Entrades amb l'etiqueta ‘Rússia’

L’oposició al nou règim bolxevic

dilluns, 10/05/2010

Acabada la guerra amb Alemanya, el nou poder soviètic emergent de la Revolució d’Octubre va veure com ja des dels primers moments sorgien focus de contestació. Així, tant des del bàndol dels antics partidaris del tsar com des de les forces de caràcter burgés que havien donat el seu suport al Govern Provisional va llançar-se una ofensiva contra Lenin i els seus seguidors.

Primer va ser Kerenski, l’anterior cap de govern, qui va llançar una ofensiva contra la capital que va ser derrotada per la Guàrdia Roja. Després, la Duma municipal de Petrograd, dominada pels socialistes revolucionaris, va fer una crida a la població perquè resistís al domini bolxevic, mentre que els funcionaris dels ministeris i de la banca començaven una vaga.

Però això només era el començament de les dificultat per als bolxevics arribats al poder. El nou règim soviètic va veure com, ràpidament, i amb l’objectiu de derrocar-los, s’organitzaven partides de cosacs i d’antics militars tsaristes que van unir-se en l’anomenat Exèrcit Blanc. I des de l’esquerra no bolxevic (menxevics, socialistes revolucionaris i anarquistes), marginada del poder i aïllada políticament es sumarien a la crítica al bolxevisme. Sense solució de continuïtat, s’iniciava una guerra civil que duraria tres llargs anys (1918-1921) i que consolidaria els bolxevics en el poder a Rússia.

Per tant, el camí dels comunistes cap al poder no va ser senzill i va ser fortament contestat des de diversos sectors de la població, inclosa la pròpia esquerra no bolxevic que reclamava la democratització de la Revolució, com posen de manifest els següents documents:

Extracte del manifest redactat durant les vagues de Petrograd de febrer de 1921 amb el suport de menxevics, socialistes revolucionaris i anarquistes:

Cal un canvi total en la política del govern. En primer lloc, els obrers i els camperols necessiten llibertat. No volen viure segons els decrets bolxevics, sinó decidir ells mateixos el seu propi destí. Exigim en ferm i organitzadament l’alliberament de tots els detinguts obrers socialistes i independents, l’aixecament de la llei marcial, la llibertat d’expressió, de premsa i de reunió per a tots els treballadors, noves eleccions lliures dels consells de fàbriques, sindicats i soviets […].

Extracte de les peticions realitzades al govern durant la revolta de Kronstad de 1921:

Davant dels fets i que els actuals soviets no reflecteixen la voluntat dels obrers i dels camperols, han de ser votats de seguida i novament amb prèvia propaganda lliure. Llibertat d’expressió per als obrers, camperols, anarquistes i socialistes revolucionaris d’esquerres, llibertat de reunió per als sindicats i associacions camperoles, alliberament dels presoners dels partits polítics socialistes i dels obrers, camperols i soldats […].

L’articulació de l’Estat soviètic

dissabte, 8/05/2010

El Congrés dels Soviets va adoptar amb rapidesa les primeres mesures revolucionàries en la construcció de l’Estat socialista soviètic.

Primer de tot, el 26 d’octubre, Lenin va establir un decret sobre la pau en el qual es proposava a tots els pobles i governs bel·ligerants que establissin negociacions immediatament per assolir una pau justa i democràtica, sense annexions ni indemnitzacions. D’aquesta manera, Lenin donava resposta a una de les principals peticions populars.

El govern obrer i camperol sorgit de la Revolució del 24-25 d’Octubre, recolzant-se en els soviets de diputats, obrers, soldats i camperols, convida a tots els pobles bel·ligerants i els seus governs a establir immediatament converses amb vista a una pau democràtica i equitativa […] immediata sense annexions ni indemnitzacions. El govern invita els països bel·ligerants a signar un armistici, que hauria de ser com a mínim de tres mesos, per tal de poder concloure les negociacions de pau.

En segon lloc, el mateix 26 d’octubre, Lenin va signar el decret sobre la terra, pel qual es confiscaven les propietats de la corona, de la noblesa terratinent i de l’Església i es lliuraven als soviets de camperols perquè les repartissin entre els pagesos.

1r. La gran propietat sobre el sòl es declara immediatament abolida sense cap indemnització.

2n. Les finques dels terratinents, igual que totes les de la corona, els convents, l’Església, amb tot el seu bestiar i els arreus, i els seus edificis i les seves dependències, passen a dependre dels comitès agraris comarcals i dels soviets de diputats camperols […].

Lenin neteja el món.jpg

Finalment, es regulava la formació del govern revolucionari aprovant la formació d’un Consell de Comissaris del Poble que constituïa l’òrgan representatiu del primer govern obrer i camperol de la història. I, a contracor dels bolxevics, es va prometre la convocatòria d’una Assemblea Constituent, que seria l’encarregada d’elaborar una Constitució per a Rússia.

El Congrés dels Soviets de diputats, obrers, soldats i camperols de tot Rússia decideix, mentre es reuneix l’Assemblea Constituent, formar un govern provisional obrer i camperol que portarà el nom de Consell de Comissaris del Poble […].

Amb aquests decrets, els bolxevics s’asseguraven posar a favor del govern obrer i camperol els soldats i la pagesia, i garantir així la seva permanència en el poder. Amb aquest objectiu, immediatament, entre octubre i desembre, es posarien en marxa d’altres mesures per reforçar el control polític i consolidar el suport del poble.

Així, es va concedir el control de les fàbriques i les mines als soviets obrers i la jornada laboral de vuit hores:

1r. S’estableix el control obrer sobre la producció, conservació i compra-venda de productes i primeres matèries a totes les empreses industrials, comercials, bancàries, agrícoles, etc., que tinguin més de cinc obrers o una facturació anual superior a 10.000 rubles.

2n. El control obrer serà exercit per tots els obrers de l’empresa, ja directament (si l’empresa és petita), o per mitjà dels seus representants […].

5è. Les decisions dels representants escollits pels obrers són obligatòries per als propietaris de les empreses i tan sols poden ser anul·lades pels sindicats i els seus congressos.

D’altra banda, va aprovar-se la nacionalització de la banca:

1r. Tot negoci bancari és declarat monopoli de l’Estat.

2n. Totes les societats anònimes bancàries queden en mans del banc de l’Estat […].

També es va establir l’abolició de la societat estamental:

1r. Queden abolits tots els estaments i les divisions estamentals existents fins ara a Rússia […].

2n. Queden abolits tots els títols i les denominacions dels rangs civils i s’estableix una sola denominació general per a tota la població: la de ciutadà de la República de Rússia.

Finalment, un decret sobre les nacionalitats reconeixia, als diversos pobles de l’Imperi rus, el dret a l’autodeterminació.

1r. Igualtat i sobirania dels pobles de Rússia.

2n. Dret dels pobles de Rússia a la lliure autodeterminació fins a la seva separació en pobles independents.

Lenin.jpgLenin estava decidit a esclafar qualsevol focus d’oposició al nou règim, i per poder fer-ho va promulgar un decret sobre la premsa que l’autoritzava a clausurar qualsevol diari que publiqués opinions contràries al Segon Congrés dels Soviets. A més, des de desembre de 1917, la nova policia (o Txeca) es va encarregar de controlar i eliminar tots els potencials opositors dels bolxevics, des dels liberals als menxevics, passant pels socialistes revolucionaris i els anarquistes.

Per aconseguir treure el país de la Primera Guerra Mundial, una delegació soviètica va iniciar a Brest-Litovsk les negociacions de la pau amb Alemanya, el resultat de les quals va ser un tractat de pau que va comportar unes pèrdues territorials molt importants per al nou Estat soviètic: Polònia i les repúbliques bàltiques (Estònia, Lituània i Letònia) quedaven sota control alemany, i Geòrgia, Ucraïna i Finlàndia van accedir a la independència.

Finalment, tot i les reticències expressades per Lenin, el novembre de 1917 van celebrar-se unes eleccions, més o menys democràtiques, per conformar l’Assemblea Constituent, però els resultats electorals no van ser favorables als bolxevics. L’Assemblea només celebraria una sessió abans de ser dissolta.

Aleshores, el Tercer Congrés dels Soviets va autoproclamar-se hereu de la dissolta Assemblea i va aprovar la Constitució de la República Soviètica Federal Socialista Russa. La Constitució definia el nou Estat soviètic com una dictadura del proletariat sota el control d’un partit únic: el Partit Comunista de Rússia. Qualsevol somni d’una democràcia socialista s’havia evaporat.

La Revolució d’Octubre

divendres, 7/05/2010

Davant de la inestabilitat viscuda durant l’estiu de 1917 i les friccions amb el govern Kerenski, els bolxevics van propugnar la insurrecció armada com l’única via possible per enderrocar el Govern Provisional i consolidar el poder dels soviets.

Per primera vegada van aconseguir que el soviet de Petrograd, presidit per Trotski, i el de Moscou, donessin suport als seus plans. La insurrecció va quedar definitivament fixada per al 25 d’octubre (7 de novembre segons el calendari occidental), perquè coincidís amb la jornada d’obertura del Segon Congrés dels Soviets de Rússia, fixada per aquella data. No volien que semblés un cop d’Estat, que és el que era, sinó una transferència lògica del poder des del govern als soviets.

Aquestes eren les paraules de “l’absent” Lenin, desterrat a Finlàndia, cridant a la insurrecció des de les pàgines del diari bolxevic Pravda (octubre de 1917):

Escric aquestes línies el 8 d’octubre […]. És clar que tot el poder ha de passar als soviets. També ha de Lenin-office-1918.jpgser indiscutible per a tot bolxevic que el poder revolucionari proletari és assegurat per la gran simpatia i pel suport, sense cap mena de reserves, dels treballadors i dels explotats de tot el món […].

Cal aturar-se en un punt que potser no és del tot clar entre tots els camarades, a saber, que el traspàs del poder als soviets significa avui, de fet, la insurrecció armada […]. Renunciar ara a la insurrecció armada significaria renunciar a la consigna essencial del bolxevisme (Tot el Poder per als Soviets) i a l’internacionalisme revolucionari […]. Aquests principis signifiquen: ofensiva multitudinària, tan sobtada i fulminant com sigui possible, sobre Petrograd […].

Signat: Un Absent.

L’aixecament va començar la nit del 24 d’octubre (6 de novembre) a Petrograd sota el comandament d’un comitè militar revolucionari conformat per membres dels soviets i del partit bolxevic coordinat per Trotski.

revolucio octubre.JPG

A poc a poc tots els punts estratègics de la ciutat van anar canviant de mans fins que en poques hores va ser totalment controlada sense que el Govern Provisional prengués veritable consciència del que estava passant. D’aquesta manera, les tropes lleials als bolxevics i la Guàrdia Roja van ocupar els bancs, les centrals telefòniques i les estacions de ferrocarrils de Petrograd.

presa del palau d'hivern.jpgAviat la ciutat va ser plena de barricades i en mans dels insurrectes.  Tan sols resistia el Palau d’Hivern, seu del Govern Provisional, defensat pel batalló de dones i per alguns joves oficials. Ja el dia 25, de matinada, el creuer cuirassat Aurora va apuntar els seus canons contra el Palau i va disparar unes salves que assenyalaven l’inici de l’ofensiva final dels bolxevics per fer-se amb el poder.

D’aquesta manera, en poques hores havia caigut el darrer baluard del Govern Provisional davant dels atacants revolucionaris bolxevics. Tots els membres del govern, amb l’excepció del seu cap, Kerenski ,que va aconseguir fugir, van ser detinguts. Durant les operacions revolucionàries d’octubre no es va vessar gens de sang i no va produir-se cap víctima mortal.

Aquell mateix vespre, el Segon Congrés dels Soviets de tot Rússia va destituir el Govern Provisional i va aprovar la formació d’un Consell de Comissaris del Poble que constituïa l’òrgan representatiu del primer govern obrer i camperol de la història. Menxevics i socialistes revolucionaris van protestar i van abandonar la sala davant del que consideraven un cop d’Estat dels bolxevics. En aquest Consell, en conseqüència, els bolxevics hi tenien la majoria dels representants i Lenin va ser nomenat president del nou govern.

El cop contrarevolucionari de Kornilov

dijous, 6/05/2010

L’estiu de 1917 la situació del poble rus no havia millorat gaire, fet lògic ja que el Govern Provisional sorgit de la Revolució de Febrer encara no havia tingut temps per a actuar, i la participació en la Primera Guerra Mundial i la persistència de la fam continuaven causant greus problemes.

Durant el mes de juliol van produir-se un seguit de manifestacions que van estendre’s per tot l’Imperi rus. L’exèrcit lleial al govern va reprimir amb duresa els manifestants, mentre que des del govern s’acusava els bolxevics d’incitar el poble a la violència i el desordre després de la publicació de les Tesis d’Abril. D’aquesta manera va iniciar-se una persecució constant contra el partit bolxevic. El partit va ser il·legalitzat; el seu diari, Pravda, va ser clausurat; el seu líder, Lenin, va haver de tornar a l’exili a Finlàndia i Trotski va ser empresonat.

Mentrestant, tot l’Imperi es desorganitzava de nou. Al camp, els pagesos ocupaven les terres i se les repartien; les minories nacionals reivindicaven els seus drets davant l’uniformisme rus; en moltes fàbriques els obrers es declaraven en vaga; i els soldats del front desertaven i donaven clares mostres de desobediència vers els seus superiors.

El 25 d’agost, la inestabilitat política que patia el Govern Provisional rus va agreujar-se amb la insurrecció contrarevolucionària del general Kornilov, comandant en cap de l’exèrcit, que va rebel·lar-se i va marxar sobre la ciutat de Petrograd amb la intenció d’implantar una dictadura militar.

Aquesta era la crida contrarevolucionària de Kornilov:

Poble rus,

La mare pàtria es troba a punt de desaparèixer.

L’hora final s’acosta.

Obligat a expressar-me obertament, jo, general Kornilov, declaro que el Govern Provisional actua sobre la presKornilov.jpegsió de la majoria bolxevic dels soviets, de ple acord amb l’estat major alemany, que per una banda organitza una marxa […] sobre la costa de Riga, per l’altra destrueix i desorganitza el país.

La consciència tràgica de la inevitable destrucció del país m’imposa […] fer una crida al poble rus per tal que salvi la pàtria en perill. Que aquells el cor dels quals batega per Rússia, que aquells que creuen en Déu i en les seves esglésies, demanin a Nostre Senyor que es realitzi el més gran dels miracles: la salvació de la nostra terra natal.

Jo, general Kornilov, fill d’un camperol cosac, declaro a tots que, personalment, no desitjo altra cosa que la salvaguarda de la Gran Rússia.

Juro que, gràcies a aquesta victòria sobre l’enemic, podré aportar al poble aquesta assemblea constituent, on ell decidirà sobre el seu propi destí i escollirà la seva pròpia forma de govern.

No puc deixar que es lliurin les Rússies en mans del seu enemic històric, les tribus germàniques, ni que Rússia arribi a fer-se esclava d’Alemanya.

Kerenski, cap del nou govern de coalició format el juliol arran de la dimissió de Lvov, no va tenir més remei que recórrer als bolxevics i al soviet de Petrograd per a frenar la insurrecció. Així, la contrarevolució només va poder ser frenada gràcies a la intervenció dels obrers armats i de les milícies bolxevics.

L’intent de cop d’Estat del general Kornilov va reforçar la posició dels bolxevics, que des d’aquest moment es llançarien definitivament a la conquesta del poder.

Lenin i les Tesis d’Abril

dimecres, 5/05/2010

La dualitat de poders existent a Rússia des de març de 1917 amb la coexistència del Govern Provisional i els soviets obrers va incrementar-se quan va esclatar l’anomenada crisi d’abril. Va ser aleshores quan Lenin, que acabava de retornar de l’exili, va exposar la línia política del partit bolxevic, el més radical dels revolucionaris.

A les Tesis d’Abril Lenin plantejava la ruptura amb el Govern Provisional i amb el que qualificava de col·laboracionistes (menxevics i socialistes revolucionaris) i la necessitat de passar d’una revolució burgesa a una revolució socialista que conduís els obrers cap al poder. D’aquesta manera, segons Lenin, el poder havia de recaure en els soviets.

Lenin.jpg

D’aquesta manera, segons les Tesis de Lenin, no es podia deixar consolidar el poder burgés sorgit de la Revolució de Febrer ja que aquest seria un fre. S’havia de donar el següent pas cap a la Revolució proletària. En conseqüència, Lenin va fer una crida a favor de la sortida immediata de Rússia de la Gran Guerra i va fer que els bolxevics retiressin el seu suport inicial al Govern Provisional. Per tant, l’objectiu dels bolxevics no era la construcció d’un sistema parlamentari, sinó la creació d’una República dels Soviets de diputats obrers i camperols.

Extracte de les Tesis d’Abril de Lenin (3 d’abril de 1917):

1a. La nostra actitud envers la guerra que, per part russa, manté el nou règim Lvov, en raó del seu caràcter capitalista, continua sent indiscutiblement una guerra de pillatge […] que no admet cap concessió per petita que sigui. El proletariat només podria donar el seu consentiment a una guerra revolucionària […] a condició que es garantís:

a. El pas del poder a mans del proletariat i dels elements pobres de la pagesia.

b. La renúncia efectiva, i no de paraula, a totes les annexions.

c. La ruptura completa amb tots els interessos del capital.

2a. La peculiaritat del moment actual a Rússia és el pas de la primera etapa de la Revolució, que ha donat el poder a la burgesia […], a la segona etapa, que ha de posar el poder en mans del proletariat i dels sectors més pobres de la pagesia.

3a. No donar cap tipus de suport al Govern Provisional i demostrar la fal·làcia de les seves promeses […].

4a. Reconèixer que en la majoria dels soviets de diputats obrers el nostre partit està en minoria. Explicar a la massa que els soviets de diputats obrers són l’única forma possible de govern revolucionari […].

5a. No a una república parlamentària sinó a una república dels soviets de diputats obrers […]. Supressió de la policia, de l’exèrcit i del cos de funcionaris […]. Elegibilitat i revocabilitat de tots els funcionaris, el sou dels quals no ha de ser superior al salari mitjà d’un obrer.

6a. Confiscació de totes les terres dels terratinents. Nacionalització de totes les terres del país, que quedaran a disposició dels soviets locals de diputats d’obrers agrícoles i pagesos.

7a. Fusió immediata de tots els bancs del país en un banc nacional únic, sotmès al control dels soviets […].

Lenin va veure que l’originalitat de la situació revolucionària russa residia en el fet que existia una dualitat de poders que no s’havia pogut trencar després de la caiguda del tsar: un poder burgès, representat pel Govern Provisional, i un altre poder obrer en mans dels soviets. La força al carrer la tenien els segons, i si els soviets retiraven el seu suport al govern es convertirien de facto en l’únic poder a Rússia.

Convençut de la necessitat que els obrers prenguessin el poder, Lenin va llançar la famosa consigna “Tot el poder per als soviets!”, que va esdevenir tot un programa d’acció a la Rússia revolucionària.

La caiguda del tsarisme: de la Revolució de Febrer a la formació del Govern Provisional

dimarts, 4/05/2010

La Primera Guerra Mundial va ser el detonant de la Revolució Russa de 1917, igual que la guerra russo-japonesa ho havia estat el 1905. Les derrotes militars de Rússia a la Gran Guerra en les campanyes successives de 1914, 1915 i 1916, i les elevades pèrdues humanes i territorials van generar grans dificultats econòmiques i la instauració d’un profund malestar social en el país. Així, la desmoralització i les desercions en l’exèrcit arribarien al seu punt àlgid el 1917.

A mitjans de febrer (març segons el calendari occidental) el descontentament popular de la ciutat de Petrograd (nom eslau que havia adoptat Sant Petersburg des del 1914) va manifestar-se en un seguit de vagues a les fàbriques, de manifestacions al carrer i de motins a les guarnicions.

El nombre de vaguistes augmentava progressivament, i el dia 24 de febrer més de la meitat de tots els treballadors de Petrograd estaven en vaga i cada vegada hi havia més manifestacions. Igual que havia passat el 1905, els soldats van rebre l’ordre de disparar contra els manifestants, però aquest cop van confraternitzar amb la població i es van negar a disparar contra la multitud, tot amotinant-se contra els seus superiors. L’èxit de la revolta estava així assegurat.

D’aquesta manera, van començar a sorgir els primers grups d’obrers armats per a defensar la Revolució i ben aviat va constituir-se la Guàrdia Roja, que en els mesos següents tindria un paper fonamental.

Enmig d’aquests esdeveniments, els obrers van tornar a ressuscitar l’òrgan de representació que ja havia nascut el 1905: els soviets d’obrers, de soldats i de camperols, que aviat van estendre’s per tot l’Imperi. Als soviets s’agrupaven totes les forces revolucionàries: esserites (que comptaven amb la majoria dels delegats), anarquistes, menxevics i bolxevics.

A la Duma, els diputats liberals, fonamentalment els del partit Kadet, van crear un comitè provisional. Els contactes entre aquest comitè i el soviet de Petrograd van donar com a resultat una sèrie d’acords per establir un govern provisional que substituís el tsarisme. El nou govern es va constituir l’1 de març, i l’endemà el tsar va abdicar en la figura del seu germà que immediatament va renunciar al tron.

Lvov.jpg

El príncep Lvov, cap del Govern Provisional rus de març de 1917

El nou govern, presidit pel príncep Lvov i amb majoria de membres kadets, es va comprometre a iniciar una sèrie de reformes de caràcter polític (llibertat d’opinió, llibertat de premsa, llibertat de reunió i associació, etc.) i social (igualtat davant la llei, drets sindicals, jornada laboral de vuit hores, etc.). Els seus objectius queden reflectits en la que va ser la primera declaració del Govern Provisional, el 6 de març de 1917:

Ciutadans de l’Estat rus:

S’ha produït un gran esdeveniment. L’Antic Règim ha estat enderrocat gràcies al poderós impuls del poble rus. Ha nascut una Rússia lliure i nova. Aquest gran enderrocament ve a coronar nombrosos anys de lluita.

Milrevkom proclamation.jpg

Unànimement, l’entusiasme revolucionari del poble i la determinació de la Duma de l’Estat han constituït de mutu acord el govern provisional […].

El govern creu que l’esperit patriòtic manifestat durant la lluita contra l’Antic Règim inspirarà els nostres valents soldats al camp de batalla. Per la seva banda, el govern farà tot el que podrà per subministrar a l’exèrcit tot allò necessari per conduir la guerra a un final victoriós. El govern considerarà com a sagrades les aliances que ens lliguen a les altres potències […].

Paral·lelament a les mesures que es prenguin per a defensar el país de l’enemic exterior, el govern considerarà un deure essencial permetre que s’expressi la voluntat popular pel que fa referència a l’elecció d’un règim polític i convocarà l’Assemblea Constituent en el termini més breu possible sobre la base del sufragi universal, directe, igual i secret […].

L’Assemblea Constituent promulgarà les lleis fonamentals que garanteixin els drets inalienables del país a la justícia, a la llibertat i a la igualtat.

L’Imperi rus havia passat a ser una república constitucional. Aviat, però, es va començar a veure que les aspiracions dels diversos sectors que havien destronat el tsarisme no eren coincidents. D’una banda, la burgesia aspirava a dirigir el país i a consolidar un règim parlamentari de tipus occidental. De l’altre, un sector de les classes populars començava a exigir un programa més ambiciós que inclogués la sortida immediata de la guerra europea, el repartiment de terres, la millora de les condicions laborals i, en definitiva, la instauració d’un sistema social i econòmic que els assegurés la supervivència.

La Revolució Russa de 1905: el Diumenge Sagnant

dilluns, 3/05/2010

La situació política i l’agitació social i política de Rússia en els primers anys del segle XX va convulsionar profundament el règim autocràtic dels tsars.

Així, en aquest període Rússia va patir una crisi econòmica molt profunda que va agreujar encara més les deficiències de la seva economia. A remolc d’una crisi de sobreproducció, la demanda va disminuir i les inversions estrangeres es van retreure. Les condicions de vida es van fer força més dures, tant en el món rural, on una sèrie de males collites van empitjorar la situació, com en el món urbà, on les condicions de vida dels obrers es va deteriorar.

El resultat d’aquesta conjunció va ser l’esclat d’un moviment reivindicatiu molt important que va escampar-se per tot l’Imperi. El descontentament de la pagesia russa, empobrida i defraudada per la reforma agrària de finals del segle XIX, es materialitzaria en forma d’aldarulls i atemptats.

En aquesta conjuntura de crisi, l’Estat tsarista es va veure implicat en una guerra amb el Japó, el seu gran rival geopolític a Àsia. Els japonesos no estaven d’acord amb l’expansionisme rus per la zona de Manxúria i van decidir d’atacar la base naval russa de Port Arthur. La guerra va ser un desastre per a l’exèrcit rus i les desfetes militars van anar succeint-se sense poder plantar cara a les tropes japoneses. Les derrotes russes van provocar el descrèdit definitiu del tsar.

Amb la crisi econòmica i les dificultats exteriors n’hi va haver prou per aconseguir conjuntar tots els sectors de l’oposició al tsarisme per demanar unes millors condicions de vida i la democratització del sistema. La Revolució de 1905 va ser el primer gran intent de convertir l’autocràcia russa en una monarquia parlamentària i constitucional.

El descontentament dels obrers es va expressar en una sèrie de vagues a Sant Petersburg, però l’espurna que va encendre el moviment revolucionari va ser la manifestació pacífica davant el Palau d’Hivern (la residència dels tsars a Sant Petersburg) de més de 100.000 homes, dones i nens que, encapçalada pel pope Gapon, demanava reformes socials, llibertats democràtiques i la formació d’una assemblea constituent, el gener de 1905.

Bloody Sunday.jpg

Aquest és un extracte de les demandes que els obrers de Sant Petersburg reclamaven al tsar Nicolau II:

Senyor! Nosaltres, treballadors de Sant Petersburg, les nostres dones, els nostres fills i els nostres pares vells invàlids i sense recursos, venim davant teu, oh Tsar!, per sol·licitar-te justícia i comprensió. Som a la misèria, oprimits i tractats com esclaus que han de suportar pacientment la seva amarga sort i callar.

Fins ara ho hem suportat, però cada cop sentim amb més claredat la misèria, l’absència de drets i la ignorància fruit del despotisme i l’arbitrarietat. Senyor, hem arribat al límit de la nostra paciència. Preferim morir que perllongar aquests sofriments insuportables. Hem deixat la feina i hem declarat als amos el nostre propòsit de no reintegrar-nos-hi fins que no siguin satisfetes les nostres demandes.

Demanem poques coses. La nostra primera petició és que els amos examinin amb nosaltres les nostres reivindicacions. Això ha estat refusat […].

També han considerat il·legal el nostre desig de disminuir l’horari de feina fins a vuit hores diàries, de convenir el salari […], que es millorin les condicions de treball. Segons els amos, tot això és il·legal […].

Senyor!, […] això és conforme amb les lleis divines en virtut de les quals governes? Per això ens hem congregat prop dels murs del teu palau. No defugis protegir el teu poble. Treu-lo de la tomba de l’arbitrarietat, de la misèria i de la ignorància.

Oh Tsar!, som més de 300.000 éssers humans, però ho som només per l’aparença, perquè en la realitat no tenim cap dret humà […]. Rússia és molt extensa i les seves necessitats són massa nombroses perquè pugui ser dirigida per un govern compost solament per buròcrates. És del tot necessari que el poble hi participi, perquè només ell sap quines són les seves necessitats […].

Ordena immediatament convocar els representants de totes les classes i ordres del poble rus. Permet, doncs, que s’elegeixi una Assemblea Constituent sobre la base del sufragi universal, secret i igual. És la nostra petició més important […].

Els manifestants només volien presentar al tsar el seu conjunt de reivindicacions, però la manifestació va ser dissolta a trets per la guàrdia cosaca amb el resultat de mil morts i dos mil ferits. Aquest és l’origen del nom de Diumenge Sagnant amb el qual és recordada aquesta data en la història russa.

Bloody Sunday 1905.jpg

La duresa de la repressió del Diumenge Sagnant va provocar la condemna internacional i va esdevenir el detonant perquè es produís un veritable moviment revolucionari a Rússia. L’agitació social i política es va generalitzar en una onada de vagues , aixecaments i motins.

L’autocràcia tsarista i la crítica de Tolstoi

divendres, 30/04/2010

Arran de l’atemptat sofert pel tsar Alexandre II, el 1881, els intents reformistes que havien caracteritzat la segona meitat del segle XIX rus van ser abandonats definitivament. D’aquesta manera, en els regnats d’Alexandre III (1881-1894) i Nicolau II (1894-1917) es retornaria a l’immobilisme polític i a la repressió sistemàtica de qualsevol forma d’oposició al règim.

D’aquesta manera, l’Imperi rus mantenia a començaments del segle XX una monarquia absoluta en la qual el tsar estava investit d’un poder autocràtic que, com en el cas dels monarques il·lustrats europeus del segle XVIII, provenia de la gràcia de Déu i en el que l’arbitrarietat era la norma general de l’Estat.

Ningú no podia controlar els actes del tsar, que governava mitjançant els decrets (els anomenats ukases), i cap institució representava ni protegia els súbdits davant de l’omnipotència de la monarquia absoluta. Així, l’Estat rus es basava en quatre pilars fonamentals: la burocràcia, l’exèrcit, l’Església ortodoxa i la policia (l’okhrana), que són l’exemple de l’arbitrarietat d’aquest sistema.

Fins i tot, el gener de 1902, l’escriptor Lleó Tolstoi va adreçar una carta al tsar Nicolau II denunciant la situació de repressió i creixent misèria en què vivia el país:

 Benvolgut germà,

Crec més oportú aquest tractament, ja que m’adreço més aviat a l’home germà que al tsar. Un terç de Rússia es troba en estat de prevenció, és a dir, fora de la llei. L’exèrcit de policies uniformats i secrets augmenta sense parar. Les presons, els llocs de desterrament i els presidis són plens, a més de centenars de delinqüents comuns, de presos polítics, als quals ara també s’afegeixen els obrers. La censura ha arribat a tanta absurditat en les prohibicions com mai no havia arribat en els pitjors temps […].

Tolstoi.jpg

L'escriptor rus Lleó Tolstoi

I com a resultat d’aquesta intensa i despietada tasca de govern, la població agrícola […] es va empobrint d’any en any fins al punt que la fam s’ha convertit en un fenomen normal […].

L’autocràcia és una forma de govern caduca que pot correspondre a les exigències d’un poble situat a en algun racó de l’Àsia Central, apartat del món sencer; però no a les exigències del poble rus, que cada vegada s’il·lustra més.

La fam a la Rússia del segle XIX

dijous, 29/04/2010

Com a resultat de la reforma del camp rus que va abolir la servitud va començar un nou procés de diferenciació social que va donar pas al naixement d’una nova burgesia agrària, els anomenats kulaks. En paral·lel a l’aparició d’aquesta burgesia, el pagament del rescat i la forta pressió fiscal van fer augmentar el nombre de camperols empobrits, que van rebre el nom de mugics.

Molts d’aquests mugics, sense terres i fortament endeutats, van haver de marxar cap a les ciutats per a buscar una feina a les naixents indústries que començaven a proliferar. Uns altres van restar al camp, on havien de suportar unes condicions de vida miserables.

Segons aquest informe d’un oficial d’Estat Major, aquesta era la situació a la província de Riazam en el darrer terç del segle XIX, il·lustrativa de la situació en la qual vivien els camperols russos del període:

L’alimentació dels pagesos és habitualment molt simple i uniforme: pa de sègol, xtxí [una sopa de col] i katxa [un tipus de farinetes] constitueixen diàriament els àpats del migdia i del vespre, i això els dies que sopen […].

Tant els dies que han de fer magre com els dies grassos preparen la xtxí amb col fermentada, sense cap més acompanyament, llevat que, els dies grassos, a vegades hi afegeixen magre de porc o nata, o simplement llet. A molts pocs se’ls hi acut d’espesseir la xtxí amb farina o mantega tot i que és líquida, insípida, completament austera. La katxa és generalment de blat negre, de xeixa o de mill. Es fa amb llet o oli, i els dies magres amb llavor triturada. Prendre katxa és ja signe d’una certa posició benestant.

Pel que fa a la carn, és molt estrany que n’hi hagi a la taula dels pagesos, i només en prenen en les grans festes. El peix encara és més escàs als llocs allunyats dels rius […]. Els llegums es fan servir poc, atesa l’absència de bones hortes. Les patates, que podrien ser un element nodridor i agradable de l’alimentació dels pagesos, són pràcticament desconegudes. Només és conreen en llocs esparsos i en quantitats insuficients […]. Els camperols amb prou feines coneixen els llegums. Les fruites es destinen a la venda, i als districtes del nord del país són desconegudes […]. Es consumeixen molts xampinyons, sense els quals els camperols ho passarien molt malament els dies difícils […].

D’aquesta manera, la possessió de la terra seguiria sent la gran reivindicació dels camperols russos un cop entrats ja en el segle XX i a les portes de la Revolució de 1917.

L’abolició de la servitud a la Rússia del segle XIX

dimecres, 28/04/2010

Al llarg del segle XIX el camp rus va viure gairebé al marge de les grans transformacions agrícoles que s’estaven produint en d’altres Estats europeus. L’aristocràcia concentrava a les seves mans la major part de la terra, i la pagesia va viure fins ben entrat el segle en un règim de veritable servitud feudal.

Una bona part dels serfs russos estaven sotmesos a uns forts lligams de servitud que comportaven la manca de llibertat personal i l’obligació de fer prestacions (pagament de censos en forma de treball personal pel senyor) i de pagar impostos en metàl·lic (els anomenats obrok).

A les comunitats pageses, els caps de família formaveb el MIR, que era l’assemblea de la comunitat rural. El MIR s’encarregava de distribuir periòdicament les terres de conreu, cedides pel senyor feudal, entre els membres de la comunitat.

Aquestes condicions de vida tan dures que havien de suportar els camperols russos van provocar que molt sovint l’Imperi es veiés afectat per una sèrie de revoltes agràries que, finalment, l’any 1861, van forçar el tsar Alexandre II (1855-1881) a promulgar l’abolició de la servitud.

Així, amb aquest Estatut General s’establia la llibertat personal dels serfs, que deixaven d’estar lligats a la terra, i la seva igualtat civil. Les terres van quedar dividides en dues parts: una part la conservava l’antic senyor i l’altra és donava en règim d’usdefruit als pagesos. Aquests, a més, podien rescatar les terres que conreaven fent ús del dret a pagar una indemnització als senyors.

Aquest és un extracte de l’Estatut General per als pagesos russos alliberats de la servitud (19 de febrer de 1861):

1r. És abolida per sempre més la servitud dels pagesos que pertanyen als terratinents […].

2n. Els pagesos i els servidors domèstics alliberats de la servitud […] rebran els drets civils que corresponen a les persones i als béns dels camperols lliures.

3r. Tot guardant el dret de propietat sobre el conjunt de les seves terres, els terratinents cediran als seus pagesos, en usdefruit perpetu, a canvi d’un cens:

Les cases rurals i les seves dependències.

A més a més, per assegurar-los la subsistència i per permetre’ls de complir les seves obligacions envers l’Estat i els propietaris, se’ls facilitarà una quantitat de terres conreables […] l’extensió de les quals serà determinada pels reglaments locals […].

4t. Pel lot que se’ls atribuirà conforme a l’article precedent, els pagesos hauran de pagar al terratinent les prestacions en diners o en treball que determinin els reglaments locals […].

12è. Amb el consentiment dels terratinents, els pagesos podran adquirir en plena propietat, a més de les seves cases i dependències, les terres laborables que els han estat concedides a perpetuïtat […]. Després de l’adquisició en plena propietat dels seus lots […], quedaran abolits tots els lligams de dependència entre els propietaris i els pagesos […].

18è. El terratinent conservarà el dret de policia senyorial i la tutela de les comunitats rurals mentre durin els lligams de dependència respecte al propietari […].

Aquest decret i el nou Estatut General, però, van decebre els pagesos russos perquè es veien obligats a endeutar-se si volien rescatar les terres, que els senyors van taxar a uns preus que sovint superaven per molt el seu preu real.