Entrades amb l'etiqueta ‘Santa Aliança’

El Trienni Liberal (1820-1823)

dimecres, 15/12/2010

Com a conseqüència de la repressió contra els liberals i, especialment, per l’existència d’un important nucli liberal en el si de l’exèrcit espanyol, a més de la ineficàcia mostrada pels successius ministres de Ferran VII davant la crisi econòmica i d’Hisenda que patia el país, l’1 de gener de 1820 el coronel Rafael del Riego, cap de les forces que havien de sufocar les sublevacions americanes i constitucionalista convençut, es va aixecar a Cabezas de San Juan en un pronunciamiento contra Ferran VII i va recórrer Andalusia proclamant la Constitució de 1812.

Rafael_Riego.jpg

Rafael del Riego

La rebel·lió de les tropes va ser el resultat de la suma de factors provocats per la crisi del país i el fracàs de l’Estat absolutista, però el propi Riego pensava que la sublevació havia fracassat quan només li quedaven uns 50 homes desmoralitzats i cansats després del seu recorregut per Andalusia proclamant la Constitució i va dissoldre la partida. Sense que ell ho sabés, aquesta vegada el pronunciament havia tingut resposta i La Corunya, Múrcia, Saragossa, Tarragona, Pamplona, Barcelona i Cadis van anar sumant-se a la insurrecció. Finalment, a Madrid van esclatar una sèrie d’aldarulls als carrers que va precipitar l’èxit del pronunciament.

A Catalunya, el primer pas va donar-lo la ciutat de Tarragona i dos dies després esclatava la revolució a Barcelona quan va començar a aplegar-se gent a la Plaça de Palau on residia el capità general Castaños que, espantat va sortir al balcó i va fer un simulacre de jurament de la Constitució. L’únic acte violent d’aquell dia a Barcelona va donar-se contra la casa de la Inquisició que va ser la víctima d’una revolució que tenia tot l’aire d’una festa i que seria seguida de l’acceptació pacífica per part de les autoritats del vell règim.

La passivitat de l’exèrcit, l’acció dels liberals a les principals ciutats espanyoles i la neutralitat dels pagesos van obligar Ferran VII a acceptar la Constitució el 10 de març. El triomf del pronunciamiento va suposar l’aplicació de la Constitució de Cadis, fet que va comportar la formació d’un nou govern que va proclamar una amnistia que va permetre el retorn dels liberals i la convocatòria de Corts. La constitució havia estat imposada al monarca en un exercici de sobirania nacional i el règim liberal s’havia imposat sense gaire violència, el que suposaria un model revolucionari per a la resta d’Europa.

Fernando_VII_jura_la_constitucion.pngEls resultats electorals van donar una àmplia majoria als diputats liberals que van iniciar ràpidament una àmplia obra legislativa. D’aquesta manera, la implantació del nou règim liberal va permetre que, per primer cop, el liberalisme accedís al poder, ja que les Corts de Cadis havien estat una experiència més teòrica que pràctica tot i la seva important transcendència. L’any 1820 va ser el més important per aquesta acció reformadora perquè encara no hi havia intents seriosos de resistència per part dels partidaris de l’absolutisme, els governs no havien mostrat els límits del seu reformisme i no s’havia produït l’escissió dels liberals entre moderats i exaltats.

Així, va restaurar-se bona part de les reformes de Cadis, com la llibertat d’indústria, la liberalització dels intercanvis comercials, l’abolició dels gremis, la supressió de les senyories jurisdiccionals i de les primogenitures, així com la venda de terres dels monestirs. D’altra banda, van establir la disminució del delme i reformes en el sistema fiscal, el codi penal i l’exèrcit. Finalment, van iniciar la modernització política i administrativa del país: es van formar ajuntaments i diputacions electius i es va desenvolupar la Milícia Nacional, la gran força popular del règim com a cos armat de voluntaris, format per les classes mitjanes urbanes, amb la finalitat de garantir l’ordre i de defensar les reformes constitucionals. Tot això a la vegada que es prenen mesures per alleujar problemes concrets de la població (per exemple, la prohibició d’importar gra i farina estrangers).

Amb la seva acció, els dirigents del Trienni pensaven posar fi al règim senyorial, impulsar la liberalització de la indústria i del comerç, i ajudar al desenvolupament de la burgesia comercial i industrial. Aquestes reformes connectaven amb les aspiracions que a Catalunya representaven àmplies capes socials urbanes, identificades amb un projecte reformador i modernitzador.

Calia que el govern liberal no augmentés la pressió tributària, cosa que obligava a cercar els recursos necessaris per sortir de la crisi a que havia portat l’absolutisme en una política d’emprèstits exteriors amb l’esperança de recuperar la solvència del país mitjançant la desamortització eclesiàstica. D’aquesta manera, la desamortització no era entesa com una reforma agrària que hagués de donar terra al camperolat, sinó com un mètode per a fer avançar el desenvolupament capitalista al camp i, a la vegada, donés recursos per a la hisenda estatal. Uns mecanismes de creixement econòmic afavorits per la transferència de les terres eclesiàstiques a mans més actives havien d’afavorir un creixement de la riquesa que fes augmentar de forma natural les contribucions i permetés fonamentar una hisenda sòlida i pròspera.

trienni-liberal.jpg

Però, el pla econòmic liberal subestimava les dificultats que les economies camperoles familiars tindrien per adaptar-se a un pla de naturalesa específicament burgesa i pensat per afavorir un transit sense enfrontaments de la vella propietat feudal a la nova propietat capitalista. Tot això realitzat sense comptar amb la gran massa de la pagesia i a expenses de l’Església. Els vells senyors feudals acceptarien la nova política sense oposar-hi gaires obstacles perquè respectava la seva propietat, mentre que la jerarquia eclesiàstica i els ordres religiosos, que eren les víctimes directes de la desamortització, serien els primers i més aferrissats enemics del sistema liberal.

Martinez-de-la-Rosa.jpg

Martínez de la Rosa

Des de 1822, els problemes sobre la manera d’encarar les reformes necessàries va provocar tensions entre els mateixos liberals i el radicalisme d’un dels seus sectors va dividir els nous grups dominants i va restar, a la llarga, suport al nou règim constitucional. Així, els liberals es van dividir en dues tendències: els moderats (doceañistas), partidaris de dur a terme reformes limitades que no perjudiquessin les elits socials, incorporaven en el seu si a ex presidiaris i exiliats que havien viscut un procés de moderació durant els anys anteriors, les seves reivindicacions es basaven en els conceptes de “llibertat” i “ordre” i en una Constitució equilibrada, es a dir, la de 1812 amb matisos moderats; i els anomenats exaltats, que plantejaven la necessitat de realitzar reformes més radicals i favorables a les classes mitjanes populars, seguien defensant la validesa de la Constitució de Cadis sota el lema “Constitució o Mort!” i feien gala d’un discurs anti aristocràtic que resultava atractiu per a les classes populars. Els dos extrems del liberalisme es bloquejarien mútuament, fent que la cooperació entre el poder executiu, en mans dels moderats fins el juliol de 1822, i el poder legislatiu, en mans dels exaltats amb majoria parlamentària, resultés impossible.

Els governs liberals (1820-1823):

  • Primer Govern: Govern dels Presidiaris –Argüelles– (juliol 1820-març 1821).
  • Segon Govern: Govern Moderat de Bardají (març 1821-febrer 1822).
  • Tercer Govern: Govern Moderat de Martínez de la Rosa (febrer-juliol 1822).
  • Quart Govern: Govern Radical de San Miguel (juliol 1822-febrer 1823).

A més, les reformes van suscitar ràpidament l’oposició per part dels partidaris de l’absolutisme i la contrarevolució. Així, Ferran VII, fent servir el dret de veto que li atorgava la Constitució, va paralitzar les lleis a la vegada que conspirava contra els governs liberals i cercava ajuda exterior per a recuperar el poder absolut a Espanya mitjançant la intervenció de les potències de la Santa Aliança a Espanya. Per la seva banda, la noblesa i l’Església, perjudicada per la supressió del delme i per la venda de béns monacals, van impulsar la revolta contra els governants liberals.

Tanmateix, les noves mesures del Trienni van provocar el descontentament dels pagesos, especialment a Catalunya, perquè l’abolició de les senyories jurisdiccionals no els facilitava l’accés a la terra. Els antics senyors van esdevenir els nous propietaris, i els pagesos, convertits ara en arrendataris, podien ser expulsats de les terres si no pagaven. A més, el pagament en metàl·lic de les rendes, abans satisfetes amb productes agraris, obligava els camperols a aconseguir diners amb la venta dels seus productes. En una economia encara d’autosuficiència, resultava difícil vendre a bon preu els productes i reunir la quantitat necessària per fer front a les noves contribucions. D’aquesta manera, els pagesos més pobres i més indefensos davant la nova legislació capitalista es van afegir a l’agitació antiliberal.

L’aparició de resistències internes animades per l’Església i finançades per alguns governs europeus es manifestarien en la revolta de la Guardia Real a Madrid (agost de 1822) i en l’aparició d’una guerrilla camperola, donant pas una confrontació cada cop més violenta que dibuixava les línees de fractura que havien d’enfrontar a la societat espanyola en els anys de les guerres carlines. La societat cada cop estava més dividida entre l’adhesió i l’oposició al liberalisme. Així, en els moments en que el malestar dels camperols es feia més agut, sorgien resistències, inspirades i finançades primer pel clergat regular i després pel govern francès.

L’any 1822 es van aixecar partides absolutistes a Catalunya, Navarra, Galícia i el Maestrat. Els voluntaris reialistes van arribar a comptar amb 280.000 membres i van aconseguir dominar extenses zones del territori. A Catalunya, els absolutistes contrarevolucionaris van aconseguir d’aplegar uns 16.000 homes i van dominar zones del Bages, el Berguedà, el Penedès o la Conca de Barberà, entre d’altres. Aquest aixecament va anar precedit d’entrevistes dels caps ultres catalans amb el marqués de Mataflorida i de l’intent de trobar recursos per a finançar les partides absolutistes.

Els rebels van establir la capital a Cervera i en el moment de la seva màxima expansió, el 1823, es va formar un rudimentari govern provisional de Regència absolutista a la Seu d’Urgell presidit pel marqués de Mataflorida i integrat per l’arquebisbe de Tarragona i el baró d’Eroles. La insurrecció va ser derrotada per l’exèrcit liberal dirigit pel capità general de Catalunya, Espoz y Mina, que, amb el suport actiu que van donar-li les forces de la Milícia Nacional, va aconseguir esclafar el moviment guerriller i enviar el govern de regència a l’altra banda de la frontera. Tot i això, l’aixecament va evidenciar la força de l’absolutisme a Catalunya i el fracàs de la política liberal envers una bona part de la pagesia.

Louis_antoine_artois.jpg

Duc d'Angulema

De tal manera que, quan Ferran VII va demanar auxili a la Santa Aliança, que va delegar la intervenció a França, aquesta no va trobar gaire resistència per part de la població en travessar la frontera l’abril de 1823. La intervenció de l’exèrcit francès dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, comandats pel duc d’Angulema, va restituir Ferran VII com a monarca absolut i va tenir àmplies repercussions a Catalu

nya, al punt que des de la caiguda i posterior exili d’Espoz y Mina fins el 1827 Barcelona va restar ocupada pels francesos, els quals van assumir el govern de la ciutat, evitant així les represàlies que en altres indrets d’Espanya van cometre els reialistes.

Els francesos van avançar pel país sense resistència perquè els exèrcits van anar retirant-se sense combatre i perquè el govern constitucional va rendir-se quan els francesos ni tan sols s’ho esperaven. Les causes de la ràpida ocupació francesa cal buscar-les en la mateixa divisió dels liberals i en el fet que els francesos no arribaven com a restauradors de l’absolutisme, sinó com a propugnadors d’un sistema moderat calcat del parlamentarisme francès establert per Lluís XVIII. Tot i això, la intervenció francesa de 1823 va donar pas a l’últim període del regnat de Ferran VII amb la segona restauració de l’absolutisme, l’anomenada Dècada Ominosa (1823-1833), en la qual va produir-se el col·lapse definitiu de l’Antic Règim a Espanya.

Ruta de los Cien Mil Hijos de San Luis.jpg

El Tractat de la Santa Aliança

dimecres, 6/10/2010

Després de la derrota de Napoleó es va crear una nova organització en defensa de l’Antic Règim: la Santa Aliança. Es tractava d’una coalició entre Rússia, Àustria i Prússia (França s’hi afegiria el 1819) que tenia una finalitat totalment diferent de les aliances estratègiques que havien sorgit del Congrés de Viena. La Santa Aliança perseguia un objectiu doctrinal: el manteniment de l’absolutisme i la defensa de l’aliança entre tron i altar enfront l’amenaça liberal.

Extracte dels Protocols de la Santa Aliança (1815):

En nom de la Molt Santa i Indivisible Trinitat.

SS.MM. l’Emperador d’Àustria, el Rei de Prússia i l’Emperador de Rússia, com a conseqüència dels grans esdeveniments que han assenyalat en Europa el curs dels últims tres anys, i pricipalment els beneficis que la Divina Providència ha tingut a bé repartir sobre els Estats els governs dels quals han col·locat la seva confiança i la seva esperança solament en Ella, havent adquirit la convicció íntima de que és necessari assentar la marxa de l’adopció per les potències de les seves relacions mútues sobre les veritats sublims que ens ensenya l’eterna religió de Déu Salvador […] han acordat els articles següents:

Franz_I_(II)_half-length_portrait_in_Austrian_uniform.jpg

Francesc I d'Àustria

FWIII.jpg

Frederic-Guillem III de Prússia

Aldawe.jpg

Alexandre I de Rússia

Declarem solemnement que la present acta no té més objecte […] que no prendre com a regla de la seva conducta […] sinó els preceptes d’aquesta Santa Religió, preceptes de justícia, de caritat i pau […]

Article Primer: Segons les paraules de les Sagrades Escriptures, que ordenen a tots els homes considerar-se germans, els tres monarques contractants restaran units pels lligams d’una fraternitat venerable i indissoluble, i tot considerant-se compatriotes, i es prestaran en tota ocasió i en tot lloc assistència, auxili i socors; miraran pels seus súbdits i exèrcits com a pares de família, i els dirigiran en el mateix esperit de la fraternitat que els anima per protegir la religió, la pau i la justícia.

Article Segon: Consegüentment, l’únic principi en vigor, ja sigui entre els governants esmentats o entre els súbdits, serà el de prestar-se ajuda recíprocament […]. Ses majestats recomanen amb la més tendre sol·licitud als seus pobles […] que es fortifiquin cada dia més en els principis i exercici dels deures que el Diví Salvador ha ensenyat als homes […] considerant-se tots com a membres d’una mateixa nació cristiana.

Article Tercer: Totes les potències que vulguin ratificar solemnement els sagrats principis que han dictat aquesta acta i reconeguin com n’és d’important per a la felicitat de les nacions, massa temps agitades, que d’ara en endavant aquestes veritats exerceixin sobre els destins humans tota la influència que els correspon, seran rebudes amb tanta diligència com afecte en aquesta Santa Aliança.

Fet triplicat i firmat a París l’any de gràcia de 1815, el 26 de setembre.

Francesc I d’Àustria, Frederic-Guillem III de Prússia i Alexandre I de Rússia.

L’Europa de la Restauració

dimarts, 5/10/2010

Reunits en el Congrés de Viena (setembre de 1814 – juny de 1815) a proposta del canceller austríac Metternich, els Estats vencedors de Napoleó van definir els principis sobre els quals s’assentaria l’Europa de la Restauració un cop derrotat l’emperador.

En conjunt, aquests perseguien la definició d’un nou sistema político-ideològic que tendia al retorn a l’Antic Règim, a la restauració de l’absolutisme monàrquic i a la supressió, o almenys al fre, dels excessos revolucionaris que havien caracteritzat el tombant de segle. Fonamentalment, aquests principis serien el legitimisme, el compromís internacional, el sistema de congressos i el dret d’intervenció. El conservadorisme polític del règim de la Restauració es concretaria en la creació d’un mecanisme de garantia del nou equilibri: la Santa Aliança.

Congres de Viena.jpg

Les bases socials que recolzarien el projecte restauracionista serien fonamentalment l’aristocràcia, el clergat i determinats sectors de l’alta burgesia. A França, per exemple, amb la Restauració borbònica gran part de la noblesa exiliada retornava al país per ocupar llocs clau de l’administració estatal. Aquesta aristocràcia, tant a França com a Anglaterra, mantindria lligams a l’alta burgesia enriquida amb els beneficis de la terra, els negocis i els serveis a l’Estat. Aquestes relacions comportarien un matís filoliberal en certs sectors de l’aristocràcia francesa i anglesa. A la resta d’Europa (Prússia, Àustria, Espanya o Portugal) la noblesa seria reaccionària i d’esperit antiliberal.

L’Església, majoritàriament, recolzaria els règims absolutistes perquè els dogmes religiosos havien fet fortuna en la llei civil, vulnerant qualsevol possibilitat de llibertat religiosa, i el liberalisme atacava els seus antics privilegis. El clergat buscaria d’aquesta manera la consolidació de la unió entre “tron i altar”.

Finalment, aquests règims de la Restauració es recolzaran en l’acció policial, controlant així totes les activitats de la població (premsa, teatre, correspondència, associacionisme, etc.) que poguessin atemptar contra l’Estat absolut i les seves institucions. La institucionalització de la criminalització de la llibertat per part dels Estats absolutistes es consolidaria al Congrés de Viena.

Al mateix temps, Àustria, Prússia i Rússia signaven el pacte antiliberal de la Santa Aliança (setembre de 1815) que propugnava la defensa de l’ordre, l’autoritat, la jerarquia i els valors cristians i proposava la renúncia inicial a la guerra per tractar els conflictes internacionals mitjançant una sèrie de conferències. Ara bé, a la pràctica aquesta aliança suposava una preeminència del dret d’intervenció (“solidaritat”) en cas de revolucions liberals en els països absolutistes.

Anglaterra rebutjaria el text acordat i forçaria la configuració d’una nova coalició: la Quàdruple Aliança (novembre de 1815) que instauraria una especial tutela sobre França i reafirmaria els principis del Congrés de Viena, establint el “concert europeu” i una sèrie de reunions periòdiques (congressos) per estudiar els seus interessos i problemes comuns. El 1818, a la Conferència d’Aquisgran, la pròpia França s’adheriria al pacte donant lloc a la Quíntuple Aliança.

El legitimisme suposava la reafirmació del principi de monarquia hereditària. El poder de la monarquia (“tron i altar”) era d’origen diví i no podia ser coartat per una constitució votada pels representants del poble. Per tant, es considerarien heretgies polítiques tant la divisió de poders com el concepte de sobirania nacional.

El compromís internacional de les nacions europees suposava que tot Estat tenia en la seva actuació una relació directa amb l’ordre i l’equilibri internacional. En definitiva, era una crida a la prudència i la repressió del liberalisme polític. Per això, aquest equilibri havia de ser mantingut i dirigit per la Quàdruple Aliança.

El sistema de congressos buscava evitar guerres i solucionar els conflictes internacionals mitjançant un sistema de reunions de les potències amb la finalitat de mantenir la pau i l’equilibri entre els Estats.

El dret d’intervenció suposava que qualsevol agressió a l’ordre legítim instaurat en un país afectava als altres Estats perquè els desestabilitzava. Per tant, les potències signants de la Santa Aliança tenien el dret i l’obligació d’intervenir sempre que fos necessari restablir l’ordre legítim. Anglaterra no va subscriure aquest principi i per això no va formar part de la Santa Aliança.

Aquesta política intervencionista en defensa de l’Antic Règim es mantindria als Congressos d’Aquisgran, Troppau, Laibach i Verona. Aquest últim permetria la intervenció francesa a Espanya el 1822 mitjançant els Cent Mil Fills de Sant Lluís per tal de reinstaurar l’absolutisme de Ferran VII.

Metternich.jpegEl Congrés de Viena, encara que va ser promogut pels sobirans de les quatre potències vencedores davant Napoleó, va tenir com a veritable impulsor i teòric dels principis de la Restauració absolutista al canceller austríac príncep de Metternich. Conscient i convençut de que l’origen dels problemes europeus de l’època residien en la pervivència de l’esperit de la Revolució Francesa, Metternich va intentar contrarestar-lo mitjançant un vigilància constant de l’amenaça revolucionària per part de les quatre potències –concretada en els congressos– i de la seva intervenció en altres països per tal de regular l’equilibri polític d’Europa.

És el que s’anomenaria Sistema Metternich. Ideològicament això suposava una reacció legitimista i historicista (en quant es considerava la història com un fet intocable i immutable) contra les idees racionalistes i naturalistes de la Il·lustració i la Revolució que consideraven la història com una evolució social. En restablir les formes polítiques i culturals tradicionals connectava amb les tendències de l’historicisme nostàlgic d’una part del romanticisme que s’estava començant a desenvolupar en la primera meitat del segle XIX.

Una de les finalitats del Congrés de Viena va ser la delimitació de les fronteres europees desprès que Napoleó havia alterat de dalt a baix el mapa territorial d’Europa durant la seva expansió territorial. Ara, cada un dels països vencedors aspiraria a treure fruït del desmantellament de l’Imperi Napoleònic encara que fos a costa d’Estats febles com Bèlgica o Polònia.

La idea inicial era el retorn a les fronteres anteriors a 1792. Tant el canceller austríac Metternich com el ministre francès Talleyrand van maniobrar perquè ni Rússia ni Prússia acaparessin els guanys territorials. Finalment, Prússia i Àustria mantindrien el domini a l’Europa Central, Rússia a l’Europa Oriental, i la Gran Bretanya sobre el mar.

El resultat final de la reestructuració del mapa europeu va ser la modificació de les fronteres buscant l’equilibri europeu a través de la creació d’Estats tap situats entre les potències per tal d’evitar el seu enfrontament directe, però sense tenir en compte les aspiracions nacionals de molts pobles.

El nou mapa europeu:

Prússia rebria la resta de Polònia, part de Saxònia i les riques zones mineres de la Renània i el Ruhr.

Àustria recuperava el Tirol (a canvi de Bèlgica) i rebria el Regne Llombardo-Vèneto amb la costa de Dalmàcia. A més, dirigiria la nova Confederació Germànica –l’associació federal de 39 Estats alemanys amb un parlament permanent de representants de tots els Estats anomenat Dieta–.

Rússia conservaria Finlàndia, rebria la Bessaràbia (separada de l’Imperi Otomà) i la major part de Polònia.

Regne Unit va fixar-se com a prioritat el desenvolupament del seu poder marítim. Així, va aconseguir Helgoland en el Mar del Nord, Malta i les Illes Jòniques a la Mediterrània i l’Illa Maurici a les Antilles. Amb aquests enclavaments estratègics Gran Bretanya dominaria i controlaria les rutes marítimes comercials a nivells mundial.

França va tornar a les fronteres anteriors a la guerra de la Convenció de 1792 amb alguna petita incorporació com Avinyó.

Bèlgica va ser annexionada al Regne d’Holanda passant a formar els Països Baixos.

Noruega va ser annexionada al Regne de Suècia.

Europa Restauració.png

És evident que els Estats petits on la legitimitat del poder no era hereditària van sortir clarament perjudicats a favor de les grans potències. Aquest fet va esperonar un constant creixement dels sentiments nacionalistes. Al llarg del segle XIX conflictes derivats del repartiment territorial de Viena ja que les fronteres acordades molts cops esdevenien artificials i no coincidien amb les nacionalitats històriques reivindicades pel romanticisme nacionalista. Els principis de la Restauració propugnats pel canceller Metternich serien clarament antiliberals i antinacionalistes, però l’herència de la Revolució francesa serà viva. Els valors de llibertat i igualtat estesos per l’administració imposada per Napoleó no solament no desapareixerien amb la seva derrota, sinó que augmentarien.