Entrades amb l'etiqueta ‘Renaixença’

Valentí Almirall, el naixement del catalanisme polític

dissabte, 20/10/2012

Advocat, periodista i polític, Valentí Almirall (1841-1904) va esdevenir el primer teòric de les aspiracions catalanes d’autonomia, el pare del catalanisme polític dins de la reconstrucció de l’Estat espanyol i, d’aquesta manera, una figura cabdal en la definició del catalanisme. Vicepresident del Club dels Federalistes i redactor de les Bases para la constitución del Estado Catalán,  el fracàs i la decepció de l’experiència la Primera República reconduiria Almirall des del federalisme republicà cap a posicions plenament catalanistes. Massa catalanista per a la majoria dels republicans, massa republicà per a bona part dels catalanistes, massa radical a ulls dels conservadors, massa conservador segons els radicals… Valentí Almirall va ser un personatge intempestiu de la Catalunya del segle XIX.

valentí almirall.jpg

Valentí Almirall

El 1879, Almirall va fundar el primer diari que estava totalment escrit en català, el Diari Català, des del qual va explicar la necessitat que el catalanisme superés la formulació literària i cultural predominant per passar a preocupar-se dels “interessos materials” del país. Un any després, el 1880, va convocar el Primer Congrés Catalanista, una fita importantíssima en l’evolució del moviment ja que va permetre aglutinar les diferents tendències del catalanisme, des d’antics federals fins a gent vinculada la revista apolítica La Renaixensa (tot i que aquests van acabar per retirar-se). Algunes demandes del Primer congrés catalanista van ser la creació d’una comissió defensora de la llengua catalana, la creació d’una acadèmia de la llengua catalana i la creació d’una comissió de defensa del dret civil català, amenaçat per l’uniformisme del govern central.

Així, l’aparició de Diari Català, unit al moviment cultural de la Renaixença, van propiciar la separació definitiva, el 1881, d’Almirall del projecte federalista de Pi i Margall i l’aparició del Centre Català (1882), la primera entitat política de caràcter catalanista que establia que els seus socis no podien pertànyer als partits polítics “sucursalistes” de caràcter espanyol, tot agrupant el conjunt de les forces catalanistes, i que seria l’encarregada de desenvolupar un projecte polític catalanista i reivindicatiu (llengua, dret civil, divisió comarcal, proteccionisme econòmic) i de crear nuclis propagandístics del catalanisme arreu del Principat.

Per apropar-nos al seu pensament i a la formulació primerenca del catalanisme polític, cal recuperar alguns articles polítics publicats al Diari Català entre 1879 i 1881:

Perquè volem parlar la nostra llengua nos diuen aspres i maleducats. Perquè volem conèixer la nostra història, nos motegen d’exclusivistes i de mals espanyols, de rebecs i de pertorbadors. Si volem defensar lo nostre treball i pretenem que se’ns dongui no lo que ens pertoca sinó una petita part de lo que deurien, nos tracten com als pobres que capten, i si no ens diuen “Déu n’hi do”, se’ns treuen del davant amb un “Demana més que un català”.

Si ens presentem tals quals som sense fingir lo que no ens surt del cor, si diem al pa pa i al vi vi, a la catalana, nos presenten per rústics i pretenen burlar-se de nosaltres. Això fa molts anys que dura. Abans fèiem molt cas de lo que se’ns deia i arribàvem a avergonyir-nos. Quasi no gosàvem parlar la nostra llengua, no citàvem mai les grans figures de la nostra història […]. Era que allavores no havia nascut encara lo catalanisme. Avui ja parlem i escrivim en català; avui ja sabem que la nostra llengua és tan bona com qualsavol altra per a expressar fins grans idees […]. Però encara no sabem allí a on anem […].

Demà lo català serà la llengua oficial de la nostra terra catalana; demà no sols coneixerem la història, sinó que amb los nostres fets anirem fent-ne: demà no haurem de demanar protecció per al nostre treball, puix que el protegirem nosaltres mateixos d’una manera efectiva, amb la nostra activitat sens traves, amb la nostra energia movent-se amb llibertat, amb el nostre caràcter més reflexiu que imaginatiu; demà ni ens manaran ni manarem, sinó que dintre de casa nostra nos arreglarem de la manera que ens doni la real gana; demà ens presentarem tal qual som, amb les nostres qualitats bones i dolentes, amb els nostres costums, amb les nostres lleis, amb els nostres ideals, demà viurem a casa nostra i a la nostra moda, i Catalunya, germana, no madrasta, de les demés regions espanyoles, estarà unida amb totes elles pels llaços de sang i del carinyo, no pels de la imposició i la violència.

Tanmateix, la millor síntesi del pensament polític de Valentí Almirall la trobem en la seva obra Lo catalanisme (1886), en la qual va establir les bases ideològiques del catalanisme progressista:

La impotència de l’unitarisme; la maleïda sombra que l’afany d’unificació ha tingut per a nosaltres des del fatal moment en què va nàixer, foren argument de prou força en pro del nostre Regionalisme, expressió d’un sistema que no fóra nou en una gran part de la Península, puix que va fer-nos relativament grans i feliços, quan, confederats amb les demés regions aragoneses, no s’havia encara fet la unió amb Castella; mes tal argument, purament negatiu, serviria sols per a apoiar un sentiment negatiu també, no per a basar-hi una convicció positiva, que al nostre entendre és ja precís produir. Si ens reduíssim a ser catalanistes per odi a l’unitarisme absorbent de l’Estat tal com l’ha constituït lo grupo dominant fins ara en la nació, no aconseguiríem altre resultat que augmentar la perturbació en què vivim, afegint una negació més a les cent i una que són la prova més forta de la nostra prostració actual.

El catalanisme regionalista no se satisfà amb un senzill canvi de govern ni d’institucions, sinó que aspira a molt més. El sentiment catalanista ens diu que l’organització actual de l’Estat espanyol, siguin les que siguin la forma del seu govern i les institucions que el regeixin, no permetrà mai a les regions en general i a Catalunya en particular recobrar el lloc a que el deure les crida en el concert dels pobles avançats i aspira a destruir aquella organització suplint-la per una altra que es basi en fonaments no sols distints sinó oposats als que avui la sostenen […].

Els greuges que hem rebut constantment i que ens estan amenaçant encara són la legitimació més completa del nostre catalanisme. Són aqueixos de tal naturalesa que ens autoritzarien fins i tot a proclamar la separació. Però no volem anar més enllà mentre no se’ns posi en situació de no tenir altra sortida. El nostre ideal és que Catalunya visqui agermanada amb totes les restants regions de la Península. El catalanisme regionalista no aspira a més que a rompre les lligadures de la uniformitat, substituint-les pels llaços de la unió.

És a dir, el projecte d’Almirall passava per modificar l’organització de l’Estat espanyol per reconèixer la personalitat pròpia de Catalunya, el particularisme. No és un ideari independentista, però buscava que la burgesia catalana trenqués la seva relació amb els partits espanyols. Eren les bases ideològiques d’un catalanisme progressista que concebia el particularisme català com el motor del desenvolupament de Catalunya i de la regeneració d’Espanya. Per aconseguir aquests objectius, segons Almirall, calia impulsar una forta tasca d’agitació cultural, al marge de les institucions oficials, i fundar una organització política interclassista que esdevingués una força política amb força suficient per intervenir en les eleccions i derrotar el caciquisme i l’oligarquia restauracionista en el camí cap el federalisme.

La proposta progressista d’Almirall, però, aviat va demostrar-se inviable en el context del període i va anar perdent suports. La renúncia a l’anticlericalisme republicà i la moderació en matèria de reformes socials no serien suficients per atraure una burgesia que veia massa republicà el programa polític d’Almirall i mantindria la seva adhesió a la Restauració i als partits dinàstics quan, el 1891, s’imposés el proteccionisme econòmic. A més, el catalanisme, en aquesta primera fase, no havia estat capaç de crear una base social suficient per a esdevenir una força política operativa i alternativa ja que la burgesia seguia lligada al sistema restauracionista i les classes populars encara donaven un cert suport al republicanisme i començaven a desplaçar la seva mirada cap els incipients moviments obreristes socialista i anarquista. D’aquesta manera, el Centre Català acabaria desapareixent a mitjans dels anys noranta i la influència d’Almirall dins del catalanisme va esdevenir cada cop més feble.

Lo Gaiter del Llobregat

dissabte, 13/10/2012

Tot i que tradicionalment es situa l’inici de la Renaixença catalana en l’aparició de l’Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau, les propostes de Joaquim Rubió i Ors per a la recuperació de la llengua catalana com a llengua culta serien fonamentals. És més, si algú va ser el primer a creure i a treballar d’una manera ferma i decidida per aquest objectiu va ser l’anomenat “Lo Gaiter del Llobregat”. La Renaixença, doncs, no va començar realment fins a l’aparició del llibre amb aquest títol i el nom de l’autor, el 1841, tot un manifest que en el seu pròleg valorava el passat medieval català, tot contraposant-lo al present, reivindicant la poesia trobadoresca i exposant els ideals de l’autor a favor de la llengua catalana i fent una crida a la seva dignificació per “despertar els catalans de la seva vergonyosa i criminal indiferència” d’uns catalans culpables d’haver menyspreat l’idioma dels trobadors.

Rubio_i_ors.jpg

Joaquim Rubió i Ors

L’ardenta afició que té i ha tingut sempre a las coses de sa pàtria; lo gust que li cabria de que sos compatricis coneguessen més a fondo nostre antic, melodiós i abundant idioma, que desgraciadament se perd de dia en dia, a pesar de ser com una taula de marbre on estan gravades nostres glòries, perdent-se la qual han de desaparèixer per precisió los records d’aquelles; i en fi lo desig de despertar en los demés eix sentiment noble i digne d’alabança, son las úniques causes que han mogut a l’autor d’estes poesies a dar-les a la llum pública […].

¿I deixarem de estudiar las famoses obres de tants mestres del gai saber per no dar-nos la lleugera molèstia de aprendre la llengua que beguérem amb la llet de nostres mares, que tartamudejàrem quant petits, i que deuríem conservar com un joiell preciós, quant no per altra cosa, per la importància de que gosà en altres èpoques i per lo molt que nos recorda […] ingrats envers sos avis, ingrats envers sa pàtria, se avergonyeixen de que se los sorprengue parlant en català com un criminal a qui atrapen en lo acte. Mes açò cassarà, al menos se ho promet així lo autor d’aquestes poesies, per poc que vaga generalitzant-se la afició que comença a prendre peu entre nostres compatricis envers tot lo que té relació amb nostra història.

Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació amb les demés nacions, les quals poden posar en lo plat de la balança, a més del volum de sa història, exèrcits de molts mils d’homes i esquadres de cent navios; però sí a la literària, fins a la qual no s’entén ni se pot estendre la política de l’equilibri. Catalunya fou per espai de dos segles la mestressa en lletres dels demés pobles; per què, doncs, no pot deixar de fer lo humiliant paper de deixeble imitadora, creant-se una literatura pròpia i a part de la castellana? Per què no pot restablir sos Jocs Florals i sa Acadèmia de Gai Saber, i tornar a sorprendre el món amb sos cants d’amor, sos sirventeses i ses aubades? Un petit esforç li bastaria per reconquistar la importància literària de què gosà en altres èpoques […] la poesia que nostra pàtria deixà caure tan vergonyosament de son front i que los demés pobles recolliren i se apropiaren.

L’Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau

diumenge, 30/09/2012

La Renaixença es pot definir com un moviment cultural i de conscienciació catalanista que reivindicava l’ús públic i cultural de la llengua catalana, sorgit en el si de la societat catalana en el marc dels canvis provocats per la industrialització i la revolució liberal. Cronològicament, aquesta s’inicia amb la publicació de l’Oda a la Pàtria de l’escriptor romàntic Bonaventura Carles Aribau, l’agost de 1833 al diari El Vapor. El text, sis estrofes de vuit versos alexandrins, és un cant d’enyorança de Catalunya, cal tenir present que Aribau va escriure’l a Madrid, i d’exaltació de la llengua catalana. Ara bé, tot i el seu valor simbòlic com a punt de partida del romanticisme català i de la Renaixença com a moviment cultural ja des del mateix moment de la seva publicació, no hem d’oblidar que el poema és en realitat una peça de circumstàncies emprada per a felicitar el seu patró, el banquer català Gaspar de Remisa, en el dia del seu sant.

I

A Déu siau, turóns, per sempre á Déu siau;
o serras desiguals, que allí en la patria mia
dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
per lo repos etrern, per lo color mes blau.

 A Déu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
guaytas per un forat la tomba del Jueu,
e al mitg del mar inmens, la mallorquilla nau.

II

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com coneixer pogués lo front de mos parents;
coneixia també lo só de tos torrents
com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.

Mes arrancat després per fats perseguidors
ja no conech ni sent com en millors vegadas:
axi d’arbre migrat á terras apartadas
son gust perden los fruits, é son perfum las flors.

III

¿Qué val que m’haja tret una enganyosa sort
a veurer de mes prop las torres de Castella,
si l’cant dels trovadors no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generos recort?

En va á mon dels pais en als jo m’trasport,
eveig del Llobregat la platja serpentina;
que fora de cantar en llengua llemosina
no m’queda mes plaher, no tinch altre conort.

IV

Pláume encara parlar la llengua d’aquells sabis
que ompliren l’univers de llurs costums é lleys,
la llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.

Muyra, muyra l’ingrat que al sonar en sos llabis
per estranya regió l’accent natiu, no plora;
que al pensar en sos llars no s’consum ni s’anyora,
ni cull del mur sagrat las liras dels seus avis.

V

En llemosi soná lo meu primer vagit,
quant del mugró matern la dolça llet bebia;
en llemosi al Senyor pregaba cada dia,
e cántichs llemosins somiaba cada nit.

Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
en llemosi li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sab mentir, ni ment,
puix surten mas rahons del centre de mon pit.

VI

 Ix doncs per expressar l’afecte mes sagrat
que puga d’home en cor grabar la ma del cel,
o llengua á mos sentit mes dolça que la mel,
que m’tornas las virtuts de ma innocenta edat.

Ix, é crida pel món qué may mon cor ingrat
cessará de cantar de mon patró la gloria
e passia per ta veu son nom é sa memoria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Barcelona, 11 de setembre de 1714: la memòria (1)

dilluns, 10/09/2012

La memòria de l’Onze de Setembre de 1714 es caracteritza per les seves fluctuacions. I és que la caiguda de Barcelona, cap i casal de Catalunya, a mans de James Fitz-Suart, el duc de Berwick, va tenir un efecte demolidor en la consciència catalana. Els barcelonins van experimentar aquell dia una intensificació dels seus signes d’identitat: ja no eren menestrals, camperols, funcionaris, nobles, eclesiàstics… a ulls dels ocupants eren patriotes catalans, un òrgan compacte que s’aixecava contra un sistema polític que buscava posar fi a les seves llibertats, i eren derrotats. L’esdeveniment aviat va donar pas al mite. Desapareixia la idea d’una Barcelona capital d’una civilització que es creia eterna i que semblava que mai més tornaria.

11-setembre-1714.jpg

Ja en el segle XVIII, malgrat la repressió i l’acomodament al nou règim absolutista, trobem un primer reguitzell de testimonis que van contribuir a la elaboració de la memòria de l’Onze de Setembre a través de dietaris, textos literaris o memorials de tota mena. Tanmateix, la memòria política sembla romandre silenciada i només ressuscita breument en el Memorial de Greuges de 1760, adreçat a Carles III i en el qual es critica la Nova Planta.

Ara bé, és en el segle XIX quan s’elabora la memòria de 1714. I els primers en recórrer al mite serien els literats i historiadors de la Renaixença, generalment des de referències medievals i antifranceses. La recuperació de la història i la cultura de Catalunya realitzada per la Renaixença no era el resultat d’un moviment polític catalanista, sinó que buscava remarcar l’especificitat històrica i cultural del Principat com un element integrant i enriquidor de la nova Espanya liberal en construcció.

D’aquesta manera, i des dels postulats del doble patriotisme característic del període, Víctor Balaguer en la seva Història de Catalunya (1850-1863) intenta identificar el patriotisme català amb l’espanyol. El discurs liberal de Balaguer defuig de qualsevol menció reivindicativa de caràcter nacional. És una nostàlgia més estètica que política. Tanmateix, és gràcies a Víctor Balaguer que a l’Eixample de Barcelona trobem els carrers de Casanova i Villarroel, uns incipients espais de memòria de la Guerra de Successió. Per la seva banda, Jacint Verdaguer va composar un poema sobre la figura de Rafael de Casanova.

Victor_Balaguer.jpg

Víctor Balaguer

D’altra banda, en el marc de la Primera Guerra Carlina, els propagandistes liberals també van recuperar la bandera de 1714. Per exemple, en El Vapor del 14 de febrer de 1835 podem llegir que “hubo un tiempo en que peleamos los catalanes por nuestros fueros y un gobierno despótico abusó de su conquista sujetándonos a vergonzosa opresión. Buscamos el prestigio de los fueros que nos arrebataban en nuestra laboriosidad”. La llibertat per Espanya anava, doncs, lligada a la llibertat de Catalunya.

Seria amb l’eclosió del federalisme quan l’Onze de Setembre generaria una memòria més bel·ligerant. El malestar contra l’Estat liberal centralista va permetre que el republicanisme trobés en la Guerra de Successió, Felip V, els Mossos d’Esquadra i la Ciutadella uns referents històrics adequats per criticar la monarquia d’Isabel II. Així, Francesc Pi i Margall presentaria un discurs força dur en Las Nacionalidades (1876), tot recordant la crueltat del setge i assalt borbònic de Barcelona. Això sí, sempre des del doble patriotisme i la unió de Catalunya i Espanya: “Allí en aquel fuego ardieron no sólo las instituciones de Cataluña, sino también la libertad de España”. En qualsevol cas, és en el període federal quan la historiografia comença a presentar el desvetllament del nacionalisme català en la interpretació dels fets de 1714.

Francisco_Pi_y_Margall.jpg

Francesc Pi i Margall

Cap a finals de segle, la política catalana esdevindria més conservadora, a la vegada que començaria a nodrir-se dels valors nacionals tot realitzant una síntesi entre el discurs federalista, el carlisme i l’austriacisme. Per exemple, el 1886, l’alcalde de Barcelona Francesc Rius i Taulet encarregava als escultors Rossend Nobas i Manuel Fuxà l’elaboració de l’estàtua de Rafael de Casanova, exposada per primer cop en l’Exposició Universal de 1888. És l’inici de la recuperació de la memòria històrica de Barcelona.

Estatua-Rafael-Casanova-Paseo-San-Juan-1907.jpg

El 1891 es celebraria el primer homenatge a l’estàtua de Rafael de Casanova. Aleshores va iniciar-se la tradició de publicar en la premsa una esquela dedicada als màrtirs de 1714 i de celebrar una missa per la seva ànima en l’església de Sant Just. El 1901 va institucionalitzar-se l’ofrena anual a l’estàtua de Casanova per part dels partits polítics catalanistes, com ara la Unió Catalanista. Però no seria fins el 1914 quan va situar-se l’estàtua de Casanova en el seu emplaçament actual a la Ronda de Sant Pere i l’Ajuntament de Barcelona es sumaria oficialment a l’homenatge. Paral·lelament va iniciar-se la tradició, políticament més radical i al marge de l’oficialisme, de reunir-se al Fossar de les Moreres, espai de memòria en el qual havien estat enterrats molts dels morts del setge.

El 1910, Enric Prat de la Riba polemitzaria en un article publicat a La Veu de Catalunya sobre la idoneïtat de rememorar la data de l’Onze de Setembre (“Els hèroes martres”, 11-09-1910). Per a Prat de la Riba, 1714 simbolitzava una derrota i un poble com el català, que aspirava a fer-se un lloc entre els països de la Segona Revolució Industrial i la cursa imperialista, no podia presentar-se enfront d’Espanya i de l’opinió pública internacional a través d’una història que commemorés les derrotes. Per això, Prat de la Riba preferia buscar els referents en una gloriosa edat mitjana, mentre que la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió les identificava amb la victòria dels sectors exaltats de Catalunya enfront dels moderats assenyats pactistes.

enric prat de la riba.jpg

En qualsevol cas, l’acceptació de la Diada de l’Onze de Setembre com a data assenyalada de commemoració per part del catalanisme en els inicis del segle XX va suposar un gran esforç intel·lectual perquè s’establís un contingut temàtic i interpretatiu consensuat que pogués incloure tot el ventall plural del catalanisme en ascensió. D’aquesta manera, els fets de 1714 van passar a simbolitzar fonamentalment la lluita per la defensa de l’autogovern i la rebel·lió contra l’autoritarisme castellà. Tanmateix, segons el consens i la correcció política pròpia del moment, aquesta era una rebel·lió antimilitarista i no insurreccional, sinó que era una reacció defensiva contra una agressió castellana.

Els Segadors

divendres, 15/07/2011

Els Segadors és una cançó popular catalana, sorgida pels volts del 1640 com a romanç històric referit al Corpus de Sang i la Guerra dels Segadors, la guerra de separació de Catalunya de la Monarquia Hispànica de Felip IV i el Comte-duc d’Olivares. Conservada popularment i amb moltes variants melòdiques i textuals documentades a través dels segles, la cançó va anar adquirint el seu caràcter d’himne nacional català a partir de la Renaixença i el naixement del catalanisme en el segle XIX.

Els dos textos més difosos han estat l’històric (publicat en una primera versió literària per l’escriptor i filòsof Manuel Milà i Fontanals el 1882 en el seu Romancerillo Catalán i en la primera edició musical per Francesc Alió el 1892 en el seu recull de Cançons populars catalanes) i l’actual, obra d’Emili Guanyavents, el més polític i reivindicatiu, vencedor en un concurs convocat amb aquesta finalitat per la Unió Catalanista el 1899 i que va provocar una apassionada polèmica pública i periodística.

Text literari recollit per Manuel Milà i Fontanals (1882):

Ai, ditxosa Catalunya / qui t’ha vist rica i plena.
Ara el rei nostre senyor / declarada ens té la guerra.
Lo gran comte d’Olivar / sempre li burxa l’aurella:
“Ara és hora, nostre rei / ara és hora que fem guerra”.

Contra de los catalans / ja ho veieu quina n’han feta:
seguiren viles i llocs / fins al lloc de Riudarenes,
n’han cremada una església / que Santa Coloma es deia,
cremen albes i casulles / los calzes i les patenes.

I el Santíssim Sagrament / alabat sigui per sempre.
Mataren un sacerdot / mentres que la missa deia.
Mataren un cavaller / a la porta de la iglésia,
Don Lluís de Furrià / i els àngels i fan gran festa.

El pa que no era blanc / deien que era massa negre,
lo davan an als cavalls / sols per assolar la terra.
Lo vi que no era bo / engegaven les aixetes,
lo tiraven pels carrers / sols per a assolar la terra.

A presència dels seus pares / deshoraven les donzelles.
En daven part al virrei / del mal que aquells soldats feien:
“Llicència els he donat io / molta més se’n poden prendre”.
A vista de tot això / s’és esvalotat la terra.

Entraren a Barcelona / mil persones forasteres,
entren com a segadors / com eren a temps de sega.
De tres guàrdies que n’hi ha / ja n’han morta la primera.
En mataren el virrei / a l’entrant de la galera.
Mataren als diputats / i als jutges de l’Audiència.
Anaren a la presó / donen llibertat als presos.

Lo bisbe els va beneir / amb la mà dreta i esquerra:
“On és vostre capellà? / A on és la vostra bandera?”
Varen treure el bon Jesús / tot cobert amb un vel negre:
“Aquí és nostre capità / aquí és nostra bandera.
A les armes catalans / que us han declarat la guerra”.

Primera edició musical per Francesc Alió (1892):


Himne nacional de Catalunya, obra d’Emili Guanyavents (1899):

Catalunya triomfant,
tornarà a ser rica i plena.
Endarrere aquesta gent
tan ufana i tan superba.

Bon cop de falç!
Bon cop de falç!
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Ara és hora, segadors.
Ara és hora d’estar alerta.
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines.

Bon cop de falç!
Bon cop de falç!
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Que tremoli l’enemic
en veient la nostra ensenya.
Com fem caure espigues d’or,
quan convé seguem cadenes.

Bon cop de falç!
Bon cop de falç!
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!


El 1937 el text de Guanyavents va figurar per primer cop com a “Himne nacional català” en el primer Cançoner Revolucionari Internacional publicat per la mateixa Generalitat republicana en el context de la Guerra Civil. Després que durant el franquisme fossin totalment prohibides i perseguides la interpretació i la difusió de l’himne, a partir del 1976, la cançó va convertir-se de nou l’himne nacional català, tot i que no va ser fins el 1993 quan el Parlament de Catalunya va declarar-lo com a himne oficial.

Els orígens del catalanisme polític: de la crítica al centralisme al federalisme

dissabte, 5/02/2011

A més del component cultural de la Renaixença, en la presa de consciència catalana del segle XIX també va existir un component polític i econòmic ja que Catalunya va convertir-se en un nucli industrialitzat enfront de l’estructura agrària endarrerida i escassament industrial de la resta d’un Estat que es mostrava ineficaç.

bullangues.JPG

Les bullangues

Amb anterioritat al segle XIX no existia una “nació” catalana, com tampoc existia una nació espanyola, i durant el segle XIX les identitats comunitàries van tenir un caràcter molt fluctuant i inclús ambivalent. Les diferents constitucions del nou Estat liberal espanyol del vuit-cents van definir Espanya com una nació única, amb les Corts com a úniques dipositàries de la sobirania nacional (compartida només amb la monarquia). Així, l’Estat liberal va suposar la consolidació d’un model d’organització estatal basat en el centralisme polític, administratiu, jurídic, militar i econòmic.

En oposició al centralisme estatal, a Catalunya va existir una aspiració d’autogovern durant tot el segle XIX que ja va manifestar-se durant les bullangues dels anys trenta i en la constitució de les juntes revolucionàries dels anys 1835 i 1840. El progressisme català discrepava d’una concepció tan radial de l’Estat i reclamava un major nombre d’atribucions pels ajuntaments i les diputacions. Així, tant en la insurrecció de Barcelona de 1842 com en la Jamància de 1843 podem observar la formulació de projectes de reforma de l’Estat, amb un fort contingut anticentralista, federal i popular.

duran i bas.jpg

Manuel Duran i Bas

La Dècada Moderada, però, va suposar una nova onada centralitzadora acompanyada, a més, d’una política d’ordre públic extremadament dura, i que a Catalunya va concretar-se en la declaració de l’Estat de guerra en diferents ocasions. La centralització, l’uniformisme cultural i la repressió van comportar que els mateixos moderats catalans iniciessin un procés de distanciament dels seus homònims espanyols, tot reivindicant el particularisme català i la descentralització estatal. Aquests moderats crítics amb el centralisme van ser figures com Jaume Balmes, Joan Mañé i Flaquer o Manuel Duran i Bas.

Finalment, com a conseqüència del centralisme va sorgir una proposta d’identitat catalana que va anar evolucionant, madurant i radicalitzant-se fins a nacionalitzar-se. I és que per aconseguir que la nacionalització espanyola fos realment eficaç en una societat tan evolucionada i modernitzada com la catalana, el nou projecte identitari espanyol hagués tingut que ser considerat com a propi per bona part dels catalans, cosa que no va ser possible.

La identitat nacional que acompanyava i justificava el nou Estat liberal hauria de ser vista pels catalans com un autèntic progrés civilitzador que els permetés participar de la gestió d’una comunitat millor. Aquesta nació dels nacionalistes espanyols que buscava imposar-se des de les instàncies oficials no només no era sentida com a pròpia a Catalunya, sinó que tampoc resultava moderna, atractiva i propícia per a la construcció d’un projecte de futur comú que millorés la situació que es vivia.

D’altra banda, l’evolució política del segle XIX, a Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol, va afavorir la formació d’aquesta presa de consciència. Primer el carlisme reclamant els furs, després les posicions de l’Església catalana i finalment el republicanisme que va permetre, amb Valentí Almirall, la consolidació del catalanisme. Així, amb el naixement del moviment republicà l’esperit d’autogovern català va començar a concretar-se.

almirall.JPG

Valentí Almirall

El republicanisme català tenia un caràcter fonamentalment federal, consolidant-se aquesta tendència en les eleccions de 1868, quan les forces republicanes van triomfar a les principals ciutats del Principat. Francesc Pi i Margall va ser el principal teòric del federalisme, argumentant que Espanya era una nació que havia de garantir la plena participació dels seus ciutadans, l’exercici de les llibertats, la protecció dels drets i la igualtat jurídica. Amb aquests objectius, l’Estat hauria d’organitzar-se des de baix, partint del respecte a l’individu. A més, Pi i Margall defensava que el nou Estat federal havia de ser el resultat de la unió voluntària dels diferents pobles i regions peninsulars.

Un dels dirigents més destacats del federalisme català va ser Valentí Almirall, el qual juntament amb Josep Anselm Clavé va signar el Pacte de Tortosa, el 18 de maig de 1869, amb representants republicans dels antics territoris de la Corona d’Aragó (Aragó, Balears, Catalunya i València), amb l’objectiu de reconstruir l’Estat espanyol sota un model federal, un Estat que tindria en compte la realitat històrica de l’antiga Corona Catalano-aragonesa i que es fonamentaria en la sobirania popular.

El fracàs de l’experiència de la Primera República i la nova situació generada per la instauració del règim de la Restauració borbònica, amb la seva idea restrictiva i dogmàtica de la idea d’Espanya, però, van determinar la pèrdua d’influència del federalisme a Catalunya i que molts republicans, entre ells Almirall, s’orientessin cap a posicions més catalanistes.

La Renaixença: l’articulació d’una nova cultura catalanista

divendres, 4/02/2011

El segle XIX va ser el període de formació de la consciència catalana a través d’un moviment cultural com la Renaixença, que va iniciar la recuperació de la llengua catalana i a reafirmar la pròpia identitat dins d’un Estat que no entenia aquest tret diferencial, i d’un component econòmic com la industrialització davant de l’estructura agrària de la resta de l’Estat. Els catalans del segle XIX se sentien espanyols com a súbdits de la monarquia, però conservaven i van potenciar la consciència del seu tret diferencial dins de l’articulació del nou Estat liberal.

11-setembre-1714.jpg

En els inicis del segle, cent anys després de la instauració dels Borbons en el tron espanyol i la promulgació del Decret de Nova Planta després de la desfeta catalana en la Guerra de Successió, el català pràcticament havia desaparegut com a llengua administrativa i de la cultura. La llengua pròpia del país no tenia cap tipus de presència en les esferes de l’administració estatal, en el sistema d’ensenyament ni en la vida oficial eclesiàstica. Fins i tot, una bona part de les elits culturals i polítiques catalanes l’havien abandonat com a llengua d’ús públic i com a vehicle de comunicació escrita.

Tanmateix, malgrat la depriment situació abans descrita, a començaments del vuit-cents el català continuava viu com a llengua en la parla quotidiana entre la majoria de la població del Principat i era usat com a llengua escrita per a cançons i romanços tradicionals, així com als llibres de divulgació de temàtica religiosa o en llibrets d’entreteniment destinats a un públic popular.

A més, malgrat la tendència uniformitzadora que l’Estat havia practicat al llarg del segle XVIII, la societat catalana va ser capaç de mantenir no tan sols la llengua pròpia del país, sinó també bona part dels seus costums i les seves tradicions, especialment en el que es refereix a la manera de viure, és a dir, en el manteniment d’unes formes pròpies i específiques que caracteritzaven l’organització familiar i del treball, de l’estructura de la propietat i, inclús, del desenvolupament econòmic.

Així, la Renaixença pot definir-se com un moviment cultural i de conscienciació nacionalista sorgit en el si de la burgesia catalana en el marc dels canvis provocats per la industrialització del país i emmarcat en el context general del romanticisme literari i artístic, tot manifestant-se en forma d’iniciatives culturals, poemes, novel·les, peces teatrals, revistes i diaris escrits en català.

aribau.jpg

Bonaventura Carles Aribau

Els objectius dels homes de la Renaixença van ser la defensa dels elements de la identitat de Catalunya dins l’Estat liberal espanyol, fonamentalment a través de la normalització social de l’ús del català com a llengua utilitzable a la vida pública i a la cultura, no tan sols en la intimitat, i aconseguir interessar les capes burgeses per la llengua i la cultura pròpia de Catalunya com a tret diferencial de la resta de l’Estat.

Cronològicament, la Renaixença va iniciar-se amb la publicació, simbòlica, el 1833 de l’Oda titulada La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau (Què val que m´haja tret una enganyosa sort / a veure de més prop las torres de Castella, / si el cant dels trobadors no sent la mia orella, / ni desperta en mon pit un generós record?). Així, ja des de la publicació del poema d’Aribau podem observar el punts bàsic d’aquest moviment: la identificació total de la llengua amb la pàtria.

És en aquest context que va resultar de particular importància la tasca realitzada per Joaquim Rubió i Ors, gràcies al qual van reinstaurar-se els Jocs Florals, el 1859, com una plataforma per promoure la llengua i la literatura catalanes, fet que va permetre la consolidació del moviment cap a la meitat del segle XIX. Amb la instauració d’aquest certamen es buscava preservar la puresa de la llengua escrita, força allunyada del català que es parlava al carrer i que les elits culturals consideraven més aviat groller.

A partir de la recuperació dels Jocs florals, el nombre de autors i de publicacions escrites en llengua catalana va incrementar-se significativament, i va assolir la seva plenitud en els anys 1870-1880 amb les obres de Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller. Així, la Renaixença va recollir la tradició oral i va recuperar-se la literatura en català en tots els gèneres després de tres segles de decadència cultural.

ec030900ɨ

Per tal d’assolir els seus objectius, els renaixentistes van aprofundir en els coneixements de la història de l’Edat Mitjana catalana com a període d’esplendor nacional. La defensa del patrimoni documental català o la recuperació dels fets i els noms propis de la història de Catalunya a través de llibres, articles periodístics o conferències van esdevenir un element cabdal de la Renaixença cultural catalana en el vuit-cents.

renaixença.gifIgualment, la publicació de les obres de divulgació històrica d’una nova fornada d’historiadors romàntics com Pròsper de Bofarull, Joan Cortada, Antoni Aulèstia i Pijoan, Antoni de Bofarull o Víctor Balaguer van permetre de recuperar la història de l’antiga Corona d’Aragó, reivindicant el paper dels comtes de Barcelona, i explicant, per primer cop en segles, des d’un punt de vista català les relacions del Principat amb la Monarquia Hispànica.

A la vegada, del moviment van emergir juristes com Estanislau Reynals i Rabassa, Francesc Permanyer i Tuyet o Manuel Duran i Bas que van analitzar el dret català com a expressió de l’ànima del país, tot defensant la idea que el manteniment dels usos i costums del passat reflectien la psicologia col·lectiva d’un poble.

Finalment, un bon grapat de filòlegs, folkloristes i músics, entre d’altres, van dedicar-se a regirar en els arxius per a la recopilació de llegendes, cançons i d’altres manifestacions pròpies del país, que esdevinguessin mostra, també, de la personalitat col·lectiva. Entre tots anirien configurant l’imaginari col·lectiu d’una cultura catalana emergent.

En paral·lel, i pràcticament al marge, per no dir en oposició, a aquesta renaixença literària i cultural controlada per les elits, també va desenvolupar-se un moviment cultural de caràcter cultural propi de Catalunya i que defensava la utilització del “català parlat” –és a dir, una llengua plebea allunyada dels cultismes medievals i moderns, arcaics i en desús, que comportava la inserció de paraules incomprensibles i formes artificioses– i que comptava amb la tradició d’una literatura i un teatre populars centrats en temes de la vida quotidiana.

Renaixensa.jpgL’anomenada Renaixença popular va estendre’s gràcies al paper que van jugar homes com Josep Anselm Clavé (impulsor de societats corals que van interpretar cançons en llengua catalana), Abdó Terrades (autor d’obres teatrals d’agitació política republicanes) i Frederic Soler “Pitarra” (renovador del teatre popular amb la introducció de la sàtira política i d’un humor xavacà molt proper al poble), un conjunt d’autors de caràcter progressista, sense pretensions formals i amb gran projecció popular.

No seria fins als anys setanta del segle XIX quan es produiria un acostament entre els corrents cultes i populars de la Renaixença catalana, fet que va permetre sumar impulsos en la defensa de la llengua i convertir els Jocs Florals en una festa veritablement popular i cívica que esdevingués una plataforma de difusió de la llengua i de propaganda dels autors que hi participaven. A més, en el darrer terç de segle començarien a sorgir publicacions de premsa en llengua catalana (La Renaixensa, Diari Català, La Tramuntana, L’Esquella de la Torratxa, etc.) que esdevindrien un altre instrument important per a la penetració del català en l’espai públic.