Entrades amb l'etiqueta ‘Revolució francesa’

La Conciergerie, la presó del Terror

diumenge, 13/02/2011

El Palau de la Cité, l’imponent edifici que ocupa l’extrem occidental de l’Ile de la Cité, va ser residència reial en els seus orígens medievals. Espai de residència dels governants des de l’època romana, seria en el regnat de la dinastia Capeta quan s’iniciaria la construcció del gran palau (segle X) com a signe de poder enfront dels senyors feudals. El palau actual va ser construït per ordre de Felip IV el Bell (1285-1314), el net del rei Sant Lluís, per l’arquitecte Enguerrand de Marigny.

Conciergerie.jpg

Fins a mitjans del segle XIV la seva història va lligada a la família reial, esdevenint la més sumptuosa residència reial de l’Europa medieval i un important centre administratiu. D’aquest període es conserven la Salle de Gens d’Armes i les cuines que va fer construir Joan el Bo.

conciergerie-2.jpgVa ser durant el regnat de Carles V quan la família reial va abandonar el palau per a traslladar-se a una nova residència al Louvre i Vincennes. En aquest moment farà fortuna el nom pel qual coneixem l’edifici a l’actualitat: Conciergerie. Això es deu a què el rei va deixar allà la seva administració (Parlament, Cancelleria, cambra de Comptes), i va anomenar un conserge.

És en aquest moment quan comença la història de la Conciergerie com a presó, amb la reconversió de la part baixa de l’edifici. L’habitatge del conserge és el que dóna nom a l’edifici. Aquest conserge era una figura de gran importància, perquè era un intendent del rei i gaudia de nombrosos poders i privilegis.

Aquesta funció com a presó s’aniria perllongant en el temps, fins que en l’època de la Revolució l’edifici prengués un protagonisme destacat.Un any desprès de la caiguda de la monarquia, el 1793, la Convenció crearia el Tribunal Revolucionari que s’instal·laria a la Conciergerie fent-la servir com a tribunal de justícia i presó, esdevenint el principal espai de detenció de presoners de la justícia revolucionària. Fouquier-Tinville seria l’encarregat d’assumir la funció d’acusador públic. D’aquesta manera, en dos anys (1793-95) més de 2.700 persones condemnades a mort desprès de processos judicials –que poden consultar-se als arxius sobre la Revolució– van passar les seves últimes hores a la Conciergerie: des de gent anònima a aristòcrates i intel·lectuals destacats de l’època. Considerada com una avantcambra de la mort, la seva fama feia que es considerès que difícilment un detingut sortia en llibertat, víctima d’una justícia expeditiva i sagnant que buscava la defensa de la Revolució. Entre els noms més coneguts destaquen la reina Maria Antonieta, el poeta André Chénier, els 21 diputats de la Gironda declarats culpables de conspiració contra la República, Danton i el líder jacobí Maxilimilien Robespierre.

Marie_Antoinette_Adult11.jpg

conciergerie-robespierre.jpg

En el segle XIX la Conciergerie va seguir desenvolupant funcions de presó i entre els més destacats personatges que van desfilar per les seves instal·lacions trobem al general Cadoudal, el mariscal Ney, el príncep Napoleó i els anarquistes Orsini i Ravachol. A més, va continuar amb la seva funció de palau de justícia, sentències i execucions. Destruïda parcialment per un incendi durant els fets de la Comuna de 1871, la seva restauració s’iniciaria ràpidament per part del govern de la Tercera República.

Ja en el segle XX (el 1914), la Conciergerie va ser classificada com a monument històric i així, tot i que fins 1934 va seguir realitzant funcions d’empresonament, deixava de ser una presó per a restar oberta al públic. Actualment, al seu costat trobem la seu de l’actual Palau de Justícia de la República i algunes de les seves dependències (lògicament no visitables) encara segueixen desenvolupant funcions de presó preventiva.

la-conciergerie.jpg

El recorregut per la Conciergerie comença a la Cour d’Entrée. En primer lloc trobem la sala de les Guàrdies que ja en el segle XIV servia com a sala de prevenció del cos de guàrdia. A la cantonada sudoccidental trobem la famosa escala de la reina (per on Maria Antonieta va ser conduïda per a ser sotmesa a pel Tribunal Revolucionari, teoria qüestionada recentment per Aurélien Legran) que condueix fins a la Grande Chambre.

Al costat de la sala d’Audiències, en el pis superior a l’esquerra trobem la Sala de la Gent d’Armes. Aquesta gegantesca sala gòtica (de 70 per 30 metres) és una de les estances profanes més importants de l’Edat Mitjana i va ser construïda durant el regnat de Felip IV (1285-1314). Aquesta sala era el menjador i la sala de descans dels servidors reials. La Sala de la Gent d’Armes seria condicionada durant la Revolució per donar cabuda a milers de presoners.

Conciergerie_GensdArmes.jpg

Un estret passadís condueix fins a la cuina del palau –Cuisine Saint Louis– que va ser construïda cap a 1353. A les quatre cantonades de la cuina trobem uns gegantescos focs amb xemeneies de sortida de fums. Cada un d’aquests focs tenia una funció determinada (un per la cocció, altre per passar per la brasa, entre d´altres). En aquests fogons es preparava el menjar per a les 3.000 persones que configuraven la Cort de la casa reial.

Per un fosc passadís (Rue de París) es pot accedir a les antigues instal·lacions de la presó. Durant la Revolució els presos estaven confinats en aquest passadís sobre un grapat de palla on havien de fer les seves necessitats i dormir. En canvi, aquells presoners amb possibilitats econòmiques podien pagar-se una cel·la pròpia (les havia individuals i dobles, com a tot bon hotel), tot i que la massificació de presoners durant el període del Terror faria que les condicions s’igualessin per a tots els reclusos.

terreur 2.jpg

En aquest punt de la Conciergerie el fiscal llegia els noms d’aquells presoners que havien estat condemnats a mort. A través d’un altre passadís ombrívol s’arribava a la Sala dels Presoners, un cop s’havia traspassat la Porta de Ferro de la presó. Durant la Revolució aquesta era l’única forma d’entrar a la presó.

Com a curiositat, la cel·la on va restar presonera la reina Maria Antonieta entre l’11 de setembre de i el 16 d’octubre de 1793 (una cel·la humil amb un catre, una butaca de canya, dues cadires i una taula) va transformar-se en una capella expiatòria el 1816, durant la Restauració monàrquica. A la cel·la contigua a la reina van estar confinats amb posterioritat personatges com Danton i Robespierre.

Finalment, s’arriba a la Capella dels Girondins, que va ser una cel·la col·lectiva que va ser habilitada per a confinar els presos girondins per evitar que conspiressin amb els altres presos. Actualment és un petit museu amb objectes que recorden el període de la Revolució.

ConciergerieWomenCourt.jpg

La visita finalitza amb la sortida al patí on es pot veure la Cour de Femmes, l’espai destinat a les dones que conserva l’aspecte dels anys de Terror, amb taules de pedra on menjaven i una font que servia per netejar-se.

Els símbols de la República francesa: La Marsellesa, l’himne nacional

diumenge, 30/01/2011

La Marsellesa va ser originàriament un càntic de guerra revolucionari lligat a la idea de llibertat. Progressivament, va anar imposant-se com a himne nacional francès i avui acompanya totes les manifestacions i actes oficials.

marseillaise-RUDE.jpg

El seu origen el trobem en plena Revolució francesa, el 1792, quan després de la declaració de guerra a Àustria, Rouget de L’Isle (1760-1836), un oficial francès en missió a Estrasburg, va composar en la nit del 25 a 26 d’abril un càntic de guerra per a l’exèrcit del Rin. En poques setmanes, l’himne es difon per Alsàcia de forma manuscrita o impresa, fins que nombrosos editors parisencs s’encarreguen de publicar-ne diferents versions. El caràcter anònim d’aquestes primeres edicions impreses va donar lloc al dubte que L’Isle en fos l’autor real, però ha passat a la història per aquest fet.

Marseillaisenoframe.jpg

Posteriorment, aquest càntic seria adoptat pels federats de Marsella que van participar a la insurrecció de les Tulleries, el 10 d’agost d’aquell mateix any.

El 14 de juliol de 1795, el govern del Directori declararia la cançó himne nacional de la República francesa.

Prohibida durant l’Imperi Napoleònic i la Restauració borbònica, a partir de la Revolució de 1830, que va portar Lluís Felip d’Orleans al tron francès, seria rehabilitada. El compositor Berlioz realitzaria aleshores una orquestració del càntic. Ara bé, encara hauria de passar un fet decisiu per a consolidar la Marsellesa.

Rouget_de_Lisle_chantant_la_Marseillaise.jpg

Així, seria la Tercera República la que, el 1879, proclamés el vell càntic revolucionari com a himne nacional francès. El problema era que no existia una única versió de La Marsellesa. El 1887, el Ministeri de la Guerra, després de crear una comissió al voltant de l’himne nacional,  va adoptar una versió oficial d’aquesta per a les seves desfilades. Tanmateix, durant la Tercera República les despulles mortals del compositor Rouget de L’Isle van ser traslladades als Invàlids.

El setembre de 1944, després de l’alliberament aliat de França, una circular del Ministeri d’Educació Nacional recomanava que els alumnes cantessin La Marsellesa a les escoles per a celebrar l’alliberament i com a homenatge als màrtirs de l’ocupació. De la mateixa manera, la Constitució de 1946, així com la de 1958, ratifiquen el caràcter d’himne nacional en el seu article segon.

france4.gif

Lletra de l’himne nacional francès:

Allons enfants de la Patrie,
Le jour de gloire est arrivé!
Contre nous de la tyrannie,
L’étendard sanglant est levé, (bis)
Entendez-vous dans les campagnes
Mugir ces féroces soldats?
Ils viennent jusque dans vos bras Egorger vos fils et vos compagnes!

Aux armes, citoyens,
Formez vos bataillons,
Marchons, marchons!
Qu’un sang impur
Abreuve nos sillons!

Que veut cette horde d’esclaves,
De traîtres, de rois conjurés?
Pour qui ces ignobles entraves,
Ces fers dès longtemps préparés? (bis)
Français, pour nous, ah ! quel outrage
Quels transports il doit exciter!
C’est nous qu’on ose méditer
De rendre à l’antique esclavage!

Quoi ! des cohortes étrangères
Feraient la loi dans nos foyers!
Quoi ! ces phalanges mercenaires
Terrasseraient nos fiers guerriers! (bis)
Grand Dieu ! par des mains enchaînées
Nos fronts sous le joug se ploieraient
De vils despotes deviendraient
Les maîtres de nos destinées!

Tremblez, tyrans et vous perfides
L’opprobre de tous les partis,
Tremblez ! vos projets parricides
Vont enfin recevoir leurs prix! (bis)
Tout est soldat pour vous combattre,
S’ils tombent, nos jeunes héros,
La terre en produit de nouveaux,
Contre vous tout prêts à se battre!

Français, en guerriers magnanimes,
Portez ou retenez vos coups!
Epargnez ces tristes victimes,
A regret s’armant contre nous. (bis)
Mais ces despotes sanguinaires,
Mais ces complices de Bouillé,
Tous ces tigres qui, sans pitié,
Déchirent le sein de leur mère!

Amour sacré de la Patrie,
Conduis, soutiens nos bras vengeurs
Liberté, Liberté chérie,
Combats avec tes défenseurs! (bis)
Sous nos drapeaux que la victoire
Accoure à tes mâles accents,
Que tes ennemis expirants
Voient ton triomphe et notre gloire!

Nous entrerons dans la carrière
Quand nos aînés n’y seront plus,
Nous y trouverons leur poussière
Et la trace de leurs vertus (bis)
Bien moins jaloux de leur survivre
Que de partager leur cercueil,
Nous aurons le sublime orgueil
De les venger ou de les suivre.


Lluís XVI, del reformisme frustrat a la guillotina

dilluns, 3/01/2011

A Versalles, el 23 d’agost de 1754, naixia Lluís XVI, el Borbó que patiria la Revolució. Fill del delfí Lluís, succeiria en el tron francès el seu avi Lluís XV (1774). Abans, el 1770, s’havia casat amb la filla de l’emperadriu Maria Teresa d’Àustria, l’arxiduquessa Maria Antonieta, amb la qual va tenir quatre fills, tot i les seves dificultats inicials per consumar el matrimoni degut a una fimosi a la que el rei es resistia a operar-se. Personatge gris, la historiografia conclou que les seves principals passions van ser el bon menjar, la caça i els treballs manuals. Mancat d’una gran personalitat, va ser conegut com l’Indolent, en moltes de les seves decisions estava darrera la mà de Maria Antonieta, també despreocupada de la política però aficionada a canviar ministres.

Lluís XVI.jpgDurant els primers anys de regnat sorgiren certes esperances en els medis progressius del país, per les mesures de tipus humanitari a què el rei féu costat i per l’esperit de reforma econòmica i fiscal dels seus ministres, que foren frustrades una i altra vegada per la resistència dels privilegiats i la indecisió del monarca.

Així, el seu regnat va iniciar-se amb la pujada de Maurepas al poder i la destitució del triumvirat Terray-Maupeou-D’Aiguillon dominant en el tram final de la vida de Lluís XV, el restabliment del Parlament de París i la constitució d’un nou govern format per homes de gran vàlua com Malesherbes, Sartine, Saint-Germain o Turgot. La política econòmica estaria dirigida successivament per Turgot (1774-1776), que imposaria mesures liberals com la lliure circulació de grans i la supressió de les corporacions; i Necker (1776-1781), que toparia amb els privilegiats per la seva política fiscal. En política exterior, Vergennes va inclinar-se per participar victoriosament en la Guerra d’Independència nord-americana contra els britànics (1778-1783) per a debilitar el gran rival en la lluita per l’hegemonia europea un cop consumada l’aliança matrimonial amb Àustria.

Tot i un inici prometedor, la crisi econòmica i financera de l’Estat derivada de la irracionalitat de l’administració de la corona en els darrers anys va fer-se patent, sumada a una crisi generalitzada a finals de segle i a la negativa dels estaments privilegiats a establir reformes fiscals provocarien la caiguda del ministre Calonne (1783-1787). Aquesta situació portaria a una crisi política interna que derivaria en la convocatòria dels Estats Generals i al retorn de Necker (1788). Lluís XVI adquiriria certa popularitat al decretar el vot doble del Tercer Estat (doblant la seva presència), però no ho sabria aprofitar en els moments decisius.

En esclatar la Revolució (1789), la seva resistència passiva li va fer perdre popularitat. No va ser capaç de fer front al desafiament del Tercer Estat que convertia els Estats Generals en Assemblea Nacional, i les seves reaccions autoritàries –recurs a l’exèrcit, destitució de Necker– només van agreujar la situació comportant l’esclat revolucionari de la presa de la Bastilla. La seva negativa a sancionar la Declaració de Drets de l’Home i el Ciutadà i els decrets que abolien el feudalisme i el règim senyorial va comportar un nou aixecament, a l’octubre, que l’obligaria a abandonar Versalles i instal·lar-se a París.

Louis_le_dernier.jpgTot i jurar la nova Constitució (1791), Lluís XVI no es resignava a acomodar-se en la nova situació creada que rebaixava els seus drets absolutistes i va recórrer a buscar ajuda exterior.  Així, decidit a no prestar suport a l’ordre revolucionari i confiant en l’ajuda dels altres monarques europeus, intentaria la fugida (1791); però, reconegut pel camí, a Varennes, i fet presoner, després de deliberacions a l’Assemblea sobre la conveniència de la seva continuïtat, fou mantingut com a símbol necessari de l’ordre i jurà la Constitució una altra vegada. Però, els poders que emanaven d’aquesta constitució suposaven un insult per a un monarca instruït en l’absolutisme il·lustrat –simplement dret a vet suspensiu–. Per això, en aquest període estimularia els elements i les mesures que creia que portarien a l’anarquia revolucionària i, superada aquesta, a la restauració de l’Antic Règim.

Així, des de la seva posició el monarca permeté d’atacar Àustria. La subsegüent invasió de França per austríacs i prussians i les proclames dels invasors a favor seu el presentaren com a traïdor a la Revolució i al país. En aquest moment, Lluís XVI faria valer el seu dret a vet a les mesures d’excepció reclamades pel govern girondí, provocant la còlera dels sans-culottes parisencs que protagonitzarien l’assalt a les Tulleries el juny de 1792. Paral·lelament, a l’exterior, els emigrats monàrquics van fer públic el Manifest de Brunswick que amenaçava amb represàlies davant les injúries a la família reial. Això, sumat a noves intrigues del rei contra els girondins, va conduir a una nova insurrecció extremista que el 10 d’agost prenia novament les Tulleries, fent presoner el monarca que restava en mans de l’anomenada Comuna insurreccional després de ser suspès en les seves funcions per decret de l’Assemblea Legislativa.

Proclamada la República, el “ciutadà” Capet fou jutjat pel nou govern de la Convenció entre desembre de 1792 i gener de 1793. Finalment, fou condemnat a mort per una feble majoria de diputats i guillotinat el 21 de gener del 1793 davant una multitud congregada a la plaça de la Revolució.

January_21,_1793_-_Louis_XVI.jpg

El regnat de Carles IV: l’impacte de la Revolució francesa

dimecres, 1/12/2010

El regnat de Carles IV (1788-1808) va estar marcat per l’esclat de la Revolució francesa i les seves conseqüències així com per ser una època de crisi generalitzada per a la societat espanyola. Espanya no es podrà mantenir en una posició neutral davant l’esclat revolucionari i així Carles IV es veurà obligat a escollir entre els imperatius estratègics i les motivacions ideològiques per decantar-se en una aliança amb Anglaterra o França.

Carlos_IV.jpg

Carles IV

familia de carlos iv.jpg

Carles IV va abandonar la política reformista i amb ella van desaparèixer de l’escena política els ministres il·lustrats com Floridablanca o Jovellanos. A més, va segellar les fronteres per evitar que penetressin a Espanya les idees progressistes procedents de la França revolucionària. El 1792, Manuel Godoy, un jove militar allunyat dels cercles nobiliaris que fins aquell moment havien gaudit del poder a la cort, va ser nomenat valido de la monarquia (primer ministre) per Carles IV.

Manuel_Godoy.jpg

Manuel Godoy

El 1793 a França era guillotinat el rei Lluís XVI: ens trobem en la fase més radical de la Revolució francesa. A Espanya, si la Inquisició ja s’encarregava d’evitar l’entrada al país de les idees revolucionàries franceses, després de l’execució de Lluís XVI Godoy va decretar l’expulsió del país dels súbdits francesos. Davant la radicalitat de la Revolució Carles IV va declarar, en coalició amb d’altres monarques europeus units en la Primera Coalició, la guerra a la França de la Convenció.

Va ser la Guerra Gran (1793-1795), en la qual Espanya formaria part de la coalició per a preservar l’absolutisme i les institucions de l’Antic Règim. El País Basc, Navarra i Catalunya serien els principals escenaris del conflicte. Aquesta guerra, que duraria poc més de dos anys, va afectar de formar especial a Catalunya i va ser un bon testimoni de les actituds polítiques dels catalans vuitanta anys després del final de la Guerra de Successió.

El Tercer Pacte de Família es trencava definitivament donant lloc a una aliança hispano-britànica per fer front a la guerra. Durant el conflicte la propaganda revolucionària a territori espanyol va augmentar i això va unir-se a la crisi que vivia el país amb l’increment dels preus i dels impostos indirectes per fer front a les despeses bèl·liques. Els intents revolucionaris interna i les manifestacions van augmentar.

La guerra va ser pagada substancialment a costa d’un fortíssim endeutament de la monarquia que seria el preludi de la crisi final de la hisenda absolutista en els primers anys del segle XIX. El cost econòmic de la guerra va ser de 935 milions de rals. Entre 1794 i 1795 van emetre’s vals reials destinats a pagar les despeses corrents de la guerra, però aquests no van bastar ni per cobrir el 10%.

guerra gran.jpg

El pla de campanya preveia la formació de tres exèrcits a Catalunya, Guipúscoa i Aragó, però l’exèrcit que va iniciar la invasió de les terres franceses del Rosselló no passava dels 3.500 homes armats amb fusells. En un principi, entre març de 1793 i febrer de 1794, tot un seguit de pobles van lliurar-se sense resistència a l’exèrcit espanyol perquè estaven enfrontats amb el govern de la Convenció i creien que la monarquia espanyola seria un mal menor davant el republicanisme francès, però això va canviar quan l’exèrcit mal proveït va iniciar la rapinya i els voluntaris van realitzar actes de violència.

Les tropes espanyoles van intentar la presa de Perpinyà i amb l’arribada de l’hivern van haver de retirar-se a posicions defensives advertint al govern que si no es milloraven les seves condicions s’aniria cap al desastre. El govern va respondre iniciant un procés de militarització de Catalunya ressuscitant el sometent. Tot i això, la campanya de 1794 va significar la desfeta de l’exèrcit espanyol amb la contraofensiva francesa que va capgirar la situació i va suposar la penetració francesa a Catalunya ocupant la Seu d’Urgell i Puigcerdà.

L’ajuntament de Manresa va proposar al de Barcelona que convoqués una reunió de representants de diversos districtes per tal de prendre mesures contra el desastre que s’apropava. Així, van reunir-se una cinquantena de representants de les principals localitats catalanes que van acordar la creació d’un cos de miquelets integrat per 18.000 homes per reemplaçar l’ineficaç sometent i un seguit de mesures econòmiques com la contribució general de defensa.

El 1795, amb els reforços proveïts per aquesta assemblea, la situació a Catalunya va començar a millorar recuperant algunes places catalanes i derrotant els francesos en alguns combats. En canvi, al País Basc les coses no anaven tant be i els francesos van arribar a ocupar Bilbao. La derrota de les tropes espanyoles era contundent.

La situació va complicar-se quan el govern va tenir temor a que es produís un cop republicà i perquè era incapaç de sostenir decorosament la guerra. Llavors Godoy va iniciar les gestions per signar la pau. El conflicte entre els absolutistes i els revolucionaris francesos va perllongar-se des de 1793 fins a 1795 quan es signava la Pau de Basilea i els francesos abandonaven la Península Ibèrica.

paz de basilea.jpg

La Pau de Basilea suposava que Espanya recuperava els territoris que havien ocupat els republicans francesos a canvi de la cessió a França de la part espanyola de l’illa de Santo Domingo i del reconeixement d’una sèrie de privilegis comercials a França. A més, els costos econòmics i humans serien considerables, especialment les pèrdues demogràfiques i de collites a la zona de frontera on s’havien desenvolupat les accions bèl·liques de la Guerra Gran.

La Guerra Gran va ser una mostra palpable de la debilitat de l’Antic Règim i va servir als catalans per redescobrir la seva capacitat d’organització autònoma, dos fets que tindrien un pes important en el futur. No hi havia res en la política dels Borbons que afavorís el creixement català: no entenien el que passava a Catalunya i alguns eren francament hostils. Així, la hostilitat i la incomprensió entre catalans i castellans s’anava agreujant. A més, la marxa decidida de l’economia i la societat catalana cap el desenvolupament capitalista i la industrialització topaven amb una societat espanyola força endarrerida i que no assumirà la conveniència d’aquest camí.

godoy-carlos4.jpg

D’altra banda, la Pau de Basilea va suposar un canvi en les aliances internacionals. A partir d’aquest moment Espanya serà novament un aliat subordinat de França contra la monarquia anglesa, en especial després del pacte segellat a Sant Ildefons el 1796. Aquest tractat suposava una aliança ofensiva i defensiva contra Anglaterra.

El 1801 Espanya, pressionada per França, trencarà les relacions amb Portugal davant la negativa portuguesa a tancar les seves fronteres al comerç britànic. Quan Napoleó sigui proclamat emperador en 1804 es declararà el blocatge continental al comerç Britànic i Portugal serà l’únic aliat continental dels britànics al continent europeu. Carles IV es tornarà a aliar amb França. L’aliança hispano-francesa, però, viuria una forta derrota enfront els anglesos el 1805 al front de Trafalgar davant l’almirall Nelson. Això suposava la destrucció de la flota espanyola i el final de la força naval de l’exèrcit espanyol.

battle-of-trafalgar1.jpg

A més, la desastrosa política exterior de Godoy va complicar encara més les coses per a l’economia del país que entre 1796 i 1802 viuria una forta crisi per la interrupció del comerç marítim agreujada per les males collites. El posterior desastre naval a Trafalgar paralitzaria el comerç colonial, agreujant encara més la crisi de la hisenda reial que es veia privada dels ingressos provinents del comerç amb Amèrica. igualment, la producció tèxtil catalana va veure’s força afectada perquè veia perillar un dels seus principals mercats.

Per a fer front a la crisi, Godoy va recórrer a l’endeutament, a l’augment de les contribucions i a reformes com ara la desamortització i venda de terres eclesiàstiques. Aquestes mesures van provocar una àmplia oposició entre amplis sectors de la noblesa i l’Església que ja des de bon començament eren hostils a la figura de Godoy pel seu origen plebeu. Així, moviments aristocràtics contraris a la figura del favorit reial van reunir-se al voltant de la figura del príncep Ferran (fernandistes). La monarquia es trobava per tant en mig d’un conflicte dinàstic entre els partidaris de Carles IV i els partidaris de Ferran VII.

Fernando_VII.jpg

Ferran VII

Els impostos sobre la pagesia, tant els senyorials com els estatals, van estimular el creixement del descontentament popular, incrementat per les epidèmies, la fam i la carestia que vivia el país que van costar la vida a entre 350.000 i 500.000 persones en només vint anys. La incapacitat del govern per a resoldre aquesta crisi va alimentar que es produïssin avalots i protestes que responsabilitzaven Godoy de la greu crisi que assolava el país.

Maria Antonieta d’Àustria, la frivolitat en el poder

dilluns, 22/11/2010

Nascuda a Viena, el 1755, era filla de l’emperador austríac Francesc I i de Maria Teresa (la quinzena germana).

maria-antonieta.jpg

De nena, mai va interessar-se pels estudis i gairebé va aprendre a parlar malament el francès i a tocar amb mediocritat el clavecí. Amb dotze anys va ser escollida per casar-se amb el delfí de França i futur rei Lluís XVI, i la seva mare va intentar convertir-la en una perfecta cortesana. Des del seu casament amb Lluís XVI (1770), quan només tenia catorze anys, va manifestar una personalitat frívola, feta per a la vida de la cort, però alhora afeccionada a la intriga política. Considerada una de les dames més belles d’Europa, segons el diari del propi Lluís, a la nit de noses no va passar res. En els set anys posteriors la parella no tindria descendència a causa de la impossibilitat del monarca per mantenir relacions íntimes a causa d’una fimosi. Tampoc ajudaria el fet que la reina no sentís cap atracció física pel monarca. En aquells moments, Maria Antonieta comença a protagonitzar escapades nocturnes, convertint-se en un símbol de la llicenciosa cort parisenca.

Marie_Antoinette.jpg

En pujar al tron Lluís XVI (1774), el seu domini sobre el rei es traduí en una forta influència política. En un país on les esposes reials, habitualment, tenien un paper polític secundari o gairebé decoratiu aquest fet va desacreditar-la fortament. Acusada d’afavorir els interessos d’Àustria, malvista per les seves despeses excessives, pel mateix poder que s’atorgava i per la seva oposició a tot reformisme, l’opinió pública es polaritzà en contra d’ella, principal responsable de la davallada de la popularitat de la monarquia.

L’escàndol del collar de 1785 –el famós procés judicial francès de finals de l’Antic Règim que ens mostra les intrigues cortesanes decadents que vivia el país– va fer que la seva popularitat caigués encara més. Quan el cardenal Lluís Rohan, arquebisbe d’Estrasburg, va intentar reconciliar-se amb Maria Antonieta, després d’anys de rebuig mutu, va ser enganyat per la comtessa de Le Motte que va persuadir-lo per comprar a la reina un collaret, que ella desitjava, valorat en 1.600.000 lliures. El collaret realment va anar a parar a mans de Le Motte que el va vendre a terminis. Quan Rohan no va poder fer front al pagament d’un termini, els venedors van reclamar el pagament a la reina. D’aquesta manera l’assumpte arribaria a oïdes de Lluís XVI que faria processar Rohan. L’opinió pública, ja contrària a Maria Antonieta, prendria partit pel cardenal que seria absolt pel parlament de París el 31 de maig de 1786 i condemnaria la comtessa de Le Motte. És una simple mostra de la decadència de la cort francesa però, com Goethe sentenciaria: “el procés del collaret formaria el prefaci de la Revolució”.

maria-antonieta-familia.jpg

Sota la Revolució, fou la principal instigadora de la política de resistència, de primer, i de provocació, després, que portà a la caiguda i al procés de Lluís XVI. Així, des de 1789, va impulsar a Lluís XVI a oposar-se a la Revolució, guanyant simpaties per la causa reialista com les de Mirabeau i Barnave, recolzaments que no va saber aprofitar en refusar qualsevol aliança duradora amb els revolucionaris moderats. El seu objectiu era que el rei afavorís els extremistes per conduir al país a una anarquia que fes possible el retorn a l’Antic Règim. Relacionada amb la seva família a la cort de Viena, desitjava la guerra i la derrota dels exèrcits francesos.

Marie-Antoinette_au_Tribunal_révolutionnaire_by_Alphonse_François.jpg

marie-antoinette-revolutionary-tribunal.jpg

Feta presonera amb el rei, el 13 d’agost de 1792, en el Temple de París, després de l’intent fallit de fuga del país i la seva detenció a Varennes. Després de l’execució del rei (21 de gener de 1793) va ser traslladada a la Conciergerie, seu del Tribunal Revolucionari, i separada dels seus fills. Fou executada a París l’any següent, el 16 d’octubre de 1793. El seu cap va ser mostrat al poble com un triomf de la Revolució.

Marie_Antoinette_Execution.jpg

Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1793)

diumenge, 7/11/2010

Una nova Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà precedia la Constitució francesa de 1793 votada per la Convenció el 24 de juny d’aquell any. Aquesta, però, era molt més radical que la de 1789, fet que s’explica pel context polític d’instauració de la nova democràcia política per la pròpia Acta Constitucional. D’aquesta manera, la nova Declaració, basada en el Dret Natural, proclamava la llibertat econòmica i completava el dret de resistència a l’opressió amb el dret de rebel·lió. Reconeixia també els drets a l’educació, al treball i a l’assistència pública. No arribava, però, a plantejar la modificació de la definició del dret de propietat que Robespierre proposava.

Declaration_des_Droits_de_l'Homme_et_du_Citoyen_de_1793.jpg

Text de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1793):

El pueblo francés, convencido de que el olvido y el menosprecio de los derechos naturales del hombre son la sola causa de los problemas del mundo, ha resuelto exponer, en una declaración solemne, estos derechos sagrados e inalienables, para que todos los ciudadanos puedan comparar los actos del gobierno y el funcionamiento de toda institución social y no se deje jamás oprimir y abatir por la tiranía; con la finalidad de que el pueblo tenga siempre delante de sus ojos las bases de su libertad y de su bienestar; el magistrado, las reglas de sus deberes; el legislador, el objeto de su misión.

En consecuencia, proclama, en presencia del ser supremo, la declaración siguiente de los derechos del hombre y del ciudadano.

Artículo primero. La finalidad de la sociedad es el bienestar común. El gobierno es instituido para garantizar al hombre la vigencia de sus derechos naturales e imprescriptibles.

Artículo 2. Estos derechos son la igualdad, la libertad, la seguridad, la propiedad.

Artículo 3. Todos los hombres son iguales por naturaleza y ante la ley.

Artículo 4. La ley es la expresión libre y solemne de la voluntad general; es la misma para todos, sea para proteger o para castigar; no puede ordenar más que lo que es justo y útil para la sociedad; no puede prohibir más que lo que es nocivo.

Artículo 5. Todos los ciudadanos tienen igualdad de acceso a la Función Pública. Los pueblos libres no conocen otro motivo de preferencia, en sus elecciones, que las virtudes y los conocimientos.

Artículo 6. La libertad es el poder que tiene el hombre de hacer todo aquello que no cause perjuicio a los derechos de los demás; tiene por principio la naturaleza; por regla, la justicia; por salvaguarda, la ley; su límite moral viene dado por la máxima “no hagas a los demás lo que no quieras que te hagan a ti”.

Artículo 7. El derecho a manifestar sus ideas y opiniones, sea a través de la prensa, sea a través de cualquier otro medio, el derecho a reunirse pacíficamente, el libre ejercicio de los cultos, no pueden ser prohibidos. La necesidad de enunciar estos derechos supone, o bien la presencia, o bien el recuerdo reciente del despotismo.

Artículo 8. La seguridad consiste en la protección acordada por la sociedad a cada uno de sus miembros para la conservación de su persona, de sus derechos y de sus propiedades.

Artículo 9. La ley debe proteger la libertad pública e individual contra la opresión de los que la administran.

Artículo 10. Nadie puede ser acusado, arrestado y mantenido en confinamiento, excepto en los casos determinados por la ley, y de acuerdo con las formas por ésta prescritas. Todo ciudadano requerido o aprehendido por virtud de la ley debe obedecer inmediatamente, y se hace culpable si ofrece resistencia.

Artículo 11. Todo acto ejercido contra un hombre fuera de los casos y de las formas previstos por la ley, es arbitrario y tiránico; todo aquél al que se le quisiere imponer violentamente, tiene el derecho de rechazarlo por la fuerza.

Artículo 12. Todo aquel que promueva, solicite, ejecute o haga que sean ejecutadas órdenes arbitrarias, es culpable y debe ser castigado.

Artículo 13. Todo hombre es considerado inocente hasta que sea declarado culpable. Por lo tanto, siempre que su detención se haga indispensable, la ley ha de reprimir firmemente todo rigor mayor del necesario para asegurar su persona.

Artículo 14. Nadie puede ser juzgado ni condenado sin haber sido previamente escuchado y enjuiciado, y en virtud de una ley promulgada con anterioridad al delito. Toda ley que castigue los delitos cometidos antes de su existencia no es sino una tiranía; el efecto retroactivo otorgado a la ley constituiría un crimen.

Artículo 15. La ley no debe imponer otras penas que aquéllas que son estricta y evidentemente necesarias; las penas deben ser proporcionales a los delitos y útiles a la sociedad.

Artículo 16. El derecho de propiedad es el que pertenece a todo ciudadano para disfrutar y disponer a su gusto de sus bienes, de sus ingresos, del fruto de su trabajo y de sus industrias.

Artículo 17. Ningún género de trabajo, de cultura, de comercio, puede prohibirse a la iniciativa de los ciudadanos.

Artículo 18. Todo hombre puede comprometer sus servicios, su tiempo; pero no puede venderse, ni ser vendido; su persona no es una propiedad alienable. La ley no reconoce la domesticación; no puede existir más que un compromiso de respeto y reconocimiento entre quien trabaja y su empleador.

Artículo 19. Nadie puede ser privado de ninguna parte de su propiedad, sin su consentimiento, excepto en los casos de necesidad pública evidente, legalmente comprobada, y bajo la condición de una justa y objetiva indemnización.

Artículo 20. Ninguna contribución puede ser establecida por utilidad general. Todos los ciudadanos tienen derecho a participar en el establecimiento de las contribuciones, de velar por el uso de las mismas y de que les sean rendidas las cuentas.

Artículo 21. La asistencia social es una deuda sagrada. La sociedad debe asegurar la subsistencia de los ciudadanos desprotegidos, ya sea procurándoles un trabajo, ya sea asegurando los medios de existencia a los que no estén en condiciones de trabajar.

Artículo 22. La educación es necesidad de todos. La sociedad debe esforzarse al máximo para favorecer el progreso de la razón pública, y poner la educación pública al alcance de todos los ciudadanos.

Artículo 23. La garantía social consiste en la acción de todos para asegurar a cada uno el disfrute y la conservación de sus derechos; esta garantía reposa sobre la soberanía nacional.

Artículo 24. No puede existir si los límites de la función pública no son claramente determinados por la ley, y, si la responsabilidad de todos los funcionarios no está asegurada.

Artículo 25. La soberanía reside en el pueblo; es una e indivisible, imprescriptible e inalienable.

Artículo 26. Ninguna parte del pueblo puede ejercer la representación del pueblo entero, pero cada sección del pueblo reunido en forma soberana, tiene derecho a expresar su voluntad con entera libertad.

Artículo 27. Todo individuo que usurpe la soberanía habría de recibir muerte inmediata a manos de los hombres libres.

Artículo 28. El pueblo tiene siempre el derecho a revisar, reformar y cambiar la Constitución. Una generación no puede comprometer con sus leyes a generaciones futuras.

Artículo 29. Cada ciudadano tiene derecho, en condiciones de igualdad, a participar en la elaboración de la ley y en el nombramiento de sus mandatarios o agentes.

Artículo 30. Las funciones públicas son de carácter temporal; no pueden ser consideradas como un privilegio ni como una recompensa, sí en cambio como un deber.

Artículo 31. Los delitos de los mandatarios del pueblo y de sus agentes no deben quedar jamás impunes. Nadie tiene derecho a considerarse más inviolable que el resto de los ciudadanos.

Artículo 32. El derecho de presentar peticiones a los depositarios de la autoridad pública no puede, en ningún caso, ser prohibido, suspendido o limitado.

Artículo 33. La resistencia a la opresión es la consecuencia de los otros derechos del hombre.

Artículo 34. Existe opresión contra el cuerpo social cuando uno solo de sus miembros es oprimido. Hay opresión contra cada miembro cuando el cuerpo social es oprimido.

Artículo 35. Cuando el gobierno viola los derechos del pueblo la insurreción es para el pueblo, y para cada porción del pueblo, el más sagrado de sus derechos y el más indispensable de sus deberes.

El Terror durant la Revolució francesa

divendres, 5/11/2010

El 5 de setembre de 1793, la Convenció posava en vigor el que anomenem Terror. És a dir, un sistema que organitzava, sistematitzava i accelerava la repressió dels adversaris interiors de la República i iniciava els càstigs expeditius de tots els “traïdors” a la Revolució. Això, precedit, des de bon matí, per la pressió i invasió de l’Assemblea per part dels sans-culottes sota la reclamació de “pa i guillotina”. Abans que considerar-lo exclusivament com un conjunt d’institucions repressives emprades per la Convenció per a liquidar adversaris polítics i poder consolidar el seu poder sobre la base de la por, el Terror ha de ser vist com la resposta republicana a un conjunt de circumstàncies: la guerra exterior, la revolta de la Vendée i la revolta girondina federalista. Però, a més, el Terror pot ser considerat com una ideologia pròpia de la Revolució, una reivindicació popular que responia a l’activisme revolucionari.

TerrorGuillotine.jpg

D’aquesta manera, ja des del mateix 1789, lligat a la idea de que la Revolució està amenaçada per un complot aristocràtic, existeix la mentalitat segons la qual només mesures expeditives poden fer-la triomfar. La pròpia violència popular que culminaria en la presa de la Bastilla, el 14 de juliol, ja responia a aquesta lògica semi-econòmica i semi-política, conspiracionista, que caracteritzarà la societat parisenca. I en la figura de Marat i el seu Ami du Peuple, la idea terrorista trobarà el seu home i la seva plataforma. Així s’explica l’existència, des de 1789, de comitès permanents d’investigació i després de Seguretat General. Amb el pas dels mesos, la guerra multiplicarà els efectes i els temors de la població, convertint els nobles i el clergat refractari en els principals enemics de la pàtria. La caiguda de la monarquia després de la presa de les Tulleries, el 10 d’agost de 1792, no faria més que liquidar una figura simbòlica, però no feia més que deixar al descobert els perills exteriors i interiors que corria la Revolució.

L’Assemblea Legislativa no era en aquells moments més que una sobirania suspesa, ja que el veritable poder ha passat a mans dels vencedors del 10 d’agost: la Comuna de París. Sota la pressió de la Comuna, l’Assemblea votaria la instauració d’un tribunal d’excepció (17 d’agost de 1792) sense possibilitat de recurs de cassació i mesures contra el clergat refractari. Quan a finals d’agost arriben notícies des de les fronteres en guerra, la resposta és la matança de presoners a París entre el 2 i el 6 de setembre –més de 1.000 morts, dels quals gairebé tres quartes parts són simples presos comuns–. Per tant, la tendència a les matances indiscriminades no seria només part d’un període concret de la Revolució i tenia uns antecedents sagnants protagonitzats pel propi poble.

Per tant, la “voluntat punitiva” va constituir des de 1789 una de les principals característiques de la mentalitat revolucionària. Davant la “conjura aristocràtica” va assentar-se una “reacció defensiva” i la “voluntat punitiva” de les masses populars com a dirigents no oficials d’aquesta etapa de la Revolució.

Hinrichtung_Ludwig_des_XVI.png

El Terror, com a tal, va anar instal·lant-se paulatinament des de les altures polítiques i institucionalitzat al llarg de 1793 a mida que la Muntanya va anar recolzant-se en els activistes de les seccions parisenques per assegurar-se el control de la Revolució. Per tant, en el pla polític, el Terror esdevindrà el triomf de la Muntanya. Així, l’11 de març la Convenció va crear el Tribunal Revolucionari, el 21 es creen els Tribunals de Vigilància als “sospitosos” i el 28 es codifiquen i amplien les lleis contra els emigrats.

L’expulsió dels girondins de la Convenció, el 2 de juny, acceleraria l’evolució del Terror donant una garantia suplementària a les exigències dels sans-culottes. La situació interior i exterior de França a inicis de l’estiu justificaria l’establiment d’un govern d’excepció en mans dels comitès, l’enviament a les províncies rebels de representants proveïts de poders especials extraordinaris, i d’altres mesures situades a les afores del dret comú. El Terror seria, des d’aquest moment, un sistema de govern; o dit d’una altra manera, el braç armat i l’essència del Govern Revolucionari.

El Tribunal Revolucionari restava instituït per evitar una radicalització popular de la Revolució i quedava format per a vigilar qualsevol acció contrarevolucionària. Després de les accions populars de setembre, el dia 5, es reorganitzava el tribunal que, nomenat per la Convenció, jutjava segons un procediment simplificat: el jurat d’acusació va ser suprimit i no existien ni recurs d’apel·lació ni recurs de cassació. Els comitès de vigilància, creats el 21 de març de 1793, va restar sotmesos a la llei de sospitosos de 17 de setembre i al control del Comitè de Seguretat General. La Convenció, a més, va incloure comissions militars dotades d’un procediment especial.

Les noves institucions actuarien al llarg de 1793 contra els rebels de la Vendée i contra els emigrats. Pels rebels, els emigrats i els refractaris deportats que havien retornat a França, tots considerats al marge de la llei, el procés quedava simplificat a una comprovació de la identitat i la sentencia de mort.

Però el Terror no pot reduir-se a una sola institució, per poderosa i significativa que en fos. El Terror seria un mitjà de govern pel qual el govern revolucionari de París faria sentir la mà de ferro de la Revolució arran del país i a l’exèrcit. Així, el Terror actua també mitjançant l’exèrcit revolucionari, creat el setembre, i convertit en la pedrera dels activistes sota l’autoritat del sans-culotte Ronsin. Un exèrcit que esdevenia la gendarmeria política del París de les seccions.

The_Radical's_Arms.png

Durant aquest període, la intensitat del Terror va variar en la seva intensitat segons els departaments, segons els representats en missió i segons la influència dels terroristes locals. El camp de repressió s’ampliava o es disminuïa segons les circumstàncies i la importància dels perills i també en funció del temperament dels responsables i de la interpretació que es donava als texts legislatius. Alguns van cebar la seva ira revolucionària contra els antics reialistes moderats, amb els crítics del 10 d’agost o del govern jacobí. L’empitjorament de la situació econòmica i l’aplicació efectiva de l’economia dirigida van  multiplicar el nombre de sospitosos: els rics que acumulaven, els productors i els comerciants que contravenien el màximum… fins arribar, en els casos més radicals, fins els sacerdots constitucionals i els fidels que van mantenir el culte. La centralització del Terror va reforçar-se amb la caiguda de les faccions i amb els processos de germinal. Fins aquell moment, el Terror estava centrat en els enemics de la Revolució, i des d’aquell instant, enfront dels adversaris del Govern Revolucionari.

El procediment era simple: els comitès revolucionaris eren els encarregats de les detencions i de rebre o fer ells mateixos les delacions sobre els sospitosos. Després, havien de fer arribar les proves fins al Comitè de Seguretat General. Els tribunals criminals ordinaris van rebre la funció de jutjar els sospitosos o enviar-los al Tribunal Revolucionari de París en casos de col·lapse.

La primavera de 1794, un any després de la creació del Tribunal, serà el moment de la institucionalització administrativa del Terror. La llei del 22 de pradial (10 de juny) renovaria el Tribunal en funcions donant-li una nova omnipotència exterminadora. Així, la llei del Gran Terror afirma que el Tribunal s’institueix per “a castigar els enemics del poble”. Es suprimia la instrucció, es fundava l’acta d’acusació en base a simples denúncies, es treia el dret de l’acusat a la presència d’un advocat i es suprimia la presència de testimonis en les audiències. L’obra de Couthom seria recolzada per Robespierre com a eina per a perseguir els “conspiradors i enemics de la llibertat”.

El Tribunal Revolucionari va ser reorganitzat ampliant la seva plantilla a 16 jutges, 60 jurats i 5 substituts; dividint-se el treball en quatre seccions i donant competències a l’acusador públic Fouquier Tinville, per a detenir, perseguir i jutjar sobre la base de la denúncia de les autoritats constituïdes.

Les dades del Tribunal Revolucionari de París que coneixem ens donen el següent balanç des de la seva creació fins el cop de Termidor. D’aquesta manera, entre març i setembre de 1793 la seva activitat seria molt reduïda i ja caracteritzada per l’elecció entre la mort i l’absolució –es signarien entre cinc i quinze condemnes a mort per mes, amb moltes més absolucions que condemnes–.

Seria des de l’octubre, després de les jornades de 5 de setembre, quan realment el Tribunal implanta el Terror amb l’aplicació de la llei de sospitosos: entre la tardor i el gener de 1794 comptem amb cent noranta-tres guillotinats –dels quals destaquen Maria Antonieta, Felip d’Orleans, Brissot, Vergniaud, Bailly o Barnave–. És a dir, el Terror passa de perseguir els monàrquics a abraçar a totes les tendències derrotades en el procés revolucionari.

Arribats a la tardor de 1794, el Tribunal ja jutjaria un centenar de casos al mes, però en resultarien absolts més de la meitat. Seria des de març de 1794, coincidint amb l’increment del nombre de sospitosos en presó i el d’acusats a comparèixer, quan és pot observar un increment del nombre de penes de mort. Tot això degut, d’una banda, a l’agudització de la lluita entre les faccions revolucionàries i la lluita pel poder –que portaran els hebertistes i els dantonistes a la guillotina–, i de l’altra, pel resultat dels decrets de germinal que, a proposta de Saint-Just, centralitzaven la justícia revolucionària al Tribunal Revolucionari de París. Les presons parisenques passen des d’aquest moment a trobar-se superpoblades arribant als vuit mil sospitosos a les portes de Termidor.

La reacció termidoriana i la mort de Robespierre (27 de juliol), però, detindrien el pas de les carretes de la mort en defensa de la Revolució per donar pas al Terror Blanc.

Execution_robespierre,_saint_just....jpg

Si comparem les dades del Tribunal Revolucionari de París amb les que va aportar Donald Green (1935) podem extreure conclusions sobre el veritable abast del Terror. Segons les xifres de Green, el període del Terror va cobrar-se 16.600 vides com a conseqüència d’una sentència a mort emesa per qualsevol dels diferents tribunals de justícia revolucionària que van actuar arran del país. El Tribunal Revolucionari de París només va emetre 2.625 d’aquestes sentències. El nombre de detencions efectuades entre març de 1793 i juliol de 1794 és molt més elevat que el nombre de guillotinats, aproximant-se al mig milió de detinguts.

D’altra banda, les víctimes del Terror pertanyien a totes les capes socials, amb diferències que podem associar amb la diferència dels conflictes jutjats: a banda d’aristòcrates i membres del clergat que serien proporcionalment els més afectats per la justícia revolucionària, hi hauria més camperols a la Vendée i més burgesos a París, Lió o Nimes.

Cronològicament, el període menys sagnant del Terror seria el del la primavera i l’estiu de 1793, tot i ser el més crític per a la República amb la presa del Condé, Valenciennes i Magúncia per part dels exèrcits prussià i austríac i les crisis interiors provocades per la revolta federalista, l’auge dels contrarevolucionaris de la Vendée, les insurreccions reialistes de Lió o Marsella, i les amenaces de les seccions parisenques sobre la Convenció.

Contràriament, quan s’incrementa el nombre d’execucions sembla que la República s’ha estabilitzat en la guerra exterior i les revoltes interiors han començat a ser controlades sinó esclafades. El Terror podria ser entès, d’aquesta manera, també com una resposta tardana a una situació en vies de restabliment. Una mesura que buscava prevenir l’Estat revolucionari de noves situacions crítiques com les patides en els mesos anteriors. Una “salvació pública” no tan sols de reacció contra l’amenaça sinó de prevenció.

Sobre jacobins i antijacobins

dissabte, 9/10/2010

És molt habitual en el llenguatge polític practicat per polítics i periodistes, i inclús per alguns historiadors, fer servir el terme jacobí per a definir un tipus de política de caràcter centralista, anti-nacionalista i autoritària. A més, el mot comporta sempre una dosi important de desqualificació per aquell a qui va referit. I ara que ens aboquem a un nou cicle electoral segurament en afartarem de sentir-la. Aquesta definició, però, és inacceptable per a una persona que porta ja un llarg període de temps estudiant i divulgant allò que va significar la Revolució francesa. El jacobinisme no té res a veure amb el tòpic que ens venen els nostres polítics i els mitjans de comunicació, molts cops simples caixes de ressonància dels primers.

Per tant, quin és el veritable sentit polític del terme jacobinisme? Sota la denominació de jacobins, els reialistes i absolutistes i els partidaris de liquidar la Revolució francesa de soca-rel ja des dels seus inicis van pretendre assenyalar de forma despectiva a aquells que, des del mateix 1789, s’autodenominaven com Amics de la Constitució, és a dir, partidaris de liquidar l’absolutisme monàrquic, el despotisme i l’Antic Règim en favor dels principis de la Il·lustració i l’incipient liberalisme polític. Per tant, el terme jacobins neix d’un fet despectiu. El nom va aplicar-se’ls perquè celebraven les seves reunions en el convent parisenc dels dominics, els quals a la seva vegada eren coneguts vulgarment d’aquesta manera ja que tenien el seu vell convent al costat de l’església de Saint Jacques.

opening_devise.jpg

Ara bé, els diversos sectors que integraven aquesta tendència política (mai partit polític) aviat assumirien la denominació com a pròpia, tot dotant-la d’un caràcter plural que no permet aplicar-la a un únic grup, i molt menys fer-la servir en un únic sentit per la diversitat dels seus integrants. D’aquesta manera, la complexitat del grup polític i social que denominem com a jacobí en la Revolució francesa fa que puguem identificar aquest fenomen amb el sentit més profund i transcendent del moviment revolucionari francès que va commocionar Europa en el tombant cap al segle XIX i l’edat contemporània.

El jacobinisme, en contra d’allò que ens volen vendre els polítics dels nostres dies, encarna la invenció de la participació democràtica en la política. Una participació que anava més enllà de les elits, sinó que incloïa als sectors populars del Tercer Estat, en definitiva al conjunt de la societat inclosa en el terme nació. L’aparició de les societats polítiques (o clubs polítics) en la França revolucionària pot ser interpretada com un notable antecedent dels partits polítics moderns. Amb una diferència, però, força notable respecte dels nostres partits: aquestes societats eren plurals i mai van imposar la disciplina de vot.

Aquestes societats, juntament amb la llibertat d’expressió, d’opinió i d’impremta, van ser un dels factors més decisius del desenvolupament d’una cultura política d’inspiració laica, racionalista i democràtica, fet sense precedents en l’Europa de l’Antic Règim. Davant de la societat del privilegi, el dogmatisme, l’absolutisme monàrquic i el despotisme, el jacobinisme va proposar allò que avui considerem, sense cap mena de dubte, els pilars de la nostra democràcia: la igualtat civil, la llibertat d’expressió, el laïcisme, i la democràcia representativa i participativa recolzada en el sufragi universal. Una democràcia, imperfecta com a nounat que era, proclamada en els grans textos fundacionals de la França contemporània: les declaracions de drets de l’home i el ciutadà i les constitucions polítiques.

Robespierre2.jpgAmb aquestes bases, com és possible que existeixin els tòpics despectius contra el jacobinisme i que arriben fins als nostres dies? La resposta no té cap misteri. Això va ser degut a la reducció del moviment polític jacobí a allò que alguns historiadors han denominat com la dictadura jacobina (maig de 1793 – juliol de 1794) tot oblidant que aquest era un moviment que va estar present des dels primers passos de la Revolució. I aquesta reducció, a més, com va posar de manifest Lluís Roura, també comporta una gran manca de rigor en l’anàlisi del període del Govern Revolucionari sempre identificat amb la figura de Robespierre. Així, aquest anti-jacobinisme que identifica el període com a totalitari i fa fortuna en els nostres dies procedeix de la contrarevolució i els moviments burgesos conservadors.

No hem d’oblidar mai tres aspectes fonamentals a l’hora d’analitzar en el seu context històric el període del Govern Revolucionari. En primer lloc, i fet fonamental per a comprendre el context, aquest govern d’excepció tenia un caràcter transitori que deixava en suspens l’Acta Constitucional de 1793 motivat per les circumstàncies derivades de la guerra exterior i la contrarevolució interior. Un segon aspecte a destacar és que el Parlament (escollit per sufragi universal) i la Convenció Nacional (escollida pel propi Parlament) van exercir un control institucional permanent sobre el Comitè de Salut Pública i sobre el govern d’excepció. I un tercer element a considerar, tot i la seva dimonització historiogràfica, situant-se davant dels seus escrits i analitzant les seves accions, és profundament qüestionable dubtar de la convicció i la profunditat democràtica del pensament polític de Robespierre. Per tant, govern d’excepció sí, però autoritarisme o totalitarisme no, s’han de contextualitzar les circumstàncies. O és que la Generalitat republicana va ser una institució totalitària? Rotundament no, però en el context de la Guerra Civil va donar lloc a accions qüestionables que només poden entendre’s dins del marc del conflicte.

Respecte del centralisme jacobí. La concepció de l’Estat francès és una herència política i administrativa de l’Antic Règim i la culminació del model centralista contemporani no va ser obra de la Revolució pròpiament dita, sinó de l’Estat napoleònic. És cert, que la Gironda va desenvolupar, en el context de la guerra interior, uns suposats plantejaments federalistes en oposició al centralisme jacobí. Ara bé, aquests plantejaments no responien a un veritable desig d’articular una República federal, sinó de contraposar a la centralització parisenca (París estava dominat pels jacobins) la centralització en una altra capital controlada pels girondins.

REVOLU~1.PNGPerò és que encara hi ha més dades que permeten qüestionar aquest centralisme jacobí: la dinàmica de la complexa xarxa de societats jacobines existents a la França revolucionària ha donat peu a que un important sector de la historiografia francesa sobre la Revolució comenci a parlar del federalisme jacobí. El problema és que l’estudi de la Revolució ha estat centrat en els fets succeïts a la ciutat de París, escenari capital però no únic, i això ha deixat de banda el que va passar a les províncies i la seva relació amb la capital, fet que en els darrers anys afortunadament comença a solucionar-se i donarà lloc, amb tota seguretat, a la necessitat de reescriure bona part de les interpretacions clàssiques del període.

Des de la Revolució, el pensament contrarevolucionari primer i els moviments polítics burgesos conservadors després, van procurar fer-se seva la memòria històrica d’aquells aconteixements. Si la burgesia moderada va ser la triomfadora de la Revolució, és lògic que en controlés la seva memòria tot dimonitzant els protagonistes de la Revolució democràtica, dibuixant l’estereotip i el mite d’uns jacobins que encarnaven el mal, l’anticlericalisme violent i arrogant, el monstre del racionalisme encarnat en la filosofia, i que van conduir el país cap al caos i l’anarquia. Segons aquesta interpretació, la guerra interior hauria estat lliurada per un sol bàndol, però si és guerra és perquè dos combaten.

Aquesta interpretació del jacobinisme no només va perllongar-se en els corrents polítics conservadors i, lògicament, en els obertaments reaccionaris dels segles XIX i XX, sinó que va abraçar també els beneficiaris de la Revolució. D’aquesta manera, la pròpia burgesia, un cop consolidada la dimensió burgesa de la Revolució, no va dubtar a ignorar, oblidar i, fins i tot, combatre la memòria revolucionària tot rebutjant el caràcter revolucionari dels seus propis orígens polítics. La burgesia va passar així a representar la gent d’ordre, i condemnava els revolucionaris, deixant de banda que sense haver participat de les revolucions que van caracteritzar la primera meitat del segle XIX no hagués assolit mai els seus objectius polítics.

I així ha arribat als nostres dies el mite del jacobinisme com a monstre totalitari i centralista oposat a la llibertat política. La definició no es sosté per enlloc, però ha fet fortuna i ens persegueix. Fins i tot, si consultem el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans trobarem la següent definició: “Radicalisme violent. Concepció política que propugna una centralització del poder polític estatal amb l’objectiu d’anul·lar les diferències entre els territoris que el componen i d’aconseguir una democratització radical”. Potser ja seria hora de revisar el concepte i acceptar allò que la historiografia porta anys explicant. O potser hem d’acceptar que els nostres polítics no coneixen les seves arrels i necessiten tornar a escola a aprendre on neix i es desenvolupa el concepte de la democràcia.

Què és una Revolució?

dijous, 7/10/2010

Una Revolució és una dinàmica de canvis polítics, socials i econòmics tan ràpids com violents, en els quals el poder establert es substituït per un poder emergent.

Les revolucions són protagonitzades per estrats socials que es consideren perjudicats per l’ordre establert i es rebel•len contra la situació privilegiada d’altra o altres capes socials. Com, per exemple, la burgesia en els segles XVIII i XIX o el proletariat contra la burgesia en les revolucions del segle XX.

Aquest caràcter col•lectiu, propi d’un moviment de masses, diferencia a les revolucions dels cops d’Estat, que són accions de grups minoritaris, sovint amb aspiracions personalistes.

Els historiadors diferencien entre els processos revolucionaris endògens i exògens.

Les revolucions endògenes són aquelles en les quals el procés és desencadenat per la situació interna d’un país i que segueixen una evolució particular fins a la seva resolució. Un exemple en seria la Revolució francesa de 1789.

Les revolucions exògenes són aquelles que són provocades per factors d’origen exterior, com podria ser el cas d’una intervenció militar estrangera. Per exemple, revolucions exògenes van ser les revolucions socialistes verificades als països de l’Europa de l’Est (Polònia, Romania, Bulgària) després de ser alliberats de l’ocupació nazi per les forces soviètiques. També ho va ser el moviment liberal espanyol que culminaria amb la promulgació de la Constitució de Cadis (1812) enfront de l’ocupació napoleònica.

També podem diferenciar entre revolucions espontànies i preconcebudes.

Són revolucions espontànies aquelles que sorgeixen com a moviments improvisats, provocats per la ràbia i la indignació dels seus protagonistes davant de fets o situacions concretes, com, per exemple, la revolució dels camperols alemanys del segle XVI.

En canvi, són revolucions preconcebudes aquelles que són preparades per agents conspiradors. Per exemple, en la Revolució Russa de 1917, Lenin va recalcar la necessitat d’organitzar un partit que guiés a les masses cap a la Revolució i durant l’alçament revolucionari.

Lligat als conceptes anteriors, podem fer una nova distinció: hi va haver revolucions rurals (que van acostumar a ser espontànies, confuses i desorganitzades, i que pocs cops van culminar en canvis polítics) i revolucions urbanes, amb més possibilitats de triomfar a causa del seu major nivell d’organització.

Respecte dels seus objectius, la Revolució pot ser política (si només pretén la transformació d’un determinat règim), social (si es proposa millorar la situació de les classes socials menys afavorides) o nacional (si aspira a aconseguir la independència d’un país dominat per una força estrangera o persegueix la unificació de territoris cultural i històricament afins).

Finalment, cal fer menció als mètodes, més o menys violents, de les revolucions, des de les pacífiques “revolucions de pell de vellut” dels països de l’Europa de l’Est a finals de la dècada dels anys vuitanta del segle XX fins als casos més sagnants com la guerra civil posterior a la Revolució Russa.

Establert què és una Revolució en les seves múltiples formes, el següent problema a tractar és el perquè dels esclats revolucionaris.

Segons el marxisme, la Revolució seria una necessitat històrica, la resposta lògica a la lluita de classes. En canvi, els historiadors no marxistes insisteixen més en els aspectes conjunturals i remarquen que no és possible fer comparacions exactes entre unes revolucions i unes altres. Fet que no impossibilita de trobar algunes analogies.

Tres són les causes generals (i complexes) que provoquen l’esclat d’una Revolució:

1. L’enfrontament de determinades estructures socials favorables a la tensió contra una conjuntura econòmica desfavorable (les crisis cícliques del capitalisme, fams provocades per males collites, situacions d’explotació econòmica exagerades, etc.).

2. L’obstinació i rigidesa de l’agent revolucionari condueixen a l’esclat de la Revolució, tot i que el govern canalitzi el descontentament social a través de reformes (fórmula habitual per a evitar un esclat revolucionari).

3. El grau de desconfiança, o inclús d’odi, dels revolucionaris vers el poder establert. És a dir, els aspectes psicològics de la Revolució.

Podem distingir diferents fases que serien comuns en tot esclat revolucionari: difusió de les idees revolucionàries, agudització de les tensions socials, cop al poder establert, establiment d’un govern moderat, establiment d’un nou govern de grups radicals, reacció antiradical i, finalment, institucionalització de la Revolució (seqüència que reflexa amb fidelitat el desenvolupament de la Revolució francesa de 1789).

En la història moderna i contemporània abunden les revolucions. Les de major transcendència, cronològicament, van ser: en el segle XVII, les revolucions angleses que van consolidar el Parlament davant de la monarquia; en el segle XVIII, la Revolució i Independència dels Estats Units d’Amèrica de 1776 i la Revolució francesa de 1789 que donaven pas al món contemporani; en el segle XIX, les revolucions liberals burgeses inspirades en la Revolució francesa (esclats revolucionaris de 1820, 1830 i 1848), i la Comuna de París de 1871, la primera revolució obrera; i en el segle XX, les revolucions socialistes iniciades amb la Revolució Russa de 1917 a la que seguirien les revolucions xina i cubana, entre d’altres.

Per extensió, podem qualificar també com a Revolució la transformació més o menys ràpida i integral de les estructures polítiques, socials o econòmiques, tot i que aquestes es deguin a processos sense violència, com, per exemple, la Revolució Industrial.

Selecció bibliogràfica sobre la Revolució francesa

dijous, 30/09/2010

El nombre d’obres que tracten la Revolució francesa és immens, aquí us deixem una breu llista de títols que poden ser útils de cara a introduir-se en la qüestió i en els quals es basen els nostres articles:

CASTELLS OLIVÁN, Irene, La Revolución francesa (1789-1799). Ed. Síntesis. Madrid, 1997.

FERRO, Marc. Historia de Francia. Ed. Cátedra. Madrid, 2003.

FORBES, Jill i KELLY, Michael (Eds.). French cultural Studies: an Introduction. Ed. Clarendon. Oxford, 1995.

FURET, François. La Révolution: de Turgot à Jules Ferry, 1770-1880. Ed. Hachette. París, 1988.

FURET, François i OZOUF, Mona (Ed.). Diccionario crítico de la Revolución francesa, Ed. Alianza. Madrid, 1989.

GAUTHIER, Florence. “Crítica del concepte de “revolució burgesa” aplicat a les revolucions dels drets de l’home i del ciutadà del segle XVIII”. Publicat a: Actuel Marx nº 20 (1996).

HOBSBAWM, Eric. Los ecos de la Marsellesa, Ed. Crítica. Barcelona, 1992.

HOBSBAWM, Eric. La era de la Revolución (1789-1848). Ed. Crítica. Barcelona, 2003.

McPHEE, Peter. La Revolución francesa, 1789-1799. Una nueva historia. Ed. Crítica. Barcelona, 2003.

PRIETO, Fernando. La Revolución francesa. Ed. Istmo. Madrid, 1989.

REICHARDT, Rolf. La Revolución francesa y la cultura dedocrática. Ed. Siglo Veintiuno, 2002.

RUDÉ, George. La Revolución francesa. Ed. Vergara, Buenos Aires, 1989.

RUDÉ, George. Europa en el siglo XVIII. La aristocracia y el desafío burgués. Alianza Editorial. Madrid, 1995.

SOBOUL, Albert. Comprender la Revolución francesa. Ed. Crítica. Barcelona, 1983.

SOBOUL, Albert. Los sans-culottes: movimiento popular y gobierno revolucionario. Alianza Editorial. Madrid, 1987.

TODD, Allan. Las Revoluciones, 1789-1917. Alianza Editorial. Madrid, 2000.

VOVELLE, Michel. Introducción a la historia de la Revolución francesa. Ed. Crítica. Barcelona, 1989.