Entrades amb l'etiqueta ‘Regne de Lleó’

L’expansió territorial dels regnes cristians en els segles XI i XII

dijous, 9/09/2010

La unió de Castella i Lleó sota la Corona de Ferran I de Castella (1037-1065) i la progressiva descomposició del califat de Còrdova van permetre a aquest monarca donar un nou impuls al procés repoblador. A més, les paries que els reis musulmans de les taifes pagaven als monarques cristians per mantenir la pau van fer possible que els exèrcits fossin més nombrosos, tinguessin millor armament i que es construïssin nous castells.

Pyreneiska_halvön_historisk.jpg

L’organització dels territoris cristians. El rei tenia la màxima autoritat en els territoris cristians peninsulars. Prenia les decisions polítiques i dirigia l’exèrcit. La seva cort era ambulant, és a dir, els consellers del rei es traslladaven allà on s’establia el monarca.

Ferran I de Castella.jpg

Ferran I de Castella

D’altra banda, la guerra era una pràctica habitual. Per aquest motiu al regne asturià i lleonès es va construir una xarxa de fortaleses per defensar el territori. A la zona pirinenca, la situació de guerra contínua va mantenir el prestigi dels nobles i els caps militars, als quals s’encarregava el control de les terres repoblades per ser defensades. Tanmateix, no hi havia un exèrcit permanent, sinó que els guerrers es vinculaven al rei per mitjà del vassallatge.

Els territoris conquerits van ser poblats amb pagesos lliures als quals els reis reconeixien la propietat de les terres on s’instal·laven. Aquests pagesos practicaven una agricultura que només era capaç de produir el que les famílies necessitaven per mantenir-se. Per això el comerç gairebé va desaparèixer.

La conquesta de la vall del Tajo. Durant els segles IX i X els regnes cristians van avançar cap al sud fins a la vall del riu Duero. Aquesta zona no interessava als musulmans i havia quedat gairebé deserta. L’avenç cristià no va ser militar; es va basar en la colonització de la terra per grups de pagesos que van formar petits llogarets.

Així, Ferran I de Castella va ocupar i va repoblar els territoris despoblats al sud del Duero i arribà fins a Àvila aprofitant la dissolució del Califat de Còrdova (1031). També va conquerir Coïmbra i va obligar els musulmans de Toledo, Sevilla i Badajoz a pagar-li tributs. Llavors Castella es va convertir en un Estat fort i va passar a prendre la iniciativa en l’ofensiva contra Al-Àndalus. Els regnes cristians van aprofitar la feblesa de les taifes per expandir-se cap al sud.

AlfonsoVI_of_Castile.jpg

Alfons VI de Castella

El seu fill, Alfons VI (1065-1109), va continuar l’expansió i va aconseguir ocupar Toledo (1085), l’antiga capital visigòtica. Aquest fet va permetre dur la frontera del regne castellano-lleonès més enllà del Tajo i repoblar les terres situades al nord d’aquest riu.

La creació de Portugal. El testament d’Alfons VI (1109) va deixar com a hereva dels regnes de Lleó i de Castella la seva filla Urraca. A la seva altra filla, Teresa, li va deixar el comtat de Portugal. L’any 1128 Alfons Henriques, fill de la comtessa Teresa, es va proclamar rei de Portugal. A partir d’aleshores Portugal va ser un regne independent.

L’arribada dels almoràvits. L’agressivitat dels reis cristians va atemorir els monarques islàmics, que es van adonar que ni pagant les paries podien detenir-ne l’afany agressor. Per defensar-se, van demanar auxili als guerrers d’un imperi islàmic del nord d’Àfrica: els almoràvits.

D’aquesta manera, entre els anys 1086 i 1109 els exèrcits almoràvits van entrar diverses vegades a la Península i van derrotar els reis cristians; així van aconseguir deturar l’avanç dels regnes cristians del nord a la fi del segle XI. Els reis cristians van poder conservar la ciutat de Toledo, però van haver d’abandonar València, que havia estat ocupada l’any 1092 per Rodrigo Díaz de Vivar, anomenat el Cid Campeador.

cid.jpg

Els repoblaments comunals. Després de conquerir un territori, aquest es dividia en circumscripcions, dominades per una ciutat o vila, que feia de capital, i nombrosos llogarets que en depenien. A partir del segle XI la necessitat de defensar els territoris dels atacs musulmans va enfortir els nobles i els monjos, que tenien castells i monestirs emmurallats.

Per tal de protegir-se, molts pagesos lliures es van veure obligats a posar-se sota la protecció d’un senyor; així van perdre el domini de les seves terres i van convertir-se en serfs.

A partir del segle XII, quan els reis cristians van conquerir territoris molt poblats per musulmans (Toledo, la vall de l’Ebre), el tipus de repoblament va canviar. Es va aturar el repoblament espontani dels primers segles i els reis van organitzar el repoblament de les ciutats frontereres (repoblament comunal), en què es concedien privilegis i drets (furs o cartes de poblament) importants als repobladors.

Tanmateix, hi va haver territoris en què la repoblació va ser molt lenta, com ara la Manxa i les muntanyes de Terol. Els reis van lliurar aquestes terres a ordes militars, que hi van formar grans senyories.

L’origen dels regnes cristians hispànics

dijous, 9/09/2010

Després de la conquesta musulmana, les úniques zones que no van quedar sota el domini musulmà van ser les àrees cantàbriques (origen dels regne asturià i lleonès) i pirinenques (origen del regne de Navarra i els comtats aragonesos i catalans), al nord de la Península. Molts visigots que fugien dels musulmans es van refugiar en aquestes zones que serien l’origen dels nous regnes cristians que es van formar al nord de la Península entre els segles VIII i IX.

2ESOT4mapaorigen.jpgPer tant, els exèrcits islàmics que havien envaït la Península Ibèrica l’any 711 no van arribar a controlar plenament la zona de la Serralada Cantàbrica, habitada pels pobles càntabres i àsturs.

El regne d’Astúries . En aquest territori fora del control andalusí s’hi van refugiar alguns dels nobles visigots que fugien de la invasió. D’aquesta manera, en la primera meitat del segle VIII, va sorgir el regne d’Astúries. Un d’aquests nobles, Pelagi, nomenat rei el 718, sembla que va obtenir una primera victòria sobre els musulmans prop de Covadonga (722).

Aquest fet, en realitat una simple escaramussa de resultat incert, va permetre Pelagi de consolidar el poder de què disposava i ha estat considerat tradicionalment l’inici de l’anomenada Reconquesta, és a dir, la conquesta per part dels regnes cristians de les terres que ocupaven els musulmans.

Don_Pelayo.jpg

Pelagi, primer monarca del Regne d'Astúries

Els successors de Pelagi, Alfons I i Alfons II, van crear a poc a poc un regne al voltant d’Oviedo, conegut com a regne d’Astúries, que va manifestar la seva independència de l’emirat de Còrdova negant-se a pagar-li tributs. Aquest regne es va expandir cap a l’oest i va arribar a dominar una part de Galícia. Així, vers l’any 800 el regne d’Astúries comprenia des de Galícia, a l’oest, fins a Àlaba, a l’est. En el segle IX, moltes ciutats, com Burgos, Zamora o Coïmbra, es van incorporar al regne.

El regne de Lleó. A la segona meitat del segle IX, el rei Alfons III (866-910) va aprofitar la debilitat dels emirs cordovesos per ocupar els territoris des de la Serralada Cantàbrica fins al riu Duero, una zona despoblada i abandonada per les guarnicions militars musulmanes.

El monarca va organitzar-ne el repoblament amb gent càntabra, gallega i basca, i també amb mossàrabs que havien fugit d’Al-Àndalus. Per controlar més bé les noves terres i protegir els pagesos repobladors, la capital es va traslladar a Lleó i, en conseqüència, el regne va prendre el nom de regne de Lleó.

A partir de mitjan segle IX es va fer el primer repoblament en massa de la vall del Duero. En aquestes zones s’hi van formar comunitats de pagesos lliures que tenien petites parcel·les de terra ( alous) i vivien en petites cases aïllades, però properes entre si, de manera que formaven una vila.

España 910.jpg

La Península Ibèrica l'any 910

Els habitants de les viles es reunien en un consell, que decidia sobre els afers d’interès col·lectiu: zones de guaret, conreus, pastures, aprofitament dels boscos, l’ús del molí, etc. Els repobladors procedien dels primers nuclis cristians, però també hi havia molts cristians mossàrabs, que hi anaven atrets pels beneficis que els concedien els reis: llibertat personal, exempció d’impostos i de prestacions militars, permís de comerç.

Durant el segle X, amb la proclamació del califat de Còrdova, Al-Àndalus va incrementar la força militar i va organitzar diverses expedicions militars. Les ràtzies encapçalades per Almansor van saquejar i destruir nombroses ciutats lleoneses. Llavors l’expansió lleonesa va ser frenada i els seus reis van haver d’orientar els esforços a protegir i defensar el territori.

La formació del regne de Castella. En els seus orígens Castella era la frontera oriental del regne de Lleó, la zona de defensa enfront de les incursions musulmanes procedents de la vall de l’Ebre, un territori poc poblat i molt exposat als atacs musulmans. Per això el rei Alfons III va fortificar aquest territori amb la construcció de nombrosos castells i hi va fundar la ciutat de Burgos.

Aquesta zona va rebre el nom de comtat de Castella i estava dividida en comtats governats per comtes. Un d’aquests comtes, Ferran I (Fernán González, 930-970), va aconseguir independitzar-se a la pràctica del regne de Lleó, governant de manera independent des de l’any 951, i va transmetre en herència el comtat de Castella al seu fill tot i que aquest territori continuava sent vassall dels reis de Lleó. Al final, el 1035 Castella es va convertir en un regne propi.

El regne de Navarra. Al principi del segle IX, el comte Ènnec de Pamplona, dit Aritza, va expulsar les tropes franques de Pamplona. Aquest va ser l’origen del regne de Pamplona, que més endavant es va anomenar regne de Navarra.

A partir del segle X, la dinastia Ximena va governar a Navarra i va aconseguir estendre la seva influència per la Rioja i Àlaba. El moment de més esplendor va ser el regnat de Sanç III el Gran (1000-1035), que va arribar a ser el rei cristià més poderós de la Península. Va incorporar al seu regne els comtats aragonesos, Castella i part de Lleó. Però el regne es va fragmentar quan ell va morir.

Els comtats d’Aragó. Més tard que a Navarra, la família del comte Asnar va aconseguir la independència per al comtat d’Aragó respecte dels francs. L’any 922 Aragó va quedar sota el domini dels monarques navarresos, dels quals es va independitzar quan va morir Sanç III, el 1035.