Entrades amb l'etiqueta ‘Regne de Castella’

Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid Campeador

divendres, 25/05/2012

El Cid Campeador, don Rodrigo Díaz de Vivar. Un personatge de llegenda, un mite de la història de Castella que realment va esdevenir un personatge intempestiu del seu temps. Enfrontat amb el rei Alfons VI de Castella, en vida ja va poder llegir sobre les seves gestes gràcies al poema llatí del Carmen Campidoctoris que va escriure un mestre de l’escola catedralícia de Barcelona el 1093. Era un primer exercici de propaganda política sorgit des de Barcelona, el primer dels molts que patiria la figura del Cid al llarg de la història. Donem un cop d’ull a la figura històrica, tot defugint el mite.

El_Cid-estatua-(Parque_de_Balboa).jpgLa tradició ens diu que Rodrigo Díaz va néixer a Vivar, localitat propera a la ciutat de Burgos, cap a 1043. La realitat, però, és que no es coneix la data exacta del seu naixement i el lloc no apareix en cap document que ratifiqui aquesta creença. Sobre la data de naixement els dubtes s’esvaeixen gràcies a la documentació posterior: sabem que cap a 1063 el Cid ja era un soldat, en conseqüència havia de néixer cap a la dècada de 1040.

El llinatge de Rodrigo Díaz era molt antic en la comarca de Vivar: era fill de Diego Laínez i descendent del semillegendari Laín Calvo. Així, en una època en la qual la guerra era la mateixa vida, el Cid provenia d’una família nobiliària emergent que gaudia de la plena confiança del monarca castellà Ferran I, rei enfrontat amb l’alta noblesa castellana i amb la tradicional noblesa lleonesa (de la qual provindria la dona del Cid, Ximena). Alguns cronistes indiquen que el seu pare, Diego Laínez, seria descendent dels mítics jutges castellans.

Orfe des de molt jove, Rodrigo Díaz va ser criat a la casa de l’infant Sanç, fill de Ferran I de Castella. La primera fita de la vida de Rodrigo arriba amb la presumpta venjança sobre el comte de Lozano, el qual hauria ofès el seu pare. Aquest comte de Lozano seria, segons alguns autors, el pare de la futura esposa de Rodrigo Díaz, Ximena. En realitat la dada no és correcta, però serveix per engrandir la llegenda. El conflicte entre l’amor i el deure cavalleresc estava servit. Era el primer dels episodis d’una vida que ens arriba rodejada d’èpica.

Amb l’arribada de Sanç II al tron de Castella, el 1065, el Cid va convertir-se en el seu alferes reial. La relació amb el monarca és tensa, però els uneix un objectiu comú: la política de pillatge sobre les ciutats musulmanes. Sanç II tindrà en Rodrigo al fervorós cavaller que rivalitza amb tots els seus enemics per complaure el monarca i facilitar la seva política.

És en aquest període quan Rodrigo Díaz comença a assolir la seva fama. El 1066, la seva victòria en el combat singular sostingut amb el navarrès Eiximèn Garcés, la batalia irurada pel domini d’uns castells va fer que Rodrigo es guanyés el sobrenom de Campeador. Aquest va ser un episodi força desfigurat per la llegenda i confús en el seu significat (va ser una batalla judicial o una escaramussa nobiliària?). Un any després, el 1067, la seva afortunada gestió en el setge de Saragossa va comportar que rebés el títol de Cid. És el període daurat del personatge.

Armiger_regis_1098-1109.jpg

Sanç II de Castella

A partir de la mort de Sanç II, la trajectòria política del Cid oscil·la entre la seva vinculació al rei de Castella, al comte de Barcelona i al rei musulmà de Saragossa.

Amb l’arribada al tron d’Alfons VI, Rodrigo Díaz va perdre el seu càrrec d’alferes. Tanmateix va continuar al servei de la corona indicant al rei el camí a seguir: cobrament de pàries, compra de nous arnesos per a la cavalleria, creació d’una companyia de cavallers, subjecció de la noblesa a la política imposada des de la cort, promoció social dels infants, ocupació de la frontera amb homes de confiança… En definitiva, lleialtat al rei. En resposta, Alfons VI va afavorir la carrera del Cid possibilitant el matrimoni d’aquest amb Ximena Díaz, filla del comte d’Oviedo i neboda del mateix rei Alfons.

AlfonsoVI_of_Castile.jpg

Alfons VI de Castella

L’enemistat amb el rei de Castella esclataria aviat. El Cid demostrava cada cop una personalitat més excessiva en les seves missions. Havia creat la seva pròpia mainada de soldats, educant els seus homes per a servir-lo. Massa personalitat en temps de reforçament del poder reial. Així, arran d’una cavalcada que Rodrigo va realitzar contra el regne de Toledo el 1081, sense la necessària autorització reial, el Cid va ser expulsat de Castella. Era el primer desterrament.

El nou destí del Cid seria Barcelona, malgrat que el Cantar de Mio Cid omet l’episodi. A la ciutat comtal va poder presenciar l’enfrontament entre dos germans que lluitaven pel poder des de concepcions ben diferents: Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II. Rodrigo Díaz oferiria els seus serveis als monarques com a recaptador de les pàries de València, Dènia i Múrcia, a més d’exercir el control sobre el tràfic d’esclaus. Els seus serveis, però, va ser rebutjats. A més, sembla que va produir-se algun episodi de violència a la cort de Barcelona, com a conseqüència del qual el Cid va ferir un nebot dels comtes i va veure’s obligat a abandonar la ciutat.

Rotlle-genealogic-ramon-berenguer-II-de-barcelona.jpg

Ramon Berenguer II

Aleshores, el Cid va oferir els seus serveis al rei musulmà de Saragossa, Yūsuf al-Mu’tamin. S’iniciava una ambigua i interessada relació amb el món musulmà: aliança amb Saragossa i enfrontament amb València.

El rei de Saragossa estava enfrontat amb el seu germà al-Munḏir, rei de Lleida, Tortosa i Dénia, el qual va cercar el suport del comte de Barcelona i del rei d’Aragó. El Cid va derrotar les tropes de Berenguer Ramon II a Morella, a mitjans de 1082. Berenguer Ramon II i el Cid van topar diverses ocasions, però la més important va produir-se al pinar de Tévar, a Morella, el 1090. El comte de Barcelona va ser derrotat i fet presoner juntament amb molts dels seus cavallers, d’entre els quals destacava la figura de Guerau Alemany de Cervelló. El conflicte va acabar amb la fixació d’un rescat per vuitanta mil marcs d’or de València, quantitat que el comte va haver de pagar per la seva llibertat. Rodrigo Díaz s’havia convertit en el veritable dominador de la regió.

Enfrontat amb el comte de Barcelona i amb el rei de Castella, Rodrigo Díaz va veure’s obligat a romandre en l’orient peninsular. Davant la presència del perill almoràvit i davant l’ofensiva castellana sobre el territori, el Cid va edificar una sòlida entesa amb tots els sobirans d’aquestes terres. Per exemple, Berenguer Ramon II va pactar el casament de la filla del Cid, María, amb el seu nebot Ramon Berenguer III.

cid.jpg

En realitat, l’etapa final de la vida del Cid és una constant d’aventures cavalleresques sense cap altre objectiu que l’obtenció del botí derivat de la guerra. Així, el 1094, Rodrigo Díaz va conquerir València i va permetre’s portar des de Castella a la seva muller i els seus fills Diego, Cristina i María. Oficialment, aquesta conquesta es va realitzar en nom del monarca castellà, però en realitat Rodrigo havia actuat amb total independència respecte d’Alfons VI. Totalment desvinculat de Castella en la pràctica, el 10 de juny de 1099, el cavaller Rodrigo Díaz moria al llit com un bon cristià.

Inicialment, el cadàver del Cid va ser enterrat en la catedral de València. Tanmateix, la caiguda de València en mans dels almoràvits, el 1102, va obligar Ximena a abandonar la ciutat, tot emportant-se les despulles mortals del Cid cap a terres castellanes. Durant el camí cap a Castella, en direcció al monestir de Cardeña on havia de ser enterrat, va produir-se algun tipus d’escaramussa que donaria lloc a la llegenda de la victòria pòstuma del Campeador. Un episodi gens èpic per a la literatura posterior.

La gran expansió castellana del segle XIII

dijous, 9/09/2010

La unió de Castella i Lleó. Al llarg del segle XII els regnes de Castella i Lleó es van unir i es van separar diverses vegades per motius hereditaris o matrimonials. Ferran I va unir el seu regne al de Lleó (1037) i així va aconseguir la primera unificació d’ambdós regnes. Però després de la seva mort el regne es va tornar a dividir per qüestions d’herència.

Fernando_III_de_Castilla.jpg

Ferran III de Castella

La reunificació definitiva no es va produir fins el 1230, en què Ferran III va heretar el regne de Castella de la seva mare i el de Lleó del seu pare. De la unió d’aquests dos regnes en va néixer la Corona de Castella.

Castella 1210.png

Els almohades i las Navas de Tolosa. Durant la segona meitat del segle XII els regnes cristians s’enfrontaren a la invasió almohade, un nou imperi islàmic que va ocupar la Península a causa de la pèrdua de l’embranzida militar dels almoràvits.

Durant molts anys el regne de Castella i Lleó va lluitar contra els almohades per les terres situades entre el Tajo i Sierra Morena. Aquests van ser derrotats finalment a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212), on lluitaren junts els reis de Castella, Navarra i Aragó. La derrota musulmana a la batalla de Las Navas de Tolosa va obrir el territori d’Al-Àndalus als exèrcits cristians

NavasDeTolosa.jpg

L’avanç cap al sud. Després de la derrota almohade els reis cristians emprengueren l’avanç cap al sud. El regne de Lleó ocupà les terres extremenyes actuals (1230) i, després de la unió amb Castella, la força d’ambdós regnes va permetre a Ferran III donar un impuls decisiu a la Reconquesta.

Aquest monarca va començar la conquesta de la vall del Guadalquivir i va conquerir Còrdova (1236) i Sevilla (1248). El seu fill, Alfons X, va arribar a Cadis i Múrcia. Mentrestant el regne de Portugal va completar la conquesta del seu territori actual amb l’ocupació de l’Algarve i Faro el 1249. Al final del segle XIII només quedava a la Península un regne musulmà: el regne nassarita de Granada.

Espanya 1484.jpg

Repoblació de la vall del Guadalquivir i coexistència de les tres cultures. A diferència de les terres conquerides a les primeres etapes de la Reconquesta, als segles XII i XIII, amb la conquesta de la vall del Guadalquivir, es van ocupar territoris molt poblats i amb una activitat econòmica important.

L’escassetat de pobladors va convertir en grans senyories bona part de tot aquest territori. Aquestes terres eren treballades majoritàriament per serfs. D’aquesta manera, una bona part del territori va ser repartit en forma de grans latifundis als nobles, als clergues i als ordes militars que havien participat en les campanyes. Les terres abandonades van ser repoblades per lleonesos, castellans i bascos.

Com a resultat de la conquesta, els regnes cristians no tenien una població homogènia. Hi coexistien tres grups: els musulmans, els cristians i els jueus. El més habitual era que aquests grups no s’integressin: vivien en barris separats, no es casaven entre ells i mantenien els costums propis.

Els cristians eren el grup dominant. Els mudèjars eren musulmans que romanien en territori cristià. Els reis cristians es comprometien a respectar-ne els costums. Però la situació va empitjorar a partir del segle XIII i a les terres ocupades al sud del Tajo molts musulmans en van fugir o van ser expulsats cap a Granada i el nord d’Àfrica.

L’expansió territorial dels regnes cristians en els segles XI i XII

dijous, 9/09/2010

La unió de Castella i Lleó sota la Corona de Ferran I de Castella (1037-1065) i la progressiva descomposició del califat de Còrdova van permetre a aquest monarca donar un nou impuls al procés repoblador. A més, les paries que els reis musulmans de les taifes pagaven als monarques cristians per mantenir la pau van fer possible que els exèrcits fossin més nombrosos, tinguessin millor armament i que es construïssin nous castells.

Pyreneiska_halvön_historisk.jpg

L’organització dels territoris cristians. El rei tenia la màxima autoritat en els territoris cristians peninsulars. Prenia les decisions polítiques i dirigia l’exèrcit. La seva cort era ambulant, és a dir, els consellers del rei es traslladaven allà on s’establia el monarca.

Ferran I de Castella.jpg

Ferran I de Castella

D’altra banda, la guerra era una pràctica habitual. Per aquest motiu al regne asturià i lleonès es va construir una xarxa de fortaleses per defensar el territori. A la zona pirinenca, la situació de guerra contínua va mantenir el prestigi dels nobles i els caps militars, als quals s’encarregava el control de les terres repoblades per ser defensades. Tanmateix, no hi havia un exèrcit permanent, sinó que els guerrers es vinculaven al rei per mitjà del vassallatge.

Els territoris conquerits van ser poblats amb pagesos lliures als quals els reis reconeixien la propietat de les terres on s’instal·laven. Aquests pagesos practicaven una agricultura que només era capaç de produir el que les famílies necessitaven per mantenir-se. Per això el comerç gairebé va desaparèixer.

La conquesta de la vall del Tajo. Durant els segles IX i X els regnes cristians van avançar cap al sud fins a la vall del riu Duero. Aquesta zona no interessava als musulmans i havia quedat gairebé deserta. L’avenç cristià no va ser militar; es va basar en la colonització de la terra per grups de pagesos que van formar petits llogarets.

Així, Ferran I de Castella va ocupar i va repoblar els territoris despoblats al sud del Duero i arribà fins a Àvila aprofitant la dissolució del Califat de Còrdova (1031). També va conquerir Coïmbra i va obligar els musulmans de Toledo, Sevilla i Badajoz a pagar-li tributs. Llavors Castella es va convertir en un Estat fort i va passar a prendre la iniciativa en l’ofensiva contra Al-Àndalus. Els regnes cristians van aprofitar la feblesa de les taifes per expandir-se cap al sud.

AlfonsoVI_of_Castile.jpg

Alfons VI de Castella

El seu fill, Alfons VI (1065-1109), va continuar l’expansió i va aconseguir ocupar Toledo (1085), l’antiga capital visigòtica. Aquest fet va permetre dur la frontera del regne castellano-lleonès més enllà del Tajo i repoblar les terres situades al nord d’aquest riu.

La creació de Portugal. El testament d’Alfons VI (1109) va deixar com a hereva dels regnes de Lleó i de Castella la seva filla Urraca. A la seva altra filla, Teresa, li va deixar el comtat de Portugal. L’any 1128 Alfons Henriques, fill de la comtessa Teresa, es va proclamar rei de Portugal. A partir d’aleshores Portugal va ser un regne independent.

L’arribada dels almoràvits. L’agressivitat dels reis cristians va atemorir els monarques islàmics, que es van adonar que ni pagant les paries podien detenir-ne l’afany agressor. Per defensar-se, van demanar auxili als guerrers d’un imperi islàmic del nord d’Àfrica: els almoràvits.

D’aquesta manera, entre els anys 1086 i 1109 els exèrcits almoràvits van entrar diverses vegades a la Península i van derrotar els reis cristians; així van aconseguir deturar l’avanç dels regnes cristians del nord a la fi del segle XI. Els reis cristians van poder conservar la ciutat de Toledo, però van haver d’abandonar València, que havia estat ocupada l’any 1092 per Rodrigo Díaz de Vivar, anomenat el Cid Campeador.

cid.jpg

Els repoblaments comunals. Després de conquerir un territori, aquest es dividia en circumscripcions, dominades per una ciutat o vila, que feia de capital, i nombrosos llogarets que en depenien. A partir del segle XI la necessitat de defensar els territoris dels atacs musulmans va enfortir els nobles i els monjos, que tenien castells i monestirs emmurallats.

Per tal de protegir-se, molts pagesos lliures es van veure obligats a posar-se sota la protecció d’un senyor; així van perdre el domini de les seves terres i van convertir-se en serfs.

A partir del segle XII, quan els reis cristians van conquerir territoris molt poblats per musulmans (Toledo, la vall de l’Ebre), el tipus de repoblament va canviar. Es va aturar el repoblament espontani dels primers segles i els reis van organitzar el repoblament de les ciutats frontereres (repoblament comunal), en què es concedien privilegis i drets (furs o cartes de poblament) importants als repobladors.

Tanmateix, hi va haver territoris en què la repoblació va ser molt lenta, com ara la Manxa i les muntanyes de Terol. Els reis van lliurar aquestes terres a ordes militars, que hi van formar grans senyories.

L’origen dels regnes cristians hispànics

dijous, 9/09/2010

Després de la conquesta musulmana, les úniques zones que no van quedar sota el domini musulmà van ser les àrees cantàbriques (origen dels regne asturià i lleonès) i pirinenques (origen del regne de Navarra i els comtats aragonesos i catalans), al nord de la Península. Molts visigots que fugien dels musulmans es van refugiar en aquestes zones que serien l’origen dels nous regnes cristians que es van formar al nord de la Península entre els segles VIII i IX.

2ESOT4mapaorigen.jpgPer tant, els exèrcits islàmics que havien envaït la Península Ibèrica l’any 711 no van arribar a controlar plenament la zona de la Serralada Cantàbrica, habitada pels pobles càntabres i àsturs.

El regne d’Astúries . En aquest territori fora del control andalusí s’hi van refugiar alguns dels nobles visigots que fugien de la invasió. D’aquesta manera, en la primera meitat del segle VIII, va sorgir el regne d’Astúries. Un d’aquests nobles, Pelagi, nomenat rei el 718, sembla que va obtenir una primera victòria sobre els musulmans prop de Covadonga (722).

Aquest fet, en realitat una simple escaramussa de resultat incert, va permetre Pelagi de consolidar el poder de què disposava i ha estat considerat tradicionalment l’inici de l’anomenada Reconquesta, és a dir, la conquesta per part dels regnes cristians de les terres que ocupaven els musulmans.

Don_Pelayo.jpg

Pelagi, primer monarca del Regne d'Astúries

Els successors de Pelagi, Alfons I i Alfons II, van crear a poc a poc un regne al voltant d’Oviedo, conegut com a regne d’Astúries, que va manifestar la seva independència de l’emirat de Còrdova negant-se a pagar-li tributs. Aquest regne es va expandir cap a l’oest i va arribar a dominar una part de Galícia. Així, vers l’any 800 el regne d’Astúries comprenia des de Galícia, a l’oest, fins a Àlaba, a l’est. En el segle IX, moltes ciutats, com Burgos, Zamora o Coïmbra, es van incorporar al regne.

El regne de Lleó. A la segona meitat del segle IX, el rei Alfons III (866-910) va aprofitar la debilitat dels emirs cordovesos per ocupar els territoris des de la Serralada Cantàbrica fins al riu Duero, una zona despoblada i abandonada per les guarnicions militars musulmanes.

El monarca va organitzar-ne el repoblament amb gent càntabra, gallega i basca, i també amb mossàrabs que havien fugit d’Al-Àndalus. Per controlar més bé les noves terres i protegir els pagesos repobladors, la capital es va traslladar a Lleó i, en conseqüència, el regne va prendre el nom de regne de Lleó.

A partir de mitjan segle IX es va fer el primer repoblament en massa de la vall del Duero. En aquestes zones s’hi van formar comunitats de pagesos lliures que tenien petites parcel·les de terra ( alous) i vivien en petites cases aïllades, però properes entre si, de manera que formaven una vila.

España 910.jpg

La Península Ibèrica l'any 910

Els habitants de les viles es reunien en un consell, que decidia sobre els afers d’interès col·lectiu: zones de guaret, conreus, pastures, aprofitament dels boscos, l’ús del molí, etc. Els repobladors procedien dels primers nuclis cristians, però també hi havia molts cristians mossàrabs, que hi anaven atrets pels beneficis que els concedien els reis: llibertat personal, exempció d’impostos i de prestacions militars, permís de comerç.

Durant el segle X, amb la proclamació del califat de Còrdova, Al-Àndalus va incrementar la força militar i va organitzar diverses expedicions militars. Les ràtzies encapçalades per Almansor van saquejar i destruir nombroses ciutats lleoneses. Llavors l’expansió lleonesa va ser frenada i els seus reis van haver d’orientar els esforços a protegir i defensar el territori.

La formació del regne de Castella. En els seus orígens Castella era la frontera oriental del regne de Lleó, la zona de defensa enfront de les incursions musulmanes procedents de la vall de l’Ebre, un territori poc poblat i molt exposat als atacs musulmans. Per això el rei Alfons III va fortificar aquest territori amb la construcció de nombrosos castells i hi va fundar la ciutat de Burgos.

Aquesta zona va rebre el nom de comtat de Castella i estava dividida en comtats governats per comtes. Un d’aquests comtes, Ferran I (Fernán González, 930-970), va aconseguir independitzar-se a la pràctica del regne de Lleó, governant de manera independent des de l’any 951, i va transmetre en herència el comtat de Castella al seu fill tot i que aquest territori continuava sent vassall dels reis de Lleó. Al final, el 1035 Castella es va convertir en un regne propi.

El regne de Navarra. Al principi del segle IX, el comte Ènnec de Pamplona, dit Aritza, va expulsar les tropes franques de Pamplona. Aquest va ser l’origen del regne de Pamplona, que més endavant es va anomenar regne de Navarra.

A partir del segle X, la dinastia Ximena va governar a Navarra i va aconseguir estendre la seva influència per la Rioja i Àlaba. El moment de més esplendor va ser el regnat de Sanç III el Gran (1000-1035), que va arribar a ser el rei cristià més poderós de la Península. Va incorporar al seu regne els comtats aragonesos, Castella i part de Lleó. Però el regne es va fragmentar quan ell va morir.

Els comtats d’Aragó. Més tard que a Navarra, la família del comte Asnar va aconseguir la independència per al comtat d’Aragó respecte dels francs. L’any 922 Aragó va quedar sota el domini dels monarques navarresos, dels quals es va independitzar quan va morir Sanç III, el 1035.