Entrades amb l'etiqueta ‘Segle XVI’

L’organització social catalana a l’Època Moderna

divendres, 26/11/2010

A l’Època Moderna encara estava vigent l’ordenació social basada en la divisió estamental en tres blocs que complien amb una funció social determinada. Si bé la nova societat de l’Època Moderna s’estructurava entre els que vivien de les seves rendes i els que vivien de les activitats mecàniques, aquesta barrera social no era insalvable i existia l’escalada cap a situacions d’honor. Per tant, des d’activitats “vils i mecàniques” o l’exercici de l’administració del patrimoni agrari era possible l’ascens a nivells socials més elevats.

La Societat Estamental:

  • Estament Eclesiàstic (Oratores).
  • Estament Militar o Noble (Bellatores).
  • Tercer Estat (Laboratores).

Els estaments eclesiàstic i militar eren privilegiats en qüestions fiscals, judicials i polítiques tot i que representaven només a una minoria de la població. La seva funció social estava considerada com a superior i per això eren els estaments privilegiats de la societat d’Antic Règim.

L’evolució social de la Catalunya dels segles XVI i XVII mostra l’emergència de nous grups socials, l’estancament d’altres i, fins i tot, la desaparició d’uns quants. Així, es va donar una renovació de les estructures pageses després de la sentència arbitral de Guadalupe i les estructures menestrals urbanes van presentar canvis com l’eclosió dels paraires i dels blanquers negociants. També va incrementar-se de forma notable la presència de comerciants i mercaders.

En el sector de la noblesa van donar-se una varietat de situacions diferents. Així, un important sector mercantil i pagès va incorporar-se als rengles de la petita noblesa a través de l’obtenció de títols de ciutadà honrat. L’endeutament senyorial per la caiguda de les rendes i la impossibilitat d’ascendir a càrrecs a les Corts que va portar a un sector al bandolerisme són altres característiques del període.

Els estaments privilegiats:

  1. Estament Eclesiàstic.
    1. Clergat Regular (ordres religiosos).
    2. Clergat Secular.
  2. Estament Militar.
    1. Alta Noblesa titulada.
    2. Nobles.
    3. Cavallers.

El clergat català. El braç eclesiàstic era el primer en dignitat i precedència a les Corts Generals. A les darreries del segle XVI detenien el 24,72% dels llocs del Principat. L’Església catalana va patir durant els governs de la casa d’Àustria un important procés de desnacionalització.

El 1523, la monarquia va aconseguir el dret de presentació de les vacants de les seus episcopals. Des d’aquell moment els nomenaments van obeir a una qüestió clarament política i la seva evolució del 1640 al 1715 demostra que la presència de bisbes catalans i no catalans va igualar-se.

D’altra banda, a partir del Concili de Trento va emergir la figura del rector per a intentar portar a la pràctica les directrius de la Contrareforma, tant pel que fa a la doctrina de l’Església com a l’enquadrament de la societat pagesa.

El nou rector sorgit del Concili de Trento era una persona instruïda que havia d’haver passat pel seminari diocesà. Aquest nou rector va esdevenir un referent per a la comunitat i s’havia de convertir en un veritable notable rural. El rector era el supervisor de la societat pagesa.

Per a controlar a la pagesia, el rector es recolzava en els caps de la comunitat pagesa: els propietaris dels masos. Aquests obtenien un reconeixement social a través de la seva relació amb l’Església i el rector obtenia a canvi la certesa de controlar des dels masos a la població flotant i al proletariat flotant. Rectors i propietaris dels masos pretenien enquadrar la societat pagesa.

La noblesa. La noblesa catalana presentava una jerarquia dividida en tres graons: la noblesa titulada (grup reduït amb només 11 títols); la noblesa aristocràtica; i la petita noblesa, els cavallers i els militars. Així, aquests títols configuraven el braç militar a les Corts Generals.

La noblesa era senyora de vassalls i detenia la titularitat de la jurisdicció del 46,79% dels llocs del Principat i dels comtats. La jurisdicció era la base del poder senyorial ja qué facilitava el cobrament de la renda dominical que era la base del poder i la força senyorial. Per afrontar les dificultats derivades de la caiguda de la renda la noblesa va utilitzar, principalment les armes que li atorgava la jurisdicció.

L’evolució de la noblesa va experimentar diferents processos durant l’Època Moderna. Hi ha un allunyament per part d’una part de la noblesa catalana titulada provocada pel fet d’haver emparentat amb branques de la noblesa castellana. Així, els nobles amb un major patrimoni com els Cardona i els Montcada van esdevenir absentistes al emparentar amb els Medinaceli.

Al llarg de l’Època Moderna la noblesa va viure un procés d’urbanització. La crisi rural, els perills del bandolerisme i l’atracció de la vida urbana van suposar el trasllat de part de la noblesa a Barcelona i altres ciutats.

D’altra banda, la noblesa patia un endeutament crònic que no suposava que els nobles deixessin de tenir grans fonts d’ingressos. La càrrega de censals no va desaparèixer de la seva comptabilitat i disposaven d’un gran patrimoni diversificat amb censos, delmes, molins…etc.

El Tercer Estat. El món urbà i la diferenciació pagesa:

El Tercer Estat o Estat General no era totalment homogeni, tant per qüestions econòmiques com pels privilegis de que gaudien els seus integrants. Així, de forma dispersa, podem trobar algun sector que gaudís d’algun tipus de privilegi dins d’aquest sector social majoritari a l’Antic Règim.

El privilegi era un fet reconegut jurídicament que concedia el rei a una universitat (municipi), a un grup de persones o a un estament plantejant una exempció o algun tipus de benefici dels destinataris. D’aquesta manera, trobem que podia haver viles concretes amb privilegis reconeguts al llarg del temps. Els gremis també eren un grup privilegiat pel seu dret exclusiu a produir un determinat producte.

El Tercer Estat:

  • Ciutadans/Burgesos Honrats.
  • Doctors en Dret i Doctors en Medicina.
  • Mercaders → Grans comerciants.
  • Artistes → Arts Liberals (Col·legis).
  • Menestrals → Arts mecàniques (Confraries i Gremis).
  • Pagesia.

La nova oligarquia urbana: ciutadans honrats i juristes. Allò que distingia a la nova oligarquia ciutadana a Barcelona i a la Catalunya dels segles XVI i XVII era el seu caràcter rendista i que, fins i tot, va arribar a participar de molts dels drets de la noblesa. Els ciutadans honrats pertanyien a una categoria social exclusivament urbana localitzada a dotze ciutats catalanes.

Els ciutadans urbans pertanyien a un sector benestant que abandonava l’activitat professional per esdevenir rendista. No vivien de treballs “vils i mecànics” i la seva base econòmica era la renda de la terra. No podien formar part de l’estament militar a les Corts i tampoc podien accedir als càrrecs de diputat i oïdor militar.

A més dels ciutadans honrats, la nova elit ciutadana també estava configurada pels juristes ja que l’exercici d’aquesta professió era una manera d’ascensió social, representava una sortida per als segons fills de la noblesa i era una manera de sortejar la difícil situació econòmica del període 1630-70.

Mercaders, artistes i menestrals. Els mercaders, negociants i grans comerciants van concentrar-se a Barcelona i a les ciutats tradicionals catalanes. Tenien una categoria social superior als artistes i els menestrals.

A la part superior de la jerarquia social es trobaven els mercaders, després s’establia una clara divisió entre els artistes i els menestrals. Els artistes practicaven les arts liberals que no eren oficis manuals (notaris, llibreters, apotecaris, cirurgians…etc) i s’agrupaven en col·legis.

L’activitat més habitual a les ciutats catalanes dels segles XVI i XVII eren les relacionades amb el tèxtil i el cuir. Els menestrals exercien oficis mecànics i s’organitzaven en gremis o confraries.

Els gremis eren unitats fiscals, militars i polítiques que encara mantenien un elevat poder de convocatòria i asseguraven assistència als agremiats. La forta estructura jeràrquica dels gremis permetia la defensa dels seus interessos davant la presència de mercaderies estrangeres. Els gremis patiran una forta competència, sobretot en el segle XVII, per la implantació de la indústria a domicili.

La mobilitat social, tot i les endogàmies existents, era una realitat en l’Època Moderna. Molts mercaders, el sector més distingit d’aquest grup, havien sortit dels rengles dels menestrals i inclús alguns arribarien a ser ciutadans honrats o cavallers.

La pagesia i l’accés a la terra. La pagesia estava conformada per un grup heterogeni de treballadors de la terra. És un conjunt amb força diferències internes, en especial en l’accés a l’explotació de la terra.

El nucli cohesionador de la pagesia era la universitat i la parròquia, convertida en punt de trobada i d’unió dels habitant d’un lloc. La universitat es va organitzar com un element de defensa dels interessos dels pagesos davant del senyor respectiu o les entitats superiors.

Aquestes comunitats pageses estaven molt lluny de presentar situacions homogènies. Un cop superada l’etapa de diferenciació jurídica arran de la sentència arbitral de Guadalupe, el diferent grau d’accés a la terra establia unes veritables jerarquies entre la pagesia.

Formes de propietat, tinença i explotació de la terra:

Contracte Durada Forma de pagament Altres condicions

EMFITEUSI

(Domini directe)

Fadiga.

Lluïsme.

Capbrevació.

EMFITEUSI

(Domini útil)

Indefinida Cens anual

Herència.

Venda.

Subestabliment.

PARCERIA O MASOVERIA Temporal Parts de fruits Clàusules diverses
RABASSA MORTA Temporal Parts de fruits

El contracte d’emfiteusi. Els drets de propietat es troben repartits. L’emfiteusi implica la cessió d’us d’uns drets sobre un determinat immoble. És el tipus de contracte que predomina en aquest període.

En el contracte d’emfiteusi s’ha de diferenciar entre el domini directe i el domini útil. El domini directe era la propietat reservada a la persona que posseïa la terra (senyor). El domini directe donava dret a percebre censos anuals en espècie, treball o diners.

D’altra banda, el domini útil era per a la persona que rebia el dret a treballar la terra del senyor (pagès). Era de durada indefinida i donava facultats per a treballar la terra. Es podia transmetre en herència, vendre’s i crear un subestabliment –cedir la terra en explotació a una altra persona–. Aquest contracte podia ser beneficiós per a la pagesia perquè, en principi, no es podia fer fora de les terres al camperol que l’havia signat.

Els drets del domini directe apareixien en el cas de venda del domini útil. Així, la fadiga suposava el dret a rescatar el domini útil igualant la oferta que hagués rebut el camperol; el lluïsme era el dret del senyor a rebre una part proporcional del preu de venta a un tercer i la capbrevació suposava el dret del senyor a exigir el reconeixement dels drets que li devien. La capbrevació és una forma de control senyorial.

Les parceries i les masoveries. La masoveria és una variant del contracte de parceria que s’ajusta al tipus d’explotació agrària típica de Catalunya: el mas. Aquest contracte incloïa l’obligació del masover a residir en el mas. Era un contracte de tipus temporal a curt termini.

El masover havia de realitzar un pagament proporcional a la collita. No tot els contractes eren iguals, així, segons la participació de cadascuna de les parts el contracte podia variar. D’altre banda, la iniciativa a l’hora de conrear depenia del propietari que era qui establia les condicions de l’explotació.

El pagès també havia de realitzar una sèrie de prestacions en treball en l’explotació del mas. Al ser un contracte a curt termini permetia una actualització de les rendes que havia de percebre el senyor en funció de la conjuntura. En canvi, l’emfiteusi suposava amb el pas del temps una devaluació de les rendes que percebia el senyor.

La propietat de la terra sempre era del senyor que la cedia temporalment perquè la treballessin sota les seves concessions. Amb aquest contracte, el masover s’assegurava una vivenda per un temps determinat i havia de pagar de forma proporcional a la collita, fet que equilibrava els guanys i les pèrdues.

El contracte de rabassa morta. Aquest era un contracte de caràcter temporal amb uns límits imprecisos exclusiu per al conreu de la vinya. El contracte durava mentre visquessin els primers ceps plantats.

En el segle XVIII els propietaris buscaran limitar el temps de contracte fixant un nombre d’anys determinat –a llarg termini– i prohibint les tècniques agrícoles que mantenien vius els ceps.

El mode de pagament era, de forma similar al del contracte de masoveria, mitjançant una deducció proporcional de la collita. Amb el pas del temps es produirà un enduriment en les condicions dels contractes. Els rabassaires no tenien grans explotacions i les terres que treballaven eren, generalment, d’una qualitat ínfima i mediocre.

Estratificació social de la pagesia catalana:

  • Pagesia Benestant.
    • Propietaris.
    • Emfiteutes de vell origen.
  • Pagesia mitjana → Disposaven de prou terra per a satisfer les necessitats familiars.
  • Petita pagesia.
    • Masovers.
    • Rabassaires.
    • Mossos de mas i jornalers.

La crisi de la Baixa Edat Mitjana va afavorir a alguns emfiteutes de vell origen. El despoblament va suposar un increment dels masos rònecs (desocupats). Així, la propietat dels dominis útils va concentrar-se en mans d’aquells que van poder sobreviure a la crisi.

Les explotacions pageses van tendir a fragmentar-se mitjançant subestabliments o contractes d’explotació de la terra més precaris que beneficiaven a la pagesia benestant. Així, en aquest període, la pagesia anirà incrementant la seva precarietat. Els propietaris útils aniran disminuint, mentre que els sectors més modestos cada cop eren més nombrosos i estaven més empobrits.

El darrer nivell de la pagesia estava configurat per petits pagesos amb poca terra i pel proletariat rural format per jornalers, bracers, mossos, criades, dides, etc. Aquesta era una veritable població flotant que es trobava a l’expectativa de l’oferta de treball de les grans explotacions pageses. Hi havia que queien en la indigència.

La mobilitat social:

La població catalana de l’Època Moderna, en teoria, tenia un caràcter endogàmic que suposava la continuació dels oficis de pares a fills i la concertació de matrimonis dins del mateix estament social.

A la pràctica, però, els estaments no eren compartiments tancats hermèticament. La societat catalana de l’Època Moderna no era estàtica, sinó que presentava una mobilitat vertical. Així, trobem famílies que s’abocaran a l’empobriment i a la pèrdua de status social (habitual) i d’altres que seguien el camí invers.

Hi havia una sèrie de característiques i factors que conduïen a la promoció social. Així, la realització d’estudis universitaris, la realització de serveis al rei mitjançant càrrecs en l’administració que podia suposar la obtenció de títols, la  entrada dels fills segons al clergat o la política matrimonial com a intercanvi de riquesa per status social podien conduir a la promoció social.

L’ennobliment era l’aspiració social màxima d’aquelles famílies que comptaven amb un patrimoni important i que buscaven ascendir socialment. Sense recursos econòmics, però, difícilment es podia trobar l’oportunitat d’ascens social. Així, al llarg de l’Època Moderna, la línea de separació que distingia a la noblesa de la població amb més recursos tendirà a diluir-se perquè cada cop s’aproximaran més mitjançant el mode de vida rendista.

Els moviments demogràfics a la Catalunya Moderna

dijous, 25/11/2010

Les fonts demogràfiques:

L’estudi de la població en èpoques preestadístiques presenta greus dificultats per la manca de fonts específiques. Així, s’ha de recórrer als censos confeccionats amb motius fiscals que poden presentar un ampli marge d’error per motius d’ocultació per no pagar impostos.

D’aquesta manera, per calcular la població catalana en l’Època Moderna s’ha fet servir el recompte dels fogatges i al cens de Floridablanca de 1787. Les xifres s’han de prendre amb moltes precaucions, són dades deficients que requereixen un cert escepticisme i que poden variar segons la conjuntura econòmica del moment i l’estructura familiar.

Els fogatges són una font de tipus fiscal on només es registra al cap de família. Són la principal font de que es disposa per a realitzar una estimació de la població en el conjunt de Catalunya. El resultat del recompte dels fogatges ens ofereix el total dels caps de família registrats. Aquesta dada permet, mitjançant un coeficient multiplicador (habitualment 4), establir una estimació aproximada de la població.

A partir de la segona meitat del segle XVIII, la monarquia espanyola es plantejarà la necessitat de realitzar censos mitjançant criteris demogràfics. El cens més exacte que va fer-se és el de 1787 realitzat per ordre del ministre Floridablanca, aquest cens marcava una divisió de la població segons les edats, el sexe i l’estat civil.

El cens de Floridablanca tenia com a finalitat el control de la població. El govern buscava vèncer la resistència de la població a donar les seves dades per evitar el servei militar i el pagament d’impostos aprofitant un període de pau. Aquest recompte permetia conèixer el potencial real de l’Estat (productors, consumidors, soldats, impostos…etc).

El govern també buscava utilitzar el cens de cara a l’exterior com a element propagandístic del potencial espanyol. Les dades del cens van ser recollides pel personal governamental i eclesiàstic de cada localitat. El rector parroquial era un element utilitzat per la monarquia per a recollir les dades perquè era vist com una persona de confiança de la població.

L’evolució de la població. Etapes i factors:

La població catalana va tendir a créixer al llarg de l’Època Moderna, tot i el descens de 1655. Així, es pot dir que l’evolució demogràfica catalana és positiva. La població catalana del període modern presenta els comportaments propis d’una població del cicle demogràfic d’Antic Règim.

Catalunya presentava unes altes taxes de natalitat i mortalitat i la presència periòdica de crisis demogràfiques que feien caure el saldo demogràfic aconseguit amb anterioritat.  Catalunya era un país buit al començament del segle XVI que va omplir-se gràcies a l’important corrent migratori francès.

El 1497 hi havia només uns 224.356 habitants com a conseqüència de la forta crisi de la Baixa Edat Mitjana. Així, el segle XVI hauria estat un període de recuperació fins a assolir novament les dades del període medieval anterior. Aquest creixement seria resultat de la immigració francesa.

Aquesta evolució no va ser contínuament positiva per la davallada que va donar-se a mitjans del segle XVII. Entre 1626 i 1655 la població catalana va patir una forta pèrdua demogràfica com a conseqüència de l’epidèmia de pesta i els efectes de la Guerra dels Segadors.

No serà fins a finals del segle XVII quan es produeixi la recuperació demogràfica, compensant les pèrdues anteriors i donant pas al llarg creixement del segle XVIII. Tot i el creixement, la població no es trobava homogèniament repartida per tot el territori ja que a Barcelona es concentrava el 10% del total. El litoral català estava més densament poblat que l’interior.

Evolució de la població catalana (estrictament Principat):

ANY

FOCS

HABITANTS

1497

56.089

224.356

1515

59.967

239.868

1553

67.327

269.308

1626*

118.750

475.000

1655*

89.250

357.000

1717

127.000

508.000-700.000

1787

900.000-1.200.000

* Dades de J. Nadal (no existeix fogatge)

Etapes de la demografia catalana a l’Antic Règim:

  1. Segle XV → Davallada demogràfica → Crisi de subsistència
    1. Pesta negra
    2. Guerra (Guerra Remença i Guerra Civil
  2. 1497-1626 → Redreç demogràfic
    1. Arribada de la immigració francesa
    2. Alta taxa de natalitat.
  3. 1626-1655 → Davallada demogràfica → Pesta i crisis de subsistència
    1. Guerra dels Segadors
    2. Disminució de la immigració francesa
  4. 1655-1787 → Increment demogràfic → Desenvolupament natural de la població
    1. Atenuació de la mortalitat catastròfica
    2. Major esperança de vida.

Factors demogràfics:

Mortalitat. La mortalitat a l’Antic Règim podia ser ordinària o be extraordinària o catastròfica. La mortalitat ordinària era aquella que es produïa en absència de crisis demogràfiques i era molt elevada en aquest període com a conseqüència de la precarietat de la situació econòmica i sanitària.

Hi havia una forta mortalitat infantil que es situava en torn al 50%. Aquesta situació no millorarà tot i el creixement demogràfic. La demografia catalana d’Antic Règim esta marcada per la dada de que un de cada dos infants no arribava a l’edat adulta. Especialment crític era el primer mes de vida dels infants.

D’altra banda, la mortalitat catastròfica estava produïda per les crisis de subsistència, la guerra i les epidèmies. Les crisis de subsistència eren produïdes principalment per la carestia d’aliments i l’alt preu que assolien aquests produït per l’especulació.

En els segles XVI i XVII Catalunya va veure’s afectada per la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió i els conflictes hispano-francesos. Després de 1714, ja no es produiran grans conflictes a Catalunya fins que el 1793 esclati la Guerra Gran contra la França revolucionària.

Les epidèmies eren el factor que produïa els grans descensos de població, en especial la pesta. Les autoritats municipals havien d’organitzar l’aparell sanitari per evitar l’entrada a les ciutats de les epidèmies. Així, les autoritats buscaven l’aïllament de les zones on s’havia decretat la pesta mitjançant el tall de les comunicacions i les quarantenes.

La presència de la pesta a Catalunya va ser més regular durant el segle XVI. Aquesta dinàmica canviarà en el segle XVII quan la malaltia comenci a controlar-se, però l’epidèmia de 1651-54 serà la més important que afecti el territori català des de la Baixa Edat Mitjana.

Aquesta epidèmia va arribar en plena Guerra dels Segadors, quan Barcelona es trobava sota el setge militar, fet que va accelerar la capitulació de la ciutat el 1652. A més, hi havia una forta crisi de subsistència que va fer incrementar la mortalitat de forma espectacular.

La pesta desapareixerà a Catalunya des de mitjans del segle XVIII, però no totes les malalties de tipus epidèmic van desaparèixer. Així, el paludisme i la verola seran presents en el segle XVIII amb un impacte important. En resum, el segle XVIII només va suposar una atenuació de la mortalitat.

Natalitat. La Catalunya moderna presenta una alta taxa de natalitat per a compensar l’elevada mortalitat que es produïa. La combinació d’aquests factors feia que el règim demogràfic de l’Època Moderna tingués un creixement molt lent.

Migracions. Els corrents migratoris podien ser de caràcter intern (entre territoris del propi marc català) o externs. Un corrent migratori intern no contribueix a l’augment de la població. En canvi, les migracions externes sí contribuïen a l’increment de la població. En aquest període van arribar a Catalunya immigrants de procedència diversa, però el pes demogràfic més important van tenir-lo els immigrants francesos.

Un factor important i significatiu en l’evolució de la demografia catalana en el segle XVIII serà l’avançament de l’edat de matrimoni, fet que va permetre un major aprofitament del període de fertilitat. La conjuntura econòmica favorable del segle XVIII va permetre més possibilitats de treball i expectatives de formació d’una família, fet que va estimular la nupcialitat.

Mitjana d’edat de defunció dels adults:

Dones

Homes

Segle XVII

Urgell

38

43

Conca de Barberà

38

45

Segle XVIII

Delta del Llobregat*

50

48

Delta del Llobregat**

62

56

* Període entre 1700 i 1750.

** Període entre 1750 i 1800.

L’increment demogràfic que va produir-se entre 1655 i 1787 està marcat per la desaparició de la pesta i un atenuament generalitzat de la mortalitat catastròfica (guerra, fam i epidèmies). La població va experimentar un desenvolupament natural ja que no va produir-se un descens de la mortalitat infantil ni va incrementar-se la immigració com en el segle XVI. La mortalitat adulta sí que va experimentar un retrocés que va tenir com a conseqüència un increment de l’esperança de vida.

La immigració francesa dels segle XVI i XVII:

Durant el segle XVI i fins 1630, un bon nombre de francesos van abandonar els seus llocs d’origen per raons derivades de les Guerres de Religió i la superpoblació crònica que patia el Pirineu i el Pre-Pirineu. Aquests emigrants van trobar al Principat i als comtats un territori convertit en un gran mercat de treball per la crisi demogràfica que patia Catalunya des de la Baixa Edat Mitjana.

L’estudi dels fenòmens migratoris en aquest període és força complex. La principal font de que disposem per a l’estudi de la immigració francesa a Catalunya en l’Època Moderna és el cens de francesos que va el·laborar-se amb motiu de la guerra hispano-francesa de 1637. Altres fonts alternatives per a l’estudi de la immigració són els registres parroquials que permeten establir, de forma aproximada, una cronologia del flux migratori.

Aquesta font aporta una important informació quantitativa relacionada amb la població d’origen francès instal·lada a la costa catalana (4.214 persones). Qualitativament, els cens no es limita a recomptar els francesos, sinó que els interroga sobre les seves dades personals.

Dades del cens:

  • Nom, cognom i ofici.
  • Lloc de procedència, temps de residència a Catalunya i temps de residència a la població.
  • Edat.
  • Estat civil: Nom i dades personals de la dona. Dades dels fills.
  • Familiars francesos a Catalunya.
  • Béns i mode de subsistència.

Principalment, la immigració francesa va composar-se de població masculina. La presència femenina és minoritària. La majoria dels immigrants van encabir-se en els rengles inferiors de la pagesia (jornalers). En els casos urbans van realitzar oficis artesanals.

Majoritàriament procedien de les diòcesis frontereres. Arribaven amb una edat molt jove al territori català, una edat per treballar. La majoria també va arribar soltera i en edat de procrear. Era mà d’obra no especialitzada.

Majoritàriament van casar-se amb dones del país, fet que va suposar que, en general, la migració fos definitiva. En canvi, els temporers no arribaven a establir-se al país. Això va suposar que la immigració francesa contribuís al redreç econòmic i demogràfic del país.

Ritme cronològic de la immigració francesa:

  1. Fase ascendent (finals del segle XV-1540).
  2. Fase de plenitud immigratòria (1540-1620).
  3. Fase de declivi (1620-1660).

Els principals motius que van motivar l’arribada de la immigració van ser les Guerres de Religió franceses (1560-1599) situades en la zona pre-pirenaica i el desequilibri entre població i recursos que es donava en el Migdia francès que, a més, era una zona pobra.

Catalunya vivia una situació de despoblament i presentava les condicions òptimes per a rebre els corrents migratoris. Així, cap a finals del segle XVI entre el 10 i el 20% de la població masculina seria d’origen francès.

La davallada dels fluxos migratoris a partir de 1620 va produir-se per la fi de les Guerres de Religió i per la millora de les perspectives econòmiques a França, mentre Catalunya entrava en un període de crisi. L’esclat de la Guerra dels Segadors, la crisi de subsistència i l’epidèmia de pesta faran que la davallada immigratòria s’agreugi. D’aquesta manera, a la segona meitat del segle XVII i al segle XVIII els percentatges de la immigració d’origen francès seran més reduïts i poc decisius per a l’evolució demogràfica del país.

Les noves orientacions de l’economia catalana durant els segles XVI i XVII

dijous, 25/11/2010

Ja en el segle XVIII, autors com José Cadalso o Campomanes constataren el creixement econòmic del Principat que diferencià Catalunya de la resta de la península. Entre els autors espanyols estava canviant l’estereotip del poble català. Així, del tòpic del català bandoler es va passar al tòpic del català treballador i estalviador (“los holandeses de España”).

En el propi segle XVIII va sorgir una interpretació històrica per explicar aquest creixement i l’atribuïen als efectes produïts per la monarquia borbònica des de la implantació de la Nova Planta. Aquesta teoria explicativa de l’expansió econòmica catalana tindrà una continuïtat al llarg del temps.

Serà amb l’obra de Pierre Vilar, Catalunya dins de l’Espanya Moderna, quan es contradigui la interpretació tradicional per explicar el creixement del segle XVIII en els canvis produïts durant el segle XVII. La historiografia catalana va passar de qualificar els segles XVI i XVII de “període obscur” a revaloritzar-los i a realitzar una anàlisi que subratllés els aspectes més positius.

En aquest període es posa de relleu la recuperació demogràfica i el redreçament econòmic després de la crisi de la Baixa Edat Mitjana. Això sí, l’evolució econòmica presentarà oscil·lacions en la seva recuperació.

J. Torres i A. García Espuche han establert una cronologia sobre els canvis qualitatius produïts en els segles XVI i XVII per explicar i fonamentar el creixement que es produirà en el segle XVIII. Així, entre 1550 i 1640 (a partir de 1600 segons Torres) es donarien els canvis qualitatius de l’economia catalana. Uns canvis que van iniciar-se abans dels grans conflictes bèl·lics de l’Època Moderna que seran un parèntesi en el creixement econòmic que es confirmarà en el segle XVIII.

La producció agrària:

La Catalunya de l’Alta Edat Moderna vivia essencialment de la producció agrícola i ramadera. La producció agrària estava marcada pel predomini dels cereals i, en menor grau, de la vinya i l’olivera. L’agricultura catalana dels segles XVI i XVII estava bàsicament dedicada a l’autoconsum amb una producció que garantia la pròpia subsistència dels camperols.

Característiques de l’agricultura catalana dels segles XVI i XVII:

  1. Característiques estructurals.
    • Autoconsum.
    • Policultura.
    • Escàs desenvolupament tècnic.
    • Rendiments baixos i irregulars.
  2. Elements i tendències de transformació.
    • Lluita pel retrocés del guaret.
    • Especialització vitícola.

El sistema agrari català no va presentar grans canvis durant aquest període. La rotació biennal cereal-guaret seguia sent majoritària i el bou i la mula es mantenien com a animals de tir. Tècnicament, l’agricultura catalana moderna era molt limitada, tant per les eines com pels mètodes que empraven..

Per a garantir la subsistència hi havia una certa varietat de conreus. Així, a més dels conreus tradicionals d’època medieval (cereals, vinya i olivera), trobem de forma minoritària la presència de conreus destinats a activitats de tipus industrial com el lli o el cànam.

El treball humà era el factor clau per l’increment de la producció agrícola. Els rendiments eren baixos i irregulars per l’efecte de factors externs com les plagues o les alteracions climàtiques.

L’evolució de la producció durant aquests dos segles està marcada per les fluctuacions de les collites. Les tendències generals de la producció agrària catalana assenyalen un creixement de la producció durant el segle XVI, amb bones collites durant el període central i una caiguda de la producció entre 1580 i 1640. Els canvis i les transformacions arribaran lentament.

Elements i tendències de canvi. El guaret serà reduït per incrementar el rendiment de la terra. Així, de la rotació biennal es passarà a limitar el temps del guaret per donar pas a la rotació triennal introduint el conreu de llegums. L’impacte d’aquest canvi, en general, serà molt reduït perquè només va donar-se al voltant de la ciutat de Barcelona.

El conreu dels cereals ocupava del 50 al 80% de la superfície cultivada, mentre que la vinya podia ocupar del 15 al 20% i l’olivar del 5 al 7%. Durant el segle XVII, en algunes zones, va produir-se un progressiu desplaçament dels cereals en benefici dels llegums i també va donar-se un fort progrés de la vinya gràcies a les concessions d’establiments a rabassa morta.

En el camp de la viticultura es tendirà cap a la especialització gràcies a l’increment de la producció de vins i aiguardents. Ja des del segle XVII, el conreu de la vinya canviarà a través de l’increment de la demanda d’exportacions.

La producció de cereal i vinya:

Baix Camp Maresme Garraf Tarragonés Alt Penedés
Vinya 57,3% 55,1% 50,1% 43,5% 16,1%
Cereals 16,1% 38% 45,4% 33,1% 81,7%

Aquest canvi en la producció vitícola es produirà en el marc tradicional de la producció catalana de vi. El Penedès encara no era la gran zona vitícola com ho serà des de finals del segle XVIII. El Penedès era una zona principalment dedicada al conreu de cereals (81,7% del terreny). El conreu de la vinya només suposava el 16,1% de la superfície cultivada.

El conreu de la vinya a l’Època Moderna s’ha de situar en el litoral (Baix Camp, Maresme, Garraf i Tarragonès). D’aquesta manera, una ciutat com Reus va adquirir importància gràcies a la producció vitícola. Reus es convertirà en la segona ciutat catalana a finals del segle XVIII. El punt de sortida cap a l’exterior dels vins produïts a Reus serà el port de Salou.

L’impuls de l’especialització vitícola va procedir de la demanda exterior, especialment de comerciants del nord d’Europa –Províncies Unides i Anglaterra– que, des de finals del segle XVI, cada cop tindran una presència més important al marc mediterrani amb la finalitat de proveir el Mediterrani de cereals.

Aquesta presència, circumstancial en els seus inicis, s’anirà consolidant perquè el seu comerç es basava en productes de consum massiu com els cereals, la pesca salada, els productes colonials (sucre, cafè o espècies) i les manufactures. Paulatinament, aquests comerciants aniran creant una xarxa comercial en el retorn als seus països amb productes com el vi i l’aiguardent.

L’increment de la demanda vitícola estimularà la producció a Catalunya d’aquests productes. A més, en el context de les guerres de França amb les Províncies Unides i Anglaterra en el segle XVII, la producció vitícola catalana es veurà afectada en positiu al convertir-se en un mercat alternatiu perquè holandesos i anglesos s’abastissin de vins i aiguardents.

Aquest procés suposarà un canvi en l’orientació de la producció vitícola que ara es dirigirà cap al mercat. L’increment de la demanda farà que la producció concentri el conreu de la vinya en aquestes zones.

L’expansió vitícola suposarà el conreu de noves terres i la substitució parcial del cereal per la vinya. Aquesta substitució comportarà un dèficit de cereals que s’hauran de buscar en el mercat per a la subsistència. Les relacions comercials s’intensificaran en aquest període.

La producció vitícola irà lligada als contractes de rabassa morta que era una solució més rentable per als senyors i propietaris que la contractació de jornalers. Els rabassaires conreaven la terra i pagaven una part proporcional de la collita.

Les activitats industrials. La manufactura tèxtil:

Al començament de l’Època Moderna, a Catalunya hi havia només una dotzena de ciutats de més de 2.000 habitants. Barcelona era la ciutat més poblada amb uns 35.000 habitants. En el marc urbà el percentatge de persones dedicades a l’agricultura i la ramaderia era insignificant. L’única excepció era la ciutat de Lleida que mantenia un alt percentatge agrícola.

Les necessitats primàries (alimentació, habitatge i tèxtil) concentraven la majoria de l’ocupació catalana en l’Època Moderna. El tèxtil va convertir-se en la principal activitat industrial des de la seva expansió en el segle XIV i ja participava dels corrents comercials.

La crisi baixmedieval va suposar un descens de la població activa i un declivi del tèxtil que es refarà a partir del segle XVI. En el segle XVII aquesta recuperació patirà una nova contracció per la reducció de la població activa i dels treballadors del tèxtil. Finalment, el segle XVIII suposarà el declivi definitiu de l’activitat tèxtil en el món urbà durant l’Època Moderna.

Aquest declivi de l’activitat manufacturera tèxtil a les ciutats s’explica per dos causes: la competència dels teixits estrangers que arribaven a un preu més baix des del nord d’Europa mitjançant els comerciants i que eren més atractius pel consumidor; i la nova distribució geogràfica de la indústria tèxtil.

D’aquesta manera, la indústria tèxtil va iniciar un procés que implicava la tendència cap a la ruralització i la localització en viles menors perquè això suposava una reducció de costos que permetia la competència amb els draps procedents de l’exterior. La mà d’obra pagesa (parcers i petits emfiteutes) trobarà un complement als seus precaris ingressos amb la implicació en el procés productiu tèxtil.

D’aquesta manera el tèxtil perdrà pes específic dins de les activitats urbanes, però no tots els oficis relacionats amb aquesta indústria seguiran la mateixa tendència. En el procés productiu intervenien diversos oficis.

Cicle productiu del tèxtil de llana:

  • Fabricació:
    • Paraire.
    • Filador/a.
    • Teixidor.
    • Tintorer.
    • Paraire.

El paraire era la persona encarregada d’adquirir la matèria primera (llana). Teòricament, comptava amb un cert capital per invertir en la compra de la llana. El paraire era qui realitzava les operacions prèvies en la llana.

El filador transformava la llana en fibra. Un cop el drap estava teixit i tintat, les operacions finals en el procés de fabricació les podia realitzar el propi paraire que després comercialitzaria el producte. El paraire era la persona clau en el procés.

  • Confecció i venda:
    • Sastre.
    • Flassader.
    • Sombrerer.
    • Calceter.
    • Botiguer.

Evolució de les persones dedicades a l’ofici del tèxtil a Girona:

1360 1558 1651 1695
Fabricació 196 241 62 47
Venda i confecció 135 83 105 66

El desplaçament de la indústria tèxtil cap al món rural serà per part dels realitzadors del procés productiu de fabricació. La confecció final i la venda va seguir present en el món urbà. Les ciutats seran cada cop menys industrial però, a la vegada, més comercials.

Després d’aquest procés la geografia del tèxtil català variarà amb el desplaçament de la producció cap a les viles properes a Barcelona com Sabadell, Terrassa o Mataró i altres punts com Granollers, Vic, Manresa o Igualada.

La participació catalana en els corrents comercials:

En l’evolució del comerç exterior català en l’Època Moderna podem distingir diferents etapes en les quals serà decisiva el període 1550-1640:

L’expansió medieval (segles XIII-XIV). El comerç marítim català en l’Edat Mitjana estava centrat a la Mediterrània (Provença, Itàlia i el nord d’Àfrica) mitjançant la navegació de cabotatge.

També es mantenien relacions comercials amb l’Imperi Bizantí a la Mediterrània Oriental. El port de Barcelona va esdevenir un gran centre d’intercanvis internacional i de redistribució de mercaderies cap a la resta de la Península i Europa.

La crisi de la Baixa Edat Mitjana. El segle XV va suposar el declivi del comerç exterior català. Barcelona perdrà la seva condició de port destacat en benefici dels ports italians (Gènova).

La recuperació i les novetats de l’Època Moderna. Tot i la crisi baixmedieval, Catalunya va mantenir els intercanvis amb l’exterior i en l’Època Moderna iniciarà un procés  de recuperació lligat als canvis d’orientació geogràfica de les relacions comercials internacionals.

La Mediterrània va retrocedir com a àmbit de les relacions comercials catalanes, en especial en el cap del comerç de llarga distància cap a orient. Les principals causes d’aquest procés van ser la inseguretat de les xarxes orientals, la competència estrangera i el canvi d’orientació geogràfica del comerç europeu.

Inseguretat. La confrontació de la monarquia hispànica amb l’Imperi Turc suposarà l’aparició dels corsaris que van comportar una gran inseguretat en la navegació comercial.

Competència genovesa. Les xarxes comercials estrangeres, en especial els mercaders-banquers genovesos que estaven implicats en el finançament de la monarquia hispànica seran una competència insalvable. Així, Nàpols i Sicília, llocs tradicionals de comerç dels mercaders catalans, entraran a l’òrbita genovesa mitjançant concessions del monarques hispànics. A més, rebran el monopoli de la comercialització de la llana aragonesa.

Canvi del comerç. El comerç europeu viurà un procés de canvi que suposarà el desplaçament del pes econòmic cap a la zona atlàntica potenciant així altres circuits comercials.

    Procedència geogràfica de les importacions barcelonines (1695-96):

    • Península Ibèrica → 20%
    • Mediterrània → 25%
    • Amèrica → 21%
    • Nord d’Europa → 29%
    • Orient → 5%

    Els mercaders catalans i el comerç amb Amèrica:

    Sevilla/Cadis Barcelona
    1500-1525 10 3
    1525-1575 25 10
    1575-1600 40 65

    Durant l’Època Moderna es potenciaran rutes comercials alternatives que relacionaran Catalunya amb la Península Ibèrica, Amèrica i el nord d’Europa. El flux d’intercanvis va tenir una gran continuïtat en el període 1550-1640.

    Les relacions comercials amb Amèrica no eren lliures per l’existència del monopoli del port de Sevilla. Això suposarà que les relacions comercials amb Amèrica hagin de ser indirectes. Aquest monopoli es traslladarà de Sevilla a Cadis el 1617 però la situació seguia sent la mateixa.

    Serà a partir de la segona meitat del segle XVIII quan s’obri la possibilitat de realitzar el lliure comerç amb Amèrica (1765) per alguns ports com el de Barcelona. A partir d’aquest moment, de forma restringida, Barcelona podrà comerciar amb algunes illes del Carib com Cuba o Puerto Rico.

    Tot i això, el mercat americà ja va prendre força des del segle XVI. En tot el període els mercaders catalans van ser poc importants a Amèrica. El comerç català s’orientava cap a Sevilla, Cadis o Lisboa que seria el pont capa a Amèrica. Es pot constatar la presència dels productes catalans al continent americà tot i la poca presència de mercaders.

    Altre circuit que veurà reforçat el volum de circulació de mercaderies serà el peninsular gràcies a la presència catalana a les fires castellanes que donaven la possibilitat d’arribar a altres mercats internacionals.

    La decadència catalana a la Mediterrània es veuria compensada per la presència a aquestes fires que serien el principal punt d’atracció dels mercaders catalans que hi portarien draps, cuirs i paper. Els mercaders catalans exportaven productes elaborats a Amèrica o a Castella i tornaven amb primeres matèries necessàries per a la seva indústria.

    Ja en els anys seixanta del segle XVI aquestes fires veuran decaure la seva importància. Això va suposar un procés de desplaçament dels comerciants catalans a Madrid (villa y corte) que estava desenvolupant-se a gran velocitat. L’evolució d’aquests vincles comercials en el segle XVII es desconeix.

    Després de la crisi de les fires castellanes es recuperaria la importància del comerç mediterrani, tot i la competència dels poderosos mercaders genovesos, i s’obririen altres mercats alternatius. El nou circuit europeu creat a partir de l’expansió del comerç del vi i l’aiguardent també anirà adquirint importància.

    Canvis econòmics i evolució de la jerarquia demogràfica urbana catalana:

    1. Les viles de litoral aniran incrementant la seva importància al llarg de l’Època Moderna, especialment les ubicades en la zona central de Catalunya com a conseqüència dels canvis agrícoles i comercials.

    2. Un segon arc interior pròxim a Barcelona també incrementaria la seva importància com a conseqüència del desenvolupament del tèxtil manufacturat.

    3. Entre els segles XVI i XVII es produirà una reordenació del sistema urbà en el que el pes demogràfic i econòmic es concentrarà principalment a Barcelona i a les viles properes.

    4. L’economia catalana tendirà cap a l’especialització del territori segons les activitats realitzades.

    El marc territorial català en l’Època Moderna

    dimecres, 24/11/2010

    En el segle XVI, Catalunya ja estava definida territorialment amb una frontera política i una multiplicitat de fronteres territorials. La frontera política catalana estava definida des de Salses fins els límits amb el País Valencià i Aragó.

    catalunya moderna.jpg

    Catalunya era un territori on la Diputació del General recaptava els seus ingressos segons la seva constitució. Així, la frontera política catalana es situava en els límits territorials amb el Regne d’Aragó i el Regne de València, tot i que tenien la sobirania del mateix monarca. Al nord, Catalunya delimitava amb els dominis de la monarquia francesa.

    Catalunya també presentava fronteres territorials amb el Regne de Navarra que es trobava sota el domini de la monarquia dels Foix-Bearn que incloïa Andorra entre els seus territoris com a co-senyoria. Els territoris dels Foix-Bearn seran sumats, posteriorment, a la monarquia de Ferran II i al Regne de França. La participació dels Foix-Bearn en les Guerres de Religió franceses farà que la frontera catalana es vegi afectada per la conversió al protestantisme (hugonots).

    El 1659 la frontera política evolucionarà a partir de la signatura del Tractat dels Pirineus entre Felip IV i Lluís XIV. Així, els comtats de Rosselló i Cerdanya passaran a ser de sobirania francesa modificant la frontera. La denominació dels territoris catalans sota sobirania francesa anirà canviant a mida que variï la geografia administrativa francesa.

    Catalonia2.png

    cat_nord.jpg

    frontera.jpg

    Les fronteres polítiques catalanes no es veuran afectades fins el 1714 amb la introducció de l’absolutisme borbònic. Així, a Catalunya ara es crearà una nova frontera merament administrativa.

    Un altra exemple de la diversitat de les fronteres catalanes seria la frontera marcada per l’ús de la llengua catalana (Aragó, País Valencià, Vall d’Aran i Catalunya Nord) i les fronteres eclesiàstiques marcades per les diòcesis i els bisbats. D’aquesta manera, trobem diòcesis que s’estenen fora de la frontera i d’altres territoris sota diòcesis que es trobaven fora del territori –la Vall d’Aran es trobava sota la diòcesis francesa de Commenge).

    També es poden establir diversitats territorials segons els vincles econòmics. Per exemple, la Vall d’Aran, que políticament pertanyia al Principat de Catalunya i suposava una doble frontera amb Aragó i els territoris de la monarquia francesa, per les característiques de la seva geografia es relacionava econòmicament amb aquests territoris per obtenir els productes que els hi mancaven i per vendre els seus excedents ramaders.

    L’economia aranesa era bàsicament ramadera en l’Edat Moderna i la seva agricultura es limitava al 7% del territori. Aquesta economia agrària deficitària feia necessària l’adquisició de productes procedents d’altres zones. Així, establiran una forta relació econòmica amb el Commenge francès per la facilitat que tenien per establir comunicacions amb aquesta zona. La dificultat geogràfica del territori feia més complicada la relació amb altres territoris catalans, especialment a l’hivern.

    Un altre exemple de relació interfronterera era la política de pactes entre les valls pirinenques sota la sobirania de monarques diferents mitjançant concòrdies i patzeries. A les concòrdies es pactaven els aspectes conflictius de la relació veïnal com la delimitació del territori o la regulació dels recursos.

    D’altra banda, les patzeries eren acords de pau (patz) entre territoris que pertanyien a diferents sobirans per garantir la convivència pacífica en temps de guerra entre els sobirans. Aquests pactes podien incloure privilegis de tipus comercial, la continuïtat del comerç en temps de guerra o la protecció de les persones i els béns (bestiar). Aquesta mena de pactes es repeteixen al llarg de tota l’Època Moderna.

    El govern de Catalunya en els segles XVI i XVII: Pactisme enfront absolutisme

    dimecres, 24/11/2010

    L’articulació política de Catalunya dins de l’Imperi dels Àustries:

    Catalunya i la Corona d’Aragó presentaven unes estructures institucionals vives i fortes que eren el resultat de la contraposició de poders entre la monarquia i les institucions de la terra. Aquestes institucions no es trobaven endarrerides ni avançades respecte d’altres estats europeus.

    En els segles XVI i XVII, el Principat i els comtats eren, de dret i de fet, una entitat política i territorial separada amb vincles amb les altres entitats que componien la Corona d’Aragó i compresa dins del conjunt de la monarquia hispànica. La Corona d’Espanya no existia, ens trobem davant d’una pluralitat d’Estats que tenien en comú una mateixa corona.

    Catalunya era un Estat sobiranista imperfecte en el marc d’una monarquia composta on coexistien diversos règims jurídics. Així, l’evolució política del període comprés entre l’entronització del primer rei de la casa d’Àustria i la signatura del Tractat dels Pirineus ha de situar-se en el context europeu d’afirmació del poder absolut de la monarquia.

    Al llarg d’aquests segles, mentre la monarquia pretenia imposar un model unitari, centralitzat i absolutista, les institucions catalanes defensaven el manteniment de les relacions que s’havien heretat de la Baixa Edat Mitjana i segons les quals, el dret ho era per dret després de jurar les lleis i no per l’herència tal i com quedava reflectit en les constitucions catalanes.

    El 1479 els Reis Catòlics, Isabel i Ferran, van unir títols parcials i acumulatius per la pluralitat d’entitats polítiques que configuraven la monarquia. Aquest esquema es repetirà durant el regnat de la dinastia dels Habsburg. Així, en aquest període, l’articulació institucional de la monarquia i de Catalunya va passar pel reforçament de les institucions respectives i per la defensa de la seva jurisdicció.

    D’aquesta manera, la monarquia regnant a Catalunya també ho era a d’altres regnes. La monarquia dels Àustries serà una “monarquia composta” on coexisteixin entitats polítiques diferenciades.

    Catalunya mantindrà en aquest període les seves constitucions i les seves institucions polítiques. Així, un català seria considerat estranger a Castella o a Aragó (i a l’inrevés) perquè el Principat mantenia la seva naturalesa identificativa.

    Les institucions comunes de la monarquia i de la Corona d’Aragó, a més de les pròpies de Catalunya, eren com les que existien en altres països, amb canvis i enfrontaments entre els grups de poder que podien utilitzar-les, però que també topaven amb els mecanismes creats per al seu control.

    El rei. En el Principat la monarquia tenia les seves atribucions limitades com a resultat dels pactes amb els representants de la terra a la Cort general. La limitació de la monarquia ja quedava present quan, en iniciar el seu regnat, el monarca havia de jurar l’obligació a mantenir les lleis i les institucions catalanes.

    Els territoris de la monarquia composta només tenien en comú la figura del rei que havia de governar cada regne segons la seva legalitat diversa. En aquest procés, la monarquia s’allunyarà físicament de Catalunya de forma definitiva.

    L’absentisme dels monarques anirà incrementant-se. Així, Ferran el Catòlic de 37 anys de regnat només en va passar 3 a Catalunya i a partir de l’ascens al tron de Carles I aquesta tendència s’accentuarà. La presència dels monarques es limitarà al jurament de les constitucions i a la convocatòria de Corts.

    D’aquesta manera, la presència del monarca serà puntual i s’haurà de crear una fórmula de govern a distància mitjançant la figura del lloctinent general de Catalunya. A partir del regnat de Ferran II va crear-se un sistema burocràtic polisinodial centralitzat a la Cort i format per organismes consultius.

    Funcions reservades al monarca:

    • Administrar justícia → Funció exercida des de l’Audiència i la Cort general. Com que les Corts no van ser convocades al llarg del segle XVII les relacions entre el Principat i la monarquia van enrarir-se.
    • Protegir la comunitat dels enemics → Funció heretada del caràcter feudal de la monarquia.
    • Nomenament d’oficials reials → Regalia.
    • Presentació dels candidats a les altes jerarquies eclesiàstiques → Regalia.
    • Inspecció dels oficials que no estaven obligats a purgar taula → Regalia.
    • Concessió de títols de noblesa → Regalia.

    Les institucions de la monarquia composta a Catalunya:

    • Lloctinent General → Virrei de Catalunya.
    • Cort → Sistema Polisinodial.
    • Consells Territorials:
      • Castella (1480).
      • Aragó (1494).
      • Índies (1521).
      • Itàlia (1556-59).
      • Portugal (1582).
      • Flandes (1588).
    • Consells Generals:
      • Inquisició (1483).
      • Estat (1522).
      • Hisenda (1524).
      • Guerra (1529).

    Al segle XVI el rei esdevenia el cap d’un extens imperi. Del govern d’aquests territoris que integraven la monarquia dels Habsburg en tenien cura els diferents consells creats amb aquest efecte. El Consell de la Corona d’Aragó (1494) va ser l’òrgan màxim de govern de la monarquia a Catalunya.

    El Consell d’Aragó. Era format per un vicecanceller, un tresorer, set regents de la cancelleria, quatre pronotaris i un advocat fiscal o patrimonial. Les seves funcions eren l’assessorament en matèries de govern o de gràcia, elaborar les decisions i preparar les consultes. També tenia atribucions de cancelleria, de consell i de tribunal.

    La lloctinència general. El lloctinent general o virrei era el representant del rei al Principat i als comtats. El càrrec era encomanat a una persona de confiança del rei ja que era la màxima representació política de la monarquia. El virrei cessava en les seves funcions quan el rei posava els peus en el Principat, quan moria o quan encara no havia jurat les constitucions.

    El càrrec va acostumar a recaure, des de la segona meitat del segle XVI, en membres de l’alta jerarquia eclesiàstica o de l’alta noblesa castellana. De vegades també va recaure en alguns catalans. Les seves atribucions quedaven regulades per allò que imposaven les constitucions catalanes i per les reserves que havia fet la monarquia en l’exercici de les seves funcions.

    Atribucions del lloctinent general:

    • Expedir privilegis d’àmbit municipal.
    • Promulgar crides o edictes generals per a precisar o aclarir normes superiors i intimar-ne el compliment.
    • Imposar justícia en qualitat de cap de l’Audiència, funció exercida per delegació del rei.
    • Nomenar els oficis de regent de la cancelleria, regent de la tresoreria i d’advocat fiscal.
    • Mantenir l’ordre públic (funció limitada per la jurisdicció senyorial i de les ciutats). Va haver de front al problema del bandolerisme.
    • Mantenir en bon estat les fortaleses defensives de les fronteres del Principat en la seva qualitat de capità general de Catalunya.
    • Procurar per les rendes del patrimoni reial ja que el rei era el primer dels grans barons de Catalunya.

    L’Audiència. Era la institució encarregada de l’administració de la justícia reial a Catalunya. El lloctinent general –per delegació del rei– exercia la presidència. Estava dividida en tres sales que feien la funció de tribunal suprem.

    L’evocació d’una causa a l’Audiència era un recurs habitual de les universitats i els particulars per a evitar la justícia senyorial ja que el senyor podia ser una de les parts implicades en el conflicte. El darrer oficial reial era e veguer que era l’encarregat d’administrar justícia dins la vegueria.

    Les institucions pròpies de Catalunya:

    La Cort General. Era la reunió dels braços del Principat i els comtats amb el rei d’acord amb un procediment molt formalista. Els seus objectius eren fer lleis, presentar i esmenar els greuges comesos pel rei o els seus oficials, i votar el donatiu o subsidi que demanava el monarca. Els braços assistents a les Corts eren tres:

    1. Braç eclesiàstic → Presidit per l’arquebisbe de Tarragona i integrat pels bisbes, els capítols de les catedrals, el castellà d’Amposta, el prior de l’ordre militar de Sant Joan, els abats i priors de monestirs i convents que eren senyors de vassalls i els comanadors de l’Ordre de Sant Joan.
    2. Braç militar → Presidit pel duc de Cardona i integrat per marquesos, comtes, vescomtes, barons, nobles, cavallers i donzells.
    3. Braç reial → Integrat pels síndics representants de les viles reials amb dret de participació a les Corts.

    Per a poder assistir a la Cort General calia ser habilitat, ser natural del país i no ser deutor de la Diputació del General.

    Funcions de la Cort General:

    • Fer lleis → Resultat del pacte entre els braços i el rei i que mantinguessin l’ordenament jurídic anteriorment pactat.
    • Presentació dels greuges → Violacions del dret i abusos comesos pel rei, els senyors feudals o els seus funcionaris. El rei prenia el compromís de crear una comissió per a examinar i resoldre les queixes presentades.
    • Votació del donatiu → Els braços s’hi avenien després que el monarca hagués disposat la reparació dels greuges.

    Cada persona habilitada a la Cort General podia exercir el dret del dissentiment segons el qual manifestava el seu desacord amb algun aspecte determinat del debat i així quedava aturat tot el procés. Si el dissentiment no era llevat no podien prosseguir els debats de la Cort General.

    La Diputació del General. Va néixer el 1289 com a representació dels braços amb l’encàrrec de portar a terme el cobrament del donatiu, però amb la concessió del cobrament d’impostos (1363) va esdevenir una institució financera clau en l’entramat institucional català. La Generalitat estava dirigida per tres diputats i tres oïdors (un per cada braç) i la seva presidència requeia en el diputat eclesiàstic.

    Atribucions de la Diputació del General:

    • Administració financera.
    • Defensa de les lleis de la terra.

    El Consell de Cent. La ciutat de Barcelona i el seu òrgan representatiu –composat, en teoria, per cent persones– van esdevenir un poder de referència per al Principat. En moments puntuals, com la Guerra de Separació de 1640, va ser el principal referent polític. Els síndics de Barcelona mediatitzaven el braç reial a les Corts Generals.

    L’economia hispànica en els segles XVI i XVII: entre l’expansió i la crisi

    dimarts, 23/11/2010

    L’expansió demogràfica i econòmica del segle XVI. Durant el segle XVI, la població dels regnes hispànics va anar augmentant. El cens del 1591 ens dóna informació d’una població que estava ben a prop dels vuit milions de persones en el conjunt de Castella, Navarra i la Corona d’Aragó.

    POBLACIÓ DE LA MONARQUIA HISPÀNICA (1591)
    Territoris Habitants % del total
    Corona de Castella 6.145.000 78,4 %
    Corona d’Aragó 1.335.000 16,6 %
    Navarra 150.000 1,8 %
    País Basc 200.000 2,5 %
    Illes Canàries 50.000 0,7 %
    TOTAL 7.880.000 100 %

    El regnat de Carles V va ser d’expansió econòmica. Andalusia, sobretot, es va enriquir gràcies al comerç amb el Nou Món, que va organitzar-se des del port de Sevilla. Als ports del nord es continuava exportant la llana de la Mesta, que era molt sol·licitada a Europa. També va ser molt important la construcció de vaixells.

    Amb l’arribada de grans quantitats d’or i de plata procedents d’Amèrica una part de la societat espanyola es va enriquir i podia viure ociosament i amb gran luxe. Però també va tenir efectes negatius, perquè, com que n’arribaven grans quantitats, això va derivar en una forta pujada dels preus.

    En el regnat de Felip II ja es van fer evidents els primers símptomes de la crisi que esclataria en el segle XVII. Els motius de la crisi no són clars, tot i que els historiadors acostumen a atribuir-la al malbaratament dels diners en guerres i a la poca atenció que des de l’Estat es va donar a l’agricultura i a la indústria.

    La recessió econòmica i la crisi demogràfica i social del segle XVII. Així, el segle XVII hispànic es va caracteritzar per l’esclat d’una forta recessió demogràfica i econòmica.

    En primer lloc, la població va patir un retrocés molt gran, baixant dels vuit milions fins els set milions l’any 1700. Les causes d’aquesta davallada les hauríem de buscar en les guerres constants, l’emigració a Amèrica de grups de persones que buscaven una vida millor al Nou Continent, l’expulsió dels jueus i moriscos i també en la mortalitat elevada com a conseqüència de la successió de males collites i d’epidèmies de pesta que van assolar el país entre finals del segle XVI i 1685 (per exemple, la pesta de 1599 que va delmar fortament Castella i va causar gairebé mig milió de morts).

    La fam, la guerra i les epidèmies van augmentar la despoblació mentre creixien els impostos sobre la població, tant els senyorials com els reials.

    Molts camps van ser abandonats i la feble agricultura castellana va entrar en una crisi aguda agreujada per la successió de sequeres i inundacions, així com per un exhauriment de les terres provocat per l’ús de tècniques de conreu rudimentàries. Pel que fa a la ramaderia, per primera vegada des de feia dècades, se’n va reduir el nombre de caps de bestiar. Per la seva banda, el comerç i la indústria van passar una profunda depressió i la producció va estancar-se.

    Castella va entrar en decadència perquè, en comptes de fabricar productes que es consumien i fer-se competitius en el mercat, els castellans compraven els que arribaven de l’estranger, especialment del nord d’Europa, perquè eren més barats. Això va arruïnar la indústria espanyola ja que el comerç interior va decaure considerablement i les fires van començar a perdre importància.

    A més, el comerç i la banca eren controlats per estrangers. D’aquesta manera, la riquesa que provenia d’Amèrica va anar a parar a mans dels nobles, que la utilitzaven en despeses sumptuàries i per finançar les guerres europees o per consolidar un model social nobiliari en què els diners s’invertien. A més, els reis hispànics es van endeutar cada vegada més i van haver de declarar diverses bancarrotes.

    En gran part dels països de l’Europa moderna, els valors predominants en la societat fomentaven la vida inactiva. Es menyspreava el treball manual i s’admirava la noblesa que vivia de les rendes que els proporcionaven les terres i càrrecs que posseïen. Aquest problema era especialment greu a l’Espanya moderna ja que l’arribada de metalls d’Amèrica havia enriquit molt la noblesa castellana, que vivia amb molt de luxe i ostentació, mentre que la pujada dels preus i els grans impostos havien arruïnat la indústria i l’agricultura.

    L’escàs desenvolupament de la manufactura i l’artesania i el fet que el comerç estigués en bona part en mans d’estrangers va comportar que la burgesia fos numèricament escassa. Per això hi havia un percentatge important de població que no es dedicava a cap feina productiva i vivia de la mendicitat o de la delinqüència.

    En canvi, si per a Castella el segle XVI va ser d’expansió econòmica i el segle XVII de crisi, en el cas de Catalunya aquesta classificació no és tan clara. En general, al llarg d’aquests dos segles l’economia catalana es va anar recuperant, de manera gradual i amb fortes davallades, de la profunda recessió econòmica que hi havia hagut a la baixa edat mitjana. Així, entre 1550 i 1640 es donarien els canvis qualitatius de l’economia catalana. Uns canvis que van iniciar-se abans dels grans conflictes bèl·lics de l’Època Moderna que seran un parèntesi en el creixement econòmic que es confirmarà en el segle XVIII.

    L’Imperi hispànic de Felip II

    dissabte, 13/11/2010

    La Monarquia Hispànica. Com a conseqüència del testament del seu pare, Felip II va renunciar als territoris austríacs i al títol imperial. Així, la Monarquia Universal de l’emperador Carles V deixava pas a la Monarquia Hispànica del rei Felip II. Felip II va heretar del seu pare els dominis d’aquest, llevat de l’Imperi alemany, engrandint-los amb la incorporació de Portugal.

    Felipe II.jpg

    D’aquesta manera, l’Imperi de Felip II va ser el més poderós de la seva època, format pel regne de Castella, la corona d’Aragó, els Països Baixos, gran part d’Itàlia i altres territoris de l’Europa central; també comprenia l’imperi castellà a Amèrica i moltes possessions al nord de l’Àfrica i l’Extrem Orient.

    Des del moment en què va arribar al poder, Felip II va decidir d’ocupar-se personalment de tots els afers dels seus Estats. Va establir la Cort a Madrid, centre de la seva monarquia, on rebia notícies de tots els assumptes dels seus regnes i els estudiava personalment amb l’ajuda dels seus secretaris.

    El govern de Felip II es va estendre per tots els territoris peninsulars després de l’annexió de Portugal (1581) perquè el rei portuguès va morir sense descendència. Al ser fill d’una infanta portuguesa, el monarca hispànic va  reclamar els seus drets sobre la corona portuguesa, que va obtenir aquell mateix any. Així, incorporant les possessions portugueses a Amèrica, Àfrica i Àsia, Felip II va constituir un Imperi gegant per a la Monarquia Hispànica.

    felipeii-imperio-europa.jpg

    imperio felipe II.jpg

    Respecte a Catalunya, el regnat de Felip II va significar, des de bon començament, un tomb important en les relacions que havien mantingut la monarquia i el Principat, especialment agreujat a partir de l’esclat de les Guerres de Religió franceses i la rebel·lió dels moriscs de Granada.

    D’aquesta manera, les diferències entre la monarquia i les institucions representatives de Catalunya van augmentar. Durant les Corts de 1563-1564, les primeres que Felip II va convocar com a rei a Catalunya, hi va haver enfrontaments entre grups partidaris de la política del rei i grups contraris. Felip II no va respectar les lleis catalanes amb la lluita contra el bandolerisme com a pretext, i va ordenar detenir els diputats de la Diputació del General el 1569 per haver-se negat a pagar l’excusat, un impost atorgat pel papa a la monarquia hispànica i amb el qual el rei buscava obtenir recursos econòmics per finançar la seva política imperial.

    És en aquest moment quan va iniciar-se el que Ferran Soldevila va qualificar de “desnacionalització pacífica”. Així, el regnat de Felip II a Catalunya es va caracteritzar pels enfrontaments entre els representants de l’autoritat del rei i les institucions que defensaven les lleis i els privilegis de Catalunya. A més, les amenaces exteriors al projecte polític de Felip II per part dels calvinistes francesos (hugonots) i els turcs al Mediterrani van suposar la impermeabilització de la frontera pirinenca.

    La defensa del catolicisme. Per a Felip II la monarquia hispànica era la gran defensora del catolicisme enfront dels perills que suposaven l’islam i l’expansió del protestantisme.

    Així, Felip II, Igual que abans havia fet l’emperador Carles V, va erigir-se en el principal defensor del catolicisme a Europa, cosa que la portar-lo a lluitar contra els protestants holandesos, anglesos i francesos. A més, al Mediterrani va lluitar contra els turcs, als quals va vèncer a la Batalla de Lepant.

    religion_tiziano.jpg

    El temor que el protestantisme penetrés en els regnes hispànics i l’existència, a dins d’Espanya, de moltes persones d’origen convers (moriscos i jueus) va fer que Felip II es convertís en un gran defensor de l’ortodòxia catòlica. El rei sempre es va negar rotundament a concedir la llibertat religiosa als seus súbdits i va ser implacable contra qualsevol brot de protestantisme als territoris on regnava.

    Per això, la Inquisició va actuar molt durament en la persecució de les desviacions religioses i, com a actes exempleritzants, se celebraven actes de fe per a jutjar els sospitosos d’heretgies. També va imposar-se la “neteja de sang”, que vigilava que tots els funcionaris o membres dels ordres militars no tinguessin ascendents jueus o musulmans. Així, el poder va concentrar-se en un grup reduït dels anomenats “cristians vells” i va créixer la intolerància.

    Finalment, un seguit de mesures van pretendre aïllar la Monarquia Hispànica del contacte amb l’exterior. Per això van dictar-se lleis que prohibien la importació de llibres, es va impedir els estudiants que anessin a estudiar a l’estranger i va publicar-se un índex de lectures prohibides per l’Estat i l’Església.

    La conservació de l’herència patrimonial. Felip II considerava que tenia l’obligació de conservar tots els territoris que havia heretat i de transmetre’ls als seus successors. En conseqüència, la voluntat del monarca de mantenir l’hegemonia política hispànica i, a la vegada, l’ortodòxia catòlica a Europa va donar com a resultat un seguit de guerres:

    a. Felip II va aconseguir derrotar els francesos a l’inici del regnat i els va obligar a firmar la pau de Cateau-Cambresis de 1559. Al final del regnat, però, el conflicte secular per l’hegemonia europea entre els dos països es va reactivar.

    b. Per frenar l’expansió musulmana que amenaçava les possessions hispàniques al mar Mediterrani, Felip II va organitzar una gran flota aliada, on formaven part el Papat (Pius V), la República de Venècia i la Monarquia Hispànica, que va derrotar els turcs a la Batalla de Lepant (1571).

    Battle_of_Lepanto_1571.jpg

    c. La rebel·lió dels Països Baixos va ser el resultat de la difusió del protestantisme calvinista en aquests territoris i de la fixació de nous impostos. La insurrecció la va encapçalar Guillem d’Orange i va començar el 1566. Les solucions de força i la presència dels terços (exèrcit) no van aconseguir resoldre un conflicte que va durar 80 anys. Finalment, els Països Baixos van fragmentar-se en dues zones: el nord, protestant, aviat va aconseguir la independència (tot i que no seria reconeguda oficialment fins el 1648 a la Pau de Westfàlia, durant el regnat de Felip IV); i el sud, catòlic, va continuar sota la dependència hispànica.

    Camino_Español.PNG

    d. La lluita contra Anglaterra va ser motivada perquè, arran de l’arribada d’Isabel I al tron anglès, aquest país donava suport els protestants europeus contra l’Imperi de Felip II (en especial als rebels dels Països Baixos) i perquè els seus vaixells representaven una amenaça per a la flota espanyola que comerciava amb Amèrica. En conseqüència, el monarca va preparar una gran esquadra, batejada com l’Armada Invencible, que va acabar destruïda per una tempesta a prop de les illes britàniques el 1588.

    Spanish_Armada.jpg

    El seguit de guerres produïdes durant el regnat de Felip II van tenir un cost elevat per a la Monarquia Hispànica. Desbordada per tantes despeses, i malgrat l’augment continuat dels impostos, la hisenda espanyola es va arruïnar el 1596 tot declarant-se en bancarrota. Tot l’esforç humà i econòmic que van suposar les constants guerres de Felip II i del seu pare Carles V va recaure fonamentalment sobre Castella, però haurien estat impossibles de mantenir si no hagués estat per les remeses de metalls preciosos que arribaven d’Amèrica.

    El govern del Habsburg

    dissabte, 13/11/2010

    L’Imperi articulat per Carles V estava format per infinitat de territoris diferents, tots amb les seves pròpies lleis i institucions. El principal punt en comú que tenien aquells territoris era el fet de compartir un mateix rei, que exercia el govern, dirigia la política exterior i s’ocupava de l’administració, l’exèrcit i la recaptació dels impostos.

    La Monarquia Hispànica dels Àustries tenia el seu centre polític a Castella, on els monarques van imposar una monarquia autoritària seguint el model estès des de finals de l’edat mitjana en molts dels països europeus. Cal tenir en compte, però, que els Habsburg no van crear un nou sistema polític, sinó que van mantenir el model de monarquia composta heretada dels Reis Catòlics. Així, es respectaven el dret, les costums i les institucions tant de la Corona d’Aragó com del Regne de Navarra.

    Catalunya i la Corona d’Aragó presentaven unes estructures institucionals vives i fortes que eren el resultat de la contraposició de poders entre la monarquia i les institucions de la terra. Aquestes institucions no es trobaven endarrerides ni avançades respecte d’altres estats europeus.

    En els segles XVI i XVII, el Principat i els comtats eren, de dret i de fet, una entitat política i territorial separada amb vincles amb les altres entitats que componien la Corona d’Aragó i compresa dins del conjunt de la monarquia hispànica. La Corona d’Espanya no existia, ens trobem davant d’una pluralitat d’Estats que tenien en comú una mateixa corona.

    Catalunya era, per tant, un Estat sobiranista imperfecte en el marc d’una monarquia composta on coexistien diversos règims jurídics. Així, l’evolució política del període comprés entre l’entronització del primer rei de la casa d’Àustria i la signatura del Tractat dels Pirineus ha de situar-se en el context europeu d’afirmació del poder absolut de la monarquia.

    Al llarg d’aquests segles, mentre la monarquia pretenia imposar un model unitari, centralitzat i absolutista, les institucions catalanes defensaven el manteniment de les relacions que s’havien heretat de la Baixa Edat Mitjana i segons les quals, el dret ho era per dret després de jurar les lleis i no per l’herència tal i com quedava reflectit en les constitucions catalanes.

    Gobierno austrias.png

    D’aquesta manera, els Habsburg van impulsar a Castella un model de monarquia autoritària on el rei concentrava tot el poder, de manera que les decisions importants es prenien des de la Cort. L’eix central del govern el constituïen el rei i els seus auxiliars, que ell mateix elegia, normalment entre els juristes i la noblesa del regne de Castella. A cada territori hi havia un virrei o governador que governava en nom del rei quan aquest no hi era. També hi havia una audiència, encarregada d’administrar justícia.

    Per tal de portar a terme les funcions bàsiques de l’Estat, van crear-se tot un seguit d’organismes que assessoraven al rei a l’hora de prendre decisions. Un dels òrgans fonamentals del govern serien els consells.

    Consells Territorials:

    • Castella (1480).
    • Aragó (1494).
    • Índies (1521).
    • Itàlia (1556-59).
    • Portugal (1582).
    • Flandes (1588).

    Consells Generals:

    • Inquisició (1483).
    • Estat (1522).
    • Hisenda (1524).
    • Guerra (1529).

    Una part important del Consell d’Estat la formaven nobles que havien tingut alts càrrecs de govern. S’ocupava dels problemes relacionats amb les guerres, dels tractats de pau i de les relacions internacionals amb altres Estats.

    El Consell d’Hisenda era responsable de recaptar i administrar els recursos de l’Estat. Uns altres consells eren responsables del govern d’algun territori de la Corona, com el Consell d’Aragó i el d’Índies. D’altra banda, el Consell de la Inquisició s’ocupava del dels problemes religiosos.

    El centralisme dels reis va provocar la decadència de les Corts, les funcions de les quals es van reduir cada vegada més i fins i tot van deixar de ser convocades durant llargs períodes. També els municipis van estar estretament controlats pels representants del rei.

    Des de l’època de Carles V, la cort dels Àustries va anar omplint-se de nombrosos buròcrates, que s’ocupaven de tots els afers i tràmits del govern de l’Imperi. Amb el temps, el nombre de funcionaris va augmentar i les institucions de govern es van anar ampliant amb una burocràcia incompetent i excessivament nombrosa.

    La Monarquia Hispànica també va desenvolupar una intensa diplomàcia hereva de la política de Ferran el Catòlic. Per tal de mantenir relacions estables amb els principals Estats europeus es va crear un cos de diplomàtics i es van establir ambaixadors permanents a tres de les principals capitals europees: Roma, París i Londres.

    L’exèrcit dels Habsburg va ser el més poderós a Europa fins a mitjans del segle XVII. Era un exèrcit de mercenaris, format preferentment per castellans, però també amb la presència d’italians, alemanys, flamencs, suissos, etc. La unitat bàsica de cada exèrcit era el terç, el cap dels quals pertanyia, generalment a la noblesa.

    L’Imperi universal de Carles V

    dissabte, 13/11/2010

    Gràcies a la política matrimonial articulada pels Reis Catòlics, sobre Carles V (Carles I d’Espanya), fill de Joana de Castella i Felip de Borgonya, va recaure una herència doble. D’una banda, per la via hispànica, el Regne de Castella, Navarra, la Corona d’Aragó, les possessions americanes i els territoris italians. De l’altra, per la via borgonyona, els Països Baixos, Luxemburg i el Franc Comtat.

    Carlos V.jpg

    Aquests amplis dominis encara es veurien ampliats, l’any 1519, a la mort del seu avi Maximilià d’Àustria, amb la incorporació de les possessions dels Habsburg. A més, va ser elegit emperador, aquell mateix any, pels electors alemanys. D’aquesta manera, Carles V va heretar un imperi immens i es va convertir en el rei més poderós del seu temps.

    Així, els territoris de Carles I es componien de:

    • El Regne de Castella i el seu Imperi americà, herència de la seva mare Joana la Boja.
    • La Corona d’Aragó i les seves possessions mediterrànies, herència del seu avi Ferran el Catòlic.
    • Els Països Baixos, Flandes i el Franc Comtat, herència del seu pare Felip el Bell.
    • El ducat d’Àustria, herència del seu avi patern Maximilià.

    Per ser nomenat emperador, Carles V va dur a terme una intensa activitat diplomàtica i hi va invertir quantitats importants de diners. El títol imperial va proporcionar-li l’autoritat moral per dirigir Europa en defensa de la cristiandat.

    herencia_carlosv.gif

    Carles V, nascut i educat a Flandes, va arribar a la Península Ibèrica el 1517 per tal de ser reconegut com a rei. Era molt jove i va arribar envoltat de nobles flamencs i borgonyons, que el van ajudar a governar, davant del descontentament dels castellans i aragonesos que el consideraven com un rei estranger.

    Aquest descontentament va esclatar el 1520 en forma de protesta perquè el rei estava utilitzant els diners castellans amb la finalitat de ser elegit com a emperador del Sacre Imperi. Moltes ciutats de Castella van unir-se (Valladolid i Burgos, entre d’altres) i va començar la Guerra de les Comunitats.

    El conflicte va comportar un canvi en la manera de governar de Carles V que, davant d’aquests fets, va prescindir de l’assessorament dels estrangers en el govern i va oferir càrrecs a la noblesa castellana. Aleshores, els nobles van abandonar els comuners, que van ser vençuts a la batalla de Villalar (1521). Els caps principals de la revolta, Bravo, Padilla i Maldonado, van morir executats.

    Comuneros.jpg

    A la mateixa època va produir-se a València i Mallorca la revolta de les Germanies, que va enfrontar la burgesia de les ciutats amb l’alta noblesa, que representava la monarquia de Carles V. El conflicte va finalitzar amb la victòria de la noblesa i l’emperador.

    Respecte a Catalunya, el regnat de l’emperador Carles V va caracteritzar-se pel manteniment d’unes relacions respectuoses entre la monarquia i el Principat. Així, i malgrat alguns enfrontaments jurisdiccionals, no van sorgir friccions ni problemes importants i la monarquia va respectar les lleis catalanes. Fins i tot va donar-se la participació catalana en algunes de les empreses exteriors de la monarquia hispànica, especialment en el Mediterrani.

    Tampoc és que el regnat fos una etapa idíl·lica ja que Carles I va signar una aliança amb Gènova que era l’enemic tradicional català a la Mediterrània. A més, la Catalunya dels inicis de l’època moderna no estava en condicions d’oferir gaire resistència a l’emperador perquè encara no s’havia recuperat de la crisi baixmedieval.

    D’aquesta manera, després de superar uns inicis força complicats a l’interior, l’emperador Carles V va poder centrar-se a la política exterior, imperial, on el seu principal objectiu va ser buscar d’unir tots els reis cristians contra els principals enemics de la religió catòlica, els turcs i els protestants alemanys, sota el seu comandament.

    Habsburg_Map_1547.jpg

    Les guerres contra França. Els conflictes van ser la constant de les relacions de Carles I amb els monarques francesos. Així, França va ser el rival constant de la monarquia de Carles V en la lluita per aconseguir l’hegemonia a Europa, a causa del perill que representava per a aquest país sentir-se envoltat pels dominis dels Habsburg. França, gran potència del Renaixement,es va negar obstinadament a inscriure’s en un ordre europeu el qual l’àrbitre suprem fos el rei d’Espanya i emperador d’Alemanya, i així es convertiria en el màxim destorb i la principal ingerència en la política imperial de Carles I.

    França es trobava al bell mig de la tenalla formada per les dues branques dels Habsburg, la peninsular i l’austríaca, i va lluitar en tot moment per a trencar-la, especialment intentant que els territoris del nord d’Itàlia, basics per a l’emperador ja que connectaven Itàlia amb l’Imperi alemany, no caiguessin sota domini Habsburg. Per això, el monarca francès Francesc I no es va voler integrar en la croada contra els turcs que promovia l’emperador.

    Així, en la lluita per l’hegemonia europea, hi va haver fins a sis guerres entre França i l’Imperi hispànic dels Habsburg. Per impedir l’entrada dels francesos a Itàlia va esclatar una guerra que va resoldre’s a favor de l’emperador a la Batalla de Pavia (1525). La solució definitiva al conflicte franco-hispànic va assolir-se durant la cinquena guerra, ja durant el regnat de Felip II, el qual va vèncer els francesos a la batalla de Saint-Quentin (1557).

    La relació amb Portugal. Carles V va cercar l’aliança amb els portuguesos en la recerca d’una estabilitat peninsular necessària per a les seves empreses imperials. Aquesta política es concretaria amb el matrimoni de l’hereva d’aquest regne.

    El problema protestant. Els problemes alemanys, a la mateixa casa de l’emperador, derivarien de la implantació del luteranisme que amenaçava d’escindir el món cristià medieval. Així, la difusió del protestantisme pels territoris alemanys va desfer la unitat religiosa de l’Imperi i va ser una provocació a l’autoritat de l’emperador.

    D’aquesta manera, va esclatar un conflicte armat entre protestants i catòlics, i Carles V va derrotar els prínceps protestants a la Batalla de Mühlberg (1547). Finalment, la Pau d’Augsburg (1555) va establir la igualtat entre catòlics i protestants i va conduir a que es decretés la llibertat religiosa en els Estats alemanys, fet que suposava un fracàs per a l’emperador.

    La lluita contra els turcs. Carles V va enfrontar-se durant tot el seu regnat a l’Imperi Turc, que atacava l’Imperi hispànic des de dos focus: a través del Danubi i a través de l’expansionisme Mediterrani. El perill turc, sota la direcció de Soliman el Magnífic, el més gran soldà otomà, es trobava a la vora d’ofegar Europa per terra i per mar.

    Carles I, per la seva comesa imperial, i per ser senyor de moltes de les terres atacades, va intentar en diverses ocasions d’eliminar el perill turc del Mediterrani, però sense gaire èxit. Al Danubi els turcs van ocupar Hongria i van arribar a assetjar la ciutat de Viena (1529). Al Mediterrani tenien el suport dels pirates barbarescos, per això, Carles V va decidir d’apoderar-se de Tunis i convertir-la en plaça forta de la cristiandat al Mediterrani (1535).

    CarlosV.jpg

    Malalt i esgotat per les constants lluites en les que es va veure immergit en el seu regnat i per la derrota davant del luteranisme, Carles V va lliurar els territoris austríacs al seu germà Ferran, que també va heretar el títol d’emperador del Sacre Imperi. Després, el monarca va abdicar en el seu fill Felip II (1556), que va rebre els territoris hispànics i les seves colònies, a més dels Països Baixos i les possessions italianes. El vell emperador va retirar-se en el monestir de Yuste on moriria el 1558.

    La Contrareforma catòlica

    divendres, 12/11/2010

    Per les raons religioses i espirituals citades (Les causes de la Reforma protestant) i per tal de frenar el creixement del protestantisme, la necessitat urgent d’una reforma al si de l’Església catòlica va ser promoguda per sectors tant laics com eclesiàstics.

    L’aparició del protestantisme havia causat molts perjudicis tant espirituals com materials a l’Església catòlica. Per posar fi a aquest perill va sorgir, de l’interior mateix de l’Església, un corrent renovador, que proposava de corregir els propis errors i defensar el dogma de la fe catòlica.

    Religion_Overthrowing_Heresy.jpg

    Així, amb l’inici de la Reforma protestant, i el seu posterior reconeixement de fet per la pau d’Augsburg de 1555, la Reforma catòlica va adquirir noves dimensions: a la necessitat de redefinir i delimitar les seves bases doctrinals i la seva organització, s’hi va afegir la de combatre la propagació del protestantisme. D’aquí, doncs, que la Reforma catòlica sigui coneguda amb el nom de Contrareforma.

    Des de mitjans de segle va iniciar-se la reforma de molts ordres religiosos, en els quals la disciplina s’havia relaxat –per exemple, Santa Teresa de Jesús va dur a terme la reforma de l’ordre del Carmel–. També es van crear nous ordres (oratoris, ursulines, etc.), els fundadors dels quals els volien dedicar a l’ensenyament, a la pregària i a la caritat.

    El pes major de la Contrareforma i la lluita contra el protestantisme va correspondre a un nou ordre, la Companyia de Jesús, fundada el 1540 pel basc Ignasi de Loiola. A diferència de la resta d’ordres religiosos, aquest ordre es va caracteritzar per estar organitzada a la manera d’un exèrcit, per la rígida disciplina interna, per la seva dependència directa del Papa i per viure de la societat civil per tal d’augmentar la seva eficàcia.

    Vision_of_St._Ignatius_of_Loyola.jpg

    Els seus objectius fonamentals van ser la propagació de la fe i la lluita contra el protestantisme, i els seus principals mitjans d’acció van ser: la predicació, la confessió (molts jesuïtes van ser confessors dels monarques, fet que els va permetre d’acomplir un important paper polític), les missions (que es van estendre per Amèrica, Àfrica i Àsia) i l’ensenyament (els jesuïtes van fundar col·legis força eficients, dirigits sobretot a la formació de les capes superiors de la societat).

    El Concili de Trento (1545-1563), convocat pel papa Pau III, va ser l’organisme encarregat de reformar l’Església catòlica, posant fi a la crisi del catolicisme, i defensar-la contra el protestantisme. La fixació dels dogmes catòlics va ser realitzada després d’una llarguíssima sèrie de sessions que van iniciar-se el 1545 i van perllongar-se durant 18 anys.

    Tridentinum.jpg

    L’assistència a les sessions de les altes jerarquies eclesiàstiques (prelats) i polítiques (monarques com Carles V i Felip II) van mostrar la vinculació, cada cop més estreta entre l’Església i els monarques.

    La majoria de les decisions que es van adoptar a Trento, tant pel que fa als aspectes doctrinals com als organitzatius, no van ser més que una reafirmació de les velles concepcions de l’Església medieval.

    Council_of_Trent.JPG

    Es va sostenir el principi de la salvació per la fe i les bones obres i, per tant, de la validesa de la venda de les indulgències, el culte a la Verge i als sants i el valor dels set sagraments. Els sagraments van ser definits i es van condemnar les tesis de la justificació per la fe i de la predestinació.

    A més, es va reconèixer la Vulgata (versió en llatí de Sant Jeroni, del segle IV) com a única interpretació vàlida de la Bíblia, la interpretació de la qual corresponia exclusivament a l’autoritat de l’Església i el llatí restava com a única llengua eclesiàstica. Es va afirmar igualment el valor de la tradició en l’establiment de la doctrina.

    Tanmateix, com a conseqüència del Concili de Trento es va reforçar l’organització interna i la jerarquització de l’Església catòlica, l’autoritat màxima de la qual va recaure en la figura del Papa, enfront d’aquells que defensaven la supremacia dels concilis.

    També es van prendre mesures per a fer efectives la disciplina i el saber eclesiàstics: va prohibir-se l’acumulació de càrrecs, va obligar-se els bisbes a residir en les seves diòcesis i als sacerdots a restar en les seves parròquies, es va instar el clergat a mantenir una vida exemplar i es va mantenir l’obligació del celibat. Alhora, es va establir una nova organització episcopal i es va fomentar la formació del clergat als seminaris per a garantir una correcta formació.

    D’altres mesures empreses per la Contrareforma van ser la creació d’universitats, sobretot a les zones frontereres amb el món protestant, i l’elaboració de l’Index Librorum Prohibitorum, en el qual figurarien tots els llibres que eren considerats perillosos i la lectura dels quals restava prohibida als catòlics, per part de la Congregació de l’Índex. Així mateix, es va enfortir la Inquisició per a perseguir i condemnar els heretges o els sospitosos de ser-ho.

    Index_Librorum_Prohibitorum.jpg

    Les decisions adoptades pel Concili de Trento van ser acceptades immediatament pels Estats Italians, Portugal i els regnes de la Monarquia Hispànica, que van esdevenir el nucli dur del catolicisme a l’Europa del segle XVI, sumant-se posteriorment a aquest eix catòlic la França borbònica d’Enric IV.

    Cal tenir en compte que la majoria d’aquestes decisions conciliars no serien revisades fins a la celebració del Concili Vaticà II en la segona meitat del segle XX (1962-1965).