Entrades amb l'etiqueta ‘Revolució francesa’

El Directori, el final de la Revolució francesa? (1795-1799)

dijous, 30/09/2010

El Directori suposa un període de temps que engloba la meitat de la Revolució francesa, però aquest període que hauria de suposar la consolidació dels guanys adquirits en cinc anys de Revolució només acostuma a ser tractat de passada i sota un regust mediocre i dolent. Així, el Directori s’associa amb una etapa de corrupció, misèria i violència, inestabilitat i cops d’Estat com a forma de govern.

Shot.jpg

La Convenció va separar-se després dels resultats que aprovaven la nova Constitució de l’Any III. D’aquesta manera, els diputats destinats a ocupar un lloc en les assemblees van dividir-se en el Consell dels Cinc-cents i en el Consell dels Ancians. Els membres del Directori eren cinc, escollits pels diputats del Consell dels Ancians sobre una llista de cinquanta membres establerta pels membres del Consell dels Cinc-cents.

Els termidorians, més els membres del Directori i els diputats de les assemblees directorials van esforçar-se per a establir una nova legitimitat conservant les principals conquestes de 1789: drets de l’home, sobirania de la Nació, supressió dels privilegis, respecte a la transferència dels béns nacionals, etc.

Per a protegir aquestes conquestes de cinc anys de Revolució, s’hauria de lluitar tant contra els neojacobins com contra els reialistes. Així, la història d’aquesta etapa s’ha d’entendre com el joc de balança entre les diferents tendències polítiques. Colpejat per l’esquerra, el govern permetria la creixent fortalesa de la dreta a la qual hauria de dominar recolzant-se en l’esquerra… Un cicle repetit constantment durant cinc anys.

Els sans-culottes van ser eliminats definitivament la primavera de 1795 després del fracàs de les jornades de 12 germinal i 1 i 2 de pradial de l’Any III. Des d’aquest moment ja no hi hauria més jornades populars i les masses parisenques desapareixerien de la vida política.

D’altra banda, els reialistes també provarien sort i realitzarien la seva pròpia jornada per assaltar el poder, però van ser derrotats pels canons de Napoleó Bonaparte el 13 de vendimiari de l’any IV.

Paul_Barras.jpg

Ara, sota el Directori, ja no hi haurà més jornades, però sí cops d’Estat. Els canvis de personal, les diferents depuracions, però, no afectarien més que al personal polític.

D’Albert Soboul prenem una frase afortunada: “El año Noventa y cinco, el año III de la República, año I de la Libertad, es equiparable al año Ochenta y nueve”. És a dir, després de la caiguda de Robespierre l’any anterior, la configuració del Directori suposaria un nou inici. Una altra fase ben diferenciada de la Revolució. Els postermidorians que s’erigien vencedors de les lluites polítiques que van lliurar-se a França entre el juliol de 1794 i l’agost de 1795 tenien l’objectiu prioritari d’aconseguir la “desjacobinització” del país.

El seu projecte polític era la liquidació del model revolucionari protagonitzat per la Convenció entre 1793-94. S’havien de salvar els avenços realitzats i per això era necessària la configuració d’una república conservadora que acabés amb la Revolució, com a mínim en la seva cara més social. Sota la consigna d’establir un sistema diferent dels de 1789 i 1793 el Directori acabava amb el procés revolucionari; com a mínim en la seva vessant social. La clau del procés la trobem en que es trencaria amb les teories que havien regit ideològicament les dues declaracions de Drets anteriors; el dret natural quedava desplaçat.

Lazare_carnot.jpg

Si 1789 representa el trencament amb el passat i donava pas a un nou contracte social per al poble francès, el 1795 el referent seria el dels Estats Units: el bicameralisme que garantia el poder d’una elit. Es buscaria evitar l’existència d’una única cambra que pogués derivar en un poder despòtic (es a dir, evitar una altra Convenció de la Muntanya). Així, de pas, es rebutjava la teoria del poder constituent de la Nació proclamada el 1789. Es limitava institucional i legalment la sobirania del poble. La nova concepció de la política exigiria la seva consideració com a funció especialitzada i reservada a una elit burgesa, uns “tècnics amb capacitats econòmiques i culturals”.

El liberalisme francès conservador seria el triomfador de la configuració del Directori. El moviments popular, clau en les lluites polítiques i socials lliurades des de 1789, quedava eliminat de l’escena. Les necessitats de la guerra contra l’aristocràcia, la contrarevolució interior i la coalició estrangera havien impulsat l’aliança dels sans-culottes amb la Muntanya a canvi de la concessió d’experimentar la democràcia popular. Ara, la burgesia estava disposada a impedir a qualsevol preu que la jugada es repetís. Per això va organitzar escrupolosament la seva base de poder a través de l’elit directorial. La Nació s’encabiria en els límits de la burgesia censatària.

Després de que el moviment parisenc fos derrotat i esclafat en les jornades de pradial de l’any III la reacció va accelerar-se. Però els excessos del Terror Blanc i l’intent de desembarcament a Quiberon (que remarcava la traïció dels emigrats) van resultar un cert avantatge per a la Revolució. Aleshores els termidorians recollien el fruit de l’esforç del Govern Revolucionari: els aliats van dissoldre’s. Els termidorians van haver de mantenir la seva política de compromís i de terme mig.

En l’exterior va retornar-se a una política tradicional, perpetuant la guerra, preparant-se per a una pau d’annexions i de conquestes. A l’interior van entendre’s amb la dreta per a portar a terme la seva obra: republicans moderats i monàrquics constitucionals van posar amb la Constitució de l’Any III els fonaments d’un règim de notables.

Emmanuel_Joseph_Sieyès.jpgUna experiència que ja abans d’haver-se iniciat estava compromesa per l’oposició reialista i per la continuació de la guerra, protagonitzada ara per un triomfant Bonaparte. Tot i això, restringida als marges limitats d’una República censatària que deixava fora tant a les classes populars com a l’aristocràcia, la Nació burgesa va seguir marcada per la inestabilitat. I és que la pràctica liberal es mostrava ineficaç.

Amb el temor tant al reialisme com a la democràcia, els notables termidorians van multiplicar les precaucions contra els poders que s’atorgava a l’Estat nascut de l’any III. D’aquesta manera, l’equilibri configurat el 1795 no deixava altra alternativa que la impotència davant el govern o el pronunciament. La política d’estabilització directorial, compromesa per l’acció de govern, per l’oposició interior i per la guerra, exigia el retorn immediat a la pau. En canvi, la guerra es perpetuava com a signe lligat al període. Si el règim no era revolucionari per qué l’Àustria absolutista no deixava la guerra? Potser no era representatiu d’una revolució social popular i democràtica, però era suficientment diferent repesta a l’Antic Règim com per aixecar les animadversions dels monarques absoluts europeus.

El programa del Directori era clar: en l’esfera política “reñir una guerra activa contra el realismo, reavivar el patriotismo, reprimir con mano vigorosa todas las facciones, acallar todo espíritu de partido, acabar con todo deseo de venganza, hacer que reine la concordia y traer la paz”; en l’àmbit econòmic “abrir las fuentes de la producción de nuevo, reanimar a la industria y el comercio, acabar con el estraperlo, dar nueva vida a las artes y a las ciencias, restablecer la abundancia y el crédito público”.

És a dir, establir novament l’ordre social que substituís el caos dels anys del Govern Revolucionari (caos inseparable de tota revolució); o dit en altres paraules, buscar l’equilibri i l’estabilització finalitzant la Revolució i escorant el règim naixent cap a la “dreta” política. Això dependria de la solució que es donés als problemes fonamentals que heretava el Directori: l’econòmic i el financer.

Salle_des_cinq_cents.jpg

La Constitució de 1795 donava pas a un sistema polític censatari molt més “burgés” que el de 1791 i en el que no votaven ja no eren ciutadans. S’establia una República de Propietaris quer dirigiria el règim liberal de manera autoritària en una lluita paradoxal contra la democràcia i contra la dictadura. Tot i això, també van fracassar i no van ser capaços de resoldre els conflictes polítics existents en la darrera fase de la Revolució. Es a dir, estem davant del fracàs polític dels republicans que havien arribat al poder desprès de liquidar el Terror i que van haver de recórrer a mides de força en el dia a dia de la confrontació política.

Els problemes del règim s’expliquen per les divergències estratègiques i tàctiques en torn de la guerra i (especialment) sobre quin era el perill més gran en cada moment: la contrarevolució a la dreta o aquells que des de l’esquerra podien fer trontollar la Nació de propietaris que estava edificant la nova classe política nascuda de la Revolució. S’estava deixant fora del sistema tant a l’aristocràcia com a les masses populars, fet que estretia els marges de maniobra del govern. El règim del directori era el més estretament burgés en la seva composició des de 1789. Així, les llistes d’emigrats continuaven obertes, els seus béns segrestats i la venda de Béns Nacionals en benefici de la burgesia era un fet ben present.

En resum, el règim configurat era estrictament burgés en el sentit que defensava els interessos dels propietaris de terra. La gran paradoxa del període és veure com la República Directorial amb una minsa base social, amb proliferació d’oposicions polítiques i sumida en el caos econòmic era capaç de conquerir mitja Europa.

Babeuf.jpgDesprés dels fets de fructidor i Campoformio, el 1797 el Directori va generalitzar en l’àmbit intern el recurs als mitjans autoritaris. D’aquesta manera va aconseguir més eficàcia ja que va poder maniobrar per a realitzar una tasca que en el marc administratiu prepararia la introducció del Consolat. Però, l’estabilització política semblava impossible. El “terror fructidorià” contra els reialistes des de setembre de 1797 i la por a una restauració monàrquica acabarien mitigant les diferències entre els republicans i permetrien la reobertura dels “cercles constitucionals” on s’agruparien els neojacobins, però era més un miratge que una realitat.

Les eleccions de l’Any V (1797) que van donar una creixent importància als reialistes en les diferents assemblees van inclinar els membres del Directori a depurar-les mitjançant el cop d’Estat del 18 de fructidor de l’Any V.

Quan a la primavera de 1798 (Any VI) siguin els neojacobins qui comencin a veure’s reforçats, serien depurats mitjançant el cop d’Estat de floreal. Però, un any més tard, aquests es prendrien la seva revenja aprofitant una situació militar desesperada propiciada per l’avenç de les tropes de la Segona Coalició.

Un cop que es facin amb el control d’algunes assemblees, depurarien el Directori amb el cop d’Estat de pradial de l’Any VII (1799).

Aquesta constant inestabilitat va inquietar força a la opinió pública, més encara en el moment en que els reialistes van començar a realitzar una creixent agitació, controlant per les armes regions senceres i quan la tendència jacobina, reanimada per Babeuf i els Iguals, va trobar les condicions necessàries per a fer-se novament amb una opinió favorable gràcies a la crisi de subsistències. A més, els absolutistes europeus coaligats van aconseguir una sèrie de victòries que van fer trontollar les conquestes de la República que van exposar les Repúbliques Germanes a cops adversos.

Conseil_des_Anciens.jpgMentre va poder donar-se un període de pau continental el sistema va resistir (sota el preu de noves retallades en la pràctica liberal de la Constitució de l’Any III). Ara bé, la formació de la segona coalició antifrancesa i la continuació de la guerra van acabar per desencadenar la crisi de l’Estat. El 18 de Brumari suposaria la conciliació de la restauració de l’autoritat de l’Estat i el manteniment del predomini social de la burgesia dels notables. Una operació que exigia el recurs a l’exèrcit i la pèrdua del poder polític del Directori.

D’aquesta manera, una important corrent d’opinió va anar prenent cos en favor d’una revisió constitucional que propiciés un poder executiu fort i capaç de conservar els guanys de la Revolució burgesa per a defensar-los dels reialistes i dels excessos neojacobins.

La societat encara bullia; la nova jerarquia social estava mal apuntalada; les institucions tot i l’esforç realitzat pel Directori encara eren ineficaces (potser quan van ser més eficaces va ser, curiosament, durant el Govern Revolucionari) i la reorganització administrativa era incompleta. A més, la guerra continuava i ho posava tot en perill. Però, possiblement, s’havia aconseguit un dels objectius més importants: la supremacia total dels notables fonamentada en la propietat (tot i la crisi de l’estiu de 1799). L’etapa del Directori havia assentat les bases de la Revolució burgesa. En aquest sentit sí que va ser un període revolucionari perquè va culminar el camí iniciat el 1789.

Bouchot_-_Le_general_Bonaparte_au_Conseil_des_Cinq-Cents.jpg

Així, va escollir-se un general victoriós com Napoleó Bonaparte per a executar el darrer cop d’Estat del període el 18 de Brumari de l’Any VIII (1799). S’acabava la Revolució? Amb Brumari arribava l’hora de l’estabilització. Era el moment de dibuixar una nova realitat tal i com l’havien somiat els burgesos del 1789, però aquesta encara estava lluny de respondre a les seves aspiracions.

La Convenció termidoriana (1794-1795)

dijous, 30/09/2010

La coalició que havia portat amb èxit cap al cop de Termidor era de naturalesa conflictiva. Potser alguns dels seus instigadors (com Collot d’Herbois, Billaud-Varenne o Barbère) sí que buscaven una sortida a la Revolució que pogués retornar la Convenció cap a una situació més col·legiada i menys personalista que seguís la línea anterior, però no van saber o poder sortir-se’n en mig del contracop que seguiria a la caiguda de Robespierre.

Aquests membres més esquerranosos que havien ajudat a fer caure els robespierristes i el Comitè de Salut Pública, serien allunyats del poder, jutjats i en alguns casos deportats, juntament amb Fouquier Tinville com a símbol de la repressió terrorista. La Revolució canviava definitivament de rumb.

Més endavant es qüestionaria el propi Govern Revolucionari en les seves estructures, es desmantellarien els diferents comitès, i els clubs jacobins serien perseguits i dispersats. El Terror seria frenat després de fer-lo servir per ajusticiar els seus protagonistes. Les presons van ser obertes.

Clôture_de_la_salle_des_Jacobins_1794.jpg

I el dinamisme popular va frenar-se definitivament tot i que els anys 1794 i 1795 serien els més difícils pel petit poble des de 1789. L’hivern de 1794-1795 passaria a la història com l’any del retorn a la fam i al pa car com a conseqüència de les males collites, el retorn a la llibertat de preus i la inflació dels assignats. El poble ja no va fer res tot i aquestes circumstàncies. Tot i conservar les armes, els quadres dirigents de la seva organització havien estat destruïts.

En aquest context fracassarien les darreres jornades revolucionàries parisenques, quan els sans-culottes van assaltar la Convenció al crit de “Pa i Constitució de 1793”, fet que expressava el nivell de reivindicació econòmica i política. Però fracassarien. La Convenció termidoriana guanyaria la batalla i eliminaria els darrers elements muntanyencs compromesos amb la insurrecció i es desmantellaria el faubourg Saint Antoine acabant amb l’ideal revolucionari del poble en armes.

La reacció política triomfaria a París i a les províncies, on els moviments populars inspirats en aquestes darreres jornades parisenques van ser escassos. Termidor és realment el triomf de la contrarevolució i en cap cas un retorn a l’ordre o la normalització en la revolució burgesa després del Terror tot i que aquest era el desig de la majoria dels implicats en el cop que va acabar amb Robespierre.

Louis-Marie_Stanislas_Fréron_(1754-1802).jpgA París, l’antic terrorista Fréron va passar-se als rengles de la contrarevolució i es convertiria en l’ídol de les proliferants bandes de muscadins que van constituir la Joventut Daurada i que es revenjaria sagnantment dels sans-culottes.

A les províncies, la regió del Migjorn va esdevenir el principal escenari del Terror Blanc i de les brutals accions dels “companys de Jesús” de Lió i les “Companyies del Sol” de Provença en un exercici de repressió molt més sagnant encara en unir massacres col·lectives i assassinats individuals de jacobins, compradors de béns nacionals i sacerdots constitucionals. Els nous representats en missió enviats per la Convenció s’unirien sovint a la reacció o com a mínim serien còmplices pel seu silenci. La contrarevolució s’escamparia donant lloc a una guerra oberta. Així, la Vendée, desmembrada durant el Govern Revolucionari, es reactivaria.

En aquest moment, Lluís XVIII, germà de Lluís XVI i virtual rei de França per la desaparició del delfí Lluís XVII, llançaria la seva pretensió al tron en la declaració de Verona.

La Convenció termidoriana, políticament, suposaria la victòria del centre: la plana o el pantà. Així, Boissy d’Anglas, Sièyes o Daunou serien el tipus de personatges representatius del període. La seva línea d’acció aniria a la recerca d’una política que consolidés la revolució burgesa eliminant els excessos socials i econòmics que consideraven havia comportat el període del Govern Revolucionari. D’aquesta manera, per exemple, es liberalitzarien els cultes proclamant una separació Església-Estat.

Emmanuel_Joseph_Sieyès.jpg

Daunou,_Pierre.jpg

François-Antoine_de_Boissy_d'Anglas_by_Delpech.jpg

Garde_Convention_nationale.JPGEn política exterior, la Convenció termidoriana aprofitaria les victòries dels exèrcits francesos en tots els fronts per a recuperar l’esperit annexionista inicial de la guerra. Una sèrie de tractats signats a Basilea i La Haia el 1795 comportarien la pau amb Prússia, Espanya i la naixent República Bàtava. Els Estats encara bel·ligerants, a més, reconeixien a França la possessió de Bèlgica i Renània. La coalició es reduïa, d’aquesta manera, a Anglaterra i l’emperador austríac.

Aquest annexionisme limitat a allò que es consideraven les fronteres naturals de França suposaria el principal llegat de la Convenció termidoriana, però no l’únic.

Així, els termidorians serien els pares de la Constitució de l’any III que deixaria el signe burgés, dels propietaris, compromès en el rebuig de l’esperit democràtic de l’Acta Constitucional de 1793. S’introduïa una declaració de deures com a contrapunt a la declaració de drets, es rebutjava el sufragi universal, es dividia el cos legislatiu en dues assemblees (Consell dels Cinc-cents i Consell d’Ancians), s’imposava un poder executiu col·legiat… Era la fi del somni de Robespierre.

Era una forma, el somni dels burgesos termidorians, de posar fi a la Revolució francesa. Però la lluita entre la Revolució i els seus enemics encara no havia acabat.

Els termidorians, conscients d’aquest fet, van buscar introduir per decret que dues terceres parts dels nous representants havien de pertànyer als seus rengles. Els reialistes no podien acceptar aquesta mesura en un moment en el qual el clima contrarevolucionari podia conduir-los al poder. D’aquesta manera, el 5 d’octubre de 1795, els cabdills reialistes van llançar-se a la insurrecció des dels barris rics de París. Sota la direcció de Barras, la Convenció recuperaria el control i assignaria el control de les tropes al jove general Napoleó Bonaparte que rebutjaria l’atac.

La contrarevolució havia estat derrotada, però la Revolució es salva a un alt preu: per primer cop, desarmats els sans-culottes, s’havia hagut de recórrer a l’exèrcit. Així s’arribava al nou règim del Directori.

Auge i caiguda del Govern Revolucionari (1793-1794)

dijous, 30/09/2010

Conscients de ser l’encarnació de la radicalització o auge de la Revolució, els sans-culottes continuarien exercint la seva pressió sobre la Convenció. Així, la jornada del 2 de juny de 1793, van obligar l’assemblea a desfer-se dels membres de la Gironda, i després del 5 de setembre van imposar a la Muntanya un programa social i polític original.

En paral·lel s’implantaria el Terror per a contraatacar els enemics de la Revolució, els contrarevolucionaris, tal i com s’expressa al Decret sobre els sospitosos de 17 de setembre de 1793:

Article 1r. Immediatament després de la publicació d’aquest decret, tots els sospitosos que es trobin al territori de la República i encara que estiguin en llibertat seran detinguts.

Article 2n. Es consideraran sospitosos: Primer, els que per la seva conducta, per les relacions que tenen i pels seus propòsits o escrits s’han mostrat partidaris de la tirania o el federalisme i enemics de la llibertat; Segon, els que no puguin justificar el compliment dels seus drets cívics; Tercer, les persones que se’ls hagi negat el certificat de ciutadania; Quart, els funcionaris públics suspesos o destituïts de les seves funcions per la Convenció Nacional o pels seus comissaris i no rehabilitats; Cinquè, els fins ara nobles, compresos els marits, les dones, pares, mares, fills o filles, germans o germanes, i els administradors d’emigrats que no hagin manifestat constantment la seva adhesió a la Revolució; Sisè, els que han emigrat des de l’1 de juliol de 1789 fins a la publicació del decret el 30 de març de 1792, encara que hagin tornat a França en el termini fixat pel decret esmentat o anteriorment […].

L’assetjament a la República seria el justificant per a prendre aquestes mesures. L’estiu de 1793, la pàtria patia greus amenaces: la Vendée, la revolta federalista i la guerra exterior. Dirigit pels comitès de l’assemblea, sostingut per la Muntanya i representat sobre el terreny pels representants en missió, el Terror permetrà frenar els progressos contrarevolucionaris reialistes, vigilar els sospitosos, liquidar el federalisme, restablir el subministrament de subsistències gràcies a les taxes que fixaven els preus màxims i aconseguir grans victòries militars sobre les coalicions de les monarquies europees.

Saint_Just.jpg

La peça central del nou sistema serà el Comitè de Salut Pública, escollit i renovat per la Convenció (tot i que es mantindria essencialment intacte durant l’any II). Els caps polítics serien Robespierre, Saint-Just i Couthom, i d’altres membres destacats serien Carnot, Saint-André (marina), Prieur (subsistències), Barère (diplomàcia) o Collot d’Herbois.

Tot i les tensions que es van viure en el seu si, el Comitè de Salut Pública seria la peça mestra de la coordinació de l’activitat revolucionària, eclipsant totes les altres seccions del govern central, ja que els propis ministres es subordinarien a la iniciativa del Comitè. L’altre gran comitè del període, el Comitè de Seguretat General, es limitaria a aplicar i coordinar el Terror.

Com a agents locals del Govern Revolucionari van ser designats primer una sèrie d’agents nacionals en els districtes, després es formarien comitès revolucionaris en les localitats. Però, en el Comitè i les instàncies executives jugaven un espai essencial els representants en missió, convencionals enviats a les províncies durant un temps determinat. Juntament amb aquests agents individuals, va existir l’acció essencial dels exèrcits revolucionaris de l’interior, els “agents del Terror” en els departaments, però, sorgits dels rengles dels sans-culottes, aquestes formacions resultarien sospitoses pel govern que les dissoldria l’hivern de 1793-94.

Robespierre2.jpg

Per Terror en la Revolució francesa hem d’entendre una ampli conjunt de disposicions que van més enllà de la simple repressió política, ja que el Terror va estendre’s al domini econòmic i la legislació social, per acabar definit una atmosfera viscuda en el període. En paraules del propi Robespierre (1794):

En la República no hi ha més ciutadans que els republicans. Per això els reialistes, el conspiradors, no només són estrangers, són enemics. La primera màxima de la vostra política ha de ser conduir al poble mitjançant la Raó i els enemics del poble mitjançant el Terror […]. El Terror no és res més que la justícia, prompta, severa, inflexible; per tant, és una emanació de la virtut […]. S’ha dit que el Terror era el motor del govern despòtic […], el govern de la Revolució és el despotisme de la llibertat contra la tirania.

Sens dubte, la repressió dels enemics de la Revolució va augmentar i el Tribunal Revolucionari de París, encapçalat per Fouquier Tinville, va començar a posar en pràctica el que es denominarà el Gran Terror. Així, el 1794 després de la reina Maria Antonieta van passar per la guillotina els caps dels líders aristocràtics i de la Gironda. El balanç total de morts (que varia segons els autors de 16.600 a 50.000 guillotinats) pot ser una xifra alta o baixa segons les opinions.

TerrorGuillotine.jpg

En el terreny econòmic, la fixació de preus màxims responia a una exigència popular espontània. A partir de setembre de 1793, la Llei del Màximum General acabaria estenent aquesta política no només a tots els productes, sinó també als salaris:

Article 1. Els productes […] de primera necessitat i dels quals s’ha cregut necessari fixar un preu són: la carn fresca, la mantega, el peix salat, el pa, la cervesa, les espelmes, el sucre, l’oli, el vi, la sal, el ferro […].

Article 4. Qualsevol persona que en compri o en vengui […] a un preu més alt del que està fixat haurà de pagar una multa del doble del valor fixat i serà inscrit a la llista de persones sospitoses i tractat com a tal […].

D’aquesta política en derivarien una sèrie de mesures que poden ser interpretades com a autoritàries com el curs forçós dels assignats i la requisa forçada de les collites dels camperols. Tot i què aviat la política del màximum esdevindria impopular entre els productors i una part dels assalariats, no va deixar de permetre que les classes populars poguessin gaudir d’una alimentació adequada durant la Revolució.

El resultat d’aquesta mobilització d’energies nacionals pot inscriure’s en la reorganització de la situació política i militar. I és que el 1794 els enemics interiors o han estat derrotats o com a mínim controlats.

Així, els federalistes perdrien terreny amb la presa de Marsella, Lió i Tolon; la revolta dels chouans hauria de retornar a la guerrilla davant les derrotes militars; i a l’exterior s’aconsegueixen victòries decisives a Bèlgica i Alemanya.

En paral·lel, l moviment de descristianització va aparèixer en aquest període. Originat a l’hivern de 1793 en el centre del país, va tenir gran repercussió a París i en els mesos següents s’estendria per tot el país. Aquest moviment semiespontani va ser inicialment mal vist per la Muntanya i desautoritzat pel Govern Revolucionari. El propi Robespierre temia que es tractés d’una iniciativa contrarevolucionària que busqués allunyar la Revolució de les masses.

Ara bé, la descristianització no va ser ni el resultat d’una conxorxa aristocràtica ni l’expressió directa de la política jacobina. Tampoc respondria a les actituds de la política de la sans-culotterie. Per tant, un moviment espontani va anar prenent caràcter oficial i va derivar en la renúncia de 20.000 sacerdots al seu estat, en la presa d’esglésies, en vandalisme, en expressions de subversió i en festes en honor de la Raó.

Fête_de_la_Raison_1793.jpg

La descristianització, si bé va aixecar grans oposicions locals, en algunes regions gairebé va passar inadvertida. Això sí, va trobar un terrenys propici en determinades categories socials urbanes i en algunes comarques rurals disposades a rebre aquest procés amb els braços oberts.

Entre l’hivern i la primavera de 1794, es denunciarà la proliferació de societats populars, es llicenciarien els exèrcits revolucionaris i la Comuna de París perdria paulatinament la seva influència. Tot aquest conjunt de mesures aniria creant oposició al Comitè de Salut Pública dins dels sectors més radicals de la Revolució, desembocant en la crisi de Ventós.

La culminació d’aquest procés de fractura i oposició el trobarem en el procés a Hebert i els hebertistes que aniria seguit de l’execució d’aquests en el mes de maig. Aquest procés inaugurava una lluita entre el Govern Revolucionari i les faccions que van anar formant-se a la seva dreta i a la seva esquerra.

Certament, el moviment popular dels sans-culottes estava controlat i ja no oferia resistència al Govern Revolucionari, però també mostrava un suport més moderat als muntanyencs en el poder. Per a processar els hebertistes, els robespierristes van haver de recolzar-se en el sector indulgent de la Convenció (Danton, Desmoulins). Quan va haver passat el procés, aquesta facció va denunciar la persecució dels polítics, exposant-se imprudentment. Així, els següents a patir el rigor de la justícia revolucionària serien el propi Danton i els seus seguidors.

Des d’aquest moment, l’estat major robespierrista va restar sense una oposició oberta, però també sol en el poder. És el moment que Robespierre aprofitaria per a buscar instaurar les bases sobre les quals edificar la nova República. Així, els decrets d’abril representarien el punt culminant del compromís social de la política jacobinista en confiscar els béns i propietats dels sospitosos per a realitzar una redistribució entre els indigents i els més necessitats. Sense qüestionar mai la propietat privada, era un gran exercici de política social que no arribaria a portar-se a la pràctica.

L’altra acció que Robespierre va projectar en aquest moment de breu hegemonia política indiscutible va ser la proclamació de l’Ésser Suprem i la immortalitat de l’ànima. El deisme roussonià dels muntanyencs, pels quals la nova societat havia de fonamentar-se en la virtut, va instaurar la figura d’un Ésser Suprem com a contrapartida de l’herència cristiana, la superstició i el culte a la Raó (camí cap a l’ateisme). La immortalitat de l’ànima seria la contrapartida a una vida marcada per la virtut. La principal expressió d’aquest culte el trobem en la celebració a tota França de la Festa de l’Ésser Suprem el 8 de juny de 1794.

Fête_de_l'Etre_suprême.jpg

Fête_de_l'Etre_suprême_2.jpg

Aquesta celebració seria l’apoteosi de la figura de Robespierre, una victòria, però, amargant, breu i fràgil. Seguidament, una coalició d’antics indulgents i antics terroristes (alguns fortament compromesos amb el Terror pels seus excessos a les províncies) va formar-se per a acabar amb el robespierrisme i la seva hegemonia política.

El Comitè de Salut Pública perdria la seva homogeneïtat i els sectors més esquerranosos atacarien la política de Saint-Just, Couthom i un Robespierre cada cop més aïllat. La crisi esclataria a Termidor, després del ràpid eclipsi de la figura de Robespierre. Una proclama anònima es llançava a la Convenció el 8 de Termidor contra els “brivalls” i precipitava l’atac convertit en cop parlamentari.

El 9 de Termidor, en una dramàtica sessió de la Convenció, s’ordenava l’empresonament de Robespierre, Saint-Just, Couthom i els seus principals aliats. La Comuna de París, encara fidel a Robespierre, fracassaria en el seu intent d’alliberar-los en una deficient acció que posava de manifest l’esgotament i la manca de suports en el poble parisencs. L’Hôtel de Ville cauria sense combatre en mans de les tropes de la Convenció.

Arrestation_de_Robespierre.jpg

Robespierre i els seus seguidors eren executats el 10 de Termidor de l’Any II (28 de juliol de 1794) posant fi a la Revolució jacobina.

Execution_robespierre,_saint_just....jpg

El sufragi censatari a la Constitució francesa de 1791

dimarts, 28/09/2010

El text constitucional revolucionari de 3 de setembre de 1791 establia per primer cop la sobirania nacional, però a la vegada distingia entre ciutadans actius i passius. Només els ciutadans actius, homes amb una determinada renda i que haguessin fet el jurament civil, podien votar en les eleccions per escollir els representants de l’Assemblea. D’aquesta manera, eren ciutadans actius només 4,3 dels 26 milions d’habitants que tenia França. La resta dels ciutadans quedaven exclosos.

Aquest era l’ideal burgés del sufragi censatari (masculí, òbviament), que perduraria a Europa fins al darrer terç del segle XIX.

Extracte de la Constitució francesa de 1791:

Per formar l’Assemblea Nacional Legislativa els ciutadans actius es reuniran cada dos anys en assemblees primàries a les ciutats i als cantons […].

Per ser ciutadà actiu cal: haver nascut o nacionalitzar-se francès, tenir 25 anys fets, residir a la ciutat o al cantó el temps fixat per la llei, pagar, en qualsevol lloc del regne, una contribució directa igual almenys al valor de tres jornades laborals i presentar rebut, no estar en situació de dependència, com ara ser servidor assalariat […].

Les assemblees primàries designaran electors en proporció al nombre de ciutadans actius domiciliats a la ciutat o al cantó. Es nomenarà un elector per cada cent ciutadans actius, presents en l’Assemblea […].

Ningú no podrà ser assignat elector si no reuneix, a més de les condicions necessàries per ser ciutadà actiu, la condició següent: en les ciutats de més de 6.000 habitants, ser propietari o usufructuari d’un patrimoni estimat en la relació de contribucions en una renda igual al valor de 200 jornades laborals, o ser inquilí d’un habitatge estimat en les mateixes relacions en una renda igual al valor de 150 jornades laborals.

La radicalització de la Revolució (1792-1793)

dimarts, 28/09/2010

Salle_du_Manège.jpgArribats a setembre de 1792 es plantejarien les primeres fissures entre els revolucionaris. Per a una part dels revolucionaris el principal perill que plantejava la situació seria la subversió social, i per tant el retorn a l’ordre esdevindria una prioritat. Per a d’altres revolucionaris, contràriament, la prioritat seria la defensa de la Revolució enfront del perill aristocràtic (contrarevolució a l’interior i aliança antifrancesa a l’exterior), i aquesta defensa imposaria l’aliança amb el pujant moviment popular, tot i que això comportés una sèrie de cessions davant de les reivindicacions socials d’aquests sectors i l’adopció d’una política excepcional que s’allunyava del liberalisme burgés.

L’enfrontament entre aquestes tendències, la Gironda i la Muntanya, va fer-se inevitable i va donar-se des de finals de 1792 i juny de 1793. Els episodis més destacats d’aquest combat polític els trobem en el procés contra el rei Lluís XVI, en els aconteixements de la política exterior (grans victòries i sonades derrotes) i en la reacció davant de l’obertura del nou front intern de la Vendée.

Respecte del procés al monarca, després del seu empresonament al Temple, Lluís XVI va ser jutjat per la Convenció el desembre de 1792. La Gironda es decantava per una actitud de clemència i va intentar proposar solucions que evitessin el regicidi passant des del desterrament fins a la ratificació popular. Contràriament, els líders de la Muntanya (Marat, Robespierre, Saint-Just) van unir-se per a demanar la mort del rei en nom del Comitè de Salut Pública i de les necessitats de la Revolució.

ExaminationLouistheLast.jpg

Finalment, la mort de Lluís XVI va ser aprovada amb el vot de 387 diputats sobre un total de 718. Després del procés al “tirà” per part d’una assemblea erigida en tribunal improvisat, la seva condemna a mort i execució a la guillotina, el 21 de gener de 1793, la Convenció es veuria obligada a comprometre’s irreversiblement amb una política de democràcia política i de defensa republicana i nacional, tot i que una part dels seus membres rebutjaven la seva aplicació.

LouisXVIExecution.jpg

D’altra banda, la guerra a les fronteres s’intensificaria amb l’execució del rei. Els sobirans europeus no volien permetre que els exèrcits francesos explotessin espectacularment la victòria de Valmy. Així, les tropes revolucionàries ocuparien els Països Baixos austríacs després de la victòria de Jemmapes i conqueririen Savoia i el comtat de Niça al Piemont. Després s’apoderarien de Renània que passava a dependre de França.

cartographie_carte_france_guerre.gifAlguns autors consideren que el que s’estava donant amb la guerra exterior d’expansió de la Revolució era la realització, amb d’altres plantejaments, del vell somni monàrquic de les fronteres naturals. Ara bé, si en una primera fase la Revolució aportaria la llibertat, només amb el pas dels mesos apareixerien els aspectes negatius de la conquesta, tant per ocupats com per ocupants.

L’execució de Lluís XVI va enriquir la coalició antirevolucionària amb l’entrada de nous aliats. Així, Espanya, El regne de Nàpols, els prínceps alemanys i Anglaterra (directament amenaçada per l’annexió de Bèlgica) van entrar en el conflicte. Ara canviaria la tendència. En l’hivern de 1793 els francesos van anar acumulant derrotes i perdent territoris.

L’obertura d’un front intern de guerra civil agreujaria encara més aquesta situació de tensió. D’aquesta manera, a inicis de la primavera de 1793, esclatava la insurrecció de la Vendée a la França occidental i ràpidament s’estendria. Es tractava d’una revolta rural, almenys inicialment, encapçalada per una sèrie de líders d’origen popular. Gradualment, però, molts nobles van anar sumant-s’hi sota la pressió del camperolat. Així, moltes poblacions i ciutats que s’havien mantinguts fidels a la República van acabar involucrades en la rebel·lió.

Les causes de l’aixecament són diverses i de complex anàlisi. Si bé destaca el sentiment religiós d’aquestes comarques, per si sol no explica la dimensió del moviment. Altre factor important seria l’hostilitat al govern davant de la lleva de 300.000 homes per a fer front a la guerra. Tampoc s’hauria d’oblidar el creixent sentiment antiurbà i antiburgés regnat en el camp francès i que hauria deixat a banda la tradicional hostilitat antinobiliària.

vendee_mil.gifEn resum, la multiplicació de fronts van conduir cap al qüestionament de l’inicial hegemonia girondina a la Convenció amb el gabinet Roland. Per a reforçar la seva autoritat, els girondins van iniciar una campanya contra els líder muntanyencs, acusant els seus líders d’aspirar a la dictadura. Però aquesta campanya fracassaria, tot i l’intent de procés contra un Marat triomfalment absolt de tant greus acusacions.

Tot i les resistències girondines, la pressió dels perills que assetjaven la República va conduir a la creació d’un seguit d’institucions per a afrontar la situació. En primer lloc, un Tribunal Criminal Extraordinari a París es convertiria en Tribunal Revolucionari, i després, a les províncies la xarxa de Comitès de Vigilància encarregats de la vigilància dels sospitosos i les activitats contrarevolucionàries. Finalment, l’abril de 1793 es formava el Comitè de Salut Pública, en un principi dominat per Danton.

Desplaçats de la direcció de la Revolució, els girondins tractarien inútilment de contraatacar. Un dels seus portaveus, Isnard, amenaçaria a París amb una subversió total si la Revolució arribava a atemptar contra la legalitat. Aquesta provocació verbal comportaria la reacció del moviment popular parisenc que el 2 de juny va portar la Guàrdia Nacional a pressionar la Convenció. Aquesta, amenaçada, va acceptar la detenció de vint-i-nou dels principals diputats girondins.

Pels jacobins i la Muntanya aquesta va ser la victòria decisiva per passar a dirigir una República assetjada.

D’una banda, en la guerra exterior, els exèrcits austríacs havien desbordat la frontera del nord, els prussians es feien amb Renània, els espanyols i els piemontesos semblaven amenaçar els Migjorn francès. De l’altra, a l’interior, els chouans (rebels de la Vendée) s’autodenominaven com a “exèrcit catòlic i reialista” i arribaven a les portes de Nantes.

GuerreVendée.jpg

I per acabar d’adobar la situació, després de la caiguda dels girondins esclataria un nou conflicte intern: la revolta federalista, una rebel·lió de les províncies contra el govern de París. Així, al sud-est, Lió s’aixecava contra la Convenció i només cauria després d’un dur assetjament. Al Migjorn, s’insubordinaven les grans ciutats del sud-est com Bordeus, Tolosa i la seva regió, i la Provença amb les ciutats de Marsella i Tolon que els contrarevolucionaris lliurarien als anglesos. A la França septentrional només Normandia es declararia en rebel·lió oberta contra París, ràpidament derrotat, però d’allà sorgiria la figura de Charlotte Corday qui assassinaria Marat, la “fura del poble”.

Jacques-Louis_David.jpg

Sota la pressió conjunta d’aquests perills interns i externs, es reforçaria l’aliança entre la burgesia jacobina i les masses populars de la sans-culotterie. Els sans-culottes constituirien, fins a finals de 1793, i en alguns moments de 1794, l’ànima del moviment revolucionari. De la seva pressió constant i activa derivarien algunes de les principals mesures que prendrà el Govern Revolucionari en els camps econòmic i polític. Ara bé, la seva darrera flamarada i victòria política real es donaria el 5 de setembre de 1793 amb l’aprovació de les mesures que conduirien al Terror.

Sansculottes.jpg

Finalment, després de la derrota i caiguda girondina el juny de 1793, la Convenció va aprovar un nou text constituent, la Constitució de l’Any I, ratificada pel poble el 10 d’agost. Text mai aplicat, no hem de deixar de mirar-lo com l’expressió més avançada de l’ideal democràtic de la Revolució francesa. Tot i això, la Convenció declararia immediatament que la nova Constitució restava suspesa i que “el govern de França es declara revolucionari fins a la pau”. Era una necessitat, momentània, en funció de les urgències de la lluita revolucionària. S’iniciava un nou període que entendria la Revolució com la “guerra de la Llibertat contra els seus enemics”.

La fi de la monarquia constitucional i el naixement de la República (1791-1792)

dimarts, 28/09/2010

El 17 de juliol de 1791, el Camp-de-Mart seria escenari d’una matança en la qual, en virtut de la llei marcial dictada per l’alcalde Bailly i La Fayette, la Guàrdia Nacional disparava a discreció contra els cordeliers que sol·licitaven la destitució de Lluís XVI. Començava a produir-se el trencament entre la revolució constituent burgesa que encarnaven personatges com Bailly o La Fayette i la revolució popular.

La_Fête_de_la_Fédération.jpg

Tots aquells que van sentir-se perjudicats en els seus interessos per la reorganització que suposava la Revolució s’unirien per a combatre el nou règim: els nobles que havien emigrat o conspiraven a l’interior, els antics jutges, els antics administradors, els antics funcionaris… Una part del clergat rebutjava el jurament d’acceptar i aplicar la nova organització del culte religiós. Tot i això, la contrarevolució en aquells moments encara no era suficientment perillosa i no ho seria realment fins a la tardor de 1792.

El propi rei Lluís XVI, que havia prestat jurament de fidelitat a la nova Constitució, mostraria una actitud vacil·lant i intentaria fugir a l’estranger. Atrapat entre el foc creuat dels seus consellers (Mirabeau, La Fayette, Barnave) i els seus contactes familiars a l’estranger i amb els emigrats, el 20 de juny de 1791 abandonaria el palau reial amb tota la família reial disfressada.

FlighttoVarennesKingLouisXVI.jpg

El monarca, tot i ser detingut a Varennes, seria mantingut en les seves funcions, acceptant la ficció de què aquest no s’havia fugat sinó havia estat raptat, perquè una part dels diputats de l’Assemblea Legislativa començava a sentir-se inquiet davant de les creixents pressions de les masses populars urbanes i desitjava que es mantingués un poder executiu fort. No es vol posar en perill un equilibri que comença a mostrar-se fràgil davant l’escàndol dels revolucionaris més avançats.

En paral·lel, assistim a la creixent politització i compromís de les masses urbanes, i en menor grau de les rurals. El que coneixem com sans-culotterie s’anirà formant entre 1791 i 1792, fonamentalment gràcies al creixent malestar econòmic. La reivindicació popular, calmada per la millora econòmica de 1790, aniria ressorgint com a conseqüència de les males collites de 1791, la inflació, l’especulació i la caiguda del valor dels assignats. Així, en el camp es produiria una onada mobilitzadora, lligada al procés de liquidació del feudalisme, que presentaria similituds amb la “Gran Por” de 1789.

Jacques_Pierre_Brissot.jpgL’Assemblea Legislativa sorgida de les eleccions de la tardor de 1791 ja seria una cambra on l’aristocràcia mancava de representació. Els nous diputats serien en la seva totalitat favorables a la Revolució i constituirien les noves tendències polítiques de la Revolució. Es reunirien als clubs polítics on decidirien la política a seguir abans dels debats a l’Assemblea.

A París, el Club dels Jacobins, que és la continuació del Club Bretó dels Estats Generals, va anar adquirint una considerable influència des de 1789 com a espai d’anàlisi i preparació dels debats de l’Assemblea. Igualment, creix en importància el Cub dels Cordeliers on es pot sentir a Marat o Danton.

Igualment, és en aquest període quan es produeix un important auge de la premsa com a element de politització accelerada.

Aquesta Assemblea estaria controlada inicialment pels feuillants, una tendència que estava disposada a posar fi a la Revolució però dividida entre els partidaris de La Fayette i del triumvirat (Barnave, Duport, Lameth). A l’extrem oposat trobem els brissotins que més endavant coneixerem com a girondins, organitzats al voltant de Brissot, Vergniaud, Roland, Condorcet, Carnot o Chabot i que s’aliarien temporal i equívocament amb el moviment popular tot i no compartir ni les aspiracions socials ni econòmiques. Arribats a 1792, Brissot es faria amb el control de l’Assemblea.

Robespierre2.jpgA la primavera de 1792, la guerra contra els monarques absolutistes semblava per a la majoria una solució davant dels problemes existents. Així, declarada per França el 20 d’abril de 1792, la guerra començaria amb resultats negatius i uns exèrcits fugint davant de les tropes de la Primera Coalició. En realitat, la guerra el que faria seria accelerar la Revolució al comportar major rigidesa en les opcions polítiques i agreujar les tensions socials. Només Robespierre, des de la seva tribuna al Club dels Jacobins, denunciaria els perills d’una guerra que agafava la Revolució sense la preparació adequada i que podia exaltar la contrarevolució.

L’Assemblea toparà, a més, amb la mala voluntat de Lluís XVI, que encara encarnava el poder executiu. Especialment, el monarca oposarà el seu vet als decrets que sancionaven el desterrament dels membres del clergat refractari, els destinats a organitzar els camps de federats per a defensar la ciutat de París i aquells que tenien per objectiu llicenciar la seva guàrdia. La guerra havia obligat el monarca a descobrir la seva posició.

Davant aquesta situació crítica per a la Revolució, els clubs començaran a pronunciar-se contra els ministres feuillants. Els jacobins de l’Assemblea, els girondins i els membres que animen les seccions dels sans-culottes parisencs van organitzar la jornada del 20 de juny de 1792 per a aconseguir la retirada del vet reial davant l’amenaça del “Manifest de Brunswick”, però res aconseguirien per part del monarca. El dia 11 de juliol, l’Assemblea declarava amb solemnitat que la pàtria estava en perill i de les províncies començaven a arribar batallons de federats entonant La Marsellesa.

Manifeste_de_Brunswick_caricature_1792.jpg

L’estiu de 1792, el front de la burgesia revolucionària deixa de presentar una opinió unànime davant del creixent moviment popular que s’estava mobilitzant, tant a les províncies com a París en el marc de les seccions (assemblees de barris) i els clubs, com a nou motor de la Revolució. Els girondins perdran la iniciativa política que passarà a mans de la Comuna Insurreccional de París, als sans-culottes de les seccions en armes i al Club dels Cordeliers amb el recolzament de líders com Robespierre, Marat o Danton.

Tuileries.jpg

La jornada decisiva es produiria el 10 d’agost de 1792, quan els sans-culottes parisencs i els federats dels departaments envaïen les Tulleries, provocant la caiguda de la monarquia i imposant la detenció del monarca i la seva família. La insurrecció popular havia triomfat. L’Assemblea votava la suspensió del monarca en les seves funcions i la família reial era confinada al Temple.

Una nova assemblea, escollida  per sufragi universal el setembre de 1792, agafaria el relleu en el poder legislatiu sota el nom de Convenció Nacional. S’iniciava una nova fase de la Revolució.

La victòria de Valmy de 20 de setembre permetria la continuació de la guerra més enllà de les fronteres i suposaria el primer èxit del nou poder. No havia estat camp gran batalla i l’exèrcit francès seguia presentant-se improvisat i mal entrenat, però va resistir les tropes prussianes en un èxit simbòlic que superava les veritables conseqüències de la batalla en si mateixa.

Valmy_battle.jpg

Per contra, les matances de setembre suposarien una de les pàgines més fosques de la Revolució. Una reacció de por explicada per la combinació de la temuda invasió enemiga i el “complot” interior. Del 2 al 5 de setembre de 1792, les masses parisenques van llençar-se sobre les presons de la capital, massacrant uns 1.500 presoners (aristòcrates, eclesiàstics i presos comuns) en una expressió de justícia popular amb un simulacre de judicis sumaríssims.

Sota la Convenció, es tancaria la primera fase de la Revolució burgesa, França es convertia en República i el nou calendari republicà assenyalaria l’inici d’una nova època el 21 de setembre de 1792.

El trencament de 1789 i la Revolució constituent (1789-1791)

dimarts, 28/09/2010

Els Estats Generals van reunir-se el 5 de maig de 1789, i ja des d’un bon començament van veure’s marcats per l’enfrontament entre dues tendències: d’una banda, els privilegiats o “aristòcrates” –és a dir, els diputats del clergat i la noblesa– i de l’altra, els diputats del Tercer Estat, els dits “patriotes”.

El Tercer Estat, que havia aconseguit duplicar el seu nombre de diputats va acabar aconseguint imposar als diputats dels altres estaments el vot per persona. Així, el 9 de juliol de 1789, els Estats Generals es convertien en Assemblea Nacional Constituent. Els diputats del Tercer Estat situaven finalment a la monarquia sota el seu control i l’Antic Règim començava a morir.

Serment_du_jeu_de_paume.jpg

El rei, al qual finalment s’havien adherit els ordres privilegiats que havien entès el perill que suposaven els fets que s’estaven produint, intentaria protagonitzar una acció de força concentrant les tropes a les afores de París, però els parisencs farien fracassar aquesta maniobra en la jornada del 14 de juliol.

bastille.jpg

Però, davant de què ens trobem? És una Revolució, però, de quin tipus? La realitat és que a l’estiu de 1789 es pot parlar de la coexistència de tres revolucions: una revolució institucional, una revolució urbana o municipal i una revolució camperola.

Va establir-se un nexe entre la revolució parlamentària en el cim i la revolució popular en la base: gràcies a la intervenció popular, la revolució parlamentària va poder sortir triomfant. Sense el 14 de juliol, el rei no hauria fet marxa enrere, ni s’hauria posat la tricolor i tornat a cridar Necker el dia 16.

Després del 14 de juliol, a les províncies, la burgesia s’armaria, establiria unes forces armades –Guàrdia Nacional– i es faria amb les administracions públiques i dels municipis. Per tant, la pressió popular no només va ser parisenca. Moltes ciutats, seguint l’exemple de París realitzarien la seva pròpia revolució municipal, en ocasions pacífica i d’altres cops amb violència (Bordeus, Estrasburg, Marsella).

La revolució camperola, per contra, no seria un simple ressò que portaria al mimetisme amb la situació de les ciutats. Els camperols, impulsats per la “Gran Por”, pel temor a una conjura dels aristòcrates. Així, des de la primavera de 1789, es viuria una autèntica onada antinobiliària en la qual cremarien castells i títols de drets senyorials, però en comptades ocasions hi hauria fets sagnants. La “Gran Por” suposava l’ingrés de les masses camperoles en la Revolució.

1789 Droits De LHomme.jpg

Les accions derivades de la “Gran Por” exercirien la suficient pressió sobre l’Assemblea com per aconseguir-ne l’abolició –amb indemnització– dels drets derivats del feudalisme; fet aprofitat per la burgesia per a suprimir la divisió de la societat en ordres la nit del 4 d’agost i per a proclamar la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà el 26 d’agost. L’Antic Règim social havia mort.

Article 1. Els homes neixen i resten lliures i iguals en drets; les distincions socials només poden estar fundades en la utilitat comuna.

Article 2. La finalitat de tota associació política és la conservació dels drets naturals i imprescriptibles de l’home. Aquests drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l’opressió.

Article 3. El principi de tota sobirania resideix essencialment en la nació: cap cos, cap individu, no pot exercir cap mena d’autoritat que no emani d’ella expressament […].

Article 6. La llei és la expressió de la voluntat general. Tots els ciutadans tenen dret a cooperar personalment, o per mitjà dels seus representants, en la seva formació. La llei ha de ser idèntica per a tothom, tant per protegir com per castigar. Com que tots els ciutadans són iguals davant dels seus ulls, són igualment admissibles a totes les dignitats, càrrecs i feines públiques, segons la seva capacitat, i sense cap més distinció que la de les seves virtuts i talents […].

Article 11. La lliure comunicació de pensaments i d’opinions és un dels drets més precioses de l’home. Tot ciutadà pot, doncs, parlar, escriure, imprimir lliurement, amb el benentès que haurà de respondre de l’abús d’aquesta llibertat, en els casos determinats per la llei […].

Troisordres.jpgAra bé, la declaració de 4 d’agost introduïa dues dades contradictòries: d’una banda, es declarava solemnement que s’eliminava “el sistema feudal en el seu conjunt”, però a la vegada s’introduïen una sèrie de distincions subtils entre els “drets personals” que eren destruïts sense cap mena de dubte i els “drets reals” que gravaven la terra i eren declarats alienables.

Una darrera temptativa de resistència reial seria avortada per les dones de París durant les jornades del 5 i 6 d’octubre de 1789. El rei hauria d’abandonar Versalles i traslladar la Cort al palau de les Tulleries de París, condicionat ràpidament per rebre a la família reial. Les jornades d’octubre significaven un fre a la reacció contrarevolucionària que s’estava projectant.

Els diputats que formaven l’Assemblea Nacional Constituent eren els escollits el maig de 1789 en les eleccions als Estats Generals, i ells serien els encarregats de redactar la nova Constitució. Entre 1789 i 1791, aquesta Assemblea aniria estructurant-se sobre una classe política dividida en tendències. Així, a la dreta trobem els aristòcrates, al centre els monàrquics, i a l’esquerra els patriotes. I en el si de cada tendència anirien apareixent portaveus i líders.

La discussió de la futura Constitució ocuparia gran part de les sessions de l’Assemblea, sobretot centrades en qüestions com el problema del dret de pau i de guerra o el dret de vet que deixaria en mans de la monarquia la possibilitat de bloquejar una iniciativa legal aprovada per l’Assemblea.

Ara bé, les necessitats del dia a dia també s’haurien de resoldre des de l’Assemblea. D’aquesta manera, la crisi financera portaria a l’experiència monetària dels assignats, un nou paper moneda sostingut en la venda de les propietats eclesiàstiques nacionalitzades en benefici de la nació. Per contra, la ràpida depreciació dels assignats constituirien un element clau de la crisi socioeconòmica revolucionària.

Assignat_de_15_sols.jpg

En conseqüència a aquesta nacionalització, l’Assemblea hauria de donar a l’Església un nou paper en l’Estat revolucionari, un nou estatut que comportaria al clergat unes retribucions en funció dels seus serveis com a funcionaris de l’Estat. És la Constitució Civil del Clergat (juliol de 1790) que convertia els clergues i els bisbes en funcionaris públics escollits en el marc de les noves circumscripcions administratives i els imposava un jurament de fidelitat a la Constitució.

La venda dels béns del clergat, convertits en béns nacionals, afectaria al 6% del territori francès i lligaria als compradors (principalment burgesos) a la causa de la Revolució.

D’altra banda, quan el papa Pius VI va condemnar el nou sistema francès l’abril de 1791, es produiria una fractura entre el clergat “constitucional” i el “refractari”. Així, dels 130 bisbes, només set en jurarien la Constitució, mentre que el cos de clergues es dividia a parts pràcticament iguals.

Constitution_civile_du_clergé_caricature_1790.jpg

França anava camí de convertir-se en una monarquia constitucional en la qual el poder executiu es confiaria al rei i el poder legislatiu a una assemblea electa. Els constituents recorrerien a la elecció per a la designació dels administradors públics dels nous departaments, dels districtes i dels municipis, dels jutges i dels jurats dels tribunals, i, finalment, per a l’elecció dels bisbes i els clergues. El sistema electoral descansaria en la divisió dels ciutadans en actius –aquells que participarien de les votacions–i passius –aquells que serien allunyats del sufragi per la seva manca d’ingressos suficients–. La Declaració de Drets garantia les diverses llibertats: opinió, premsa, reunió, llibertat religiosa, igualtat de drets civils i dret de propietat. Finalment, el sistema fiscal seria renovat completament mitjançant les contribucions.

France_departments_1791.jpg

París, 14 de juliol de 1789: esclata la Revolució

dilluns, 27/09/2010

El 5 de maig de 1789 va celebrar-se l’obertura oficial dels Estats Generals al pavelló des Menus Plaisirs, al recinte enjardinat de Versalles. La sessió va ser presidida pels reis, i el propi monarca va ser l’encarregat d’iniciar els parlaments amb un breu discurs que, davant el desencís dels assistents, no va al·ludir en cap moment a les esperades reformes fiscals. Una reacció similar es produiria quan Necker, novament ministre, va prendre la paraula; les reformes que va anunciar no van deixar content ningú dels presents.

estats-generals.jpg

Tot i això, la calma va predominar a la cambra fins que va arribar el moment en el qual els diputats del Tercer Estat van sol·licitar dur a terme les deliberacions –i la conseqüent votació– conjuntament, és a dir, deixant de banda els estaments tradicionals. Contra la suma dels vots dels dos ordres privilegiats –Església i aristocràcia–, l’única possibilitat del Tercer Estat per aconseguir reformar l’ordre era per prevaler el seu nombre de diputats.

Durant el mes de maig i els primers dies de juny la burgesia va demanar inútilment la unitat de la cambra, mentre el rei i la noblesa consideraven gairebé un sacrilegi la discussió dels assumptes d’Estat en una única cambra. Així, la burgesia només va aconseguir que un escàs nombre dels membres del clergat s’unissin a la seva causa. Finalment, esgotada la seva paciència, el 17 de juny els representants del Tercer Estat van convertir-se en Assemblea Nacional amb l’objectiu de legislar en matèria financera. El desafiament a l’autoritat reial i l’ordre establert abocava França a la Revolució.

La reacció del monarca no va fer-se esperar. Pressionat pels privilegiats va fer clausurar la sala des Menus Plaisirs. Els parlamentaris del Tercer Estat van optar per reunir-se en el pavelló del Jeu de Pomme (Joc de Pilota), on van comprometre’s a no dissoldre l’Assemblea sense haver dotar d’una Constitució al poble francès. Després del cèlebre jurament –immortalitzat pel pintor Jacques Louis David–, els assemblearis van continuar la sessió.

Serment_du_jeu_de_paume.jpg

Lluís XVI va decidir avançar-se a les conclusions a les que poguessin arribar-se en el Jeu de Pomme i va anunciar una sèrie de tímides reformes mentre insistia en prohibir la reunió conjunta dels tres ordres. Tot i això, aquestes reformes resultaven insuficients pel Tercer Estat. Davant la fermesa dels representants de la burgesia, el monarca no va tenir més remei que capitular. D’aquesta manera, quan el 9 de juliol l’Assemblea Nacional va esdevenir Constituent, Lluís XVI va contemplar, impotent, la fi de la monarquia absoluta.

Paral·lelament al treball dels diputats constituents, la intranquil·litat anava creixent en els carrers de París. Les agitacions abraçarien un període comprés des de desembre de 1788 fins a la tardor de 1789, per no dir que es mantindrien durant els següents anys. La política començava a transcendir el marc de l’Assemblea, convertint-se en “cosa de tots”, tot i que cada grup social va entendre aquest fenomen d’una manera diferent.

Els primers símptomes de la revolta van tenir els clàssics caràcters d’una crisi de subsistències davant l’escassetat de productes i l’increment dels preus dels aliments de primera necessitat. El poble sempre creia que el reialme era fèrtil i que les crisis eren degudes a una conspiració aristocràtica de la qual era la víctima. Abans de juliol es produïren saqueigs de graners, atacs a funcionaris fiscals, motins als forns de pa, destrucció dels burots de cobrament d’impostos de consums i uns greus disturbis per la baixada dels salaris (26 i 27 d’abril al Faubourg Saint-Antoine) que són considerats com el primer esclat popular de la Revolució.

Aquesta inquietud social va arribar a tals extrems que el rei, cedint davant les pressions del seu entorn, va concentrar a la capital un elevat contingent de tropes amb l’objectiu de salvaguardar els accessos a Versalles i defensar els magatzems militars; a més, es destituïa Necker i d’altres ministres liberals. Aquestes mesures, però, només servirien per a agreujar la crisi, tot i que la Revolució era imprevisible. Els rumors i les falses notícies van anar escampant-se per la ciutat. A les clàssiques reivindicacions de pa barat i abundant es sumaven noves acusacions: es deia que els aristòcrates acaparaven els subministraments, enverinaven l’aigua i pagaven a criminals i assassins. Tot això amb l’objectiu de deixar morir de fam el poble.

Com a resposta, entre el 12 i el 13 de juliol el pillatge s’havia estès per la ciutat. París es convertia en el motor de la Revolució. Era una resposta en part espontània i en part provocada per la intervenció d’activistes del Tercer Estat i per la pròpia actitud reial i de l’anomenat “partit de la Cort”. El dia 12 els activistes del Tercer Estat van convertir els jardins del Palais Royal en un espai públic de llibertat on alliçonar les masses.

El dia 13 una multitud exacerbada per allò que Georges Lefebvre va denominar “por i esperança” –por a la fam i als aristòcrates i esperança en la regeneració política de França– va dirigir-se a la Maison Saint-Lazare, on es trobaven els presos culpables de delictes econòmics, va assaltar la presó i va excarcerar els seus interns. La mobilització popular iniciada a París, i després estesa a les províncies, obria el camí d’una Revolució inesperada i insòlita. Les masses feien la seva “irrupció” en la història.

Amb la finalitat de controlar les masses, des de la naixent Comuna de París instal·lada a l’Hotel de Ville –el nou Ajuntament que substituïa, de fet, l’antiga municipalitat– el Tercer Estat va decidir crear una milícia popular urbana per fer-se amb el control de la situació. S’havien construït barricades i es donaven enfrontaments entre el poble i els regiments reials que van ser guanyats pel poble insurrecte davant d’uns soldats que es negaven a obeir les ordres. Només hi havia un problema per a la milícia: faltava l’armament.

Per a solucionar-ho, el 14 de juliol, a primera hora del matí, uns milers de persones, concentrats en diversos punts de la ciutat, van assaltar diversos arsenals, entre ells el de l’Hospital Militar dels Invàlids, i van incautar-se 32.000 fusells i una vintena de canons.

presa-de-la-bastilla.jpg

De tornada cap a l’Hotel de Ville, al passar per la Bastilla, la presó va semblar als manifestants el símbol de l’autoritat reial. Gairebé un miler de persones va assaltar la fortalesa espontàniament. De Launay, el governador del centre, va intentar contenir els assaltants amb l’ajuda de la guàrdia. Així, van sonar primer els dispars i després les canonades que van produir 98 morts i 73 ferits. Després de quatre hores de combat la fortalesa va rendir-se cap a les cinc de la tarda a condició de salvar la vida. Va ser inútil. Els caps de De Launay i d’alguns dels oficials de la guàrdia van ser passejats en pals i exposats a l’Ajuntament. Els únics set presoners (dos d’ells bojos) van ser alliberats. La Bastilla havia estat presa, i el que podia haver estat un fet més en el curs del moviment revolucionari encetat dos mesos abans esdevenia, davant dels seus contemporanis i dels ulls de la història com el símbol de la victòria del poble sobre els tirans.

Les masses havien envaït l’espai públic i van esdevenir el motor de la Revolució. Encara, però, no reivindicaven un món millor, sinó que seguien demanant els clàssics “pa i responsabilitats per les crisis de subsistències”. Aviat arribaria un projecte polític propi que evolucionaria cap al somni de l’articulació d’una nova societat. L’important era que la irrupció de la multitud el juliol de 1789 venia produïda pel pànic i no per l’acció directa de les elits revolucionàries del Tercer Estat, però les conseqüències d’aquestes jornades serien veritablement revolucionàries.

bastille.jpg

Aquella nit, a Versalles, Lluís XVI escrivia al seu diari: “Dimarts, 14 de juliol: Res”. Si bé pel monarca la manca d’èxit en l’exercici diari de caça havia marcat la jornada, en realitat aquella data ho era tot. Qualsevol Revolució necessita, per a triomfar, una simbologia que esdevingui capaç de transmetre la sensació que les classes subalternes poden fer-se amb el poder. El mateix dia que queia la Bastilla, el món sencer va adquirir una nova icona, un nou símbol: un grup d’esparracats podia fer trontollar una monarquia absoluta com l’encarnada pels reis francesos. Darrere de l’esplendor de Versalles es deixava entreveure un decorat que podia caure davant de l’empenta col·lectiva de la societat. En aquest moment estava naixent un mite que senyalaria un camí que ompliria de dates revolucionàries els segles XIX i XX.

De la crisi de l’Antic Règim als Estats Generals

dilluns, 27/09/2010

Durant el segle XVIII, en els Estats europeus va començar a posar-se de manifest l’existència d’un desfasament entre les estructures polítiques i socials i les estructures econòmiques. D’una banda, els governs restaven en mans de monarquies absolutes de dret diví recolzades en l’aristocràcia i el clergat, resistents a qualsevol reforma que contradigués els seus privilegis feudals. D’altra banda, la noblesa estava perdent força enfront d’una puixant burgesia desitjosa de que el seu poder polític es correspongués amb el seu poder econòmic.

Lluís XVI.jpgAquesta contradicció determinaria el fracàs del reformisme emprés per monarques com Lluís XVI de França. El seu objectiu del monarca seria reforçar el seu poder absolut racionalitzant les despeses i els ingressos de l’Estat mitjançant la modificació del sistema econòmic de l’Antic Règim. Els seus intents reformistes serien boicotejats des dels estaments privilegiats i, inconscient de que és impossible la introducció d’uns canvis modernitzadors conservant el vell model social, acabaria abocant el país cap a la Revolució amb l’ajuda dels propis notables amotinats contra el monarca.

El 1789, França comptava amb 29 milions d’habitants, bons recursos naturals i una certa hegemonia política a Europa, reforçada per la victòria assolida a Amèrica en recolzar les colònies insurgents que configurarien els Estats Units contra Anglaterra. En canvi, la victòria en aquella guerra va originar un gravíssim problema financer, carrega que suportarien els estaments no privilegiats, és a dir, la burgesia, el petit poble i el camperolat. A aquest fet s’unirien una sèrie de males collites que desembocarien en un creixement desenfrenat dels preus que agitaria el fantasma de la fam. Aquesta explosiva conjuntura acabaria desembocant en l’esclat revolucionari.

Per aquest motiu, la crisi generalitzada de l’Antic Règim que es vivia a tota l’Europa occidental va concretar-se dràsticament a França. Les teories il·lustrades havien creat un escenari idoni perquè la burgesia s’oposés a les reformes econòmiques i socials que pretenien acabar amb la crisi sempre que fossin solucions que mantenien els seus privilegis a l’aristocràcia i al clergat. L’Estat francès estava fortament endeutat com a conseqüència de la seva política hegemònica a Europa i des de la corona no es trobaven solucions per a evitar la bancarrota.

Ja en temps de Lluís XV s’havien començat a escoltar les primeres veus demanant un sistema impositiu més just i uniforme, però qualsevol intent reformista toparia sistemàticament amb l’oposició de la noblesa i no passaria de la condició de projecte. La monarquia de Lluís XVI era una màquina complexa, mal adaptada a les grans transformacions demogràfiques, econòmiques, socials i culturals que vivia el país i l’aparell de l’Estat estava envaït per una burocràcia parasitària. Només quan el rei Lluís XVI va nomenar, el 1783, ministre d’hisenda a Charles Calonne (desprès dels intents reformistes fallits de l’enciclopedista Turgot i el liberal Necker) va semblar possible iniciar una sèrie de reformes en el sistema.

calonne.jpgDesprés d’estudiar la situació de les arques públiques, Calonne va proposar la instauració d’un codi tributari uniforme per la tinença de terres. Si bé el projecte va comptar amb el recolzament del monarca, a la vegada va topar amb la ferma oposició de l’Assemblea de Notables, un òrgan consultiu del que només formaven part els estaments privilegiats del regne. L’Assemblea va resistir-se a les reformes fiscals sota l’argumentació que només els Estats Generals podien aprovar una reforma de tals característiques i importància. És el que es coneix com la revolta dels notables. En realitat, en el si dels Estats Generals l’aliança en el vot entre els estaments privilegiats –noblesa, clergat i Tercer Estat votaven no per representants sinó per estaments– deixava sense possibilitats el Tercer Estat per a imposar el seus criteris.

Amb la seva sol·licitud de convocatòria dels Estats Generals el que realment buscaven els notables era diluir la seva responsabilitat en la negativa a les reformes i posar en entredit la força de Lluís XVI davant els seus privilegis. Paral·lelament, l’Assemblea de Notables va exigir al rei la destitució de Calonne, que va ser substituït per Étienne-Charles de Loménie de Brienne, arquebisbe de Tolosa i líder de l’oposició al que havia estat el seu antecessor com a ministre d’hisenda.

Necker,_Jacques_-_Duplessis.jpgTot i això, davant la delicada situació econòmica de l’Estat, Brienne també va intentar la seva pròpia reforma, inspirada en part en el projecte anterior però amb una sèrie de canvis que havien de suposar la desaparició de la resistència per part dels estaments privilegiats. De res no va servir arreglar la reforma a mida dels privilegiats i aquests van tornar a oposar-se a qualsevol reforma fiscal que atemptes contra els seus drets. A més, la insistència de Brienne en la necessitat de les reformes va donar lloc a la resistència dels grups més poderosos i a la retirada de qualsevol préstec a curt termini, aquells que fins aleshores havien permès a la corona mantenir, almenys en aparença, les finances de l’Estat.

L’agost de 1788, Brienne va veure’s obligat a dimitir del seu càrrec i va ser substituït per Jacques Necker, antic ministre de finances i de conegut caràcter reformista. Davant la paralització econòmica, Lluís XVI va convocar els Estats Generals pel mes de maig de 1789. Era la millor prova de la gravetat de la situació econòmica, ja que des de 1614, en temps de Lluís XIII, no es convocava l’assemblea.

Les eleccions dels representants escollits als Estats Generals van portar-se a termes segons els paràmetres tradicionals del l’Antic Règim, és a dir, segons els estaments feudals. En canvi, davant la pressió popular, Lluís XVI i els seus ministres van accedir a doblar el nombre de representants del Tercer Estat, si bé només podien votar com a estament.

D’altra banda, d’acord amb la tradició, qualsevol ciutadà, de qualsevol condició social, podia dirigir-se a l’Assemblea exposant les seves queixes o peticions per escrit. Són els coneguts com a “memorials de greuges”, que en aquesta ocasió van arribar a la quantitat de 50.000 quaderns. Majoritàriament, aquests testimoniarien la fidelitat de la població francesa a la seva monarquia, però coincidien en la proliferació de les demandes d’abolició dels privilegis senyorials, eclesiàstics i municipals, la igualtat davant la llei i l’aprovació d’un règim que garantís les llibertats individuals.

Cahiers_Doleances.jpg

Per exemple, recollim un extracte del memorial de greuges de Valençay:

Els habitants que formen el Tercer Estat d’aquesta ciutat i parròquia de Valeçay, a Berry, supliquen molt humilment a Sa Majestat […].

Que caldria suprimir la talla, la capitació i els dos vintens. Per substituir aquests impostos, el govern establiria un dret [impost] únic que cada província lliurement podria repartir i percebre i que els eclesiàstics i els nobles, que hi estarien subjectes, també haurien de satisfer, igual que el Tercer Estat […].

Que per pagar els deutes de l’Estat no hi hauria una altra sortida que apropiar-se [nacionalitzar] de tots els béns dels frares i dels monjos que actualment són inútils per al servei diví […].

Els diputats electes van començar a arribar a Versalles des de tots els municipis de França en els darrers dies de l’abril de 1789. Pocs dies abans, arrel del nou encariment del preu del blat, s’havien produït una sèrie d’avalots i desordres públics en el barri de Saint-Antoine. Però el 5 de maig, en iniciar-se la reunió dels Estats Generals, l’ordre semblava regnar a París. Restava poc més d’un mes pel 14 de juliol.

estats-generals-versalles.jpg

estats-generals.jpg

La societat francesa el 1789

dilluns, 27/09/2010

La societat francesa anterior a 1789 estava basada en els estaments o ordres, amb estaments jurídics desiguals tant en les persones com en el territori. En definitiva, la França prèvia a la Revolució era una societat de transició, ni plenament feudal ni tampoc capitalista, emmarcada econòmica i socialment en l’Antic Règim on les males collites provocaven periòdicament importants crisis d’abastiments. El catolicisme era la religió oficial de l’Estat i el monarca governava per dret diví. Existien unes 40.000 comunitats rurals que agrupaven aproximadament el 80% d’una població d’aproximadament 29 milions d’habitants, dels quals la gran majoria eren camperols –uns 22 milions– mentre la població urbana no arribava al 19%. La burgesia urbana ja s’havia convertit en el sector més dinàmic de la societat francesa, però la divisió estamental del regne impedia el seu accés als llocs de decisió.

A la cúspide de la societat francesa de finals del segle XVIII trobem la monarquia, monarquia absoluta de dret diví, en la qual el sobirà no havia de retre comptes de les seves accions, a excepció de Déu, gràcies al qual regna.

El primer ordre del regne francès era el clergat, composat per uns 150.000 individus, dividit entre el clergat secular (80.000) i regular, i amb una marcada diferència econòmica entre una minoria que composava l’alt clergat (10.000) i el baix clergat amb uns minsos ingressos.

poble-oprimit-pels-privilegiats.jpgEl segon ordre, la noblesa, no passava dels 300.000 individus i presentava una extraordinària diversitat tant en el seu estatut com en la seva funció social, els seus orígens, activitat i riquesa. La distinció moderna entre noblesa de toga i noblesa d’espasa ja es trobava força difuminada i practicava habitualment els enllaços matrimonials entre ambdues. Els situats a la part alta de la piràmide del grup nobiliari van aprofitar-se de l’alça de preus de la renda de la terra, del desenvolupament dels negocis comercials i industrials i de les activitats financeres; pel contrari, per a la noblesa empobrida existent a algunes províncies va veure’s vetada la promoció social. Així, durant el segle XVIII, el segon ordre va patir una desintegració progressiva com a conseqüència de la importància que van anar prenent els ennobliments a través de les carreres administratives i jurídiques, a l’expansió econòmica i al poder dels diners que va anar establint cada cop majors jerarquies dins del propi estament.

Finalment, la gran majoria de la població, uns 28 milions de francesos, constituïa el Tercer Estat, sector especialment heterogeni. La seva missió era procurar la subsistència de la resta de la població [sic]. Tot i que cap a 1789 ja podem distingir una classe burgesa diferenciada de la resta del poble, no resulta fàcil fer distincions entre els sectors més baixos d’aquesta burgesia i els sectors populars. A aquest fet hem d’afegir la gran diversitat regional existent.

A finals del segle XVIII, a França, podem observar la pervivència de vestigis del sistema social medieval o feudal. D’aquesta manera, es mantenien els senyorius que dotaven d’una determinada organització jurídica i social el camp francès, i s’estenien territorialment sobre uns espais que no necessàriament coincidien amb la comunitat pagesa; ni existia tampoc una connexió entre l’estatut de les terres i de les persones. Tampoc l’existència d’un senyoriu equivalia obligatòriament a noblesa ja que alguns burgesos enriquits també en detentaven. Característica del camp francès era l’existència d’un camperolat lliure i propietari, en part, de les terres que conreava.

La gran majoria de les terres del regne, però, seguien sota el règim feudal. És a dir, els pagesos havien de fer front al pagament de drets reials de contingut econòmic i lligats a la propietat i a drets derivats de la jurisdicció senyorial que s’havien de pagar en reconeixement del domini eminent del senyor feudal. Així, tot i que molts d’aquests senyorius s’havien transformat, de fet, en explotacions de tipus capitalista, les prestacions feudals seguien existint. L’existència d’aquestes rèmores feudals tindrien una gran importància el 1789 davant la manca de terres davant d’una població en creixement i la quasi total ocupació del sòl produït.

estaments-antic-regim.jpg

L’estructura de la propietat a la França pre-revolucionària suposava que gairebé una tercera part del sòl estigués en mans dels privilegiats. Tot i que els camperols comptaven amb prop del 40% de la terra, aquesta és una dada que pot conduir a errades interpretatives ja que es tractava d’una propietat molt repartida i escassa.

En el marc urbà, tots els nobles tenien privilegis, però no tots els que en gaudien d’aquests eren nobles ja que alguns plebeus enriquits podien adquirir privilegis fiscals i feudals dels que no gaudia tota la noblesa. A més, dins dels grups urbans també estaven marcats per estatuts jurídics que distingien grups diferenciats de la noblesa, el clergat i la pagesia. Així, per a obtenir el “dret de burgesia” era necessari residir en una ciutat i gaudir de certes comoditats econòmiques o estar inscrit en un gremi o ofici. La burgesia era, a la vegada, un ordre i un grup social específic dins de si mateix: era pròpiament urbana, gaudia d’una gran fortuna i tenia el seu origen en el treball. Per tant, es diferenciava tant de la noblesa urbana, del clergat i del petit poble. Els seus efectius podien representar aproximadament al 8% de la població. A París, en canvi, aquesta proporció arribava fins el 40% dels habitants.

Els sectors burgesos no eren un conjunt monolític, sinó que formaven un món heterogeni estratificat segons la dignitat, el prestigi i la fortuna, tot això unit a l’aspiració a ennoblir-se. Així, la burgesia francesa era encara una classe subalterna, però molt dinàmica gràcies al comerç amb les colònies d’ultramar. Tenien diners, instrucció, quadres dirigents… Però se’ls barrava el pas al poder polític. Uns quatre-cents mil aristòcrates ocupaven la totalitat dels càrrecs de l’Estat i disposaven d’uns privilegis que per a la burgesia resultaven insultants.

A la Revolució francesa seria crucial la presa de consciència de la burgesia com a grup social, com a motor del seu temps. El gener de 1789, l’abat Sieyès escrivia un pamflet de gran difusió anomenat Qu’est-ce que le Tiers État? on es llegia:

1a. Què és el Tercer Estat? Ho és tot.

2a. Què ha estat fins ara en l’ordre polític? Res.

3a. Què demana? Arribar a ser alguna cosa.

Qui gosaria dir que el poble no conté en ell mateix tot el que es necessita per formar una formar una nació completa? És un home fort i robust però que encara té un braç encadenat. Si es fes desaparèixer l’ordre privilegiat, la nació no seria menys, sinó més. I què és el Tercer Estat? Tot, però un tot travat i oprimit. I que seria sense l’ordre privilegiat? Ho seria tot, però un tot lliure i florent. Sense ell no pot funcionar res, i tot funcionaria infinitament millor sense els altres […].

Era un toc d’atenció a l’opinió pública i, especialment, als estaments privilegiats, sobre el nou paper que reclamava la burgesia en el si de la nova societat francesa. Només cinc anys abans, el dramaturg Beaumarchais ja havia fustigat a l’aristocràcia amb Les noses de Fígaro on el protagonista insistia en que “els nobles no tenen més treball que néixer”. Més encara, el 1776, el bisbe de Carcassona ja es lamentava de l’intolerable “esperit de rebel·lió” d’una gent que “es creu que és lliure”. No eren veus solitàries, sinó que responien al pensament i les primeres accions d’una burgesia econòmicament forta que havia begut de fonts intel·lectuals com Diderot, Voltaire o Rousseau i reclamava el seu paper en la gestió pública de l’Estat.