Entrades amb l'etiqueta ‘Revolucions de 1820’

El Trienni Liberal (1820-1823)

dimecres, 15/12/2010

Com a conseqüència de la repressió contra els liberals i, especialment, per l’existència d’un important nucli liberal en el si de l’exèrcit espanyol, a més de la ineficàcia mostrada pels successius ministres de Ferran VII davant la crisi econòmica i d’Hisenda que patia el país, l’1 de gener de 1820 el coronel Rafael del Riego, cap de les forces que havien de sufocar les sublevacions americanes i constitucionalista convençut, es va aixecar a Cabezas de San Juan en un pronunciamiento contra Ferran VII i va recórrer Andalusia proclamant la Constitució de 1812.

Rafael_Riego.jpg

Rafael del Riego

La rebel·lió de les tropes va ser el resultat de la suma de factors provocats per la crisi del país i el fracàs de l’Estat absolutista, però el propi Riego pensava que la sublevació havia fracassat quan només li quedaven uns 50 homes desmoralitzats i cansats després del seu recorregut per Andalusia proclamant la Constitució i va dissoldre la partida. Sense que ell ho sabés, aquesta vegada el pronunciament havia tingut resposta i La Corunya, Múrcia, Saragossa, Tarragona, Pamplona, Barcelona i Cadis van anar sumant-se a la insurrecció. Finalment, a Madrid van esclatar una sèrie d’aldarulls als carrers que va precipitar l’èxit del pronunciament.

A Catalunya, el primer pas va donar-lo la ciutat de Tarragona i dos dies després esclatava la revolució a Barcelona quan va començar a aplegar-se gent a la Plaça de Palau on residia el capità general Castaños que, espantat va sortir al balcó i va fer un simulacre de jurament de la Constitució. L’únic acte violent d’aquell dia a Barcelona va donar-se contra la casa de la Inquisició que va ser la víctima d’una revolució que tenia tot l’aire d’una festa i que seria seguida de l’acceptació pacífica per part de les autoritats del vell règim.

La passivitat de l’exèrcit, l’acció dels liberals a les principals ciutats espanyoles i la neutralitat dels pagesos van obligar Ferran VII a acceptar la Constitució el 10 de març. El triomf del pronunciamiento va suposar l’aplicació de la Constitució de Cadis, fet que va comportar la formació d’un nou govern que va proclamar una amnistia que va permetre el retorn dels liberals i la convocatòria de Corts. La constitució havia estat imposada al monarca en un exercici de sobirania nacional i el règim liberal s’havia imposat sense gaire violència, el que suposaria un model revolucionari per a la resta d’Europa.

Fernando_VII_jura_la_constitucion.pngEls resultats electorals van donar una àmplia majoria als diputats liberals que van iniciar ràpidament una àmplia obra legislativa. D’aquesta manera, la implantació del nou règim liberal va permetre que, per primer cop, el liberalisme accedís al poder, ja que les Corts de Cadis havien estat una experiència més teòrica que pràctica tot i la seva important transcendència. L’any 1820 va ser el més important per aquesta acció reformadora perquè encara no hi havia intents seriosos de resistència per part dels partidaris de l’absolutisme, els governs no havien mostrat els límits del seu reformisme i no s’havia produït l’escissió dels liberals entre moderats i exaltats.

Així, va restaurar-se bona part de les reformes de Cadis, com la llibertat d’indústria, la liberalització dels intercanvis comercials, l’abolició dels gremis, la supressió de les senyories jurisdiccionals i de les primogenitures, així com la venda de terres dels monestirs. D’altra banda, van establir la disminució del delme i reformes en el sistema fiscal, el codi penal i l’exèrcit. Finalment, van iniciar la modernització política i administrativa del país: es van formar ajuntaments i diputacions electius i es va desenvolupar la Milícia Nacional, la gran força popular del règim com a cos armat de voluntaris, format per les classes mitjanes urbanes, amb la finalitat de garantir l’ordre i de defensar les reformes constitucionals. Tot això a la vegada que es prenen mesures per alleujar problemes concrets de la població (per exemple, la prohibició d’importar gra i farina estrangers).

Amb la seva acció, els dirigents del Trienni pensaven posar fi al règim senyorial, impulsar la liberalització de la indústria i del comerç, i ajudar al desenvolupament de la burgesia comercial i industrial. Aquestes reformes connectaven amb les aspiracions que a Catalunya representaven àmplies capes socials urbanes, identificades amb un projecte reformador i modernitzador.

Calia que el govern liberal no augmentés la pressió tributària, cosa que obligava a cercar els recursos necessaris per sortir de la crisi a que havia portat l’absolutisme en una política d’emprèstits exteriors amb l’esperança de recuperar la solvència del país mitjançant la desamortització eclesiàstica. D’aquesta manera, la desamortització no era entesa com una reforma agrària que hagués de donar terra al camperolat, sinó com un mètode per a fer avançar el desenvolupament capitalista al camp i, a la vegada, donés recursos per a la hisenda estatal. Uns mecanismes de creixement econòmic afavorits per la transferència de les terres eclesiàstiques a mans més actives havien d’afavorir un creixement de la riquesa que fes augmentar de forma natural les contribucions i permetés fonamentar una hisenda sòlida i pròspera.

trienni-liberal.jpg

Però, el pla econòmic liberal subestimava les dificultats que les economies camperoles familiars tindrien per adaptar-se a un pla de naturalesa específicament burgesa i pensat per afavorir un transit sense enfrontaments de la vella propietat feudal a la nova propietat capitalista. Tot això realitzat sense comptar amb la gran massa de la pagesia i a expenses de l’Església. Els vells senyors feudals acceptarien la nova política sense oposar-hi gaires obstacles perquè respectava la seva propietat, mentre que la jerarquia eclesiàstica i els ordres religiosos, que eren les víctimes directes de la desamortització, serien els primers i més aferrissats enemics del sistema liberal.

Martinez-de-la-Rosa.jpg

Martínez de la Rosa

Des de 1822, els problemes sobre la manera d’encarar les reformes necessàries va provocar tensions entre els mateixos liberals i el radicalisme d’un dels seus sectors va dividir els nous grups dominants i va restar, a la llarga, suport al nou règim constitucional. Així, els liberals es van dividir en dues tendències: els moderats (doceañistas), partidaris de dur a terme reformes limitades que no perjudiquessin les elits socials, incorporaven en el seu si a ex presidiaris i exiliats que havien viscut un procés de moderació durant els anys anteriors, les seves reivindicacions es basaven en els conceptes de “llibertat” i “ordre” i en una Constitució equilibrada, es a dir, la de 1812 amb matisos moderats; i els anomenats exaltats, que plantejaven la necessitat de realitzar reformes més radicals i favorables a les classes mitjanes populars, seguien defensant la validesa de la Constitució de Cadis sota el lema “Constitució o Mort!” i feien gala d’un discurs anti aristocràtic que resultava atractiu per a les classes populars. Els dos extrems del liberalisme es bloquejarien mútuament, fent que la cooperació entre el poder executiu, en mans dels moderats fins el juliol de 1822, i el poder legislatiu, en mans dels exaltats amb majoria parlamentària, resultés impossible.

Els governs liberals (1820-1823):

  • Primer Govern: Govern dels Presidiaris –Argüelles– (juliol 1820-març 1821).
  • Segon Govern: Govern Moderat de Bardají (març 1821-febrer 1822).
  • Tercer Govern: Govern Moderat de Martínez de la Rosa (febrer-juliol 1822).
  • Quart Govern: Govern Radical de San Miguel (juliol 1822-febrer 1823).

A més, les reformes van suscitar ràpidament l’oposició per part dels partidaris de l’absolutisme i la contrarevolució. Així, Ferran VII, fent servir el dret de veto que li atorgava la Constitució, va paralitzar les lleis a la vegada que conspirava contra els governs liberals i cercava ajuda exterior per a recuperar el poder absolut a Espanya mitjançant la intervenció de les potències de la Santa Aliança a Espanya. Per la seva banda, la noblesa i l’Església, perjudicada per la supressió del delme i per la venda de béns monacals, van impulsar la revolta contra els governants liberals.

Tanmateix, les noves mesures del Trienni van provocar el descontentament dels pagesos, especialment a Catalunya, perquè l’abolició de les senyories jurisdiccionals no els facilitava l’accés a la terra. Els antics senyors van esdevenir els nous propietaris, i els pagesos, convertits ara en arrendataris, podien ser expulsats de les terres si no pagaven. A més, el pagament en metàl·lic de les rendes, abans satisfetes amb productes agraris, obligava els camperols a aconseguir diners amb la venta dels seus productes. En una economia encara d’autosuficiència, resultava difícil vendre a bon preu els productes i reunir la quantitat necessària per fer front a les noves contribucions. D’aquesta manera, els pagesos més pobres i més indefensos davant la nova legislació capitalista es van afegir a l’agitació antiliberal.

L’aparició de resistències internes animades per l’Església i finançades per alguns governs europeus es manifestarien en la revolta de la Guardia Real a Madrid (agost de 1822) i en l’aparició d’una guerrilla camperola, donant pas una confrontació cada cop més violenta que dibuixava les línees de fractura que havien d’enfrontar a la societat espanyola en els anys de les guerres carlines. La societat cada cop estava més dividida entre l’adhesió i l’oposició al liberalisme. Així, en els moments en que el malestar dels camperols es feia més agut, sorgien resistències, inspirades i finançades primer pel clergat regular i després pel govern francès.

L’any 1822 es van aixecar partides absolutistes a Catalunya, Navarra, Galícia i el Maestrat. Els voluntaris reialistes van arribar a comptar amb 280.000 membres i van aconseguir dominar extenses zones del territori. A Catalunya, els absolutistes contrarevolucionaris van aconseguir d’aplegar uns 16.000 homes i van dominar zones del Bages, el Berguedà, el Penedès o la Conca de Barberà, entre d’altres. Aquest aixecament va anar precedit d’entrevistes dels caps ultres catalans amb el marqués de Mataflorida i de l’intent de trobar recursos per a finançar les partides absolutistes.

Els rebels van establir la capital a Cervera i en el moment de la seva màxima expansió, el 1823, es va formar un rudimentari govern provisional de Regència absolutista a la Seu d’Urgell presidit pel marqués de Mataflorida i integrat per l’arquebisbe de Tarragona i el baró d’Eroles. La insurrecció va ser derrotada per l’exèrcit liberal dirigit pel capità general de Catalunya, Espoz y Mina, que, amb el suport actiu que van donar-li les forces de la Milícia Nacional, va aconseguir esclafar el moviment guerriller i enviar el govern de regència a l’altra banda de la frontera. Tot i això, l’aixecament va evidenciar la força de l’absolutisme a Catalunya i el fracàs de la política liberal envers una bona part de la pagesia.

Louis_antoine_artois.jpg

Duc d'Angulema

De tal manera que, quan Ferran VII va demanar auxili a la Santa Aliança, que va delegar la intervenció a França, aquesta no va trobar gaire resistència per part de la població en travessar la frontera l’abril de 1823. La intervenció de l’exèrcit francès dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, comandats pel duc d’Angulema, va restituir Ferran VII com a monarca absolut i va tenir àmplies repercussions a Catalu

nya, al punt que des de la caiguda i posterior exili d’Espoz y Mina fins el 1827 Barcelona va restar ocupada pels francesos, els quals van assumir el govern de la ciutat, evitant així les represàlies que en altres indrets d’Espanya van cometre els reialistes.

Els francesos van avançar pel país sense resistència perquè els exèrcits van anar retirant-se sense combatre i perquè el govern constitucional va rendir-se quan els francesos ni tan sols s’ho esperaven. Les causes de la ràpida ocupació francesa cal buscar-les en la mateixa divisió dels liberals i en el fet que els francesos no arribaven com a restauradors de l’absolutisme, sinó com a propugnadors d’un sistema moderat calcat del parlamentarisme francès establert per Lluís XVIII. Tot i això, la intervenció francesa de 1823 va donar pas a l’últim període del regnat de Ferran VII amb la segona restauració de l’absolutisme, l’anomenada Dècada Ominosa (1823-1833), en la qual va produir-se el col·lapse definitiu de l’Antic Règim a Espanya.

Ruta de los Cien Mil Hijos de San Luis.jpg

La independència de Grècia

dilluns, 11/10/2010

Grècia, sotmesa a l’Imperi Turc des del segle XVI, havia desenvolupat un profund sentiment nacional durant dècades. A més, la seva burgesia va finançar el moviment revolucionari que va lluitar per la independència durant gairebé deu anys (1821-1830). Occident, però, va interpretar aquesta lluita del poble grec per la seva independència com l’enfrontament de la cristiandat civilitzada enfront de l’Orient islamitzat i bàrbar.

Epanastasi.jpg

El Tractat d’Adrianòpolis del 1829 va significar la concessió definitiva de la independència grega. No obstant això, el 1830, les principals potències europees (França, Gran Bretanya, Rússia) van firmar el Protocol de Londres pel qual van rebutjar la instauració d’un règim constitucional i van imposar una monarquia autoritària (amb el rei Otó I). L’objectiu era sotmetre el país als seus interessos, però el resultat va encetar un període molt inestable.

Proclama de l’Assemblea Nacional Grega el 27 de gener de 1822:

Nosaltres, descendents dels savis i nobles pobles de l’Hèl·lade, nosaltres que som els contemporanis de les il·lustres i civilitzades nacions d’Europa […] no podem continuar patint sense covardia i automenyspreu el jou cruel del poder otomà que ens ha sotmès des de fa més de quatre segles; un poder que no coneix més llei que la seva voluntat […].

Després d’aquesta esclavitud tan prolongada, hem decidit recórrer a les armes per venjar-nos i venjar la nostra pàtria contra una tirania terrible, l’essència de la qual és iniqua, un despotisme sense parangó […].

La guerra contra els turcs no està destinada a obtenir avantatges per una part del poble grec. És una guerra nacional, una guerra sagrada, una guerra que té com a objectiu reconquerir els drets de la llibertat individual, de la propietat civil i de l’honor, drets que els pobles civilitzats d’Europa, els nostres veïns, ja tenen avui dia […].

Les Revolucions de 1820

divendres, 8/10/2010

Als voltants de 1820 van esclatar a tota Europa una sèrie de revoltes, dirigits per activistes especialment militars, que van ser fruit de l’expansió dels ideals polítics liberals. Encara que aquests intents de posar fi a l’absolutisme i prendre el poder mitjançant insurreccions armades serien durament reprimits, els elements liberals més exaltats, imbuïts de l’ideal romàntic i aprofitant les penúries econòmiques que patia la població, van manifestar-se a través de revoltes populars en les quals es barrejaven reivindicacions de caràcter liberal, nacional i social. Seria a Espanya, Portugal, Itàlia i Grècia on la Revolució prengués un caràcter més fort, però les agitacions van proliferar per tot el continent.

rev20.png

europa-entre-las-revoluciones-liberales-y-la-reaccion-1815-1848.jpg

Així, el primer punt conflictiu va ser Anglaterra. El període restauracionista va estar marcat a les illes britàniques per l’enfrontament entre les forces conservadores vinculades a l’aristocràcia terratinent i les forces renovadores. El sistema polític anglès es fonamentava en una constitució que no responia al model sorgit de les revolucions liberals, sinó en una sèrie de textos sense connexió i en la tradició parlamentària. El monarca intervenia en el joc polític, el dret de vot estava restringit i la corrupció electoral caracteritzaven el sistema, donant lloc a un caràcter elitista del parlament. La forta agitació obrera de 1819 va ser reprimida amb la Llei de les Sis Actes que va instaurar l’estat de guerra i va reforçar el poder del govern. L’entrada en el govern de Robert Peel (1822) va permetre una evolució del règim cap al reformisme, concretat en la reforma electoral de 1832.

El 1819, a Alemanya, davant tot un seguit de manifestacions liberals i nacionalistes protagonitzades pels estudiants universitaris, principal front d’oposició al règim absolutista prussià, Metternich va suprimir la llibertat de premsa i controlar la universitat. La reacció va imposar-se clarament a Alemanya.

D’altra banda, a França la derrota i posterior abdicació de Napoleó va comportar la restauració de la monarquia dels Borbons en la figura de Lluís XVIII sota un règim de carta atorgada que no reconeixia la sobirania nacional. El 1820 va ser assassinat el duc de Berry, presumpte hereu al tron francès, motiu pel qual el ministre Villèle va imposar una sèrie de restriccions que van arribar a afectar a la universitat. Des de 1820, França viuria una reacció ultra, especialment marcada durant el regnat de Carles X (1824-1830). Es recuperava la idea del poder reial per dret dinàstic.

A Rússia, el 1820, el tsarisme va haver de fer front a la insurrecció del regiment militar Semenovsky, fet que Alexandre I aprofitaria per suprimir la llibertat de premsa i d’ensenyament refermant l’absolutisme i controlant la intelligentsia (grups intel·lectuals que buscaven un canvi polític) del país.

A Espanya, desprès de la Guerra de la Independència, a el retorn de Ferran VII es retornaria a la monarquia absoluta i a la societat estamental, derogant la Constitució de Cadis. Seria el gener de 1820 quan amb el pronunciamiento del tinent coronel Rafael del Riego triomfés la revolució liberal amb la recuperació de la Constitució de 1812, establint el model dels posteriors aixecaments liberals a Europa.

Fernando_VII_jura_la_constitucion.png

Els liberals van fer-se amb el poder durant tres anys (Trienni Liberal o Constitucional) però la inestabilitat interna i la intervenció de la Santa Aliança, decidida al Congrés de Verona el 1822, amb l’exèrcit dels Cent Mil Fills de Sant Lluís va derrocar el règim i va donar pas a la Dècada Ominosa on Ferran VII recuperaria novament les pràctiques absolutistes.

A Portugal l’exèrcit va alçar-se a Porto el 1820. El triomf de la insurrecció va derivar en la creació d’una Junta Central Suprema que va convocar Corts Constituents donant pas a la introducció d’un Estatut liberal que va perdurar fins 1828 quan els absolutistes van tornar a triomfar.

A la Península Italiana seria el Regne de Nàpols el protagonista de la Revolució. El juliol de 1820 l’exèrcit va exigir la instauració de la Constitució espanyola de 1812 a rei Ferran I. Aquest va servir-se de la Santa Aliança per demanar ajuda a Àustria que el 1821 retornaria el poder absolut al monarca.

En els Balcans, desprès de diverses i fracassades temptatives d’insurrecció contra la dominació de l’Imperi Otomà, Grècia va revoltar-se el 1821 i a l’Assemblea d’Epidaure (1822) els grecs van declarar la seva independència. El problema grec traspassava les fronteres europees i va afectar a la unitat de la Santa Aliança que, en principi, considerava els otomans com els seus representants oficiosos a la Mediterrània Est. Si bé Metternich veia amb bons ulls la repressió dels insurgents grecs fent us del principi del legitimisme, Anglaterra –que el 1823 va reconèixer el dret grec a la insurrecció– i Rússia –que ambicionant Sèrbia en la seva política expansionista paneslava va intervenir a favor dels independentistes– van pronunciar-se a favor de la independència grega. El 1827, França s’adheriria a la causa grega en la signatura del Tractat de Londres. Després d’una llarga i cruenta guerra el govern turc seria derrotat el 1829 donant pas a la independència definitiva de Grècia.

Epanastasi.jpg

En resum, fora de Grècia que va aconseguir la seva independència, les revolucions liberals de 1820 van fracassar arreu d’Europa, però entre les seves conseqüències s’ha de destacar que la Santa Aliança va quedar pràcticament dissolta i que la ideologia del liberalisme va refermar-se en l’occident europeu.

Què és una Revolució?

dijous, 7/10/2010

Una Revolució és una dinàmica de canvis polítics, socials i econòmics tan ràpids com violents, en els quals el poder establert es substituït per un poder emergent.

Les revolucions són protagonitzades per estrats socials que es consideren perjudicats per l’ordre establert i es rebel•len contra la situació privilegiada d’altra o altres capes socials. Com, per exemple, la burgesia en els segles XVIII i XIX o el proletariat contra la burgesia en les revolucions del segle XX.

Aquest caràcter col•lectiu, propi d’un moviment de masses, diferencia a les revolucions dels cops d’Estat, que són accions de grups minoritaris, sovint amb aspiracions personalistes.

Els historiadors diferencien entre els processos revolucionaris endògens i exògens.

Les revolucions endògenes són aquelles en les quals el procés és desencadenat per la situació interna d’un país i que segueixen una evolució particular fins a la seva resolució. Un exemple en seria la Revolució francesa de 1789.

Les revolucions exògenes són aquelles que són provocades per factors d’origen exterior, com podria ser el cas d’una intervenció militar estrangera. Per exemple, revolucions exògenes van ser les revolucions socialistes verificades als països de l’Europa de l’Est (Polònia, Romania, Bulgària) després de ser alliberats de l’ocupació nazi per les forces soviètiques. També ho va ser el moviment liberal espanyol que culminaria amb la promulgació de la Constitució de Cadis (1812) enfront de l’ocupació napoleònica.

També podem diferenciar entre revolucions espontànies i preconcebudes.

Són revolucions espontànies aquelles que sorgeixen com a moviments improvisats, provocats per la ràbia i la indignació dels seus protagonistes davant de fets o situacions concretes, com, per exemple, la revolució dels camperols alemanys del segle XVI.

En canvi, són revolucions preconcebudes aquelles que són preparades per agents conspiradors. Per exemple, en la Revolució Russa de 1917, Lenin va recalcar la necessitat d’organitzar un partit que guiés a les masses cap a la Revolució i durant l’alçament revolucionari.

Lligat als conceptes anteriors, podem fer una nova distinció: hi va haver revolucions rurals (que van acostumar a ser espontànies, confuses i desorganitzades, i que pocs cops van culminar en canvis polítics) i revolucions urbanes, amb més possibilitats de triomfar a causa del seu major nivell d’organització.

Respecte dels seus objectius, la Revolució pot ser política (si només pretén la transformació d’un determinat règim), social (si es proposa millorar la situació de les classes socials menys afavorides) o nacional (si aspira a aconseguir la independència d’un país dominat per una força estrangera o persegueix la unificació de territoris cultural i històricament afins).

Finalment, cal fer menció als mètodes, més o menys violents, de les revolucions, des de les pacífiques “revolucions de pell de vellut” dels països de l’Europa de l’Est a finals de la dècada dels anys vuitanta del segle XX fins als casos més sagnants com la guerra civil posterior a la Revolució Russa.

Establert què és una Revolució en les seves múltiples formes, el següent problema a tractar és el perquè dels esclats revolucionaris.

Segons el marxisme, la Revolució seria una necessitat històrica, la resposta lògica a la lluita de classes. En canvi, els historiadors no marxistes insisteixen més en els aspectes conjunturals i remarquen que no és possible fer comparacions exactes entre unes revolucions i unes altres. Fet que no impossibilita de trobar algunes analogies.

Tres són les causes generals (i complexes) que provoquen l’esclat d’una Revolució:

1. L’enfrontament de determinades estructures socials favorables a la tensió contra una conjuntura econòmica desfavorable (les crisis cícliques del capitalisme, fams provocades per males collites, situacions d’explotació econòmica exagerades, etc.).

2. L’obstinació i rigidesa de l’agent revolucionari condueixen a l’esclat de la Revolució, tot i que el govern canalitzi el descontentament social a través de reformes (fórmula habitual per a evitar un esclat revolucionari).

3. El grau de desconfiança, o inclús d’odi, dels revolucionaris vers el poder establert. És a dir, els aspectes psicològics de la Revolució.

Podem distingir diferents fases que serien comuns en tot esclat revolucionari: difusió de les idees revolucionàries, agudització de les tensions socials, cop al poder establert, establiment d’un govern moderat, establiment d’un nou govern de grups radicals, reacció antiradical i, finalment, institucionalització de la Revolució (seqüència que reflexa amb fidelitat el desenvolupament de la Revolució francesa de 1789).

En la història moderna i contemporània abunden les revolucions. Les de major transcendència, cronològicament, van ser: en el segle XVII, les revolucions angleses que van consolidar el Parlament davant de la monarquia; en el segle XVIII, la Revolució i Independència dels Estats Units d’Amèrica de 1776 i la Revolució francesa de 1789 que donaven pas al món contemporani; en el segle XIX, les revolucions liberals burgeses inspirades en la Revolució francesa (esclats revolucionaris de 1820, 1830 i 1848), i la Comuna de París de 1871, la primera revolució obrera; i en el segle XX, les revolucions socialistes iniciades amb la Revolució Russa de 1917 a la que seguirien les revolucions xina i cubana, entre d’altres.

Per extensió, podem qualificar també com a Revolució la transformació més o menys ràpida i integral de les estructures polítiques, socials o econòmiques, tot i que aquestes es deguin a processos sense violència, com, per exemple, la Revolució Industrial.

El Tractat de Verona

dijous, 7/10/2010

La Santa Aliança perseguia un objectiu doctrinal: mantenir Europa sota els principis establerts al Congrés de Viena (1814-15), és a dir, el manteniment de l’absolutisme i la defensa enfront de l’amenaça del liberalisme i el nacionalisme. A més, aquesta organització defensava el dret d’intervenció per sufocar qualsevol moviment revolucionari i restablir l’Antic Règim allà on estigués amenaçat.

En conseqüència, en nom de la Santa Aliança, Àustria va encarregar-se de suprimir l’agitació estudiantil als Estats alemanys i de restablir, el 1821, el poder absolut dels reis de Nàpols i del Piemont, quan aquests s’havien vist obligats a promulgar una Constitució liberal a causa de la pressió popular desfermada per l’onada revolucionària de la dècada de 1820.

La principal actuació de la Santa Aliança, però, va tenir lloc el 1823 a Espanya quan França, que s’havia sumat a la coalició absolutista el 1819, després de la reunió dels monarques absolutistes a Verona, va enviar l’exèrcit conegut com els Cent Mil Fills de Sant Lluís per eliminar el règim constitucional que havia suposat el Trienni Liberal i retornar el poder absolut al rei Ferran VII.

Ruta de los Cien Mil Hijos de San Luis.jpg

Extracte del Tractat de Verona (1823):

Article 1r. Les Altes Parts Contractants, plenament convençudes que el sistema de govern representatiu és tan incompatible amb el sistema monàrquic com de la màxima que la sobirania del poble es oposada al principi de dret diví, s’obliguen de la forma més solemne fer servir tots els seus mitjans, i unir tots els esforços, per destruir el sistema de govern representatiu de qualsevol Estat d’Europa on existeixi, i per evitar que s’introdueixi en els Estats on no es coneix.

Article 2n. Com no es pot dubtar que la llibertat d’impremta és el mitjà més eficaç que fan servir els pretesos defensors dels drets de les nacions […] les Altes Parts Contractants es comprometen recíprocament a adoptar totes les mesures per suprimir-la, no sols als seus Estats sinó també en tots els altres d’Europa.

Article 3r. Persuadits que els principis religiosos són els que encara poden contribuir més poderosament a conservar les Nacions en l’estat d’obediència passiva que deuen als seus Prínceps, Les Altes Parts Contractants declaren que la seva intenció és la de sostenir cadascuna en els seus Estats les disposicions que el Clergat pel seu propi interès estigui autoritzat a executar, per mantenir l’autoritat dels Prínceps, i totes juntes ofereixen el seu reconeixement al Papa […] sol·licitant la seva constant cooperació a fi i efecte d’avassallar les Nacions.

los_cien_mil_hijos_de_san_luis_originalarticleimage.jpg

Article 4t. Com que la situació d’Espanya i Portugal reuneix per desgràcia totes les circumstàncies a que fa referència aquest tractat, les Altes Parts Contractants, confiant a França l’encàrrec de destruir-les, li asseguren l’auxili de la manera que menys pugui comprometre-les amb el seu poble i el poble francès.