Entrades amb l'etiqueta ‘República de Weimar’

Adolf Hitler (2)

divendres, 8/07/2011

El 1919, Hitler va adherir-se al DAP, el Partit Obrer Alemany, un grup d’extrema dreta creat aquell mateix any. El DAP era un més dels nombrosos partits nacionalistes que difonien una propaganda antiliberal i racista en els primers anys de la República de Weimar. Començava així la seva carrera política. Aviat destacaria com a membre del partit en les reunions i assemblees gràcies a la seva oratòria: deia allò que els presents esperaven sentir, és a dir, que la culpa de la derrota alemanya estava causada pels estrangers, que els comunistes amenaçaven el país, que els partits polítics eren la causa de la desunió nacional, etc. Amb l’ingrés de Hitler en aquest petit partit va començar pròpiament la història del nacionalsocialisme.

Adolf_Hitler.jpg

En un clima social de postguerra que a Alemanya arribava a límits paranoics el seu discurs trobaria una bona recepció en els sectors nacionalistes. I és que bona part dels alemanys no van acabar d’entendre com el seu país havia perdut la guerra ja que es consideraven com una societat superior. Igualment, les condicions imposades pels vencedors en el Tractat de Versalles i que van suposar una catàstrofe per a l’economia del país van encendre els ànims nacionalistes. Amb el marc devaluat fins a perdre gairebé tot el seu valor, amb cues de ciutadans famolencs buscant menjar pels carrers, amb la misèria més present que mai, el discurs radical de Hitler es faria el seu forat entre determinats sectors de la població. Un partit com el DAP, ultradretà, antijueu i radical va trobar en l’Alemanya de postguerra la situació ideal per expansionar-se.

Hitler, amb el seu discurs encès capaç d’excitar les masses nacionalistes descontentes amb l’arribada de la República de Weimar i temoroses del comunisme, aviat va esdevenir membre de la junta directiva, cap de propaganda i redactor del setmanari del DAP, el Völkischer Beobachter. Hitler es mou com peix a l’aigua en aquest context: la desastrosa situació de l’economia va comportar que la República no pogués fer front als pagaments; França, l’enemic secular, va envair el Ruhr i el Sarre per garantir-se el cobrament de les reparacions; la inflació, l’atur i la gana van assolir nivells desconeguts; la República es va veure assetjada des de l’esquerra per la insurrecció espartaquista; i el comunisme va avançar entre la població. És així com Hitler troba l’ambient propici per desenvolupar la seva activitat propagandista a través de mítings i pamflets. Tanmateix, la seva situació econòmica seguia sent pobre ja que només comptava amb la seva paga de militar.

"Deutscher Tag" in Coburg, links mit Pfeiffe und Hut Oskar Körner, Oktober 1922

El 1920 ja va participar activament en la refundació del partit dirigint un comitè que va elaborar el programa de vint-i-cinc punts del partit, que es fusionaria amb d’altres grupuscles radicals i passaria a denominar-se com a Partit Obrer Nacionalsocialista Alemany (NSDAP) que vulgarment seria conegut com a Partit Nazi. El mateix 1920 ja van formar-se les SA (Sturmabteilung o Seccions d’Assalt) del NSDAP, una organització paramilitar que aviat es caracteritzaria per l’ús de la violència contra els seus adversaris, per l’uniforme bru i el braçalet amb el símbol de l’esvàstica. El 1921 Hitler va assolir la direcció del partit i va imposar una estructura marcadament elitista i jerarquitzada, en la qual el Führer esdevenia el suport central de l’organització.

El 1923, en un període marcat per la crisi econòmica derivada de la hiperinflació i per l’exaltació nacionalista, un Hitler influït per l’exemple del feixisme de Mussolini a Itàlia, va tractar de prendre el govern de la regió de Baviera mitjançant un cop de força: el putsch de Munich del 9 de novembre de 1923. Fracassat el cop per la indecisió dels militars, Hitler va ser detingut i va ser condemnat a cinc anys de reclusió.

Hochverratsprozeß gegen die Teilnehmer am Münchener Putsch vom 9. Nov. 1923; München 1924

De la seva condemna només en compliria un any, durant el qual va dictar al seu col·laborador Rudolf Hess la primera versió del llibre Mein Kampf (La meva lluita), el que seria el catecisme doctrinari del nazisme. El llibre comportava una gran càrrega ideològica escrita amb una prosa exaltada i gairebé pseudoreligiosa més pròpia d’un visionari il·luminat que d’un polític. Els dos aspectes més característics de la seva ideologia serien el desenvolupament del nacionalisme germànic i l’antisemitisme.

El 1925, després de sortir de la presó, Hitler va haver d’enfrontar-se amb Strasser pel lideratge del NSDAP. Finalment, el 1928, Hitler va imposar-se a la direcció del partit aplicant el principi de cabdillatge on el cap del partit tenia tot el poder de forma jerarquitzada, va refundar el nacionalsocialisme i va replantejar-ne el programa amb l’objectiu d’ampliar els seus suports socials. Per això va limitar els postulats anticapitalistes a la lluita contra els financers jueus, va utilitzar eficaçment el profund sentiment anticomunista i antisemita que s’estava desenvolupant en determinats sectors de la societat alemanya, i va esprémer la crítica a l’impopular Tractat de Versalles que havia imposat la pau després de la Primera Guerra Mundial.

Das grosse Gautreffen der Nationalsozialisten vor ihrem Führer Adolf Hitler in Braunschweig!

D’aquesta manera, Hitler i els membres del NSDAP van canviar la seva estratègia insurreccional per convertir el nazisme en un moviment de masses, accentuant el nacionalisme i buscant l’articulació de xarxes socials que recolzessin el seu projecte, des de les classes treballadores fins al gran capital. Així, el Partit Nazi va decidir acceptar les regles del joc parlamentari i va utilitzar amb èxit tots els mètodes de propaganda existents: mítings, marxes, uniformes, instrucció militar. Tot amb un únic objectiu, esperar el moment per aconseguir el poder. I quan la crisi econòmica derivada de la Gran Depressió va arribar a Alemanya va trobar-se amb un NSDAP amb una doctrina sòlida, un programa electoral dirigit a les masses i un líder carismàtic que desplegava una incansable activitat de propaganda.

La crisi econòmica del 1929, que Alemanya va viure amb una especial virulència, va fer possible la vertiginosa ascensió del nacionalsocialisme. Les empobrides classes mitjanes alemanyes van abraçar-se al nazisme com a última possibilitat de salvació davant la por que els produïa l’ascens del comunisme. Així, malgrat el simplisme de la seva doctrina i del seu programa (superioritat de la raça germànica, submissió incondicional de l’individu a la comunitat, antisemitisme, antimarxisme, rebuig del tractat de Versalles), Hitler i els seus seguidors van aconseguir 107 escons del Reichstag a les eleccions del 1930, gràcies fonamentalment als vots de la petita burgesia i dels treballadors afectats per la desocupació forçosa.

Aleshores, els magnats de la indústria, hostils a la política moderada del canceller Brüning i de Schleicher i atemorits per l’acció revolucionària esquerrana, van donar al nazisme un ajut decisiu; amb el seu suport, el 1932, el NSDAP va esdevenir el partit amb major nombre de diputats al Reichstag. Així, la crisi política permanent de la República de Weimar va possibilitar que Hitler acabés per obtenir la designació del president Hindenburg com a canceller el gener del 1933.

Adolf_Hitler,_Paul_v._Hindenburg.jpg

Ràpidament, Hitler es va fer atorgar amplíssims poders i va procedir a desfer-se dels adversaris i dels col·laboradors de fidelitat dubtosa. Així, amb els seus col·laboradors més propers (Himmler, Goering, Goebbels) va acusar els comunistes de l’incendi del Reichstag (27 de febrer de 1933) i va perseguir ferotgement els dirigents dels partits d’esquerra i dels sindicats obrers, que van ser prohibits; va organitzar la Gestapo (1934), va dictar lleis contra els jueus, va crear camps de concentració i tribunals especials, i en la denominada nit dels ganivets llargs (30 de juny del 1934) va fer assassinar, entre d’altres, els caps de la SA i de l’ala moderada del seu propi partit.

Hitler-Nurnberg-1935.jpg

A la mort de Hindenburg (agost del 1934), Hitler va assumir també la presidència del Reich, amb el títol de Führer. Després de tres anys d’intens rearmament i de rebutjar el Tractat de Versalles va començar a fer realitat els seus projectes expansionistes amb l’ocupació de Renània (1936) i les annexions d’Àustria (Anschluss, 1938), de la major part de Txecoslovàquia (1938-39) i del territori de Memel (1939). Tot això davant la impotència de les democràcies europees, incapaces de frenar l’expansionisme del nazisme. Davant la negativa del govern de Varsòvia a les seves exigències sobre el corredor de Gdańsk, va signar amb Stalin un pacte de no-agressió i va atacar Polònia (setembre del 1939), fet que va provocar l’inici de la Segona Guerra Mundial.

Després d’una primera fase de victòries alemanyes que van deixar la Gran Bretanya aïllada en la lluita contra el nazisme, Hitler va cometre el seu gran error: obrir un nou front de guerra. Així, a partir de la campanya de Stalingrad (hivern del 1942-43) i amb l’entrada dels Estats Units en la guerra, el conflicte va canviar de signe i l’oposició interna al Führer va augmentar. Tanmateix, l’àmplia conspiració de què va ser objecte fracassaria (juliol del 1944).

Hitler_and_Goering.jpg

Hitler i Goering

Hitler havia perdut el control. Amb la guerra perduda, el Führer va esforçar-se en dictar ordres de resistència sota amenaça d’execucions sumaríssimes per aquells que no les obeïssin a la vegada que reclutava per a l’exèrcit els menors d’edat. Tancat en el búnquer, ja només confiava en Goebbels i Martin Bormann. El 30 d’abril de 1945, amb la ciutat de Berlín assetjada per les tropes russes, després de contreure matrimoni amb la seva amant Eva Braun i de designar com a successor l’almirall Dönitz, Hitler va suïcidar-se.

El programa fundacional del NSDAP

dimarts, 19/04/2011

La ideologia del Partit Obrer Nacionalsocialista Alemany (NSDAP) en els seus orígens estava configurada per un conjunt confús de postulats adreçats a totes les classes socials d’Alemanya. Exactament igual que abans havia fet el feixisme italià, en els seus inicis el nacionalsocialisme alemany va defensar un “socialisme nacional” de caràcter anticapitalista i que, a diferència del socialisme marxista, superés la lluita de classes en benefici dels interessos superiors de la nació. Però, les idees fonamentals del seu programa van ser l’establiment de la dictadura nacionalista i la idea de la Gran Alemanya. Així, els fonaments ideològics del nazisme es poden sintetitzar en:

  • La crítica al decadent sistema parlamentari i la democràcia.
  • L’anticomunisme.
  • El racisme basat en la superioritat de la raça ària, la defensa de la seva puresa i l’antisemitisme.
  • La defensa de la dictadura totalitària nacionalista.
  • Un discurs nacionalista exacerbat, pangermanista i expansionista que articulés la Gran Alemanya com a “espai vital” que assegurés el desenvolupament de la raça ària.
  • La sacralització del líder carismàtic, Adolf Hitler, el führer.

Flag_of_Nazi_Germany_(1933-1945).png

El diari berlinès Kreuzzeitung exposava així, en un article del 28 de desembre de 1922, els principis programàtics que defensava el Partit Nazi, moviment que centra en la figura d’Adolf Hitler, en els seus inicis:

Hitler està en contacte amb els alemanys de Txecoslovàquia i d’Àustria, i reclama la unió de tots els alemanys en una Gran Alemanya […]. Amb la mateixa energia, Hitler exigeix la supressió dels Tractats de Versalles i Saint Germain i la restitució de les colònies alemanyes.

La idea racista ocupa un lloc molt particular en el programa del moviment […]. Vol reconéixer com a ciutadans alemanys només els alemanys que ho són de raça i reclama per a la resta un estatut legal d’estrangers […].

Hitler és adversari del parlamentarisme. El partit de Hitler vol, abans de tot, erigir una dictadura que durarà fins el moment en el qual la misèria actual d’Alemanya hagi arribat a la seva fi. El dictador en el qual es pensa, evidentment, és el propi Hitler.

"Deutscher Tag" in Coburg, links mit Pfeiffe und Hut Oskar Körner, Oktober 1922

L’Alemanya nazi: “Ein Volk, Ein Reich, Ein Führer”

dijous, 3/03/2011

Una vegada Hitler va accedir a la cancelleria, el 1933, la conquesta del poder absolut per part del nazisme a Alemanya i el desmantellament de la democràcia de Weimar va ser un procés molt més ràpid que a la Itàlia feixista. D’aquesta manera, en pocs mesos, entre febrer de 1933 i agost de 1934, el nazisme va edificar el seu Estat totalitari: el Tercer Reich.

Von Papen i Hindenburg pensaven que si elevaven Hitler i el nazisme al poder, aquests moderarien el seu discurs i acabarien diluïts en el discurs i les actituds de la dreta tradicional, però aviat es demostraria que aquesta teoria era completament errònia. Un cop al poder, Hitler va mantenir el radicalisme del seu discurs tot afanyant-se en ocupar totes les parcel·les del poder, ignorant els seus socis de coalició. Per exemple, va legalitzar les SA integrant-les a la policia de Prússia.

Reichskabinett_Adolf_Hitler.jpg

Die große Feier des 1. Mai des Tages der Nationalen Arbeit im Lustgarten in Berlin! Reichspräsident von Hindenburg und Reichskanzler Adolf Hitler begeben sich im Auto zur Feier der Nationalen Arbeit in den Lustgarten. 1933

Seguidament, Hitler va obtenir de Hindenburg la dissolució del Reichstag i la convocatòria d’unes noves eleccions per al mes de març de 1933, a través de les quals pensava reformar l’executiu. La campanya electoral va desenvolupar-se en un clima de violència extrema a causa de la intervenció de les organitzacions paramilitars del nazisme, les SA i les SS, dedicades a agredir sistemàticament les manifestacions dels partits d’esquerres. Els enfrontaments al carrer entre els esquadrons feixistes de les SA amb els comunistes van ser constants.

En mig d’aquest ambient, el 27 de febrer va produir-se l’incendi del Reichstag. Des del nazisme va acusar-se al Partit Comunista de l’incendi i, aprofitant la situació, el govern va suspendre els drets fonamentals de la Constitució i va expulsar els diputats comunistes del parlament.

Reichstagsbrand.jpg

Així, les eleccions van estar marcades per una forta pressió social i la declaració de l’Estat d’excepció. Tot i la repressió practicada sobre els partits d’esquerra, l’NSDAP de Hitler no va aconseguir la majoria absoluta a les eleccions de 1933 on va obtenir el 44% dels vots, però aquesta era una xifra suficient per, recolzant-se en els partits de la dreta, començar a eliminar a l’oposició.

El nou parlament, amb els vots del nazisme i dels partits de dretes, va aprovar una llei transcendental que atorgaria al canceller plens poders durant quatre anys per promulgar lleis sense haver de consultar al Reichstag. Expulsats els comunistes del parlament, només la socialdemocràcia va oposar-se a la nova llei que convertia, de fet, a Hitler en un dictador. Així, com a conseqüència del poder excepcional atorgat al führer, tots els partits polítics, menys l’NSDAP, van ser eliminats i amb ells la divisió de poders. S’havia establert la dictadura del partit únic i Hitler es dedicaria a construir la nova Alemanya.

Reichskanzler Adolf Hitler, bei der Begründung des Ermächtigungsgesetzes im neuen Reichstag in der Krolloper am Königsplatz in Berlin! Reichskanzler Adolf Hitler während seiner großen Rede über das Ermächtigungsgesetz im neuen Reichstag. Rechts im Bilde die Regierungsbank.

Necessitat de la col·laboració de l’exèrcit i l’oligarquia econòmica, Hitler va estendre la depuració política al mateix Partit Nazi i als elements més radicals de les SA, vistos des d’aquests sectors com una amenaça gairebé revolucionària. Així, el juny de 1934, en l’anomenada “Nit dels Ganivets Llargs”, tota la cúpula de les SA, amb Röhm al capdavant, va ser eliminada, juntament amb un nombre destacat d’opositors.

Sota la direcció de Heinrich Himmler, els sinistres grups de protecció personals de Hitler, les SS, serien el nou òrgan executiu del führer i la nova policia de seguretat de l’Estat, la temible Gestapo, el nazisme eliminaria implacablement tots els enemics de la nova Alemanya. A partir del març de 1933 ja es van crear els camps de concentració (Dachau) per recloure-hi els opositors i els enemics del Reich, però aquests acabarien esdevenint camps d’extermini per a totes aquelles persones alienes a la comunitat nacional construïda pel nazisme.

HeinrichHimmlerSalutesSS.jpg

I poc després, la mort del president Hindenburg, el mes d’agost de 1934, permetria la total concentració de poders en la figura de Hitler investit com a Reichsführer i la subordinació del nou exèrcit (Wehrmacht) i la policia al Partit Nazi. L’ordre nou, el Tercer Reich, ja tenia el marc d’Estat totalitari. A partir d’aquest moment només hi hauria un poble, un Estat, un cap: “Ein Volk, Ein Reich, Ein Führer”.

reich1.jpg

Reichsadler.png

Ein Volk. Un dels objectius prioritaris de l’Estat nazi va ser assegurar la cohesió social d’Alemanya, substituint la divisió en classes socials per la unitat i la supremacia social. Segons la ideologia nazi, el poble alemany era el representant màxim de la raça ària, la raça superior, destinada a la dominació de les races inferiors que poblaven Europa. Amb l’objectiu de mantenir la puresa racial estaven prohibides les relacions amb els altres pobles, especialment amb els jueus.

Igualment, consideraven necessari suprimir totes les impureses que no s’ajustaven al que ells definien com l’estereotip ari, ja fos per l’origen ètnic, per incapacitat física o mental o per alguna anomalia social. Per això va introduir-se un programa d’eutanàsia, a partir del qual van ser assassinades unes 72.000 persones, principalment malalts mentals i persones amb defectes físics greus o malalties cròniques i incurables. Tanmateix, el grup de víctimes més ampli del nazisme va ser la comunitat jueva.

D’altra banda, amb l’objectiu d’adoctrinar i controlar ideològicament la població, el règim nazi va posar en marxa una campanya propagandística massiva que va afectar tots els aspectes de la vida quotidiana. Així, en aquesta societat racial, les dones s’havien de dedicar a tenir cura dels nens (Kinder), a l’Església (Kirche) i a la cuina (Küche), i l’educació va passar a ser rigorosament controlada amb la finalitat d’adoctrinar la joventut en les teories racistes, l’antisemitisme i el militarisme. Els nois i les noies, des dels 10 anys, rígidament separats segons el sexe, entraven a formar part de les Joventuts Hitlerianes, on se’ls inculcaven els valors que defensava el règim com el valor, la companyonia, l’obediència i el sentit del deure.

tercer_reich.jpg

La propaganda nazi, un cop suprimida la llibertat d’expressió i instaurada la censura, va utilitzar amb eficàcia els mitjans de comunicació i la cultura amb la finalitat de potenciar la idea de Ein Volk. Joseph Goebbels, des del Ministeri per a la Formació del Poble i la Propaganda, va concentrar en la seva persona l’educació i tot l’aparell ideològic del Tercer Reich. Així, qualsevol mitjà de comunicació fora del control nazi va ser prohibit o absorbit per l’aparell de propaganda.

Ein Reich. L’objectiu nazi era crear una gran Nació que inclogués totes les terres on hi habitava gent de raça germànica i llengua alemanya. Per això, en els primers anys del nazisme les reclamacions internacionals de Hitler van centrar-se en la revisió del Tractat de Versalles i en un intent de materialització del pangermanisme mitjançant una frustrada unió amb Àustria. Però, la voluntat d’expansió d’aquest Imperi va manifestar-se de manera constant a la recerca de l’espai vital per aconseguir aliments i matèries primeres que el nodrissin. Així, aquest procés expansionista nazi pot interpretar-se com una ràpida successió d’etapes que conduirien inevitablement cap a l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

Extension_of_Germany_(1935-1939).png

Ein Führer. L’objectiu de la política d’adoctrinament i propaganda del règim nazi era impregnar tota la societat de la ideologia nacionalsocialista i fomentar el culte al führer com a ésser infalible. Hitler era el líder carismàtic, indiscutit, que acaparava tot el poder en el Tercer Reich i es confonia amb el propi Estat (“Alemanya és Hitler, Hitler és Alemanya”). Hitler va exercir un lideratge providencial, carismàtic, sota la propaganda de ser un ésser humà d’excepcionals virtuts, identificat amb el moviment feixista i que encarnava la missió de la nova comunitat. Per sobre de tothom, en una jerarquia natural, hi havia el führer.

hitler.jpg

Política econòmica. La política econòmica del nazisme va aconseguir una important reabsorció de l’atur. Eliminats els sindicats (només era legal el sindicat nazi del Front Alemany del Treball) i desapareguda qualsevol possibilitat de conflictivitat social per la dictadura, el nazisme va poder controlar la política social i intervenir en el camp laboral sense cap tipus de resistència.

Així, la producció va estimular-se gràcies a l’aplicació d’un gran programa d’obres públiques (autopistes i infraestructures) i a les creixents demandes de fabricació d’armament, necessari per a un gran exèrcit (la Wehrmacht) amb un alt grau de mecanització. Aquestes mesures van millorar temporalment la situació laboral, però no van acabar totalment amb l’atur, que només s’acabaria amb la introducció del servei militar obligatori el 1935. Els grans industrials que havien recolzat l’ascens al poder del nazisme es veurien així compensats per la demanda del sector públic i per la disciplina laboral forçosa.

La crisi de la República de Weimar i l’ascens del nazisme al poder

dimecres, 2/03/2011

La crisi nord-americana de 1929 va provocar la ràpida repatriació dels capitals invertits a Alemanya provocant el tancament d’empreses. La crisi social i la por al comunisme portarà la burgesia a postures cada cop més conservadores. La coalició democràtica que sustentava la República de Weimar va enfonsar-se donant lloc a la radicalització dels partits polítics més virulents. Quan l’economia va tornar a entrar en crisi, Alemanya va veure’s novament immersa en una crisi política. Cap dels problemes polítics subjacents en el procés de democratització del país s’havia resolt veritablement durant els anys vint.

La crisi de la democràcia de Weimar:

1930 1932 (VII) 1932 (XI)
Vots Escons Vots Escons Vots Escons
KPD 13% 77 14,3% 89 16,9% 100
SPD 24,5% 143 21,6% 133 20,4 121
Zentrum 11,8% 68 12,5% 75 11,9% 70
DVP 4,5% 30 1,2% 7 1,9% 11
DNVP 7% 41 6% 37 8,3% 52
BVP 3% 19 3% 22 3% 20
NSDAP 18,3% 103 37,3% 230 33% 196
Participació 82% 84,1% 80,6%

El president Hindenburg va resistir-se als intents del govern per limitar els poders extraordinaris del president de la República i no va actuar contra aquells que planejaven fer servir un règim presidencialista com a eina per acabar amb la democràcia parlamentària. Però, el 1930 amb la crisi econòmica mundial la situació alemanya va agreujar-se amb l’increment de l’atur. La crisi va provocar una deriva autoritària del règim. El DVP va anar allunyant-se de la República democràtica i el Zentrum va començar a parlar d’aplicar polítiques d’autoritat.

Paul_v._Hindenburg.jpg

Paul von Hindenburg

El 1930 Hindenburg amb la complicitat del DVP i el DNVP va motivar un canvi en la cancelleria que va portar Brunning al poder per iniciativa del president de la República que aplicava l’article 48. El president de la República era considerat l’autèntic representant del poble. El canceller Brunning va anomenar el seu govern “gabinet de soldats del front”. El nou govern era molt conservador i nacionalista i feia servir els decrets presidencials d’emergència si era necessari. Brunning va pujar els impostos i va crear aranzels proteccionistes com a mesura contra la crisi econòmica.

L’article 48, pensat com un recurs per fer front a crisis i situacions d’emergència, va convertir-se en una arma per destruir el sistema parlamentari i obrir pas a una dictadura. En situació d’emergència es substituïen les polítiques de coalició per cancellers presidencials que seguien les instruccions del president. Els cancellers presidencials serien Brunning, Von Popen, Scheicher i Hitler, que arribaria al poder el 1933.

El creixement del nazisme es deriva de la crisi de la República de Weimar provocada per la Gran Depressió econòmica, el trencament de l’eix democràtic que la recolzava i la deriva autoritària dels partits i les classes mitjanes que no s’identificaven amb el règim republicà. La crisi econòmica nord-americana va provocar la retirada dels capitals invertits a Alemanya i l’activitat econòmica va ressentir-se’n ràpidament provocant el tancament d’empreses i la pujada de l’atur. La crisi social i la por al comunisme portarà a les classes mitjanes cap a posicions cada cop més conservadores i menys democràtiques.

Davant d’aquesta situació, la coalició de Weimar va enfonsar-se. Els governs es succeiran en poc temps sense aturar el problema. La República de Weimar va suïcidar-se pel trencament intern i va ser assassinada pels atacs externs. L’ofensiva política que iniciarà el NSDAP i el rebuig de l’elit econòmica i les classes mitjanes van precipitar la caiguda del règim. La sortida democràtica a la crisi provocada per la Primera Guerra Mundial va ser un mal menor per aquests sectors davant la por a una sortida revolucionària per una societat que, en general, no era ni demòcrata, ni republicana.

Das grosse Gautreffen der Nationalsozialisten vor ihrem Führer Adolf Hitler in Braunschweig!

Es donaven les condicions ideals per que es donés una radicalització dels partits polítics més virulents. Les classes mitjanes dubtaven d’un règim democràtic on l’esquerra tingués tant pes polític, per això, amb la crisi, van derivar cap a posicions autoritàries que solucionessin la crisi. La vinculació de l’economia alemanya al mercat mundial i els lligams establerts amb els Estats Units a través del Pla Young que finançava la república a base de préstecs i inversió privada nord-americana va fer que el 1931 la crisi fos molt intensa. Es va arribar a la xifra de sis milions d’aturats.

La crisi derivada de la Gran Depressió crearà les circumstàncies que facilitaran el creixement del nazisme. Les classes mitjanes i els petits propietaris rurals patiran els efectes de la crisi econòmica i al mateix temps es resistiran al procés de proletarització a que es veien abocats. No representats per la dreta tradicional ni pels partits d’esquerra, aquestes seran les bases electorals del nazisme. El NSDAP va aconseguir l’hegemonia dins del nacionalisme i va aconseguir un important ascens electoral a les eleccions de 1930 amb el 18,3% dels vots. L’NSDAP va convertir-se així en la segona força política per darrere de l’SPD. Ara, Hitler llençarà al carrer a les SA com a grups de xoc socials enfrontant-se als sindicats lliures i als obrers.

Papen Schleicher.jpgLa política econòmica alemanya estarà marcada per la crisi econòmica i l’ascens electoral i polític del nazisme. L’electorat de la dreta tradicional es decantava per l’NSDAP en detriment del DNVP i altres partits tradicionals. Altra ajuda important per a l’ascens del nazisme serà la dels grans sectors industrials que estaven seriosament perjudicats per la crisi i es veien amenaçats per les seves possibles conseqüències. Per garantir la seva supervivència, el capitalisme alemany apostava per una solució autoritària imitant l’exemple italià.

La coalició de Weimar es veia trencada definitivament durant el govern del canceller Brüning (1930-32) que va començar a plantejar la necessitat d’implantar polítiques d’autoritat aplicant l’article 48 de la constitució. La idea de buscar un règim d’emergència amb cancellers presidencials va ser recolzada per Von Papen del Zentrum que plantejava l’entrada del partit nazi en el govern.

Von Papen buscava arribar a la cancelleria mitjançant l’Estat d’emergència i que Hindenburg concentrés a la seva figura tot el poder per delegació. Les eleccions presidencials ratificaran l’ascens del nazisme. L’SPD i el centre democràtic van mobilitzar el seu electorat a favor de Hindenburg com un mal menor per evitar que Hitler arribés a la presidència de la república. Les eleccions legislatives de juliol de 1932 confirmarien que Hitler i el partit nazi eren la principal alternativa política que hi havia a Alemanya.

Eleccions a la presidència de la República de Weimar (1932):

  • Hindenburg (DNVP) → 53%
  • Hitler (NSDAP) → 36%
  • Thallman (KPD) → 10%
Von Papen.jpg

Franz von Papen

Hindenburg exercirà el poder que li atorgava la constitució i aplicant l’article 48 nomenarà canceller presidencial a Von Papen que no va ser capaç d’integrar el nazisme al poder. El Zentrum no va acceptar una possible aliança amb el NSDAP i Hitler va posar les seves condicions per integrar-se en el govern. Hitler només entraria en un govern on ell mateix fos el canceller. El fracàs de Von Papen conduïa a les eleccions de novembre de 1932 que suposarien un petit retrocés del Zentrum i del NSDAP que perdia prop de dos milions d’electors a favor de la dreta tradicional però seguia com la força política més votada.

Les eleccions dibuixaven un nou panorama d’inestabilitat per a la República que va permetre que es concretés la deriva cap a l’autoritarisme presidencial de Hindenburg que recolzaria el projecte de Schleicher que proposava un govern de concentració de la dreta que integrés el DNVP, el NSDAP i els sindicats per poder realitzar una política econòmica intervencionista. Schleicher va recolzar-se per plantejar el seu projecte en Strasser, així pensava aconseguir la unió de la dreta, peró no va poder seguir endavant amb els seus plantejaments. La gran indústria (Krupp, Thyessen, Schacht) s’havia apropat definitivament al nazisme finançant-lo i donant-li suport.

D’aquesta manera, el 1933, Hindenburg nomenava canceller a Hitler pressionat pels industrials i el seu fill, tot i depreciar-lo com a personatge per la seva mediocre trajectòria a l’exèrcit. A continuació es formava un govern d’unió nacional amb el NSDAP, el DNVP (Hugenberg) i el Zentrum (Von Papen). Von Papen i Hindenburg pensaven que si elevaven Hitler i el nazisme al poder, aquests moderarien el seu discurs i acabarien diluïts en el discurs i les actituds de la dreta tradicional, però aviat es demostraria que aquesta teoria era completament errònia.

Zentralbild Reichspräsident von Hindenburg und Reichskanzler Adolf Hitler am Tage von Potsdam (21. März 1933)

Hitler i els inicis del nazisme

dimarts, 1/03/2011

El 1889 a Braunau am Inn, una ciutat fronterera d’Àustria, va néixer Adolf Hitler. Fill d’un funcionari duaner, va tenir poca formació i va fracassar en els seus estudis com a pintor, tot i que va guanyar-se la vida venent aquarel·les durant un temps. El 1913 va fugir a Munic per no fer el servei militar a Àustria, però, quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, de ser un desertor austríac va passar a enrolar-se voluntari a l’exèrcit alemany on va arribar a assolir el grau de caporal.

Adolf_Hitler_im_Ersten_Weltkrieg.jpg

Un cop finalitzada la Gran Guerra va tornar a Munic on, sense cap ofici que li permetés de viure, va començar a freqüentar els cercles més radicals de la dreta nacionalista i antijueva fins que va ingressar en un petit partit ultradretà: el DAP. El Partit Obrer Alemany era un més dels nombrosos partits nacionalistes que difonien una propaganda antiliberal i racista en els primers anys de la República de Weimar. Amb l’ingrés de Hitler en aquest petit partit va començar pròpiament la història del nacionalsocialisme.

Hitler aviat va destacar dins del DAP per les seves dots com a orador i va ser nomenat cap de propaganda del partit. El 1920 ja va participar activament en la refundació del partit dirigint un comitè que va elaborar el programa de vint-i-cinc punts del partit, que es fusionaria amb d’altres grupuscles radicals i passaria a denominar-se com a Partit Obrer Nacionalsocialista Alemany (NSDAP).

Flag_of_Nazi_Germany_(1933-1945).png

El mateix 1920 ja van formar-se les SA (Sturmabteilung o Seccions d’Assalt) del NSDAP, una organització paramilitar que aviat es caracteritzaria per l’ús de la violència contra els seus adversaris, per l’uniforme bru i el braçalet amb el símbol de l’esvàstica. I, des de 1921, Hitler seria un dels suports centrals de l’organització, convertint-se en líder del partit i imposant una estructura marcadament elitista i jerarquitzada, en la qual el führer esdevenia el suport central de l’organització.

"Deutscher Tag" in Coburg, links mit Pfeiffe und Hut Oskar Körner, Oktober 1922

La ideologia del Partit Nazi estava configurada per un conjunt confús de postulats adreçats a totes les classes socials d’Alemanya. Exactament igual que abans havia fet el feixisme italià, en els seus inicis el nacionalsocialisme alemany va defensar un “socialisme nacional” de caràcter anticapitalista i que, a diferència del socialisme marxista, superés la lluita de classes en benefici dels interessos superiors de la nació. Però, les idees fonamentals del seu programa van ser l’establiment de la dictadura nacionalista i la idea de la Gran Alemanya. Així, els fonaments ideològics del nazisme es poden sintetitzar en:

  • La crítica al decadent sistema parlamentari i la democràcia.
  • L’anticomunisme.
  • El racisme basat en la superioritat de la raça ària, la defensa de la seva puresa i l’antisemitisme.
  • La defensa de la dictadura totalitària nacionalista.
  • Un discurs nacionalista exacerbat, pangermanista i expansionista que articulés la Gran Alemanya com a “espai vital” que assegurés el desenvolupament de la raça ària.
  • La sacralització del líder carismàtic, Adolf Hitler, el führer.

El 1923, en un període marcat per la crisi econòmica derivada de la hiperinflació i per l’exaltació nacionalista després de l’ocupació del Ruhr per les tropes fancobelgues, grups ultranacionalistes de dretes, entre els quals es trobava el NSDAP de Hitler, amb l’ajuda del general Ludendorff, van preparar un cop d’Estat contra la República de Weimar. El putsch de Munic del 9 de novembre de 1923, però, va fracassar estrepitosament i Hitler va ser empresonat.

Hochverratsprozeß gegen die Teilnehmer am Münchener Putsch vom 9. Nov. 1923; München 1924

Der feierliche Staatsakt vor der Feldherrnhalle in München in Anwesenheit des Führers für die 7 Opfer des verbrecherischen Anschlags im Bürgerbräukeller. Der Führer erweist den Toten die letzte Ehre. Foto Wag. 11.11.1939

En la seva estada a la presó, Hitler va escriure el que seria el catecisme doctrinari del nazisme: La meva lluita (Mein Kampf). El llibre comportava una gran càrrega ideològica escrita amb una prosa exaltada i gairebé pseudoreligiosa més pròpia d’un visionari il·luminat que d’un polític. Els dos aspectes més característics de la seva ideologia serien el desenvolupament del nacionalisme germànic i l’antisemitisme.

462px-FMein Kampf.jpg

El 1925, després de sortir de la presó, Hitler va haver d’enfrontar-se amb Strasser pel lideratge del NSDAP. Finalment, el 1928, Hitler va imposar-se a la direcció del partit aplicant el principi de cabdillatge on el cap del partit tenia tot el poder de forma jerarquitzada, va refundar el nacionalsocialisme i va replantejar-ne el programa amb l’objectiu d’ampliar els seus suports socials. Per això va limitar els postulats anticapitalistes a la lluita contra els financers jueus, va utilitzar eficaçment el profund sentiment anticomunista i antisemita que s’estava desenvolupant en determinats sectors de la societat alemanya, i va esprémer la crítica a l’impopular Tractat de Versalles que havia imposat la pau després de la Primera Guerra Mundial.

Adolf Hitler.jpg

D’aquesta manera, Hitler i els membres del NSDAP van canviar la seva estratègia insurreccional per convertir el nazisme en un moviment de masses, accentuant el nacionalisme i buscant l’articulació de xarxes socials que recolzessin el seu projecte, des de les classes treballadores fins al gran capital. Així, el Partit Nazi va decidir acceptar les regles del joc parlamentari i va utilitzar amb èxit tots els mètodes de propaganda existents: mítings, marxes, uniformes, instrucció militar. Tot amb un únic objectiu, esperar el moment per aconseguir el poder. I quan la crisi econòmica derivada de la Gran Depressió va arribar a Alemanya va trobar-se amb un NSDAP amb una doctrina sòlida i un programa electoral dirigit a les masses.

Parti_Nazi_aux_élections_législatives.png

La República de Weimar

dilluns, 28/02/2011

Superats els processos revolucionaris que s’havien produït a l’acabament de la guerra i durant el procés de formació de la República, l’acatament de Tractat de Versalles serà el principal de la República durant els anys vint. Els tractats de pau de París van suposar per Alemanya pèrdues territorials, limitacions militars i unes altes reparacions de guerra que suposaran una forta hipoteca econòmica.

La República haurà de digerir el diktat de Versalles, el que motivarà les primeres discrepàncies internes entre el grup constitucional perquè el DDP no ratificarà el Tractat de Versalles al parlament. Aquesta desavinença va ser temporal, però resultava un signe de que la societat alemanya no es considerava l’única culpable de la guerra. L’amargor davant el diktat de Versalles alimentarà l’oposició nacionalista de dretes, la poca adhesió de la classe mitjana a la República i l’agitació de l’esquerra revolucionària. El nacionalisme denunciarà que la derrota no va ser militar, sinó una traïció dels polítics alemanys.

Versailles : die deutschen Friedensunterhändler vor ihrer Abfahrt ins Hotel Trianon.  Von links : Leinert, Melchior, Giesbert, Brockdorf-Rantzau, Landsberg, Schücking.

D’altra banda, el comunisme considerava que amb la pau imposada a Alemanya hi havia un sotmetiment a l’imperialisme franco-britànic. La realitat es que la coalició weimariana tampoc es sentia identificada amb el Tractat de Versalles. Aquest caliu va facilitar l’aparició de nombrosos grupuscles polítics, cossos paramilitars –alguns dels quals encara continuaven combatent a l’est–, agrupacions d’aturats i antics soldats desmobilitzats. Aquests sectors de població sense un futur clar complicarien l’evolució d’un país que s’aixecava de la guerra amb grans dificultats.

La pau imposada va fer que el març de 1920 hi hagués un intent de cop d’Estat protagonitzat per Kapp amb el recolzament de grups militars que van estar a punt d’apoderar-se de Berlín. Una vaga general de defensa del règim va evitar que triomfés el cop d’Estat. L’èxit de la vaga general, el fet que l’USPD i el KPD consideressin que Ebert era un mal menor preferible abans que Kapp i la paralització del país davant la impotència dels rebels van portar al fracàs el cop de Kapp. Amb la derrota dels colpistes i la integració del DVP d’Stresemann en el sistema el govern republicà va consolidar-se però encara faltava solucionar els problemes econòmics que afectaven a Alemanya.

Evolució del Reichstag (1919-1928):

1919 1920 1924 (V) 1924 (XII) 1928
Vots Escons Vots Escons Vots Escons Vots Escons Vots Escons
KPD 2% 4 10,6% 54 12,6% 62 9% 45
USPD 7,6% 22 18% 84
SPD 38% 165 21,7% 102 29,8% 153 20,5% 100 26% 131
DDP 18,5% 75 8,3% 39 5% 25 5,7% 28 6,3% 32
Zentrum 19,7% 91 13,6% 64 12% 62 13,4% 65 13,6% 69
DVP 4,4% 19 14% 65 8,7% 45 9,2% 45 10% 51
DNVP 10,3% 44 15% 71 14,2% 73 19,5% 95 20,5% 103
BVP 4,4% 21 3% 16 3,2% 16 3,7% 19
NSDAP
Participació 83% 79,2% 77,4% 78,8% 75,6%

Altres problemes que va haver d’afrontar la República de Weimar eren la dificultat de recuperar-se econòmicament per la pèrdua de territoris, el retorn dels soldats del front, la reconversió econòmica l’atur, el descens de la demanda interna i la inflació agreujada per les reparacions de guerra.

Acusada pels vencedors de ser la culpable de la guerra, Alemanya va haver d’afrontar el pagament de les reparacions de guerra, fet que va dificultar des del començament la recuperació econòmica del país. El tema de les reparacions va col·locar els aliats en un dilema; per poder pagar Alemanya s’havia de recuperar econòmicament. En el cas contrari, una Alemanya enfonsada econòmicament seria un perill revolucionari i no podria fer front a les reparacions.

Timbre_Allemagne_Inflation.jpgLa forta inflació va dificultar encara més la recuperació econòmica del país. El 1923 Alemanya arribarà a patir un procés d’hiperinflació. L’índex de preus alemany respecte a 1913 s’havia multiplicat per 944.000 el 1923. La sensació generalitzada de crisi va disparar la inflació que va arribar a uns nivells increïbles. L’augment dels salaris depreciarà el marc. S’arribarà a un punt en el que els diners no tenien cap valor i la moneda s’enfonsava cada dia més. Un dòlar va arribar a canviar-se per quatre bilions de marcs.

Els ingressos procedents de l’activitat productiva es van veure perjudicats per aquest procés inflacionari, però els petits estalviadors –rendistes de classe mitjana– veuran com els seus diners desapareixien. Alemanya va patir un crac econòmic que afectava especialment a les classes mitjanes i els petits empresaris.

A més de la crisi econòmica, Alemanya va haver de patir l’agitació separatista de Baviera i Renània amb el suport dels francesos. Aquesta era l’última regió industrial alemanya i la seva pèrdua suposava l’enfonsament definitiu pel país. El 1923 França va ocupar la conca del Ruhr per forçar el govern alemany a pagar les reparacions de guerra, el que va tornar a desencadenar l’agitació nacionalista. La “resistència passiva” dels treballadors del Ruhr va evitar que França obtingués els resultats previstos. El govern francès va cobrar part dels endarreriments, però la tensió amb Alemanya va augmentar i els aliats no van aprovar aquesta acció de pressió.

La República es veurà assetjada per tots els fronts. Aquesta crisi va suposar la major pressió sobre la República en els anys vint. Així, l’octubre de 1923 el KPD promourà un nou intent insurreccional antirrepublicà que no prosperarà. El Partit Nacionalsocialista d’Adolf Hitler va intentar també un cop d’Estat a Munic que pretenia realitzar una “marxa sobre Berlín” imitant Mussolini. Hitler fracassarà i acabarà a la presó després d’un judici. Alemanya semblava abocada a la descomposició de la República de Weimar.

Hochverratsprozeß gegen die Teilnehmer am Münchener Putsch vom 9. Nov. 1923; München 1924

Aquesta situació extrema portarà als Estats Units a intervenir amb l’aprovació del Pla Dawes que significarà l’acord perquè Alemanya pogués pagar el deute a llarg termini. Així Alemanya accedia al crèdit exterior que va fer possible la recuperació del país. Davant d’aquesta situació va formar-se el govern de la Gran Coalició.

L’SPD, el Zentrum, el DDP i el DVP van formar un govern d’unió nacional encapçalat per Stresemann que va permetre superar la crisi arribant així a un període d’estabilitat política que dominarà la resta dels anys vint. El final de la “lluita pel Ruhr”, la reforma monetària i el Pla Dawes van permetre estabilitzar l’economia i que la democràcia parlamentària pogués funcionar.

Gustav_Stresemann.jpg

Gustav Stresemann

El govern del nou canceller Stresemann començarà a controlar la situació econòmica amb la col·laboració dels governs britànic i nord-americà. Alemanya va retornar a l’escena internacional iniciant un període d’estabilitat. El KPD deixarà de ser un enemic per a la República amb la signatura del Tractat de Rapallo amb l’URSS que establia la col·laboració econòmica i militar i el reconeixement del comunisme. Ara el KPD es limitarà a una acció propagandística del comunisme i el nacionalisme i l’extrema dreta es limitaran a ser un moviment dispers i dividit que no suposava cap perill pel règim republicà.

El 1925 es signava a Suïssa el Tractat de Locarno amb Gran Bretanya, França, Bèlgica, Itàlia i altres països menors on es renunciava a la modificació per la força de les fronteres europees. El reconeixement per part dels alemanys de les fronteres europees va facilitar la normalització de les relacions internacionals. Alemanya va entrar a la Societat de Nacions.

A Locarno van aprovar-se els punts bàsics que havien de garantir la futura convivència continental. Alemanya renunciava a les seves reivindicacions sobre Alsàcia i Lorena i acceptava les fronteres europees. França, a canvi, havia d’abandonar Renània abans del temps previst. L’SDN acceptava Alemanya com a país membre i la pressió dels Estats Units aconseguia la rebaixa del deute alemany per les reparacions de guerra. Els banquers nord-americans van començar a prestar diners i a fer fortes inversions al país germànic.

Friedrich_Ebert.jpg

Friedrich Ebert

Els moviments separatistes perdien així el suport exterior de França i diluïen deixant de ser una amenaça per a la República. La desactivació de fronts de conflicte interns, la recuperació de les relacions exteriors i la reactivació econòmica van permetre l’estabilització de la República de Weimar.

La col·laboració dels bancs nord-americans, amb excés de capacitat creditícia, va facilitar el capital necessari per reactivar el país econòmicament. Els crèdits procedents dels Estats Units van permetre el rellançament industrial. Així, el 1928 la producció recuperava els nivells de 1913 tot i la mutilació d’espais industrials.

Tot i això, l’economia alemanya no va ser capaç de resoldre el problema de l’atur que es situava en unes taxes que voltaven el 9-12%, fet que afavoria el descontentament social. Els acords entre patronal i sindicats que havien permès la consolidació de la República van trencar-se en aquest període tornant a la confrontació tradicional. A la indústria siderúrgica va produir-se el principal enfrontament dels sindicats amb les dinasties Krupp i Von Thyssen endurint les seves posicions davant les reclamacions obreres.

El 1925 va morir el socialdemòcrata Ebert que era el president de la República alemanya. Les eleccions a la presidència van donar a la primera volta la victòria a Jarres, candidat de la coalició DVP-DNVP però sense aconseguir la majoria absoluta que era necessària.

Eleccions a la presidència de la República de Weimar (1926-primera volta):

  • Jarres (DVP-DNVP): 38%
  • Braun (SPD): 29%
  • Marx (Zentrum): 14,5%
  • Thallman (KPD): 7%

A la segona volta podien presentar-se nous candidats i realitzar noves coalicions. Així, l’SPD i el Zentrum van unir-se al voltant del candidat catòlic Marx per superar la coalició de dretes. Davant la unió dels constitucionalistes Jarres va renunciar a favor de Hindenburg; un candidat dretà, heroi de la Primera Guerra Mundial i símbol del II Reich. El nou candidat va reagrupar a la dreta ideològica alemanya. Si l’esquerra representada per l’SPD i el KPD s’hagués unit als partits de centre haguessin guanyat amb tota seguritat, però aquest acord no va ser possible per les discrepàncies entre socialdemòcrates i comunistes.

Hindenburg.jpg

Paul von Hindenburg

Eleccions a la presidència de la República de Weimar (1926-segona volta):

  • Hindenburg (DVP-DNVP): 48,3%
  • Marx (SPD-Zentrum): 45,3%
  • Thallman (KPD): 6,4%

Hindenburg va imposar-se a la coalició weimariana de l’SPD i el Zentrum accedint així a la presidència de la República un personatge que no formava part dels partits tradicionals de la República, amb una ideologia dretana vinculada al DVP i que esdevindria clau en l’esfondrament de la democràcia alemanya per la seva complicitat en l’arribada de Hitler a la cancelleria el 1933.

Sistema de partits de la República de Weimar

diumenge, 27/02/2011

SPD: La socialdemocràcia alemanya era un partit obrer sense implantació al camp ni a les classes mitjanes de la societat alemanya. El seu programa presentava un socialisme reformista que buscarà consolidar la democràcia. Mai va aconseguir la majoria absoluta i va haver de pactar amb el Zentrum i el DDP.

DDP: El centre polític de la República tenia una implantació desigual entre les classes mitjanes de les grans capitals industrials. Era un partit democràtic fràgil i sense tradició. Al llarg dels anys vint s’anirà enfonsant electoralment.

Zentrum: El partit catòlic interclassista completa el que van ser els tres grans pilars de la nova república democràtica. Era un partit conservador amb alguns elements propis de l’extrema dreta. Amb la crisi de la República giraran cap a la dreta amb Von Popen.

KPD: El Partit Comunista alemany va néixer el 1921 com una escissió de l’USPD. Va convertir-se en un partit de masses que s’oposava a la república burgesa i apostava per la via revolucionària. La seva alternativa a la república democràtica era la república soviètica de consells.

DVP: El Partit Popular alemany de tendència liberal moderada representava els interessos de la burgesia industrial i agrària. Votarà en contra de la Constitució però acabarà integrant-se a les coalicions de govern sota la direcció d’Stresemann. A la mort del dirigent popular el DVP evolucionarà cap a la dreta.

DNVP: El Partit Nacional Popular alemany era un partit de masses, monàrquic i amb una forta implantació a Prússia. Nostàlgics de l’Imperi, antimarxistes, antisemites i interclassistes tant al camp com a la ciutat el seu principal dirigent era Hugenberg. El seu aliat era el BVP (Partit Popular de Baviera) que seguia la mateixa ideologia. Aquests són els enemics del sistema des de la dreta política.

NSDAP: El Partit Nacionalsocialista alemany no creixerà electoralment fins el crac de 1929. D’altra banda, els moviments folklòrics van tenir la seva importància amb la creació de societats secretes i clubs universitaris d’agitació pangermanista i hegemonística contraris a la República.

Resultados_parlamentarios_Weimar.png

El sistema institucional de la República de Weimar

dissabte, 26/02/2011

La creació de la República de Weimar el 1919 introduïa la democràcia a Alemanya amb una constitució que suposava la introducció d’un estat federal, democràtic i parlamentari amb un president escollit per sufragi universal directe. Va introduir-se un sistema electoral estrictament proporcional, el que va permetre que hi hagués una gran varietat de partits, el que dificultaria la formació de majories i la governabilitat del país.

538px-Wappen_Deutsches_Reich_(Weimarer_Republik).png

La Constitució de 1919 establia la capital a Weimar trencant amb la capitalitat de Berlín del II Reich. En qualsevol cas, Weimar era una capital més formal que real. La nova constitució responia al compromís entre les principals forces formadores de la República: l’SPD, el Zentrum i el DDP.

Els socialistes eren la minoria majoritària però van cedir la ponència constitucional al DDP perquè Preuss, inspirant-se en el pensament de Max Weber, presentés el text constitucional amb la intenció d’harmonitzar el nou règim i un estat fort. Així s’estenia el règim democràtic a tota Alemanya amb sufragi universal masculí i femení per als majors de 20 anys per l’elecció dels poders de la república i els landers. L’antic imperi s’extenia sobre regnes, principats i ciutats lliures; ara s’establia un règim gairebé federal amb un poder central que predominava sobre els landers.

La República de Weimar va establir la divisió de poders executiu, legislatiu i judicial. Això va suposar la fi de l’autonomia de l’exèrcit alemany que passava a dependre del poder civil. La constitució buscava l’equilibri entre el president de la República i el canceller que era el cap del govern. El president de la República tenia importants funcions, però la intenció no era crear un règim presidencialista, sinó buscar un equilibri amb el parlamentarisme. Així, el president era escollit per sufragi universal directe per un mandat de 7 anys sense límit de mandats. El president representava la sobirania nacional.

El canceller era el cap de l’executiu, responsable davant el Reichstag (parlament alemany). La iniciativa a l’hora d’encarregar la formació de govern i anomenar el canceller corresponia al president de la República. El canceller tenia un mandat de 4 anys i podia ser destituït pel president sense l’aprovació del Reichstag. En situacions d’emergència, el president tenia l’atribució de governar mitjançant decrets llei i referèndums prescindint del Reichstag i deixant el canceller com una mera figura administrativa de gestió (article 48 de la constitució). L’esperit de la constitució mantenia grans similituds amb una monarquia constitucional per les atribucions presidencialistes que tenia el president legitimat per ser escollit pel poble.

Flag_of_Germany_Weimar.png

Així, es conciliava el passat imperial amb un present democràtic on hi havia un fort pes de la tradició monàrquica. El govern en condicions normals estava en mans del canceller però el president podia decretar una situació d’emergència aplicant l’article 48 per governar i exercir el seu poder. La República va establir-se amb un govern als landers i un senat territorial amb iniciativa legislativa en qüestions socials, culturals i religioses per tractar de superar les diferències territorials. El constitucionalisme històric alemany va imposar-se a l’hora de formular la Constitució de 1919. L’Estat podia intervenir social i econòmicament trencant amb el liberalisme tradicional. S’acceptarà la creació de consells d’empresa amb presència conjunta de patronal i treballadors i existia un Consell Econòmic del Reich (Zag) amb potestat per intervenir socialment.

De la Revolució Alemanya a la República de Weimar

divendres, 25/02/2011

Una de les principals conseqüències de la Primera Guerra Mundial va ser l’esclat de les revolucions que van produir-se a Rússia, Alemanya i altres territoris vençuts com Hongria, Baviera i territoris de Centre-Europa i l’Europa Oriental. A partir de l’enfonsament del sistema anterior s’imposarà un procés revolucionari que portarà a Rússia a ser el primer estat comunista i a Alemanya s’imposarà un sistema democràtic. Si bé Rússia definirà un nou sistema polític entre febrer de 1917 i principis de 1918 amb la signatura de la pau de Brest-Litovsk, Alemanya, per la seva banda, iniciarà el període revolucionari amb la caiguda del II Reich el 1918 que portarà a la creació de la República de Weimar el 1919.

El procés revolucionari més important serà el que es donarà a Alemanya perquè posarà fi a la guerra. Ens trobem davant d’una revolució política que es plantejarà el dubte entre una revolució de tipus socialista o la instauració d’una república democràtica sense paral·lelismes amb el règim comunista rus. En el cas alemany no ens trobem davant d’un ensorrament del sistema social com va passar a Rússia. Localment va poder haver alguna confrontació social, però principalment ens trobem davant de l’enfonsament de l’Estat amb una forta crisi política.

Alemanya era un Estat social i econòmicament estable i en una situació d’expansió on els socialistes no eren una oposició revolucionària. El règim imperial alemany, d’altra banda era autoritari i no democràtic. Serà la crisi produïda per la derrota a la guerra i la incapacitat de l’emperador per assumir-la i iniciar un procés reformista el que precipiti la revolució. El sistema imperial alemany s’havia esgotat a causa del desgast produït pel desenvolupament de la Primera Guerra Mundial. La consciència de que els Imperis centrals no podien guanyar la guerra va extendre’s tot i l’absència del front oriental després de signar la pau de Brest-Litovsk amb Rússia.

Revolution_in_Bayern,_Gefangener.jpgL’última ofensiva de les potències centrals no va prosperar i es temia una contraofensiva aliada en territori alemany. Davant aquesta situació els cercles polítics de Berlín l’octubre de 1918 van iniciar una sèrie d’accions de pressió a l’Imperi per signar la pau. Així, el Zentrum catòlic conservador i l’SPD va plantejar, amb el suport del DVP (Partit Liberal), la formació d’una nou govern de concentració que portés Alemanya cap el final de la guerra després de negociar amb els aliats.

La figura del príncep Max de Bade serà clau en la formació del nou govern al qual es sumarà el DDP (Partit Demòcrata). Era una revolució que seguia la tradició prussiana de “revolucions des de dalt”. Amb unes reformes democràtiques suaus es buscava la clemència dels aliats en unes hipotètiques negociacions de pau i evitar una “revolució des de baix”. Alemanya es convertia en una monarquia constitucional.

Aquest govern no podrà consolidar-se en el poder pel rebuig del Kàiser Guillem II i l’alt comandament de l’exèrcit alemany que encara consideraven possible guanyar la guerra i creien que una negociació suposaria la rendició alemanya davant els aliats. La realitat era que demanar un armistici era una qüestió política que no depenia dels comandaments militars. Amb aquesta oposició militar i imperial es va sabotejar la revolució des de dalt.

Max de Bade plantejava el sotmetiment de l’exèrcit i l’emperador a un règim constitucional ple que portés la democràcia a Alemanya. Segons l’estructura imperial, l’exèrcit era autònom i l’emperador era el seu únic superior, fet que reforçava la figura del Kàiser confonent autoritarisme i militarisme. Prússia era el nucli fort de l’Imperi i encara funcionava amb sistemes no democràtics que garantien el poder imperial. Max de Bade planejava unes reformes que portés el sistema alemany cap a la democràcia, però l’oposició de l’emperador va fer impossible que es produís aquesta reforma.

Així, el Kaiser va retirar-se a Spa on va conspirar amb l’estat major de l’exèrcit. L’octubre de 1918 l’alt comandament militar imperial va ordenar a la flota alemanya que ataqués a la flota aliada al Mar del Nord. Davant d’aquest fet esclatarà la revolució política. La flota va amotinar-se a Kiel i va constituir un consell de mariners que entre el 28 d’octubre i el 4 de novembre van controlar la ciutat.

Aquest fet va fer esclatar una sèrie d’insurreccions locals populars que es traduïen en la formació de consells de ciutadans arreu del territori. A Munic va arribar a constituir-se un consell local i el 9 de novembre la revolució va arribar a Berlín provocant la renúncia de Max de Bade i l’abdicació del Kàiser Guillem II. A Berlín, els soldats van negar-se a intervenir contra una manifestació massiva d’obrers de les fàbriques i marins revolucionaris que exigien el final immediat de la guerra. La revolució des de baix semblava que s’estava produint.

Bundesarchiv_Bild_183-B0527-0001-810,_Berlin,_Brandenburger_Tor,_Novemberrevolution.jpg

L’ensorrament de l’Imperi va fer que Friedrich Ebert, màxim dirigent de l’SPD, intentés formar un govern capaç de controlar la situació formant un govern de coalició per evitar la revolució social i portar Alemanya cap a un règim democràtic. La seva proposta, però, es va veure desbordada perquè Scheideman, un altre dirigent de l’SPD, va proclamar la república. Davant d’aquesta situació Ebert va formar un govern revolucionari amb el suport del consell d’obrers de Berlín, anomenant-lo Consell de Representants del Poble. Aquest govern estava integrat per tres membres de l’SPD i tres membres de l’USPD. Tota Alemanya va passar a ser governada per una sèrie de consells locals amb majoria de l’SPD a la zona del sud-est alemany.

Friedrich_Ebert.jpg

Friedrich Ebert

La majoria dels consells van constituir-se en coalició entre l’SPD i l’USPD tot i que els conservadors també van formar alguns consells. L’Imperi s’havia ensorrat, però al contrari que a Rússia, immediatament va haver-hi una presa del poder local sense que es donés una confrontació oberta entre classes. Els consells alemanys no eren soviets a l’estil leninista i consideraven que la seva funció principal era legitimar democràticament el govern d’Ebert.

A més, peces fonamentals de l’Estat com l’exèrcit, amb el mariscal Groener al capdavant, van reconèixer el Consell de Representants del Poble d’Ebert com a nou govern alemany tot i l’oposició dels sectors més conservadors. La realitat es que l’exèrcit no estava disposat a que el país acabés en mans de l’esquerra revolucionària. La patronal també va reconèixer el nou govern i va arribar a un pacte amb els sindicats reconeixent-los com a representants efectius dels obrers, accedint a la jornada laboral de 8 hores i admetent la participació social dels treballadors a les empreses. Els sindicats, per la seva banda, van prometre’s a respectar les relacions de la propietat capitalista i a oposar-se a qualsevol experiment socialista. Així, Ebert aconseguia l’acatament social corporatiu i exterior per al nou règim.

Va signar-se un pacte immediat que posés fi a la guerra perquè no condicionés el procés revolucionari alemany tal com havia passat a Rússia. Així, en poc més d’una setmana els socialistes van controlar la major part del territori. L’SPD volia circumscriure el procés revolucionari alemany a la constitució d’una república democràtica que portés a la pràctica una política social progressiva. La proposta democràtica d’Ebert descartava que es produís un procés similar al rus que portés l’esclat d’un conflicte social. En front de la proposta de l’SPD, l’USPD no va poder mantenir una sola proposta de futur pel país per la seva divisió interna.

Sectors que integraven l’USPD:

  • Sector Moderat: Els seus principals dirigents eran Kautski i Bernstein. Era un sector reformista que coincidia amb els plantejaments democràtics de l’SPD demanat la formació d’una assemblea constituent i una política social reformista.
  • Sector Radical: Haase volia orientar Alemanya cap a una república de consells que donés el poder al poble.
  • Sector Espartaquista: El sector marxista amb Rosa Luxemburg i Liebknecht al capdavant proposava una república socialista de consells creant un partit revolucionari que provoqués una forta agitació revolucionària immediata. El desembre de 1918 aquest sector es constituirà en el KPD (Partit Comunista Alemany) que tot i els seus destacats dirigents va tenir poc recolzament popular.

En últim terme, era el Congrés dels consells de representants del poble qui prendria la decisió sobre el futur d’Alemanya. Així, dels 486 delegats que hi havia al Congrés, prop de dues terceres parts eren militants de l’SPD, uns cent pertanyien als socialistes independents de l’USPD i el sector espartaquista només tenia 10 representants quedant-se sense el suport necessari per poder tirar endavant la seva via política.

Tot i que els consells de treballadors i soldats no eren de tendència revolucionària i la majoria eren fidels a l’SPD, Ebert estava disposat a destruir-los. El Congrés dels consells de representants del poble finalment va celebrar-se i va rebutjar la formació d’una república de consells per plantejar una sèrie de reformes socials com la socialització de la indústria i la substitució de l’exèrcit per una milícia popular. L’SPD tenia una força que els seus rivals d’esquerra no van poder contrarestar.

Liebknecht spricht, Berlin, Tiergarten

L’SPD no volia que es produís un procés de ruptura que portés cap a un procés revolucionari armat i per això va promoure una important política social. La situació va accelerar-se i el 28 de desembre l’USPD va abandonar el Consell de Representants del Poble permitint que l’SPD controlés en solitari la situació. L’esquerra socialista havia entrat en conflicte pel control de la policia el que va trencar la coalició de govern. La sortida de l’USPD va permetre l’entrada de Noske al Consell de Representants del poble com a representant de la cartera d’interior per reconstruir la policia i l’exèrcit integrant els cossos constituïts per antics oficials de l’Imperi a l’aparell policial alemany.

Finalment, s’abandonarà la idea de les milícies populars per formar un exèrcit que es veurà molt limitat pel Tractat de Versalles. Així, Alemanya constituirà una república democràtica aprofitant l’aparell de l’Estat imperial alemanya, el que acabarà portant la República de Weimar a la crisi.

Rosa-Luxemburg.jpg

Rosa Luxemburg

El gener de 1919 va produir-se l’alçament espartaquista davant l’acomiadament del cap de la policia de Berlín, membre de l’USPD. Així, l’USPD, el KPD i els representants revolucionaris van organitzar una gran manifestació contra aquesta decisió del govern d’Ebert. Davant aquesta manifestació Ebert i Noske van enviar a l’exèrcit contra els manifestants provocant una forta repressió. Liebknecht i Luxemburg van ser assassinats juntament amb altres 150 persones. Ebert i el seu govern havien acabat eficaçment amb l’esquerra radical. L’alçament espartaquista va ser una manifestació irreflexiva i caòtica que va organitzar el Front Popular contra el gir dretà del govern d’Ebert. No hi havia plans per realitzar un alçament armat tot i que d’haver estat ben organitzat podia haver tingut èxit.

Així, el 19 de gener de 1919 es van celebrar les eleccions per constituir l’Assemblea Constituent amb l’aplicació del sufragi universal i una participació del 83% tot i que els comunistes del KPD va cridar a l’abstenció. La victòria va ser clara pels pilars de la república democràtica (SPD, Zentrum i DVP).

Resultats de les eleccions a l’Assemblea Constituent (gener 1919):

  • USPD 7,6% (22 escons)
  • SPD 38% (165 escons)
  • DDP 18;5% (75 escons)
  • Zentrum 19,7% (91 escons)
  • DVP 4,4% (19 escons)
  • DNVP 10,3% (44 escons)

Així, en poc més de 3 mesos Alemanya va constituir-se en una república democràtica, amb una constitució que conduiria l’Estat alemany a la configuració d’una república federal, democràtica i parlamentària amb un president escollit per sufragi universal directe. Va introduir-se un sistema electoral estrictament proporcional que donarà lloc a una gran diversitat de partits, fet que dificultaria la formació de majories parlamentàries i la governabilitat del país. Finalment, l’onze d’agost de 1919 Ebert va signar la nova constitució alemanya.