Entrades amb l'etiqueta ‘Regència de Maria Cristina’

Del fracàs del progressisme al triomf del liberalisme oligàrquic (1837-1843)

dilluns, 27/12/2010

Un cop aprovada la Constitució de 1837 va quedar configurat un primer sistema de partits espanyol sobre la base dels moderats i els progressistes, que es van alternar en el poder durant el regnat d’Isabel II. Tanmateix, cap a 1837 no es pot donar encara per tancat el procés de revolució liberal a Espanya tot i la importància que va tenir la feina realitzada per les Corts constituents de 1836-1837, ja que l’enfrontament entre els partits moderat i progressista va deixar palesa l’existència de diferents opcions i estratègies polítiques entre les elits liberals que estaven en el poder.

Els moderats al govern (1837-1840). Un cop van aprovar-se les lleis reformistes més importants per part dels governs progressistes i després del gir favorable de la guerra carlista a favor de les tropes isabelines, els moderats van tornar al poder. Així, la política governamental entre 1837 i 1839 va tenir un clar caràcter conservador. Aquests van intentar, sense sortir-se del marc constitucional, desvirtuar els elements més progressistes de la legislació de 1837.

revolucion liberal españa.jpg

Amb aquesta voluntat, el 1840, un cop va finalitzar la guerra carlista, el govern moderat va preparar una llei electoral més restrictiva, va limitar la llei d’impremta i una Llei d’Ajuntaments que buscava sotmetre els governs municipals sota el control conservador i donava a la corona la facultat de nomenar alcaldes de les capitals de província. A més, es va iniciar una legislació que tendia a retornar els béns expropiats al clergat secular així com un projecte de reimplantació del delme.

La Llei d’Ajuntaments, debatuda el 1840 a les Corts, va enfrontar moderats i progressistes ja que aquests defensaven l’elecció directa dels alcaldes. Els moderats tractaven de subordinar els poder locals al poder central i els progressistes creien que l’autonomia municipal era una eina fonamental per aprofundir en les reformes que encara estaven pendents. El suport de la regent a la proposta moderada va provocar a l’oposició progressista que va impulsar un ampli moviment insurreccional. Un cop va aprovar-se la llei municipal a l’estiu de 1840, moltes ciutats van veure com novament es formaven moviments juntistes (especialment a l’Ajuntament de Madrid) que posaven en perill a la monarquia. Cal tenir en compte que Catalunya també va ser clau en la revolta perquè vivia sota una veritable dictadura militar des de 1837.

Maria Cristina, com a única sortida, va haver de recórrer al general Baldomero Espartero, un heroi de la guerra carlina i ben vist des dels sectors progressistes, perquè formés govern i reprimís la sublevació popular. Finalment, Espartero va formar un nou govern i el moviment juntista va imposar l’abdicació de Maria Cristina, donant pas a la regència única del general Espartero el 1841.

regencia espartero.jpg

La regència d’Espartero (1840-1843). La regència d’Espartero va iniciar-se en unes circumstàncies especialment favorables. Les juntes l’havien portat al poder, el tron estava buit i les forces conservadores es trobaven desconcertades i a la defensiva. El regent tenia una gran popularitat i el recolzament dels progressistes, de l’exèrcit, de la milícia nacional, dels administradors locals i dels demòcrates i republicans radicals. Arribat al poder, va dissoldre les juntes revolucionàries i va convocar unes noves eleccions que donarien la majoria parlamentària als progressistes.

Espartero.jpg

Baldomero Espartero

Tot i això, Espartero va tenir durant poc temps el recolzament dels diversos grups que l’havien portat al poder perquè va actuar amb un notable autoritarisme, menystenint les Corts i governant sense més col·laboradors que la seva camarilla de militars afins (els anomenats ayacuchos). Així, l’abolició dels furs bascos va provocar-li l’enemistat del nord del país, mentre els progressistes van anar fraccionant-se en diferents sectors que cada cop li negaven amb més freqüència el suport a Espartero. El regent, a més, va haver de fer front a conspiracions militars que estaven relacionades amb les maniobres realitzades per Maria Cristina des de l’exili mentre els militars aniran guanyant una forta preponderància sobre el poder civil.

Ara bé, el principal conflicte d’aquest període va ser el que va enfrontar a Espartero amb els catalans. Les coses no havien millorat per Catalunya amb els progressistes en el poder, els fabricants estaven descontents per la manca de protecció aranzelària i atemorits perquè el regent estava disposat a facilitar a la indústria anglesa determinats avantatges en el mercat espanyol, fet que perjudicava a la indústria catalana.

Els problemes seriosos van començar amb motiu de la conspiració moderada de 1841 quan va esclatar el moviment centralista a Catalunya amb la formació de la Junta de Vigilància encapçalada per Joan Antoni de Llinàs, personatge respectat per la seva integritat i pel seu caràcter d’aristòcrata defensor de les idees populars. D’ell va sortir la idea de la convocatòria del concurs en que l’Ajuntament de Barcelona premiava una memòria sobre els avantatges de l’enderrocament de les muralles. De l’empenta de la burgesia en moments de crisi industrial sortia un pla com aquest que tenia l’avantatge d’oferir treball als obrers aturats a la vegada que cercava un projecte de futur compatible.

Mentre el capità general de Catalunya, Wan Halen, marxava a Pamplona a fer front a la insurrecció dels partidaris moderats de l’antiga regent, la iniciativa burgesa escapava de les mans de les autoritats i la multitud començava a demanar amb urgència l’enderrocament de la Ciutadella. A finals d’octubre, la Junta de Vigilància va decidir anunciar l’enderrocament de la cortina interior de la fortalesa evocant les víctimes del liberalisme que havien donat la seva vida a aquella presó.

Al seu retorn de Pamplona, Wan Halen portava ordres de reprimir el que havia passat i de fer reconstruir els murs de la fortalesa que havia de continuar servint per a controlar la capital de Catalunya. Espartero va decretar la dissolució de les juntes, però Wan Halen va anar més enllà i va comportar-se amenaçadorament amb la ciutat, declarant l’estat de setge i aprofitant la situació per a dissoldre l’Ajuntament i la Diputació, desarmar els batallons de la Milícia i condemnar els ciutadans a pagar la reconstrucció.

Tot plegat anava creant un creixent clima de malestar. Una Catalunya amb energies renovades i on la indústria creixia i es modernitzava, malgrat les dificultats temporals que estava passant, estava absolutament decidida a tirar endavant per la via de la industrialització i el progrés malgrat que els obstacles seguien existint. Així, la Comissió de Fàbriques va reaparèixer com a entitat pública fent un reglament per a les fàbriques cotoneres. La Junta de Comerç va publicar una representació al regent en que demanava el proteccionisme donant consciència de la via de creixement econòmic global que proposa.

Els treballadors no oblidaven, malgrat les pugnes que quotidianament els enfrontaven amb els fabricants, la condemna per l’ús de teixits estrangers i els milicians argumentaven als espanyols que “Catalunya es una de las capitales de provincia que más contribuyen a las cargas del Estado”. A més, el republicanisme estava començant a agafar força i consciència amb els escrits d’Abdó Terrades primer des de les Hojas Republicanas i després arribant a un públic popular des de El Republicano.

Aquesta efervescència social va fer que amb l’establiment de la quinta o llei de reclutament s’acabessin d’excitar els esperits i el novembre de 1842 comencés la revolta amb un aixecament a Barcelona. La insurrecció de Barcelona contra Espartero seria fortament reprimida amb bombardejos des de Montjuïc per escarmentar la ciutat. Espartero va exigir la rendició incondicional de la ciutat, el desarmament total de la Milícia, l’empresonament i afusellament dels líders de la revolta, el pagament d’una multa, la dissolució de l’Associació de Teixidors i la prohibició de tot diari que no fos el conservador Diario de Barcelona.

bullanga 1842.jpg

La brutal repressió d’Espartero contra Barcelona va suposar que l’oposició regional es reforcés. El regent havia col·locat Catalunya i una bona part del partit progressista en contra seva amb aquestes accions. Així, a partir d’aquest moment, la burgesia catalana s’aproparia cada cop més als moderats, donat pas a una conxorxa a dreta i esquerra amb l’objectiu de treure del poder a un soldat que havia demostrat comptar amb escassíssima capacitat intel·lectual per exercir el govern.

Així, quan el 1843 Espartero va dissoldre les Corts i va rebutjar la llei d’amnistia, va donar-se una nova sublevació generalitzada que va afectar a la majoria del territori espanyol. L’acte final de la revolta va iniciar-se el mes de maig a Reus i dies després es reprenien a Barcelona amb la creació de l’heterogènia Junta Suprema Provisional de Govern de la Província de Barcelona que tenia un projecte polític avançat i coherent per a Catalunya i Espanya i pretenia coordinar-se amb altres Juntes que s’estaven formant arreu de l’Estat.

Reclamacions del moviment centralista:

  • Eliminació de la partida del pressupost destinat a la casa reial fins que no s’amortitzés el deute públic.
  • Exigència que la regent Maria Cristina rendís comptes de la seva gestió.
  • Supressió dels caps polítics, les atribucions dels quals passarien a les diputacions provincials.
  • Reducció de l’exèrcit a 50.000 homes destinats exclusivament a la guarnició de les fronteres.
  • Llibertat religiosa i retirada de la subvenció governamental a qualsevol culte o clerecia.
  • Incompatibilitat de la condició de diputat i la de funcionari públic fins dos anys després d’abandonar l’acta de diputat.
  • Llibertat de producció i venda de la sal.
  • Contribucions sobre articles de luxe i sumptuaris.
  • Prohibició de les imposicions sobre els articles de primera necessitat.
  • Revisió de tots els contractes realitzats pels ministres des de 1833.
  • Enderrocament de les muralles, forts i Ciutadella de Barcelona i desmantellament de Montjuïc.
  • Establiment a Catalunya d’un asil per a treballadors vells o invàlids.
  • Subsistència només dels censos i les senyories que tinguin el seu dret justificat per una escriptura d’atorgament.
  • Llibertats bàsiques.
  • Despolitització del nomenament i cessament de funcionaris.
Leopoldo_O'Donnell.jpg

Leopoldo O’Donnell

Els moderats van aprofitar l’avinentesa per protagonitzar un seguit de conspiracions, encapçalades pels generals Ramón María Narváez i Leopoldo O’Donnell. Davant aquesta situació, el govern d’Espartero va caure el 1843 i aquest va marxar cap a l’exili francès. La constitució d’un nou govern progressista no va acabar, però, amb la insurrecció a Catalunya. Els revoltats, organitzats al voltant de la Junta, van negar-se a dissoldre’s i abandonar les armes, provocant la divisió dels grups socials catalans.

D’aquesta manera, els fabricants, comerciants i gran part dels progressistes van espantar-se davant la dimensió de la revolta i van intentar aturar-la, fent que l’ampli projecte polític del moviment centralista fracassés. Aleshores, els sectors populars van radicalitzar-se i van promoure la revolta de la Jamància en el seu combat per construir una Espanya moderna, progressiva i més igualitària des de Catalunya, una revolta que va ser l’inici d’una transformació política i, entre setembre i novembre de 1843, va estendre’s des de Barcelona a d’altres ciutats catalanes.

Bona part de les classes benestants de Barcelona van abandonar la ciutat mentre el general Prim, un militar progressista, encapçalava la repressió de la revolta un cop que els seus missatges apaivagadors no trobessin resposta. Prim va tornar a bombardejar la ciutat de Barcelona, tal i com havia fet Espartero, amb la col·laboració de la major part de la burgesia industrial catalana, de terratinents i d’industrials, que va proporcionar recursos per esclafar una revolta que ja estava anant molt més enllà dels seus gustos. El que més angoixava la burgesia catalana era el fet que no es trobava enfront d’una simple bullanga, sinó que la cosa amenaçava amb una revolució al barrejar-se alguns membres de la pròpia burgesia amb les capes populars.

Així, un cop sufocada la revolta i derrotat el moviment, per tal de no haver de nomenar un tercer regent, les Corts van decidir avançar la majoria d’edat d’Isabel II i la van proclamar reina als tretze anys el novembre de 1843. S’iniciava el temps dels moderats.

El desmantellament de l’Antic Règim i el procés constituent (1836-1837)

divendres, 24/12/2010

En el curt període de temps que va de l’agost de 1836 a les darreries de 1837, els progressistes van assumir la tasca de desmantellar les institucions de l’Antic Règim i d’implantar un sistema econòmic liberal, constitucional i de monarquia parlamentària que realitzés la reforma política, econòmica i social que desmantellaria definitivament l’Antic Règim en plena guerra civil amb el carlisme.

Calatrava.jpg

José María Calatrava

La fi de l’Antic Règim. Una de les seves primeres actuacions dels progressistes un cop van ser en el poder va ser l’anomenada reforma agrària liberal, que consagrava els principis de la propietat privada i la lliure disponibilitat de la terra. Aquesta reforma es va dur a terme el 1837 a partir de tres grans mesures: la dissolució del règim senyorial, la desvinculació patrimonial i la desamortització.

La dissolució del règim senyorial, ja iniciada a les Corts de Cadis, va implicar la pèrdua de les atribucions jurisdiccionals dels senyors, malgrat que van mantenir la propietat de les terres que els pagesos no van poder acreditar com a pròpies. Així, l’antic senyor va esdevenir el nou propietari agrari i molts pagesos van passar a la condició d’arrendataris o jornalers. La noblesa va veure’s consolidada i no va perdre capital ni propietats, a més va poder ampliar la seva riquesa adquirint les terres de l’Església i comprant terres als pagesos propietaris. Així es convertien en propietaris capitalistes.

D’altra banda, la desvinculació patrimonial (supressió de primogenitures, fideïcomisos, etc.) va significar la fi dels patrimonis units obligatòriament i a perpetuïtat a una família o institució, així que els seus propietaris finalment van ser lliures per poder vendre’ls sense cap mena de traves en el mercat o repartir-los en herència. Així, la noblesa va guanyar la possibilitat de vendre terres com a nova font d’ingressos, mentre que la petita noblesa (amb poques terres per vendre) va ser la més afectada ja que la seva principal font d’ingressos era l’explotació dels pagesos i, per això, va passar a formar part de la base social del carlisme.

Juan_Álvarez_Mendizabal.jpg

Juan Álvarez Mendizábal

La desamortització havia estat un element recorrent en la política espanyola, des dels governs de Godoy, com a mitjà per aconseguir recursos per a l’Estat a través de la venda de terres que estaven amortitzades en mans de l’Església i els ajuntaments. Mendizábal, l’any 1836, va decretar la dissolució dels ordres religiosos (amb l’excepció d’algunes beneficències com les dedicades a l’ensenyament i a l’assistència hospitalària), la incautació del patrimoni de les comunitats afectades i la seva renda per recaptar fons per a l’Estat. Amb aquestes mesures buscava capital per finançar l’exèrcit liberal, recuperar vals de deute públic i reduir el greu dèficit pressupostari de l’Estat, fomentar la industrialització, la producció d’excedents agraris per abastir les ciutats i la formació d’un mercat en el món agrari per donar sortida als productes industrials.

Els béns desamortitzats, convertits en béns nacionals, van posar-se a la venda mitjançant una subhasta pública, a la qual van poder accedir tots els particulars interessats en la compra. Tanmateix, la majoria de les terres van perdre part del seu valor pecuniari per l’excés de quantitat a la venda en poc temps Les terres podien comprar-se pagant en metàl·lic o a canvi de títols de deute públic (que es trobaven molt depreciats en el seu valor nominal). L’Estat no va recaptar tots els diners que esperava, però els nous compradors van esdevenir un ferm suport social de cara al triomf del liberalisme a Espanya. En un termini més llarg, es suposava que les mesures havien de fomentar el desenvolupament de l’agricultura, perquè la terra passaria a uns propietaris més emprenedors i disposats a introduir millores en les formes de conreu.

la-desamortizacion-de-mendizabal.jpg

D’aquesta manera, el camperolat no va poder accedir a la compra de terres per convertir-se en propietaris. No van sorgir ni capitals, ni excedents de mà d’obra, ni va millorar-se el sistema d’explotació de la terra, ni va articular-se un mercat. En definitiva, la reforma agrària no es va produir perquè només va haver-hi un canvi de mans en la propietat de la terra. Així, la situació del camperolat va empitjorar perquè hi havia més terres en conreu el que va fer augmentar la producció però no millorava ni el rendiment de les terres ni el nivell de desenvolupament tècnic. A més, amb la desaparició de les terres comunals (boscos, pastures i conreus) la subsistència dels camperols va empitjorar i molts jornalers van patir un procés de proletarització. Per això, cada cop que es donés una crisi al camp es produirien rebel·lions camperoles espontànies.

Juntament amb l’abolició del règim senyorial i la transformació jurídica del règim de propietat, un seguit de mesures legislatives encaminades a la potenciació del lliure funcionament del mercat van completar el marc de liberalització de l’economia (abolició dels privilegis de la Mesta, llibertat d’arrendaments agraris, llibertat de preus, llibertat d’emmagatzematge, etc.). Finalment, l’abolició dels privilegis gremials, el reconeixement de la llibertat d’indústria i de comerç, l’eliminació de les duanes interiors, així com l’abolició dels delmes eclesiàstics, van completar el nou marc jurídic amb el qual s’implantava el liberalisme econòmic al país.

En aquest marc, la indústria catalana no trobarà un mercat interior que li permeti donar sortida als seus productes i reclamarà mesures proteccionistes des de l’Estat. En canvi, la resta del país no voldrà aquesta política proteccionista i apostarà pel lliurecanvisme per donar sortida als productes agraris com l’oli.

La Constitució de 1837. El govern progressista va convocar unes corts extraordinàries per redactar un nou text constitucional que adaptés la Constitució de Cadis als nous temps. el text, aprovat el juny de 1837, era breu i deixava espai per a una sèrie de qüestions que es regularien posteriorment mitjançant les lleis orgàniques (com la llei electoral, la llei d’impremta o la regulació del règim dels ajuntaments) amb la finalitat de fixar un text estable que podia ser acceptat tant per progressistes com per moderats perquè poguessin governar totes les fraccions del liberalisme espanyol.

alegoria constitucion 1837.jpgLa reforma de la Constitució plantejada pels progressistes tenia com a objectiu la consecució d’un sistema representatiu que garantís la seguretat individual i que a la vegada fos compatible amb un canvi social. Així, la Constitució de 1837 proclamava alguns dels principis bàsics del progressisme: la sobirania nacional, una àmplia declaració de drets ciutadans (llibertat de premsa, llibertat d’opinió, llibertat d’associació, etc.), la divisió de poders i l’absència de confessionalitat de l’Estat, tot i que els clergues serien considerats com a funcionaris de l’Estat.

D’altra banda, el text constitucional també recollia alguns elements moderats ja que es basava novament en la prerrogativa monàrquica i concedia al parlament un paper restringit: establia dues cambres col·legisladores, el Congrés i el Senat, aquesta darrera cambra no electiva i designada directament per la monarquia, i atorgava amplis poders a la corona (veto de lleis, dissolució del Parlament, facultat de nomenar i destituir els ministres, etc.). A més, com que la desamortització i la supressió del delme eclesiàstic havien deixat el clergat sense part del seu patrimoni i havien liquidat una de les seves fonts de finançament tradicionals, la Constitució recollia el compromís Estatal de finançar el culte catòlic com a mecanisme moderat per a garantir la confessionalitat de l’Estat.

Amb l’aprovació d’altres lleis es culminaria l’entramat jurídic constitucional. Així, la Llei d’impremta (1836) va fer desaparèixer la censura prèvia i la Llei electoral (1837) va fixar un sistema de sufragi censatari extraordinàriament restringit i vinculat a la propietat, que tot i això ampliava el cens electoral del 0,15% de l’Estatut Reial al 2,4%. D’aquesta manera, passaven a tenir dret a vot els espanyols majors de 25 anys que paguessin un mínim de 200 rals de contribució directa, el que suposava que només podien votar 1 de cada 45 espanyols (uns 250.000). Finalment, els poders locals i provincials serien escollits pels veïns segons els principis progressistes i es va enfortir la milícia urbana, tot i que els moderats volien que els ajuntaments fossin designats pel rei o el cap polític (governador civil).

El temps de les bullangues

divendres, 24/12/2010

A Catalunya, el problema més greu era la guerra contra els carlins que estava repercutint en les classes populars urbanes que havien de combatre lluny de casa i jugar-se la vida mentre, com a treballadors, experimentaven la crisi que comportava l’aturada del comerç. A tot això, el govern no semblava tenir cap preocupació per controlar els col·laboradors dels carlins a les ciutats i estava obsessionat per la por als revolucionaris. Els liberals eren vigilats i perseguits, jugant-se la vida, mentre als caps militars semblava que no els importava la guerra.

Els aldarulls o bullangues es van iniciar a la ciutat de Reus quan la mort de cinc membres de la milícia urbana a les mans d’un grup de guerrillers carlins (entre els quals hi havia frares) i la crucifixió d’una de les víctimes va desencadenar l’incendi dels convents dels franciscans i les carmelites i l’assassinat d’una vintena de religiosos.

plaça del torin 1835.jpgTres dies més tard, els successos es repetien a Barcelona. Les capes populars que suportaven el pes de la guerra contra els carlins i que tenien clar que bona part dels frares donava suport l’enemic van esclatar després d’una mala corrida de toros a la Plaça de la Barceloneta. La gent, irada per la mala qualitat dels toros, va arrencar cadires, va lligar amb una corda l’animal i, després de matar-lo a cops, se’l van endur arrossegant-lo Rambla amunt. Posteriorment, un grup de gent aplegada entre el pla de Comèdies i la Boqueria va iniciar els incendis dels convents barcelonins. En total, van morir setze membres del clergat regular.

Els liberals, descontents amb el règim d’Estatut Reial, van deixar fer pensant que aquesta explosió de malestar popular podia resultar útil per accelerar l’evolució política en un sentit avançat. Llauder va amenaçar amb càstigs els culpables i va inspirar una nota a El Vapor on es deia que s’havia preparat un assalt contra les fàbriques que les autoritats havien impedit. Això va espantar la burgesia conservadora, però va irritar els liberals més radicals i va contribuir a la politització de les capes populars.

incendi fabrica bonaplata.jpgUn nou moviment de bullanga va adreçar-se ara contra les autoritats militars ja que el general Bassa acudia en una actitud provocadora a castigar els barcelonins. Bassa va ser assassinat per un grup d’assaltants i llançat daltabaix del balcó sense que la milícia ni la tropa fessin res per evitar-lo. El cadàver va ser arrossegat i cremat posteriorment a costat de la destrucció de l’estàtua de Ferran VII i la crema de les casetes burots i de la fàbrica Bonaplata.

La crema del vapor Bonaplata va ser un acte de ludisme en un període en que la persistència de la guerra carlina creava dificultats de treball. Aquest fet revelava que els burgesos no podien controlar les masses populars amb la facilitat que havien cregut quan van estimular la seva agitació o l’havien tolerada mentre les seves accions respectaven la seva propietat. La crema del Vapor faria néixer el temor a les masses descontrolades, apartaria els més tebis de l’acció revolucionària i donaria lloc a que l’autoritat actués sense contemplacions.

incendi convent carme 1835.jpgEls resultats polítics de les primeres bullangues barcelonines, però, serien pràcticament nuls. L’agost va formar-se a Barcelona una Junta integrada per funcionaris civils i militars i per cinc delegats del poble (liberals avançats). Posteriorment, la Junta seria reemplaçada per una altra de representants elegits indirectament per la totalitat de la població, però amb un pes superior de les classes propietàries i menor dels elements populars i que havia de recuperar la normalitat.

Aquesta Junta es transformaria en la Junta Provisional Governativa del Principat de Catalunya i aconseguí el retorn de la universitat a Barcelona i el nomenament d’Espoz y Mina com a capità general de Catalunya. Després del nomenament de Mina la Junta va dissoldre’s. El seu èxit més important va ser evitar l’amenaça d’una revolta en aquest període de gran agitació social.

La següent bullanga es produiria el desembre per la publicació d’un comunicat de Mina que explicava que un presoner escapat assegurava que els carlins assetjats havien afusellat 33 presoners liberals, violant totes les lleis de guerra. La notícia era falsa, però versemblant i va provocar una indignació generalitzada que va donar lloc a la represàlia contra els presoners carlins de la Ciutadella.

Els liberals radicals aprofitarien la mobilització popular per tal d’assolir algun resultat polític, però el moviment novament acabaria amb la derrota i la frustració dels revoltats i amb tot un seguit de liberals avançats van ser desterrats a Canàries. El que les bullangues barcelonines no havien aconseguit al gener arribaria després del Motín de la Granja i l’extensió del moviment per tota Espanya durant l’estiu.

De l’Estatut Reial al moviment revolucionari (1833-1836)

dijous, 23/12/2010

L’onada liberal que va recórrer Europa com a resultat dels esdeveniments francesos de 1830 també va manifestar-se a Espanya arran de la malaltia i mort de Ferran VII, això sí en una societat fracturada entre liberals i carlins. D’aquesta manera, en paral·lel a la Primera Guerra Carlina va donar-se la confrontació entre liberalisme i absolutisme. S’iniciava un període de revolució i canvi. A Catalunya, els anys que transcorren entre la fi de l’absolutisme i el primer intent de revolta democràtica a Catalunya són els més difícils d’interpretar de la nostra història contemporània.

María_Cristina_de_Borbón.jpg

Maria Cristina de Borbó

En el seu testament, Ferran VII havia previst la constitució d’un Consell de Govern per tal d’assessorar la regent Maria Cristina. El Consell, presidit per Francisco Cea Bermúdez, estava integrat majoritàriament per absolutistes moderats que tenien l’objectiu d’arribar a un pacte amb els carlins.

El nou gabinet va proclamar-se com a defensor de l’absolutisme alhora que proposava algunes tímides reformes administratives que no modificaven res d’essencial del sistema polític vigent. Pràcticament, l’única reforma que va endegar aquest govern va ser la nova divisió provincial d’Espanya, promoguda per Javier de Burgos, que intentava avançar cap a la unitat administrativa i posar fi a l’administració local de l’Antic Règim, caracteritzada per la manca d’uniformitat i la interferència de poders. Així, el 1833, Espanya va quedar dividida en 49 províncies.

El canvi de les velles a les noves formes de societat va esdevenir de forma accelerada i era necessari reajustar tot l’edifici de la societat per adaptar-lo a les exigències del desenvolupament capitalista. La mort de Ferran VII havia creat una esperança entre els liberals catalans que trigaria a fer-se realitat.

El personatge que millor encarna aquest projecte polític és el marqués de Miraflores que va ser ajudat per les pretensions dels capitans generals de Castella i Catalunya i de potències com França o Anglaterra. Miraflores va demanar a la regent que busqués el suport de les classes propietàries per fer front a l’autèntica amenaça revolucionària, que no era la dels vells liberals, sinó la dels voluntaris reialistes. Així, Miraflores apostava per afavorir la formació d’un partit moderat que no fos ni liberal ni absolutista i que integraria unes Corts on totes les aristocràcies fossin representades. Un pas d’aquesta naturalesa acompanyat d’una carta atorgada hauria pogut satisfer el país, però la regent no va atrevir-se i va mantenir encara uns mesos a l’equip de govern absolutista il·lustrat de Ferran VII.

Però, davant la insurrecció carlina, el tron isabelí va començar a trontollar. Els sectors absolutistes, malgrat els esforços per atreure’ls, eren completament contraris a Isabel. A més, l’immobilisme del govern de Cea Bermúdez impossibilitava el recolzament dels liberals que reclamaven la reforma de l’Estat absolut a la causa isabelina. La societat espanyola demanava canvis i a Catalunya els liberals s’impacientaven al veure la lentitud dels canvis i la llibertat amb que semblava que podien conspirar els carlins.

Aleshores, alguns assessors reials van convèncer la regent de la necessitat de nomenar un nou govern capaç d’aconseguir l’adhesió dels liberals, que arribats a aquest punt eren uns aliats indispensables per guanyar la guerra. Per a presidir aquest nou govern la regent va escollir Francisco Martínez de la Rosa, un liberal moderat que va iniciar unes primeres reformes molt limitades.

estatuto_real.jpgLa seva proposta va ser la promulgació, el 1834, d’un Estatut Reial, que no era ni una Constitució, ni tan sols una carta atorgada, sinó només un conjunt de regles per convocar unes Corts que continuaven sent les mateixes que en l’Antic Règim, però lleugerament adaptades als nous temps. Així,  amb un estament de pròcers (integrat per nobles, bisbes i notables de designació reial que serien membres vitalicis) i un de procuradors electiu (s’havia d’acreditar una renda mínima de 12.000 rals, el que suposava ser extremadament ric per ser elegit per sufragi indirecte i censatari).

El caràcter moderat de l’Estatut Reial de 1834 partia de la doble sobirania entre el monarca i les Corts. Així, l’Estatut Reial marcava que el monarca podia convocar i dissoldre les Corts quan ho considerés i aquestes no tindrien més dret digne de menció que el de votar els impostos ja que en els altres terrenys serien un organisme simplement consultiu. El nou model no donava, a més, cap solució de compromís en el cas que es produís un conflicte entre el monarca i les Corts. D’altra banda, amb el sufragi censatari restringit la corona s’evitava la presència de representants populars escollits lliurement per la representació popular en la presa de decisions polítiques, per tant la reforma política abandonava el principi de la sobirania popular i no suposava que s’aprovessin una sèrie de drets civils per a la població.

Aquest sistema falsament parlamentari era insuficient i no podia satisfer ni els moderats ni els radicals (que també veien impediments per la reconstrucció de la Milícia). El sufragi censatari deixava exclosa a la major part de la població de la participació política i les competències de la corona garantien la seva supremacia en els sistema.

regencia maria cristina cortes.jpgLa divisió que s’havia produït en les seves files durant el Trienni Liberal va consolidar-se donant lloc a l’aparició de dues grans tendències polítiques que dominarien la vida política espanyola en els següents decennis. Així, el liberalisme moderat es mantindria al costat de la corona, mentre que els progressistes van manifestar el seu descontentament i la seva intenció de lluitar per imposar un veritable sistema liberal. La corona, temorosa dels progressistes, va donar suport als moderats i va maniobrar per a mantenir-los en el poder tot i els constants canvis de govern (Toreno, Istúriz, etc.) i l’evidència que el procés de reforma des de dalt de l’última etapa absolutista havia fracassat.

bullangues.JPGEls progressistes tenien la seva força en el domini del moviment popular i en una forta influència en la Milícia Nacional. A l’estiu de 1835 van situar-se al capdavant d’una onada de revoltes populars contra aquells que consideraven propers al carlisme, fonamentalment el clergat i les autoritats que no impulsaven reformes per guanyar la guerra. El moviment anticlerical va ser molt actiu (el degüello de los frailes), especialment quan una epidèmia de còlera va fer que s’acusés al clergat d’enverinar les fonts de Madrid donant lloc a la crema de convents i a l’assassinat de 70 frares. L’atac a l’Església es un símptoma de rebuig pel suport que aquests donaven al bàndol carlista defensor de l’absolutisme.

A Catalunya, els aldarulls o bullangues es van iniciar a la ciutat de Reus i molt aviat es van estendre a Barcelona, on les classes populars van protagonitzar accions violentes: l’assassinat del general Bassa, la crema de nombrosos convents, i l’incendi de fàbriques com el vapor Bonaplata. La situació va culminar, com a moltes ciutats, amb la formació d’una Junta que a la pràctica va assumir durant setmanes el govern del Principat.

Juan_Alvarez_Mendizabal.jpg

Juan Álvarez Mendizábal

La revolta s’estava radicalitzant. Així, entre 1835-36 van formar-se Juntes Provincials per reconduir la protesta general. La majoria d’aquestes Juntes van redactar proclames amb les seves demandes: reunió de Corts, llibertat de premsa, nova llei electoral, extinció del clergat regular, reorganització de la Milícia Nacional i lleva de 200.000 homes per plantar cara a la guerra.

Les protestes populars organitzades pels progressistes i la necessitat d’aconseguir suports socials i recursos financers contra el carlisme van forçar la corona  a acceptar la formació d’un govern progressista que iniciés un profund procés de reformes. Així, el setembre de 1835, Maria Cristina va encarregar la formació de govern al liberal progressista Juan Álvarez Mendizábal. Aquest era l’última esperança de la monarquia. Per això, va desarticular les Juntes Provincials, va iniciar ràpidament la reforma de l’Estatut Reial i va prendre mesures per aconseguir els recursos financers necessaris per organitzar i armar un exèrcit contra el carlisme.

Mendizabal planejava la transició dels sistema constitucional moderat cap a un sistema plenament parlamentari que garantís els drets civils. Però govern de Mendizabal no va durar més de set mesos ja que quan va decretar la desamortització dels béns del clergat per a sanejar la hisenda pública, l’estiu de 1836, els privilegiats van instar Maria Cristina perquè el destituís.

motin granja.jpgCom a resposta al nomenament d’Istúriz com a nou president del govern, a moltes ciutats van esclatar revoltes a favor del restabliment de la Constitució de 1812 i va tenir lloc la insurrecció dels sergents de la guarnició de La Granja, la residència d’estiu on es trobava la regent. Davant les pressions, Maria Cristina va restablir la Constitució de Cadis i va lliurar el poder al progressista José María Calatrava, que va proposar Mendizábal com a Ministre d’Hisenda. El triomf revolucionari va suposar el definitiu trencament en el si del liberalisme i permetia la reorientació de la política militar, d’hisenda i d’ordre públic, a més de l’inici de les reformes que corresponien al projecte liberal. Ara, després de la revolució, l’acció política havia de girar la vista cap a l’acció legal ajustada al nou dret.

La Primera Guerra Carlina (1833-1840)

diumenge, 19/12/2010

Immediatament després de la mort de Ferran VII, el 1833, van sorgir les primeres partides carlines per una extensa zona de la geografia espanyola. Com que els carlins no van comptar inicialment amb un exèrcit regular, van organitzar-se en escamots que actuaven seguint el mètode de les guerrilles. El focus més important de les partides carlines va situar-se a les zones muntanyoses de Navarra i del País Basc, als Pirineus catalans, el nord de Castelló, el Baix Aragó i les comarques catalanes de l’Ebre.

Enfront, la causa isabelina va comptar en un primer moment amb el suport d’una bona part de l’alta noblesa i dels funcionaris, així com d’un sector de la jerarquia eclesiàstica. Però davant la necessitat d’ampliar la seva base social per plantar cara al carlisme, la regent es va veure obligada a buscar l’adhesió dels liberals, tot i que això l’allunyés dels seus primers suports. D’aquesta manera, i per comprometre la burgesia i els sectors populars de les ciutats en defensa de la seva causa, Maria Cristina va haver d’acceptar les demandes liberals que exigien la fi de l’absolutisme i l’Antic Règim. En el fons, ni Maria Cristina ni Francisco Cea Bermúdez (el seu cap de govern) eren liberals, i aquest apropament que donaria lloc a la Revolució liberal espanyola va ser fruit del tacticisme i la necessitat.

El conflicte armat va passar per dues grans etapes, una primera fase d’expansió del carlisme i una segona de replegament, fractura i derrota.

Guerra_carlista.jpg

Primera etapa (1833-1835). L’inici de la guerra, després de l’aixecament carlí de Talavera de la Reina l’octubre del 1833, va caracteritzar-se per la consolidació d’un front de guerra al nord on els carlins, malgrat que mai van aconseguir conquerir una ciutat important, van obtenir un seguit de triomfs militars. Els carlistes van aconseguir formar un exèrcit regular de 30.000 soldats mentre que l’exèrcit liberal era format per 180.000 homes –uns 70.000 aplicant la tècnica de lluita de guerrilles–.

Zumalacárregui.jpg

Zumalacárregui

L’any 1834, el pretenent Carles va abandonar el seu refugi a Anglaterra i va instal·lar-se a Navarra, on va crear un Estat paral·lel, amb la seva cort, el seu govern i el seu exèrcit. El general Zumalacárregui, que tenia el comandament de les tropes del nord, va estendre la lluita al País Basc, Navarra, la Rioja i el Maestrat. Sota el seu comandament, els carlins van aconseguir conquerir Tolosa, Durango, Bergara i Eibar, però va fracassar en la presa de Bilbao, on va trobar la mort (1835) i els carlins van veure’s privats del seu millor estratega.

A Catalunya, les primeres partides van organitzar-se a la zona de Prats de Lluçanès, però l’exèrcit lleial a la regent va sufocar la revolta. A poc a poc, les tropes carlines actuaven especialment al nord del Principat, a la zona muntanyenca de les províncies de Girona, Barcelona i Lleida, encara que des d’allà les partides es movien àmpliament pel territori. En canvi, no va aconseguir-se l’obertura d’un front estable a les comarques de Tarragona, on els carlins actuarien amb les partides del Maestrat i del Baix Aragó.

Els primers temps de la insurrecció carlina van caracteritzar-se per la simple continuïtat de la lluita de partides aïllades que actuaven sense connexions entre si. La fragmentació i la indisciplina eren la tònica general de l’aixecament. Cap al 1834 semblava que la insurrecció ja era totalment esclafada i el nivell d’actuació de les partides no avançava, sense poder distingir-se les accions emmarcades en la lluita política i la simple delinqüència.

Però l’agitació carlina va anar estenent-se i, a partir de 1835, aprofitant el fet que el gros de l’exèrcit isabelí es concentrava a Navarra i el País Basc, els carlins va poder reorganitzar-se a Catalunya. Van aconseguir controlar una bona part de la Catalunya interior i de la muntanya tortosina, on van enllaçar amb les partides de Ramon Cabrera, un dels líders més destacats del moviment carlista, que actuava a tota la zona del Maestrat i del Baix Aragó. Els liberals no entenien com era possible que, tot i la seva superioritat numèrica, els carlins poguessin resistir a Catalunya (9.000 homes a les partides carlines contra 28.000 homes de l’exèrcit regular i 50.000 milicians). Això explicaria la malfiança d’unes classes populars que estaven pagant la guerra amb vides mentre els militars eren incapaços de guanyar, o no estaven interessats a acabar la guerra.

Primera_Guerra_Carlista.jpg

Segona etapa (1836-1840). Des de que el general Espartero, al comandament de les tropes isabelines, va aconseguir la victòria de Luchana  (1836) que posava fi al setge de Bilbao, la guerra va començar a inclinar-se a favor del bàndol liberal. Els carlins eren conscients que no podien triomfar si no ampliaven el territori que ocupaven i aconseguien mobilitzar nous recursos i adeptes. Per això, des de 1836, van iniciar expedicions cap a d’altres zones del territori espanyol sota el seu domini. La més important d’aquestes expedicions va ser l’expedició reial del 1837 que va sortir des de Navarra cap a Catalunya per dirigir-se a Madrid amb la intenció de casar al primogènit de Don Carlos amb Isabel II, però les forces carlines van ser incapaces de prendre la capital i es van haver de retirar cap el nord.

Ramón_Cabrera.jpg

Ramon Cabrera

Mentre, a la zona est, partides catalanes, aragoneses i valencianes sota el comandament de Ramon Cabrera van iniciar incursions pel litoral valencià i, cap al 1838, van aconseguir reunir un exèrcit de més de 15.000 homes. A Catalunya, en aquests moments començava l’etapa més brillant del carlisme. El comandament de les forces del govern carlista (la Junta Superior Governativa de Catalunya) passava a mans del baró de Meer que va convertir-se en un incansable perseguidor de liberals en comptes de dedicar-se a guanyar la guerra carlina. L’obsessió de Meer per evitar una revolta revolucionària va fer que els carlins arribessin a establir a Catalunya una administració paral·lela. En algunes zones, com el nord de Lleida, les partides dominaven el territori, tot i haver fracassat a l’hora de prendre la Seu d’Urgell.

Però, tot i els avenços militars, els carlins tenien un seriós problema de rivalitat en el si del seu govern. Hi havia dues tendències enfrontades: els “aristòcrates” més joves i moderats i els “demagògics” o “descamisats” on es trobaven els clergues i altre gent obscura i extremista. Els mateixos membres de la Junta van demanar a Don Carlos que els enviés com a cap al comte d’Espanya pensant que el seu prestigi i la seva autoritat serien suficients per a resoldre les divisions internes.

carlismo.jpg

El pretenent va acceptar i va nomenar el comte president de la Junta, deixant així tot el poder polític a les seves mans. Contra les previsions dels “aristòcrates”, el comte d’Espanya va aliar-se amb el sector més extremista i va començar a cometre arbitrarietats, extravagàncies i crims. Això va fer que aquests acabessin retirant-se i marxant cap a França i va provocar una inactivitat militar. Per contra, mentre el carlisme català es fracturava, al nord-est les tropes liberals van anar recuperant ciutats com Ripoll o Solsona i es va fer evident la impossibilitat d’un triomf carlí.

La feblesa del carlisme i la llarga durada del conflicte armat va propiciar discrepàncies entre els carlistes que es fracturarien entre els anomenats transaccionistes, partidaris d’arribar a un acord amb els liberals a través de la maniobra de “Paz y Fueros”, i els intransigents, defensors de continuar la guerra. Finalment, el 1839, el general Maroto, cap dels transaccionistes, va acordar la signatura del Conveni de Bergara amb el general Espartero. L’acord establia el manteniment dels furs bascos i navarresos “sin perjuicio de la unidad constitucional de la monarquía”, així com la integració de l’oficialitat carlina en l’exèrcit reial.

abrazo de vergara.jpg

El Conveni de Bergara

Un cop oficialment acabada la guerra, el carlisme va prosseguir la seva resistència a Catalunya. Així, el setembre els carlins entraven a Camprodon i a l’octubre ocupaven i cremaven Moià. Les atrocitats i les mostres de desequilibri del comte d’Espanya van arribar a un punt en que la mateixa Junta d’exaltats que havia restat fidel a les seves ordres va demanar a Don Carlos (refugiat a França) que el destituís. El pretendent va nomenar cap militar de Catalunya a Josep Segarra i el comte va ser estrangulat i després de despullat el cadàver, llençat al riu Segre.

El gener de 1840, el pretendent ordenava a Ramon Cabrera, el tigre del Maestrat, que es posés al capdavant de les tropes. Un Cabrera malalt entrava a Berga amb unes tropes famolenques i desmoralitzades que havien perdut tota la disciplina i només es dedicaven a saquejar els pobles. Finalment, el 6 de juliol travessaria la frontera amb el que restava dels exèrcits carlins posant fi a la guerra carlina a Catalunya.

El carlisme

diumenge, 19/12/2010

A la mort de Ferran VII, el 1833, els insurrectes carlistes van proclamar rei al príncep Carles Maria Isidre i van confiar-li la defensa de l’absolutisme i la societat tradicional. D’aquesta manera esclatava una guerra civil, un conflicte que, més enllà de la lluita dinàstica, suposava la lluita entre la pervivència de l’absolutisme extremadament reaccionari i la implantació d’una monarquia constitucional que permetés la introducció del liberalisme moderat a Espanya.

Carlos_Maria_Isidro.jpg

Carles Maria Isidre

El carlisme reunia els partidaris de l’absolutisme i també tots aquells sectors descontents amb la instauració de l’Estat burgés. Era una cultura política configurada com a contrasocietat enfront de la comunitat liberal i des del rebuig a la Revolució francesa i que es presentava com una ideologia tradicionalista i antiliberal hereva de moviments anteriors (malcontents, apostòlics, etc.). El carlisme pot definir-se a partir dels vincles mantinguts entre el súbdit i el monarca i pel fet de pertànyer a una institució universal com l’Església catòlica. Així, sota el lema “Déu, Pàtria i Furs” s’agrupaven els defensors de la legitimitat dinàstica de Carles Maria Isidre, de la monarquia absoluta, de la preeminència social de l’Església, del manteniment de l’Antic Règim i de la conservació d’un sistema foral particularista.

En qualsevol cas, no pot simplificar-se el fenomen del carlisme confonent-lo només amb l’absolutisme ja que va ser un moviment més complex de resistència antiliberal que ha de posar-se en connexió amb els moviments de resistència a les revolucions liberals que van donar-se a Europa i van anar desapareixent des de mitjans del segle XIX. L’especificitat del carlisme espanyol, en oposició a d’altres moviments de la contrarevolució europea, seria la seva llarga duració, el seu protagonisme polític i militar i la configuració d’una cultura política que arribaria fins a l’època de la política de masses.

Carlimo_Caricatura_de_1870.JPG

Entre els dirigents del carlisme hi podem trobar un gran nombre de membres del clergat i una bona part de la petita noblesa rural. Molts dels seus seguidors eren petits propietaris empobrits, artesans arruïnats i arrendataris emfitèutics, que desconfiaven de la reforma agrària defensada pels liberals, temien que els desnonessin de les terres que conreaven i es malfiaven dels nous impostos estatals. A més s’identificaven amb els valors defensats per l’Església, a la qual associaven amb la defensa de la societat tradicional.

Carlistas con Carlos V.jpgEls carlins van aconseguir una forta implantació a les zones rurals del País Basc, Navarra i part d’Aragó, València i Catalunya on comptaven amb una àmplia base social entre la pagesia que es trobava exposada al perill de l’expropiació i la proletarització, una part activa del clergat perjudicat per les desamortitzacions i la reforma eclesiàstica liberal i per capes de l’artesanat urbà que es trobaven a punt de la proletarització.

La causa carlina va arrelar amb una força notable a Catalunya, especialment en els àmbits rurals, però també a les ciutats, reunint tant els partidaris de l’absolutisme com els sectors descontents amb la instauració de l’Estat burgés. Així, les causes del suport al carlisme no poden reduir-se a una explicació simplista i s’han d’entendre com un conflicte al si de la societat catalana.

El suport que el carlisme trobava a Catalunya pot explicar-se pel seu component religiós davant de l’anticlericalisme d’un sector del liberalisme, per la degradació social d’un sector de la pagesia que havia estat expulsat de les seves masoveries per la desamortització i per la reivindicació foral que representava. El rebuig al liberalisme com a corrent ideològic venia donat pel trencament de les formes de vida tradicionals. La revolució liberal era vista com un element disgregador de l’harmonia social: els partits, el parlamentarisme o les eleccions afegien una dosi de conflicte que posava en perill l’ordre “natural” de la societat.