid donatiu d’un milió de lliures que aquestes li feren i després d’un mes d’estada mai més va tornar. Les dificultats entre Catalunya i la Monarquia Hispànica, desvetllades durant l’etapa final del regnat de Felip II, s’accentuarien en el regnat de Felip III, donant lloc a l’inici de l’anomenada “desnacionalització violenta”.

Les corts de Barcelona de 1599 van ser un intent de recompondre l’entesa entre la corona i l’oligarquia catalana malmesa durant el regnat de Felip II. La generositat reial va traduir-se en diverses constitucions que afermaven la jurisdicció baronial i en un bon nombre de nomenaments nobiliaris. El donatiu de més d’un milió de lliures ofert pels braços a la corona semblava confirmar la imatge de l’acostament entre el rei i Catalunya. Així doncs, els resultats podien considerar-se com a positius pel que feia a les aspiracions catalanes ja que els greuges previs s’havien reparat, si bé només en allò que no afectava directament la jurisdicció reial.

Felipe III.jpg

Felip III

Ara bé, la concòrdia va durar ben poc. La intenció del ministeri del Duc de Lerma d’incloure en el corpus legislatiu que s’havia d’imprimir de les corts una sèrie de constitucions qüestionades per la Diputació del General i els braços va desfermar una important batalla institucional. Una part dels diputats i oïdors no van reconèixer les constitucions pel rebuig als cinc capítols de cort no aprovats per la cort general.

En aquest conflicte s’ha d’incloure l’exigència reial del “quinto” dels ingressos que havien obtingut alguns municipis catalans des de 1599 i que va provocar grans enrenous, en especial a Barcelona. Un altre motiu de descontentament va ser la prohibició als cavallers de l’estament militar de portar pedrenyals i d’altres armes de foc a sobre, mesura relacionada amb la repressió del bandolerisme.

La resistència de les institucions catalanes a fer imprimir les constitucions qüestionades va ser replicada pel monarca apel·lant a l’absolutisme i la resposta del virrei va consistir en la captura i empresonament del diputat i de l’oïdor militar. Finalment, però, va arribar-se a una entesa mitjançant la qual les constitucions van ser impreses amb la resta del corpus legislatiu amb la promesa reial de no ser aplicades fins a la celebració de noves corts. Aquestes corts, però, mai van arribar a celebrar-se ja que Felip III no va tornar a trepitjar el territori català. Era una solució de compromís, un nou tancament en fals del conflicte institucional.

Felipe III.jpg

Felip III

I és que durant el regnat de Felip III va existir una certa apatia de l’autoritat central cap a Catalunya. Per exemple, els problemes amb els inquisidors van ser freqüents. D’altra banda, respecte del nomenament de virreis, en aquest període la tònica va ser l’habitual en els regnats anteriors: gent de fora de Catalunya amb l’excepció de Joan Terés, arquebisbe de Tarragona i virrei de Catalunya entre 1602 i 1603, així com conseller del rei. I el mateix va succeir respecte de la provisió de dignitats.

A les darreries del regnat de Felip III va produir-se el divorci entre el poder central i les institucions catalanes. I les friccions apareixerien per les necessitats econòmiques de la corona. La monarquia va decidir-se a assumir el control de les finances catalanes ja que des de la cort no s’entenia que mentre que Castella es trobava esgotada financerament com a sostenidora de la política imperial, Catalunya només realitzés contribucions voluntàries a la monarquia emparant-se en les constitucions i els privilegis. El camí cap a l’intent d’introduir l’absolutisme va començar a dibuixar-se. Ara bé, l’enfrontament directe arribaria en temps del regnat de Felip IV.