Entrades amb l'etiqueta ‘Regeneracionisme’

El reformisme dinàstic: problemes de l’oligarquia i impotència de l’oposició (1902-1909)

divendres, 18/02/2011
Alfonso_XIII.jpg

Alfons XIII

A la primavera de 1902 va pujar al tron el nou monarca Alfons XIII, tot just quan acabava de complir setze anys, posant fi a la regència de Maria Cristina. El nou monarca tindria un paper fonamental en la vida política del país a causa de la forta fragmentació que patirien els partits del sistema i la configuració d’un parlament caracteritzat per la seva atomització. I és que les legislatures dels diferents governs restauracionistes entre 1898 i 1923 deixaven clar que el sistema estava en plena decadència. Tan sols en aquest període, van formar-se fins a 44 governs que duraven de mitjana uns 7 mesos. L’agonia del sistema era palpable.

El regnat d’Alfons XIII significaria l’inicia d’un nou període d’intervenció monàrquica en la política, tot aprofitant-se de les prerrogatives que la Constitució de 1876 donava al paper de la monarquia dins del sistema de la Restauració, fet que acabaria comportant una ingerència progressiva del rei en els assumptes del govern. Amb la seva actuació, exercint el seu poder per sobre del joc polític democràtic, Alfons XIII contribuiria al descrèdit i, a la llarga, al col·lapse del sistema de partits restauracionista que l’havia permès d’arribar al tron.

Aquest moviment de renovació monàrquica va coincidir amb la renovació del lideratge en els partits dinàstics. El 1903, Antonio Maura va arribar al capdavant del Partit Conservador, i la mort de Sagasta va consolidar José Canalejas com a líder del Partit Liberal. Tanmateix, aquests lideratges ja no seran com els que  havien exercit els seus predecessors del segle XIX. Així, podem observar la presència de diferents corrents d’opinió i aspirants al lideratge en el si dels partits dinàstics –Silvela, Villaverde, Maura i Dato entre els conservadors; Moret, Montero Ríos, Canalejas i Romanones entre els liberals– que acabarien portant cap a la seva atomització.

Jose_Canalejas.jpg

José Canalejas

Aquesta era una nova generació de polítics, influïda pel regeneracionisme, que va intentar impulsar els projectes de reforma més importants des de l’interior del sistema, tot i que la por d’acceptar els riscos d’una veritable participació democràtica va fer sobreviure el torn dinàstic i el falsejament electoral, fent impossible la democratització real de la política espanyola. El falsejament electoral no ser superat i van mantenir-se les relacions triangulars entre el cacic nacional (l’oligarca), el governadors civils i els cacics locals. En conseqüència, la pràctica electoral vigent va continuar presentant unes xifres d’abstencionisme superiors al 30% del cens.

D’aquesta manera es posaven de manifest les contradiccions dels partits dinàstics, els quals es veien forçats, una convocatòria electoral rere l’altra, a reincidir en la figura de “l’encasillado” i en d’altres procediments fraudulents per tal d’aconseguir els resultats previstos. La classe dirigent no va arriscar-se a modificar la seva forma de dominació i, durant una dècada més, el tornisme va mantenir-se, no sense dificultats. En definitiva, el poder oligàrquic sortia reforçat.

El 1904, el conservador Antonio Maura va convertir-se en cap del govern i va impulsar un projecte polític, recollit en la consigna de “revolució des de dalt”, que defensava la necessitat de reformar el sistema polític des del govern per així intentar evitar que ho fes la temuda revolució popular. Per això, Maura va intentar dotar el sistema restauracionista d’una nova base social, les anomenades masses neutres, amb l’ajuda de les quals pretenia configurar un Estat fort, capaç de governar de manera eficaç i d’aconseguir tant desbancar la vella casta de cacics com impedir que les classes populars adquirissin massa protagonisme.

En el segon govern de Maura (1906-1909), aquest va promulgar una nova llei electoral (1907) que no va aconseguir acabar amb la corrupció i el frau electoral, però almenys el va dificultar. També va intentar atreure cap al règim el catalanisme moderat, tot signant alguns acords amb la Lliga Regionalista, com ara el Projecte de reforma de l’administració local que va permetre dotar els ajuntaments i les diputacions de més autonomia. En el terreny social, Maura va aprovar algunes mesures com ara la Llei del descans dominical, i va crear l’Instituto Nacional de Provisión (1908), dedicat a les assegurances obreres. També va adoptar mesures econòmiques per reactivar la indústria i va promulgar la Llei de colonització interior amb l’objectiu d’estimular l’agricultura.

antonio_maura.jpg

Antonio Maura

Tot i aquesta política reformista, el sistema va ser incapaç de regenerar-se des de dins. Així, Maura va ser incapaç d’imposar les seves reformes des de dalt. I és que el projecte maurista es basava en un àmbit polític i no contemplava la profunda reforma de les estructures socials que requeria el país. El projecte regeneracionista dels polítics del sistema havia estat pensat al marge de la major part de la població espanyola, novament exclosa de la participació política. Ni liberals ni conservadors havien estat capaços d’impulsar la reformes que requeria el país. Però tampoc l’oposició seria capaç de treure profit de la crisi de 1898 per a donar un cop de timó a la direcció del país.

Finalment, la defensa de l’ordre social va comportar una actitud molt intransigent per part del govern, especialment en la resposta als fets de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909). La dura repressió que va seguir la revolta va impulsar que s’articulés una campanya de protesta que, sota el lema Maura, ¡No!, va fer caure el govern conservador, donat pas novament als liberals.

Les conseqüències del “Desastre de 1898”: crisi moral i regeneracionisme

dimarts, 15/02/2011

Cap aconteixement va tenir unes conseqüències tan dramàtiques per a la monarquia restauracionista com la pèrdua de les darreres colònies d’Ultramar. L’emancipació de Cuba, Puerto Rico i Filipines suposava la fi de l’Imperi colonial espanyol així com d’un dels principals pilars econòmics del règim i va ser interpretada per molts autors com l’inici de l’enfonsament del sistema restauracionista.

La crisi moral. La realitat és que la derrota militar de 1898 va ser l’expressió simbòlica de la decadència espanyola i els intel·lectuals i els polítics van coincidir a senyalar que Espanya es trobava en un dels punts més baixos de la seva evolució històrica. Eren necessaris canvis polítics i morals. Tanmateix, malgrat l’envergadura de la crisi de 1898 i el seu significat simbòlic, les seves repercussions immediates van ser menors del que s’hauria pogut esperar.

caricatura regeneracionisme.jpgAixí, la crisi econòmica derivada de la pèrdua de les colònies va tenir unes conseqüències limitades i la necessitat de liquidar els deutes contrets arran de la guerra va possibilitar una reforma de la hisenda amb la finalitat d’incrementar la recaptació a través de l’increment de la pressió fiscal. I, políticament, el sistema de la Restauració va sobreviure amb una mala salut de ferro durant dues dècades més.

El gran problema que va presentar la desfeta de 1898 va ser el retorn dels soldats a Espanya i el gran efecte que va tenir en el camp intel·lectual del país. En definitiva, la crisi de 1898 va ser fonamentalment moral i ideològica i va comportar un gran impacte psicològic entre la població. La derrota va sumir la societat i la classe política espanyola en un estat de desencís i de frustració perquè va significar la destrucció del mite de l’imperi espanyol en un moment en el qual les potències europees estaven construint extensos imperis colonials a l’Àfrica i Àsia.

A més, suposava la constatació definitiva que Espanya s’havia convertit en una potència secundària en el context internacional. La premsa estrangera presentaria l’Estat espanyol com una “nació moribunda”, amb un exèrcit totalment ineficaç, un sistema polític fonamentat en la corrupció i uns polítics ineficaços. Aquesta visió decadent faria fortuna i es generalitzaria entre bona part de l’opinió pública espanyola. El missatge catastrofista va penetrar en una societat que va culpar el govern i l’exèrcit d’haver claudicat davant dels Estats Units.

El regeneracionisme. Si amb la pèrdua de les primeres colònies ja havia sorgit un moviment crític amb la situació del país, la derrota de 1898 va suposar l’esclat del regeneracionisme. En resposta a la crisi moral i ideològica de 1898, alguns intel·lectuals van presentar una visió molt crítica de la història d’Espanya i van reclamar la necessitat de “regenerar” la vida política i social del país.

La crisi moral i ideològica de 1898 també va donar lloc a la configuració d’un grup de literats i de pensadors coneguts com a Generació del 98, que van analitzar el “problema d’Espanya” en un sentit molt crític i en un to amargament pessimista. Filòsofs i escriptors com Unamuno, Azorín, Antonio Machado, Ramiro de Maetzu, Pío Baroja o Àngel Gavinet van veure a Espanya immersa en una profunda crisi que només podia solucionar-se mitjançant una regeneració del sistema, la recuperació del “veritable esperit del país” i l’acostament a Europa. Creien que la pèrdua de les darreres restes del que havia estat l’imperi espanyol havia de suposar el revulsiu per a la regeneració moral, social i cultural del país.

Davant la crisi, apareixeran moltes obres de caràcter crític i regeneracionista. Es denunciarà el fracàs de la revolució liberal i la manca d’accés a la terra i a la cultura. Es parlarà de la paralització del país (idiòcia). El pensament més reaccionari demanarà la introducció de la figura d’un dictador davant el fracàs del sistema de partits polítics. S’arribarà a culpar de la crisi a la introducció de la dinastia dels Àustries en el tron espanyol en el segle XVI.

Principals obres regeneracionistes:

  • Lucas Mallada. Los males de la patria y la futura revolución española (1890).
  • Marías Picavea. Del problema nacional. Hechos, causas y remedios (1898).
  • Damián Isern. Del desastre nacional y sus causas (1898).
  • Ramiro de Maetzu. Hacia otra España (1899).
  • Vital Fité. Las desdichas de España (1899).
  • Luis Morote. La moral de la derrota (1900).
  • Joaquín Costa. Oligarquía y caciquismo (1901).
  • Rafael Altamira. Psicología del pueblo español (1902).
costa.jpg

Joaquín Costa

El representat més destacat del moviment regeneracionista va ser l’aragonès Joaquín Costa, que a la seva obra Oligarquía y caciquismo (1901) exigia la presència d’un “cirujano de hierro” per a solucionar les “malalties” que patia Espanya. Costa va defensar la necessitat d’enterrar les glòries passades (“tancar amb set claus el sepulcre d’El Cid”), millorar la situació del camp espanyol, potenciar les obres públiques i elevar el nivell educatiu i cultural del país, tal i com reflectia un dels seus lemes: “Educació i rebost”.

Per a Costa, el problema d’Espanya estava en la base del propi sistema: la corrupció i el caciquisme, per això defensaria l’imperialisme al nord d’Àfrica, la desaparició de la classe política dinàstica a favor del municipalisme i la superació de la “retòrica buida” de la Restauració. Alguns autors consideren Costa com un precursor de l’ideari feixista pels seus plantejaments sobre una revolució política des de dalt amb la instauració d’un “cirujano de hierro”.

El final d’una època. Però, el 1898 no només va provocar el desànim dels intel·lectuals i el fi espiritual del segle XIX. La desfeta de 1898 va suposar l’inici d’una nova fase en la història constitucional del país. D’aquesta manera, el “Desastre de 1898” va significar la fi del sistema polític de la Restauració tal com l’havia dissenyat Cánovas i el sorgiment d’una nova generació de polítics, intel·lectuals, homes de ciència, activistes socials i empresaris que van començar a actuar en el regnat d’Alfons XIII.

El torn de partits de la Restauració va entrar en crisi després de l’assassinat de Cánovas el 1897 i la mort de Sagasta el 1903. Els partits dinàstics havien perdut els seus líders fundacionals i entrava en escena una nova generació de polítics encapçalats per Antonio Maura i Eduardo Dato en el Partit Conservador i per José Canalejas i el comte de Romanones en el Partit Liberal. També guanyarà protagonisme el socialista Pablo Iglesias.

camilo_polavieja.jpg

Camilo Polavieja

Alguns dels nous governants van intentar aplicar a la política les idees del regeneracionisme. Així, el setembre de 1898, el general Camilo Polavieja va fer públic un manifest a favor de la regeneració política on proposava la necessitat de portar a la pràctica reformes a l’administració pública i l’aplicació d’una certa descentralització administrativa. Així, els primers pressupostos després del “desastre de 1898” van preveure una sèrie de retalls financers per frenar el dèficit públic. També van aprovar-se diferents projectes de llei relacionats amb la reforma fiscal, la política social, la descentralització administrativa, la política universitària i la política energètica.

Tanmateix, la política regeneracionista que van intentar aplicar els governs posteriors a la crisi del 98 no van aconseguir les profundes reformes que anunciaven, sinó que van limitar-se a deixar que el sistema continués funcionant amb la introducció d’una sèrie de canvis minúsculs. Tampoc l’oposició al règim no va poder aprofitar la crisi propiciada per la pèrdua de les colònies per la seva divisió interna.

La derrota militar també va tenir conseqüències en l’exèrcit, que havia estat acusat per una part de l’opinió pública de tenir una gran responsabilitat en la desfeta cubana. Davant d’un antimilitarisme creixent en determinats espais socials, un sector dels militars s’inclinaria cap a postures autoritàries i intransigents, convençut que els veritables culpables de la derrota havien estat uns polítics corruptes i ineficaços. D’aquesta manera, en el si de l’exèrcit van anar desenvolupant-se uns sentiments de corporativisme, que a la llarga serien nefastos pel país i derivarien en l’autoconvenciment de la necessitat d’incrementar la presència i el protagonisme de l’exèrcit en la vida política espanyola.