Entrades amb l'etiqueta ‘Restauració borbònica’

El desplegament del socialisme obrer a l’Espanya de la Restauració

dimecres, 2/02/2011

La Nova Federació Madrilenya, de caràcter marxista, va transformar-se, el 1879, en l’Agrupació Socialista Madrilenya, fundada per Pablo Iglesias, organització que seria el nucli originari del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). El nou partit presentava tot un programa de reformes immediates que incloïen el dret d’associació, el dret de reunió, el dret de manifestació, el sufragi universal, la reducció de les hores de treball i la prohibició del treball infantil, entre d’altres mesures socials.

L’any 1886 el grup socialista madrileny va publicar per primer cop el seu òrgan de premsa, El Socialista, fet que va significar l’inici de l’expansió marxista a Espanya ja que en el seu entorn naixerien les bases que conduirien cap a la formació del partit (PSOE) i del sindicat (UGT). Així, des del nuclis marxistes de Madrid i Barcelona, el socialisme aniria escampant-se per la resta del país i el 1887 ja hi havia agrupacions socialistes en 28 poblacions espanyoles. Tanmateix, aquestes organitzacions no tenien cap tipus de vinculació entre elles i no totes entrarien en el partit en el moment de la seva fundació.

pablo_iglesias.JPG

Pablo Iglesias

El 1888, el PSOE va celebrar el seu primer congrés a Barcelona i el 1889 va afiliar-se a la II Internacional. El 1890 va participar activament en la primera celebració del Primer de Maig com a jornada de reivindicació obrera i va participar en les vagues mineres d’Astúries i el País Basc. Recolzant-se en el sufragi universal, implantat per Sagasta el 1890, el PSOE va decidir participar en el procés electoral tot i que encara no s’havien eliminat les pràctiques caciquistes, obtenint alguns èxits considerables en les eleccions municipals, fonamentalment a Bilbao.

També a Barcelona, el 1888, es va fundar la Unió General de Treballadors (UGT). La nova organització responia al model de sindicat de masses que englobava tots els sectors de la producció i s’organitzava en seccions d’ofici a cada localitat. Per ampliar la seva base social, la UGT va declarar-se no depenent de cap organització política i l’únic requisit que es necessitava per a l’admissió era respectar el reglament i els acords aprovats.

El programa ugetista tenia un caràcter reivindicatiu de millores en les condicions laborals dels obrers i per això va defensar la negociació col·lectiva, sense renunciar, però, a la vaga (controlada pel sindicat) sempre que aquesta mesura fos necessària. Així, el sindicat lluitaria per la millora de les condicions laborals buscant dels poders públics una legislació que afavorís els interessos dels treballadors. Inicialment, el nou sindicat, tot i l’enfrontament inicial amb Les Tres Classes de Vapor, va veure com la major part dels seus afiliats procedien de Catalunya i per això va instal·lar la seva seu a Barcelona.

mapa-socialismo-anarquismo.pngEl PSOE va créixer lentament arreu de l’Estat, i cap a finals del segle XIX ja existien agrupacions socialistes en molts llocs de la geografia espanyola, però va ser a Madrid, al País Basc i a Astúries on el socialisme marxista va arrelar abans i amb més força. En canvi, el seu desenvolupament va ser força difícil en aquells llocs que estaven dominats per l’anarcosindicalisme, com Catalunya i Andalusia.

El poc arrelament del socialisme a Catalunya va comportar que, cap a finals del vuit-cents, de les 78 agrupacions socialistes existents a Espanya només 11 es localitzessin a Catalunya. Tot i això, el socialisme també va tenir els seus adeptes a localitats com Barcelona, Reus i Mataró, població on va ser elegit el primer regidor socialista català. Aquesta escassa presència explica que tant el PSOE primer com la UGT després desplacessin els seus òrgans directius, que inicialment estaven situats a Barcelona, cap a Madrid. Així, la capital es convertia en el centre neuràlgic de l’activitat política i sindical del socialisme espanyol.

A les primeres dècades del segle XX, el PSOE va començar a incrementar el seu nombre d’afiliats: dels 3.000 que tenia el 1899 va passar a 15.000 el 1915, i durant la dècada dels anys vint va arribar fins els 30.000 afiliats. Això va deure’s fonamentalment al fet que el partit, tot i tenir un ideari revolucionari, va participar del revisionisme tot aprofitant les oportunitats de visibilitat que donava el sistema parlamentari i no va rebutjar les aliances amb els partits burgesos. Així, el PSOE va començar a participar de les eleccions des de ben aviat i, el 1910, Pablo Iglesias va aconseguir acta de diputat al congrés dels diputats com a representant de la conjunció republicano-socialista.

pablo iglesias semana tragica.jpg

D’altra banda, el sindicat socialista, la UGT, va tenir un creixement encara més gran que el PSOE en el primer terç de segle: si el 1914 comptava amb uns 120.000 afiliats, en arribar a 1921 ja havia assolit els 240.000. El sindicat, recolzant l’acció del partit, va mostrar-se partidari de l’acció política per aconseguir reformes socials i laborals, i per això defensava la participació dels representants obrers en els organismes estatals. D’entre els seus líders en aquest període va destacar la figura de Francisco Largo Caballero, que el 1918 va arribar al càrrec de secretari general del sindicat.

julian-besteiro.jpg

Julián Besteiro

largo-caballero.jpg

Francisco Largo Caballero

L’esclat de la Revolució Russa i la formació de la URSS va fer que alguns militants del socialisme espanyol es mostressin partidaris de la línia bolxevic triomfant a Rússia i s’escindissin del PSOE. Aquests dissidents acabarien formant un nou partit polític, el Partit Comunista d’Espanya (PCE), un grup que tindria poca influència política fins als anys de la la Guerra Civil, tot i que tenia una militància força activa a Biscaia i Astúries.

L’anarquisme a l’Espanya de la Restauració

dimarts, 1/02/2011

El 1881, la secció espanyola de la Internacional Obrera (FRE), de tendència bakuninista, va canviar el seu nom pel de Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) motivada per la necessitat d’adaptar-se a la nova legalitat del règim de la Restauració que prohibia les organitzacions de caràcter internacional dirigides des de l’estranger. Així, un sector dels antics dirigents de l’anarcosindicalisme català, contraris al nihilisme i l’insurreccionalisme, van emprendre el camí de la reorganització de l’anarquisme. La direcció de la FTRE defensava la vaga com a tàctica revolucionària i es mostrava contrària a tot acte violent.

La nova organització, que tenia la seva major implantació entre els jornalers d’Andalusia i la classe obrera de Catalunya, va augmentar el seu nombre d’afiliats i va desenvolupar una acció sindical de caràcter reivindicatiu. Ara bé, la trajectòria de la FTRE va ser força difícil ja que va haver de fer front a l’aparició en les seves files de dues grans tendències ideològiques: l’anarcocomunisme i l’anarcocol·lectivisme, que suposaven divergències tàctiques respecte de la via d’acció a seguir enfront del règim restauracionista.

L’anarcocomunisme rebutjava el paper predominant dels sindicats. Seguidors de Kroptkin i Malatesta, els membres d’aquesta tendència consideraven que la feina havia de ser el resultat de la pròpia satisfacció personal i no una imposició del sistema econòmic. No rebutjaven l’ús de la violència.

L’anarcocol·lectivisme, per la seva banda, confiava en la lluita sindical com a mètode per a arribar a la revolució a mitjà o llarg termini. Seguidors de Bakunin, els membres d’aquesta tendència defensaven la propietat col·lectiva dels béns i els mitjans de producció per part dels sindicats obrers. La seva ideologia responia a la idea que cada individu produiria segons la seva voluntat o capacitat i rebria un salari en funció del seu treball.

Els desacords dins d’aquesta organització, que la portarien a desaparèixer, i la repressió constant sobre el moviment obrer i pagès van afavorir que una part de l’anarquisme optés per l’acció directa o propaganda pel fet i organitzés grups autònoms revolucionaris amb l’objectiu d’atemptar contra el que consideraven com els pilars fonamentals del capitalisme espanyol: l’Estat, la burgesia i l’Església. L’ambient revolucionari que crearien aquests grups va donar lloc a una atmosfera d’inestabilitat fomentada per la conflictivitat social i laboral.

Així, el terrorisme encobert sota la “propaganda pel fet” va adquirir un gran protagonisme, fonamentalment en el període 1893-1897, i van produir-se un bon nombre d’actes de violència anarquista: atemptats contra personatges destacats de la vida política espanyola (Cánovas, Martínez Campos), bombes al teatre del Liceu de Barcelona (institució representativa de la societat burgesa) o bombes contra la processó del Corpus de Barcelona (símbol de la litúrgia popular eclesiàstica). Tanmateix, també van produir-se atemptats que no presentaven una finalitat clara, més propers a la desesperació que a la reivindicació, i que van causar víctimes innocents sense aconseguir cap altre objectiu revolucionari.

oliva.jpg

Atemptat anarquista contra Alfons XII

bomba-teatro-liceo.png

Atemptat anarquista al teatre del Liceu de Barcelona, institució representativa de la societat burgesa

procesion corpus.jpg

Bombes contra la processó del Corpus de Barcelona, símbol de la litúrgia popular eclesiàstica

L’anarquisme va ser acusat d’estar darrere de La Mà Negra, una associació clandestina que va actuar a Andalusia a les darreres dècades del segle XIX produint una important agitació camperola i a la qual van atribuir-se nombrosos assassinats així com l’incendi de collites i d’edificis.

Exécution_des_anarchistes_de_Xérès.jpg

La repressió de l'anarquisme andalús

Els atemptats i les revoltes anarquistes van anar seguits per una gran repressió governamental, en ocasions indiscriminada, que va portar a la generació d’una espiral de violència basada en una dinàmica d’acció/repressió/acció, a la vegada que creava nous màrtirs dins de les files anarquistes.

El moment clau d’aquesta espiral serien els anomenats processos de Montjuïc, celebrats el 1897 a Barcelona, la gran causa judicial contra l’anarquisme que havia estat reclamada des dels sectors més conservadors del règim. Finalment, el procés es resoldria amb cinc anarquistes condemnats a mort i vint condemnes a presó. Més enllà d’això, el procés va tenir una gran repercussió a Espanya i a l’estranger i va estar marcat pels incidents que van produir-se: els acusats van relatar al tribunal les tortures a les quals havien estat sotmesos, un dels advocats defensors va suïcidar-se i la manca de garanties judicials va ser una evidència.

montjuicexecucions1897.jpg

La proliferació d’atemptats va aprofundir la divisió de l’anarquisme entre els partidaris de mantenir l’acció directa i els qui propugnaven una acció de masses. Vells anarquistes com Anselmo Lorenzo o intel·lectuals com Federico Urales, així com amplis grups obrers, especialment a Catalunya, van manifestar-se contraris al terrorisme anarquista i, en conseqüència, van plantejar una nova via d’acció sindical amb la revolució social com a objectiu a mig termini.

Aquesta tendència, de clara orientació anarcosindicalista, va començar a donar els seus fruits en els primers anys del segle XX amb una participació destacada en la vaga general de Barcelona del 1902 tot reclamant la reducció de la jornada laboral i l’augment de salaris. Posteriorment, des de l’anarcosindicalisme es promouria la creació de la Solidaritat Obrera (1907), una federació d’associacions de treballadors de caràcter apolític, reivindicatiu i favorable a la lluita revolucionària.

El 1910, aquesta organització va impulsar el naixement de la Confederació Nacional del Treball (CNT), un nou sindicat anarquista que tenia com a objectiu escampar-se per tot el territori espanyol i donar estabilitat i empenta a un sindicalisme anarquista. Hereva de les velles tradicions apoliticistes del proletariat català, la CNT propugnava la ideologia i les tàctiques del sindicalisme revolucionari i es diferenciava tant del model de la UGT com del sindicalisme reformista.

congreso-fundacional.png

Congrés fundacional de la CNT el 1910

Per a la CNT, l’acció revolucionària contra la burgesia i el capitalisme s’havia de dur a terme mitjançant les vagues i els boicots fins que arribés una gran vaga general revolucionària que acabés amb el sistema. Amb aquests objectius, la CNT tenia com a ideologia quatre pressupòsits bàsics:

  • La independència del proletariat respecte de la burgesia i les seves institucions.
  • L’apoliticisme del moviment obrer i, en conseqüència, l’abstencionisme electoral.
  • La necessitat de la unitat sindical dels treballadors.
  • La voluntat d’enderrocar el capitalisme mitjançant l’expropiació dels burgesos.

Durant els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, la CNT va passar de 15.000 afiliats (1915) a 700.000 (1919) i ràpidament va fer-se amb l’hegemonia entre el sindicalisme català. La seva força va radicar a Catalunya i Andalusia, mentre que la UGT s’estenia amb força per Madrid i Biscaia. Aquest va ser el gran moment dels seus líders, Salvador Seguí “el noi del sucre”, Martí Barrera, Àngel Pestaña i Joan Peiró. En aquest creixement va tenir un paper fonamental la celebració a Barcelona del Congrés de Sants de 1918, en el qual van crear-se els anomenats sindicats únics d’indústria, que tenien la voluntat de substituir els antics sindicats d’ofici i reafirmar l’apoliticisme del moviment obrer així com la necessitat de la negociació directa entre obrers i patrons, sense cap intervenció de les forces polítiques i dels representants de l’Estat.

CNT.jpg

Reformisme i qüestió social a l’Espanya de la Restauració

dilluns, 31/01/2011

La conflictivitat social va quedar soterrada per la forta repressió dels primers anys de la Restauració, però això no va acabar amb els problemes de fons. El procés revolucionari burgés i democratitzador del Sexenni va veure’s tallat amb el cop de Estat del general Pavía al que va seguir la Restauració de la monarquia. Això va suposar una regressió respecte a l’anterior etapa. A més, el 1876, la AIT desapareixia a Filadèlfia debilitada per les escissions patides i per la a repressió que estava sotmesa el moviment obrer europeu.

RAMÓN CASAS LA CARGA.jpg

Així, cap a la dècada de 1880, la duresa de les condicions de vida i treball dels obrers, així com la creixent pressió sindical, van fer que alguns sectors del liberalisme restauracionista anessin prenent consciència de la conveniència de racionalitzar les relacions de treball de la incipient societat industrial espanyola. Per evitar la revolta social, els governs, igual que estava succeint a d’altres països europeus, van plantejar-se en aquest moment la necessitat d’exercir des de l’Estat una acció compensatòria que reglamentés les relacions econòmiques i laborals.

El 1878 van ser aprovades les primeres lleis reguladores dels treballs que eren considerats com a perillosos pels infants, la creació d’asils per a invàlids laborals i la construcció de barris per allotjar el creixent nombre d’obrers a les grans ciutats. Tot i això, l’intent del règim de practicar una política reformista va tenir un èxit nul i va tenir uns resultats totalment inapreciables.

El 1883 es va crear la Comissió de Reformes Socials, un òrgan governamental que tenia la finalitat d’informar sobre la condició obrera i promoure el reformisme social, funcionant amb uns objectius i uns mitjans molt limitats. Buscava conèixer les demandes de la classe treballadora i les seves condicions laborals. Tenia un caràcter merament informatiu i la desconfiança, tant del govern com del sindicalisme, va portar-la al fracàs. Només va ser ben acollida pel sindicalisme més reformista del les Tres Classes de Vapor.

El treball d’aquesta comissió ens ofereix dades concretes sobre la jornada laboral, salaris, accidents laborals, treball infantil i femení, associacionisme obrer, educació popular, mentalitat obrera i institucions de beneficència. Les condicions de vida obrera eren tan precàries que ens molts casos es trobaven al límit de la pobresa i era relativament fàcil traspassar el límit. Els treballs eren eventuals i la invalidesa total per accident de treball portava als treballadors, generalment, a una situació d’indigència.

Les societats de socors mutus només podien donar cobertura durant uns mesos a aquells treballadors que no rebien el salari per malaltia, però no tenien solvència per sufragar la retirada laboral dels obrers, la invalidesa permanent per accident o l’assistència sanitària i farmacèutica. Els obrers amb consciència política ideologitzada eren encara una minoria, fet que possibilitava al govern contrarestar la propaganda revolucionària que poguessin rebre. Les societats obreres, tinguessin el signe ideològic que tinguessin, tenien el seu principal objectiu en el socors mutu.

En el Congrés Sociològic Nacional, celebrat el 1883 a València, van participar representants de tot el món laboral. El seu objectiu era millorar les condicions de vida i treball mitjançant el reformisme governamental. El congrés va fracassar per l’oposició al reformisme dels patrons i per les traves que el propi govern va posar ja que la mentalitat reformista de l’Estat restauracionista era molt limitada. Només el sindicat de les Tres Classes de Vapor i el Centre Industrial de Catalunya van implicar-se a fons.

D’aquesta manera, el reformisme governamental va resultar un fracàs, fonamentalment per la no aplicació pràctica de les lleis reguladores del treball. Així, la major part de les lleis reguladores de les condicions de treball i de negociació col·lectiva a Espanya no van ser aprovades fins a les primeres dècades del segle XX.

El carlisme en els anys de la Restauració borbònica

diumenge, 30/01/2011

Després de la derrota definitiva de la insurrecció carlina el 1876 el nou règim va prohibir de manera explícita l’entrada a Espanya del pretenent Carles VII de Borbó i alguns membres destacats del carlisme, com el vell heroi militar Ramon Cabrera, van reconèixer Alfons XII com a legítim rei espanyol. Tot això va sumir el carlisme en una greu crisi i el partit va trigar temps a readaptar la seva activitat a les noves circumstàncies.

Carlos_(VII).jpg

Carles VII de Borbó

Cándido Nocedal, el principal dirigent carlí i representant del pretenent al país, va aconseguir d’estendre els cercles carlins per tot l’Estat, però la seva força principal va continuar residint a Navarra, el País Basc i Catalunya. La reorganització del carlisme va suposar el reforçament del seu caràcter de moviment catòlic i la pràctica d’una propaganda política agressiva a través dels òrgans de premsa afins. Aquesta agressivitat va portar el carlisme a una escissió dels sectors que formarien la Unió Catòlica, grup dirigit per Alejandro Pidal i que acabaria integrant-se en el Partit Conservador.

La renovació del partit aniria a càrrec de Juan Vázquez de Mella, que el 1886 va proposar un nou programa polític adaptat als nous temps que vivia el país en l’anomenada Acta de Loredán (nom del palau venecià on residia el pretenent Carles VII després de la seva expulsió de França). La proposta mantenia la vigència d’antics principis carlins com la unitat catòlica d’Espanya, la reclamació dels furs, l’autoritat legítima del pretenent carlí o l’oposició al sistema democràtic, però en aquesta actualització ja no hi hauria cap proclama en favor de l’Antic Règim i s’acceptava el nou ordre liberal i capitalista.

En paral·lel a la renovació dels principis carlins, la disputa religiosa va anar guanyant protagonisme al si del partit. Així, des d’un sector del carlisme s’acusava Carles VII i els principals dirigents del partit de no donar prou suport a la política catòlica impulsada des del papat contra el liberalisme, tot acusant el pretenent de “cesarisme” per donar prioritat a la qüestió dinàstica per sobre de la religiosa. El líder d’aquest corrent crític, Ramón Nocedal, fill del vell líder carlí, acabaria protagonitzant una escissió que donaria lloc a la formació del Partit Catòlic Nacional, que va deixar de reconèixer com a rei al pretenent carlista i va passar a actuar com un grup catòlic integrista amb força predicament en els sectors més reaccionaris de la societat.

requeté navarra.jpg

Don_Jaime_de_Borbón.jpg

Jaume de Borbó

El 1907, va fundar-se el Requetè, una organització carlina de caràcter paramilitar que prenia el seu nom dels soldats navarresos que havien lluitat al costat del pretenent carlí en la Primera Guerra Carlina. Aquests grups actuarien com a forces de xoc contra el republicanisme i l’obrerisme allà on el carlisme mantenia la seva força (Navarra, País Basc, Catalunya) i en poblacions d’Andalusia (Sevilla, Huelva) i d’altres regions on van aparèixer nous seguidors del moviment.

La mort de Carles VII de Borbó, el 1909, va convertir el seu fill, Jaume de Borbó, en el nou pretenent a la corona. Tanmateix, les lluites internes en el si del partit iniciades en les darreries del segle XIX amb l’escissió dels integristes van continuar i, amb motiu de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, un sector del carlisme va declarar-se germanòfil en oposició a la postura proaliada del pretenent. Finalitzada la guerra, el 1919, un dels principals dirigents carlins, Juan Vázquez de Mella, va abandonar la militància per fundar el Partit Tradicionalista.

Desapareguts del joc polític i condemnats a la marginalitat parlamentària durant la Restauració, amb la proclamació de la Segona República, el 1931, el carlisme aconseguiria reunificar-se incorporant novament en el seu si a integristes i tradicionalistes, donant lloc a la formació de la Comunió Tradicionalista, un partit minoritari però que jugaria un paper destacat en els anys de la Guerra Civil i en la configuració del franquisme.

Flag_of_New_Spain.png

El Krausisme

dissabte, 29/01/2011

El krausisme va ser un corrent de pensament amb una gran incidència política, intel·lectual i pedagògica a Espanya, desenvolupat a la segona meitat del segle XIX i amb una prolongació que arribaria fins al primer terç del segle XX. Els grans pensadors espanyols del període com Unamuno, Ortega, Besteiro o De los Ríos estaran influïts pel krausisme que va articular-se al voltant de la Institución Libre de Enseñanza. El krausisme serà el motor intel·lectual que modernitzi el país per apropar-lo a Europa.

La convicció dels moderats de que l’ordre era la conseqüència d’una centralització uniforme i d’un rigorós control per part del govern va evidenciar-se clarament en l’àmbit educatiu. Així, aquests van realitzar una ambiciosa reforma de l’ensenyament basada en el criteri de la centralització. La reforma educativa moderada dels anys quaranta va ser completada amb la Llei d’Instrucció Pública de Claudio Moyano de 1857 que marcaria la línea a seguir per l’ensenyament durant el proper segle. Les importants reformes educatives realitzades en el regnat d’Isabel II van ser durament contestades pels liberals més radicals i pels conservadors ultracatólics.

Per als liberals radicals el nou sistema educatiu sota el rígid control de l’Estat significava una limitació per a la llibertat de pensament, mentre que pels ultracatòlics suposava la secularització d’un país essencialment catòlic. La doctrina krausista va introduir-se a Espanya en els primers anys del regnat d’Isabel II procedent d’Alemanya. Sanz del Río va ser becat pel ministre de Governació durant la regència d’Espartero perquè entrés en contacte amb les principals escoles de coneixement d’Alemanya i traslladés a Espanya el que hagués aprés.

krause.jpg

Karl Christian Friedrich Krause

La intenció dels liberals era trencar amb el monopoli que en el terreny intel·lectual i educatiu havien format els moderats. Sanz del Río va ser captat a Alemanya per les idees de Carlos Federico Krause i va difondre els seus plantejaments a la seva tornada a Espanya. La filosofia de Krause estava basada en els valors ètics més enllà dels teòrics. Es tractava d’aconseguir la realització del jo mitjançant l’autodeterminació de la voluntat que seria l’única font de moralitat. Krause va ser un filòsof alemany deixeble de Kant que basava el seu pensament en la pedagogia, l’ètica i la política.

El krausisme entrava en contradicció amb la concepció dogmàtica de les relacions de l’home amb Déu imposada mitjançant els manaments. La doctrina krausista no negava a Déu, però concebia un deisme gairebé panteista i no es mostrava d’acord amb les religions positives. El krausisme va tenir una bona acollida a Espanya entre un grup d’intel·lectuals que van dedicar-se a difondre un nou esperit a la vida espanyola perquè aquesta perdés els vicis endèmics i la seva tendència a paralitzar-se per motius de tradició secular. La seva intenció era contribuir a la humanització del país seguint el sentit de la humanitat de Krause. Això, a més del descontentament que hi havia en alguns sectors del progressisme, va contribuir a la creació del Partit Demòcrata.

El fet de que el krausisme apropés el país a Europa des d’una posició laica va fer que fos perseguit per l’Església catòlica. La repressió eclesial farà que els krausistes acabin expulsats de la universitat per a retornar en el Sexenni. La prohibició de l’ensenyament de doctrines contràries al catolicisme oficial en la Restauració farà que tornin a abandonar la universitat.

El seu sistema de valors es basava en la creença en la bondat de la persona humana. Això connectava amb les idees de concòrdia de classes, el cooperativisme i el mutualisme. Els pensadors krausistes també estaran lligats a corrents filosòfics orientals, entroncarien amb Plató i els corrents espirituals. Amb la introducció de la Restauració entrarà a Espanya el pensament positivista que entroncarà amb el krausisme.

En el terreny on més influència va tenir el krausisme va ser en el camp de l’educació gràcies a les aportacions de Giner de los Ríos, un dels principals deixebles de Sanz del Río, que, a través de la Institución Libre de Enseñanza, va intentar portar a terme d’una forma pràctica el que havia aprés del seu mestre, renovant els mètodes d’ensenyament vigents fins aquell moment.

Davant de la difusió de la doctrina krausista, el catolicisme tradicional va tractar d’adaptar-se a la nova realitat social i política del seu temps mitjançant les figures de Donoso Cortés i Jaume Balmes.

Cal destacar la creació de la Institución Libre de Enseñanza el 1876 com a alternativa a l’ensenyament controlat per l’Església i les forces conservadores integrades en el sistema. La Institución Libre va convertir-se en una institució gairebé revolucionària. La Institución Libre va oposar-se a la memorització repetitiva i a l’acrítica submissió a l’autoritat. Des de la Institución Libre es va propagar l’estudi de les ciències naturals i es va fomentar l’amor per la natura i el desenvolupament espontani de les facultats de cada nen. Va ser un instrument fonamental per fomentar un pensament crític que donarà lloc a les noves generacions de polítics progressistes.

El krausisme serà la base intel·lectual dels principals sectors reformistes del liberalisme, el republicanisme i el socialisme. La seva intenció serà modernitzar Espanya des del reformisme. La paraula clau per entendre el krausisme és el reformisme. Destacaran especialment els socialistes reformistes Julián Besteiro i Fernández de los Ríos. Aquestes posicions faran que Besteiro s’enfrontés amb el sector més marxista del PSOE liderat per Largo Caballero. Tant Besteiro com De los Ríos van tenir una gran influència des de la universitat en els moments en que van poder exercir com a professors. Fins i tot Pablo Iglesias, el fundador del PSOE, havia assistit a cursos d’educació dels krausistes.

Els primers krausistes van donar suport al Partit Demòcrata perquè demanaven llibertat religiosa, política, intel·lectual, etc. Econòmicament, demanaven una política intervencionista moderada amb el rebuig dels privilegis, els monopolis, l’arbitrarietat del poder i la violència estatal. A la dècada dels seixanta va viure’s un auge de la importància social de la “qüestió universitària”. Aquesta qüestió va desembocar en els fets de la Noche de San Daniel com a resultat dels debats oberts pels neoescolàstics, amb Ortí y Lara com a cap, contra la presència a la universitat d’homes com Sanz del Río, Fernández de Castro o F. de Paula Canalejas.

Els krausistes van ser acusats de panteistes i corruptors de la joventut universitària en el moment d’esplendor apassionat que segueix a la publicació de l’encíclica Quanta Cura i el seu epíleg condemnatori titulat Sillabus, potenciat a més en els mitjans espanyols amb la inclusió per part de l’Església en el Índice de llibres prohibits de l’obra de Krause “El Ideal de La Humanidad”.

giner de los rios.jpg

Francisco Giner de los Ríos

A aquesta situació, cal afegir, el moment catastròfic de la Hisenda, la queixa per la venta de béns del patrimoni nacional, la crítica de Castelar contra el control de l’ensenyament i, contra la reina, el debat de premsa… etc. La batalla de paraules en els mitjans universitaris, a les tertúlies i a les redaccions d’alguns diaris creix quan l’any 1865 Ortí y Lara publica les seves Lecciones sobre el krausismo, titllant les seves doctrines d’heterodoxes des del punt de vista religiós; i la discussió pren transcendència política amb els esdeveniments de 1865 i la destitució de Castelar, militant del partit demòcrata, seguida de la dimissió de joves ajudants, relacionats amb el krausisme, Morayta, Fernández Ferraz i Salmerón. A partir de llavors, en van enfrontar dos sector polítics oposats, representats i localitzats en dos institucions, el Govern i la Universitat, que van desembocar en hostilitats fins la violència sagnant de la nit del 10 d’abril.

Davant la ferma convicció del govern què en la universitat es pervertia a la joventut, una Reial Ordre sobre l’ensenyament (27 d’octubre de 1864), responia a les protestes i amenaces dels neocatòlics i de l’Església contra les idees i doctrines pernicioses difoses per alguns professors a les aules. Aquest, recomanava la formació moral dels alumnes amb repassos setmanals de doctrina i moral cristiana. A més, insistia què els preceptes que havien de tenir-se en compte, públicament i privada, eren la “Religió Catòlica Apostòlica i Romana , única i exclusiva en tot el territori espanyol”, la “Monarquia hereditària” i el “Govern Monàrquic Constitucional”; i tot això, a més, d’acord amb el jurament vinculant que ha de fer tot catedràtic en el moment d’acceptar la seva funció, tant en públic com en privat.

Les conseqüències no es van fer esperar, donat que la circular estava en contradicció legal i política amb els drets constitucionals dels ciutadans i, podia ser denunciada contra la llibertat de la ciència. Així, es va iniciar el curs 1864-1865, amb la polèmica crescuda i amb una sèrie d’articles publicats per Castelar i Salmerón, culpant als neocatòlics de les protestes i de les denúncies que havien conduït a la Circular de Foment.

Des d’aquest primer enfrontament només teòrico-doctrinal, es desencadenà un estat de violència que tenia com un dels factors precipitants la crisi hisendística de l’Estat i la decisió governamental què fossin cedits al poble part del béns pertanyents al patrimoni de la Corona, com un manera d’obviar o reduir el dèficit de l’Erari Públic. Com a resposta, Castelar va publicar uns articles en els quals interpretava la cessió reial com un bon negoci per a la reina. Llavors, el govern va ordenar el segrest del diari al qual els publicà i el processament de l’autor.

Davant la negativa del Consell d’Instrucció Pública de facilitar al ministre l’expulsió de Castelar de la seva càtedra i la similar resposta del rector Montalbán, quan el ministre el va voler obligar a reunir el Consell Universitari, el rector va ser destituït i nomenat en el seu lloc el Marqués de Zafra. La resposta de l’alumnat va ser anunciar una serenata, com a símbol d’adhesió al rector cessat. Amb la presa de possessió del nou rector, el dilluns dia 10, els estudiants van provocar aldarulls, el control dels quals va ser impossible i, va generar, des de l’inici de la nit en un enfrontament brutal entre la guàrdia civil, tropes i estudiants, que finalitzà amb nou morts i més d’un centenar de ferits. Fet que va comportar una forta impopularitat per al govern.

Les repercussions varen ser tan importants, tant a la Cort, centre neuràlgic de la política, com a tot el país, que durant la primera va estar tothom pendent dels problemes plantejats, sorgits o derivats d’aquella nit. La radicalització de postures als sectors oficials i a l’oposició va accentuar la crisi política, i va col·laborar a un canvi de govern, al juny de 1865, que portà a la presidència del Consell al general O’Donnell. Però, la repercussió política va anar més enllà d’aquesta esmentada nit d’abril.

Personatges destacats influïts pel krausisme van ser Jaime Vera, un dels cofundadors del PSOE i Rodolfo Llopis, el qual va arribar a ser president de la República a l’any 46, a l’exili, i suposà un enllaç entre el PSOE i l’ILE. Pel que respecta a Azcárate, va ser president de l’Institut de Reformes Socials, dedicades a les problemàtiques del moviment obrer. Va estar molt en contacte amb els medis socialistes tot i que va estar dins del republicanisme. En l’àmbit republicà destaquen personatges com Salmerón (deixeble de Sanz del Río), Pi i Margall, Azaña i Ortega i Gasset, entre d’altres.

Els primers krausistes es van englobar al partit Democràtic i hi dipositaren els seus fonaments. Aquest partit demanava llibertats que no existien a Espanya: llibertat religiosa, de consciència, política, intel·lectual, social, de premsa… Pel que respecta a les llibertats econòmiques, aquestes no eren desitjades, en contraposició al seu desig i demanda d’un intervencionisme de l’Estat moderat per tal d’incidir als aspectes econòmics que mancaven a la societat. S’ha d’afegir que l’Estat també havia de prendre una postura en l’àmbit educatiu i de la instrucció. Tota reforma de modernització havia de passar per l’educació del poble.

Els integrants de l’esmentat partit també rebutjaven el privilegi nobiliari, els monopolis, l’arbitrarietat del poder, la influència monopolística de l’Església i la violència. La generació d’Antonio Machado està molt influenciada pel krausisme, però el krausista per excel·lència serà Azcárate. Cal destacar que l’any 1912 es va crear el Partit Reformista, on es van afiliar molts krausistes.

El republicanisme en els anys de la Restauració borbònica

divendres, 28/01/2011

Després del fracàs de l’experiència de la Primera República, el republicanisme va haver de plantar cara al desencís d’una part dels seus seguidors i a la repressió exercida des del govern que marginaria el republicanisme del nou sistema polític tot i ser una força amb un important suport popular. A més, els republicans van arribar al període de la Restauració fortament dividits en diverses tendències polítiques i van patir una continuada reorganització de les seves forces, fets que van restar eficàcia i suport electoral al seu programa polític tot i que els republicans tenien una clara voluntat d’inserció en el sistema parlamentari.

L’adaptació més ràpida a les noves condicions de la vida política restauracionista la va protagonitzar el vell dirigent republicà Emilio Castelar, el qual va evolucionar cap a postures cada cop més moderades i va crear el Partit Republicà Possibilista, que acceptava el joc polític de la Restauració i participaria de la vida parlamentària de forma simbòlica. El seu principal referent exterior el trobem entre els oportunistes francesos. Així, Castelar va ser elegit diputat per Barcelona el 1876, a la vegada que s’iniciava la participació del partit en el govern de municipis i diputacions, una participació sempre minoritària.

Emilio_Castelar.jpg

Emilio Castelar

El possibilisme es convertiria en un pont entre el món popular i la cúpula política. D’aquesta manera, el partit va ser un interlocutor vàlid entre el govern i els obrers quan es produïen conflictes. Així, tot i la seva moderació, els possibilistes establiran lligams amb el moviment obrer més reformista. Ruiz Zorrilla intentarà aprofitar les concessions mínimes que oferia el sistema restauracionista per a defensar el republicanisme des de la moderació. Finalment, però, el 1888, el partit acabaria fusionant-se amb el Partit Liberal després d’haver realitzat una política d’apropament polític cap a ell.

El cas contrari a la política possibilista de Castelar el trobem en el polític progressista Manuel Ruiz Zorrilla, el qual va virar cap a un republicanisme radical que no descartava les accions violentes contra el sistema monàrquic. Ruiz Zorrilla va fundar el Partit Republicà Progressista, que va arribar a tenir certa influència en alguns cercles militars i va protagonitzar alguns intents frustrats d’insurrecció contra el règim restauracionista (el més rellevant dels quals va ser el del general Villacampa de 1886). El seu fracàs, però, va cloure definitivament el cicle insurreccional republicà.

Ruiz Zorrilla.png

Manuel Ruiz Zorrilla

El fracàs dels republicans progressistes va portar molts dels seus membres a incorporar-se al Partit Republicà Centrista de Nicolás Salmerón, partit que pretenia convertir-se en un pal de paller de les diverses sensibilitats del republicanisme de finals de segle.

Francisco_Pi_y_Margall.jpg

Francesc Pi i Margall

A Catalunya, la principal força republicana dels anys de la Restauració va ser novament el Partit Republicà Federal de Francesc Pi i Margall, formació que en els primers anys del nou sistema polític va practicar el retraïment electoral mentre patia diverses divisions internes i escissions com la protagonitzada per Valentí Almirall (Centre Català). A partir del congrés de 1883 i de l’ascens de Josep Maria Ribot a la direcció del partit el federalisme es va dotar d’un nou programa i va rebre un nou impuls. Exclòs del sistema del torn de partits que van establir conservadors i liberals, aquest partit serà el que mantindrà un major contacte amb el món obrer des d’una postura reformista.

Aquesta formació s’adheriria a la II Internacional i defensaria els interessos de la pagesia, a la vegada que defensava la nacionalització dels serveis públics de l’Estat (mines, ferrocarrils, etc). el federalisme va construir una simbologia pròpia amb himne (La Marsellesa), dates de referència com l’11 de febrer, el 14 de juliol o la commemoració de la Comuna de París i la referència a personatges com Garibaldi, Marat, Robespierre o Jefferson. El seu punt de trobada i transmissió de les idees eren els ateneus. Mantindran contacte amb el lliurepensament, la maçoneria i els corrents espirituals i tindran una gran capacitat per a la mobilització de les masses obreres. La tendència localista del federalisme, però, va dividir novament el partit i el va abocar al fracàs.

Les reformes liberals, en especial la introducció del sufragi universal, van estimular la formació de coalicions com la Unió Republicana, que aplegava les diverses tendències republicanes, amb l’excepció dels possibilistes, per a superar les limitacions del sistema. Així, el 1886, es configuraria la primera coalició electoral republicana a les Corts que va acabar en un fracàs. Posteriorment, el 1891, a les Corts es produiria la unió de les formacions republicanes que desembocaria en la coalició electoral de 1893 que va suposar un triomf polític i un èxit a les grans ciutats amb el resultat de 45 diputats al parlament, constituint per primera vegada una important minoria republicana a les Corts. La coalició va repetir el 1896, però no va poder assolir l’èxit anterior.

Tot i que les diferents aliances electorals van permetre que, puntualment, els republicanistes augmentessin la seva representació parlamentària, el creixement del socialisme suposaria una important fuga de vots republicans, a la vegada que la influència de l’internacionalisme anarquista entre la classe obrera va conduir una part de les seves antigues bases socials cap a l’abstencionisme polític. I a Catalunya els republicans també patirien una important fuga de vots que nodririen els nous moviments de caràcter catalanista que s’estaven articulant en aquest període.

Salmeron.jpg

Nicolás Salmerón

Arribats al segle XX, el republicanisme va constituir, juntament amb el catalanisme polític, la principal força d’oposició al sistema de la Restauració. A això va contribuir la consolidació de la Unió Republicana liderada per Nicolás Salmerón, fet que va permetre al republicanisme esdevenir una minoria parlamentària rellevant. En aquests mateixos anys, a Barcelona emergia el republicanisme liderat per Alejandro Lerroux, amb força influència entre les classes populars gràcies al seu caràcter demagògic, anticatalanista i anticlerical, fet que li va permetre aconseguir èxits electorals notables en les eleccions de 1903 i 1905.

Alejandro_Lerroux.jpg

Alejandro Lerroux

Amb l’objectiu de voler ampliar el seu camp d’acció, el 1907, la Unió Republicana va integrar-se en la coalició catalanista de Solidaritat Catalana, el que va fer que Salmerón sortís elegit diputat per Barcelona. Aquest apropament al catalanisme, però, va ser rebutjat per una part del partit encapçalada per Vicente Blasco Ibáñez a València i Lerroux a Barcelona. Com a conseqüència, Lerroux acabaria separant-se de la Unió Republicana per fundar el Partit Radical el 1908.

La Restauració borbònica: el pacte religiós Església-Estat i el reformisme catòlic

dijous, 27/01/2011

Com és habitual a Espanya, la qüestió religiosa va ser una de les principals fonts de polèmica i conflicte en la transició de la República cap al sistema de la Restauració. La definició del règim de tolerància religiosa (article 11é de la Constitució de 1876) va provocar un ampli debat que va finalitzar amb un acord amb la Santa Seu i un enfrontament del catolicisme més reaccionari amb el règim canovista. El pes de l’Església a l’Espanya contemporània es basava en una sèrie de privilegis heretats des del període medieval i que amb l’avenç del liberalisme s’havien posat en dubte suposant una pèrdua de poder per polític i econòmic a l’estament eclesiàstic (desamortitzacions).

Segons el Concordat de 1851, l’Església va acceptar les desamortitzacions liberals realitzades a la primera meitat del segle XIX a canvi de que l’Estat es comprometés a realitzar una dot al culte catòlic i al clergat, a assegurar la unitat religiosa, a donar una inspiració religiosa a l’ensenyament i a respectar els béns eclesiàstics. L’existència d’aquest Concordat marcarà les relacions Església-Estat i les discussions a l’hora de promulgar la nova Constitució. La instauració del sistema de la Restauració significava la necessitat de realitzar un nou pacte religiós per estabilitzar el sistema amb el suport d’una institució que assegurés l’ordre social i polític.

Demandes principals de l’Església:

  • Confessionalitat de l’Estat.
  • Caràcter inqüestionable de l’Estat catòlic i l’ensenyament.
  • Finançament de l’Església.

A canvi l’Església ofereix a l’Estat:

  • El reconeixement del règim.
  • Suport a la política d’ordre del sistema.

La tolerància religiosa reconeguda a la Constitució van ser restringides per a tranquil·litzar a la jerarquia catòlica espanyola i guanyar el seu suport. Tot i les protestes inicials per “l’article de la tolerància” a la Constitució, les relacions entre Església i Estat van ser fluides i basades en el pragmatisme. Així, es pot constatar un pacte entre l’Església i la burgesia espanyola. El Vaticà va decantar-se per la via alfonsina en detriment de la via carlista.

Les instàncies estatals van esforçar-se en instrumentalitzar en el seu benefici la funció estabilitzadora i legitimadora que va jugar l’Església. El marc legal en que va moure’s l’Església durant la legislació resulta força ambigu perquè el Concordat de 1851 seguia vigent, però la Constitució marcava una certa tolerància religiosa.

Evolució del nombre de convents a l’Espanya de la Restauració*:

  • 1868 → 900 convents (16.000 religiosos).
  • 1902 → 3.015 convents (50.000 religiosos).

*Espanya va rebre milers de religiosos exiliats de la França republicana i laica.

Escoles religioses a Espanya:

  • 1870 → 2.500.
  • 1900 → 6.000.

El pacte Església-Estat no va aconseguir-se fàcilment. El règim va haver d’acceptar el reconeixement del matrimoni canònic i la supressió del valor del matrimoni civil. Finalment. l’Estat va arribar a un acord amb la Santa Seu en el que es reconeixia la potestat de l’Estat per regular els efectes civils del matrimoni. El Vaticà necessitava un suport com Espanya després de trencar relacions amb la Itàlia unificada i per al sistema canovista això va suposar una autèntica benedicció.

Polèmica i clau per entendre el pacte Església-Estat va ser l’aprovació d’una Llei d’Instrucció Pública que ja el 1878 va haver d’ajornar-se per la pressió exercida per l’Església i la Santa Seu. Els bisbes impugnaven l’obligatorietat de l’ensenyament primari perquè suposava la pèrdua del monopoli de la docència i entenien que no es garantia l’ortodòxia doctrinal.

És significativa una circular del Ministre d’Educació, Orovio, dirigida als directors de universitat en la qual donava ordres de controlar que no s’ensenyés res que fos contradictori amb el “dogma catòlico” i la “sana moral”. D’aquesta manera es prohibia que es contradigués la religió catòlica, i de pas la monarquia constitucional i el règim polític del país perquè podia conduir a “funestas faltas sociales” (sic).

Després d’aquest gest, l’arribada d’Alejandro Pidal y Mon al Ministeri de Foment va servir per a portar endavant els criteris catòlics. L’ensenyament privat religiós va anar creixent en importància gràcies a les mesures que va aprovar Mon des del seu ministeri. Pidal procedia de la Unión Catòlica que representava al Neocatolicisme i aglutinava el descontentament polític.

El pontificat de Lleó XIII (1878-1903) va suposar una certa obertura del Vaticà cap al liberalisme enfront dels sectors més integristes de l’Església als quals va desqualificar a l’Encíclica Cum Multa de 1882 per, posteriorment, donar suport al sindicalisme catòlic a l’Encíclica Rerum Novarum (1891).

L’objectiu dels governs conservadors i liberals va ser aconseguir per part de l’Església catòlica jeràrquica la benevolència que els permetés contrarestar la intransigència dels catòlics a un règim liberal (“el liberalismo es pecado” havien arribat a dir). Així, a través de la relació de solidaritat i comprensió amb el Vaticà, es va desqualificar als més intransigents i es va guanyar un suport ideològic importantíssim per la gran influència social que tenia i tindrà l’Església a Espanya com a poder legitimador i estabilitzador dels règims polítics conservadors davant les teòriques amenaces revolucionàries.

La Restauració borbònica: el pacte militar entre l’Exèrcit i l’Estat

dimecres, 26/01/2011

L’exèrcit va constituir un dels grans pilars del sistema de la Restauració tot i que va quedar subordinat al poder civil mitjançant una reial ordre de 1875 que establia que la seva missió era exclusivament la defensa de l’Estat i la independència del país. Com a contrapartida, mitjançant la seva relació privilegiada amb la Corona, s’atorgava als militars una certa autonomia per als seus afers interns i es proveïa l’exèrcit d’un pressupost elevat. A més, els ministres de la Guerra acostumaven ser generals.

D’aquesta manera, els militars van jugar un important paper en tots els àmbits de la vida política del país i de l’administració pública. Els Capitans Generals van ser nomenats senadors vitalicis; els pressupostos militars i la política de personal eren competències exclusives dels militars. L’exèrcit només estava subordinat a la figura del rei que es convertia en un “rei soldat”. L’exèrcit va aconseguir formes autònomes de poder polític arribant a convertir-se amb el temps en un poder quasi independent dins de l’aparell estatal.

D’aquesta manera, el torn pacífic va eliminar del panorama polític restauracionista els continus pronunciaments militars i el protagonisme de l’exèrcit en la vida política espanyola que havia caracteritzat el segle XIX. Aquest pacte entre l’exèrcit i l’Estat va ser un pacte no escrit pel qual l’exèrcit deixava de banda la seva intervenció constant en la vida política del país. A partir de la integració dels militars ja no hi hauria cops d’Estat que desestabilitzessin el sistema, l’exèrcit es retirava a les casernes a canvi de l’autonomia militar concedida pel poder civil.

Les reformes militars. L’exèrcit requeria de la necessitat de realitzar una sèrie de reformes de caràcter urgent perquè es trobava força endarrerit i la seva jerarquia de comandaments presentava una important macrocefàlia. El 1884 hi havia 27.000 caps i oficials per tan sols 90.000 soldats. A més, el cos de soldats estava format per membres de les classes socials més baixes. Entre 1890 i 1912, per la quantitat de 1.500 pessetes (2.000 a Canàries), els que podien pagar tenien l’exempció del servei militar. Al voltant del 50% dels soldats enviats a fer el servei militar a les colònies van morir, les tropes estaven mal dotades i el pressupost militar no permetia pagar els sous. Davant d’aquesta situació, van produir-se tres intents de reforma de l’exèrcit que van acabar frustrats.

Intents de reforma militar:

1. Arsenio Martínez Campos (Ministre de la Guerra entre 1879 i 1882). Va crear la Academia General Militar.

Arsenio_Martinez_Campos.jpg

Arsenio Martínez Campos

2. General Manuel Cassola (Ministre de la Guerra). El 1887 va intentar un ambiciós projecte de reforma que va ser frustrat després d’amplis debats polítics i fortes resistències dels propis militars. Després del fracàs de la seva reforma militar i amb motiu de la manca de recolzament en el si del propi govern, Cassola va dimitir.

La seva proposta hagués suposat la introducció de:

  • Servei Militar Obligatori (per tothom).
  • Creació del Servei d’Estat Major.
  • Supressió de la dualitat dels cossos militars.
Cassola.jpg

Manuel Cassola Fernández

3. José López Domínguez (1892-1895). Va suprimir l’Acadèmia General Militar i va crear noves regions militars per optimitzar els cossos de l’exèrcit. Les seves van ser reformes d’abast limitat que no van servir per a modernitzar realment l’exèrcit. No seria fins a partir de 1912 quan s’acabés amb el sistema d’excepció del servei militar mitjançant una quota de pagament. Tot i això, a la pràctica, continuarien funcionant mitjançant les substitucions (pobres per rics).

lopez dominguez.jpg

José López Domínguez

La Restauració borbònica: el Partit Liberal i les seves etapes de govern

dimarts, 25/01/2011

El projecte bipartidista organitzat per Cánovas necessitava de l’existència d’un altre partit polític de caràcter més progressista que representés l’esquerra dinàstica del país. Així, seria el propi Cánovas qui proposés a Práxedes Mateo Sagasta la formació del Partido Liberal-Fusionista, que més endavant seria conegut com a Partit Liberal. Seria el 1880 quan el partit va néixer com a resultat de la fusió de diversos grups liberals unionistes, progressistes i demòcrates.

El partit va reivindicar la “sincera realització del sistema representatiu”, va situar a la monarquia al capdavant del “desenvolupament progressista” del poble i va prometre una dura oposició als conservadors. Als grups liberals inicialment els va ser difícil l’adaptació al sistema polític de la Restauració, però la seva integració en el sistema va permetre evitar una coalició entre els liberals d’esquerra i els republicans que hauria estat perillosa per al sistema. La capacitat política de Sagasta (el “viejo pastor”) va ser capaç d’integrar a molts sectors liberals en el partit.

Práxedes_Mateo_Sagasta.jpg

Práxedes Mateo Sagasta

Si el partit no va arribar al poder fins 1881 va ser perquè va trigar més en configurar-se i a trobar un líder sòlid del que havien trigat els conservadors. La possibilitat d’accedir al poder obligava als liberals a configurar un partit ampli que fins 1880 no va estar completament definit i amb unes bases suficientment sòlides per accedir al govern. Fins i tot el 1880 encara era un partit heterogeni i poc cohesionat, segons Cánovas, però aquesta heterogeneïtat era una garantia de que es respectarien les bases constitucionals i de que s’evitarien temptatives revolucionàries. La base social del Partit Liberal la constituïen principalment la burgesia comercial i industrial. A més, van comptar amb el recolzament dels militars en el Parlament.

Durant 1880, Alfons XII va rebre nombroses pressions perquè encarregués als liberals la formació del govern. Això va succeir el 1881, després de que el propi Cánovas dimitís. Ara el monarca encarregaria a Sagasta la formació del nou govern en el primer exercici pacífic del torn de partits. Es tractava d’una operació sense grans riscos i controlada pel propi Cánovas que posava fi a l’exclusivisme dels conservadors, complia un dels principis bàsics del nou règim, garantia la consolidació del mateix i suposava el final de la transició política. Els liberals dominaran la dècada dels vuitanta aplicant una sèrie de reformes polítiques al sistema en les seves etapes de govern, especialment durant l’anomenat Parlamento Largo de Sagasta (1885-1890).

Izquierda Dinástica. Sector que s’integrarà al Partit Liberal el 1885 conformat per membres del Partido Monárquico Democrático, els Radicals, els Progressistes i els Republicans. La Izquierda Dinástica aspirava a desfer-se de Sagasta i construir un “autèntic” partit liberal. Van realitzar constants pressions a Sagasta perquè el seu govern s’escorés cap a l’esquerra més conservadora. El cap visible de la Izquierda Dinástica va ser Moret que abandonava així el republicanisme. Demanaven la restauració de la Constitució de 1869, a la qual van renunciar al unir-se al Partit Liberal a canvi d’aconseguir una sèrie de reformes com el sufragi universal o canvis en el camp judicial.

Segismundo Moret.png

Segismundo Moret, líder de la Izquierda Dinástica. Durant la Restauració va ocupar carteres ministerials en diverses ocasions i, el 1883, va crear la Comissió de Reformes Socials

Les reformes dels liberals. El govern de Sagasta va prendre una actitud reformista que es va manifestar en els projectes educatius, judicials i econòmics que va intentar portar a la pràctica. Així, va ampliar-se el marc de la llibertat d’expressió, la llibertat de càtedra va possibilitar el retorn dels professors kraussistes a les aules i es van donar llibertats que van permetre als republicans realitzar propaganda pública.

Reformes liberals:

  • Reformes financeres de Camacho (1881-82).
  • Intent de reforma militar.
  • Llei provincial (1882).
  • Llibertat d’impremta (1883).
  • Llei d’associacions (1887).
  • Creació del Tribunal Suprem de Justícia (1888).
  • Instauració del sufragi universal (1889).
  • Implantació dels jurats populars.

El govern dels liberals va estabilitzar el règim ocupant un espai alternatiu al conservadorisme i aplicant un contingut legislatiu, jurídic i institucional que estava heretat de la Constitució de 1869. Així, amb la introducció del sufragi universal, la llei del jurat o la llei d’associacions, va completar-se la institucionalització del règim liberal parlamentari i es va atraure a l’esquerra republicana de caràcter possibilista. El cens electoral es va ampliar de 800.000 persones a prop de 5.000.000 al donar el vot als majors de vint-i-cinc anys, tot i que l’ampliació del sufragi va quedar desvirtuada amb la continuïtat dels vells mecanismes de frau i de corrupció electoral que van fer impossible una veritable democratització del sistema.

La Restauració borbònica: el Partit Conservador i les seves etapes de govern

dilluns, 24/01/2011

Durant els anys de la Primera República, Antonio Cánovas del Castillo va aglutinar al seu voltant als sectors conservadors que aspiraven a la restauració de la monarquia dels Borbons. Aquests sectors van fundar el Partit Liberal-Conservador que tenia la seva base social en l’aristocràcia madrilenya, la noblesa terratinent i certs sectors de la burgesia. El partit acabaria sent conegut simplement com a Partit Conservador i seria un dels pilars del sistema de la Restauració.

canovas2.gif

Antonio Cánovas del Castillo

Per a desenvolupar el seu projecte, Cánovas va haver de maniobrar a dreta i esquerra fins que va decantar-se cap al conservadorisme per atreure’l cap al seu projecte amb mesures com el control de la premsa i l’ordre públic, la recuperació de la posició de l’Església o l’expulsió de la universitat dels professors kraussistes. Així, Cánovas va integrar en el partit a sectors de la Unió Liberal (Silvela), el Partit Alfonsí i a alguns dels sectors catòlics (Unió Liberal de Pidal) i del moderantisme més reaccionari del país, restant al marge només els carlins i els integristes.

El Partit Conservador va ser l’organització política més important de l’etapa de la Restauració. El partit va treballar a favor de la consolidació de la monarquia, de la reorganització institucional de l’aparell interior de l’Estat i de la defensa dels interessos de les capes acomodades i il·lustrades. Així, va ser Cánovas del Castillo qui va formar els primers governs del període després d’acreditar un important recolzament electoral. Entre 1875 i 1881 el conservadors governarien de forma ininterrompuda.

Durant la transició cap a la configuració definitiva del règim, Cánovas va governar amb un règim d’excepció que va prolongar-se més enllà de l’aprovació de la Constitució de 1876. El final de la dictadura canovista va produir-se el gener de 1877 quan va aprovar un decret que exculpava i justificava tota la política repressiva que s’havia realitzat. A partir d’aquest moment es recuperarien les llibertats sota restriccions.

canovas y sagasta caricatura.jpgAixí, per exemple, la llibertat d’impremta estava sotmesa a l’autorització del govern per a l’aparició de noves publicacions, a un pagament previ, i al respecte a la religió, al rei, a la propietat, a la família, a l’ordre públic i a l’exèrcit. La Guardia Civil era l’instrument que feien servir els governs conservadors per imposar l’ordre. Hi haurà poques diferències entre conservadors i liberals en aquest sentit: tots dos van deixar en mans de l’exèrcit i la Guardia Civil la defensa de l’ordre públic ja que mancava un aparell policial específic.

La política econòmica dels conservadors va tractar de posar ordre en la qüestió de la deute públic que no havia deixat de créixer en el Sexenni i els primers anys de la Restauració com a conseqüència de les despeses derivades la guerra carlina. Organitzar el pressupost i sanejar el deute van ser els seus principals objectius. La política contra el dèficit públic obligava a equilibrar el pressupost, fet que va suposar un increment dels ingressos per la via fiscal ja que era impossible reduir les despeses de l’Estat.

La política exterior dels conservadors va ser de “recogimiento”, així s’evitava tant l’aïllament com el compromís. Cánovas va fer tot el que va poder per a dotar el país de relacions exteriors, però sense comprometre el seu futur i la seva independència signant aliances que poguessin suposar una intervenció per a la que Espanya no estava preparada per la seva manca d’exèrcit i marina.

Cánovas va mantenir-se al poder tot el temps que va considerar necessari per a consolidar el seu règim. Tret de dues breus cessions de la presidència a Jovellar (1875) i Martínez Campos (1879) causades per motius tàctics, Cánovas no va cedir el poder fins que no va creure que els liberals estaven suficientment preparats per accedir al govern. Aleshores va dimitir i va mantenir-se a l’oposició (1881-84).

El gener de 1884, els conservadors van retornar al poder, però la prematura mort d’Alfons XII a causa d’una tuberculosi va fer que aquell mateix any dimitís i, després de signar el Pacte del Pardo, Sagasta retornés a la presidència del govern. Amb el sistema de torn de partits, Cánovas va aconseguir ofegar qualsevol intent d’aparició d’una tercera força política com a alternativa real. El lideratge de Cánovas dins del Partit Conservador només seria qüestionat per Romero Robledo i per Silvela.

Francisco Romero Robledo va ser el maquinador del caciquisme electoral des del govern. Va intentar formar el Partit Reformista per ocupar part de l’espai polític conservador i posar en dubte el lideratge de Cánovas, però va fracassar i va acabar retornant al Partit Conservador provocant el rebuig de Silvela. El 1890, quan Cánovas va retornar al govern, va incloure a Silvela com a ministre de la governació i va recuperar a Romero com a home fort del Partit Conservador. Romero Robledo va ser acusat d’encobrir els negocis bruts de l’Ajuntament de Madrid i això va provocar les crítiques més fortes de Silvela que va provocar la caiguda del govern el 1892. Aquest fet va suposar el trencament definitiu de Silvela amb Cánovas.

Francisco_Romero_Robledo.jpg

Francisco Romero Robledo

Francisco Silvela és considerat com el primer regeneracionista. No creia en el torn de partits manipulat mitjançant el caciquisme i va encapçalar un corrent dissident en el si del propi Partit Conservador perquè considerava que el sistema oligàrquic restauracionista deixava exclosos a molts sectors socials –l’abstencionisme electoral va arribar en ocasions al 80%–. Silvela demanava una reforma del govern municipal com a base del seu programa regeneracionista per trencar la xarxa caciquil des dels ajuntaments en un model de reforma des de dalt. La demanda de realitzar unes eleccions lliures el 1890 va provocar un fort enfrontament amb Cánovas.

Francisco_Silvela.JPG

Francisco Silvela

El 1891, Silvela va dimitir com a ministre pel retorn de Romero Robledo al partit. Aquest fet va portar-lo a crear els seus propis òrgans de premsa. Tot i les crítiques de Silvela, quan el 1895 Cánovas retornava a la presidència del govern, Romero Robledo va entrar al govern ignorant les crítiques per corrupció. El 1899, després de la pèrdua de les colònies, la crisi interna que patia el país va portar Silvela a formar un breu govern de concentració nacional que prendria un caràcter regeneracionista.