Entrades amb l'etiqueta ‘Revolucions liberals’

Els orígens de la Revolució americana

dimecres, 22/09/2010

Des del segle XVII i durant el segle XVIII a la costa oriental d’Amèrica del Nord van formar-se tretze colònies angleses (Nova Anglaterra). La Revolució americana és l’esclat del conflicte entre els colons de Nova Anglaterra i la Gran Bretanya, que va culminar amb la independència dels primers i la formació del primer govern fonamentat en les idees d’igualtat i llibertat.

USA_Territorial_Growth_1775.jpg

Aquella gent de parla anglesa, però, tenia en comú poca cosa més que la llengua i els antics costums. En les colònies del nord predominaven els petits propietaris agrícoles que practicaven l’agricultura i la ramaderia de mercat. Hi havia, a més, algunes manufactures i un comerç molt actiu. Les colònies del sud, en canvi, eren més extenses i menys poblades. Practicaven una agricultura de plantació –el tabac, l’arròs i, de vegada cada cop més important, el cotó– amb proliferació d’esclaus africans.

L’organització econòmica i el tipus de societat eren força diferents en cadascuna de les colònies, però, si bé la Guerra dels Set Anys contra França (1756-1763) va afavorir el conflicte entre ells, el comportament de la metròpoli va contribuir a incrementar les relacions i a establir vincles entre les diferents colònies. En un primer acte de rebel·lia, els colons van negar-se a pagar les despeses de la guerra anglo-francesa basant-se en un article de la Declaració de Drets anglesa de 1689 que considerava il·legals els impostos que la Corona pogués exigir sense l’aprovació del Parlament.

D’altra banda, la situació de dependència colonial en alguns d’aquests territoris d’Amèrica del Nord va impulsar a mitjans del segle XVIII un moviment anticolonial que va tenir un doble caràcter: d’una banda, demanaria la independència respecte de la metròpoli, i de l’altre, l’organització política d’acord amb les idees del liberalisme polític. Això és el que va succeir a les tretze colònies angleses a l’est dels Apalatxes, embrió d’un nou Estat destinat a convertir-se en gran potència: els Estats Units d’Amèrica.

Així, al primer lloc on van aplicar-se els principis de la Revolució liberal va ser a les colònies angleses de Nord-Amèrica, on hi havia una nombrosa burgesia il·lustrada animada per les idees d’igualtat, llibertat i tolerància que arribaven des de l’Europa il·lustrada.

Perjudicades per la política econòmica anglesa que havia incrementat els impostos i les taxes que pagaven els habitants de les seves colònies desprès de la finalització del seu conflicte amb França (1763) i havia prohibit que aquestes mantinguessin cap tipus de relació comercial pel seu compte i obrissin noves factories, el 1773, les colònies van revoltar-se per proclamar la seva independència tres anys desprès.

GROWTH1850.JPG

En el vessant polític del conflicte, els colons no estaven disposats a continuar pagant impostos ni a continuar obeint les lleis angleses si no tenien representació en el Parlament de Londres: “impostos sense representació són una mostra de tirania” era la seva denúncia. En definitiva, els colons britànics se sentien com a súbdits maltractats per la corona i per això defensaven el que creien que eren els seus drets fonamentals.

Les tensions entre els interessos econòmics de la monarquia britànica i els colons van augmentar al llarg dels anys seixanta i els primers setanta del segle XVIII. Així, la Stamp Act del 1765, que imposava un gravamen sobre els documents i les publicacions, va haver de ser retirada a causa de les protestes que va desfermar. Igualment, d’altres impostos sobre el paper, el vidre o el plom van ser suprimits.

En canvi, els impostos sobre el te, de gran consum entre els colons, van mantenir-se i, el 1773, el govern anglès va establir les Tea Acts, mitjançant les quals pretenia monopolitzar el comerç del te a través de la Companyia de les Índies Orientals, fet que podia conduir a la ruïna econòmica a molts dels comerciants americans.

En resposta, el desembre de 1773, aquests van decidir atacar els vaixells anglesos carregats de te que estaven ancorats al port de Boston en l’anomenat Boston Tea Party o motí del te de Boston, quan uns joves disfressats d’indis van llançar al mar els carregaments de te de la Companyia. Com a resposta, els britànics van bloquejar el port de la ciutat, van treure tots els drets a la regió de Massachussets i van imposar una elevada multa a tots els seus habitants.

Boston_tea_party.jpg

El setembre de 1774, en un acte de unitat, dotze de les tretze colònies (Geòrgia no va participar) van reunir-se a la ciutat de Filadèlfia per elaborar una llista de greuges contra la metròpoli anglesa. A través d’aquesta reunió, els rebels van crear un Congrés de Representants de les tretze colònies que seria l’artífex de la declaració d’independència (Primer Congrés de Filadèlfia). L’any següent començarien els primers enfrontaments armats.

Ajudats per voluntaris europeus (especialment francesos entusiasmats per les seves idees) i pel propi govern francès (i l’espanyol), els colons americans aconseguirien els seus objectius els 1783 amb la signatura del Tractat de Versalles pel qual la Gran Bretanya reconeixia la seva independència.

Tres dates en la història de la França contemporània: 1848, 1830, 1789

dimecres, 14/07/2010

Extracte de l’obra Fluctuaciones económicas e Historia Social de l’historiador francès Camille-Ernest Labrousse:

Las transformaciones políticas se realizan a pesar de los hombres políticos. Cuando el acontecimiento surge y se convierte en realidad los Gobiernos no creen que sea verdad y el revolucionario medio no lo desea.

Si recordamos las revoluciones de 1848, 1830 y 1789, no hay personaje más tranquilo, la víspera, que Luis Felipe, ni hombre más seguro del provenir que Carlos X en la víspera de las Tres Gloriosas… ¡Y no hablemos de la Corte de Luis XVI entre mayo y julio de 1789!

458833984_9164d33368.jpg

No cabe duda de que se dan muchos tipos de revoluciones. Existen revoluciones populares y pronunciamientos, revoluciones de masas y revoluciones palatinas. La Revolución de 1789 ha sido una revolución de masas. Pero estas pueden ser espontáneas o dirigidas. Las espontáneas las improvisa el ímpetu popular y escapan en mayor o menor medida de la influencia directa de las épocas. Las dirigidas obedecen, por ejemplo, a la influencia decisiva de un partido de masas.

Nada semejante ocurre en 1789. No existe un ejército organizado de la Revolución. Es el levantamiento en masa, voluntario e improvisado. Pero hay muchos tipos a estudiar en las revoluciones de esta naturaleza. Las hay de tipo endógeno y de tipo exógeno. La revolución endógena es la que nace de una situación interior, y sólo de ella, y que sigue libremente su curso hasta su fin. Es el caso de las tres revoluciones francesas.

El año 1789 no ha experimentado la influencia ni de la invasión ni de la ocupación ni de un choque exterior. Se puede establecer la consecuencia de que las revoluciones del primer grupo presentan un mayor carácter social que las del segundo. Estas son más bien de tipo nacional o de tipo mixto, nacional y social.

Prise_de_la_Bastille.jpg

Por último, para realizar una Revolución de las del tipo de 1789, para que las masas se pongan en movimiento, cuando no existe un programa de acción de un gran partido popular ni el choque traumático de la derrota o de la ocupación, la única fuerza suficientemente poderosa será un hecho, un hecho que afecte a las masas: el hecho económico constituye el tipo más perfecto. Existe tensión económica en 1789: dos malas cosechas de cereales. El alza violenta del coste de la vida popular en 1788-1789 la provoca la subida del precio de los granos, cuya fuerza explosiva puede comprenderse si se recuerda que, en el presupuesto popular medio, en el presupuesto del obrero y del peón, los gastos en pan representan entonces, un año con otro, alrededor del 50% de los gastos totales.

Sin embargo, existen crisis económicas decanales, pero no hay revoluciones decenales. Se necesita, para que se constituya esta especie de mezcla explosiva que va a ser la Revolución, que intervengan otros elementos, y, concretamente, es necesario que la crisis económica coincida con la crisis política.

La Declaració d’Independència dels Estats Units

dissabte, 10/07/2010

El Regne Unit tenia tretze colònies a la costa oriental d’Amèrica del Nord. El 4 de juliol de 1776, els habitants de les tretze colònies es van proclamar independents en una Declaració d’Independència redactada per Thomas Jefferson en la qual es proclamava la llibertat de les persones, el dret de rebel·lió contra la tirania i la divisió de poders. A aquesta declaració d’Independència s’hi va afegir la Declaració dels Drets de l’Home de Virgínia. D’aquesta manera s’iniciava una guerra que conduiria a la fundació dels Estats Units d’Amèrica després del Tractat de Versalles de 1783.

Declaration_independence.jpg

Extracte de la Declaració d’Independència dels Estats Units (Filadèlfia, 4 de juliol de 1776):

Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles que l’han lligat a un altre i prendre entre les nacions de la terra el lloc separat i igual que les lleis de la naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, un just respecte al judici de la humanitat exigeix que es declarin les causes que l’impulsen a la separació.

USA_declaration_independence.jpg

Sostenim com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests drets hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; que per garantir aquests drets s’institueixen entre els homes els governs, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan s’esdevingui que una forma de govern es faci destructora d’aquests principis, el poble té dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d’aconseguir la seva seguretat i felicitat.

La prudència, és clar, aconsellarà que es canviï per motius lleus i transitoris governs establerts d’antic; i, en efecte, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a que està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest govern i establir nous resguards  per la seva futura seguretat.

Tal ha estat el sofriment d’aquests colònies; tal és ara la necessitat que les obliga a reformar el seu anterior sistema de govern. La història de l’actual Rei de la Gran Bretanya és una història de repetits greuges i usurpacions, encaminats tots ells cap a l’establiment d’una tirania absoluta sobre aquests estats. Per provar això, sotmetem els fets al judici d’un món imparcial […].

En cada etapa d’aquestes opressions, hem demanat justícia en els termes més humils: a les nostres repetides peticions se’ns ha contestat només amb repetits greuges. Un Príncep, el caràcter del qual, queda assenyalat en cadascun dels actes que defineixen a un tirà, no és digne de ser el governant d’un poble lliure.

Tampoc hem deixat de dirigir-nos als nostres germans britànics. Els hem previngut de temps en temps, de les temptatives del seu poder legislatiu per englobar-nos en una jurisdicció injustificable. Els hem recordat les circumstàncies de la nostra emigració i raure on som. Hem apel·lat al seu innat sentit de justícia i magnanimitat, i els hem conjurat, pels vincles del nostre parentesc a repudiar aquestes usurpacions, les quals interrompran inevitablement les nostres relacions i correspondència. També ells han estat sords a la veu de la justícia i de la consanguinitat.

Hem, doncs, de convenir en la necessitat que estableix la nostra separació i considerar-los, com considerem les altres col·lectivitats humanes: enemics en la guerra i amics en la pau.

Per tant, els Representants dels Estats Units d’Amèrica, convocats en Congrés General, apel·lant al Jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions, en nom i per la l’autoritat del bon poble d’aquestes Colònies, solemnement fem públic i declarem: Que aquestes Colònies Unides, són, i han de ser per dret, Estats Lliures i Independents; que queden lliures de tota lleialtat a la Corona Britànica, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat de la Gran Bretanya queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com Estats Lliures o Independents, tenen ple dret per fer la guerra, concertar la pau, concertar aliances, establir el comerç i efectuar els actes i providències a que tenen dret els Estats Independents.

I en suport d’aquesta Declaració, amb absoluta confiança en al protecció de la Divina Providència, hi invertim la nostra vida, la nostra hisenda i el nostre sagrat honor.