Entrades amb l'etiqueta ‘Revolució Russa’

L’amenaça bolxevic a l’Europa d’entreguerres

dimecres, 19/01/2011

La Revolució Russa va significar en els anys vint un doble “perill” per a les democràcies occidentals europees. D’una banda, des d’Europa es temia que el procés revolucionari soviètic podia contagiar-se als països fronterers, joves estats com Finlàndia, Polònia o els estats Bàltics. Però malgrat això, el perill que els Estats occidentals consideraven més greu era l’amenaça ideològica que podia subvertir no tan sols els règims polítics, sinó l’ordre social capitalista establert.

komintern2.jpgEl triomf de la Revolució soviètica havia mobilitzat les classes populars de bona part d’Europa, les quals, a partir de l’exemple rus, consideraven factible l’enderrocament de l’ordre burgés i la implantació del socialisme. I és que, inicialment, la Revolució Russa va tenir una voluntat universal.

El mateix Lenin considerava que les condicions objectives per a la transició des del capitalisme cap al socialisme eren millors a l’Europa industrial on el sistema capitalista es trobava més desenvolupat que no pas a una Rússia retardada i semifeudal. El líder bolxevic creia que calia aprofitar la crisi que afectava els Estats burgesos durant la postguerra i accentuar la combativitat del proletariat, que havia patit les conseqüències de la guerra en proporcions superiors a qualsevol altra classe social, per desencadenar una estratègia revolucionària que capgirés l’ordre social europeu vigent.

Lenin i els seus seguidors havien creat un Estat nou oposat als sistemes polítics coneguts. Coincidint amb aquest fet, primer la implicació massiva en el conflicte bèl·lic i després la postguerra havien fet aflorar a la resta d’Europa noves capes socials desitjoses d’intervenir activament en la vida pública. La URSS va esdevenir l’exemple enlluernador de la possibilitat dels treballadors per fer-se amb el poder i democratitzar la societat.

Lenin neteja el món.jpg

Aquesta generalitzada tendència democratitzadora s’oposava al control polític que fins aleshores havien imposat les minories dirigents burgeses. Camperols i obrers industrials organitzats en sindicats i partits obrers, utilitzant la vaga com a mesura de pressió, intentaran aconseguir noves millores de tipus social o, en d’altres casos, posar fi al propi sistema capitalista.

A Alemanya va ser on millor quedaria demostrada la diferència ideològica de les esquerres a l’hora d’interpretar la Revolució soviètica. A finals del segle XIX la socialdemocràcia alemanya semblava el col·lectiu més fort i ben preparat per a posar en marxa la Revolució i crear un estat socialista de l’Europa occidental. D’aquesta manera, quan la Revolució va triomfar a Rússia, molts eren els que pensaven que en poc temps arribaria el contagi a l’Alemanya sortit de la Gran Guerra.

Després de l’abdicació del kàiser, la majoria moderada i reformista de la socialdemocràcia, dirigida per Fierdrich Ebert, va pactar amb l’exèrcit la creació de la República de Weimar (novembre de 1918), allunyant-se del suposat revolucionarisme que molts l’atribuïen. Però els sectors autènticament revolucionaris, els espartaquistes de Rosa Luxeburg i Karl Liebknecht, sí que intentarien pocs dies després de realitzar la Revolució. El fracàs d’aquesta va evidenciar el reformisme que caracteritzava la majoria de la classe obrera alemanya, que tenia un nivell de vida i unes condicions molt diferents de les del proletariat rus.

Long_live_the_universal_October.jpg

A Itàlia serien els membres del Partit Comunista amb el recolzament d’alguns dirigents i sectors del Partit Socialista els encarregats de protagonitzar l’onada revolucionària de postguerra. I en un altre brot revolucionari, a Hongria, Béla Kun va formar un govern comunista el març de 1919. El govern revolucionari, però, escassament va durar cent dies fins que les tropes de l’almirall Horthy, reforçades amb efectius romanesos, van restablir l’ordre. Amb aquest episodi finalitzaven els brots revolucionaris de gran repercussió.

D’altra banda, després de la Revolució Russa, els partits socialistes de tots els països van dividir-se. En molts van produir-se escissions comunistes que van adherir-se a la III Internacional, l’instrument que teòricament havia de coordinar la Revolució a escala europea i mundial, mentre d’altres, de tarannà més reformista, continuarien amb la denominació de socialistes i amb una tendència clarament socialdemòcrata.

komintern.jpg

Tant el moviment obrer com l’esquerra política acusarien molt aquesta creixent desunió interna en els rengles socialistes. Els més radicals, però, seguirien constituint un germen d’inestabilitat política al si dels països europeus, afavorint, en certa mesura, l’ascens dels feixismes. Solament el món anglosaxó, de dèbil tendència prosoviètica, es veuria al marge d’aquests problemes.

En qualsevol cas, les prediccions de Lenin no van complir-se. La debilitat política i organitzativa del moviment comunista, el fracàs de la III Internacional –més representativa dels interessos de l’Estat soviètic que no pas de l’internacionalisme proletari– i un càlcul erroni de la capacitat de reacció que encara posseïen els Estats burgesos capitalistes van determinar la fallida d’aquestes experiències de tall bolxevic. Als anys vint tots els intents revolucionaris havien estat reprimits, havent comportat força vessament de sang, i l’URSS restava com a únic Estat socialista en el món.

La construcció de l’Estat socialista: la URSS

divendres, 14/01/2011

La guerra civil russa i el boicot internacional van influir l’orientació econòmica i política del nou Estat socialista. Així, es va afavorir la centralització de l’Estat en mans del Partit Bolxevic, tot eliminant les altres organitzacions polítiques. D’aquesta manera, tota oposició política va ser titllada de contrarevolucionària i, en funció d’això, perseguida i eliminada. El règim autoritari instaurat pels bolxevics de la Dictadura del Proletariat creat el juliol de 1918 va ser la base del primer Estat socialista.

La creació de la Unió Soviètica. El desembre de 1922, durant un congrés dels soviets, es constituirà la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques: l’URSS. La Unió Soviètica comprenia, en un principi, els territoris de Rússia, Ucraïna, Bielorússia i la Transcaucàsia. Posteriorment s’afegiran altres territoris. El temps de postguerra havia canviat totalment els plantejaments revolucionaris; després de vuit anys de conflictes bèl·lics la societat russa estava totalment enfonsada i desestructurada.

Material_Historia Contemporánea_URSS1923.jpg

Amb aquest moviment, la diplomàcia soviètica començaria a sortir del seu aïllament i aconseguiria molts èxits exteriors amb l’aprovació d’acords comercials, tractats de pau i el reconeixement internacional del govern soviètic. Lentament, l’URSS va anar establint relacions amb la resta del món.

Abans de que es constituís la Unió de les Repúbliques Socialistes Soviètiques, el cinquè congrés dels soviets de 1918 havia aprovat un projecte de constitució basat en el sistema dels soviets i en la Dictadura del Proletariat. Tanmateix, no seria fins el juliol de 1923 quan s’aprovés la nova constitució de l’URSS. En la nova constitució de la Unió Soviètica es definien les competències de l’URSS en política exterior, planificació econòmica i defensa i assistència social i les competències de les diverses repúbliques que veien reconegut el dret de separar-se de la Unió, l’autodeterminació.

Trotsky_Lenin_Kamenev-Party-Congress.jpg

Així quedava establert el nou Estat socialista amb un òrgan suprem i legislatiu de l’Estat, el Soviet Suprem, format pels delegats dels soviets de les diverses repúbliques que integraven l’URSS. El Soviet Suprem escollia un comitè executiu (Presidium) dirigit per un president que exercia les funcions de cap de l’Estat. Dels assumptes de govern se n’encarregava el Consell de Comissaris del Poble.

Superada la guerra, la Unió Soviètica haurà de lluitar durant vint anys per sortir del seu endarreriment mentre intentava construir el règim socialista. Així, per poder dur a terme aquesta tasca, Lenin va intentar primer implantar un sistema d’economia mixta, la NEP, però aquesta va desaparèixer a la seva mort quan Stalin i el grup majoritari del partit van reprendre la socialització del país.

La Nova Política Econòmica. Quan el 1921 els bolxevics van sortir vencedors de la guerra civil russa van marcar-se com a objectius prioritaris la reconstrucció econòmica i la consolidació política del nou Estat socialista. Els mètodes del comunisme de guerra no eren vàlids per a una reconstrucció que s’havia de realitzar sense rebre cap ajuda de l’estranger. Així, els objectius de la nova política econòmica (NEP) eren aconseguir l’augment de la producció i rebre el suport de la majoria de la població russa, molt castigada per les dures condicions de vida que havien patit durant la guerra civil.

Lenin va paralitzar el centralisme econòmic que s’havia demostrat inoperant i va permetre una certa liberalització amb la NEP. Va restituir-se un sector de l’economia en el camp privat, el comerç interior i la indústria, es decretava la llibertat de salaris, es fixaven taxes de producció a les explotacions agràries i es permetia l’entrada d’inversions estrangeres. L’Estat es reservava les decisions pel que feia a la indústria base, la construcció i el comerç exterior. De fet, s’impulsarà principalment l’agricultura que havia de ser la base de l’alimentació i havia de permetre acumular els capitals necessaris per iniciar la industrialització del país.

Revolutionary_POSTER_NEP.jpg

Al camp, la NEP permetia als pagesos vendre la seva producció al mercat després d’haver lliurat la part de la collita que corresponia a l’Estat. Es suprimien les requises forçoses del comunisme de guerra, es concedien avantatges a aquells que augmentessin la superfície conreable i els rendiments i es va permetre l’elecció entre l’explotació comunitària i l’individual.

La nova política econòmica va representar la suavització de les condicions de treball a les indústries i va permetre que els sindicats recuperessin la independència. Es reconeixia el dret de vaga, el treball es desmilitaritzava i s’establien estímuls salarials a la producció. Aquestes mesures facilitarien l’aparició d’una nova burgesia (kulaks) que seria la principal beneficiària de la desfeta de la societat tradicional. També es començaran a manifestar certes diferències socials entre aquests kulaks i els pagesos assalariats que no seran ben vistes per alguns dels dirigents comunistes.

NEP.JPGLa NEP va ser concebuda com un retorn momentani al capitalisme en un model a mig camí del socialisme. Els seus resultats econòmics van ser evidents, experimentant la producció agrària un increment del 100% entre 1921 i 1927. D’altra banda, la producció industrial va triplicar-se i a partir de 1926 els nivells de producció van arribar a les xifres de 1913. L’èxit econòmic de la NEP, però, no va estar al marge de problemes com l’alça dels preus que van oscil·lar constantment provocant un important desfasament entre els preus industrials –molt alts– i els preus dels productes industrials –molt baixos–.

En qualsevol cas, la interpretació de la NEP és força problemàtica. Per a alguns historiadors seria simplement una solució transitòria després de la finalització de la guerra per avançar després cap al socialisme. Per contra, d’altres autors consideren que la NEP és l’inici d’una economia productiva amb un gran pes de l’Estat social. En qualsevol cas, aquest procés es trencaria definitivament amb la implantació de la política stalinista.

La creació del Komintern. El gener de 1919 Lenin i el seu partit van convocar a Moscou una conferència internacional de partits obrers revolucionaris que es va convertir en la III Internacional Comunista (Komintern). La formació de la III Internacional va avivar les dissensions internes dels partits socialistes. El Komintern es convertiria en l’eina de la política exterior soviètica, sempre amb l’objectiu d’afavorir l’expansió del model comunista soviètic a la resta del món.

La guerra civil russa i el comunisme de guerra

dijous, 13/01/2011

La guerra civil. Des dels seus orígens, el règim bolxevic sortit de la Revolució d’Octubre va haver d’enfrontar-se a un seguit d’obstacles polítics, bèl·lics i econòmics que posaven en perill la seva existència. Així, Lenin i els seus col·laboradors van haver d’enfrontar-se amb l’animadversió de les potències occidentals, decidides a posar fi a la Revolució, amb l’oposició dels grups tsaristes i anti bolxevics i amb una situació econòmica força caòtica que es va agreujar amb la guerra civil.

La_Guerra_civil_rusa.jpg

Acabada la guerra amb Alemanya, el poder soviètic va veure’s contestat pels antics partidaris del tsar i per les forces burgeses que havien donat suport al govern provisional. La decisió de Lenin de dissoldre l’Assemblea Constituent acabada d’escollir era per aquests sectors l’evidència que el que realment pretenien els bolxevics era instaurar un règim totalitari a Rússia. D’aquesta manera, Kerenski va llançar una ofensiva contra la capital que va ser aturada per la guàrdia roja. Per la seva banda, la Duma municipal de Sant Petersburg, dominada pels socialistes, va fer una crida a la població perquè resistís l’embat bolxevic, mentre que els funcionaris dels ministeris i de la banca començaven una vaga.

Les dificultats del nou règim soviètic només havien començat perquè, ràpidament i amb l’objectiu d’enderrocar-lo, van organitzar-se partides de cosacs i d’antics militars tsaristes que van formar l’anomenat exèrcit blanc, protagonista de la resistència armada als bolxevics. Va ser aleshores que va començar una guerra civil que duraria més de tres anys. Així, el Tractat de Brest-Litovsk no podria tancar la situació bèl·lica a Rússia, que passaria d’una guerra amb els alemanys a una guerra civil entre els partidaris del govern bolxevic sortit de la Revolució i els grups contrarevolucionaris, els blancs, que intentaran posar fi al nou règim revolucionari.

Material_Historia Contemporánea_URSS1922.jpg

Exèrcits comandats per antics generals tsaristes posaran en marxa una sèrie d’ofensives, generalment molt desorganitzades, contra el govern bolxevic. Les forces contrarevolucionàries es veurien incrementades quan, un cop acabada la Primera Guerra Mundial, les potències vencedores (Gran Bretanya, França, Estats Units) van decidir-se a intervenir contra la Rússia revolucionaria tot aportant armes, tropes i capitals. Els aliats eren contraris al bolxevisme per la defecció a la guerra i pel perill d’un contagi revolucionari a Europa. Per això, tropes franceses, britàniques , poloneses, americanes i japoneses intervindran, de forma limitada, a la guerra civil i bloquejaran internacionalment el règim soviètic.

WhiteArmyPropagandaPosterOfTrotsky.jpgEl març de 1918, els soviètics només controlaven una part de territori al voltant de Sant Petersburg i de Moscou que va esdevenir la capital de l’URSS. Per afrontar la nova situació, els bolxevics van encarregar a Trotski que organitzés l’Exèrcit Roig, un veritable exèrcit capaç d’assegurar la supervivència del nou règim. Format inicialment amb voluntaris, aviat esdevindria un exèrcit convencional, subjecte a la disciplina militar, on s’incorporarien oficials tsaristes sota la supervisió de comissaris polítics comunistes. L’Exèrcit Roig ben aviat va començar a obtenir les primeres victòries pel bàndol bolxevic.

El nou Exèrcit Roig articulat per Trotski seria l’arma que salvaria la Revolució gràcies a la seva disciplina interna i la disposició de tots els recursos disponibles. Aquesta disciplina ferma, la gran capacitat per mobilitzar les tropes i l’adopció de mesures revolucionàries, que van fer que els pagesos es posessin del seu costat, a la llarga van donar el triomf als bolxevics. A més, a la inicial pressió dels blancs, els bolxevics respondrien amb la posada en marxa d’un règim de terror, sovintejant l’actuació de la policia política.

La victòria, però, no va ser possible només gràcies a l’eficàcia de l’Exèrcit Roig, sinó també a les divergències entre els generals de l’exèrcit blanc i a la retirada dels exèrcits estrangers a causa de la impossibilitat d’una victòria ràpida. Fins 1919 la major part del país va restar en mans dels exèrcits blancs, però aquests van patir el rebuig per part de la població i van ser incapaços d’articular un front comú antibolxevic. Els aliats desconfiarien cada cop més de la capacitat dels blancs i el seu projecte de restaurar l’antic imperi tsarista.

D’aquesta manera, des de 1920, l’Exèrcit Roig va començar a frenar les ofensives de la contrarevolució blanca. A més, aquell mateix any, la guerra es va prolongar amb una confrontació amb Polònia que es resoldria favorablement als polonesos. El 1921, finalment, l’Exèrcit Roig va llançar una ofensiva victoriosa que posaria fi al conflicte civil el 1922, quan les forces bolxevics ja havien reconquerit la major part de les antigues fronteres de l’Imperi rus per a incorporar-les al nou Estat comunista.

Bolshveki_killed_at_Vladavostak.jpg

El comunisme de guerra. Com a resultat del conflicte, la producció va decaure encara més i el proveïment del país no estava assegurat. El col·lapse econòmic va obligar el govern a prendre un seguit de mesures extraordinàries conegudes amb el nom de comunisme de guerra. Un dràstic sistema econòmic que buscava la supervivència del règim revolucionari.

Així, davant del boicot de les potències capitalistes, la política bolxevic inicial de respectar les activitats de la petita burgesia industrial i comercial va ser substituïda per una aplicació generalitzada de les expropiacions. L’Estat passava d’aquesta manera a controlar l’economia amb dos objectius fonamentals: l’obtenció dels recursos suficients per a guanyar la guerra civil i l’acceleració de la construcció del socialisme mitjançant la supressió de la propietat privada.

Cap a finals de 1920 gran part de la producció industrial i del comerç havia estat socialitzada i el paper del diner per a les relacions econòmiques es va restringir passant a primer pla l’intercanvi en espècie. El control de l’economia va centralitzar-se passant a una situació d’autarquia econòmica. Es va fer efectiva la nacionalització de la banca, del comerç interior i exterior, de les empreses de més de 10 treballadors i dels transports. A més, les condicions de treball del proletariat van fer-se molt dures i la disciplina laboral i el caràcter forçat del treball van portar a una mena de militarització de la producció obrera. Els drets sindicals van restringir-se i va prohibir-se el dret de vaga.

Famine_in_Russia_1921.jpgL’agricultura també va ser posada al servei de la guerra. El problema més greu era el proveïment de les ciutats, on no arribaven els productes agrícoles i quan arribaven era a uns preus exorbitants. Per a resoldre aquesta situació, va posar-se en pràctica la requisa forçada de les collites, l’establiment de preus màxims i l’impost en espècie. Davant d’aquesta situació, molts dels propietaris benestants van intentar esquivar les requises i introduir els seus productes en el mercat negre.

L’Exèrcit Roig va poder abastir-se gràcies al comunisme de guerra i d’aquesta manera imposar-se a la guerra civil russa. Però aquest model econòmic va suposar un fracàs total que portaria a la fam de 1921, que causaria la mort de prop de dos milions de persones i a un gran descontentament popular que es traduiria en l’esclat de vagues i rebel·lions com la dels mariners de la base naval de Kronstadt.

El Tractat de Brest-Litovsk

dimecres, 12/01/2011

La sortida de Rússia de la Primera Guerra Mundial va ser un altre punt de conflicte en la construcció del nou Estat socialista. El debat va plantejar-se davant les condicions que Alemanya va exigir per signar la pau. La pau amb els alemanys sota les seves condicions suposaria greus pèrdues territorials i un compromís de no desenvolupar accions polítiques hostils l’un contra l’altre.brest-litovsk-1918.jpg

L’esquerra bolxevic de Bujarin rebutjava aquest acord per la pèrdua d’Ucraïna i Bielorrússia, fet que no respectava el principi d’una pau justa i democràtica. Aquests sectors més radicals proposaven una expansió de la Revolució, a través de l’exèrcit, si els alemanys no acceptaven una pau justa.

Trotski com a cap militar compartia la visió de que era necessari estendre la Revolució i rebutjava les imposicions territorials alemanyes però no creia que una acció revolucionària pogués triomfar a Centre-Europa. A més, Rússia no estava en condicions de negociar en una situació d’igualtat amb Alemanya per la seva inferioritat militar.

Brest_treaty_Barry_Kent.jpg

Davant la indecisió russa, els alemanys van llançar una ofensiva que va portar Lenin a signar el Tractat de Brest-Litovsk el març de 1918. Així, el Consell de Comissaris va acceptar el pagament d’un alt preu a canvi de la pau: independència d’Ucraïna, cessió dels països bàltics i el compromís de no estendre la Revolució als territoris dels Imperis Centrals.

FWWruss.jpgLa pèrdua d’Ucraïna dificultava l’aprovisionament de les ciutats perquè es perdia una de les principals fonts de cereals de Rússia. L’SRI, davant aquest tractat va abandonar, el govern trencant definitivament la coalició amb els bolxevics. Posteriorment l’SRI entrarà a la guerra contra el govern bolxevic.

El juny de 1918, com a conseqüència de diferents processos de ruptura, esclatarà la guerra civil russa. Els menxevics, l’SR i l’SRI seran expulsats del Soviet formant el govern un règim de partit únic dictatorial que estendrà el terror roig per l’Imperi.

Els bolxevics van limitar l’activitat de qualsevol partit que no estigués d’acord amb la seva política i mitjançant la Txeca (policia del règim) va anar eliminat l’oposició d’anarquistes, socialrevolucionaris i menxevics. A més, l’autonomia dels Soviets cada vegada serà més reduïda i la seva intervenció a les decisions polítiques i econòmiques anirà perdent força.

Progressivament, l’Estat rus i el Partit Bolxevic s’aniran identificant cada cop més consolidant un model de partit monolític sense veus crítiques i d’Estat centralitzat i autoritari que es consolidarà amb la formació de l’URSS.

A més, Rússia no va ser convidada a les negociacions de pau de París perquè els bolxevics eren considerats uns terroristes que havien fet sortir a Rússia de la guerra i no es mereixien ser presents a les conferències de pau. D’altra banda, amb la derrota d’Alemanya van sorgir veus que exigien la intervenció a Rússia per acabar amb els bolxevics i evitar que el virus revolucionari s’estengués per l’Europa Central.

La Revolució Russa de 1917

dimarts, 11/01/2011

Després de l’entrada de Rússia en la Primera Guerra Mundial, en un moment en el qual ni l’economia del país ni l’exèrcit no estaven gaire preparats per afrontar un conflicte d’aquestes característiques, les derrotes militars i el desproveïment patit a la rereguarda van crear un gran malestar entre la població que va respondre amb vagues i manifestacions reprimides amb molta duresa pel règim tsarista, fet que va afavorir la unió de l’oposició.

La Revolució Russa de Febrer de 1917:

A partir del moviment vaguista del 23 de febrer a Sant Petersburg, sota el lema “pau i pa” es van viure greus incidents amb la intervenció policial que van agreujar-se per la celebració del dia de la dona treballadora en un moment de carestia. La guarnició de Petrograd va reprimir amb duresa els manifestants en un principi, però el 25 de febrer, en esclatar la vaga general, aquesta també va amotinar-se a favor dels manifestants. L’èxit de la revolució estava així assegurat. Aquesta situació va precipitar la crisi de govern i el 3 de març el tsar Nicolau II, que es trobava sense recolzament, va abdicar generant una situació de buit de poder.

Nikolaus_II_(Russland).jpg

Nicolau II de Rússia

Així, va constituir-se un govern provisional presidit pel príncep Lvov que es dirigia cap a un règim constitucional republicà que realitzés les reformes necessàries perquè Rússia superés la crisi. El nou govern era dominat pels sectors burgesos agrupats principalment al voltant dels kadets. Lvov no va prometre la fi de la guerra i presentava un programa de contingut democràtic condicionat externament per les mobilitzacions obreres que havien ocupat el carrer constituint consells de soviets obrers integrats pels representants polítics dels obrers (menxevics, bolxevics i socialistes revolucionaris).

Altre condicionant que tenia el govern provisional de Lvov era el desenvolupament de la Primera Guerra Mundial. Si Rússia es mantenia a la guerra només podia ser sota una evolució favorable perquè el contrari aguditzaria la crisi. Així, el govern provisional va haver de fer front a quatre greus problemes; la guerra, l’aprovisionament de les ciutats, l’ocupació de terres i el desvetllament de les nacionalitats. Polònia s’independitzarà davant la crisi, Ucraïna veurà com la Rada demanarà al govern provisional la constitució d’un govern propi i Finlàndia també demanarà el reconeixement de la seva assemblea. D’altra banda, el món asiàtic també viurà un desordenat procés de reivindicació de les nacionalitats.

El Soviet de Petrograd donarà suport al govern provisional a canvi de mesures polítiques i socials com la introducció de la llibertat d’opinió, llibertat de premsa, llibertat de reunió, igualtat davant la llei, drets sindicals o la jornada laboral de 8 hores. La burgesia aspirava a dirigir el país i a consolidar un règim parlamentari de tipus occidental, mentre que les classes populars començaven a exigir un programa més ambiciós que permetés a Rússia sortir de la guerra o el repartiment de terres. En resum, les classes populars buscaven un sistema social i econòmic que els assegurés la supervivència.

El govern provisional veurà com la guerra marcarà el seu desenvolupament. Rússia es mantindrà al conflicte, assumint els acords secrets signats a Londres el 1915 pel govern tsarista, mantenint-se al costat dels aliats. El govern de Lvov intentarà consolidar-se en el poder i evitar desestabilitzacions procedents de l’exterior. L’error del govern provisional va ser fer públic que Rússia seguiria a la guerra, el que va generar una nova resposta social per part de l’esquerra contra el poder del govern provisional que va entrar en crisi. Lvov va haver de formar un nou govern amb participació de menxevics, socialistes revolucionaris, kadets i elements independents.

Així, per part dels menxevics Tseretseli va entrar en el govern, i per part de l’SR Chernov i Kernski van incorporar-se a l’executiu. El Soviet de Petrograd va donar el seu suport al nou govern. Tot i la renovació del govern, la continuïtat de la guerra portarà a la continuació de la desestructuració econòmica. A l’abril del 1917 el govern tenia una àmplia representació i els soviets com a assemblees locals de Petrograd i Moscou li donaven suport. L’oposició al govern l’encapçalaven els bolxevics dirigits per Kamenev que acceptava la formació del govern provisional però no volia participar-ne.

La posició més radical dels bolxevics no exiliats era representada per Bujarin que plantejava la lluita política contra el govern burgés provisional. Lenin, per la seva banda, es trobava a Suïssa, aïllat de la política russa des de 1905, el que va impedir-li participar en els primers mesos de la revolució. Per retornar a Rússia Lenin va haver de pactar amb el socialista alemany Parvus i el govern alemany perquè s’habilités un tren secret que li permetés creuar Alemanya per portar-lo fins a Rússia passant per Finlàndia.

Soviet_Union,_Lenin.jpgA la seva arribada a Rússia Lenin s’enfrontarà amb Kamenev publicant les Tesis d’Abril. Lenin defensarà una segona revolució proletària. Trotski serà la peça fonamental amb el seu suport a les tesis de Lenin. Pel líder bolxevic la revolució no es podia mantenir dins d’uns límits estrictament burgesos i calia continuar avançant per situar els obrers al poder. Lenin va fer una crida a favor de la sortida immediata de la guerra i es va mostrar partidari de retirar el suport al govern provisional.

Si els soviets retiraven el seu suport al govern aquest s’esfondraria i els soviets es convertirien en l’únic poder a Rússia. Així la consigna bolxevic va ser “tot el poder per als soviets”. Durant el mes de juliol hi va haver un seguit de manifestacions que es van succeir per tot l’imperi. Davant aquesta situació es va iniciar una persecució sistemàtica contra el partit bolxevic amb la clausura del seu diari i el retorn de Lenin a l’exili. Les minories nacionals reivindicaven els seus drets, moltes fàbriques es declaraven en vaga i els soldats al front desertaven en massa. Així, el segon govern provisional caurà a mitjans de juliol per la continuació de la carestia i d’inquietud social.

El KDT abandonarà el govern provisional pel reconeixement de l’autogovern ucraïnès. D’altra banda, l’ofensiva militar que havia organitzat Kerenski va ser contrarestada pels alemanys que van controlar la major part d’Ucraïna. Ucraïna era un dels pocs punts que encarà distribuïen blat a les ciutats russes. Aquesta desfeta va suposar una nova sortida al carrer de les masses populars que va ser aprofitada pels bolxevics. Les manifestacions de juliol van suposar la caiguda del govern de Lvov i la formació d’un govern presidit per Kereski i amb majoria socialista i alguns elements del KDT a títol personal. La majoria del nou govern coincidia amb la majoria del soviet.

Kerensky.jpg

Kerenski

Kerenski va il·legalitzar el Partit Bolxevic i va detenir la cúpula del partit. Només Lenin va poder escapar de la persecució exiliant-se a Finlàndia des d’on va dirigir el partit a la clandestinitat. D’altra banda, el general Kornilov reorganitzarà el comandament de l’exèrcit per estabilitzar el front alemany. Aquesta situació va propiciar una conspiració entre els Kadets i els militars contra el govern de Kerenski. Dins del propi govern també hi havia faccions que discreparan de la política oficial. Dins dels menxevics Martou radicalitzarà les seves posicions.

El 27 d’agost Kornilov intentarà fer un cop d’estat per agafar el poder després de l’ocupació alemanya de Riga. Kornilov acusava el govern de Kerenski de no ser capaç de fer front a la situació. El govern de Kerenski es trontollarà però amb el suport dels bolxevics es mantindrà en el poder. El Partit Bolxevic va ser novament legalitzat gràcies al suport donat al govern de Kerenski. Tot i que el cop de Kornilov va ser frustrat, el govern de Kernski va quedar desacreditat definitivament.

Per la seva banda, el Partit Bolxevic desencadenarà una ofensiva política per controlar els soviets. Al setembre el Soviet de Petrograd va retirar el seu suport a Kerenski i va escollir Trotski com a nou president. Davant aquesta situació Lenin considerava que tot estava preparat per que esclatés la revolució proletària. En canvi, Kamenev i Zinoiev s’oposaven al cop militar i plantejaven un acord per formar un govern socialista de coalició. Les discrepàncies internes dins dels bolxevics va aturar un mes el procés revolucionari. Lenin i Trotski també mantindran discrepàncies en els seus plantejaments. Trotski plantejava condicionar l’assalt al poder a la decisió que es prengués en el congrés de tots els soviets de Rússia. Lenin, en canvi, volia que la revolució es realitzés prèviament al congrés per obligar el consell dels soviets a agafar el poder.

La Revolució Russa d’Octubre de 1917:

presa del palau d'hivern.jpgAixí, la revolució s’iniciarà el 24 d’octubre amb l’assalt al Palau d’Hivern de Sant Petersburg, seu del govern provisional. En poques hores els insurrectes van controlar tota la ciutat. Segons S.A. Cohen el triomf de l’aixecament a Moscou (molt més sagnant que el de Petrograd) va ser la clau que va permetre que es consolidés la revolució.

El nou govern sortit de la Revolució d’Octubre només controlava una part del territori constituint el primer govern soviètic. Els bolxevics plantejaven la formació del Consell de Comissaris del Poble (SOVNARKOM) com a nou govern integrat pels bolxevics i l’SRI (escissió de l’SR) en representació d’obrers i camperols. Els menxevics van abandonar el Congrés dels Soviets i es negaran a participar en el nou govern revolucionari. La Revolució d’Octubre plantejava la integració de l’esquerra russa després dels processos de febrer.

Milrevkom_proclamation.jpgEls bolxevics aviat adoptaran el nom de Partit Comunista de Rússia. Un cop hagin arribat al poder no tindran un projecte definit d’Estat tot i que la seva intenció inicial era que tot el poder sorgís del Congrés dels Soviets. La majoria del Congrés era bolxevic i de socialistes revolucionaris d’esquerra (SRI) però no era una majoria absoluta i s’havia de formar una coalició.

Arribats a aquest punt van coincidir dos interessos contraris; Lenin no volia els menxevics al poder i Sverlov, la seva mà dreta, coincidia amb el seu criteri. D’altra banda, Kamenev continuava pensant en la formació d’un govern d’àmplia representació socialista. Lenin tenia el suport bolxevic i els bolxevics i l’SR van retirar-se del Congrés dels Soviets desfent així els dubtes sobre la seva participació en el govern.

El primer govern que va formar-se va ser únicament bolxevic perquè l’SRI no va voler entrar al SOVNARKOM sense convèncer l’SR de formar-ne part per no crear una coalició de govern tancada. Així, entre octubre i novembre de 1917, el Consell de Comissaris del Poble va ser monocolor bolxevic. El desembre de 1917 quedava clar que l’SR no entraria al govern i l’SRI va entrar en un govern de coalició que es mantindrà al poder fins març de 1918. La Revolució s’havia fet en nom dels Soviets i el Congrés havia ratificat el nou govern en assemblea.

Amb el temps, el govern acabarà sent un govern de partit, amb Lenin al capdavant, desmarcant-se lentament dels Soviets. Els Soviets actuaran a remolc del govern bolxevic ratificant a posteriori les decisions del govern. Les primeres mesures del SOVNARKOM seran sobre la pau, la terra, els obrers i la qüestió de les nacionalitats.

Primeres mesures del Consell de Comissaris del Poble:

1. Decret sobre la guerra. El govern bolxevic va denunciar la guerra, però no va plantejar-se la retirada immediata de Rússia. Es parlarà d’una pau justa i democràtica i el front rus es mantindrà estable. Es pretenia una pau negociada i sense annexions.

2. Decrets sobre la terra. Es legitimen les ocupacions de terres i les reivindicacions del camperolat sobre la terra. Es van mantenir les explotacions comunals i privades fins els anys 20, quan Stalin col·lectivitzi tota la terra. Així, van coexistir petits i mitjans propietaris amb les terres de caràcter comunal i les cooperatives. Es van confiscar les propietats de la Corona, de part de la noblesa i de l’Església que van ser lliurades als Soviets perquè les repartissin entre els pagesos. Va introduir-se el principi de que les explotacions més grans fossin treballades per l’Estat que les destinaria a l’explotació pública.

3. Decrets sobre la indústria. No hi ha una estatalització generalitzada de la indústria, però es legitimen les cooperatives obreres que han ocupat les fàbriques. Els bolxevics hauran de discutir qui ha de dirigir la indústria: l’Estat o els consells d’obrers. Finalment, es va establir el control obrer de les empreses de més de 5 treballadors i la nacionalització de la banca.

4. Decret sobre les nacionalitats. El dret d’autodeterminació va ser reconegut per als diversos pobles de l’Imperi Rus. Així, Polònia, els territoris bàltics i Geòrgia van aconseguir la independència.

Des dels seus inicis, el règim bolxevic va haver d’enfrontar-se a un seguit d’obstacles polítics, bèl·lics i econòmics que posaven en perill la seva existència. L’animadversió de les potències occidentals decidides a posar fi a la Revolució, juntament a l’oposició dels grups tsaristes i anti bolxevics i una situació econòmica força caòtica van ser els principals problemes a que Lenin i els seus col·laboradors van haver de fer front.

Lenin.jpg

La negociació de la pau i la qüestió de l’Assemblea Constituent van ser els principals problemes que van fer derivar el règim bolxevic cap el règim de partit únic. Per Lenin l’Assemblea Constituent no tenia cap poder perquè era la via burgesa de construcció del nou govern. Lenin buscava el poder bolxevic a través dels Soviets que construirien el nou Estat. Lenin havia aprofitat a la seva lluita contra Kerenski la manca d’una convocatòria d’assemblea constituent per Rússia i un cop al poder es trobarà amb el problema de mantenir o no la convocatòria.

Finalment, Lenin i Trotski van mantenir la convocatòria esperant que reflectís els resultats de la Revolució d’Octubre a les urnes i amb una majoria bolxevic es pogués subordinar l’Assemblea al govern soviètic. La realitat, però, va ser que les eleccions que van celebrar-se a finals de novembre de 1917, amb sufragi universal real (homes i dones majors de 21 anys) i índexs de participació més alts al camp que a les ciutats, no van donar-se els resultats esperats.

Resultats de les eleccions a l’Assemblea Constituent (novembre de 1917):

  • SR: 40% (419 escons)
  • Partit Bolxevic: 24% (168 escons)
  • SRI: 10% (40 escons)
  • Partit Menxevic: 3% (16 escons)
  • KDT: 7% (17 escons)
  • Altres grups nacionalistes: 16% (90 escons)

El resultat electoral va donar la majoria absoluta per l’SR, el que suposava un fort cop per la cúpula bolxevic. A més, Chernov (SR) va obrir la sessió de l’Assemblea Constituent reclamant la sobirania per constituir la Constitució del nou Estat creant un conflicte amb el Consell de Comisaris del Poble que portarà a la suspensió de l’Assemblea per la força.

Els bolxevics van sotmetre a votació una resolució en que es fixava que l’Assemblea quedaria subordinada al poder dels Soviets i es comprometia a donar suport a les seves decisions i ratificar-les. Aquesta resolució va ser rebutjada i els bolxevics no van permetre que l’Assemblea es tornés a reunir. Ens trobem davant dels primers passos que van portar Rússia cap a un règim de dictadura soviètica.

revolucio octubre.JPG

Chernov va exiliar-se a Samarra on va formar un govern provisional amb majoria de l’SR com a preludia a la guerra civil russa. Amb la dissolució del parlament, els bolxevics negaven el sufragi universal i les regles de la democràcia parlamentària, iniciant la construcció d’un nou tipus d’Estat: la dictadura del proletariat.

La crisi de la Rússia tsarista (1905-1917)

dilluns, 10/01/2011

En els inicis del segle XX Rússia continuava emmarcada en un règim de monarquia absoluta on el tsar concentrava a les seves mans el poder suprem de l’Estat i l’exercia sense limitacions. Per governar, el monarca es recolzava en quatre grans pilars: la noblesa, l’exèrcit, l’Església ortodoxa i la burocràcia. Tot i que existia un parlament, la Duma, aquest tenia uns poders molt limitats perquè el tsar podia convocar-lo o dissoldre’l segons la seva voluntat i les llibertats polítiques existents a Rússia eren inexistents ja que els opositors al règim autocràtic eren perseguits per una policia política que exercia una gran repressió.

L’economia russa continuava sent fonamentalment agrària, malgrat que el procés d’industrialització ja s’havia iniciat en el darrer terç del segle XIX. La instal·lació d’algunes indústries pesants i la construcció del ferrocarril van fer créixer el volum de la població obrera, però no va ser així amb el nombre de membres de la burgesia empresarial, ja que el desenvolupament de la indústria va dependre en excés del capital estranger i de la iniciativa estatal. A més, en els primers anys del segle XX va produir-se una crisi econòmica molt profunda que va agreujar encara més les deficiències de l’economia russa: una crisi de sobreproducció va produir la disminució de la demanda i el retraïment de les inversions estrangeres.

Mapas Imperiales Imperio Ruso.jpg

La Revolució de 1905. A aquest fet va sumar-se la guerra russo-japonesa de 1905 pel control de l’Àsia oriental, que va ser un desastre per a l’exèrcit rus amb la successió de les desfetes militars. L’Imperi Rus va rebre una derrota inesperada que va provocar una sèrie de disturbis com la manifestació de treballadors de Sant Petersburg. Aquests avalots combinaven el descontentament per la derrota militar amb les protestes per la crisi econòmica que es patia en aquells moments.

El resultat de la crisi va ser un moviment reivindicatiu molt important que es va escampar per tot l’Imperi. Tots els sectors opositors al tsarisme van conjuntar-se per demanar unes condicions de vida millors i la democratització del sistema. Així, la manifestació de Sant Petersburg del 9 de gener de 1905, on va assaltar-se el Palau d’Hivern del tsar, demanava reformes socials, llibertats democràtiques i la convocatòria d’una assemblea constituent. Els manifestants no buscaven la caiguda del tsar, sinó tan sols denunciar el mal govern que patia el país i forçar l’inici de les reformes polítiques.

Poster15.jpg

La manifestació, però, va ser dissolta a trets per la guàrdia cosaca amb un resultat de prop de mil morts i dos mil ferits, una resposta violenta que va fer que aquests fets es coneguessin amb el nom de Diumenge Sagnant. A continuació, la revolta va estendre’s ràpidament per tot el país durant uns quants mesos, i inclús van unir-se algunes insurreccions de soldats com la del cuirassat Potemkin. Aquesta situació va obligar Nicolau II a substituir el règim autocràtic rus per un règim de llibertats amb la parlamentarització de Rússia mitjançant la Duma.

Bloody_sunday.jpg

La Revolució de 1905 va ser un moviment social que suposava el baptisme del moviment obrer (POSDR i Partit Socialista Revolucionari) amb la formació dels primers soviets (consells o assemblees populars) de camperols i treballadors obrers. Es van consolidar unes forces democràtiques emergents i antagòniques a l’autocràcia tsarista en una mobilització política que va involucrar tant a les noves forces socialistes com a corrents reformistes de signe liberal representades pel KDT i els octubristes.

El fracàs de les reformes polítiques. Aquests fets van suposar un intent de reforma política de signe liberal constitucional oferida pel tsar Nicolau II en el Manifest Imperial d’octubre de 1905. La principal reforma va ser l’elecció de la Duma mitjançant sufragi universal, fet que feia intuir la conversió de Rússia en una monarquia parlamentària, però el tsar aviat incompliria els seus compromisos i tornaria a instaurar l’autocràcia.

Els principals partits polítics russos eren els octubristes de Gukchov que representava a la noblesa reformista que volia introduir canvis en el sistema autòcrata rus del tsarisme.

El KDT (Partit Constitucionalista Demòcrata) representava a la burgesia russa i la seva principal figura era Milykov. El KDT propugnava la necessitat de lluitar dins del marc legal per aconseguir una democràcia parlamentària i refusava qualsevol acció revolucionària per aconseguir els seus objectius.

Lenin.jpgEl POSDR (Partit Obrer Socialdemòcrata Rus) era de tendència marxista i estava afiliat a la II Internacional. Va adaptar el marxisme a la realitat específica russa i va ser el gran artífex de la Revolució de 1917. Preveia la necessitat d’enderrocar l’ordre feudal com a pas previ a la destrucció de l’ordre burgés per part del proletariat.

Dins del POSDR hi havia dues tendències; els menxevics de Berentseli i els bolxevics de Lenin. Els menxevics creien que a Rússia calia fer encara la revolució burgesa i que aquesta havia de ser dirigida per la burgesia amb un paper secundari del proletariat. Els menxevics defensaven un partit de masses segons el model de la socialdemocràcia europea. D’altra banda, els bolxevics de Lenin creien que era el proletariat qui havia de dirigir la revolució i defensaven un partit de combat dotat d’una disciplina forta capaç d’enfrontar-se al tsarisme.

Per últim, el Partit Socialista Revolucionari (SR) defensava els pagesos com a classe revolucionària. L’SR defensava la necessitat de destruir el tsarisme i instaurar una societat col·lectivista de base rural. Els seus principals líders eren Cherov i Kerenski.

L’intent de reforma de 1905 no va prosperar perquè Nicolau II, un cop superada la revolta d’octubre, va retirar les seves propostes i va bloquejar la constitució d’una Duma representativa. Els ministres no eren responsables davant del parlament i era el tsar qui tenia la iniciativa a l’hora de promulgar les lleis. La Duma va estar dominada pels sectors conservadors i un govern del príncep Stolypin que va intentar modernitzar Rússia econòmicament. La reforma liberal constitucional va quedar-se en una sèrie de reformes econòmiques que afectaven a l’agricultura i milloraven la indústria en tres àrees; Sant Petersburg, Moscou i el Caucas.

Les reformes agràries suposaven la dissolució del MIR (propietat comunal) que era predominant com a forma econòmica i d’organització social dels camperols russos. Així s’afavoria la privatització de la terra per fomentar el capitalisme i el comerç i es compensava el camperolat generalitzant un sistema de representació electa local que fos representatiu.

Stolypin va recolzar-se en els octubristes però va enfrontar-se amb el KDT i les altres forces polítiques. El 1911 Stolypin va ser assassinat per un socialista revolucionari que va atemptar contra ell. La seva mort va significar el final del reformisme amb només un 10% de les terres comunals privatitzades. La resposta social al reformisme va ser de rebuig generalitzat entre el camperolat rus.

Rússia entra a la Primera Guerra Mundial. El 1914 l’Imperi Rus era impopular entre els sectors populars; el camperolat, la burgesia i la noblesa reformista. Amb aquesta situació Rússia va ser l’estat que va entrar a la Primera Guerra Mundial amb menys consens social. L’esquerra s’oposarà totalment a l’entrada a la guerra, motiu pel qual va ser novament reprimida.

Rússia no tenia un motiu nacional per entrar a la guerra i van ser les seves aliances amb Sèrbia el que va obligar-la a entrar en el conflicte bèl·lic. Rússia també tenia un motiu geoestratègic per entrar en la guerra perquè havia arribat a un acord secret amb francesos i britànics per annexionar l’Estret del Dardaneros (territori turc) per convertir Rússia en un estat amb accés a l’Oceà Atlàntic, el Pacífic i el Mar Mediterrani.

La guerra aviat va complicar-se per Rússia amb desfetes militars i greus problemes econòmics. L’economia agrària va col·lapsar-se provocant la manca d’aprovisionament a les ciutats. Així, Rússia que era exportadora de blat i importadora d’indústria va veure com es trencava el sistema comercial entre camp i ciutat.

1914.jpg

La indústria russa va reconvertir-se en indústria de guerra deixant de produir productes manufacturats. Els camperols davant la manca de mercat van passar a produir per l’autoconsum. La fam va arribar a les ciutats i al front de guerra però no al camp. Els preus van augmentar ràpidament i la capacitat adquisitiva dels assalariats va disminuir vertiginosament. Moltes fàbriques no reconvertides van tancar i l’atur i la conflictivitat social van augmentar.

La manca d’aliments a les ciutats a les ciutats va provocar un greu conflicte social. L’esforç de la guerra havia prioritzat el transport dels materials bèl·lics per sobre dels productes alimentaris a les ciutats. Així, el 1916 van produir-se a Sant Petersburg els primers conflictes que van ser reprimits sense que es resolgués el problema crònic de la manca d’aliments.

El curs negatiu de la guerra va sumar-se als problemes intern provocant una nova crisi que va afectar directament al tsar. Els estats en guerra havien constituït governs de consens per reforçar el consens social, però a Rússia Nicolau II no va accedir a la formació d’un govern de coalició. La desfeta militar va fer trontollar l’autoritat tsarista i va provocar una situació de descontentament entre els soldats i la població. Davant aquesta situació, els complots a la cort van anar-se succeint en aquests anys.

El 1916 certs polítics russos com Milychov, Kerenski, Gukchov o Lvov van plantejar l’enderrocament del tsar pel descontentament social però aquesta conspiració no va poder triomfar. L’exèrcit rus havia mobilitzat 14 milions de soldats, el 90% procedents del camperolat, que van anar acumulant morts en combat fet que va provocar molta inquietud entre les masses populars.

D’altra banda, l’Imperi Rus tenia en el seu si grans nacionalitats que al segle XIX havien estat controlades però que amb la centralització de l’estat que va realitzar Stolypin van iniciar conflictes. Els alemanys van prometre la independència a Polònia, Ucraïna, Finlàndia o Txexènia davant l’imperialisme rus.

La manca d’autoritat i el desgavell a la cort va estimular a la oposició de la Duma. La idea que per salvar el país calia prescindir dels Romanov i establir un sistema veritablement parlamentari cada cop s’estenia més entre la classe política russa. Així, a mitjans de febrer de 1917 el descontentament popular a Sant Petersburg (Petrograd) va manifestar-se en un seguit de vagues a les fàbriques, de manifestacions al carrer i de motins a les guarnicions. Havia començat la Revolució Russa.

Què és una Revolució?

dijous, 7/10/2010

Una Revolució és una dinàmica de canvis polítics, socials i econòmics tan ràpids com violents, en els quals el poder establert es substituït per un poder emergent.

Les revolucions són protagonitzades per estrats socials que es consideren perjudicats per l’ordre establert i es rebel•len contra la situació privilegiada d’altra o altres capes socials. Com, per exemple, la burgesia en els segles XVIII i XIX o el proletariat contra la burgesia en les revolucions del segle XX.

Aquest caràcter col•lectiu, propi d’un moviment de masses, diferencia a les revolucions dels cops d’Estat, que són accions de grups minoritaris, sovint amb aspiracions personalistes.

Els historiadors diferencien entre els processos revolucionaris endògens i exògens.

Les revolucions endògenes són aquelles en les quals el procés és desencadenat per la situació interna d’un país i que segueixen una evolució particular fins a la seva resolució. Un exemple en seria la Revolució francesa de 1789.

Les revolucions exògenes són aquelles que són provocades per factors d’origen exterior, com podria ser el cas d’una intervenció militar estrangera. Per exemple, revolucions exògenes van ser les revolucions socialistes verificades als països de l’Europa de l’Est (Polònia, Romania, Bulgària) després de ser alliberats de l’ocupació nazi per les forces soviètiques. També ho va ser el moviment liberal espanyol que culminaria amb la promulgació de la Constitució de Cadis (1812) enfront de l’ocupació napoleònica.

També podem diferenciar entre revolucions espontànies i preconcebudes.

Són revolucions espontànies aquelles que sorgeixen com a moviments improvisats, provocats per la ràbia i la indignació dels seus protagonistes davant de fets o situacions concretes, com, per exemple, la revolució dels camperols alemanys del segle XVI.

En canvi, són revolucions preconcebudes aquelles que són preparades per agents conspiradors. Per exemple, en la Revolució Russa de 1917, Lenin va recalcar la necessitat d’organitzar un partit que guiés a les masses cap a la Revolució i durant l’alçament revolucionari.

Lligat als conceptes anteriors, podem fer una nova distinció: hi va haver revolucions rurals (que van acostumar a ser espontànies, confuses i desorganitzades, i que pocs cops van culminar en canvis polítics) i revolucions urbanes, amb més possibilitats de triomfar a causa del seu major nivell d’organització.

Respecte dels seus objectius, la Revolució pot ser política (si només pretén la transformació d’un determinat règim), social (si es proposa millorar la situació de les classes socials menys afavorides) o nacional (si aspira a aconseguir la independència d’un país dominat per una força estrangera o persegueix la unificació de territoris cultural i històricament afins).

Finalment, cal fer menció als mètodes, més o menys violents, de les revolucions, des de les pacífiques “revolucions de pell de vellut” dels països de l’Europa de l’Est a finals de la dècada dels anys vuitanta del segle XX fins als casos més sagnants com la guerra civil posterior a la Revolució Russa.

Establert què és una Revolució en les seves múltiples formes, el següent problema a tractar és el perquè dels esclats revolucionaris.

Segons el marxisme, la Revolució seria una necessitat històrica, la resposta lògica a la lluita de classes. En canvi, els historiadors no marxistes insisteixen més en els aspectes conjunturals i remarquen que no és possible fer comparacions exactes entre unes revolucions i unes altres. Fet que no impossibilita de trobar algunes analogies.

Tres són les causes generals (i complexes) que provoquen l’esclat d’una Revolució:

1. L’enfrontament de determinades estructures socials favorables a la tensió contra una conjuntura econòmica desfavorable (les crisis cícliques del capitalisme, fams provocades per males collites, situacions d’explotació econòmica exagerades, etc.).

2. L’obstinació i rigidesa de l’agent revolucionari condueixen a l’esclat de la Revolució, tot i que el govern canalitzi el descontentament social a través de reformes (fórmula habitual per a evitar un esclat revolucionari).

3. El grau de desconfiança, o inclús d’odi, dels revolucionaris vers el poder establert. És a dir, els aspectes psicològics de la Revolució.

Podem distingir diferents fases que serien comuns en tot esclat revolucionari: difusió de les idees revolucionàries, agudització de les tensions socials, cop al poder establert, establiment d’un govern moderat, establiment d’un nou govern de grups radicals, reacció antiradical i, finalment, institucionalització de la Revolució (seqüència que reflexa amb fidelitat el desenvolupament de la Revolució francesa de 1789).

En la història moderna i contemporània abunden les revolucions. Les de major transcendència, cronològicament, van ser: en el segle XVII, les revolucions angleses que van consolidar el Parlament davant de la monarquia; en el segle XVIII, la Revolució i Independència dels Estats Units d’Amèrica de 1776 i la Revolució francesa de 1789 que donaven pas al món contemporani; en el segle XIX, les revolucions liberals burgeses inspirades en la Revolució francesa (esclats revolucionaris de 1820, 1830 i 1848), i la Comuna de París de 1871, la primera revolució obrera; i en el segle XX, les revolucions socialistes iniciades amb la Revolució Russa de 1917 a la que seguirien les revolucions xina i cubana, entre d’altres.

Per extensió, podem qualificar també com a Revolució la transformació més o menys ràpida i integral de les estructures polítiques, socials o econòmiques, tot i que aquestes es deguin a processos sense violència, com, per exemple, la Revolució Industrial.

La mort de Lenin i la batalla per la successió

dijous, 20/05/2010

Des del 1922, Lenin, el gran líder de la Revolució comunista soviètica, va estar molt malalt. La seva malaltia no va fer més que agreujar-se en els dos anys següents mentre començaven a produir-se les primeres disputes entre els principals dirigents bolxevics per aconseguir el poder a la Unió Soviètica.

D’aquesta manera, quan, el gener de 1924, Lenin va morir, a l’URSS va obrir-se una època de debat i d’inestabilitat. La mort d’un líder tan carismàtic com Lenin va provocar un greu problema de successió. Cap dels altres líders bolxevics no tenia el suport unànime del partit i del conjunt de la població. Tot i això, en la cursa successòria van destacar dos personatges, Stalin i Trotski, que pels seus càrrecs i per la seva personalitat van polaritzar el debat.

Trotski havia demostrat la seva capacitat política i organitzativa durant la Revolució d’Octubre, en la construcció de l’Exèrcit Roig i en el comissariat per a la guerra, però mai va aconseguir el suport total de Lenin i dins del propi partit sempre va ser considerat com un nouvingut a la causa bolxevic.

trotski.jpg

Trotski

Per la seva banda, Stalin havia estat promogut pel mateix Lenin al càrrec de secretari general del partit el 1922. És a dir, era la persona que controlava tot el desenvolupament intern del partit en un moment clau per a la seva futura supervivència política. A més, va comptar amb el suport d’altres vells líders bolxevics (Kamenev, Zinoviev, Bujarin) en el seu propòsit d’aïllar Trotski.

stalin.jpg

Stalin

Poc abans de morir, Lenin va dictar una carta, coneguda com el seu testament polític, en la qual expressava la seva preocupació per l’immens poder acumulat per Stalin i en la qual proposava que fos substituït per una persona amb un caràcter “més tolerant”:

Crec que el factor fonamental en la qüestió de l’estabilitat el constitueixen membres del Comitè Central com ara Stalin i Trotski. Les relacions que hi ha entre ells són, al meu parer, les que en bona part podrien causar aquesta divisió, i per evitar-la crec que hauríem d’augmentar fins a cinquanta o cent els membres del Comitè Central.

El camarada Stalin, en convertir-se en secretari general, ha concentrat a les seves mans un poder immens, i jo no estic segur que sàpiga utilitzar sempre aquest poder amb la cautela necessària […].

Stalin és massa rude, i aquest defecte, que es pot tolerar en les nostres relacions com a comunistes, és inacceptable en un secretari general. Per tant, proposo als camarades que tractin de trobar la manera de treure Stalin d’aquest càrrec i de substituir-lo per una altra persona que en sigui superior en tots els aspectes, és a dir, més pacient, més lleial, més cortès, més atent als camarades, menys capritxós, etc.

Però quan Lenin va morir aquesta carta va ser amagada als membres del Comitè Central  del partit (Politburó). No es faria públic el seu contingut fins al mes de maig i aleshores ja seria tard per a descavalcar Stalin del poder, tot i que la lluita per la direcció política i econòmica amb Trotski no havia fet més que començar.

En primer lloc calia determinar l’orientació econòmica que s’havia de donar a l’Estat socialista després de la NEP, perquè molts dels membres de partit defensaven una intervenció més forta de l’Estat i el pas cap a una etapa de socialització accelerada. D’altra banda hi havia la concepció política del que havia de ser l’URSS.

Així, respecte de la qüestió econòmica, alguns líders bolxevics, com Trotski i l’anomenada oposició esquerrana, eren partidaris de liquidar la NEP i començar a exercir més pressió política i econòmica sobre els pagesos, obligant-los a augmentar les vendes a l’Estat i establint una política de preus agrícoles molt baixos en la construcció de la societat socialista. En canvi, d’altres membres del partit eren partidaris de realitzar una política inversa: estimular els pagesos per crear excedents agrícoles que poguessin ser intercanviats per béns de consum industrial.

Respecte de les idees polítiques sobre el camí que havia de prendre la Revolució arribats al període d’entreguerres, també van produir-se enfrontaments. Per a Trotski calia que la Revolució s’escampés per tot el món i que des de la Internacional Comunista i els partits comunistes s’impulsés la Revolució permanent a tots els països. En canvi, Stalin era partidari de la construcció del socialisme en un sol país (doctrina totalment contradictòria amb els predicaments leninistes), de manera que la principal preocupació del Komintern seria la defensa dels interessos de l’URSS.

Per desfer-se del seu oponent, Stalin es va alinear, al principi, amb les posicions més conservadores en matèria econòmica, i va arribar a marginar i fins i tot expulsar Trotski del país el 1929. Després d’aconseguir això, va maniobrar hàbilment per imposar els seus principis, rebutjar la política de l’economia mixta i defensar un model de construcció del socialisme a l’URSS que es basava en una forta industrialització.

L’impacte internacional de la Revolució Russa i la formació del Komintern

divendres, 14/05/2010

L’exemple de la Revolució Russa va fer que durant la immediata postguerra a molts països d’Europa s’iniciessin revoltes de caràcter bolxevic que pretenien enderrocar el sistema liberal burgés. A més, Lenin estava convençut que el govern bolxevic no podria sobreviure si es quedava aïllat, i per això era essencial aconseguir el triomf d’una revolució proletària a nivell mundial.

Aquesta utopia semblava possible en aquell moment, perquè acabada la Primera Guerra Mundial el clima revolucionari es trobava força estès. Les insurreccions més importants que van produir-se seguint l’exemple soviètic van ser les dels espartaquistes alemanys (liderats per Rosa Luxemburg) i la dels comunistes hongaresos (liderats per Bela Kun), però totes dues van fracassar i van ser sufocades pels règims existents.

Tot i això, els soviets encara confiaven en la possibilitat de l’expansió revolucionària, i veien clara la necessitat de formalitzar una mena de partit revolucionari a nivell mundial, és a dir, una nova Internacional, al marge de la II Internacional socialista, amb la intenció d’estendre el model de la Rússia comunista.

Amb aquest objectiu, el gener de 1919, Lenin i el seu partit van convocar a Moscou una conferència internacional de partits obrers revolucionaris, que es va obrir el 3 de març i es va finalitzar amb la creació de l’anomenada Internacional Comunista, Tercera Internacional o Komintern.

Aquesta reunió comptava amb l’absència de representants de les grans organitzacions socialistes d’Europa. D’aquesta manera, la formació del Komintern va avivar les tensions dins del col·lectiu socialista arreu d’Europa, avivant les dissensions internes. La qüestió era decidir si s’havien d’adherir a la Internacional Comunista o seguir en el si de la II Internacional socialista, reconstituïda després del sotrac de la Gran Guerra el febrer de 1919. Recordem que durant el conflicte bèl·lic els partits socialdemòcrates europeus havien col·laborat amb els seus respectius governs i els havien sostingut amb els seus vots en els parlaments.

komintern.jpg

Al·legoria representativa de la Internacional Comunista o Komintern

La seu del Komintern va establir-se a Moscou i, ja des d’un principi, va ser, d’acord amb els principis leninistes, una organització fèrriament centralitzada i disciplinada encarregada de promoure la Revolució a tots els països.

La Internacional Comunista va promulgar en el seu congrés de 1920 una rigorosa llista de vint-i-una condicions a complir obligatòriament pels partits per a poder integrar-se en la nova organització:

Primera. La propaganda i l’agitació quotidiana han de tenir un caràcter comunista.

Segona. Depuració dels càrrecs de responsabilitat del moviment obrer dels reformistes, tot i que siguin militants experimentats, que seran reemplaçats per comunistes […].

Tercera. L’acció legal ha d’anar sempre combinada amb l’acció il·legal.

Quarta. S’ha de realitzar propaganda de les idees comunistes a l’exèrcit.

Cinquena. S’ha de realitzar propaganda i agitació al camp per part dels obrers comunistes.

Sisena. S’ha de denunciar alhora el socialpatriotisme i el socialpacifisme.

Setena. S’ha de produir una ruptura completa i definitiva amb els reformistes.

Vuitena. S’ha de donar suport, “no amb paraules, sinó amb fets”, a qualsevol moviment d’emancipació de les colònies.

Novena. S’han de formar nuclis comunistes en els sindicats, subordinats al conjunt del Partit.

Desena. S’ha de combatre la “Internaciona Groga” d’Amsterdam.

Onzena. S’ha de depurar la fracció parlamentària.

Dotzena. S’ha d’organitzar el PC sobre la base de la “centralització democràtica” amb una “disciplina de ferro semblant a la militar”.

Tretzena. S’han de realitzar depuracions periòdiques dels elements petitburgesos infiltrats als PC legals.

Catorzena. S’ha de donar suport sense reserves a les repúbliques soviètiques en la seva lluita contra la contrarevolució.

Quinzena. S’ha d’establir un nou programa comunista adaptat a les condicions específiques del país.

Setzena. S’ha de reconèixer el caràcter obligatori de les decisions de la Internacional Comunista, partit mundial únic.

Dissetena. S’ha d’anomenar els partits com a Partits Comunistes, mai com a Partits Socialistes.

Divuitena. S’han de publicar a tots els òrgans de premsa comunistes tots els documents importants sorgits del Comitè Executiu de la Internacional Comunista.

Dinovena. S’ha de convocar un congrés en els quatre mesos posteriors al Segon Congrés de la Internacional Comunista per debatre les condicions de l’admissió.

Vintena. S’ha d’elegir el nou Comitè Central, tenint en compte que dos terços dels seus membres han de ser comunistes.

Vint-i-unena. S’ha d’excloure del partit a aquells que rebutgin les condicions d’admissió.

L’acceptació o el rebuig d’aquestes condicions va ser motiu de la divisió dels partits socialistes a molts dels països europeus entre una majoria que va optar per continuar acceptant els principis socialdemòcrates reformistes i una minoria que va sortir dels partits per a constituir nous grups de caràcter comunista. Així, entre el 1920 i el 1923, a molts països es van formar petits partits comunistes molt lligats, quan no simplement subordinats, a les orientacions que es dictaven des de Moscou.

komintern2.jpg

En definitiva, la creació de la Internacional Comunista i la seva acció política en el període d’entreguerres van ser un instrument al servei de la política exterior de la URSS, que tenia com a finalitat afavorir l’expansió del model del comunisme soviètic a la resta del món.

La Nova Política Econòmica de la URSS: la NEP

dijous, 13/05/2010

El Desè Congrés del Partit Comunista, celebrat el març de 1921, va estar marcat per la proclamació per part de Lenin de la Nova Política Econòmica de la Rússia soviètica, la coneguda NEP, que marcaria el camí econòmic del país fins 1928. La NEP havia de posar fi a l’anomenat “comunisme de guerra” i aconseguir tant l’augment de la producció com el suport de la major part d’una població castigadíssima per la duresa de les condicions de vida produïdes durant la guerra civil.

La NEP era, en els seus orígens, una solució transitòria a la crisi derivada de la guerra civil (1918-1921), consistent a retornar Rússia, parcialment, a una economia de mercat. És a dir, la NEP era considerada com una etapa intermèdia en el trànsit entre el capitalisme i el socialisme.

Així, es va admetre la propietat privada al camp, a les petites indústries i als comerços. Es va restablir l’economia monetària i es va encunyar un nou ruble. L’Estat, però, va mantenir el control sobre la banca, la indústria pesant i el comerç exterior.

La nova política econòmica va representar una suavització important de les condicions de treball a les indústries i va permetre als sindicats recobrar la independència. Es va reconèixer el dret de vaga, el treball es va desmilitaritzar i es van establir estímuls salarials a la producció. Al camp, la NEP permetia al pagès que, després d’haver lliurat la part de la collita que corresponia a l’Estat, vengués la seva producció al mercat. Es van suprimir les requises forçoses de la guerra, es van concedir avantatges a aquells que augmentessin la superfície conreable i els rendiments i es va permetre escollir els camperols entre l’explotació comunitària i l’individual.

1913

1921

1924

1926

Producció industrial

(milions de rubles)

10.251

1.410

4.660

11.083

Carbó

(milions de tones)

29,0

8,9

16,1

27,6

Electricitat

(milions de quilowatts per hora)

1.945

520

1.562

3.508

Lingots de ferro

(milers de tones)

4.216

116

755

2.441

Acer

(milers de tones)

4.231

183

1.140

3.141

Superfície conreada

(milions d’hectàrees)

150

90,3

98,1

110,3

Collita de cereals

(milers de tones)

80,1

37,6

51,4

76,8

Els resultats d’aquesta política econòmica van ser, en principi, positius i evidents, tal i com es pot observar en el quadre. L’expansió de l’agricultura va frenar la fam i es va suprimir el racionament amb un increment del 100% entre els exercicis de 1921 i 1926-1927. El 1927 la producció agrària i industrial van recuperar-se arribant als nivells assolits el 1914, triplicant-se la producció industrial.

Però, l’èxit econòmic que va suposar la NEP no va estar exempt de problemes pel país. Com a conseqüència del retorn a la llibertat de mercat, els preus es van disparar i es van produir moltes oscil·lacions que desorientaven els consumidors i que van provocar un desfasament important entre els preus industrials, molt alts, i els preus dels productes agrícoles, molt baixos. Això donaria lloc a l’anomenada crisi de les tisores.

D’altra banda, gran contrasentit en un país comunista, la NEP va donar lloc a l’aparició d’una pagesia pròspera, els kulaks, i a l’enriquiment de comerciants i empresaris, metre que s’empobrien els pagesos pobres o assalariats, que no disposaven dels recursos necessaris per accedir als productes industrials.