Entrades amb l'etiqueta ‘Segle XV’

Ferran el Catòlic i Catalunya (1479-1516)

diumenge, 24/10/2010

Ferran II el Catòlic va heretar la corona catalano-aragonesa l’any 1479, quan ja feia cinc anys que era rei de Castella. D’aquesta manera, els dos regnes més importants de la Península compartirien els sobirans, tot i que no es fusionarien, ja que el casament entre Isabel de Castella i Ferran d’Aragó no va ser més que una unió dinàstica, encara que alguns historiadors vegin, erròniament, l’origen d’Espanya en aquest matrimoni.

Fernando el Católico.jpgLa política desenvolupada per Ferran el Catòlic va ser molt hàbil. En començar el seu regnat va confirmar el pactisme a través de la Constitució de la Observança de 1480 que definia la Generalitat i l’Audiència Reial com a organismes encarregats de vetllar pel compliment de l’ordre institucional del país.

A més, va reformar les institucions catalanes per tal de dotar-les de més eficàcia. Així, va instituir el règim d’insaculació a la Generalitat i als governs municipals, com el Consell de Cent barceloní. Aquest sistema d’elecció dels càrrecs públics consistia en l’elaboració d’una llista de totes les persones que aspiraven a un càrrec, per a després ser elegides per sorteig.

D’altra banda, la seva política interior va afavorir el redreçament de Catalunya després de la crisi de la baixa edat mitjana i els efectes de la guerra civil.

Així, Ferran II va solucionar el conflicte remença amb la publicació de la sentència arbitral de Guadalupe (1486) que abolia els mals usos i donava la llibertat als remences. També va dictaminar mesures proteccionistes per a facilitar la recuperació de la indústria catalana, entre les quals destaquen la reserva del mercat sicilià per als productes tèxtils catalans i la limitació de l’exportació de la llana.

A partir del 1492, coincidint amb un canvi de signe de la conjuntura europea, l’economia catalana, ajudada per algunes mesures reials (acabament de la crisi social agrària, sanejament de la moneda, reducció del dèficit de les institucions públiques, protecció a l’agricultura, enfortiment del comerç, proteccionisme industrial, reforma institucional), va experimentar un notable recobrament.

Pel que fa a la política exterior, Ferran el Catòlic va actuar amb gran diplomàcia per tal de recuperar els comtats del Rosselló i la Cerdanya. Amb Carles VIII va signar el Tractat de Barcelona, pel qual el monarca francès tornava els esmentats comtats a canvi del compromís de Ferran de no intervenir en els afers italians de França, sempre que aquests no vulneressin els interessos de la Santa Seu.

Carles VIII i més tard el seu successor, Lluís XII, van intentar d’ocupar Nàpols, per la qual cosa Ferran II, pretextant que aquest regne era feudatari de la Santa Seu, va intervenir militarment i va obtenir les victòries de Cerignola i Carigliano que van proporcionar-li la sobirania d’aquest regne, el qual va ser incorporat a la Corona d’Aragó.

Malgrat la innegable contribució de Ferran el Catòlic al redreçament català, molts historiadors consideren que el seu regnat presenta aspectes negatius per a Catalunya.

En aquest sentit, la introducció de la Inquisició castellana, malgrat que al Principat no hi havia cap problema amb els conversos, va ser molt mal acollida per les autoritats catalanes i va provocar la fugida de capitals i de mà d’obra qualificada. El mateix va passar amb l’expulsió dels jueus de 1492.

De la mateixa manera, l’absentisme del monarca (només va ser a Barcelona en sis ocasions: 1479; 1480-81; 1492-93; 1495; 1503 i 1506) i la relativa castellanització de la cort són altres factors que s’acostumen a valorar negativament del regnat de Ferran el Catòlic.

Ferran, després de la mort d’Isabel la Catòlica, va casar-se en segones núpcies amb la infanta francesa Germana de Foix (1505), unió de la qual va néixer un fill, Joan, que hauria estat, si no hagués mort aviat (1509), l’hereu de la Corona d’Aragó. Això podia haver capgirat totalment la història que coneixem ja que hagués suposat la fi de la unió dinàstica entre Castella i Aragó. D’aquesta manera, a la mort del rei Ferran, Carles V, fill de Joana la Boja, va heretar el tron de la Corona d’Aragó.

Expansió peninsular i unitat religiosa de la monarquia dels Reis Catòlics

dissabte, 23/10/2010

Una de les grans fites d’Isabel i Ferran, els Reis Catòlics, va ser aconseguir la unificació dels territoris peninsulars sota la autoritat reial ampliant força els seus territoris.

CastillaLeon_1360.png

Per tal d’aconseguir-ho, van desenvolupar una intensa activitat diplomàtica i també bèl·lica que comportaria, com a principals conseqüències:

1. La conquesta del Regne de Granada, l’últim territori peninsular en poder dels musulmans. Al llarg de deu anys de combats, l’exèrcit dels Reis Catòlics va mantenir una dura lluita contra el Regne de Granada. Després de la Guerra civil castellana (1475-1479) es va reprendre la conquesta del Regne de Granada. Aprofitant que aquest regne es trobava en crisi dinàstica entre el soldà, el seu germà el Zagal i el seu fill Boabdil.

reino-nazari-de-granada.gif

La guerra s’acabaria el 2 de gener de 1492 amb l’ocupació d’aquesta ciutat. La victòria en aquesta guerra va significar: l’aparició d’un exèrcit estructurat i professional, independent de la noblesa, que estaria format pels terços reals; l’aportació de grans recursos econòmics; i el repartiment dels territoris granadins entre senyors de la noblesa, apareixent així nous senyorius.

La_rendición_de_Granada.jpg

El Papa Innocenci VIII va concedir als Reis Catòlics el dret de Patronat sobre Granada i les illes Canàries, el que suposava el control de l’Estat en els assumptes religiosos.

2. Mitjançant el Tractat de Barcelona de 1493, Carles VIII de França va tornar a Ferran II d’Aragó el Rosselló i la Cerdanya, a canvi de la no-intervenció castellana en els afers italians. Tot i això, Ferran va acabar intervenint militarment a Nàpols.

3. El 1515, actuant Ferran com a regent de Castella un cop morta Isabel, els seus exèrcits, aprofitant el fet que Castella es trobava en guerra amb França, van envair el Regne de Navarra, Estat aliat dels francesos, i el van incorporar a la Monarquia Hispànica. El Regne de Navarra estava dividit en dos bàndols, agromontesos i beamontesos, cadascun partidari d’un rei distint. Els reis de Navarra van signar un tractat amb el rei de França per a poder-se defensar dels atacs constants del Regne de Castella. A causa del fet que els reis de Navarra van fomentar certes doctrines religioses que va disgustar el Papa, se’ls va concedir un una butlla d’excomunió.

El 1512 Ferran el Catòlic va demanar permís a Navarra, aliada natural de França, perquè les tropes castellanes passessin per Navarra per a atacar a França. La resposta negativa per part del rei navarrès va ser motiu suficient perquè Ferran el Catòlic ordenés al duc d’Alba l’ocupació de Navarra, demanant així ajuda als seus partidaris (els beamontesos) i, en menys d’un any, l’Alta Navarra es va incorporar a la Monarquia Catòlica. Només es va trobar certa resistència en alguns punts del sud, i la ciutat de Pamplona, la capital, va caure només en tres dies.

la-españa-de-los-reyes-catolicos.jpg

4. Finalment, els Reis Catòlics van dur a terme una política d’enllaços matrimonials amb els reis de Portugal. Per això, dues de les seves filles, Isabel i Maria, van casar-se, successivament, amb el rei portuguès.

D’altra banda, després de la conquesta de Granada, la uniformitat religiosa dels seus regnes va convertir-se en un objectiu prioritari per a la nova monarquia. Per aconseguir la unitat religiosa, la monarquia va reforçar el Tribunal de la Inquisició amb el consentiment papal. Aquest tribunal s’encarregava de vetllar pel manteniment de la puresa de la fe i de perseguir els heretges i els falsos conversos. Els condemnats a mort per aquest tribunal eren cremats a la foguera o executats amb el garrot.

Una butlla del Papa Sixt IV de 1478 va crear la Inquisició a Castella per a un control de la puresa de la fe, i més tard seria introduïda a la Corona d’Aragó. La Inquisició va esdevenir, per tant, l’única institució comuna per als dos regnes. Cal destacar la presència Tomás de Torquemada com a Inquisidor General.

inquisición.jpg

El pas següent en la unificació religiosa va ser l’expulsió dels jueus. Primer es va instar aquests a convertir-se al catolicisme, i els qui no ho van fer van ser perseguits i, finalment, el 1492, van ser expulsats dels regnes hispànics. Es creu que en van marxar uns dos terços (unes 80.000 persones), convertint-se al catolicisme els altres. L’expulsió dels jueus va suposar una gran pèrdua econòmica per als dos regnes. Tot i això, els que van adoptar el cristianisme, anomenats conversos o judeoconversos, van patir una persecució inquisitorial molt dura, que va durar segles.

D’altra banda, als musulmans de Granada se’ls va garantir el manteniment de la seva religió i els seus costums. Però a partir del 1499 es van començar a imposar els bateigs obligatoris, fet que va comportar l’aparició de moriscos (musulmans batejats). Finalment, el 1502, després de la revolta de les Alpujarras, va obligar-se a tots els musulmans de Castella a ser batejats o a exiliar-se. La mesura es va aplicar posteriorment als regnes de València i d’Aragó. Poc a poc, els musulmans que es van quedar als territoris de les dues corones hispàniques després de 1492 (moriscs) van ser obligats a convertir-se, encara que van continuar més o menys d’amagat amb els seus costums i tradicions, fins que van ser expulsat definitivament l’any 1609.

catholic monarchs.jpg

El resultat d’aquesta acció de neteja religiosa va ser la creació d’un país de civilització cristiana i el començament de la identificació de pàtria i religió dins del context de la Monarquia Hispànica. La denominació de “Reis Catòlics” prové de la gran tasca que Isabel i Ferran van fer per a difondre el catolicisme i combatre els que tenien d’altres creences religioses, com jueus i musulmans. Aquesta denominació els va ser concedida pel Papa Alexandre VI l’any 1494, després d’haver acabat la conquesta de Granada.

Organització econòmica i social de la monarquia dels Reis Catòlics

dissabte, 23/10/2010

La Corona d’Aragó. La crisi de la baixa edat mitjana havia reduït la població de la Corona d’Aragó i n’havia afeblit l’economia comercial, sobretot als territoris de Catalunya. Per intentar sortir de la crisi, Ferran va propiciar mesures a fi de revitalitzar l’economia.

Per acabar amb la conflictivitat pagesa va decretar la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486), que va suposar l’abolició dels drets feudals en el camp (els anomenats mals usos).

També van promulgar-se lleis per afavorir el comerç, la navegació i les manufactures de Catalunya (l’anomenat redreç de la Mercadoria). Entre aquestes mesures proteccionistes, van posar-se forts aranzels a la importació de teixits de llana amb la finalitat d’estimular les manufactures locals.

Tanmateix, l’economia de la Corona d’Aragó no va aconseguir recuperar l’esplendor que havia caracteritzat l’època medieval. L’impuls del comerç atlàntic, a partir dels grans descobriments, va donar a Castella la supremacia econòmica dels regnes peninsulars durant tota l’edat moderna.

El Regne de Castella. Durant el regnat dels Reis Catòlics, l’economia castellana va continuar orientada cap a la ramaderia, fonamentalment basada en l’explotació dels recursos derivats de les ovelles merines. La seva llana, de gran qualitat, era exportada cap a Flandes i cap a Anglaterra a través dels ports del Cantàbric.

Els grans ramats d’ovelles eren propietat de la noblesa castellana, que va pressionar la monarquia per tal que protegís la ramaderia en detriment de l’agricultura. Així, van ser promulgades una sèrie de lleis que beneficiaven la poderosa Mesta, l’organització que agrupava els ramaders castellans.

Ja a l’edat mitjana, els propietaris de grans ramats d’ovelles havien creat l’Honrado Consejo de la Mesta, una associació que s’encarregava de regular la transhumància de les ovelles al Regne de Castella. Així, a l’estiu pujaven als prats de la Serralada Cantàbrica i a l’hivern tornaven a la Meseta.

El transit de les ovelles es feia per uns camins senyalitzats que s’anomenaven carrerades. Els agricultors no podien posar tanques a les terres ni impedir el pas dels ramats. Quan hi havia conflictes entre ramaders i agricultors, la monarquia gairebé sempre donava suport als ramaders, als quals va concedir molts privilegis.

La conseqüència d’aquest procés d’afavoriment de la ramaderia va ser una reducció de l’espai possible conreable, amb la qual cosa es van haver d’importar la major part dels cereals necessaris per al consum de la població.

En contrapartida als privilegis concedits per la monarquia hispànica a la Mesta, la noblesa ramadera va correspondre-hi amb importants ajudes financeres a la Corona.

A més, socialment i econòmicament es va afavorir a l’alta noblesa que va augmentar el seu poder econòmic amb els senyorius granadins. Les Lleis de Toro de 1505 van enfortir la institució del mayorazgo.

Els grups socials. La principals activitat econòmica dels regnes peninsulars era l’agricultura i els 90% de la població era pagesa. La majoria d’aquests no tenien terres (treballaven com a jornalers) i estaven sotmesos al pagament de drets senyorials.

Les terres pertanyien a la noblesa i al clergat. Aquests no havien de pagar impostos a la Corona i monopolitzaven tots els càrrecs eclesiàstics, de l’administració i de l’exèrcit.

A les ciutats hi havia una burgesia dedicada a les activitats comercials i artesanes. A Castella, el creixement de la burgesia, però, va quedar limitat pel predomini d’una economia orientada a l’exportació de llana. A la Corona d’Aragó, en canvi, la burgesia urbana era molt més nombrosa, gràcies a la tradició manufacturera i comercial de les seves ciutats.

Algunes ciutats lligades al comerç, com Valladolid, Toledo i Sevilla al Regne de Castella, o Barcelona i València a la Corona d’Aragó, van arribar a superar la xifra de 30.000 habitants.

La monarquia dels Reis Catòlics

dissabte, 23/10/2010

Durant el segle XV, en uns quants dels Estats europeus, com Castella, França o Anglaterra, els monarques es van enfrontar a la noblesa i van aconseguir d’imposar la seva autoritat. D’aquesta manera, es va consolidar un nou model d’organització del poder: la monarquia autoritària, embrió de l’Estat modern característic de l’Antic Règim.

La unió dinàstica de Castella i Aragó:

L’any 1469, van unir-se en matrimoni el príncep Ferran, fill i hereu del rei Joan II d’Aragó i hereu del tron de la Corona d’Aragó, i la princesa Isabel, germana del rei Enric IV de Castella.

reis catòlics.jpg

Isabel, per accedir al tron de Castella va haver d’enfrontar-se a la seva neboda Joana la Beltraneja, hereva al tron castellà i que comptava amb el suport d’una part de la noblesa i de l’Església, que eren contràries a l’enfortiment del poder reial que suposava el projecte d’Isabel.

D’aquesta manera, va desencadenar-se una guerra civil a Castella (1474-1479) que, tot i estar decantada sensiblement a favor d’Isabel des de la batalla de Toro, no finalitzaria de fet fins a la pau amb Portugal (1479) que suposava la victòria definitiva de la reina catòlica. Això va permetre-li esdevenir reina de Castella, concentrar el poder en mans de la monarquia i imposar la seva autoritat sobre la noblesa i l’Església.

Isabel y Juana.JPG

Ferran, per la seva banda, a la mort del seu pare, el 1479, va convertir-se en rei de la Corona d’Aragó, integrada per tres Estats associats (Catalunya, Aragó i València), cadascun d’ells amb una organització pròpia i unes Corts diferents, una per cada regne.

D’aquesta manera, l’any 1479 van quedar units dinàsticament els dos regnes més extensos de la Península Ibèrica i es va crear una nova entitat política: la Monarquia Hispànica. Però aquesta unió va ser tan sols dinàstica, ja que, tot i que els anomenats Reis Catòlics governaven conjuntament els seus territoris, la Corona d’Aragó i la de Castella es van mantenir clarament separades i cada una va conservar les seves pròpies fronteres, les monedes, les lleis i les institucions.

Tanmateix, des del primer moment, els Reis Catòlics van unificar les forces militars (creant un exèrcit professional i permanent que es va convertir en un dels més efectius d’Europa), però en les relacions amb els altres Estats europeus van actuar sempre en nom dels dos regnes.

És per això, després de la mort d’Isabel (1504) la unió dinàstica va estar a punt de desfer-se. El tron castellà va passar a la seva filla Joana la Boja, mentre que Ferran va continuar com a rei d’Aragó. La malaltia mental de la reina Joana, però, la va incapacitar per a ocupar el tron i va ser Ferran qui va acabar exercint la regència fins que Carles V, fill de Joana, va tenir edat suficient per a ocupar el tron de les dues corones el 1516. D’aquesta manera la unió dinàstica entre les corones de Castella i Aragó va quedar confirmada definitivament en les persones de Carles i els seus successors.

L’articulació de la nova monarquia:

Un cop acabada la guerra de successió a Castella, Ferran i Isabel es van dedicar a pacificar els seus regnes. Així, amb aquest objectiu, els Reis Catòlics van proposar-se d’imposar als seus Estats l’autoritat reial per damunt de qualsevol altre poder feudal (noblesa i Església). D’aquesta manera, els anys del seu regnat són considerats l’inici de la monarquia autoritària a la Península Ibèrica.

Però, el resultat d’aquests esforços reials va ser diferent a Castella, on l’autoritarisme monàrquic va triomfar plenament, en relació a la Corona d’Aragó, on Ferran no va poder retallar totalment el poder que tenien la noblesa i els burgesos barcelonins tot i que va aconseguir limitar-lo.

La Corona de Castella. Després de la guerra civil, a Castella, hi havia una situació d’anarquia i de desordre. Davant d’això, els reis es van presentar com els únics que podien garantir la pau i la seguretat.

Isabel la Católica.jpg

Amb aquesta finalitat van crear la Santa Hermandad, una guàrdia rural encarregada de perseguir i atrapar els bandits. La Santa Hermandad controlava el bandolerisme en els camins i en general els furts, però també va esdevenir un mecanisme de lluita contra els excessos de la noblesa.

A més, van reorganitzar la justícia i van crear la Reial Audiència, màxim organisme judicial, per fer més eficaç la justícia i assegurar-se’n el control. En els municipis, amb l’objectiu d’augmentar el seu poder davant les ciutats, es va instaurar la figura dels corregidors, uns funcionaris encarregats d’imposar l’autoritat pertinent en l’àmbit municipal castellà.

D’altra banda, els Reis Catòlics també van emprendre una operació política de gran envergadura: la submissió dels nobles a la seva autoritat. Així, van restringir als nobles el dret d’assessorar i d’acudir en defensa del rei, propis de les velles monarquies feudals de l’edat mitjana.

Per això, es va crear un sistema de Consells, formats per juristes (experts en lleis) escollits i pagats pel rei. L’exèrcit, per la seva banda, va quedar format per soldats mercenaris (a sou). Així, es va remodelar el Consell Reial en les Corts de Toledo de 1480 fent-lo més estructurat i dividint-lo en parts. També van reforçar el sistema de recaptació d’impostos, per a la qual cosa van crear la Comptadoria Reial d’Hisenda i van arrabassar privilegis i terres que els seus antecessors havien atorgat a la noblesa.

Catalunya dins la Corona d’Aragó. El model de monarquia autoritària de Castella no es va poder imposar a Catalunya. Així, Els Reis Catòlics gairebé no van modificar el sistema polític de la Corona d’Aragó. En arribar al tron Ferran II, la Corona Catalano-aragonesa també sortia d’una cruenta guerra civil (1462-1472) que havia enfrontat Joan II, qui volia imposar l’autoritat reial per sobre de les institucions, amb les classes dirigents del Principat.

Fernando el Católico.jpg

Per tal de pacificar el país, Ferran el Catòlic va fer un seguit de reformes. En primer lloc, va dictar la Constitució de l’Observança, on es fixava l’obligació del monarca de governar segons les lleis del Principat, encara que es reforçava l’autoritat reial. Es confirmava així el sistema pactista de govern, segons el qual el poder del rei depenia d’un “pacte” amb els grups més rics i poderosos de cada regne.

Es van mantenir les institucions tradicionals, com la Generalitat i el Consell de Cent (govern de la ciutat de Barcelona), encara que es van crear institucions noves, com el Consell d’Aragó o el càrrec de virrei.

Per tal de posar fi als enfrontaments entre les classes privilegiades pel control de les institucions, Ferran va instaurar el règim d’insaculació, consistent en l’elaboració d’unes llistes amb tots els ciutadans aptes per a ocupar el càrrec. Un cop aprovades pel rei, els noms eren convertits en unes boletes que es col·locaven en una bossa (s’insaculaven). Quan calia ocupar un càrrec, un nen treia les boles corresponents i així quedava decidit qui l’ocupava. Aquest sistema va introduir-se a la Generalitat el 1493, al Consell de Cent el 1493 i més endavant a la resta d’institucions catalanes.

Catalunya i els Trastàmares (1412-1479)

divendres, 22/10/2010

Ferran I (1412-1416). El primer rei Trastàmara va seguir una política d’acostament a la noblesa catalana (sobretot quan el seu rival en la successió Jaume d’Urgell es va revoltar contra ell) promulgant la constitució “Com a molts entenents”, en la qual acceptava les reivindicacions senyorials en contra dels remences.

Ferrando_I_de_Aragón.jpg

Durant aquesta fase va cedir a la pressió de les Corts i va consolidar el sistema polític del pactisme, pel qual el poder reial quedava limitat per l’acció de les Corts i de la seva delegació permanent, la Generalitat.

No obstant això, un cop va haver derrotat a Jaume d’Urgell, la seva política interior va tendir a reforçar el poder del monarca, fet que va provocar l’aparició de conflictes com el que va mantenir amb el conseller de Barcelona Joan Fiveller, quan el rei va negar-se a pagar l’impost del vectigal. Aquest era un tribut que tothom, també el monarca, havia de pagar per la carn comprada a Barcelona i Ferran I no va tenir més remei que veure’s obligat a satisfer-lo.

La seva política exterior va ser favorable als interessos comercials de Catalunya. Va reforçar el domini català sobre Sardenya i Sicília, revoltades durant l’interregne, i va cercar acords diplomàtics amb Egipte i el nord d’Àfrica que van afavorir la penetració comercial catalana.

Alfons IV el Magnànim (1416-1458). A la mort de Ferran d’Antequera va pujar al tron el seu fill Alfons el Magnànim. Amb ell Catalunya va assolir la seva màxima expansió mediterrània, amb la incorporació del Regne de Nàpols, mentre que a l’interior apareixien greus problemes econòmics i socials, exponents de l’esgotament al que s’estava arribant.

Alfonso-V-el-Magnanimo.jpg

Alfons IV va realitzar una política imperialista al Mediterrani. Va pacificar Sardenya (on els sards s’havien revoltat novament), va intentar ocupar Còrsega (illa controlada per Gènova), va conquerir Nàpols (enfrontant-se a Venècia, Florència i el Papat) i va provar d’estendre la seva influència als Balcans i a Rodes i Xipre enfrontant-se a Egipte.

Aquest imperialisme va resultar, tanmateix, negatiu per als interessos catalans, ja que va suposar un gran esforç econòmic en un moment en el qual els recursos dels seus súbdits estaven força malmesos. A més, aquesta política no responia als interessos mercantils dels catalans sinó a la causa dinàstica dels Trastàmares.

A Catalunya el rei va topar amb la noblesa i amb l’oligarquia barcelonina per causes diverses:

1. La castellanització de la cort.

2. El seu suport als pagesos de remença, amb la intenció de debilitar la noblesa i així enfortir el poder monàrquic.

3. El seu suport als menestrals barcelonins (la Busca) en la lluita que els enfrontava a l’oligarquia barcelonina (la Biga) pel control del govern municipal.

Davant d’aquests problemes, Alfons el Magnànim va respondre abandonant Catalunya i traslladant-se a Nàpols, on va passar vint-i-vuit anys dels quaranta-dos que va durar el seu regnat, voltat d’una cort renaixentista. Aquest absentisme va agreujar la situació interna catalana i va preparar el camí cap a la guerra civil que va esclatar durant el regnat del seu germà Joan II.

Joan II i la Guerra Civil Catalana (1458-1479). En morir Alfons el Magnànim sense descendència legítima, el seu germà Joan II, rei de Navarra, va succeir-lo en el tron de la Corona d’Aragó, i el seu fill il·legítim Ferran va succeir-lo en el regne de Nàpols.

Joan_II_d'Aragó.jpg

Joan II era un rei impopular entre les capes dirigents de Catalunya, on ja havia estat actuant com a lloctinent des de 1454, per haver abonat la política filoremença del seu germà i haver ajudat la Busca en la seva lluita contra la Biga a la ciutat de Barcelona.

L’enemistat entre el monarca i l’oligarquia catalana va incrementar-se encara més amb motiu de la pugna que mantenien pel Regne de Navarra Joan II i el seu fill Carles de Viana. La rivalitat va anar tan lluny que, fins i tot, Joan II va empresonar el seu fill, fet que va ser considerat il·legítim per les autoritats catalanes, ja que Carles de Viana era considerat l’alternativa a l’autoritarisme del seu pare.

Per la concòrdia de Vilafranca de 1461, es confirmava el triomf del príncep Carles de Viana. Per l’acord, el monarca conservava en teoria la plenitud de la potestat reial, però sense intervenció efectiva, i no podia entrar a Catalunya sense el permís de la Diputació del General i es nomenava lloctinent reial del Principat a Carles de Viana.

Proclamació_del_príncep_de_Viana-Entrada_del_Príncep_de_Viana_a_Barcelona.jpg

La concòrdia establia de fet un règim constitucional, però la mort de Carles de Viana, el 1461, si bé va suposar un respir momentani per a Joan II, va precipitar els esdeveniments cap a una guerra civil contra el rei. Així, el 1462, esclatava una guerra que es perllongaria per un espai de deu anys.

La guerra va ser resultat de l’actitud dels Trastàmares, entossudits a imposar l’autoritarisme monàrquic a Catalunya, però també la conseqüència de les agitacions socials del camp català, del conflicte barceloní i, en general, de la greu crisi econòmica que envoltava el Principat.

Durant els deu anys que va allargar-se la guerra civil podem distingir les següents etapes:

Aliança entre Joan II i Lluís IX de França. Davant l’hostilitat de la Generalitat, Joan II va cercar l’ajuda militar del rei francès, el qual va acceptar l’oferiment per tal d’assolir els comtats del Rosselló i la Cerdanya.

La destitució de Joan II. L’aliança amb França va provocar que la Generalitat considerés Joan II enemic públic i el desposseís de la corona, la qual va ser oferta al rei castellà Enric IV, enemic de Joan II.

Durant 1462-1463, la guerra va inclinar-se a favor dels interessos de Joan II, amb èxits militars com la presa de Tarragona i Perpinyà, i diplomàtics com la sentència arbitral de Baiona, per la qual Enric IV renunciava al tron català a canvi d’algunes places a Navarra (Estella i la seva comarca) i la concessió d’un perdó general als catalans.

El regnat de Pere de Portugal (1464-1466). Després de la renúncia del rei castellà a Baiona, Pere de Portugal va ser proclamat com a nou monarca català, el qual no va arribar a entendre’s mai amb la noblesa catalana i va ser incapaç d’aturar els atacs de Joan II, que van suposar les conquestes de Lleida, Vilafranca del Penedès i Tortosa.

El regnat de Renat d’Anjou (1466-1472). En morir Pere de Portugal, el balanç de la guerra es presentava favorable als interessos de Joan II, el qual va oferir la pau a la Generalitat. Aquesta, però, va rebutjar l’oferta d’armistici i va proclamar nou rei a Renat d’Anjou, amb la intenció de trencar l’aliança entre Joan II i Lluís IX. Però aquest nou intent tampoc va ser positiu pels interessos bèl•lics dels catalans, tot i que alguns èxits inicials van aconseguir retardar el final de la guerra.

JUA7.pngLa capitulació de Pedralbes de 1472. Aquesta capitulació va posar fi a la guerra civil catalana. Joan II concedia un perdó general (alliberament de presoners, sobreseïment de causes judicials pendents, anul·lació de sentències) i, a canvi, les institucions catalanes reconeixien de nou a Joan II com a rei, amb el compromís d’aquest de respectar el pactisme.

Les conseqüències de la guerra van ser importants al Principat. Les despeses i les destruccions generalitzades pel conflicte van gravar encara més la malmesa economia catalana, i van aguditzar la crisi que ja patia el país. A més, els comtats de Rosselló i la Cerdanya van romandre en mans de França i el conflicte dels remences, revoltats durant la guerra a favor de Joan II, encara no va ser resolt.

A la mort de Joan II, el 19 de gener de 1479, el seu hereu, Ferran el Catòlic, es trobaria amb un regne econòmicament esgotat i amb importants qüestions encara per resoldre.

El segle XV: creixement econòmic i transformacions socials

dimecres, 20/10/2010

Europa va iniciar, des de mitjans del segle XIV i sobretot al segle XV, una recuperació econòmica i demogràfica després de la crisi de la baixa edat mitjana, arribant a superar la recessió generalitzada a tot el continent.

Creixement demogràfic. Durant el segle XV la situació demogràfica va millorar significativament i la població va començar a recuperar-se lentament. D’aquesta manera, al llarg del segle es va produir un creixement continuat de la població a causa, fonamentalment, de la desaparició de les grans epidèmies del segle anterior (la pesta negra, per exemple), d’una època de relativa estabilitat política i de la reactivació del comerç. Així, en les darreries del segle, la població va assolir, i fins i tot va superar, les xifres anteriors a la crisi. I el creixement encara seria més accentuat en la centúria següent.

Creixement econòmic. Durant els segles XV i XVI, l’economia europea va experimentar una fase de prosperitat. La producció agrària, amb algunes transformacions, es va recuperar gràcies a que el creixement de la població comportava la necessitat de més productes agrícoles. En algunes zones, com Anglaterra i Castella, a causa de l’escassetat de mà d’obra que es va produir al segle XIV, moltes terres de consum es van dedicar a la ramaderia comportant un auge del sector en iniciar-se la recuperació econòmica.

278v43n160-13130796fig14.jpg

El desenvolupament del comerç, que també es va recuperar i intensificar en aquest període, va tenir com a conseqüència l’augment de la població artesana i el creixement de ciutats que eren centres comercials o ports importants com ara Gènova, Venècia, Florència, Bruges, Anvers, Lisboa, Londres o Hamburg, les potències econòmiques més grans d’aquella època.

comerç segle xv.gif

Per a poder realitzar els intercanvis comercials, els mercaders necessitaven moneda, fet que va donar impuls a la introducció de nous sistemes monetaris. I aquesta necessitat va estimular l’explotació de les mines de plata a l’Europa central i la recerca d’una ruta marítima que els conduís fins a l’or del Sudan, cosa que va fer augmentar la massa monetària, fet que a la seva vegada facilitava el comerç.

A més, es va generalitzar el consum d’aplaçar els pagaments de les compra-vendes mitjançant cartes de pagament o lletres de canvi que aplegaven comerciants adinerats per a empreses que exigien molt de capital. Així, es van perfeccionar els mètodes de pagament i de préstec, fet que es va traduir en una millora del sistema bancari.

En definitiva, a les darreries del segle XV, a la societat europea hi havia moltes raons que estimulaven l’ampliació del comerç. Per exemple, es van iniciar nombrosos viatges d’exploració per tal de descobrir noves rutes que portessin cap a Orient i, en particular, a l’Índic, on es produïen les espècies i altres mercaderies desitjades i valorades a Europa.

Una societat rural i estamental. Malgrat aquests canvis econòmics, l’Europa moderna va continuar sent una societat rural i estamental i, igual que en l’edat mitjana, es trobava profundament dividida entre els privilegiats (clergat i noblesa) i els no privilegiats (el Tercer Estat, és a dir, pagesos, artesans i burgesos, entre d’altres). Tanmateix, podem trobar alguns canvis significatius.

La noblesa i l’alta jerarquia de l’Església van continuar sent els estaments privilegiats de la societat moderna: dominaven la societat, gaudien d’honors i de càrrecs estatals i estaven exempts de pagar impostos directes. I, tot i que de mica en mica van anar perdent part del poder econòmic en favor d’una burgesia marginada del poder polític, van mantenir la seva supremacia econòmica i el control de la majoria de les terres. Eren grups minoritaris, tot i que el nombre dels components que els formaven va créixer molt al llarg de l’època moderna.

D’altra banda, la major part de la població (aproximadament un 80%) estava formada per pagesos, sotmesos d’una manera o altra al poder nobiliari. L’agricultura, de rendiment escàs, era la principal font d’ingressos per a poder sobreviure. Practicaven una economia de subsistència i només ocasionalment es produïen intercanvis o participaven en les fires i mercats.

Ara bé, les relacions entre pagesos i senyors també van variar en el tombant cap a l’edat moderna. En lloc dels vells contractes que els vinculaven entre si, molts senyors es van estimar més lliurar les seves terres mitjançant contractes d’arrendament o parceria a curt termini, l’avaluació dels quals variava en funció de les oscil·lacions dels preus. En moltes d’aquestes terres, arrendades a pagesos rics o a gent de la ciutat, s’empraria mà d’obra assalariada. En conseqüència, l’agricultura de mercat va anar estenent-se.

SW1wcmVtdGEgc2VmbGUgWFY=_78292_6608_1.jpgL’auge de la burgesia. El creixement de l’activitat econòmica va tenir com a conseqüència l’acumulació d’enormes beneficis a mans d’una burgesia (composada fonamentalment per mercaders i comerciants) que va assolir una gran preeminència. Aquest grup, ja important a la baixa edat mitjana, va consolidar el seu poder i la seva riquesa i va començar a invertir en l’explotació de terres, en la compra de finques urbanes i en el préstec de diners a nobles i monarques.

És a dir, la puixant burgesia de l’edat moderna no només dedicava els seus diners al consum de béns, sinó que invertien en el finançament de noves activitats econòmiques. Així, es va originar un poderós grups social: la burgesia de tipus capitalista, la força i la influència del qual ja no es trobava només en la propietat de les terres, sinó en la possessió de capitals. Formada per les famílies dels grans comerciants i banquers, que tenien enormes riqueses i poder, alguns dels seus membres es van enllaçar amb famílies nobles per buscar més reconeixement social.

La possessió de grans quantitats de diner per a prestar amb interessos a comerciants individuals o a companyies, per tal de finançar algun negoci, es va convertir en un sistema amb el qual aconseguir enormes guanys. Algunes famílies riques es van especialitzar en això: els Mèdici de Florència, els Függer d’Alemanya o els Coeur de França, els quals poden ser considerats com els primers banquers. La relació directa dels Függer o els Welser amb els reis més poderosos del seu temps, als quals prestaven diners, els va comportar grans privilegis.

Transformacions polítiques, guerres i monarquies autoritàries a la darreria de l’edat mitjana: el naixement de l’Estat modern

dimecres, 15/09/2010

Les nombroses guerres entre els estats també van incidir en la crisi generalitzada dels segles XIV i XV. En aquesta època les monarquies van adquirir un poder territorial més gran: algunes dinasties van aconseguir conquerir altres petits estats i augmentar les terres que estaven sota el seu control. Així va començar a configurar-se el futur mapa polític europeu vigent en els segles posteriors.

A més, els monarques també van aconseguir intensificar el seu poder a l’interior del regne, la qual cosa, en molts casos, va anar en detriment de l’autonomia política i militar de la noblesa feudal, així com de l’Església, dels municipis i dels parlaments. D’aquesta manera va començar a dibuixar-se un nou marc: el dels estats moderns amb el poder centralitzat en la figura del rei, en detriment de les pressions de la noblesa i les Corts.

europe_15_century.jpg

Al segle XV, la majoria de les dinasties europees van fer redactar conjunts de lleis que incrementaven el poder del rei, ja que es tractava de lleis que pretenien tenir validesa en tot el territori, fins i tot a les senyories. Van crear també sistemes d’administració molt més desenvolupats. El conjunt de persones i organismes dedicats a administrar i controlar per escrit la vida social els denominem burocràcia.

El desequilibri econòmic i social de la baixa edat mitjana va tenir, d’aquesta manera, repercussions polítiques: els monarques es recolzarien en la força creixent de la burgesia que els hi donaria suport perquè amb les unificacions territorials obtenia una major amplitud dels seus mercats.

Així, els monarques s’enfrontarien al poder de la noblesa fins a imposar un nou tipus de monarquia més centralitzada i autoritària on la institució monàrquica es feia càrrec del poder militar, dels drets d’encunyar moneda i de l’administració de la justícia. Aquest va ser el cas dels parlaments anglesos, els Estats Generals del regne de França i les Corts castellanes, en una lluita que va provocar grans enfrontaments, que a vegades van derivar en l’esclat de guerres civils.

Els monarques també van haver d’enfrontar-se a la gran influència política i social de l’Església, que en alguns casos es va transformar en un enfrontament obert. En altres, com els regnes de la Península Ibèrica, els monarques es van recolzar en la jerarquia eclesiàstica per a reforçar el seu poder.

cisma d'occident.gifEl prestigi del Papat va travessar un dels seus pitjors moments durant la crisi del món medieval: va ser el moment del trasllat a la ciutat d’Avinyò (1309-1377). La tornada del Papat a Roma (1377), com a conseqüència de la inestabilitat política del regne de França, va originar l’anomenat cisma d’Occident (1378-1417), que va representar l’existència de dos, i fins i tot de tres, papes en un mateix moment.

En aquest context d’inestabilitat i de descrèdit de les institucions eclesiàstiques sorgiren pertot arreu veus crítiques contra el poder temporal de l’Església, teories conciliaristes i moviments heterodoxos: al regne de França es va arribar a buscar la creació d’una Església “estatal” sotmesa al poder civil (gal·licanisme a partir de la pragmàtica Sanció de Bourges).

concili de constança.jpgA Anglaterra el professor d’Òxford John Wyclif i a Bohèmia Jan Hus van ser els ideòlegs de la crisi ideològica de l’Església. Ambdós refusarien totalment l’autoritat de l’Església i defensarien la formació de comunitats de predestinats que preparaven el camí a la Reforma protestant en el segle XVI.

Al concili de Constança (1414-1417) es posava fi al cisma amb l’elecció de Martí V com a única autoritat. Amb tot, a la pràctica, no se solucionarien problemes plantejats com l’autoritat del Papa o del Concili, o el de l’excessiu luxe eclesiàstic. D’aquesta manera, el segle XV, i sobretot el XVI, serien un moment de profundes commocions i d’enfrontaments religiosos.

Als segles XIV i XV també es van transformar les forces armades controlades pels monarques, i es van començar a construir els anomenats exèrcits permanents. Els càrrecs militars es reservaven per a persones d’origen noble, mentre que la tropa estava composta per professionals que rebien una paga per la seva permanència en l’exèrcit.

Aquests exèrcits reials van esdevenir molt més potents i nombrosos que les tropes de les quals disposaven tradicionalment els senyors feudals. Ara, per a dur a terme les seves empreses bèl·liques el monarca ja no dependria de l’aportació voluntària d’homes armats proporcionats per la noblesa.

El manteniment d’un aparell burocràtic, cada cop més desenvolupat, centralitzat i professionalitzat, i d’un exèrcit permanent a les ordres del monarca va fer augmentar enormement les despeses de la monarquia, fet que va portar aquesta institució a veure’s obligada a cercar noves fonts d’ingressos, i per això es van establir nous impostos.

Com que molts territoris gaudien d’immunitat (és a dir, només el senyor feudal o l’Església podien recaptar-hi tributs), els monarques van procurar obtenir els diners necessaris de les noves activitats com, per exemple, el comerç.

Quan un monarca volia conèixer l’opinió dels seus súbdits sobre alguna qüestió (una guerra, un nou impost) i recaptar diners, convocava una assemblea, les corts, composada per representants dels tres ordres, a parts iguals: clergat, noblesa i patriciat urbà. Els sectors privilegiats aspiraven, a través de les Corts, a controlar l’activitat del monarca perquè no perjudiqués els seus interessos.

europa 1500.jpg

Aquesta nova manera de governar, basada en un poder del rei molt més gran que en èpoques precedents, va donar lloc al que coneixem com a monarquies autoritàries. L’establiment de la monarquia autoritària va suposar una retallada dels drets jurisdiccionals locals dels senyors i va causar més d’un conflicte armat, però en el fons també va servir per garantir els privilegis econòmics dels terratinents. Per exemple, enfront dels alçaments pagesos, van resultar més efectives les tropes reials i les lleis dictades que les forces locals dels senyors feudals.

El Compromís de Casp de 1412

dissabte, 11/09/2010
Marti_l'humà.jpg

Martí l'Humà, el darrer rei del casal de Barcelona.

La mort sense descendència del rei Martí l’Humà i sense la presència d’un clar successor al tron catalano-aragonès va obrir un període de tensions polítiques i una greu crisi successòria que només es van acabar, després d’un interregne de dos anys, amb la decisió que van prendre a la ciutat de Casp nou compromissaris, tres per cada regne de la Corona d’Aragó.

La Diputació del General de Catalunya va establir un govern provisional amb un Parlament al qual es van presentar com a candidats al tron Jaume d’Urgell i Lluís d’Anjou, duc de Calàbria. Els aragonesos, després de diverses lluites internes, van proposar com a candidat el trastàmara Ferran d’Antequera.

Aleshores, el papa Benet XIII, que recolzava la candidatura de Ferran, va aconseguir aprovar el projecte de nomenar nou compromissaris, tres de cada un dels regnes de la Corona d’Aragó (Mallorca va quedar-ne al marge de la decisió), que, reunits a Casp, examinarien els drets dels candidats al tron i elegirien el nou sobirà.

Teòricament, a Casp s’havien d’examinar els drets dels diferents candidats al tron, especialment els de Jaume d’Urgell (besnét d’Alfons el Benigne i nomenat lloctinent per Martí l’Humà, càrrec que ocupaven els hereus de la Corona d’Aragó) i els de Ferran d’Antequera (nét de Pere el Cerimoniós i germà del rei castellà Enric III).

EL COMPROMISO DE CASPE.jpgEn la pràctica, però, era gairebé impossible dictaminar a favor de cap candidat, atesa la complexitat jurídica del tema, per la qual cosa la solució va anar covant-se durant l’interregne, en el qual els diferents pretendents havien mogut els fils que havien de cristal·litzar en l’elecció de compromissaris favorables als seus interessos.

La decisió va ser favorable a Ferran d’Antequera, el candidat que va saber maniobrar amb més habilitat, gràcies als sis vots aconseguits (els tres vots dels representants d’Aragó, dos dels de València i solament un per Catalunya). En el moment de la votació, els representants dels catalans es van mostrar indecisos, mentre que aragonesos i valencians, més vinculats al comerç de la llana i a altres interessos econòmics castellans, van optar per Ferran.

El_Compromiso_de_Caspe_1867_Teófilo_de_la_Puebla.jpg

La proclamació de Ferran d’Antequera va suposar l’entronització de la dinastia castellana dels Trastàmares a la Corona d’Aragó i, per tant, a Catalunya.

Ferrando_I_de_Aragón.jpg

Ferran I d'Aragó, primer monarca catalano-aragonès de la dinastia castellana dels Trastàmara.

En l’entronització de Ferran d’Antequera cal destacar diversos factors:

a. La posició de Jaume d’Urgell respecte als pagesos de remença, sensible a buscar una solució justa en el conflicte que aquests mantenien amb els seus senyors.

b. L’experiència de govern de Ferran d’Antequera, regent del seu nebot Joan II de Castella des de la mort del germà d’aquest.

c. L’habilitat política i la supremacia militar i econòmica de Ferran d’Antequera, que li van permetre de captar valuosos seguidors com els Urrea a Aragó o els Centelles a València.

d. La divisió de l’Església a causa del Cisma d’Occident. Benet XIII, el Papa Luna, va afavorir, mitjançant la intervenció de Sant Vicenç Ferrer, l’elecció de Ferran d’Antequera per tal d’assegurar-se el suport de Castella i de la Corona d’Aragó en el seu conflicte particular amb Roma.

El Compromís de Casp i la introducció en el tron d’una dinastia estrangera ha estat vistos per alguns historiadors com la font de la decadència catalana durant el segle XV. En realitat, però, la crisi de la baixa edat mitjana va tenir unes causes estructurals molt profundes i alienes a la presència dels Trastàmares, en la qual aquests només són un element més a considerar, però en cap cas serien l’únic factor ni el més important.

El que sí és un fet contrastat és que el resultat del Compromís de Casp va comportar una important pèrdua d’influència de Catalunya en el si de la Corona d’Aragó en la baixa edat mitjana a favor dels regnes d’Aragó i València.

Tanmateix, el caràcter de monarquia pactada de la Corona Catalano-aragonesa va obligar el nou monarca a acceptar les peticions dels estaments a la Cort de Barcelona: la redacció en català dels Usatges, Constitucions i Capítols de Cort de Catalunya; l’aprovació de regulacions repressives contra la pagesia; o la conversió de la Diputació del General en institució política. És a dir, les institucions catalanes no van perdre totalment la seva influència.