Entrades amb l'etiqueta ‘Segle XV’

Joanot Martorell: Tirant lo Blanc i els ideals de la cavalleria

dijous, 22/03/2012

Cavaller i escriptor. Així es resumeix la trajectòria vital de Joanot Martorell, un personatge excepcional del segle XV amb una vida errant que el va fer viatjar per Anglaterra, Portugal o Nàpols. Una vida presidida per la curiositat sobre el valor i el significat dels ideals de la cavalleria. Un cavaller que va esdevenir un escriptor, possiblement, amb el permís del seu cunyat Ausiàs March i de Joan Roís de Corella, el més important de l’època en llengua catalana.

joanotmartorell.jpgNascut a Gandia entre 1405 i 1410, Martorell va ser un cavaller vigorós de vida agitada. El 1437 va intercanviar unes enginyoses lletres de batalla amb el seu cosí Joan de Montpalau, al qual acusava d’haver trencat la paraula de matrimoni donada a Damiata Martorell, la germana de Joanot. Arribats a la conclusió que les diferències entre els cosins només es podien resoldre mitjançant una batalla a ultrança, és a dir, un combat individual a mort, Martorell va haver de cercar un jutge imparcial que els proporcionés lloc i data per a la lluita. Amb aquest objectiu va viatjar a Londres, on va aconseguir que el mateix rei Enric VI d’Anglaterra acceptés la judicatura. Finalment, el conflicte va solucionar-se sense vessament de sang quan Joan de Montpalau va pagar una quantitat considerable de diners a Damiata.

L’anècdota ens defineix al personatge: un cavaller vigorós que no dubtava a l’hora de citar els seus enemics per a la lluita. Però el que realment és important aquí és la seva estança a Anglaterra entre març de 1438 i febrer de 1439. Allà va conèixer la sumptuosa vida de la cort, el cerimonial de l’orde cavalleresc de la Garrotera (Jarretière), va establir relació amb cavallers de tot Europa i, en especial, va poder llegir els llibres que més endavant deixaren solc en les seves obres literàries, destacant el vell (i bell) poema francès Guy de Warwick.

El 2 de gener de 1460 comença la redacció de la seva gran obra Tirant lo Blanc, obra que va dedicar a l’infant Ferran de Portugal, príncep que va residir a Barcelona des de l’agost del 1464 fins al març del 1465, en la la cort del seu germà Pere el Conestable, proclamat rei de la Catalunya en el context de la guerra civil del segle XV. L’obra no apareixeria publicada fins el 1490, quan, segons la teoria més estesa, Martí Joan de Galva, que la tenia en possessió com a garantia  per a satisfer un deute derivat d’un crèdit, va acabar la novel·la i va portar-la a la impremta. Va a dir que seria més plausible pensar que el veritable continuador de la història va ser en realitat Joan Roís de Corella.

IMG_3613.JPG

En el Tirant lo Blanc, Martorell imagina un món dominat pel noble joc de les regles d’honor de la cavalleria: la defensa de la justícia (i de les dones) convertida en el principal objectiu de l’existència. El personatge escollit per a desenvolupar aquesta concepció del món és un jove cavaller bretó que entra en escena cavalcant el seu cavall i adormit. És un personatge dolorosament conscient que una missió superior l’espera: està convençut que el seu destí està en l’entrada en l’ordre de la cavalleria.

Així ho confessa a un ermità que es troba al costat de la font on el cavall s’atura per beure aigua. La consciència de voler formar part d’aquest selecte grup d’homes esdevé dramàtica quan l’ermità li fa saber que tot el que necessita saber sobre l’art de la cavalleria ja ha estat escrit. És a dir, el mite de la cavalleria i el seu model de vida es relaciona amb la lectura de llibres que parlen sobre la Taula Rodona del rei Artur. De la mateixa manera, el protagonista, el jove Tirant, entén que la cavalleria és un camí per assolir la fama, una manera de trobar el lloc en el món medieval.

tirante_el_blanco_1511.jpgDes d’aquest moment, les seves aventures es convertiran en un exercici d’interiorització dels valors de la cavalleria, uns valors que en el segle XV aviat quedarien relegats a l’existència en els llibres com a testimoni de la nostàlgia del temps passat. La idea de Martorell és simple: treure de la literatura aquests valors i convertir-los en el sediment d’una nova vida social. No és exagerat pensar que Martorell va fer l’obra basant-se en el que ell somiava arribar a ser i mai va aconseguir.

Per això Tirant és un heroi de ficció de “carn i ossos” que està envoltat de personatges quotidians, és a dir, personatges amb sentiments i defectes. El jove bretó executa les seves accions sota la sospita de viure una ficció en la qual està rodejat d’elements quotidians: el sexe, l’enveja, la crueltat, l’ambició… Martorell ens presenta el món tal i com era en aquella època, creant un món literari realista i allunyat del mite del Mediterrani. Així, podem presenciar la vida d’un home en lluita amb si mateix, situat en el bell mig d’una xarxa de dones (Carmesina, Viudareposada, Ricomana, Estefania…) que marquen la seva existència.

Tirant es fa conèixer en festes cortesanes i combats a Anglaterra, esdevé cap de forces armades que socorren l’illa de Rodes i l’imperi grec, el qual defensa contra la invasió dels turcs i, després d’una llarga campanya al nord d’Àfrica, torna a Constantinoble on mor. Després de les seves gestes Tirant ja no és un cavaller qualsevol, ara és conegut arreu. L’extensa narració, alguns crítics parlen de l’existència d’un conjunt de novel·les dins d’una sola novel·la,  ofereix tot un seguit de descripcions de procediments i recursos militars, ginys de guerra i moviments de tropes propis de l’època i que fan comprendre la gran perícia de Tirant com a estrateg, tant en combats de terra com de mar. És així com la novel·la esdevé un preciós document de l’època.

Les aventures cavalleresques i militars són acompanyades de la narració dels amors de Tirant i Carmesina, la filla de l’emperador grec. Els amors de Tirant i Carmesina, emmarcats en el context de la vida cortesana de la ciutat de Constantinoble, són narrats amb una profunda visió sentimental i psicològica, tot presentant detalls alhora cortesans i sensuals. Aquests matisos fan que no puguem considerar el Tirant lo Blanc un llibre de cavalleries convencional. És innovador, fill de la revolució cultural del seu temps.

IMG_3607.JPG

El Tirant és la història d’un cavaller que s’enfronta amb el seu destí guerrer i amorós, un repte que esdevindrà llegenda en aconseguir allò que els reis de la seva època van ser incapaços de fer: defensar amb èxit Constantinoble de l’ofensiva turca. En definitiva, tant pel seu contingut com per la seva forma expressiva el Tirant lo Blanc és una de les grans novel·les europees de tots els temps, com ja ho va afirmar Cervantes en el Quixot quan va salvar l’obra de la crema dels maleïts llibres de cavalleries que havien fet embogir el seu protagonista, i té la primacia entre la novel·lística catalana.

Ferran el Catòlic

divendres, 16/03/2012

Ferran II el Catòlic va néixer a Sos, el 1452. Era fill del rei Joan II d’Aragó i la seva segona esposa Joana Enríquez. Va ser nomenat hereu a la mort del seu germanastre, Carles de Viana, el 1461. De ben jove va aprendre a governar com a rei de Sicília (1468-1516). El 1469, l’any següent de ser nomenat rei sicilià, es va casar, d’amagat, a Valladolid, amb la futura Isabel I de Castella. Va participar decisivament en l’entramat successori castellà que va desembocar en una guerra civil i en les gestions diplomàtiques que portarien Isabel al tron. Per això, quan ella va ser proclamada reina, Ferran va aconseguir que l’acceptessin també com a rei. En paral•lel, havia viscut la guerra civil catalana. És a dir, quan va arribar al tron català, als vint-i-set anys, ja era un home ben format i preparat pel govern.

Fernando el Católico.jpgFerran va heretar la corona catalano-aragonesa l’any 1479, quan ja feia cinc anys que era rei de Castella. D’aquesta manera, els dos regnes més importants de la Península compartirien els sobirans, tot i que no es fusionarien, ja que el casament entre Isabel de Castella i Ferran d’Aragó no va ser més que una unió dinàstica, encara que alguns historiadors vegin, erròniament, l’origen d’Espanya en aquest matrimoni. Encara haurien de passar moltes coses, algunes de les quals haurien pogut frustrar la falsa unitat de destí d’Espanya.

La política desenvolupada per Ferran el Catòlic va ser molt hàbil. D’entrada, un cop coronat, el seu primer objectiu va ser liquidar les qüestions pendents de la guerra civil catalana. Per això, en començar el seu regnat, en les Corts de 1480, va confirmar el pactisme a través de la Constitució de la Observança, la qual definia la Generalitat i l’Audiència Reial com a organismes encarregats de vetllar pel compliment de l’ordre institucional del país. Igualment, naixia el Tribunal de Garanties, s’arbitrava la restitució dels béns espoliats en la guerra i es fixaven els fonaments d’una política econòmica proteccionista. D’aquesta manera, es coronava l’edifici del pactisme català, un règim que perduraria fins 1714.

A més, el Catòlic va reformar les institucions catalanes per tal de dotar-les de més eficàcia. Així, va instituir el règim d’insaculació a la Generalitat i als governs municipals, com el Consell de Cent barceloní. Era la manera d’acabar amb el poder de l’oligarquia aristocràtica i patrícia que havia dominat les institucions de govern en el segle XIV, conduint el país cap a la guerra civil. Aquest sistema d’elecció dels càrrecs públics consistia en l’elaboració d’una llista de totes les persones que aspiraven a un càrrec, llista prèviament aprovada pel rei, per a després ser elegides per sorteig.

D’altra banda, la seva política interior va afavorir el redreçament de Catalunya després de la crisi de la baixa edat mitjana i els efectes de la guerra civil.

Fernando_II_entre_dos_escudos_del_Señal_Real_de_Aragón.jpgAixí, després d’una nova revolta camperola (1484), Ferran II va solucionar el conflicte remença amb la publicació de la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) que alliberava els pagesos de la seva adscripció a la terra, els permetia disposar dels béns mobles i mantenir-se a les seves terres com a emfiteutes. Tanmateix, els pagesos van continuar subjectes als censos, lluïsmes, delmes, primícies i particions sobre el fruit de les collites. Ara bé, els camperols podien redimir-se dels mals usos mitjançant el pagament d’una sèrie de compensacions econòmiques als senyors. D’altra banda, la sentència amnistiava els pagesos de la seva participació en els desordres anteriors, però no els seus dirigents, els quals van ser perseguits i condemnats.

El rei també va dictaminar mesures proteccionistes per a facilitar la recuperació de la indústria catalana, entre les quals destaquen la reserva del mercat sicilià per als productes tèxtils catalans i la limitació de l’exportació de la llana. L’acabament de la crisi social agrària, el sanejament de la moneda, la reducció del dèficit de les institucions públiques, la protecció a l’agricultura, l’enfortiment del comerç, el proteccionisme industrial i la reforma institucional van donar pas al redreçament. D’aquesta manera, a partir del 1492, coincidint amb un canvi de signe de la conjuntura europea, l’economia catalana, ajudada per les mesures reials, va experimentar un notable recobrament.

Pel que fa a la política exterior, Ferran el Catòlic va actuar amb gran diplomàcia per tal de recuperar els comtats del Rosselló i la Cerdanya, perduts com a penyora a França pel suport a Joan II en la guerra civil. Així, amb Carles VIII va signar el Tractat de Barcelona, pel qual el monarca francès tornava els esmentats comtats a canvi del compromís de Ferran de no intervenir en els afers italians de França, sempre que aquests no vulneressin els interessos de la Santa Seu.

Carles VIII i més tard el seu successor, Lluís XII, van intentar d’ocupar el regne de Nàpols, per la qual cosa Ferran el Catòlic, pretextant que aquest regne era feudatari de la Santa Seu, va haver d’intervenir militarment i va obtenir les victòries de Cerignola i Carigliano que van proporcionar-li la sobirania d’aquest regne, el qual va ser incorporat a la Corona d’Aragó.

reis catòlics.jpgMalgrat la innegable contribució de Ferran el Catòlic al redreçament català, molts historiadors consideren que el seu regnat presenta aspectes negatius per a Catalunya.

En aquest sentit, la introducció de la Inquisició castellana, el 1487, malgrat que al Principat no hi havia cap problema amb els conversos, va ser molt mal acollida per les autoritats catalanes i va provocar la fugida de capitals i de mà d’obra qualificada. Ferran va mostrar-se inflexible i el Tribunal del Sant Ofici va instal•lar-se a Barcelona iniciant una etapa fosca de la història del país. El mateix va passar amb l’expulsió dels jueus de 1492. Habitualment, la crítica historiogràfica deriva en el fet que aquesta va ser l’aplicació d’una mentalitat forana. Però això és fals. La realitat és que la Inquisició formava part d’un projecte comú impulsat pels Reis Catòlics: la unitat religiosa dels regnes de la monarquia.

De la mateixa manera, l’absentisme del monarca (només va ser a Barcelona en sis ocasions: 1479; 1480-81; 1492-93; 1495; 1503 i 1506) i la relativa castellanització de la cort són altres factors que s’acostumen a valorar negativament del regnat de Ferran el Catòlic. És veritat que Castella va ser l’eina preferida del monarca. Però, en qualsevol cas, va mostrar més interès pels seus regnes que el seu oncle Alfons el Magnànim, el qual s’havia passat bona part de la seva vida en la cort renaixentista de Nàpols. A més, va crear un càrrec de govern, el virrei, que representava l’autoritat reial al Principat.

Ferran, després de la mort d’Isabel la Catòlica, va casar-se en segones núpcies amb la infanta francesa Germana de Foix (1505), unió de la qual va néixer un fill, l’infant Joan, que hauria estat, si no hagués mort aviat (1509), l’hereu dels regnes de la Corona d’Aragó. Això podia haver capgirat totalment la història que coneixem ja que hagués suposat la fi de la unió dinàstica entre Castella i Aragó. La unitat de destí va tremolar per un moment. És a dir, el somni d’Espanya encara restava molt lluny de ser una realitat. Per això, en termes polítics, durant l’època moderna hem de parlar de la Monarquia Hispànica, mai d’Espanya, una referència geogràfica. Espanya com a Estat no naixerà fins 1714.

A la mort del rei Ferran el Catòlic, a Madrigalejo, el 23 de gener de 1516, Carles I, el fill de la seva filla i reina de Castella Joana la Boja i Felip el Bell, va heretar el tron de la Corona d’Aragó. S’iniciava una nova etapa. Catalunya s’integrava en el si d’un Imperi universal.

Joan II el Gran

dimecres, 14/03/2012

Joan II, un home gran i amb molta història a les seves esquenes, va arribar al tron de la Corona d’Aragó el 1458, després de la mort sense descendència legítima del seu germà Alfons el Magnànim. Tenia seixanta anys. Home reservat i circumspecte, amb tendència a les postures heroiques, procurava preservar l’aura de la seva figura i el seu càrrec. Es deia que era un home amb mal caràcter. En qualsevol cas, Joan II era un rei impopular entre les capes dirigents de Catalunya, on ja havia estat actuant com a lloctinent des de 1454, per haver abonat la política filoremença del seu germà i haver ajudat la Busca en la seva lluita contra la Biga a la ciutat de Barcelona.

Joan_II_d'Aragó.jpgNascut el 1398 a Medina del Campo, era fill de Ferran d’Antequera i Elionor d’Alburquerque. Des de 1425 havia estat rei-consort de Navarra pel seu casament amb Blanca de Navarra, a més de lloctinent de Catalunya des de 1454 en absència del rei Alfons, resident a la cort renaixentista de Nàpols. Abans, el 1447, s’havia casat amb Joana Enríquez, relació de la qual va néixer, el 1452, l’infant Ferran.

En arribar al tron de la Corona d’Aragó, va haver de fer front a dos grans problemes pendents: la crisi remença i la lluita ciutadana entre la Biga i la Busca. I el seu posicionament contra la noblesa i el patriciat barceloní aviat el convertiria en un personatge odiat, no per ser un Trastàmara estranger (el seu fill Carles de Viana també ho era), sinó perquè el seu programa polític implicava una transformació de l’Estat que els estaments privilegiats no podien admetre.

L’enemistat entre el monarca i l’oligarquia catalana aviat va incrementar-se encara més amb motiu de la pugna que mantenien Joan II i el seu fill primogènit Carles de Viana pel regne de Navarra. La rivalitat va anar tan lluny que, fins i tot, Joan II va empresonar el seu fill, fet que va ser considerat il•legítim per les autoritats catalanes, ja que Carles de Viana era considerat l’alternativa a l’autoritarisme i les polítiques del seu pare.

Per la Concòrdia de Vilafranca de 1461, es confirmava el triomf del príncep Carles de Viana. Per l’acord, el monarca conservava en teoria la plenitud de la potestat reial, però sense intervenció efectiva. Així, el rei no podria entrar a Catalunya sense el permís de la Diputació del General i Carles de Viana es convertia en el lloctinent reial del Principat. La Concòrdia establia de fet un règim constitucional per a Catalunya, però la prematura mort de Carles de Viana, el 1461, si bé va suposar un respir momentani per a Joan II, va precipitar els esdeveniments cap a una guerra civil contra el rei.

Així, el 1462, esclatava una guerra que es perllongaria per un espai de deu anys. En un primer cop d’ull superficial podem observar que el que s’enfrontava no era tant una forma de govern (tots els sectors defensaven d’una o altra manera la monarquia), sinó el control dels diners. Les paraules clau per entendre el conflicte sempre han estat pactisme, independència, tradició i sobirania… En realitat, però, hem d’entendre la guerra civil com la conseqüència de la llarga oposició que el patriciat urbà i l’aristocràcia nobiliària havien practicat vers els governs d’Alfons el Magnànim i Joan II.

Podem interpretar que la guerra va ser resultat de l’actitud dels Trastàmares, entossudits a imposar l’autoritarisme monàrquic a Catalunya. I és cert que volien introduir un nou model polític, el propi del seu temps, però això no ens ha de fer oblidar l’existència de les agitacions socials del camp català, el conflicte barceloní entre el patriciat i els menestrals i, en general, la greu crisi econòmica que envoltava el Principat. És a dir, la culpa de la guerra civil va ser dels propis catalans, els quals van portar l’odi personal cap al conflicte polític. L’adversari polític va acabar per convertir-se en enemic. Aquest és el camí cap a la guerra.

La guerra va començar amb l’alçament dels remences gironins i aviat va estendre’s pel Principat. En paral•lel, a Barcelona, el patriciat urbà va denunciar una conjura de la Busca i els seus dirigents van ser condemnats a mort. I per la seva banda, la Generalitat es mostrava hostil amb Joan II. El rei es trobava aïllat i va cercar l’ajuda militar de Lluís IX de França, el qual va acceptar l’oferiment per tal d’assolir els comtats del Rosselló i la Cerdanya com a recompensa per la seva ajuda. Des d’aquest moment, el Principat va convertir-se en un immens camp de batalla.

mapaca2.jpg

L’aliança amb França va provocar que la Generalitat considerés a Joan II com un enemic públic i el desposseís de la corona, la qual va ser oferta al rei castellà Enric IV. En aquest gest podem veure una mica de llum sobre la naturalesa del conflicte: calia trobar un nou rei pel tron i era indiferent que aquest fos un altre membre de la dinastia dels Trastàmara. El problema tampoc era l’autoritarisme de Joan II perquè igual d’autoritari era Enric IV. El problema era el conflicte polític entre les velles classes dirigents i la monarquia. Així, van proclamar Enric de Castella com a nou rei de Catalunya.

Durant 1462-1463, la guerra va inclinar-se a favor dels interessos de Joan II, amb èxits militars com la presa de Tarragona i Perpinyà, i diplomàtics com la sentència arbitral de Baiona, per la qual Enric IV renunciava al tron català a canvi d’algunes places a Navarra (Estella i la seva comarca) i la concessió d’un perdó general als catalans.

Juan_II_d'Aragón.jpgDesprés de la renúncia del rei castellà a Baiona, la Generalitat va haver de buscar un nou rei: Pere, conestable de Portugal va ser proclamat com a nou monarca català el 1464. Ara bé, aquest mai va arribar a entendre’s amb la noblesa catalana i va ser incapaç d’aturar els atacs de Joan II, que van suposar les conquestes de Lleida, Vilafranca del Penedès i Tortosa. Pere de Portugal moria el 1466, quan la guerra cada cop estava més decantada cap al bàndol de Joan II.

En morir Pere de Portugal, el balanç de la guerra es presentava favorable als interessos de Joan II, el qual va oferir la pau a la Generalitat. Aquesta, però, va rebutjar l’oferta d’armistici i va proclamar un nou rei de Catalunya: Renat d’Anjou. Aquest moviment responia a la intenció de trencar l’aliança entre Joan II i Lluís IX. Però aquest nou intent tampoc va ser positiu pels interessos bèl•lics dels catalans, tot i que alguns èxits inicials van aconseguir retardar el final de la guerra. El sentit del conflicte estava clarament decantat cap a Joan II, especialment quan, el 1470, Aragó i València van aportar ajuda econòmica a la seva causa.

Amb la guerra perduda des de feia temps, però amb una resistència aferrissada per part dels revoltats, el 1472, el patriciat urbà de Barcelona va entendre que el conflicte havia de finalitzar en vida de Joan II. El vell rei, cansat i emmalaltit després de deu anys de lluita, acceptaria una rendició honorable. En canvi, si la pau arribava amb Ferran el Catòlic instal•lat en el tron la repressió i el procés de depuració seria terrible. Era la diferència entre Joan II, un monarca educat en els ideals de la cavalleria borgonyona, i Ferran el Catòlic, un príncep intuïtiu que havia de ser l’exemple citat per Maquiavel.

Així, amb la capitulació de Pedralbes de 16 d’octubre de 1472 es posava fi a la guerra civil catalana. Joan II concedia un perdó general (alliberament de presoners, sobreseïment de causes judicials pendents, anul•lació de sentències, restitució del rang de “fidels a la monarquia” als revoltats) i, a canvi, les institucions catalanes reconeixien de nou a Joan II com a rei, amb el compromís d’aquest de respectar el pactisme. Un final benigne amb els revoltats que Ferran el Catòlic mai acabaria d’entendre.

Joan II moriria a Barcelona el 19 de gener de 1479. Tenia vuitanta anys. La seva vida havia estat llarga, però gens assossegada. El seu hereu, Ferran el Catòlic, rei de Castella des de 1475, es trobaria amb un regne econòmicament esgotat i amb importants qüestions encara pendents de resoldre.

Carles de Viana

diumenge, 11/03/2012

Carles, el príncep de Viana, és un personatge ben real amb una història ben literària. Nascut a Peñafiel el 29 de maig del 1421, era el primogènit de Joan II d’Aragó, futur rei de la Corona d’Aragó i la seva primera esposa, la reina Blanca I de Navarra. A la mort de la mare, el 1441, el testament deixava el regne navarrès en mans del fill, però sempre que el rei-consort ho consentís. Fet que mai va passar. Aquí començava la història d’un home que viuria entre la història i la llegenda de la seva figura.

Princep_carles_de_viana.jpg

Imatge de Carles de Viana que el representa com un sant

Enemistat amb el seu fill, a la mort de Blanca, Joan II no va cedir-li el regne: simplement va nomenar Carles de Viana com a lloctinent del regne de Navarra. I les relacions entre pare i fill encara passarien per moments més difícils, sobretot a partir del nou casament de Joan II, el 1447, amb Joana Enríquez, la qual aviat li donaria un nou hereu: l’infant Ferran, el futur Ferran el Catòlic.

En els anys cinquanta, esclataria la guerra civil navarresa, amb el regne dividit entre els agramontesos, partidaris del pare, i els beaumontesos, partidaris del fill. Finalment, el 1451, a la Batalla d’Oibar, Carles va ser vençut, fet presoner i desposseït de Navarra. Joan II es feia amb el poder a Navarra. Foragitat del regne navarrès, Carles es trobava refugiat a Nàpols quan va morir Alfons el Magnànim, el seu oncle. El seu pare es convertia en el nou rei de la Corona d’Aragó.

Ara, en el context del conflicte entre Joan II i l’oligarquia barcelonina, Carles de Viana es convertiria en l’arma secreta del patriciat urbà i de la Biga. L’atractiu de la figura del primogènit de Joan II fascinava tant als vells llinatges de la ciutat com a la noblesa urgellista. La bellesa natural del príncep de Viana es combinava amb qualitats com l’elegància, una veu ben articulada i un humanisme encisador. En traduir l’Ètica d’Aristòtil al castellà, Carles demostrava un coneixement de la cultura clàssica inusual en un príncep, per molt que ens trobem en una època d’humanistes. El glamour que desprenia la seva figura va fomentar la idea del patriciat urbà barceloní de trobar-se davant del príncep desitjat. Amb el seu recolzament, Carles s’enfrontaria novament amb el seu pare. Aquesta vegada amb un resultat tràgic perquè sembrava la llavor de la guerra civil.

Així, quan Joan II va rebre notícia de les propostes castellanes per casar Carles amb Isabel de Castella, la germanastra del rei Enric IV de Castella, el monarca va fer empresonar novament al príncep de Viana a Lleida. En resposta, les Corts Catalanes, reunides a Lleida, van demanar a Joan l’alliberació el seu fill. Així, la Diputació del General va exigir que el príncep fos posat en llibertat i va proclamar-lo com a príncep hereu de Catalunya. Posat contra la paret, Joan II va haver d’alliberar novament al príncep de Viana i  signar la Capitulació de Vilafranca del Penedès de 21 de juny de 1461 que atorgava a Carles la lloctinència perpètua de Catalunya.

Proclamació_del_príncep_de_Viana-Entrada_del_Príncep_de_Viana_a_Barcelona.jpg

El príncep de Viana va exhibir la seva victòria amb una passejada triomfal per Barcelona, en la qual va ser aplaudit per tot el patriciat urbà i inclús per alguns sectors de la Busca. Un entusiasme delirant va presidir la seva arribada a la capital catalana. La multitud va aclamar-lo com a “rei de Catalunya”. Per això, el príncep va instal•lar-se a Barcelona, tot convertit en el símbol de l’oposició catalana a l’autoritarisme de Joan II. En realitat, per alguns podia ser un símbol contrari a l’autoritarisme, però sobretot era contrari al suport de Joan II a la Biga i als pagesos de remença. I al príncep tampoc li mancaven les inclinacions autoritàries, però sempre en favor dels interessos de la noblesa i l’oligarquia.

Al patriciat barceloní sempre li havien agradat els monarques glamourosos i Carles ho era. En certa manera s’assemblava a Joan I, un mal precedent. Va articular una cort brillant i refinada, en la qual s’alternaven la cacera i els jocs cavallerescs amb la dansa, la música i els esplais literaris. A més, Carles era partidari d’arribar a un pacte de govern amb la noblesa i l’oligarquia urbana barcelonina i amb la seva figura omplia la crisi de lideratge que la Corona d’Aragó patia des de les absències d’Alfons el Magnànim.

carles de viana.jpg

Tot i l’entusiasme amb el qual s’havia rebut al príncep, l’alegria va durar ben poc. Emmalaltit a causa d’una tuberculosi pulmonar, Carles de Viana va morir el 23 de setembre de 1461. Aviat s’escamparien les veus que proclamaven que les seves despulles feien miracles, i un fort corrent sentimental, explotat pel bisbe de Vic i altres enemics de Joan II, s’estendria pel Principat considerant Carles com un sant. Igualment, entre el poble també van córrer els rumors que havia estat emmetzinat per agents de la seva madrastra, l’odiada Joana Enríquez. I la historiografia romàntica acabaria de desorbitar la seva figura fent-ne un màrtir de la tirania del seu pare. Mitologia per amagar la realitat d’un personatge ben real. Un peó més en la configuració de l’Estat modern.

Leonardo da Vinci i Montserrat

divendres, 9/03/2012

L’historiador José Luis Espejo considera que Leonardo Da Vinci va visitar Barcelona entre 1481 i 1483, seria el període que anomena com els “anys perduts” del geni del Renaixement, un buit en la seva biografia. Una biografia a la qual hi afegiria l’ascendència catalana. Durant aquesta visita a terres catalanes, el pintor hauria visitat el monestir de Montserrat, el qual l’hauria inspirat per pintar el paisatge tant de La Verge de les Roques com de la Gioconda.

Leonardo_da_Vinci-La_Virgen_de_las_Rocas-Museo_del_Louvre.jpg

La Verge de les Roques, versió conservada al Museu del Louvre de París

Leonardo_da_Vinci-La_Virgen_de_las_Rocas-National_Gallery.jpg

La Verge de les Roques, versió conservada a la National Gallery de Londres

gioconda.jpg

La Gioconda

La veritat és que mai he fet gaire cas d’aquestes teories. Hi afegien un pel de misteri que certament, vist des de Catalunya, aportaven un interès renovat per l’obra de Da Vinci, però poca cosa més. La simbologia que amaguen les roques, convertides en un úter que dóna la vida als personatges, sempre m’ha semblat més interessant que d’analitzar que el fet de si es tractava de Montserrat, qualsevol altre lloc o una conseqüència de la imaginació de l’artista. Penso que la localització seria un element secundari al costat dels misteris (no tant amagats) que amaga la lectura d’aquests quadres.

Però avui, mentre revisava una sèrie de quadres de Leonardo per a una sèrie d’entrades biogràfiques que publicaré properament, m’he topat amb un quadre d’Andrea del Verrocchio, el mestre de Da Vinci, que tenia oblidat: El baptisme de Crist. Quadre pintat cap a 1475, la mà de Leonardo pot endevinar-se en algunes de les traçades de l’obra, especialment en l’àngel situat a baix a l’esquerra. Igualment, els crítics consideren que el paisatge també és obra de l’aleshores simple aprenent de Verrocchio.

Andrea_del_Verrocchio.jpg

El baptisme de Crist, per Andrea del Verrocchio

Sense cap mena de dubte, el paisatge és totalment leonardesc, ple de similituds amb el que reproduiria, evolucionant-lo, en obres com La Verge de les Roques o la Gioconda. Ara bé, si aquest paisatge és de 1475, tot i que alguns autors allarguen la forquilla cronològica entre 1472 i 1478, com és que presenta tantes similituds amb el d’obres posteriors si no hauria visitat Montserrat fins 1481-1483? I la resposta només pot ser una. Perquè el paisatge no és Montserrat. Un misteri menys. O un altre que estem obrint…

Andrea_del_Verrocchio 2.jpg

Detall del paisatge del quadre "El baptisme de Crist" d'Andrea del Verrocchio (1475)

virgen_de_las_rocas 3.jpg

Detall del paisatge del quadre "La Verge de les Roques" (1484), versió conservada al Museu del Louvre de París

virgen_de_las_rocas 2.jpg

Detall del paisatge del quadre "La Verge de les Roques" (1486), versió conservada a la National Gallery de Londres

Mona_Lisa_detail_background_left.jpg

Detall del paisatge de la "Gioconda" (1503-1507)

Mona_Lisa_detail_background_right.jpg

Detall del paisatge de la "Gioconda" (1503-1507)

Prado-descobreix-Gioconda-Da-Vinci_ARAIMA20120201_0116_20.jpg

Detall del paisatge de la "Gioconda" del Prado

Alfons el Magnànim

divendres, 9/03/2012

Alfons V d’Aragó (IV si seguim la numeració catalana), fill de Ferran I d’Antequera i Elionor d’Alburquerque, va néixer el 1396 a Medina del Campo (Valladolid). Allà va passar la seva joventut fins que, el 1412, el seu pare va convertir-se en el primer rei Trastàmara de la Corona d’Aragó. Només quatre anys després, quan Ferran va morir a causa d’uns violents còlics nefrítics, es convertiria en el nou monarca catalano-aragonès. Tenia vint anys. Era un príncep del Renaixement i amb ell, Catalunya va assolir la seva màxima expansió mediterrània, amb la incorporació del Regne de Nàpols, mentre que a l’interior esclataven greus problemes econòmics i socials, exponents de l’esgotament al qual s’havia arribat.

Alfonso-V-el-Magnanimo.jpg

Aviat va començar a imposar el seu caràcter i les seves idees, xocant frontalment amb la noblesa i el patriciat urbà de Barcelona, que fins aleshores havien controlat les institucions de govern de la Corona d’Aragó, la Generalitat, el Consell de Cent i les Corts. I amb el pas del temps les discrepàncies van anar en augment per causes diverses.

D’entrada, Alfons va introduir una evident castellanització de la cort i l’oligarquia va respondre demanant el nomenament de catalans al Principat i a Mallorca. A més, Alfons va mostrar seu suport als menestrals barcelonins (la Busca) en la lluita que els enfrontava amb l’oligarquia barcelonina (la Biga) pel control del govern municipal. I finalment, tot i que el moviment dels pagesos de remença contra els mals usos encara era reduït en els anys vint del segle XV, els primers esclats camperols posaven de manifest que no tothom gaudia de la prosperitat del patriciat urbà. El monarca mostrarà el seu suport als pagesos de remença, amb la intenció de debilitar la noblesa i així enfortir el poder monàrquic.

I és que la crisi financera havia estat superada gràcies a les polítiques de Ferran d’Antequera. O com a mínim havia estat superada per part del patriciat urbà: xifres comercials elevades i increment de les activitats econòmiques. Ara bé, la crisi psicològica de Barcelona encara no havia estat superada. La dinàmica econòmica del regne en el seu conjunt continuava sent negativa i es concretava en el creixent descontentament social tant en el camp com en el món urbà. L’auge derivat de l’increment dels preus i dels beneficis censals invertits en la Taula de Canvi només va veure’s reflectit en la dinàmica econòmica de l’oligarquia, mentre que les classes populars seguien empobrides.

Pisanello_-_Codex_Vallardi_2481.jpg

En paral•lel, la Corona d’Aragó va començar a sentir la pressió de l’humanisme amb l’arribada al tron del Magnànim. Els humanistes no només van apropar-se al tron, sinó que van veure la bona disposició que el monarca i les escoles urbanes (en aquell temps no hi havia universitats) mostraven vers les noves idees procedents de la Itàlia del Quattrocento. Quina seria la capital humanista de la Corona? Ni Barcelona, ni València, ni Saragossa… La capital de l’humanisme encara no formava part de la monarquia: seria Napòls.

El Magnànim volia realitzar una política imperialista al Mediterrani i amb aquest objectiu va dirigir-se a les Corts catalanes per demanar el subsidi necessari. Aquestes, però, van negar-s’hi. Així començaven mesos de greuges entre el rei i la classe política del Principat. El rebuig a la guerra anava lligat a la por a la pirateria en les costes i les rutes comercials, un reflex dels anys de crisi i endeutament financer. Havien oblidat les elits del patriciat urbà barceloní que l’edat daurada de la ciutat havia estat lligada a la guerra i a la cavalleria? La realitat és que no oblidaven que en la política mediterrània també és trobaven els orígens de la crisi. D’aquesta manera, la crisi psicològica a avançar cap al futur i el recel a una monarquia autoritària, la pròpia del seu temps, podien frenar els plans del rei.

Medalla_de_Alfonso_V_de_Aragón_(Pisanello,_M.A.N._Madrid)_01.jpg

Però el monarca no va desistir i va aconseguir els 50.000 florins que necessitava per a la seva política mediterrània. D’entrada, Alfons va pacificar Sardenya, on els sards s’havien revoltat novament, i va intentar ocupar Còrsega, illa controlada per Gènova, fet que va tornar a fer esclatar el conflicte amb França. El següent objectiu seria Nàpols. El Magnànim va marxar el 1432 a la seva conquesta i mai més va tornar a trepitjar els seus regnes peninsulars.

Amb Alfons a Itàlia, la Corona d’Aragó quedava en mans de la seva esposa, Maria de Castella, lloctinent de Catalunya, ajudada per Joan, germà del monarca i rei-consort de Navarra. Tot això davant l’escàndol de les elits barcelonines, preocupades per les creixents despeses derivades d’una guerra llunyana i que no entrava entre els seus interessos. Aquest absentisme va agreujar la situació interna catalana i va preparar el camí cap a la guerra civil.

Enfrontant-se a Venècia, Florència i el Papat, Alfons va aconseguir la conquesta de Nàpols el 1442. Va fer de la ciutat la seva capital, una cort renaixentista que va articular un nou Imperi al servei dels catalans, d’entre els quals s’havia reclutat els seus homes: almiralls, ambaixadors, virreis, capitans generals… Mercaders i comerciants catalans van veure’s afavorits per la creació de noves rutes comercials i per la consolidació de les existents en la Itàlia meridional. És la darrera època del gran comerç oriental de Catalunya.

mapa2.jpg

Aquest imperialisme també va resultar, però, negatiu per als interessos catalans, ja que va suposar un gran esforç econòmic en un moment en el qual els recursos d’una part dels seus súbdits estaven força malmesos. A més, aquesta política no responia directament als interessos mercantils dels catalans, tot i que la van aprofitar, sinó a la causa dinàstica dels Trastàmares.

Finalment, en el bell mig dels canvis polítics i socials introduïts per Alfons el Magnànim va desenvolupar-se una revolució cultural. El rei va rodejar-se d’humanistes i els va protegir: Lorenzo Valla, Gasparino Barzizza, Bartolomeo Facio, Leonardo Bruni, Giannozzo Manetti i Antoni Beccadelli, entre d’altres, van integrar la seva cort napolitana. En aquest moment, les idees privades van perdre importància per posar l’accent en com expressaven mitjançant la literatura, la música i l’art. L’enriquiment de la biblioteca reial en el seu temps va ser extraordinari: va fer copiar milers de llibres. Desgraciadament, mentre que les noves formes d’expressió anaven guanyant pes en la cort de Nàpols, a Catalunya continuava el compromís amb els valors tradicionals.

Cancionero_de_Stúñiga.jpg

Alfons el Magnànim va morir a Nàpols, el 27 de juny de 1458. No tenia descendència legítima, hauria estat un miracle si tenim en compte els anys d’absència, i els seus dominis van passar a mans del seu germà Joan. Ferran, el seu fill natural, nascut d’una de les seves relacions italianes, heretaria Nàpols. Moria el rei humanista, el condottiero català del segle XV. Un home llunyà, absent del seu regne. Finalment, Barcelona s’havia tret de sobre l’ombra de Nàpols i la Corona d’Aragó disposava d’un rei al qual exigir una acció de govern.

Ferran I d’Antequera

dimecres, 7/03/2012

Ferran I d’Antequera va ser el primer rei de la dinastia Trastàmara en regnar a la Corona d’Aragó. Fill segon de Joan I de Castella i d’Elionor de Barcelona, era nét del rei Pere el Cerimoniós. Va formar-se i va residir a Castella fins els 32 anys. Per què d’Antequera? Per la victòria, de gran ressò internacional, contra el regne de Granada, el 1410, que va comportar la conquesta de la plaça forta d’Antequera. A més, entre el seu heretatge d’infant de Castella i el patrimoni que va aportar-li la seva muller, Elionor d’Alburquerque, coneguda com La Ricahembra, va reunir uns dominis extensíssims, que travessaven tot Castella.

Ferran_d'Antequera_al_retaule_Sancho_de_Rojas_(detall).jpgEl 1410, en morir Martí l’Humà sense descendència legítima, Ferran va presentar la seva candidatura a la successió. Aviat, la pugna pel tron va veure’s reduïda a dos únics candidats amb possibilitats reals d’accedir a la corona: el propi Ferran i Jaume d’Urgell. El bàndol dels Urrea, a Aragó, i el dels Centelles, a València, van adoptar la causa de Ferran, i l’infant castellà no va dubtar a enviar tropes per derrotar els urgellistes en els aquests regnes. D’altra banda, el suport rebut per part del papa Benet XIII a través del dominic Vicenç Ferrer seria decisiu per al seu triomf final.

La sentència del Compromís de Casp proclamaria Ferran com a nou rei de la Corona d’Aragó el 1412, quan, de fet, la seva candidatura ja s’havia imposat. Ferran iniciava el seu regnat en les Corts de Saragossa d’aquell any, tot recompensant les fidelitats i perdonant alguns dels seus enemics polítics.

Respecte del seu rival en la successió al tron, l’octubre de 1412, Jaume d’Urgell va signar un pacte de pau i reconciliació. Tot i això, la treva dels urgellistes duraria ben poc: el maig de 1413 s’iniciava una revolta sense sentit, mancada de suport i impossible de vèncer. L’octubre del mateix any hauria de capitular a Balaguer. Ferran, que no volia crear un màrtir, en comptes d’executar el rebel va processar-lo i Jaume va ser condemnat a presó perpètua i a confiscació de béns. Fins a la seva mort a Xàtiva, el 1433, Jaume d’Urgell va passar la resta dels seus dies anant d’una presó a una altra.

Una de les principals preocupacions del primer rei Trastàmara va ser la consolidació dels regnes de la Corona a la Mediterrània. En aquest sentit, es pot dir que la seva política exterior va ser favorable als interessos comercials de Catalunya. Reconegut per Benet XIII com a rei de Sicília, Sardenya i Còrsega, Ferran va iniciar accions diplomàtiques i bèl•liques per reforçar el domini català sobre aquests territoris, novament revoltats durant l’interregne. A més, va cercar l’establiment d’uns acords diplomàtics amb Egipte i el nord d’Àfrica que van afavorir la penetració comercial catalana.

Ferrando_I_de_Aragón.jpgEn la qüestió del Cisma d’Occident, Ferran primerament va mostrar-se fidel a Benet XIII, el seu protector. Però, en decidir el concili de Constança la deposició de Joan XXII i de Benet XIII, va acabar per abandonar-lo. Així, el 1416, va retirar-li l’obediència dels seus regnes.

Respecte de Catalunya, a les Corts de Barcelona de 1412-1413, Ferran va seguir una política d’acostament a la noblesa catalana promulgant la constitució “Com a molts entenents”, en la qual acceptava les reivindicacions senyorials en contra dels remences. Durant aquesta fase va cedir a la pressió de les Corts i va consolidar i reforçar el sistema polític del pactisme, pel qual el poder reial quedava limitat per l’acció de les Corts i de la seva delegació permanent, la Generalitat. Val a dir que és en aquest moment quan realment es va produir el canvi des d’un sistema de govern medieval fonamentat en els furs feudals a un sistema constitucional propi d’un Estat modern.

No obstant això, un cop va haver derrotat a Jaume d’Urgell, la seva política interior va tendir a reforçar el poder de la monarquia enfrontant-se, amb precaució, a l’oligarquia barcelonina, fet que va provocar l’aparició de conflictes com el que va mantenir amb el conseller de Barcelona Joan Fiveller quan la Casa del rei va negar-se a pagar l’impost del vectigal. Tanmateix, aquest era un tribut que tothom, també el monarca, havia de pagar per la carn comprada a Barcelona i Ferran I no va tenir més remei que veure’s obligat a satisfer-lo per evitar més tensions i enfrontaments.

No va tenir temps per més. El 2 d’abril de 1416, amb trenta-sis anys d’edat, moria a Igualada com a conseqüència d’uns violents còlics nefrítics. El seu regnat va ser breu, només quatre anys, però la seva significació història, més enllà de la lectura política que es vulgui fer, el converteix en un dels més transcendents de la història de Catalunya.

A la recerca d’un rei: el Compromís de Casp de 1412

diumenge, 4/03/2012

El 31 de maig de 1410 moria Martí l’Humà al convent de Valldonzella de Barcelona. Prèviament havien mort els quatre fills legítims del finat rei: Martí el Jove, Jaume, Joan i Margarida. Només restava Frederic, el nét bastard del monarca. La dinastia comtal del casal de Barcelona s’havia extingit. D’aquesta manera, per primera vegada en la història de Catalunya ens trobem davant d’una Corona sense rei. Calia trobar una sortida que s’avingués als principis del pactisme polític, característica fonamental del govern de la Corona d’Aragó. Començava l’interregne.

Rotlle-genealogic-poblet-marti-I-darago.jpg

Martí l'Humà

Van ser els dominics valencians els que van portar el pes de la negociació que hauria de conduir a l’entronització d’un nou monarca. D’entrada, van presentar-se els candidats a la corona i aquests havien d’estar vinculats per filiació o aliança matrimonial amb el difunt Martí l’Humà. Així, Frederic restava definitivament exclòs de la successió. Quatre van ser els aspirants al tron:

Jaume d’Urgell, lligat a la casa reial catalana, era nét de Jaume d’Urgell, germà de Pere el Cerimoniós, i estava casat amb Isabel, la germanastra de Martí l’Humà. A la mort de Martí el Jove havia estat nomenat procurador general de la Corona.

Lluís d’Anjou, duc de Calàbria, nét de Joan I per via paterna, fill de Lluís d’Anjou i Violant.

Alfons de Gandia, nét de Jaume II. Va morir el 1412 va i els seus drets successoris van passar, sense gaire força, al seu fill Alfons el Jove.

Ferran d’Antequera, fill de Joan II de Castella i Elionor de Barcelona, filla de Pere el Cerimoniós.

Casp_compromísde.jpg

Tots quatre candidats tenien raons per accedir al tron. Aleshores, el papa Benet XIII va aconseguir aprovar el projecte per nomenar nou compromissaris, tres de cada un dels regnes de la Corona d’Aragó, els quals, reunits a Casp, examinarien els drets dels candidats al tron i elegirien el nou sobirà. En realitat, però, era gairebé impossible dictaminar a favor d’un dels candidats, atesa la complexitat jurídica del tema, per la qual cosa la solució va anar covant-se durant l’interregne, en el qual els diferents pretendents havien mogut els fils que havien de cristal•litzar en l’elecció de compromissaris favorables als seus interessos.

I és aquí on emergeix la figura de Vicenç Ferrer (1350-1419), un dels majors predicadors del cristianisme, i la seva aliança amb el Papa Luna en favor de Ferran d’Antequera. El dominic va situar-se al capdavant de la comissió des de la seva concepció de la reunió com instrument per a la pedagogia política. És a dir, trobar un sistema d’elecció del rei conforme a la caritat cristiana. Així, nou haurien de ser els compromissaris, tres per cada regne (Catalunya, Aragó i València, ja que Mallorca va quedar al marge de la decisió), i el candidat hauria de rebre el vot d’almenys sis electors i amb votació favorable en cada regne.

san vicenç ferrer.jpg

Vicenç Ferrer

A més, en el camí cap a l’entronització de Ferran d’Antequera a Casp cal destacar diversos factors:

a. La posició de Jaume d’Urgell respecte als pagesos de remença, sensible a buscar una solució justa en el conflicte que aquests mantenien amb els seus senyors.

b. L’experiència de govern de Ferran d’Antequera, regent del seu nebot Joan II de Castella des de la mort del germà d’aquest.

c. L’habilitat política i la supremacia militar i econòmica de Ferran d’Antequera, que li van permetre de captar valuosos seguidors com els Urrea a Aragó o els Centelles a València.

d. La divisió de l’Església a causa del Cisma d’Occident. Benet XIII, el Papa Luna, va afavorir, mitjançant la intervenció de Vicenç Ferrer, l’elecció de Ferran d’Antequera per tal d’assegurar-se el suport de Castella i de la Corona d’Aragó en el seu conflicte particular amb Roma.

EL COMPROMISO DE CASPE.jpg

El 24 de juny, diada de Sant Joan, va votar-se la successió. Vicenç Ferrer va ser el primer a prendre la paraula i va votar per Ferran, el mateix va fer el seu germà Bonifaci, mentre que el tercer delegat valencià, Pere Beltran, va abstenir-se. Els tres delegats aragonesos, el bisbe Domènec Ram, Francesc d’Aranda i Berenguer de Bardaixí, van votar en bloc pel d’Antequera. Ferran només necessitava un vot més. Arribava el torn dels catalans: l’arquebisbe Pere Sagarriga va prendre la paraula i va votar per Jaume d’Urgell, el mateix que va fer Guillem de Vallseca. La decisió estava en mans de Bernat de Gualbes, un burgés de Barcelona, el qual va votar pel d’Antequera. Sis vots a favor i un de cadascun dels regnes. Ferran d’Antequera es coronava com a rei.

Vicenç Ferrer va ser l’encarregat de redactar l’acta de la reunió, on podem observar amb nitidesa el seu posicionament:

Yo, fray Vicente Ferrer, de la Orden de Predicadores, maestro en Sagrada Teología, uno de los jueces designados por los Parlamentos, afirmo según mi saber y poder que los parlamentarios mencionados, los súbditos y vasallos de la Corona de Aragón, deben prestar la debida fidelidad al ilustrísimo y muy magnífico señor don Fernando, infante de Castilla, nieto de don Pedro, rey de Aragón de gloriosa memoria, el cual fue padre del muy alto rey don Martín, últimamente fallecido, como el más próximo pariente de legítimo matrimonio, y declaro que todos por deber escrito deben y están obligados a tenerlo por verdadero rey y señor, en justicia, según Dios y mi conciencia […].

Però encara era necessària la legitimació pública. El 28 de juny, Vicenç Ferrer, conscient que Jaume d’Urgell no acceptaria la derrota política, va sortir al davant de la col•legiata de Casp per llegir en públic la sentència i anunciar la proclamació de Ferran d’Antequera com a rei de la Corona d’Aragó. No va dir-ho, però va poder llegir-se entre línies que Jaume d’Urgell, Alfons de Gandia i Lluís d’Anjou quedaven definitivament exclosos de la successió. I entre els Viques! cridats al nou rei, el casal de Barcelona, després de més de cinc segles governant el Principat, deixava pas als Trastàmara.

El_Compromiso_de_Caspe_1867_Teófilo_de_la_Puebla.jpg

El Compromís de Casp i la introducció en el tron d’una dinastia estrangera ha estat vistos per alguns historiadors com la font de la decadència catalana durant el segle XV. En realitat, però, la crisi de la baixa edat mitjana va tenir unes causes estructurals molt profundes i alienes a la presència dels Trastàmares, en la qual aquests només són un element més a considerar, però en cap cas serien l’únic factor ni el més important. És més, les bases de la decadència i l’esclat d’aquesta s’havien iniciat anteriorment a l’entronització de Ferran d’Antequera.

Ferran_d'Antequera_al_retaule_Sancho_de_Rojas_(detall).jpg

Ferran d'Antequera

El que sí és un fet contrastat és que el resultat del Compromís de Casp va comportar una important pèrdua d’influència de Catalunya en el si de la Corona d’Aragó en la baixa edat mitjana a favor dels regnes d’Aragó i València. I és que el pes de cada regne en la disputa successòria va dependre de la fortalesa interna d’aquests i la de Catalunya arribava massa delmada. Així, la capitalitat cultural va passar a València, la capitalitat econòmica va repartir-se i la capitalitat política aviat es traslladaria a Nàpols amb Alfons el Magnànim.

Tanmateix, el caràcter de monarquia pactada de la Corona Catalano-aragonesa va obligar el nou monarca a acceptar les peticions dels estaments a la Cort de Barcelona: la redacció en català dels Usatges, Constitucions i Capítols de Cort de Catalunya; l’aprovació de regulacions repressives contra la pagesia; o la conversió de la Diputació del General en institució política. És a dir, les institucions catalanes no van perdre totalment la seva influència. El problema real de Catalunya no seria tant l’arribada d’una dinastia forana o una suposada derrota política, sinó la crisi econòmica que ja feia mig segle que sacsejava el Principat.

Botticelli: El naixement de Venus

dissabte, 11/02/2012

Sandro Botticelli (1444-1510) és el pintor florentí que representa de manera més evident el neoplatonisme existent en la cort dels Medici. A ell li devem la introducció de la temàtica mitològica en la pintura del Renaixement per convertir els mites clàssics en al•legories del present. És a dir, les actituds i característiques dels personatges de la mitologia grecollatina recuperats per Botticelli prenen com a arquetips les actituds i les virtuts de les persones a les quals va dirigida la seva obra.

En el cas de El naixement de Venus (1484-1486), aquesta magnífica obra va ser pintada per a Lorenzo de Pierfrancesco de Medici, el cosí de Lorenzo el Magnífic. Probablement, el sentit de la pintura és moralitzador, establint una analogia formal entre la temàtica mitològica i religiosa. La filosofia neoplatònica del Renaixement condueix, en el context dels cercles intel•lectuals florentins, a aquest joc d’analogies entre els episodis de la mitologia clàssica i les virtuts cristianes.

Botticelli_Nacimiento.jpg

L’escena presenta la deessa Venus en el centre de la composició, just en el moment en el qual surt del mar, fecundat per la pluja de roses que simbolitza el semen d’Urà. El Zèfir i la nimfa Aurora bufen i empenyen de forma suau a Venus, la qual es desplaça sobre una petxina cap a la costa, lloc on l’espera l’Hora primavera amb l’objectiu de cobrir-la amb un mantell florit. La postura de la deessa està clarament inspirada en els models romans de la Venus púdica, amb una mà sobre el pit i una altra sobre el sexe, cobrint-se amb els llargs i rossos cabells les parts més íntimes.

La interpretació del quadre ens condueix cap a la figura central, la Venus celestial, símbol de la bellesa divina que transcendeix el món visible. Ara bé, El naixement de Venus no és només una exaltació pagana de la bellesa femenina: també és un intent de relacionar la mitologia amb el pensament del cristianisme. Així, podem establir un paral•lelisme entre el mite del naixement de la deessa en les aigües del mar i la creença cristiana del naixement de l’ànima a través de les aigües del baptisme.

De la mateixa manera, l’analogia amb el cristianisme també s’evidencia en la semblança que presenta el tractament físic de Venus en comparació amb les figura de la Mare de Déu representades pel mateix Botticelli com, per exemple, la Madonna con il Bambino e due angeli. I encara podríem establir més paral•lelismes amb la Verge: Venus neix de la castració d’Urà, el que li atorga una doble naturalesa, humana i divina, mentre que la Mare de Déu actua com a mitjancera entre els homes i la divinitat.

Però si ens centrem en els aspectes més formals del quadre hem d’incidir en un aspecte: la recerca de la bellesa ideal. De la mateixa manera que l’obra de Leonardo s’haurà d’entendre a través de la recerca de la bellesa, amb Botticelli passa el mateix. Ara bé, a Botticelli li interessa ressaltar la bellesa com un valor espiritual, no el realisme de la representació. En qualsevol cas, poques vegades la pintura ha estat més a prop de l’ideal de bellesa que en el rostre de la Venus del pintor florentí.

Venus_botticelli_detail.jpg

L’escena es desenvolupa en un paisatge idíl•lic, situat sobre un fons blau verdós format per la combinació de les aigües del mar i el cel, sobre el qual les figures es perfilen nítidament, com si fossin figures retallades. La presència dels vents justifica el moviment dels cabells de Venus, del vestit de la Primavera i del mantell que sosté per cobrir el cos nu de la deessa. Les quatre figures s’organitzen en una composició centrada pel cos de Venus i equilibrada magistralment per la presència de les altres figures i de la vegetació de la dreta del quadre.

Els personatges se’ns representen immaterials, surant ingràvids en un fons irreal que destaca l’espiritualitat per sobre de la realitat tangible. El tractament delicat de les figures, especialment les femenines, és inimitable. L’expressió lànguida i malenconiosa fa oblidar les lleugeres incorreccions que pugui presentar el cos de Venus. Per exemple, l’exageració del contraposto que situa el pes de la deessa sobre el peu esquerra quan arriba a la línia de les espatlles, el contorn massa rectilini de la part dreta del cos o l’excessiva llargària dels braços en relació a les cames. És igual. No es veu. La bellesa espiritual de Venus ho eclipsa tot.

Masaccio: La Trinitat

dijous, 9/02/2012

Tommaso Cassai (1401-1428), conegut com Masaccio, pot ser considerat com el primer pintor renaixentista gràcies al seu realisme i l’experimentació amb les realitats pictòriques de la perspectiva. Coneixedor i admirador de l’obra de Giotto, Masaccio parteix de la preocupació pel volum i la monumentalitat, però a la vegada es capaç de donar a les seves figures una plenitud i una individualitat acusades, un cromatisme viu i intens, i a la vegada crear una organització del quadre segons les lleis de la perspectiva lineal.

El fresc de La Trinitat (1427), en el mur oest de la basílica de Santa Maria Novella de Florència, és l’exemple més acabat del nou sistema de representació mitjançant la perspectiva lineal. Masaccio va completar aquesta obra amb vint-i-set anys, poc abans de morir. Segurament no va ser conscient de la seva transcendència, però havia inaugurat el Cuattrocento pictòric florentí.

trinity.jpg

No se sap amb total seguretat qui va encarregar la pintura. La hipòtesi més estesa és la que atorga aquest encàrrec a Alessio Strozzi, el prior del convent, un home de gran cultura i amic de Ghiberti i Brunelleschi. Tanmateix, aquesta teoria no acaba de ser satisfactòria perquè entra en contradicció amb les figures dels donants, un home i una dona, que es troben representats. És igual. Això és totalment secundari al costat de la importància de l’obra.

masaccio_trinidad_esquema_perspectiva.jpgLa composició és un veritable experiment de perspectiva il•lusionista. Una obra que elimina l’efecte de la barrera visual del mur per a mostrar-nos diferents plans de l’escena. La pintura està concebuda per a ser contemplada frontalment. I des d’aquesta perspectiva ens hi enfrontem.

En primer terme, trobem un altar sostingut per parelles de columnes, amb un sarcòfag a sota, damunt del qual podem observar un esquelet i una inscripció en italià: “Io fu già quel che voi sete: i quel chi són voi ancor sarete”, que podríem traduir com “Jo vaig ser el que tu ets ara, i el tu també ho seràs el que ara sóc”. L’esquelet és la personificació d’Adam, el primer pecador que va portar la mort al món, i la seva presència es contraposa a la figura de Crist, el qual amb la seva mort ha de portar la salvació.

En un segon pla, i en un nivell més elevat, damunt d’un esglaó, propers a l’espectador, es troben els donants agenollats en actitud d’oració. Els donants se situen en una posició inferior a les figures bíbliques, però el pintor els representa igualment proporcionats.

El tercer pla correspon a l’estructura arquitectònica que dóna accés a la capella: dues pilastres corínties aguanten un entaulament i emmarquen un arc de mig punt sobre columnes jòniques. Aquesta estructura d’arc triomfal amb els elements ressaltats pel color vermell recorda clarament l’arquitectura de Brunelleschi, amic i possible conseller de Masaccio en el disseny de la capella pintada.

Finalment, endinsant-se dins del mur, hi ha representada una capella coberta per volta de canó amb cassetons, dins de la qual es representa la figura de Crist a la creu, amb Déu representat com a pare estenent els braços (única figura que està representada passant per alt les lleis de la perspectiva geomètrica mostrant així la seva omnipotència), el colom blanc que representa l’Esperit Sant, la Verge Maria (en gest de patiment) i Sant Joan Baptista (en posició d’imploració).

Aquest joc de perspectiva està representat amb un gran rigor matemàtic. Totes les línies conflueixen en un punt de fuga únic. Però no només això, sinó que Masaccio va tenir en compte la perspectiva de l’espectador, l’alçada dels seus ulls, situant el punt de visió per sobre de l’altar del primer pla, de manera que l’esquelet es veu des de dalt, mentre que les figures de la Trinitat es veuen des de baix, creant un efecte òptic que contribueix a la solemnitat de les figures de Crist i el Déu Pare.

Massacio, Santísima Trinidad 1425.jpg

Més enllà de la correcta utilització de la perspectiva per a definir el marc arquitectònic, la coherència de tot el conjunt es basa en una il•luminació uniforme, en un modelat de les figures realista i en la correspondència estricta dels colors dels vestits dels donants, de la Verge, de Sant Joan, de Déu Pare i del cassetonat de la volta, de manera que la figura de Déu actua com a culminació i síntesi de tot el conjunt.

Renaixement. Aquesta és la millor paraula per definir la composició. I no només per la introducció de la perspectiva i pel realisme dels personatges. El fet de situar la Passió de Jesús en un marc arquitectònic clàssic, allunyant-se dels fons daurats i els paisatges irreals del goticisme, fa que Masaccio estableixi un pont entre la fe i la raó humana. Així, el classicisme i l’aplicació estricta, matemàtica, de les lleis de la perspectiva, el pintor ens transmet una idea: la ciència més exacta, les matemàtiques, és un reflex de la llum divina sobre la Terra.