Entrades amb l'etiqueta ‘Restauració borbònica’

La crisi espanyola de 1917

dilluns, 28/02/2011

Després de les convulsions de 1898 i 1909, l’estiu de 1917, tot i la prosperitat econòmica que havia portat la Primera Guerra Mundial, la coincidència entre les greus dificultats per les quals travessava el sistema restauracionista, el descontentament militar i l’increment de la conflictivitat social van provocar la conjunció de tres greus crisis en les quals van veure’s implicats els partits de l’oposició, els militars i les organitzacions obreres i que provocarien l’inici de l’agonia definitiva del sistema de la Restauració en el seu camí cap al col·lapse.

La crisi militar. Bona part dels oficials de l’exèrcit espanyol anaven arrastrant un clima de descontentament des de la crisi de 1898 i la pèrdua de les colònies. La hipertròfia del cos militar, el convenciment de l’existència de favoritismes a l’hora de decidir els ascensos i els efectes de la crisi econòmica serien els factors que encendrien la flama de la crisi militar.

Alfonso XIII i l'exèrcit.jpg

Alfons XIII

L’exèrcit comptava amb un nombre excessiu d’oficials en relació amb el de soldats. El fet que els ascensos s’obtinguessin majoritàriament a través dels mèrits de guerra beneficiava els militars africanistes en prejudici dels que romanien a la Península, els quals mostraven sovint el seu descontent per les condecoracions i els ascensos dels africanistes, tot demanant que els ascensos es concedissin per antiguitat i no pels mèrits guanyats a les campanyes africanes. A més, la inflació derivada de la crisi econòmica havia fet disminuir el valor real dels baixos salaris militars amb la qual cosa les condicions de vida dels soldats van empitjorar.

El fort descontentament entre els oficials de baixa i mitjana graduació va desembocar, des de 1916, en la formació de les anomenades Juntes de Defensa, unes associacions de militars que es van estendre per la majoria de les guarnicions de l’exèrcit. Les Juntes reclamaven un augment salarial, s’oposaven als ascensos per mèrits de guerra i reivindicaven l’antiguitat com a únic criteri. El juny de 1917, les Juntes de Defensa van llençar un manifest que culpava al govern dels mals de l’exèrcit i del país, a la vegada que feia una crida a la renovació política tot emprant un llenguatge regeneracionista.

Aleshores, el govern conservador de Dato va haver de reconèixer a les Juntes de Defensa com a interlocutor vàlid en els temes militars. Dato no tenia cap altra opció, perquè el govern no podia prescindir de l’exèrcit per a mantenir l’ordre contra les forces catalanistes que exigien reformes polítiques i els moviments socials obrers. S’havia d’evitar la col·laboració dels moviments de protesta civils i els militars en una aliança comú contra el govern. Aquest gest suposava, en la pràctica, la fi del sistema polític de la Restauració. El sistema ja no era constitucional, sinó que passava a veure’s condicionat per les pressions dels militars.

La crisi política. El 1916, el govern es trobava en mans d’un gabinet liberal presidit pel comte de Romanones, el qual, davant les creixents acusacions de corrupció política llançades des de l’oposició, va decidir tancar les Corts. En resposta, a mitjans de juny de 1917, i en paral·lel a l’esclat de la crisi militar, una representació de diputats catalanistes, republicans i socialistes va reclamar la reobertura de la cambra al govern del conservador Eduardo Dato. Aquest s’hi va negar i, en resposta, va declarar l’Estat d’excepció i va endurir la censura de la premsa.

Francesc Cambo.jpg

Francesc Cambó

A iniciativa de la Lliga Regionalista, que en el context de crisi generat per la protesta militar va veure l’oportunitat d’incrementar l’autonomia catalana i propiciar una revisió constitucional, el 5 de juliol de 1917 va celebrar-se a Barcelona una Assemblea de Parlamentaris catalans que va exigir la formació d’un govern provisional i la convocatòria de Corts constituents per reformar el sistema polític i descentralitzar l’Estat.

Des de l’Assemblea va convocar-se una reunió de tots els diputats i senadors espanyols que immediatament va ser prohibida pel govern. Tot i això, la reunió va celebrar-se, però dels 760 citats només n’hi van anar 71, majoritàriament catalanistes, republicans i socialistes. L’assemblea fragmentària de diputats, a més, va ser dissolta per la Guàrdia Civil. Malgrat la celebració d’una segona reunió a Madrid, el mes d’octubre, el moviment parlamentari va acabar per desaparèixer sense haver aconseguit la reforma constitucional.

Les causes del fracàs del moviment reformista dels parlamentaris es trobaven en el fet que ni les forces monàrquiques ni les Juntes de Defensa militars van donar-li suport, així com en les discrepàncies entre el catalanisme conservador que buscava reformar el sistema des d’una òptica burgesa i els grups d’esquerra que volien incloure en el programa reformista les reivindicacions socials. A més, la vaga general del mes d’agost va acabar d’inhibir les forces burgeses, temoroses d’un possible esclat revolucionari.

La crisi sindical revolucionària. El 1916, com a conseqüència de l’empitjorament de les condicions de vida dels obrers, ja s’havia produït un important moviment vaguista al país que va comportar un acord entre els sindicats UGT i CNT per a presentar un manifest conjunt que instava el govern a intervenir per aturar la pujada dels preus. A partir del març de 1917 la situació de crisi econòmica va aguditzar-se dramàticament i davant l’increment de les vagues el govern va reaccionar proclamant l’Estat de guerra. Això va radicalitzar les reivindicacions dels obrers que van passar de les exigències de caràcter estrictament laboral a integrar demandes polítiques.

L’agost de 1917, arran d’un conflicte laboral del sector ferroviari a València, i coincidint amb l’assemblea de parlamentaris de Barcelona, la UGT va cridar a la vaga general. L’esclat de la vaga general revolucionària va agreujar la situació i la protesta aviat va adquirir un caràcter polític ja que les forces obreres convocants van reclamar la fi de la monarquia, la formació d’un govern provisional que convoqués corts constituents i el pas a un sistema republicà. Sorprenentment, la vaga general no va rebre el suport ni dels parlamentaris catalans ni dels militars de les Juntes.

huelga general de 1917.jpg

Huelga de 1917.jpg

La vaga, en conseqüència, va tenir una incidència molt desigual, però va donar lloc a incidents importants a Madrid, Barcelona, el País Basc i Astúries. La paralització de Barcelona i de bona part de les ciutats del Principats va ser significativa. Tot i això, l’objectiu del comitè revolucionari format per UGT i CNT va fracassar quan la intervenció de l’exèrcit va impedir el canvi polític demanat. Igualment, l’absentisme de l’assemblea de parlamentaris va contribuir a la derrota del moviment.

El govern, en resposta, va declarar la llei marcial i l’exèrcit va reprimir brutalment la insurrecció obrera per “defensar el dret i l’ordre”. El balanç va ser de més de setanta morts, uns dos-cents ferits i aproximadament uns dos mil detinguts. La contundència de la repressió, tot i el fracàs de la vaga general, va afeblir encara més el règim i va radicalitzar l’oposició obrera. Així, el fracàs de la vaga general revolucionària va reafirmar les conviccions reformistes en el si de la UGT, però entre el moviment àcrata va provocar una major radicalització. D’entre les diverses conseqüències de la vaga cal destacar el final de la col·laboració entre els anarcosindicalistes i la UGT, la dissolució definitiva de l’assemblea de parlamentaris i l’entrada de la Lliga en el govern central encapçalat per García Prieto.

La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925)

dissabte, 26/02/2011

Des de 1911, la Diputació de Barcelona, presidida per Enric Prat de la Riba, havia llançat la idea de crear un organisme comú que mancomunés les quatre diputacions catalanes amb l’objectiu d’introduir la base d’un poder regional, millorar les infraestructures, modernitzar el programa educatiu i fomentar i difondre la llengua i la cultura catalanes. D’aquesta manera, la Diputació de Barcelona va proposar “la reconstitució de la personalitat catalana, regida autonòmicament per una Diputació única” i que aquest acord fos proposat al president del govern i a les altres diputacions catalanes.

Presidents_diputacions_mancomunitat.jpg

Aquest projecte, que va impulsar la Lliga Regionalista a convertir-se en la força capdavantera en la lluita per l’autonomia política de Catalunya, va ser presentat al govern liberal de Canalejas que l’aprovaria a les Corts el 1912. En el seu pas pel Senat, però, el projecte restaria paralitzat a causa de l’assassinat del president del govern a mans d’un anarquista, la divisió dels liberals i l’oposició dels conservadors. Posteriorment, i després de llargues negociacions, el govern d’Eduardo Dato va promulgar un Reial Decret, el 18 de desembre de 1913, que autoritzava les diputacions catalanes a mancomunar-se amb una finalitat exclusivament administrativa.

El 6 d’abril de 1914 es constituïa la Mancomunitat de Catalunya sota la presidència d’Enric Prat de la Riba i vuit consellers (Cultura i Instrucció, Camins i Ports, Obres Hidràuliques i Ferrocarrils, Telèfons, Agricultura i Serveis Forestals, Beneficència i Sanitat, Política Social, i Hisenda). Catalunya aconseguia així el reconeixement del seu particularisme i la Lliga assolia el seu èxit més gran.

mancomunitat.JPG

La Mancomunitat, però, no va ser més que una simple federació de les diputacions, fet que suposava una rectificació de l’anacronisme de la divisió provincial borbònica, que delegaven en aquesta entitat les seves funcions i el seu pressupost. Així, la Mancomunitat va resultar un instrument molt tímid en el terreny administratiu i descentralitzador. És a dir, tot i que molts autors han interpretat la Mancomunitat com un primer intent de descentralització de l’Estat, la realitat és que no va produir-se mai cap cessió de competències de govern ni modificacions pressupostàries que augmentessin els seus recursos. A més, el govern podia suspendre en qualsevol moment la Mancomunitat ja que era un simple ens administratiu.

La Mancomunitat va permetre que la Lliga Regionalista, que la va dirigir durant tota la seva existència, reafirmés la seva superioritat política i desenvolupés una tasca de govern centrada en el desenvolupament cultural i la modernització econòmica i social de Catalunya. Els seus presidents van ser: Enric Prat de la Riba (1914-1917), substituït a la seva mort per Josep Puig i Cadafalch (1917-1923) i Alfons Sala (1923-1925), que va ser nomenat per Primo de Rivera per presidir l’organisme fins que finalment va desaparèixer el 1925.

pratdelariba.jpg

Enric Prat de la Riba

L’obra de la Mancomunitat va seguir la política iniciada per la Lliga a la Diputació de Barcelona, però va veure’s limitada per la falta de recursos econòmics (no va existir un pressupost propi de la Mancomunitat fins el 1918) i restringida a determinades àrees que la llei li atribuïa. Prat de la Riba va sintetitzar els corrents anteriors del catalanisme nacionalista i cultural i els hi va donar una forma més acabada. Així, la seva actuació va seguir dos grans eixos fonamentals: el desenvolupament econòmic del país i el foment de la llengua i la cultura catalanes a partir d’un projecte cultural i educatiu.

En el camp del desenvolupament econòmic, la Mancomunitat va invertir bona part dels seus recursos en la realització d’un pla de construcció, reforma i millora de la xarxa viària de carreteres i camins provincials, així com en l’establiment d’una completa xarxa postal i telefònica que va fer arribar el telèfon a alguns dels pobles més aïllats de Catalunya amb l’extensió de 5.871 quilòmetres de línees.

Mapa 1922.jpg

La Mancomunitat també va iniciar l’aplicació d’un pla d’acció agrària que buscava la modernització de les formes de producció i l’augment de la productivitat de l’agricultura i la ramaderia. Per aquest motiu es van crear escoles de tècnics rurals agraris mitjans i superiors, camps de d’experimentació de conreus i granges models, i es va fomentar el cooperativisme agrari.

D’altra banda, en l’àmbit de la cultura i l’ensenyament, la Mancomunitat va iniciar un ambiciós projecte de redreçament centrat en la reafirmació de la llengua i la cultura catalanes en el qual s’incloïen mesures com la creació de Biblioteques populars (1918), les Escoles experimentals (1918) i la introducció dels Estudis normals (1919). També es va posar èmfasi en la divulgació i la protecció del patrimoni cultural català mitjançant la constitució de la Junta de Museus i el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments.

Amb l’objectiu de normalitzar la llengua catalana, l’Institut d’Estudis Catalans, que s’havia creat el 1907, va iniciar una ingent tasca d’unificació ortogràfica, que va ser realitzada pel filòleg Pompeu Fabra, el pare de la llengua catalana moderna, i que no es culminaria fins anys més tard amb l’elaboració del Diccionari General (1932).

ensenyança.jpg

Paral·lelament, des de la Mancomunitat va impulsar-se la renovació pedagògica que va permetre la introducció a Catalunya dels mètodes de l’educadora italiana Maria Montessori, així com l’impuls de l’Escola Industrial, l’Escola del Treball i l’Escola de l’Administració local, escoles exemplars en el seu temps. La missió d’aquestes noves institucions educatives va ser la potenciació de la diversificació professional i la formació professional de quadres tècnics de nivell mitjà i superior per a la indústria i el comerç.

La unitat de Catalunya que s’havia viscut de forma breu en la Solidaritat ara era atesa de nou, però d’una forma operant, constructiva. Catalunya s’assemblava a un petit Estat, però amb uns mitjans ben esquifits. El binomi Prat de la Riba-Cambó va ser la principal clau de l’èxit de la Lliga Regionalista a l’hora de capitalitzar l’acció de govern de la Mancomunitat. Seria gràcies a la seva tasca que la Lliga guanyaria molt del seu prestigi. Ni el republicanisme catalanista ni el que restava dels cacics monàrquics i menys encara els radicals, disposaven d’homes idonis que es mesuressin amb els líders de la Lliga.

Les conseqüències de la Setmana Tràgica i l’impacte de la Primera Guerra Mundial (1910-1917)

divendres, 25/02/2011

Les conseqüències polítiques de la Setmana Tràgica. Després dels fets de la Setmana Tràgica, en el camp polític, el Partit Liberal prendria un important protagonisme. La campanya internacional contra la repressió exercida pel govern Maura acabaria forçant Alfons XIII a separar-se del conservadorisme i a propiciar el retorn dels liberals de Moret al poder després de la campanya del ¡Maura, No!. Els liberals s’havien sumat a la campanya de l’esquerra contra Maura, negant als conservadors el consens polític necessari per a mantenir el sistema restauracionista.

antonio_maura.jpg

Antonio Maura

Així, la campanya antiMaura va fer que els conservadors partidaris de la línia dura maurista renunciessin a participar del tron pacífic com a resposta al fet que els liberals col·laboressin amb les forces extrasistèmiques amb l’objectiu d’expulsar-los del govern. La divisió de 1909, a favor o en contra de Maura, establia, però, una divisió molt més profunda del que era habitual entre conservadors i liberals. Darrere de Maura ja començava a posicionar-se una gran massa d’interessos conservadors, reaccionaris, intolerants i contraris a la modernització i la democratització.

La Setmana Tràgica comportaria una escissió interna en el si del Partit Conservador, amb una minoria, encapçalada per Maura, rebutjant el tornisme i una fracció majoritària, encapçalada per Eduardo Dato, que seguia confiant en el sistema. En qualsevol cas, aquests incidents eren un pas més en el llarg procés de descomposició del sistema de la Restauració.

L’any 1910, José Canalejas va formar un nou govern liberal que, després de la crisi de 1909, semblava suposar el retorn a l’equilibri partidista. El seu programa intentava apropar-se als sectors populars mitjançant l’aplicació del reformisme social i la limitació del poder de l’Església. Així, el nou executiu va iniciar la reforma del sistema de finançament de l’Església espanyola i va aprofundir en la separació entre Església i Estat. La negativa de la Santa Seu a negociar qualsevol procés de reforma del finançament del clergat va comportar la promulgació de la denominada Ley del Candado (1910) que limitava l’establiment de nous ordres religiosos al país.

José_Canalejas.JPG

José Canalejas

En política social, es va substituir l’impost de consums per un impost progressiu sobre les rendes, que va comportar la protesta de les classes benestants. També, el 1912, va ser reformada la Llei de Lleves que feia obligatori el servei militar i suprimia la redempció en metàl·lic. A més, es van promulgar tot un seguit de lleis amb l’objectiu de millorar les condicions laborals, com la que va afectar a la normativa sobre el treball de la dona. Finalment, en aquest període es va iniciar la negociació d’una Llei de Mancomunitats que possibilitaria la unió de les diputacions provincials amb l’objectiu de que la nova Mancomunitat assumís la gestió d’alguns serveis públics.

L’assassinat de Canalejas, el 1912, posaria fi a un projecte reformista que s’havia mostrat impotent per a portar endavant les seves pròpies iniciatives polítiques. Ara arribava el torn del comte de Romanones, un advocat terratinent i home de negocis que heretava el govern i el lideratge del Partit Liberal. El tornisme restaria durament malmès després del seu ascens ja que, després de la mort de Canalejas, Alfons XIII optava per una nova alternativa liberal sense cridar al líder conservador com hagués reclamat la lògica del torn pacífic.

Eduardo Dato.jpg

Eduardo Dato

L’impacte de la Primera Guerra Mundial. L’estiu de 1914, quan al capdavant del govern hi havia el conservador Eduardo Dato, va esclatar la Primera Guerra Mundial, un conflicte de dimensions desconegudes entre els països aliats i les potències centrals. Mentre l’opinió pública es dividia entre “aliadòfils” i “germanòfils”, el govern havia de posicionar-se davant del conflicte. Així, la dreta monàrquica i catòlica s’inclinava cap a posicions properes als Imperis centrals, mentre que l’esquerra republicana i socialista es posicionava a favor dels aliats.

Finalment, el govern Dato va declarar la neutralitat espanyola, fet que va oferir una oportunitat extraordinària a l’economia del país. Així, la guerra generalitzada a Europa va permetre l’exportació de productes industrials i agraris cap als països combatents, disposats a pagar-ne preus molts alts. Els beneficis industrials, especialment per a l’economia catalana, van augmentar considerablement i els empresaris van poder aprofitar-se de la conjuntura per a fer grans negocis.

A llarg termini, però, les conseqüències de l’anormalitat en el comerç exterior espanyol acabarien provocant un període de crisi econòmica i descapitalització del país pel debilitament de les estructures econòmiques. Tot i que el valor de les exportacions va registrar un fort increment, les importacions van veure’s afectades per una reducció molt dràstica. L’augment de la producció energètica va suposar un descens de la productivitat per la creació de petites empreses que després de la guerra tindrien problemes per a sobreviure.

espanya primera guerra mundial.jpgL’exportació d’una gran part de la producció industrial i agrària del país va comportar un augment dels preus interiors, fet que no va anar acompanyat d’un increment equivalent dels salaris. D’aquesta manera, la crisi econòmica derivada de l’encariment de la vida va esdevenir un gran problema per a les classes populars espanyoles ja que la pujada dels preus va afectar el preu de molts dels productes bàsics i aviat arribaria un greu problema d’abastiments. L’enriquiment d’una minoria pels beneficis de la Primera Guerra Mundial havia suposat l’empobriment de la majoria.

Tot i la prosperitat econòmica inicial que l’esclat de la Gran Guerra havia portat a Espanya, el conflicte social a causa de l’empitjorament de les condicions de vida va anar creixent de manera imparable al llarg de 1916 i desembocaria un una triple crisi (política, militar i obrera) que posaria el sistema a punt del col·lapse.

L’imperialisme al Marroc i la Setmana Tràgica de 1909

dijous, 24/02/2011

A partir de 1900, Espanya va consolidar la seva penetració al nord d’Àfrica. La Conferència d’Algesires (1906) i el posterior Tractat hispano-francès (1912) van establir un protectorat franco-espanyol al Marroc. A Espanya li va correspondre el territori del Rif, una zona muntanyosa del nord marroquí, amb l’obligació de pacificar-lo i controlar-lo. L’interès espanyol en el territori es basava en els possibles beneficis econòmics derivats de l’explotació de les mines i les inversions en ferrocarrils, però sobretot en el desig de restaurar el prestigi de l’exèrcit després del Desastre de 1898 i d’aconseguir que el país tornés a convertir-se en una potència colonial.

La presència espanyola en aquest territori, però, va veure’s contestada des d’un bon començament pels atacs continuats dels rifenys, organitzats en cabiles. Les cabiles rebels del Rif, que actuaven de forma esporàdica contra les tropes espanyoles assentades al Protectorat del Marroc, havien començat a moure’s amb més intensitat a l’estiu de 1909, atacant objectius militars, econòmics i la via del ferrocarril propera a Melilla. La derrota de les tropes espanyoles al Barranco del Lobo (1909) va fer que el Ministre de la Guerra ordenés que s’enviessin nous contingents militars al Marroc mitjançant la lleva d’uns 40.000 reservistes que van ser mobilitzats a tot l’Estat.

Protectorado español Marruecos.jpg

Molts reservistes casats van ser cridats a files, mentre que soldats en actiu i joves que havien comprat la seva exempció van lliurar-se de participar en l’operació. La major part d’aquestes tropes havien de partir cap al Marroc des de Barcelona, fet que va provocar que la ciutat visqués un moviment de protesta popular contra les autoritats de gran magnitud amb la creació d’un Comitè de Vaga i la declaració d’una vaga general que va comportar una setmana d’incidents i enfrontaments al carrer.

La mobilització contra la guerra i contra la injustícia del sistema de quintes va iniciar-se al port de Barcelona el 18 de juliol, durant l’embarcament de les tropes cap al Marroc. El dia 24, amb la participació de republicans lerrouxistes, socialistes i anarquistes, va constituir-se el Comitè de Vaga que interpretava la campanya militar al Marroc com una veritable guerra de classes i va fer la crida a la vaga general. La revolta va allargar-se una setmana, tot desbordant l’objectiu inicial de la protesta i adquirint un fort component antimilitarista i de rebuig a l’hegemonia social i cultural de l’Església.

campana-gracia-19130726.jpg

Factors que expliquen l’esclat de la Setmana Tràgica:

  • Anticlericalisme. Entès com la consciència del poble de que existia una Església organitzada, o simplement un catolicisme, al servei dels rics i els poderosos, explotadora dels pobres i corruptora de les consciències. Això era conseqüència, a més d’altres motius que venien arrossegant-se des del segle XIX, de la propaganda contra l’Església realitzada per Lerroux.
  • Antimilitarisme. Oposició al fet que els soldats fossin enviats al Rif a fer la guerra i morir. A Catalunya existia una massiva i radical oposició a deixar-se enviar fills, marits o pares a morir al Marroc. Els mateixos socialistes espanyols, moderats en comparació amb el sindicalisme i l’anarquisme català, també seguirien una política d’oposició a la guerra del Marroc.

La vaga de protesta va desembocar en una gran manifestació contra la guerra imperialista al Marroc. La revolta va ser caòtica i espontània. Al carrer van aixecar-se barricades, van produir-se enfrontaments i elements radicals i anarquistes anticlericals van incendiar-se més de vuitanta centres religiosos, entre ells 21 esglésies i 40 convents. No dirigien la sublevació ni els radicals, ni els nacionalistes republicans, ni els mateixos anarquistes. Així, la manca de direcció i coordinació polítiques van derivar cap a l’acció incontrolada de grups que actuaven indiscriminadament.

mapa_ST_gran.jpg

Les primeres notícies dels fets de Barcelona van aparèixer a la premsa espanyola com una sublevació separatista. La realitat, però, és que fora de Barcelona, la revolta només va estendre’s a Sabadell. El poble radical, treballat al llarg de vuit anys per un revolucionarisme lerrouxista extremista i confús, va sentir-se identificat instintivament amb la revolta i sense esperar directrius ni consignes va llençar-se a les barricades o a l’incendiarisme, convençut de que per fi es posava en pràctica el programa radical. Així, es podria parlar d’una certa paternitat del lerrouxisme en els fets de la Setmana Tràgica.

setmana-tragica.jpg

El govern de Maura va respondre a l’onada de violència declarant l’Estat de guerra i enviant reforços per reprimir les manifestacions mitjançant una dura repressió que va portar a sagnants enfrontaments entre els manifestants i les forces militars.

TragicWeek.jpg

Per la seva banda, la burgesia catalana no va preocupar-se, tot i la forta repressió contra els manifestants, d’altra cosa que no fos la protecció dels seus interessos econòmics. La Lliga Regionalista va descobrir la seva veritable cara a la població: era un partit classista de caire molt conservador disposat a pactar, sempre que fos necessari, amb el poder central per reprimir insurreccions populars i avortar reivindicacions socials que anessin en contra dels seus interessos.

Francisco_Ferrer_Guardia.jpg

Francesc Ferrer i Guàrdia

Acabada la revolta, va produir-se una forta repressió per part del govern amb la suspensió de les garanties constitucionals a Barcelona fins el mes de novembre, 2.500 persones detingudes –i sembla que uns 2.000 exiliats o fugits a França–, la celebració de 216 consells de guerra que van implicar 1.700 persones, i la sentència a mort de 17 persones, de les quals només cinc van ser executades.

La conseqüència més dramàtica de la Setmana Tràgica va ser l’execució de Francesc Ferrer i Guàrdia, un pedagog anarquista fundador de l’Escola Moderna, que va ser acusat de ser qui va instigar la població a aixecar-se contra el govern. Les massives protestes internacionals no van poder evitar la seva mort, tot i que no s’havia provat que tingués cap relació directa ni amb la vaga general ni amb l’esclat dels incidents. L’execució de Ferrer i Guàrdia va ser tant una represàlia originada per l’atac al sistema escolar catòlic pels seus intents de potenciar l’escola laica com una mostra del càstig exemplar que volia exercir el govern.

Si a nivell espanyol, l’actuació del govern va aixecar una onada de protestes que van fer caure Maura del poder, a Catalunya també van produir-se conseqüències polítiques.

D’una banda, el lerrouxisme, desacreditat pel seu posicionament oportunista, va començar a perdre influència entre els treballadors. A més, el fracàs del moviment va provocar el desengany d’importants sectors de la classe obrera respecte dels polítics republicans, fet que afavoriria sensiblement l’arrelament del sindicalisme apolític de la CNT en els anys següents. Finalment, la Solidaritat Catalana va rebre el seu cop definitiu i la Lliga Regionalista va patir un important retrocés electoral després d’haver donat el seu suport indirecte a la repressió de la revolta popular.

La Solidaritat Obrera i el naixement de la CNT

dimecres, 23/02/2011

El moviment obrer arribava perjudicat a l’inici del segle XX. El procés de Montjuïc i l’assassinat de Cánovas del Castillo havien tancat l’època clàssica del societarisme obrer i de l’anarquisme d’acció. L’onada terrorista i la repressió política de finals del segle XIX van deixar el moviment obrer molt debilitat. Ara, les societats obreres d’ofici adoptaran la paraula “sindicat” per denominar l’agrupació d’obrers d’un mateix ofici. L’obrerisme arribava al segle XX després de veure com els plantejaments sindicalistes del segle XIX, tant d’inspiració socialista com anarquista, havien fracassat. En mig de la desarticulació del sindicalisme, les societats d’ofici i de resistència no només no va desaparèixer, sinó que van mantenir un important nivell de militància.

Davant d’aquest panorama, el lerrouxisme va impactar amb força en els ambients proletaris fins 1909, i els seus seguidors van intentar organitzar un sindicalisme en torn al Partit Radical, però el seu intent va suposar un fracàs rotund. El socialisme intentarà, inútilment, fer-se amb el suport de l’obrerisme que donava suport a Lerroux.

Paral·lelament, l’anarquisme va iniciar un procés de reorganització i expansió sindical orientat al voltant de l’assimilació i la difusió de la teoria francesa plasmada a la Carta d’Amiens de la CGT (1906). Les característiques generals del sindicalisme revolucionari van seguir sent l’acció directa i la vaga general com a mitjà per a instaurar una societat sense classes. A la seva teoria convergien plantejaments marxistes com la lluita de classes i la resolució d’organitzar el proletariat al marge d’altres classes socials.

Les noves teories que s’anaven introduint no van ser acceptats unànimement en els medis llibertaris. L’anarquisme considerava que les idees transformarien la societat i que el sindicalisme era el terreny favorable per desenvolupar el se pensament i la seva acció. Políticament, l’anarquisme oposava l’individualisme a l’Estat, era antiparlamentari i antipolític. Durant el primer terç del segle XX, va passar-se d’un obrerisme de caràcter societari i sense cohesió organitzativa i feble a un sindicalisme de masses, socialment revolucionari que lluitava per superar les dificultats tradicionals d’organització per convertir-se en el representant dels treballadors.

El 1907 van iniciar-se les primeres reunions entre sindicalistes catalans per crear una federació sindical barcelonina: Solidaritat Obrera. Es buscava crear un moviment similar al de Solidaritat Catalana entre els treballadors i a les primeres reunions van prendre part anarquistes, socialistes i republicans. L’agost de 1907 es constituïa la federació de sindicats Solidaritat Obrera a Barcelona. El sindicat naixia per la necessitat d’oferir una alternativa organitzada a la desarticulació anarquista, al socialisme reformista i al lerrouxisme.

anagramasolidaridadobrera.jpg

Tots els treballadors tenien una sèrie d’interessos comuns, com a mínim laborals, i van reconèixer la necessitat de reformar el moviment societari per ser realment efectiu. Així, les societats adherides amb l’ajuda de Francesc Ferrer i Guàrdia van començar a publicar el setmanari Solidaridad Obrera, el que seria l’òrgan de la CNT. El model de Solidaritat Obrera tenia vocació estatal i va exportar el model a altres regions, creant organismes del mateix nom a Andalusia o Galícia. El model solidari va trencar-se aviat perquè els socialistes barcelonins, davant la pressió de la direcció del PSOE, van colisionar amb la UGT i després del desenvolupament dels fets de la Setmana Tràgica van abandonar Solidaritat Obrera.

solidaridadobrera.jpg

Cnt_1910.jpg

El 1910 va decidir-se la constitució d’una Confederació General del Treball de caràcter anarcosindicalista que es convertiria en la CNT. La CNT propugnava els principis del sindicalisme revolucionari: l’apoliticisme, l’acció directa i la vaga general com a mitjà per aconseguir la revolució social. La CNT era hereva de les velles tradicions apoliticistes del proletariat català, propugnant la ideologia i les tàctiques del sindicalisme revolucionari i diferenciant-se tant del model de la UGT com del sindicalisme reformista. La CNT ràpidament va fer-se amb l’hegemonia entre el sindicalisme català. La seva força va radicar a Catalunya i Andalusia, mentre que la UGT s’estenia amb força per Madrid i Biscaia. El socialisme català era minoritari i tenia la seva petita força concentrada a Barcelona i Mataró.

Reorganització i efervescència del catalanisme d’esquerres durant la crisi de la Restauració

dimarts, 22/02/2011

La desfeta electoral patida per la Lliga Regionalista el 1903 va evidenciar les desavinences entre un grup d’intel·lectuals i professionals de tarannà més progressista, que es mostraven més intransigents davant la qüestió de la negociació de les reivindicacions regionalistes amb el govern de Madrid, i la majoria dels dirigents del partit, que eren partidaris d’una política de caràcter possibilista que arribés a acords amb el partits dinàstics governants. A més, els sectors més esquerranosos de la Lliga (Carner, Sunyol) van encaixar malament el fet que sectors catòlics s’anessin incorporant a la formació regionalista.

La crisi entre ambdós sectors esclataria el 1904 quan, arran de la visita del jove monarca Alfons XIII a la ciutat de Barcelona, un grup de regidors de la Lliga, encapçalats per Cambó, va desobeir els acords presos per la pròpia direcció del partit amb l’objectiu de boicotejar la visita reial. El monarca va ser rebut per una multitud, a mig camí entre l’entusiasme i la curiositat, que el volia veure de prop. Cambó va aprofitar l’ocasió per llegir davant d’Alfons XIII un manifest en català que reconeixia, de facto, la institució monàrquica a la vegada que exposava les necessitats i els drets del poble català. La direcció lligaire va aprovar la seva actitud, fet que va empènyer el sector més crític amb el possibilisme a abandonar la formació i fundar una nova organització de caràcter catalanista i republicà.

Així, el 1906, els escindits de la Lliga, encapçalats per Jaume Carner i Lluís Domènech i Montaner, van fundar el Centre Nacionalista Republicà, un partit que es definia com a nacionalista, democràtic i republicà, i al qual s’hi afegirien alguns republicans provinents del vell federalisme de Pi i Margall. Tot i això, la seva incidència electoral va ser escassa a causa de que el lerrouxisme captava en aquells moments una gran part dels vots republicanistes i de l’èxit de la Solidaritat Catalana. Ara bé, des del Centre Nacionalista Republicà sí que van ser capaços de realitzar un gran activisme a través del diari El Poble Català i de fundar nombrosos ateneus.

Jaume Carner.jpg

Jaume Carner i Romeu

També, el 1903, des de les organitzacions societàries nascudes arran del desenvolupament industrial i del món dels serveis, va crear-se el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI) vinculat a l’obrerisme reformista i al catalanisme. Al llarg de la seva llarga existència (1903-1939), el CADCI no va deixar d’incrementar el seu nombre de socis, esdevenint un dels puntals del catalanisme i una força hostil amb el lerrouxisme. A la vegada, tot i decantar-se políticament cap a les posicions del catalanisme d’esquerres, el CADCI va esdevenir un punt de trobada del catalanisme popular allunyat de les disputes entre lligaires i republicans d’esquerres.

valles i ribot.JPG

Josep Maria Vallès i Ribot, president de la Unió Federal Nacionalista Republicana

La crisi de la Solidaritat Catalana arran dels fets de la Setmana Tràgica va contribuir a l’apropament entre les forces republicanes d’esquerra, que el 1910 van crear la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), formació que va aconseguir un bon resultat en els comicis celebrats aquell any. Tanmateix, la UFNR aviat va veure que no podria superar electoralment ni a la Lliga ni als radicals lerrouxistes i va veure’s en perill d’esdevenir una força política residual.

Per això, el 1914, la Unió Federal Nacionalista Republicana va acceptar una aliança amb el Partit Radical de Lerroux a través del Pacte de Sant Gervasi. La coalició lectoral, però, va desagradar als seus elector d’ambdues formacions, els quals van castigar-les fortament en les eleccions, fet que va donar una nova victòria a la Lliga. La desfeta va comportar la crisi de la UFNR i la seva posterior desaparició el 1916, així com al conjunt de l’esquerra catalanista.

Després de la crisi de la UFNR i davant el que van anomenar com la “claudicació de la Lliga a Madrid”, les forces d’esquerres van proposar-se una renovació dels seus principis basada en la necessitat de catalanitzar el republicanisme després de l’empremta deixada pel lerrouxisme i de republicanitzar el catalanisme amb l’objectiu de posar fi a l’hegemonia de la Lliga a Catalunya. A més, també van buscar d’atreure sectors de l’obrerisme amb l’objectiu que abandonessin l’apoliticisme propugnat per l’anarcosindicalisme i esdevinguessin la base electoral del catalanisme d’esquerres.

D’aquesta manera s’iniciava un període efervescent que va suposar el naixement de diverses formacions que enfortirien el catalanisme d’esquerres. Primer, el 1917, Francec Layret i Lluís Companys van organitzar el Partit Republicà Català. Posteriorment, el 1922, un grup d’intel·lectuals i professionals descontents amb la política de la Lliga van abandonar el partit i van crear Acció Catalana. Aquell mateix any, Francesc Macià va crear la primera organització catalanista amb uns postulats independentistes: Estat Català. Finalment, el 1923, un grup de militants del PSOE, encapçalats per Rafael Campalans i Manuel Serra i Moret, va escindir-se del partit per crear una nova organització socialista amb una base estrictament catalana: la Unió Socialista de Catalunya.

El lerrouxisme a la Catalunya d’inicis del segle XX

dilluns, 21/02/2011

Alejandro Lerroux va ser un figura polèmica i complexa d’analitzar. Va aparèixer per primer cop en l’escenari polític a Madrid el 1897 quan va fundar el diari El Progreso amb l’objectiu que li servís de plataforma personal i des de les pàgines del qual realitzaria una agressiva campanya antigovernamental en resposta a les tortures i irregularitats que s’havien practicat durant els processos de Montjuïc contra l’anarquisme. D’aquesta manera, Lerroux esdevenia un amic de la classe treballadora.

lerroux.jpg

Alejandro Lerroux

A Catalunya, el diari lerrouxista va tenir una àmplia difusió i, tot i no pertànyer a l’anarquisme, el seu discurs li va permetre assolir una gran popularitat entre l’obrerisme català, fet que a la llarga li permetria d’articular una plataforma per a l’acció política. És en aquest moment quan, en paraules de Josep Termes, s’està forjant la imatge d’un Lerroux “tribú de la plebe”, enemic del sistema social i polític en vigor.

Aquest èxit d’imatge, popularitat i prestigi adquirit entre l’esquerra catalana va fer que Lerroux decidís treure’n profit en quan arribés la primera oportunitat. Així, convertit en “home del poble”, va saber situar-se per sobre de totes les faccions del republicanisme, tot imposant la defensa d’un obrerisme versemblant a la vegada que potenciava l’equívoc llibertari. Amb ell arribaria a Barcelona la política de masses, on el candidat Lerroux assaltava els vianants per a presentar-li la seva proposta política de la forma més efectista i espectacular possible.

La ideologia del lerrouxisme es basava en l’atac als tres pilars fonamentals del sistema de la Restauració: la religió, la propietat i les forces de l’ordre. Així, parlava de la creació de les veritables cases del poble i de la publicació d’un diari “eminentment radical”. El 1906, havia publicat l’article “Matad” a La Rebeldía, on afirmava:

“Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad con sus dioses, alzad el velo a las novicias y elevadlas a la categoría de mujeres para virilizar la especie, penetrad en los registros de propiedad y haced hogueras con sus papeles para que el fuego purifique la infame organización social; entrad en los hogares humildes y levantad legiones de proletarios para que el mundo tiemble ante sus jueces […]. No os detengáis ante los sepulcros ni ante los altares”.

lerrouxisme.JPGTanmateix, era un personatge impregnat de pragmatisme i que entenia que no podia ser un simple element marginal i folklòric, fet que va impulsar-lo a arribar a algun tipus d’acord amb les forces polítiques dinàstiques.

Si bé en un primer moment Lerroux va defensar la legitimitat del moviment catalanista en demanda de l’autonomia, aviat convertiria l’anticatalanisme en un dels principals arguments del seu programa polític, la seva propaganda i la seva acció perquè “sin embargo, amo a España, amo la unidad nacional, quiero la felicidad para mi país”. Des d’aquest moment, la premsa lerrouxista i la de la Lliga van iniciar una lluita feroç en la lluita ideològica i per la hegemonia política a Barcelona i Catalunya.

Per atacar la Lliga Lerroux denunciava el perill que el catalanisme suposava per a “la unidad de la patria”. Del catalanisme afirmava que era “el hijo degenerado de un contubernio monstruoso” i de les Bases de Manresa que eren “incongruentes, reaccionarias, mantenedoras de privilegios antiguos, creadoras de otros nuevos, con alma y tendencia disgregadora, separatistas, inspiradas en un espíritu clerical y aprobadas por obispos de maldita memoria”.

Es pot afirmar, amb gairebé una total seguretat, que Lerroux va actuar d’aquesta manera en connivència amb el govern de Madrid. La seva política estava al servei d’evitar l’ascens de la Lliga Regionalista i del catalanisme i per això buscava sistemàticament l’enfrontament amb els nacionalistes. Així, partint de la base republicanista i obrera forjada a la Catalunya del segle XIX, el lerrouxisme articularà el seu discurs manipulant les diferències entre els regionalistes i els republicans, tot distorsionant les diferències entre els interessos del catalanisme i els interessos de la classe obrera.

lerroux barcelona.jpg

D’aquesta manera, el lerrouxisme va significar una superació de les antigues famílies republicanes i va facilitar, juntament amb la Lliga Regionalista, l’enfonsament del sistema polític dels partits dinàstics a Catalunya. Lerroux va aconseguir per al republicanisme una renovació del suport obrer que va fonamentar-se organitzativament en la multiplicació dels centres republicans (centres de fraternitat, en especial la casa del poble de Barcelona, inaugurada el 1906), en la celebració de multitudinàries meriendas fraternales i en la creació de grups de Jóvenes Bárbaros.

El moviment de la Solidaritat Catalana (1906), a més de provocar indirectament l’exacerbació del seu espanyolisme, el portaria a la ruptura amb el republicanisme moderat que havia intentat incorporar anteriorment. Paral·lelament, el moviment de la Solidaritat Obrera li restaria una bona part del suport de la massa treballadora. Així, després de la seva participació en els fets de la Setmana Tràgica de juliol de 1909, Lerroux i el Partit Republicà Radical prendrien uns camins diferents.

La Solidaritat Catalana

dissabte, 19/02/2011

A les eleccions de 1905, en la confrontació entre republicans i regionalistes, la Lliga va obtenir un gran èxit perquè, després de cinc derrotes consecutives enfront del lerrouxisme, el resultat de les municipals (14 regidors republicans i 12 regionalistes) va poder ser celebrat amb un banquet de la victòria ja que tots els tots els candidats regionalistes van ser escollits. Tampoc es pot parlar d’un fracàs del republicanisme lerrouxista, però si de l’èxit regionalista.

Així, la Lliga va organitzar un “banquet de la victòria” com a celebració. Aleshores, el setmanari humorístic Cu-Cut! va publicar un acudit en el qual es podia observar un militar preguntava ¿Qué se celebra aquí que hay tanta gente?” i un civil responia “El banquet de la victòria”, i el militar reflexionava: “¿De la victoria? Ah, vaya, serán paisanos”. L’acudit pressuposava que els militars espanyols no aconseguien victòries i això, dit després de la brutal desfeta colonial de 1898, va molestar moltíssim a l’estament militar de Barcelona que estava poc preparat per entendre el que estava passant a Catalunya i estava carregat de prejudicis espanyolistes. Per als militars tota expressió de catalanisme era igual a separatisme.

cu-cut!.jpg

La reacció militar a l’acudit del Cu-Cut! va ser típica d’un militarisme anticonstitucional, ferit en el seu orgull després de la derrota colonial i que culpava al govern i a la ciutadania de la derrota i el desprestigi. Així, uns 350 militars van dirigir-se al carrer Avinyó, on s’imprimia el setmanari, van destrossar el material i van cremar mobles al carrer. Després van dirigir-se als locals de La Veu de Catalunya, l’òrgan de premsa de la Lliga Regionalista, i van rebentar-ho tot. El conflicte resultant va ser força greu amb la publicació d’editorials per part de La Veu de Catalunya reclamant serenitat i mediació i la suspensió de la publicació del Cu-Cut!.

Així s’inaugurava una llarga etapa d’intervenció de l’exèrcit en la vida pública espanyola després del parèntesi que havien suposat els primers anys de la Restauració. El govern, seguint el procediment habitual, en comptes de prendre mesures disciplinàries contra els militars, va suspendre novament les garanties constitucionals a Catalunya i el cap de govern, Montero Ríos, va acusar els autonomistes de separatistes. García Prieto va arribar a dir que les Bases de Manresa eren un document separatista. El govern de Montero Ríos va dimitir i el nou gabinet liberal de Segismundo Moret va suspendre la publicació de La Veu de Catalunya i del Cu-Cut!. A més, va iniciar-se un projecte de Llei de Jurisdiccions que proposava posar sota jurisdicció militar totes aquelles expressions que resultessin ofensives per a la unitat de la pàtria, els seus símbols i l’exèrcit.

Paral·lelament, a Catalunya, davant dels atacs i a partir del rebuig massiu a la Llei de Jurisdiccions, s’estava gestant un acord patriòtic de reafirmament de la personalitat catalana i de compromís en la lluita pels drets del país entre els republicans catalans i els regionalistes. Aquest seria l’origen de la Solidaritat Catalana, que aplegaria totes les forces, des dels carlins fins als republicans federals passant per la Lliga, a excepció dels partits dinàstics i dels lerrouxistes.

Per la seva banda, Lerroux va publicar un article de clar to espanyolista on exaltava als militars per contrarestar aquest possible acord catalanista. Lerroux deia: “Hace menos de seis años imperaba en Barcelona el catalanismo político, hijo degenerado de un contubernio mostruoso”. A més, qualificava les de Bases de Manresa de “incongruentes, reaccionarias, mantenedoras de privilegios antiguos, creadoras de otros nuevos, con alma y tendencia disgregadora, separatistas, inspiradas en un espíritu clerical y aprobadas por obispos de maldita memoria”. A més, Lerroux qualificava Els Segadors com uns “melenudos de dudoso sexo” i deia que d’haver estat militar hauria cremat La Veu, el Cu-Cut!, la Lliga i el palau del bisbe. Lerroux afirmava alegrar-se dels fets succeïts.

Tot i les crítiques del lerrouxisme, el gener de 1905 era nomenat un Comitè Executiu de Solidaritat Catalana amb representants de la Lliga (Cambó), dels nacionalistes republicans (J. Carner), dels republicans independents, de la Unió Catalanista, dels republicans federals, de la Unión Republicana i dels carlins. Salmerón també va sumar-se al moviment. La premsa catalana majoritàriament va mostrar-se a favor de la Solidaritat i la Lliga Regionalista, hàbilment dirigida per Cambó, va convertir-se en la punta de llança del moviment cívic que va formar-se.

portada-cu-cut.jpg

Davant de les eleccions de 1907, els partits integrants de la Solidaritat van decidir presentar una candidatura conjunta i un programa comú (Programa del Tívoli), que defensava la derogació de la Llei de Jurisdiccions i la necessitat de dotar Catalunya d’òrgans d’autogovern. A les eleccions a les diputacions provincials, la Solidaritat va aconseguir un gran triomf amb el 36% dels vots dels cens a Barcelona amb 18.000 vots. El lerrouxisme, per la seva banda, es quedava en el 17%.

solidaritat catalana 3.jpg

El 1907, va caure el govern liberal que va ser substituït per un gabinet conservador encapçalat per Maura. Ara s’aproximaven les eleccions generals i després d’un míting de la Solidaritat realitzat al Casinet de Sants, un grup d’homes van disparar contra el vehicle en el qual anaven Salmerón, Cambó, Corominas i altres. D’aquest frustrat atemptat van ser acusats el lerrouxisme. Tanmateix, això no va arronsar la coalició solidària que va obtenir un èxit esclatant a les eleccions, just en el moment en que Lerroux començava a davallar a Catalunya, fent-se amb 41 dels 44 escons en pugna.

solidaritat catalana 2.jpg

solidaritat catalana.jpg

La presència dels diputats solidaris al Congrés va obligar al govern Maura a canviar la seva estratègia i començar a negociar les lleis amb la minoria catalana, tot amb l’objectiu d’integrar les forces catalanistes en el sistema. Així, els fets i l’èxit de Solidaritat Catalana van marcar un tombant en la vida de Francesc Cambó que des d’aquest moment projectaria la seva personalitat sobre la política espanyola.

Els solidaris van realitzar una bona tasca al Congrés, però el grup era massa heterogeni i Cambó capitalitzava tota l’acció solidària a favor de la Lliga Regionalista. Això provocaria la crisi de la Solidaritat, donant lloc a l’esclat de les discrepàncies entre els diferents partits que formaven la coalició. Així, les tensions començarien a aflorar al si de la Solidaritat Catalana, tot i que de cara a l’exterior no es trenqués l’acord, arran del projecte de Llei de l’administració local de Maura. Mentre que Cambó i els membres de la Lliga volien aprofitar-se’n de la situació per a negociar amb el govern el projecte com a primer pas cap a la descentralització, les forces de l’esquerra solidària jutjaven el projecte com poc democràtic.

Les diferències entre els solidaris cada cop eren més gran. Un nou enfrontament intern va produir-se quan, el 1908, la Lliga, defensant els interessos de l’Església, va oposar-se a un projecte de l’Ajuntament de Barcelona que comportava la introducció a les escoles de la cooficialitat de la llengua catalana, a la vegada que implantava la coeducació i la neutralitat religiosa. El cop final a la coalició solidària, però, no arribaria fins als fets de la Setmana Tràgica de 1909, quan la Lliga va veure amb bons ulls la repressió de la revolta i els republicans van criticar amb duresa l’actuació del govern.

El reformisme dinàstic: problemes de l’oligarquia i impotència de l’oposició (1902-1909)

divendres, 18/02/2011
Alfonso_XIII.jpg

Alfons XIII

A la primavera de 1902 va pujar al tron el nou monarca Alfons XIII, tot just quan acabava de complir setze anys, posant fi a la regència de Maria Cristina. El nou monarca tindria un paper fonamental en la vida política del país a causa de la forta fragmentació que patirien els partits del sistema i la configuració d’un parlament caracteritzat per la seva atomització. I és que les legislatures dels diferents governs restauracionistes entre 1898 i 1923 deixaven clar que el sistema estava en plena decadència. Tan sols en aquest període, van formar-se fins a 44 governs que duraven de mitjana uns 7 mesos. L’agonia del sistema era palpable.

El regnat d’Alfons XIII significaria l’inicia d’un nou període d’intervenció monàrquica en la política, tot aprofitant-se de les prerrogatives que la Constitució de 1876 donava al paper de la monarquia dins del sistema de la Restauració, fet que acabaria comportant una ingerència progressiva del rei en els assumptes del govern. Amb la seva actuació, exercint el seu poder per sobre del joc polític democràtic, Alfons XIII contribuiria al descrèdit i, a la llarga, al col·lapse del sistema de partits restauracionista que l’havia permès d’arribar al tron.

Aquest moviment de renovació monàrquica va coincidir amb la renovació del lideratge en els partits dinàstics. El 1903, Antonio Maura va arribar al capdavant del Partit Conservador, i la mort de Sagasta va consolidar José Canalejas com a líder del Partit Liberal. Tanmateix, aquests lideratges ja no seran com els que  havien exercit els seus predecessors del segle XIX. Així, podem observar la presència de diferents corrents d’opinió i aspirants al lideratge en el si dels partits dinàstics –Silvela, Villaverde, Maura i Dato entre els conservadors; Moret, Montero Ríos, Canalejas i Romanones entre els liberals– que acabarien portant cap a la seva atomització.

Jose_Canalejas.jpg

José Canalejas

Aquesta era una nova generació de polítics, influïda pel regeneracionisme, que va intentar impulsar els projectes de reforma més importants des de l’interior del sistema, tot i que la por d’acceptar els riscos d’una veritable participació democràtica va fer sobreviure el torn dinàstic i el falsejament electoral, fent impossible la democratització real de la política espanyola. El falsejament electoral no ser superat i van mantenir-se les relacions triangulars entre el cacic nacional (l’oligarca), el governadors civils i els cacics locals. En conseqüència, la pràctica electoral vigent va continuar presentant unes xifres d’abstencionisme superiors al 30% del cens.

D’aquesta manera es posaven de manifest les contradiccions dels partits dinàstics, els quals es veien forçats, una convocatòria electoral rere l’altra, a reincidir en la figura de “l’encasillado” i en d’altres procediments fraudulents per tal d’aconseguir els resultats previstos. La classe dirigent no va arriscar-se a modificar la seva forma de dominació i, durant una dècada més, el tornisme va mantenir-se, no sense dificultats. En definitiva, el poder oligàrquic sortia reforçat.

El 1904, el conservador Antonio Maura va convertir-se en cap del govern i va impulsar un projecte polític, recollit en la consigna de “revolució des de dalt”, que defensava la necessitat de reformar el sistema polític des del govern per així intentar evitar que ho fes la temuda revolució popular. Per això, Maura va intentar dotar el sistema restauracionista d’una nova base social, les anomenades masses neutres, amb l’ajuda de les quals pretenia configurar un Estat fort, capaç de governar de manera eficaç i d’aconseguir tant desbancar la vella casta de cacics com impedir que les classes populars adquirissin massa protagonisme.

En el segon govern de Maura (1906-1909), aquest va promulgar una nova llei electoral (1907) que no va aconseguir acabar amb la corrupció i el frau electoral, però almenys el va dificultar. També va intentar atreure cap al règim el catalanisme moderat, tot signant alguns acords amb la Lliga Regionalista, com ara el Projecte de reforma de l’administració local que va permetre dotar els ajuntaments i les diputacions de més autonomia. En el terreny social, Maura va aprovar algunes mesures com ara la Llei del descans dominical, i va crear l’Instituto Nacional de Provisión (1908), dedicat a les assegurances obreres. També va adoptar mesures econòmiques per reactivar la indústria i va promulgar la Llei de colonització interior amb l’objectiu d’estimular l’agricultura.

antonio_maura.jpg

Antonio Maura

Tot i aquesta política reformista, el sistema va ser incapaç de regenerar-se des de dins. Així, Maura va ser incapaç d’imposar les seves reformes des de dalt. I és que el projecte maurista es basava en un àmbit polític i no contemplava la profunda reforma de les estructures socials que requeria el país. El projecte regeneracionista dels polítics del sistema havia estat pensat al marge de la major part de la població espanyola, novament exclosa de la participació política. Ni liberals ni conservadors havien estat capaços d’impulsar la reformes que requeria el país. Però tampoc l’oposició seria capaç de treure profit de la crisi de 1898 per a donar un cop de timó a la direcció del país.

Finalment, la defensa de l’ordre social va comportar una actitud molt intransigent per part del govern, especialment en la resposta als fets de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909). La dura repressió que va seguir la revolta va impulsar que s’articulés una campanya de protesta que, sota el lema Maura, ¡No!, va fer caure el govern conservador, donat pas novament als liberals.

El catalanisme polític en el tombant dels segles XIX i XX: naixement i consolidació de la Lliga Regionalista

dijous, 17/02/2011

Arribats al tombant cap al segle XX, el catalanisme s’anava estenent i començava a arribar a les multituds del carrer. D’aquesta manera, la primitiva ortodòxia del catalanisme del segle XIX es veia trencada per l’aparició de tota una sèrie de tendències, agrupacions i escoles, en les quals es manifestaven totes les idees de l’època, fins i tot les més extremes. Els antics programes i bases eren estrets pel nou catalanisme.

camilo_polavieja.jpg

Camilo Polavieja

El 1899, el fracàs del projecte regeneracionista del polaviejisme i el govern Silvela va posar-se de manifest després de la protesta ciutadana del tancament de caixes, en el fet de no concedir el concert econòmic a Catalunya, en la manca de reformes “regeneracionistes”, en la inadequació a la realitat social espanyola i catalana, i en la repressió del moviment de gremis. Tot això va fer que un sector dels industrials catalans, que durant anys havien seguit la política de negociar privadament amb el cap de govern de torn o amb algun ministre, decidissin que la forma d’imposar els seus criteris era pressionar amb un partit propi.

Així, el 1899 naixia la Unió Regionalista formada principalment pels antics membres del polaviejisme català, destacats industrials, dirigents del moviment del tancament de caixes i representants de la burgesia agrària. La Unió Regionalista proclamava als seus estatuts que lluitaria per l’autonomia política i administrativa de les regions per tots els mitjans legals, sempre dintre de la unitat de l’Estat espanyol. Era un partit amb una àmplia base social, però mancat d’un projecte polític clar i de dirigents amb experiència política.

Paral·lelament a la formació de la Unió Regionalista, el 1900, el grup que publicava el diari La Veu de Catalunya va abandonar definitivament la Unió Catalanista per fundar el Centre Nacional Català. Aquesta formació estaria integrada per joves professionals com Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Jaume Carner i Lluís Duran i Ventosa, que eren clarament favorables a la intervenció del catalanisme en la política per la via electoral. Així, era un partit amb un programa polític possibilista i amb uns dirigents experimentats, però mancat de suports socials clars.

miting cambó.JPGEl 1900, Eduardo Dato, Ministre de la Governació, va visitar Catalunya. La premsa catalana havia fet Dato responsable directe de l’empresonament dels botiguers a causa del tancament de caixes. Això va fer que Dato fos rebut amb una vaga general de botiguers i amb manifestacions d’hostilitat. El ministre va ser xiulat a Manresa, va viure una vaga del comerç a Manresa i li van cantar el cant d’Els Segadors. Davant d’aquests fets, el govern va proclamar l’estat de guerra a Barcelona, va destituir l’alcalde de Reus i va suspendre la publicació de La Veu de Catalunya. Aquesta reacció del govern va portar el Centre Nacional Català a demanar a la Unió Regionalista de fer una candidatura conjunta, i aquesta va acceptar.

lliga regionalista banquet.JPGLa confluència d’interessos entre ambdues formacions va afavorir la unió dels dos grups, donant pas a una candidatura unitària per a les eleccions de maig de 1901 que seria l’embrió del naixement de la Lliga Regionalista. L’objectiu del nou partit era participar a les eleccions a Barcelona amb una candidatura formada per homes de prestigi ciutadà, l’anomenada “candidatura dels quatre presidents”. La tria realitzada per la candidatura regionalista estava configurada per homes com el doctor Bartomeu Robert (expresident de la Societat d’Amics del País), Albert Rusiñol (expresident del Foment del Treball Nacional), Lluís Domènech i Montaner (expresident de l’Ateneu Barcelonès) i Sebastià Torres (president de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial). La tria estava ben feta perquè eren homes que tenien popularitat i representaven coses complementàries en la societat catalana.

La campanya va ser preparada a consciència ja que era la primera vegada que es produïa un enfrontament directe del catalanisme amb el caciquisme. A més, els interventors de la Lliga eren una garantia del respecte al vot i permetien esperar que les votacions no podrien ser falsejades aquest cop. Les eleccions de 1901 van ser un èxit per a la candidatura unitària que va obtenir quatre diputats, per dos dels republicans (Pi i Margall i lerroux) i un dels dinàstics. D’aquesta manera, les eleccions de 1901 van significar un canvi radical en la política catalana i la primera derrota del caciquisme.

L’èxit electoral va comportar la fusió definitiva dels dos grups en la Lliga Regionalista, partit que va convertir el diari La Veu de Catalunya en el seu principal òrgan de difusió i que va reforçar la força electoral del catalanisme. A la junta directiva de la nova organització, presidida pel Doctor Robert, hi estarien Verdaguer Callís i el doctor Fargas. La Lliga esdevenia així la primera formació política moderna de l’Estat espanyol, trencant el monopoli de les classes benestants i dotant-se d’una organització eficaç (afiliats, centres polítics, secretaria electoral, publicacions, etc.).

enric prat de la riba.jpgA les eleccions municipals del mateix any, la Lliga va obtenir onze regidors a l’Ajuntament de Barcelona, mentre que els republicans n’aconseguien onze i els partits dinàstics només quatre. Per primer cop, les candidatures no dinàstiques triomfaven a Barcelona. A partir d’aquell moment, el joc polític a Catalunya ja no passaria pel torn dinàstic entre conservadors i liberals, sinó que l’hegemonia electoral es disputaria entre republicans i catalanistes com a forces polítiques majoritàries. A més, la victòria barcelonina de la Lliga va servir per demostrar la coherència de la seva línea de participació política. El carlisme català anava perdent força i a començament de segle bona part dels seus simpatitzants –ja fossin gent del poble o petits i mitjans hisendats–havien passat a les files del catalanisme.

Al llarg de les primeres dècades del segle XX, la Lliga Regionalista es consolidaria com el partit hegemònic a Catalunya sota l’ideari definit per Enric Prat de la Riba a l’obra La Nacionalitat Catalana (1906). La Lliga reclamava el dret de Catalunya a l’autonomia política, però es mostrava disposada a intervenir en la vida política espanyola amb l’objectiu de modernitzar i descentralitzar l’Estat. Així, mentre Prat de la Riba es convertia en el principal referent de la política lligaire “Catalunya endins”, Francesc Cambó exerciria el seu paper de defensor dels interessos catalans a Madrid.

Els primers anys de la Lliga, però, no van ser gens fàcils ja que el nou partit va haver de fer front a l’expansió del republicanisme lerrouxista i a les discrepàncies ideològiques internes entre els homes de tarannà més progressista i la majoria dels dirigents més conservadors i possibilistes. Així, després dels èxits electorals de 1901, les eleccions de 1903 no van ser favorables als seus interessos ja que les forces republicanes van imposar-se tant a les generals com a les municipals. Igualment, la Lliga també seria derrotada a les eleccions de 1905.