Entrades amb l'etiqueta ‘Restauració borbònica’

L’impacte de la crisi de 1898 a Catalunya: del polaviejisme al tancament de caixes

dimecres, 16/02/2011

El “Desastre de 1898” va tenir un abast econòmic i militar arreu l’Estat, però a Catalunya va comportar també una sèrie de canvis polítics específics que van significar l’eclosió definitiva del catalanisme en la vida política espanyola. Així, després de la desfeta, l’opinió pública, les corporacions oficials, la premsa, els partits i la majoria d’organitzacions catalanes estaven expectants. Arribava el moment del catalanisme enfront de l’oligarquia dinàstica, i aquest comptava amb uns líders consolidats, un cos doctrinari amb suficient entitat i una notable mobilització social.

caricatura regeneracionisme.jpgAmb la pèrdua de les restes de l’imperi colonial va néixer la “generació del desastre” i l’exèrcit va veure’s devaluat per la derrota ja que l’opinió pública de forma majoritària va culpar-lo de la derrota. Espanya es quedava sense flota militar i l’exèrcit feia culpable als civils dels desastres militars. Així, amb la crisi desencadenada per la pèrdua de les colònies, a Catalunya naixerà la “generació de 1901” com a reacció al desastre. L’opció catalana serà la creació dels seus propis partits polítics.

La pèrdua de les darreres colònies de l’imperi espanyol va comportar el desprestigi definitiu dels partits dinàstics i va posar de manifest la seva ineficiència per a portar a terme una veritable regeneració de la vida política espanyola com es demanava des de molts sectors socials del país. La Guerra de Cuba i la desfeta espanyola va ser un element que va condicionar l’economia catalana i els homes del sistema, com Duran i Bas o Mañé i Flaquer, van marcar les distàncies amb el règim i van demanar l’evolució i la depuració del mateix.

El FTN va demanar novament el concert econòmic per a Catalunya. El centralisme situat com un dels causants de la desfeta colonial. Així, va acordar-se redactar un missatge a la reina regent on es parlava de la necessitat d’implantar l’autonomia administrativa “que devuelva la iniciativa y la fuerza a las grandes regiones en beneficio de la vitalidad nacional”. Des de Catalunya es considerava que era necessari transformar el sistema parlamentari ja que existia un “absolutisme” de les majories falsejades. El catalanisme demanava un sistema veritablement representatiu on tinguessin presència les forces socials i col·lectives i el sufragi fos lliure.

camilo_polavieja.jpg

Camilo Polavieja

En aquest període va sortir a la llum pública el general Polavieja que representava un propòsit de regeneracionisme. Havia estat capità general a Cuba (1889-90) i de les Filipines (1896-97) i quan va ser cessat va ser ben rebut a Catalunya per les “forces vives” del país. El general, animat per la bona rebuda, cada cop va apropar-se més als industrials. La causa autonomista va anar imposant-se poc a poc ara que, fins i tot, els sectors que tradicionalment s’hi havia oposat –burgesia industrial i polítics de Madrid com Polavieja– començaven ha estar-hi d’acord.

Ara es podien acceptar reivindicacions parcials com la Diputació única i el concert econòmic. Polavieja va contestar a aquestes demandes de la Lliga Regionalista i el FTN que en aquelles circumstàncies era impossible aplicar-les, però si que era possible realitzar el concert econòmic i crear una Diputació catalana única sempre que ell arribés a formar govern. A Madrid, Polavieja s’aliava amb el conservador Silvela –el gran regeneracionista polític espanyol– i a Catalunya, la col·laboració amb el polaviejisme es va convertir en el tema de batalla.

La divisió del catalanisme davant d’aquesta situació era un fet real i el cisma es confirmaria amb una forta polèmica entre els diaris La Renaixensa i La Veu de Catalunya. Així, des de La Veu de Catalunya s’intentava afalagar a la burgesia industrial i comercial que començava a sortir de la indiferència política, seguia un criteri catòlic ben arrelat i seguia una prudent política catalanista.

Francisco_Silvela.JPG

Francisco Silvela

El 1899, Silvela formava govern amb Polavieja com a Ministre de la Guerra i la presència de Duran i Bas, que entrava al gabinet com a Ministre de Justícia i Gràcia. El problema del govern Silvela, però, va ser la impossibilitat de realitzar grans reformes i quan van realitzar-ne alguna, aquesta va ser mal vista a Catalunya.

Un país com Espanya, que acabava de perdre les seves colònies i que es trobava en plena crisi moral i política va rebre malament la primera reforma del govern: l’anunci de més impostos. El govern Silvela per tractar d’estabilitzar l’economia espanyola, equilibrar els pressupostos, remuntar el dèficit ocasionat per la guerra amb els Estats Units, contenir els preus i revaloritzar la pesseta, va crear un nou impost d’utilitats que descansava sobre professionals i funcionaris, sobre les propietats urbanes i, sobre la indústria i el comerç, es a dir, gravava a la burgesia i les classes mitjanes. L’opinió pública, i en especial les classes mitjanes i productives, va rebre malament la proposta ja que considerava que l’única mesura que es prenia era fer-la pagar més.

Així, els gremis de Barcelona van iniciar una campanya de mítings de protesta el 1899: el “tancament de caixes”. L’enfrontament entre el govern i els gremis davant l’aprovació dels nous pressupostos va fer-se inevitable. Davant d’aquesta situació, el Foment va haver de definir-se entre els dos antagonistes, decantant-se per la protesta. D’altra banda, la premsa republicana i catalanista va animar als gremis de comerciants i botiguers a seguir amb la protesta.

La Cambra de Comerç de Barcelona va trigar a posicionar-se, però també ho va fer a favor dels gremis, participant així en els mítings de protesta on s’atacava al govern i al règim restauracionista. El govern va sortir tant tocat de la protesta ciutadana que el general Polavieja va dimitir.

robert.jpg

Bartomeu Robert

El govern va mostrar una forta intransigència davant de les protestes dels botiguers i remetia totes les solucions al conflicte a l’aprovació parlamentària. Paral·lelament, El FTN va sumar-se a les protestes amb mítings. Entre abril i juny de 1900, va organitzar-se una vaga de contribuents que incitava a la resistència contra el pagament d’impostos. Les manifestacions van ser especialment violentes a Barcelona, des d’on s’entrellaçaren les causes econòmiques amb les nacionalistes. Es va arribar a declarar l’estat de guerra.

La reacció des de baix va ser espontània. El “tancament de caixes” va produir una gran tensió que va provocar l’estat de guerra a Barcelona, les dimissions de Duran i Bas i de l’alcalde Robert. El regeneracionisme del govern va esvair-se i es retornava a la realitat: era un més dels governs caciquistes de torn. Un govern, a més, enfrontat a una societat espanyola en crisi econòmica i d’autoritat, que havia perdut la confiança en ella mateixa, i enfrontat a una Catalunya en desacord públic amb l’Espanya oficial.

Al Congrés, els diputats van debatre el conflicte obert amb els gremis i ho van fer amb un to marcadament anticatalanista que va fer que els diputats catalans defensessin el país. La vaga va fracassar i els gremis van deposar la seva actitud, però el govern Silvela havia quedat tocat.

L’autoritat militar va respondre a les protestes amb detencions i el tancament de botigues. Davant aquesta situació, va produir-se una vaga general d’una setmana de duració que va aconseguir la llibertat dels botiguers empresonats.

La negativa catalana a pagar els impostos va ser utilitzada pel catalanisme polític com a element catapultador. La majoria de grans institucions o “caixes” a Catalunya estaven dominades pels catalanistes i l’extensió del moviment a la ciutadania va permetre el desenvolupament del catalanisme.

Les conseqüències del “Desastre de 1898”: crisi moral i regeneracionisme

dimarts, 15/02/2011

Cap aconteixement va tenir unes conseqüències tan dramàtiques per a la monarquia restauracionista com la pèrdua de les darreres colònies d’Ultramar. L’emancipació de Cuba, Puerto Rico i Filipines suposava la fi de l’Imperi colonial espanyol així com d’un dels principals pilars econòmics del règim i va ser interpretada per molts autors com l’inici de l’enfonsament del sistema restauracionista.

La crisi moral. La realitat és que la derrota militar de 1898 va ser l’expressió simbòlica de la decadència espanyola i els intel·lectuals i els polítics van coincidir a senyalar que Espanya es trobava en un dels punts més baixos de la seva evolució històrica. Eren necessaris canvis polítics i morals. Tanmateix, malgrat l’envergadura de la crisi de 1898 i el seu significat simbòlic, les seves repercussions immediates van ser menors del que s’hauria pogut esperar.

caricatura regeneracionisme.jpgAixí, la crisi econòmica derivada de la pèrdua de les colònies va tenir unes conseqüències limitades i la necessitat de liquidar els deutes contrets arran de la guerra va possibilitar una reforma de la hisenda amb la finalitat d’incrementar la recaptació a través de l’increment de la pressió fiscal. I, políticament, el sistema de la Restauració va sobreviure amb una mala salut de ferro durant dues dècades més.

El gran problema que va presentar la desfeta de 1898 va ser el retorn dels soldats a Espanya i el gran efecte que va tenir en el camp intel·lectual del país. En definitiva, la crisi de 1898 va ser fonamentalment moral i ideològica i va comportar un gran impacte psicològic entre la població. La derrota va sumir la societat i la classe política espanyola en un estat de desencís i de frustració perquè va significar la destrucció del mite de l’imperi espanyol en un moment en el qual les potències europees estaven construint extensos imperis colonials a l’Àfrica i Àsia.

A més, suposava la constatació definitiva que Espanya s’havia convertit en una potència secundària en el context internacional. La premsa estrangera presentaria l’Estat espanyol com una “nació moribunda”, amb un exèrcit totalment ineficaç, un sistema polític fonamentat en la corrupció i uns polítics ineficaços. Aquesta visió decadent faria fortuna i es generalitzaria entre bona part de l’opinió pública espanyola. El missatge catastrofista va penetrar en una societat que va culpar el govern i l’exèrcit d’haver claudicat davant dels Estats Units.

El regeneracionisme. Si amb la pèrdua de les primeres colònies ja havia sorgit un moviment crític amb la situació del país, la derrota de 1898 va suposar l’esclat del regeneracionisme. En resposta a la crisi moral i ideològica de 1898, alguns intel·lectuals van presentar una visió molt crítica de la història d’Espanya i van reclamar la necessitat de “regenerar” la vida política i social del país.

La crisi moral i ideològica de 1898 també va donar lloc a la configuració d’un grup de literats i de pensadors coneguts com a Generació del 98, que van analitzar el “problema d’Espanya” en un sentit molt crític i en un to amargament pessimista. Filòsofs i escriptors com Unamuno, Azorín, Antonio Machado, Ramiro de Maetzu, Pío Baroja o Àngel Gavinet van veure a Espanya immersa en una profunda crisi que només podia solucionar-se mitjançant una regeneració del sistema, la recuperació del “veritable esperit del país” i l’acostament a Europa. Creien que la pèrdua de les darreres restes del que havia estat l’imperi espanyol havia de suposar el revulsiu per a la regeneració moral, social i cultural del país.

Davant la crisi, apareixeran moltes obres de caràcter crític i regeneracionista. Es denunciarà el fracàs de la revolució liberal i la manca d’accés a la terra i a la cultura. Es parlarà de la paralització del país (idiòcia). El pensament més reaccionari demanarà la introducció de la figura d’un dictador davant el fracàs del sistema de partits polítics. S’arribarà a culpar de la crisi a la introducció de la dinastia dels Àustries en el tron espanyol en el segle XVI.

Principals obres regeneracionistes:

  • Lucas Mallada. Los males de la patria y la futura revolución española (1890).
  • Marías Picavea. Del problema nacional. Hechos, causas y remedios (1898).
  • Damián Isern. Del desastre nacional y sus causas (1898).
  • Ramiro de Maetzu. Hacia otra España (1899).
  • Vital Fité. Las desdichas de España (1899).
  • Luis Morote. La moral de la derrota (1900).
  • Joaquín Costa. Oligarquía y caciquismo (1901).
  • Rafael Altamira. Psicología del pueblo español (1902).
costa.jpg

Joaquín Costa

El representat més destacat del moviment regeneracionista va ser l’aragonès Joaquín Costa, que a la seva obra Oligarquía y caciquismo (1901) exigia la presència d’un “cirujano de hierro” per a solucionar les “malalties” que patia Espanya. Costa va defensar la necessitat d’enterrar les glòries passades (“tancar amb set claus el sepulcre d’El Cid”), millorar la situació del camp espanyol, potenciar les obres públiques i elevar el nivell educatiu i cultural del país, tal i com reflectia un dels seus lemes: “Educació i rebost”.

Per a Costa, el problema d’Espanya estava en la base del propi sistema: la corrupció i el caciquisme, per això defensaria l’imperialisme al nord d’Àfrica, la desaparició de la classe política dinàstica a favor del municipalisme i la superació de la “retòrica buida” de la Restauració. Alguns autors consideren Costa com un precursor de l’ideari feixista pels seus plantejaments sobre una revolució política des de dalt amb la instauració d’un “cirujano de hierro”.

El final d’una època. Però, el 1898 no només va provocar el desànim dels intel·lectuals i el fi espiritual del segle XIX. La desfeta de 1898 va suposar l’inici d’una nova fase en la història constitucional del país. D’aquesta manera, el “Desastre de 1898” va significar la fi del sistema polític de la Restauració tal com l’havia dissenyat Cánovas i el sorgiment d’una nova generació de polítics, intel·lectuals, homes de ciència, activistes socials i empresaris que van començar a actuar en el regnat d’Alfons XIII.

El torn de partits de la Restauració va entrar en crisi després de l’assassinat de Cánovas el 1897 i la mort de Sagasta el 1903. Els partits dinàstics havien perdut els seus líders fundacionals i entrava en escena una nova generació de polítics encapçalats per Antonio Maura i Eduardo Dato en el Partit Conservador i per José Canalejas i el comte de Romanones en el Partit Liberal. També guanyarà protagonisme el socialista Pablo Iglesias.

camilo_polavieja.jpg

Camilo Polavieja

Alguns dels nous governants van intentar aplicar a la política les idees del regeneracionisme. Així, el setembre de 1898, el general Camilo Polavieja va fer públic un manifest a favor de la regeneració política on proposava la necessitat de portar a la pràctica reformes a l’administració pública i l’aplicació d’una certa descentralització administrativa. Així, els primers pressupostos després del “desastre de 1898” van preveure una sèrie de retalls financers per frenar el dèficit públic. També van aprovar-se diferents projectes de llei relacionats amb la reforma fiscal, la política social, la descentralització administrativa, la política universitària i la política energètica.

Tanmateix, la política regeneracionista que van intentar aplicar els governs posteriors a la crisi del 98 no van aconseguir les profundes reformes que anunciaven, sinó que van limitar-se a deixar que el sistema continués funcionant amb la introducció d’una sèrie de canvis minúsculs. Tampoc l’oposició al règim no va poder aprofitar la crisi propiciada per la pèrdua de les colònies per la seva divisió interna.

La derrota militar també va tenir conseqüències en l’exèrcit, que havia estat acusat per una part de l’opinió pública de tenir una gran responsabilitat en la desfeta cubana. Davant d’un antimilitarisme creixent en determinats espais socials, un sector dels militars s’inclinaria cap a postures autoritàries i intransigents, convençut que els veritables culpables de la derrota havien estat uns polítics corruptes i ineficaços. D’aquesta manera, en el si de l’exèrcit van anar desenvolupant-se uns sentiments de corporativisme, que a la llarga serien nefastos pel país i derivarien en l’autoconvenciment de la necessitat d’incrementar la presència i el protagonisme de l’exèrcit en la vida política espanyola.

La modernització demogràfica d’Espanya en el primer terç del segle XX

dilluns, 14/02/2011

Durant el primer terç del segle XX el conjunt de l’Estat espanyol va iniciar de forma tardana el procés de transició demogràfica, que Catalunya ja havia iniciat durant la segona meitat del segle XIX. A més, aquest període es caracteritzaria pel creixement dels moviments migratoris interns i per la intensificació de la urbanització.

Evolució demogràfica. L’inici de la transició demogràfica a Espanya va caracteritzar-se per la davallada de la mortalitat, que entre 1877 i 1930 va baixar del 30,5 per mil al 21,3 per mil, com a conseqüència de la millora de l’alimentació i de les infraestructures urbanes higièniques i sanitàries. Així, la reducció de la mortalitat va se deguda a la menor incidència de les malalties infeccioses gràcies a la millora dels serveis de neteja, la instal·lació del clavegueram, el control de la potabilitat de l’aigua i la millor higiene dels aliments. Igualment, la mortalitat infantil també va patir un retrocés considerable en aquest període. En conseqüència, entre 1900 i 1930 l’esperança de vida a Espanya va incrementar-se de 35 als 50 anys.

El descens de la natalitat, en canvi, va produir-se, de forma més pausada, des de la dècada dels anys vint del segle XX gràcies a l’increment de la urbanització del país i una creixent racionalització de la vida familiar. La lenta davallada de la natalitat va comportar el pas d’unes taxes del 33,8 per mil el 1900 a un índex del 30,3 per mil cap a 1930. En qualsevol cas, aquest descens va ser irregular i en molts territoris encara trigaria a fer-se efectiu.

Com a conseqüència de l’evolució de la mortalitat i la natalitat, la població espanyola va créixer considerablement en el primer terç del segle XX. Així, l’any 1900 Espanya comptava amb 18,5 milions d’habitants, passant a arribar als 23,5 milions el 1930. Tanmateix, la modernització demogràfica arribava a l’Estat espanyol amb un retràs considerable en comparació a d’altres Estats europeus i no s’acabaria de fer efectiva fins a la segona meitat del segle XX.

La població a Espanya entre 1900 i 1930:

Any Població Natalitat Mortalitat Esperança de vida
1900 18.594.000 33,8 per mil 28,9 per mil 34,8 anys
1910 19.927.000 32,6 per mil 23 per mil 41,7 anys
1920 21.303.000 29,4 per mil 23,3 per mil 41,2 anys
1930 23.563.000 30,3 per mil 21,3 per mil 50 anys

Per la seva banda, en el primer terç del segle XX Catalunya, ja incorporada en el cicle demogràfic modern, aprofundiria aquesta tendència i això comportaria una reducció considerable de les taxes de natalitat (23 per mil el 1930) i mortalitat (15,5 per mil el 1930), fet que va traduir-se en un pobre creixement vegetatiu. Tot i això, Catalunya passaria dels 1,8 milions d’habitants de 1900 als 2,8 milions de 1930 gràcies a les onades migratòries que van arribar a terres catalanes des de la dècada de 1910.

La població a Catalunya entre 1900 i 1930:

Any Població Natalitat Mortalitat Esperança de vida
1900 1.984.000 26,1 per mil 23,3 per mil 35,5 anys
1910 2.084.000 24,2 per mil 21,1 per mil 45 anys
1920 2.344.000 22,7 per mil 18,3 per mil 47,4 anys
1930 2.791.000 20,3 per mil 15,5 per mil 53,8 anys

Els moviments migratoris. Entre 1900 i 1931, Espanya va viure un gran creixement de les migracions interiors, tot produint una significativa redistribució territorial de la població. Així, un volum considerable de població va desplaçar-se cap a aquells territoris on l’economia presentava característiques modernes produint un important descens de la població activa agrària. Les ciutats de Barcelona, Madrid, Bilbao i Sevilla van ser els principals punts d’atracció dels emigrants que arribaven des de zones rurals com Castella, Múrcia, Aragó i Andalusia.

568px-Densidades_de_población_en_España_(1900).svg.png

Densidades_de_población_en_España_(1930).png

L’arribada d’un important contingent d’immigrants a Catalunya va contribuir a reforçar el potencial demogràfic català. Així, el 1930 hi havia a Catalunya més de 550.000 persones d’origen forà (prop del 20% del total de la població). Les principals onades migratòries van ser motivades per l’esclat econòmic provocat per la Primera Guerra Mundial i la bona marxa de l’economia en els primers anys de la dictadura de Primo de Rivera (especialment durant les obres de l’Exposició Universal de 1929). La província de Barcelona va ser el principal punt de destinació.

Estimació dels saldos migratoris quinquennals i la seva participació en el creixement total català (1901-1940):

Creixement total Creixement natural Creixement migratori Impacte de les migracions (%)
1901-1905 58.160 42.564 15.596 26,8%
1906-1910 60.326 42.253 18.073 30%
1911-1915 55.181 33.489 21.692 29,3%
1916-1920 204.670 2.062 202.608 99%
1921-1925 166.922 59.569 107.353 64,3%
1926-1930 279.651 64.925 214.726 76,8%
1931-1935 99.062 49.177 49.885 50,4%
1936-1940 620 -59.318 59.938 96,67%
TOTAL 924.592 234.721 689.871 68,54%

D’altra banda, l’emigració a ultramar iniciada en els anys vuitanta del segle XIX va assolir unes xifres màximes sense precedents en els inicis del segle XX. Posteriorment, l’esclat de la Primera Guerra Mundial refredaria aquest moviment migratori que estava composat fonamentalment d’homes joves en edat productiva que majoritàriament van marxar amb destinació l’Amèrica Llatina.

La urbanització. L’auge de les migracions interiors va comportar la intensificació del procés d’urbanització del territori espanyol, fonamentalment en el període que abraça des del final de la Primera Guerra Mundial fins la crisi de 1929. Així, bona part de la població va tendir a concentrar-se en els principals nuclis urbans del país. En conseqüència, Barcelona i Madrid van veure incrementar notablement la seva població, fins arribar a superar el milió d’habitants el 1930; i les ciutats amb més de 100.000 habitants van incrementar la seva població un 65% en el conjunt del període.

La concentració de la població a Barcelona i les seves comarques immediates (1857-1930):

1857 1910 1930
Barcelona ciutat 13,9% 28,2% 36%
Comarca del Barcelonès 1,3% 2% 3,8%
Comarques immediates 12,5% 12,2% 13,3%
Resta de Catalunya 72,3% 57,6% 46,9%

A Catalunya, per l’efecte del desenvolupament industrial, la població va concentrar-se en el Barcelonès, Garraf, el Maresme, el Vallès i el Tarragonès, mentre que les comarques de l’interior i les pirinenques van continuar el procés de despoblació. Aquest procés de concentració al litoral va anar acompanyat d’un increment de la urbanització que va convertir Barcelona en la primera ciutat de Catalunya i Espanya.

El creixement de la població catalana (1900-1930):

Habitants el 1900 Habitants el 1910 Habitants el 1920 Habitants el 1930 Increment
Barcelona 883.000 961.000 1.147.000 1.572.000 + 78%
Girona 265.000 283.000 288.000 287.000 + 8%
Tarragona 188.000 182.000 188.000 187.000 – 2%
Tortosa 140.000 147.000 159.000 155.000 + 10%
Vic 85.000 90.000 96.000 104.000 + 22%
Manresa 140.000 145.000 162.000 182.000 + 30%
Lleida 196.000 207.000 234.000 233.000 + 18%
La seu 69.000 69.000 71.000 71.000 + 2%
TOTAL CATALUNYA 1.966.000 2.084.000 2.345.000 2.791.000 + 41,9 %

Les actituds espanyoles davant la guerra de Cuba

dissabte, 12/02/2011

Des de 1895 la vida política de la Península va estar condicionada pels transcurs de la guerra a les colònies i per l’enfrontament amb els Estats Units. Durant tot el període d’enfrontament, tant per part del govern conservador com del liberal, la principal preocupació va residir en aconseguir un consens nacional per les accions bèl·liques i en trobar els recursos necessaris per tal de fer front als requeriments de la guerra.

La consigna de les forces del règim va ser unir-se en un esforç comú. En canvi, l’escàs èxit en el transcurs dels esdeveniments va fer que es comencessin a revelar les diferències entre grups i partidaris. A més, la societat espanyola es va dividir entre aquells que recolzaven l’opció bèl·lica (partits dinàstics, gran part dels republicans i els carlistes) i els partidaris d’una solució pacífica (federals, socialistes, anarquistes i alguns sectors nacionalistes).

guerra de cuba.jpg

La guerra era considerada pels partits dinàstics com un mal menor, en tant que representava un desenllaç ràpid i honrós a un problema que no tenia millor solució. Els polítics del règim eren conscients de la superioritat nord-americana i dels escassos mitjans militars amb els quals disposaven per oposar-se a ells. Sabien que la guerra estava perduda, però els semblava preferible perdre les colònies d’aquesta manera, abans que cedir-les pacíficament i posar en perill l’estabilitat del sistema polític i de la monarquia.

Allò que veritablement espantava els partits dinàstics eren les conseqüències que podia tenir la pèrdua de Cuba o Filipines: que l’exèrcit es sentís traït i protagonitzés un pronunciament militar; i que aquest fos recolzat per moviments populars convenientment instrumentalitzats pels partits antidinàstics.

Altres sectors socials es sentien preocupats essencialment per la pròpia pèrdua de les colònies. Eren els grups colonials amb interessos a les illes: comerciants, “hacendados” i inversors amb interessos a Ultramar; militars i funcionaris destinats en aquestes, compromesos amb la seva administració, i amb fortes arrels econòmiques i oligàrquiques en aquells territoris; les ordres religioses vinculades a Filipines; les societats geogràfiques de l’expansió colonial.

Els empresaris espanyols interessats en el negoci colonial però sense inversions directes a les colònies –els tèxtils catalans, els cerealistes castellans i la siderúrgia basca–, conscients què el procés independentista a les colònies era imparable i què la situació de guerra només perjudicava els seus interessos, van recolzar una sortida ràpida al conflicte, acompanyada per una dura negociació en favor del manteniment dels drets d’entrada dels productes espanyols a les antigues colònies. Allò important era mantenir la possibilitat d’obtenir beneficis de les colònies, fos qui fos l’administrador polític.

D’altra banda, la premsa i l’Església van actuar com elements legitimadors de la guerra.

Tot i els temors dels governants, els partits antidinàstics no van aprofitar la guerra per atemptar contra el sistema polític, degut en part a que aquests grups no tenien a finals de segle, una gran implantació social, ni la capacitat per convertir-se en alternativa del govern.

La_fallera_de_l'oncle_Sam.JPG

La guerra, però, va provocar la consolidació de noves formacions dissidents –especialment nacionalistes i socialistes–, davant les quals s’obria un futur incert en el qual havien de trobar el seu espai polític. En canvi, els resultats de la contesa no van provocar grans variacions en el mapa polític espanyol, i, sobretot, no van suposar una amenaça pel règim. Pel que fa a l’entramat institucional, es van mantenir la Constitució, el titular de la Corona, una composició de les Corts similar, els mateixos partits i, fins i tot, els mecanismes polítics que tant es van criticar.

De la insurrecció cubana al Desastre de 1898

divendres, 11/02/2011

El retard o l’incompliment de les reformes polítiques i econòmiques del govern espanyol de la Restauració borbònica vers Cuba va comportar un allunyament de l’autonomisme i que els desitjos d’emancipació i l’independentisme guanyessin cada cop més partidaris.

El 1879 va produir-se un nou intent d’insurrecció que va donar lloc a un conflicte anomenat Guerra Chiquita. La insurrecció dels mambistes, nom amb el qual es denominava als rebels cubans, va ser derrotada l’any següent amb una relativa facilitat com a conseqüència de la manca de suport entre la població, l’escassetat de l’armament i la clara superioritat de l’exèrcit espanyol.

mambises.jpg

El 1893, José Martí, un intel·lectual cubà, va fundar el Partido Revolucionario Cubano que tenia com a objectiu aconseguir la independència de l’illa i aviat comptaria amb el recolzament dels Estats Units. El partit ràpidament va augmentar la seva base social i va rebre el suport de nombrosos cabdills revolucionaris com Máximo Gómez, Antonio Maceo i Calixto García, personatges que s’havien distingit en la lluita contra les tropes espanyoles en la Guerra dels Deu Anys i es negaven a acceptar els acords que s’havien signat a la Pau de Zanjón. La importància de José Martí va eradicar en la seva capacitar d’unir obrers, sectors populars i la burgesia criolla sota el l’objectiu d’arribar a la democràcia a partir de la independència. Amb ell, se sentia identificat tot aquell que no tingués interessos colonialistes.

Jose Marti.JPG

José Martí

El 24 de febrer de 1895, un nou aixecament independentista cubà, el Crit de Baire, va donar pas a un conflicte generalitzat. La rebel·lió va iniciar-se a l’est de l’illa, a Santiago de Cuba, però va estendre’s ràpidament cap a l’oest arribant cap a l’Havana.

cuba_mapa_guerras_de_independencia_1868_1902.jpg

Davant l’aixecament a Espanya hi va haver diverses posicions: el govern de Cánovas va adoptar una actitud molt patriotera (“hasta el último hombre y hasta la última peseta”), anunciada en discursos sorollosos i grandiloqüents; la burgesia industrial i comercial (i especialment la catalana) també era partidària de mantenir la sobirania espanyola, amb la guerra si calia; el poble es va deixar portar per la propaganda de l’“orgullo nacional”. Només una part dels republicans federal, els socialistes, els anarquistes i els catalanistes de la Unió Catalanista van protestar i van demanar l’autonomia per a Cuba i les altres illes. A més, hi havia moltes associacions obreres contràries a la guerra perquè eren conscients que hi haurien d’anar els seus fills.

Weyler.png

Valeriano Weyler

Per reprimir la revolta, el cap de govern espanyol, Antonio Cánovas del Castillo, inicialment va enviar un exèrcit comandat pel general Martínez Campos. Aquest va buscar la pacificació de l’illa mitjançant la combinació d’una forta acció militar amb un esforç polític de conciliació amb els rebels. Martínez Campos, però, va fracassar en el seu intent de controlar militarment la insurrecció i pacificar l’illa, motiu pel qual va ser dimitir i va ser substituït pel general Valeriano Weyler per canviar la tàctica bèl·lica i iniciar una fèrria repressió.

Amb l’objectiu d’evitar que els insurrectes s’estenguessin en el món rural i aïllar els guerrillers, Weyler va dividir l’illa amb “trochas y alambradas” i va concentrar la població pagesa en campaments o camps de concentració aïllats que impedien als camperols tenir contacte amb els combatents. A més, Weyler va tractar durament els rebels, a molts dels quals va fer aplicar la pena màxima, així com a la població civil, entre la qual va augmentar considerablement la mortalitat com a conseqüència de la proliferació de fams i epidèmies.

En el terreny militar, però, tot i la repressió, la guerra no era favorable als interessos espanyols ja que els combats tenien lloc a la selva (la manigua) contra unes forces disperses en el territori i amb una gran facilitat per concentrar-se pels atacs i separar-se ràpidament. Ni els soldats espanyols estaven preparats per a enfrontar-se a una amenaça d’aquest tipus ni l’exèrcit disposava dels mitjans necessaris. Així, el mal aprovisionament, la manca d’instruments i l’extensió de les malalties tropicals van causar una gran mortaldat entre les tropes i van fer que la victòria final esdevingués cada vegada un objectiu més difícil d’aconseguir.

A més, el sistema de lluita imposat per Weyler era tan cruel que va produir un gran desprestigi internacional per a Espanya, així com la protesta interessada dels Estats Units, que van muntar una gran campanya de premsa contra el domini espanyol. El govern liberal, conscient del fracàs de la via repressiva i temorós d’un conflicte amb els Estats Units, va veure’s obligat a fer dimitir Weyler. El seu substitut seria el general Ramón Blanco.

Santiago_campaign_1898.gif

A Espanya, parlar de diàleg sobre el conflicte cubà significava fragilitat envers una oposició molt forta al govern i al sistema amb la intencionalitat d’atacar-lo. Tot i això, l’any 1897, Segismundo Moret, com a ministre d’Ultramar, va aprovar un decret en el qual atorgava una àmplia autonomia cubana, el sufragi universal masculí, la igualtat de drets entre cubans i peninsulars i l’autonomia aranzelària, però aquesta resposta arribava massa tard. Així, els independentistes cubans, sabent-se recolzats pels Estats Units, van rebutjar l’autonomia i la fi de les hostilitats.

uss maine.jpg

Voladura del cuirassat Maine

Davant el refús continuat per part del govern espanyol a vendre l’illa de Cuba als Estats Units, el president McKinley va reconèixer els independentistes cubans i els va ajudar obertament en el conflicte. L’abril de 1898, l’explosió fortuïta del cuirassat nord-americà Maine, enviat pel govern dels EUA al port de l’Havana com a símbol de protecció dels ciutadans nord-americans residents a l’illa, en el qual va perdre la vida la major part de la seva tripulació, va precipitar la guerra resultant ser el casus belli que necessitava l’administració nord-americana per involucrar-se en el conflicte.

Aleshores, els Estats Units van iniciar una forta campanya propagandística contra Espanya, a la qual s’acusava falsament d’haver provocat la voladura del Maine i s’exigia la retirada de Cuba. Tot i la consciència que l’exèrcit espanyol mai podria fer front amb èxit un conflicte militar amb els EUA, els dirigents polítics van considerar humiliant l’ultimàtum nord-americà, donant lloc a la guerra contra els Estats Units pel control de Cuba.

maine explosion headline.jpg

La guerra entre els Estats Units i Espanya va ser ràpida i en únicament dues batalles navals va estar decidida. Una esquadra dirigida per l’almirall Cervera va partir cap a Cuba, però la flota nord-americana era molt més moderna poderosa i va desfer-se fàcilment dels malmesos vaixells espanyols, primer a Cavite (port de Manila, Filipines, 1 de maig de 1898), i després a Santiago de Cuba (3 de juliol de 1898).

Calixto_García_and_William_Ludlow_in_Cuba,_1898.jpg

Calixto Garcia, general dels rebels cubans amb el Brigadier General William Ludlow (1898)

La pau va ser signada a París el 10 de desembre de 1898. Pels tractats de pau Espanya cedia Puerto Rico, les Filipines i l’illa de Guam als Estats Units que hi establiria un protectorat i va abandonar Cuba, que es convertiria en una república independent sota el protectorat/ocupació dels Estats Units, amb la consegüent frustració dels líders independentistes cubans. Pel règim espanyol va ser més important salvar la monarquia davant les amenaces internes que no pas mantenir Cuba i la resta del seu imperi colonial.

Jules_Cambon_signs_Treaty_of_Paris,_1899.JPG

Signatura del Tractat de París de 1898

Cap aconteixement va tenir unes conseqüències tan dramàtiques per a la monarquia restauracionista com la pèrdua de les darreres colònies d’Ultramar. L’emancipació de Cuba, Puerto Rico i Filipines suposava la fi de l’Imperi colonial espanyol així com d’un dels principals pilars econòmics del règim i va ser interpretada per molts autors com l’inici de l’enfonsament del sistema restauracionista. La realitat és que la derrota militar de 1898 va ser l’expressió simbòlica de la decadència espanyola i els intel·lectuals i els polítics van coincidir a senyalar que Espanya es trobava en un dels punts més baixos de la seva evolució històrica. Eren necessaris canvis polítics i morals.

La fragilitat del colonialisme espanyol a Cuba en el segle XIX

dijous, 10/02/2011

Mentre les grans potències europees van caracteritzar-se en el segle XIX per l’articulació de grans imperis colonials i comercials, en el cas espanyol aquest procés va ser invers i va culminar amb la pèrdua del gran imperi americà forjat des de finals del segle XV. Així, en el procés de revolucions liberals que va caracteritzar el primer terç del segle XIX, les colònies espanyoles van emancipar-se donant lloc a la creació de nombrosos Estats independents. Finalitzat aquest procés només restarien sota domini espanyol Cuba i Puerto Rico.

El 1868, però, amb l’anomenat “Grito de Yara”, va iniciar-se un llarg procés que acabaria d’ensorrar l’imperi colonial espanyol. Amb aquesta insurrecció, dirigida per alguns propietaris criolls i amb un important suport popular, s’iniciava la Guerra dels Deu Anys (1868-1878) que pretenia posar fi a l’esclavitud a l’illa. Per tal de pacificar l’illa, el govern d’Amadeu I va intentar tirar endavant un projecte d’abolició de l’esclavitud i de concessió de reformes polítiques, però la negativa dels sectors econòmics espanyols amb interessos a Cuba (bona part d’ells catalans) a aquestes reformes va frustrar la reforma, tot encoratjant els revoltats a continuar la guerra.

Embarcament_dels_voluntaris_catalans_al_port_de_Barcelona.jpg

Així, la guerra a Cuba va seguir sense que els diferents governs republicans que van succeir Amadeu I fossin capaços de millorar la situació. A més, les autoritats i els funcionaris espanyols a l’illa es decantaven per la solució monàrquica alfonsina i actuaven majoritàriament al marge del poder republicà. Una de les solucions frustrades que van intentar introduir-se en aquest període va ser la formulació de l’estructura federal de l’Estat que considerava Cuba (i Puerto Rico) com un territori més del conjunt d’Estats que integrarien l’Espanya federal.

guerra diez años.jpg

Seria en el temps de la Restauració quan es possés fi a la insurrecció cubana combinant l’acció militar amb la negociació. Així, el 1878 es va signar la Pau de Zanjón que incloïa una àmplia amnistia, l’abolició de l’esclavitud (que no s’aprovaria fins 1888), la llibertat de comerç i la promesa de la introducció d’un seguit de reformes polítiques i administratives que donarien a Cuba representació a les corts espanyoles.

Seguint el model bipartidista que el sistema de la Restauració havia introduït a la Península, van crear-se dos grans partits que serien l’eix de la política cubana: el Partido Autonomista i la Unión Constitucional. Mentre que els constitucionalistes eren un partit de caràcter espanyolista i integrat fonamentalment pels peninsulars instal·lats a Cuba, els autonomistes propugnaven un programa reformista en el camp econòmic i polític i van ser capaços d’aconseguir una àmplia representació al parlament espanyol.

A Espanya, el Partit Liberal liderat per Sagasta va mostrar-se favorable a introduir reformes polítiques a Cuba, però només va ser capaç de concretar l’abolició formal de l’esclavitud (1888). Així, quan, el 1893, Maura va proposar un projecte de reforma de l’estatut colonial de l’illa, aquest va ser derrotat al parlament per la pressió dels grups econòmics espanyols amb negocis a Cuba, sempre intransigents a l’hora de fer cap concessió que pogués posar en perill els seus interessos econòmics i els privilegis dels que gaudien.

Independencia_de_Cuba,_revista_la_flaca,_1873..jpg

En el camp econòmic, a Cuba estava implantada una economia de plantació, basada en el cultiu del sucre i en menor mesura del cafè, del tabac i dels plàtans. Aquest tipus d’explotació es realitzava als “ingenios”, descansava sobre mà d’obra esclava i la producció estava bolcada cap al comerç exterior. A partir de 1880 va culminar la revolució industrial sucrera, es va modernitzar la producció mitjançant la introducció de maquinària i van aparèixer les fàbriques.

Aquestes circumstancies, juntament amb el canvi de legislació, van provocar que es passés d’un sistema esclavista a un assalariat, en el qual va anar augmentant-se la contractació de treballadors vinguts de la Península.

Les exportacions van augmentar la seva orientació cap al mercat internacional, en especial cap als Estat Units, Gran Bretanya i els països del nord d’Europa, la qual cosa va fer que es perdessin molts dels vincles que unien la illa amb la Península. La dependència del mercat nord-americà va créixer fins al punt què en 1890 es vengués més del 90% de la collita de sucre al trust sucrer de refinadores de Nova York. En xifres exactes al 1850, els Estats Units compraven el 30% de la producció de sucre, al 1880 el 80 % i al 1894, les xifres augmentaren fins al 91% del total. Aquest fet suposà una aproximació de la burgesia americana a la burgesia criolla cubana, les quals eren les encarregades de portar a terme les relacions comercials.

La Llei de Relacions Comercials amb Cuba, decretada l’any 1882 pel govern liberal de Sagasta, significava que a partir d’aleshores Cuba havia d’exportar tots els seus excedents sense aranzels, venent els seus productes, tothora, a un país tercer, els Estats Units, mentre que no podia vendre a Espanya. Per contra, Cuba, només podia rebre o comprar productes arribats des d’Espanya. La promulgació i pràctica d’aquesta llei suposaria una de les causes de la pèrdua definitiva de les colònies. L’illa viuria un malestar polític, al qual s’afegia el rebuig que provocava un règim aranzelari que responia més als interessos fiscals i proteccionistes de la metròpoli que a les necessitats dels sectors productius cubans.

Aquesta situació es va agreujar l’any 1890, quan l’administració del president nord-americà William McKinley va decidir aprovar un aranzel que restringia l’entrada del sucre i del tabac elaborat a Cuba en el mercat nord-americà, en resposta als altíssims drets que els productes americans havien de pagar a l’illa. L’adopció d’aquesta mesura va provocar la creació d’una organització en defensa dels productes cubans i en contra de la metròpoli.

La_fallera_de_l'oncle_Sam.JPG

L’anomenat Moviment Econòmic va reclamar una reforma aranzelària que permetés l’entrada dels productes estrangers al mercat cubà, així com la modificació de les lleis que, des de 1882, regulaven les relacions mercantils entre colònia i metròpoli i que, havien imposat un desarmament aranzelari gradual i complet pels productes peninsulars a Cuba, sense decretar una reciprocitat pels productes cubans a Espanya. La llei “Bill McKinley” suposava l’ajustament dels desequilibris econòmics d’Espanya a la política colonial, de manera que Espanya va haver de renunciar a les seves pretensions de dominació d’aquell mercat.

Espanya veient que els interessos cubans s’apropaven als interessos americans es va veure obligada aleshores a realitzar un projecte de reforma d’autonomia per a la illa, el 1893, a mans d’Antonio Maura. Aquest projecte suposava l’ampliació de les capacitats dels municipis regits per governadors i un consell d’administració consultiu, que estava format per 24 membres. En definitiva, es pretenia atorgar una certa autonomia a l’illa. Però aquest projecte també va aixecar les protestes, doncs va rebre una forta oposició per part dels colonialistes i del Partit Conservador, sectors els quals faran fracassar aquest projecte i es mostraran partidaris d’una política restrictiva i forta envers l’illa.

El naixement del nacionalisme basc

dimecres, 9/02/2011

El nacionalisme basc, com a moviment polític va néixer amb la figura de Sabino Arana qui va dotar-lo d’una ideologia, uns mitjans de comunicació i propaganda i d’una organització política: el Partit Nacionalista Basc (PNB) fundat el 1895. Ara bé, el nacionalisme basc té uns antecedents en el segle XIX (tant en el liberalisme com en el carlisme) que contribueixen a explicar el seu desplegament.

Sabino Arana.jpg

Sabino Arana

La doctrina araniana pel nacionalisme basc es basava en una doctrina profundament reaccionària i racista basada en la puresa de sang (els espanyols són els maketos), la religiositat, l’euskera com a signe d’identitat i la reivindicació del règim foral com a camí cap a la independència. Es a dir: “Dios y Leyes Viejas”.

En el País Basc del segle XIX hi ha tres factors que expliquen l’aparició del nacionalisme: el foralisme literari i polític; les guerres carlines i les abolicions dels furs; i la revolució industrial de Vizcaya i les seves conseqüències socials.

El regnat d’Isabel II i la primera etapa de la Restauració van suposar el ressorgiment cultural basquista, un antecedent ideològic del nacionalisme de Sabino Arana. La literatura foralista tenia un caràcter costumista i ruralista i un caràcter històrico-llegendari. Es substituïa la història per la llegenda creant una consciència de particularitat en el poble basc.

D’altra banda, a les guerres carlines trobem factors que van realçar el particularisme del territori basc i navarrès. La majoria de la seva població va situar-se al costat del carlisme i només les capitals i algunes ciutats van resistir com a illots liberals. L’abolició dels furs de 1841 va suposar l’aparició del foralisme com a moviment polític lligat al liberalisme moderat.

El foralisme defensava l’existència d’un pacte entre els territoris forals i la monarquia espanyola, però en cap cas qüestionava la nació espanyola ni es reivindicava com a Estat independent. El seu objectiu era preservar les particularitats forals del País Basc dins del nou sistema liberal.

La derrota del carlisme el 1876 i l’abolició definitiva dels furs bascos el 1877 a mans de Cánovas, van provocar una crisi d’identitat entre el poble basc que va considerar el càstig excessiu, fet que va radicalitzar el foralisme.

Paral·lelament, el 1876 s’iniciava la revolució industrial a Bilbao. A la nova societat capitalista que s’estava introduint, la gran burgesia industrial enriquida gràcies a la mineria desplaçava els notables com a classe dominant. La seva reivindicació va reduir-se a la defensa dels concerts econòmics i van mantenir una bona relació amb el nou règim restauracionista liberal.

Així, Cánovas va aprovar un règim fiscal especial pel País Basc el 1878, d’acord amb la nova elit burgesa basca. El País Basc tindria durant la Restauració una important autonomia econòmica i administrativa, però aquesta situació en cap cas s’aproximava a l’anterior. La monarquia restauracionista va tenir un dels seus pilars en la indústria i la banca basques.

En el costat oposat a les elits burgeses basques trobem a un incipient proletariat –la majoria d’origen forà– que va adscriure’s en el socialisme espanyol i va viure una intensa conflictivitat laboral a causa de la gran duresa de les condicions de vida i treball que patien.

Aquests factors socioeconòmics van provocar el descontentament dels sectors de la petita i mitjana burgesia urbana que reaccionava amb postulats ruralistes i antiindustrialistes davant del retrocés de la religió catòlica, de les costums tradicionals i de la llengua basca. El model del caserio i del món rural va idealitzar-se. Així, va sorgir un primer nacionalisme basc, enfrontat a l’oligarquia liberal i a la classe obrera socialista i amb un caràcter integrista i anticapitalista.

Després de la derrota de 1876 el carlisme va entrar en el seu declivi durant la Restauració i molts dels seus components van donar el pas cap al nacionalisme emergent. El nacionalisme aranià es trobaria proper a l’integrisme per la qüestió religiosa i la posició regionalista.

El clergat jugaria un paper important en el transvasament polític dels carlistes i els integristes al nacionalisme i es convertiria en un element propagandístic de les tesis de Sabino Arana.

Sabino Arana era fill d’una família burgesa profundament catòlica i carlista. El seu germà va ser qui va fer-li veure que la seva pàtria no era Espanya. Així, Arana va abandonar el carlisme per passar a ser nacionalista i consagrar-se a l’estudi de la llengua basca, de la història i del dret de Vizcaya. D’aquesta manera va ratificar-se en la idea de que Vizcaya no era Espanya.

A Barcelona va conèixer el sorgiment del catalanisme, però va marcar-ne les distàncies perquè el considerava només regionalisme, no nacionalisme. L’acta de naixement del nacionalisme basc la trobem en la seva obra Bizkaya por la independencia, un relat llegendari de la història basca. Arana va crear la historiografia nacionalista al servei de la seva doctrina política.

El seu lema va ser “Dios y Leyes Viejas” i es declarava antiliberal i antiespanyol. El 1895 fundava el PNB en la clandestinitat. Posteriorment adoptava el nom d’Euskadi pel País Basc i dissenyava amb el seu germà la ikurriña com a bandera basca.

pnv.JPG

800px-Flag_of_the_Basque_Country_by_Sabino_Arana.png

El nacionalisme basc va néixer contra Espanya enfrontant-se amb l’Estat restauracionista i la Constitució. Les seves essències eren la religió catòlica i la raça basca. No la llengua, a diferència del catalanisme. Considerava que el poble basc havia perdut la consciència de nació i que això l’havia portat a la decadència.

Per Arana, furs bascos i constitució espanyola eren conceptes incompatibles. El foralisme havia de ser sinònim de separatisme recuperant la independència plena. Aquest primer nacionalisme basc era profundament clerical i antiliberal (el liberalisme era pecat i un enemic de l’Església).

El projecte aranià era construir una confederació d’Estats bascos que inclogués els antics territoris forals a banda i banda dels Pirineus. A l’Euskadi independent dibuixada per Arana només hi tindrien cabuda els bascos de raça i catòlics confessionals. Així, quedaven exclosos els immigrants i els propis bascos d’ideologia liberal, republicana i socialista. Arana portava a la pràctica una utopia tradicionalista que idealitzava el món rural i era antibilbaí perquè Bilbao representava la industrialització, el liberalisme i els obrers socialistes. Tot i això, el PNB era un petit grup molt reduït i circumscrit a Bilbao.

Euskal_Herria-Euskera.png

Després del desastre de 1898 els nacionalismes van emergir amb força a Espanya i Arana era escollit diputat provincial. A Vizcaya la pèrdua de les colònies va coincidir amb la culminació de la revolució industrial, fet que va fer que tingués un caràcter menys dramàtic que a Catalunya. Al nacionalisme la derrota militar espanyola a Cuba i Filipines li va suposar una alegria ja que debilitava a l’Estat opressor d’Euskadi. Un cop Arana va ser escollit diputat el 1898, va mostrar ser un polític pragmàtic que contrastava amb el seu radicalisme anterior.

Ara, Arana abandonarà l’anticapitalisme i passarà a ser industrialista. El seu moviment començarà a ser més de nacionalització basca que d’exclusió i oposició a Espanya i als maketos. Ens trobem davant d’una evolució més política que ideològica ja que es mantenien les seves idees racistes i religioses i l’independentisme seguia present en el seu pensament.

Serà a partir de 1902 quan una onada repressiva de l’Estat contra el nacionalisme faci que Arana, després de passar per la presó, realitzi un “gir espanyolista” que proposava que, davant de la impossibilitat d’aconseguir de forma immediata la independència d’Euskadi, s’havia d’aconseguir una àmplia autonomia dins de l’Estat espanyol. És un retorn al foralisme prenacionalista.

Sabino Arana s’havia adonat de que la seva idea d’una Euskadi independent era una utopia inassolible en aquells moments, però aquest suposat “gir espanyolista” no era més que un pas enrere per després d’aconseguir l’autonomia seguir avançant cap a la consecució de la independència posteriorment.

El catalanisme conservador de finals del segle XIX

dimarts, 8/02/2011

El 1887 va produir-se una escissió en el si del Centre Català que trencava amb la unitat del catalanisme i va suposar la marxa de la major part dels seus afiliats, que formarien una nova organització: la Lliga de Catalunya, integrada per homes com Àngel Guimerà, Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Domènech i Montaner, Joan Puig i Cadafalch, Enric Prat de la Riba i Ferran Alsina. La nova organització tenia un caràcter força més conservador del que havia presentat el projecte de Valentí Almirall, fet que va suposar una major connexió entre la Lliga i els membres de la burgesia catalana, però tampoc era un partit polític preparat per a presentar-se a les eleccions amb una base social definida.

prat de la riba.JPG

Enric Prat de la Riba

La Lliga de Catalunya va fer seves les reivindicacions d’oficialitat de la llengua catalana, la defensa del dret civil, el proteccionisme i la pràctica d’una política exclusivament catalanista. Una de les seves primeres iniciatives va ser l’elaboració d’un Missatge a la reina regent (1888), adreçat a Maria Cristina amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona, on reivindicaven l’autonomia política per a Catalunya tot recollint novament els greuges i les aspiracions del catalanisme moderat.

L’any següent, el 1889, la Lliga de Catalunya va promoure una campanya en defensa del dret civil català i contra el projecte de reforma del Codi Civil espanyol que s’estava discutint a les Corts. Finalment, el govern va accedir a canviar la redacció del Codi Civil, fet que va ser presentat a l’opinió pública com la “primera victòria del catalanisme”.

El 1891, arran de la lluita mantinguda per la defensa del dret civil català, va fer-se present la necessitat d’organitzar millor el moviment catalanista i, amb aquest objectiu, la Lliga de Catalunya va proposar-se la fundació d’una nova entitat que coordinés tots els grups catalanistes comarcals. Així va crear-se la Unió Catalanista, una entitat que agrupava a diferents sectors catalanistes en una mena de federació que implicava a grups, centres, associacions, ateneus i publicacions catalanistes.

La nova organització catalanista tenia com a objectius la propagació de les idees regionalistes i la realització d’un programa comú per a tots els grups catalanistes. La Unió va tenir un suport important a la Catalunya rural, fet que entroncava amb la voluntat que mostrava per donar més participació a les organitzacions de caràcter comarcal i evitar l’hegemonia barcelonina que havia caracteritzat el catalanisme fins aquell moment.

Així, la base social de la Unió Catalanista es trobava en els propietaris mitjans, però també entre comerciants, professionals liberals i un sector dels intel·lectuals. La seva militància directa, però, era més aviat escassa. Va ser la seva estructura, fonamentada sobre el model de federació d’entitats catalanistes, la que va possibilitar que la Unió abracés una gran amplitud geogràfica i comptés amb la possibilitat de fer difusió de les seves iniciatives entre un públic força ampli.

La nova organització va jugar un paper important en el creixent desvetllament de la consciència catalanista i va significar el triomf de les tesis pròpiament catalanistes que posaven l’èmfasi de les seves reivindicacions en l’obtenció d’un ampli autogovern per a Catalunya, anant més enllà de l’organització descentralitzada de l’Estat espanyol. El seu punt feble, però, va ser la tensió continuada a la que va haver de fer front com a conseqüència de l’existència de diferents faccions en el seu si, enfrontades per la possibilitat de fer el pas a la participació en la vida política .

bases de manresa.JPG

Assamblea catalanista a la sala de sessions de la casa de la ciutat de Manresa (15 d'abril de 1892) en la qual van ser presentades les Bases de Manresa

Un dels primers actes de la Unió Catalanista va ser convocar una reunió dels seus delegats a la ciutat de Manresa, on van redactar-se les bases per a una futura constitució política de la regió de Catalunya. Les Bases de Manresa de 1892 van ser la plasmació del pensament catalanista conservador i tradicionalista, tot recollint els principis del catalanisme polític i expressant el paper que Catalunya hauria de tenir en la vida política espanyola.

Les Bases, en la redacció de les Bases va tenir un paper destacat Enric Prat de la Riba, estaven estructurades en disset articles que definien un poder regional que reposava en la plena sobirania de Catalunya. En elles s’establia una organització de Catalunya amb un caràcter medievalitzant, basat en les comarques i els municipis.

Les Bases de Manresa constituïen un desafiament inadmissible per a l’Estat centralista i uniformista ja que entre les demandes que incloïa hi havia la presència del català com a única llengua oficial, la dependència directa de l’ordre públic del poder regional i competències exclusives en el control de les finances i del sistema tributari, l’educació i la iniciativa legislativa. Les competències de l’Estat haurien restat força limitades d’haver-se portat a terme aquest model.

Només els catalans tindrien dret a exercir càrrecs públics a Catalunya, el Tribunal Superior de Catalunya havia de ser inapel·lable i el servei militar obligatori substituït per un contingent de voluntaris. El caràcter arcaïtzant del document era evident en la defensa del restabliment de les d’antigues institucions com l’Audiència i les Corts i la idea de la vinculació entre Catalunya i Espanya mitjançant un pacte d’aquestes institucions amb la corona. D’altra banda, la composició de les Corts catalanes, escollides mitjançant el sufragi corporatiu, era un exemple de corporativisme reaccionari.

El catalanisme s’inclinava així per un tradicionalisme antiliberal, però també allunyat del carlisme i de d’intransigència del clergat. En qualsevol cas, aquesta posició tradicionalista no podia tenir cap futur en una Catalunya industrial, cada cop més urbanitzada i camí de la secularització cultural.

Aquesta via “pairalista” trobava simpaties entre el vigatanisme, un moviment catòlic cultural i intel·lectual impulsat fonamentalment pels membres de les institucions eclesiàstiques de la ciutat de Vic. Aquest grup tradicionalista va dotar-se d’un òrgan de premsa, el setmanari La Veu del Montserrat, i de la mà del bisbe de Vic Josep Torres i Bages com a màxim exponent, va articular un catalanisme d’arrels cristianes. En els anys noranta, el vigatanisme traslladaria les seves postures al setmanari La Veu de Catalunya de Barcelona i acabaria diluint-se entre el nou catalanisme conservador hegemònic.

Els inicis del catalanisme polític: Valentí Almirall i el Centre Català

dilluns, 7/02/2011

Les aspiracions d’autogovern de Catalunya van començar a concretar-se amb l’aparició del moviment republicà federal, però seria en el marc de la Restauració canovista, amb la seva idea restrictiva i dogmàtica de la idea d’Espanya, quan sorgissin els primers moviments polítics identitaris. Així, apareixeria un catalanisme polític diversificat i plural, la base del qual va ser l’existència d’una identitat diferenciada i la progressiva construcció intel·lectual d’una sèrie tradicions i referències històriques que legitimaven l’especificitat de Catalunya.

El factor desencadenant del catalanisme va ser l’existència d’unes condicions polítiques, econòmiques, culturals i socials que van provocar el sorgiment d’una sèrie d’interessos comuns generalitzats i que van crear unes solidaritats verticals enfront de l’Estat. Així, a Catalunya van aparèixer formes i circuits de solidaritat i d’acció comú entre diversos grups. El moviment nacionalista català va desenvolupar-se en un context polític, administratiu i cultural que dificultava l’acomodament de gran part dels grups socials catalans dins de la vida política i cultural oficial espanyola.

El funcionament del sistema canovista va accentuar a Catalunya la sensació d’exclusió de la política i la no influència en les instàncies reals de poder. Per exemple, durant la primera etapa restauracionista, de 1875 a 1900, només va haver-hi tres ministres catalans sobre 150. L’afirmació i actuació com a catalanista significava un autèntic desafiament al poder oficial de l’Estat-nació i per això va buscar-se l’articulació d’un moviment que funcionés al marge dels circuits oficials de la política restauracionista. Van crear-se importants xarxes de sociabilitat pròpies i van sorgir noves organitzacions, publicacions i plataformes ciutadanes que permetessin a gent de diversa procedència sumar-se a la causa del catalanisme.

valentí almirall.jpg

Valentí Almirall

Aquest procés significava l’enfrontament de “tota una comunitat” i l’Estat, mentre els catalans proclamaven l’existència de la seva pròpia comunitat diferenciada com un fet evident i indiscutible. La politització del sentiment de pertinença, de l’existència d’una personalitat pròpia, va portar el catalanisme a exigir unes institucions polítiques i administratives pròpies per a Catalunya com a part de l’Estat. Els valors de la identitat catalana ja eren diferents, s’havien “nacionalitzat”.

El dirigent republicà Valentí Almirall va ser el primer teòric de les aspiracions catalanes d’autonomia i pare del catalanisme polític dins de la reconstrucció de l’Estat espanyol, esdevenint una figura cabdal en la definició del catalanisme polític. El fracàs de la Primera República el reconduiria cap a posicions plenament catalanistes.

El 1879, Almirall va fundar el primer diari que estava totalment escrit en català –Diari Català– i el 1880 va convocar el Primer Congrés Catalanista, una fita importantíssima en l’evolució del moviment ja que va permetre aglutinar les diferents tendències del catalanisme, des d’antics federals fins a gent vinculada la revista apolítica La Renaixensa (tot i que aquests van acabar per retirar-se). Algunes demandes del Primer congrés catalanista van ser la creació d’una comissió defensora de la llengua catalana, la creació d’una acadèmia de la llengua catalana i la creació d’una comissió de defensa del dret civil català, amenaçat per l’uniformisme del govern central.

veucat.jpgAixí, l’aparició de Diari Català, unit al moviment cultural de la Renaixença, van propiciar la separació definitiva, el 1881, d’Almirall del projecte federalista de Pi i Margall i l’aparició del Centre Català (1882), la primera entitat política de caràcter catalanista que establia que els seus socis no podien pertànyer als partits polítics “sucursalistes” de caràcter espanyol, tot agrupant el conjunt de les forces catalanistes, i que seria l’encarregada de desenvolupar un projecte polític catalanista i reivindicatiu (llengua, dret civil, divisió comarcal, proteccionisme econòmic) i de crear nuclis propagandístics del catalanisme arreu del Principat.

El 1885, l’amenaça de la signatura d’un conveni comercial entre Espanya i Anglaterra va mobilitzar el Centre Català, el qual va convocar un acte a la Llotja de Barcelona amb la participació de diverses organitzacions econòmiques de la burgesia catalana (Foment de la Producció Nacional, Institut del Foment del Treball Nacional, etc.), destacades institucions culturals del país (Consistori dels Jocs Florals) i algunes entitats catalanistes. Aquest grup elaboraria el 1885, a través de Valentí Almirall, una Memòria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, l’anomenat Memorial de Greuges.

memorial-b.jpgEl Memorial de Greuges, dirigit al rei Alfons XII, era un document defensiu que denunciava el centralisme, demanava el proteccionisme econòmic per a la indústria catalana, amenaçada pels tractats de comerç amb França i Gran Bretanya i el manteniment del dret civil català davant l’amenaça governamental d’elaborar un nou codi civil que seria únic per a tota Espanya. Va ser la primera mobilització unitària del catalanisme, recolzada per amplis sectors de la societat i que demostrava l’arrelament que anava prenent el moviment catalanista.

La mort del monarca va limitar l’eficàcia política del document, però el seu impacte a Madrid va ser notable. A més, la redacció del Memorial va suposar l’acostament del moviment catalanista a una burgesia que fins aleshores només s’havia mogut en l’àmbit dels partits dinàstics espanyols i que fins aquell moment només havia defensat el proteccionisme i presentava unes posicions descentralitzadores força tímides.

lo catalanisme.jpgAlmirall basava les seves tesis catalanistes en el particularisme de Catalunya. Així, la seva proposta, presentada a partir d’aquestes experiències i de la seva reflexió doctrinal a l’obra Lo catalanisme, era modificar l’organització de l’Estat espanyol per reconèixer la personalitat pròpia de Catalunya. No és un ideari independentista, però buscava que la burgesia catalana trenqués la seva relació amb els partits espanyols. Eren les bases ideològiques d’un catalanisme progressista que concebia el particularisme català com el motor del desenvolupament de Catalunya i de la regeneració d’Espanya. Per aconseguir aquests objectius, segons Almirall, calia impulsar una forta tasca d’agitació cultural, al marge de les institucions oficials, i fundar una organització política interclassista que esdevingués una força política amb força suficient per intervenir en les eleccions i derrotar el caciquisme i l’oligarquia restauracionista.

La proposta progressista d’Almirall, però, aviat va demostrar-se inviable en el context del període i va anar perdent suports. La renúncia a l’anticlericalisme republicà i la moderació en matèria de reformes socials no serien suficients per atraure una burgesia que veia massa republicà el programa polític d’Almirall i mantindria la seva adhesió a la Restauració i als partits dinàstics quan, el 1891, s’imposés el proteccionisme econòmic. A més, el catalanisme, en aquesta primera fase, no havia estat capaç de crear una base social suficient per a esdevenir una força política operativa i alternativa ja que la burgesia seguia lligada al sistema restauracionista i les classes populars encara donaven un cert suport al republicanisme.

Finalment, la forta oposició mostrada per Valentí Almirall i els seus seguidors a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, promoguda fonamentalment per l’alcalde Francesc Rius i Taulet, perquè representava una revalidació del pacte entre la burgesia catalana i la Restauració mitjançant els homes del sistema a Catalunya, va contribuir al seu progressiu aïllament i al distanciament definitiu amb una burgesia que no renunciava a participar de la política dinàstica. La unitat del catalanisme no va poder mantenir-se i, el 1887, va produir-se una escissió en el si del Centre Català que suposaria la sortida de la majoria dels seus afiliats en direcció a una nova entitat, la Lliga de Catalunya. Poc després, el Centre Català acabaria desapareixent a mitjans dels anys noranta i la influència d’Almirall dins del catalanisme va esdevenir cada cop més feble.

La nació liberal espanyola i el problema regionalista en la crisi del segle XIX

dijous, 3/02/2011

Els conceptes de nació apareixen en el segle XIX i tenen dues vessants: la nació liberal (Espanya, França, Alemanya, etc) i la nació ètnico-cultural (Catalunya o Euskadi). Mentre que la nació liberal buscava un canvi econòmic i polític respecte a l’absolutisme de l’Antic Règim, els nacionalismes ètnico-culturals, nascuts sota la cultura del romanticisme, recorreran a la cultura, la llengua o a l’existència d’antigues institucions per a reclamar els seus trets diferenciadors.

Armas_abreviadas_del_rey_de_España_1864-1931.png

Escut d'armes de la monarquia espanyola en temps de la Restauració borbònica

Flag_of_Spain_(1785-1873_and_1875-1931).png

Les nacions existeixen al marge de la voluntat dels homes, aquesta és la veritat absoluta amb la que treballen alguns nacionalismes pels quals les nacions són plantejades des d’una òptica filosòfica. La nació situa el seu origen en un passat quan més llunyà millor perquè les nacions són un resultat històric, no una veritat essencial. L’aparició dels regionalismes i els nacionalismes a finals del segle XIX suposarà un dels principals fenòmens polítics de l’Espanya del segle XX. Així, la debilitat de l’articulació de l’Estat liberal espanyol i de l’estat de la pròpia nacionalització del país possibilitaria que, a diferència de França, apareguessin els regionalismes.

La nació liberal és aquella on hi ha un conjunt de persones amb drets polítics (ciutadans). La nació liberal és fruit d’un plantejament polític que apareix en el marc cultural de les monarquies absolutes que vivien en un marc pluricultural amb diverses legislacions en un mateix Estat. La nació liberal apareix amb la Revolució francesa de 1789 i arriba a Espanya amb la Constitució de Cadis de 1812.

D’aquesta manera, les institucions i els furs medievals de Castella havien de desaparèixer per donar pas al nou marc constitucional (Navarra, País Basc, etc). Les corones de Castella i Aragó tenien diferents sistemes fiscal i dins de la pròpia Castella els territoris de Navarra i el País Basc tenien una sèrie de privilegis fiscals. Espanya veurà com s’imposa un sistema liberal centralitzat.

La llengua era diferent en alguns territoris del país, i per unificar la nació s’optaria pel castellà com a llengua oficial perquè era la majoritària del país. Tant els industrials catalans com els bascos defensarien la Constitució de Cadis i una opció liberal centralista que els beneficiava econòmicament. Espanya es convertia així en una nació liberal en front de l’absolutisme borbònic del segle XVIII.

Serà a finals del segle XIX quan, després dels fracassos del Sexenni, apareguin els anomenats nacionalismes perifèrics, català i basc, amb l’articulació d’una ciutadania que tenia la decisió/voluntat de convertir-se en una nació diferenciada de la resta de l’Estat espanyol.

La historiografia no nacionalista considera que el fracàs de la burgesia perifèrica en el seu intent de controlar l’Estat va portar-la a replegar-se en si mateixa demanant l’autonomia per augmentar el seu poder. Val a dir que no és casualitat que el nacionalisme català es desenvolupi en una de les zones més industrialitzades de l’Estat i sota la demanda del proteccionisme econòmic per a la seva indústria. Altres corrents historiogràfics, més progressistes, identifiquen el nacionalisme amb l’impuls de les classes populars que demanaven una democratització del sistema polític espanyol des del particularisme. Segurament, hauríem de buscar una síntesi entre aquestes idees per a entendre el perquè del naixement d’aquests moviments.

En qualsevol cas, l’auge dels regionalismes en l’últim quart del segle XIX es tracta d’una prolongació del procés de recuperació lingüística i històrica que es venia donant des de mitjans de segle. La base social d’aquests moviments era fonamentalment urbana i intel·lectual, però també tenia una important vinculació amb el món rural. Els components ideològics que configurarien el regionalisme van ser força heterogenis, però generalment combinaven continguts del liberalisme i del tradicionalisme, sense oblidar la pràctica federal del Sexenni. I el grau de maduració d’aquests moviments va ser divers:

Renaixensa.jpgEl catalanisme va estar al capdavant dels regionalismes consolidant la recuperació de la memòria històrica (Víctor Balaguer) i lingüística (Renaixença), tot avançant en la construcció de la consciència nacional mitjançant campanyes i mobilitzacions específiques. A més, el desajustament estructural existent entre Catalunya i l’Espanya rural va empènyer la burgesia catalana cap a un replegament regional després del fracàs en l’intent de construir una articulació econòmica moderna del conjunt espanyol.

Així, el regionalisme català combinaria la reclamació del proteccionisme econòmic amb un nacionalisme peculiar el qual, fins i tot, arribaria a incorporar un vessant imperialista amb Prat de la Riba. La iniciativa política de la burgesia catalana serà el model en el qual s’emmirallaran els altres regionalismes peninsulars. En qualsevol cas, no ens trobem davant d’un moviment de caràcter secessionista, i és que el nacionalisme català de finals del segle XIX el que buscava era afirmar la personalitat històrica de Catalunya dins d’una Espanya a la qual busca reconstruir des d’una fórmula diferent al centralisme hegemònic des de l’entronització dels Borbons en el segle XVIII.

Sabino Arana.jpg

Sabino Arana

El nacionalisme basc estarà encarà en un període de desenvolupament amb molta vinculació amb la lluita foral fins l’aparició de la figura de Sabino Arana i la formació del Partit Nacionalista Basc (PNB). El nacionalisme aranista en principi no anava més enllà del territori de Biscaia, i no seria fins 1893 quan donaria clares senyals de la seva activitat arrel de la publicació de l’obra Bizcaya por su independencia. L’efervescència del moviment va ser deguda a que les reformes de caràcter liberal que s’anaven introduint des del govern central apuntaven a un increment imminent de les quotes aforades de Navarra i Euskadi.

El 1894 va constituir-se la primera organització política basca nacionalista, per a la qual Arana va redactar una declaració de principis basada en la confessionalitat, les afirmacions de caràcter racista, la voluntat de restaurar l’ordre jurídic tradicional a Biscaia i l’aspiració de constituir Euskadi. Aquell any va onejar la Ikurrinya per primer cop. Aquest nacionalisme basc de finals de segle semblava capaç de capitalitzar l’alarma de les classes mitjanes locals davant de la creixent mobilització política i laboral dels treballadors immigrats orientats cap a posicions socialistes. Així, des de 1898, a mida que el nacionalisme anés incrementant el seu prestigi entre l’opinió de les classes tradicional dels país, Arana dirigiria el PNB cap a una acció legal i a la col·laboració amb d’altres grups de la dreta catòlica local.

El regionalisme gallec es basarà en el Rexurdimento (recuperació lingüística i històrica) i entre 1886 i 1889 exposarà tres idearis diferents que són una mostra de la diversitat interna del moviment galleguista. El 1887 es presentaria un projecte de Constitució per un Estat gallec que corresponia amb el llegat del federalisme de 1873, però, més enllà d’aquesta fita, el regionalisme gallec encara estaria en la seva fase de configuració i no arribaria a la maduresa fins el primer terç del segle XX.

En el primer terç del segle XX encara apareixerien més moviments d’aquest tipus en d’altres punts de la geografia espanyola que qüestionarien encara més el desenvolupament del procés nacionalitzador de l’Espanya liberal en el segle XIX, com ara el valencianisme (de formulació tardana i representat per Teodor Llorente i Constantí Llombart), l’aragonesisme o l’andalusisme (impulsat per Blas Infante).