Entrades amb l'etiqueta ‘Regnes germànics’

La Hispània visigòtica

dijous, 8/03/2012

Els visigots eren el poble més romanitzat d’entre els pobles germànics (malnomenats bàrbars) que s’havien fet un espai en el si de l’Imperi Romà. Entre el 376, quan van creuar la frontera del Danubi, i el 507, quan, després de la seva derrota a mans dels francs de Clodoveu a la Batalla de Vouillé, van haver de renunciar als seus establiments en el sud de la Gàl·lia per instal·lar-se definitivament a la Península Ibèrica, a Hispània, havien passat més d’un segle de peregrinatge per les terres de l’Imperi, familiaritzant-se amb les seves estructures. En conseqüència, els visigots havien adquirit un vernís de romanització, convertint-se fins i tot al cristianisme, per bé que van adoptar l’arrianisme.

L’arrianisme era una doctrina religiosa, professada per Arri al segle IV, que negava la divinitat de Jesucrist. Per a Arri, Déu era només el Pare i, per tant, el Fill era una criatura de la qual el Pare s’havia servit com a instrument per a la creació. L’arrianisme va ser condemnat en el Concili de Nicea (325), en el qual va afirmar-se que el Fill va ser engendrat, no pas creat, de la mateixa naturalesa que el Pare.

El rei visigot Ataülf, en l’any 415, va arribar a Catalunya com aliat de Roma per a lluitar contra els altres pobles bàrbars –sueus, vàndals i alans– i va establir la seva cort a la ciutat de Barcelona (la vella Bàrcino). La seva presència, però, va ser breu, ja que va morir assassinat l’agost del mateix any. Aleshores els visigots van traslladar-se al sud de la Península on van lluitar contra vàndals i alans, rebent com a pagament per part de Roma el dret a establir-se a Aquitània.

VISIGODOS Y SUEVOS1.JPG

Cap a l’any 470 va produir-se la veritable invasió visigòtica de Catalunya. Una expedició enviada per Euric va ocupar la Tarraconense, que va ser annexionada al Regne de Tolosa. El domini de la Tarraconense, però, no va resultar fàcil ja que els hispanoromans van oposar una forta resistència dirigida per l’aristocràcia. Des de mitjans del segle VI, especialment després de la derrota dels visigots davant els francs a Vouillé (507), va iniciar-se la definitiva penetració dels visigots a la Península Ibèrica. Inicialment, la capital va traslladar-se de Narbona a Barcelona (entre 531 i 572), a causa de la garantia defensiva que suposaven les seves muralles, per a més tard situar-la definitivament a Toledo.

Una vegada instal·lats a la Península, van començar a relacionar-se amb la població hispanoromana, donant pas a una fusió entre ambdues societats. Així, la construcció de la Hispània visigòtica va fonamentar-se en diversos factors: l’establiment de matrimonis entre visigots i autòctons, els progressos en l’articulació d’un únic sistema administratiu i judicial, i la defensa contra l’amenaça dels francs en la frontera del Pirineu i dels bizantins a Múrcia i l’Andalusia oriental.  Però aquest procés no va ser ni ràpid ni immediat.

029.jpg

La presència visigòtica no va significar cap canvi important en les estructures socioeconòmiques característiques del període del Baix Imperi Romà ja que els visigots eren una minoria d’uns 200.000 homes davant dels 6 milions d’hispanoromans. És a dir, els visigots, aproximadament, només suposaven el 3% de la població peninsular. Tanmateix, els visigots van ser capaços d’imposar el seu poder militar i van monopolitzar el poder. D’aquesta manera, el procés de ruralització iniciat des del segle III va continuar i va accentuar-se arran de la crisi de la monarquia visigòtica provocada pels continuats enfrontaments interns, especialment entre els partidaris de la monarquia electiva i els partidaris de la monarquia hereditària, fet que debilitava la institució monàrquica.

SCO.jpgA més, en un principi, la convivència de visigots i hispanoromans no deuria ser gens fàcil ja que aquests dos grups estaven separats i regits per lleis diferents: el codi d’Euric per als visigots, i el breviari d’Alaric per als hispans. A més, ambdues poblacions professaven diferents religions: arrianisme i cristianisme.

A partir del regnat de Leovigild (572-586), va iniciar-se una reforma important de l’Estat visigot que va intentar assolir la unitat territorial de la Península i la integració social de les dues poblacions sota els canons religiosos arrians. Aquesta política va trobar una forta oposició per part del seu propi fill, Hermenegild, el qual, recolzat pels grans propietaris hispanoromans de l¡aristocràcia Bètica, va revoltar-se en defensa del catolicisme. La revolta va estendre’s per Roses i Tarragona, sent finalment sufocada i acabant amb l’execució d’Hermenegild a Tarragona.

En qualsevol cas, exceptuant la qüestió religiosa, l’èxit va acompanyar el monarca en la seva política d’integració. D’aquesta manera, Leovigild va assegurar l’hegemonia política de l’autoritat visigoda a la Península Ibèrica i va crear un mínim aparell polític i administratiu, l’officium palatinum, nucli formatiu de l’Aula Règia.

El seu successor, Recared (586-601), va renunciar a l’arrianisme per convertir el regne visigot al cristianisme (Concili de Toledo de 589), assolint la unitat religiosa. Aquesta decisió va assentar les bases per a l’engrandiment de l’Església catòlica, la qual en poc temps aconseguia la immunitat fiscal, el reconeixement de la inalienabilitat de les seves propietats i la força legal per a imposar les decisions conciliars en la vida política. És més, l’Església va convertir-se en portaveu de les exigències d’una aristocràcia en expansió. L’Església es convertia així en una institució amb un fort poder econòmic, monopolitzadora de la cultura i, el que és més important, amb una gran influència política dins de l’Estat.

recaredo.jpg

El darrer pas en el camí de la unificació arribaria des del camp del dret. La divisió jurídica de la població visigòtica i hispanoromana va mantenir-se fins a la publicació del Liber Iudiciorum (654) durant el regnat de Recesvint, fet que, juntament amb l’adopció de la llengua llatina, afavoririen definitivament la integració d’ambdues comunitats. Des d’aquest moment, un únic codi legal, inspirat en el dret tardoromà, s’aplicaria a tota la població. Aquestes mesures, però, van anar acompanyades d’una reforma administrativa que deixava tots els càrrecs del govern municipal, provincial i d’administració de justícia en mans dels magnats visigots, una aristocràcia triomfant que portaria el regne a la descomposició.

Liber_Iudiciorum_visigòtic.png

La successió hereditària reial no va quedar mai establerta segons la llei visigoda, malgrat els diversos intents realitzats, fet que va provocar freqüents regicidis, usurpacions i lluites pel tron. De fet, llevat d’alguns pocs anys de relativa calma, la segona meitat del segle VII va caracteritzar-se per la profunda inestabilitat política per què va travessar la monarquia visigòtica i que va conduir a un evident procés de pre-feudalització un cop l’aristocràcia va fer-se amb el poder.

En aquest context, a la mort de Recesvint (672) la noblesa va escollir Vamba com a nou monarca, però la seva elecció va trobar l’oposició dels nobles de la Septimània, els quals van revoltar-se. El rei va enviar un exèrcit contra ells, dirigit pel comte Paulus el qual, en arribar, va unir-se als rebels i, havent aconseguit l’ajuda del duc de la Tarraconense i la complicitat d’importants personatges (d’entre ells algun bisbe català), va coronar-se com a “rei de l’orient”, intentant separar-se del regne de Toledo. Finalment, però, la sublevació de Paulus no va triomfar i va ser dominada el 673.

Espanyamusulmana.png

El darrer episodi de les pugnes nobiliàries visigòtiques va produir-se a la mort de Vítiza, quan van disputar-se la seva successió el seu fill, Àkhila II, i el duc de la Bètica, Roderic. El primer va propiciar l’arribada dels musulmans a la Península al cercar la seva ajuda contra Roderic. Aquest va ser derrotat a la Batalla del Riu Guadalete (711), fet que va significar l’inici de l’ocupació del regne visigot pels musulmans. El somni visigòtic s’havia esvaït. L’antiguitat tardana donava pas a l’edat mitjana.

Els visigots a la Catalunya de l’antiguitat tardana

dimarts, 13/07/2010

Els visigots van arribar a terres catalanes per primera vegada l’any 415. Es tractava d’un poble d’origen germànic que portava molts anys en contacte amb els romans i que, en conseqüència, havia adquirit un vernís de romanització, convertint-se fins i tot al cristianisme, per bé que van adoptar l’arrianisme.

L’arrianisme era una doctrina religiosa, professada per Arri al segle IV, que negava la divinitat de Jesucrist. Per a Arri, Déu era només el Pare i, per tant, el Fill era una criatura de la qual el Pare s’havia servit com a instrument per a la creació. L’arrianisme va ser condemnat en el Concili de Nicea (325), en el qual va afirmar-se que el Fill va ser engendrat, no pas creat, de la mateixa naturalesa que el Pare.

El rei visigot Ataülf, en l’any de 415, va arribar a Catalunya com aliat de Roma per a lluitar contra els altres pobles bàrbars –sueus, vàndals i alans– i va establir la seva cort a la ciutat de Barcelona (Bàrcino). La seva presència, però, va ser breu, ja que va morir assassinat l’agost del mateix any. Aleshores els visigots van traslladar-se al sud de la Península on van lluitar contra vàndals i alans, rebent com a pagament per part de Roma el dret a establir-se a Aquitània.

España visigoda.jpg

Cap a l’any 470 va produir-se la veritable invasió visigòtica de Catalunya. Una expedició enviada per Euric va ocupar la Tarraconense, que va ser annexionada al Regne de Tolosa. El domini de la Tarraconense, però, no va resultar fàcil ja que els hispanoromans van oposar una forta resistència dirigida per l’aristocràcia.

Des de mitjans del segle VI, especialment després de la derrota dels visigots davant els francs a la Batalla de Vouillé (507) que suposaria la seva expulsió de la Gàl·lia, va iniciar-se la definitiva penetració dels visigots a la Península Ibèrica. Inicialment, la capital va traslladar-se de Narbona a Barcelona (entre 531 i 572), a causa de la garantia que suposaven les seves muralles, per a més tard situar-la definitivament a Toledo.

La presència visigòtica no va significar cap canvi important en les estructures socioeconòmiques característiques del període del Baix Imperi Romà ja que els visigots eren una minoria d’uns 200.000 homes davant dels 6 milions d’hispanoromans, és a dir, aproximadament, només suposaven el 3% de la població peninsular. Tanmateix, els visigots van imposar el seu poder militar i van monopolitzar el poder.

SCO.jpgA més, la convivència de visigots i hispanoromans no deuria ser gens fàcil ja que aquests dos grups estaven separats i regits per lleis diferents: el codi d’Euric per als visigots, i el breviari d’Alaric per als hispans. A més de professar diferents religions (arrianisme i cristianisme).

D’aquesta manera, el procés de ruralització iniciat des del segle III va continuar i va accentuar-se arran de la crisi de la monarquia visigòtica provocada pels continuats enfrontaments interns, especialment entre els partidaris de la monarquia electiva i els partidaris de la monarquia hereditària, fet que debilitava la institució monàrquica.

A partir de Leovigild (572), va iniciar-se una reforma important de l’Estat visigot que va intentar assolir la unitat territorial de la Península i la integració de les dues poblacions sota els canons religiosos arrians. Aquesta política va trobar una forta oposició per part del seu propi fill, Hermenegild, el qual, recolzat pels grans propietaris hispanoromans, va revoltar-se en defensa del catolicisme. La revolta va estendre’s per Roses i Tarragona, sent finalment sufocada i acabant amb l’execució d’Hermenegild a Tarragona.

El seu successor, Recared, va convertir el regne visigot al cristianisme (589), assolint la unitat religiosa, tot i que la divisió jurídica va mantenir-se fins a la publicació del Liber Iudiciorum (654) per part de Quindasvint, fets que, juntament amb l’adopció de la llengua llatina, afavoririen la integració d’ambdues comunitats. Aquestes mesures, però, van anar acompanyades d’una reforma administrativa que deixava tots els càrrecs del govern municipal, provincial i d’administració de justícia en mans dels magnats visigots.

Reccared_I_Conversión,_by_Muñoz_Degrain,_Senate_Palace,_Madrid.jpg

La conversió de Recared al cristianisme

La successió hereditària reial no va quedar mai establerta segons la llei visigoda, malgrat els diversos intents realitzats, fet que va provocar freqüents regicidis, usurpacions i lluites pel tron. De fet, llevat d’alguns pocs anys de relativa calma, la segona meitat del segle VII va caracteritzar-se per la profunda inestabilitat política per què va travessar la monarquia visigòtica i que va conduir a un evident procés de pre-feudalització.

D’altra banda, l’Església va convertir-se en una institució molt poderosa en la Hispània visigòtica. L’Església era una institució amb un fort poder econòmic, monopolitzadora de la cultura i, el que és més important, amb una gran influència política dins de l’Estat. Els bisbes col·laboraven amb els reis en les tasques de govern i els seus concilis eren presidits pel monarca de torn.

visigodos.gifEn aquest context, a la mort de Recesvint (672) la noblesa va escollir Vamba com a nou monarca, però la seva elecció va trobar l’oposició dels nobles de la Septimània, que van revoltar-se. El rei va enviar un exèrcit contra ells, dirigit pel comte Paulus el qual, en arribar, va unir-se als rebels i, havent aconseguit l’ajuda del duc de la Tarraconense i la complicitat d’importants personatges (d’entre ells algun bisbe català), va coronar-se com a “rei de l’orient”, intentant separar-se de Toledo.

Finalment, però, la sublevació de Paulus no va triomfar i va ser dominada el 673. Tot i això, va ser força significativa perquè hem d’interpretar-la com l’exponent d’una certa contraposició entre els interessos centralistes de Toledo i els dels habitants de l’actual Catalunya.

Tota una sèrie de dades, tot i que algunes són encara poc precises, semblen indicar-nos que, des de sempre, als territoris de Catalunya va existir una certa contraposició al regne centralista de Toledo, els interessos del qual divergien considerablement dels de la gent que habitava a la perifèria mediterrània.

Un altre fet important és la gran relació, sempre molt intensa però des del darrer terç del segle V més continuada i més viva, entre les terres catalanes i la Septimània, que formava part del reialme visigòtic com un apèndix ultrapirinenc. Les característiques socioculturals, els interessos econòmics, devien ser molt semblants i, per altra banda, la posició excèntrica i allunyada de Toledo havia de produir un rebrot independentista enfront d’una política i unes directrius que eren contràries a les que proclamava la perifèria mediterrània. És el que Ramon d’Abadal va anomenar com l’existència d’un autoctonisme latent.

El darrer episodi de les pugnes nobiliàries visigòtiques va produir-se a la mort de Vítiza, quan van disputar-se la seva successió el seu fill Àkhila II i el duc de la Bètica, Roderic. El primer va propiciar l’arribada dels musulmans a la Península al cercar la seva ajuda contra Roderic. Aquest va ser derrotat a la Batalla del Riu Guadalete (711), fet que va significar l’inici de l’ocupació del regne visigot pels musulmans.

Espanyamusulmana.png

Els partidaris d’Àkhila II a la Tarraconense i la Septimània van enfrontar-se als musulmans, triant un nou monarca en la figura d’Ardó i organitzant una feble resistència, finalment vençuda pels àrabs invasors que arribarien fins a la Septimània en el seu procés de conquesta i ocupació peninsular.

Pobles invasors i regnes germànics a l’Europa de l’Antiguitat Tardana i l’Alta Edat Mitjana

dilluns, 12/07/2010

L’antic Imperi Romà d’Occident va quedar fragmentat en nombrosos regnes, molts dels quals van tenir una vida molt curta. Els més importants i estables van ser el dels francs (a la Gàl·lia), el dels anglosaxons (a Britània) i el dels visigots (a Hispània).

Els francs:

clovis-bautismo.jpgAquest poble va ser el que va aconseguir crear l’Estat més extens i durador dels sorgits arran de la descomposició de l’Imperi Romà. També va ser el primer a iniciar la seva fusió amb la població sotmesa. Des de la frontera del Rin, els francs van avançar cap a la Gàl·lia, primer com a pobles federats de Roma (segle IV) i finalment van imposar-se a la població gal·loromana.

El creador del regne franc va ser Clodoveu, el qual va aconseguir unir sota el seu control les diverses tribus franques, va repartir terres entre els caps militars, es va convertir al cristianisme i va intentar esborrar les diferències entre gal·loromans i francs. Els francs, inicialment, van establir un regne estable al nord, que amb el temps va dominar la resta dels regnes germànics establerts al territori de l’antiga Gàl·lia.

D’aquesta manera, amb Clodoveu, el regne franc va conquerir molts territoris al sud de la Gàl·lia fins a foragitar els visigots (a la batalla de Vouillé de 507), els quals van refugiar-se en terres hispàniques. La seva conversió al cristianisme va afavorir la construcció del nou Estat, que va gaudir d’un important esplendor cultural. La dinastia de Clodoveu, anomenada merovíngia, va regnar en el territori franc fins a mitjans del segle VIII, quan França ja era l’Estat més poderós de l’Europa occidental.

Angles i saxons:

En el començament del segle V, els romans van veure’s obligats a abandonar les seves possessions a les illes britàniques, ja que, en unes terres poc romanitzades com eren aquelles, eren incapaços de defensar-se dels atacs exteriors amb èxit.

anglo-saxon-medieval-england.jpg

Cap a la meitat del mateix segle, aquestes terres van ser ocupades per angles i saxons, els quals, després de derrotar els britans, van crear set petits estats (l’anomenada Heptarquia) que arraconarien a la població autòctona celta, que es refugiaria a Gal·les, Cornualla, la Bretanya francesa i Escòcia.

Segles més tard, des de finals del segle VIII, els mateixos angles i saxons van haver d’afrontar uns nous invasors: els normands. Aquests invasors danesos acabarien conquerint tot el territori anglès el 1013.

Els visigots:

Cap al segle I, a la desembocadura del Vístula, vivien els gots, els quals, a partir del segle II, van traslladar-se cap al sud-est, i es van dividir en visigots i ostrogots.

Cap al segle IV, els visigots van convertir-se en un poble federat de Roma, tot i que es van sublevar en diverses ocasions contra l’Imperi. Després de recórrer el territori imperial cap a Occident i saquejar la mateixa ciutat de Roma (410), els visigots s’instal·larien a la part sud de la Gàl·lia. El seu rei, Euric, va fer redactar el primer codi de lleis visigot, vàlid tan sols per al seu poble. Aquest regne, però, va durar poc temps, ja que els francs van foragitar els visigots de la Gàl·lia l’any 507.

VISIGODOS Y SUEVOS1.JPG

Ja a la Península Ibèrica, van fundar el Regne de Toledo. A partir del segle VI, amb la conversió al catolicisme de la noblesa i l’establiment d’un nou codi de lleis (que equiparava a les poblacions visigoda i hispano-romana), es va intensificar el procés de romanització d’aquest poble germànic. Els visigots es van mesclar amb la població mitjançant matrimonis amb els terratinents peninsulars.

La monarquia visigòtica, però, a causa de les lluites internes entre l’aristocràcia, no va aconseguir consolidar-se i no va poder evitar la invasió per part de les tropes àrabs l’any 711, quan va ser derrotada a la Batalla de Guadalete.

Els vàndals:

A mitjans del segle V, els vàndals van creuar la frontera de l’Imperi i, després travessar la Gàl·lia i Hispània, van passar l’estret de Gibraltar, pressionats pels visigots. A mitjans de segle, s’havien establert al nord d’Àfrica, on van crear el primer regne germànic a l’interior del territori imperial, des d’on van realitzar expedicions de saqueig i pirateria marítima. Aquest regne es mantindria fins a mitjans del segle VI, quan va ser conquerit per tropes bizantines.

Els ostrogots:

Aquest poble got, assentat al costat de la Mar Negra, va patir l’atac dels huns a la darreria del segle IV i es va veure obligat a desplaçar-se cap a Occident. L’any 476, el seu cabdill, Teodoric, va fer-se elegir rei a Roma i va fundar el regne ostrogot d’Itàlia. Aquest regne va durar molt poc de temps ja que va haver de fer front a atacs bizantins. En el regne ostrogot es mantindria clarament diferenciada la població autòctona de la conqueridora.

Els llombards:

Originaris de les regions de la Mar Bàltica, els llombards van descendir cap al sud i, ja al segle VI, van penetrar a la Península Itàlica on van instal·lar-se a la seva zona septentrional. Van crear un regne germànic i van sotmetre la població llatina. Tot i això, van patir importants atacs, tant des del regne franc com des de l’Imperi Bizantí. Al segle VII, van convertir-se al catolicisme i van elaborar un codi legislatiu d’inspiració clarament romana, vàlid per a tota la població. Al segle VIII, gran part del seu regne va ser conquerit pels francs.

Els normands:

Els normands són coneguts també pel nom de víkings. Procedien d’Escandinàvia i formaven tres grups principals: noruecs, suecs i danesos.

VikingosYVaregos.jpeg

L’organització social d’aquests pobles era molt similar a la dels germànics. No obstant això, les característiques físiques del seu territori (muntanyós i poc apte per al conreu) van condicionar les seves formes de vida. La necessitat d’importar molts dels productes de consum i la gran quantitat de costes del territori els va empènyer ben aviat a l’activitat marítima. Van desenvolupar tècniques pròpies de navegació i de construcció de vaixells (van introduir la quilla); van dedicar-se a la pesca, al comerç (venien peix sec i pells, i compraven cereals, draps, vi i armes) i a la pirateria.

A causa de la superpoblació dels seus territoris i a conflictes interns, van estendre’s cap a altres indrets. Entre els segles VII i VIII, van aconseguir de dominar tota la Mar Bàltica. A partir d’aleshores es van dedicar a saquejar i conquerir terres de les costes atlàntiques, i després de les mediterrànies. Solien aparèixer a les desembocadures dels rius i des d’allí remuntaven el curs cap a l’interior.

Els suecs van penetrar com a mercaders per Europa Oriental, a la regió de Novgorod, on van començar la seva sedentarització. Des d’allà van impulsar una important ruta comercial que arribaria fins a Bizanci.

Els noruecs, per la seva banda, van expandir-se per les illes atlàntiques, Islàndia, Irlanda i, finalment, al segle X, van descobrir Groenlàndia i les costes d’Amèrica del Nord.

Els normanda danesos van ser els que van tenir més presència a l’Europa Occidental. Van establir-se a la desembocadura del Sena i van crear un petit Estat, Normandia, que més endavant esdevindria dependent del Regne Franc (segle X) i abraçaria el cristianisme. Entrant pel Tàmesis també van atacar les illes britàniques i, al segle X, van conquerir gran part d’Anglaterra. Van realitzar saqueigs i pillatges per les costes de la Península Ibèrica, les Balears, el sud de França i la Península Itàlica, on van establir-se i van crear un regne.

Els eslaus:

Aquest poble, d’origen indoeuropeu, estava organitzat en clans de famílies patriarcals, els caps de les quals constituïen una aristocràcia militar. Originàriament, vivien a la Rússia occidental, des d’on es van estendre cap a Occident i, al segle VIII, van poblar el Baix Danubi, els Alps orientals i les terres a l’est de l’Elba, abandonades pels germànics.

klphisuni_56.Ees.SCO.png

Pel seu establiment posterior podem dividir els eslaus en tres grans grups: eslaus orientals (russos), occidentals (polonesos, txecs) i meridionals (eslovens, servis, croates).

A partir del segle VI, les influències bizantines i germàniques van determinar la lenta conversió d’aquests pobles al cristianisme i la fundació de petits estats en els quals l’organització eclesiàstica va tenir un poder considerable. Alguns d’aquests pobles van admetre la seva dependència religiosa respecte de l’Església de Roma, altres de la de Bizanci, i alguns van fundar esglésies independents.

Al segle IX es va crear, al voltant de la ciutat de Kiev, el primer regne rus. Hi governava un príncep, al costat d’una assemblea de boiars (rics comerciants i terratinents). Posteriorment, va unificar-se amb el regne víking del nord, Novgorod. Durant el segle X, aquest potent Estat va rivalitzar amb Bizanci, al mateix temps que rebia pregones influències. No obstant això, al segle XI va desaparèixer l’anterior unitat política i en el seu lloc van sorgir nombrosos principats.

A la regió polonesa, els prínceps o caps militars dels eslaus mantenien freqüents guerres entre si. Això va propiciar que fins al segle X fossin objecte de nombrosos atacs dels pobles germànics, els quals van apoderar-se de moltes de les seves terres. A les darreries del segle X, els eslaus es van sublevar i van formar l’Estat Polonès. També en el segle X es va fundar l’Estat Txec (Regne de Bohèmia). Finalment, cal esmentar la creació del Regne Búlgar, per part d’eslaus i búlgars, aquests darrers descendents dels huns.

Els hongaresos:

Els hongaresos provenien, com els huns, de les estepes d’Euràsia septentrional. Originàriament, eren pobles nòmades i ramaders que, cap al segle IX, van avançar lentament cap a Occident i van atacar militarment els regnes cristians. Es van establir al Danubi mitjà, on van iniciar la seva sedentarització, i, al segle IX, van convertir-se al cristianisme. Finalment, van aconseguir de crear un Estat de gran amplitud territorial.

Els àrabs:

L’Imperi Islàmic, en la seva expansió, va conquerir a les darreries del segle VII i principis del VIII molts territoris que havien pertangut a l’Imperi Bizantí, així com el nord d’Àfrica. Els àrabs van aconseguir també fer-se amos de la Península Ibèrica. Van travessar els Pirineus, però el 732 van ser obligats a retirar-se cap al sud.

Des d’Al-Àndalus, el territori musulmà a la Península Ibèrica, van exercir una enorme influència sobre els regnes cristians occidentals. La civilització islàmica va construir, durant molt de temps, un pont econòmic i cultural entre l’Occident europeu i les civilitzacions orientals asiàtiques.

Els pobles germànics

dilluns, 12/07/2010

La caiguda de l’Imperi Romà, el 476, a causa de la violenta penetració dels pobles germànics va iniciar-se, en la pràctica, dos segles abans.

La crisi del segle III ja va trencar l’equilibri establert pel fundador de l’Imperi (Octavi August) per diversos fronts: els bàrbars (estrangers) començarien a penetrar en l’Imperi en ràtzies difícils de controlar, la tècnica romandria estancada (ja que el sistema esclavista feia innecessària la recerca de més productivitat i eficiència en les tasques del camp), el sistema agrari esdevindria cada cop més improductiu i l’aparell de l’Estat suportaria una inestabilitat quasi permanent.

Roman_empire_395.jpg

A més, la dualitat de l’estructura econòmica del Mediterrani, que s’accentuaria progressivament, va permetre a l’Imperi Romà d’Orient de mantenir una riquesa fonamentada en una xarxa de ciutats i en el comerç, mentre que l’Imperi Romà d’Occident sofria un procés continu de ruralització i estancament comercial que s’accentuaria en el segle V quan l’aparell estatal romà es dissoldria dins els regnes germànics.

Entre els segles IV i V la situació al vell imperi va anar empitjorant. A la forta crisi interna, amb devaluació constant de la moneda i pressió fiscal que va arruïnar molts municipis, cal sumar-hi la pressió a les fronteres.

Constantí I el Gran va incorporar els bàrbars a les legions, així suplia les baixes de l’exerciti i provava de reduir l’enemic. Però aquest nou exèrcit mercenari i bàrbar resultaria encara més car i contraposat al model clàssic d’exèrcit de milícies ciutadanes que sempre havien estat defensores de l’Imperi.

A més, va deixar que els gots habitessin en terres de l’Imperi a canvi del seu suport militar davant altres invasors, és l’anomenat foedus got: a la pràctica, es creaven zones autònomes dins l’Imperi.

A la mort de l’emperador Teodosi, l’Imperi es dividia en dues zones: Occident i Orient. Els gots havien guanyat la batalla fonamental a Adrianòpolis, i els sueus, vàndals i alans entraven a Hispània. Masses de pobles germànics creuaven el Rin. Diverses tribus conqueriren Britània. Els visigots, ja cristianitzats i federats amb l’Imperi, campaven per Itàlia, Gàl·lia i Hispània. El 410 saquejaven Roma. El nord d’Àfrica va passar a mans dels vàndals. A mitjans del segle V, Ravenna, la nova capital romana, ja quasi no tenia poder.

L’Imperi era ja una ficció. L’any 476, un poble bàrbar, els hèruls, comandat pel seu capitost germànic Odoacre, deposava el darrer emperador romà Ròmul Augústul: l’aparell político-administratiu de l’Imperi Romà d’Occident, ja malmès per la constant crisi dels darrers anys, deixava d’existir definitivament.

Europe_526.jpg

Entre els pobles que van penetrar a Europa, procedents de l’Est, en destaquen els germànics, la presència dels quals ja havia condicionat l’existència de l’Imperi Romà en els darrers segles de la seva existència. Una mica més tard es va produir l’arribada dels normands, procedents del nord d’Europa, i dels eslaus i hongaresos, d’origen asiàtic.

A mesura que van anar prenent contacte amb l’Imperi Romà (en enfrontaments bèl·lics o bé mitjançant els pactes que els convertien en pobles federats), les formes de vida dels pobles germànics es van transformar i van adoptar costums propis del món romà.

Battle_between_Clovis_and_the_Visigoths.jpg

A la darreria del segle V, l’Imperi Romà d’Occident desapareixia i es convertia en un conjunt de territoris dominats pels pobles germànics. A partir d’aleshores, aquestes transformacions es van accentuar encara més. Els germànics van experimentar un procés de sedentarització i van intentar de convertir-se en terratinents, mitjançant l’ocupació de terres i, en alguns casos, l’expulsió dels antics propietaris, o bé a través d’una política matrimonial que els emparentés amb ells.

Bréviaire_d'Alaric_(Clermont).jpgEs calcula que en aquesta primera fase migratòria els bàrbars no depassarien el milió de persones, alhora que la població preexistent en tot l’antic Imperi devia voltar els 16 milions. Aquest fet explica que els bàrbars en el seu assentament sobre el territori romà es limitessin a expropiar només una part dels latifundis que posseïen els terratinents romans. Eren una minoria que va imposar el seu predomini militar sobre la població autòctona.

Els germànics van crear monarquies que, amb el pas del temps, deixarien de ser electives i esdevindrien hereditàries. Van imitar el costum de redactar lleis escrites (en llengua llatina) i després van adoptar la pròpia legislació romana. Es van cristianitzar i amb això van aconseguir el suport de l’Església cristiana, la institució de més influència en aquests segles, facilitant la fusió dels invasors amb la població autòctona.

KellsFol124rTuncCrucixerant.jpgAixí, va produir-se una administració dual en tots els ordres: el dret germànic de caràcter consuetudinari i privat conviuria amb el dret romà d’inspiració pública, aplicats ambdós a les respectives comunitats; l’administració va continuar en mans dels alts funcionaris romans pel que fa als habitants de l’Imperi; en la qüestió religiosa, els bàrbars es convertirien al cristianisme, a partir de la segona generació, però també ho farien a l’heretgia arriana, de forma que conviurien dues jerarquies episcopals.

Tot i això, aquesta evolució no va ser exactament la mateixa en tots els pobles germànics. Alguns van mantenir-se com a grup dominant, separat de la resta de la població sotmesa, a la qual li era prohibit, per exemple, l’ús de les armes.

No obstant això, en aquells territoris on aquests pobles van aconseguir de crear estats duradors, s’hi va produir un procés de fusió amb la població indígena, en aportar alguns trets d’origen germànic a l’organització social de la població medieval occidental (com, per exemple, els llaços de dependència personal entre els guerrers, entre d’altres).

Les transformacions generals que van experimentar els pobles germànics (angles i saxons, francs, visigots, vàndals, ostrogots o llombards, d’entre els més destacats) van ser les mateixes que, segles més tard, haurien de viure altres pobles invasors de diversa procedència: normands, eslaus i hongaresos.