Entrades amb l'etiqueta ‘Segle XVI’

La Reforma protestant a Anglaterra: l’Església anglicana

divendres, 12/11/2010

Un cas especial de la Reforma protestant va ser el d’Anglaterra, país on va ser dirigida pels mateixos monarques i es va dur a terme en diverses etapes.

El primer pas cap al trencament amb l’Església catòlica va ser donat per Enric VIII (1509-1547). Gran defensor del catolicisme enfront de les idees luteranes, Enric VIII desitjava, no obstant això, exercir un control més gran sobre el clergat i les seves riqueses, molt superiors a les de la mateixa monarquia.

Enric VIII.jpg

Enric VIII

Una qüestió d’ordre personal va oferir al monarca l’ocasió d’aconseguir els seus objectius: va sol·licitar al papa Climent VII l’anul·lació del seu matrimoni amb Caterina d’Aragó per a poder casar-se amb Anna Bolena. Davant el refús del Papa a la seva petició de divorci, Enric VIII va promulgar, després de la seva votació al Parlament, l’Acta de Supremacia (1534), per la qual el monarca es proclamava cap suprem de l’Església d’Anglaterra.

by Unknown artist Unknown artist,painting,1570

Anna Bolena

D’aquesta manera va instaurar-se la primera Església de caràcter estatal, desvinculada de l’Església de Roma. Des d’aleshores, els monarques anglesos van arrogar-se el govern de l’Església, i per tant el dret a cobrar les seves rendes eclesiàstiques, que fins aquell moment eren percebudes per la Santa Seu. També van ser clausurats alguns monestirs i els seus béns (sobretot terres) van ser incorporats a la Corona. La venda d’aquests béns va crear una aristocràcia addicta a la Reforma.

La nova Església d’Anglaterra (posteriorment anomenada anglicana) va oscil·lar, durant tot el segle XVI, entre el catolicisme i el protestantisme.

El regnat d’Eduard VI (1547-1553) va comportar l’avenç protestant i el reconeixement del calvinisme, mentre que el de Maria Tudor (1553-1558), filla de Caterina d’Aragó, va suposar un retorn a la pràctica catòlica.

Maria_Tudor.jpg

Maria Tudor

Finalment, en el regnat d’Isabel I (1558-1603), la filla d’Anna Bolena, va optar-se per una solució de compromís quan la reina va fundar l’anglicanisme: una religió protestant, de clara inclinació calvinista, però que mantenia alguns elements del catolicisme, com els dogmes, la litúrgia i les jerarquies eclesiàstiques.

Elizabeth_I.jpg

Isabel I d'Anglaterra

Així, l’Església Anglicana es va implantar com a religió oficial i única tolerada al país. Tant els catòlics com els partidaris d’una reforma calvinista més profunda i radical, denominats puritans, van ser perseguits i els seus béns confiscats per l’Estat.

Canterbury_Cathedral_-_Portal_Nave_Cross-spire.jpeg

La Catedral de Canterbury, centre de l'església anglicana.

La Reforma calvinista

divendres, 12/11/2010

Posteriorment a l’aparició del luteranisme, a Suïssa, es va propagar una nova doctrina, encara més radical, encapçalada per Joan Calví i que va rebre el nom de calvinisme. D’aquesta manera, el moviment reformista del segle XVI va aconseguir el seu més complet significat i valor amb la doctrina de Calví.

Joan Calví (1519-1564) va néixer a Noyon (França). Va iniciar els seus estudis de dret a París i després a Orleans i Bourges, però va haver d’acabar abandonant el país per les seves idees favorables al protestantisme. Aleshores va instal·lar-se a Ginebra.

john_calvin.jpg

Joan Calví

La doctrina de Calví partia dels mateixos principis que la de Luter, tot i que s’hi diferenciava en la importància absoluta que concedia a la teoria de la predestinació. Segons aquesta teoria, el destí de les persones, la seva salvació o la seva condemna, estava determinada per endavant per Déu, en néixer, sense que les obres fossin importants.

L’Església, segons el calvinisme, era considerada com la comunitat constituïda pels elegits de Déu. La vida en aquesta comunitat estava basada en la humilitat, l’austeritat i el treball, considerats com a virtut i com a prova de salvació posterior. Per a trobar-se entre els escollits per a la salvació per Déu calia portar una vida humil i austera, a més de gaudir de la gràcia divina.

Calvin Institutio.jpg

Les idees de Calví van comptar amb el suport de les autoritats de Ginebra, ciutat que va esdevenir una societat teocràtica en la qual els ideals religiosos van associar-se amb les aspiracions polítiques i econòmiques de la seva emprenedora burgesia. Per a aquesta burgesia el triomf en els negocis es va convertir en un signe de la seva predestinació, de la seva pertinença al poble elegit de Déu.

Geneva_Bible.jpg

Molts burgesos partidaris del mercantilisme van abraçar aquesta doctrina que autoritzava el préstec a interès (a diferència dels luterans i dels catòlics) i considerava l’enriquiment personal una benedicció de Déu perquè triomfar en l’ofici i multiplicar les riqueses eren senyals de ser escollit per la salvació.

El calvinisme es va estendre ràpidament pels Estats alemanys occidentals, França (hugonots), els Països Baixos, Anglaterra (puritans) i Escòcia, país on va propiciar el naixement de l’Església presbiteriana.

La Reforma luterana al Sacre Imperi Romano-Germànic

divendres, 12/11/2010

L’enfrontament i la ruptura definitiva en el si de l’Església que suposaria la Reforma va iniciar-se al Sacre Imperi Romano-Germànic arran de les predicacions d’un frare augustinià alemany: Martí Luter. Aquest, mitjançant les crítiques a l’Església i les seves idees reformadores, va saber aglutinar el descontentament religiós, social i polític.

Luter i el luteranisme. Martí Luter (1483-1546)va néixer a Eisleben, al si d’una família modesta que el va encaminar vers els estudis humanístics. Va estudiar filosofia i més tard teologia a la universitat de Wittenberg, on després d’obtenir la càtedra va exercir la docència.

Lutero.jpg

Martí Luter

Home profundament religiós, però molt turmentat pel sentiment dels seus pecats i preocupat per la salvació de l’ànima, va recórrer a la Paraula de Déu, és a dir, a les Sagrades Escriptures, a la recerca d’una certesa que pogués apaivagar la seva angoixa anterior. La resposta la va trobar en una frase de Sant Pau: “L’home està justificat per la fe, independentment de les seves obres” (Epístola de Sant Pau als romans), a partir de la qual va elaborar la seva doctrina.

La nova doctrina tenia tres principis fonamentals: la justificació per la fe, el sacerdoci universal i l’autoritat de la Bíblia, dels quals el primer era de fet l’eix principal de tot el conjunt doctrinal.

La justificació per la fe defensava, seguint la concepció individualista renaixentista, que la religió havia de basar-se en la relació directa de la persona amb Déu, a través d’una fe intensa que no necessitava ni de la intervenció de l’Església ni de l’acumulació de “bones obres”. És a dir, les persones se salven per la seva fe, i no pas per les obres que facin.

Ara, per Luter, en línia amb una Europa en desenvolupament, les bones obres eren les que es feien en benefici dels altres, a partir de l’ofici que cada un tenia determinat dins de la comunitat. És a dir, es servia a Déu mitjançant el treball, concepció que va tenir una gran acceptació entre els artesans i la burgesia culta de les ciutats, ja que posava en evidència l’ociositat dels eclesiàstics i de la noblesa feudal.

Luter considerava que la fe, nodrida per la Paraula de Déu, era essencial per a la salvació, la qual podia ser assolida únicament per la gràcia de Déu. D’aquí que la seva màxima, igual que la dels posteriors moviments reformadors, fos “Sola gratia, sola fides, sola Escriptura”, la qual cosa suposava la negació del valor de les bones obres com a mitjà per a obtenir la salvació.

En matèria de fe, les decisions del Papa no tenien tampoc cap valor, perquè tot cristià podia interpretar la Bíblia segons la seva consciència. Per la mateixa raó, els sacerdots eren simples consellers i no intermediaris entre Déu i els fidels. És a dir, els creients es relacionen directament amb Déu per l’oració, sense necessitat que els sacerdots exerceixin d’intermediaris.

Ja que les Sagrades Escriptures eren l’única font en la qual es trobava la veritat religiosa, la seva lectura va constituir, al costat de les pregàries a Déu i el cant dels salms, la base de la doctrina protestant. Cada persona podia interpretar la Bíblia, sense que hagués d’acceptar la interpretació de l’Església. En conseqüència, Luter volia seguir només l’Evangeli; per aquest motiu els seus seguidors van ser anomenats evangèlics o luterans.

L’única font de veritat pel luteranisme són els textos sagrats. D’acord amb aquesta forma de pensar, Luter va proposar la supressió de totes les institucions i cerimònies religioses l’origen de les quals no es trobés a la Bíblia (per exemple, el culte a la Verge i als Sants, i els ordres monàstics). Pel que fa als béns eclesiàstics, va considerar que havien de ser secularitzats, és a dir, lliurats a la societat civil.

Luter també va reduir el nombre de sagraments a tres: el baptisme, la comunió i la confessió, aquesta darrera entesa com un diàleg entre el fidel i Déu, sense mediació del sacerdot.

Per al luteranisme, el creient pot salvar-se per la seva pròpia fe i esdevenir sacerdot d’ell mateix (teoria del sacerdoci universal); fet que rebutjava la intercessió dels sants i que les obres només tenien valor a través dels sagraments que imparteixen els sacerdots.

L’afer de les indulgències, el trencament amb el papat i l’emperador. Luter va tenir ocasió de manifestar públicament les seves idees el 1515 arran de la concessió d’indulgències per part del papa Lleó X amb l’objectiu d’obtenir diners per a la reconstrucció de la Basílica de Sant Pere de Roma. Les indulgències oferien als pecadors penedits la possibilitat de substituir les penitències que els imposaven els confessors amb el lliurament d’una almoina a l’Església.

BullExurgeDomine.jpgIndignat davant la venda d’aquestes indulgències, Luter va publicar el 1517 les seves 95 tesis en les quals denunciava aquesta pràctica com a mitjà per a assolir la salvació i criticava el papa durament. Així mateix, Luther va qüestionar l’autoritat del Papa i la infal·libilitat dels concilis.

Lleó X va rebutjar la majoria de les tesis i va obligar Luther a retractar-se i a reconèixer públicament que s’havia equivocat. Després de negar-se a rectificar, l’agustí va ser excomunicat el 1520.

Luter va adoptar la mateixa actitud en ser convocat poc després per l’emperador Carles V davant de les dietes de Wörms i de Spira. En aquesta darrera, els partidaris de la Reforma de l’Església van protestar per les decisions contràries a la llibertat religiosa. Per això, van passar a ser coneguts pels catòlics amb el nom de protestants.

Posteriorment, Luter, protegit per Frederic de Saxònia al seu castell de Wartburg, a Eisenach, es va dedicar fins a la seva mort a enllestir la seva doctrina i a traduir a l’alemany la Bíblia per tal de posar-la a l’abast de tots els creients.

Així, va ser a Alemanya, on el poder de l’emperador no era massa fort, on els defectes de l’Església van assolir característiques més alarmants: compra de béns i dignitats eclesiàstiques, disciplina molt deteriorada, rendes elevades sobres els pagesos pobres, intransigència, etc. En aquests Estats Luter trobaria l’espai idoni per a les seves reivindicacions.

Difusió i triomf de la Reforma luterana al Sacre Imperi Romano-Germànic. Gràcies a la impremta, la doctrina de Luter es va propagar ràpidament pels estats alemanys. No obstant això, el que més va contribuir a l’èxit de la nova doctrina religiosa va ser el suport dels poders temporals, amb la qual cosa la Reforma va adquirir un caràcter clarament polític.

Per damunt de la confrontació ideològica, en la pràctica, aquests principis luterans van modificar profundament l’estructura de l’Església reformada ja que en aquells llocs on la Reforma va triomfar es va negar la sobirania del Papa i de la jerarquia episcopal i van ser eliminats els ordes religiosos i el culte a les imatges, alhora que alguns sagraments van ser modificats i altres suprimits.

Molts prínceps, nobles i ciutats lliures de l’Imperi van adherir-se a la Reforma luterana, la qual els permetia d’apropiar-se dels béns de l’Església i al mateix temps de reforçar el seu poder i afeblir el de l’emperador Carles V Habsburg, defensor del catolicisme.

Carlos V.jpg

Carles V

Els prínceps alemanys van aliar-se a la Lliga d’Esmalcalda. D’aquesta manera, el 1547 va esclatar la guerra civil que enfrontava protestants i catòlics, i que va concloure el 1555 amb la Pau d’Augsburg, mitjançant la qual l’emperador va haver de reconèixer el dret dels prínceps a elegir la religió que desitgessin, la catòlica o la protestant.

Per la seva banda, els súbdits van haver d’acceptar la religió dels seus prínceps o emigrar. Això va comportar que el Sacre Imperi restés dividit en dos camps confessionals, mentre que l’Imperi de Carles V, basat en la unitat catòlica, va quedar força afeblit.

El luteranisme es va estendre, a més, pels països escandinaus (Suècia, Dinamarca i Noruega), els Països Baixos, Anglaterra i Suïssa.

Europe_religions_1560.jpg

Thomas_Muentzer.jpg

Tomas Müntzer

Les guerres pageses i el moviment anabaptista (1524-1526). D’altra banda, la propagació de les idees de Luter va produir una sèrie de revoltes pageses que es van estendre per tot l’Imperi. De fet, aquestes traduïen l’ampli descontentament de la pagesia davant d’una evolució econòmica que havia comportat un progressiu procés de servitud i l’empitjorament de les seves condicions de vida. D’aquí que les seves principals reivindicacions fossin l’abolició de la servitud i una disminució dels drets senyorials.

Les guerres pageses, a les quals van sumar-se els sectors urbans més marginats, es van radicalitzar amb la presència de Tomas Müntzer, membre del moviment anabaptista, el qual va erigir-se en capdavanter de la revolta.

L’anabaptisme rebutjava qualsevol forma d’església que no fos l’església primitiva en la qual tots els individus eren iguals i en la qual els béns pertanyien a tothom per igual. Müntzer també considerava que la reforma religiosa no era possible sense una revolució social.

Després de sis mesos d’enfrontaments, les revoltes pageses van ser esclafades violentament per les tropes dels prínceps luterans. El mateix Luter va exhortar els nobles perquè exterminessin els partidaris de Müntzer. Amb això, la Reforma luterana es va decantar definitivament cap a l’aliança amb els prínceps alemanys, els quals van afermar el seu èxit.

Les causes de la Reforma protestant

dijous, 11/11/2010

La Reforma, tot i que en els seus orígens es va tractar d’un moviment religiós, ben aviat va adquirir dimensions de caràcter polític, social, econòmic i cultural, i va desencadenar la crisi més greu que va conèixer el cristianisme en tota la seva història. A partir de la Reforma, el món cristià va caracteritzar-se per l’existència d’una pluralitat de creences i d’esglésies –l’Església catòlica per una banda, i les diverses Esglésies protestants per una altra– que s’havien intentat combatre al llarg de l’època medieval.

Arribats a les acaballes de l’edat mitjana, hi havia en alguns sectors de la societat europea un profund malestar contra certes de les seves pràctiques. Durant el període comprés entre els segles XI i XIV, l’Església catòlica havia adquirit un gran poder polític, econòmic i cultural. Malgrat tot, això l’havia portada a un allunyament de les seves funcions espirituals i a una dedicació creixent als afers temporals i polítics.

reforma_europa.jpgEls crítics opinaven que les altes jerarquies vivien envoltades de luxes i riqueses, fet que atemptava contra els principis de la religió cristiana. A la relaxació de costums que es podien detectar a les altes jerarquies de l’Església s’hi afegia, a més, l’escassa preocupació pastoral i la poca preparació del baix clergat no sabia, o no volia, exercir correctament les labors pastorals que tenien encomanades.

Per una altra banda, l’Església havia acostumat els fidels a assolir els fins religiosos, entre els quals el fonamental era la salvació de l’ànima, mitjançant pràctiques pietoses, almoines, indulgències (document que emetia el papa pel qual es comprava el perdó dels pecats) o per la intercessió de la Verge i dels sants. Tanmateix, molts càrrecs eclesiàstics es compraven i els compradors a vegades no tenien una autèntica vocació religiosa, sinó que buscaven els beneficis associats al càrrec a què accedien. D’aquesta manera, el sentiment religiós va tendir a reduir-se a una acumulació d’obres formals que enriquien l’Església sense que tal cosa li assegurés al creient la seva salvació.

Als segles XIV i XV, havien aparegut molts moviments que aspiraven a reformar l’Església perquè pogués retornar a un tipus de vida semblant al de les primeres comunitats cristianes. Una gran part d’aquests moviments, però, van ser considerats herètics i els seus membres perseguits i condemnats per la Inquisició.

A part de les citades motivacions de regeneració religiosa, l’extensió de l’humanisme a l’Europa del Renaixement i les transformacions polítiques i socials produïdes al segle XVI van ser algunes de les raons fonamentals de l’èxit de la Reforma i de la seva difusió a Europa.

L’humanisme va alimentar l’esperit de la Reforma en defensar una religió més personal i de comunicació directa amb Déu basada en la lectura de la Bíblia. Molts humanistes, en el seu desig de comprendre millor el missatge de Déu, es van aplicar a un estudi rigorós de la Bíblia utilitzant-ne d’altres versions, com l’hebrea, la grega o la siriana.

D’aquesta manera, els humanistes van rebutjar com a única font del coneixement de Déu la versió llatina de la Vulgata, única reconeguda per l’Església i en la qual es basava la seva autoritat, i van defensar una religió més personal basada en la lectura de la Bíblia.

reforma.jpgAmb això, els humanistes intentaven adequar la seva visió de Déu i la seva nova concepció de l’home a la Revelació i les lleis de l’Església, sense cap ànim de separar-se’n, fins que la Reforma els va obligar a elegir entre l’Església catòlica i les noves Esglésies protestants.

A les raons religioses i intel·lectuals que expliquen el triomf i extensió de la Reforma protestant, s’hi afegeixen unes altres d’ordre polític, social i, fins i tot, sociològics.

Políticament, la Reforma va proporcionar als monarques i als prínceps la gran ocasió de reforçar el seu poder mitjançant l’apropiació dels béns de l’Església catòlica i la instauració en els seus territoris d’una nova Església sotmesa al seu control.

En l’aspecte social, la Reforma va ser força ben acollida per la noblesa en aquells territoris en els quals l’Estat era feble i la burgesia encara no s’havia desenvolupat. Això li va permetre de beneficiar-se de la secularització dels béns eclesiàstics (sobretot terres) i augmentar el seu poder.

La Reforma, però, també va ser ben rebuda en aquells territoris en els quals ja s’havia desenvolupat una rica burgesia, per a la qual la nova religió propiciava el desenvolupament dels seus negocis.

Finalment, cal tenir en compte un aspecte sociològic de la reforma protestant. Segons el sociòleg Max Weber, de retruc i sense pretendre-ho, el protestantisme va generar un canvi en la percepció del treball. Segons l’anàlisi de Weber, la Reforma protestant, especialment el calvinisme, va canviar la concepció del treball: aquest ja no seria considerat com un càstig expiatori del pecat original com proclamava l’ètica catòlica; passava a ser considerat un valor fonamental que servia a cadascú per esforçar-se i acostar-se a Déu. Per tant, des del segle XVI, la Reforma protestant de Martí Luter i el calvinisme portarien a les mentalitats una sèrie de nous valors que revolucionarien la concepció del treball i de la vida.

La revolució dels preus

dimecres, 10/11/2010

Durant tot el segle XVI, Europa va veure’s afectada per una alça general dels preus, sense precedents en la història europea. Donada la seva magnitud i les seves conseqüències, els historiadors qualifiquen aquest fenomen com a revolució dels preus.

L’augment de la població europea al llarg del segle XVI va originar un increment de la demanda de productes manufacturats i, sobretot, agrícoles, molt superior a la capacitat de la producció.

revolucion precios.gif

Europa continuava sent una societat rural en la qual tant les tècniques com l’organització de la producció gairebé no havien variat respecte de l’edat mitjana. Malgrat que l’augment de la producció registrat en el segle XVI va ser notable, no va ser proporcional al de la població. Això explica l’alça dels preus que es va conèixer a Europa des de començaments del segle XVI.

A partir de mitjans del segle XVI, el fenomen alcista es va agreujar encara més, i de forma devastadora, amb l’entrada en massa de metalls preciosos a Europa i l’augment de la circulació de diners. Aquests diners, en gran part, anaven destinats a parar en mans de comerciants, empresaris o banquers, és a dir, de la burgesia.

Contràriament, per a la gran majoria de la població pagesa, que vivia en una economia de subsistència, l’alça dels preus va significar un empitjorament radical de les seves condicions de vida.

Comercio-en-la-Cristiandad-en-el-siglo-XVI.jpgEn un primer moment, la pujada dels preus va beneficiar els pagesos i, en especial, tots aquells als quals s’havia lliurat la terra a canvi d’una renda monetària. Però molt aviat la noblesa, que va veure com les seves rendes feudals, en la seva majoria fixades per les tradicions medievals, restaven estancades, va iniciar la denominada reacció senyorial.

Aquesta reacció senyorial va prendre diferents trets segons els espais geogràfics, però en tots ells culminaria en la producció d’importants revoltes pageses.

A Anglaterra i a l’oest de França, la noblesa rural es va adaptar a les noves circumstàncies i va ampliar els seus territoris per després arrendar-los a preus elevats. Els pagesos benestants també es van beneficiar de l’alça dels preus, perquè tenien productes per a vendre al mercat. Però, per a la majoria de petits i mitjans camperols i per als jornalers sense terra la revolució dels preus va suposar un progressiu empitjorament.

A l’Europa continental, alguns sectors de la vella noblesa rural es van arruïnar i van veure com les seves terres eren comprades per la jove burgesia enriquida pel comerç o per l’exercici de càrrecs públics. Per aquesta puixant classe social, la compra de terres va significar una inversió segura.

Tot i això, a la majoria dels casos, la noblesa rural es va adaptar a la nova situació apujant les rendes de les terres o bé els drets feudals. Això va agreujar la ja precària situació de la majoria de la pagesia, la qual, a més, estava obligada a pagar els tributs a l’Església i els creixents impostos de l’Estat.

En definitiva, l’alça dels preus a l’Europa occidental va conduir a una acumulació de la terra i de la riquesa en mans d’uns pocs. Per a la majoria de la població va comportar un procés de depauperació que va fer que augmentés el nombre de captaires i rodamons.

En canvi, a l’Europa oriental la reacció va ser molt diferent. La noblesa feudal gaudia d’un poder més gran que a l’Europa occidental, ja que el poder de l’Estat no era tant fort i la burgesia gairebé no s’havia desenvolupat com a classe social.

L’augment de la demanda de cereals a l’Europa occidental, unida a l’alça dels preus agrícoles, van proporcionar a la noblesa la possibilitat d’obtenir grans beneficis i afermar encara més el seu poder. Per això, van ampliar els seus dominis a costa de les terres dels camperols.

A més, les grans explotacions senyorials, dedicades a la producció per al mercat europeu, exigien molta mà d’obra. Per tal d’aconseguir-la, els senyors van canviar alguns tributs en metàl•lic i en espècies per uns altres a pagar amb treball. La feblesa econòmica de la pagesia i el seu progressiu endeutament van facilitar, al seu torn, la generalització de la servitud.

D’aquesta manera, l’Europa central i, sobretot, l’oriental, on la implantació d’una economia servil va ser més extensa, va esdevenir una zona productora de matèries primeres, especialment de cereals, destinades al mercat europeu.

Les repercussions a Europa de la creació de noves rutes comercials i la conquesta de nous mercats

dimarts, 9/11/2010

Al segle XVI, el comerç a Europa va augmentar considerablement. Tot i això, el comerç interior encara va limitar-se als mercats locals, reflex d’una societat en la qual la majoria de la població encara vivia d’una economia d’autoabastament.

Contràriament, amb l’obertura de les noves rutes comercials –la ruta de les espècies, la dels metalls i la dels esclaus– i la conquesta de nous mercats, el mercat exterior europeu va sortir dels seus estrets límits i va començar a esdevenir un mercat mundial. Això va produir una expansió del comerç marítim mundial, esperonat per l’arribada de grans quantitats d’or i plata procedents d’Amèrica.

comercio-siglo-xv-xvi.JPG

També va augmentar el comerç a les àrees tradicionals, és a dir, a la zona de la Mar Bàltica, Mar del Nord i costes atlàntiques i a la zona de la Mediterrània. A la primera d’elles, el comerç abraçava béns de consum massiu –sobretot cereals, bestiar i coure– de l’est d’Europa, tèxtils i productes metal·lúrgics, de l’oest.

L’activitat comercial, controlada fins aleshores per la Lliga Hanseàtica, va passar a mans dels holandesos i va constituir la base de la puixança comercial dels Països Baixos al segle XVI.

A la Mediterrània, el comerç d’espècies i productes de luxe va continuar en mans dels venecians fins al segle XVII, període en el qual es va iniciar la decadència de la Mediterrània com a àrea comercial.

La gran expansió de l’activitat comercial va ser possible gràcies a la difusió dels mitjans de pagament i va afavorir un extraordinari desenvolupament del món de les finances. En aquest segle es van generalitzar les lletres de canvi, com a moneda de pagament internacional, i el sistema de crèdit. Aquest últim, per exemple, va permetre que molts mercaders es beneficiessin d’operacions comercials encara que tinguessin un cost inicial molt elevat.

Les creixents necessitats dels Estats, les despeses dels quals, en molts casos, eren superiors als ingressos, també van constituir un element decisiu per a la difusió del crèdit, ja que van veure’s obligats a demanar préstecs.

D’aquesta manera, el volum de negocis, ja fos de mercaderies (comerç) o de diners (finances), es va incrementar. Això explica també la importància creixent dels mercaders banquers, els prestamistes i, sobretot des del segle XVII, els bancs i les borses creades a les principals ciutats comercials i financeres (Anvers al segle XVI, i Amsterdam i Londres al segle XVII).

Així, els monarques hispànics van utilitzar els territoris conquerits com a mitjà per a obtenir fàcilment metalls preciosos. Això va donar lloc a un comerç que, controlat per la monarquia a través del monopoli que va concedir al port de Sevilla, es va centrar en la importació massiva de metalls preciosos i en l’exportació dels pocs productes que el regne castellà podia oferir: olis, vins, teixits i armes.

mapa44_P.jpg

No obstant això, la majoria de metalls preciosos no romanien a la Península Ibèrica per dos raons fonamentals.

En primer lloc, l’or i la plata eren utilitzats per a pagar les despeses bèl·liques, diplomàtiques i administratives que suposava mantenir l’Imperi Habsburg, del qual l’emperador era el rei de la Monarquia Hispànica, Carles V, i per a pagar els crèdits que tant l’emperador Carles com els successius monarques hispànics dels segles XVI i XVII van sol·licitar als banquers estrangers (principalment, alemanys i italians).

En segon lloc, la política interior dels monarques no va propiciar la inversió dels metalls preciosos en activitats productives (agricultura i manufactures). D’aquí, doncs, que, a partir de mitjans del segle XVI, la Monarquia Hispànica va haver de recórrer a la compra de productes manufacturats procedents d’Anglaterra, Holanda i França per tal de cobrir la creixent demanda del mercat americà.

D’aquesta manera, van ser els països citats anteriorment els que més van beneficiar-se realment del comerç castellà amb Amèrica, tant per l’estímul que va suposar per a la seva producció de manufactures com per l’or i la plata que n’obtenien de la seva venda.

Tots dos factors van servir per a consolidar en aquests països el capitalisme comercial. En canvi, per a la Monarquia Hispànica va suposar perdre l’oportunitat d’esdevenir una de les principals potències comercial de l’època.

Les altres potències colonials: Portugal i els països nord-europeus

dilluns, 8/11/2010

Portugal:

L’exploració i la colonització portugueses van continuar en el segle XVI malgrat la rivalitat amb la Monarquia Hispànica. Així, per exemple, els portuguesos es van convertir en els primers occidentals a comerciar amb Japó.

L’estratègia colonial portuguesa estava basada en la construcció de forts que els permetessin de controlar les rutes comercials més importants de l’est. D’aquesta manera, forts i noves colònies van ser establertes sobre la costa africana, a Luanda, Moçambic, Zanzíbar, Mumbassa, Socotra, Ormuz, Calcuta, Goa, Mumbai, Malacca, Macao i Timor.

Els portuguesos també controlaven el Brasil, descobert el 1500 per Pedro Álvares Cabral, ja que la regió es trobava sobre l’àrea portuguesa establerta segons el Tractat de Tordesillas.

Descobrimentos_e_explorações_portugueses.png

Al llarg del segle XVI, Portugal es va enfrontar a diversos problemes en expandir el seu territori més enllà de les àrees costaneres. Amb el temps, el país no tindria prou recursos ni exèrcits per a administrar l’empresa colonial. Els forts que havien construït arreu del món no podien competir amb les altres potències europees que amenaçaven el seu imperi i el seu monopoli comercial.

En conseqüència, l’hegemonia comercial portuguesa de l’est va desaparèixer amb l’arribada dels exploradors neerlandesos, francesos i britànics que van ignorar la divisió papal del món.

Brazil-16-map.jpg

El Brasil colonial portuguès

El 1580, Felip II de Castella també es convertiria en rei de Portugal, com a hereu de la corona després que el seu cosí Sebastià morís sense descendència. Així, sota Felip II, els dos imperis es van unificar, i el nou i immens imperi va resultar massa gran per resistir les amenaces de les colònies britàniques i neerlandeses.

Si bé Mumbai va ser cedida als britànics, Macao, Timor, Goa, Angola i Moçambic, així com Brasil, on la presència portuguesa va ser efectiva, van romandre com a territoris portuguesos després del ressorgiment del Regne de Portugal, independent de la Monaquia Hispànica el 1640.

Els països nord-europeus:

Les nacions al nord de la Península Ibèrica, van refusar reconèixer el Tractat de Tordesillas. Així, Franca, els Països Baixos i Anglaterra, amb fortes tradicions marítimes així com tecnològiques, van emprendre els seus propis viatges de colonització.

America_1794.png

El repartiment d'Amèrica a finals del segle XVIII

La primera d’aquestes missions, el 1497, de Joan Cabot, va ser finançada per Anglaterra, i va ser la primera d’una sèrie de missions d’exploració britàniques i franceses cap a Nord-Amèrica. Espanya havia ignorat la regió més septentrional de Nord-Amèrica perquè la població era molt menor i tenia menys riqueses (or i plata) que la resta de Nord-Amèrica, Centre-Amèrica i Sud-Amèrica.

Map-Novi_Belgii_Novæque_Angliæ_(Amsterdam,_1685).jpg

Els "Nous Països Baixos" americans

El 1525, Giovanni da Verrazzano es convertiria en el primer europeu (llevat dels víkings) a visitar la Costa Est del territori actual dels Estats Units. Les expedicions de Cabot, Jaques Cartier (1534 i d’altres) es realitzarien primerament amb l’esperança de trobar un pas al nord-est que connectés les rutes marítimes d’Europa amb les riqueses de l’Àsia. Aquest pas mai no seria trobat, però mitjançant les seves expedicions es trobarien altres possibilitats comercials i, a partir del segle XVII, van començar a establir-se colònies a la costa est de Nord-Amèrica.

Aquestes nacions nord-europees serien els primers rivals de Portugal a l’Àfrica i a l’Oceà Índic. Vaixells neerlandesos, francesos i britànics van començar a sacsejar el monopoli portuguès i van fundar forts i colònies pròpies. Gradualment, el duopoli espanyol i portuguès va declinar.

carte_geographique_de_la_Nouvelle_France.jpg

La "Nova França" dels orígens de la colonització

Serien els estats nord-europeus els primers a explorar les regions desconegudes de l’Oceà Pacífic, Oceania i la costa oest nord-americana. Els exploradors neerlandesos, com ara Willem Jansz i Abel Tasman, van ser els primers a explorar les costes d’Austràlia. El segle XVIII, l’explorador britànic James Cook seria el primer a traçar els mapes de la Polinèsia.

L’organització de l’Imperi americà

dilluns, 8/11/2010

L’administració dels nous territoris. Els reis castellans no van establir només bases comercials en els territoris conquerits, sinó que des del primer moment van mostrar la voluntat de poblar aquests nous territoris. El poblament de les noves terres va quedar reservat als súbdits de la Corona de Castella (Castella i la Corona d’Aragó compartien la monarquia però no les institucions i lleis), com consta en el testament d’Isabel de Castella.

En teoria, els reis van considerar Amèrica com una prolongació de les seves possessions peninsulars i van decidir que els territoris americans fossin governats per les mateixes lleis que Castella. És a dir, els nous territoris eren part de la Corona amb igualtat de drets. Per tant, la monarquia va intervenir en la vida dels indígenes nomenant autoritats i procurant la seva evangelització. El procés de colonització va ser complet a través de la introducció de la llengua, la cultura, la religió, l’art i les lleis de Castella.

L’estructura administrativa començava a la metròpoli, és a dir, Castella, on Carles V va crear el Consell d’Índies, una comissió d’experts que centralitzava tots els afers de les colònies: era l’encarregat d’assessorar el monarca sobre el govern a Amèrica, proposar les persones per a ocupar els càrrecs americans i de preparar les anomenades lleis d’índies relacionades amb aquests territoris.

El territori conquerit es va dividir en extensos virregnats. En el territori colonial, els virreis, escollits pel monarca entre l’aristocràcia castellana, gaudien teòricament de plens poders dins dels seus territoris (virregnats de Nova Espanya, i del Perú, creats el 1534, Nova Granada, 1739, i Riu de la Plata, 1777). Els virregnats es dividien en províncies dirigides pels governadors i les ciutats eren regides per un consell o ajuntament.

Virreinatos americanos.jpg

A les principals ciutats americanes es van establir les audiències que complien amb les funcions judicials, i a la vegada també amb algunes d’administratives. Per sota les audiències hi havia els corregidors, representants del rei a nivell local. En el govern municipal va adoptar-se el model castellà del cabildo pel qual els alcaldes feien de jutges de primera instància.

L’economia colonial i l’explotació dels nous recursos. L’economia colonial que els espanyols van imposar en els nous territoris va descansar en l’explotació de les riqueses agrícoles i, sobretot, mineres (or i plata), basada en el treball forçat de la població índia i en l’exportació en massa d’aquests metalls preciosos a la metròpoli.

Els conqueridors i colons que es van assentar als nous territoris eren camperols o soldats propis; una minoria, generalment els caps de les expedicions, eren fadristerns o sorters de famílies nobles. La majoria d’ells va anar a Amèrica a la recerca de riqueses i atrets per la possibilitat que tenien d’assolir allí un títol nobiliari.

Per això es van servir de la població índia com a mà d’obra barata en el conreu de les terres ocupades, les plantacions de canya de sucre, d’anyil i de cacau i, sobretot, en l’extracció d’or i plata, primer a les arenes dels rius de les Antilles i després a les grans mines localitzades a Mèxic i Perú (Potosí).

El sistema més important d’utilització del treball nadiu va ser l’“encomienda”, d’aplicació general, i el repartiment i la mita, aplicats a Mèxic i Perú respectivament.

Kingsborough.jpgL’“encomienda” assignava un grup d’indis a un colon (encomendero), el qual tenia l’obligació de donar-los instrucció religiosa i protecció. L’“encomienda” consistia, per tant, en la cessió dels drets que els indis havien de pagar a la corona; a canvi, l’encomendero es comprometia a instruir i evangelitzar el lot d’indis que li havia tocat i que treballava per a ell o que pagava en diners. El repartiment obligava cada comunitat índia a proporcionar un nombre de treballadors durant un període determinat.

Bartolomé de Las Casas, en la seva Historia de las Indias (1561) va denunciar repetidament els abusos dels encomenderos. Això va obligar la corona a revisar la seva posició, i les Leyes Nuevas (1542) vam establir que no es concedissin noves encomiendas i que les ja concedides desapareguessin en caducar i els indis tornessin a dependre de la corona.

Altres abusos es cometien contra els indis obligats a treballar en condicions molt dures en els “obrajes” on confeccionaven teles senzilles i en la mineria.

D’altra banda, la mita, aplicada al Perú, obligava la població indígena a oferir prestacions de treball a les mines durant certs períodes de temps.

L’explotació del territori descobert va esdevenir sistemàtica, organitzada i controlada per l’Estat, que esperava treure’n importants fonts d’ingressos per a finançar el dèficit crònic de les finances de les monarquies autoritàries.

L’extracció i exportació d’or i plata en grans quantitats va donar lloc a la denominada ruta dels metalls, que des del Golf de Mèxic arribava a la metròpoli a través del port de Sevilla. El sistema d’explotació colonial castellà, d’aquesta manera, va ser restrictiu i centralitzat ja que totes les operacions es feien a Sevilla.

En aquesta ciutat va ser instal·lada la Casa de Contratación (1503), organisme encarregat d’organitzar i controlar tot el tràfic, tant de mercaderies com de passatgers, entre els regnes de la Corona i les Índies, així com també la recaptació d’impostos reials sobre els metalls preciosos (una cinquena part, el “quinto real”). L’arribada massiva de metalls preciosos a Europa, a través del monopoli que exercia Sevilla, va tenir importants repercussions econòmiques, socials i polítiques.

casa-de-concentracion-de-sevilla.jpg

Les colònies eren com un gran mercat reservat a la producció de la metròpoli i la seva única funció era subministrar matèries primeres i metalls preciosos a la Península. Així, entraven a Espanya or, argent, cuir, sucre, cacau, cafè i cotxinilla procedents d’Amèrica; i d’Espanya hi sortien oli, vi, ferro, teixits, llana, manufactures, armes i llibres.

Però la situació econòmica de la metròpoli era tan deficient que ja a la fi del segle XVI no era capaç de cobrir amb la seva producció la demanda del mercat americà. Això va fomentar la invasió de la Península Ibèrica amb manufactures estrangeres destinades al mercat americà i que eren pagades amb les remeses de metalls preciosos, fet que provocaria una desviació contínua de l’or i la plata cap als veritables centres manufacturers d’Europa.

L’atac de corsaris anglesos, francesos i holandesos va fer que els vaixells de transport haguessin de ser protegits per vaixells de guerra, fet que encaria el producte. Indirectament aquestes deficiències fomentarien el contraban, que ja al segle XVIII es considerava per les autoritats com un problema irresoluble.

Durant el segle XVIII, el reformisme borbònic va intentar racionalitzar l’administració de les colònies amb la introducció de les intendències i el foment de l’explotació de productes agraris comercialitzables. Carles III liberalitzaria el comerç amb Amèrica, el 1778, autoritzant els ports de Barcelona, els Alfacs, Alacant i Palma de Mallorca amb una vintena de ports americans.

Els canvis en les formes de vida i el descens demogràfic indígena. L’aplicació sistemàtica de les formes de treball imposades a la població índia es va veure facilitada per l’organització a la que va ser sotmesa, a partir de mitjans del segle XVI, amb l’arribada de missioners a les Índies. Els conqueridors van organitzar a les Índies una societat basada en criteris racials.

a. En la societat colonial els conqueridors arribats de la Península ocupaven el lloc més alt. Exercien els càrrecs de govern, posseïen les terres i controlaven el comerç. Els criolls eren els descendents dels colonitzadors instal·lats a Amèrica.

b. Els mestissos eren fills d’un conqueridor i una indígena i ocupaven un lloc intermedi entre la minoria blanca i la majoria índia.

Mestizo.jpg

c. Els indis eren la base de la població americana (gairebé quinze milions de persones a finals del segle XVI). Feien els treballs manuals, principalment totes les feines del camp i van patir molts abusos, malgrat l’existència de les Lleis d’Índies que tenien el propòsit de protegir-los. La població autòctona va ser obligada a concentrar-se en aglomeracions anomenades reduccions, constituïdes per 500 famílies com a màxim, per tal de facilitar la seva cristianització, però també l’explotació del seu treball i la recaptació de tributs.

d. Els negres patien la pitjor situació: eren esclaus sense drets i no hi havia cap llei que els protegís. Se’ls portava des de l’Àfrica per fer les feines més dures i penoses allà on la mà d’obra era escassa, i eren considerats possessions de les persones que els havien comprat.

La transformació de les formes de vida dels indis i l’explotació econòmica a la qual van ser sotmesos, sobretot a les mines, va impedir que poguessin dedicar-se a assegurar la seva subsistència. Això va comportar la seva subalimentació i, per tant, un descens brutal de la població india.

A aquest factor fonamental cal afegir-hi les epidèmies catastròfiques provocades per la propagació de malalties d’origen europeu (verola, xarampió, grip), arribades a Amèrica de la mà dels conqueridors i que atacaven una població que no gaudia de cap immunitat natural ja que havia viscut en un cercle ecològic tancat des del Paleolític. No se sap exactament quanta població hi havia a Amèrica abans de la conquesta, però sí que sabem que l’impacte de l’arribada dels europeus va ser catastròfic.

La conquesta d’Amèrica

dilluns, 8/11/2010

Immediatament després de l’arribada de Colom a Amèrica va començar la conquesta espanyola d’aquells territoris. D’aquesta manera, ben aviat es van establir ciutats i centres comercials a les Antilles (Cuba, La Hispaniola) i a l’Amèrica central (Panamà). Però la possessió de les illes caribenyes no va satisfer les expectatives hispanes: la producció d’or era escassa, els colonitzadors no s’adaptaven bé al clima tropical i els conreus europeus no arrelaven a les noves terres.

Davant d’aquests problemes els conqueridors van decidir explorar i colonitzar el continent. Es van interessar principalment per les zones més poblades i amb un clima i un paisatge més semblants als d’Europa. Per això van quedar sense explorar regions molt àmplies, especialment les grans selves de l’interior i les terres fredes del sud. D’aquesta manera, van produir-se moltes expedicions de conquesta a l’Amèrica Central i del Sud.

conquista-de-america.jpg

La conquesta de Mèxic. La primera gran expedició en terra ferma es va realitzar sota el comandament d’Hernán Cortés, un hidalgo extremeny que va conquerir Mèxic, fins aleshores sota el domini de l’Imperi asteca.

hernán cortes.jpg

Hernán Cortés

L’expedició de Cortés va sortir de Cuba i en arribar a territori mexicà va fundar la ciutat de Veracruz, des d’on s’internaria en el continent. En arribar a Tenochtilán, la capital asteca, va posar-se en contacte amb l’emperador Moctezuma qui en un principi va fingir sotmetre l’Imperi al domini espanyol. Més endavant, però, els asteques es van revoltar, van matar el propi Moctezuma i van expulsar els espanyols de la ciutat. Hernán Cortés va perdre la meitat dels seus soldats en l’anomenada Noche Triste, però va aconseguir refer el seu exèrcit i va vèncer els asteques a la batalla d’Otumba. D’aquesta manera, des del 1521, els territoris asteques van quedar incorporats a l’Imperi hispànic sota la denominació de Nueva España.

conquest_mexico_1519_21.jpg

mexico cortes.jpg

La conquesta del Perú. Un altre extremeny, Francisco Pizarro, va ser qui va dirigir la conquesta del Perú, dominat fins aleshores per l’Imperi inca. Amb l’ajuda de Diego de Alamagro i amb un nombre relativament reduït de soldats, Pizarro va arribar al Perú el 1531 i va aprofitar-se de la crisi interna i les lluites civils dels inques per a conquerir el territori.

pizarro.jpg

Francisco Pizarro

Pizarro va aprofitar-se de la greu crisi política produïda per la successió del càrrec d’Inca i, amb la col·laboració d’altres pobles indígenes sotmesos pels inques, va fer capturar i executar l’emperador Atahualpa, fet que va facilitar l’entrada dels espanyols a Cuzco, la capital de l’Imperi. Ben aviat, però, sorgirien importants diferències polítiques entre Pizarro i Almagro que generarien un seguit de lluites civils en les quals tots dos acabarien perdent la vida. Finalment, el 1572, el darrer emperador inca, Tupac Amaru, va ser assassinat pels conqueridors finalitzant el procés de conquesta.

VIAJES-PIZARRO.JPG

Altres conquestes i exploracions. D’aquesta manera, una part de l’Amèrica del Nord, i tota l’Amèrica Central i del Sud (exceptuant el Brasil) van ser colonitzades pels espanyols. Així, Almagro primer i Pedro de Valdivia després van protagonitzar la conquesta de Xile. També es van fer expedicions d’exploració, com la de Francisco de Orellana que va recórrer l’Amazones o la de Juan de Garay que van fundar Buenos Aires. A més a més, Amèrica va ser el punt de partida d’expedicions pel Pacífic, com ara la de Legazpi i Urdaneta, que van sortir de Mèxic cap a l’oest i van conquerir les illes Filipines, a la banda asiàtica del Pacífic.

Els instruments de la conquesta. En la conquesta del territori americà els espanyols van tenir una notable superioritat militar, fet que va facilitar la submissió dels pobles indígenes.

Els conqueridors eren homes amb un important afany per viure aventures obtenir riqueses tot traslladant els ideals de la cavalleria en la conquesta americana. Les expedicions estaven dirigides i organitzades per particulars que rebien del rei una capitulació de conquesta, és a dir, una autorització per reclutar un exèrcit i conquerir un territori determinat.

Captura-del-Inca.jpg

Les despeses de l’expedició corrien a càrrec del conqueridor. Un cop conquerit, el territori passava a mans del monarca. A canvi, el rei concedia al conqueridor el títol de governador o capità i una extensa part de les terres i del botí. Molts dels conqueridors es van llançar a la conquesta de les índies motivats per l’efecte crida de les promeses de trobar-hi or i plata amb una gran facilitat.

El nombre de soldats era molt inferior al dels pobles conquerits, però els indígenes van ser sorpresos per la violència dels conqueridors i la superioritat de l’armament que duien, sobretot pels cavalls, uns animals que eren inexistents al continent fins a l’arribada dels espanyols i que va ser rebut amb gran temor pels amerindis, i les armes de foc, també desconegudes i que tenien una potència i un abast de tir molt superior a les seves fletxes i llances.

També va facilitar la conquesta el fet que circulessin antigues creences i tradicions asteques i inques que parlaven de l’arribada dels enviats dels déus des de l’oceà. Així, molts dels pobles indígenes americans van arribar a creure’s que es trobaven amb déus armats amb armes diabòliques i per aquest motiu van sotmetre’s als espanyols amb més facilitat i resignació.

Un últim factor a considerar van ser les baralles i enemistats entre els propis pobles americans, que els conqueridors van aprofitar per establir aliances, com en el cas de Pizarro en la seva lluita contra els inques.

Les exploracions castellanes i la descoberta d’un Nou Món

divendres, 5/11/2010

La monarquia dels Reis Catòlics va ser la gran competidora de Portugal pel que fa a la recerca d’un nou camí cap a l’Índia. Dins del seu projecte expansionista els monarques hispans van iniciar la conquesta del nord d’Àfrica (Melilla, Orà), tot rivalitzant amb l’expansió atlàntica iniciada pels portuguesos.

Però no seria fins a l’any 1492, quan Castella va finalitzar el llarg procés de la Reconquesta amb la presa de Granada, darrer reducte musulmà a la Península Ibèrica, quan realment s’iniciés l’exploració marítima castellana. El procés de Reconquesta havia comportat la unificació territorial del regne i l’ampliació, al seu si, d’una societat feudal en plena expansió i l’exploració marítima podia permetre de mantenir el model social un cop establerta la pau a la Península.

D’aquesta manera, Castella, el principal rival de Portugal en la lluita per l’expansió ultramarina no va començar les seves exploracions marítimes sinó fins a finals del segle XV. La primera prova va ser la lluita pel control de les Illes Canàries, que van ser preses per Castella. Amb la unió dinàstica de Castella i Aragó, i acabada la conquesta d’Al-Àndalus, el regne va tenir l’oportunitat i els recursos per a la recerca de les noves rutes i l’establiment de noves colònies a ultramar.

colon.jpg

El 1492, els Reis Catòlics, governants dels regnes de Castella i Aragó, van patrocinar el viatge del genovès (?) Cristòfor Colom (1451-1506) amb la intenció d’arribar al continent asiàtic navegant en direcció cap a l’oest. L’afany per trobar una ruta marítima cap a l’Àsia i les Illes de les Espècies va portar aquest mariner a plantejar-se la possibilitat d’arribar-hi navegant cap a l’oest, sense haver de vorejar l’Àfrica com estaven intentant els portuguesos.

D’aquesta manera, els castellans van decidir navegar cap a l’oest, creuant l’Atlàntic i circumval·lant la Terra que havia de ser esfèrica, malgrat que moltes persones d’aquell temps es pensaven que era plana. Era una empresa molt arriscada: pel que sabien, ningú s’havia endinsat a l’Atlàntic, un oceà que es considerava temible perquè per creuar-lo calia allunyar-se moltes milles de la costa i navegar per aigües desconegudes. A més, Colom partia de dos premisses falses en la seva hipòtesi: s’imaginava que la terra era més petita del que en realitat ho és i desconeixia l’existència del continent americà.

Després de presentar el seu projecte als Reis Catòlics i que aquests en donessin l’autorització per a finançar l’expedició, Colom va signar les Capitulacions de Santa Fe (1492). En elles s’establia que el navegant rebria títols d’almirall de la mar oceànica i el virregnat de les terres que descobrís, com també la desena part dels beneficis obtinguts.

Colom va iniciar el seu primer viatge el mateix 1492, sortint del port de Palos el 3 d’agost amb una expedició conformada per 105 homes embarcats en una nau (la Santa Maria) i dues caravel·les (la Pinta i la Niña). Després de fer una escala a les illes Canàries, les embarcacions van llançar-se a travessar l’Atlàntic, però passaven les setmanes i no veien terra. La tripulació, descontenta, va arribar a amotinar-se, però Colom va poder controlar la situació.

caravela.jpg

Finalment, el 12 d’octubre d’aquell any van desembarcar a la petita illa de San Salvador, a les Antilles. Colom es pensava que havia arribat a Cipango (el Japó), però la realitat és que no va arribar a Àsia, com pretenia, sinó al que anomenarien Nou Món, a Amèrica.

L’èxit del primer viatge va permetre Colom efectuar altres tres viatges, en els quals va recórrer illes i costes de l’Amèrica central, per explorar i assegurar el domini castellà d’aquells territoris, convençut sempre de que havia arribat a les costes orientals d’Àsia. D’aquí que aquest Nou Món americà fos conegut en aquell moment amb el nom de les Índies.

The_Four_Voyages_of_Columbus_1492-1503.jpg

La segona expedició colombina va partir cap a Amèrica el setembre de 1493 establint la ruta més ràpida i segura per arribar a Amèrica. Molt més nombrosa que la primera, estava formada per quinze vaixells i uns 1.500 homes que van establir-se a l’illa d’Haití, anomenada per Colom La Hispaniola, i posteriorment anomenada Santo Domingo. Va ser aquí, amb la introducció d’un sistema econòmic de factories comercials, on va començar la colonització espanyola a Amèrica.

Columbus_landing_on_Hispaniola.JPG

En el tercer viatge, el 1498, Colom va arribar a l’illa de Trinitat i a la desembocadura del riu Orinoco, a la costa del continent. Finalment, en el seu quart i darrer viatge (1502) va resseguir les costes de l’Amèrica Central. Quan Colom va morir a Valladolid, el 1506,  enmig d’un seguit de plets amb la monarquia, seguia convençut que havia arribat a Àsia. Però, ja el 1502, un navegant italià, Americo Vespucci, ja havia determinat que aquelles terres pertanyien a un nou continent situat entre Europa i Àsia, i que va rebre el nom d’Amèrica en el seu honor.

Edad%20Moderna.%20Los%20viajes%20de%20Colón.[1].jpg

Colom i els altres exploradors europeus es van desil·lusionar amb el descobriment. A diferència d’Àfrica i Àsia, els habitants de les illes del Carib tenien molt poc per a comerciar amb els navegants espanyols. L’atractiu de les illes seria, per tant, la mà d’obra i la producció que s’hi podria realitzar per mitjà de la colonització.

A més dels viatges de Colom, durant el primer terç del segle XVI es van realitzar d’altres viatges d’exploració i colonització del litoral americà, i seguidament es va emprendre la conquesta i colonització dels dos grans imperis americans, l’asteca (per Hernan Cortés, el 1521) i l’inca (per Francisco Pizarro, entre 1531 i 1533).

Jal-ixco.jpg

La idea inicial de Colom d’arribar a les índies per l’oest va ser finalment duta a terme pel portuguès Fernâo Magallanes (1480-1521) i el seu contramestre Juan Sebastián Elcano. L’expedició, que també va ser finançada per la corona castellana, va partir de la Península Ibèrica el 1519 composada per cinc vaixells i 250 mariners amb l’objectiu trobar el pas entre els oceans Atlàntic i Pacífic. Després de doblar el continent americà pel sud (estret de Magallanes), va arribar el 1521 a les Filipines, on Magallanes va morir en una topada amb un grup d’indígenes.

Des de les Filipines, l’expedició va continuar el viatge sota el comandament de Juan Sebastián Elcano, el qual es va dirigir a les illes Moluques i des d’allà va retornar finalment a la Península Ibèrica el 1522 on només va arribar una sola nau, la Victòria, i 18 homes. S’havia efectuat, d’aquesta manera, la primera volta al món, fet que confirmava les velles teories sobre l’esfericitat de la Terra.

La vuelta al mundo de Magallanes, 1519-1522.jpg

La delimitació i el reconeixement de l’Imperi Castellà i l’Imperi Portuguès:

A la tornada del primer viatge de Colom, seguint la mentalitat de l’època, els Reis Catòlics van sol·licitar del Papa, que en aquest període era la màxima autoritat, el reconeixement de la sobirania sobre les terres descobertes per Colom amb la finalitat d’explorar-les i evangelitzar-les. Això va obrir un conflicte amb Portugal, país que en aquell moment també intentava trobar una ruta cap a les Índies. A més, el 1500, el navegant portuguès Pedro Álvares Cabral també va descobrir un territori al Nou Món, l’actual estat del Brasil.

El problema es va resoldre mitjançant el Tractat de Tordesillas (1494), en el qual va establir-se una línia de demarcació al meridià 46. El Tractat dividia el món entre les dues potències.

mapa_tordesillas.jpg

D’aquesta manera, les terres situades a l’est del dit meridià restaven sota la sobirania portuguesa, això els donava el control d’Àfrica, Àsia i la regió oriental de Sud-Amèrica (fet que va assegurar així el seu domini al Brasil). D’altra banda, les terres situades a l’oest d’aquesta línia restaven sota la sobirania castellana: un territori que era desconegut i força ampli: la resta del continent americà i les illes de l’Oceà Pacífic.

La corona castellana va ser la primera a afirmar el dret de possessió, d’acord amb les butlles pontifícies d’Alexandre VI. Hernan Cortés va conquerir els imperis asteca i maia, va arribar a la Florida i va explorar el Mississippí i, al sud, de Guatemala fins a Panamà; Pizarro va dur a terme la conquesta de l’Imperi Inca (1532) i va incorporar a Castella els territoris des de Xile fins a Colòmbia. Van fundar-se noves ciutats com Cartagena d’Índies (1553), Quito (1534), Lima i Guayaquil (1535), Asunción (1537), Bogotà (1538), Santiago de Xile (1541), Mérida de Yucatán (1542), Potosí (1545), La Paz (1548) i Caracas (1562).