Entrades amb l'etiqueta ‘Revolucions liberals’

La Segona Guerra Carlina: els Matiners

dijous, 30/12/2010

Després de la Primera Guerra Carlina va produir-se un intent per part del carlisme de buscar una resolució pacífica al conflicte a través de la proposta de matrimoni entre el fill del pretendent Carlos V amb Isabel II, solució patrocinada per Balmes i la fracció més dretana dels moderats. Aquest intent, però, va frustrar-se en el moment en que Isabel II va casar-se amb Francesc d’Assís. Per alguns historiadors, tancat el camí de la negociació, només quedava el de la guerra.

DonCarlosVI.jpg

Carles VI, comte de Montemolín i pretenent carlí al tron espanyol

La realitat és que entre la fi de la Primera Guerra Carlina i l’esclat de la Guerra dels Matiners encara van existir partides al Principat, és a dir, el conflicte s’havia tancat en fals. Aquests aixecaments carlins van revitalitzar-se a Catalunya durant el període 1846-1849, donant origen a l’anomenada Guerra dels Matiners, la Segona Guerra Carlina.

Les causes de la segona insurrecció carlina cal cercar-les en el difícil ajustament de la societat catalana a les noves regles que suposava la consolidació de la propietat burgesa al camp i als efectes de la centralització administrativa dels moderats que implicava el retorn de la imposició de les quintes i la implantació dels “consums” que gravaven els productes d’alimentació popular.

La consolidació de les regles de la propietat burgesa al camp, a costa de la propietat comunal camperola, va suposar a tota Europa una causa de malestar i augment de la delinqüència camperola, una transgressió de les noves normes que els camperols interpretaven com a legítima enfront de la nova situació. D’altra banda, la quinta era temuda a Catalunya per tota una sèrie de raons. L’amenaça de que el fill pogués ser quintat portava a moltes famílies a un endeutament ruïnós per tal de redimir-lo o buscar-li un substitut. A més, la quinta era, a més d’un sistema de reclutament militar, una forma d’impost.

Finalment, les causes immediates les trobem en la crisi econòmica dels anys 1846-1848, de base agrària i industrial, que va deixar molta gent sense feina i abocada a la misèria, fet que facilitaria el reclutament de les partides carlines i dels grups de bandolers. La collita de cereals de 1846 i 1847 va ser dolenta i això va traduir-se en una caiguda de les vendes de teixits que es reflectiria en la producció fabril a Catalunya. La minva de la producció a la meitat va comportar un descens de l’ocupació que es veuria agreujada per l’increment del preu del pa com a conseqüència de l’escassetat de grans.

carlisme.jpgAixí, l’agudització de la crisi econòmica va comportar un increment de la delinqüència. Això explica que la Guerra dels Matiners arrelés amb força a Catalunya i que, malgrat els esforços de l’exèrcit, la lluita es perllongués durant més de tres anys. La guerrilla no hagués pogut subsistir sense una certa complicitat de la població, i és que, a més del tradicional aixecament camperol, s’hi va unir la revolta dels sectors urbans a causa del malestar creat per la crisi econòmica.

Els “matiners”, anomenats així perquè les partides de guerrillers rebels iniciaven les seves activitats quan l’exèrcit regular encara descansava, coneixien aquesta situació i van procurar de no destorbar la població civil mentre que aquesta identifiqués l’exèrcit que els perseguia amb el govern que imposava les quintes i els consums i mantenia uns exèrcits que destrossaven els horts i donaven tota mena de molèsties mentre combatien els “matiners”. La guerra s’alimentava del malestar existent al país i amb l’arribada de més soldats per combatre els carlins això no podia solucionar-se. Calia una solució política per part del govern central de Madrid.

Batalla_del_Pasteral.jpg

La guerra va començar amb una acció de partides amb Mossèn Tristany encapçalant un grup que amb prou feines arribava als 300 homes. La seva acció més espectacular va ser l’entrada a Cervera on van saquejar els fons de les oficines públiques i van marxar cridant: “Visca la Constitució i Carles VI!”. Així, els rebels feien costat a la candidatura al tron del segon pretenent carlí, el comte de Montemolín, el fill gran de Carles Maria Isidre, conegut entre els seus seguidors amb el nom de Carles VI.

General_Pavia.jpg

El general Pavía

En els primers moments del conflicte, les forces dels carlins no arribaven a 500 homes, mentre que les de l’exèrcit espanyol dirigit pel capità general Bretón eren de 22.000. Aviat, Bretón seria substituït per Pavía que aconseguirà matar Ros i capturar Mossèn Tristany per després afusellar-lo. Les victòries militars de Pavía, però, eren inútils en una guerra que només podia guanyar-se actuant des del terreny polític. Per això el capità general va pressionar Madrid perquè realitzés una política més contemporaditzadora respecte de Catalunya. La resposta del govern va ser la seva destitució per després tornar-li el càrrec.

Noves circumstàncies van animar els combats a partir de 1848 ja que els ressons de la revolució francesa que va instaurar la Tercera República van tenir conseqüències entre les forces d’esquerres a Catalunya. Pavía, temerós de les conseqüències que podien produir-se, va aturar la quinta i va buscar aturar les conspiracions a Barcelona. Tanmateix, el que no va passar a la ciutat va passar al camp on van començar a aparèixer partides progressistes i republicanes que van actuar en col·laboració amb els carlins encapçalats per Ramon Cabrera.

La guerra rebrotava amb força mentre a Barcelona es formava un comitè revolucionari progressista que prometia l’abolició de quintes i consums i tot un seguit de reformes. Aquest revifament de la guerra va decidir a Narváez a destituir novament a Pavía per enviar a Catalunya a Fernández de Córdoba. També ell va ser ràpidament destituït per retornar el comandament a Pavía, aquest cop proporcionant-li totes les forces necessàries per acabar definitivament amb la guerra.

La detenció a la frontera del pretenent carlí, la derrota militar de les partides carlines, el cansament general per la llarga duració de la lluita i la represa econòmica que va produir-se durant 1849 van posar fi a una insurrecció. Tal i com Pavía havia previst, la guerra civil contra els carlins va acabar-se quan el país va voler ja que era un aixecament que contava amb les simpaties del conjunt de la societat catalana. Tanmateix, la finalització del conflicte no va donar una veritable solució a allò que l’havia provocat.

La crisi dels governs moderats

dimecres, 29/12/2010

Durant la Dècada Moderada, la vida política no va desenvolupar-se a les Corts, sinó al voltant de la cort, on poderosos grups de pressió (les anomenades “camarilles”) van cercar el favor reial o governamental al marge de la vida parlamentària. A més, el restringit nombre de ciutadans amb dret a sufragi impedia als progressistes accedir al poder mitjançant unes eleccions que convidaven al falsejament electoral.

isabell_ii_borbon.jpg

Isabel II

Fins i tot sectors socials que havien donat el seu suport al moderantisme, com la burgesia conservadora catalana, van quedar completament al marge dels centres de poders i van ser incapaços d’aconseguir veure representades les seves posicions, contràries a un model d’Estat tan centralitzat i militaritzat. Aquest sistema no podia complaure els polítics moderats catalans per la seva elementalitat i barroeria, i aquests aviat van separar-se de la disciplina del moderantisme oficial.

D’altra banda, a Catalunya, amb un destacament de més de 40.000 homes, el més nombrós de totes les ciutats espanyoles, l’exèrcit va intervenir directament en la vida ciutadana, esdevenint el principal instrument de repressió i mantenint el territori en una situació d’excepcionalitat permanent. Els moderats catalans, per contra, consideraven que per lluitar contra les idees avançades que van culminar les revolucions europees de 1848 no només es podia comptar amb la repressió de la Guardia Civil, sinó que també s’havia de portar la lluita al camp polític i oferir a les masses populars alguna cosa més que la garrotada.

Juan_Bravo_Murillo.jpg

Juan Bravo Murillo

Així, el 1852-53, quan el govern encapçalat per Bravo Murillo va intentar introduir una reforma constitucional encara més restrictiva del sistema polític (desaparició del règim parlamentari, govern per decret, suspensió indefinida de les corts, restricció del cens electoral, etc.), els conservadors catalans organitzarien una mobilització de protesta amb una reunió al Consell de Cent de l’Ajuntament i la presentació d’un document signat per homes com Martí d’Eixalà, Güell o Duran i Bas. Fins i tot arribarien a muntar una candidatura electoral conjunta amb els progressistes.

Davant de l’oposició que el projecte va aixecar dins del propi moderantisme, al Palau Reial van espantar-se i no van deixar continuar la reforma d’un Bravo Murillo que pretenia donar un cop d’Estat. Així, Bravo Murillo va ser desplaçat del poder, però amb un alt cost ja que aquests fets van accentuar la descomposició interna del partit i van augmentar el descontentament d’àmplies capes socials, cada vegada més marginades de la vida política.

En la mesura en que els conservadors catalans es trobaven en el marc d’una societat capitalista relativament avançada i que havia emprés la industrialització, eren la mena de conservadors que corresponia a aquesta societat, amb una visió del món diferent a la d’un terratinent com Narváez i als projectes de modernització moderats que responien als interessos del grup social agrari dominant a les Corts de Madrid.

Això pot explicar l’escassa influència que tindrien les idees polítiques de Jaume Balmes en la societat catalana. De Balmes només s’han agafat els aspectes crítics amb la revolució, la denúncia de la mentida que implicava la representativitat parlamentària i la corrupta visió que tenia de la política espanyola. Això succeeix perquè Balmes es trobava a l’ala dreta del partit moderat amb Bravo Murillo, mentre que la major part dels moderats catalans es trobaven més aviat a prop de l’ala esquerra dels anomenats “puritans”. Balmes es preocupava especialment per conciliar la societat moderna amb un món rural que tenia la seva pròpia expressió en el carlisme i estava preocupat per uns problemes allunyats dels que tenien els conservadors urbans catalans.

Leopoldo_O'Donnell.jpg

Leopoldo O'Donnell

Així, els conservadors catalans practicarien una política molt independent de la disciplina fixada pels partits a Madrid i molt més lligada als problemes de la societat catalana i a la defensa dels interessos de la classe burgesa al Principat. Aquest és el naixement del “ministerialisme a la catalana”, es a dir, la col·laboració condicionada amb el govern a canvi d’una sèrie de contraprestacions.

L’autoritarisme del govern moderat va comportar l’oposició i l’aixecament dels progressistes, dels demòcrates i d’alguns sectors moderats defraudats amb l’actuació governamental que practicava una política de fets consumats. Així, a finals de juny de 1854, el general O’Donnell, un moderat descontent, va encapçalar un pronunciament a Vicalvaro amb el suport dels moderats crítics i alguns progressistes moderats. Es demanava l’eliminació de la camarilla propera al tron, que es respectessin les lleis, la llibertat de premsa, una rebaixa fiscal, l’autogovern de les províncies i la creació d’una Milícia Nacional.

Espartero.jpg

Baldomero Espartero

El pronunciament de Vicalvaro va concretar els seus objectius en el Manifest del Manzanares (redactat per Cánovas del Castillo) que reclamava l’acompliment de la Constitució, la restauració de la Milícia Nacional, una nova llei electoral, la constitució de noves Corts i la reducció dels impostos. L’aixecament aviat va extendre’s per tot el país amb la incorporació de diferents caps militars i de grups civils sorgits d’entre els progressistes d’esquerra que van sumar-se al pronunciament en diferents ciutats.

Barcelona va ser la primera ciutat que va sublevar-se després de la proclama de O’Donnell davant de la indecisió del capità general que va veure’s desbordat per l’aixecament popular. Al marge de les conspiracions militars, darrera de l’aixecament hi havia una preparació civil amb una junta de progressistes avançats i demòcrates republicans, on hi destacava Estanislau Figueras, i que comptava amb nuclis guerrillers. Davant d’aquest clima revolucionari, a finals de juliol, la reina va haver de recórrer a Espartero i O’Donell que van formar un govern de coalició entre moderats i progressistes donant pas al Bienni Progressista de 1854-1856.

La Dècada Moderada (1844-1854)

dimarts, 28/12/2010

El regnat d’Isabel II s’iniciaria amb l’hegemonia moderada després de l’exili d’Espartero. Per evitar la instauració d’una nova regència, va proclamar-se major d’edat a Isabel II tot i que només tenia 13 anys. Derrocat Espartero, accedia al poder el seu rival conservador el general Ramón María Narváez després de les eleccions de 1844, realitzades sota sufragi censatari, que van donar la majoria parlamentària als moderats.

Isabel II.png

Isabel II

La configuració del règim moderat. La pretensió de Narváez era clausurar l’etapa revolucionària, normalitzar el funcionament de les institucions liberals i crear una legislació bàsica sota la qual estructurar el nou Estat. Aquest havia de fonamentar-se en els principis del liberalisme moderat o doctrinari, en el predomini de l’ordre i de l’autoritat, i combinar la reforma política amb unes fèrries mesures repressives que posessin fi a les expectatives socials i polítiques generades per la dinàmica revolucionària que havia caracteritzat l’anterior etapa.

El règim es va fonamentar en el predomini social de la burgesia terratinent, nascuda de la fusió entre els vells aristòcrates que havien acceptat el liberalisme i la nova burgesia de propietaris rurals. Aquests grups consideraven necessari consolidar un nou ordre que fonamentés les institucions liberals des d’una òptica moderada i que les protegís dels enemics del sistema a dreta (carlins) i esquerra (insurreccions revolucionàries). D’aquesta manera, la corona i una part de l’exèrcit van esdevenir els garants més fidels d’un sistema que no dubtaria a l’hora de falsejar els mecanismes electorals per tal de garantir el triomf del partit del govern.

A Catalunya, el 1844, després dels anys d’agitació social del trienni esparterista, era el moment de deixar la política de banda i tornar a concentrar-se a les tasques quotidianes del treball productiu, l’art i la ciència. Després de l’experiència viscuda en els anys anteriors, la burgesia va acceptar de bona gana que fos el poder central qui controlés l’ordre social a Catalunya, practicant la repressió i mantenint l’estat d’excepció permanent. La universitat va ser depurada i la censura de la premsa esdevingué permanent. Aquesta política d’estat d’excepció permanent, però no podia justificar-se a llarg termini ja que produiria uns costos socials massa elevats i, per això, la pròpia burgesia moderada catalana va buscar decantar la seva pràctica cap a unes fórmules que permetessin assegurar un mínim de concòrdia social.

Ramon_Maria_Narvaez.jpg

Ramón María Narváez

Això resultava difícil en una política espanyola dominada pel partit moderat (que actuava sense cap mena de moderació) i el partit progressista (que era també força moderat) i amb tres personatges clau: Narváez, militar i terratinent que encarnaria el moderantisme immobilista fins 1868 sota l’axioma de governar és resistir; González Bravo, un intrigant i ambiciós trànsfuga de la revolució al moderantisme; i Bravo Murillo, situat encara més a la dreta que els anteriors. En el seu conjunt, la Dècada Moderada suposa una etapa força gris de la història del liberalisme espanyol.

La Constitució de 1845. Quan van arribar al poder, els moderats van fixar unes noves regles del joc reformant el sistema en un sentit retrògrad amb l’aprovació de la Constitució de 1845 que recollia les idees bàsiques del moderantisme. D’aquesta manera, es van suprimir tots aquells elements que podien dificultar a un govern reaccionari legislar en la direcció que li convingués: va establir-se la sobirania conjunta del rei i de les corts, van ampliar-se els poders de l’executiu, van disminuir-se els poders del legislatiu, va restringir-se encara més el dret a vot, i va establir-se un senat no electiu.

La nova Constitució conferia enormes atribucions a la corona, ja que, el partit moderat va propagar que es reforcés el poder monàrquic i l’establiment de la doctrina de la sobirania compartida. Així, a més de la facultat de nomenar ministres, dissoldre les corts i vetar-ne les decisions, li atorgava la facultat de designar el senat, nomenant personalitats rellevants i de la seva confiança.

Els moderats rebutjaven la idea progressista de la sobirania popular. Per a ells, la consolidació i modernització de l’Estat havia d’arribar mitjançant un funcionament extremadament centralitzat de l’administració. Així, els ajuntaments i les diputacions van quedar sotmesos a l’administració central i la Milícia Nacional va ser suprimida. A més, s’atorgava l’exclusivitat a la religió catòlica, que era declarada oficial de l’Estat i s’acordava el manteniment tant del culte com del clergat. Els moderats acceptaven la religió com una necessitat social imprescindible per vigilar la moral pública i, d’aquesta manera, l’Església es convertiria en una arma per controlar el sistema.

IsabelII-constitucion1845.jpg

Isabel II jurant la Constitució de 1845

El text constitucional, mantenia gran part de l’articulat de la Constitució de 1837, sobretot pel que fa a la declaració de drets, però la seva regulació es remetia a lleis posteriors que van ser enormement restrictives amb les llibertats. Així, un decret de 1845 va regular la llibertat d’impremta i va suprimir el jurat per a aquest tipus de delictes, fet que, a la pràctica, comportava el control governamental sobre la premsa i la restricció d’una de les llibertats bàsiques defensades pel liberalisme. Per exemple, per a obtenir el permís per editar un diari era necessari el vistiplau del cap polític de la regió i pagar una alta quantitat de diners.

Finalment, la Llei electoral de 1846 va plantejar la introducció d’un sufragi censatari molt més restringit encara, no superant l’1% de la població. Només tenien dret a vot els majors contribuents de cada localitat i algunes personalitats destacades de la cultura, l’exèrcit, l’administració i l’Església. A més, es va imposar el sistema de districtes uninominals, que afavorien el predomini del vot rural que presumiblement era més conservador, facilitaven la intromissió governamental en les eleccions i convidaven al falsejament electoral. D’aquesta manera s’evitava que arribessin al poder forces alienes a l’oligarquia moderada i els progressistes veien com es tancaven tots els camins per accedir al poder mitjançant les eleccions regulars.

El Concordat amb la Santa Seu. Un dels principals objectius dels governs moderats va ser la millora de les relacions amb l’Església, que en gran part s’havia mostrat contrària al liberalisme i propensa a donar suport al carlisme davant de les reformes progressistes. Per això, la venta de les terres desamortitzades del clergat va ser aturada, els béns que encara no s’havien subhastat van tornar a mans de l’Església i va establir-se un finançament públic per al clergat i pel culte catòlic.

Així va acordar-se un nou Concordat amb el Vaticà el 1851. El papat reconeixia Isabel II com a legítima reina d’Espanya mentre que l’Estat es comprometia al sosteniment de l’Església espanyola, al restabliment dels ordres regulars, a la concessió al clergat d’àmplies competències en ensenyament i al reconeixement del catolicisme com a religió oficial. A partir d’aquest moment, l’Església veuria incrementat el seu poder econòmic i potenciat l’ensenyament religiós, fet que va portar la seva jerarquia a donar suport la nova monarca.

La institucionalització de l’Estat liberal. La feina política essencial dels moderats va consistir en la centralització política, la uniformització i la jerarquització administrativa de l’Estat mitjançant un seguit de lleis i reformes administratives que van donar cos a aquest procés.

Alejandro_Mon.png

Alejandro Mon

En primer lloc, el govern moderat va endegar la necessària reforma fiscal a través de la Llei Santillán-Mon de 1845. La reforma buscava augmentar els ingressos de la hisenda pública racionalitzant el sistema impositiu, centralitzant el cobrament d’impostos en mans de l’Estat i propiciant la contribució directa segons la propietat. Els impostos es van dividir en directes (béns i indústria) i indirectes (gravant les hipoteques, les herències i els articles de consum). Els ingressos indirectes eren potenciats arribant a ser el 60% de la contribució territorial. Això suposava que una quarta part dels sous del treballadors anaven a parar a pagar els impostos derivats dels consums. Aquesta mesura generarà moltes protestes. D’altra banda, el deute públic es consolidava per garantir uns alts interessos per aquelles persones que adquirissin bons de l’Estat.

Per a posar fi a la dispersió de lleis pròpia de l’Antic Règim, es va plantejar la unificació de codis amb l’aprovació del Codi Penal de 1848 i l’elaboració d’un projecte de Codi Civil que, tanmateix, no va ser aprovat fins anys més tard.

També es va endegar la reforma de l’Administració Pública, amb la reorganització dels càrrecs de l’Estat i la creació d’una llei de funcionaris que en regulava l’accés. A més, es va reordenar l’administració territorial, sempre seguint els criteris centralitzadors de la divisió provincial introduïda el 1833, mitjançant l’enfortiment dels governs civils i militars així com de les diputacions provincials.

Ramón_de_Santillán_González.jpg

Ramón de Santillán

Respecte del control del poder municipal, seguint els principis moderats, la Llei d’Administració Local de 1845 va disposar que els alcaldes dels municipis de més de 2.000 habitants i de les capitals de província fossin nomenats per la corona, metre que el governador civil seria l’encarregat de designar els alcaldes dels municipis menors. D’aquesta manera es creava una estructura jerarquitzada i piramidal en la qual cada província depenia d’un poder central resident a Madrid, el Ministeri de la Governació, del qual depenien directament els governadors civils.

Ara bé, el temor que una centralització tan gran ocasionés una eventual revifalla de la insurrecció carlina va propiciar que, pel País Basc i Navarra, es busqués una solució intermèdia en la qüestió foral. Així, un decret de 1844 va acordar el manteniment en aquests territoris dels ajuntaments forals i de les Juntes Generals, tot i que va traslladar les duanes als Pirineus.

D’altra banda, tot i les grans prerrogatives de l’Església en el camp de l’ensenyament, es va establir un sistema nacional d’instrucció pública que regulava els diferents nivells de l’ensenyament (educació elemental, secundària i universitària) i elaborava els plans d’estudi. Aquesta legislació, però, no es completaria fins el 1857 quan va aprovar-se la primera gran llei d’educació espanyola: la Llei Moyano.

Una mesura molt polèmica dels governs moderats va ser l’establiment del sistema de quintes per a regular el reclutament de l’exèrcit. Així, una cinquena part dels habitants que tenien l’edat d’anar a l’exèrcit eren obligats a anar en un sistema arbitrari. Tanmateix, a canvi d’un pagament de diners, l’Estat alliberava els quints de l’obligació d’anar a l’exèrcit, el que va suposar la formació d’un exèrcit de proletaris.

Finalment, seguint els principis d’uniformització, es va dissoldre l’antiga Milícia Nacional, vinculada a les diferents ciutats i províncies, i, el 1844, es va crear la Guàrdia Civil. Aquest seria un cos armat amb finalitats civils, però amb una estructura militar, que es faria càrrec del manteniment de l’ordre públic, sobretot al medi rural. Amb l’aparició de la Guardia Civil, una institució depenent del Ministeri de la Guerra, es garantia la presència de l’Estat a tots els punts del territori espanyol.

Les agrupacions polítiques del liberalisme espanyol del segle XIX: moderats, progressistes i demòcrates

dilluns, 27/12/2010

Els partits polítics que integraven el liberalisme espanyol del segle XIX no eren pas com els entenem actualment. No es tractava de grups compactes i homogenis amb una ideologia i un programa ben definits, sinó que més aviat constituïen agrupacions de personalitats organitzades al voltant d’algun notable, ja fos civil o militar. Més que partits organitzats, eren corrents d’opinió i camarilles, vinculades a partir de les relacions personals o els interessos econòmics, que s’unien per participar en les eleccions amb l’objectiu principal de controlar les diferents parcel·les del poder.

El sistema polític configurat per la Constitució de 1837 va articular-se a través de dos grups polítics, el moderat i el progressista.  La confrontació entre ambdós partits no estava motivada per la seva composició social ja que, tot i la seva heterogeneïtat (grans terratinents, arrendataris i camperols acomodats, financers i comerciants, professionals liberals, alts càrrecs de l’administració, empresaris i industrials catalans, “nous rics” que havien fet fortuna gràcies a la desamortització i l’abastiment dels exèrcits), aquesta no va ser una dificultat per avançar cap a la configuració d’un liberalisme oligàrquic, marginant així a altres forces polítiques i socials subalternes de la burgesia com els demòcrates i els republicans que es formarien a l’esquerra de moderats i progressistes.

Models ideològics i constitucionals comparats de moderats, progressistes i demòcrates:

MODERATS PROGRESSISTES DEMÒCRATES
Sobirania Sobirania compartida: Rei i Corts Corts: Sobirania Nacional Sobirania popular: Corts (democràcia)
Poder Executiu Rei: designa lliurement els ministres i pot dissoldre les Corts Limitació del poder executiu
Poder Legislatiu Corts bicamerals: Senat d’elecció reial Senat elegit per sufragi Corts unicamerals. Diputats retribuïts
Dret de vot Sufragi censatari molt restringit (0,8%) Sufragi censatari més ampli Sufragi universal masculí
Poder municipal i provincial Ajuntaments i Diputacions escollits pel govern Ajuntaments i Diputacions escollits pels veïns o votats pels electors Autonomia dels municipis i províncies que escollen Ajuntaments i Diputacions
Religió Religió Catòlica única Manteniment del culte catòlic Llibertat de religió
Drets i llibertats Drets restringits per les lleis Llibertat de premsa Dret de reunió i associació
Classes que els recolzen Aristocràcia i Alta Burgesia (terratinents i rendistes) Classes mitjanes urbanes (industrials i comerciants) Classes populars
Altres Ordre públic.

Reforçament de la monarquia.

Tractats amb l’Església.

Milícia Nacional.

Lleis desamortitzadores.

Judicis amb jurats.

Legitimitat de la Revolució.

Milícia Nacional.

Judicis amb jurats. Reforma del sistema fiscal.

Intervenció estatal en assistència social i educació pública.

Limitació d’edat per treballar.

Model constitucional Constitució de 1845 Constitució de 1837 Constitució de 1869

Els moderats:

Els moderats eren els antics afrancesats i es definien a si mateixos com a “persones d’ordre”. La seva base social la formaven els terratinents, els propietaris, l’alta burgesia, intel·lectuals conservadors i el comandament de l’exèrcit, així com les restes de la vella noblesa i el clergat. Els seus principals representants van ser Martínez de la Rosa, De Burgos, Floridablanca, Ramon María Narváez i Francisco Bravo Murillo. Les antigues elits van anar integrant-se des de 1832 en el partit moderat, però també formaven part del mateix el gruix de la burgesia industrial catalana i inclús antics liberals exaltats com Alcalá Galiano, Andrés Borrego, Istúriz o Flórez Estrada (desenganyat pel desenvolupament de la desamortització de Mendizábal).

Defensaven el dret a la propietat com a garantia de l’ordre que volien defensar i preservar, per això restringien el sufragi en funció de la riquesa dels electors. Consideraven la llibertat com un bé individual, però hi feien passar per davant els principis d’autoritat i ordre social, de manera que desconfiaven de la participació de les masses en la política, que havia d’estar en mans de la minoria propietària i il·lustrada.

Entenien la sobirania de forma restrictiva, compartida entre les Corts i la monarquia, a la qual li atorgaven amplis poder d’intervenció en la vida política (nomenar ministres, dissoldre les Corts, vetar lleis, etc.), a la vegada que defensaven el bicameralisme perquè la cambra alta (dels pròcers) realitzés una segona lectura moderada i conservadora de les lleis. També es mostraven partidaris de limitar els drets individuals, però especialment els col·lectius com les llibertats de premsa, d’opinió, de reunió i associació. Finalment, defensaven la confessionalitat de l’Estat, atorgaven a l’Església catòlica una gran influència social i representaven, en definitiva, l’opció més clerical del liberalisme.

Els progressistes:

Els progressistes es consideraven a si mateixos com els “defensors de la llibertat”. Escindits del liberalisme conservador en el Trienni Liberal, la seva base social la formaven la mitjana i petita burgesia, l’oficialitat mitjana de l’exèrcit, i les classes populars urbanes (artesans, comercials, professionals liberals, etc.) que tenien com a denominador comú l’esperit de reforma de l’Estat. Entre els seus principals dirigents van destacar Juan Álvarez Mendizabal, Calatrava, Madoz, Almodovar, Baldomero Espartero i Joan Prim.

Defensaven el principi de la sobirania nacional com a font de legitimitat i el predomini del poder legislatiu, les Corts, en el sistema polític com a representants populars, metre que rebutjaven la intervenció de la corona en la vida política per atribuir-li només una funció moderadora. Defensaven la unicameralitat del parlament, però un cop van acceptar la presència d’una cambra alta, demanarien que els seus representants també fossin escollits per sufragi. També eren partidaris d’enfortir els poders locals (ajuntaments electius, Milícia Nacional, etc.) i d’ampliar els drets individuals i col·lectius (llibertat de premsa, llibertat d’opinió, llibertat de religió, etc.). Mantenien el principi del sufragi censatari, però defensaven l’ampliació del cos electoral. Propugnaven la necessitat d’una reforma agrària per posar fi a la propietat vinculada i preconitzaven limitar la influència social de l’Església.

La Unió Liberal:

El 1854, a partir d’una escissió dels moderats, va aparèixer un nou partit polític a Espanya, la Unió Liberal que atrauria cap a les seves files a sectors moderats i a alguns dels membres més conservadors del progressisme. Aquest partit pretenia constituir-se com a opció centrista entre els dos partits clàssics del liberalisme espanyol, però ideològicament no representava pas cap novetat. Així, la Unió Liberal era bàsicament una coalició política amb finalitats de govern que agrupava aquells sectors descontents amb la política practicada pels moderats en el govern. Els seus grans impulsors van ser Leopoldo O’Donnell i Francisco Serrano.

Els demòcrates i els republicans:

El 1849, una escissió dels progressistes va ser l’origen de la constitució formal del Partit Demòcrata. En el seu programa electoral i de formació com a partit es troben, a més de l’ampliació dels drets polítics a tota la població, una sèrie de drets socials. Així, reivindicacions com la sobirania popular, el sufragi universal masculí, la Milícia Nacional, l’abolició del sistema de quintes per al reclutament del servei militar, la reducció de l’exèrcit regular, la simplificació de l’administració central, la generalització de l’educació primària de forma gratuïta i el dret a la llibertat de premsa bastirien el programa dels demòcrates.

La seva força provenia, fonamentalment, de les classes populars urbanes, tot i que la semiclandestinitat en la que havien d’actuar també va abocar-los a una certa relació amb l’obrerisme. La major presència del Partit Demòcrata es localitzava a Catalunya, Madrid i Andalusia, i el període en que van poder actuar públicament amb una major llibertat va ser el Bienni Progressista (1854-1856).

El desprestigi de la monarquia d’Isabel II i l’estat de repressió que afectava als demòcrates va acabar afavorint als sectors més radicals del partit que van participar en intents insurreccionals contra el règim isabelí. A la vegada, amb el pas del temps, el perfil dels demòcrates anirà accentuant el seu caràcter republicà i socialista amb l’aparició de diferents tendències: republicans, demòcrata-progressistes (J.Mª. Orense), socialistes, fourieristes, proudhonians i krausistes (Salmerón). Els republicans, amb un programa polític més social i popular, defensaven la República com a única opció veritablement democràtica.

Del fracàs del progressisme al triomf del liberalisme oligàrquic (1837-1843)

dilluns, 27/12/2010

Un cop aprovada la Constitució de 1837 va quedar configurat un primer sistema de partits espanyol sobre la base dels moderats i els progressistes, que es van alternar en el poder durant el regnat d’Isabel II. Tanmateix, cap a 1837 no es pot donar encara per tancat el procés de revolució liberal a Espanya tot i la importància que va tenir la feina realitzada per les Corts constituents de 1836-1837, ja que l’enfrontament entre els partits moderat i progressista va deixar palesa l’existència de diferents opcions i estratègies polítiques entre les elits liberals que estaven en el poder.

Els moderats al govern (1837-1840). Un cop van aprovar-se les lleis reformistes més importants per part dels governs progressistes i després del gir favorable de la guerra carlista a favor de les tropes isabelines, els moderats van tornar al poder. Així, la política governamental entre 1837 i 1839 va tenir un clar caràcter conservador. Aquests van intentar, sense sortir-se del marc constitucional, desvirtuar els elements més progressistes de la legislació de 1837.

revolucion liberal españa.jpg

Amb aquesta voluntat, el 1840, un cop va finalitzar la guerra carlista, el govern moderat va preparar una llei electoral més restrictiva, va limitar la llei d’impremta i una Llei d’Ajuntaments que buscava sotmetre els governs municipals sota el control conservador i donava a la corona la facultat de nomenar alcaldes de les capitals de província. A més, es va iniciar una legislació que tendia a retornar els béns expropiats al clergat secular així com un projecte de reimplantació del delme.

La Llei d’Ajuntaments, debatuda el 1840 a les Corts, va enfrontar moderats i progressistes ja que aquests defensaven l’elecció directa dels alcaldes. Els moderats tractaven de subordinar els poder locals al poder central i els progressistes creien que l’autonomia municipal era una eina fonamental per aprofundir en les reformes que encara estaven pendents. El suport de la regent a la proposta moderada va provocar a l’oposició progressista que va impulsar un ampli moviment insurreccional. Un cop va aprovar-se la llei municipal a l’estiu de 1840, moltes ciutats van veure com novament es formaven moviments juntistes (especialment a l’Ajuntament de Madrid) que posaven en perill a la monarquia. Cal tenir en compte que Catalunya també va ser clau en la revolta perquè vivia sota una veritable dictadura militar des de 1837.

Maria Cristina, com a única sortida, va haver de recórrer al general Baldomero Espartero, un heroi de la guerra carlina i ben vist des dels sectors progressistes, perquè formés govern i reprimís la sublevació popular. Finalment, Espartero va formar un nou govern i el moviment juntista va imposar l’abdicació de Maria Cristina, donant pas a la regència única del general Espartero el 1841.

regencia espartero.jpg

La regència d’Espartero (1840-1843). La regència d’Espartero va iniciar-se en unes circumstàncies especialment favorables. Les juntes l’havien portat al poder, el tron estava buit i les forces conservadores es trobaven desconcertades i a la defensiva. El regent tenia una gran popularitat i el recolzament dels progressistes, de l’exèrcit, de la milícia nacional, dels administradors locals i dels demòcrates i republicans radicals. Arribat al poder, va dissoldre les juntes revolucionàries i va convocar unes noves eleccions que donarien la majoria parlamentària als progressistes.

Espartero.jpg

Baldomero Espartero

Tot i això, Espartero va tenir durant poc temps el recolzament dels diversos grups que l’havien portat al poder perquè va actuar amb un notable autoritarisme, menystenint les Corts i governant sense més col·laboradors que la seva camarilla de militars afins (els anomenats ayacuchos). Així, l’abolició dels furs bascos va provocar-li l’enemistat del nord del país, mentre els progressistes van anar fraccionant-se en diferents sectors que cada cop li negaven amb més freqüència el suport a Espartero. El regent, a més, va haver de fer front a conspiracions militars que estaven relacionades amb les maniobres realitzades per Maria Cristina des de l’exili mentre els militars aniran guanyant una forta preponderància sobre el poder civil.

Ara bé, el principal conflicte d’aquest període va ser el que va enfrontar a Espartero amb els catalans. Les coses no havien millorat per Catalunya amb els progressistes en el poder, els fabricants estaven descontents per la manca de protecció aranzelària i atemorits perquè el regent estava disposat a facilitar a la indústria anglesa determinats avantatges en el mercat espanyol, fet que perjudicava a la indústria catalana.

Els problemes seriosos van començar amb motiu de la conspiració moderada de 1841 quan va esclatar el moviment centralista a Catalunya amb la formació de la Junta de Vigilància encapçalada per Joan Antoni de Llinàs, personatge respectat per la seva integritat i pel seu caràcter d’aristòcrata defensor de les idees populars. D’ell va sortir la idea de la convocatòria del concurs en que l’Ajuntament de Barcelona premiava una memòria sobre els avantatges de l’enderrocament de les muralles. De l’empenta de la burgesia en moments de crisi industrial sortia un pla com aquest que tenia l’avantatge d’oferir treball als obrers aturats a la vegada que cercava un projecte de futur compatible.

Mentre el capità general de Catalunya, Wan Halen, marxava a Pamplona a fer front a la insurrecció dels partidaris moderats de l’antiga regent, la iniciativa burgesa escapava de les mans de les autoritats i la multitud començava a demanar amb urgència l’enderrocament de la Ciutadella. A finals d’octubre, la Junta de Vigilància va decidir anunciar l’enderrocament de la cortina interior de la fortalesa evocant les víctimes del liberalisme que havien donat la seva vida a aquella presó.

Al seu retorn de Pamplona, Wan Halen portava ordres de reprimir el que havia passat i de fer reconstruir els murs de la fortalesa que havia de continuar servint per a controlar la capital de Catalunya. Espartero va decretar la dissolució de les juntes, però Wan Halen va anar més enllà i va comportar-se amenaçadorament amb la ciutat, declarant l’estat de setge i aprofitant la situació per a dissoldre l’Ajuntament i la Diputació, desarmar els batallons de la Milícia i condemnar els ciutadans a pagar la reconstrucció.

Tot plegat anava creant un creixent clima de malestar. Una Catalunya amb energies renovades i on la indústria creixia i es modernitzava, malgrat les dificultats temporals que estava passant, estava absolutament decidida a tirar endavant per la via de la industrialització i el progrés malgrat que els obstacles seguien existint. Així, la Comissió de Fàbriques va reaparèixer com a entitat pública fent un reglament per a les fàbriques cotoneres. La Junta de Comerç va publicar una representació al regent en que demanava el proteccionisme donant consciència de la via de creixement econòmic global que proposa.

Els treballadors no oblidaven, malgrat les pugnes que quotidianament els enfrontaven amb els fabricants, la condemna per l’ús de teixits estrangers i els milicians argumentaven als espanyols que “Catalunya es una de las capitales de provincia que más contribuyen a las cargas del Estado”. A més, el republicanisme estava començant a agafar força i consciència amb els escrits d’Abdó Terrades primer des de les Hojas Republicanas i després arribant a un públic popular des de El Republicano.

Aquesta efervescència social va fer que amb l’establiment de la quinta o llei de reclutament s’acabessin d’excitar els esperits i el novembre de 1842 comencés la revolta amb un aixecament a Barcelona. La insurrecció de Barcelona contra Espartero seria fortament reprimida amb bombardejos des de Montjuïc per escarmentar la ciutat. Espartero va exigir la rendició incondicional de la ciutat, el desarmament total de la Milícia, l’empresonament i afusellament dels líders de la revolta, el pagament d’una multa, la dissolució de l’Associació de Teixidors i la prohibició de tot diari que no fos el conservador Diario de Barcelona.

bullanga 1842.jpg

La brutal repressió d’Espartero contra Barcelona va suposar que l’oposició regional es reforcés. El regent havia col·locat Catalunya i una bona part del partit progressista en contra seva amb aquestes accions. Així, a partir d’aquest moment, la burgesia catalana s’aproparia cada cop més als moderats, donat pas a una conxorxa a dreta i esquerra amb l’objectiu de treure del poder a un soldat que havia demostrat comptar amb escassíssima capacitat intel·lectual per exercir el govern.

Així, quan el 1843 Espartero va dissoldre les Corts i va rebutjar la llei d’amnistia, va donar-se una nova sublevació generalitzada que va afectar a la majoria del territori espanyol. L’acte final de la revolta va iniciar-se el mes de maig a Reus i dies després es reprenien a Barcelona amb la creació de l’heterogènia Junta Suprema Provisional de Govern de la Província de Barcelona que tenia un projecte polític avançat i coherent per a Catalunya i Espanya i pretenia coordinar-se amb altres Juntes que s’estaven formant arreu de l’Estat.

Reclamacions del moviment centralista:

  • Eliminació de la partida del pressupost destinat a la casa reial fins que no s’amortitzés el deute públic.
  • Exigència que la regent Maria Cristina rendís comptes de la seva gestió.
  • Supressió dels caps polítics, les atribucions dels quals passarien a les diputacions provincials.
  • Reducció de l’exèrcit a 50.000 homes destinats exclusivament a la guarnició de les fronteres.
  • Llibertat religiosa i retirada de la subvenció governamental a qualsevol culte o clerecia.
  • Incompatibilitat de la condició de diputat i la de funcionari públic fins dos anys després d’abandonar l’acta de diputat.
  • Llibertat de producció i venda de la sal.
  • Contribucions sobre articles de luxe i sumptuaris.
  • Prohibició de les imposicions sobre els articles de primera necessitat.
  • Revisió de tots els contractes realitzats pels ministres des de 1833.
  • Enderrocament de les muralles, forts i Ciutadella de Barcelona i desmantellament de Montjuïc.
  • Establiment a Catalunya d’un asil per a treballadors vells o invàlids.
  • Subsistència només dels censos i les senyories que tinguin el seu dret justificat per una escriptura d’atorgament.
  • Llibertats bàsiques.
  • Despolitització del nomenament i cessament de funcionaris.
Leopoldo_O'Donnell.jpg

Leopoldo O’Donnell

Els moderats van aprofitar l’avinentesa per protagonitzar un seguit de conspiracions, encapçalades pels generals Ramón María Narváez i Leopoldo O’Donnell. Davant aquesta situació, el govern d’Espartero va caure el 1843 i aquest va marxar cap a l’exili francès. La constitució d’un nou govern progressista no va acabar, però, amb la insurrecció a Catalunya. Els revoltats, organitzats al voltant de la Junta, van negar-se a dissoldre’s i abandonar les armes, provocant la divisió dels grups socials catalans.

D’aquesta manera, els fabricants, comerciants i gran part dels progressistes van espantar-se davant la dimensió de la revolta i van intentar aturar-la, fent que l’ampli projecte polític del moviment centralista fracassés. Aleshores, els sectors populars van radicalitzar-se i van promoure la revolta de la Jamància en el seu combat per construir una Espanya moderna, progressiva i més igualitària des de Catalunya, una revolta que va ser l’inici d’una transformació política i, entre setembre i novembre de 1843, va estendre’s des de Barcelona a d’altres ciutats catalanes.

Bona part de les classes benestants de Barcelona van abandonar la ciutat mentre el general Prim, un militar progressista, encapçalava la repressió de la revolta un cop que els seus missatges apaivagadors no trobessin resposta. Prim va tornar a bombardejar la ciutat de Barcelona, tal i com havia fet Espartero, amb la col·laboració de la major part de la burgesia industrial catalana, de terratinents i d’industrials, que va proporcionar recursos per esclafar una revolta que ja estava anant molt més enllà dels seus gustos. El que més angoixava la burgesia catalana era el fet que no es trobava enfront d’una simple bullanga, sinó que la cosa amenaçava amb una revolució al barrejar-se alguns membres de la pròpia burgesia amb les capes populars.

Així, un cop sufocada la revolta i derrotat el moviment, per tal de no haver de nomenar un tercer regent, les Corts van decidir avançar la majoria d’edat d’Isabel II i la van proclamar reina als tretze anys el novembre de 1843. S’iniciava el temps dels moderats.

El desmantellament de l’Antic Règim i el procés constituent (1836-1837)

divendres, 24/12/2010

En el curt període de temps que va de l’agost de 1836 a les darreries de 1837, els progressistes van assumir la tasca de desmantellar les institucions de l’Antic Règim i d’implantar un sistema econòmic liberal, constitucional i de monarquia parlamentària que realitzés la reforma política, econòmica i social que desmantellaria definitivament l’Antic Règim en plena guerra civil amb el carlisme.

Calatrava.jpg

José María Calatrava

La fi de l’Antic Règim. Una de les seves primeres actuacions dels progressistes un cop van ser en el poder va ser l’anomenada reforma agrària liberal, que consagrava els principis de la propietat privada i la lliure disponibilitat de la terra. Aquesta reforma es va dur a terme el 1837 a partir de tres grans mesures: la dissolució del règim senyorial, la desvinculació patrimonial i la desamortització.

La dissolució del règim senyorial, ja iniciada a les Corts de Cadis, va implicar la pèrdua de les atribucions jurisdiccionals dels senyors, malgrat que van mantenir la propietat de les terres que els pagesos no van poder acreditar com a pròpies. Així, l’antic senyor va esdevenir el nou propietari agrari i molts pagesos van passar a la condició d’arrendataris o jornalers. La noblesa va veure’s consolidada i no va perdre capital ni propietats, a més va poder ampliar la seva riquesa adquirint les terres de l’Església i comprant terres als pagesos propietaris. Així es convertien en propietaris capitalistes.

D’altra banda, la desvinculació patrimonial (supressió de primogenitures, fideïcomisos, etc.) va significar la fi dels patrimonis units obligatòriament i a perpetuïtat a una família o institució, així que els seus propietaris finalment van ser lliures per poder vendre’ls sense cap mena de traves en el mercat o repartir-los en herència. Així, la noblesa va guanyar la possibilitat de vendre terres com a nova font d’ingressos, mentre que la petita noblesa (amb poques terres per vendre) va ser la més afectada ja que la seva principal font d’ingressos era l’explotació dels pagesos i, per això, va passar a formar part de la base social del carlisme.

Juan_Álvarez_Mendizabal.jpg

Juan Álvarez Mendizábal

La desamortització havia estat un element recorrent en la política espanyola, des dels governs de Godoy, com a mitjà per aconseguir recursos per a l’Estat a través de la venda de terres que estaven amortitzades en mans de l’Església i els ajuntaments. Mendizábal, l’any 1836, va decretar la dissolució dels ordres religiosos (amb l’excepció d’algunes beneficències com les dedicades a l’ensenyament i a l’assistència hospitalària), la incautació del patrimoni de les comunitats afectades i la seva renda per recaptar fons per a l’Estat. Amb aquestes mesures buscava capital per finançar l’exèrcit liberal, recuperar vals de deute públic i reduir el greu dèficit pressupostari de l’Estat, fomentar la industrialització, la producció d’excedents agraris per abastir les ciutats i la formació d’un mercat en el món agrari per donar sortida als productes industrials.

Els béns desamortitzats, convertits en béns nacionals, van posar-se a la venda mitjançant una subhasta pública, a la qual van poder accedir tots els particulars interessats en la compra. Tanmateix, la majoria de les terres van perdre part del seu valor pecuniari per l’excés de quantitat a la venda en poc temps Les terres podien comprar-se pagant en metàl·lic o a canvi de títols de deute públic (que es trobaven molt depreciats en el seu valor nominal). L’Estat no va recaptar tots els diners que esperava, però els nous compradors van esdevenir un ferm suport social de cara al triomf del liberalisme a Espanya. En un termini més llarg, es suposava que les mesures havien de fomentar el desenvolupament de l’agricultura, perquè la terra passaria a uns propietaris més emprenedors i disposats a introduir millores en les formes de conreu.

la-desamortizacion-de-mendizabal.jpg

D’aquesta manera, el camperolat no va poder accedir a la compra de terres per convertir-se en propietaris. No van sorgir ni capitals, ni excedents de mà d’obra, ni va millorar-se el sistema d’explotació de la terra, ni va articular-se un mercat. En definitiva, la reforma agrària no es va produir perquè només va haver-hi un canvi de mans en la propietat de la terra. Així, la situació del camperolat va empitjorar perquè hi havia més terres en conreu el que va fer augmentar la producció però no millorava ni el rendiment de les terres ni el nivell de desenvolupament tècnic. A més, amb la desaparició de les terres comunals (boscos, pastures i conreus) la subsistència dels camperols va empitjorar i molts jornalers van patir un procés de proletarització. Per això, cada cop que es donés una crisi al camp es produirien rebel·lions camperoles espontànies.

Juntament amb l’abolició del règim senyorial i la transformació jurídica del règim de propietat, un seguit de mesures legislatives encaminades a la potenciació del lliure funcionament del mercat van completar el marc de liberalització de l’economia (abolició dels privilegis de la Mesta, llibertat d’arrendaments agraris, llibertat de preus, llibertat d’emmagatzematge, etc.). Finalment, l’abolició dels privilegis gremials, el reconeixement de la llibertat d’indústria i de comerç, l’eliminació de les duanes interiors, així com l’abolició dels delmes eclesiàstics, van completar el nou marc jurídic amb el qual s’implantava el liberalisme econòmic al país.

En aquest marc, la indústria catalana no trobarà un mercat interior que li permeti donar sortida als seus productes i reclamarà mesures proteccionistes des de l’Estat. En canvi, la resta del país no voldrà aquesta política proteccionista i apostarà pel lliurecanvisme per donar sortida als productes agraris com l’oli.

La Constitució de 1837. El govern progressista va convocar unes corts extraordinàries per redactar un nou text constitucional que adaptés la Constitució de Cadis als nous temps. el text, aprovat el juny de 1837, era breu i deixava espai per a una sèrie de qüestions que es regularien posteriorment mitjançant les lleis orgàniques (com la llei electoral, la llei d’impremta o la regulació del règim dels ajuntaments) amb la finalitat de fixar un text estable que podia ser acceptat tant per progressistes com per moderats perquè poguessin governar totes les fraccions del liberalisme espanyol.

alegoria constitucion 1837.jpgLa reforma de la Constitució plantejada pels progressistes tenia com a objectiu la consecució d’un sistema representatiu que garantís la seguretat individual i que a la vegada fos compatible amb un canvi social. Així, la Constitució de 1837 proclamava alguns dels principis bàsics del progressisme: la sobirania nacional, una àmplia declaració de drets ciutadans (llibertat de premsa, llibertat d’opinió, llibertat d’associació, etc.), la divisió de poders i l’absència de confessionalitat de l’Estat, tot i que els clergues serien considerats com a funcionaris de l’Estat.

D’altra banda, el text constitucional també recollia alguns elements moderats ja que es basava novament en la prerrogativa monàrquica i concedia al parlament un paper restringit: establia dues cambres col·legisladores, el Congrés i el Senat, aquesta darrera cambra no electiva i designada directament per la monarquia, i atorgava amplis poders a la corona (veto de lleis, dissolució del Parlament, facultat de nomenar i destituir els ministres, etc.). A més, com que la desamortització i la supressió del delme eclesiàstic havien deixat el clergat sense part del seu patrimoni i havien liquidat una de les seves fonts de finançament tradicionals, la Constitució recollia el compromís Estatal de finançar el culte catòlic com a mecanisme moderat per a garantir la confessionalitat de l’Estat.

Amb l’aprovació d’altres lleis es culminaria l’entramat jurídic constitucional. Així, la Llei d’impremta (1836) va fer desaparèixer la censura prèvia i la Llei electoral (1837) va fixar un sistema de sufragi censatari extraordinàriament restringit i vinculat a la propietat, que tot i això ampliava el cens electoral del 0,15% de l’Estatut Reial al 2,4%. D’aquesta manera, passaven a tenir dret a vot els espanyols majors de 25 anys que paguessin un mínim de 200 rals de contribució directa, el que suposava que només podien votar 1 de cada 45 espanyols (uns 250.000). Finalment, els poders locals i provincials serien escollits pels veïns segons els principis progressistes i es va enfortir la milícia urbana, tot i que els moderats volien que els ajuntaments fossin designats pel rei o el cap polític (governador civil).

El temps de les bullangues

divendres, 24/12/2010

A Catalunya, el problema més greu era la guerra contra els carlins que estava repercutint en les classes populars urbanes que havien de combatre lluny de casa i jugar-se la vida mentre, com a treballadors, experimentaven la crisi que comportava l’aturada del comerç. A tot això, el govern no semblava tenir cap preocupació per controlar els col·laboradors dels carlins a les ciutats i estava obsessionat per la por als revolucionaris. Els liberals eren vigilats i perseguits, jugant-se la vida, mentre als caps militars semblava que no els importava la guerra.

Els aldarulls o bullangues es van iniciar a la ciutat de Reus quan la mort de cinc membres de la milícia urbana a les mans d’un grup de guerrillers carlins (entre els quals hi havia frares) i la crucifixió d’una de les víctimes va desencadenar l’incendi dels convents dels franciscans i les carmelites i l’assassinat d’una vintena de religiosos.

plaça del torin 1835.jpgTres dies més tard, els successos es repetien a Barcelona. Les capes populars que suportaven el pes de la guerra contra els carlins i que tenien clar que bona part dels frares donava suport l’enemic van esclatar després d’una mala corrida de toros a la Plaça de la Barceloneta. La gent, irada per la mala qualitat dels toros, va arrencar cadires, va lligar amb una corda l’animal i, després de matar-lo a cops, se’l van endur arrossegant-lo Rambla amunt. Posteriorment, un grup de gent aplegada entre el pla de Comèdies i la Boqueria va iniciar els incendis dels convents barcelonins. En total, van morir setze membres del clergat regular.

Els liberals, descontents amb el règim d’Estatut Reial, van deixar fer pensant que aquesta explosió de malestar popular podia resultar útil per accelerar l’evolució política en un sentit avançat. Llauder va amenaçar amb càstigs els culpables i va inspirar una nota a El Vapor on es deia que s’havia preparat un assalt contra les fàbriques que les autoritats havien impedit. Això va espantar la burgesia conservadora, però va irritar els liberals més radicals i va contribuir a la politització de les capes populars.

incendi fabrica bonaplata.jpgUn nou moviment de bullanga va adreçar-se ara contra les autoritats militars ja que el general Bassa acudia en una actitud provocadora a castigar els barcelonins. Bassa va ser assassinat per un grup d’assaltants i llançat daltabaix del balcó sense que la milícia ni la tropa fessin res per evitar-lo. El cadàver va ser arrossegat i cremat posteriorment a costat de la destrucció de l’estàtua de Ferran VII i la crema de les casetes burots i de la fàbrica Bonaplata.

La crema del vapor Bonaplata va ser un acte de ludisme en un període en que la persistència de la guerra carlina creava dificultats de treball. Aquest fet revelava que els burgesos no podien controlar les masses populars amb la facilitat que havien cregut quan van estimular la seva agitació o l’havien tolerada mentre les seves accions respectaven la seva propietat. La crema del Vapor faria néixer el temor a les masses descontrolades, apartaria els més tebis de l’acció revolucionària i donaria lloc a que l’autoritat actués sense contemplacions.

incendi convent carme 1835.jpgEls resultats polítics de les primeres bullangues barcelonines, però, serien pràcticament nuls. L’agost va formar-se a Barcelona una Junta integrada per funcionaris civils i militars i per cinc delegats del poble (liberals avançats). Posteriorment, la Junta seria reemplaçada per una altra de representants elegits indirectament per la totalitat de la població, però amb un pes superior de les classes propietàries i menor dels elements populars i que havia de recuperar la normalitat.

Aquesta Junta es transformaria en la Junta Provisional Governativa del Principat de Catalunya i aconseguí el retorn de la universitat a Barcelona i el nomenament d’Espoz y Mina com a capità general de Catalunya. Després del nomenament de Mina la Junta va dissoldre’s. El seu èxit més important va ser evitar l’amenaça d’una revolta en aquest període de gran agitació social.

La següent bullanga es produiria el desembre per la publicació d’un comunicat de Mina que explicava que un presoner escapat assegurava que els carlins assetjats havien afusellat 33 presoners liberals, violant totes les lleis de guerra. La notícia era falsa, però versemblant i va provocar una indignació generalitzada que va donar lloc a la represàlia contra els presoners carlins de la Ciutadella.

Els liberals radicals aprofitarien la mobilització popular per tal d’assolir algun resultat polític, però el moviment novament acabaria amb la derrota i la frustració dels revoltats i amb tot un seguit de liberals avançats van ser desterrats a Canàries. El que les bullangues barcelonines no havien aconseguit al gener arribaria després del Motín de la Granja i l’extensió del moviment per tota Espanya durant l’estiu.

De l’Estatut Reial al moviment revolucionari (1833-1836)

dijous, 23/12/2010

L’onada liberal que va recórrer Europa com a resultat dels esdeveniments francesos de 1830 també va manifestar-se a Espanya arran de la malaltia i mort de Ferran VII, això sí en una societat fracturada entre liberals i carlins. D’aquesta manera, en paral·lel a la Primera Guerra Carlina va donar-se la confrontació entre liberalisme i absolutisme. S’iniciava un període de revolució i canvi. A Catalunya, els anys que transcorren entre la fi de l’absolutisme i el primer intent de revolta democràtica a Catalunya són els més difícils d’interpretar de la nostra història contemporània.

María_Cristina_de_Borbón.jpg

Maria Cristina de Borbó

En el seu testament, Ferran VII havia previst la constitució d’un Consell de Govern per tal d’assessorar la regent Maria Cristina. El Consell, presidit per Francisco Cea Bermúdez, estava integrat majoritàriament per absolutistes moderats que tenien l’objectiu d’arribar a un pacte amb els carlins.

El nou gabinet va proclamar-se com a defensor de l’absolutisme alhora que proposava algunes tímides reformes administratives que no modificaven res d’essencial del sistema polític vigent. Pràcticament, l’única reforma que va endegar aquest govern va ser la nova divisió provincial d’Espanya, promoguda per Javier de Burgos, que intentava avançar cap a la unitat administrativa i posar fi a l’administració local de l’Antic Règim, caracteritzada per la manca d’uniformitat i la interferència de poders. Així, el 1833, Espanya va quedar dividida en 49 províncies.

El canvi de les velles a les noves formes de societat va esdevenir de forma accelerada i era necessari reajustar tot l’edifici de la societat per adaptar-lo a les exigències del desenvolupament capitalista. La mort de Ferran VII havia creat una esperança entre els liberals catalans que trigaria a fer-se realitat.

El personatge que millor encarna aquest projecte polític és el marqués de Miraflores que va ser ajudat per les pretensions dels capitans generals de Castella i Catalunya i de potències com França o Anglaterra. Miraflores va demanar a la regent que busqués el suport de les classes propietàries per fer front a l’autèntica amenaça revolucionària, que no era la dels vells liberals, sinó la dels voluntaris reialistes. Així, Miraflores apostava per afavorir la formació d’un partit moderat que no fos ni liberal ni absolutista i que integraria unes Corts on totes les aristocràcies fossin representades. Un pas d’aquesta naturalesa acompanyat d’una carta atorgada hauria pogut satisfer el país, però la regent no va atrevir-se i va mantenir encara uns mesos a l’equip de govern absolutista il·lustrat de Ferran VII.

Però, davant la insurrecció carlina, el tron isabelí va començar a trontollar. Els sectors absolutistes, malgrat els esforços per atreure’ls, eren completament contraris a Isabel. A més, l’immobilisme del govern de Cea Bermúdez impossibilitava el recolzament dels liberals que reclamaven la reforma de l’Estat absolut a la causa isabelina. La societat espanyola demanava canvis i a Catalunya els liberals s’impacientaven al veure la lentitud dels canvis i la llibertat amb que semblava que podien conspirar els carlins.

Aleshores, alguns assessors reials van convèncer la regent de la necessitat de nomenar un nou govern capaç d’aconseguir l’adhesió dels liberals, que arribats a aquest punt eren uns aliats indispensables per guanyar la guerra. Per a presidir aquest nou govern la regent va escollir Francisco Martínez de la Rosa, un liberal moderat que va iniciar unes primeres reformes molt limitades.

estatuto_real.jpgLa seva proposta va ser la promulgació, el 1834, d’un Estatut Reial, que no era ni una Constitució, ni tan sols una carta atorgada, sinó només un conjunt de regles per convocar unes Corts que continuaven sent les mateixes que en l’Antic Règim, però lleugerament adaptades als nous temps. Així,  amb un estament de pròcers (integrat per nobles, bisbes i notables de designació reial que serien membres vitalicis) i un de procuradors electiu (s’havia d’acreditar una renda mínima de 12.000 rals, el que suposava ser extremadament ric per ser elegit per sufragi indirecte i censatari).

El caràcter moderat de l’Estatut Reial de 1834 partia de la doble sobirania entre el monarca i les Corts. Així, l’Estatut Reial marcava que el monarca podia convocar i dissoldre les Corts quan ho considerés i aquestes no tindrien més dret digne de menció que el de votar els impostos ja que en els altres terrenys serien un organisme simplement consultiu. El nou model no donava, a més, cap solució de compromís en el cas que es produís un conflicte entre el monarca i les Corts. D’altra banda, amb el sufragi censatari restringit la corona s’evitava la presència de representants populars escollits lliurement per la representació popular en la presa de decisions polítiques, per tant la reforma política abandonava el principi de la sobirania popular i no suposava que s’aprovessin una sèrie de drets civils per a la població.

Aquest sistema falsament parlamentari era insuficient i no podia satisfer ni els moderats ni els radicals (que també veien impediments per la reconstrucció de la Milícia). El sufragi censatari deixava exclosa a la major part de la població de la participació política i les competències de la corona garantien la seva supremacia en els sistema.

regencia maria cristina cortes.jpgLa divisió que s’havia produït en les seves files durant el Trienni Liberal va consolidar-se donant lloc a l’aparició de dues grans tendències polítiques que dominarien la vida política espanyola en els següents decennis. Així, el liberalisme moderat es mantindria al costat de la corona, mentre que els progressistes van manifestar el seu descontentament i la seva intenció de lluitar per imposar un veritable sistema liberal. La corona, temorosa dels progressistes, va donar suport als moderats i va maniobrar per a mantenir-los en el poder tot i els constants canvis de govern (Toreno, Istúriz, etc.) i l’evidència que el procés de reforma des de dalt de l’última etapa absolutista havia fracassat.

bullangues.JPGEls progressistes tenien la seva força en el domini del moviment popular i en una forta influència en la Milícia Nacional. A l’estiu de 1835 van situar-se al capdavant d’una onada de revoltes populars contra aquells que consideraven propers al carlisme, fonamentalment el clergat i les autoritats que no impulsaven reformes per guanyar la guerra. El moviment anticlerical va ser molt actiu (el degüello de los frailes), especialment quan una epidèmia de còlera va fer que s’acusés al clergat d’enverinar les fonts de Madrid donant lloc a la crema de convents i a l’assassinat de 70 frares. L’atac a l’Església es un símptoma de rebuig pel suport que aquests donaven al bàndol carlista defensor de l’absolutisme.

A Catalunya, els aldarulls o bullangues es van iniciar a la ciutat de Reus i molt aviat es van estendre a Barcelona, on les classes populars van protagonitzar accions violentes: l’assassinat del general Bassa, la crema de nombrosos convents, i l’incendi de fàbriques com el vapor Bonaplata. La situació va culminar, com a moltes ciutats, amb la formació d’una Junta que a la pràctica va assumir durant setmanes el govern del Principat.

Juan_Alvarez_Mendizabal.jpg

Juan Álvarez Mendizábal

La revolta s’estava radicalitzant. Així, entre 1835-36 van formar-se Juntes Provincials per reconduir la protesta general. La majoria d’aquestes Juntes van redactar proclames amb les seves demandes: reunió de Corts, llibertat de premsa, nova llei electoral, extinció del clergat regular, reorganització de la Milícia Nacional i lleva de 200.000 homes per plantar cara a la guerra.

Les protestes populars organitzades pels progressistes i la necessitat d’aconseguir suports socials i recursos financers contra el carlisme van forçar la corona  a acceptar la formació d’un govern progressista que iniciés un profund procés de reformes. Així, el setembre de 1835, Maria Cristina va encarregar la formació de govern al liberal progressista Juan Álvarez Mendizábal. Aquest era l’última esperança de la monarquia. Per això, va desarticular les Juntes Provincials, va iniciar ràpidament la reforma de l’Estatut Reial i va prendre mesures per aconseguir els recursos financers necessaris per organitzar i armar un exèrcit contra el carlisme.

Mendizabal planejava la transició dels sistema constitucional moderat cap a un sistema plenament parlamentari que garantís els drets civils. Però govern de Mendizabal no va durar més de set mesos ja que quan va decretar la desamortització dels béns del clergat per a sanejar la hisenda pública, l’estiu de 1836, els privilegiats van instar Maria Cristina perquè el destituís.

motin granja.jpgCom a resposta al nomenament d’Istúriz com a nou president del govern, a moltes ciutats van esclatar revoltes a favor del restabliment de la Constitució de 1812 i va tenir lloc la insurrecció dels sergents de la guarnició de La Granja, la residència d’estiu on es trobava la regent. Davant les pressions, Maria Cristina va restablir la Constitució de Cadis i va lliurar el poder al progressista José María Calatrava, que va proposar Mendizábal com a Ministre d’Hisenda. El triomf revolucionari va suposar el definitiu trencament en el si del liberalisme i permetia la reorientació de la política militar, d’hisenda i d’ordre públic, a més de l’inici de les reformes que corresponien al projecte liberal. Ara, després de la revolució, l’acció política havia de girar la vista cap a l’acció legal ajustada al nou dret.

El Trienni Liberal (1820-1823)

dimecres, 15/12/2010

Com a conseqüència de la repressió contra els liberals i, especialment, per l’existència d’un important nucli liberal en el si de l’exèrcit espanyol, a més de la ineficàcia mostrada pels successius ministres de Ferran VII davant la crisi econòmica i d’Hisenda que patia el país, l’1 de gener de 1820 el coronel Rafael del Riego, cap de les forces que havien de sufocar les sublevacions americanes i constitucionalista convençut, es va aixecar a Cabezas de San Juan en un pronunciamiento contra Ferran VII i va recórrer Andalusia proclamant la Constitució de 1812.

Rafael_Riego.jpg

Rafael del Riego

La rebel·lió de les tropes va ser el resultat de la suma de factors provocats per la crisi del país i el fracàs de l’Estat absolutista, però el propi Riego pensava que la sublevació havia fracassat quan només li quedaven uns 50 homes desmoralitzats i cansats després del seu recorregut per Andalusia proclamant la Constitució i va dissoldre la partida. Sense que ell ho sabés, aquesta vegada el pronunciament havia tingut resposta i La Corunya, Múrcia, Saragossa, Tarragona, Pamplona, Barcelona i Cadis van anar sumant-se a la insurrecció. Finalment, a Madrid van esclatar una sèrie d’aldarulls als carrers que va precipitar l’èxit del pronunciament.

A Catalunya, el primer pas va donar-lo la ciutat de Tarragona i dos dies després esclatava la revolució a Barcelona quan va començar a aplegar-se gent a la Plaça de Palau on residia el capità general Castaños que, espantat va sortir al balcó i va fer un simulacre de jurament de la Constitució. L’únic acte violent d’aquell dia a Barcelona va donar-se contra la casa de la Inquisició que va ser la víctima d’una revolució que tenia tot l’aire d’una festa i que seria seguida de l’acceptació pacífica per part de les autoritats del vell règim.

La passivitat de l’exèrcit, l’acció dels liberals a les principals ciutats espanyoles i la neutralitat dels pagesos van obligar Ferran VII a acceptar la Constitució el 10 de març. El triomf del pronunciamiento va suposar l’aplicació de la Constitució de Cadis, fet que va comportar la formació d’un nou govern que va proclamar una amnistia que va permetre el retorn dels liberals i la convocatòria de Corts. La constitució havia estat imposada al monarca en un exercici de sobirania nacional i el règim liberal s’havia imposat sense gaire violència, el que suposaria un model revolucionari per a la resta d’Europa.

Fernando_VII_jura_la_constitucion.pngEls resultats electorals van donar una àmplia majoria als diputats liberals que van iniciar ràpidament una àmplia obra legislativa. D’aquesta manera, la implantació del nou règim liberal va permetre que, per primer cop, el liberalisme accedís al poder, ja que les Corts de Cadis havien estat una experiència més teòrica que pràctica tot i la seva important transcendència. L’any 1820 va ser el més important per aquesta acció reformadora perquè encara no hi havia intents seriosos de resistència per part dels partidaris de l’absolutisme, els governs no havien mostrat els límits del seu reformisme i no s’havia produït l’escissió dels liberals entre moderats i exaltats.

Així, va restaurar-se bona part de les reformes de Cadis, com la llibertat d’indústria, la liberalització dels intercanvis comercials, l’abolició dels gremis, la supressió de les senyories jurisdiccionals i de les primogenitures, així com la venda de terres dels monestirs. D’altra banda, van establir la disminució del delme i reformes en el sistema fiscal, el codi penal i l’exèrcit. Finalment, van iniciar la modernització política i administrativa del país: es van formar ajuntaments i diputacions electius i es va desenvolupar la Milícia Nacional, la gran força popular del règim com a cos armat de voluntaris, format per les classes mitjanes urbanes, amb la finalitat de garantir l’ordre i de defensar les reformes constitucionals. Tot això a la vegada que es prenen mesures per alleujar problemes concrets de la població (per exemple, la prohibició d’importar gra i farina estrangers).

Amb la seva acció, els dirigents del Trienni pensaven posar fi al règim senyorial, impulsar la liberalització de la indústria i del comerç, i ajudar al desenvolupament de la burgesia comercial i industrial. Aquestes reformes connectaven amb les aspiracions que a Catalunya representaven àmplies capes socials urbanes, identificades amb un projecte reformador i modernitzador.

Calia que el govern liberal no augmentés la pressió tributària, cosa que obligava a cercar els recursos necessaris per sortir de la crisi a que havia portat l’absolutisme en una política d’emprèstits exteriors amb l’esperança de recuperar la solvència del país mitjançant la desamortització eclesiàstica. D’aquesta manera, la desamortització no era entesa com una reforma agrària que hagués de donar terra al camperolat, sinó com un mètode per a fer avançar el desenvolupament capitalista al camp i, a la vegada, donés recursos per a la hisenda estatal. Uns mecanismes de creixement econòmic afavorits per la transferència de les terres eclesiàstiques a mans més actives havien d’afavorir un creixement de la riquesa que fes augmentar de forma natural les contribucions i permetés fonamentar una hisenda sòlida i pròspera.

trienni-liberal.jpg

Però, el pla econòmic liberal subestimava les dificultats que les economies camperoles familiars tindrien per adaptar-se a un pla de naturalesa específicament burgesa i pensat per afavorir un transit sense enfrontaments de la vella propietat feudal a la nova propietat capitalista. Tot això realitzat sense comptar amb la gran massa de la pagesia i a expenses de l’Església. Els vells senyors feudals acceptarien la nova política sense oposar-hi gaires obstacles perquè respectava la seva propietat, mentre que la jerarquia eclesiàstica i els ordres religiosos, que eren les víctimes directes de la desamortització, serien els primers i més aferrissats enemics del sistema liberal.

Martinez-de-la-Rosa.jpg

Martínez de la Rosa

Des de 1822, els problemes sobre la manera d’encarar les reformes necessàries va provocar tensions entre els mateixos liberals i el radicalisme d’un dels seus sectors va dividir els nous grups dominants i va restar, a la llarga, suport al nou règim constitucional. Així, els liberals es van dividir en dues tendències: els moderats (doceañistas), partidaris de dur a terme reformes limitades que no perjudiquessin les elits socials, incorporaven en el seu si a ex presidiaris i exiliats que havien viscut un procés de moderació durant els anys anteriors, les seves reivindicacions es basaven en els conceptes de “llibertat” i “ordre” i en una Constitució equilibrada, es a dir, la de 1812 amb matisos moderats; i els anomenats exaltats, que plantejaven la necessitat de realitzar reformes més radicals i favorables a les classes mitjanes populars, seguien defensant la validesa de la Constitució de Cadis sota el lema “Constitució o Mort!” i feien gala d’un discurs anti aristocràtic que resultava atractiu per a les classes populars. Els dos extrems del liberalisme es bloquejarien mútuament, fent que la cooperació entre el poder executiu, en mans dels moderats fins el juliol de 1822, i el poder legislatiu, en mans dels exaltats amb majoria parlamentària, resultés impossible.

Els governs liberals (1820-1823):

  • Primer Govern: Govern dels Presidiaris –Argüelles– (juliol 1820-març 1821).
  • Segon Govern: Govern Moderat de Bardají (març 1821-febrer 1822).
  • Tercer Govern: Govern Moderat de Martínez de la Rosa (febrer-juliol 1822).
  • Quart Govern: Govern Radical de San Miguel (juliol 1822-febrer 1823).

A més, les reformes van suscitar ràpidament l’oposició per part dels partidaris de l’absolutisme i la contrarevolució. Així, Ferran VII, fent servir el dret de veto que li atorgava la Constitució, va paralitzar les lleis a la vegada que conspirava contra els governs liberals i cercava ajuda exterior per a recuperar el poder absolut a Espanya mitjançant la intervenció de les potències de la Santa Aliança a Espanya. Per la seva banda, la noblesa i l’Església, perjudicada per la supressió del delme i per la venda de béns monacals, van impulsar la revolta contra els governants liberals.

Tanmateix, les noves mesures del Trienni van provocar el descontentament dels pagesos, especialment a Catalunya, perquè l’abolició de les senyories jurisdiccionals no els facilitava l’accés a la terra. Els antics senyors van esdevenir els nous propietaris, i els pagesos, convertits ara en arrendataris, podien ser expulsats de les terres si no pagaven. A més, el pagament en metàl·lic de les rendes, abans satisfetes amb productes agraris, obligava els camperols a aconseguir diners amb la venta dels seus productes. En una economia encara d’autosuficiència, resultava difícil vendre a bon preu els productes i reunir la quantitat necessària per fer front a les noves contribucions. D’aquesta manera, els pagesos més pobres i més indefensos davant la nova legislació capitalista es van afegir a l’agitació antiliberal.

L’aparició de resistències internes animades per l’Església i finançades per alguns governs europeus es manifestarien en la revolta de la Guardia Real a Madrid (agost de 1822) i en l’aparició d’una guerrilla camperola, donant pas una confrontació cada cop més violenta que dibuixava les línees de fractura que havien d’enfrontar a la societat espanyola en els anys de les guerres carlines. La societat cada cop estava més dividida entre l’adhesió i l’oposició al liberalisme. Així, en els moments en que el malestar dels camperols es feia més agut, sorgien resistències, inspirades i finançades primer pel clergat regular i després pel govern francès.

L’any 1822 es van aixecar partides absolutistes a Catalunya, Navarra, Galícia i el Maestrat. Els voluntaris reialistes van arribar a comptar amb 280.000 membres i van aconseguir dominar extenses zones del territori. A Catalunya, els absolutistes contrarevolucionaris van aconseguir d’aplegar uns 16.000 homes i van dominar zones del Bages, el Berguedà, el Penedès o la Conca de Barberà, entre d’altres. Aquest aixecament va anar precedit d’entrevistes dels caps ultres catalans amb el marqués de Mataflorida i de l’intent de trobar recursos per a finançar les partides absolutistes.

Els rebels van establir la capital a Cervera i en el moment de la seva màxima expansió, el 1823, es va formar un rudimentari govern provisional de Regència absolutista a la Seu d’Urgell presidit pel marqués de Mataflorida i integrat per l’arquebisbe de Tarragona i el baró d’Eroles. La insurrecció va ser derrotada per l’exèrcit liberal dirigit pel capità general de Catalunya, Espoz y Mina, que, amb el suport actiu que van donar-li les forces de la Milícia Nacional, va aconseguir esclafar el moviment guerriller i enviar el govern de regència a l’altra banda de la frontera. Tot i això, l’aixecament va evidenciar la força de l’absolutisme a Catalunya i el fracàs de la política liberal envers una bona part de la pagesia.

Louis_antoine_artois.jpg

Duc d'Angulema

De tal manera que, quan Ferran VII va demanar auxili a la Santa Aliança, que va delegar la intervenció a França, aquesta no va trobar gaire resistència per part de la població en travessar la frontera l’abril de 1823. La intervenció de l’exèrcit francès dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, comandats pel duc d’Angulema, va restituir Ferran VII com a monarca absolut i va tenir àmplies repercussions a Catalu

nya, al punt que des de la caiguda i posterior exili d’Espoz y Mina fins el 1827 Barcelona va restar ocupada pels francesos, els quals van assumir el govern de la ciutat, evitant així les represàlies que en altres indrets d’Espanya van cometre els reialistes.

Els francesos van avançar pel país sense resistència perquè els exèrcits van anar retirant-se sense combatre i perquè el govern constitucional va rendir-se quan els francesos ni tan sols s’ho esperaven. Les causes de la ràpida ocupació francesa cal buscar-les en la mateixa divisió dels liberals i en el fet que els francesos no arribaven com a restauradors de l’absolutisme, sinó com a propugnadors d’un sistema moderat calcat del parlamentarisme francès establert per Lluís XVIII. Tot i això, la intervenció francesa de 1823 va donar pas a l’últim període del regnat de Ferran VII amb la segona restauració de l’absolutisme, l’anomenada Dècada Ominosa (1823-1833), en la qual va produir-se el col·lapse definitiu de l’Antic Règim a Espanya.

Ruta de los Cien Mil Hijos de San Luis.jpg

Les Corts de Cadis i la Constitució de 1812

divendres, 10/12/2010

La Junta Suprema Central formada el setembre de 1808 com a govern alternatiu s’havia mostrat incapaç per a dirigir la guerra contra els francesos i, després d’haver de fugir d’Aranjuez a Sevilla i, posteriorment, a Cadis el 1810, l’única ciutat que, gràcies a l’ajuda britànica, resistia el setge francès, va acabar per dissoldre’s el gener de 1810. Abans, però, havia iniciat un procés de convocatòria de Corts perquè els representants de la nació decidissin sobre la seva organització i el seu destí. Estem davant del naixement de la nació espanyola.

Mentre s’elegien els diputats que composarien les Corts es va crear una regència formada per cinc membres i les Juntes van organitzar una consulta al país sobre les reformes que s’havien de dur a terme. Malgrat les dificultats existents per recollir les propostes i la diversitat dels consultats, predominava la idea que l’acció desastrosa dels governs dels anys de regnat de Carles IV havia provocat la ruïna d’Espanya i es demanaven garanties contra el poder absolut del futur monarca.

cortescadizjuramento.jpg

El procés de selecció dels diputats i la reunió de les Corts a Cadis van ser força difícils per l’Estat de guerra en què es trobava el país. Tot i això, va arribar-se a la composició d’unes corts amb uns 240 diputats que aniran variant. Així, un terç dels diputats eren nobles, un altre terç eren eclesiàstics i la resta pertanyien al tercer estat (burgesia, professors, advocats, etc), i molts dels diputats presents eren suplents que substituïen al titular de l’escó. Les Corts es van obrir el setembre del 1810, i el sector liberal va aconseguir la formació d’una cambra única i l’aprovació, en la primera sessió, del principi de sobirania nacional, és a dir, el reconeixement que el poder resideix en el conjunt dels ciutadans, representats a les Corts.

L’experiència de construcció d’una nova estructura política assajada a les Corts de Cadis representava la primera oportunitat real en la que els polítics catalans eren cridats a participar activament en la política de la monarquia espanyola. Tot i els obstacles existents, la Junta Superior de Catalunya va aconseguir enviar-hi una vintena de diputats catalans, el paper dels quals, però, seria força irrellevant al tractar-se d’un grup heterogeni que mai va actuar de forma compacta.

Cortes_de_cadiz.jpg

D’aquests diputats catalans, només Capmany es trobava en una situació que li permetés articular els interessos de Catalunya dins del debat global que es desenvolupava a Cadis. Així, Capmany, orador brillant i defensor d’una Espanya modernitzada que assumís en part el projecte austriacista liquidat el 1714 i que fomentés el desenvolupament comercial i industrial, va ser l’únic diputat català que va figurar habitualment entre les grans personalitats de l’etapa parlamentària gaditana. Tot i això, era una figura solitària enmig dels altres diputats catalans, com Joan de Balle o Felip d’Aner, que no entenien ni compartien la seva visió política avançada.

D’entre la resta de diputats catalans a Cadis trobem un altre grup, aquest sí, articulat amb una gran coherència: el sector reaccionari. Representat per personatges com Creus, Utgés, Dou o Papiol, aquest sector s’oposava a les reformes polítiques de caràcter liberal per tal de preservar la vella societat de l’Antic Règim i l’absolutisme.

Amb la constitució de les Corts es va començar a edificar un nou projecte polític que lluitava contra el despotisme oposant-hi una societat basada en la llibertat i la igualtat davant de la llei. El camí cap a la constitució de Cadis suposaria la introducció del liberalisme com a limitació del poder del rei. Així, una comissió de les Corts va encarregar-se de preparar un projecte de Constitució, que es va promulgar, després d’una sèrie d’intensos debats entre absolutistes i liberals, el 19 de març de 1812, dia de Sant Josep, motiu pel qual la primera Constitució de la història d’Espanya va ser coneguda com “la Pepa”.

El nou règim constitucional, tot i que s’inspirava evidentment en la Constitució francesa de 1791, no era una còpia exacta de la mateixa, com argumentaven els seus detractors des del conservadorisme. La Constitució de Cadis sí que mantenia el mateix concepte de Nació i de sobirania nacional que havien introduït els revolucionaris francesos, però a partir d’aquí hi ha moltes diferències.

Constitucion 1812.Portada.jpg

La Constitució de 1812, descartant la via revolucionària francesa, contenia una declaració de drets del ciutadà on es garantien la llibertat de pensament i d’opinió, la igualtat dels espanyols davant la llei, el dret de petició, la llibertat civil, el dret de propietat i el reconeixement de tots els drets legítims dels individus que composaven la nació espanyola. Aquesta nació era definida com la reunió del conjunt de tots els espanyols dels dos hemisferis, és a dir, els territoris peninsulars i les colònies americanes i no era patrimoni de cap família ni persona.

L’estructura de l’Estat definida per la Constitució corresponia a una monarquia limitada, moderada o constitucional basada en la divisió de poders i que deixava de banda la monarquia de dret diví. Així, s’estableix la divisió de poders legislatiu, executiu i judicial: el poder legislatiu resideix en les Corts, l’executiu en el rei no responsable i el judicial en els tribunals de justícia.

El poder legislatiu era competència de les Corts unicamerals, que representaven la voluntat nacional i posseïen amplis poders com l’elaboració de les lleis, l’aprovació dels pressupostos, l’aprovació dels tractats internacionals, el comandament sobre l’exèrcit, etc. Els diputats de les Corts ocupaven el càrrec durant dos anys i eren inviolables en l’exercici de les seves funcions.

El poder executiu estava encapçalat pel monarca que era qui posseïa la direcció del govern, intervenia en l’elaboració de les lleis a través de la iniciativa i la sanció, i tenia la possibilitat d’aplicar un vet suspensiu a la iniciativa legislativa durant dos anys. Les decisions del monarca havien de ser refrendades pels ministres, els quals estaven sotmesos a responsabilitat penal. El monarca, sota cap pretext, no podria evitar, suspendre o dissoldre les Corts.

L’administració de justícia era competència exclusiva dels tribunals, i s’hi establien els principis bàsics d’un Estat de dret: codis únics en matèria civil, criminal i comercial, inamovibilitat dels jutges, garanties dels processos, etc.

La Constitució de 1812:

PODER EXECUTIU PODER LEGISLATIU PODER JUDICIAL

REI

No responsable.

Sanciona les lleis.

Dret de vet.

Ordre públic.

Seguretat de l’Estat.

Iniciativa legal.

NACIÓ ESPANYOLA

Sufragi Universal Masculí (ciutadans de més de 25 anys).

Electors de parròquia.

Electors de partit.

Electors de província.

TRIBUNALS

Processos d’ordre públic.

Un sol fur i codi sense diferències estamentals.

MINISTRES

7 secretaris de despatx.

Nomenats pel rei.

Responsables.

CORTS

Un diputat per cada 70.000 habitants.

Calia un determinat nivell de renda.

Cambra única.

Escollits cada dos anys.

Iniciativa legal.

Elaboren el pressupost.

Control de l’executiu.

Aproven la política internacional.

DIPUTACIÓ

Permanent a les Corts.

7 diputats.

Vigilen el compliment de la Constitució.

CONSELL D’ESTAT

Consultiu.

Nomenat pel rei.

La Constitució de Cadis plantejava en els seus articles la reforma dels impostos i de la hisenda, la creació d’un exèrcit nacional (una força militar permanent de terra i mar per la defensa exterior de l’Estat i la conservació de l’ordre intern), el servei militar obligatori i la implantació d’un ensenyament primari públic i de caràcter obligatori (escoles de “primeras letras” per que els nens poguessin aprendre a escriure, llegir, matemàtiques bàsiques i el catecisme catòlic).

El territori de l’Estat espanyol es dividia en províncies, institucions d’inspiració francesa que portaran a la recreació de l’Estat, i per al govern interior de les quals es creaven les diputacions provincials, s’establia la formació d’ajuntaments amb càrrecs electius per al govern dels pobles i es creava la milícia nacional (composada per habitants de la pròpia província), en els àmbits local i provincial.

El text constitucional recollia també el compromís existent entre els sectors de la burgesia liberal i els absolutistes amb l’afirmació de la confessionalitat catòlica de l’Estat. Va arribar a donar-se una veritable obsessió per remarcar la qüestió religiosa a la Constitució com a signe d’identitat del país. Així, com que l’Església exercia una funció social a l’Espanya de principis del segle XIX, heretada de l’època moderna, les Corts buscaran l’adequació de l’Església a la nova situació sense separar en cap cas Estat i Església. La religió catòlica apostòlica i romana serà l’única religió oficial de l’Estat i serà protegida. El control nacional de la religió en detriment de la llibertat confessional va considerar-se que podria ser un element alliberador i que jugaria un important paper a la cohesió nacional en el si d’una monarquia catòlica.

La_Verdad,_el_Tiempo_y_la_Historia.jpg

A més del text constitucional, les Corts de Cadis van aprovar un seguit de lleis i decrets destinats a eliminar l’Antic Règim i a ordenar l’Estat com un règim de caràcter liberal.

Així, els diputats van procedir a la supressió de les senyories jurisdiccionals, fent-ne distinció de les territorials, que van passar a ser propietat privada dels senyors. Aquest procés apuntava cap a un tipus de reforma agrària que, d’una banda, liquidava el règim senyorial, però que a la vegada transformava els antics senyors en els propietaris de la terra i no pas els pagesos que la treballaven. També es va decretar l’eliminació de les primogenitures i la desamortització de les terres comunals, tot amb l’objectiu de recaptar capitals per amortitzar deute públic.

Es va votar l’abolició de la Inquisició, amb una forta oposició dels sectors absolutistes i del clergat, i la llibertat d’impremta, que va quedar condicionada per la formació d’unes juntes de censura, excepte per aquells assumptes que concernissin a la religió que seguirien en mans de l’Església. Cal remarcar també la instauració de la llibertat de contractació, l’anulació dels gremis i la unificació del mercat.

Aquest primer liberalisme espanyol va marcar les línies bàsiques del que havia de ser la posterior modernització econòmica i social de l’Espanya contemporània tot aprofitant la situació revolucionària creada per la guerra, ja que en un marc de normalitat aquest model tan avançat establert a Cadis mai hauria estat possible. Tanmateix, l’obra dels legisladors gaditans no va tenir gaire incidència pràctica ja que, d’una banda, la guerra va impedir l’aplicació efectiva de la legislació, i, a més, el retorn de Ferran VII un cop acabat el conflicte va frustrar les reformes liberals per conduir a un retorn cap a l’absolutisme i l’Antic Règim.