Entrades amb l'etiqueta ‘Sant Greal’

Rennes-le-Château i la llegenda del Sant Greal

dimarts, 4/10/2011

La llegenda del Greal arriba viva als nostres dies gràcies als misteriosos fets que van produir-se a Rennes-le-Château, un petit poble situat als Pirineus francesos. Un espai tranquil, envoltat de vinyes i castells medievals on el misteri s’hauria mantingut viu des de fa vuit-cents anys. I és que es diu que el Sant Greal va ser enterrat allà i va ser protegit per un grup de cavallers templers al llarg dels segles. Tanmateix, mai s’ha trobat cap prova de la seva existència, però el misteri derivat de les històries que han anat apareixent al voltant del poble han fet que aquest punt dels Pirineus s’hagi convertit en un dels espais predilectes de tota mena d’investigadors a la recerca del Greal.

rennes-le-chauteau.jpg

Església de Rennes-le-Chatêau

Tot això va iniciar-se en el segle XIX, quan el sacerdot del poble, François Bérenguer Saunière (1852-1917), de cop i volta, va convertir-se en un home impressionantment ric. Un bon dia el pobre capellà va començar a rebre a casa seva a diferents convidats de l’alta societat francesa i a realitzar costosos viatges a París. La història que explicaria el perquè d’aquesta sobtada riquesa ha anat passant de generació en generació, esdevenint un episodi més de la llegenda del Greal: Saunière hauria trobat uns tubs de fusta amagats en un dels pilars de l’església en els quals s’amagaven quatre manuscrits xifrats que haurien donat accés a Saunière al major secret del cristianisme.

sauniere.jpg

François Bérenguer Saunière

Dos d’aquests documents xifrats que Saunière va descobrir i desxifrar serien passatges de la Bíblia, però incorporaven uns afegits importants en el text (presumptament afegits per l’abat Bigou feia un segle). Els altres dos datarien de 1244 i 1644 i la llegenda ens diu que serien una sèrie de genealogies sobre la descendència secreta de Dagobert II, el darrer rei dels merovingis.

Aquells jeroglífics van permetre Saunière arribar a París a la recerca de respostes sobre el seu contingut i les elits parisenques van obrir-li les portes per convertir-lo en uns dels personatges més importants del món de l’esoterisme. Fos el que fos que havia trobat, el capellà va convertir-se de cop i volta en milionari, fet que engrandia el misteri al voltant de la seva troballa.

La creença popular ens diu que el allò que s’amagava en els documents i que va enriquir el religiós va ser la troballa d’un secret que hauria comportat el qüestionament de les bases del cristianisme: el Sant Greal. I en la nova interpretació del mite medieval, aquest ja no seria el calze de Jesucrist al Sant Sopar, ni la copa que Josep d’Arimatea havia emprat per recollir la seva sang, ni la font de poder místic de la novel·la artúrica. El Sant Greal seria el llinatge del fill de Déu: Jesús s’hauria casat amb Maria Magdalena i la seva descendència, la seva filla, seria aquell secret amagat que els aventurers havien buscat durant segles. I aquesta descendència divina s’hauria camuflat en diferents dinasties regnants a França i Europa, des dels merovingis fins als Borbons.

A més, els encarregats de la custòdia d’aquest símbol, d’aquest gran secret, haurien estat els cavallers templers. Això es justifica pel fet que al voltant de Rennes-le-Château podem trobar tres seus templeres que semblen establir un perímetre de defensa estratègic. Es tracta de Champagne-sur-Aude, Blanchefort i Saint-Just-et-le-Bézu. L’especulació sobre la presència del secret del Greal a Rennes-le-Château, secret custodiat i protegit per l’ordre del Temple, justificaria l’existència d’aquestes fortaleses.

Tanmateix, aquesta teoria sobre els cavallers medievals no era gens original. Al llarg de la història ja havia estat formulada per d’altres autors, de forma més o menys explícita. Així, en el segle XIII, Wolfram von Eschenbach, l’autor de Parzival, ja havia insinuat en la obra que els templers eren els guardians d’aquest misteriós objecte. Però és que la literatura al voltant del Sant Greal, com ja havíem apuntat anteriorment, és coetània de les croades. És a dir, la llarga tradició de llegendes i relats relacionats amb el rei Artur i els cavallers de la Taula Rodona camina en paral·lel al mite de les croades i les llegendes que arribaven des de Terra Santa.

torre magdala.jpg

La Torre Magdala a Rennes-le-Chatêau

Aquesta teoria apareix formulada a l’obra El enigma sagrado de Michael Baigent, Richard Leigh i Henry Lincoln. Per aquests investigadors, la copa amb la qual s’havia identificat històricament el Sant Greal esdevindria un símbol que s’identificaria amb el llinatge secret de Jesús i Maria Magdalena. Gràcies a El enigma sagrado (1982), fonamentat amb proves que en ocasions són absurdes i en d’altres simplement insubstancials, i posteriorment gràcies a l’aparició de la novel·la de Dan Brown El codi Da Vinci (2003) que recollia la teoria del matrimoni i descendència de Jesús, el Greal va tornar a l’imaginari col·lectiu del món del segle XXI.

El principal problema d’aquesta teoria de la descendència de Jesús i Maria Magdalena és que aquests documents són un misteri indesxifrable perquè ningú ha tingut accés a ells. Es diu que dos d’aquests manuscrits s’haurien perdut en un incendi i els altres dos encara no han aparegut.

Per engrandir el misteri, després d’haver-se enriquit, Saunière va restaurar l’església, consagrant-la a la figura de Maria Magdalena. El nou temple restaurat afegia una sèrie de símbols força estranys, herètics fins i tot. A més, incorporava una nova construcció, la denominada Torre Magdala, en honor a la població palestina de la qual provenia Maria Magdalena.

Puerta Iglesia-2006.JPG

Frontispici de Rennes-le-Chatêau amb la inscripció “Aquest lloc és terrible”

El simbolisme de l’església és inquietant. En entrar a l’església, el frontispici saluda al visitant amb una críptica inscripció: “Aquest lloc és terrible” i un cop a dins del recinte, a mà dreta, podem observar el dimoni Asmodeus, el guardià del secret, que reposa els seus peus sota un tauler d’escacs. Tot l’edifici presenta un terra format per rajoles blanques i negres, símbol associat al rosicrucianisme i a la maçoneria. A més, en els quadres representen les estacions de la Passió de Jesucrist podem observar una dona amb un nen als braços, la qual s’identifica amb la figura de Maria Magdalena, fet que confirmaria la teoria que el tresor ocult dels templers al sud de França seria el secret de la descendència del fill de Déu.

D’aquesta manera, per a molts autors, la nova església es convertia en un nou jeroglífic que amagaria les respostes sobre el misteri de Rennes-le-Château. I a això es sumava la creença popular que ens diu que, poc abans de la seva mort, Saunière va enterrar alguna cosa sota els edificis, possiblement la resposta a l’enigma, els pergamins perduts.

Rennes-7-800.jpg

El dimoni Asmodeus, el guardià que custòdia el secret ocult a Rennes-le-Chatêau

Després de gairebé un segle d’especulacions, el 1964, finalment va procedir-se a l’excavació de Rennes-le-Château. Robert Eisenman, professor expert en les religions de l’Orient Mitjà a la Universitat de Long Beach, va ser el director de la investigació. La recerca mitjançant un radar de penetració va descobrir que sota de la Torre Magdala hi havia amagat un objecte. Igualment, a sota de l’església el radar indicava la presència de dos elements. S’havia trobat finalment el Sant Greal? Es tractava dels dos documents perduts? Un mapa del tresor? Semblava que el misteri de Rennes-le-Château tocava a la seva fi.

L’excavació va iniciar-se a la Torre Magdala. Vint minuts després de l’inici de l’obra, els investigadors van topar-se amb les primeres restes: uns fragments de fusta emergien de sota la terra. Amb el secret a topar, els arqueòlegs van continuar la seva feina. Aleshores, una roca enorme emergia de les profunditats de la torre. La decepció inicial va ser enorme, però la presència dels fragments de fusta animava els investigadors a seguir buscant la presència d’un cofre que justifiqués la presència de la fusta. En aquell moment, però, l’alcalde de la localitat, fart de la presència dels arqueòlegs i del trastorn que provocaven al poble, va ordenar paralitzar l’obra.

station-083.jpg

Maria Magdalena amb un nen als braços durant la Passió de Jesucrist

És cert que aquella primera temptativa d’excavació va ser decepcionant pel fet de trobar-se només amb una roca. Però la presència dels fragments de fusta també podia ser indicador de la presència de quelcom més en aquell lloc. Igualment, l’església mai va arribar a excavar-se i el radar indicava la presència de dos objectes amagats a sota que podrien ser la resposta al misteri. Segurament, la presència de turistes i caçadors de tresors que inunden Rennes-le-Château era un tresor més important per a l’alcalde que descobrir una veritat decepcionant que podria comportar la fi d’aquest raig de diners que suposa el misteri mai resolt del capellà Saunière i la seva església.

Així, encara avui, el misteri de Rennes-le-Château i el Sant Greal continua sense resoldre’s, a la vegada que segueix sent font d’inspiració de novel·listes, cineastes, caçadors de tresors, aventurers, apassionats de les teories de les conspiració i investigadors que fomenten la seva llegenda. Haurem de seguir esperant per trobar la seva resolució.

La llegenda del Sant Greal

dissabte, 1/10/2011

La recerca del Sant Greal, una de les relíquies més venerades i sagrades del cristianisme, ha estat un objectiu que diferents erudits, arqueòlegs, historiadors, caçadors del tresors i aventurers han pretès realitzar des del moment, al voltant del segle XII, en què van aparèixer les primeres històries al voltant de la seva existència en el context de la literatura artúrica. Per tant, el mite del Greal ha estat un fet recorrent al llarg de la història.

Així, la llegenda ens diu que va estar en possessió del rei Artur, i que el Tercer Reich va tenir com un dels seus objectius prioritaris la seva localització en temps de la Segona Guerra Mundial. Igualment, es parla de que les expedicions que van arribar al Temple de Jerusalem a la seva recerca van haver d’enfrontar-se amb tota mena d’obstacles: trampes mortals, gasos tòxics, falses parets, coves d’impossible accés… Mite o realitat, la seva recerca continua en els nostres dies.

El trencaclosques d’hipòtesis sobre el Greal, les teories més o menys extravagants que han fet fortuna en l’imaginari col·lectiu, els personatges misteriosos implicats en la seva trobada, el qüestionament de la doctrina cristiana que han implicat moltes d’aquestes històries llegendàries, la seva reproducció en la literatura al llarg dels segles, la seva irrupció en el cinema contemporani… Tot plegat a contribuït a fer de la llegenda del Sant Greal un dels mites més duradors i estimulants de la història de la humanitat, des de l’edat mitjana fins a l’actualitat.

grial02.jpg

Què és el Sant Greal? Si fem cas a la llegenda més coneguda, estesa i compartida pels investigadors, aquest seria la copa que Jesucrist hauria emprat en el Sant Sopar, el darrer àpat que va compartir amb els seus deixebles abans de la crucifixió. Aquesta mateixa copa seria la mateixa que Josep d’Arimatea hauria utilitzat per recollir la seva sang un cop crucificat. A causa d’aquest origen, la llegenda atribueix al Greal la capacitat de concedir poders místics a aquell que el posseeixi.

Sembla ser que el terme Greal procediria dels territoris de Catalunya i el sud de França, és a dir, els territoris de la vella Marca Hispànica, el nucli originari dels comtats catalans medievals. I el Greal designaria en els seus orígens un recipient d’ús domèstic. La primera documentació coneguda seria un escrit de l’Urgell, datat cap a 1010, escrit en llatí medieval, on es parla en plural dels “gradales”. D’aquesta font derivarien les diferents designacions del mític objecte: la forma francesa graal, l’anglesa grail, la castellana grial i la catalana greal. Però, tot i això, la seva llegenda provindria de la mitologia cèltica, transmesa de generació en generació per via oral fins que va ser recuperada per la literatura artúrica.

perceval.jpg

Així, el primer pas en la recerca del mite del Greal és remuntar-se a la literatura artúrica medieval. Per a això s’ha d’acceptar que l’immens corpus artúric no és més que la narració d’un únic relat, una narració que converteix el Sant Greal en l’objectiu de la recerca cavalleresca. I el punt de sortida d’aquesta mitologia l’hem de situar el 1182, quan Chrétien de Troyes va escriure la seva darrera novel·la: Perceval o li contes del Grial. Així naixia el mite del Greal, així naixia la literatura europea.

A la novel·la, el jove Perceval es meravella davant la presència d’uns cavallers que es troben al bosc (sempre el bosc, espai simbòlic de la literatura medieval) i decideix seguir-los. És així com abandona el seu país i marxa a la recerca de la cort del mític rei Artur per esdevenir cavaller, donant pas a la saga literària més important de l’Europa occidental. En aquesta primera història, però, el tema del Greal apareix de forma lleugera, vaga, mesclat amb les reaccions de Perceval enfront del món que està descobrint. No es qüestiona el seu significat. Chrétien de Troyes, enigmàticament, mai va donar resposta a què és el Greal. Els intèrprets de la llegenda del Greal encara haurien d’esperar a noves aportacions literàries.

Obert el cicle artúric per Chrétien de Troyes, la literatura del segle XIII ens aportaria diferents respostes a l’enigma del Greal, de vegades contradictòries.

Pels intèrprets literaris del 1200, el Greal és un objecte màgic, ja sigui un plat, una pedra o un calze, que té el poder de curar. La seva recerca constitueix l’objectiu principal dels cavallers del rei Artur, tot i que només uns pocs escollits el trobaran. D’aquesta manera, la cavalleria artúrica es troba presonera d’un món que s’ha convertit en un laberint, un món del qual no es pot fugir i que no acaben de comprendre, i, tot i això, la recerca d’aquest objecte màgic i sagrat, del qual són coneixedors del fet que mai acabaran de conèixer el seu misteri, és un dels elements que dóna sentit a la seva existència.

image_thumb8.png

Això s’explica en part perquè, després de Chrétien de Troyes, els novel·listes medievals van presentar freqüentment la recerca del Greal com un procés d’iniciació a la vida religiosa, de perfeccionament espiritual, una recerca estretament lligada amb la moral catòlica que l’Església havia fixat en el IV Concili de Laterà (1215). Tot lligat a l’hegemonia que l’Església tenia en el món cultural d’aquell període.

En canvi, amb l’aparició del Parzival de Wolfran von Eschenbach, novel·la apareguda en llengua alemanya cap a 1205, s’obre una altra via d’interpretació. En aquesta línea narrativa, la recerca del Greal es remunta a la figura de Titurel, l’avi de Perceval, i s’allunya dels interessos religiosos per esdevenir un principi místic d’accés al coneixement, font de riquesa i abundància. Un element esotèric, font de poder, inspiració i llegenda.

L’explotació que la novel·la del segle XIII va fer del mite del Greal podia conduir cap a l’esgotament de la llegenda. Però això no va succeir. Quan les croades van intensificar les notícies que arribaven a la França del rei Sant Lluís (1226-1270) sobre la Terra Santa, el seu enigma, la seva mitologia no va fer més que créixer. Aleshores va arribar a Europa la crònica de Guillaume de Tyre, el qual afirmava haver vist personalment el Sacro Catino. Així, amb les croades, una nova crida als misteris més antics i profunds de la religió cristiana va recórrer l’imaginari col·lectiu europeu. Mite religiós i llegenda literària es fusionaven.

templers.jpg

D’aquesta manera, la recerca i mite del Greal no només no va convertir-se en una idea desfasada per la seva explotació literària al llarg del segle XIII, sinó que va esdevenir un fet que va adquirir validesa intel·lectual. Quan la cristiandat observa perplexa la transformació social i econòmica provocada per la revolució comercial que implica l’arribada de productes luxosos abans impossibles, acompanyats de les diverses relíquies cristianes que les croades fan proliferar pel continent, la possibilitat de l’existència del Greal com a relíquia esdevé una idea creïble, tan real com l’arribada de qualsevol altra relíquia sagrada.

És així com la difusió del mite del Sant Greal, el Sacro Catino medieval, comença a abandonar el món de la literatura per introduir-se en la mitologia popular, abandonant la trama novel·lesca per esdevenir un element més del culte religiós, una relíquia que ens retorna al caràcter circular de la seva història. És el retorn interpretatiu d’un mite que no s’havia aconseguit desxifrar. I la seva història, en realitat no havia fet més que començar. Sis segles després, a Rennes-le-Château, un petit poble situat als Pirineus francesos el mite tornaria a renéixer amb més força que mai.