Entrades amb l'etiqueta ‘Renaixement’

Les causes de la Reforma protestant

dijous, 11/11/2010

La Reforma, tot i que en els seus orígens es va tractar d’un moviment religiós, ben aviat va adquirir dimensions de caràcter polític, social, econòmic i cultural, i va desencadenar la crisi més greu que va conèixer el cristianisme en tota la seva història. A partir de la Reforma, el món cristià va caracteritzar-se per l’existència d’una pluralitat de creences i d’esglésies –l’Església catòlica per una banda, i les diverses Esglésies protestants per una altra– que s’havien intentat combatre al llarg de l’època medieval.

Arribats a les acaballes de l’edat mitjana, hi havia en alguns sectors de la societat europea un profund malestar contra certes de les seves pràctiques. Durant el període comprés entre els segles XI i XIV, l’Església catòlica havia adquirit un gran poder polític, econòmic i cultural. Malgrat tot, això l’havia portada a un allunyament de les seves funcions espirituals i a una dedicació creixent als afers temporals i polítics.

reforma_europa.jpgEls crítics opinaven que les altes jerarquies vivien envoltades de luxes i riqueses, fet que atemptava contra els principis de la religió cristiana. A la relaxació de costums que es podien detectar a les altes jerarquies de l’Església s’hi afegia, a més, l’escassa preocupació pastoral i la poca preparació del baix clergat no sabia, o no volia, exercir correctament les labors pastorals que tenien encomanades.

Per una altra banda, l’Església havia acostumat els fidels a assolir els fins religiosos, entre els quals el fonamental era la salvació de l’ànima, mitjançant pràctiques pietoses, almoines, indulgències (document que emetia el papa pel qual es comprava el perdó dels pecats) o per la intercessió de la Verge i dels sants. Tanmateix, molts càrrecs eclesiàstics es compraven i els compradors a vegades no tenien una autèntica vocació religiosa, sinó que buscaven els beneficis associats al càrrec a què accedien. D’aquesta manera, el sentiment religiós va tendir a reduir-se a una acumulació d’obres formals que enriquien l’Església sense que tal cosa li assegurés al creient la seva salvació.

Als segles XIV i XV, havien aparegut molts moviments que aspiraven a reformar l’Església perquè pogués retornar a un tipus de vida semblant al de les primeres comunitats cristianes. Una gran part d’aquests moviments, però, van ser considerats herètics i els seus membres perseguits i condemnats per la Inquisició.

A part de les citades motivacions de regeneració religiosa, l’extensió de l’humanisme a l’Europa del Renaixement i les transformacions polítiques i socials produïdes al segle XVI van ser algunes de les raons fonamentals de l’èxit de la Reforma i de la seva difusió a Europa.

L’humanisme va alimentar l’esperit de la Reforma en defensar una religió més personal i de comunicació directa amb Déu basada en la lectura de la Bíblia. Molts humanistes, en el seu desig de comprendre millor el missatge de Déu, es van aplicar a un estudi rigorós de la Bíblia utilitzant-ne d’altres versions, com l’hebrea, la grega o la siriana.

D’aquesta manera, els humanistes van rebutjar com a única font del coneixement de Déu la versió llatina de la Vulgata, única reconeguda per l’Església i en la qual es basava la seva autoritat, i van defensar una religió més personal basada en la lectura de la Bíblia.

reforma.jpgAmb això, els humanistes intentaven adequar la seva visió de Déu i la seva nova concepció de l’home a la Revelació i les lleis de l’Església, sense cap ànim de separar-se’n, fins que la Reforma els va obligar a elegir entre l’Església catòlica i les noves Esglésies protestants.

A les raons religioses i intel·lectuals que expliquen el triomf i extensió de la Reforma protestant, s’hi afegeixen unes altres d’ordre polític, social i, fins i tot, sociològics.

Políticament, la Reforma va proporcionar als monarques i als prínceps la gran ocasió de reforçar el seu poder mitjançant l’apropiació dels béns de l’Església catòlica i la instauració en els seus territoris d’una nova Església sotmesa al seu control.

En l’aspecte social, la Reforma va ser força ben acollida per la noblesa en aquells territoris en els quals l’Estat era feble i la burgesia encara no s’havia desenvolupat. Això li va permetre de beneficiar-se de la secularització dels béns eclesiàstics (sobretot terres) i augmentar el seu poder.

La Reforma, però, també va ser ben rebuda en aquells territoris en els quals ja s’havia desenvolupat una rica burgesia, per a la qual la nova religió propiciava el desenvolupament dels seus negocis.

Finalment, cal tenir en compte un aspecte sociològic de la reforma protestant. Segons el sociòleg Max Weber, de retruc i sense pretendre-ho, el protestantisme va generar un canvi en la percepció del treball. Segons l’anàlisi de Weber, la Reforma protestant, especialment el calvinisme, va canviar la concepció del treball: aquest ja no seria considerat com un càstig expiatori del pecat original com proclamava l’ètica catòlica; passava a ser considerat un valor fonamental que servia a cadascú per esforçar-se i acostar-se a Déu. Per tant, des del segle XVI, la Reforma protestant de Martí Luter i el calvinisme portarien a les mentalitats una sèrie de nous valors que revolucionarien la concepció del treball i de la vida.

Antecedents i causes que van impulsar els descobriments geogràfics del segle XVI

divendres, 5/11/2010

A principis del segle XV, el món que coneixien els europeus es limitava a Europa i els territoris que envoltaven el Mediterrani i el mar Negre. També sabien que existien l’Índia, la Xina i el Japó gràcies als viatges que havien fet alguns viatgers medievals, com ara Marco Polo, i perquè hi havia rutes comercials per les quals es traficava amb seda, espècies i altres productes. Tanmateix, el coneixement d’aquestes terres era molt imprecís i la resta del món continuava sent una incògnita. No coneixen pràcticament res de l’interior de l’Àfrica i l’Àsia, i ni tan sols sabien que Amèrica i Oceania existien.

A les darreries del segle XV i en les primeres dècades del segle XVI, la realització d’un seguit d’expedicions marítimes que van comportar el descobriment de nous territoris i l’establiment de noves rutes comercials per part de Portugal i del Regne de Castella, i posteriorment per Holanda, Anglaterra i França, van ampliar enormement els horitzons europeus. Amb això, Europa va encetar un període d’expansió que durant els segles posteriors li va assegurar el domini econòmic, polític i cultural sobre la resta del món.

L’era de l’exploració o l’era dels descobriments va ser, d’aquesta manera, un període que començaria en el segle XV i que va continuar fins al segle XVII, durant el qual els vaixells europeus van recórrer el món a la recerca de noves rutes i socis comercials per alimentar el naixent capitalisme d’Europa.

En el procés, els europeus van trobar altres civilitzacions i pobles, i van crear mapes de terres que els eren desconegudes fins aleshores. Entre els exploradors més famosos d’aquest període es troben: Cristòfor Colom, Vasco da Gama, Pedro Álvares Cabral, John Cabot, Yermak, Juan Ponce de León, Ferran Magallanes, Willem Barentsz, Abel Tasman, Jacques Cartier i Willem Jansz.

Al-Idrisi's_world_map.JPG

Mapamundi del cartògraf, geògraf i viatger àrab Al-Idrissí (1154)

El preludi de les exploracions el trobem en una sèrie d’expedicions europees cap a Àsia per terra durant l’edat mitjana. Encara que els mongols havien amenaçat Europa segles abans, també havien unificat tota Euràsia per mitjà de la creació de rutes comercials i línies de comunicació que s’estenien des de l’Orient Proper fins a la Xina. Un bon nombre d’europeus es van aprofitar d’aquestes rutes per realitzar exploracions cap a l’est, la majoria italians ja que el comerç entre Europa i l’Orient Proper era controlat pels comerciants de les ciutats-estat italianes.

El primer d’aquests exploradors va ser Giovanni de Plano Carpini que va viatjar cap a Mongòlia de 1244 a 1247. El viatge més famós, però, va ser el de Marco Polo, que recorreria l’Àsia entre 1271 i 1295. El registre del seu recorregut va ser una de les obres més llegides de l’Europa medieval.

Marco_Polo_portrait.jpg

Marco Polo

Aquests viatges, però, van tenir un efecte limitat quan l’Imperi Mongol es va col·lapsar i la ruta cap a l’est es va tornar molt perillosa. La Pesta Negra del segle XIV també va limitar el comerç i les comunicacions. La ruta terrestre cap a l’est era molt perillosa, costosa i controlada pels imperis musulmans, especialment pel naixent Imperi Otomà que limitava les possibilitats comercials europees.

Motius econòmics. El món cristià d’Occident consumia una gran quantitat d’espècies (pebre, canyella, clau, nou moscada, gingebre)i productes de luxe (seda, perfums, perles, ivori). Aquestes mercaderies, procedents de la Xina, l’Índia o altres països asiàtics, arribaven al Pròxim Orient per terra (ruta de la seda) o per mar (ruta de les espècies).

Silk_Route_extant.JPG

La ruta de la seda

Al Pròxim Orient, els àrabs venien aquests productes als venecians, els quals els tornaven a vendre, al seu torn, als mercaders dels diversos països europeus. La intervenció d’aquests intermediaris encaria força el preu final de les mercaderies. A més, el 1453, els turcs van conquerir la ciutat de Constantinoble i es van apoderar de l’Imperi Bizantí establint l’Imperi Otomà. Aquest fet va interrompre bona part de les rutes comercials que unien Europa amb l’Extrem Orient

D’aquí vindria, doncs, el desig dels europeus de trobar noves rutes comercials amb l’Orient, ja fos vorejant l’Àfrica o endinsant-se en l’Oceà Atlàntic, amb les quals assegurar-se el comerç directe amb els països asiàtics i obtenir els elevats beneficis que aquest generava.

Un altre dels motius econòmics que van impulsar les exploracions i els descobriments va ser la manca d’or, element necessari per a afermar el creixent correu europeu. Com que les mines europees començaven a esgotar-se, les exploracions pel litoral africà van obrir la possibilitat d’accedir a una part de l’or del Sudan.

Motius científics i tècnics. L’inici de l’era de les exploracions va tenir un dels seus fonaments en les noves tecnologies i les noves idees que estaven sorgint del Renaixement sumades a tot un seguit d’avenços tècnics que van millorar la navegació.

L’esperit del Renaixement i la difusió de la impremta van propiciar el coneixement i la divulgació de les obres dels filòsofs de l’època clàssica com Plató i Aristòtil, o dels geògrafs i astrònoms, com Eratòstenes i Ptolomeu, defensors de l’esfericitat de la Terra. En definitiva, la nova mentalitat renaixentista va propiciar l’afany d’explorar nous territoris i descobrir zones fins aleshores desconegudes.

D’altra banda, el progrés tècnic en la perfecció dels instruments de navegació, la brúixola, el timó, l’astrolabi i les cartes de navegació va permetre d’emprendre llargs viatges. Aquestes millores tècniques incloïen innovacions en la cartografia, la navegació i la construcció de vaixells.

En primer lloc, la cartografia va experimentar un gran desenvolupament gràcies a la introducció dels portolans, unes noves cartes marítimes que detallaven la línia de les costes i els obstacles marítims existents a la vegada que indicaven la distància més curta entre els diferents ports mitjançant l’ús de línies rectes.

En segon lloc, es va generalitzar l’ús de nous instruments de navegació que afavorien tant la navegació com l’orientació, com per exemple la brúixola, l’astrolabi i el quadrant, tot permetent guiar els vaixells amb més precisió.

astrolabe.jpg

L'astrolabi serveix per a mesurar la latitud aproximada en la qual s'està navegant

brúixola.jpg

La brúixola s'utilitza per mantenir el rumb quan s'abandona referència de la línea de la costa

Finalment, també es van incorporar notables millores tècniques en els vaixells de l’època, la nau i la caravel·la (vaixell que unia velocitat i capacitat de càrrega), preparades per a realitzar llargues travessies a mar oberta, més apropiades per a la navegació d’altura a l’Atlàntic. El desenvolupament més important va ser la invenció de la primera carraca i després de la primera caravel·la, a la Península Ibèrica. Aquests vaixells es van desenvolupar a partir dels dissenys europeus medievals amb elements àrabs. Van ser els primers vaixells que podien sortir de la passiva Mar Mediterrani cap a l’Oceà Atlàntic amb certa seguretat.

Motius polítics. La majoria de les expedicions van comptar amb el suport i el finançament de les monarquies autoritàries de l’època, perquè així podrien obtenir elevats ingressos derivats del tràfic comercial i de l’explotació econòmica dels territoris conquerits.

Motius religiosos. La possibilitat de difondre el cristianisme també va encoratjar l’esperit de conquesta i colonització, alhora que va facilitar el domini dels nous territoris.

El Renaixement hispànic

divendres, 5/11/2010

L’art renaixentista sorgit a la Itàlia humanista no es va imposar plenament als territoris de la Península Ibèrica fins al segle XVI. A partir d’aleshores, la influència del nou estil es va fer notar en totes les branques de l’art. Ara bé, a Catalunya les circumstàncies polítiques i econòmiques van impedir una plena inserció en el Renaixement que no va desplaçar totalment l’art gòtic que perviuria fins al segle XVII.

Arquitectura:

En arquitectura, el gòtic va continuar sent l’estil predominant al llarg de tot el segle XV i principis del XVI. És per això que als territoris de la Monarquia Hispànica hi ha molt poques mostres de l’estil renaixentista italià; només es va fer servir per a algunes construccions molt concretes, com ara el palau de Carles V a l’Alhambra de Granada o la catedral d’aquesta mateixa ciutat.

L’arquitectura renaixentista hispànica, no obstant això, va desenvolupar uns estils propis que es van desenvolupar en tres fases.

El primer estil arquitectònic renaixentista espanyol va ser el plateresc, caracteritzat per una decoració molt abundant i la presència de delicats relleus (fets pels argenters o plateros) amb els quals s’ornamentaven les façanes dels edificis. La façana de la universitat de Salamanca n’és el millor exemple d’aquest estil.

salamanca fachada de la universidad.JPG

Façana de la Universitat de Salamanca, d'estil plateresc.

Inspirat en els models arquitectònics clàssics (columnes, llindes i frontons), va sorgir l’estil classicista on els elements arquitectònics  i espacials prevalien sobre els decoratius. El palau de Carles V a l’Alhambra de Granada és l’obra més representativa d’aquest estil.

Granada_Alhambra_Palacio_Carlos_V_Exterior.jpg

El Palau de Carles V a Granada, d'estil classicista.

El més important, però, va ser l’estil herrerià, que va donar pas a una arquitectura caracteritzada per l’austeritat, la nuesa, la sobrietat i una gran solemnitat. El millor exemple d’aquest estil és el monestir de San Lorenzo de El Escorial, un dels monuments més importants d’aquell temps, ideat per Juan de Herrera.

A Catalunya, les construccions del segle XVI van mantenir l’estil gòtic amb la incorporació d’alguns elements ornamentals renaixentistes. D’aquestes construccions destaquen, per exemple, el portal de la Casa de l’Ardiaca i la façana del palau de la Generalitat a Barcelona, la Torre Pallaresa a Santa Coloma de Gramenet o el pati del Col·legi de Sant Lluís a Tortosa.

Escultura:

L’escultura hispànica va rebre influències del Renaixement italià, però els escultors van intentar plasmar la intensitat dels sentiments religiosos més que no pas la bellesa ideal. La majoria de les obres van ser talles de fusta molt boniques pintades amb colors ben vistosos. D’entre els escultors espanyols del segle XVI van destacar Alonso Berruguete, nascut a Palència, i el tallista Juan de Juni.

Santo_Entierro_de_Juan_de_Juni.JPG

L'enterrament de Crist segons Juan de Juni (1571).

Matirio_de_San_Sebastian_(Alonso_Berruguete).jpg

Martiri de Sant Sebastià d'Alonso Berruguete (1527).

A Catalunya cal destacar la figura de Damià Forment, que va esculpir en marbre el retaule extraordinari del Monestir de Poblet.

Retablo_forment_poblet.jpg

Retaule del Monestir de Poblet de Damià Forment (segle XVI).

Pintura:

El primer pintor castellà que va mostrar influències italianes va ser Pedro Berruguete, en el segle XV. Tanmateix, va ser en el segle XVI quan van emergir pintors com Luis de Morales i Sánchez Coello, que van dedicar-se fonamentalment a realitzar pintura religiosa i retrats de la cort dels Àustries.

Luis de Morales - La Virgen con el niño.jpg

La Verge amb l'Infant de Luis de Morales (1570).

En pintura, però, el gran geni del Renaixement hispànic va ser Domínikos Theotokópoulus, El Greco (1541-1615), home conreat i de gran erudició que va sobresortir per sobre de tots els altres pintors. Aquest artista, d’origen grec, va fer pintures religioses i retrats amb un estil molt original, ple de dramatisme i moviment; principalment, destaca per l’ús dels colors freds i l’allargament de les figures. De la seva obra, molt àmplia, destaquen l’Espoliació, l’Enterrament del senyor d’Orgaz, La Trinitat i el retrat El cavaller de la mà al pit.

el greco.jpg

El cavaller de la mà al pit d'El Greco (1580).

El Greco - Entierro del Conde de Orgaz.jpg

Enterrament del senyor d'Orgaz d'El Greco (1588).

A Catalunya, d’entre els pocs exemples de pintors renaixentistes, sobresurt la figura del pintor Joan de Borgonya, autor del Retaule de Sant Feliu a l’església de Sant Feliu de Girona.

Borgonya-_Predicació_de_Sant_Feliu_a_les_dones_de_Girona.jpg

Fragment del Retaule de Sant Feliu de Joan de Borgonya (1519-1521). Només es conserven sis taules que es troben al Museu de d'Art de Girona

La pintura renaixentista

dijous, 4/11/2010

La pintura del Renaixement es va caracteritzar per l’interès en la figura humana, la conquesta de la perspectiva i el domini de l’espai. Els pintors es van inspirar en l’antiguitat clàssica. Per això es prestava una atenció especial a les proporcions de les figures i es buscava la bellesa, idealitzant rostres, cossos i moviments.

Els pintors renaixentistes van estudiar com es podia representar en una superfície plana de dues dimensions (alt i ample) la tercera dimensió o profunditat. D’aquesta manera, el color, la composició i les escenes que servien de fons a les obres (generalment, edificis o paisatges) es van utilitzar per crear diferents plans i donar sensació de profunditat.

La temàtica dels quadres es van ampliar. Malgrat que es van continuar realitzant moltes escenes de caràcter religiós, també es representaven escenes mitològiques, nus i retrats.

La pintura del Quattrocento:

El pintor florentí Masaccio (1401-1428) és considerat el primer pintor plenament renaixentista, especialment pel tractament que va fer de la perspectiva. Un altre pintor destacat va ser el toscà Piero della Francesca (1415-1492), tot i que mai va treballar pels Mèdici i només va passar un any a Florència.

Masaccio Santíssima Trinitat.jpg

La Santíssima Trinitat de Masaccio (1427). En ella, seguint les regles de la perspectiva lineal, podem observar la Trinitat al costat de la Verge, Sant Joan i els dos donants.

No obstant això, la figura més coneguda del Quattrocento italià va ser Botticelli (1445-1510), que va plasmar amb perfecció el dibuix i va saber transmetre amb mestria la sensació de moviment de les figures, tot convertint en imatges els símbols creats pels humanistes florentins. Les seves obres La primavera i El naixement de Venus recreen en conseqüència un món mitològic ple de sensibilitat i bellesa.

Botticelli Primavera.jpg

Al·legoria a la Primavera de Botticelli (1478). Obra emblemàtica del Quattrocento florentí que relaciona el mite de Venus amb la unitat i l'harmonia entre la natura i la civilització.

La_naissance_de_Vénus.jpg

El naixement de Venus de Bottichelli (1482-1486). Mostra l'arribada de Venus entre una pluja de flors.

La pintura del Cinquecento:

La culminació de la pintura renaixentista va arribar durant el segle XVI. Un segle d’or de la pintura en el qual van destacar fonamentalment quatre grans artistes italians: Leonardo da Vinci, Miquel Àngel Buonarroti, Rafael Sanzio i Ticià.

Leonardo da Vinci (1452-1519) va ser un artista que sintetitza l’ideal humanista de finals del segle XV. Dotat excepcionalment per a la creació estètica i la ciència, va treballar molts camps del coneixement. Com a pintor va fer poques obres, però totes genials, tot anunciant el pas cap al Cinquecento. Leonardo va destacar en la representació de la natura i les proporcions. Va ser un mestre del sfumato, la tècnica pictòrica que consisteix a difuminar els contorns per crear sensació de profunditat. Entre les seves obres destaquen La Gioconda i L’Últim Sopar.

monalisa.jpg

La Gioconda de Leonardo da Vinci (1503-1506). Destaca pel somriure misteriós del personatge i el magistral tractament de la llum.

Miquel Àngel (1475-1564) va ser un extraordinari arquitecte, escultor i pintor. Entre les seves obres pictòriques, marcades per una concepció volumètrica de la pintura gairebé escultural, destaquen principalment els frescos de la Capella Sixtina de Roma, amb escenes plenes de moviment i expressivitat.

Michelangelo_-_Fresco_of_the_Last_Judgement.jpg

Frescos de Miquel Àngel per a la Capella Sixtina de Sant Pere del Vaticà (1537-1541). El quadre mostra un enorme conjunt pictòric amb multitud de figures humanes, moltes d'elles nues, que il·lustra el Judici Final segons l'Apocalipsi de Sant Joan Evangelista. El quadre no és fosc i trist, sinó colorista i lluminós, on predominen els colors pastel i els molt vius, en especial el blau elèctric del cel.

Rafael (1483-1520) és considerat el màxim exponent de la pintura renaixentista a causa de la perfecció i el domini absolut de la tècnica que va assolir en el color i el dibuix així com per la composició harmònica i l’elegància de les seves composicions. Entre les seves obres destaquen els frescos pintats per a la Stanza della Signatura del Vaticà, com ara L’Escola d’Atenes, i les seves madonnes o verges.

La_scuola_di_Atene.jpg

L'Escola d'Atenes de Rafael (1510-1511). Un dels frescos pintats per a la Stanza della Signatura del Vaticà.

Ticià (1490-1576) va ser el millor pintor de l’escola veneciana. Els pintors venecians es van caracteritzar pel colorisme i la riquesa de les seves representacions. Ticià, síntesi entre el colorisme i la sensualitat, és autor d’excel·lents retrats i quadres de temàtica religiosa i mitològica.

Tiziano.jpg

Venus d'Urbino de Ticià (1538), s'especula que podria ser un retrat de la duquessa Eleonora Gonzaga.

L’escultura renaixentista

dimecres, 3/11/2010

L’escultura també va seguir els models de l’antiguitat clàssica en la recerca de l’ideal de bellesa, que neix de l’exploració de la natura. És a dir, l’escultura renaixentista, partint del pensament humanista, considera que l’ésser humà és l’eix de la natura i a la vegada l’obra més perfecta.

Per això l’escultura renaixentista va prestar molta importància a les proporcions harmòniques del cos i als estudis anatòmics dels personatges recorrent al cànon clàssic. Aquest fet es va reflectir en la proliferació de les representacions de cossos nus, que permetien els artistes representar de manera ben definida l’anatomia humana.

Altres gèneres que van experimentar un gran desenvolupament en el Renaixement van ser el retrat i l’escultura eqüestre. En els dos casos, les figures es representaven idealitzades, amb cossos i trets plens de bellesa, malgrat que també s’intentava plasmar la personalitat del personatge retratat.

La majoria de les escultures, tal com passava en l’antiguitat clàssica, es construïen en bronze o marbre.

El primer escultor renaixentista va ser Lorenzo Ghiberti (1378-1455). Les seves portes del baptisteri de la catedral de Florència estaven decorades amb relleus de bronze en els quals l’artista va aplicar les lleis de la perspectiva per donar profunditat a les escenes representades.

En qualsevol cas, el gran escultor del Quattrocento va ser el florentí Donatello (1386-1466), que va plasmar a la perfecció l’ideal de l’escultura d’aquest període en les seves obres tot expressant elegància i una vitalitat desconeguda fins aleshores en escultures com ara el David de bronze, les escultures de marbre per a la catedral de Florència, el Profeta Habacuc i l’estàtua eqüestre de Gattamelata.

David_by_Donatello.jpg

David de Donatello (1446), escultura en bronze.

Donatello,_Monumento_equestre_al_Gattamelata.JPG

Monument a Gattamelata de Donatello (1453). L'escultor va fer servir com a model la figura eqüestre de l'emperador romà Marc Aureli.

L’escultor més important del Cinquecento, considerat la culminació de l’escultura renaixentista, va ser Miquel Àngel Buonarroti (1475-1564), el gran artista del focus romà. Va ser un escultor excepcional que en les seves obres va començar a abandonar alguns dels principis del quatre-cents per trencar amb el respecte a les proporcions i a l’equilibri en benefici de l’expressió de sentiments i la majestuositat. D’entre les seves obres més representatives destaquen la Pietat, el David i sepulcre inacabat del papa Juli II, en el qual destaca la figura del Moisès.

david.jpg

David de Miquel Àngel (1504), escultura en marbre. Una imponent composició de quatre metres d'alçada.

moises miguel angel.jpg

Moisès de Miquel Àngel (1515), escultura en marbre. Gràcies al seu domni de la tècnica l'obra expressa sentiments i passions humanes.

C4-24

Tomba de Lorenzo de Medici de Miquel Àngel (1524).

L’arquitectura renaixentista

dimarts, 2/11/2010

Els arquitectes del Renaixement van buscar el domini de l’espai introduint-hi elements simples, proporcionats i ordenats, que havien de contribuir a crear una distribució racional dels espais. Amb aquest objectiu recuperarien els elements clàssics: arcs de mig punt, frontons, voltes de canó, cornises, cúpules i columnes clàssiques (bassades en els ordres dòric, jònic i corinti).

Aquests elements van acabar substituint completament les formes gòtiques de la baixa edat mitjana. Ara els edificis serien més petits i més baixos que els gòtics, perquè es volien adaptar a les proporcions del cos humà, eix humanista del Renaixement. És per això que els edificis es decoraven amb senzillesa i austeritat. En el seu conjunt, pretenien donar una sensació d’ordre i harmonia.

L’arquitectura del Quattrocento:

Entre els arquitectes del Quattrocento destaca la figura de Filippo Brunelleschi (1377-1446), el qual va obrir el camí als altres arquitectes renaixentistes per les seves innovacions estilístiques basades en les lleis de la geometria. Va ser considerat com el primer artista complet, perquè era arquitecte, pintor i escultor.

D’entre les obres de Brunelleschi sobresurten la cúpula de la catedral de Florència, la façana del Palau Pitti, l’Hospital dels Innocents, la capella Pazzi i esglésies com ara la de San Lorenzo o la del Santo Spirito, que es van convertir en models d’art renaixentista i van ser imitades en moltes altres construccions italianes i de la resta d’Europa.

cupula florencia.gif

Cúpula de la Catedral de Florència de Brunelleschi, iniciada el 1418.

Sanlorenzo.gif

Església de Sant Llorenç a Florència (1422-1470), obra de Brunelleschi. La planta de creu llatina i la repetició d'elements reforcen la sensació de profunditat espacial.

Un altre arquitecte destacat del Quattrocento va ser Leon Battista Alberti (1404-1472), que va construir el palau Rucellai de Florència i l’església de Sant Andreu de Màntua.

palazzo rucellai.JPG

Palau Rucellai de Florència (segle XV), disseny d'Alberti.

L’arquitectura del Cinquecento:

En el segle XVI el gran centre de l’arquitectura renaixentista va traslladar-se a la ciutat de Roma, on es van construir edificis magnífics sota el grans mecenatge que els papes Alexandre VI, Juli II, Lleó X i Climent VII van exercir sobre les arts.

D’entre els grans edificis que es van construir en aquesta etapa a Roma va destacar la basílica de Sant Pere, de dimensions colossals i caracteritzada per la grandiositat i la senzillesa dels seus elements, en la qual van participar tres dels millors arquitectes d’aquell temps: Donato d’Angelo Bramante (1444-1514), que en va fer el primer projecte d’una església de clau grega (amb els braços iguals), amb voltes de mig canó i una cúpula al centre de la creu; Miquel Àngel (1475-1564), que va continuar les obres i en va modificar la cúpula tot erigint-hi una construcció impressionant; i Carlo Maderno (1556-1629), a qui devem la resta de l’edifici.

sant pere del vatica.jpg

Sant Pere del Vaticà a Roma (segle XVI). En la seva construcció van participar tres dels millors arquitectes d’aquell temps: Bramante, Miquel Àngel i Maderno. La cúpula emergeix de manera espectacular i els murs exteriors, decorats amb enormes pilastres, donen a l'edifici una gran monumentalitat.

san pietro in montorio.jpg

Templet de San Pietro in Montorio a Roma (1502), obra de Bramante.

Un altre focus d’aquest període va ser la ciutat de Venècia, on es van construir esglésies i palaus fantàstics. A Venècia es va generalitzar un nou tipus de construcció civil, la vil·la, que era una casa de camp de l’aristocràcia. Andrea Palladio (1508-1580) va ser un dels arquitectes principals d’aquesta etapa, i va fer vil·les i esglésies molt importants a Venècia i pels voltants, com ara l’església del Redemptor.

L’art del Renaixement

dilluns, 1/11/2010

En el terreny artístic, el Renaixement és, en primer lloc, un moviment italià que acompanyava l’humanisme racional del segle XV. Així, el canvi de mentalitat cultural també es va reflectir en l’art. Si a l’edat mitjana l’art tenia una funció essencialment religiosa, la influència de l’humanisme va promoure la recuperació de les regles de l’art clàssic.

D’aquesta manera va desenvolupar-se un nou corrent artístic, l’estil renaixentista, on l’individu i la natura van començar a ser tractats com un tot harmònic del qual es pretenia destacar la seva bellesa. Igual que va passar en els corrents de pensament humanistes, l’ésser humà va passar a convertir-se en el centre de l’univers i els artistes van passar a preocupar-se per plasmar a les seves obres un ideal de bellesa.

La_naissance_de_Vénus.jpg

En síntesi, tres són els trets característics de l’art del Renaixement:

1. L’acostament a l’individu i la natura, abandonant el característic esquematisme de l’època medieval per passar a reproduir la figura humana i la natura. Especialment en les arts plàstiques, la influència de l’humanisme és notòria.  En els temes, els pintors i escultors van exaltar la figura humana, sovint d’una forma idealitzada, i van tenir cura de manera especial de la seva representació. L’ésser humà es va convertir en el centre de l’art i els artistes es van preocupar per plasmar un ideal de bellesa.

2. El desenvolupament de la perspectiva, des d’un punt de vista tècnic, com a conseqüència d’aquest nou esperit figuratiu. Els artistes renaixentistes van cercar la proporció i l’harmonia, motiu pel qual van ordenar les escenes, van inventar i fer servir fórmules matemàtiques i van projectar meticulosament la composició dels seus quadres.

3. El retorn als clàssics, tot recuperant els cànons grecs i romans, com a model ideal d’equilibri i mesura. D’aquesta manera, els artistes renaixentistes van abandonar les formes grandioses i l’abundant decoració del gòtic i van cercar els elements formals a les formes simples i harmonioses de l’art clàssic, perquè consideraven que l’art era també una ciència que tenia les seves pròpies lleis i que aquestes ja havien estat descobertes a l’antiguitat pels artistes grecs i romans.

david.jpg

D’altra banda, l’estil renaixentista es va desenvolupar en dues grans etapes:

1. El Quattrocento. El Renaixement va sorgir a la ciutat italiana de Florència a començaments del segle XV (Quattrocento, 1400-1500), tot i que en la pintura ja hi havia clars precedents al segle XIV (Trecento). En un període de prosperitat econòmica un cop superada la crisi baixmedieval, Florència va esdevenir la capital artística de l’Europa humanista del quatre-cents gràcies al mecenatge d’algunes de les principals famílies nobles de la ciutat, com ara els Medici. Ben aviat, aquesta nova visió de l’art s’expandiria per les altres grans ciutats italianes del període: Venècia, Milà, Màntua, Urbino i, sobretot, Roma.

2. El Cinquecento. Des dels nuclis urbans italians, en el segle XVI (Cinquecento, 1500-1600), l’estil renaixentista es consolidaria a Itàlia i s’expansionaria per tota Europa arribant a la maduració de l’estil i al seu màxim esplendor com a expressió artística. En aquest període, però, la capital artística seria passaria a la ciutat de Roma, gràcies al patrocini dels artistes exercit per l’Església.

Michelangelo_-_Fresco_of_the_Last_Judgement.jpg

Al Renaixement va ser quan la societat va començar a considerar el treball d’arquitectes, escultors i pintors com a Art, possibilitant als creadors de sortir de l’anonimat al que havien estat condemnats en l’època medieval en la qual l’artista era un simple artesà que treballava al seu taller i no firmava les seves obres.  Aquesta concepció va canviar per esdevenir figures que firmaven les seves obres i gaudien de reconeixement social i prestigi. A més, els artistes renaixentistes eren molt cultes i eren capaços de desenvolupar diverses disciplines. És per això que molts artistes van ser escultors, pintors i arquitectes, i fins i tot n’hi va haver que van destacar com a inventors i científics.

Els artistes disposaven del suport dels mecenes, que eren persones riques que finançaven les obres i en protegien els autors. En el Renaixement, als tradicionals encàrrecs de l’Església, s’hi van afegir i consolidar els de les famílies riques procedents de la burgesia de les ciutats. D’aquesta manera, burgesos i papes es van convertir en els principals mecenes dels artistes.

Humanisme i Renaixement

dissabte, 30/10/2010

Europa va encetar des de mitjans del segle XV un període d’expansió demogràfica i econòmica que es prolongaria al llarg del segle XVI. A més, durant el segle XV es va fer palès que, paral·lelament a les transformacions econòmiques i polítiques, al camp de les idees s’estaven produint canvis importants.

El concepte de “Renaixement” és un nom que s’aplica a l’època artística, i per extensió cultural, que va donar començament a l’Edat Moderna i en la qual es reflecteixen els ideals del moviment humanista que va desenvolupar-se a Europa en els segles XIV i XVI, comportant un trencament amb la visió medieval del món.

D’aquesta manera, ja des del segle XIII van produir-se a Europa tot un seguit de transformacions que anunciaven la fi de l’edat mitjana i l’aparició d’una nova era. Aquestes transformacions van prendre un ritme accelerat al llarg del segle XV, anunciant el pas de l’edat mitjana cap a la modernitat a través de:

Da_Vinci_Vitruve_Luc_Viatour.jpg1. El ressorgiment del comerç i de la vida urbana, especialment a Flandes i a Itàlia. La ciutat es converteix en un centre econòmic i polític, així com cultural i artístic.

2. L’aparició de la burgesia com a classe social ascendent.

3. L’aparició de poders monàrquics forts.

4. Els grans descobriments geogràfics, que van afavorir una visió unitària del món.

5. La difusió de la filosofia clàssica. Des d’aquest moment es tendeix a una separació clara entre religió i filosofia, entre raó i fe. Es desenvolupava l’Humanisme com a corrent vital que veia l’home com a centre i mesura fonamental de totes les coses enfront del teocentrisme.

6. Una major llibertat de pensament, allunyada del dogmatisme medieval, corresponent a un impuls considerable dels coneixements científics. El desenvolupament de les universitats i, sobretot, l’aparició de la impremta afavoreixerien la difusió de les noves idees. La cultura passava així dels monestirs als carrers de les ciutats.

A l’edat mitjana s’havia imposat una concepció del món força jerarquitzada i immutable, en la qual tot depenia de la voluntat divina. Els éssers humans, als quals només els corresponia d’obeir aquesta voluntat de Déu, coneixien els seus designis a través de l’Església.

A mesura que van anar sorgint les ciutats i es va imposar una economia més monetària, la població va començar a qüestionar aquestes idees. Des d’un punt de vista científic i filosòfic, durant els segles XIII i XIV, van sorgir opinions que criticaven les idees escolàstiques. Per exemple, Roger Bacon i Guillem d’Occam van rebutjar que la correcta interpretació del món havia de deduir-se de les idees dels savis antics i, al contrari, van proposar basar-se en l’observació de la natura i en l’experimentació.

Al segle XV, aquests corrents crítics van consolidar-se, especialment a les ciutats del nord d’Itàlia i als Països Baixos, i al segle XVI es van estendre per tota Europa.

Al segle XV, la burgesia estava en auge. Cada cop era més nombrosa i més rica. Per aquest grup social, el valor de les persones no residia en el llinatge, sinó en la seva capacitat d’obtenir riquesa. A diferència d’allò que preconitzava l’Església, per a ells l’home era un ésser capaç d’observar, analitzar, canviar i dominar el seu entorn.

God2-Sistine_Chapel.png

La frase “l’home és la mesura de totes les coses” expressava molt bé la seva actitud davant de la vida. Tot s’analitzava en funció de les repercussions positives o negatives que pogués tenir per a l’home. Per això, podem afirmar que la seva filosofia era antropocèntrica i no teocèntrica. S’interessaven molt més pel món natural i social que no pas per les qüestions espirituals. Déu deixava de ser el terme central de referència en benefici del propi ésser humà.

Molts homes es van dedicar a l’estudi dels filòsofs i científics antics, grecs i romans, fins aleshores considerats pagans i, per tant, prohibits. Creien que havien de ser estudiats directament i no a través de les versions de l’Església. Per aquesta raó defensaven la idea de que s’havia d’escriure en les llengües vulgars, les que parlava la gent, i no en llatí.

Presse_a_bras_en_bois_de_Gutemberg.jpgA l’èxit i la difusió d’aquests pensadors, denominats humanistes, hi van contribuir enormement algunes innovacions tècniques. Ja des del segle XII, a través dels àrabs, s’havia començat a difondre a Europa la fabricació i l’ús del paper, el qual podia ser produït en grans quantitats i resultava molt més barat que el pergamí o el papirus.

Tot i això, el fet realment important va ser la difusió dels caràcters o tipus mòbils per a la impremta perfeccionada per Gutenberg a la primera meitat del segle XV (1455), amb la qual s’evitava la còpia manuscrita dels llibres, que podien divulgar-se amb molta més rapidesa.

El pensament humanista és, en definitva, una concepció filosòfica del món que situa l’home en el centre de la seva reflexió. Per tant, exalta la figura humana, la individualitat i la llibertat de l’home per interpretar el món. La filosofia clàssica, i especialment l’obra de Plató, és l’instrument fonamental per a aquesta reflexió. L’Humanisme és un estil de vida on l’humanista és l’home culte, coneixedor del llatí i del grec, de la filosofia de Plató i Aristòtil, preocupat per la ciència, la poesia i l’art. Sovint, ell mateix és poeta, científic i artista.

D’aquesta manera, l’Humanisme va ser un moviment intel·lectual destinat a transformar les estructures mentals medievals, per adaptar-les a un tipus de societat més oberta i dinàmica. Al marge de les veritats absolutes de la cultura medieval, els éssers humans van poder reivindicar la possibilitat de realitzar-se ells mateixos com a individus ja que havien demostrat la seva capacitat per triomfar en les activitats comercials i artesanals.

Els humanistes van cercar en l’antiguitat clàssica, en textos i en les restes arqueològiques que van descobrir, el sentit profund del fet humà i el gust per la contemplació de la natura. Pel pensament humanista, l’home és el centre de l’univers i la màxima realització de la natura (antropocentrisme), i pot observar la realitat que l’envolta amb sentit crític, sense la rigidesa de la mentalitat escolàstica. En qualsevol cas, l’humanisme era laic però no anticristià perquè defensava una religió més personal i directa, en què l’home adquirís una autonomia espiritual i fos més lliure de les institucions religioses.

Maquiavel.jpgD’entre els humanistes podem destacar Marsilio Ficino, de Florència, que va dedicar-se a l’estudi del grec antic; Giovanni Pico de la Mirandola, també afincat a Florència, que va ser un dels més grans defensors de les possibilitats de l’ésser humà; Baltasar Castiglione, de Roma, així com Nicolàs Maquiavel, de Florència, que es van interessar per la vida política i van proposar l’ideal polític de defensa dels interessos del seu Estat amb intel·ligència i habilitat, enfront dels poders tradicionals de l’Imperi o del Papat.

En el camp de la ciència, es van assolir notables avenços mitjançant l’aplicació de mètodes d’anàlisi independents dels criteris religiosos. Tal vegada, el més notable va ser l’aplicació de la teoria heliocèntrica de Nicolau Copèrnic, astrònom polonès que va trencar amb la tradició geocèntrica de Ptolomeu (l’acceptada per l’Església). Copèrnic va arribar a la conclusió que la Terra i els planetes giren al voltant del Sol, per raons matemàtiques. Una mica més tard, Galileu Galilei, natural de Pisa, va contribuir notablement a la consolidació de les idees copernicanes amb la introducció d’un nou instrument: el telescopi.

A les ciutats del segle XV, també s’hi van transformar els gustos. La burgesia, que va passar a ser la compradora d’obres d’art, fruïa més amb les formes harmonioses inspirades en l’Antiguitat clàssica que no pas amb l’exaltació religiosa pròpia de l’edat mitjana.

Van aparèixer aleshores els mecenes: persones molt riques que mantenien artistes, científics i intel·lectuals i fomentaven la vida cultural. Els artistes van adquirir una importància creixent: van deixar de ser personatges anònims i es van esforçar per imprimir la seva personalitat i estil en les seves obres. En general, els artistes renaixentistes van ser homes polifacètics: pintors, escultors i arquitectes.

Del Renaixement a la Il·lustració: cap a una Història científica

dilluns, 17/05/2010

Al llarg del Renaixement, entre els segles XIV i XV, a les ciutats estats italianes, d’entre les quals cal destacar en especial Florència, es revolucionarien les concepcions politico-històriques, conduint-les cap a nous models interpretatius.

D’aquesta manera, el retorn al passat grecoromà que propugnaven els humanistes va tenir com a resultat més important la separació entre la teologia i la història, per l’estudi de les quals va recuperar-se els principis de l’Antiguitat clàssica. Tanmateix, en fer servir el model dels historiadors romans, la història humanística del Renaixement va convertir-se en una font d’ensenyaments polítics i morals que tornava a abusar del sistema dels discursos posats en boca dels grans personatges estudiats.

L’humanista Leonardo Bruni (1370-1444) va obrir aquest corrent intel·lectual, destacant com a representants més destacats les obres de Maquiavel i Guicciardini.

Nicolau Maquiavel (1469-1527) va analitzar la teoria del govern i la mateixa figura del príncep o governant. Aquest florentí va interpretar la història dins d’unes coordenades estrictament humanes i amb una dimensió social. Així, per exemple, a la seva Istorie fiorentine es va proposar d’explicar la història de Florència atenent als conflictes socials que s’hi havien produït per tal de comprendre els fracassos de la república.

Maquiavel.jpg

Nicolau Maquiavel

Per la seva banda, el filòsof i historiador Francesco Guicciardini (1483-1540) va continuar amb aquesta renovació de la història a la seva Storia d’Italia, obra en la qual va aportar una nova exigència de rigor en l’ús de les fonts.

En paral·lel, a Roma van aparèixer els primers intents de crítica històrica sobre els documents amb les obres de Lorenzo Valla (1407-1457).

Amb posterioritat, a la França de la segona meitat del segle XVI, amb les obres dels intel·lectuals Étienne Pasquier (1529-1615) i Jean Bodin (1530-1596) va desenvolupar-se la crítica de les fonts i van aparèixer les primeres temptatives de realitzar una història econòmica que pretenia explicar la revolució dels preus del segle XVI a partir de l’arribada d’or procedent d’Amèrica.

D’altra banda, el descobriment i la colonització d’Amèrica, en posar en contacte els europeus amb unes societats constituïdes sobre unes pautes totalment diferents i desconegudes, va propiciar l’aparició d’una història que no només relatava les grans accions dels conqueridors, sinó que també buscava deixar constància de les realitats d’aquell nou món acabat de descobrir. És, per exemple el que va intentar el pare Bartolomé de Las Casas (1474-1566). És en aquest moment quan van començar a escriure’s els primers anàlisis econòmics i socials dels efectes de la colonització.

Bartolomedelascasas.jpg

Bartolomé de Las Casas

Finalment, els diferents cismes religiosos del segle XVI van fomentar la crítica al mites que omplien els vells escrits històrics medievals. Els atacs dels protestants a les llegendes pietoses del catolicisme tradicional van obligar Roma a iniciar una depuració crítica des de dins. És el que va anomenar-se com la guerra dels diplomes entre els anomenats bol·landistes (jesuïtes, especialment) i els maurins (encapçalats per Mabillon).

Així, durant el segle XVII, van anar apareixent algunes de les principals ciències auxiliars de la història, com ara la paleografia, la diplomàtica o la numismàtica, consolidant-se el procés de crítica científica de les fonts històriques. El representant més destacat d’aquest procés va ser Jean Mabillon (1632-1707), fundador de la ciència de la diplomàtica.

Si la història s’havia alliberat paulatinament de la influència de la teologia des del Renaixement i s’havia anat dotant d’uns instruments en el segle XVII, el pas definitiu per a esdevenir una veritable ciència social arribaria un segle més tard amb l’aparició de l’obra Scienza nuova del filòsof napolità Giambattista Vico (1725). Vico plantejava en les seves pàgines per primer cop el problema del naixement, progrés, decadència i fi de les nacions i buscava trobar una sèrie de lleis que caracteritzessin aquest procés.

Vico_La_scienza_nuova.gif

Ja dins del moviment de la Il·lustració francesa, cal destacar l’obra Considération sur les causes de la grandeur des Romains et de leur décadence (1734) de Montesquieu (1689-1755), que pot ser considerada amb molta seguretat com l’origen del pensament històric modern. En aquesta transcendent obra, Montesquieu expressava unes idees que són considerades com a pedra fundacional d’una concepció científica de la història:

No és la Fortuna qui governa el món. Hi ha unes causes generals, siguin morals, siguin físiques, que treballen en cada monarquia, la porten cap amunt, la mantenen o la precipiten al buit. Tots els accidents estan sotmesos a aquestes causes, i si l’atzar d’una batalla –això és una causa particular– ha portat a la ruïna a un Estat, és perquè abans hi havia una causa general que aquest Estat hagués de caure per una única batalla.

Montesquieu.png

El baró de Montesquieu

D’aquesta manera, de la mà dels autors Il·lustrats la crítica històrica va anar més enllà de la simple discussió de la validesa d’un document o la certesa d’una dada, per a ser a ser utilitzada com a arma de combat per intel·lectuals com Bayle o Voltaire en la lluita contra el prejudici i la intolerància. Amb tot, però, en aquests autors hi mancaria encara un anàlisi profund dels mecanismes de l’evolució social.

Així, l’elaboració definitiva de la història com a ciència que estudia l’evolució de les societats humanes va realitzar-se a Anglaterra, en els inicis de la Revolució Industrial. A mitjans del segle XVIII, dins de l’anomenada escola històrica escocesa (John Millar, Adam Ferguson, Adam Smith i William Robertson) es concebia per primer cop la teoria dels quatre estadis, segons la qual cada societat passa per quatre estadis consecutius de desenvolupament (dins d’una successió de causa i efecte). Cada estadi es correspondria amb diferents concepcions respecte de la propietat i el govern; el factor essencial dels quals seria el mode de subsistència, del qual en dependrien les lleis i la mateixa organització de les societats. Aquests quatre estadis eren: caça i recol·lecció, ramaderia, agricultura i comerç.