Entrades amb l'etiqueta ‘Revolucions de 1830’

Delacroix: La Llibertat guiant el poble

dimecres, 29/02/2012

El pintor Eugène Delacroix (1793-1863) va ser la gran figura del romanticisme. Fins i tot la seva biografia presenta aspectes propis del món romàntic: d’origen poc clar (alguns autors consideren que podria ser un fill il·legítim de Talleyrand), malaltís, tancat a casa des de molt jove, amic de Chopin i d’altres artistes romàntics, revolucionari en el juliol de 1830 i conservador en l’esclat republicà de 1848… La seva obra va ser el centre del moviment romàtic francès.

L’obra més coneguda de Delacroix és La Llibertat guiant el poble, segurament el quadre polític més conegut i al·legòric de la pintura moderna. Els fets són coneguts: com a protesta contra una sèrie d’ordenaments governamentals que restringien encara més les llibertats de la ciutadania, el 27 de juliol de 1830 esclataven el que coneixem com les Trois Glorieuses, les tres jornades revolucionàries parisenques que conduirien cap a la Monarquia de Juliol. La matinada del 27 al 28 de juliol, els joves republicans es posaven al capdavant del moviment contra l’absolutisme borbònic de Carles X, aixecant barricades en els barris de l’Est de la capital (Saint-Marceau, Saint-Antoine) i el dia 29 els insurgents ja controlaven la ciutat. Els fets de París eren l’inici d’un esclat revolucionari que s’estendria per gran part d’Europa.

delacroix-llibertat-guiant-el-poble.jpg

Delacroix s’enfronta amb la Revolució. Vol esdevenir un testimoni del seu temps. I per a realitzar aquest exercici escull la jornada del 28 de juliol, punt àlgid del procés revolucionari. És la mostra del compromís dels artistes romàntics amb els esdeveniments històrics del seu temps. En aquest sentit, Delacroix va escriure al seu germà, el general Charles Henri Delacroix: “He pintat un tema modern, una barricada, i si no he lluitat per la pàtria, almenys pintaré per a ella. Això m’ha posat d’un humor immillorable”. El desig de formalitzar el compromís de l’autor amb la Revolució s’evidencia en autoretratar-se en l’escena.

D’aquesta manera, La Llibertat guiant el poble es converteix en el gran manifest de la pintura romàntica. És la primera composició política de la pintura contemporània. És el moment en el qual el romanticisme deixa de mirar cap a l’antiguitat a la recerca de referents per convertir-se en un actor més de la vida contemporània. L’obra es va mostrar al Salo de Paris de 1831, comportant una funció simbòlica propagandística i revolucionaria.

tsi5_delacroix_001f.jpg

La Llibertat: Marianne

Aquesta obra es pot considerar com un quadre cronològic dels fets, la narració dels esdeveniments centrals de la insurrecció, en el qual Delacroix combina magistralment el realisme amb l’al·legoria: la figura femenina que representa el símbol de la Llibertat enarborant la bandera tricolor, un altre element simbòlic que agermana tots els francesos, fa avançar el poble. D’aquesta manera, el pintor romàtic identifica la Llibertat amb la independència nacional, ja que és la França republicana qui encapçala i lidera el grup.

L’ordenació dels diferents elements del quadre es realitza de forma piramidal, des d’una base inestable ocupada pels morts fins al vèrtex que ocupa la mà que sosté la bandera. En aquest sentit, podem trobar grans similituds compositives amb El rai de la Medusa de Géricault. Però, a través d’aquest model compositiu triangular podem llegir un altre significat introduït per Delacroix: el triangle equilàter simbolitza la igualtat. Llibertat, igualtat, fraternitat… la Revolució francesa.

tsi5_delacroix_007.jpg

La Llibertat alçant la bandera tricolor, símbol de la Revolució

És la solemnitat de les figures i la seguretat en el dibuix el que emparenta Delacroix amb Géricault. La composició avança cap a l’espectador gràcies a unes figures dinàmiques i amb gest exaltat, seguides per una gernació tot just insinuada mitjançant pinzellades ràpides. El moviment comporta profunditat. Delacroix domina el moviment, el drama, les accions tenses… Trobem un gran dinamisme compositiu, sensació de moviment, una manera de dir que el poble està en moviment, en plena acció, però aquesta acció ve cap a nosaltres. L’autor és testimoni del seu temps i no pot defugir el compromís. El moviment transmet la passió, els sentiments i el drama dels personatges.

Fixem-nos en els protagonistes: la Llibertat, joves, obrers, burgesos… La caracterització precisa de les figures, les quals representen les classes socials implicades en la revolta, és un element realista que suposa un trencament amb la tradició classicista. En aquest sentit, també podem identificar amb precisió l’escenari del fons de la composició gràcies a la presència de les torres de Notre Dame a la banda dreta. París, el poble anònim de la ciutat de París, és un més dels protagonistes de la Revolució.

Eugène Delacroix

Artesà, representant de la burgesia revolucionària. Podria ser un autoretrat del mateix Delacroix

tsi5_delacroix_004.jpg

Estudiant, simbolitza la joventut revoltada per la injustícia i el sacrifici per les causes nobles

tsi5_delacroix_002.jpg

Obrer i Guàrdia Nacional

tsi5_delacroix_003.jpg

Pagès moribund que mira fixament la Llibertat: el sacrifici ha valgut la pena

tsi5_delacroix_005.jpg

Morts per la Llibertat

tsi5_delacroix_006.jpg

La ciutat de París, escenari i a la vegada protagonista de la Revolució

La Llibertat. Una al·legoria. Aquest és el principal protagonista del quadre: una dona amb els pits nus (símbol de l’emancipació i la llibertat), coronada amb el barret frigi vermell (símbol del poble parisenc), armada amb un fusell (símbol de la lluita i la revolta) i que porta la bandera francesa tricolor (símbol del poble francès). No cal donar-li més voltes: estem davant de la Marianne, una al·legoria a la mateixa Revolució, una al·legoria a la llibertat, la fraternitat i la igualtat, una al·legoria al poble francès. La simbologia revolucionària francesa es concentra en una sola figura que encapçala els insurgents en tensió revolucionària. La Llibertat condueix el poble. Una guia, un objectiu, una Revolució. En definitiva, un símbol.

Formalment, un altre element a destacar de l’obra és el sentit del color i de la llum. Delacroix exalta el color, fuig de la paleta apagada pròpia dels neoclàssics. Els colors unitaris i plans deixen lloc a la vibració de les tonalitats i la varietat pictòrica presentada gràcies a una pinzellada solta. Destaquen els colors ocres, i per sobre de tots ells emergeixen els colors de la bandera nacional francesa: vermell, blanc i blau. Pel que fa a la llum, aquesta és irreal, les figures estan il·luminades per una llum que no se sap d’on apareix, portant l’obra cap una sensació de irrealitat. Fins a cert punt, la llum es converteix en una obsessió del pintor, una llum violenta, tensa, que confereix a l’escena bona part de la seva força narrativa. Aquest sentit de l’ús del color i la llum emparentaria el quadre de Delacroix amb grans mestres com Rubens o Goya.



La independència de Bèlgica

dimecres, 13/10/2010

Encoratjada pel triomf de la Revolució de 1830 a França, Bèlgica, sotmesa a Holanda des del Tractat de Viena (1815), va revoltar-se. Així, el 4 d’octubre de 1830 va declarar la seva independència. Prússia, Rússia i Àustria van voler intervenir per a preservar el principi de legitimitat, però Anglaterra i França van oposar-se i van reconèixer el nou Estat. A la Conferència de Londres (1831) es confirmava la independència i neutralitat de Bèlgica sota la monarquia constitucional del rei Leopold I (1790-1865).

belgica 1831.PNG

Extracte de la Constitució belga de 1831:

Tant la llibertat de culte i el seu exercici públic com la llibertat de manifestar les opinions sobre tots els temes estan garantits, excepte la repressió dels delictes comesos en l’ús d’aquestes llibertats […].

La premsa és lliure. La censura no podrà ser restablerta mai. No poden ser exigides garanties prèvies als escriptors, editors o impressors […].

Tots els poders emanen de la nació […]. La cambra dels representants es compon de diputats escollits directament pels ciutadans que paguen el cens determinat per la llei electoral, el qual no pot excedir els cent florins d’impost directe, ni ser menys de vint florins […].

El rei no té més poder que el que li atribueixen la Constitució i les lleis particulars donades en virtut de la mateixa Constitució.

Les Revolucions de 1830

dimecres, 13/10/2010

Al llarg de la primera meitat del segle XIX, com hem vist, a tota Europa van anar definint-se dos grans grups políticament oposats: els absolutistes, ultres o conservadors i els liberals o progressistes. Entremig podem trobar els elements més moderats d’ambdós grups. Els primers eren els seguidors dels principis restauracionistes establerts al Congrés de Viena i de la Santa Aliança. Els segons agrupaven col·lectius tant diversos com els nacionalistes, els liberals i els romàntics defensors a ultrança de les llibertats dels individus.

Els liberals tenien a la major part dels seus adeptes en la burgesia, promotora de la Revolució francesa de 1789, que va veure com les seves aspiracions no van ser respectades en els governs posteriors. Quan a partir de la independència de Grècia es disgregui la Santa Aliança, aquesta burgesia creurà que havia arribat el moment de fer valer la seva ideologia a través d’una segona onada revolucionària.

rev30.png

burgues02.jpg

Així, en la dècada de 1830 novament sorgiran moviments revolucionaris que ja afectarien tant a l’Europa central com a l’occidental, amb una extensió i unes repercussions més grans que les viscudes a la dècada anterior. En aquesta ocasió, les insurreccions tindrien més suport popular i, en aquells països on van triomfar, van comportar la substitució dels règims absolutistes per sistemes polítics constitucionals en els quals la burgesia va passar a detenir el poder. Amb tot, encara es mantindria la marginació de les classes populars de la vida política perquè el sufragi era censatari o restringit i les llibertats públiques eren limitades.

Va ser a França on va iniciar-se el nou procés revolucionari dels anys trenta. El príncep de Polignac, ministre del monarca Carles X, va dissoldre el parlament el 25 de juliol de 1830, va suprimir la llibertat de premsa i va excloure del cens electoral a comerciants i industrials. Davant les mesures reaccionàries del govern de Carles X, que intentava derogar la Carta Atorgada de Lluís XVIII, la burgesia va prendre les armes i va ocupar París per expulsar el darrer Borbó i nomenar un nou rei: Lluís Felip d’Orleans.

Révolution_de_1830_-_Combat_de_la_rue_de_Rohan_-_29.07.1830.jpg

El rei-ciutadà, que acceptaria tres principis bàsics del liberalisme: la sobirania nacional, una constitució que reconeixia els drets de la Carta Atorgada de 1814, i llibertat política i parlamentària. Aquest fet representava per França, desprès de l’experiència fallida de Lluís XVI amb l’Assemblea Legislativa el 1791, la nova formació d’una monarquia liberal o constitucional, que ràpidament va ser reconeguda per Anglaterra. Seria, però, la gran burgesia la que recolliria els fruits d’una revolució protagonitzada per la petita burgesia i els obrers, ja que la monarquia orleanista aviat oblidaria les seves promeses de liberalització i democratització del règim polític francès i condemnaria a les classes mitjanes, el seu principal suport inicial, a una situació de marginació política.

Encoratjada pel triomf de la revolució a França, la veïna Bèlgica, sotmesa a Holanda des del Tractat de Viena (1815), va revoltar-se combinant reclamacions nacionals i liberals. Així, el 4 d’octubre de 1830, els belgues prenien Brussel·les i declaraven la seva independència. Prússia, Àustria i Rússia van intentar intervenir per imposar el principi de legitimitat, però Anglaterra i França van oposar-se i van reconèixer el nou Estat. A la Conferència de Londres de 1831 es confirmaria la independència belga i la seva neutralitat sota la monarquia constitucional del rei Leopold I.

Wappers_belgian_revolution.jpg

Tanmateix, països com Espanya, entre 1833 i 1839, i la Gran Bretanya, a través de l’ampliació dels drets polítics el 1832, també van fer el trànsit cap al liberalisme en aquest període. En canvi, en altres llocs com ara a Itàlia, Polònia o Alemanya, els moviments revolucionaris dels anys trenta van fracassar.

A Polònia, sotmesa majoritàriament a Rússia, l’exèrcit va insurreccionar-se el 29 de novembre de 1830. L’any següent els polonesos declararien la seva independència. Tot i l’èxit inicial, les desavinences entre la noblesa polonesa conservadora i la burgesia liberal van propiciar que l’exèrcit rus esclafés la revolució i iniciés una terrible repressió davant la neutralitat i indiferències britànica i francesa.

Al centre d’Itàlia (Mòdena, Romanya i les Marques) va esclatar un alçament propiciat per l’acció soterrada dels carbonaris, que ràpidament va ser apaivagat per l’Imperi Austríac amb l’única reclamació de França. Tot i aquest fracàs, la revolució de 1830 va significar l’inici d’una nova consciència de pàtria que encoratjaria en la segona meitat del segle la lluita per la unificació i la independència italiana.

Finalment, a Alemanya, dividida en petits Estats sota el proteccionisme del Regne de Prússia (i de l’Imperi Austríac), la revolució va iniciar-se el 1830 en alguns Estats de la regió central que van adoptar constitucions liberals –Brunswick, Hesse, Hannover i Saxònia–. El moviment revolucionari va extendre’s lentament als Estats meridionals que van intentar dominar la Dieta (parlament) de la Confederació Germànica, unió política de l’Europa central creada pel Congrés de Viena el 1815 agrupant a 38 Estats sobirans. Creada per omplir el buit que havia deixat la desaparició del Sacre Imperi durant l’Imperi Napoleònic, disposava d’un parlament a Frankfurt i buscava equilibrar la influència d’Àustria i Prússia al nord d’Europa sota la presidència de l’emperador austríac i com a fre a les tendències liberals. Els intents revolucionaris de 1830 per canviar les constitucions dels Estats alemanys van fracassar. Amb tot, Prússia va introduir el Zollverein (1834), la unió duanera dels Estats del nord, futura llavor de la unificació del país.

zollverein 2.gif

Què és una Revolució?

dijous, 7/10/2010

Una Revolució és una dinàmica de canvis polítics, socials i econòmics tan ràpids com violents, en els quals el poder establert es substituït per un poder emergent.

Les revolucions són protagonitzades per estrats socials que es consideren perjudicats per l’ordre establert i es rebel•len contra la situació privilegiada d’altra o altres capes socials. Com, per exemple, la burgesia en els segles XVIII i XIX o el proletariat contra la burgesia en les revolucions del segle XX.

Aquest caràcter col•lectiu, propi d’un moviment de masses, diferencia a les revolucions dels cops d’Estat, que són accions de grups minoritaris, sovint amb aspiracions personalistes.

Els historiadors diferencien entre els processos revolucionaris endògens i exògens.

Les revolucions endògenes són aquelles en les quals el procés és desencadenat per la situació interna d’un país i que segueixen una evolució particular fins a la seva resolució. Un exemple en seria la Revolució francesa de 1789.

Les revolucions exògenes són aquelles que són provocades per factors d’origen exterior, com podria ser el cas d’una intervenció militar estrangera. Per exemple, revolucions exògenes van ser les revolucions socialistes verificades als països de l’Europa de l’Est (Polònia, Romania, Bulgària) després de ser alliberats de l’ocupació nazi per les forces soviètiques. També ho va ser el moviment liberal espanyol que culminaria amb la promulgació de la Constitució de Cadis (1812) enfront de l’ocupació napoleònica.

També podem diferenciar entre revolucions espontànies i preconcebudes.

Són revolucions espontànies aquelles que sorgeixen com a moviments improvisats, provocats per la ràbia i la indignació dels seus protagonistes davant de fets o situacions concretes, com, per exemple, la revolució dels camperols alemanys del segle XVI.

En canvi, són revolucions preconcebudes aquelles que són preparades per agents conspiradors. Per exemple, en la Revolució Russa de 1917, Lenin va recalcar la necessitat d’organitzar un partit que guiés a les masses cap a la Revolució i durant l’alçament revolucionari.

Lligat als conceptes anteriors, podem fer una nova distinció: hi va haver revolucions rurals (que van acostumar a ser espontànies, confuses i desorganitzades, i que pocs cops van culminar en canvis polítics) i revolucions urbanes, amb més possibilitats de triomfar a causa del seu major nivell d’organització.

Respecte dels seus objectius, la Revolució pot ser política (si només pretén la transformació d’un determinat règim), social (si es proposa millorar la situació de les classes socials menys afavorides) o nacional (si aspira a aconseguir la independència d’un país dominat per una força estrangera o persegueix la unificació de territoris cultural i històricament afins).

Finalment, cal fer menció als mètodes, més o menys violents, de les revolucions, des de les pacífiques “revolucions de pell de vellut” dels països de l’Europa de l’Est a finals de la dècada dels anys vuitanta del segle XX fins als casos més sagnants com la guerra civil posterior a la Revolució Russa.

Establert què és una Revolució en les seves múltiples formes, el següent problema a tractar és el perquè dels esclats revolucionaris.

Segons el marxisme, la Revolució seria una necessitat històrica, la resposta lògica a la lluita de classes. En canvi, els historiadors no marxistes insisteixen més en els aspectes conjunturals i remarquen que no és possible fer comparacions exactes entre unes revolucions i unes altres. Fet que no impossibilita de trobar algunes analogies.

Tres són les causes generals (i complexes) que provoquen l’esclat d’una Revolució:

1. L’enfrontament de determinades estructures socials favorables a la tensió contra una conjuntura econòmica desfavorable (les crisis cícliques del capitalisme, fams provocades per males collites, situacions d’explotació econòmica exagerades, etc.).

2. L’obstinació i rigidesa de l’agent revolucionari condueixen a l’esclat de la Revolució, tot i que el govern canalitzi el descontentament social a través de reformes (fórmula habitual per a evitar un esclat revolucionari).

3. El grau de desconfiança, o inclús d’odi, dels revolucionaris vers el poder establert. És a dir, els aspectes psicològics de la Revolució.

Podem distingir diferents fases que serien comuns en tot esclat revolucionari: difusió de les idees revolucionàries, agudització de les tensions socials, cop al poder establert, establiment d’un govern moderat, establiment d’un nou govern de grups radicals, reacció antiradical i, finalment, institucionalització de la Revolució (seqüència que reflexa amb fidelitat el desenvolupament de la Revolució francesa de 1789).

En la història moderna i contemporània abunden les revolucions. Les de major transcendència, cronològicament, van ser: en el segle XVII, les revolucions angleses que van consolidar el Parlament davant de la monarquia; en el segle XVIII, la Revolució i Independència dels Estats Units d’Amèrica de 1776 i la Revolució francesa de 1789 que donaven pas al món contemporani; en el segle XIX, les revolucions liberals burgeses inspirades en la Revolució francesa (esclats revolucionaris de 1820, 1830 i 1848), i la Comuna de París de 1871, la primera revolució obrera; i en el segle XX, les revolucions socialistes iniciades amb la Revolució Russa de 1917 a la que seguirien les revolucions xina i cubana, entre d’altres.

Per extensió, podem qualificar també com a Revolució la transformació més o menys ràpida i integral de les estructures polítiques, socials o econòmiques, tot i que aquestes es deguin a processos sense violència, com, per exemple, la Revolució Industrial.