Entrades amb l'etiqueta ‘Revolucions de 1848’

Ernest Meissonier: La barricada del carrer Mortellerie

divendres, 17/05/2013

El moviment revolucionari de 1848 va començar a París quan el febrer el govern, cada cop més moderat, corrupte i deslegitimitat socialment, va restringir les llibertats ciutadanes. Un moviment insurreccional va culminar amb l’assalt al palau reial, la fugida del rei Lluís Felip d’Orleans i la proclamació de la Segona República el 24 de febrer. Aleshores va formar-se un govern provisional amb la participació de republicans, socialistes i radicals amb l’objectiu d’impulsar un programa de reformes polítiques i socials.

meissoner barricade mortellerie.jpg

Tanmateix, les eleccions d’abril van suposar la victòria de la burgesia liberal moderada, deixant en minoria els representants dels treballadors. Aquests, els grans protagonistes de la Revolució de 1848, es veien novament marginats a la cambra de representants i, a més, van patir la liquidació de les reformes socials que s’havien iniciat. La resposta al gir conservador de la República va ser una nova insurrecció obrera a París, el juny, que va derivar en un enfrontament entre la burgesia i el proletariat. La rebel·lió va ser sufocada amb la intervenció de l’exèrcit i una dura repressió que culminaria amb la detenció i deportació dels líders del moviment obrer parisenc. La revolució social havia fracassat.

Testimoni artístic i protagonista en primera persona, el pintor francès Ernest Meissonier (1815-1891), capità d’artilleria de la Guàrdia Nacional encarregada d’esclafar la Revolució de 1848, va ser un observador privilegiat de la repressió de la insurgència popular en una barricada aixecada al costat de l’Hotel de Ville de París. Al quadre La barricada del carrer Mortellerie (La Barricade, rue de la Mortellerie, 1851) ens deixa el seu testimoni:

Quan el vaig pintar encara em trobava sota la terrible impressió de l’espectacle que acabava de veure […]. Aquestes coses entren a l’ànima de qui les reprodueix […]. He assistit a l’esdeveniment en tot el seu horror, soc testimoni de la matança dels revoltats, el cadàvers dels quals, afusellats i llançats per les finestres, cobrien les llambordes mentre la seva sang, que seguia brollant, tintava el terra de vermell.

La imatge, tot i ser la visió d’un pintor conservador que va participar de la repressió, ens presenta els fets amb cruesa, amb realisme. La cara de la mort esdevé protagonista dramàtic. No existeixen ornaments que justifiquin o edulcorin l’escena. Tampoc existeixen els herois, només el poble anònim esclafat. En primer pla, d’entre el conjunt de cossos anònims morts per l’acció de l’exèrcit i la Guàrdia Nacional, destaca un cadàver. Va vestit amb els colors de la nació: blau, blanc i vermell. Aquest mort és el símbol que dóna força i caràcter al quadre: és la nació francesa dessagnada per la guerra civil.

meissoner barricade mortellerie 1.jpg

meissoner barricade mortellerie 2.jpg

La independència d’Hongria

dijous, 4/11/2010

Seria a Hongria on la primavera dels pobles de 1848 assoliria majors dimensions. El líder nacionalista Kossut, cap d’un partit democràtic i separatista, va aconseguir que la Dieta hongaresa votés la llibertat de premsa, l’abolició dels drets feudals, l’organització d’una guàrdia nacional hongaresa i la instauració d’un sistema parlamentari. Els hongaresos reclamarien una assemblea pròpia independent de l’Imperi i va formar-se un govern hongarès que es negaria a acceptar la coronació del nou emperador com a rei d’Hongria, declarant, en conseqüència, la independència. Àustria no acceptaria aquest desafiament separatista i seguidament esclataria el conflicte bèl·lic.

Extracte de la Declaració d’Independència d’Hongria (14 d’abril de 1849):

March15.jpgNosaltres, els representants legals de la nació hongaresa, amb aquesta declaració solemne donem a Hongria els seus drets imprescriptibles i la col·loquem de ple dret entre els Estats independents d’Europa.

Davant Déu i davant els homes proclamem que la casa dels Habsburg ha estat expulsada del tron. Ens considerem obligats moralment a exposar els motius d’aquesta resolució. Així, el món civilitzat sabrà per què la nació hongaresa ha arribat a aquest punt, no per passió revolucionària ni temeràriament, sinó perquè ja ha acabat la paciència […].

Els tres segles que els Habsburg han regnat sobre Hongria han estat nefastos. Cap membre d’aquesta dinastia no han cercat la força ni la glòria en la llibertat dels seus pobles. S’han dedicat, amb la força, a privar Hongria de la seva independència legal i de la seva llibertat constitucional i a confondre-la en una servitud comuna a totes les províncies de l’Imperi […]. Han tingut com a objectiu paralitzar les forces d’Hongria i posar obstacles al seu desenvolupament omplint-la de càrregues pesants.

El nacionalisme txec

dijous, 4/11/2010

En la Revolució de 1848, els txecs de Praga s’insurreccionarien i obtindrien la Carta de Bohèmia (constitució que els concedia autonomia), a més del reconeixement del txec com a llengua escolar i la igualtat de drets entre la població alemanya i txeca del seu territori.

Aquí tenim un exemple dels testimonis del nacionalisme txec en el marc de la primavera dels pobles. És un extracte de l’obra del nacionalista txec František Palacky, Història de Bohèmia, de 1852:

Tinc la convicció que els eslaus, és a dir, els russos, els polonesos, els txecs, els il·liris, etc. no formen una nació.

Una nacionalitat no es defineix només per qüestions de llengua, sinó que implica uns altres elements: els costums, la religió, la forma de govern. He de confessar que abans m’estimo més els magiars, que són enemics declarats dels txecs, que no pas els russos, que s’acosten a nosaltres per fer-nos el petó de Judes i només ens volen fer desaparèixer. Som txecs i desitgem continuar sent txecs. No ens volem convertir en alemanys, ni en magiars, ni en russos.

D’altra banda, una revista britànica del 1843 parlava així del nacionalisme txec descrivint la situació prèvia a la Revolució de 1848:

Un dia un bohemi va tenir davant meu un violent accés de còlera perquè acabava de llegir en un llibre alemany una frase que deia així: “Praga és una de les ciutats més boniques d’Alemanya” […].

Durant l’hivern de 1841 es van celebrar a Praga uns quants balls patriòtics; les sales de ball eren plenes de guarniments blancs i vermells, els colors nacionals de Bohèmia. Tots els assistents només havien de parlar la llengua bohèmia i, quan entraven, els mestres de cerimònies els anunciaven amb un dialecte d’aquesta llengua que uns quants anys enrere generalment era considerada com un dialecte dels pagesos […].

Actualment els patriotes bohemis estudien totes les llengües eslaves amb un entusiasme increïble.

Balanç de les Revolucions de 1848

divendres, 15/10/2010

Podem afirmar que la primavera dels pobles va fracassar ja que cap de les revolucions va obtenir els objectius inicials. De totes les revolucions que van esclatar el 1848 només la francesa i la del Piemont van aconseguir un èxit relatiu amb l’obtenció de constitucions de caràcter liberal. Tot i això, a França l’èxit esdevindria encara més relatiu al desembocar en una forma de govern autoritari: el Segon Imperi de Napoleó III.

Les altres revolucions van fracassar en l’obtenció de les fites proposades, però a poc a poc les monarquies autoritàries deixarien pas a règims constitucionals moderats que comptarien amb el vistiplau de la burgesia industrial, comercial i terratinent, veritable triomfadora del procés de revolucions liberals que va marcar la primera meitat del segle XIX.

rev48.png

Així, podem considerar que als territoris de l’Europa occidental les Revolucions de 1848 van comportar el sorgiment dels ideals democràtics (sufragi universal, sobirania popular, igualtat social, etc.) i a la vegada van comportar l’emergència de la classe treballadora com a força política. D’altra banda, a l’Europa central i oriental, la lluita de 1848 va ser essencialment anti-absolutista i contra la dominació de l’Imperi Austríac, per tant va donar pas a l’explosió nacionalista, tot i el seu fracàs.

Els motius del fracàs dels primers objectius revolucionaris van ser diversos. Per exemple, l’existència de diversos plantejaments dins dels diversos grups socials que integraven les forces revolucionàries. La burgesia volia participar més activament en el govern dels seus Estats, però no acceptaria una reforma social efectiva ja que aquesta perjudicaria els seus interessos econòmics.

La massa obrera industrial influïda pel socialisme utòpic no estava encara prou organitzada i no tindrà clar a través de quins mecanismes pot fer valer els seus drets. Finalment, la pagesia una vegada vegi abolida la servitud rural veurà amb recel una reforma social que a través d’un liberalisme exacerbat els podia privar de la propietat efectiva de la terra. La descoordinació d’objectius entre els tres actors principals de la revolució va produir una manca de força a l’hora d’establir unes noves normes de joc parlamentari i va facilitar la reacció imperial.

A més, la situació econòmica va millorar considerablement des de 1848. El fet que novament arribessin bones collites i la reducció del nombre d’aturats en el món urbà restaria força a les demandes dels primers moments de la revolució. A més, la marginació dels obrers de la revolució política, emprant-los només en els moments inicials com a força de xoc contra l’absolutisme, desmotivaria l’incipient moviment obrer, encara mancat d’estructures partidàries pròpies.

D’altra banda, la solidaritat entre les monarquies no constitucionals, que s’ajudarien amb la força dels seus exèrcits davant de unes forces revolucionàries descoordinades, combinada amb la manca de cap solidaritat i recolzament entre les forces nacionalistes de cada país ja que aquestes dissentien en objectius i fites finals.

El fracàs de les revolucions de 1848 comportaria una modificació sensible de les estratègies dels moviments nacionalistes. La idea d’una aixecament popular com a mitjà per a lluitar contra l’autoritat imperial va cedir el pas a una actitud més pragmàtica i de caràcter conservador que combinaria la via diplomàtica i política d’una banda i la militar de l’altra. Aquests serien els ingredients que caracteritzarien a la segona meitat del segle XIX els processos d’unificació italià i alemany.

La Revolució de 1848 a Alemanya

divendres, 15/10/2010

D’altra banda, als territoris de l’oest d’Alemanya, Estats independents però sotmesos a l’autoritat Àustria i Prússia, els esdeveniments de Praga i París, sumats a una greu crisi de manca d’aliments, també van comportar l’esclat d’una sèrie de revoltes liberals i nacionalistes.

El 31 de març, es celebrava a Heilderberg un “pre-parlament” que lluitaria per la reunió d’un parlament general que donés una nova Constitució a Alemanya. Paral·lelament, a Berlín, es produïen manifestacions d’estudiants, burgesos liberals i obrers durament reprimides per l’exèrcit. Tanmateix, davant de la situació, el rei Frederic Guillem IV de Prússia va prometre la reunió d’una Assemblea Nacional a Frankfurt per tal d’establir una constitució de caràcter liberal.

Maerz1848_berlin.jpg

Però a Frankfurt van enfrontar-se dos grans corrents oposats ideològics sota un denominador comú de nacionalisme exacerbat: d’una banda els burgesos liberals, partidaris d’una monarquia reformada, i de l’altra, els liberals demòcrates que exigien la formació d’una república federal.

József_Heicke23.jpg

A l’Assemblea Nacional prussiana va proposar-se la creació d’una sola cambra i l’alliberament de l’estat de servitud dels camperols. Els grans terratinents reaccionarien oposant-se aferrissadament a aquest programa polític liberal formant el seu propi partit. Finalment, pressionat per Rússia i Gran Bretanya –que temia la formació d’un nou Estat fort a Europa central que trenqués l’equilibri europeu–, el rei de Prússia Frederic Guillem IV va dissoldre, amb ajuda de l’exèrcit imperial austríac, l’Assemblea de Frankfurt i va restablir l’antic ordre.

La Revolució de 1848 a l’Imperi Austríac: la Primavera dels Pobles

dijous, 14/10/2010

A l’Imperi Austríac seria on els conflictes prenguessin un caràcter més nacionalista. L’emperador Ferran I faria dimitir el ministre Metternich, l’artífex de la Restauració, davant un seguit d’aldarulls protagonitzats pels joves burgesos de Viena, encoratjats per les notícies que arribaven de París. Els revolucionaris austríacs obtindrien, a més de la dimissió del canceller, la promesa d’una Constitució i de la llibertat de premsa. No contents amb aquestes cessions, els revoltats imposarien a l’emperador una assemblea constituent escollida per sufragi universal masculí.

Praha_Barricades_1848.jpg

La fugida de l’emperador animaria altres províncies de l’Imperi on l’ideal nacionalista romàntic havia fet fortuna a la revolta. Així, els txecs de Praga s’insurreccionarien i obtindrien la Carta de Bohèmia (constitució que els concedia autonomia), a més del reconeixement del txec com a llengua escolar i la igualtat de drets entre la població alemanya i txeca del seu territori.

Desprès de Viena i Praga, la revolta arribaria a Cracòvia, principal focus del nacionalisme polonès i a Croàcia on la Dieta, reunida a Zagreb, va reivindicar el dret a expressar-se en la llengua serbo-croata i va elaborar un programa autonomista.

Però, seria a Hongria on la revolta assoliria majors dimensions. El líder nacionalista Kossut, cap d’un partit democràtic i separatista, va aconseguir que la Dieta hongaresa votés la llibertat de premsa, l’abolició dels drets feudals, l’organització d’una guàrdia nacional hongaresa i la instauració d’un sistema parlamentari. Els hongaresos reclamarien una assemblea pròpia independent de l’Imperi i va formar-se un govern hongarès que es negaria a acceptar la coronació del nou emperador com a rei d’Hongria, declarant, en conseqüència, la independència. Àustria no acceptaria aquest desafiament separatista i seguidament esclataria el conflicte bèl·lic.

March15.jpg

Així, la reacció a aquest desafiament al poder imperial no va fer-se esperar. El general Windischgratz, amb el suport de la burgesia conservadora de les ciutats i del món rural, s’imposaria a Viena dissolent l’Assemblea. El mateix general prendria Praga desprès de bombardejar la ciutat, dissolent el Congrés Nacional Txec. Només la Hongria independentista oferiria major resistència. Finalment, gràcies a l’ajuda militar dels tsar Nicolau I de Rússia que va envair el país, l’exèrcit imperial austríac faria capitular els insurrectes hongaresos, castigant el país amb una dura repressió.

Capitulaton_of_Hungarian_Army_at_Világos_1849.png

Als territoris imperials d’Itàlia, els esdeveniments de Viena també van encoratjar l’agitació liberal que pugnava pel liberalisme i l’alliberació nacional. Així, als territoris italians de la Llombardia i el Vèneto els insurrectes reclamarien la retirada dels austríacs i a Venècia els radicals acabarien proclamant la República. A més, el rei de les Dues Sicílies, Ferran II, va veure’s obligat, el gener de 1848, a atorgar una constitució de caràcter liberal. el mateix van haver de fer Carles Albert, rei del Piemont, i Leopold II, gran duc de la Toscana. Seria al març quan Venècia i els territoris de la Llombardia (Milà) s’alcessin contra l’autoritat austríaca sortint inicialment victoriosos. Carles Albert del Piemont també s’enfrontaria als austríacs, però seria derrotat.

Sanesi_-_La_rivoluzione_di_Palermo-12_gennaio_1848_-_ca._1850.jpg

Com a conseqüència d’una manca de confiança en la institució monàrquica venecians i toscans instaurarien la República. Fet que també va donar-se temporalment als Estats Pontificis desprès de la fugida del Papa Pius IX de Roma davant l’avenç revolucionari. Un nou intent independentista de Carles Albert del Piemont suposaria l’inici de la reacció austríaca. El mariscal Radetzky ocuparia Milà i Venècia en nom de l’Imperi, la república veneciana era derrotada i el poder austríac es mantenia a la Llombardia i el Vèneto. Els altres sobirans italians deposarien la seva actitud anti-austríaca en veure la repressió militar i reinstaurarien l’absolutisme als seus regnes. Només el Piemont va mantenir el liberalisme establert per la Constitució de 1848 en el seu territori.

Si 1848 havia comportat el desvetllament de tots els pobles sotmesos a l’Imperi Austríac, cap de les revolucions no va poder complir els seus objectius i les forces secessionistes no van tenir prou força per soscavar la integritat territorial de l’Imperi. El ministre Bach suprimiria la Constitució imposada pels revolucionaris austríacs i imposaria una administració centralista basada en la unitat i indissolubilitat de totes les províncies de l’Imperi sota l’autoritat absoluta de l’emperador Francesc Josep I. De tota manera, com a concessió per evitar nous aldarulls i portar la burgesia conservadora al costat de l’autoritat imperial, es respectarien el principi d’igualtat davant la llei de tots els ciutadans i la igualtat de drets en totes les províncies de l’Imperi, es suprimirien la major part dels drets feudals i es proclamaria l’emancipació de la pagesia.

La Revolució de 1848 a França

dijous, 14/10/2010

El moviment revolucionari de 1848 va començar, novament, a França. La monarquia liberal del rei-ciutadà, Lluís Felip d’Orleans, va anar perdent legitimitat social poc a poc des de la seva instauració el 1830 esdevenint un règim cada cop més moderat i corrupte, tot allunyant-se dels principis que l’havien portat al poder.

A causa de la concatenació dels factors anomenats anteriorment, l’oposició organitzaria com a propaganda una sèrie de banquets des de 1847. Era la seva forma de protesta davant de la prohibició del dret de reunió. En aquests banquets opositors, uns sectors preconitzarien l’adhesió a la monarquia, però sempre que aquesta garantís un mínim de reformes liberals; però, d’altres sectors republicanistes buscaven un reformisme liberal progressista i la caiguda de la monarquia.

François_Pierre_Guillaume_Guizot.jpg

Guizot

El primer ministre de la monarquia, Guizot, prohibiria els banquets opositors el 22 de febrer de 1848, fet que a París desencadenaria una sèrie d’avalots el dia 23. Incidents que finalitzarien amb l’exèrcit disparant contra els components d’una manifestació. La conseqüència seria l’aixecament de barricades als barris parisencs. La revolució s’estendria ràpidament per la ciutat comportant l’abdicació del monarca el dia 24 quan el poble en armes assaltava la cambra de representants proclamant la Segona República.

Horace_Vernet-Barricade_rue_Soufflot.jpg

Desprès del triomf de la Revolució, un govern provisional va fer-se càrrec de la situació i va proclamar la República com a forma de govern. Va restaurar-se la llibertat de premsa i reunió, va abolir-se l’esclavitud, va proclamar-se el dret al treball i a la vaga, i va crear-se una Comissió del Govern per a relacionar-se amb els treballadors.

L’abril de 1848 van celebrar-se unes eleccions generals que suposarien la victòria de la burgesia liberal, deixant en minoria els representants dels treballadors. Aquests, grans protagonistes de la Revolució, es veien altre cop marginats a la cambra de representants i, descontents amb les polítiques del nou govern, es manifestarien novament.

Així, el mes de juny, l’exèrcit hauria de sufocar una insurrecció obrera a París i els principals dirigents del moviment obrer serien detinguts o deportats. La repressió governamental significarà el fracàs de la revolució social.

Encara que la Constitució de novembre de 1848 recolliria tot un seguit de principis liberals (una sola Assemblea de representants, un president d’elecció popular, garanties personals i socials, etc.), progressivament la burgesia liberal moderada, gran triomfant de la revolució, s’orientaria cap a posicions conservadores, deixant de banda la classe obrera que en el seu moment havia estat la força de xoc revolucionària.

Napoleon III.jpg

Napoleó III

Com a president de la República seria escollit el príncep Lluís Napoleó Bonaparte (Napoleó III), nebot de l’emperador Napoleó, en contra del candidat republicà Cavaignac, i a les eleccions de 1849 a l’Assemblea Legislativa s’imposaria el Partit de l’Ordre, de caràcter conservador. Amb la instauració d’un govern cada cop més autoritari s’estava caminant cap al Segon Imperi que es proclamaria el 1851.

La Revolució de 1848 a França explicada a Europa segons Lamartine

dijous, 14/10/2010

Extracte del Manifest a les nacions d’Europa (1848) de l’escriptor i polític francès Alphonse de Lamartine, primer exponent del romanticisme francès, defensant la Revolució i la instauració de la Segona República als ulls d’Europa i en el context de la primavera dels pobles:

Alphonse_de_Lamartine.jpgLa Revolució francesa acaba d’entrar, d’aquesta manera, en un període definitiu. França és una República: la República francesa no té cap necessitat de ser reconeguda per a existir, és de dret natural, és de dret nacional […]. La República francesa vol, però, entrar en la família dels governs com una potència normal, i no com un fenomen pertorbador de l’ordre europeu […].

La proclamació de la República francesa no és un acte d’agressió contra cap forma de govern del món […]. La guerra no és, doncs, el principi de la República francesa, tal com va ser fatal i gloriosa necessitat el 1792. El 1792 la llibertat era una novetat, la igualtat era un escàndol, la República era un problema […]. La democràcia feia tremolar els trons i els fonaments de la societat. Avui, els trons i els pobles estan habituats a la paraula, a les formes, a les agitacions regulars de la llibertat exercida en proporcions diverses a gairebé tots els Estats, fins i tot els monàrquics. Estan habituats a la República, que té la seva forma més complerta entre les nacions més madures. Han reconegut que existeix una llibertat conservadora […].

El sentit d’aquestes tres paraules (Llibertat, Igualtat, Fraternitat) aplicades a les nostres relacions exteriors és: alliberament de França de les cadenes que pesen sobre la seva constitució i sobre la seva dignitat; recuperació del rang que ha d’ocupar al nivell de les grans potències europees; en fi, declaració d’aliança i amistat amb tots els pobles. Si França té consciència de la missió liberal i civilitzadora que té encomanada, no hi ha cap d’aquelles paraules que signifiqui guerra. Si Europa és prudent i justa, no hi ha cap d’aquelles paraules que no signifiqui pau […].

Els Tractats de 1815 no existeixen legalment als ulls de la República francesa. Tanmateix, les circumstàncies territorials d’aquests tractats són un fet que avui s’admet com a base i com a punt de sortida en les seves relacions amb altres nacions […]. Si els Estats independents d’Itàlia són envaïts; si se’ls imposen límits o obstacles a les seves transformacions internes; si se’ls nega per la força armada el dret d’aliar-se entre ells per a consolidar una pàtria italiana, la República francesa es creurà en el dret d’armar-se per protegir aquests moviments legítims de creixement i nacionalisme dels pobles.

Els orígens de les Revolucions de 1848

dijous, 14/10/2010

Amb les revolucions de 1820 i 1830 el liberalisme i el nacionalisme només van aconseguir reformes parcials en alguns Estats. De fet, tot i els avenços assolits en alguns països, la burgesia industrial i comercial volia participar més activament en la vida política i l’adquisició de més drets i llibertats.

D’altra banda, la consolidació de la indústria com a força productiva va suposar el naixement d’una classe obrera que lentament aniria prenent consciència de la seva força i demanarà seguretat, participació en les eleccions, i la reducció de les desigualtats econòmiques i socials amb la burgesia.

Així, a diferència de les revolucions liberals anteriors, la de 1848 no només seria ideològica, és a dir, una revolució a la recerca de la instauració del liberalisme polític, sinó que també inclouria el component social i un marcat accent nacionalista. És per això que coneixement aquest esclat revolucionari com la “primavera dels pobles”.

rev48.png

D’aquesta manera, el 1848, nombrosos pobles i nacions d’Europa s’aixecarien contra l’absolutisme i la dominació dels grans imperis, sumant-hi un nou component de revolució social i obrera. Com a exemple significatiu d’aquest caràcter diferencial, la revolució esclataria a les ciutats, on cada cop hi havia una massa més gran d’obrers vivint amb força mancances materials.

Causes immediates de les Revolucions de 1848:

L’extensió dels principis del liberalisme democràtic, superant els plantejaments de 1830. La petita burgesia i els obrers començarien a reclamar l’extensió del sufragi universal, la instauració d’una sobirania popular real i la garantia de tots els drets i les llibertats individuals.

La crisi econòmica motivada per les males collites del període 1845-1847 van comportar un increment del 50% en els preus dels aliments. Augment que va agreujar la situació dels petits propietaris rurals i dels obrers industrials. També a la indústria va donar-se un excés de producció que va fer caure les vendes amb la conseqüent descapitalització i fallida de moltes empreses i el creixement de l’atur.

En aquest context van produir-se per part de l’incipient moviment obrer una sèrie de reaccions ludistes en contra de la mecanització, a la que culpen de l’increment del nombre d’aturats. Les classes populars van exigir un canvi de la seva situació amb aldarulls diversos que van desembocar en una forta convulsió social arreu d’Europa.

El creixement de la classe obrera que veuria en la revolució la forma de garantir la seva seguretat social mitjançant la conquesta de drets com el sufragi universal. Decebuda per l’acció política de la burgesia, i animada per l’extensió dels principis del socialisme utòpic, els obrers creuran que la revolució esdevindria l’eina que resoldria els problemes concrets de la vida quotidiana mitjançant l’establiment d’un ordre social més just que els permetés participar políticament.

En darrer lloc, la pervivència de l’ideal nacionalista en els petits Estats que en el futur configurarien la Itàlia i l’Alemanya unificades i en alguns Estats del centre d’Europa sotmesos a l’Imperi Austríac que es sentien menyspreats per l’ordre territorial adoptat per mantenir l’equilibri entre les potències.

Què és una Revolució?

dijous, 7/10/2010

Una Revolució és una dinàmica de canvis polítics, socials i econòmics tan ràpids com violents, en els quals el poder establert es substituït per un poder emergent.

Les revolucions són protagonitzades per estrats socials que es consideren perjudicats per l’ordre establert i es rebel•len contra la situació privilegiada d’altra o altres capes socials. Com, per exemple, la burgesia en els segles XVIII i XIX o el proletariat contra la burgesia en les revolucions del segle XX.

Aquest caràcter col•lectiu, propi d’un moviment de masses, diferencia a les revolucions dels cops d’Estat, que són accions de grups minoritaris, sovint amb aspiracions personalistes.

Els historiadors diferencien entre els processos revolucionaris endògens i exògens.

Les revolucions endògenes són aquelles en les quals el procés és desencadenat per la situació interna d’un país i que segueixen una evolució particular fins a la seva resolució. Un exemple en seria la Revolució francesa de 1789.

Les revolucions exògenes són aquelles que són provocades per factors d’origen exterior, com podria ser el cas d’una intervenció militar estrangera. Per exemple, revolucions exògenes van ser les revolucions socialistes verificades als països de l’Europa de l’Est (Polònia, Romania, Bulgària) després de ser alliberats de l’ocupació nazi per les forces soviètiques. També ho va ser el moviment liberal espanyol que culminaria amb la promulgació de la Constitució de Cadis (1812) enfront de l’ocupació napoleònica.

També podem diferenciar entre revolucions espontànies i preconcebudes.

Són revolucions espontànies aquelles que sorgeixen com a moviments improvisats, provocats per la ràbia i la indignació dels seus protagonistes davant de fets o situacions concretes, com, per exemple, la revolució dels camperols alemanys del segle XVI.

En canvi, són revolucions preconcebudes aquelles que són preparades per agents conspiradors. Per exemple, en la Revolució Russa de 1917, Lenin va recalcar la necessitat d’organitzar un partit que guiés a les masses cap a la Revolució i durant l’alçament revolucionari.

Lligat als conceptes anteriors, podem fer una nova distinció: hi va haver revolucions rurals (que van acostumar a ser espontànies, confuses i desorganitzades, i que pocs cops van culminar en canvis polítics) i revolucions urbanes, amb més possibilitats de triomfar a causa del seu major nivell d’organització.

Respecte dels seus objectius, la Revolució pot ser política (si només pretén la transformació d’un determinat règim), social (si es proposa millorar la situació de les classes socials menys afavorides) o nacional (si aspira a aconseguir la independència d’un país dominat per una força estrangera o persegueix la unificació de territoris cultural i històricament afins).

Finalment, cal fer menció als mètodes, més o menys violents, de les revolucions, des de les pacífiques “revolucions de pell de vellut” dels països de l’Europa de l’Est a finals de la dècada dels anys vuitanta del segle XX fins als casos més sagnants com la guerra civil posterior a la Revolució Russa.

Establert què és una Revolució en les seves múltiples formes, el següent problema a tractar és el perquè dels esclats revolucionaris.

Segons el marxisme, la Revolució seria una necessitat històrica, la resposta lògica a la lluita de classes. En canvi, els historiadors no marxistes insisteixen més en els aspectes conjunturals i remarquen que no és possible fer comparacions exactes entre unes revolucions i unes altres. Fet que no impossibilita de trobar algunes analogies.

Tres són les causes generals (i complexes) que provoquen l’esclat d’una Revolució:

1. L’enfrontament de determinades estructures socials favorables a la tensió contra una conjuntura econòmica desfavorable (les crisis cícliques del capitalisme, fams provocades per males collites, situacions d’explotació econòmica exagerades, etc.).

2. L’obstinació i rigidesa de l’agent revolucionari condueixen a l’esclat de la Revolució, tot i que el govern canalitzi el descontentament social a través de reformes (fórmula habitual per a evitar un esclat revolucionari).

3. El grau de desconfiança, o inclús d’odi, dels revolucionaris vers el poder establert. És a dir, els aspectes psicològics de la Revolució.

Podem distingir diferents fases que serien comuns en tot esclat revolucionari: difusió de les idees revolucionàries, agudització de les tensions socials, cop al poder establert, establiment d’un govern moderat, establiment d’un nou govern de grups radicals, reacció antiradical i, finalment, institucionalització de la Revolució (seqüència que reflexa amb fidelitat el desenvolupament de la Revolució francesa de 1789).

En la història moderna i contemporània abunden les revolucions. Les de major transcendència, cronològicament, van ser: en el segle XVII, les revolucions angleses que van consolidar el Parlament davant de la monarquia; en el segle XVIII, la Revolució i Independència dels Estats Units d’Amèrica de 1776 i la Revolució francesa de 1789 que donaven pas al món contemporani; en el segle XIX, les revolucions liberals burgeses inspirades en la Revolució francesa (esclats revolucionaris de 1820, 1830 i 1848), i la Comuna de París de 1871, la primera revolució obrera; i en el segle XX, les revolucions socialistes iniciades amb la Revolució Russa de 1917 a la que seguirien les revolucions xina i cubana, entre d’altres.

Per extensió, podem qualificar també com a Revolució la transformació més o menys ràpida i integral de les estructures polítiques, socials o econòmiques, tot i que aquestes es deguin a processos sense violència, com, per exemple, la Revolució Industrial.