Entrades amb l'etiqueta ‘Rússia’

La “Pau Armada”: l’acord defensiu entre França i Rússia

diumenge, 26/06/2011

La caiguda del canceller Bismarck el 1890 suposaria la fi de l’aïllament de França en les aliances internacionals i donaria pas al període que coneixem com la “Pau Armada” (1890-1914). Les relacions entre Alemanya i Rússia havien anat deteriorant-se paulatinament i França no va desaprofitar l’ocasió per tornar al terreny de joc de les relacions internacionals. Ara la Tercera República francesa trobaria en la Rússia tsarista una nova aliada a canvi de l’ajuda financera necessària pel desenvolupament industrial rus a canvi d’un conveni militar.

Així, el 1892, França i Rússia signarien una aliança defensiva que posava els ciments del que seria la Triple Entesa, pels motius que es detallen en aquesta carta del Ministre d’Afers Estrangers rus a l’ambaixador rus a París (1891):

La situació creada a Europa per la manifesta renovació de la Triple Aliança i l’aliança més o menys probable de la Gran Bretanya a les finalitats polítiques que aquesta Aliança persegueix ha motivat […] un canvi d’idees entre l’antic ambaixador de França i jo [el Ministre d’Afers Estrangers de Rússia], orientades a definir l’actitud que, en les circumstàncies actuals i davant de certes eventualitats, podria convenir més encertadament als nostres respectius governs, els quals, restant fora de qualsevol Lliga, tenen també els sincers desitjos de recolzar el manteniment de la pau amb les garanties més eficaces.

Per això hem estat animats a formular els dos punts següents:

1. Amb la finalitat de contribuir i consagrar l’Entesa cordial que els uneix, i amb el desig de contribuir de comú acord al manteniment de la pau que forma l’objecte dels seus vots més sincers, els dos Governs declaren que es concertaran entre si sobre tota qüestió que alteri la pau general.

2. En el cas que aquesta pau sigui posada efectivament en perill i especialment si una de les dues parts és amenaçada d’una agressió, les dues parts convenen entendre’s sobre les mesures a adoptar davant aquella eventualitat, la realització de les quals s’imposaria de forma immediata i simultània als dos Governs […].

Tolstoi denuncia la repressió i la misèria viscuda a la Rússia tsarista

diumenge, 6/03/2011

La Rússia tsarista era un autèntic bastió de l’Antic Règim, amb un poder absolut del monarca i un clar predomini de l’aristocràcia, que controlava immensos territoris on es mantenia una estructura rural i on la servitud encara era vigent a mitjans del segle XIX. Els petits grups liberals i revolucionaris no sobrepassaven els límits d’una petita burgesia ciutadana i una elit intel·lectual, mentre que la major part del país restava al marge de qualsevol activitat política.

Myasoedov_16.jpg

Així denunciava l’escriptor Lleó Tolstoi la situació de repressió i misèria en la qual es trobava el país en una carta adreçada al tsar Nicolau II datada el 1902:

Un terç de tot Rússia es troba sota “vigilància reforçada”, és a dir, fora de les condicions legals. Les presons i els camps de treballs forçats són plens de milers de detinguts polítics […]. A totes les ciutats i als centres industrials els soldats són llançats contra el poble amb les armes carregades […]. L’únic resultat de l’activitat governamental és que els cent milions d’habitants del camp són cada cop més pobres cada any, de tal manera que la fam s’ha convertit en un fenomen normal a Rússia.

Polònia contra la seva russificació

dissabte, 19/02/2011

El tsar Nicolau II (1894-1917) va continuar amb les polítiques iniciades en el regnat del seu pare, Alexandre III (1881-1894), basades en l’acció repressiva i la russificació dels territoris fronterers de Rússia com ara Polònia, les regions bàltiques, Armènia i Finlàndia, entre d’altres territoris, amb l’ajuda de l’Església ortodoxa i del control de l’ensenyament i la cultura.

Nicolas_II_de_russie.jpg

El tsar Nicolau II de Rússia

Aquesta política, però, al contrari dels seus objectius, va aconseguir d’accentuar el descontentament de la població. Així ho posa de manifest aquesta Crida polonesa a tots els governs, partits i cercles polítics, homes d’Estat, diaris i associacions que va ser publicada el 1905:

La nostra llengua és desterrada no solament per totes les institucions públiques i per moltes institucions particulars, exclosa en l’ensenyament obligatori de totes les nostres escoles, prohibida fins i tot en les converses infantils als passadissos i als patis d’esbarjo dels establiments educatius […]. Es permet adreçar-se al govern en totes les llengües europees, excepte en la llengua polonesa […].

Partitions_of_Poland.png

La partició de Polònia en el segle XVIII

Cap funció superior, influent i ben retribuïda, no és accessible als polonesos […]. dels 558 presidents i vicepresidents de tribunal, jutges i fiscals, només hi ha 21 polonesos […]. A les escoles hi ha el mateix panorama: de la quantitat total de 1.516 professors, només 164 són polonesos […].

Com que l’administració sencera del regne no es proposa cap altre fi que l’explotació fiscal i la russificació, totes les institucions han deixat de respondre als objectius originals que tenien. El tribunal no vetlla per la conservació de la justícia; l’escola no ensenya. Els funcionaris i els magistrats només es preocupen de russificar.

La guerra civil russa i el comunisme de guerra

dijous, 13/01/2011

La guerra civil. Des dels seus orígens, el règim bolxevic sortit de la Revolució d’Octubre va haver d’enfrontar-se a un seguit d’obstacles polítics, bèl·lics i econòmics que posaven en perill la seva existència. Així, Lenin i els seus col·laboradors van haver d’enfrontar-se amb l’animadversió de les potències occidentals, decidides a posar fi a la Revolució, amb l’oposició dels grups tsaristes i anti bolxevics i amb una situació econòmica força caòtica que es va agreujar amb la guerra civil.

La_Guerra_civil_rusa.jpg

Acabada la guerra amb Alemanya, el poder soviètic va veure’s contestat pels antics partidaris del tsar i per les forces burgeses que havien donat suport al govern provisional. La decisió de Lenin de dissoldre l’Assemblea Constituent acabada d’escollir era per aquests sectors l’evidència que el que realment pretenien els bolxevics era instaurar un règim totalitari a Rússia. D’aquesta manera, Kerenski va llançar una ofensiva contra la capital que va ser aturada per la guàrdia roja. Per la seva banda, la Duma municipal de Sant Petersburg, dominada pels socialistes, va fer una crida a la població perquè resistís l’embat bolxevic, mentre que els funcionaris dels ministeris i de la banca començaven una vaga.

Les dificultats del nou règim soviètic només havien començat perquè, ràpidament i amb l’objectiu d’enderrocar-lo, van organitzar-se partides de cosacs i d’antics militars tsaristes que van formar l’anomenat exèrcit blanc, protagonista de la resistència armada als bolxevics. Va ser aleshores que va començar una guerra civil que duraria més de tres anys. Així, el Tractat de Brest-Litovsk no podria tancar la situació bèl·lica a Rússia, que passaria d’una guerra amb els alemanys a una guerra civil entre els partidaris del govern bolxevic sortit de la Revolució i els grups contrarevolucionaris, els blancs, que intentaran posar fi al nou règim revolucionari.

Material_Historia Contemporánea_URSS1922.jpg

Exèrcits comandats per antics generals tsaristes posaran en marxa una sèrie d’ofensives, generalment molt desorganitzades, contra el govern bolxevic. Les forces contrarevolucionàries es veurien incrementades quan, un cop acabada la Primera Guerra Mundial, les potències vencedores (Gran Bretanya, França, Estats Units) van decidir-se a intervenir contra la Rússia revolucionaria tot aportant armes, tropes i capitals. Els aliats eren contraris al bolxevisme per la defecció a la guerra i pel perill d’un contagi revolucionari a Europa. Per això, tropes franceses, britàniques , poloneses, americanes i japoneses intervindran, de forma limitada, a la guerra civil i bloquejaran internacionalment el règim soviètic.

WhiteArmyPropagandaPosterOfTrotsky.jpgEl març de 1918, els soviètics només controlaven una part de territori al voltant de Sant Petersburg i de Moscou que va esdevenir la capital de l’URSS. Per afrontar la nova situació, els bolxevics van encarregar a Trotski que organitzés l’Exèrcit Roig, un veritable exèrcit capaç d’assegurar la supervivència del nou règim. Format inicialment amb voluntaris, aviat esdevindria un exèrcit convencional, subjecte a la disciplina militar, on s’incorporarien oficials tsaristes sota la supervisió de comissaris polítics comunistes. L’Exèrcit Roig ben aviat va començar a obtenir les primeres victòries pel bàndol bolxevic.

El nou Exèrcit Roig articulat per Trotski seria l’arma que salvaria la Revolució gràcies a la seva disciplina interna i la disposició de tots els recursos disponibles. Aquesta disciplina ferma, la gran capacitat per mobilitzar les tropes i l’adopció de mesures revolucionàries, que van fer que els pagesos es posessin del seu costat, a la llarga van donar el triomf als bolxevics. A més, a la inicial pressió dels blancs, els bolxevics respondrien amb la posada en marxa d’un règim de terror, sovintejant l’actuació de la policia política.

La victòria, però, no va ser possible només gràcies a l’eficàcia de l’Exèrcit Roig, sinó també a les divergències entre els generals de l’exèrcit blanc i a la retirada dels exèrcits estrangers a causa de la impossibilitat d’una victòria ràpida. Fins 1919 la major part del país va restar en mans dels exèrcits blancs, però aquests van patir el rebuig per part de la població i van ser incapaços d’articular un front comú antibolxevic. Els aliats desconfiarien cada cop més de la capacitat dels blancs i el seu projecte de restaurar l’antic imperi tsarista.

D’aquesta manera, des de 1920, l’Exèrcit Roig va començar a frenar les ofensives de la contrarevolució blanca. A més, aquell mateix any, la guerra es va prolongar amb una confrontació amb Polònia que es resoldria favorablement als polonesos. El 1921, finalment, l’Exèrcit Roig va llançar una ofensiva victoriosa que posaria fi al conflicte civil el 1922, quan les forces bolxevics ja havien reconquerit la major part de les antigues fronteres de l’Imperi rus per a incorporar-les al nou Estat comunista.

Bolshveki_killed_at_Vladavostak.jpg

El comunisme de guerra. Com a resultat del conflicte, la producció va decaure encara més i el proveïment del país no estava assegurat. El col·lapse econòmic va obligar el govern a prendre un seguit de mesures extraordinàries conegudes amb el nom de comunisme de guerra. Un dràstic sistema econòmic que buscava la supervivència del règim revolucionari.

Així, davant del boicot de les potències capitalistes, la política bolxevic inicial de respectar les activitats de la petita burgesia industrial i comercial va ser substituïda per una aplicació generalitzada de les expropiacions. L’Estat passava d’aquesta manera a controlar l’economia amb dos objectius fonamentals: l’obtenció dels recursos suficients per a guanyar la guerra civil i l’acceleració de la construcció del socialisme mitjançant la supressió de la propietat privada.

Cap a finals de 1920 gran part de la producció industrial i del comerç havia estat socialitzada i el paper del diner per a les relacions econòmiques es va restringir passant a primer pla l’intercanvi en espècie. El control de l’economia va centralitzar-se passant a una situació d’autarquia econòmica. Es va fer efectiva la nacionalització de la banca, del comerç interior i exterior, de les empreses de més de 10 treballadors i dels transports. A més, les condicions de treball del proletariat van fer-se molt dures i la disciplina laboral i el caràcter forçat del treball van portar a una mena de militarització de la producció obrera. Els drets sindicals van restringir-se i va prohibir-se el dret de vaga.

Famine_in_Russia_1921.jpgL’agricultura també va ser posada al servei de la guerra. El problema més greu era el proveïment de les ciutats, on no arribaven els productes agrícoles i quan arribaven era a uns preus exorbitants. Per a resoldre aquesta situació, va posar-se en pràctica la requisa forçada de les collites, l’establiment de preus màxims i l’impost en espècie. Davant d’aquesta situació, molts dels propietaris benestants van intentar esquivar les requises i introduir els seus productes en el mercat negre.

L’Exèrcit Roig va poder abastir-se gràcies al comunisme de guerra i d’aquesta manera imposar-se a la guerra civil russa. Però aquest model econòmic va suposar un fracàs total que portaria a la fam de 1921, que causaria la mort de prop de dos milions de persones i a un gran descontentament popular que es traduiria en l’esclat de vagues i rebel·lions com la dels mariners de la base naval de Kronstadt.

El Tractat de Brest-Litovsk

dimecres, 12/01/2011

La sortida de Rússia de la Primera Guerra Mundial va ser un altre punt de conflicte en la construcció del nou Estat socialista. El debat va plantejar-se davant les condicions que Alemanya va exigir per signar la pau. La pau amb els alemanys sota les seves condicions suposaria greus pèrdues territorials i un compromís de no desenvolupar accions polítiques hostils l’un contra l’altre.brest-litovsk-1918.jpg

L’esquerra bolxevic de Bujarin rebutjava aquest acord per la pèrdua d’Ucraïna i Bielorrússia, fet que no respectava el principi d’una pau justa i democràtica. Aquests sectors més radicals proposaven una expansió de la Revolució, a través de l’exèrcit, si els alemanys no acceptaven una pau justa.

Trotski com a cap militar compartia la visió de que era necessari estendre la Revolució i rebutjava les imposicions territorials alemanyes però no creia que una acció revolucionària pogués triomfar a Centre-Europa. A més, Rússia no estava en condicions de negociar en una situació d’igualtat amb Alemanya per la seva inferioritat militar.

Brest_treaty_Barry_Kent.jpg

Davant la indecisió russa, els alemanys van llançar una ofensiva que va portar Lenin a signar el Tractat de Brest-Litovsk el març de 1918. Així, el Consell de Comissaris va acceptar el pagament d’un alt preu a canvi de la pau: independència d’Ucraïna, cessió dels països bàltics i el compromís de no estendre la Revolució als territoris dels Imperis Centrals.

FWWruss.jpgLa pèrdua d’Ucraïna dificultava l’aprovisionament de les ciutats perquè es perdia una de les principals fonts de cereals de Rússia. L’SRI, davant aquest tractat va abandonar, el govern trencant definitivament la coalició amb els bolxevics. Posteriorment l’SRI entrarà a la guerra contra el govern bolxevic.

El juny de 1918, com a conseqüència de diferents processos de ruptura, esclatarà la guerra civil russa. Els menxevics, l’SR i l’SRI seran expulsats del Soviet formant el govern un règim de partit únic dictatorial que estendrà el terror roig per l’Imperi.

Els bolxevics van limitar l’activitat de qualsevol partit que no estigués d’acord amb la seva política i mitjançant la Txeca (policia del règim) va anar eliminat l’oposició d’anarquistes, socialrevolucionaris i menxevics. A més, l’autonomia dels Soviets cada vegada serà més reduïda i la seva intervenció a les decisions polítiques i econòmiques anirà perdent força.

Progressivament, l’Estat rus i el Partit Bolxevic s’aniran identificant cada cop més consolidant un model de partit monolític sense veus crítiques i d’Estat centralitzat i autoritari que es consolidarà amb la formació de l’URSS.

A més, Rússia no va ser convidada a les negociacions de pau de París perquè els bolxevics eren considerats uns terroristes que havien fet sortir a Rússia de la guerra i no es mereixien ser presents a les conferències de pau. D’altra banda, amb la derrota d’Alemanya van sorgir veus que exigien la intervenció a Rússia per acabar amb els bolxevics i evitar que el virus revolucionari s’estengués per l’Europa Central.

La Revolució Russa de 1917

dimarts, 11/01/2011

Després de l’entrada de Rússia en la Primera Guerra Mundial, en un moment en el qual ni l’economia del país ni l’exèrcit no estaven gaire preparats per afrontar un conflicte d’aquestes característiques, les derrotes militars i el desproveïment patit a la rereguarda van crear un gran malestar entre la població que va respondre amb vagues i manifestacions reprimides amb molta duresa pel règim tsarista, fet que va afavorir la unió de l’oposició.

La Revolució Russa de Febrer de 1917:

A partir del moviment vaguista del 23 de febrer a Sant Petersburg, sota el lema “pau i pa” es van viure greus incidents amb la intervenció policial que van agreujar-se per la celebració del dia de la dona treballadora en un moment de carestia. La guarnició de Petrograd va reprimir amb duresa els manifestants en un principi, però el 25 de febrer, en esclatar la vaga general, aquesta també va amotinar-se a favor dels manifestants. L’èxit de la revolució estava així assegurat. Aquesta situació va precipitar la crisi de govern i el 3 de març el tsar Nicolau II, que es trobava sense recolzament, va abdicar generant una situació de buit de poder.

Nikolaus_II_(Russland).jpg

Nicolau II de Rússia

Així, va constituir-se un govern provisional presidit pel príncep Lvov que es dirigia cap a un règim constitucional republicà que realitzés les reformes necessàries perquè Rússia superés la crisi. El nou govern era dominat pels sectors burgesos agrupats principalment al voltant dels kadets. Lvov no va prometre la fi de la guerra i presentava un programa de contingut democràtic condicionat externament per les mobilitzacions obreres que havien ocupat el carrer constituint consells de soviets obrers integrats pels representants polítics dels obrers (menxevics, bolxevics i socialistes revolucionaris).

Altre condicionant que tenia el govern provisional de Lvov era el desenvolupament de la Primera Guerra Mundial. Si Rússia es mantenia a la guerra només podia ser sota una evolució favorable perquè el contrari aguditzaria la crisi. Així, el govern provisional va haver de fer front a quatre greus problemes; la guerra, l’aprovisionament de les ciutats, l’ocupació de terres i el desvetllament de les nacionalitats. Polònia s’independitzarà davant la crisi, Ucraïna veurà com la Rada demanarà al govern provisional la constitució d’un govern propi i Finlàndia també demanarà el reconeixement de la seva assemblea. D’altra banda, el món asiàtic també viurà un desordenat procés de reivindicació de les nacionalitats.

El Soviet de Petrograd donarà suport al govern provisional a canvi de mesures polítiques i socials com la introducció de la llibertat d’opinió, llibertat de premsa, llibertat de reunió, igualtat davant la llei, drets sindicals o la jornada laboral de 8 hores. La burgesia aspirava a dirigir el país i a consolidar un règim parlamentari de tipus occidental, mentre que les classes populars començaven a exigir un programa més ambiciós que permetés a Rússia sortir de la guerra o el repartiment de terres. En resum, les classes populars buscaven un sistema social i econòmic que els assegurés la supervivència.

El govern provisional veurà com la guerra marcarà el seu desenvolupament. Rússia es mantindrà al conflicte, assumint els acords secrets signats a Londres el 1915 pel govern tsarista, mantenint-se al costat dels aliats. El govern de Lvov intentarà consolidar-se en el poder i evitar desestabilitzacions procedents de l’exterior. L’error del govern provisional va ser fer públic que Rússia seguiria a la guerra, el que va generar una nova resposta social per part de l’esquerra contra el poder del govern provisional que va entrar en crisi. Lvov va haver de formar un nou govern amb participació de menxevics, socialistes revolucionaris, kadets i elements independents.

Així, per part dels menxevics Tseretseli va entrar en el govern, i per part de l’SR Chernov i Kernski van incorporar-se a l’executiu. El Soviet de Petrograd va donar el seu suport al nou govern. Tot i la renovació del govern, la continuïtat de la guerra portarà a la continuació de la desestructuració econòmica. A l’abril del 1917 el govern tenia una àmplia representació i els soviets com a assemblees locals de Petrograd i Moscou li donaven suport. L’oposició al govern l’encapçalaven els bolxevics dirigits per Kamenev que acceptava la formació del govern provisional però no volia participar-ne.

La posició més radical dels bolxevics no exiliats era representada per Bujarin que plantejava la lluita política contra el govern burgés provisional. Lenin, per la seva banda, es trobava a Suïssa, aïllat de la política russa des de 1905, el que va impedir-li participar en els primers mesos de la revolució. Per retornar a Rússia Lenin va haver de pactar amb el socialista alemany Parvus i el govern alemany perquè s’habilités un tren secret que li permetés creuar Alemanya per portar-lo fins a Rússia passant per Finlàndia.

Soviet_Union,_Lenin.jpgA la seva arribada a Rússia Lenin s’enfrontarà amb Kamenev publicant les Tesis d’Abril. Lenin defensarà una segona revolució proletària. Trotski serà la peça fonamental amb el seu suport a les tesis de Lenin. Pel líder bolxevic la revolució no es podia mantenir dins d’uns límits estrictament burgesos i calia continuar avançant per situar els obrers al poder. Lenin va fer una crida a favor de la sortida immediata de la guerra i es va mostrar partidari de retirar el suport al govern provisional.

Si els soviets retiraven el seu suport al govern aquest s’esfondraria i els soviets es convertirien en l’únic poder a Rússia. Així la consigna bolxevic va ser “tot el poder per als soviets”. Durant el mes de juliol hi va haver un seguit de manifestacions que es van succeir per tot l’imperi. Davant aquesta situació es va iniciar una persecució sistemàtica contra el partit bolxevic amb la clausura del seu diari i el retorn de Lenin a l’exili. Les minories nacionals reivindicaven els seus drets, moltes fàbriques es declaraven en vaga i els soldats al front desertaven en massa. Així, el segon govern provisional caurà a mitjans de juliol per la continuació de la carestia i d’inquietud social.

El KDT abandonarà el govern provisional pel reconeixement de l’autogovern ucraïnès. D’altra banda, l’ofensiva militar que havia organitzat Kerenski va ser contrarestada pels alemanys que van controlar la major part d’Ucraïna. Ucraïna era un dels pocs punts que encarà distribuïen blat a les ciutats russes. Aquesta desfeta va suposar una nova sortida al carrer de les masses populars que va ser aprofitada pels bolxevics. Les manifestacions de juliol van suposar la caiguda del govern de Lvov i la formació d’un govern presidit per Kereski i amb majoria socialista i alguns elements del KDT a títol personal. La majoria del nou govern coincidia amb la majoria del soviet.

Kerensky.jpg

Kerenski

Kerenski va il·legalitzar el Partit Bolxevic i va detenir la cúpula del partit. Només Lenin va poder escapar de la persecució exiliant-se a Finlàndia des d’on va dirigir el partit a la clandestinitat. D’altra banda, el general Kornilov reorganitzarà el comandament de l’exèrcit per estabilitzar el front alemany. Aquesta situació va propiciar una conspiració entre els Kadets i els militars contra el govern de Kerenski. Dins del propi govern també hi havia faccions que discreparan de la política oficial. Dins dels menxevics Martou radicalitzarà les seves posicions.

El 27 d’agost Kornilov intentarà fer un cop d’estat per agafar el poder després de l’ocupació alemanya de Riga. Kornilov acusava el govern de Kerenski de no ser capaç de fer front a la situació. El govern de Kerenski es trontollarà però amb el suport dels bolxevics es mantindrà en el poder. El Partit Bolxevic va ser novament legalitzat gràcies al suport donat al govern de Kerenski. Tot i que el cop de Kornilov va ser frustrat, el govern de Kernski va quedar desacreditat definitivament.

Per la seva banda, el Partit Bolxevic desencadenarà una ofensiva política per controlar els soviets. Al setembre el Soviet de Petrograd va retirar el seu suport a Kerenski i va escollir Trotski com a nou president. Davant aquesta situació Lenin considerava que tot estava preparat per que esclatés la revolució proletària. En canvi, Kamenev i Zinoiev s’oposaven al cop militar i plantejaven un acord per formar un govern socialista de coalició. Les discrepàncies internes dins dels bolxevics va aturar un mes el procés revolucionari. Lenin i Trotski també mantindran discrepàncies en els seus plantejaments. Trotski plantejava condicionar l’assalt al poder a la decisió que es prengués en el congrés de tots els soviets de Rússia. Lenin, en canvi, volia que la revolució es realitzés prèviament al congrés per obligar el consell dels soviets a agafar el poder.

La Revolució Russa d’Octubre de 1917:

presa del palau d'hivern.jpgAixí, la revolució s’iniciarà el 24 d’octubre amb l’assalt al Palau d’Hivern de Sant Petersburg, seu del govern provisional. En poques hores els insurrectes van controlar tota la ciutat. Segons S.A. Cohen el triomf de l’aixecament a Moscou (molt més sagnant que el de Petrograd) va ser la clau que va permetre que es consolidés la revolució.

El nou govern sortit de la Revolució d’Octubre només controlava una part del territori constituint el primer govern soviètic. Els bolxevics plantejaven la formació del Consell de Comissaris del Poble (SOVNARKOM) com a nou govern integrat pels bolxevics i l’SRI (escissió de l’SR) en representació d’obrers i camperols. Els menxevics van abandonar el Congrés dels Soviets i es negaran a participar en el nou govern revolucionari. La Revolució d’Octubre plantejava la integració de l’esquerra russa després dels processos de febrer.

Milrevkom_proclamation.jpgEls bolxevics aviat adoptaran el nom de Partit Comunista de Rússia. Un cop hagin arribat al poder no tindran un projecte definit d’Estat tot i que la seva intenció inicial era que tot el poder sorgís del Congrés dels Soviets. La majoria del Congrés era bolxevic i de socialistes revolucionaris d’esquerra (SRI) però no era una majoria absoluta i s’havia de formar una coalició.

Arribats a aquest punt van coincidir dos interessos contraris; Lenin no volia els menxevics al poder i Sverlov, la seva mà dreta, coincidia amb el seu criteri. D’altra banda, Kamenev continuava pensant en la formació d’un govern d’àmplia representació socialista. Lenin tenia el suport bolxevic i els bolxevics i l’SR van retirar-se del Congrés dels Soviets desfent així els dubtes sobre la seva participació en el govern.

El primer govern que va formar-se va ser únicament bolxevic perquè l’SRI no va voler entrar al SOVNARKOM sense convèncer l’SR de formar-ne part per no crear una coalició de govern tancada. Així, entre octubre i novembre de 1917, el Consell de Comissaris del Poble va ser monocolor bolxevic. El desembre de 1917 quedava clar que l’SR no entraria al govern i l’SRI va entrar en un govern de coalició que es mantindrà al poder fins març de 1918. La Revolució s’havia fet en nom dels Soviets i el Congrés havia ratificat el nou govern en assemblea.

Amb el temps, el govern acabarà sent un govern de partit, amb Lenin al capdavant, desmarcant-se lentament dels Soviets. Els Soviets actuaran a remolc del govern bolxevic ratificant a posteriori les decisions del govern. Les primeres mesures del SOVNARKOM seran sobre la pau, la terra, els obrers i la qüestió de les nacionalitats.

Primeres mesures del Consell de Comissaris del Poble:

1. Decret sobre la guerra. El govern bolxevic va denunciar la guerra, però no va plantejar-se la retirada immediata de Rússia. Es parlarà d’una pau justa i democràtica i el front rus es mantindrà estable. Es pretenia una pau negociada i sense annexions.

2. Decrets sobre la terra. Es legitimen les ocupacions de terres i les reivindicacions del camperolat sobre la terra. Es van mantenir les explotacions comunals i privades fins els anys 20, quan Stalin col·lectivitzi tota la terra. Així, van coexistir petits i mitjans propietaris amb les terres de caràcter comunal i les cooperatives. Es van confiscar les propietats de la Corona, de part de la noblesa i de l’Església que van ser lliurades als Soviets perquè les repartissin entre els pagesos. Va introduir-se el principi de que les explotacions més grans fossin treballades per l’Estat que les destinaria a l’explotació pública.

3. Decrets sobre la indústria. No hi ha una estatalització generalitzada de la indústria, però es legitimen les cooperatives obreres que han ocupat les fàbriques. Els bolxevics hauran de discutir qui ha de dirigir la indústria: l’Estat o els consells d’obrers. Finalment, es va establir el control obrer de les empreses de més de 5 treballadors i la nacionalització de la banca.

4. Decret sobre les nacionalitats. El dret d’autodeterminació va ser reconegut per als diversos pobles de l’Imperi Rus. Així, Polònia, els territoris bàltics i Geòrgia van aconseguir la independència.

Des dels seus inicis, el règim bolxevic va haver d’enfrontar-se a un seguit d’obstacles polítics, bèl·lics i econòmics que posaven en perill la seva existència. L’animadversió de les potències occidentals decidides a posar fi a la Revolució, juntament a l’oposició dels grups tsaristes i anti bolxevics i una situació econòmica força caòtica van ser els principals problemes a que Lenin i els seus col·laboradors van haver de fer front.

Lenin.jpg

La negociació de la pau i la qüestió de l’Assemblea Constituent van ser els principals problemes que van fer derivar el règim bolxevic cap el règim de partit únic. Per Lenin l’Assemblea Constituent no tenia cap poder perquè era la via burgesa de construcció del nou govern. Lenin buscava el poder bolxevic a través dels Soviets que construirien el nou Estat. Lenin havia aprofitat a la seva lluita contra Kerenski la manca d’una convocatòria d’assemblea constituent per Rússia i un cop al poder es trobarà amb el problema de mantenir o no la convocatòria.

Finalment, Lenin i Trotski van mantenir la convocatòria esperant que reflectís els resultats de la Revolució d’Octubre a les urnes i amb una majoria bolxevic es pogués subordinar l’Assemblea al govern soviètic. La realitat, però, va ser que les eleccions que van celebrar-se a finals de novembre de 1917, amb sufragi universal real (homes i dones majors de 21 anys) i índexs de participació més alts al camp que a les ciutats, no van donar-se els resultats esperats.

Resultats de les eleccions a l’Assemblea Constituent (novembre de 1917):

  • SR: 40% (419 escons)
  • Partit Bolxevic: 24% (168 escons)
  • SRI: 10% (40 escons)
  • Partit Menxevic: 3% (16 escons)
  • KDT: 7% (17 escons)
  • Altres grups nacionalistes: 16% (90 escons)

El resultat electoral va donar la majoria absoluta per l’SR, el que suposava un fort cop per la cúpula bolxevic. A més, Chernov (SR) va obrir la sessió de l’Assemblea Constituent reclamant la sobirania per constituir la Constitució del nou Estat creant un conflicte amb el Consell de Comisaris del Poble que portarà a la suspensió de l’Assemblea per la força.

Els bolxevics van sotmetre a votació una resolució en que es fixava que l’Assemblea quedaria subordinada al poder dels Soviets i es comprometia a donar suport a les seves decisions i ratificar-les. Aquesta resolució va ser rebutjada i els bolxevics no van permetre que l’Assemblea es tornés a reunir. Ens trobem davant dels primers passos que van portar Rússia cap a un règim de dictadura soviètica.

revolucio octubre.JPG

Chernov va exiliar-se a Samarra on va formar un govern provisional amb majoria de l’SR com a preludia a la guerra civil russa. Amb la dissolució del parlament, els bolxevics negaven el sufragi universal i les regles de la democràcia parlamentària, iniciant la construcció d’un nou tipus d’Estat: la dictadura del proletariat.

La crisi de la Rússia tsarista (1905-1917)

dilluns, 10/01/2011

En els inicis del segle XX Rússia continuava emmarcada en un règim de monarquia absoluta on el tsar concentrava a les seves mans el poder suprem de l’Estat i l’exercia sense limitacions. Per governar, el monarca es recolzava en quatre grans pilars: la noblesa, l’exèrcit, l’Església ortodoxa i la burocràcia. Tot i que existia un parlament, la Duma, aquest tenia uns poders molt limitats perquè el tsar podia convocar-lo o dissoldre’l segons la seva voluntat i les llibertats polítiques existents a Rússia eren inexistents ja que els opositors al règim autocràtic eren perseguits per una policia política que exercia una gran repressió.

L’economia russa continuava sent fonamentalment agrària, malgrat que el procés d’industrialització ja s’havia iniciat en el darrer terç del segle XIX. La instal·lació d’algunes indústries pesants i la construcció del ferrocarril van fer créixer el volum de la població obrera, però no va ser així amb el nombre de membres de la burgesia empresarial, ja que el desenvolupament de la indústria va dependre en excés del capital estranger i de la iniciativa estatal. A més, en els primers anys del segle XX va produir-se una crisi econòmica molt profunda que va agreujar encara més les deficiències de l’economia russa: una crisi de sobreproducció va produir la disminució de la demanda i el retraïment de les inversions estrangeres.

Mapas Imperiales Imperio Ruso.jpg

La Revolució de 1905. A aquest fet va sumar-se la guerra russo-japonesa de 1905 pel control de l’Àsia oriental, que va ser un desastre per a l’exèrcit rus amb la successió de les desfetes militars. L’Imperi Rus va rebre una derrota inesperada que va provocar una sèrie de disturbis com la manifestació de treballadors de Sant Petersburg. Aquests avalots combinaven el descontentament per la derrota militar amb les protestes per la crisi econòmica que es patia en aquells moments.

El resultat de la crisi va ser un moviment reivindicatiu molt important que es va escampar per tot l’Imperi. Tots els sectors opositors al tsarisme van conjuntar-se per demanar unes condicions de vida millors i la democratització del sistema. Així, la manifestació de Sant Petersburg del 9 de gener de 1905, on va assaltar-se el Palau d’Hivern del tsar, demanava reformes socials, llibertats democràtiques i la convocatòria d’una assemblea constituent. Els manifestants no buscaven la caiguda del tsar, sinó tan sols denunciar el mal govern que patia el país i forçar l’inici de les reformes polítiques.

Poster15.jpg

La manifestació, però, va ser dissolta a trets per la guàrdia cosaca amb un resultat de prop de mil morts i dos mil ferits, una resposta violenta que va fer que aquests fets es coneguessin amb el nom de Diumenge Sagnant. A continuació, la revolta va estendre’s ràpidament per tot el país durant uns quants mesos, i inclús van unir-se algunes insurreccions de soldats com la del cuirassat Potemkin. Aquesta situació va obligar Nicolau II a substituir el règim autocràtic rus per un règim de llibertats amb la parlamentarització de Rússia mitjançant la Duma.

Bloody_sunday.jpg

La Revolució de 1905 va ser un moviment social que suposava el baptisme del moviment obrer (POSDR i Partit Socialista Revolucionari) amb la formació dels primers soviets (consells o assemblees populars) de camperols i treballadors obrers. Es van consolidar unes forces democràtiques emergents i antagòniques a l’autocràcia tsarista en una mobilització política que va involucrar tant a les noves forces socialistes com a corrents reformistes de signe liberal representades pel KDT i els octubristes.

El fracàs de les reformes polítiques. Aquests fets van suposar un intent de reforma política de signe liberal constitucional oferida pel tsar Nicolau II en el Manifest Imperial d’octubre de 1905. La principal reforma va ser l’elecció de la Duma mitjançant sufragi universal, fet que feia intuir la conversió de Rússia en una monarquia parlamentària, però el tsar aviat incompliria els seus compromisos i tornaria a instaurar l’autocràcia.

Els principals partits polítics russos eren els octubristes de Gukchov que representava a la noblesa reformista que volia introduir canvis en el sistema autòcrata rus del tsarisme.

El KDT (Partit Constitucionalista Demòcrata) representava a la burgesia russa i la seva principal figura era Milykov. El KDT propugnava la necessitat de lluitar dins del marc legal per aconseguir una democràcia parlamentària i refusava qualsevol acció revolucionària per aconseguir els seus objectius.

Lenin.jpgEl POSDR (Partit Obrer Socialdemòcrata Rus) era de tendència marxista i estava afiliat a la II Internacional. Va adaptar el marxisme a la realitat específica russa i va ser el gran artífex de la Revolució de 1917. Preveia la necessitat d’enderrocar l’ordre feudal com a pas previ a la destrucció de l’ordre burgés per part del proletariat.

Dins del POSDR hi havia dues tendències; els menxevics de Berentseli i els bolxevics de Lenin. Els menxevics creien que a Rússia calia fer encara la revolució burgesa i que aquesta havia de ser dirigida per la burgesia amb un paper secundari del proletariat. Els menxevics defensaven un partit de masses segons el model de la socialdemocràcia europea. D’altra banda, els bolxevics de Lenin creien que era el proletariat qui havia de dirigir la revolució i defensaven un partit de combat dotat d’una disciplina forta capaç d’enfrontar-se al tsarisme.

Per últim, el Partit Socialista Revolucionari (SR) defensava els pagesos com a classe revolucionària. L’SR defensava la necessitat de destruir el tsarisme i instaurar una societat col·lectivista de base rural. Els seus principals líders eren Cherov i Kerenski.

L’intent de reforma de 1905 no va prosperar perquè Nicolau II, un cop superada la revolta d’octubre, va retirar les seves propostes i va bloquejar la constitució d’una Duma representativa. Els ministres no eren responsables davant del parlament i era el tsar qui tenia la iniciativa a l’hora de promulgar les lleis. La Duma va estar dominada pels sectors conservadors i un govern del príncep Stolypin que va intentar modernitzar Rússia econòmicament. La reforma liberal constitucional va quedar-se en una sèrie de reformes econòmiques que afectaven a l’agricultura i milloraven la indústria en tres àrees; Sant Petersburg, Moscou i el Caucas.

Les reformes agràries suposaven la dissolució del MIR (propietat comunal) que era predominant com a forma econòmica i d’organització social dels camperols russos. Així s’afavoria la privatització de la terra per fomentar el capitalisme i el comerç i es compensava el camperolat generalitzant un sistema de representació electa local que fos representatiu.

Stolypin va recolzar-se en els octubristes però va enfrontar-se amb el KDT i les altres forces polítiques. El 1911 Stolypin va ser assassinat per un socialista revolucionari que va atemptar contra ell. La seva mort va significar el final del reformisme amb només un 10% de les terres comunals privatitzades. La resposta social al reformisme va ser de rebuig generalitzat entre el camperolat rus.

Rússia entra a la Primera Guerra Mundial. El 1914 l’Imperi Rus era impopular entre els sectors populars; el camperolat, la burgesia i la noblesa reformista. Amb aquesta situació Rússia va ser l’estat que va entrar a la Primera Guerra Mundial amb menys consens social. L’esquerra s’oposarà totalment a l’entrada a la guerra, motiu pel qual va ser novament reprimida.

Rússia no tenia un motiu nacional per entrar a la guerra i van ser les seves aliances amb Sèrbia el que va obligar-la a entrar en el conflicte bèl·lic. Rússia també tenia un motiu geoestratègic per entrar en la guerra perquè havia arribat a un acord secret amb francesos i britànics per annexionar l’Estret del Dardaneros (territori turc) per convertir Rússia en un estat amb accés a l’Oceà Atlàntic, el Pacífic i el Mar Mediterrani.

La guerra aviat va complicar-se per Rússia amb desfetes militars i greus problemes econòmics. L’economia agrària va col·lapsar-se provocant la manca d’aprovisionament a les ciutats. Així, Rússia que era exportadora de blat i importadora d’indústria va veure com es trencava el sistema comercial entre camp i ciutat.

1914.jpg

La indústria russa va reconvertir-se en indústria de guerra deixant de produir productes manufacturats. Els camperols davant la manca de mercat van passar a produir per l’autoconsum. La fam va arribar a les ciutats i al front de guerra però no al camp. Els preus van augmentar ràpidament i la capacitat adquisitiva dels assalariats va disminuir vertiginosament. Moltes fàbriques no reconvertides van tancar i l’atur i la conflictivitat social van augmentar.

La manca d’aliments a les ciutats a les ciutats va provocar un greu conflicte social. L’esforç de la guerra havia prioritzat el transport dels materials bèl·lics per sobre dels productes alimentaris a les ciutats. Així, el 1916 van produir-se a Sant Petersburg els primers conflictes que van ser reprimits sense que es resolgués el problema crònic de la manca d’aliments.

El curs negatiu de la guerra va sumar-se als problemes intern provocant una nova crisi que va afectar directament al tsar. Els estats en guerra havien constituït governs de consens per reforçar el consens social, però a Rússia Nicolau II no va accedir a la formació d’un govern de coalició. La desfeta militar va fer trontollar l’autoritat tsarista i va provocar una situació de descontentament entre els soldats i la població. Davant aquesta situació, els complots a la cort van anar-se succeint en aquests anys.

El 1916 certs polítics russos com Milychov, Kerenski, Gukchov o Lvov van plantejar l’enderrocament del tsar pel descontentament social però aquesta conspiració no va poder triomfar. L’exèrcit rus havia mobilitzat 14 milions de soldats, el 90% procedents del camperolat, que van anar acumulant morts en combat fet que va provocar molta inquietud entre les masses populars.

D’altra banda, l’Imperi Rus tenia en el seu si grans nacionalitats que al segle XIX havien estat controlades però que amb la centralització de l’estat que va realitzar Stolypin van iniciar conflictes. Els alemanys van prometre la independència a Polònia, Ucraïna, Finlàndia o Txexènia davant l’imperialisme rus.

La manca d’autoritat i el desgavell a la cort va estimular a la oposició de la Duma. La idea que per salvar el país calia prescindir dels Romanov i establir un sistema veritablement parlamentari cada cop s’estenia més entre la classe política russa. Així, a mitjans de febrer de 1917 el descontentament popular a Sant Petersburg (Petrograd) va manifestar-se en un seguit de vagues a les fàbriques, de manifestacions al carrer i de motins a les guarnicions. Havia començat la Revolució Russa.

La Rússia Tsarista a finals del segle XIX

dimecres, 8/12/2010

Rússia va ser l’Imperi que va experimentar menys canvis durant el segle XIX. Arribats a les darreries del segle, Rússia era l’altre imperi tradicional que restava a Europa. L’Estat tsarista era un autèntic bastió de l’Antic Règim, amb un poder absolut del monarca i un clar predomini de l’aristocràcia, que controlava immensos territoris on es mantenia una estructura rural i on la servitud encara era vigent a mitjans del segle XIX.

Rusia.jpg

Mapas Imperiales Imperio Ruso.jpg

L’extensió territorial de l’Imperi Rus s’havia incrementat després del Congrés de Viena de 1815, però, tot i això, Rússia encara va mantenir ambicions expansionistes constants en tres direccions: cap a l’extrem orient, a la zona de Manxúria i l’illa de Sakhalin, que es va annexionar el 1875; cap al sud, amb la incorporació del Turquestan i els intents d’ocupar la zona fronterera amb l’Iran i els territoris els territoris al nord del Mar Caspi; i, cap a l’oest, amb la conquesta de Bessaràbia i una part de Polònia i Finlàndia.

La diversitat ètnica de l’Imperi era molt variada. Hi predominaven els eslaus, que suposaven més del 80% de la població sumant-hi russos, ucraïnesos, bielorussos i polonesos, però també hi havia unes importants minories d’origen caucàsic (georgians, armenis, azerbaidjanesos), groc asiàtic (uraloaltaics, turcs, tàrtars) i bàltic (letons, estonians i lituans). A tot això s’hi sumaven unes minoritàries comunitats alemanya i jueva força disperses en el territori.

Davant d’aquesta diversitat ètnica i religiosa, a la Rússia del vuit-cents podem trobar dues tendències polítiques. D’una banda, hi havia una tendència centrífuga que estava integrada per aquells pobles que, com els polonesos, els bàltics o els bielorussos, buscaven separar-se de l’Imperi. D’altra banda, hi havia una altra tendència centrípeta o paneslavista que cercava assimilar les altres minories existents en l’Imperi, i que seria la portada a la pràctica per tots els tsars.

470px-Lesser_Coat_of_Arms_of_Russian_Empire.svg.png

El regnat d’Alexandre II (1855-1881). La derrota russa a la Guerra de Crimea (1854-1855) havia posat en evidència l’endarreriment del país, la fragilitat de l’organització de l’Imperi i la política conservadora i autòcrata del tsar Nicolau I. El seu successor, Alexandre II, emprendria aleshores una sèrie de tímides reformes liberals com l’abolició de la servitud dels camperols, una reforma de l’ensenyament, un impuls a la industrialització i la construcció del ferrocarril i l’establiment d’assemblees provincials (zemstvos) en les quals participarien propietaris, burgesos i vilatans.

Tsar_Alexander_II.jpg

Alexandre II

L’abolició de la servitud, mitjançant diversos decrets aprovats entre 1858 i 1863, va alliberar 22,5 milions de serfs, que eren aproximadament el 90% de la població russa, però l’aplicació d’aquesta reforma no va servir per millorar la situació de la pagesia russa. Els camperols van continuar adscrits obligatòriament al MIR (llogaret rural) i, mitjançant aquesta adscripció, van continuar depenent del tsar. A més, a canvi de la llibertat havien de pagar un cens als antics senyors que resultava inabastable per a la majoria de la pagesia.

El govern, a la vegada, va haver d’intensificar la repressió dels creixents moviments d’oposició al tsarisme, com el nihilisme, l’anarquisme i el populisme. La insurrecció dels polonesos amb l’assassinat del tsar el 1881 en un atemptat terrorista, però, frenaria les reformes iniciades per retornar al règim autòcrata i autoritari tradicional, que iniciaria una dura persecució contra els moviments reformadors i intel·lectuals com Terra i Llibertat (un moviment intel·lectual favorable a la reforma agrària).

El regnat d’Alexandre III (1881-1894). El regnat d’Alexandre III va caracteritzar-se pel seu conservadorisme, però, tot i això, la modernització econòmica del país, portada a terme des de 1880 amb l’ajuda de capitals francesos i alemanys i de la introducció d’una reforma fiscal, transformaria lentament la societat potenciant el seu desenvolupament econòmic. Apareixeria una embrionària classe treballadora en els centres industrials i sorgiria una classe mitjana liberal, comercial i industrial.

Alexander_III.jpg

Alexandre III

La industrialització de Rússia va impulsar-se des de l’Estat tot invertint en sectors claus, com ara la mineria, la metal·lúrgia, el petroli, la indústria tèxtil i el ferrocarril (Transsiberià, 1891-1905). Aquest desenvolupament econòmic va anar acompanyat del control de la cultura, la russificació dels territoris fronterers i la persecució de qualsevol tipus d’oposició al règim a través de l’okhrana (policia política).

En qualsevol cas, els petits grups liberals i revolucionaris no sobrepassaven els límits d’una petita burgesia ciutadana i una elit intel·lectual, mentre que la major part del país restava al marge de qualsevol activitat política. El desig generalitzat d’aquestes minories intel·lectuals de donar pas a un règim més liberal portaria a la formació de partits clandestins revolucionaris com el Partit Socialdemòcrata de caràcter obrerista –amb les seves branques menxevic (minoritària) i bolxevic (majoritària)– i el Partit Socialista Revolucionari, que tenia els seus seguidors entre la massa camperola. Ambdues opcions polítiques serien perseguides i reprimides.

El regnat de Nicolau II (1894-1917). Nicolau II va continuar l’acció repressiva iniciada pel seu pare i amb la russificació de la població polonesa, armènia i finlandesa, amb l’ajuda de l’Església ortodoxa i del control de l’ensenyament. Aquestes polítiques, però, accentuarien el descontentament de la població.

Nicholas_II_of_Russia.jpg

Nicolau II

D’altra banda, el tsar va impulsar l’expansió imperialista cap a la zona oriental, fet que va portar el país a enfrontar-se en una guerra amb el Japó (1904-1905), de la qual Rússia sortiria derrotada. Arran de l’esclat de la guerra esclatarien una sèrie de vagues i manifestacions, que conjugaven el descontentament per la derrota i la protesta social, i serien durament reprimides. A Sant Petersburg, el “Diumenge Roig” del 22 de gener de 1905, l’exèrcit imperial dispararia contra els manifestants, fet que revoltaria el país.

La Revolució de 1905 obligaria, l’octubre, al tsar Nicolau II a publicitar un manifest pel qual renunciava al poder absolut, garantia les llibertats individuals i prometia governar des d’aquell moment amb una assemblea nacional (Duma) escollida per sufragi universal. Era un tímid acostament al constitucionalisme que no va satisfer ningú. Els fets del “Diumenge Roig” marcarien l’inici del procés de descomposició del sistema autocràtic tsarista que portaria a la Revolució Russa de 1917 gràcies a l’arrelament de les doctrines socialistes revolucionàries entre un proletariat incipient.

mapa-imperio-ruso-hacia-1914.jpg

La crítica leninista al revisionisme

dimecres, 3/11/2010

En el tombant de segle, a l’esquerra socialista va aparèixer una ala revolucionària minoritària que criticava els objectius reformistes de la majoria dels socialistes i creia en la revolució proletària com a únic mitjà per assolir els objectius de la societat socialista. Els principals dirigents d’aquest sector van ser Rosa Luxemburg a Alemanya i Lenin a Rússia, encara que les seves posicions no eren totalment coincidents. La primera escissió d’aquesta ala esquerrana dels partits socialistes tindria lloc a Rússia, el 1903, amb el fraccionament del partit en dos blocs: bolxevics (revolucionaris) i menxevics (socialdemòcrates).

Extracte de El nostre programa de Lenin (1903):

Lenin.jpgLa doctrina de Marx va establir les veritables tasques d’un partit socialista revolucionari. Els socialistes no hem de participar en conciliàbuls de plans de reestructuració de la societat ni ens hem d’ocupar de predicar als capitalistes i als seus acòlits la necessitat de millorar la situació dels obrers. Els socialistes hem d’organitzar la lluita de classes del proletariat i dirigir aquesta lluita, que té com a objectiu final la conquesta del poder polític per part del proletariat i l’organització de la societat comunista.

I ara ens preguntem:

Què han aportat de nou a aquesta doctrina els renovadors que han fet tant d’escàndol reunint-se al voltant del socialista alemany Bernstein? Res de res; us ho puc ben assegurar. No han fet ni un pas en la ciència que ens van deixar Marx i Engels […]. No han fet altra cosa que replegar-se […] i predicar al proletariat, en comptes de la doctrina de la lluita, la de les concessions als enemics del proletariat […].

L’expansió de la Il·lustració

dissabte, 18/09/2010

La Il·lustració es va iniciar en el període 1680-1730 a Anglaterra i les Províncies Unides, i posteriorment va difondre’s a França i algunes regions d’Itàlia i dels Estats alemanys. D’aquesta manera, cap al 1750, aquest corrent de pensament s’havia expandit per bona part d’Europa, esdevenint França el principal centre de difusió del seu ideari.

El focus principal d’aquest reformisme van ser les ciutats portuàries, com Anvers, Londres o Hamburg, i les grans capitals europees del segle XVIII, com París, Viena, Berlín, Sant Petersburg, Madrid o Lisboa. Per contra, el món rural va estar completament allunyat d’aquells nous aires renovadors que portaven els pensadors il·lustrats.

mapa_absolutisme.png

Si bé és innegable que la Il·lustració va ser un fenomen europeu, aviat les idees il·lustrades van estendre’s per molts dels territoris colonials que controlaven les potències europees, especialment per l’Amèrica Llatina, Amèrica del Nord i Austràlia, i serien un dels fonaments de les revolucions que portarien molts d’aquests territoris cap a la independència en els segles XVIII i XIX.

Tanmateix, la Il·lustració és un fenomen plural i divers. Per això, en cada llengua s’anomena a aquest període de manera diferent però predomina la idea de les Llums. Per tant, cada Il·lustració té uns trets específics en el seu marc.

La Il·lustració britànica està marcada per les transformacions polítiques que van viure’s en el segle XVII i el marc geogràfic que abraça aquest moviment ocupa des de Anglaterra i Escòcia a Amèrica del nord. Així, els il·lustrats britànics es van preocupar principalment per qüestions econòmiques i polítiques, però sense ser en cap moment un moviment que s’enfrontés amb el poder polític. A Anglaterra la Il·lustració no serà radical ni anticlerical.

Els referents científics i filosòfics del segle XVII marquen el desenvolupament de la Il·lustració britànica. És per això, que el bressol de la Il·lustració el trobem a Anglaterra amb uns clars referents en el segle XVII com Newton o Locke. Destaca l’aplicació del racionalisme a l’economia, la política i el pensament social amb autors com Hume, Adam Smith, Gibbon o Godwin. La Il·lustració britànica, a més,  va perllongar-se a les seves colònies d’Amèrica del Nord amb personatges com Jefferson o Franklin fundadors dels Estats Units.

D’altra banda, la Il·lustració francesa també estarà marcada pel pensament del segle XVII, especialment per personatges com Descartes. A França la Il·lustració, però, presenta un contrast entre la realitat de la societat de l’Antic Règim i els canvis produïts a la ciència i el pensament.

Per això, els il·lustrats francesos estaran enfrontats amb el poder polític. La majoria es concentraran a París i projectaran els seus pensaments més enllà del seu àmbit geogràfic. A França els antecedents als il·lustrats són Descartes o Pascal. El racionalisme que practicaran els il·lustrats francesos els enfrontarà amb el poder establert (rei i institucions). Les principals figures d’aquest moviment van ser Voltaire, Diderot, Montesquieu, Helvetius o d’Holbach.

Al centre d’Europa, la Il·lustració germànica es donarà en una societat afectada per la Reforma religiosa que va provocar una transformació a la cultura com a cap altre lloc, impulsant la llibertat de pensament individual i el racionalisme. La Il·lustració a l’àmbit germànic, per tant, no és un moviment que renovi les institucions culturals. Tendeix a quedar-se en l’àmbit de les institucions i les elits i és un moviment més aviat moderat.

Alemanya viu una Il·lustració que té una tradició profunda que va arrencar en els segles XVI i XVII amb figures com Leibniz o Pufendorf. És un moviment lligat al mecenatge cultural i no s’enfrontarà amb el poder polític. La Il·lustració germànica serà molt acadèmica i impregnada d’una religiositat marcada. Els autors més destacats són Kant, Wolf o Helder. A finals del segle XVIII hi haurà una prolongació del pensament il·lustrat que influenciarà el pensament del segle XIX. El racionalisme portarà al romanticisme i a plantejaments radicals en el cas alemany.

Itàlia en el segle XVIII no era una unitat política i la fragmentació va condicionar el desenvolupament del pensament il·lustrat. Així, la Il·lustració italiana es desenvoluparà a Milà que era el gran centre cultural vinculat amb els il·lustrats francesos. Aquesta relació amb França farà que els il·lustrats italians participin de la combativitat i el radicalisme. La diversitat i fragmentació italiana, però, farà que l’enfrontament amb el poder no sigui constant. A determinades zones apareixerà de forma anticipada el nou concepte d’estat-nació propi de les societats burgeses. Val a dir que al voltant dels Estats Pontificis la Il·lustració provocarà tensions religioses.

La Il·lustració espanyola no tindrà projecció social. A Espanya aquest serà un moviment que només afectarà a l’àmbit de la cultura i del reformisme polític per activar la situació econòmica i social. És fonamentalment una Il·lustració del funcionariat. A Catalunya, en canvi, trobem alguns il·lustrats en l’àmbit del comerç.

En resum, la Il·lustració espanyola és un moviment tardà (segona meitat del segle XVIII) influenciat per idees importades de l’exterior en el qual els plantejaments radicals passen a la clandestinitat. A més, la Il·lustració oficial difuminarà els continguts originals del moviment. Les principals figures seran Campomanes o Cadalso. Amb la protecció de la monarquia de Carles III es publicarà el diari El Censor.

A l’Europa oriental el cas més representatiu d’Il·lustració és Rússia que importarà el moviment sense que arribi a arrelar profundament. La Il·lustració russa serà cortesana i enllaçarà amb el reformisme de Pere el Gran i Caterina la Gran. Això sí, aquest corrent de pensament donarà lloc al moviment crític del segle XIX.