Entrades amb l'etiqueta ‘Restauració borbònica’

La Restauració borbònica: bipartidisme, torn pacífic i caciquisme

dissabte, 22/01/2011

Cánovas del Castillo va introduir un sistema de govern basat en el bipartidisme i l’alternança en el poder dels dos grans partits, el Partit Liberal Conservador fundat pel propi Cánovas, i el Partit Liberal Fusionista liderat per Mateo Sagasta, que renunciaven als pronunciaments com a mecanisme per accedir al govern. El sistema suposava un cert equilibri entre el rei i les corts, la tradició i la modernitat.

Canovas-del-Castillo.jpg

Antonio Cánovas del Castillo

Praxedes_Mateo_Sagasta.jpg

Práxedes Mateo Sagasta

canovas y sagasta caricatura.jpgAquests dos partits van ser coneguts com a dinàstics perquè pretenien reunir en el seu si a totes les formes polítiques que acceptaven la monarquia alfonsina. S’acceptava, pe tant, que hi hauria un torn pacífic de partits que garantiria l’estabilitat institucional mitjançant la participació en el poder de les dues famílies del liberalisme i que posaria fi a la intervenció dels militars en la vida política. Ambdós partits, però, van haver d’enfrontar-se permanentment amb problemes de divisió interna per l’aparició de diferents corrents d’opinió, especialment quan el partit es trobava en el govern.

La decisió més transcendental per al sistema de partits i l’estabilitat dels governs va ser la signatura del Pacte del Pardo (1885) després de la mort prematura del rei Alfons XII. Així, els partits dinàstics, per tal de garantir l’estabilitat de la monarquia, van comprometre’s a suspendre la seva confrontació i a acceptar un torn pacífic alternatiu (el torn de partits) per accedir al govern. El Pacte del Pardo va permetre que el sistema superés la prova de foc que suposava la mort d’Alfons XII i es consolidés després del buit institucional que deixava la mort del monarca. La crida política als liberals de Sagasta per alternar-se al poder amb els conservadors va contribuir i consolidar i ampliar la base política del règim durant la regència de Maria Cristina d’Àustria.

El torn de partits durant el regnat d’Alfons XII (1875-1885):

Data President
Gener-Setembre de 1875 Cánovas del Castillo
Setembre-Desembre de 1875 General Jovellar
Desembre de 1875-Març de 1879 Cánovas del Castillo
Març-Desembre de 1879 General Martínez Campos
Desembre de 1879-Febrer de 1881 Cánovas del Castillo
Febrer de 1881-Octubre de 1833 Sagasta
Octubre de 1833-Gener de 1884 Posado Herrera
Gener de 1884-Novembre de 1885 Cánovas del Castillo

El torn de partits durant la regència de Maria Cristina d’Àustria (1885-1902):

Data President
Novembre de 1885-Juliol de 1890 Sagasta
Juliol de 1890-Desembre de 1892 Cánovas del Castillo
Desembre de 1892-Març de 1895 Sagasta
Març de 1895-Agost de 1897 Cánovas del Castillo*
Agost-Octubre de 1897 General Azcárraga
Octubre de 1897-Març de 1899 Sagasta
Març de 1899-Octubre de 1900 Silvela

*Cánovas mor assassinat per un anarquista.

El sistema del torn pacífic va poder mantenir-se durant més de vint anys gràcies a la corrupció electoral i a la utilització de la influència i el poder econòmic de determinats individus, els cacics, sobre la societat. El caciquisme va ser un fenomen que es va donar a totes les regions d’Espanya, però allà on va assolir més desenvolupament va ser a Andalusia, Galícia i Castella.

L’adulteració del vot va constituir una pràctica habitual a totes les eleccions i es va aconseguir mitjançant el restabliment del sufragi censatari, l’establiment d’un sistema electoral on tenien un major pes els districtes rurals (més fàcilment manipulables que els districtes urbans) i les trampes sistemàtiques. Així, el triomf del partit que convocava les eleccions perquè havia estat requerit pel monarca per formar govern era convingut prèviament i s’aconseguia gràcies al falsejament dels resultats. Amb la manipulació de les eleccions el partit governant s’assegurava una àmplia majoria parlamentària. En definitiva, el parlamentarisme de l’Espanya de la Restauració era una ficció.

laflaca_caciquismo.jpg

El sistema de la Restauració es basava en la falsificació dels resultats electorals per a perpetuar, sense grans alteracions, l’estructura oligàrquica del poder. La figura clau en aquest sistema era el cacic, un personatge que basava el seu poder en la xarxa de dependències que tenia en el seu territori. La principal tasca del cacic era explotar la ignorància, la pobresa, l’analfabetisme i l’apatia política dels electors per influir en les eleccions a favor d’un o altre dels partits dinàstics. Amb la seva influència, els cacics orientaven la direcció dels vots, agraïen amb favors la fidelitat electoral i discriminaven els que no respectaven els seus interessos.

El cacics eren persones notables, sobretot del medi rural, sovint rics propietaris que donaven feina als jornalers i que tenien una gran influència en la vida local, tant en l’aspecte social com en l’econòmic i el polític. També podien ser advocats, professionals de prestigi o funcionaris de l’administració, que controlaven els ajuntaments, feien informes i certificats personals, dirigien el sorteig de les quintes, proposaven el repartiment de les contribucions i podien resoldre o complicar els tràmits burocràtics i administratius.

caciquismo.jpg

La Restauració va suposar una forta centralització de l’aparell administratiu, des del Ministeri de la Governació als alcaldes, passant per la figura dels governadors civils. Així, el sistema restauracionista va organitzar-se al voltant d’una xarxa de poder corrupta i molt jerarquitzada. Per a obtenir els resultats electorals que garantissin el torn dels partits dinàstics es cursaven ordres als governadors civils de les províncies per assenyalar els candidats que s’havien d’imposar a les eleccions –inclús les xifres aproximades dels vots que havien de rebre els candidats–. Per aconseguir dur a terme la tupinada electoral no es dubtava a l’hora de falsificar el cens (incloent-hi persones mortes o impedint el vot de les vives), manipular les actes electorals, exercir la compra de vots, amenaçar l’electorat amb coaccions de tot tipus i, fins i tot, fer servir la violència per atemorir els adversaris.

La xarxa caciquil:

  • Cacics locals: Controlaven el marcat de treball.
  • Cacics de districte: Escollien els candidats que havien de resultar elegits.
  • Governadors civils: Traslladaven als cacics les decisions del govern.

El sistema caciquil, però, va anar deteriorant-se amb el pas dels anys, i cap a finals de segle només funcionava sense problemes a les zones rurals. A les ciutats el caciquisme havia entrat en decadència, però encara s’adulterarien les eleccions durant molt de temps per mantenir l’estabilitat del sistema. D’aquesta manera, l’Espanya del darrer terç del segle XIX havia adoptat l’aparença d’un règim democràtic constitucional, però el poble no tenia cap participació real en l’elecció del govern. El règim democràtic espanyol era una farsa corrupta i controlada per les classes dominants gràcies a l’estreta relació que existia entre les elits polítiques i les elits socials i econòmiques del país.

caciquismo,comic.jpg

El sistema restauracionista d’oligarquia i caciquisme beneficiava especialment, en una societat preindustrialitzada i analfabeta, a la pròpia oligarquia de propietaris agraris (noblesa i alta burgesia) que a la vegada estava emparentada amb els altres sectors econòmics del país. L’aliança entre l’aristocràcia terratinent i l’alta burgesia financera és una de les claus per entendre la naturalesa oligàrquica del règim de la Restauració.

La Restauració canovista és un mèrit conservador que va avortar el procés revolucionari i d’obertura democràtica iniciat en el Sexenni Democràtic. El sistema també eliminava la possibilitat d’una contrarevolució des de l’extrema dreta, eliminava els pronunciaments de la vida política i desacreditava els autoritarismes cabdillistes. El preu a pagar per l’estabilitat política d’aquelles dècades va ser la instauració d’un sistema repressiu i antidemocràtic que va fer impossible qualsevol participació del poble a les decisions polítiques. Tot tipus de progrés social quedava inutilitzat pel propi sistema.

El sistema polític de la Restauració borbònica

divendres, 21/01/2011

Els règims liberals europeus van trobar-se en la dècada dels anys setanta del segle XIX davant del repte d’integrar en el seu si a les masses emergents. El liberalisme oligàrquic, els règims de les elits i els notables, ja no era capaç de donar resposta i solucionar els nous problemes polítics i culturals que s’estaven plantejant. Així, cada Estat va optar per una via per a solucionar la qüestió:

1. Democratització política progressiva. Es la via por la que van optar la Tercera República francesa, el Segon Reich alemany o la Itàlia unificada. El liberalisme s’aniria democratitzant amb la voluntat d’integrar en la vida política oficial a les noves forces socials emergents. Existia la necessitat de crear un nou consens nacionalitzador: la nació com a “plebiscit quotidià”.

2. Opció defensiva dels conservadors. Es la via de la Restauració canovista. Posava l’èmfasi en la difusió d’un nacionalisme estatalista de caràcter essencialista historicista i nostàlgic que obviava el tractament de qüestions com la democratització del sistema polític i s’oposava a fomentar la participació de la ciutadania.

canovas.jpg

Antonio Cánovas del Castillo

Amb la Restauració Antonio Cánovas del Castillo no cercava el retorn al temps d’Isabel II, sinó la vertebració d’un nou sistema polític que superés alguns dels problemes endèmics del liberalisme precedent: el caràcter partidista i excloent dels moderats durant el regnat isabelí, l’intervencionisme dels militars en la política i la proliferació de revoltes i enfrontaments civils. D’aquesta manera, la transició cap al sistema de la Restauració va estar marcat per la pugna entre moderats i alfonsins per fer-se amb el control del procés d’instauració del nou règim. Cánovas va haver de realitzar un difícil equilibri entre ambdues forces per evitar trencar la unitat alfonsina i a la vegada aconseguir el màxim suport.

Per aconseguir el seu objectiu, Cánovas va imposar-se dos grans objectius: elaborar una constitució que vertebrés un sistema polític basat en el bipartidisme i pacificar el país posant fi a la guerra de Cuba i el conflicte carlí. Així, Cánovas buscava integrar a l’oposició dins del sistema de govern com a element de teòrica vigilància i denúncia dels errors del govern. D’aquesta manera l’oposició podria actuar amb un ampli marge legal d’actuació i es trobaria en una situació complementària respecte del govern.

La primera mesura política d’importància va ser la convocatòria d’eleccions per a unes Corts constituents, perquè la Constitució de 1869, defensada per les forces polítiques més democràtiques, havia quedat, de fet, sense efecte després de la proclamació de la Primera República. Malgrat que Cánovas no era partidari del sufragi universal, va disposar que les primeres eleccions del nou règim es realitzessin amb aquest sistema.

La Constitució de 1876, text que va mantenir-se en vigor fins el 1931, és un bon exemple de liberalisme doctrinari, caracteritzat pel sufragi censatari i la sobirania compartida entre el rei i el parlament. Era una Constitució de caràcter clarament conservador en la qual la classe política pactava respectar la Nació, la religió catòlica, la monarquia, la dinastia borbònica i la propietat capitalista.

AlfonsoXII.png

Alfons XII

La Constitució tenia una base conservadora on la corona era la peça clau del sistema. Així, el text constitucional considerava la monarquia com una institució superior, permanent i al marge de qualsevol decisió política. Constituïa un poder moderador que havia d’exercir com a àrbitre en la vida política i garantir la bona entesa i l’alternança entre els partits polítics. Per això, s’hi establia la sobirania compartida i s’hi atorgaven poders molt amplis al monarca: dret de vet, nomenament de ministres i potestat de cridar als polítics per formar govern, convocar les Corts, suspendre-les o dissoldre-les sense comptar amb el govern. Així, el govern no sortia de la voluntat popular, sinó de la voluntat del monarca.

Les Corts eren bicamerals i es composaven pel Senat (en part electiu i en part vitalici per dret propi i en part de nomenament reial) i el Congrés dels Diputats (de caràcter electiu). Així, la Constitució de 1876 implantava a Espanya una monarquia parlamentària, però l’aplicació pràctica del criteri de la sobirania compartida (rei i Corts) concedia a la corona un poder moderador suprem que va convertir el monarca en el màxim àrbitre del tornisme polític. El rei era qui possibilitava l’ascens o el descens al poder de les diferents organitzacions polítiques. No eren les Corts les que provocaven les crisis polítiques i feien caure els governs, sinó que les crisis ministerials es decidien entre l’elit política al marge del Parlament.

La Constitució no fixava el tipus de sufragi, però una llei de 1878 va establir el vot censatari, limitat als contribuents més grans. Com a resultat, el 1881 el percentatge de la població espanyola amb dret a vot no arribava al 5% de la població total del país –en el cas de Catalunya, els electors van passar de 410.000 a les eleccions de 1876 a poc més de 78.000–. La creixent intensificació de la lluita popular per aconseguir el sufragi universal masculí per part dels partits republicans i demòcrates a l’oposició portaria finalment els liberals a cedir i establir el sufragi universal masculí el 1890.

La Constitució també proclamava la confessionalitat de l’Estat, malgrat que tolerava unes altres creences sempre que no se’n fes manifestació pública. En conseqüència, es va restablir el pressupost de culte i clergat per finançar l’església catòlica.

maria-cristina-constitucion-1876.jpg

La regent Maria Cristina jura la Constitució espanyola de 1876

Amb la Restauració van eliminar-se moltes de les conquestes democràtiques del Sexenni Democràtic, tot i que el nou text constitucional comptava amb una prolixa declaració de drets, però la seva concreció es remetia a lleis orgàniques posteriors que, en general, van tendir a restringir-los, especialment els drets d’impremta, d’expressió, d’associació i de reunió. L’estat d’excepció va deixar de ser una excepció per convertir-se en una regla habitual. El règim de la Restauració buscarà la inhibició de la ciutadania i al generar passivitat social provocarà el passotisme dels ciutadans respecte dels assumptes públics. Així, una de les principals característiques del sistema va ser la distància entre el país legal, regulat per la Constitució i el seu desenvolupament legislatiu, i el país real marcat per l’oligarquia i el caciquisme.

Amb la Restauració es difondrà una identitat oficial espanyola completament obsoleta i es bloquejarà la difusió d’alternatives actualitzadores de la idea de nació espanyola. Es recorrerà als valors considerats més genuïnament espanyols, és adir, conservadors, nostàlgics i passats de moda. Els conservadors van anar depositant en els propagandistes catòlics i a la pròpia Església la missió de divulgar un discurs nacionalitzador que no representava a la nació com quelcom nou, sinó com una herència del passat. La religió vindria a legitimar la autenticitat del discurs històric nacionalitzador. La Fe i la Pàtria estarien per sobre de la política i dels contingents humans.

La idea oficial de nació es basarà d’aquesta manera en el recurs a l’essencialisme identitari per la via de la divulgació de la nació espanyola dels nacionalistes catòlics i conservadors. La visió dogmàtica de la unitat i la coherència de l’Espanya catòlica es convertia en un obstacle per a l’aparició d’una autèntica estabilitat política i per a la integració social. Així començava a aparèixer la idea de les dues Espanyes.

Cánovas presentava Espanya com una “nación permanente” i una “realidad indisoluble”. Cánovas, a més, va posar especial èmfasi en la idea d’Espanya com una nació antiga, una realitat absoluta, transcendental i inqüestionable. Considerava la nació com quelcom consubstancial a la religió catòlica i a la institució monàrquica, identificant-se amb les visions més antiliberals i rebutjant tota visió pluralista o regionalista. Els drets individuals estarien subordinats als de la col·lectivitat nacional.

La proposta de Cánovas suposava el total rebuig a la idea d’una Espanya plural i significava la desautorització total dels provincianismes, regionalistes, foralistes, federalistes i iberistes. Era un atac en tota regla a les tesis de Pi i Margall al marginar la idea de nació política dels demòcrates. Espanya deixava de ser un espai on els ciutadans podien exercir els seus drets i manifestar les seves solidaritats. La idea metahistòrica de nació espanyola de Cánovas era totalment congruent amb el caràcter oligàrquic i antidemocràtic que aquest volia que adquirís el règim de la Restauració. El caràcter elitista del règim restauracionista acabaria ofegant les possibilitats nacionalitzadores capaces de mobilitzar conscientment els ciutadans i demanar-los sacrificis pel país.

La manipulació electoral a l’Espanya de la Restauració segons Valentí Almirall

divendres, 19/11/2010

A Espanya, després de la fallida experiència republicana de 1873, la Constitució de 1876 i la posterior instauració del sufragi universal (1890) van permetre comparar la monarquia espanyola amb els altres sistemes europeus de caràcter democràtic i liberal, però la pressió de l’administració i dels cacics locals van fer que les eleccions fossin habitualment manipulades i que s’elegissin els candidats oficials sense gaires problemes, especialment a causa de l’analfabetisme del 75% dels electors.

Així descrivia el polític i escriptor català Valentí Almirall la manipulació electoral viscuda a l’Espanya de la Restauració a la seva obra L’Espagne telle qu’elle est (Montpeller, 1886):

valentí almirall.jpgEntre nosaltres regna la farsa en tota la seva nuesa, una farsa completa, especial i exclusiva de les eleccions espanyoles. Això, tant si el sufragi és universal com si és restringit, no hi ha mai sinó un sol elector: el Ministre de Governació. Aquest, amb els seus governadors de província i l’innombrable exèrcit d’empleats de tota mena sense excloure’n els alts càrrecs de la magistratura i el professorat, prepara, executa i consuma les eleccions, de qualsevol tipus que siguin, des del fons del seu despatx, situat al centre de Madrid.

Per fer les llistes d’electors s’hi posen alguns noms veritablement perduts entre una multitud d’imaginaris i, sobretot, de difunts. La representació d’aquests darrers es dóna sempre a agents disfressats de paisà perquè vagin a votar. L’autor d’aquestes ratlles ha vist moltes vegades que el seu pare, mort ja fa uns quants anys, anava a dipositar el vot a l’urna amb la figura d’un escombriaire de la ciutat o d’un delator de la policia, amb un vestit deixat. Els individus que formen les meses dels col·legis electorals presencien molt sovint unes transmigracions semblants de les ànimes dels seus mateixos pares […].

laflaca_caciquismo.jpg

El caciquisme a l'Espanya de la Restauració borbònica

Aquest sistema d’eleccions per mitjà de la resurrecció dels morts i dels agents de policia disfressats d’electors no és pas, però, la cosa pitjor de tots els mitjans que utilitzen per falsejar el sufragi els nostres pretesos defensors del parlamentarisme i del sistema representatiu. Afanyem-nos a dir que ordinàriament no s’aturen en aquestes aparences de respecte humà i que allò que fan és purament i simplement augmentar el nombre de vots fins a tenir assegurada l’elecció del candidat directe […].

En resum, la nostra comèdia electoral no respecta absolutament res. Per a aquesta no hi ha res que sigui sagrat: llistes electorals, urnes, escrutini, tot és falsejat pels nostres polítics sota la immediata direcció del governador civil de cada província. Però ens hem de demanar: és possible l’existència del règim parlamentari o simplement la del sistema representatiu si té aquestes bases? […].